Faventia 20/2 027-031 29/5/98 10:42 Pgina 27

Faventia 20/2, 1998 27-31

La venjana del pare davant els tribunals

en el Contra la madrastra dAntifont*
Carlos Varias Garca
Universitat Autnoma de Barcelona
Departament de Cincies de lAntiguitat i de lEdat Mitjana
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain

Data de recepci: 19/12/1997

Resum
El discurs Contra la madrastra dAntifont (c. 420 aC) s una bona mostra de la pervivncia a
lAtenes dpoca clssica de la mentalitat arcaica de la justcia de clan.
Abstract
The Antiphons speech Against the stepmother (c. 420 B.C.) is a good sample of survival of the
archaic mind on tribal law in Athens at the classical period.

M. Balasch

Un dels trets ms caracterstics de la societat grega de lpoca arcaica s all que

en paraules de Dodds1 coneixem com idea de la culpa heretada, prpia de la justcia tribal, tpica de la famlia patriarcal indoeuropea, segons la qual el fill heretava
del seu pare els deutes morals a ms dels materials. Aquesta concepci moral de
lexistncia humana queda palesa en els grans mites de la Casa de Tebes i de la
Casa de Micenes; en aquest ltim la venjana del pare assassinat (Agammnon)
que fa el seu fill (Orestes) representa un deure inexcusable per tal de restablir la
lnia patriarcal a la famlia. Aquesta mentalitat venjativa2 experimenta una trans*
1.
2.

Estudi realitzat en el marc del Projecte dInvestigaci P594-0118 DGICYT. Vull agrair a Gemma
Puigvert la revisi en catal daquest article.
E.R. DODDS, Los griegos y lo irracional. Madrid, 1960, p. 44 i s. (citem per la traducci en castell; loriginal en angls s de lany 1951).
En Homer ja apareix aquesta justcia: la histria sencera resumida de la venjana dOrestes la conta
Zeus al principi de lOdissea, I 28-43.

Faventia 20/2 027-031 29/5/98 10:42 Pgina 28

28

Faventia 20/2, 1998

Carlos Varias Garca

formaci en poca clssica a Atenes quan lestabliment de la democrcia, juntament amb laparici del moviment sofstic, rebutja la justcia de clan com a dret
inqestionable; els drets individuals de cada persona sn els ms importants i els tribunals de justcia sn els nics rgans legitimats per jutjar tot tipus de crim.
Tanmateix, el pensament arcaic devia perviure en bona part de la poblaci, com
mostren els conflictes plantejats a les tragdies de Sfocles. A loratria judicial,
creada i desenvolupada amb la democrcia, tamb queda reflectit aquest pensament des dels seus primers testimonis, com s el cas del primer discurs dAntifont
Contra la madrastra, escrit per a un client probablement entre 420 i 411 aC3.
Aquesta pea oratria ha estat magistralment analitzada fa ms dun segle per
Wilamowitz4, per des de llavors ha rebut un tractament escs per part dels hellenistes. El que aqu ens interessa dassenyalar s veure com tot el discurs est tan
impregnat de la mentalitat de clan que a primera vista no semblaria pas que es tracta dun plet de final del segle V aC a Atenes5. Contra la madrastra s un discurs
dacusaci fora breu que lorador fa contra lautora de lenverinament i mort del
seu pare, fet ocorregut durant un sopar ofert per un amic del pare, Filoneu. La concubina daquest, enganyada, segons lorador, per la seva madrastra, els va donar
beure, amb la intenci de recuperar lestima de Filoneu vers ella i la del pare de
lorador vers la madrastra, un a conseqncia del qual van morir tots
dos. Els parents de Filoneu ajusticiaren la concubina pel seu compte, mentre que el
pare de lorador, abans de morir, encoman al seu fill que acuss els seus assassins ( 1: e ). Els fets
han ocorregut uns quants anys enrera, quan lorador encara era un nen ( 30: L
d d ).
Com veiem en aquestes dues citacions, el compliment de lencrrec deixat pel
pare obre i tanca el discurs; daquesta forma, la pietat filial de lorador es presenta
com lnica ra de lacusaci contra la madrastra i els seus fills, que compareixen com a defensors, a fi devitar que els jutges pensin en altres possibles motivacions, per exemple, una disputa de lherncia amb els seus germanastres. Lligada
a aquesta pietat figura la idea de venjana, veritable leitmotiv de tot el dis3.
4.

5.

Cf. K.J. DOVER , The chronology of Antiphons speeches, Classical Quaterly 44 (1950),
p. 53-56.
U. von WILAMOWITZ-MOELLENDORF, Die erste Rede des Antiphon, Hermes 22 (1887), p. 194-210.
Lestudi ms complet sobre aquest discurs s ledici amb comentari extens i excellent introducci dAdelmo BARIGAZZI, Antifonte. Prima Orazione. Firenze, 1950. Sobre la vlua dAntifont
com a orador vegeu el recent treball de Jordi REDONDO, Antifont dins del gnere de loratria,
Treballs en honor de V. Bejarano, vol. II. Barcelona, 1991, p. 703-707. Sobre la identificaci de
lorador amb el sofista del mateix nom, autor de les Tetralogies, qesti en la qual no entrem,
vegeu ltimament V. RAMN, Antifonte de Rammunte y la cuestin Antifontea. Actualizacin
crtica e interpretacin unitaria, Habis 27 (1996), p. 23-39.
Seguim el text, en les citacions, de la recentssima edici de M. GAGARIN: Antiphon, The Speeches.
Cambridge, 1997, que porta un detallat comentari. Cal dir que Antifont no est editat encara a la
Oxford Classical Texts ni a la Fundaci Bernat Metge, i que les edicions de la Teubner (Thalheim,
1914), de la Bud (Gernet, 1923) i de la Loeb (Maidment, 1941) sn ja antigues. En castell
existeix una bona traducci a crrec de J. REDONDO, Antifonte. Discursos y fragmentos. Madrid,
Biblioteca Clsica Gredos, 1991, amb una acurada introducci.

Faventia 20/2 027-031 29/5/98 10:42 Pgina 29

La venjana del pare en el Contra la madrastra dAntifont

Faventia 20/2, 1998 29

curs. Fins a deu vegades lorador esmenta expressament aquest sentiment, mitjanant ladjectiu , el verb o el substantiu , i totes elles
o b a lexordi ( 1-4) o b a largumentaci final ( 21-31). En tres ocasions, la
venjana del mort es presenta com un deure no acomplert pel seus germanastres: aix
quan parla dues vegades que ells no han estat f
( 2 i 4), i que aix s una impietat enorme: f r
c ( 5). Per en la majoria dels casos, la venjana s
esmentada per lorador com la principal petici que fa als jutges: ja que ell no la pot
dur a terme personalment, han de ser els jutges mateixos (en aquest cas, el tribunal
de lArepag) els que esdevinguin venjadors del mort, seguint, naturalment, les
lleis: \ b ( 3);

g d e
f ( 21); n d d d \
( 21); d c \ \ \
\ , i ( 27), referint-se, en

aquest ltim fragment, a la madrastra. El to s realment fort: sexhorta els jutges (, 21), sels commina a ser tamb pietosos amb un home que ho mereix
( 21), i a no tenir aquest sentiment de pietat envers lacusada ( 27). Daltra banda,
lorador arriba a dir que els adversaris de fet demanen als jutges que no siguin
venjadors: <c > ( 22), i indirectament indica que
aix equivaldria a esdevenir cmplices dels assassins: \
b ( 22). Finalment, lorador en persona es presenta
davant els jutges com a model de comportament en aquest sentit: la seva venjana
no s noms del pare mort, sin tamb de les vostres lleis (s a dir, les que han
jurat els jutges): g b , d
d ( 24), i ell no fa altra cosa que complir
lencrrec que qualsevol familiar o amic vctima duna acci injusta encomana a
un altre: , L d d
c ( 29-30).
La venjana de la persona morta es fa sempre contra el causant directe de la
seva mort, contra el seu assass. En aquest discurs, en canvi, no succeeix exactament aix: la concubina, la dona que va subministrar la droga als dos homes, s
presentada com a homicida involuntria; ella no sabia que els donava un ver (i per
aix va donar-ne ms quantitat al seu estimat Filoneu: 19: e
, , e
), sin que ha estat completament enganyada per la madrastra ( 19:
a
e ), per la qual cosa lorador considera que no t cap responsabilitat en el crim ( 20: b s), tot i haver

estat ajusticiada6. La persona que ha de ser objecte de la venjana s la instigadora i planificadora del crim, la seva madrastra, i per aquesta ra lorador lanomena
6.

A. BARIGAZZI, op. cit., p. 88 i s., ressalta com en la narraci dels fets lorador fa que la madrastra
sigui el subjecte de tots els verbs de parla i dels verbs principals del discurs indirecte, mentre que
la concubina s lobjecte daquests verbs o b el subjecte dels verbs subordinats, reforant la jerarquia de la madrastra sobre la concubina.

Faventia 20/2 027-031 29/5/98 10:42 Pgina 30

30

Faventia 20/2, 1998

Carlos Varias Garca

sempre assassina ( 3: c s e;
11: e e ) i arriba a estendre aquesta qualificaci als
seus germanastres, pel fet denfrontar-se amb ell en el procs ( 2: d a y
d ; 4: y b
).
Aquesta insistncia de lorador en la mateixa idea, en un discurs tan breu, apellant
contnuament al dels jutges, sexplica per la falta daportaci de proves a la
seva argumentaci. La narraci dels fets est postergada darrera una argumentaci
preliminar basada en el rebuig per part del seus oponents dun interrogatori als
esclaus o proposat per lorador ( 5-13)7; aquesta part s massa llarga
i repetitiva, embolicada tamb, ja que no sacaba de detallar el tipus de
proposat per lorador ni la contraproposta dels seus adversaris, a la qual salludeix,
i segurament tenia una intenci purament retrica, que no ha estat gaire encertada i
ms aviat devia fatigar els jutges. En comparaci, la narraci dels fets s curta
( 14-20) i mostra que lorador no els coneix prou b pel fet dhaver passat fora
anys enrera; tota la narraci es basa, segurament, en la declaraci de la concubina sotmesa a tortura, i destaca labsncia delements importants (per qu les dues dones
havien perdut lestima dels seus homes? On s la mare de lorador, que no s mai
esmentada? Per qu va trigar vint dies a morir el pare de lorador?). En canvi, el
est molt ben aconseguit en aquest relat, el qual, com sha dit sovint, t un
parallelisme marcat amb el del missatger a qualsevol tragdia. I en aquest sentit,
lorador no desaprofita locasi per fer una antonomsia vossiana i anomena la
madrastra ( 17), fent-nos veure la popularitat daquest mite i implcitament com lacte dOrestes podia ser encara justificat i lloat. Aquest to trgic del
discurs queda remarcat en la frase final, dins un breu epleg ( 31): r b d
Q : crec que tamb als dus infernals els
importa els que han sofert injustcia. La crida a les divinitats infernals recorda la
dOrestes a Hermes subterrani al principi de les Cofores dsquil en pro del seu
pare8 i deixa veure un cert escepticisme de lorador en lxit de la seva acusaci: si
les lleis terrenals no vengen el seu pare, almenys li queden les lleis divines.
Tot plegat, dna la sensaci que lorador no exposa la veritat sencera dels fets,
que amaga detalls que podrien indicar que la mort del pare no ha estat talment un
assassinat premeditat, sin potser una mort casual. Res del que diu prova definitivament que els filtres donats per la concubina fossin un ver, i latac tan personalitzat contra els seus germanastres podria revelar que linters de lacusaci est
en lherncia paterna. En aquest punt, ens ve al pensament un altre discurs pronunciat mig segle ms tard que parteix duna situaci parallela, per amb un to
certament diferent: ens referim al Contra fob de Demstenes, que supos les-

7.

8.

Sobre la naturalesa de la prova del en el procs judicial vegeu M. GAGARIN, The torture of slaves in Athenian law, Classical Philology 91 (1996), p. 1-18, on es fa un reps dels estudis anteriors sobre aix, i es conclou que en la gran majoria dels casos recollits en els discursos
es tractava duna prova fictcia, que no es portava a terme, sin que tenia el carcter dun altre
recurs retric.
vv. 1-2: ^ , \ ,/c \ .

Faventia 20/2 027-031 29/5/98 10:42 Pgina 31

La venjana del pare en el Contra la madrastra dAntifont

Faventia 20/2, 1998 31

trena com a orador del seu autor el 363 aC. Com en el Contra la madrastra, tenim
aqu el cas dun jove que puja per primera vegada a la tribuna per acusar sobre uns
fets que han passat o que han comenat a passar fa anys amb la mort del seu pare.
Tots dos es presenten com a inexperts en lart retric9 i tots dos acusen familiars
seus: la madrastra i els seus fills, duna banda, i els cosins en el Contra fob, de
laltra. Per aqu sacaba el parallelisme. En el Contra fob s el mateix autor lorador i el protagonista dels fets, mentre que el Contra la madrastra t un autor diferent
de lorador, i aquesta realitat determina el carcter de cada discurs. En el Contra
fob es tracta duna herncia malversada, no de cap homicidi, i no es parla de venjana, sin de justcia, amb una presentaci coherent dels fets i una argumentaci
del tot versemblant. Com en el Contra la madrastra lorador apella lajut dels
jutges, per aix ha esdevingut un tpic. Ms de mig segle ha passat de tradici
oratria entre un i altre discurs, i aquest fet es deixa notar en la finesa de la composici de Demstenes davant de la reiteraci trgica dAntifont.
Que les breus ratlles que precedeixen siguin acollides benvolament com el meu
petit bol al merescut homenatge a mossn Balasch, que ha estat per a qui escriu
aquestes lnies ms que un pare en moments ben difcils; a diferncia, per, del
protagonista daquest article, la seva bondat, el seu tarann, la seva saviesa, no
necessiten cap mena de reivindicaci, caracterstiques sobradament reconegudes per tothom.

9.

Cf. Contra la madrastra 1: b d ; Contra fob 2:

a c .