Filosofia amb lart

Dentrada, les imatges de Picasso semblen atzaroses, encara que

estiguin acompanyades daltres pintures de diferents autors amb les
que fcilment es poden comparar (generalment per la seva
composici i tons). Desprs de mirar-les detingudament, tot i tenir
pocs coneixements de Picasso, mhe adonat de tres trets objectius: el
primer, que totes les pintures pertanyen a lpoca rosa del pintor; el
segon, que la pintura ms coneguda s lltima, la del retrat de
Gertrude Stein, la qual, a ms, Picasso va trigar molt a acabar; el
tercer, que Picasso t quadres cubistes que podrem relacionar tamb
amb les imatges escollides de Goya, Ingres, Leonardo da Vinci i
Rembrandt, i daltres que tamb el van inspirar de forma molt ms
evident, com Greco i Velzquez. El gran desnudo de Picasso t una
clara similitud amb la Maja desnuda de Goya i Dora maar au chat
guarda una semblana amb la Mona Lisa, per posar alguns
exemples. Tret daix, no s res ms, i el que en pugui dir al respecte
ser fruit de la meva intuci o imaginaci.
No crec estar preparada per fer un judici esttic de les imatges, per
crec que s que podr adonar-men dalgunes coses i tamb que en
podria simular daltres. Per exemple, el fet que noms conegui una
de les pintures de Picasso (la del retrat de Gertrude), em porta a
pensar que s la ms famosa i la ms bona de totes elles. Assumir
aix seria perills, ja que no mestic basant en les pintures mateixes
per decidir quina s la ms bona, cosa que Hume veu indispensable.
Simplement mhe deixat endur per un prejudici cultural: all bo s all
que tothom coneix, all fams. Per podem perfilar aquesta
afirmaci, per tal darribar a laprovaci de Hume.
Avui dia no es tracta del que coneixem ni del que tenim ms vist, ja
que el ritme capitalista que porta la nostra societat ens satura amb
coses que difcilment podrem considerar bones (en un sentit
universal), mentre que ens oculta daltres que possiblement s que ho
sn. S que podrem, per, parlar del que s considerat bo i
contemplat per tothom (o una mplia majoria). Lafirmaci all bo s
all que tothom considera bo, depn de com, tamb sallunya del
pensament de Hume, ja que ell opina que noms uns pocs privilegiats
poden dur a terme la difcil feina del judici esttic, per apunto a
quelcom diferent amb aquesta afirmaci, que ara veurem.
Segons Hume, les pintures que tothom considera bones sn les
pintures que han traspassat el seu temps i shan aguantat sense
deixar a cap cultura ni pas indiferents..., aquell art que encara que en

algun moment shagi desmuntat o volgut deixar de banda, ha

continuat existint, fent-se un lloc en el mn, reivindicant en ell
quelcom summament agradable, o admirable, o sublim..., fins als
nostres dies, i en teoria, fins qualsevol futur possible, all on els
sentits encara puguin rebrel.
Tenint aix en compte, i desprs de fer una recerca ms detinguda
sobre cada una de les pintures seleccionades de Picasso, podria
acceptar el retrat de Gertrude com lobra ms bona, per ocupar un
espai ms notat a causa duna naturalesa i dun mrit propi del
quadre, independentment que a mi magradi ms o menys que els
altres.
No obstant aix, el dia davui en el qual dalguna manera
conjuntament decidim quina daquestes pintures s la ms bona i
important, no s el dia lmit en el qual poder jutjar lart que ha
sobreviscut i lart que no. Sempre hi ha un dem amb noves
aportacions. I em pregunto si no s dhora encara, per jutjar el sentit
esttic universal de les obres de Picasso; si no ser noms una
intuci, el fet de veure el Guernica com quelcom que sobreviur
amb tanta fora i delicadesa per sempre, com ho fa ara de forma tan
evident. El judici esttic s un judici que mai satura i que llur
moviment el mou un ideal, un sentit esttic universal que avana i
creix a partir de les nostres propostes, confiances, illusions. Aquest
gust refinat ha seguit tot un fil des de lantiguitat amb una certa
objectivitat i universalitat, com podrem dir que ha passat amb la
moral o les virtuts.
Hume dna una forta importncia a la comparaci per tal de fer un
judici artstic ms adient, i no noms aix, sin tamb a la renncia
de tot prejudici que puguem guardar en nosaltres, simulant tenir els
ulls innocents dun nen petit. Hume apunta tamb a una altra qesti
important: la perspiccia sensible. Lexperincia de moltes
contemplacions ajuda a refinar la nostra sensibilitat visual, i s per
aix que s important simular la innocncia daquell que no ha vist
mai cap pintura de prop, per no viure-la del cert. El que sentim per
primera vegada, per una banda, t una puresa admirable, per per
laltre, esdev massa ingenu si el que volem s jutjar correctament,
universalment, el que estem mirant.
Tenint aix en compte, no crec poder fer una comparaci bona i
menys aportar cap cosa de profit (en un sentit universal), per s que
majudar daquesta tcnica comparativa per mirar dextreure un
relat a les pintures de Picasso escollides. Aquest propsit, i tamb el
suposat propsit del pintor que descriur, respon una mica a la idea

regulativa de Kant, al seu focus imaginarium, a la reivindicaci de la

imaginaci per apuntar a un ideal possible.
Deixant de banda la pintura del retrat de Gertrude, les altres tres
obres les va fer Picasso en una estada a Gsol. El retrat el va
comenar abans, per el va deixar inacabat desprs de molts intents
intils i va ser en tornar que va poder finalitzar-lo. Les tres pintures
fetes a Gsol representen una mateixa dona, o aix es dna entendre,
ja que comparteixen el mateix mocador al cap. Independentment de
qui sigui la dona representada, sn intents de trobar quelcom de nou
en el rostre, o en els rostres en general. Mogut per la intuci artstica,
Picasso busca un ideal possible, per ara encara indemostrable,
perqu no hi ha arribat amb les mans ni amb els ulls, noms shi ha
acostat mitjanant la imaginaci; la inspiraci. Es nota, tanmanteix,
un descobriment, un canvi, un trencament illuminador en aquestes
pintures que deixen pas, finalment, a lacabament del rostre de
Gertrude, la qual guarda una semblana amb les dones del mocador i
fins i tot amb la prpia cara de Picasso. Els rostres de totes les
imatges generen una sensaci estranya, freda i clida alhora;
sentiment de llunyania amb els cossos, gaireb indesxifrables, per
duna peculiar tendresa amb les cares, tot i tenir una expressi tan
desconcertant. Les pintures, i en concret els rostres, sn duna
geometria subtil, encara molt poc forada (comparades amb el
cubisme que sesdevindr), per que ja comena a deixar-te confs.
En aquest moment, Picasso encara no sap el final del seu trajecte, tot
i saber cap on vol anar. Ha obert la porta cap a un nou moviment que
marcar profundament la seva trajectria.
En Arte desde 1900 hi ha unes lnies que crec que encaixen prou b
amb aquesta intuci ara exposada: Adems, cada nuevo
procedimiento artstico, o cada nuevo sistema de procedimientos,
debe entenderse como una ruptura con uno anterior que se ha
debilitado y automatizado, o como un descubrimiento (y
desnudamiento), como si hubiera estado all siempre pero sin ser
percibido (...). El fet que Picasso no aconsegus pintar la cara de
Gertrude en el retrat desprs de tants intents, s una forma de
debilitaci. No acontentar-se amb all que ja havia fet tantes vegades
abans de manera admirable, denota en ell una necessitat de canvi.
Les pintures on experimenta amb els rostres a Gsol, apunten a un
nou procediment artstic, per a res forat, duna naturalitat innegable.
I no obstant aix, marcar una ruptura, que donar pas a una
renaixena en el mateix pintor.