Amb La butlla, Vicen Mengual i Casellas ens introdueix, de bell nou, dins el

mn sectari i clos de l'Opus Dei, com ja feu a la seva primera novella La santa
culpa.
L'inspector Maristany, membre estat de l'organitzaci integrista, passa a
formar part de l'imaginari de la literatura catalana. Bastida al voltant d'una mort
encara no esclarida, l'assass trobar una "butlla", un sistema per matar i no
haver-ne de pagar les conseqncies. Per en aquesta ocasi el "gran"
Maristany no se n'hauria pogut sortir sense l'ajuda d'una dona. L'acci s
trepidant i l'acabament inesperat. Som davant d'una novella negra que burxa
en les profunditats de la instituci catlica i, alhora, en les de l'nima humana al
servei del mal.

Vicen Mengual i Casellas

La butlla
ePub r1.0
Titivillus 06.01.17

Ttol original: La butlla

Vicen Mengual i Casellas, 2011
Editor digital: Titivillus
ePub base r1.2

Al meu amic Joan Josep de Cal Vinad,

en altre temps adepte a lOpus Dei,
que em va iniciar en el coneixement
dels racons secrets de l'organitzaci.

Una de les desgrcies ms grans de la veritat s la de ser inversemblant. Per aix s'amaga als
lectors amb la novella, que no s pas una exageraci d'all que s possible, sin una feble imitaci
de la realitat
ALEXANDRE DUMAS,
escriptor francs

Val ms intentar salvar un culpable que condemnar un innocent

FRANOIS-MARIE AROUET, VOLTAIRE,
escriptor francs

FETS

La Prelatura de la Santa Cruz y Opus Dei s la ultraconservadora instituci

catlica coneguda amb el nom abreviat d'Opus Dei, tamb senzillament com a l'Opus, o
colloquialment com a l'obra. L'organitzaci secreta va ser fundada l'any 1928 pel
clergue Jos Mara Escriba Albs, que desprs es va fer canviar el nom pel de
Josemara Escriv de Balaguer y Albs, Marqus de Peralta. Els seus seguidors
l'anomenen nuestro Padre.
Des de l'any 2002, desprs del procs de canonitzaci ms rpid de la histria
vaticana, se'l coneix pertot arreu com a San Josemara, la qual cosa ha donat carta
blanca als seus addictes per a poder desenvolupar les seves activitats. Com si, amb la
santificaci del fundador, la Santa Mare Esglsia Catlica, Apostlica i Romana ja
avals la conducta dels membres de l'entitat. Des de l'any 2002 li han dedicat esglsies
i monuments, el ms significatiu dels quals s l'esttua de cinc metres d'alria
realitzada a partir d'un sol bloc de marbre de Carrara, collocada a la baslica vaticana.
Les restes mortals del sant no s'han enterrat en cap cementiri catlic. Sn en el lloc que
ell mateix havia fet construir en vida amb aquest objectiu: una cripta de la seu central
de l'Opus Dei a Roma.
***
La prestigiosa revista The American Journal of Human Genetics publicava, l'any
2008, un estudi que indica que els catalans tenen un 6,2% d'herncia jueva. El mateix
treball atribueix als aragonesos, com ara el fundador de l'Opus Dei, un 35,8%
d'informaci gentica jueva.

CAPTOL 1

L'estranya parella
La Gabriela Cristau s'est acostumant a fer servir els mitjans de transport pblic de
Barcelona. Els primers dies, quan havia comenat a fer aquest trajecte, li havia semblat
que no se'n sortiria pas, avesada com estava a la vida ms tranquilla de la ciutat de
Girona. Sort n'havia tingut, de l'inspector Maristany, que l'havia acompanyada unes
quantes vegades pel laberint de tnels i canvis de lnia del metro, fins que es va veure
amb cor d'enfrontar-s'hi tota sola.
Asseguda al seient que avui ha trobat lliure, segueix el fil dels seus pensaments,
per sense perdre de vista l'indicador vermell que anuncia les parades del tren. S'ha de
mantenir ben atenta per veure qu diuen aquelles lletres lluminoses, no fos cas que
passs de llarg de l'estaci on ha de baixar. De res no li serveixen els anuncis sonors:
propera parada. La seva sordesa l'obliga a basar-se en els senyals visuals.
s clar que disposa de l'audifon, per ara no el porta posat. L'aparell li faria ms
nosa que servei, amb tantes fresses barrejades que li deixaria sentir: per a ella un zumzum continuat i sense significaci. Noms se'l posa quan ha de mantenir una conversa
amb alg, i ara no s pas el cas.
Quants canvis! Fa quatre dies, pensa, amb prou feines havia vist re ms que els
carrers de Girona. Ara me les haig d'heure amb aquest monstre de ciutat, amb la meua
nova feina i amb la meua nova vida de dona casada, sobretot. B, casada ben b no. Qui
sap si el pare ho hauria aprovat. Poder hauria sortit amb all del sagrament del
matrimoni, amb la santa puresa Per no. Ja va veure clar que havia viscut enganyat,
abans de morir, i va deixar estar aquestes idees. Si visqus, m'hauria encoratjat a fer
aquest pas. N'estic segura.
Sempre m'havia queixat, jo. Per qu no podia trobar cap home que m'estims, com
les altres dones? I el pare hi havia de ficar Du pel mig per donar-me explicacions: no
deu ser la voluntat de Du, no deu entrar dins del pla div de la meua salvaci, el
matrimoni poc que deu ser la meua vocaci. O l'altre raonament: Fixa't en la teua
germana. Ella poc que s'ha casat.
I a mi, qu! Qu ho fa que sempre m'han posat la Carmemaria com un exemple? Jo
sc jo, poc que sc la meua germana. Per cert, qu en deu pensar, ella, de la meua nova
vida? Segur que est convenuda que vaig de dret cap a l'infern. s clar, com que estic

vivint en pecat amb un home perqu la nostra uni no ha estat beneda per Du ni per
cap capell catlic, com que no ens hem plantejat com a nica finalitat la procreaci
La Carmemaria: sembla mentida que sigui la meua germana! Com li deuen haver
rentat el cervell, els de l'obra! Segur que ella s una numerria, i per aix no s'ha
casat. El pare i la mare, supernumeraris, segons he aprs que els diuen als que es
casen. El pobre pare va voler que se sabessin les raons que va tenir per deixar-los,
per ella, la meua prpia germana, ho va amagar tot. Encara recordo les seues paraules,
quan jo vaig proposar de fer pblic l'escrit pstum del pare: Gabriela, encara no n'hi
ha prou que pagui el Vicari? Poc en podem culpar tota l'Obra de Du, de la mort del
pare. I el seu escrit, si es divulga, podria fer molt de mal a persones innocents perqu
va tenir la barra d'esmentar els noms dels membres de la Prelatura que va conixer. Que
no ho veus, que el que hi diu poc s veritat perqu no estava b del cap?.
S que s cert que el pare havia anat al psiquiatre, per aquell escrit em va
semblar molt raonat i no crec pas que s'hagus inventat re del que hi explicava. I ben fet
que va fer, de donar els noms concrets de la gent que havia conegut. Massa poc! Fer
pblica la filiaci a l'obra s el que els cou ms perqu, sense secret, perden fora. Em
vaig deixar persuadir massa fcilment. Hauria d'haver esventat l'escrit en el judici
contra el Vicari, fent cas del meu home s'ha sorprs ella mateixa de l'expressi que
ha utilitzat mentalment per referir-se al policia amb qui viu.
I en aquell altre escrit que va deixar a cal notari noms per a mi, noms perqu el
llegs jo, com es penedia d'haver-se passat tants anys dins de l'Opus Dei! I d'haver-se
deixat comprar amb un plat de llenties per no sortir-ne: el seu trasllat a Girona des de
Castell de la Plana! I qui li havia ofert les llenties havia estat aquell Nuo Sancho, el
mateix criminal que el va enverinar, ara far dos anys. El pobre pare em demanava
disculpes per haver seguit dins de l'obra tot i que ells li havien ordenat que es desfs
de mi, quan era petita. Noms per ser sorda! Quins males bsties! s clar que el pare i
la mare no em varen abandonar, per una ordre tan monstruosa es mereixia, a ms, que
haguessin engegat l'Opus a la merda i poc ho varen fer. La mare encara ara hi est
ficada. Almenys el pare me'n demanava perd, des de l'altre mn
Ben mirat, els haig d'agrair a aquests malparits que no em volguessin a dins de la
secta. Si no, el pare i la mare tamb m'hi haurien ficat. B ho han fet amb els meus
germans. La meua sordesa em va salvar de ser una sectria, mai no ho hauria dit.
Deixem-ho crrer! No trigar gaire a veure'l, a ell. Ja deu ser a casa i m'espera. I
m'estima, i jo l'estimo Ep! Han sortit les lletres vermelles que em diuen que haig de
baixar aqu.
Es posa dreta i se'n va, fent tentines, cap a la porta del vag. Clava un darrer cop
d'ull a les lletres que es belluguen. S, s l'estaci de casa seva.

La Gabriela Cristau est vivint, als trenta anys, all que la majoria de dones viuen
abans dels vint: el primer enamorament. B, sempre hi havia hagut nois que li
agradaven, per els seus sentiments mai no havien estat correspostos a causa de la seva
sordesa.
La seguretat que infonia l'inspector Maristany, afegida a l'atractiu que els homes
madurs tenen per a la Gabriela, havien estat els factors que havien despertat el seu
inters envers el policia. Les trgiques circumstncies en qu el va conixer, amb la
mort del pare pel mig, no havien impedit un apropament entre aquests dos ssers, tot i
que es porten una colla d'anys. De fet, en Maristany quasi podria ser el pare de la
Gabriela i, en certa manera, la figura paterna que llavors acabava de perdre va ser
substituda, molt aviat, per l'inspector. Ella no s'ho mira pas aix: per a ella en
Maristany s l'amant, s l'home amb qui sempre havia somiat. I, si algun psicleg li
volgus fer veure que representa la figura del pare, ella l'engegaria a dida, indiferent
com s a les opinions d'aquesta llei de professionals.
No feia ni un any que en Ramon Cristau havia mort enverinat i que la Gabriela
havia conegut en Maristany, per tant i ella ja figurava inscrita en un concurs de
mobilitat voluntria per optar a una plaa de fisioterapeuta en algun dels grans hospitals
de Barcelona. Una vegada a la vida la seva discapacitat l'havia ajudada, en comptes de
fer-li la vida ms complicada. Segons les bases de la convocatria, representava uns
punts de ms per a poder deixar la plaa de Girona i traslladar-se a Barcelona, a viure
amb el policia.
En Maristany tenia el seu pis a l'eixample barcelon, que era prou espais per
allotjar la nova parella. All se n'anir ara la Gabriela, quan sortir de l'estaci del
metro.
D'en que l'havia vista per primer cop, els atractius fsics de la dona no havien
passat per alt a l'inspector. Va ser llavors, a Girona, quan hi havia anat per estudiar
l'ordinador del pare d'ella per a poder treure l'entrellat d'aquell decs. Li havia agradat
tamb l'actitud sincera i decidida de la Gabriela, que demanava que es castigus
l'assass d'en Ramon Cristau, fos qui fos.
La veu d'embromada, caracterstica dels sords que sempre havia estat, per a ella,
un entrebanc a l'hora de comenar una relaci amb un home, en Maristany l'havia
trobada graciosa i atractiva. No es pot demanar res ms.
Formen una parella curiosa, la Gabriela i el seu home, per ja fa uns quants mesos
que viuen junts i sembla que la cosa rutlla. Per a ell ha representat una millora de la
seva reputaci, a ms de donar-li estabilitat emocional. Els qui coneixien la seva poca
de numerari de l'obra el consideraven un estrany, per no dir una altra cosa. I, encara
que el policia sempre ha estat indiferent a l'opini de la gent, ha notat que ara se'l miren

d'una altra forma. Com si el fet de viure amb una dona ja el fes encaixar perfectament
dintre dels esquemes de la societat. A en Maristany no el molesta pas, aix. Ben al
contrari: ja li conv. Aix el deixaran tranquil, pensa, i podr passar ms inadvertit.
L'inspector de policia ha aconseguit, per fi, de dur una vida assossegada i
harmoniosa sense que ning l'assenyali amb el dit com un personatge discordant. I
encara sort que la gent no en sap de la missa la meitat, del seu passat. Si es fessin
pbliques les seves activitats durant els seus anys d'universitari Per no, all ja s'ha
oblidat: ho ha oblidat ell mateix i tot. Per oblidar noms cal una cosa: desvergonyiment.
I, d'aix, en Maristany en sap un niu perqu ha tingut uns bons mestres i molt de temps
per practicar-ho: els deu anys que ha viscut dins de l'Opus Dei.
Per hi ha quelcom que en Maristany no ha pogut oblidar completament, pel que fa a
la mort del pare de la Gabriela. s aquell objecte que guarda en un calaix de la taula
del seu despatx. Aquell CD que posa en dubte la culpabilitat d'un home que compleix
condemna per homicidi, tot i que se'n va confessar culpable sense defugir la seva
responsabilitat. Aquella gravaci que segurament podria posar en llibertat el Vicari
estat de l'Opus Dei a Barcelona, Don Nuo Sancho Nez de Cogullada y Snchez de
Fuenterrebollo.
Personalment, l'existncia del CD el fa sentir-se poc sincer amb la Gabriela. Li
hauria d'haver explicat, per no n'ha trobat mai el moment adequat. D'altra banda, pensa
de vegades, qu en trauria? En primer lloc, si el contingut del CD sembla demostrar res,
s que el pare de la seva dona es va sucidar, i aquesta s una notcia que no li voldria
haver de donar. Desprs ve la segona part de la qesti: si el Vicari mateix no desitja
que certes informacions surtin a la llum, en Maristany no pot pas prendre la iniciativa
perqu no serviria de res. Val ms no remenar l'assumpte, conclou cada cop que hi
pensa.
Tan sols Don Nuo Sancho Nez de Cogullada y Snchez de Fuenterrebollo podria
fer el primer pas. S'hauria de retractar de la seva confessi de culpabilitat i aportar la
gravaci com a prova de la seva innocncia. De fet, l'inspector no l'ha destruda per si
mai el Vicari es desdiu del que va confessar. I fins avui aix no s'ha pas produt.
El CD s com una bomba de rellotgeria que podria capgirar moltes coses, a part de
demostrar la innocncia del Vicari. Per potser el rellotge no activar mai cap
dispositiu. Tot s a les mans d'un capell privat de llibertat.
Moltes vegades en Maristany s'admira de la manera de fer d'aquest clergue, que va
saber deixar-ho tot lligat i ben lligat tal com deia un militar espanyol de trista
memria abans de lliurar-se a la justcia

CAPTOL 2

La vergonya del Vicari

Don Nuo Sancho Nez de Cogullada y Snchez de Fuenterrebollo ja no s la
mateixa persona que el dia que va ingressar a la pres, quan semblava persuadit que
havia de complir la condemna que li havien imposat. Llavors havia abaixat el cap i
havia obet els seus superiors de l'Opus Dei sense pronunciar ni un per.
L'obedincia cega que sempre havia practicat i predicat havia fet que estigus disposat
a passar-se deu anys de la seva vida en captivitat, per a la major glria de Du i de la
seva Obra. S'havia confessat culpable d'un crim, havia acatat la sentncia
condemnatria del tribunal que l'havia jutjat i, amb resignaci, havia anat a presidi.
Com un xai: Agnus Dei qui tollis peccata mundi
Fins no fa pas gaire havia llegit i rellegit l'exemplar de Cam de qu no se separava
ni un moment. El mateix exemplar, en espanyol, que havia hagut de comprar quan va ferse un adepte de l'Opus, ja fa quasi quaranta anys. Sap de memria les 999 mximes que
hi figuren, les que havia escrit el fundador de l'organitzaci catlica ultraconservadora,
el clergue Escriba.
Per ara ha decidit que ja fa massa temps que s empresonat. Ha decidit jugar la
seva carta, l'nica carta de qu disposa, de fet. La carta que s a les mans, si encara no
ha estat destruda, del policia que havia portat la investigaci de la mort d'en Ramon
Cristau: l'inspector Maristany.
A la seva cella, Don Nuo Sancho somriu. Somriu com ha somrigut cada vegada
que s'ha recordat, durant els dos anys que est tancat, de la pensada, gaireb
maquiavllica, que havia tingut quan havia escollit en Maristany com a dipositari de la
prova que el podria exculpar d'aquell crim. s clar que no hi ha res segur: potser el
policia va decidir destruir-la o potser no el voldr ajudar, a l'hora de la veritat.
La veritat: aquesta s la qesti clau. En Maristany havia demostrat ser-ne un
defensor per sobre de tot, i Don Nuo Sancho est segur que l'inspector mai no
desaprofitar l'ocasi de treure a la llum noves proves que puguin dur al coneixement
de la veritat. Noms necessitar una petita empenta: veure que ell, el Vicari estat de
l'Opus Dei a Barcelona, vol destapar la capsa de Pandora que pot portar tota llei de
desgrcies a l'organitzaci.
Tan sols ha de fer una senzilla telefonada per sortir de dubtes, una telefonada

demanant una entrevista amb l'inspector. I, desprs, ensenyar les cartes. Com que ja no
suporta estar-se ms temps engarjolat, no t cap sentit allargar la incertesa. Sollicita
fer la trucada.
***
La trucada va agafar desprevingut en Maristany. No l'esperava pas. Va romandre
sense saber qu dir uns segons, quan el recls va iniciar la conversa etzibant-li aix:
Encara guarda l'objecte que li vaig fer arribar, inspector?
Mai no s'havia imaginat la situaci ni havia considerat quina seria la millor
resposta a aquesta pregunta. Per aix la reacci del policia va deixar notar indecisi i
va contestar amb un titubeig:
D'aix, qu voleu dir? No us deveu pas referir a all que em va donar el doctor
ara far un parell d'anys
S, li parlo d'aquell objecte. El t o no el t?
B l'he de tenir en algun rac. Ho hauria de mirar, per a estar-ne segur.
Doncs miri-ho i digui-m'ho, si us plau.
L'inspector no va voler fer durar ms la incertesa. Sabia perfectament que, al fons
del segon calaix de la seva taula, hi havia aquell CD que ara reclamava l'antic Vicari de
l'Opus Dei a Barcelona. Va deixar passar mig minut, fent fresses per fer veure que
regirava calaixos, i va reconixer:
El tinc aqu, davant meu.
Llavors, senyor Maristany, li vull demanar que em faci una visita per a poder
parlar tranquillament. s possible? va dir Don Nuo Sancho.
L'inspector hi va accedir i, des d'aquell moment, es va posar a estudiar mentalment
el procediment legal que s'hauria de seguir per presentar un recurs de revisi de la
sentncia que havia condemnat el clergue, basant-se en la nova prova que representava
el CD. No hi hauria cap altra soluci que presentar una sollicitud davant del Tribunal
Suprem per a poder-lo interposar. Segurament s'autoritzaria la presentaci del recurs i
es passaria a la presentaci efectiva de la revisi, per el condemnat hauria de tenir
assistncia legal des del primer moment. En Maristany, advocat a ms de policia, ja
sabia que no se'n podria ocupar personalment per raons d'incompatibilitat professional,
i hauria d'anomenar un home de palla que presents de forma oficial tota la paperassa.
Ell actuaria des de l'ombra i aconsellaria el sacerdot.
L'altra qesti que caldria estudiar era com es podria justificar que el CD, la nova
prova en qu es basaria el procediment legal, es trobava a les seves mans. Explicar per
qu no l'havia feta pblica no representaria cap problema, perqu prviament el

sacerdot s'hauria d'haver retractat de la seva confessi i poc ho havia fet. S que
s'hauria de posar d'acord amb Don Nuo Sancho per no involucrar-hi el metge de
l'Opus Dei que li havia fet a mans la gravaci. No el volia pas molestar fent-lo anar a
declarar. Massa preguntes i, al cap i a la fi, el doctor havia estat un simple missatger
que en desconeixia completament el contingut. Podria dir que el capell li havia enviat
per correu a ell, pensava en Maristany, i aix no hi barrejarien aquell home.
Si tot plegat sortia b ell estava convenut que seria aix, no s'acabarien pas
els processos judicials. Sabia molt b que el Suprem noms anullaria la sentncia
condemnatria del Vicari. No dictaria pas una nova sentncia, sin que ordenaria tornar
a instruir la causa al mateix jutjat que havia sentenciat. Per tant, s'obriria de nou el
procs. Aix s, per tenir en compte la retractaci de la confessi de culpabilitat i la
nova prova que aportava el CD. Tot aix podia durar fora i, si acabava amb una
sentncia absolutria, ja quedarien ben servits, el Vicari i ell. En Maristany es va
sorprendre de la seva manera de pensar: en plural, perqu mentalment ja feia causa
comuna amb el sacerdot.
Ara b, en tot aquest afer no s'hi implicaria pas de franc. Si el clergue n'havia de
sortir innocent, volia que alg pagus els plats trencats. La mort d'en Ramon Cristau no
havia de quedar sense cstig. I, com que no es podia castigar en Ramon mateix, en
Maristany considerava que era just i necessari que pagus qui l'havia indut al sucidi:
la instituci integrista catlica anomenada Opus Dei. Hauria de rumiar molt
acuradament l'estratgia per a poder obtenir el comproms de Don Nuo Sancho que es
giraria contra l'obra, que s'hi tornaria, aix que hauria sortit de la pres.
***
L'entrevista li va fer recordar els interrogatoris de dos anys enrere, a en Maristany.
Noms que ara el sacerdot ja havia deixat estar el seu desvergonyiment. Sant
desvergonyiment, com hauria dit el fundador de l'Opus, o desvergonyiment a seques,
com pensava l'inspector, tant li feia. Ara semblava clar que Don Nuo Sancho
s'avergonyia del seu passat dins de l'obra i, ms que interrogar-lo, el policia se'l va
escoltar amb atenci.
Desprs d'aclarir que el CD amb aquella gravaci era a les mans d'en Maristany,
l'antic lder de la Prelatura a Barcelona va exterioritzar el seu alleujament i es va
disposar a donar tota llei d'explicacions: primerament de la seva actitud arran de
l'enverinament d'en Ramon Cristau, i desprs del seu canvi de parer al cap de dos anys
de condemna:
Senyor Maristany, li dec una explicaci. Si ha escoltat el CD, ja haur comprovat

que, abans de declarar que havia enverinat en Ramon Cristau, vaig rebre la visita d'una
persona que havia estat enviada des de Roma. Suposo que es recordar que, fins aquell
moment, jo havia callat i no havia acceptat la meva culpa. L'endem vaig venir a la
comissaria a confessar-me culpable d'aquella mort, perqu la visita m'havia girat com
una mitja. No s si vost s'havia imaginat que, deixant de banda el nom de la persona,
es tractava d'un membre del Consell General de l'Opus Dei.
Ara que ho dieu, b recordo que havia apreciat un deix itali, en aquella veu de
l'enregistrament. Per qualsevol altra deducci hauria estat una especulaci. Avui sou
vs qui m'heu de dir qui era aquella persona, quin crrec tenia, amb quin poder o
autoritat us va ordenar que acceptssiu la culpa d'haver matat un home
Ja hi arribarem, no tingui pressa. De moment, li he volgut fer veure que noms
vaig admetre que havia enverinat en Ramon Cristau desprs d'haver rebut la visita,
aquella nit. Les instruccions que em van donar, de confessar-me culpable d'aquella
mort, encara que no en fos, sn molt clares en la gravaci. I la meva total acceptaci
tamb em penso que hi queda reflectida.
Per qu vaig obeir resignadament? Vost ja deu saber que la santa obedincia s
abans que res, dins de l'Opus Dei. Per cert, inspector Maristany, molts detalls de les
converses que havem tingut m'han portat a la conclusi que vost tamb havia estat un
membre de la Prelatura. Tinc ra?
S i no. Em penso que ara no t pas cap sentit amagar-vos que vaig pertnyer a
l'Opus Dei, per ja fa molts anys que vaig abandonar l'organitzaci. Ara b, llavors no
era Prelatura de l'Esglsia Catlica, ni el fundador no havia estat fet sant, tot i que
l'Escriba ja es feia dir Escriv de Balaguer, marqus de Peralta, i s'havia canviat el
seu nom de Jos Mara pel de Josemara, que feia ms fi. Per cert, a l'Escriba sempre li
havia agradat que li diguessin Padre i, pel que jo s, no ha canviat res: el Prelat sempre
tindr el qualificatiu de Padre. Fins i tot ara es dirigeix als addictes com als seus fills i
filles. No sabia que els capellans poguessin tenir tanta descendncia
B, deixant de banda com es feia dir el fundador, segur que podr entendre el
meu gest, si havia estat un membre de l'Obra. Quan ets a dintre, no hi ha res ms
important que obeir un superior, sobretot si qui et diu qu has de fer s amic teu
personal, a ms a ms de venir de Roma i formar part de la plana major del Padre. Ara
m'ho miro de forma molt diferent: he arribat a pensar que el van enviar precisament a
ell per evitar qualsevol refs meu d'obeir. Sabien que, si enviaven el meu amic, no m'hi
podria negar. Va ser una maniobra molt ben calculada.
Ah! He parlat d'un amic personal. Espero que no s'hagi imaginat que era una
amistat particular. Li puc assegurar que era un bon amic, senzillament.
Les amistats particulars, s. L'eufemisme de l'Opus Dei per referir-se a les

relacions homosexuals. No tingueu por. Si no ho hagussiu esmentat, no m'hauria pas

passat pel cap la idea.
Per digueu-me: ara caldr que reveleu el nom d'aquest amic i que l'acuseu
d'haver-vos forat a declarar-vos culpable d'una mort sense ser-ho. Ho fareu?
Senyor Maristany, al cap de dos anys de reclusi les coses es contemplen d'una
altra manera. Ara no el veig pas com un amic, el veig com un enviat de Roma per
coaccionar-me, per aplicar-me la santa coacci. Quan penso les bestieses que vaig
arribar a aprendre de memria i transmetre als adeptes, en relaci amb aquest terme!
Deia que s l'abundncia de llum, l'empenta espiritual de les nostres pregries i de la
feina ben feta, el conjunt de sacrificis que sabem oferir, el somriure que ens ve perqu
som fills de Du Tot una colla de frases sense solta ni volta, tal com ho veig avui.
Justa la fusta! Veig que heu canviat molt, Don Nuo Sancho. Ara feu befa de la
nomenclatura del fundador i tot. Ja no us recordeu que l'han fet sant? Ara, ms que mai,
all de les tres santes ho haureu de tenir molt en compte. El sant desvergonyiment, la
santa intransigncia, la santa coacci
Si us plau, no es rabegi en la meva situaci. Qualsevol es pot equivocar. I li puc
assegurar que la prova que estic passant s molt dolorosa. Pensi que porto tota la vida
dins de l'Obra de Du i adonar-me ara, cap a la vellesa, que les coses no sn com
m'havia pensat
Quin ha estat el detonant que us ha fet veure les coses de forma diferent? Si s
que hi ha hagut un detonant, s clar.
S, tot i que no ho he analitzat aix fins ara no fa gaire. Vaig saber que, des de
Madrid, havien declarat que jo ja no pertanyia a la Prelatura, una vegada vaig haver
confessat el crim que ells mateixos m'havien ordenat que confesss!
Representa utilitzar en contra meu aquella mxima que a mi mateix, ja ho reconec,
m'agradava tant: L'Obra, com qualsevol organisme sa, es resisteix a assimilar el que
no li conv i expulsa de seguida all que no assimila. A mi m'han expulsat. He estat
una vctima necessria perqu l'organisme ben sa anomenat Opus Dei pugui seguir viu i
sortir-ne enfortit, encara.
Posar ms llenya al foc, Don Nuo Sancho va fer en Maristany, que per dintre
s'ho estava passant molt b. Us faig avinent que vaig consultar Romana, el butllet de
l'Opus per Internet, i vs n'haveu desaparegut. Com si mai no hagussiu estat un
membre de la Prelatura. Us han eliminat completament de pertot, fent servir el sant
desvergonyiment. O n'haurem de dir la santa mentida?
Miri, ja ho sabia, que aquest era el procediment normal. No sc pas el primer
antic membre de l'Opus Dei que desapareix dels butlletins de Romana. El meu nom deu
haver estat com una taca per a la Prelatura i s lgic que l'en hagin esborrat. Ja m'ho va

advertir l'enviat de Roma, que mai no es podria rehabilitar. Ara b, declarar que d'avui
a dem hagi deixat de pertnyer a l'Obra, sense ms ni ms, no ho considero correcte.
Qu vol que li digui?
Potser ja seria hora que em digussiu el nom d'aquest amic del Consell General
de l'Opus que us va visitar, no trobeu?
No hi tinc pas cap inconvenient. Ja he dit que ara no el considero pas un amic i,
d'altra banda, no n'he sabut res ms, d'ell. Es tracta de Don Leoncio Rodrguez de la
Calzada y Senz de Tejada, el procurator honorum, la m dreta del Prelat. Suposo que,
si cal, es podr demostrar que la seva veu s la que se sent al CD.
Molt b, per m'haureu d'aclarir qu s aix del procurator honorum. No ho he
sentit a dir mai. Quina funci t?
La traducci s evident: procurador d'honors. La missi d'aquest crrec s,
tericament, la de servir d'enlla entre la Prelatura i la Santa Seu. En realitat no se sap
ben b qu fa, per ja li he dit que s la m dreta del Prelat, una mena d'home de
confiana que pot encarregar-se de les coses ms diverses.
Doncs em fa l'efecte que s, que es podria demostrar a qui correspon la veu del
CD, tot i que hem d'esperar que no caldr fer-ho, Don Nuo Sancho. Seria fora
complicat de fer venir a declarar aquest Don Leoncio i fer-li una prova de veu. Si viu a
Roma i, a ms a ms, s un membre destacat de l'Opus Suposo que n'hi haur prou
amb esmentar aquest nom. La vostra actitud d'obedincia cega, que s el que compta,
queda demostrada de sobres a la gravaci.
Aleshores, qu li sembla? Hi ha manera de sollicitar una revisi de la meva
condemna?
S, naturalment. El CD pot ser una prova determinant per aconseguir un nou
veredicte. Per la primera cosa que heu de fer s retractar-vos de la vostra confessi.
Ara b, si voleu que us ajudi a tirar-ho endavant, us posar un parell de condicions. Si
les accepteu
Em penso que no em trobo pas en situaci de discutir res. Sc a les seves mans,
Maristany.
La primera suposo que la podreu acceptar fcilment: vull que el metge de la
Delegaci que em va portar el CD en quedi al marge, de tot plegat. No li vull donar
maldecaps.
Hi estic d'acord. I l'altra condici?
L'altra l'hem de discutir amb calma ms endavant per veure qu cal fer, per vull
el vostre comproms, des d'ara, que mirareu que surtin a la llum les prctiques secretes
de l'organitzaci que poden menar un home fins al sucidi, com ha estat el cas del pobre
senyor Cristau. Aix si vs podeu obtenir un veredicte d'innocncia, naturalment. Us hi

aveniu?
S, ho trobo just. Li prometo que revelar tot el que s, tot el que em sembli
perjudicial per a la salut mental d'una persona. Ara, la forma legal s cosa seva. Jo no
sabria pas com presentar-ho.
Fet, doncs. M'hi posar a treballar, en el vostre recurs, i us tindr informat de
com anem avanant. Deixeu-ho a les meves mans.
Quan va sortir de l'establiment penitenciari, en Maristany no sabia si s'havia
d'alegrar del canvi d'actitud de l'antic dignatari de l'Opus. D'una banda, representava
una nova oportunitat de fer justcia; de l'altra, seria una font de problemes per a ell
mateix. Pensava que, per comenar, es veuria obligat a explicar-ho tot a la Gabriela i
ella patiria per la imatge del seu pare, que hauria de ser considerat un sucida, a partir
d'ara. Ja es veia donant tota llei d'explicacions a la seva dona i no sabia com s'ho
prendria, tot plegat. Era molt difcil, per a qualsevol persona que no hagus estat
membre de l'obra, entendre els subtils i no tan subtils mtodes de coacci que
s'apliquen i les conseqncies que poden arribar a tenir per a l'equilibri psquic. Ell,
com a antic addicte de l'Opus Dei amb funcions de direcci, sabia molt b que, dins de
la instituci, els casos de sucidi no eren pas fenmens allats. Ho entendria, per, la
Gabriela? Cap observador imparcial no diria que Don Nuo Sancho no en tenia culpa
ni pecat, de la mort d'en Ramon Cristau. Per molta gent pensaria que ja n'hi havia prou
amb els dos anys de condemna que havia complert, com a penitncia per les seves
faltes. La Gabriela tamb? O b seria del parer que encara es mereixia un cstig ms
gran? Ja era hora de parlar-li del tema, pensava l'inspector, perqu no es podia ajornar
ms. Aquell mateix vespre, quan arribaria a casa, havia de posar la delicada qesti
damunt la taula i discutir-la detingudament amb la seva parella.
***
La Gabriela ho va entendre. Un cop superada la sorpresa inicial, va trobar que s,
que el ms important era la veritat. El seu pare havia mort precisament per defensar la
veritat i per fer conixer a tothom els obscurs procediments de l'obra. Ara havien de
mirar que la seva mort no fos intil i, si l'antic Vicari es girava contra l'Opus, potser hi
hauria una oportunitat per tal que s'acompls el desig del pare.
En Maristany ja tenia carta blanca per iniciar el procediment que havia de posar
Don Nuo Sancho en llibertat.

CAPTOL 3

Tothom es belluga
Don Dionisio Botella y Hurtado de Mendoza, numerari de l'Opus Dei i un dels
jutges de la Sala Penal del Tribunal Suprem, ha perdut la calma que el caracteritza. Don
Dionisio s'ha assabentat del recurs de revisi que ha presentat Don Nuo Sancho Nez
de Cogullada y Snchez de Fuenterrebollo. Ha tingut accs al contingut del CD en qu
es basa el recurs i a les afirmacions del Vicari estat de l'Opus Dei que revelen la
personalitat del membre del Consell General de la Prelatura a Roma la veu del qual es
pot escoltar a la gravaci. Conscient que la difusi d'aquestes informacions representa
un perill per a l'entitat de qu forma part, decideix actuar.
Des de la residncia on viu, fa una telefonada a l'edifici de set plantes del carrer
Diego de Len de Madrid, l'edifici des d'on es dirigeix l'exrcit invisible de
l'organitzaci integrista a l'Estat espanyol. S'identifica i sollicita de ser rebut, com ms
aviat millor, pel Consiliari, la mxima autoritat de l'obra.
L'endem mateix ja el reben al despatx de la quarta planta de la seu de la instituci,
i t la possibilitat d'explicar el cas i de donar-ne el seu parer. Ell tot sol no t pes
suficient al gran tribunal per desestimar el recurs de revisi que, segur, haur de ser
acceptat. El Consiliari i la seva Comissi Regional hauran de jutjar qu conv fer. Don
Dionisio Botella surt de l'edifici alleujat: ell ja ha informat els seus superiors. Ara la
responsabilitat de la situaci s a unes altres mans, amb ms elements de judici, ms
svies i amb ms grcia de Du que les seves.
El Consiliari s'assessora amb el seu secretari, un capell amb ms poder del que li
dna, en aparena, el crrec que ocupa. Aquest capell telefona tot seguit a Roma. En
condicions normals, hauria de parlar amb el procurator honorum, per ara Don
Leoncio mateix s'hi troba implicat. Truca a un altre sacerdot que coneix, que tamb viu
a la seu central de l'Obra de Du a Roma, al Viale Bruno Buozzi.
***
Els darrers raigs de llum del dia penetren pels dos grans finestrals amb vidrieres
emplomades, i els petits plafons de vidres de colors donen unes irisacions molt
boniques a la gran sala que serveix de menjador per als components del Consell
General de l'Obra de Du. Don Leoncio Rodrguez de la Calzada y Senz de Tejada i la

seva sotana entren al menjador per sopar, juntament amb els altres onze germans, com
han fet cada vespre des de fa una colla d'anys. S'asseuen tots al voltant de la gran taula
fraresca, en les cadires de respatller entapissat de vellut d'un color porpra, com el de la
vestimenta cardenalcia. El mateix vellut amb qu han estat folrades les dues butaques
que hi ha a la cambra. Un color semblant tenen les rajoles del paviment, tot i que
s'observa noms a les vores perqu una catifa immensa de color gris pllid cobreix
quasi completament el terra del menjador.
Don Leoncio, ignorant de les darreres notcies que han arribat de Madrid, i que
noms un dels dotze homes que hi ha a la mateixa estana coneix, assaboreix el menjar
exquisidament cuinat i perfectament servit per les minyones uniformades. Uns
canelobres de plata illuminen la taula. En silenci, com sempre, gaudeix del plaer de
menjar amb un joc de coberts del mateix metall, en una vaixella de porcellana
Rosenthal, i de beure amb cristalleria de Bohmia. No sap que aquest ser el seu darrer
plaer, el seu darrer sopar, i que l'endem al mat el trobaran mort al llit de la seva
cambra, una de les moltes que t el quarter general de la Prelatura a Roma.
***
Vint-i-quatre hores desprs d'aquest decs, Don Dionisio Botella y Hurtado de
Mendoza, magistrat del Tribunal Suprem, s cridat a un despatx de la quarta planta de
l'edifici del carrer Diego de Len que fa xamfr amb el carrer Lagasca de Madrid.
L'entrevista entre Don Dionisio i una sotana s breu i no se li donen detalls ni
explicacions. D'altra banda, ell tampoc no s'hauria atrevit mai a demanar-les, imbut
com est que el ms important s obeir cega-ment els superiors de l'organitzaci. Sota
l'eufemisme de conv, senzillament rep l'ordre de promoure, dins del Tribunal de qu
forma part, la realitzaci d'una prova per dictaminar si la veu de l'enregistrament s la
de Don Leoncio, tal com declara el Vicari estat de la Delegaci de Barcelona, Don
Nuo Sancho Nez de Cogullada y Snchez de Fuenterrebollo. Com que li han dit que
conv, ni tan sols no analitza el per qu de les instruccions rebudes, ni les possibles
conseqncies que poden tenir. Don Dionisio, si no fos un numerari de l'Opus Dei,
s'hauria fet militar: primer de tot l'obedincia, i aix no s'ha de pensar.
***
La notcia de la mort de Don Leoncio no transcendeix immediatament. Tot just avui,
al cap d'unes quantes setmanes, apareix al butllet Romana, a la secci In pace, el seu
nom amb una breu ressenya personal. Al mateix nmero, a la secci de nous
nomenaments, en Maristany pot llegir que el nou procurator honorum s el clergue Don

Martn Gaspar de la Cruz y Beltrn de Guzmn.

Avui l'inspector s'assabenta tamb de l'intent que hi havia hagut, per part del
Tribunal Suprem, d'obtenir una prova de veu amb el clergue ja mort, Don Leoncio
Rodrguez de la Calzada y Senz de Tejada. Ara el Tribunal haur d'emetre un veredicte
sense aquesta prova, per fora, conclou el policia.
A en Maristany, gat vell, no li passen pas per alt dos senyals un xic sorprenents.
D'una banda, que la petici d'una prova de veu no era del tot necessria, vist que ara el
Tribunal Suprem pot sentenciar sense tenir-la. Per qu es va sollicitar? Potser per
guanyar temps? Per qu guanyar temps? I aix el duu a demanar-se: quants i quins
magistrats eren de l'Opus Dei?
Per ja sap que el darrer interrogant romandr obert perqu, per treure'n l'aigua
clara, hauria de tenir accs als informes personals secrets de tots els membres
masculins de l'obra, als informes que deuen dormir, tancats amb pany i clau, en algun
rac del gegant edifici del carrer Diego de Len. Tot i aix, es prou sabut que la
Prelatura s'ha infiltrat fins el moll de l'os de l'aparell judicial, pensa l'inspector.
El segon detall, una mica agosarat mentalment ja ho reconeix, s l'escaient
mort de Don Leoncio. Escaient perqu mai no hi podr ser implicada una alta
personalitat de la cpula de l'Opus Dei, d'aquesta manera.
Ben mirat aix raona en Maristany, potser esperaven que, sense poder-se fer la
prova de veu, es desestimaria el recurs de revisi presentat per Don Nuo Sancho. Sort
que les coses no sn aix i el tribunal catal que havia condemnat l'antic Vicari de
l'Opus Dei haur de reobrir el procs partint de l' in dubio pro reo, de la seva
presumpci d'innocncia. Don Nuo Sancho s'ha desdit de la declaraci de culpabilitat
que havia fet, i que era la principal prova en contra seu. Sense aquella confessi, el
judici rescissori del tribunal estar dirigit noms a descobrir el responsable de la mort
d'en Ramon Cristau. I, com que no hi havia cap ms sospits, ja es veu venir que tot
s'acabar amb un veredicte de sucidi. En Maristany veu molt ben encarrilada la causa
del Vicari.
Vull crrer massa, barrina l'inspector, que encara no s'ha reobert el procs.
Per, si tot va b, haur de veure com puc collar Don Nuo Sancho perqu continu
actuant contra l'Opus. Una demanda contra l'organitzaci per inducci al sucidi no la
podria pas presentar ell, que en formava part. L'hauria de presentar la famlia del difunt
i, en aquest cas, noms podria comptar amb la Gabriela: la meva sogra i sobretot la
meva cunyada, la Carmemaria, anirien a favor de l'obra.
I la resposta del Suprem no triga: la sentncia que havia condemnat Don Nuo
Sancho s anullada a causa de la presentaci de noves proves. S'haur de reobrir el
procs i, mentrestant, el Vicari segurament quedar en llibertat.

***
D'en que l'home de palla triat per en Maristany havia interposat el recurs al
Tribunal Suprem, Don Nuo Sancho Nez de Cogullada y Snchez de Fuenterrebollo
s'havia bellugat pel seu compte.
Havia trams una llarga carta a l'arquebisbe de Barcelona per informar-lo de la
seva situaci: ben especial, nica. Sense antecedents dins de la Prelatura perqu havien
estat esborrats, s'havia presentat com un simple capell injustament penat per la mort
d'un home, un sacerdot que mirava de rehabilitar el seu nom amb la presentaci del
recurs de revisi de la sentncia que l'havia condemnat.
En el mateix escrit sollicitava de ser rebut en audincia tan bon punt es demostrs
la seva innocncia. Volia donar personalment tots els detalls del seu cas, i demanar que
li fos confiada la regncia d'una parrquia per a poder exercir el seu ministeri
sacerdotal dins de la dicesi.
Havia esperat amb impacincia qualsevol nova al voltant del recurs que s'havia
interposat. Les noves que, puntualment, li feia arribar en Maristany. I ara, ms que res,
esperava que es reobrs el procs d'una vegada, un cop el Suprem ja s'havia pronunciat.
No cal dir que tamb confiava que la sollicitud que s'havia presentat de suspensi de
la condemna en la prctica, l'anhelada llibertat fos acceptada, considerant que ell
ja n'havia complert una part i que el Tribunal Suprem havia reconegut, implcitament, la
seva innocncia.
***
Els esdeveniments varen donar la ra a les suposicions d'en Maristany i tamb
varen satisfer els desitjos de Don Nuo Sancho, que va sortir de la pres i aix va
poder mirar d'encaminar la nova etapa de la seva vida. Necessitava que l'arquebisbe
l'incardins a la dicesi i li dons la titularitat d'una parrquia, tant per a poder exercir
la seva activitat pastoral com per a tenir un lloc digne per viure.
El judici rescissori va ser molt curt. En Maristany hi va haver d'intervenir i va
confirmar que no hi havia proves consistents que demostressin la culpa del Vicari estat
de l'Opus Dei, per tampoc de ning ms. Va donar el seu parer, com a inspector
encarregat del cas de la mort per emmetzinament amb cianur d'en Ramon Cristau, i el
tribunal va sentenciar: sucidi.
La cort va desestimar l'opini del policia segons la qual el sucidi havia estat indut
per la pertinena del mort a l'organitzaci fonamentalista catlica: en Maristany hi
havia fet sortir l'escrit del difunt en qu declarava que abandonava l'Opus abans de

morir, molt dur amb la instituci. Almenys ho havia intentat, encara que, de fet, ja era
conscient que caldria un nou procs per mirar de responsabilitzar l'obra d'aquell
sucidi. Les coses no eren pas tan senzilles.

CAPTOL 4

Dossiers
La parrquia de Jess de Natzaret va ser la que varen oferir a Don Nuo Sancho
des de l'Arquebisbat. La podria regentar a prova durant un any. Era un edifici modern i,
del carrer estant, ning no hauria dit que es tractava d'una esglsia amb el seu despatx
parroquial. La sagristia connectava el temple amb la casa on vivia el capell.
En Maristany va deixar passar un temps prudencial per tal que el Vicari estat de
l'Opus Dei s'hi pogus installar. Desprs, li va fer una visita: havia arribat l'hora de
passar comptes. Ell havia complert la seva part del tracte: l'havia tret de la pres;
ara li tocava al sacerdot de correspondre fent efectiu el seu comproms: girar-se contra
l'Opus Dei.
Des de la primera visita, Don Nuo Sancho va demostrar que era un home que tenia
paraula. Collaborava de bon grat amb el policia aportant tot el que coneixia del
funcionament intern de l'entitat, tot el que pogus demostrar que moltes maneres de fer
de l'obra anaven contra els drets de la persona. En aix volien fonamentar la demanda
del sacerdot: les prctiques de la instituci l'havien coaccionat per mantenir-se a dintre
bona part de la seva vida, per perseverar, segons el llenguatge de l'Opus Dei. Ara, un
cop n'havia sortit l'en havien expulsat, havia comenat a veure-hi clar i denunciava
pblicament tot all que ell considerava perjudicial per a la salut mental d'una persona.
Va ser idea d'en Maristany fer-hi sortir tamb l'escrit d'en Ramon Cristau, abans no
se sucids, precisament davant dels ulls de l'antic Vicari de la Delegaci de la
Prelatura.
Tot plegat anava agafant coherncia. A part dels detalls sobre la vida dels membres
de l'obra, que proporcionava Don Nuo Sancho i que servien per guarnir l'escrit, en
Maristany havia presentat el demandant com a vctima i botx alhora. Per, al
capdavall, en sortia un nic culpable: l'organitzaci. El demandant era la vctima de les
prctiques manipuladores de l'obra, que havien trastornat el seu equilibri psquic. Al
mateix temps, es reconeixia culpable de no haver sabut veure el greu estat mental en qu
es trobava en Ramon Cristau, quan l'havia visitat per exposar-li les seves
contradiccions tocant a la vida dins de l'Opus Dei. Llavors va continuar aplicant les
instruccions internes que sempre obea amenaces de condemna eterna i tota mena de
desgrcies, si alg volia deixar-los, que varen fer que el fidel es llevs la vida.

Quan l'inspector va considerar que tenia la demanda prou embastada, va exposar un

dubte a Don Nuo Sancho:
A veure si teniu alguna idea. La demanda la veig ben plantejada, amb
possibilitats d'xit, per podria ser que no ens en sortssim. Heu pensat qu pot passar,
si encepeguem un jutge de l'Opus? La desestimar. Ja ho veieu, oi?
T ra, Maristany. No ho hem tingut en compte, aix. Vost ja sap que l'obra est
ben ficada dins de l'aparell judicial. Si pogussim tenir una llista de jutges
Aix s el que caldria, s. Per presentar-la a un jutjat on no hi hagi ning dels
seus.
Em penso que em recordo d'algun nom, per ho hauria de meditar per a poder fer
una relaci tan completa com sigui possible. Deixi-m'ho rumiar i ja li'n donar ms
detalls.
Al cap de poc, va ser l'antic Vicari qui va telefonar l'inspector per establir una
trobada. Per telfon no s pas convenient parlar-ne, havia dit. Quan es varen trobar
cara a cara, Don Nuo Sancho va anar per feina:
Inspector, li proposar una cosa una mica illegal. Vost en t la paraula. Qu li
semblaria tenir als dits uns quants informes personals secrets de presumptes jutges de
l'Obra?
N'hi ha que pagarien qualsevol cosa per aquest privilegi. Naturalment, que
m'agradaria, per no veig com
Sap d'on s aquesta clau? va fer Don Nuo Sancho, amb picardia, mentre
mostrava una clau al policia. Si no n'han canviat el pany, s la clau que obre l'armari
on es guarden aquests informes. En vaig fer una cpia abans d'anar-me'n de la
Delegaci, abans de venir a la seva comissaria a confessar-me culpable d'aquella mort.
L'he conservada aquests dos anys de reclusi. B, me l'han guardada amb la resta dels
petits objectes personals i me l'han tornada quan he sortit de la pres.
Genial! Per, no us adoneu que nosaltres som aqu i l'armari s all? La
Delegaci sempre m'ha semblat un bnquer, a ms a ms. B, ho sabeu millor vs que
jo perqu hi heu viscut.
Per vost es descuida de l'aliat que tenim a dintre, em penso.
Aliat?
Ja no es recorda del metge, Maristany?
Ah! Aix s que no. No vull pas que hi barregem aquest bon home.
Per l'antic Vicari no hi va haver d'insistir gaire. El premi era massa
enllaminidor per poder-lo rebutjar. El capell va donar tota mena d'indicacions i detalls
per tal que l'operaci reeixs, i per convncer el policia que el metge podria treballar
sense riscos. Abans d'anar-se'n, en Maristany va rebre una llista escrita a m dels jutges

de l'obra, segons el que recordava el sacerdot. Si el furt dels dossiers sortia b,

podrien anar sobre segur, a ms de disposar d'informacions molt interessants d'alguns
addictes. L'inspector, per arrodonir-ho, va suggerir d'agafar tamb la carpeta d'en
Ramon Cristau, que seria til per destapar que l'organitzaci coneix moltes
informacions sobre els seus fidels, que ells mateixos ignoren.
Aquell dia, en Maristany va sortir de la parrquia de Jess de Natzaret amb una
clau ms a la butxaca.
***
El sexagenari baixa lentament l'escala que el dur fins a l'oratori situat a la planta
baixa de l'edifici on viu, l'edifici del barri de Pedralbes que s la seu de la Delegaci
de l'Opus Dei a Barcelona. Segur que ning no es fixar en els seus moviments ja fa
molt de temps que se sent arraconat, ignorat, a la casa, ha escollit, de tota manera,
aquesta hora perqu s molt poc probable trobar ning a la capella.
Quan hi entra, la seva suposici es confirma: l'estana s ben buida i a la penombra.
Se'n va al pany de paret que li han dit i hi troba, amb el tacte, el mecanisme ben
dissimulat que li mostra l'armari. Fa servir la clau que li han donat i consulta un paper
que es treu de la butxaca amb tot de noms. Un per un, agafa els dossiers corresponents
de l'armari i els va encabint en una bossa. Tanca l'armari i torna a dissimular-lo amb la
falsa paret.
Deixa enrere l'oratori i s'afanya a anar cap a la porta de sortida de la casa. Encara
haur de travessar el pati i anar fins a la porta reixada que dna al carrer. All haur de
demanar que li obrin la reixa des de dins. s l'hora de la seva passejada diria i no
despertar pas sospites. Quan arriba a prop del videfon, protegeix amb el seu mateix
cos la voluminosa bossa amb els dossiers i sollicita sortir del recinte.
Avui, ms que mai, se sent lliure, quan trepitja el carrer. Com si s'hagus escapat
d'una pres. Tot i la feixuga crrega que transporta, camina amb pas prou viu, si tenim
en compte la seva edat. Es dirigeix cap a la cabina telefnica de la cantonada. Amb una
moneda en tindr prou per fer la trucada. Frisa per desempallegar-se de la bossa que el
compromet. Si tot va b, en menys d'una hora ja ho haur aconseguit.
***
El telfon d'en Maristany fa estona que sona, per s a temps d'agafar-lo abans no
pengin. s la trucada que estava esperant. A prendre caf?, se sent que diu. Doncs,
com sempre, hi afegeix abans d'acabar la conversa.
De seguida se'n va de la comissaria amb la intenci de reunir-se amb la persona que

ha telefonat. S'ha de desplaar amb el cotxe fins la zona de Pedralbes, on hi ha el bar

que ja ha servit de punt de trobada en d'altres ocasions. L'esperen davant d'una tassa de
caf. Noms entrar al local, l'inspector ja en demana una altra i se'n va de dret a
entrevistar-se amb aquell home sexagenari.
Com anem, doctor? fa en Maristany.
Ja s'ho pot afigurar: ens hi anem acostant diu l'interlocutor. Ara que ha
vingut em sento millor acaba dient amb veu baixa.
Ens hi anem acostant? Qu vol dir amb aix? Fa de molt bon veure, vost. Quina
edat t, si no s cap indiscreci?
N'he fet seixanta-nou. Per veig que em consideren una nosa, ms que res.
Sobretot d'en d'aquella mort que jo vaig insistir a qualificar d'emmetzinament. No em
poden pas treure al carrer, per em fan el buit. El que em va demanar vost m'ha donat
activitat i m'ha fet sentir til, tot i que no pas de cara a ells, s clar. til perqu es pugui
fer justcia.
Mirarem que se'n faci, ja hi pot comptar. I li vull donar les grcies en nom d'ell,
tamb. La seva ajuda no t preu, doctor.
Ve el cambrer amb el caf per a en Maristany. El policia calla uns moments, fins
que torna a trobar-se a quatre ulls amb el metge, i continua:
Si aconseguim resultats, si podem fer que la veritat surti a la llum, ser grcies a
vost.
No hi havia pas tots els noms, a l'armari. Vost mateix ja veur els que falten: un
o dos, em penso. En canvi, he trobat una carpeta curiosa amb el nom de Lex. A dintre
noms hi ha un full de paper amb tot de noms, que suposo que coincidiran amb els de la
relaci que em va donar vost. Li torno la clau va dir mentre la feia lliscar
dissimuladament damunt la taula perqu en Maristany l'agafs. Si ms endavant haig
de tornar-hi, sempre me la pot donar un altre cop. Ho prefereixo aix, no fos cas que la
trobessin a la meva habitaci
Estigui tranquil: no s'haur de tornar a exposar. Quan es descobreixi que hi
manquen carpetes, ja estaran a l'aguait i no voldria pas que li passs res, a vost. La
seva missi s'acaba aqu. Massa que ha fet.
Ara que em comenava a agradar, de fer d'espia. Per digui'm una cosa: tots
aquests dossiers corresponen a jutges de l'obra? Miri que n'hi ha una colla
Jo no ho s pas. s cosa d'ell. Ell ha fet la llista, i suposo que encara podria ser
ms llarga, a l'hora de la veritat. Tradicionalment la direcci ha encaminat els adeptes
cap a aquesta professi. No ho havia observat, vost?
No, per ja t lgica. s una professi clau que pot fer un bon servei a la causa,
posat cas que calgui.

Parlant d'ell, s ben d'admirar el seu coratge. Enfrontar-se'ls ara, desprs de

formar-ne part tota la vida, com aquell qui diu, s molt significatiu, no troba? Vol dir
que s'ha adonat del seu error i mira de rectificar. Jo mateix no sc pas tan valent.
Tindria por, sabent com es comporten amb qui en parla malament, encara que es diguin
noms veritats. Demandar-los, tal com vol fer ell, encara s anar ms enll. Trobo que
els t
Ben posats! va acabar la frase en Maristany. Per jo no li hauria aconsellat
que ho fes, si no fos que ajudar a fer entendre que les idees i les prctiques de la
instituci poden empnyer fins al sucidi, si hom s'ho agafa gaire a la valenta. Miri el
malaguanyat Ramon Cristau, si no. Jo collaboro tamb amb el que puc per tal que
surtin a la llum moltes coses, i ho faig per aquell home. Sap que hauria estat el meu
sogre, si no s'hagus sucidat?
Qu diu, ara? No en sabia pas res.
S, ara la seva filla petita, la Gabriela, s la meva dona. B, el que he dit abans
no s pas veritat, ben mirat, perqu ens vam conixer precisament arran de la mort del
pobre senyor Cristau, quan jo n'investigava les causes. Per s una ra de ms per
sentir-me obligat a netejar el seu nom, no troba?
I tant! Els desitjo el millor a vost i a la seva dona, doncs.
Grcies. Tornant a l'actitud actual del Vicari, he de dir que, de fet, si ell no
hagus decidit tirar pel dret, jo poca cosa hi podria fer. Per tant, si aquest procs
aconsegueix destapar les causes d'aquell sucidi, ser grcies a Don Nuo Sancho.
Vost ja em coneix una mica i sap que sc ms del parer de desaparixer sense fer
soroll i no complicar-se la vida. Ara es podria dedicar a la parrquia que li han donat i
portar una vida tranquilla, mirant d'oblidar el seu passat dins de l'organitzaci.
Aquesta demanda noms li pot portar problemes i disgustos en Maristany volia
presentar les coses davant del metge a l'inrevs de com havien anat; mai no hauria
reconegut que ell havia forat Don Nuo Sancho a atacar l'Opus.
No s si sap aquella frase del fundador que afirmava que, si volem ser sants, els
draps bruts mai no s'han de treure fora de l'obra. Amb amenaces ms o menys
dissimulades ens ficava al cap que no la podem criticar, si no en volem patir les
conseqncies. Val a dir que es tracta d'un mecanisme de control molt efectiu.
Per es veu que el temps de condemna que ha complert l'ha fet reflexionar i ara
analitza les coses de manera ben diferent. s lgic, ben mirat: a la pres no tenia res
ms a fer que rumiar. I devia haver pres la decisi d'actuar aix, si algun dia aconseguia
demostrar la seva innocncia. Avui dia, a Don Nuo Sancho, que tant havia predicat el
sant desvergonyiment, li fa vergonya d'haver estat un adepte destacat de l'Opus Dei, li
ho puc assegurar.

Per descomptat que jo me n'alegrar, de tot plegat, si serveix per a evitar d'altres
casos com el d'en Ramon Cristau.
I jo tamb senyor Maristany, jo tamb. I em sentir molt cofoi d'haver-hi
contribut amb aquesta bossa. Ja s que, tant vost com ell, en faran un bon s. Trobo
que s per una causa ben justa.
El metge i el policia es donen la m per acomiadar-se. La bossa amb les carpetes la
duu en Maristany als dits, quan entra al seu cotxe. Enfila cap a la parrquia de Jess de
Natzaret, per donar-la a Don Nuo Sancho.
Tot de cop, canvia de parer i es dirigeix a la comissaria. No lliurar res al sacerdot
fins que no n'haur fet fer fotocpies. Desprs far collocar les informacions en unes
noves carpetes que romandran al seu despatx. D'aquesta manera, podr disposar sempre
d'un duplicat de tots els informes que fins ara es trobaven amagats a l'oratori de la
Delegaci de la Prelatura. Tindr aquest privilegi nic. No se sap mai, pensa
mentre condueix.
Un cop a la comissaria, actua tal com ha planejat, per a la bossa troba la carpeta
Lex i li fa una ullada. Efectivament, cont un sol document encapalat amb el logotip de
la instituci, el smbol que en Maristany coneix tan b: una creu ficada dins d'un cercle.
Al costat, hi observa un segell amb la paraula confidencial. Es tracta d'una llista de
noms que, a primera vista, s la mateixa que havia confeccionat Don Nuo Sancho.
Decideix que es quedar la carpeta: no t sentit fer cap fotocpia del document.
L'entrevista amb l'antic capitost de l'Opus Dei ser molt breu. Noms per fer-li a
mans els dossiers i donar-li la clau que ha tornat el metge. La clau que s una cpia de
la que t a la butxaca l'actual Vicari de l'obra.
Acordaran que una simple telefonada del capell servir per a garantir que,
efectivament, la relaci de jutges que haurien de mirar d'evitar s correcta, segons el
contingut dels informes. La relaci que en Maristany ja t i que segurament coincideix
amb el Lex.

CAPTOL 5

Molts tribunals i un blog

Don Nuo Sancho Nez de Cogullada y Snchez de Fuenterrebollo es querellava
contra la Prelatura de la Santa Cruz y Opus Dei. La demanda s'havia presentat a un
Jutjat el titular del qual no era cap dels membres de l'Opus que figuraven a la preciosa
llista que en Maristany tenia als dits, sin la jutgessa Mara Antonia Rodrguez
Barreneche.
L'advocat que va presentar tot el paperam que havia preparat l'inspector de policia
va topar, des del comenament, amb irregularitats en el procs. Semblava que la
jutgessa tenia ganes de desestimar la querella, sempre basant-se en vicis de forma. Al
principi va ser perqu la demanda s'havia presentat en catal i la dona deia que no
l'entenia. En Maristany no va voler afluixar i va donar instruccions precises a l'advocat
perqu es mantingus ferm: si aquella jutgessa havia vingut de fora, era ella qui s'havia
d'adaptar a les disposicions legals catalanes que l'obligaven a saber la llengua de la
terra on exercia la seva professi.
Desprs, la jutgessa va mirar de trobar pls a cada detall de la querella. Quan en
Maristany va ensumar les seves intencions, va suggerir a l'advocat que demans a la
Illustrssima Senyora si pertanyia a l'Opus Dei. En cas que respongus afirmativament,
es presentaria una recusaci basada en el fet que la jutgessa era part implicada en la
demanda i, per tant, no podia ser imparcial.
Ni mai que ho hagus proposat. La Illustrssima Senyora no va voler respondre,
amb la qual cosa ja ensenyava el llaut. Per, a ms, va sancionar econmicament
l'advocat i el demandant per haver-se atrevit a sollicitar una informaci tan ntima.
Es va emparar amb el dret de no revelar les seves conviccions religioses o la seva
ideologia poltica. I, naturalment, no va permetre que es tramits la recusaci i va
sentenciar desfavorablement per al Vicari estat de la Delegaci de la Prelatura a
Barcelona.
En Maristany en va sortir ben escaldat, de l'experincia. I Don Nuo Sancho tamb,
perqu les multes eren considerables. Per, per sobre de tot, el policia se sentia com un
babau: tants informes i no havia tingut present que no tenien cap registre de jutgesses de
l'obra. I era insultant que haguessin encepegat precisament aquella dona, segurament
l'nica magistrada membre de l'organitzaci: tots sols s'havien ficat a la gola del llop. A

l'Opus Dei l'afer li havia sortit rod: havia guanyat la primera envestida sense cap
esfor.
***
L'inspector ja sabia com n's, de lenta, la justcia. Per aix va contraatacar ben de
pressa amb dues accions. La primera va ser recrrer les sancions econmiques. La
segona, presentar un recurs de la sentncia davant del Tribunal Suprem, ara jugant net:
sense llistes de jutges de l'Opus. B prou que li recava no tenir cap avantatge amagat,
per no hi havia res a fer. Tanmateix, estava ben convenut que al Suprem hi hauria
jutges de l'Opus Dei. Noms podia esperar que no tinguessin majoria a la Sala que
havia de resoldre el recurs.
En Maristany, mitjanant l'advocat que recorria la sentncia, va esmentar el dret a
tenir un recurs efectiu davant d'una instncia superior, recollit en el Conveni Europeu
dels Drets Humans, quan el demandant considerava que s'havien violat els seus drets
personals. I aquest era, de fet, el rerefons de la demanda presentada per Don Nuo
Sancho, que acusava l'Opus Dei d'incomplir uns quants principis del Conveni. S'hi
esmentaven molts preceptes interns secrets de l'organitzaci integrista que representen
abusos greus contra els drets humans ms bsics. Indirectament, en Maristany feia saber
al Suprem que, si no es resolia favorablement el recurs, el pas segent seria presentar
una demanda contra l'Estat espanyol, amb tots els ets i uts, al Tribunal Europeu dels
Drets Humans.
La resposta del Tribunal Suprem va trigar dos anys i va ser negativa: va desestimar
el recurs i va donar la ra a la jutgessa que havia sentenciat contra Don Nuo Sancho.
***
Des de la sentncia del Suprem, en Maristany tenia un termini de sis mesos per
presentar la demanda al Tribunal d'Estrasburg. Poc els va exhaurir. La va presentar de
seguida perqu sabia que noms l'examen previ ja podia durar molt. Abans no rebria
una resposta de la Secretaria del Tribunal dient si es considerava admissible o no,
podien transcrrer uns quants mesos. Aix sense considerar que la Carmemaria Cristau,
la seva cunyada, que treballava al Tribunal, podia endarrerir encara ms el
procediment legal, si s'assabentava de la interposici de la demanda per part del Vicari
estat de la Delegaci de l'Opus a Barcelona.
La Secretaria del Tribunal Europeu dels Drets Humans va enviar a Don Nuo
Sancho un nmero de l'expedient que s'havia assignat a la seva demanda. Era el primer
pas. Per, tret d'aix, el silenci va ser la resposta de la Secretaria: passaven els mesos i

no se sabia, si ms no, si s'havia examinat per dictaminar sobre la seva admissibilitat.

Des del dia que Don Nuo Sancho va voler iniciar la revisi de la seva condemna,
s'havien escolat gaireb tres anys i la demanda contra l'Opus Dei es trobava
empantanegada. En Maristany comenava a pensar que hi havia de fer alguna cosa ms,
que enviar escrits al Tribunal que no obtenien cap resposta. Comenava a pensar en un
viatge a la ciutat alsaciana.
***
Durant aquests tres anys, el professor universitari Galderic Maim i Rossell havia
anat bastint un blog anomenat No rem Sepharad, on publicava bocins dels dos llibres
que havia escrit. Mitjanant aquesta eina de la xarxa pretenia difondre'n el seu
contingut. Un contingut que era el fruit de molts anys d'investigaci pacient, de moltes
hores de lectura, de moltes estades a diferents biblioteques per consultar textos antics.
Sobretot d'en que s'havia jubilat, dedicava tot el seu temps al blog i a esbrinar noves
dades que hi publicava amb comptagotes. Noves dades tocant al tema que li
interessava, i del qual volia trencar alguns mites: els jueus i Catalunya.
En Galderic Maim havia aprs la llengua hebraica. Tot i que no era pas practicant
del judaisme, es considerava d'origen jueu i, al mateix temps, tenia conscincia de ser
un catal de soca-rel: una combinaci de la qual se sentia ben cofoi.
El primer llibre publicat pel semitista ja contenia un apndix amb una llista molt
completa de cognoms catalans amb possibles avantpassats jueus, entre els quals hom hi
podia veure Maim i Rossell, els seus propis cognoms. Un lector interessat hi hauria
trobat tamb el cognom Cristau, tot i que el professor Maim no havia conegut cap dels
membres de la famlia Cristau de Girona. Ell havia recopilat informacions de les
sinagogues i calls jueus, i de les llistes de condemnats per la Inquisici espanyola, entre
d'altres fonts. En el segon llibre s'ampliava la relaci de cognoms catalans amb
ascendncia jueva.
Per totes dues obres, molt ben documentades, giraven sobre la idea que els jueus
de Catalunya parlaven i escrivien en catal, la llengua del territori on vivien. La seva
llengua materna i familiar era el catal, tot i que l'hebreu era la seva llengua de litrgia
i d'estudi. La minoria jueva vivia immersa en la societat catalana, i l'nica cosa que la
diferenciava de la majoria cristiana eren les seves tradicions judaiques.
El professor Maim sostenia tamb que els jueus catalans mai no havien anomenat
Sepharad el seu territori. Sepharad era la denominaci jueva per als territoris de la
corona castellana. Per aix havia batejat el seu blog com a No rem Sepharad, perqu
volia deixar clara la identitat lingstica i cultural de les comunitats jueves que vivien a

Catalunya a l'edat mitjana.

Partint de les seves investigacions sobre la dispora jueva, dedua que una branca
de jueus establerta a la Gllia havia donat origen a l'estirp dels Comtes de Barcelona,
comenant per Guifr el Pels. Quan ho havia publicat al blog, hi havien augmentat les
visites i els comentaris de manera significativa.
Per el blog encara va aconseguir ms seguidors uns defensors i d'altres crtics
amb el darrer article que hi va publicar. Venia a ser una mena de conclusi, la
conclusi on el menava la barreja de dades histriques i sentiments personals. Havia
trobat una altra explicaci per a les quatre barres que formen l'escut i la bandera
catalanes, ben diferent de la llegenda que les atribueixen a la sang del Comte Guifr.
L'erudit considerava que les quatre barres esquematitzaven el nom de Du en hebreu,
format per quatre lletres. Aquesta era, si ms no, la seva interpretaci basada en la
Cbala hebrea. Per ell anava ms enll i concloa que la llengua catalana no era tan
sols la llengua natural del lloc, sin que era una llengua sagrada perqu era la llengua
d'un pas que tenia com a emblema les quatre barres, el nom de Du. I, tot barrejant
judaisme i cristianisme, recordava que l'Esperit Sant va infondre el do de llenges als
cristians primitius perqu parlessin en la llengua de cada lloc que, en el cas de
Catalunya, no podia ser cap altra que la catalana.
Qualificar de polmica aquesta darrera entrada de No rem Sepharad hauria estat
poc. L'article va provocar enardides discussions entre els seguidors del blog, uns en
pro de les tesis de l'autor i els altres en contra. En Galderic Maim les defensava i
argumentava cada vegada que calia.

CAPTOL 6

El segrest
El telfon mbil de la Gabriela es troba habitualment en mode de vibraci. Per a
ella s ms til aix perqu, fet i fet, els senyals acstics no s segur que els pogus
sentir, sobretot si hi ha d'altres sorolls ambientals. El duu en una butxaca, enganxat al
cos, i nota de seguida les vibracions, si la truquen.
Aquell mat, mentre era a la feina, les vibracions de l'aparell li indicaven que alg
li telefonava. Era la mare, segons va poder veure. Va despenjar, desprs de demanar
disculpes per la interrupci al malalt a qui estava fent un massatge.
Hem de parlar, filla li deia la Teresa Tutau. s molt urgent i seris: es tracta
del teu germ. Quan et va b?
Ara no puc, mare. Sc a la a feina, ja ho hauries de saber. Telefona'm a casa,
quan plegui d'aqu, i podrem parlar amb tranquillitat.
Era el primer cop que la mare la trucava a aquestes hores, d'en que havia anat a
viure amb en Maristany, ja feia ms de tres anys. La Teresa Tutau, esporuguida, mai no
s'havia volgut enfrontar amb l'obra, tot i que el seu marit havia mort enverinat al
despatx del Vicari de l'Opus Dei de la Delegaci de Barcelona. Encara treballava al
mateix collegi que la instituci t a Girona, Les rouredes, on havia estudiat la filla
gran, i no havia qestionat res per por de perdre la feina. No va pas aprovar que la
Gabriela ans a viure amb un home sense casar-s'hi, per tampoc no s'hi va oposar
decididament: qu hi hauria pogut fer? Aix va representar una taca en el seu historial
dins de l'Opus Dei una supernumerria que t una filla que viu en concubinat, en
pecat!, b prou que ho sabia ella, per havia decidit anar passant com pogus fins
que arribaria el dia de la seva jubilaci com a professora i de la seva independncia de
l'organitzaci. Mentrestant, a tots els sermons que li clavava la direcci espiritual ella
feia com si li diguessin Llcia, per sense discutir mai res. Era l'nica manera que
havia trobat per anar trampejant.
Tanmateix, la Carmemaria no li hauria pas deixat fer res ms. Des de la mort del
marit, d'en Ramon Cristau, la filla gran s'havia manifestat clarament a favor de l'obra,
peti qui peti. I ella, com a mare, no podia pas desfer la carrera d'advocada de la filla al
Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg, que tant li havia costat de construir amb
l'ajuda de l'Opus Dei, tot s'ha de dir. En certa manera, la Teresa Tutau ja trobava just

que, si l'obra havia ajudat la Carmemaria, ara la seva filla no es podia pas girar contra
qui l'havia collocada en el lloc que ocupava professionalment. Aix sense tenir en
compte que les represlies podien ser molt dures, si alg decidia actuar pel seu compte
desobeint les instruccions dels superiors.
Quan la Gabriela va arribar a casa, aquella tarda, en Maristany encara no hi era.
Ella va decidir telefonar a Girona, impressionada per la trucada que havia rebut el
demat. Qu li passava al seu germ, a en Josepmaria? Si la mare volia parlar amb ella,
devia ser quelcom greu. Va agafar el telfon i va marcar el nmero de la Teresa Tutau.
Mare, qu passa? Qu t en Josepmaria?
Ai, filla! Sort que has telefonat. No s qu fer. El teu germ est b, suposo. Per
no vol parlar amb mi, em penja el telfon. Sembla que s'hagi tornat boig. Diu que no sc
la seua famlia, que la seua famlia s l'Opus Dei
Ara pla! Qu vol dir aix? Parlem a pams: no s a la Universitat, ara? A la
residncia aquella de Pamplona? Qu hi t a veure l'Opus?
Ai, Gabriela! El teu germ va entrar dins de l'Opus quan tenia quinze anys, en
vida del teu pare, Du l'hagi perdonat. Ja saps que ara viu a la residncia universitria
Harizti i va a la Universitat de Navarra. Harizti s una residncia de l'Obra, de cap a
peus.
S, mare. Ja ho sabia, que hi estava ficat. Per no entenc aix que dius: ara la
seua famlia s l'obra? Que s'ha begut l'enteniment? O li han girat el cervell com una
mitja? Poc hi entenc re.
Mira, se m'ha acudit que poder el senyor Maristany, el teu home, em podr
ajudar. Em sembla que ell coneix molt b l'Obra i em sabr aconsellar. No s qu haig
de fer perqu en Josepmaria confi en mi. Si us fes una visita, en podrem parlar?
I tant! Estic convenuda que t'escoltar i, entre tots, hi trobarem una soluci,
mare. Vols venir dissabte?
S, filla. Vindr. Necessito consell i ajuda. Jo tota sola poc que s com sortirme'n. Per altra banda, ja saps que la Carmemaria hi est ficada fins als colzes i no n'hi
vull pas parlar, que noms m'ajudaria a caure.
La Gabriela, desprs de penjar el telfon, es va treure l'audifon moltes vegades
la molestava ms que altra cosa, sobretot si era tota sola i va romandre uns minuts en
silenci.
Jo pla que m'hauria pensat, rumiava, que el meu germ es giraria contra la mare.
Quin mal li ha fet? Si sempre l'ha protegit! Poder massa i tot.
Ara, jo poc que l'hauria deixat entrar a l'obra. Mai! En canvi, el pare i la mare li
varen ficar o, si ms no, el varen envoltar de l'ambient adequat perqu caigus en el
parany. Quan era? Devia ser aquell estiu que el varen enviar a Frana, a Estrasburg, a

perfeccionar el francs, deien. Per al costat de la Carmemaria, s clar: devia anar a

algun retir espiritual o una cosa aix, i la meua germana li devia ficar.
Quins noms! Carmemaria i Josepmaria sn noms escollits imitant les nfules de
destacar del fundador de l'Opus, a qui ara diuen San Josemara.
Per el vaig trobar molt estrany, quan va tornar d'all. s clar que fa de mal dir:
desprs hi va haver la mort del pare pel mig i el devia trasbalsar, tamb. O poder no.
Se'l veia fora sencer, llavors. I el meu home m'ha explicat que defensava el Vicari,
aquest Nuo Sancho, en lloc de demanar que fos castigat. No era pas lgic, no. Ja devia
tenir el cervell ben rentat, com el t la Carmemaria. Renoi, quines aberracions!
Ara el Vicari sembla que s innocent, per llavors era el presumpte assass del
pare, i els meus germans, tant la Carmemaria com en Josepmaria, es varen posar del
costat de l'obra. No hi vull pensar, s monstrus.
B, avui el que compta s que la mare pateix a causa d'ell. I s ben normal, que
pateixi. L'haig d'ajudar. Ho hem de discutir amb calma, per mirar qu podem fer per
parlar amb en Josepmaria i fer-li veure que es tracta de la mare, no pas d'un estrany. Ha
de deixar estar aquesta bestiesa que l'Opus s la seua famlia.
***
Quan en Maristany va arribar a casa, va trobar la Gabriela tota esverada. La
telefonada de la sogra del policia el va trasbalsar a ell, tamb. A ell, que sempre es
prenia les coses amb cinisme, sense que l'afectessin especialment. Ara per, per ms
que deia per a si mateix que havia de tenir el cap fred per a poder actuar com calia, no
hi reeixia. Veia que la seva dona patia pel comportament del seu germ petit i no podia
romandre indiferent a la situaci.
B prou que es recordava de l'actitud de la Teresa Tutau, quan el seu marit, el pobre
senyor Ramon, havia mort enverinat. Aquella dona havia fet all que sempre fan els qui
estan ficats dins de la secta, pensava el policia: anar tirant i no enfrontar-se'ls mai. Per
por, per comoditat, per mil raons, mai no planten cara. I, si en surten, tampoc no
trenquen del tot amb el passat i fan com si patissin la sndrome d'Estocolm. Continuen
sent obedients, com sempre, als juraments que un dia havien fet de no divulgar-ne
secrets i no malparlar-ne mai, de l'obra. I la seva sogra no n'havia pas estat una
excepci. Ben al contrari, assessorada per la seva filla, la Carmemaria, que havia
vingut d'Estrasburg amb instruccions ben precises del que convenia fer, la Teresa Tutau
s'havia comportat tal com esperava l'Opus: no sols no havia ensenyat les ungles que
hauria pogut ensenyar-les, sin que havia tirat terra damunt de la mort del seu marit
per tal que no se'n pogus culpar l'Opus Dei com a organitzaci.

Per ara en Maristany se sentia quasi obligat a ajudar-la. I ho faria sobretot pel fill,
per en Josepmaria. El sofriment de la Teresa Tutau com a mare no l'impressionava: ara
recollia el que havia sembrat. El noi, en canvi, no tenia cap culpa d'haver entrat dins de
l'organitzaci religiosa perqu el pare i la mare li havien encaminat. Ben mirat,
pensava l'inspector, si no fos per la Gabriela, no m'hi ficaria pas. Tinc prou feina a
conduir l'afer amb Don Nuo Sancho, per lluitar ara en un altre front.
El policia i la seva dona varen decidir que seria millor acostar-se a Girona i aix ho
varen establir amb una trucada. Dissabte, doncs, en Maristany i la Gabriela farien una
visita a la Teresa Tutau, per esbrinar quina era la situaci exacta d'en Josepmaria dins
d'aquella residncia de l'Opus Dei.
***
Aix, senyora Tutau, m'haur d'explicar, des del principi, la situaci del seu fill,
d'en Josepmaria deia en Maristany. S que, almenys ara fa cinc anys, ja era adepte
de l'obra. Del que passa avui noms en s quatre coses que m'ha dit la Gabriela. Li
prego que m'ho expliqui tot per a poder decidir desprs com es pot atacar. He dit atacar
perqu, en aquest cas, no s'hi val anar amb mitges tintes. El seu fill es troba,
segurament, en una situaci perillosa per a la seva mateixa salut mental. Vost dir.
S, ja mirar d'explicar-li-ho tot. En Josepmaria t vint-i-dos anys i va pitar quan
en tenia quinze. Suposo que sap qu vol dir pitar.
Naturalment. Va escriure una carta al Padre demanant l'admissi i, com que li van
concedir, va fer la cerimnia d'iniciaci amb els juraments corresponents. All que
vost no deu saber s que aquestes cartes no arriben mai al Padre: es queden en el
centre de l'obra. Tot plegat s una comdia per fer creure a les vctimes que ja sn de
l'Opus. Per als quinze anys s illegal que els reclutin. Ho sabien, vost i el seu marit?
Vol dir que el Prelat no llegeix les peticions d'admissi? No m'ho crec.
Doncs ja s'ho pot ben creure. Li dic des de la meva prpia experincia. Pensi una
cosa: oi que mai no li van ensenyar la resposta del Padre en qu li concedia l'entrada a
l'obra? El Padre no sap qui s vost ni qui s el seu fill, en pot estar ben segura. I de
l'edat legal per entrar-hi, qu me'n diu?
Miri, no ens havem plantejat mai quina era l'edat legal per pitar, si vol que li
sigui franca. El meu marit i jo tenem vint-i-tres anys, quan hi vrem entrar com a
supernumeraris. En Josepmaria hi va entrar arran d'uns cursos d'estiu organitzats a
Estrasburg, all on viu la Carmemaria, com vost sap. Quan va tornar, ens va dir que ja
era de l'Obra. Nosaltres, davant d'un fet irreversible, poc hi vrem mostrar oposici:
qu n'haurem tret? En Josepmaria ja n's un membre numerari i, segons es veu, tenen

unes normes molt ms rgides i inflexibles que no pas els supernumeraris, com jo
mateixa
No cal que m'ho digui, que ja s el pa que s'hi dna: jo en vaig ser numerari deu
anys. El control que hi ha s total i s'arriba a anullar completament la personalitat. Sap
si ja ha fet la Fidelitat, els juraments definitius que es poden fer al cap de sis anys de
pertnyer a la Prelatura?
Poc que li ho sabria dir. Per el problema s que s'ha allunyat completament de
mi. Tan fsicament perqu viu a Pamplona, com sentimentalment perqu ha arribat a dirme que la seua famlia sn tots els seus germans de l'Obra i jo no compto per a re.
Quan va morir en Ramon, en Josepmaria encara anava a collegi aqu, a Girona. Va
acabar l'any, i el curs segent ja va entrar a la Universitat de Navarra i va anar a estarse a la coneguda residncia d'estudiants Harizti. Aix va ser ara fa dos anys i aquest
curs segueix all, naturalment. Vol creure que aquest darrer curs l'he vist un sol dia,
quan va venir per Nadal l'any passat?
S que m'ho crec. Als numeraris se'ls prohibeix prcticament la relaci amb la
famlia de sang perqu la famlia de veritat, per a ells, s l'Opus Dei. Parlo des de la
perspectiva de l'obra, s clar, no pas des de la meva.
Poc en sabem re, amb el meu marit, de tot aix. Com que als membres casats
se'ns diu que la famlia s la cosa ms important, ens pensvem que aix s'aplica a
tothom. Ara veig que no, que alguns han d'escollir entre la famlia biolgica o
l'espiritual, i el meu fill ja ha escollit: l'Opus. No m'ho puc empassar.
M'hauria d'explicar en quines circumstncies el seu fill la va tractar tan
malament. Va ser per telfon?
No. Li vaig fer una visita per sorpresa ara no fa gaire. Tal com li he dit, noms ha
vingut una vegada per Nadal, aquest curs. I llavors ja em va demostrar que alguna cosa
no anava prou b. M'explicar. Va venir, per no va voler dormir a casa, a la seua
habitaci. Es va estimar ms fer nit al club de l'Obra La Sa, d'aqu, de Girona, i
l'endem ja se'n va tornar a Pamplona. Les poques hores que va passar amb mi no varen
ser completes perqu, de tant en tant, es retirava per anar-se'n a resar o a mortificar-se,
per complir les normes del seu pla de vida. Semblava que no era ell, i fsicament tamb
es veia canviat, molt ms prim i pllid. Aquest comportament em va posar en gurdia,
per no en vaig voler dir re a la Gabriela per no alarmar-la. A la Carmemaria ni
pensar-hi, que m'hauria dit que ho trobava ben normal: de fet, a ella tamb la veig
d'esquitllada un cop l'any, per ja m'hi he acostumat.
Des de llavors, hi havia mirat de parlar per telfon, per sempre sortia gent de la
residncia que em deia que no sabien on era, que no podia agafar el telfon o que,
senzillament, no volia parlar amb mi. Un dia em varen penjar el telfon i tot, quan varen

reconixer la meua veu. Davant d'aix, ara fa quinze dies em vaig decidir a fer-li una
visita sense avisar abans. Vaig agafar el cotxe i em vaig plantar a la residncia Harizti.
Em varen rebre molt malament. Les visites s'han d'anunciar amb temps, em deien.
Es veu que una mare no pot veure el seu fill: aquestes sn les normes la Teresa es va
posar a plorar; quan es va refer una mica, va prosseguir. Per el pitjor del cas encara
no ho he explicat va mirar cap a la Gabriela amb els ulls plorosos. El ms gros s
que en Josepmaria no era all!
Qu? Qu vols dir, mare, que no era all? va fer la filla.
El teu germ el tenien internat en una clnica de la mateixa Universitat de
Navarra, a la quarta planta. I em penso que encara hi deu ser.
La quarta planta, senyora Tutau? Ha dit la quarta planta? es va sobresaltar en
Maristany.
S. Per, qu ho fa que sigui tan important que es tracti precisament de la quarta?
No entenc per qu s'esvera, senyor Maristany.
Senyora Tutau, a la quarta planta d'aquesta clnica s'hi porten noms els membres
de l'Opus, sovint numeraris, que pateixen trastorns psicolgics: depressions, neurosis
Els tracten exclusivament psiquiatres de l'obra i aix tot queda en famlia i no
transcendeix a l'exterior. Aquestes depressions solen venir provocades per les
contradiccions de la mena de vida que han de dur els numeraris. Ms de la meitat en
pateixen, de malalties mentals de tipus emocional.
D'altres vegades, a la clnica hi porten persones indecises en la seva vocaci o
persones crtiques amb l'organitzaci. En tots els casos es pretn que l'estada a la
clnica eviti la sortida de l'Opus a qualsevol preu, i l'obtenci de membres ben dcils,
disposats a obeir els superiors sense posar pegues a res. El tractament consisteix, quasi
sempre, en dosis molt fortes d'antidepressius combinats amb somnfers, que es
continuen administrant, quan el pacient deixa la clnica. En diversos centres de l'Opus
Dei s'han senyalat casos de persones a les quals tamb s'han administrat aquesta mena
de frmacs sense el seu consentiment, sense estar-ne assabentades. No ho han descobert
fins al cap de molts anys i, mentrestant, han viscut amb la voluntat anullada i han estat
utilitzades, amb desvergonyiment, per la instituci. No s si es tracta del sant
desvergonyiment o no va acabar en Maristany, amb un dels seus somriures cnics.
En el cas del seu noi, podria ser, encara que no ho sabrem mai, que s'hagi plantejat
algunes contradiccions i les hagi exposades al director espiritual. Aix sol ja
justificaria, als ulls de l'obra, internar-lo en aquesta clnica per fer-lo tornar dcil,
perqu no pensi. A base de drogues, s clar. Com que s molt jove, tamb es podria
tractar d'un intent de fer-li baixar la libido amb sedants. Per tot sn especulacions. En
Josepmaria no s boig ni necessita cap tractament psiquitric. Noms li cal, diguem-ho

clar, deixar l'Opus Dei.

No s'espanti, que ja hi trobarem una soluci. Continu, si us plau. Expliqui'm com
el va trobar, si s que li van deixar veure el seu fill.
Doncs ja lliga, ja. S, me'l varen deixar veure, desprs d'insistir-hi molt. Ara b,
no vaig aconseguir parlar-hi a quatre ulls perqu sempre hi havia d'haver alg altre a
l'habitaci. Un company de la residncia, un capell, un metge I l'actitud d'en
Josepmaria, en aquestes circumstncies, va ser molt negativa. Semblava drogat, aix s.
No hi havia manera de mantenir una conversa normal entre una mare i el seu fill,
m'acusava d'haver-hi anat per fer trontollar la seua vocaci i va acabar demanant-me
que me n'ans, que no hi havia res per parlar, que ell ja tenia una famlia: l'Obra. Vaig
haver de deixar-ho crrer i tornar a Girona l'endem mateix. Havia fet l'anada per la
vinguda. No cal que li digui que m'he fet uns farts de plorar Vaig tenir, i tinc, una
sensaci d'impotncia No s qu li passa, sembla un altre noi. I sembla, tamb, que el
tinguin com segrestat. Si jo, que sc la seua mare, no puc saber qu passa, qui ho podr
esbrinar? Sap quina s l'nica explicaci que m'han donat?: diuen que l'han dut a la
clnica a causa d'un esgotament psquic produt per un esfor exagerat en els estudis, i
que ha de reposar. Poc que m'ho crec. No s quant de temps fa que hi s, all internat, ni
quin tractament li fan ni per qu. Vaig parlar amb un dels metges i em va dir que no
pats, que era en bones mans. Vost troba que s normal, tot aix? Jo no.
s clar que no s normal. De tota manera, ha tingut sort que l'hi hagin deixat
veure perqu, en general, no ho permeten pas. Tot plegat noms s una petita mostra del
que li espera al seu noi, si no abandona l'Opus com ms aviat millor. Deixi estar la
vocaci d'en Josepmaria i d'altres romanos i mirem de treure'l d'all dins. No ser
pas gens fcil, per ho hem d'intentar.
En primer lloc el meu marit mor enverinat. Semblava que era cosa de Don Nuo
Sancho, com si hagus estat l'obra d'un boig. Desprs vost mateix ho va capgirar tot i
ara es presenta com un sucidi del pobre Ramon, mentre el Vicari estat de Barcelona
resulta que era innocent. Quina versi m'haig de creure? Perqu, si es va sucidar,
l'Opus Dei seria l'inductor d'aquell sucidi. I s molt gros.
Ara mateix, aix del meu fill, ficat dins d'aquesta clnica sinistra. Verge santa! On
hem arribat? Poc que me'n s avenir, del que est passant.
Senyora Teresa, jo crec que, objectivament, vost ja hauria d'haver deixat
l'organitzaci arran de la mort del seu marit. Tant si el va matar Don Nuo Sancho com
si va ser un sucidi, era fora clar que l'Opus Dei estava relacionat amb la prdua del
seu home. De tota manera, va ser decisi seva i la respecto. Per ara, quina prova vol
ms, que amb aquests fantics no hi ha pas el cam recte?
B, em dna perms per mirar de treure el seu fill d'all dins? No s pas si l'en

traurem sa i estalvi. Segur que tindr seqeles de l'experincia que est vivint, per
diuen que el temps ho cura tot. Si segueix all, les conseqncies podrien ser
irreversibles. Qu me'n diu?
I tant, que n'hi dono. Per aix he volgut que en parlssim, per si t alguna idea
Doncs anem per feina. Comenar per fer-li una pregunta: com se'n surt,
econmicament, per mantenir en Josepmaria a la Universitat?
Ja pot comptar! Em costa tant, d'arribar a final de mes! Pensi que el meu sou de
professora a Les Rouredes s molt esquifit, per comenar. Haig de pagar la hipoteca de
la casa, que l'Opus mai no m'ha demanat a quant pujava cada mes. En canvi, jo haig de
collaborar a pagar la del centre de l'Obra. Desprs hi ha l'aportaci mensual fixa i les
aportacions extraordinries per les coses que s'espatllen. Sempre pidolant i pidolant.
Per l'altre costat, en Josepmaria no para de demanar diners per a convivncies i retirs,
a ms del que costen la residncia i la Universitat. Sort que jo sola passo amb molt poc.
I sort que tenia un rac, que ja ha anat minvant
Ja ho suposava va respondre en Maristany. La meva soluci potser ser una
soluci per als seus problemes econmics, tamb. Li demanar que, a partir d'ara, no
envi cap ms quantitat de diners al seu fill. Ni un euro.
Au, vinga! Vols dir, que no en fas un gra massa? va intervenir la Gabriela.
No, estimada. S qu dic. I deixeu-me acabar. Ja veureu que la meva proposta t
un sentit.
L'Opus Dei s una organitzaci que utilitza els seus membres, una organitzaci en
qu tot s'ha de pagar, on no es regala mai res. Per contra, s l'Opus qui sempre pidola,
com diu la teva mare.
Senyora Teresa, vost ha de pagar una quota cada mes, oi? I encara li recordar
una cosa: li van regalar, l'exemplar de Cam, quan va entrar a l'obra?
No, ara que ho diu El vaig haver de comprar, el Cam!
Parlem clar i catal. Nosaltres volem que deixin estar en Josepmaria, que ens el
tornin, encara que sigui una mica tocadet. Ja ens ocuparem de refer-lo, ja ens
ocuparem que torni a ser una persona normal, que no renegui de la seva mare. I l'nica
cosa que far que aquesta mare postissa avorreixi el seu pollet s la manca de
diners. Si la mamella no raja, l'abandonaran. Els volem tocar la cama del mal? No els
donem ni un duro!
Ja veig que t molta ra, Maristany va respondre la Teresa Tutau. Per, de
qu viur en Josepmaria, mentrestant?
No ens hem pas de preocupar per aix. De moment, el mantindran. No el deixaran
pas morir de fam. I arribar un dia en qu algun director espiritual far nmeros i veur
que no els interessa com a membre. A qui li interessaria mantenir-lo tres o quatre anys

fins que comenci a produir? I qui els pot assegurar que, en comptes de produir per a
ells, no decidir produir per a ell mateix, com seria el fet ms normal, i deixar-los amb
un pam de nas? L'Opus s'ho planteja tot com una inversi: si no ha de ser rendible, no t
sentit invertir-hi.
Jo us prometo que, a la curta o a la llarga, algun capitost de l'obra descobrir
que la vocaci d'en Josepmaria era falsa, que havia estat un miratge i no hi t res a
gratar, all dins. I l'endem mateix trucar a la porta d'aquesta casa per tornar amb sa
mare, ja ho veureu.
Per, quant pot durar l'espera? Aix no s viure. Quan em recordo del meu fill en
aquell llit de la clnica, fsicament debilitat; quan recordo qu em va arribar a dir,
aquell posat d'autosuficincia que, de fet, amagava un embolic mental Poc que s
quant de temps ho aguantar.
Per cert, Gabriela, hauries de saber com parlava de tu i amb quin to de superioritat
et jutjava va afegir-hi, mirant-se la seva filla. Ell, des de la possessi de la veritat
absoluta, et condemna per la vida que portes, perqu vius en pecat amb un home, i
tamb em condemna a mi per no haver-t'ho impedit. s un dels retrets que em va fer,
abans d'acabar per dir-me que jo ja no era la seua famlia. Mai no l'havia sentit parlar
aix.
No s si m'ho haig d'agafar rient o plorant, mare. Ja sabem que tu poc aproves
que visquem junts, amb el meu home, per no t'hi has ficat, almenys. En Josepmaria fica
el nas all on no el demanen, per estigues tranquilla, que ja em faig el crrec que no
sap qu es pesca. Si l'estan drogant, poc que te n'ha d'estranyar re. s el meu germ i
vull fer el que toca perqu torni a ser ell.
Us comprenc perfectament va fer el policia. El que vost intueix, senyora
Teresa, que en Josepmaria confon la realitat, s ben cert. O b com ho dius tu, Gabriela,
que no sap qu es pesca. I potser el seu estat mental s ms greu del que ens sembla. No
us vull pas esverar ms, encara, per conv que no ens ho agafem frvolament.
Ara b, no existeix cap soluci miraculosa que ens el torni dem mateix. Hem de
tenir pacincia. Jo he proms que l'Opus se'n desfar, d'en Josepmaria, per no puc
endevinar quan. s molt important que vost, Teresa, comuniqui oficialment a la
residncia Harizti que ja no rebran cap ms quantitat per a la manutenci del noi, ni per
a despeses personals o altres actes com ara retirs espirituals. Res. Parallelament, vost
haur de sortir de l'Opus de facto. Vull dir que no els ha de donar ni un duro ms
mensual i no ha d'assistir a cap reuni de les seves. No ha de parlar amb cap membre
de l'organitzaci, ni tan sols no els ha de saludar. Per descomptat que no ha de posar els
peus al centre de l'obra.
Els ha de demostrar que no en vol saber res, a partir d'avui mateix. Rebr

telefonades, visites, demanant qu passa. Vost res de res: ni rebaixar-se a respondre,

ignori'ls. Trenqui, de manera radical i definitiva, amb qualsevol persona que pudi a
Opus Dei. Ja s que em dir que hi ha la seva feina al collegi aquest. Faci el que sigui
imprescindible per tal que no la puguin treure al carrer, per no parli ni es relacioni
amb ning que faci pudor d'Opus Dei. Vost doni les seves classes, que per aix la
paguen, per res ms. Negui's a participar en qualsevol activitat del collegi,
especialment si t connotacions religioses. Els ha de demostrar que ja no combrega amb
la ideologia d'aquesta escola, sense donar-los explicacions. I conv que actu
ostensiblement. Ens interessa que aquest canvi de la seva actitud arribi a ser conegut de
tothom i de pressa.
Vull la seva paraula que procedir aix. Si no, no t cap sentit de fer cap gesti.
Tot es fonamenta en aix: demostrar-los, amb fets, que vost els ha girat l'esquena
completament i per sempre. Tinc la seva paraula, senyora Teresa?
Miri, jo em pensava que vost, sent policia i advocat, miraria de treure'l d'all
amb alguna acci judicial, per ja veig que porta una altra idea. Qu ho fa?
Ah! Si fos tan fcil rai. En Josepmaria t vint-i-dos anys i, per tant, s lliure de
decidir amb qui vol viure i on vol viure. Tamb s lliure de rebutjar-la a vost com a
mare. Ja s que s dolors, per la llei li dna aquest dret, perqu no considera els
sentiments que ha de tenir un fill cap a la seva mare i perqu legalment ja s un adult. Li
ho aclareixo per fer-li veure que, des del punt de vista legal, no el podem obligar a res.
Si ell diu que es troba b dins de l'obra, per ms que vost digui que el droguen, el que
compta s la voluntat d'en Josepmaria. Em sap greu, per li he de tornar a demanar que
es comprometi a sortir completament de l'Opus i a no donar-los ms diners.
M'ho posa molt difcil, per em sembla que no tinc pas cap altre remei, eh?
No. Hem de ser durs. Altrament no aconseguirem el nostre objectiu.
Li'n dono la meua paraula, doncs. Pel b del meu fill.
Grcies va respondre el policia, visiblement satisfet per haver-li arrencat la
prometena. Ara li explicar qu farem. Redactarem una carta dirigida al seu noi en
qu vost li comunicar que no rebr ms diners, d'ara endavant. Ha de ser una carta
d'una mare al seu fill, que traspu estimaci, per que li demostri fermesa en la decisi,
alhora. La idea que ha de dominar l'escrit s aquesta: com que ha menyspreat la seva
famlia, la seva mare, que sigui la seva nova famlia, l'Opus Dei, qui li pagui els
estudis, la manutenci i qualsevol altra despesa actual o futura. La finalitat de tot aix,
ja ho veieu, s que en Josepmaria mateix s'adoni de la gran contradicci que t, quan
diu aquesta bestiesa que l'obra s la seva famlia. Si li volgussim raonar amb
paraules, no ens escoltaria pas.
Si hi pot parlar per telfon, comuniqui-li el mateix, sense afluixar ni un pl. El

pare i la mare l'han de mantenir i d'ajudar, oi? B, doncs que ho faci el Padre! Quan
veur que el Padre ni tan sols sap que ell existeix, quan descobrir la gran farsa, haur
de reaccionar. s una lli que ha d'aprendre.
L'altra carta, dirigida a la residncia, ha de ser molt ms concisa i directa, com
una comunicaci oficial que no espera cap resposta.
Qu li sembla? Ens hi posem? Aniria b que les tirssim a correus avui mateix.
Doncs, som-hi! va concloure la mare de la Gabriela.
L'inspector es va dirigir a l'escriptori on hi havia l'ordinador que havia estat del
pobre senyor Ramon, i que continuava en el mateix emplaament que cinc anys enrere,
quan n'havia tret valuoses informacions per inculpar Don Nuo Sancho. Va observar
que una creu de fusta negra sense cos, amb un peu del mateix material, presidia aquella
tauleta de treball: tot era igual que abans. Sense agafar-lo, com si li repugns, va
apartar un xic aquell objecte que els adeptes de l'Opus Dei veneren com l'instrument del
suplici i del turment, l'objecte que ha esdevingut el smbol de l'organitzaci. Com que, a
ms de fer-li nosa, la presncia de la creu buida el posava nervis i no el deixava
concentrar, es va tombar cap a la seva sogra i li va etzibar:
Vol treure aix d'aqu i endrear-ho, si us plau?
La Teresa Tutau, sense respondre, es va endur la creu nua i la va entaforar dins d'un
armari.
La confecci de les dues missives va requerir una bona estona. En Maristany les va
llegir en veu alta i en va demanar el parer a la seva dona i a la sogra. Quan, entre tots
tres, les varen donar per bones, l'inspector va parlar aix:
Ara anir sense embuts. Encara tinc una altra idea per pressionar l'Opus, perqu
deixin anar en Josepmaria. Almenys, espero que servir perqu el treguin d'aquella
sinistra quarta planta ben de pressa i torni a la residncia Harizti. Per comenarem
amb les cartes. La setmana entrant posar en prctica la meva idea i desprs haurem
d'esperar.

CAPTOL 7

Maldecaps
L'actual Vicari de la Delegaci de la Prelatura a Barcelona, el successor de don
Nuo Sancho Nez de Cogullada y Snchez de Fuenterrebollo, s en Jaume Pals Pujol,
un sacerdot catal. Si ms no, aix ho diuen els seus cognoms, tot i que el seu
comportament lingstic no sigui pas gaire respectus amb la llengua dels seus genitors:
ell, a ms a crrer, parla espanyol amb tothom qui pot. Pateix un complex d'inferioritat
lingstica que el duu a defensar sempre les llenges ms parlades, com ara l'espanyol.
D'acord amb aquest sentiment, s'havia trasbalsat molt quan havia llegit els dos llibres
d'en Galderic Maim en qu l'erudit defensava l's de l'idioma catal davant de
l'espanyol. A la Delegaci, Mn. Jaume t els dos ttols guardats amb pany i clau, per
por que vagin a parar a mans influenciables per les idees que s'hi exposen. Ell els
considera perillosos.
Avui, pocs dies abans del dinou de mar, dia fixat pel fundador de l'obra per tal que
els fidels facin la Fidelitat, el Vicari se'n va a l'oratori. Ha de fer un cop d'ull als
informes personals secrets dels membres que es disposen a fer aquest pas tan important,
definitiu i per tota la vida, la Fidelitat a l'Obra de Du. Els juraments solemnes que
hauran de fer els candidats, els compromisos que adquiriran, serviran tamb per a
engreixar el patrimoni de l'organitzaci, grcies al testament que faran a favor de
societats controlades per l'Opus Dei.
A l'oratori de la Delegaci s'hi guarden els arxius dels adeptes de tot Catalunya, per
b que el Vicari Pals noms est interessat a veure els dossiers de dos dels homes que
viuen a la casa, dos jutges numeraris fora joves que el dia de sant Josep han de fer la
cerimnia transcendental que ell mateix presidir. I ha de decidir, a partir dels
historials, si estan preparats per fer el gran pas, no fos cas que se'n desdiguessin en el
darrer moment.
El Vicari deixa al descobert un armari amagat darrere d'un pany de paret fals, l'obre
amb la clau de la qual mai no se separa i comena a cercar, entre les carpetes dels
numeraris, els cognoms dels dos germans que viuen a la casa: Mataplana i Ribot.
Troba Mata, Matabosc i Mateu. Mataplana no hi s. Cerca el segon cognom amb el
mateix resultat: Ribot no hi s.
Regira totes les carpetes. Clava una ullada a les dels supernumeraris, ms

nombroses, si per casualitat s'haguessin canviat de secci. Res, no hi ha informes. No

se'n sap avenir: ell mateix recorda haver-hi afegit fulls, dos o tres anys enrere. Les
carpetes hi eren, doncs. Qu ha passat? Tan sols ell t la clau de l'armari i molt pocs en
saben l'amagatall. Ho haur de comentar amb el director espiritual de la casa, almenys
perqu li'n faci cinc cntims, del tarann dels dos candidats a fer la Fidelitat. S, aix
ser la cosa ms prudent: no parlar de la desaparici, de moment. El consultar com a
responsable de la salut espiritual d'en Mataplana i d'en Ribot, noms. I, qui sap, si
amaga res, potser la conversa far que se li vegi el llaut.
Ara que hi som, pensa el Vicari, mirar quines informacions tenim d'en Ramon
Cristau. A veure si en puc treure l'aigua clara de tot plegat: qui era, qui sn els membres
de la seva famlia
Cerca el dossier corresponent i tampoc no hi s! Amb el nom de Cristau no troba
cap informe. Potser va ser destrut, arran de tot l'escndol que hi va haver amb la mort
del pobre senyor Ramon. Per qui ho va fer? Si el va matar l'antic Vicari, no tindria
sentit. Si no va ser ell, encara menys. Com s que no hi ha cap informe?
Mn. Jaume Pals es comena a posar neguits. Quants dossiers hi manquen, a
l'armari? Sent la necessitat urgent d'explicar-ho a alg, de demanar consell, de
desfogar-se. Ell tot sol no es veu capa de resoldre la situaci. Qui es creur que els
informes han desaparegut, senzillament? Tothom voldr demanar explicacions a qui t
la clau de l'armari: a ell. I ell no en t cap explicaci. Ell, el gran dignatari de la
Prelatura, no en sap res. Per s ell qui haur de respondre davant dels seus superiors:
on sn els dossiers?
Al capdavall, el Vicari Pals decideix passar la patata calenta a una altra persona
perqu no sap com sortir-se'n. I, naturalment, ha de ser un superior seu. El ms indicat
ser aquell clergue que coneix, membre del Consell General de Roma
***
Avui, sense saber ben b per qu, la Carmemaria Cristau s'ha aturat uns moments a
contemplar casa seva abans de travessar el carrer.
La residncia femenina Baustelle t tres plantes de clar estil alsaci i s'aixeca en un
barri tranquil d'Estrasburg. Aparentment, la faana principal s un mur entramat, dels
que deixen a la vista les biguetes de fusta fosca collocades horitzontalment,
verticalment i del biaix que formen l'armadura els espais buits de la qual s'han
emplenat i desprs s'han arrebossat. En aquest cas, per, es veu d'una hora lluny que les
fustes no formen cap armadura ni sostenen res, sn simplement un element decoratiu
encastat en la faana per donar-li categoria, carcter de vell. Per dissimular que, de fet,

la construcci s de nova planta: la residncia Baustelle es va obrir l'any 2002 per

celebrar la canonitzaci del clergue Escriba, quan el varen convertir en San Josemara.
A qualsevol observador atent li cridaria l'atenci que, sota la placa amb el nmero
de l'edifici, hi hagi dues portes d'entrada idntiques i gaireb enganxades l'una amb
l'altra. A la Carmemaria no: ella ja sap a quina de les portes ha de trucar. Ja sap que
l'altra s la porta del personal d'administraci de la casa, les numerries auxiliars que
s'encarreguen de les tasques ms humils i que, d'alguna manera, es troben al seu servei.
De les tres plantes, el sotateulada s la tpica mansarda amb llucanes laterals. En
aquest pis hi ha les habitacions individuals, que disposen d'una cambra de bany i tot,
encara que sense banyera, noms amb una dutxa. Un petit luxe, si tenim en compte
l'austeritat que ha de tenir la vida de les numerries de l'Opus Dei. Tot i aix, l'aigua
calenta no arriba a la cambra de bany, perqu les numerries s'han de dutxar cada mat
amb aigua freda i oferir aquest acte de mortificaci al Padre, al Prelat.
La Carmemaria Cristau, com correspon a una numerria de la seva vlua, t
assignada una de les quatre habitacions amb aquestes caracterstiques, des que l'any
2004 va ingressar com a lletrada a la Secretaria del Tribunal Europeu dels Drets
Humans d'Estrasburg. El mobiliari s senzill, per tot de fusta massissa. Fins i tot ho s
la post del llit sobre la que ella ha de dormir, ara tapada amb un cobrellit estampat. Hi
ha tamb un guarda-roba, un escriptori presidit per una simple creu de fusta fosca sense
santcrist, i una cadira. L'absncia d'un Crist a la creu es compensa amb una imatge de la
Mare de Du, present a totes les habitacions de la residncia. Ni sobre l'escriptori ni a
la tauleta de nit no hi veiem fotografies de cap parent, perqu ara la seva nica famlia
s l'obra, una famlia amb llaos ms forts que els de la sang, tal com aprenen totes
les numerries, que es consideren filles del mateix Padre. Les parets sn plenes de
lleixes de fusta amb llibres. El terra, amb parquet.
Les altres tres habitacions de la mansarda les ocupen sengles numerries que sn
membres del Parlament Europeu.
Altrament, al primer pis, de planta ms gran, trobem la majoria de cambres
cadascuna de les quals ha estat concebuda per allotjar tres dones seguint les precises
instruccions del fundador de l'Opus Dei per evitar possibles casos de lesbianisme, i
els lavabos i dutxes sn comuns.
A la planta baixa hi ha totes les estances per a la vida en famlia: menjador, sala
d'estar, biblioteca I, s clar, l'oratori, l'amo de la casa, que els addictes a
l'organitzaci mai no anomenen capella.
***

A l'habitaci de la Carmemaria hi ha llum. Tot i que ja hauria de ser a dormir, avui

s'ha quedat ms temps asseguda davant de l'escriptori per estudiar atentament les
fotocpies d'uns documents que s'ha emportat a casa. Ara s, ara ja no pot ms de son.
Se'n va cap al llit i treu el cobrellit florejat que deixa a la vista la post, a sobre de
la qual posa una manta per no sentir tant la duresa de la fusta. Al damunt hi colloca el
llenol de sota. Estn el llenol de sobre i una altra manta: ja t el llit fet. No! Se'n
descuidava: avui toca nit de gurdia i ha de substituir el coix per unes guies
telefniques. Treu el coix de la coixinera i hi entafora les guies. Avui s'ha de mortificar
encara ms i oferir aquestes molsties pel b de tots els fidels de l'Opus Dei.
Tal com fa cada vespre, s'agenolla a terra i, amb els braos encreuats, resa tres
avemaries per demanar la virtut de la santa puresa. Tot seguit, per protegir-se de la
influncia malfica del dimoni, aspergeix el llit amb aigua beneita. Altrament, qui sap
quina mena de temptacions podria tenir, en el transcurs de la nit.
Es despulla, es posa el pijama, es fica dins del llit panxa enlaire perqu s
l'nica manera de poder-hi dormir i apaga el llum. Dem, a les sis del mat, ja la
despertar el timbre que alg haur pitjat des de la direcci de la residncia, com cada
dia, i haur de viure el minut heroic: llevar-se.
Per aquesta nit ser molt llarga, ser la nit del lloro. I no pas perqu la post sigui
ms dura que els altres dies o perqu les guies telefniques que gasta de coix l'empipin
ms que d'altres vegades. La numerria no pot agafar el son a causa dels papers que ha
llegit i rellegit, que representen un problema al qual hauria de trobar soluci. Ara
hauria de dormir amb la seva preocupaci, per veure-ho ms clar l'endem, per
justament la magnitud del problema no la deixa dormir.
Dem se sentir molt aixafada, ja ho sap. Tamb sap que, encara que aconsegus
agafar el son ms endavant, quan tocar el timbre haur de saltar del llit i no podr
dormir ni un segon ms, per por que la titllin de mandrosa i li facin una correcci
fraterna. Dem a les sis haur de fer front a una nova jornada amb tot el programa ben
carregat i no podr acarar-se amb el problema que ara la turmenta. Tan bon punt posar
els peus a terra l'haur de besar, de genolls, mentre exclama Serviam! Desprs haur de
comenar amb les seves oracions matinals, abans d'anar a oir missa
***
L'endem, la Carmemaria, un cop acabat el ritual matinal, se'n torna a la seva
cambra i, mig despullada, es fueteja les natges mentre resa en veu alta un parenostre.
No tocava pas, avui, que s diumenge. Per ha pensat que, perqu Du l'ajudi a resoldre

els seus maldecaps, ha de pregar ms que mai. I, com que les deixuplines sn l'oraci
del cos, segons li han ensenyat, ha pensat que ja anirien b, per sollicitar l'ajuda
divina.
Tot seguit s'asseu a la cadira i s'arremanga la faldilla per deixar al descobert una de
les cuixes. Del calaix de la taula de treball en treu una capsa de galetes, d'aquelles
metlliques, l'obre i n'agafa l'objecte que cont. A primera vista tothom es pensaria que
era un collar de punxes per a gossos. La Carmemaria se'l cenyeix a la cuixa, ben a prop
de l'engonal, i l'estreny tant com pot. s el seu cilici, l'estri de mortificaci que fa
servir dues hores diries, com a mnim.
Avui, espantada com est pels papers que encara sn damunt l'escriptori, ha decidit
que el portar posat fins l'hora de dinar.
Com que encara no ha roms prou tranquilla, treu una bosseta plena de pedretes
cantelludes del seu armari. N'agafa unes quantes i les posa dins de les sabates abans de
calar-se. Ha volgut afegir una altra mortificaci a les habituals, per afrontar un dia que
promet ser decisiu per a solucionar l'afer que l'ha mantinguda desperta tota la nit. S'ha
llevat amb una idea fixa: ha d'informar directament alg del Consell General de l'Opus
Dei, a Roma.
Els documents que va estudiar ahir al vespre sn un problema que no pot resoldre
tota sola. La gravetat de la situaci fa que s'hagi decidit a telefonar a aquell mbil que
noms s per a casos d'extrema necessitat. Altrament, les normes internes de
l'organitzaci de qu forma part li prohibeixen explcitament trucar al telfon mbil d'un
home, ni que sigui un capell.
Quan ho fa, desprs d'un Pax! i d'escoltar el preceptiu In aeternum que li respon el
clergue, s'identifica i s'expressa aix, en espanyol:
Convindria que parlssim.
I obt la promesa del seu interlocutor que li telefonar per donar-li una resposta.
Avui, abans de dinar, haur de dirigir les pregries, sempre iguals i sempre en llat,
que totes les dones de la casa recitaran en famlia a l'oratori. Ser una ocasi ms
per demanar que tot surti b, quan s'entrevistar amb l'enviat de Roma. Desprs de
besar el terra de l'oratori, la Carmemaria comenar:
Ad Trinitatem Beatissimam.
I totes les numerries respondran a l'unson:
Gratias tibi Deus, gratias tibi: vera et una Trinitas, una et summa Deitas,
sancta et una Unitas.
Les pregries seguiran fins que la Carmemaria pronunciar la darrera jaculatria:
Sancta Maria, spes nostra, ancilla domini.
Que obtindr la segent resposta del cor de dones:

 Ora pro nobis.

En sortir, la Carmemaria i les seves germanes numerries se n'aniran al menjador
i prendran seient, a l'atzar, al voltant de la taula comuna. Noms el lloc de la directora
de la casa s immutable i, des de la seva condici de cap de taula, vetllar per tal que
la collocaci de les altres dones sigui realment aleatria. Totes tenen prohibit
d'asseure's sempre al costat de la mateixa germana, no sigui cas que s'estableixi un
tracte massa ntim entre dues dones, que podria desembocar en una relaci homosexual.
Quan tothom s'haur assegut a taula, la directora tocar la campaneta de qu disposa
i donar la paraula a la Carmemaria, avui l'encarregada de les oracions, que beneir el
dinar amb aquestes paraules: Benedic, Domine, nos et haec tua dona quae de tua
largitate sumus sumpturi. Per Christum Dominum nostrum. La resposta de totes ser
un senzill Amen i les minyones serviran el reps.
Cada numerria amanir les menges amb un condiment molt important: la
mortificaci. Totes tenen al cap la mxima del clergue Escriba: el dia que t'aixequis de
taula sense haver fet una petita mortificaci, has menjat com un pag. I la Carmemaria
ja t decidides les petites mortificacions extraordinries que posar en prctica durant
el dinar, que ella no n's pas, de pagana. Servir en primer lloc les germanes
assegudes al seu costat, abans de servir-se ella mateixa. Escollir, per a ella, la porci
ms petita i menys atractiva a la vista, no beur ni una gota de vi i reduir la raci de pa
que li agrada molt a la meitat.
Est convenuda que amb pregries, flagellacions, l's del cilici i mortificacions,
grans i petites, el problema que la turmenta es resoldr favorablement per a l'Obra de
Du.
***
A Roma, una sotana surt del despatx del Prelat de l'Opus Dei, del Padre. Es mou de
pressa. Des de la seva habitaci, utilitza el mbil per fer un parell de trucades. La
primera s a l'aeroport de Fiumicino per demanar quin s el primer vol directe a
Estrasburg. No n'hi ha cap, li diuen. El primer vol que hi ha s de les Czech Airlines,
amb una escala a Praga, i en total far ms de quatre hores per arribar-hi. Hi reserva
una plaa. Noms anada.
La segona trucada s a Estrasburg per anunciar la seva arribada a la Carmemaria
Cristau.
El seu telfon sona. s en Jaume Pals, el Vicari de la Delegaci de Barcelona que,
com sempre, s'expressa ben cofoi en espanyol. Ho fa per submissi al seu superior i
tamb perqu se sent espanyol primer que res. Desprs d'un Pax! i de donar-se a

conixer, diu:
Don Martn? Haurem de parlar. Es tracta d'uns informes personals
desapareguts
La sotana promet que aviat li far una visita per parlar privadament.
Ara ja li queda poc temps per fer la maleta i no perdre l'avi. Quan surt d'aquell
edifici del Viale Bruno Buozzi, agafa un taxi. El vehicle travessa la ciutat, travessa
tamb el Tber i el Grande raccordo anulare i enfila l' autostrada de Fiumicino que el
dur fins a l'aeroport.
En aquesta ocasi no ha utilitzat el cotxe utilitari que t assignat per desplaar-se
per Roma. Ja ha estalviat prou amb el preu de l'avi, pensa. Si hagus volgut viatjar
amb una companyia ms important, li hauria costat el doble. Aix que b es pot
permetre les despeses del taxi. A ms, la urgncia de la telefonada que ha rebut s'ho
val.
L'avi de les Czech Airlines va quasi buit. Per aix la figura d'una sotana destaca,
ms que mai, als ulls de les hostesses de vol. No li ofereixen pas begudes alcohliques
com als altres passatgers, ni a l'home que hi ha dins de la sotana no li interessarien. T
prou coses al cap, Don Martn Gaspar de la Cruz y Beltrn de Guzmn, per fixar-se en
all que serveixen les noies. I encara menys en elles mateixes, per descomptat.
Consirs, ni tan sols no ha fullejat cap diari. Ha decidit que aprofitar el viatge per a
ordenar les seves idees.
A l'aeroport de Ruzyne, de Praga, Don Martn camina d'esma i amb la mirada
perduda. Mentre espera el canvi d'avi que el dur a Estrasburg, assegut al primer lloc
que ha trobat, segueix capficat. T ms de mitja hora per donar voltes al problema i
estudiar-ne les possibles solucions.
L'altre avi. Algunes comunicacions es fan en francs. Gavatxos, llibertins!,
pensa la sotana. Mai no els ha pogut sofrir, els francesos, per ara haur de fer un
esfor per suportar-los. Espera que l'estada en territori francs sigui ben curta. Sort que
l'entrevista amb la numerria que l'ha telefonat ser en espanyol, grcies a Du, i no li
caldr pronunciar cap mot en idiomes que menysprea. La catalana s ben dcil pel que
fa a la llengua: ja ho ha pogut comprovar.
Entzheim, l'aeroport d'Estrasburg. La sotana puja a un taxi. No diu res, mostra un
paper amb una adrea escrita.
Bien sr, M diu el xofer, que no acaba la frase perqu no sap quin
tractament ha de fer servir amb el personatge que t dins del seu vehicle.
La sotana ni tan sols no ha observat que el taxista s'ha tallat. El seu cervell continua
ocupat amb cabries.
Quan el taxi s'atura davant del nmero 20 d'aquell bulevard, Don Martn paga el

taxista sense bescanviar cap paraula i surt al carrer.

Carrer, pensa, que de bulevard no en t res. A Espanya aix seria un carrer,
per els gavatxos, sempre tan xovinistes, n'hi diuen bulevard. Noms perqu t quatre
arbres plantats
El clergue observa l'edifici que duu el nmero 20 i hi veu dues portes, una al costat
de l'altra. Se n'hi va i truca a un dels intercomunicadors. Pax! , diu. Una veu
femenina respon quelcom en francs, per ell no ho entn. Dedueix que ha trucat a
l'administraci de la casa, la secci de les minyones, i prova sort a l'altra porta.
Pax! torna a dir, i hi afegeix el nom de la numerria: Carmemaria Cristau.
Attendez, Monseigneur diu una altra veu femenina.
Don Martn Gaspar de la Cruz y Beltrn de Guzmn s'ha sentit afalagat, amb aix de
Monseigneur. La dona que ha contestat no deu saber que noms el Padre t dret a
aquest tractament, pensa. Per, s clar, com que ell ve de Roma
Al cap d'uns minuts d'espera, s'obre la porta i apareixen les figures de la
Carmemaria i de la directora de la casa. Ell no allarga pas la m perqu li besin,
tractant-se de dones. Totes dues el dirigeixen fins a una saleta on tindr lloc l'entrevista.
Per arribar-hi han de pujar uns quants escalons, i el clergue s'arregussa la part de
davant de la sotana, preocupat com est pels petits detalls que corresponen a la seva
dignitat.
La porta de la saleta romandr oberta i, per evitar interpretacions equvoques, la
directora ser present a la trobada. Com que no sap pas espanyol, el contingut dels
dilegs entre la Carmemaria i el capell poc es divulgar. La reuni no durar ms de
cinc minuts i Don Martn s'estar dret, tal com manen les precises instruccions de
prctica pastoral que va deixar escrites el fundador, avui declarat sant.
L'he fet venir perqu necessito el seu consell. Jo tota sola no vull prendre cap
decisi. La situaci em sembla prou greu. Pot llegir-ne aquesta cpia diu la
numerria mentre allarga uns documents a l'eclesistic.
Preferiria llegir-ho amb calma. Si m'ho pogus endur Mentrestant, faci-me'n
cinc cntims.
S que s'ho pot endur. La cpia l'he preparada amb aquest propsit. La demanda,
si arriba a una de les seccions, t totes les probabilitats que sigui acceptada i que la
sentncia ens sigui desfavorable, tal com jo ho veig. Per aix fins ara he aturat el
procediment, encara que no ho puc pas fer de forma indefinida.
Qui ha presentat la demanda? Aquell policia que havia estat un dels nostres
germans i que ara s'ha girat contra la nostra Famlia?
No. Se n'ha mantingut al marge. Suposo que s per qestions d'incompatibilitat
amb la seva feina. Han fet servir un altre advocat, encara que em fa l'efecte que el

senyor Maristany es troba al darrere de tot. Est massa ben lligat i documentat. Jo
mateixa no ho hauria pogut fer millor, si l'hagus volguda presentar.
De manera que, segons la seva opini, si no hi fem res, en sortir un veredicte
favorable, no s aix?
Segur. s una qesti de temps. Poden passar un any o dos, fins que la sentncia
sigui definitiva, perqu el President que hi ha ara vol fer la feina ben feta, sense
presses. Per, al final, ho aconseguiran.
Aconseguiran, qu? Expliqui'm quines serien les conseqncies per a la Famlia.
Doncs que, desprs d'aquesta sentncia, els jutges que tenim a Espanya haurien
de fer pblica la seva filiaci, quan se solliciti amb l'objectiu de recusar-los. Per cert,
a la demanda s'hi adjunta una llista de presumptes membres de la Prelatura entre els
jutges que exerceixen a Catalunya. No s pas si s correcta o no, naturalment, ni tampoc
no em puc imaginar d'on la poden haver treta. Per, si es comena a investigar aquestes
persones i a fer-los preguntes, no en pot sortir gaire res de bo per a la nostra feina.
De fet, es podria anar ms enll i prohibir explcitament als jutges i magistrats la
pertinena a partits poltics o altres organitzacions que generin vincles de disciplina i
obedincia. I aqu, Don Martn, hi entrem nosaltres. Una proposta semblant ja existeix,
a l'Estat espanyol, per s aix: una proposta. Si ho diu el Tribunal d'Estrasburg, es far
complir. Llavors, la gent comenaria a senyalar els nostres magistrats amb el dit i la
seva labor perdria tota l'efectivitat. Qualsevol ens podria demandar amb la seguretat
que, al tribunal, no hi hauria cap membre de l'Opus Dei. No s solament el fet que ell
tornaria a presentar demandes que guanyaria: s que serviria de precedent legal que
desprs imitaria molta gent. A la llarga, la nostra fora dins del sistema judicial
espanyol seria nulla.
Ja m'adono que la situaci podria esdevenir molt greu. Si vost sabs les vegades
que ens ha ajudat mantenir en secret la militncia dels nostres magistrats! Quants
veredictes favorables a la nostra causa no s'han pronunciat, grcies al desconeixement
pblic que el jutge era un dels nostres germans!
Necessitem temps. Temps per cercar una estratgia convenient que ens anunciar
el Parclit a travs de nuestro Padre, no en tingui cap dubte. Jo informar el Padre de
tot, de moment, i resarem a sant Josemara per tal que l'Obra de Du en surti victoriosa,
com sempre. Per, fins que no ens sigui anunciat el cam que hem de seguir, conv que
vost mantingui la demanda bloquejada. Noms si arriba un moment en qu considera
que la seva posici dins de la Secretaria del Tribunal es podria veure compromesa,
hauria de donar curs a la demanda. I m'ho hauria de fer saber de seguida, s clar.
Naturalment. Poden comptar amb mi.
Quina nacionalitat t el President del Tribunal, ara?

s grec.
Quina llstima! Llstima que el viatge a Grcia de sant Josemara i Don lvaro
del Portillo no hagus donat cap fruit!
Qu diu, ara? Poc ho sabia, aix. I quan va ser, aquest viatge?
El 1966. El nostre sant fundador va voler iniciar activitats apostliques en aquell
pas, per l'Esglsia Ortodoxa s'hi va oposar. Si les coses haguessin anat diferent i hi
tingussim fidels, all
L'entrevista s'acaba amb l'afirmaci de Don Martn que l'endem se'n tornar a
Roma per informar el Padre de la situaci.
Es demana un taxi per a l'eclesistic, perqu el condueixi a Jungenstahl, la
residncia masculina de l'Opus Dei a Estrasburg, on far nit.
***
Don Martn i la seva sotana, en arribar a Jungenstahl, faran un parell de
telefonades. La primera a Roma, per anunciar que encara no torna. La segona, a
l'aeroport d'Entzheim per demanar quin s el primer vol a Barcelona. Com que no sap
francs, haur de posar alg altre a telefonar. Li comunicaran que el vol sortir dem al
mat, molt aviat, i s un vol amb escala a Brusselles, que de directe no n'hi ha cap. Hi
far reservar una plaa.
L'endem ser dilluns i, quan haur arribat a Barcelona, se n'anir de dret al barri
de Pedralbes, a la Delegaci de la Prelatura, a entrevistar-se amb el Vicari. Vindr d'un
pl que no es topi amb en Maristany: quan el taxi de Don Martn s'acostar a la mansi,
es creuar amb el cotxe del policia que se n'allunya. Casualitats. Ni el clergue ni
l'inspector no ho sabran mai.

CAPTOL 8

La mansi
En Maristany ja havia enviat les cartes als destinataris: en Josepmaria Cristau i el
director de la residncia Harizti. Aquell dilluns tocava fer servir el darrer recurs per a
treure el germ de la Gabriela de la clnica on estava internat: va fer una visita de
sorpresa a la mxima autoritat de la Prelatura a Catalunya.
Feia cinc anys que no havia posat els peus a la mansi que havia estat escollida
com la seu de la Delegaci de l'Opus Dei a Catalunya a Barcelona, tal com solen dir
els addictes i antics addictes a l'organitzaci. Es recordava molt b de l'adrea i de
com es veia l'edifici des de l'altra banda del carrer, amb aquell alt i gruixut mur de
pedra que mantenia el jard i la planta baixa de la mansi protegits de les mirades dels
vianants. Ara, com llavors, la primera impressi que li havia fet l'edifici era la d'un
bnquer. Un bnquer de formes encarcarades i majestuoses, per d'una majestuositat
falsa, tot noms aparena. En Maristany contemplava el gran balc amb balustrada de la
primera planta, i noms el veia com un senyal d'ostentaci, grollera imitaci d'un altre
balc de Roma. Ell ja sabia que al balc s'hi accedia des del despatx del Vicari,
precisament, com si el cap visible de la Prelatura hagus de sortir, en qualsevol
moment, a fer alguna solemne proclama. Avui, a ms a ms, l'inspector trobava un aire
sinistre a tota la construcci, sobretot quan li passaven pel cap les imatges del cadver
emmetzinat del senyor Cristau sortint del despatx del Vicari.
Va decidir creuar el carrer i trucar, mitjanant el videfon. Es va identificar i va
demanar de ser rebut per l'actual Vicari. Es va haver d'esperar una bona estona. A
l'ltim, alg li va dir que venia a obrir-li la porta de ferro i a conduir-lo a dintre de
l'edifici. All el varen fer esperar en una saleta fins que va venir el Vicari Pals a
rebre'l. Varen caminar tots dos en silenci cap al despatx que l'inspector ja coneixia. Pel
cam va veure aquella porta, quasi sempre tancada amb pany i clau, que donava a la
secci de dones. Aquella doble porta, de fet, perqu totes les precaucions eren poques
per preservar la santa puresa, per allar completament els dos sexes. A en Maristany li
varen venir a la memria les paraules del sant fundador, quan parlava de les relacions
amb les dones membres de l'Opus: s com si visqussim a cinc mil quilmetres de
distncia.
Varen arribar al despatx. Noms d'entrar, l'inspector va clavar un cop d'ull a

l'estana i va poder veure que gaireb res no havia canviat des de la seva darrera
visita. Tan sols un nou quadre, un xic irreverent, va cridar la seva atenci. Era una
representaci de la Mare de Du, sant Josep i l'arcngel sant Miquel. El centre de
l'escena no era el nen Jess, com hauria estat normal, sin el fundador de l'Opus amb
ulleres i capa pluvial i tot, que havia pres el lloc de la divina criatura. La Mare de
Du, sant Josep i l'ngel es miraven embadalits el curis personatge fora de to. Tot i el
seu menfotisme tocant a temes religiosos, el policia es va quedar de pedra. Als ulls de
qualsevol catlic hauria estat un quadre hertic.
La fotografia del clergue Escriba amb l'aurola pintada al voltant del cap seguia
all, penjada en un altre pany de paret, presumint que l'organitzaci ja tenia un sant; la
de Don lvaro del Portillo, al costat, mostrava el segon candidat de moment encara
no reeixit de l'Opus Dei a la santificaci. No hi faltaven els quadres, ms petits, del
pare i la mare del fundador i de la seva germana. Com que, per als adeptes, el fundador
s nuestro Padre, aquests parents sn els avis i la tia Carmen, respectivament. En
Maristany va pensar que tot plegat eren senyals de suprbia, precisament el pecat de
qu eren acusats sovint els fidels que no eren prou dcils i no es deixaven conduir en
silenci pels seus superiors de l'obra. Va deixar estar aquest pensament fugisser de les
contradiccions internes de l'entitat religiosa, per observar l'ordinador del Vicari:
funcionava. Per aix les seves primeres paraules varen ser aquestes:
Abans de res, Vicari, apagueu l'ordinador, si us plau.
Qu vol dir, aix? Qui es pensa que s, vost, per dir-me qu tinc que fer?
Ja som grans, no trobeu? I jo, almenys, no em mamo pas el dit. Un cop, aquest
mateix ordinador va ser utilitzat pel vostre predecessor per enregistrar una conversa.
Una conversa que avui es pot escoltar en un CD i que ha portat molts maldecaps a la
Prelatura, em penso. No feu veure que veniu de l'hort, i apagueu l'aparell. Si no, no
tenim pas res a discutir. I em fa l'efecte que sou curis, si ms no, per saber per qu he
vingut.
El Vicari Pals va tancar l'ordinador sense replicar. Desprs va parlar:
Pus vost dir, inspector.
Anir de dret al gra perqu em penso que ni vs ni jo no tenim ganes de perdre el
temps. Sabeu qui s en Josepmaria Cristau?
Cristau? No es deia aix, l'home que va morir en aquest despatx?
S, veig que teniu bona memria. En Josepmaria s el seu fill, el petit. s un
numerari de vint-i-dos anys, noms.
Bueno, si vost ho diu
S, ho dic jo i vs tamb ho sabeu. Per alguna cosa teniu els dossiers de tots els
membres catalans de l'Opus, amb el seu historial

No s pas de qu em parla. La pertinena a l'Obra s secreta, ja ho deu saber.

Com vol que tinguem l'historial dels membres, si no sabem qui sn?
Vicari, no anem pas b va fer el policia bellugant el cap en senyal de
desaprovaci. He dit que aniria de dret al gra i vs seguiu perdent el temps, fent
veure que veniu de la lluna. A menys que no disposeu d'aquest dossier, concretament.
Potser s'ha perdut?
En Maristany, que es mirava fixament la cara del Vicari, hi va observar una certa
torbaci. Li havia semblat, noms, o hi havia vist tamb un fugisser enrojolament? Per
dintre, l'inspector s'ho estava passant d'all ms b. Finalment, el Vicari va respondre:
Miri, si vol jugar al gat i la rata, vost mateix. Per no hi guanyarem pas res, ni
vost ni jo. Em dir qu vol, d'una vegada?
Coneixeu gent, a la Universitat de Navarra? el policia va canviar bruscament
de tema. Concretament, m'interessa saber si coneixeu algun metge de la quarta planta
de la clnica universitria.
s clar que conec gent que ha estudiat a aquella Universitat. Ara, aix tan concret
que em demana, no ho s. Ho hauria de rumiar. Per qu t que ser d'aquesta planta de la
clnica, precisament? I qu t a veure aix amb aquest noi, amb el fill del malaguanyat
senyor Cristau?
B, deixarem de jugar al gat i la rata, doncs. Vull que feu una telefonada, ara,
davant meu. A qui, em demanareu? No m'importa a qui trucareu, per vull que es
resolgui el meu problema. M'explicar.
Aquest pobre noi, en Josepmaria Cristau, s internat a la quarta planta de la clnica
universitria que us he esmentat. Ja sabeu, tan b com jo, que all hi ha els malalts sota
tractament psiquitric, i que no s'ho passen pas gaire b. Vull que en surti com ms aviat
millor i que se li deixi d'administrar el tractament que el mant drogat. Com ho fareu s
cosa vostra, per no em mour d'aqu fins que no vegi que s'ha resolt la situaci.
Si coneixeu algun psiquiatre de la clnica, jo comenaria per aqu. Si no, segur que
tindreu alguna influncia sobre el director de la residncia Harizti, suposo. El podeu
telefonar i que s'encarregui ell de pressionar els metges perqu en Josepmaria Cristau
torni a la residncia universitria avui mateix.
Les mans que sortien de les mnigues de la sotana que portava el Vicari varen obrir
el calaix de la taula de treball, que era tancat amb clau, i en varen treure una llibreta
negra, una llei d'agenda. Varen comenar a cercar vidament nmeros de telfon. En
Maristany no podia pas veure'n el contingut, assegut com estava davant per davant de
l'eclesistic. All que veia, encara que ben a contracor, era la immensa creu de fusta
sense santcrist que presidia l'escriptori del Vicari, i que s'interposava entre els dos
homes: el smbol de l'Opus Dei.

La sotana es va decidir per un dels nmeros de telfon i hi va trucar. El policia no

va poder saber amb qui parlava la sotana, ni tan sols no ho podria deduir quan
s'acabaria la conversa. Va pronunciar un Pax! i, tot seguit, va dir en espanyol:
Sc el Vicari de Barcelona, Mn. Jaume Pals Pujol. Es tracta d'un numerari, en
Josepmaria Cristau. Tinc notcies que es troba ingressat a la clnica. Conv que torni de
seguida a la residncia i que se li interrompi el tractament. S, conv. Truqueu-me tot
seguit, per confirmar la telefonada.
Mig minut desprs, el Vicari va rebre una trucada. Va confirmar que havia estat ell
qui havia telefonat. Es va dirigir a en Maristany:
Est satisfet, inspector? Li puc garantir que avui mateix aquest noi tornar a la
seva residncia universitria.
Veig que, quan voleu, podeu ser molt eficients. S, s el que m'interessava.
Grcies.
Jo he complert. Ara li voldria demanar un favor a vost. Ja es podr imaginar que
vaig prendre possessi del meu crrec de Vicari en unes condicions molt dolentes,
arran de la mort que hi va haver en aquest despatx ara fa quasi cinc anys. He mirat de
llimpiar el nom d'aquesta Delegaci, que el meu antecessor, Don Nuo Sancho, va
deixar tan malparat. Tot anava b, fins que aquest home va canviar d'opini i es va
retractar de la seva confessi de culpabilitat. Des d'aquell moment, el malson va tornar
a comenar
No s pas qu voleu dir, Vicari. Em penso que el nom s prou llimp: Delegaci
de Barcelona. No trobeu?
Deu voler dir net, oi?
No, he dit llimp. Com que vs heu parlat de llimpiar
Si t ganes d'escarnir-me, ja podem plegar, senyor Maristany. No tenim pas que
continuar aquesta conversa que no ens porta enlloc.
Teniu ra, val ms deixar-ho crrer. Jo, pobre de mi, noms he volgut que us
adonssiu que no parleu b la nostra llengua, tot i els cognoms tan catalans que porteu
per dintre, el policia hauria esclatat de riure. La parla molt millor Don Nuo
Sancho, encara que no s la seva, sabeu?
En vista de l'actitud de l'inspector, el Vicari ja no li va gosar demanar res i va
considerar que l'entrevista s'havia acabat. De fet, aquest havia estat l'objectiu d'en
Maristany, que no tenia cap inters a fer concessions a l'Opus i havia ensumat les
intencions de Mn. Jaume Pals de demanar-li que pars els peus a Don Nuo Sancho.
Segur que estava al corrent de la demanda presentada a Estrasburg.
El policia ja havia agafat el cam de la porta del despatx, per va sentir la
necessitat de tombar-se. Aquella curiosa sensaci que experimentem quan alg ens

observa intensament, mentre li donem l'esquena. Es va pensar que era el Vicari, per la
sotana estava ocupada tancant amb clau el calaix de la taula. En canvi, quelcom va fer
que guaits, per ltim cop, el quadre que abans havia considerat irreverent. Li va
semblar que, des de darrere de les ulleres de muntura fosca que avui es veneren com
una relquia del sant en aquella cripta de Roma, els ulls de nuestro Padre tot just
havien retornat a la seva posici original. Com si hagus estat a punt de sorprendre la
mirada fixa i amenaadora del fundador. Els altres personatges del quadre continuaven,
immbils, contemplant San Josemara amb la seva capa pluvial. L'atmosfera d'aquella
casa li feia veure visions i va decidir abandonar-la com ms aviat millor.
En Maristany va sortir de la seu de la Prelatura i va clavar una darrera ullada a
l'edifici. Ara ja no el trobava tan sinistre: n'havia tret una cosa de bo, de la seva visita.
I, ben mirat, una petita satisfacci, encara: la satisfacci de veure com el mxim
dignatari de l'Opus Dei a Catalunya es posava nervis a causa d'una simple pregunta.
Recordava que el Vicari s'havia posat vermell, quan ell havia demanat si el dossier d'en
Ramon Cristau s'havia perdut. Qu volia dir, aix? Per comenar, que el Vicari Pals
l'havia volgut consultar i no l'havia trobat. Especular sobre per qu aquell informe
havia interessat al Vicari no tenia sentit, per ja era prou curis l'estira-i-arronsa que
havien fet amb el policia, sense que cap dels dos hagus ensenyat les cartes. L'inspector
va somriure, satisfet: es considerava el guanyador de la confrontaci dialctica.
Va pujar al seu cotxe per anar-se'n a la comissaria. No va parar esment en un taxi
que venia i que transportava una sotana. Si hagus vist la cara de l'home que hi havia a
dins de la vestidura, tampoc no li hauria dit res perqu no el coneixia. No es podia
imaginar, per tant, que aquella sotana jugaria un paper molt important en el desenlla
del seu afer amb Don Nuo Sancho.
Ara frisava per telefonar la mare de la Gabriela i donar-li la bona notcia. Quan hi
va parlar, li va aconsellar que telefons a la residncia Harizti per comprovar que,
efectivament, en Josepmaria tornava a ser all. Per no era pas convenient forar les
coses amb el noi; ja hi hauria temps per parlar-hi i fer-lo tornar a la realitat. De
moment, deixaria la clnica i els medicaments que el drogaven: era el primer pas. Li va
recordar el comproms de no pagar cap de les despeses d'en Josepmaria: no havia de
pensar que la guerra s'havia guanyat, noms era la primera batalla. La Teresa Tutau li va
agrair les gestions que havia fet i va prometre que el tindria informat dels avenos en la
relaci amb el seu fill, si n'hi havia.

CAPTOL 9

Don Martn treu el sant Cristo gros

El taxi que transportava la sotana es va aturar davant per davant de la seu de la
Delegaci de la Prelatura a Barcelona. La sotana en va baixar, va agafar la maleta i la
cartera amb qu viatjava, va tocar el timbre de l'intrfon, va deixar anar un Pax! i va
esmentar el seu nom.
Un poc desprs ja s'escoltava el Vicari que parlava en espanyol, ben satisfet:
Don Martn, no hi he sabut trobar cap explicaci. Sembla cosa de bruixes.
Deixem-nos estar de bestieses, Vicari va fer la sotana vinguda de Roma, amb
un posat de reprovaci. No he pas vingut per sentir-vos parlar de bruixes. Expliqueum'ho tot, per sense barrejar-hi contes per a la mainada.
Teniu ra. Anir al gra. Me n'he adonat quan he volgut veure els informes de dos
jutges a punt de fer la Fidelitat. Hi manquen aquests dos i tamb la carpeta de l'home
que va morir en aquest despatx, la carpeta d'en Ramon Cristau.
Aix sol ja ens diu quelcom, no trobeu? La desaparici de carpetes ha de tenir
alguna relaci amb la mort d'aquest home. Du meu, quan s'acabar aquest malson?
Per, ara que hi penso, potser la carpeta es va llenar pel fet que va morir. Segur que no
en vreu ordenar la destrucci?
No, me'n recordaria. S que vaig pensar que potser algun dia seria til i no la
vaig pas portar a la mquina de destruir documents. Alg ha volgut veure les
informacions que guardvem d'aquest home i n'ha agafat el dossier.
Noms n'hi falten tres, de dossiers?
No ho s. No puc saber si en falten ms perqu no portem pas una
comptabilitat estricta dels informes, com vs sabeu. Tan sols quan alg es mor
destrum el seu dossier. O b si alg ens
Ens abandona, ens traeix. Ja ho podeu dir clar.
B, no ho volia dir perqu oficialment mai ning no se n'ha anat sense demanar la
dispensa al Padre
Em permeteu de donar-hi una mirada? Potser hi veuran ms quatre ulls que dos
va tallar-lo el procurator honorum, que no suportava les converses intils.
Naturalment. Seguiu-me.
Les dues sotanes varen baixar a l'oratori, i Mn. Jaume Pals va descobrir l'amagatall

i va obrir l'armari dels informes. Ve-te'l aqu, va fer el Vicari.

Don Martn anava resseguint amb els dits el llom de les carpetes i, a l'ltim, va
parlar:
Us heu adonat que tamb hi falta el Lex?va dir, escrutant el Vicari amb una
mirada recriminatria.
Valga'm Du! No m'ha passat pel cap de mirar-ho, no.
I suposo que tampoc no us recordeu de cap dels noms que hi havia al registre. I
tampoc no coneixeu el cognom de cap dels nostres jutges, no s aix?
Em sap greu havia comenat Mn. Jaume Pals, alhora que es posava vermell,
per l'altra sotana el va interrompre de seguida.
A mi s, que em sap greu. Haur de comunicar a Madrid que no heu tingut
presents les precises instruccions que va deixar escrites sant Josemara: sempre hem de
guardar una cpia dels documents importants. Si hagussiu fet les coses com us han
estat manades, ara tindrem, si ms no, una llista dels nostres jutges i podrem saber
quines carpetes hi falten. Ara ja sabeu qu us toca fer, oi?
Doncs no veig pas com en podem saber ms, de tot plegat. Si vs teniu alguna
idea, us obeir.
Vicari, us costar Du i ajuda. Haureu de repassar, un per un, tots els informes.
Haureu de fer diferents llistes ordenades per professions, tant li fa que es tracti de
numeraris com de supernumeraris. Noms aix podrem reconstruir el Lex. Si no s que
hagin robat precisament tots els dossiers dels jutges Don Martn, mentre parlava,
treia foc pels queixals.
Per tinc una idea que potser us estalviar molta feina va prosseguir el
procurator honorum. Tanqueu l'armari i tornem al vostre despatx.
Els dos homes varen desfer el cam i varen tornar al despatx del Vicari la porta del
qual va haver d'obrir amb la clau que sempre duia a sobre. Un cop a dins, Don Martn
va obrir la cartera que portava quan havia arribat i en va treure els papers que li havien
donat a Estrasburg.
Feu una fotocpia d'aquest full va ordenar al Vicari mentre li allargava un
paper. Podria ser que es tracts d'una cpia de la llista del Lex. Ara podrem tornar a
l'oratori i comprovar quants noms tenen dossier i quants no va acabar Don Martn.
Mn. Jaume Pals no va fer cap comentari. Mai no hauria gosat demanar d'on havia
sortit aquell paper encapalat aix: Jutges de Catalunya presumptes membres de la
Prelatura de la Santa Cruz y Opus Dei. Don Martn era el seu superior, venia de
Roma. El Vicari va tancar altre cop amb clau la porta del seu despatx i, juntament amb
el visitant, va baixar a l'oratori.
Les mateixes operacions que abans: apartar el pany de paret fals, deixar al

descobert l'armari i obrir-lo amb la clau de qu mai no se separava. Don Martn li va

manar que ans cantant els noms de la llista mentre ell comprovava si l'armari contenia
el dossier corresponent. No en va trobar cap.
Ni un, Vicari. Ni un! Han robat tots els dossiers del Lex! Au, tanqueu i tornem al
vostre despatx! va determinar la sotana vinguda de Roma.
Aix que hi varen ser, Don Martn Gaspar de la Cruz y Beltrn de Guzmn va
ordenar solemnement:
La primera cosa que heu de fer, Vicari, s canviar el pany de l'armari dels
dossiers. No us havia passat pel cap, que aquest era el primer pas? Jo diria que ja ho
haureu d'haver fet quan vreu prendre possessi del crrec i tot, perqu val ms curarse en salut.
Abans us he volgut informar del problema
Si no teniu confiana en ning, encarregueu-vos-en vs mateix: desmunteu-lo i
aneu a diferents botigues fins que en trobeu un del mateix model Don Martn havia
ignorat les excuses de Mn. Jaume. Teniu lladres a dintre casa, Vicari! Almenys, heu
de fer per maneres que no es repeteixi un furt d'aquesta rellevncia. Canvieu el pany
avui mateix!
I ara, tots dos repassarem els fets, comenant des del dia que us vreu fer crrec
d'aquesta Delegaci va fer en un to ms amical. Qui us va donar la clau dels
informes?
El director de la casa, que em va dir que no n'hi havia cap ms cpia. Ell la va
rebre del meu predecessor, naturalment. Al mateix temps, em va donar la clau del
despatx i del calaix del meu escriptori, que tamb havia rebut de l'antic Vicari.
Noms amb el que heu afirmat, jo ja veig dues persones que en podrien tenir un
duplicat: el director i el vostre predecessor. Us n'adoneu?
Teniu tota la ra, Don Martn. Per aleshores no se'm va pas acudir.
Du nos ens guard, d'un ja est fet. Ara noms ens interessa mirar qui pot ser el
culpable del robatori. Seria millor que fos el director, perqu el podeu vigilar i, tard o
d'hora, es descobrir. Si fos el vostre predecessor, hauria d'haver-se'n quedat una cpia
i tamb hauria de tenir un cmplice aqu dins, perqu ell no ha tornat a posar els peus
en aquesta casa, suposo.
Des que jo en sc el Vicari, no. Aix us ho puc assegurar. Sant Josemara, que ho
veu tot des del cel, us ho podria confirmar.
Analitzem aquesta darrera opci, doncs Don Martn va ignorar les expressions
tpiques d'un adepte devot i va contestar amb un to molt pragmtic. Bo i suposant que
l'antic Vicari hagus donat una clau a alg de dintre, se us acudeix a qui l'hauria
donada? I, per tant, qui hauria pogut treure de la casa tots els informes del Lex, i el Lex

mateix?
No en tinc ni idea, sincerament.
Malament rai, doncs. Voleu saber d'on he tret la llista que us he donat?
La curiositat no s pas una caracterstica del meu carcter. Si vs considereu que
ho he de saber, ja m'ho direu el Vicari pensava en aquella mxima del fundador: ets
tafaner i preguntaire, ensumador i finestrer: no te'n dnes vergonya de ser, fins en els
defectes, tan poc mascul?.
Sense donar-vos detalls de com ha arribat a les meves mans, s que us puc dir
que, segurament, aquesta llista la coneix l'inspector Maristany, el qui havia investigat la
mort que hi va haver en aquest despatx. Us diu res, aix?
Mn. Jaume Pals s'hauria volgut fondre. B prou que recordava les paraules
sornegueres del policia tocant a la carpeta d'en Ramon Cristau: Potser s'ha perdut?.
No en feia ni una hora, de l'escena. Ara hi queia: darrere d'aquell robatori hi havia
l'inspector, que a sobre havia vingut a fotre-se'n. Com havia aconseguit els dossiers era
encara un misteri. Va mirar de sobreposar-se a la situaci i va respondre:
Em demano qui pot conixer aquest policia, dels qui vivim a la casa. No se
m'hauria acudit mai que aquest home es trobs darrere de la desaparici dels informes.
Qu podem fer, Don Martn? Ja no em puc fiar de ning. Segur que hi ha un trador entre
els germans de la casa, per qui?
Tal com jo ho veig, no teniu cap ms remei que fer de policia, Vicari. En vs, hi
confio. Si no, no m'haureu cridat. Noms vs podeu descobrir aquest trador, amb el
temps i molta pacincia. Jo comenaria pel director de la casa i em fixaria, sobretot, en
els germans d'una certa edat. Els ms joves no crec que tinguin interessos ocults, no
crec pas que vulguin minar la nostra instituci. Ha de ser alg que pugui haver tingut
una relaci amb el policia, amb l'antic Vicari, o amb tots dos alhora. Investigueu en
aquesta direcci, parlant molt amb la gent, per sense abordar mai la qesti de manera
oberta. Sempre amb temes aparentment intranscendents. Al capdavall, el trador es
delatar.
No m'atreveixo a demanar-vos un favor, Don Martn
Digueu. I recordeu l'evangeli: demaneu i se us donar.
Ja s que les vostres obligacions sn a Roma, per el problema que tenim s prou
important. Pensava que vs en sabreu ms, d'interrogar els germans de la casa. Si us
pogussiu estar una setmana aqu, em podreu ajudar a treure'n l'aigua clara, del
robatori.
B, em puc quedar. Per no veig amb quin dret em puc posar a fer preguntes a
tothom. El ms autoritzat a fer-ho sou vs.
Si aquest s el problema, ja est solucionat. Us presentar com un membre del

Consell General de Roma que ha vingut a fer unes xerrades aqu, a la Delegaci. Els
homes de la casa no poden desaprofitar una ocasi com aquesta.
Desprs de cada xerrada hi podem posar una mena de confidncies que tothom
haur de fer amb vs. Noms ens cal pensar b quins temes tractareu, perqu us puguin
permetre fer determinades preguntes
Mn. Jaume, m'heu demostrat que teniu bones idees va dir Don Martn, que
havia considerat una adulaci la demanda del Vicari, tot i que poc ho era. Fet, doncs.
Em quedar. Du vulgui que puguem caar el trador!
Per Mn. Jaume encara tenia una cosa al pap. Va demanar tmidament ajuda a
l'enviat de Roma sobre un altre tema:
Daix, Don Martn, ara que sou aqu voldria que fssiu un cop d'ull a un parell de
llibres que fa temps que vaig llegir, i me'n donssiu el vostre parer.
Per qu? Ja sabeu com funciona: a l' ndex hi veureu la qualificaci per saber qui
els pot llegir. La darrera actualitzaci deu tenir ms de seixanta mil ttols i no crec pas
que aquests dos llibres no hi figurin.
s que aquests llibres sn en catal i de tiratge redut, per les idees que s'hi
exposen podrien tenir molta influncia entre els fidels de l'Obra d'aqu. Des del meu
humil punt de vista sn perillosos.
No us deveu pas pensar que jo pugui, o vulgui, llegir res en catal. Prou feina
vaig tenir a aprendre itali! No en teniu la versi espanyola?
No. El seu autor noms els ha publicat en catal, jo diria que expressament.
Llavors, exposeu-me aquestes idees tan perilloses. Si de cas m'endur els llibres
a Roma, i ja trobarem alg que en faci una valoraci detallada per incloure'ls a l' ndex.
Mn. Jaume va explicar a l'altra sotana el contingut dels dos llibres del professor
Maim. Si ms no, les parts que ell considerava nocives per a la salut espiritual dels
membres de l'obra. El procurator honorum no va fer cap comentari al fet que en
Galderic Maim es declars jueu, ni a les llistes de cognoms catalans d'origen jueu.
Tampoc no va demostrar sorpresa ni enuig quan va sentir que l'intellectual pretenia
demostrar que els Comtes de Barcelona eren d'ascendncia jueva. Per es va
enfurismar de mala manera quan es va assabentar que els llibres defensaven la llengua
catalana com la llengua prpia del territori que avui coneixem com a Catalunya, la
llengua que, segons el seu autor, ja parlaven tant jueus com cristians a l'edat mitjana. No
podia sofrir les diferncies, les desviacions de la uniformitat, i encara menys en
qestions de llengua. Va etzibar al Vicari:
No m'ho puc empassar. Qui pot tenir la barra de defensar aquesta tesi? Qui s
l'autor dels llibres?
s un professor universitari, ara jubilat. Un semitista reconegut.

B, sigui qui sigui, ja es desqualifica tot sol, amb aquestes bestieses, no trobeu?
Com ha pogut oblidar que a tot Espanya sempre s'hi ha parlat espanyol, a ms d'altres
llenges minoritries?
Don Martn, aquest s el problema, precisament. La tesi es fonamenta en el fet
que ja es parlava catal abans de l'existncia d'Espanya, molt abans dels Reis Catlics.
I tot plegat s'adoba amb el do de llenges que el Parclit va atorgar als apstols perqu
parlessin en la llengua prpia de cada territori, que aqu seria la catalana i no pas
l'espanyola. L'autor culpa determinats capellans catlics espanyolistes de no reconixer
el catal com la llengua de Catalunya, i en parla com d'una llengua divina! Ja us
podeu imaginar que aquesta idea podria ser aprofitada pel nacionalisme catal ms
radical: representa el reconeixement definitiu que necessita el catal per a imposar-se a
l'espanyol. s l'empenta que li falta.
S que pot ser una idea perillosa, sobretot perqu hi barreja el Parclit. Com si
l'Esperit Sant hagus benet el catal, la llengua dels elegits, enfront de l'espanyol.
Teniu ra, Mn. Jaume: hi haurem de fer alguna cosa. Sant Josemara no hauria pas
perms que s'escamps una idea com aquesta.
Tot i que el procurator honorum romandria una setmana sencera a la Delegaci de
Barcelona, no caaria pas el trador que havia agafat els dossiers: el metge sabria
esquivar les preguntes capcioses de l'enviat de Roma. Per, quan se'n tornaria al costat
del Padre, Don Martn Gaspar de la Cruz y Beltrn de Guzmn s'enduria els dos llibres
d'en Galderic Maim dins de la cartera que mai no abandonava.

CAPTOL 10

Estrasburg
Va arribar el dia escollit per en Maristany per desplaar-se a Estrasburg. Aquella
setmana hi havia dos dies seguits de festa, dijous i divendres, que a la ciutat alsaciana
eren feiners. A ms, tindria dissabte i diumenge per refer-se del cansament del viatge.
Dijous al mat pujava a l'avi.
***
El riu Ill, abans de desembocar en el marge esquerre del Rin, es reflectia en les
parets de vidre del Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg. Tot i que l'arquitecte que
va projectar l'edifici el veia com una nau fondejada, les dues sales circulars que el
formen semblaven una allegoria a Dik, la deessa de la Justcia amb els dos platets de
la balana. Si ms no, aix s'ho mirava sempre l'Aris Konstantinidis, el President de la
prestigiosa instituci, coneixedor de la mitologia grega i dels orgens del smbol de la
Justcia. Per la mateixa ra, de vegades lamentava portar el nom del du de la guerra,
convenut com estava que s'havia d'optar pel pactisme en lloc d'usar la violncia.
El jutge Konstantinidis era un home que podria representar el temperament vitalista
mediterrani. Amb una fina ironia i fidel als seus principis, no deixava de ser un epicuri,
per refinat; un bon vivant, per amb mesura.
Es trobava en contradicci constant amb la gent que l'envoltava, de fet. A causa del
seu crrec s'havia vist obligat a viure entre els brbars aix veia ell els
centreeuropeus, ms partidaris de l'eficincia que no pas dels fins, dels ideals. I ell
en tenia un de molt arrelat: la justcia. Per aix havia estat acusat de lentitud, moltes
vegades, per a ell tant se li'n donava. L'eslgan que havia sentit tants cops:
en grec, le temps c'est de l'argent en francs o Zeit ist Geld en alemany
el jutge parlava fluidament totes dues llenges estrangeres, a ms de l'angls, el
deixava ben indiferent. Ell no tenia pressa. No estava interessat en la fredor del nombre
de sentncies que hi hauria durant el seu mandat de tres anys, en els resultats rpids,
sin a donar sentncies justes. Quan analitzava el seu paper en la maquinria de la
justcia europea, el magistrat Konstantinidis tenia el convenciment que havia vingut a
Estrasburg a civilitzar un xic els brbars, i a ensenyar-los a gaudir de la vida, tamb.
Vivia amb l'enyorana el kaims dels seus primers anys de vida a la petita illa

de l'Egeu on havia nascut i esperava, secretament, que se n'hi tornaria algun dia. S,
tornaria a veure la llum de la Mediterrnia, aquell paisatge suau, una figuera, les
barques a la platja, parets emblanquinades I, sobretot, s'asseuria al kafeneio per ferla petar amb els seus conciutadans durant moltes hores, per enriquir-se amb la saviesa
dels vells. Per, fins aleshores, era ell qui havia de culturitzar aquests europeus del
nord que noms valoraven les coses per la seva utilitat.
Precisament aquestes imatges llunyanes de la seva ptria li solien passar pel cap
quan contemplava, des de la paret de vidre del seu despatx, el lent curs del riu. Com
aquell dijous mateix, un dia d'hivern emboirat i fred, quan una veu femenina, la de la
secretria, el va treure de les seves cabries.
Monsieur Konstantinidis? el jutge es va acostar a la seva taula per respondre
a l'intercomunicador.
Oui.
Hi ha una persona que insisteix a veure'l. No t pas rendez-vous, per diu que ha
fet molts quilmetres des del seu pas per a poder parlar uns minuts amb vost. Ja li he
explicat que no pot ser, per diu que no es mour d'aqu que vost no el rebi.
B, de qui es tracta? Si no sap francs, alemany o angls, no cal ni parlar-ne
perqu, de grec, segur que no en deu pas saber. O s un compatriota, potser?
Sap francs fora b. Diu que s un advocat catal. La Catalogne, vous savez?
Comme Mlle Cristau, de la Secretaria del Tribunal.
B deu tenir un nom, aquest home.
Oui, Monsieur le Juge Ma-ris-tany va fer la secretria per llegir amb grans
dificultats una targeta de visita que tenia davant.
Doncs digui-li al senyor Maristany que el rebr. Per cinc minuts, noms.
Mentre esperava que entrs el visitant, el jutge Konstantinidis es demanava com
seria aquell home. Si ms no, era mediterrani, com ell. No hauria de ser tan fred com
l'alsaciana que tenia com a secretria. No va tenir temps de fer gaires hiptesis
perqu es va obrir la porta per deixar entrar l'advocat catal, mentre aquella dona
anunciava: M. Maristany.
Kalimera sas en Maristany va deixar anar l'nica frmula de salutaci que
coneixia en grec per impressionar favorablement el seu interlocutor.
Bon dia tingui! va dir el President en catal i amb un somriure. Segui, si us
plau. Com que em penso que tant vost com jo no sabem dir res ms en la llengua de
l'altre, ens entendrem millor en francs, n'est-ce pas? va continuar en francs sense
perdre el seu somriure irnic.
T ra va respondre en Maristany, que continuaria en francs a partir d'aquest
moment. Noms ha estat una mostra de politesse. Malauradament, la llengua grega s

molt difcil per a mi. Si no li sap greu, anir de dret a explicar-li per qu he vingut a
molestar-lo. T relaci amb la demanda nmero [] de l'any passat. No s si vost
n'est al corrent
No es deu pas pensar que em s de memria els nmeros de referncia de cada
expedient. Si no em pot dir res ms concret, aquesta conversa no t sentit.
En Maristany, en comptes de replicar l'observaci del jutge, li va etzibar una
pregunta capciosa:
Qu m'hauria contestat, si li hagus parlat de la demanda contra l'Opus Dei?
Potser m'hauria dit que anava massa de pressa, no troba?
L'Aris Konstantinidis va trigar uns segons a respondre mentre es mirava fixament el
rostre d'en Maristany. Abans de comenar a parlar, va iniciar un somriure. S'havien ben
trobat: cadasc tenia davant un mestre de la ironia i no calien gaires explicacions.
El segueixo perfectament, Monsieur Maristany. I m'agrada la seva manera de
plantejar les coses. Ara li demano que no interpreti el que li dir com un senyal de
pedanteria, encara que estic gaireb segur que no ser pas aix. s molt possible que
vost ja spiga que la tcnica que ha utilitzat s la interrogaci socrtica, que val ms
que deu explicacions juntes. s un mtode pedaggic molt antic, dels meus
avantpassats, de fet. I serveix perqu l'interlocutor es plantegi una contradicci sense
necessitat de fregar-li res pels morros.
Vost, sense dir-me res, m'ha fet adonar que abans li havia respost d'una manera un
xic impertinent. Amb la seva pregunta irnica ha aconseguit el seu objectiu i sense
barallar-nos, a ms. s clar que no tothom sap valorar aquesta mena de comentaris,
per jo s.
Quan la secretria m'ha informat de la seva visita, estava reflexionant sobre el fet
que aquests europeus del nord no saben apreciar una ironia en el parlar. Defensen molt
seriosament actituds extremes, fantiques, una cosa molt tpica dels brbars. Sn tan
poc flexibles! Veig que vost s diferent. Per anem al seu assumpte. Li puc assegurar
que no s de qu em parla: amb prou feines he sentit el nom d'Opus Dei.
Doncs jo represento una persona que ha interposat una demanda, en qu hi ha pel
mig aquesta organitzaci catlica, davant del Tribunal que vost presideix. I, ja que ha
parlat de les actituds fantiques de la gent de per aqu, li dir que alguns definirien els
afiliats a l'Opus Dei com uns veritables fantics religiosos, uns fonamentalistes
catlics.
L'nic que s sobre l'Opus Dei s el que recordo d'un reportatge aparegut en un
suplement dominical d'un diari del meu pas. Poca cosa, ben mirat. Els grecs ens
considerem cristians ortodoxos i, de tot all que tingui a veure amb el catolicisme, no
en sabem gaire res, sincerament.

A banda d'aix, val a dir que vaig llegir Da Vinci Code. Per no aporta res seris
per fer-se una idea de qu s l'Opus Dei, noms algunes exageracions.
Per tant, Monsieur Maristany, si me'n pogus fer cinc cntims
A Grcia, els estudiants de dret han de saber llat? va respondre en Maristany.
Veig que li agrada aquesta tcnica de respondre preguntant, a vost va fer el
magistrat amb un somriure franc. S, naturalment. Hi ha tants termes de la
jurisprudncia que sn llatins! Em penso que deu ser obligatori a tots els pasos.
Llavors li respondr aix per definir l'Opus Dei: imperium in imperio. Canvi el
segon imperi per Esglsia Catlica, el Vatic, i ja est tot dit.
Molt interessant. Crec que al meu pas no tenim pas res semblant. L'Esglsia
Ortodoxa grega t molta influncia, per no t pas cap organitzaci parallela a dintre.
Per expliqui'm breument el per qu de la seva demanda.
L'home que represento s'ha passat quasi tota la vida dins d'aquesta entitat catlica
i, ara que n'ha sortit, considera que s una secta que l'ha perjudicat enormement perqu
ha viscut sense els drets humans ms elementals.
El tribunal espanyol al qual es va presentar la demanda la va desestimar. Fins i tot
el Tribunal Suprem ho ha fet. El meu representat mateix va ser multat per un jutge,
presumpte membre de l'Opus Dei, noms pel fet de sollicitar que fes pblica la seva
pertinena a la instituci per a poder recusar-lo. L'advocat que va presentar la petici
tamb va ser multat. Li puc assegurar que s'han exhaurit totes les vies legals, all.
Per la meva visita s per una altra qesti, ms delicada. La demanda ja ha estat
presentada aqu, per he vingut a informar-lo d'una sospita B, s ms que una
sospita: s el fet, que jo tamb conec de primera m, que hi ha un membre de l'Opus Dei
que actua com a lletrat a la Secretaria del Tribunal que vost presideix. I no voldrem
que es repets la histria viscuda a l'Estat espanyol.
Parlant clar, les sospites que tenim fan referncia al fet que aquest lletrat podria
endarrerir, o fins i tot bloquejar, la demanda. Per evitar aix he vingut a veure'l. s clar
que se'l podria recusar, per aix vol dir que abans s'hauria de demostrar la seva
pertinena a l'organitzaci. I aix t una altra dificultat: per la seva mateixa naturalesa,
l'Opus Dei no diu mai qui sn els seus adeptes. Noms si una persona ho vol declarar
pblicament, es pot dir oficialment que n's membre. I, en aquest cas, li puc
assegurar que el lletrat ho t molt amagat. s com el jutge espanyol de qui li he parlat.
Sembla que ens les estem havent amb una llei de societat secreta. Vol dir que no
en fa un gra massa, Monsieur Maristany?
No. Li asseguro que no exagero gens ni mica. El secretisme que envolta aquesta
organitzaci ha estat demostrat amb escreix. Quant a l'actitud del lletrat, no puc saber
qu far o qu no far, naturalment. Per tinc indicis personals que s un adepte de

l'Opus molt convenut i s lgic pensar que, si t accs a la demanda, mirar de posarhi entrebancs, si ms no.
De manera que, si vost pogus esbrinar si tot segueix el seu curs normal
Far ms que aix. Torni'm a dir el nmero de registre de la demanda, si us plau.
En Maristany l'hi va donar i el jutge va sortir del despatx per anar a parlar un
moment amb la secretria. Quan va tornar, es va dirigir aix al seu visitant:
Mlle Kammer, la meva secretria, m'avisar quan haur trobat les informacions
que li he demanat. Veu? De l'eficincia dels alsacians no en tinc cap queixa: ja veur
com ho esbrina tot ben de pressa. Em molesta la seva fredor i la seva inflexibilitat.
Nosaltres, els mediterranis, som diferents. No s si ha sentit mai aquesta frase que els
grecs repetim sovint per agermanar-nos amb els italians: una faccia, una razza. Jo la
faig extensiva a tots els pobles que compartim el mare nostrum. Tamb als de l'altra
riba, l'africana.
S que t ra. La Mediterrnia s una mar que uneix, no separa: hi ha molts
lligams entre els pobles mediterranis.
I ja des de l'antigor.
Jo noms fa un parell d'hores que sc aqu, i ja necessito veure el sol. Aquesta
grisor, aquesta boira no s pas com s'hi haur pogut acostumar, vost. A mi em
sembla que no podria pas viure-hi, sense la nostra llum, el nostre mar
Et voil, la mer. Aix s el que trobo ms a faltar, aqu.
Sense el mar em sento tan lluny de casa
La veu de Mlle Kammer, des de l'intercomunicador, el va interrompre:
Monsieur Konstantinidis?
Attendez-moi un moment va fer el jutge mentre es posava un auricular.
Oui?
D'aquesta manera, en Maristany no va poder sentir qu deia la secretria. Quan el
magistrat va donar la conversa per acabada, va parlar aix:
Ara, Monsieur Maristany, m'hauria de dir el nom del lletrat que vost sospita que
s un adepte de l'Opus Dei.
No hi tinc pas cap inconvenient. s una lletrada, de fet, i es diu Carmemaria
Cristau.
Aix mateix! Aquesta s la lletrada que s'encarrega de l'estudi preliminar de la
seva demanda. Ja s'hauria d'haver sotms a una de les Sales del nostre Tribunal perqu
examini si s acceptable, per encara no s'ha fet.
Sembla que les seves sospites es confirmen. Aquesta lletrada est retardant el curs
normal de la denncia. Ara b, com puc saber si pertany a l'Opus Dei? Vost em diu que
s aix, per en t cap prova?

La coneix personalment, Monsieur Konstantinidis?

Curiosament s. s una casualitat, perqu hi ha ms de cent lletrats que treballen
en l'admissi de les demandes que arriben. Fan una mena de labor de filtre, podrem
dir.
Per l'he vista un parell de cops perqu coneix la meva secretria i ha vingut per
aqu.
Si t ocasi de parlar-hi, fixi's que llueix un anell que podria semblar de casada,
a primera vista. Vost li pot demanar si s casada o soltera i s molt possible que ella
sola es posi de peus a la galleda. s una numerria i porta l'anell com un smbol dels
compromisos adquirits amb l'organitzaci, no pas perqu s'hagi casat. Els numeraris fan
vots de castedat, entre d'altres.
Ah! Ja ho entenc. Deu ser una llei de kalogria. De monja, vull dir. Per a Grcia
viuen als convents. No van pas pel carrer ni sn lletrades de cap tribunal.
S. L'Esglsia Catlica tamb t monges que viuen als convents, per jo li estic
parlant de numerries de l'Opus Dei. Unes dones que no porten pas hbit que les
diferenci de la resta, tot i que sempre van vestides d'una manera que amaga la seva
feminitat, com unes verges consagrades.
A part d'aix, si vost pot saber quin s el domicili d'aquesta lletrada, jo li'n puc
avanar l'adrea. Correspon a una residncia femenina de la instituci que es diu
Baustelle.
Vol que la hi apunti i aix la podr comparar amb la que vost haur esbrinat?
S, si us plau. Aix veur si s la mateixa que ha declarat aqu. Molt apropiat el
nom de la residncia, no troba?
No el segueixo, amb aix del nom. Qu vol dir? va respondre en Maristany
mentre li escrivia l'adrea en un paper.
No sap gens d'alemany, vost? Baustelle vol dir obra en alemany, un chantier.
I Opus en llat, tamb.
M'ha obert els ulls. No, ni m'havia plantejat el significat de la paraula. Veig que
declaren ostensiblement la seva filiaci. s clar que, per a la majoria de gent, el nom
hauria passat desapercebut i no haurien lligat caps.
S va fer d'esma el jutge, que estava mirant atentament la pantalla de
l'ordinador. L'ha tornada a encertar, Monsieur Maristany: l'adrea d'aquesta
advocada que figura al nostre registre coincideix amb la que m'ha donat vost de la
residncia Baustelle.
Hi hauria posat la m al foc. Per sc curis i, com que no s alemany, potser em
podria traduir el nom de l'altra casa de l'Opus Dei, la masculina. Oficialment s una
residncia universitria que es diu Jungenstahl va pronunciar amb molts treballs el

policia.
Doncs vindria a ser una cosa molt semblant a joves d'acer.
Interessant. Lliga perfectament amb el llenguatge que gasta l'organitzaci. Li
repetir una de les frases del seu fundador, perqu vegi qu vull dir. Fes viril la teva
voluntat: que sigui com un esper d'acer., diu una de les seves mximes amb clares
connotacions sexuals.
Ara va molt de pressa, Monsieur Maristany. M'est parlant de monges, d'una
organitzaci secreta que utilitza un llenguatge curis, amb allusions al membre viril.
Una organitzaci amb clara separaci de sexes, segons he pogut entendre: m'ha parlat
de residncies de dones i d'homes. I els homes, qu fan, en aquestes cases? Sn com
monjos?
Sap qu li dic?: necessito que m'expliqui ms coses. Qu me'n diu, d'un dinar
grec? S'acosta l'hora de plegar i em faria illusi ensenyar-li aquesta faceta
desconeguda de la ciutat: tenim tres restaurants grecs. El convido a menjar en un
d'aquests, amb la condici que em faci cinc cntims de l'Opus Dei durant l'pat. Coneix
la cuina grega, vost?
No, no he estat mai a Grcia. L'nica cosa que he sentit anomenar s un formatge:
el feta. Accepto la seva invitaci amb molt de gust.
Doncs vinga! Allons-y! Friso per conixer ms coses sobre l'Opus.
Varen sortir del despatx. En passar per davant de la taula on treballava la
secretria, l'Aris Konstantinidis va dir:
Faci per maneres d'obtenir una cpia de l'expedient amb el nmero que li he
donat abans, per sense parlar-ne amb la lletrada que el porta. Vost ja m'entn. Noms
voldria fer-li un cop d'ull a la demanda.
Miri la meva agenda per trobar, ms tard, un moment adequat per parlar amb
l'advocada, tamb. Amb aquesta Madame o Mademoiselle Cristau.
Em penso que s mademoiselle. Bien sr, Monsieur le Juge. Estigui tranquil que
jo ja m'encarrego de tot.
Amb aquest simple comentari, ara el jutge ja coneixia el parer de la secretria
sobre l'estat civil de la Carmemaria Cristau.
***
El magistrat i en Maristany varen sortir junts de l'edifici del Tribunal dels Drets
Humans. No varen caminar gaire per arribar al restaurant que el grec havia proms. A
en Maristany no li feien cap grcia les passejades en un dia fred i humit i va respirar
alleujat, quan va veure que ja hi eren. El local ostentava un rtol amb unes lletres

gregues que no va saber llegir. A sota hi figurava la transcripci a l'alfabet llat:

Mesogeios. No en va haver de demanar la traducci perqu l'Aris Konstantinidis,
amatent, va fer:
Veu?: Mediterrnia. El nom, si ms no, s ben trobat. I s'hi menja b, ja m'ho
sabr dir. Entrem?
Un cop a dins, va venir un home gras que semblava l'amo del restaurant. Va saludar
el jutge i es varen posar a xerrar animadament en grec. Els va conduir fins una taula a
prop d'una finestra que donava al carrer. En Maristany, per, no va apreciar el gest a
causa del dia tan lleig que feia a fora. Tant li era la situaci de la taula, a ell.
El jutge li va donar tota llei d'explicacions sobre com obtenien els productes bsics,
que feien venir des de Grcia. L'oli d'oliva, per exemple, o el formatge que havia sentit
anomenar l'inspector. Per de seguida va anar al gra: va demanar al policia les
informacions sobre l'Opus Dei.
En Maristany explicava, a grans trets, la histria de l'organitzaci, des de la seva
fundaci fins avui, i hi anava afegint detalls de la vida diria dels seus membres. El
grec va tenir treballs a assimilar tanta informaci sobre un tema que, fins ara,
desconeixia del tot.
Havent dinat, l'advocat va donar una targeta al jutge. Darrere hi va escriure el nom
de l'hotel on faria nit. Li va pregar que l'endem el telefons a l'hotel per saber qu
havia resolt fins l'hora de dinar. No se'n volia tornar a Barcelona sense saber
exactament en quina situaci deixava la demanda de Don Nuo Sancho. L'Aris
Konstantinidis li va assegurar que li trucaria.
***
Desprs d'acomiadar-se del jutge, en Maristany no sabia qu fer. Anar-se'n a l'hotel
hauria estat la decisi ms lgica, per era molt aviat. Com que tenia les adreces de les
residncies de l'obra a Estrasburg, va tenir la pensada d'acostar-s'hi. Per matar les
hores, ms que res.
En un dia com aquell no feia al cas anar-hi a peu. Va agafar un taxi i es va fer portar
fins la casa de dones, per comenar. No va donar el nom de Baustelle al taxista perqu
ja va suposar que no l'ajudaria amb res: el carrer i el nmero, noms.
El policia anava mirant contnuament a fora, des de dintre el vehicle. Havia de
fregar el vidre sovint perqu s'entelava a causa de la humitat ambiental. Els carrers eren
quasi buits de gent, amb la pluja, i tothom circulava en cotxe o b s'estava a casa. Per
aix la imatge de dues persones caminant, a pluja batent, per la vorera va atraure
l'atenci d'en Maristany.

Era sorprenent veure aquella estranya parella enmig del ruixat que feia en aquells
moments. La dona portava un paraigua i l'home anava al seu costat, mullant-se, per a
una distncia prudencial, com si volgus evitar qualsevol contacte fsic amb la dona.
Quan l'inspector comenava a lligar caps, va sentir que el taxi frenava.
Et voil, c'est ici va fer el taxista, quan es va haver aturat.
En Maristany, distretament, li va respondre que s'espers sense apagar el motor. Ell
continuava observant la parella pel vidre de darrere. Eren els dos germans Cristau: la
Carmemaria i en Josepmaria. El noi, ben xop, semblava que tingus com a nic objectiu
no tocar per res la seva germana. La pluja no tenia importncia.
Tots dos varen continuar el seu cam fins la doble entrada de la residncia
Baustelle. La dona va tocar el timbre d'una de les portes i va creuar uns mots amb alg
de dintre, mitjanant l'intrfon. No podien ser altres que Pax! i In aeternum, va pensar
en Maristany.
Ella es va acomiadar del germ i va entrar. En Josepmaria s'estava palplantat
entomant la pluja i mirant d'aturar algun taxi. El policia va veure que el noi guaitava, de
tant en tant, cap a ell, cap aquell cotxe amb el motor engegat a l'altre costat de carrer. A
l'ltim, com si des de dintre de la casa se n'hagus demanat un, el taxi anhelat va arribar
per al jove.
Segueixi'l discretament va ordenar en Maristany en francs al seu taxista.
El trajecte dels dos cotxes no va pas ser gaire llarg i, mentrestant, la pluja havia
afluixat una mica. Ara noms plovisquejava. El taxi de l'inspector s'havia aturat un xic
abans d'arribar a la cantonada on s'alava Jungenstahl, la residncia masculina de
l'Opus Dei, tericament per a universitaris. En Josepmaria Cristau va pagar el taxi i va
entrar a l'edifici.
En Maristany observava, per simple curiositat, aquella construcci de tres plantes.
No li va passar per alt una secci afegida lateralment a la planta baixa que tenia una
entrada prpia. L'administraci de la casa, amb les minyones, va pensar. I es va
imaginar la doble porta tancada amb pany i clau que devia comunicar aquella ala de
l'edifici amb la resta, ocupada pels homes. De fet, la doble porta separava aquella ala
de la resta, va rectificar mentalment l'inspector.
Li varen venir a la memria escenes viscudes per ell mateix ja feia molts, molts
anys. Recordava l'ambient i les normes internes del menjador d'una casa com aquella,
on s'havien escolat per desgrcia, pensava ara deu anys de la seva vida. Llavors
que el menjador era l'nic lloc on podia veure alguna de les minyones, dones al cap i a
la fi, tot i que no hi podia enraonar. Si necessitava un saler o una llesca de pa, ho havia
de demanar a l'home encarregat del menjador, que cridava una dona responsable de la
cuina. Ella, al seu torn, ho comunicava a alguna de les noies que servien els pats, que

satisfeia la seva petici. Per, quan venia, no la podia mirar a la cara, i encara menys
donar-li les grcies.
Va pensar en aquell xicot que havia entrat a l'edifici, en Josepmaria Cristau. Tan
jove i estava vivint les mateixes experincies, ben convenut de seguir el cam
correcte. Senyal que continuava amb el cervell ben rentat, all a la residncia Harizti.
Encara no havia arribat el dia, que ell havia anunciat, en qu el noi tornaria amb sa
mare. En la ment d'en Josepmaria, de moment, tot seguia igual; de moment, encara no
l'havien dissuadit que tenia vocaci de numerari de l'obra i, de moment, el policia
encara representava el diable que havia arrossegat la germana, la Gabriela, a viure en
pecat. Tot arribar, pensava en Maristany, vol una mica de temps. M'agradaria de
poder-hi parlar, algun dia. D'home a home, d'antic numerari a antic numerari, i comentar
les bestieses que ens havien ficat al cap.
Qu hi feia, a Estrasburg, el petit dels Cristau? No era gaire probable que es tracts
d'una simple visita a la Carmemaria. Ella el devia haver convidat a assistir a algun retir
per a membres de l'organitzaci, i el noi havia aprofitat l'avinentesa per a veure-la. La
numerria, que era Opus Dei, havia rebut ordres de no deixar escapar de cap manera el
germ petit i mirava de tenir-lo controlat i a prop.
Tot just en Maristany havia pogut treure en Josepmaria de la famosa quarta planta de
la clnica i el noi ja havia viatjat a Estrasburg al costat de la germana, a la ciutat on
l'havien reclutat feia sis o set anys. Esperaven, sens dubte, que la visita enforts la
vocaci del jove, que persevers, en el llenguatge de l'Opus Dei. Caldria molt de
temps per a poder veure els resultats de la intervenci de l'inspector en el problema.

CAPTOL 11

Les peripcies d'un cap de setmana llarg

Aquell dijous a la tarda, mentre a Estrasburg plovia, a Barcelona feia un dia
enteranyinat perqu hi havia boirum. Tot i aix, el cel sempre era un xic ms llumins
que no pas a la ciutat alsaciana. Mig Barcelona era fora de l'urbs a causa dels dos dies
seguits de festa que, per als qui no treballaven dissabte, empalmaven amb el cap de
setmana. Quatre dies festius representaven unes petites vacances per als barcelonins,
sempre desitjosos de trencar la rutina, d'escapar-se. L'xode, la fugida de la ciutat, ja
havia comenat vint-i-quatre hores abans, per encara havia continuat durant tot aquell
mat.
A mitja tarda, un home caminava pels carrers de l'eixample, gaireb buits. Es va
aturar un moment per mirar un paper que duia a la butxaca. S, ja anava b. Va seguir el
seu cam. Va palpar dins de l'altra butxaca, cercant un petit objecte. Era all, com Du
mana, com havia de ser. S'acostava al seu objectiu.
En Galderic Maim es trobava en un estat d'excitaci inusual a causa de la visita
que esperava. Per fi coneixeria el seu amic virtual, l'admirador dels seus escrits a la
xarxa i, segons semblava, lector dels seus llibres. Ja feia mesos que n'havia rebut
missatges al seu blog i al seu correu electrnic. A poc a poc s'havia forjat una relaci
amb aquella persona desconeguda, amb qui coincidia ideolgicament. Per a un home a
la ratlla dels setanta, era un petit plaer trobar-se cara a cara amb l'admirador virtual per
parlar dels temes d'inters com i ensenyar-li la seva petita biblioteca de la qual se
sentia tan ufans. Tot aix davant d'una tassa de caf o, qui sap, potser bevent una
copeta d'alguna cosa. Frisava per conixer-lo. Ja devia estar al caire d'arribar.
Un home s'estava palplantat davant de l'intrfon de l'edifici, consultant el boc de
paper que tenia a la butxaca. Va tocar el timbre del pis d'en Galderic Maim. La porta
de l'immoble es va obrir. Al cap d'un minut ja era davant de la porta del pis on
l'esperaven. Pel cam no havia trobat ning. Va trucar a la porta, que es va obrir de
seguida, i els dos homes es varen veure per primera vegada.
En Galderic Maim havia passat davant de la visita per conduir-la fins la sala on
volia que xerressin, per no hi va arribar. Va sentir com una fiblada, una punxada molt
subtil, i tot seguit una sensaci d'ofec. El seu cos es convulsava i, a l'ltim, va caure per
terra com un sac.

La visita s'havia posat guants, mentre observava l'escena. Va estrompassar all que
ja era un cadver i va inspeccionar el pis. Va tornar enrere i es va disposar a carregar
el mort, arrossegant-lo, fins al dormitori. All el va despullar i li va posar un pijama
que va trobar sota el coix del llit. No va saber veure cap rastre de la fiblada en el cos.
El va collocar en la posici que li va semblar ms adequada perqu dons una icona
de pau, de placidesa. El va tapar amb el llenol de sobre. Va arranjar damunt d'una
cadira la roba que havia tret del cos i va posar les sabates arran del llit. Des del pas de
la porta del dormitori va clavar una darrera ullada a la cambra i es va mostrar
complagut. Al mateix temps que apagava el llum, va deixar anar un bona nit! i va
tancar la porta de l'habitaci.
Es va encaminar cap a una sala on havia vist un ordinador que funcionava. Sense
treure's els guants, es va asseure davant la pantalla i hi va comenar a remenar.
L'aparell estava connectat a la xarxa i, al navegador, hi va trobar oberta la pgina del
blog que havia creat l'home que ara ja no existia. En va esborrar tots els missatges que
havien arribat sota un nom determinat aix com les respostes del propietari.
Va trobar obert tamb el programa que gestionava el correu personal. Va procedir
de la mateixa manera. Ara ja no hi havia senyals enlloc, si ms no ell b s'ho pensava.
Va apagar l'ordinador.
Va desfer el cam que havia fet quan havia arrossegat el cadver, mirant d'esborrar
qualsevol senyal que hagus roms pel trajecte. Quan li va semblar que seria
impossible reconstruir els fets, va apagar tots els llums de la casa, un per un.
Va tancar de cop i va deixar enrere aquell pis. Ning no el va veure baixar l'escala
ni traspassar el portal de l'edifici. A fora ja s'havia fet fosc. Pel carrer va trobar uns
contenidors i hi va llenar el parell de guants i l'objecte que encara portava a la
butxaca. Ms avall, es va desfer del tros de paper: el va llenar en una paperera.
Finalment, se'n va anar a la parada de l'autobs que el duria fins a casa seva.
***
L'endem era divendres i, a Estrasburg, un dia de cada dia. Al mat, el magistrat
Konstantinidis, abans d'entrar al seu despatx, va ser abordat per Mlle Kammer:
Tingui: s l'expedient que em va demanar ahir, Monsieur le Juge. Miri que,
d'aqu mitja hora, vindr Mlle Cristau a parlar amb vost.
Excellent, mademoiselle. Quan arribar, faci-la passar.
El jutge Konstantinidis, amb l'expedient als dits, es va asseure a la seva butaca. Es
va empassar tots aquells fulls de paper i va trobar que M. Maristany no havia pas
exagerat en res. Ara havia de veure de quin peu calava Mlle Cristau.

No es va pas haver d'esperar gaire. Al cap de poc, la Carmemaria penetrava en el

despatx del President del Tribunal, que va dirigir la seva mirada a les mans de la dona.
Hi va veure un anell d'or, que semblava una aliana. Va preguntar:
s casada, vost?
No, poc ho sc va fer la numerria.
Com que he vist que porta un anell, he pensat que potser s Madame Cristau.
Ah, l'anell! Poc s un anell de casada. El porto com a recordatori d'una
prometena.
Prometena? va dir el jutge, amb un posat innocent.
S. B, s el smbol de fidelitat a unes creences.
Caram, quins misteris! va fer, amb cara de murri, el magistrat.
No s pas cap misteri. Cadasc t les seues creences religioses.
Au, deixem-nos d'estira-i-arronses i reconegui que vost s de l'Opus.
Monsieur le Juge, no tinc cap obligaci de confessar-li les meues flies o les
meues fbies. Sn cosa meua i de ning ms. A part, li haig de dir que aix que vost en
diu despectivament l'Opus s una Prelatura personal de l'Esglsia Catlica,
Apostlica i Romana.
Veig que, a ms de fantics, els membres de l'Opus sn tossuts va dir M.
Konstantinidis rient. No tingui por, dona, que no sc pas el gran inquisidor de la
Inquisitio espanyola. Aqu no torturem, ni cremem ning a la foguera. Per tampoc no
ens mamem el dit, s clar.
Vull que spiga que, encara que vost ho negui, a partir d'ara mateix ser
considerada un membre d'aquella organitzaci i, com a conseqncia, la retiro de
l'estudi preliminar de la demanda nmero [] per manca d'imparcialitat. Com ha gosat
encarregar-se d'aquesta demanda, prescindint del codi deontolgic de l'advocacia? I,
com ha gosat endarrerir-ne el seu curs intencionadament? D'ara endavant, no vull que se
n'ocupi de cap en qu s'hi esmenti l'Opus Dei. Si hi vol afegir alguna cosa
La Carmemaria Cristau no hi va afegir res, ni un passi-ho b. Va sortir del
despatx tremolant de rbia. I de pressa, que avui no portava pas pedretes cantelludes a
les sabates. Mentre la numerria se n'anava, l'Aris Konstantinidis es va fixar en la
manera com anava vestida i es va recordar de les paraules d'en Maristany: com unes
verges consagrades. Va trobar que tenia ra. Desprs, va parlar amb la secretria:
Localitzi en Socratis Balaskas i faci'l venir. L'espero el jutge ja havia decidit
qui s'encarregaria de l'estudi de la demanda.
Mentre esperava el seu compatriota l'havia escollit perqu un grec segur que no
era de l'obra, va fer un cop d'ull a la targeta que li havia deixat en Maristany.
Darrere hi havia el nom de l'hotel on posava a Estrasburg. Va demanar a Mlle Kammer

que hi telefons, que cits l'advocat i que el fes passar, quan arribaria.
Quan en Maristany va comparixer, el magistrat el va rebre amb un somriure ample.
Tot arranjat, Monsieur Maristany. Tal com em va dir vost, la lletrada s'ha tret la
mscara, quan li he parlat de l'aliana que exhibeix. La demanda l'he passada a un
advocat gens sospits de ser de l'Opus: s grec, com jo. Per cert, segons el meu parer,
est molt ben presentada. Ja se'n pot tornar al seu pas i estigui tranquil que, quan hi
hagi novetats, l'en tindr al corrent. Em quedo la targeta que em va donar ahir, si no li fa
res; he vist que hi ha el seu correu electrnic i tot.
Grcies va fer l'inspector. Ha fet molt ms del que mai m'hauria imaginat,
Monsieur Konstantinidis.
Els dos homes es varen acomiadar amb una encaixada. Abans d'arribar al pas de la
porta, en Maristany va sentir la veu del jutge que deia:
L'envejo. Vost se'n va cap a la llum i veur la Mediterrnia. Mentrestant, jo
m'haur de florir aqu
El policia es va tombar i va contestar amb un sincer somriure. No trobava els mots
adequats per respondre, i molt menys en francs.
Al cap d'unes hores, ja era assegut al seu seient de l'avi que el tornaria a Catalunya
i, si alg l'hagus observat amb atenci, hauria vist un lleuger somriure malvol a la
cara d'en Maristany: pensava en el revs que havia sofert la seva cunyada i, de
retruc, l'obra.
***
El mateix divendres, la Carmemaria Cristau telefonava al mbil del procurator
honorum per donar-li la mala notcia: d'ara endavant, ja no podria defensar els
interessos de la Prelatura al Tribunal dels Drets Humans.
Don Martn Gaspar de la Cruz y Beltrn de Guzmn no es va entretenir a demanarne detalls i va tallar la comunicaci. La telefonada li faria prendre una determinaci.
***
I, el mateix divendres al vespre, un home vestit de seglar sortia de la Delegaci de
la Prelatura de Barcelona i pujava a un taxi que havia estat cridat prviament des de
dintre de la mansi. Va parlar en espanyol amb el taxista, quan li va indicar l'adrea. El
conductor no es va imaginar que aquella era la seu de l'Opus Dei, perqu enlloc no ho
diu, ni tampoc no li podia passar pel cap que el client que transportava era un capell.
Ni menys hauria catalogat el recorregut que li manaven fer com el que podia voler, quan
ja era ben fosc, un membre convenut de la confessi catlica. La cursa que, comenant

al barri de Pedralbes, havia d'acabar a la part d'avall de les Rambles.

Quan va baixar del taxi, l'home sostenia una cartera. Va entrar en un bar. No hi va
pas romandre gaire temps. Quan en va sortir, la cartera contenia alguns papers menys.
Va aturar un taxi i li va donar l'adrea de Pedralbes. En menys d'una hora ja tornava a
ser a la seva habitaci.
***
En Maristany havia tornat divendres al vespre, per no aniria a treballar fins
dilluns. No se sentia amb la disposici mental adequada per enfrontar-se amb la seva
feina rutinria de policia. Encara es trobava lliurat, amb cos i nima, a l'afer de l'antic
Vicari de l'Opus Dei, i encara assaboria la petita victria de les seves gestions a
Estrasburg. Dilluns, sense excusa, ja va haver de fer acte de presncia a la comissaria.
Tan aviat com hi va arribar, el seu superior el va cridar perqu s'encarregus d'un
cas: un home s'havia mort en circumstncies que no eren gaire clares. Vivia tot sol i el
seu cadver havia estat trobat dissabte al seu pis, sense senyals de violncia, per
l'autpsia posterior hi havia detectat rastres de ver, de cianur. Va agafar amb desgana
el paper que li allargava el comissari.
Assegut davant la taula del seu despatx, llegia les dades personals del mort:
Galderic Maim i Rossell. Quin nom, pensava, tan estrany que tenia, aquest home.
No l'he sentit mai Va interrompre el fil de la idea perqu s'havia recordat que, de
fet, poc era la primera vegada que veia escrit el nom de Galderic. I no n'havia de fer
pas gaire temps
L'inspector va comenar a regirar el contingut dels calaixos de la seva taula.
Cercava un tros de paper amb tot de noms escrits en ordre alfabtic S, aquella era la
llista escrita a m pel Vicari. I, cap al mig, hi figurava precisament Galderic Maim
Rossell, el nom de l'home que havien trobat mort feia dos dies. Es tractava d'una
casualitat? La seva experincia li deia que, si hi havia l'Opus Dei pel mig, no havia de
pensar en casualitats, sin en fets que lligaven perfectament. Ell hauria de descobrir
quin n'era el fil conductor.
Mentre en Maristany sortia de la comissaria, el seu cervell no parava de donar
voltes al nou problema que tenia davant, i que semblava que no estava pas deslligat de
tot l'afer amb Don Nuo Sancho. En lloc d'investigar els detalls de la mort del senyor
Maim, l'inspector ja havia decidit que aconseguiria informacions ms sucoses parlant
amb l'home que havia liderat l'Opus Dei a Catalunya durant una colla d'anys. Si el mort
figurava a la relaci, senyal que era un adepte de l'obra. I aix volia dir que el seu
decs no havia pas estat natural. Ara calia descobrir el mbil: a qui beneficiava la

desaparici d'aquell home?

Tot de cop, es va recordar de les fotocpies que havia fet fer del contingut dels
dossiers que ara eren en poder de Don Nuo Sancho. Va girar cua i va entrar a la
comissaria. Comenaria per estudiar les dades de qu disposava sobre en Galderic
Maim, abans de visitar la parrquia de Jess de Natzaret i parlar amb el capell.
Es va installar cmodament en el seient del seu despatx i va obrir la carpeta que
duia el nom que li interessava, disposat a estudiar-ne les fotocpies que contenia.
En Maristany no se'n sabia avenir. Cap dels fulls de paper que tenia davant dels ulls
no indicava que en Galderic Maim hagus estat un afiliat a l'obra, ni numerari ni
supernumerari. Tampoc no figurava enlloc que el mort hagus fet mai d'advocat, i menys
de jutge. Llavors, qu hi pintava aquell informe a la Delegaci de la Prelatura a
Barcelona? Perqu d'all havia sortit l'original que ara tenia als dits Don Nuo Sancho.
Algun lligam amb l'organitzaci hi hauria. Va decidir estudiar aquells papers un per un.
Quan va haver acabat, l'inspector va romandre meditabund. Desprs, es va posar
davant de l'ordinador i va picar el nom de Galderic Maim. No va caldre afegir-hi el
segon cognom. De seguida va sortir No rem Sepharad, el blog d'aquell home ja difunt.
S'hi va passar ben b una hora, llegint els articles que hi apareixien, i en va guardar
alguns. Venien a ser una continuaci d'all que havia llegit al dossier que hi havia hagut
a la Delegaci de l'obra.
Al final de la seva recerca, el policia va decidir que Don Nuo Sancho hauria de
respondre moltes preguntes.

CAPTOL 12

En Maristany va a missa
A la parrquia de Jess de Natzaret, l'antic Vicari de l'Opus Dei deia missa. En
Maristany va arribar a misses dites, per no pas tant com hauria volgut, perqu la seva
intenci era interrogar el sacerdot, no pas oir missa. No va tenir cap ms remei que
esperar que acabs, fins que va sentir les paraules alliberadores: germans, aneu-vosen en pau. Paraules pronunciades en un catal amb accent espanyol, per molt correcte
gramaticalment, tal com ho era sempre el que sortia de la boca de l'eclesistic.
L'inspector, durant tota la litrgia, s'havia dedicat a analitzar les habilitats lingstiques
de Don Nuo Sancho i trobava que havia superat la prova amb escreix.
Per, s clar, una cosa s parlar una llengua i una altra de molt diferent s estimarla. Si ms no, aix barrinava el cap del policia, quan reconeixia entre si que ell b
podia parlar espanyol, per poc estimava aquest idioma que no era el seu. Hauria
d'analitzar quins eren els sentiments del clergue envers la llengua catalana.
Quan els quatre gats que havien ot missa comenaven a desfilar cap a la porta de
sortida de l'esglsia, en Maristany es va encaminar cap al presbiteri i, des d'all, a la
sagristia. Sabia que hi trobaria el clergue traient-se les vestimentes amb qu havia
oficiat la cerimnia religiosa. Efectivament, Don Nuo Sancho va aparixer davant dels
ulls de l'inspector vestit amb el modern ja fa ms de quaranta anys que va ser
adoptat pels capellans catlics clergyman, mentre endreava els objectes del culte.
La sotana, caracterstica dels sacerdots que sn socis de l'Opus Dei, ja no formava part
del vestuari de l'antic dignatari de l'obra.
Qu hi ha de nou, senyor Maristany? Ja l'he vist a l'esglsia, cap al fons deia
l'antic Vicari. Ha vingut a missa? Quin dimoni s'ha trencat el coll, com diuen vosts?
Bon dia tingueu, Don Nuo Sancho va respondre amatent en Maristany.
Doncs he de reconixer que la dita del dimoni no l'havia sentida mai, tot i que sc ms
catal que vs, segons els meus cognoms. s una qesti que us honora, aquesta de la
llengua. M'heu sorprs molt agradablement i he de dir que, mentre dieu missa, no
hauria pogut trobar una sola incorrecci en la vostra parla. Parleu millor el catal que
no pas molts catalans d'origen.
Moltes grcies. No va pas ser fcil, al principi. Per la meva labor dins de
l'Opus Dei exigia que m'integrs a la Comunitat Autnoma Catalana, comenant per la

llengua. I ho vaig fer. No podia ser que el Vicari de la Delegaci de Barcelona no sabs
catal i em vaig posar de valent a aprendre'l. Per jo continuo sent espanyol i sentintme'n, un espanyol que ha aprs a parlar catal, senzillament. Quant a la frase del
dimoni, si no em falla la memria, la vaig sentir dir al malaguanyat Ramon Cristau, per
cert. Deu ser una expressi de les terres gironines, que em va quedar gravada perqu
parla del diable. Deformaci professional, potser.
B, tot i que mai no havia sentit la frase, s que n'he copsat el seu significat.
Trobeu tan estrany que vagi a missa? Us respondr amb una altra dita: de ms verdes
en maduren. L'agafeu?
Naturalment. En espanyol es diu torres ms altas han cado. Per, com que el
conec, s que no s'ha pas convertit al catolicisme d'improvs. I catlic dels que van a
missa, a ms. Per qu ha vingut, inspector?
Mireu, necessito la vostra cooperaci. M'han encarregat que m'ocupi d'un cas i
em penso que vs m'hi podreu ajudar.
Si s en les meves mans
Segur que s, Don Nuo Sancho. Es tracta dels informes que us vaig portar, i que
conserveu, suposo. Els hauria de poder consultar, si m'ho permeteu.
Per descomptat, inspector. Ja em dir quin dossier li interessa.
En Maristany es va treure un paper de la butxaca. Era un paper amb una llista de
noms, escrits a m amb la lletra del Vicari estat de l'Opus Dei. Va fer veure que cercava
un nom i el va ensenyar a Don Nuo Sancho mentre el llegia en veu alta: Galderic
Maim Rossell.
Un moment va dir el capell.
I se'n va anar cap a l'armari guarda-roba, on abans havia desat la casulla. Al costat
hi havia una caixa forta, un moble fora inusual en la dependncia d'una esglsia, de
fet. D'esquena al policia, el sacerdot la va obrir i va comenar a regirar carpetes amb el
nom escrit al llom. Com que no podia localitzar la que havia sollicitat en Maristany,
les va treure totes de la caixa i les va posar damunt la taula que hi havia en el centre de
la sagristia, una taula especial amb tot de calaixos a sota per desar-hi els ornaments de
l'altar i algunes vestimentes sagrades menys voluminoses. Es va posar a repassar els
dossiers, mentre anava cantant els noms dels homes als quals feien referncia. Al
capdavall, va exclamar:
No hi s, el nom de Maim. Si ho vol mirar vost mateix
En Maristany, que ja havia calculat que aquesta seria una possible sortida del
capell, si ms no per guanyar temps, va repassar ell tamb totes les carpetes, una
per una. Finalment va declarar:
Teniu ra: no hi s. Per vs mateix vau confeccionar la llista que cont aquest

nom, poc ho negareu.

No li'n puc dir ms. Ja ho veu. Potser el doctor no va trobar el dossier o es va
descomptar. Amb les presses per no ser descobert i l'emoci s possible, oi? Vol que
mirem quants dossiers tenim i quants noms hi ha a la llista? No cal pas gaire temps, per
comprovar-ho.
S, no costa res mirar-ho. No sigui cas que en manquin d'altres, de carpetes. Per
recordem que haurem de posar separada la carpeta del pobre senyor Cristau, que no t
res a veure amb la llista de jutges.
Una vegada posada a part la carpeta d'en Ramon Cristau, noms tenien catorze
dossiers damunt la taula, per la relaci era de setze noms. Era intil discutir-ho: hi
mancaven dos dossiers, i el d'en Galderic Maim Rossell n'era un. Sort que en vaig
fer fer fotocpies, pensava l'inspector, bo i mirant-se el capell de fit a fit. De sobte,
va afirmar:
Ara hi caic! Recordo que el metge em va comentar que no hi havia pas tots els
noms, a l'armari. I, en aquell moment, no vaig pas comprovar quins dossiers tenia a les
mans i quins hi havia al paper que m'haveu donat. Deu ser aix. Mirem quina s l'altra
carpeta que falta?
Realment, en Maristany no havia mirat quants i quins dossiers li havia donat el
doctor, per sabia dues coses: que a la comissaria conservava les fotocpies de quinze
expedients no pas catorze i que les del d'en Galderic Maim n'eren unes. Va seguir
amb la comdia davant del sacerdot, que s'havia mostrat alleujat en veure que el policia
mateix havia trobat, en aparena, una teoria per justificar la desaparici del dossier.
Mentre es dedicaven a la tasca de verificar els noms de la llista i les carpetes, en
Maristany pensava que, ben mirat, tota la histria dels informes no els havia servit de
gaire perqu no n'havien sabut treure tot el suc, d'una informaci tan valuosa. S'havien
coms errors, comenant per la badada de no considerar que, a ms de jutges, tamb hi
havia jutgesses. D'altra banda, ni ell mateix no havia esmerat un xic del seu temps a
donar un cop d'ull a les fotocpies dels informes de qu disposava: potser aix hauria
descobert qui era en Galderic Maim i encara seria viu
Ja el tinc deia Don Nuo Sancho. Ha de ser aquest. Veu?: s l'nic que s a
la llista, per sense carpeta.
Teniu ra. s aquest, s va respondre d'esma l'inspector, pensant que devia ser
un jutge que s'havia mort mentre el clergue era a la pres, i per aix ja no tenia cap
dossier a la Delegaci.
En Maristany sabia que havia aconseguit que Don Nuo Sancho abandons l'actitud
defensiva que tenia d'en que s'havia encetat el tema d'en Galderic Maim. Ara el
clergue es trobava confiat, ja no recelava del policia. Era el moment, doncs, de tornar a

atacar. Aquesta tctica sempre li havia donat molts bons resultats per aconseguir que
l'interlocutor es poss de peus a la galleda, si amagava res.
Per va canviar d'opini. Ja tindria temps d'anar al gra. No hi seria pas de ms
iniciar un altre tema de conversa per tal que el capell es refis completament d'ell. Per
aix va dir, amb un somriure:
B, Don Nuo Sancho, tamb he vingut a informar-vos dels resultats del meu
viatge a Estrasburg. No sembla pas que us interessin gaire
Qu diu, ara? I tant, que m'interessen! L'escolto, inspector.
Tal com suposvem, la Carmemaria Cristau tenia la demanda bloquejada deia
en Maristany. Vaig aconseguir parlar amb el President del Tribunal i explicar-li la
situaci. Abans d'agafar l'avi de tornada, em va assegurar que ja havia canviat el
lletrat que se n'ocupa i aviat entrar a una de les Sales per veure si s'accepta. La meva
impressi personal s que s'acceptar i que n'obtindrem un veredicte favorable, a ms.
El President mateix en seguir el seu curs de ben a prop.
Tot un xit, doncs, el seu viatge: ha valgut la pena. Ja era hora que les coses
sortissin b. Faig vots perqu els jutges de la llista aviat tinguin l'obligaci de fer
pblica la seva filiaci a la Prelatura. I tamb tots els que hi pertanyen, naturalment.
Ja n'hi haur per temps! La justcia s molt lenta i aquest Tribunal dels Drets
Humans encara ms. Per vaja, ara podem dir que la demanda va ben encarrilada, si res
ms no.
Grcies a vost, Maristany. Aquesta Carmemaria Cristau ens hauria fet sortir
barba. s normal: d'una jueva de l'Opus Dei no en podem esperar res de bo va
determinar Don Nuo Sancho.
Qu voleu dir? D'on ho traieu, que s jueva? va demanar l'inspector,
aparentment tranquil.
No me'n recordo, ho vaig llegir ja fa anys. El cognom Cristau figurava en una
relaci de cognoms d'origen jueu. Em va quedar gravat, qu vol que li digui? el
sacerdot va respondre mentre feia mitja volta i se n'anava al bufet que hi havia a
continuaci de la caixa forta per endrear el calze que havia roms a sobre del moble;
aix el policia no li va poder veure la cara.
Doncs vull que feu memria i em digueu on ho vau trobar, aix. s important
va insistir en Maristany.
Ui! Fa molt de temps. No en tinc ni idea va fer el capell, que ara tornava a
parlar de cara al policia. L'nica cosa que li puc dir s que vaig aprendre que molts
jueus es van convertir falsament al cristianisme, abans de ser expulsats definitivament
d'Espanya els que quedaven. Els falsos conversos adoptaven cognoms d'oficis, objectes
o localitats per amagar el seu nom original jueu. De vegades, prenien el cognom del

padr de la cerimnia de conversi. Quina millor disfressa que fer servir Cristau, un
derivat de Crist? Si hem de fer cas del que vaig llegir, els Cristau duen sang jueva a les
venes.
Interessantssim, Don Nuo Sancho. I, qu ms en sabeu, dels jueus?
No gaire res ms. Deixant de banda unes informacions molt curioses que fan
referncia a l'Opus Dei, precisament.
Digueu-me de qu es tracta, si us plau. No he sentit dir mai que l'Opus tingui res a
veure amb els jueus va mentir en Maristany.
Jo tampoc, fins que vaig llegir un article que els lliga amb el fundador de l'Obra.
Renoi, no ho hauria dit mai. Feu-me'n cinc cntims, si us recordeu dels detalls.
Dels detalls, no me'n recordo pas. La idea s que el fundador portava
originalment el cognom d'Escriba, que desprs es va fer canviar. No sap all dels
escribes i els fariseus, Maristany? Segons el que retinc, Escriba era un dels cognoms
tpicament jueus i, tot i que ell mateix no va reconixer mai el seu origen, hi ha moltes
altres dades que ho confirmen. Per cert, vost ha estat mai a la seu de l'Opus de
Madrid?
No, no hi he posat mai els peus. Ni ganes! Per qu?
Si mai hi pot anar, demani de visitar l'oratori. Jo l'he vist i em vaig quedar parat.
T forma ellptica, una demostraci ms de l'heterodxia de l'Opus Dei. Aquesta forma
es troba lligada a la cbala hebrea. Tamb recordo el detall dels cossos del seu pare i
la seva mare, enterrats en una cripta de la seu del carrer Diego de Len de Madrid. s
un costum molt tpic dels jueus mirar que les restes dels familiars no reposin en un
cementiri catlic, en terra beneda. Les despulles del fundador mateix no sn pas en un
cementiri, sin en la cripta d'un oratori construda expressament, i ja en vida de qui
avui ha estat fet sant.
Digueu-me: quan reu el Vicari de la Prelatura, ja sabeu totes aquestes coses?
Algunes s, per n'he aprs molt ms estant a la pres. All he tingut temps de
llegir molt i de lligar caps. Per exemple, no s si ha sentit mai una ancdota del
fundador que no renega pas dels jueus: s antiga, del 1975. Va declarar que estimava
molt els hebreus perqu Jesucrist era hebreu, tal com la Mare de Du. Qu li'n sembla?
No ensenya el llaut, en Jos Mara Escriba, encara que l'Esglsia Catlica l'hagi
santificat?
Aleshores, segons es veu, us fa vergonya d'haver estat dins de l'obra perqu, de
fet, s una estructura que fa ms mal que b a l'Esglsia Catlica, que serveix al
judaisme abans que al cristianisme. No s aix?
Veig que ha copsat la idea, s. Miri, he arribat a la conclusi que el fundador i
l'organitzaci sencera sn uns llops amb pell d'ovella, uns infiltrats. Vaig llegir un

estudi que atribueix al Talmud jueu la inspiraci de moltes de les mximes del Cam.
Encara en vol ms?
Em deixeu bocabadat. Quantes coses que sabeu, Don Nuo Sancho! Em permeteu
una pregunta senzilla i directa?
Endavant, inspector.
Us agraden, els jueus?
No. No els tinc cap simpatia: ells van matar el fill de Du, Jesucrist. Ja no se'n
recorda?
Han passat dos mil anys, Don Nuo Sancho. Dos mil anys! Veig que teniu una
memria d'elefant. I, quan reu el cap visible de l'Opus Dei, ja els teneu antipatia?
No li amagar pas que s. Sempre he pensat que els Reis Catlics van fer molt
ben fet, d'expulsar aquest poble. Massa que s'hi van estar, a Espanya el Vicari estat
de l'Obra de Du s'havia anat exaltant i, si en Maristany hi hagus insistit, segurament
hauria acabat proclamant que tots els hebreus s'havien d'exterminar.
B, heu deixat prou clara la vostra posici. Per abans heu esmentat la cbala
hebrea: heu sentit parlar mai d'un arbre, de l'arbre de les esferes?
S. B, no hi entenc gaire, jo. Per em penso que n'hi ha que relacionen aquest
arbre amb les quatre barres catalanes i amb el catal mateix, com a llengua del lloc.
Aquesta creena, que a mi em sembla una bestiesa, ens convidaria a parlar sempre la
llengua prpia, la llengua vernacla que, en aquest cas, seria el catal. Aquesta
llengua del lloc seria la llengua que haurien parlat sempre els apstols, amb el do de
llenges que havien rebut de l'Esperit Sant. No cal dir que jo no estic d'acord amb res
de tot aix.
Ara hi caic: sabeu qui parla de tot aix? Aquest home del qual no teniu el seu
dossier, en Galderic Maim en Maristany es mirava el capell fixament, amb cinisme
. Qu us en sembla? Quina casualitat, oi?
No l'entenc, inspector. Hi deu haver una confusi. Jo recordava aquest nom com
un dels jutges de l'Opus Dei, no pas com un defensor del catal o dels jueus.
Doncs avui mateix he tingut ocasi de llegir una colla d'articles d'aquest home al
seu blog. Ell mateix es declara d'origen jueu, i m'ha semblat que s un erudit
especialista en aquests temes. M'ha impressionat molt un treball que pretn demostrar
que els primers Comtes de Barcelona, comenant per Guifr I, el de la llegenda de les
quatre barres, vnen d'una branca de la dispora. Si hem de creure el senyor Maim, els
catalans tenim molta sang jueva.
Per cert, tamb hi he pogut llegir un article ms antic, de fa uns quants anys, sobre
els cognoms catalans d'origen hebreu. Com heu dit vs, el de Cristau s a la llista.
Voleu dir, que no ho vau treure del seu blog?

Ja li he dit que no em recordo on ho vaig llegir. I, d'altra banda, ja me'n comeno

a cansar, de parlar dels catalans i dels jueus. No podem canviar de tema?
Canviem, doncs. Em podeu dir quina formaci teniu, a part de la necessria per a
ser ordenat sacerdot, de la que vau rebre al seminari?
Sc llicenciat en dret, especialista en dret cannic.
Aleshores ja coneixeu el procediment legal que us ha perms de sortir de la
pres, amb la presentaci de noves proves per canviar la sentncia condemnatria
anterior
Ms o menys, s. Per molt per sobre.
I una altra cosa: coneixeu el principi legal del dret rom, que deriva del grec, de
non bis in idem?
Aix ho deu saber tothom. s una expressi llatina molt coneguda.
Coneguda? Potser la coneixem vs i jo perqu hem estat dins de l'obra, amb
l'obsessi pels textos en llat que, com a bons universitaris, cultes i tibats, havem
d'entendre. Per la majoria de la gent no sap pas qu vol dir. Noms un llicenciat en
dret, com vs mateix o jo. Ens tornem a trobar va acabar en Maristany amb una
ganyota ambigua.
No s per qu ho diu, tot aix. Que potser s algun mal, saber qu vol dir non bis
in idem?
No, no s pas cap mal. I a vs us ha anat molt b, oi?
Qu vol insinuar, Maristany?
Res, no insinuo res. Afirmo que sou l'assass ms retorat i maquiavllic que he
conegut mai i, en certa manera, el ms llest. Reconec davant vostre que heu guanyat,
Don Nuo Sancho. Vau enverinar un home i us n'heu sortit amb dos anyets de pres,
noms. Ara sou ben lliure i ning no pot desenterrar els fets esdevinguts a la Delegaci
de la Prelatura de Barcelona, al vostre despatx, aquell divuit de mar d'ara fa gaireb
cinc anys. Ning no ho pot fer, grcies al principi universal del non bis in idem, perqu
no podeu ser jutjat dos cops pel mateix delicte. Brillant! Us he de felicitar, Don Nuo
Sancho va dir el policia tot picant de mans.
El sacerdot se'l mirava amb incredulitat, com si s'acabs de despertar d'un son
profund. Fins ara havia viscut molt tranquil i encara no se'n sabia avenir, que alg
tingus la barra de dir-li a la cara tot el que li havia etzibat en Maristany. Al cap d'uns
segons, va respondre:
No em faci riure, inspector. Qu s'ha pensat? Que el creur alg? Seria la segona
vegada que mira de carregar-me el mort, la mort d'en Ramon Cristau. B prou que ho
va intentar, sense xit, aviat far cinc anys. Si jo no me n'hagus declarat culpable,
vost no hi hauria pogut fer res: no tenia proves suficients per engarjolar-me. I ara no

pot tornar a sortir amb la mateixa can: no el creur ning. Ning! Les seves
suposicions sn indemostrables.
Com vulgueu. No vull perdre el temps discutint amb vs. Senzillament, avui heu
fet evident el motiu que teneu per emmetzinar en Ramon Cristau. Una cosa porta a
l'altra, veieu? Hem comenat parlant d'en Galderic Maim i heu acabat revelant-me el
mbil per l'assassinat que vau cometre fa cinc anys: vau matar perqu us pensveu que
el senyor Cristau era jueu. I qu hi fa, si ho era? T algun sentit, parlar de raa jueva?
No veieu que s una bestiesa, tot plegat?
Bestiesa? s una bestiesa tenir infiltrats dins d'Espanya, i dins de l'Esglsia
Catlica, jueus falsos conversos al cristianisme? Jueus que, amb males arts, van minant
la Ptria i la Fe? Sn els assassins de Crist! Sap com els diem, en espanyol, a aquests
jueus camuflats?
No ho s, ni tampoc no m'interessa saber-ho.
Doncs jo li ho far saber, encara que no li agradi: marranos! I cregui'm,
l'expulsi dels jueus no va pas netejar completament Espanya d'aquesta pesta. Encara
en tenim, de marranos.
Molt b, Don Nuo Sancho. Us far una confidncia, per diferent de les que es
fan dins de l'Opus Dei, una confidncia entre nosaltres. Maristany apareix en una altra
llista de cognoms de jueus catalans, diferent de la del senyor Galderic Maim va
mentir l'inspector. I, a ms, us puc dir que em vaig fer fer un arbre genealgic i ho
confirma: per les meves venes circula sang d'Israel, i n'estic molt satisfet. Qu em
fareu? Em direu marrano? Em matareu?
Almenys vost no surt amb idees com les del senyor Maim, defensant el catal
com si fos la llengua dels escollits i rebutjant l'espanyol, o declarant l'origen hebreu de
la dinastia dels Comtes de Barcelona. Qu vol que li faci?: si s jueu, pitjor per a
vost.
Ara reconeixeu que heu llegit articles d'en Galderic Maim, doncs? Veig que ens
anem acostant a la veritat.
No he fet res ms que repetir el que vost ha dit fa una estoneta va respondre el
sacerdot amb una mirada provocadora. No reconec res.
I qui us ha dit que jo no penso com el senyor Maim? M'heu sentit parlar en
espanyol, a mi? No us heu fixat que sempre parlo catal, la meva llengua? Per qu us
penseu que ho faig? Ja comena a ser hora que obriu els ulls, Don Nuo Sancho: parlo
catal perqu aquesta s la llengua del meu pas, la llengua del lloc, la llengua
prpia de Catalunya. I la llengua espanyola no t cap d'aquestes qualitats,
evidentment. Ja teniu un altre motiu, veieu? A ms de ser jueu, considero l'espanyol com
una llengua forastera, perqu no s pas la natural de Catalunya.

En Maristany va esperar una resposta del capell. Una provocaci com aquesta no
es podia deixar sense replicar. Per l'home vestit amb clergyman no va respondre, no
va caure en el parany. Se'l mirava fixament sense descloure els llavis. En vista del
silenci, l'inspector va prosseguir:
Don Nuo Sancho, abans us he felicitat per la vostra brillant idea de preparar-ho
tot per a poder fer servir el principi del non bis in idem, i us he confessat que heu
guanyat. S reconixer una derrota: no puc fer res perqu pagueu pel vostre crim.
s com si hagussiu comprat una butlla com aquella de la Santa Croada, la que
permetia menjar carn durant la quaresma: us en recordeu? Deien que era un indult de la
llei de dejuni i abstinncia: els diners sempre ho han comprat tot. A vs la butlla non
bis in idem us ha donat carta blanca per matar i desprs ser indultat. La butlla non bis
in idem us ha donat la impunitat. A sobre, heu trobat una butlla del tot gratuta. Oi que
no heu hagut de donar cap almoina, per gaudir dels privilegis que atorga el non bis in
idem?
Per hi ha una cosa que no us perdono: s el fet que m'heu utilitzat a mi, el gran
Maristany. En Maristany no es mereixia pas aix. La vostra conducta ha estat un insult a
la meva intelligncia. Us he ajudat a dur a terme els vostres plans, com una pea que
vs moveu com voleu: em teneu ficat a la butxaca. Us heu burlat de mi, i aix s que
no us ho perdono.
Per tant, com que no us puc fer purgar la mort d'en Ramon Cristau, purgareu la d'en
Galderic Maim. I ara no trobareu pas cap butlla que us pugui ajudar, en podeu estar
ben segur: paraula d'en Maristany!
Aquests varen ser els darrers mots de l'inspector. Va fer mitja volta i va abandonar
l'estana, sense esperar cap resposta. Se'n va anar a la porta de sortida del temple i en
va traspassar el llindar. Un cop al carrer, tot i la polluci atmosfrica, li va semblar
que respirava millor que dins d'aquella sagristia.
L'eclesistic havia aconseguit ferir l'amor propi d'en Maristany. Aquest era el punt
que coa ms a l'inspector. Per aix, mentre agafava una bona alenada d'aire contaminat
de l'urbs barcelonina, va jurar que faria servir tots els mitjans que tenia a l'abast per tal
que Don Nuo Sancho la pagus ben cara.

CAPTOL 13

La perspiccia d'una dona

Se'n volia anar a la comissaria. De fet, el seu despatx era la seva illa de
tranquillitat, on es recloa quan volia posar en ordre els seus pensaments. I ara ho
necessitava amb urgncia. Un cop dins del cotxe, per, va canviar de parer i se'n va
anar al seu pis, ara buit. La Gabriela seria a treballar, va calcular, i no li hauria de
donar explicacions.
Quan va entrar al pis, se'n va anar de dret a dutxar-se amb aigua freda. Aquest
costum, que practicava cada mat, li venia de la seva poca de numerari de
l'organitzaci i era una de les poques coses positives que en recordava. Ara, desprs
del mal gust de boca que li havia deixat l'entrevista amb Don Nuo Sancho, la segona
dutxa amb aigua freda del dia era, per a en Maristany, la millor terpia. La dutxa d'aigua
freda, lluny de provocar-li un efecte descoratjador, el reviscolava i li feia veure les
coses clares.
En acabat, se'n va anar a la cuina i es va preparar una tassa de caf ben concentrat.
Se'l va prendre procurant no pensar en res: tot arribaria. Va agafar el cam de la porta
del pis, va sortir al carrer i, ara s, es va dirigir cap al seu despatx de la comissaria.
Fent una mena d'examen de conscincia, va reconixer entre si que no s'havia sabut
controlar davant del capell. I era estrany: ell sempre s'agafava les coses amb sang
freda, amb ironia, ms aviat amb cinisme. Tan ben encarrilada que portava l'entrevista
i, tot d'un plegat, havia perdut els estreps i l'havia acusat de la mort d'en Ramon Cristau.
A partir d'aquell instant, ell ja havia ensenyat les cartes i el sacerdot estava en gurdia,
naturalment. No li va poder treure ni una paraula ms que el pogus delatar. Guarda't
d'un ja est fet, pensava en Maristany, ara he de mirar com puc demostrar que ha
matat aquest home, en Galderic Maim. I haur de comenar amb la causa de la mort.
Aix del cianur
S. Don Nuo Sancho sembla que s'ha aficionat al cianur. Aquesta vegada, per,
n'ha fet servir una dosi molt petita, segons l'autpsia. Petita per suficient, mortal.
Gaireb ha aconseguit que no es descobreixi. Potser si haguessin trobat el cadver
uns quants dies desprs, ja hauria estat impossible de detectar i jo mai no hauria lligat
caps. s com si l'estada a la pres li hagus servit per a perfeccionar la tcnica de
matar.

Una quantitat un xic ms petita de metzina hauria estat perfecte per al seu objectiu:
introbable i mortal alhora. S'hi ha acostat molt, per. Com ha sabut ajustar tant la dosi?
Com ha administrat el cianur?
Va demanar que li portessin tota la informaci de qu es disposava sobre la mort
d'en Galderic Maim. En volia saber tots els detalls.
De cianur, noms se n'havien detectat traces a la melsa ell ja recordava que el
txic s'acumula especialment en aquest rgan i no se n'havien trobat a la sang. Per
no se sabia res de com havia pogut entrar dins d'aquell organisme per provocar-li la
mort. Al voltant del cadver no hi havia begudes o restes de menjar que haguessin pogut
ser el vehicle d'entrada del ver. L'autpsia no havia revelat ulceracions al tub digestiu,
senyal que el cianur no havia penetrat per via oral. cid cianhdric, potser en forma
d'esprai? No era pas gaire probable: d'on hauria pogut treure res semblant, el criminal?
A ms a ms, hi hauria ulceracions a la trquea i als pulmons, si la vctima hagus
inhalat el gas.
Romania una altra possibilitat, digna d'un assass molt especialitzat: una injecci
ajustada de cianur potssic. Per l'informe de l'examen del cos no parlava de cap
senyal deixada per l'agulla d'una xeringa hipodrmica, per exemple. Els hauria passat
per alt, o l'agulla era tan fina que no havia deixat rastre?
Lligava aquest perfil amb Don Nuo Sancho? En Maristany poc ho sabia dir.
Calculador s que ho era, i molt! Capa de matar tamb ho era. Li mancaven, en
aparena, els coneixements tcnics i biolgics necessaris per haver fet servir aquest
mtode criminal. Per aquestes coses s'aprenen. Temps b n'havia tingut, a la pres.
Va interrompre el curs dels seus pensaments que, fins aquell moment, no li havien
donat la soluci al problema: com podia demostrar la culpa del Vicari estat de l'Opus
Dei?
Es va posar a llegir tota la paperassa que tenia davant, amb l'esperana de trobar-hi
algun detall que li obrs els ulls. El cos d'en Galderic Maim l'havien descobert feia
dos dies i l'autpsia havia demostrat que la mort s'havia produt tres dies abans, com a
mxim. Segons aix, en Maristany era a Estrasburg, quan aquell home havia deixat
d'existir. Un ve havia avisat la policia perqu feia dos dies que no responia ning, al
pis. No hi havia testimonis que parlessin de cap visita excepcional rebuda pel difunt.
Un home que vivia sol i no rebia visites, tret d'algun ve benintencionat per fer-la petar
una estona.
Aparentment, l'home s'havia mort quan dormia: l'havien trobat al seu llit. El primer
veredicte havia estat de mort natural, segurament un infart, per l'autpsia que va
ordenar el jutge va posar de manifest que el cadver contenia rastres de cianur. Si no
fos per aix, en Maristany no s'hauria assabentat mai de l'existncia d'aquell home, dels

seus escrits, de les causes de la seva mort ni de la relaci amb Don Nuo Sancho.
Aquell home, amb la seva mort i sense voler-ho, havia fet veure a l'inspector que Don
Nuo Sancho, quan feia de Vicari de l'organitzaci, havia estat l'assass d'en Ramon
Cristau. Es mereixia que s'arribs al fons de la qesti per desemmascarar l'autor dels
crims, de tots dos.
Segurament l'assass havia posat el cos dins del llit per enganyar els investigadors.
O potser el ver fatal li havia estat administrat mentre dormia. En qualsevol cas, era
prou clar que s'havia volgut amagar que es tractava d'un crim: un mort trobat al llit fa
pensar en un decs per causes naturals, d'entrada. Era la segona coincidncia amb la
manera de fer del capell criminal: quan havia matat en Ramon Cristau, tamb havia
volgut convncer a tothom que es tractava d'un atac de cor. Sort que el metge havia
detectat l'olor d'ametlles amargues, aleshores. Evidentment, la primera coincidncia era
la metzina utilitzada, el cianur.
En Maristany es va demanar si Don Nuo Sancho era fsicament capa de
transportar el cadver d'en Galderic Maim i posar-lo dins del llit. Mentalment va
respondre que s. Per concloure, es va plantejar si hi havia alguna ra per descartar el
clergue de la llista de possibles assassins. No en va trobar cap.
El policia s'anava posant nervis. Tot i estar convenut de saber qui era el culpable
de les dues morts, cada vegada veia ms difcil de poder-ho demostrar. La mort d'en
Ramon Cristau no li podria encolomar mai al capell a causa de la butlla non bis in
idem. Els indicis que tenia tocant a la segona mort se sustentaven, essencialment, en el
fet que el dossier de la vctima no hauria d'haver estat mai a la seu de l'Opus perqu no
n'era membre. Tampoc no tenia sentit la seva posterior desaparici a mans de Don
Nuo Sancho. De tot aix no en podia parlar amb ning, naturalment. Hauria de
reconsiderar l'estratgia per forar el sacerdot a cometre alguna equivocaci.
Espera't! I el Lex? Ni me l'he mirat., va dir entre si tot de cop. I se'n va anar all
on guardava les carpetes amb les fotocpies dels dossiers per treure'n la que portava
aquell nom i que contenia un sol full de paper, la carpeta que havia estat un regal del
metge. I la carpeta ms important per a l'obra, anava rumiant mentre s'asseia altre
cop davant de la seva taula de treball.
Es va mirar aquell full que portava la inscripci confidencial. Era una relaci de
catorze noms, sense cap comentari. La va comparar amb la llista feta a m per Don
Nuo Sancho, que en tenia setze. Els dos noms de ms eren el d'en Galderic Maim, i el
d'aquell jutge que en Maristany havia suposat que s'havia mort i per aix no n'havien
trobat el dossier.
Si fins ara no era prou clar, rumiava l'inspector, ara ja no hi ha cap mena de
dubte. Hi va afegir el nom d'aquest pobre home per a poder tenir-ne l'informe a les

seves mans i seguir-li els passos. Fins que l'ha trobat, desgraciadament.
I, a sobre, sembla que se'n foti. Aix d'haver fet una llista precisament de setze
jutges sembla fet exprs, per fer befa de la nostra llengua, de les nostres tradicions.
Don Nuo Sancho, jo tampoc no us deixar de petja! Fins que no us fiqui a la garjola,
no descansar.
Per, per primer cop, en Maristany, el gran Maristany, se sentia venut. Venut per
aquell capell calculador i maquiavllic, el capell en qui havia cregut. Ara veia clar
que havia badat. Noms hauria calgut fixar-se en l'existncia del Lex: tan senzill que
hauria estat suggerir el furt de la carpeta on hi havia una relaci segura de jutges. Per
no! Aix no interessava al Vicari, ell volia tenir als dits el dossier d'en Galderic
Maim i la resta se li'n fotia!
Mai no s'havia trobat davant d'un cas semblant. Sense ms ni ms, li va passar pel
cap que tampoc mai no s'havia trobat en una situaci personal com la que tenia avui,
mai no havia viscut amb una dona. No li donava confiana en si mateix, aix? Potser
tamb el podria ajudar a deixar enrere el problema. Va decidir que en parlaria amb la
costella. En qualsevol cas, tard o d'hora li hauria d'explicar tot.
Pensar en la Gabriela el va fer recordar de com havia tret moltes informacions del
pare d'ella, inspeccionant-ne l'ordinador. En el cas d'en Galderic Maim, semblava que
a ning no se li havia acudit. Va demanar de visitar el domicili del difunt amb aquesta
intenci.
Un cop all, va connectar l'aparell a la xarxa. Va cercar aquell blog que ja coneixia
i va comenar a repassar els comentaris de la gent als articles publicats. No sabia
exactament qu cercava, per recordava haver vist molts comentaris, que l'autor del
blog contestava. Volia veure quants es corresponien amb la sortida de la pres de Don
Nuo Sancho.
No va trobar cap augment del nombre de comentaris ni l'aparici de cap nou lector
del blog, des que el Vicari estat de l'obra era lliure. En Maristany va deduir que
l'assass ho havia esborrat tot per no ser identificat; perqu, segurament, aix s'havien
conegut el criminal i la vctima. Vet aqu, reflexionava, una altra cosa que lliga amb
Don Nuo Sancho: la seva aptitud per a remenar en un ordinador. Si no, com va
preparar la gravaci que desprs li ha perms de ser exonerat de l'assassinat d'en
Ramon Cristau?
Va obrir el gestor del correu electrnic. Si la seva teoria era encertada, hi hauria
d'haver missatges creuats amb alg amb qui s'hagus relacionat darrerament el difunt,
alg a qui hagus comunicat l'adrea del seu domicili. O, si ms no, el seu telfon per
establir una data per trobar-se. L'inspector no va saber veure res extraordinari en els
missatges rebuts o enviats en els darrers mesos.

Va sortir d'aquell pis, psicolgicament enfonsat. I amb una determinaci: arribar a

casa de pressa i esplaiar-se amb la Gabriela. Al capdavall d'una jornada sencera
d'investigacions es trobava en un cul-de-sac, i potser noms una dona l'en podria treure.
***
La dona d'en Maristany feia uns ulls com unes taronges, quan el policia li explicava,
fil per randa, tot el que havia descobert. A part de les notcies sorprenents que havia
portat, la Gabriela el veia, per primera vegada, derrotat.
Sabia que el seu home no s'agafava les coses a la valenta, i sempre conservava el
domini d'ell mateix davant de les situacions que li podrien fer perdre la serenitat. Aix
li donava sovint moltes reeixides: amb una visi clara del problema era molt ms fcil
trobar-ne el desllorigador.
Per avui semblava que no fos ell. Ja era normal que l'hagus afectat el
descobriment que havia ajudat un assass a sortir de la pres. Ella mateixa no sabia pas
qu hauria fet, al lloc del policia. Aix sense tenir en compte que es tractava de
l'assass del seu pare, precisament. No, encara que es poss en el cas d'ell, no ho hauria
pogut fer millor. Si de cas, pitjor. Per volia ajudar-lo. Perqu era el seu home i perqu
volia que es pogus enxampar l'assass una vegada per sempre.
Havia de tenir el cap clar. Va deixar aparcada en un rac del seu cervell la rbia,
ms intensa que la d'en Maristany, i es va proposar donar-li un cop de m. Va comenar
amb una bona dosi de tendresa i comprensi. Desprs, va parlar aix:
Torna-m'ho a repetir. Ara ho analitzarem tots dos. s impossible que no hagi
coms cap equivocaci. El crim perfecte no existeix: no m'ho has dit tu mateix molts
cops? Hem de trobar aquesta badada del Vicari. I la trobarem entre tots dos, ja ho
veurs. De moment deixem estar l'assassinat del meu pare, que ens encega. Mirem de
resoldre el cas d'aquest home, d'en Galderic Maim. Ja sabem qui s l'assass. Ara
noms cal trobar una prova per inculpar-lo. D'acord?
Tens ra: ets fantstica. Molts investigadors voldrien poder partir d'on em trobo
jo, sabent per endavant qui s l'assass. Hi tenim molt de guanyat, i tant!
Vinga, torna-m'ho a explicar, doncs. Per noms tot el que saps sobre el lligam
entre els dos homes. Per mi, aquesta s la clau. La qesti del cianur poc ens dur
enlloc.
Som-hi! En Galderic Maim era un investigador del mn jueu a Catalunya. Ell
mateix se'n declara, de jueu. Havia escrit dos llibres i tot, sobre el tema. Al blog n'ha
publicat bona part del seu contingut i he vist que t molts seguidors, molta gent
interessada en les seves investigacions. Don Nuo Sancho ja coneixia l'existncia

d'aquest home quan era Vicari de l'Opus, tal com he vist en un informe que en guardava
a la Delegaci i que ara diu que no t. Sort que jo en vaig fer fotocpies
Ara no et segueixo. Com l'has vist tu, aquest informe?
B, s una altra histria. Don Nuo Sancho mateix va venir amb la idea de treure
uns quants dossiers d'all, amb el pretext que eren informes de jutges de l'obra. Hi va
afegir el nom d'aquest pobre home, com si fos un jutge, amb la intenci d'obtenir-ne el
dossier que ell mateix n'havia preparat, amb tot de fotocpies de pgines dels seus
llibres. Segur que noms volia anar-li al darrere: s el que ha fet.
Quan dius treure, vols dir robar?
S, dona. Per era per una bona causa: per no topar amb un jutge dels seus quan
es va presentar la demanda contra l'Opus. Tot i aix, vam topar amb una jutgessa i no va
servir de res, tot plegat. Aprofitant l'ocasi, tamb vaig fer treure l'informe sobre el teu
pare. La veritat s que encara no me l'he mirat. Per, si vols, el puc dur a casa i veurem
qu en sabien els de l'obra, del teu pare.
Ja en parlarem, per m'he quedat parada, amb aix del robatori de documents.
B, segueix amb la histria dels dos homes: aquest Nuo Sancho perseguia en Galderic
Maim. Qu ms?
Jo trobo que Don Nuo Sancho devia descobrir el blog d'aquest home i hi va
comenar a enviar comentaris, fins que va aconseguir establir-hi una mena d'amistat
basada en interessos comuns. Naturalment, va mentir de soca-rel. Ell, que odia els
jueus, es devia fer passar per un simpatitzant del poble d'Israel. Hi hauria d'haver
comentaris al blog, demostrant inters pels articles d'en Galderic Maim; tamb hi
hauria d'haver les respostes del propietari. Al correu electrnic d'aquest pobre home hi
haurem de veure missatges del mateix admirador del blog, fins a trobar-ne un que
formalitzs una entrevista al domicili del senyor Maim. No he pogut veure res d'aix,
tot i que estic segur que les coses han anat aix. Sembla ben clar que Don Nuo Sancho
ha tingut l'astcia d'esborrar-ho tot.
Els comentaris d'un blog noms els pot esborrar el seu propietari, per ho podria
haver fet l'assass, si hagus trobat l'ordinador funcionant i amb la pgina del blog
oberta. s possible, s. Amb els missatges de correu passa una cosa semblant: hauria
d'haver trobat la pgina del correu electrnic oberta. Sn moltes casualitats. A menys
que la dona es va quedar callada, rumiant
Qu et passa pel cap, Gabriela?
Explica'm com has pogut entrar al correu del difunt. Qu has fet, exactament?
Ah! No hi he pas entrat. He entrat directament al gestor del correu electrnic, que
no em demana pas cap contrasenya perqu el programa ja est configurat amb l'adrea
electrnica i la clau corresponent. Per ja t'he dit que no hi ha missatges que ens

interessin.
Com vols que n'hi hagi, si han estat esborrats? Els ha esborrat l'assass, i ho
hauria pogut fer qualsevol. Tu mateix i tot. La pregunta s: has entrat a la pgina del
correu? La pgina d'on s'alimenta el gestor de correu?
No s'hi pot entrar, si no saps la contrasenya. Es pot saber l'adrea electrnica,
aix s. Ha de ser dins del gestor, per no ho he mirat perqu no tenia cap inters.
Molt b, amor meu. Ets llest, per et falta una mica d'aquest sis sentit que tenim
les dones. Poder les sordes encara el tenim ms ben desenvolupat i tot va dir
esclatant de riure la Gabriela. Si tu no has pogut entrar al correu, l'assass tampoc.
Segurament ni tu ni ell no ho heu intentat. Segurament heu partit de la idea que no hi ha
manera de saber la contrasenya i ning no podr anar a la font a mirar tots els missatges
enviats i rebuts.
Per podria ser que estigussiu equivocats tots dos. Hi podria haver una manera
d'entrar a la seua adrea electrnica per veure els missatges, sense haver de menester la
contrasenya. Em segueixes?
S, per no veig quina s aquesta manera de burlar la clau que noms sap qui ha
creat l'adrea electrnica. Tret de portar l'ordinador d'aquest home a un especialista
que mirs de desxifrar la contrasenya.
No home, no. No se t'ha acudit mirar les adreces d'inters del navegador? Jo
entro directament al meu correu electrnic d'aquesta manera. Ni tan sols no faig servir
el gestor de correu: per quatre missatges que rebo no paga la pena. Pitjo l'adrea i em
surt la pgina d'entrada dels missatges. Miro si n'hi ha algun de nou, que no hagi llegit,
i s'ha acabat el brquil!
Gabriela, em dono per venut. Les dones sou ms bones investigadores que els
homes. Si les sordes sn les millors, no ho sabria dir perqu noms et conec a tu en
Maristany la va abraar i li va fer un pet apassionat.
La dona es va treure l'audifon. Quan les paraules ja no comptaven, sempre se'l
treia. Varen continuar la conversa, ara amb un altre llenguatge, al llit.
***
En acabat, la Gabriela es va collocar altra vegada l'aparell per millorar l'audici.
En Maristany ja coneixia aquest gest: era senyal que la seva dona duia quelcom al pap,
tot i que ell no podia saber de qu es tractava. Li va demanar, sense embuts:
Qu et rosega, Gabriela? Et conec i s que t'has estat de dir-me alguna cosa,
abans.
No, s que tot plegat ha estat una sotragada molt forta. Tan aviat aquest capell s

innocent com s l'assass del meu pare. N'ests segur, ara? O dem em dirs que
t'havies equivocat?
Dona, b prou que em saben greu, aquestes anades i vingudes. No deus saber qu
pensar-ne. Per ara et prometo que no hi haur ms canvis. El capell s el criminal. Va
matar el teu pare i ara ha tornat a matar, sempre pel mateix motiu: portar sang jueva a
les venes. Segons el seu cervell malalt, aix s'ha de castigar amb la pena de mort, es
veu.
Sort que no li ha passat pel cap d'eliminar els qui tenim algun defecte fsic,
doncs. Amb la mateixa facilitat podria decidir que els sords hem de desaparixer va
dir rient la Gabriela.
B, ja deus saber que alg de l'Opus havia ordenat al teu pare i a la teva mare
que t'abandonessin perqu eres sorda. I Don Nuo Sancho va fer per maneres que no
deixessin l'obra, tot i aquesta aberraci.
S, home. Ja ho s, aix. Precisament he pensat, moltes vegades, que haig d'agrair
a l'Opus que no m'hi volguessin per ser sorda. Si no, a casa m'hi haurien ficat, tal com
han fet amb els meus germans. Grcies, Opus Dei!
Per no deus saber una cosa va dir en Maristany, mentre s'aixecava del llit i se
n'anava a cercar un paper ficat entre els fulls d'un llibre. Et llegir una notcia
publicada en un diari itali que t'aclarir quina s, segons l'Opus, la causa de la teva
sordesa. Escolta: la majoria dels disminuts fsics i psquics sn fills de genitors que
no han arribat purs al matrimoni. Aquestes paraules les va pronunciar l'anomenat
Prelat de l'obra, la seva mxima autoritat, a Siclia, ja fa uns quants anys, davant de mil
cinc-centes persones. No has sentit parlar mai de la santa puresa?
S. Li havia sentit dir al pare, aix. Vols dir que aquest Prelat considera que la
virginitat de la mare i del pare s indispensable per a tenir fills sans? Sense aquesta
condici surten fills amb problemes?
Veig que ho has caat. S, aquesta s la doctrina de l'Opus. Estan obsessionats a
condemnar el sexe, encara que sigui dient bestieses com aquesta; fer el ridcul no els
importa. Ara veus per qu ets sorda?
S, ja veig que els pecats del pare i la mare en tenen la culpa va respondre
la dona, que no es va poder aguantar el riure. Nosaltres hem d'anar molt alerta a no
tenir fills, que sortirien amb alguna deficincia. A ms de la nostra impuresa, com que
no ens hem casat, com que no ens han administrat el sagrament del matrimoni, com que
vivim en pecat, ens pot passar de tot. Per et dir una cosa: m'ha agradat pecar.
Tornem-hi? va acabar dient la Gabriela amb una mitja rialla plena de picardia.
La proposta va seduir en Maristany.

CAPTOL 14

Trobada a la parrquia
L'endem, divuit de mar, feia cinc anys de la mort d'en Ramon Cristau. En
Maristany no es va recordar de l'aniversari perqu tenia una sola cosa al cap: caar
l'assass de qui hauria estat el seu sogre, encolomant-li la mort d'en Galderic Maim.
La primera cosa que va fer va ser anar altre cop al domicili del difunt erudit.
De dret a l'ordinador. El va connectar a la xarxa i va estudiar el navegador. Hi
havia moltes adreces preferides. Volia anar a totes les pgines, una per una,
indiferent del ttol. Quan va pitjar el nom d' Israel es va obrir la plana del correu
electrnic del difunt. Guaita'l!, va exclamar en veu alta, i es va disposar a llegir tots
els missatges. Volia comenar pels que s'havien enviat des d'aquell ordinador.
La Gabriela havia tingut ra. Tan fcil que era! Ara hauria de veure si l'assass
tamb havia tingut la mateixa pensada o b li havia passat per alt. El policia va tocar
ferro, abans d'analitzar el correu enviat.
Aviat va poder llegir un missatge en qu el malaventurat senyor Maim donava
l'adrea del seu pis al criminal i el convidava a fer-li una visita per a poder xerrar
sobre els jueus catalans. Per tant, Don Nuo Sancho havia coms un error, tal com havia
pronosticat la Gabriela.
En Maristany hauria ballat amb un peu, per es va estimar ms anar per feina: va
copiar, en el dispositiu d'emmagatzematge de dades que portava, tots els missatges de
correu electrnic que tenien com a destinatria l'adrea del missatge de la cita al
domicili del mort. Desprs, va fer el mateix amb tots els missatges que provenien
d'aquella adrea electrnica i que havien arribat a l'ordinador del difunt.
Ara tenia als dits tota la correspondncia entre la vctima i el seu botx. La vctima,
en Galderic Maim, l'home que havia mort abans d'hora per escampar les relacions
entre jueus i catalans, i per proclamar als quatre vents que era catal amb sang jueva.
No es mereixia pas morir per aquesta causa, s clar, per en Maristany rumiava que
encara havia estat ms absurda la mort del pare de la Gabriela. En Ramon Cristau no
havia fet mai ostentaci de ser catal ni tampoc no era conscient dels seus orgens, bo i
suposant que fos cert que el seu cognom provenia dels jueus conversos.
L'inspector va fer un cop d'ull a la biblioteca del difunt, abans d'anar-se'n d'aquell
pis. Hi va trobar alguns exemplars dels dos llibres que havia publicat en Galderic

Maim i se'n va quedar un de cadascun. Potser li servirien per a demostrar el mbil del
crim perpetrat per Don Nuo Sancho.
Se'n va anar a la parrquia de Jess de Natzaret, a controlar l'ordinador de l'antic
Vicari per veure si l'adrea electrnica coincidia amb la del presumpte assass del
senyor Maim. Aquesta podria ser la prova per inculpar el capell.
***
La dona que havia baixat d'un taxi caminava amb pas viu. Va traspassar un portal i
es va ficar dins d'un edifici. En va sortir molt aviat, amb la cara ben desfigurada.
Guaitava en totes direccions, sense saber qu fer.
En Maristany, que s'acostava a aquell edifici, la va veure de lluny i la va
reconixer. Qu hi feia la Gabriela all? Hauria de ser a la feina! El cor del policia va
comenar a bategar ms de pressa i pensaments molt negres assetjaven el seu cervell.
Va forar el pas fins acostar-se a la dona, la seva dona. La Gabriela el va veure, per
seguia palplantada.
Ell la va agafar pel bra i varen caminar junts, carrer avall.
Va ser ella qui primer va obrir la boca per dir, un cop darrere l'altre, dos mots: s
mort. Ell la va mirar a la cara i la va fer callar. Es varen ficar en un carrer menys
concorregut, per parlar. Li va fer collocar l'audifon per no haver de cridar i fer un
espectacle davant dels vianants.
s mort. A la sagristia. A terra. Hi havia sang deia la dona, que semblava que
tan sols pogus articular frases molt curtes.
Ves-te'n a casa. No puc venir amb tu perqu me n'hi he d'anar com ms aviat
millor. Jo no t'he vist, ni tu tampoc no has vingut mai fins aqu. D'acord?
Li va fer un pet i la va acompanyar perqu agafs un taxi. Quan el vehicle
s'allunyava, l'inspector es va avergonyir de les negres idees que se li havien acudit
abans: la Gabriela no era pas una assassina. Segurament havia volgut enfrontar-se al
capell assass del seu pare, cara a cara, i l'havia trobat mort. Es va afanyar a tornar
cap a la parrquia.
El temple era buit, amb el portal esbatanat. Quan va entrar a la sagristia, la primera
cosa que va veure no va pas ser el cadver, sin la caixa forta oberta i buida. El cos
era, efectivament, ests a terra, davant de la caixa. Hi havia una petita bassa de sang, de
la que havia rajat del cap de Don Nuo Sancho.
Va analitzar la situaci: qu li convenia ms? Declarar que seguia els passos del
clergue com a possible assass d'en Galderic Maim i que l'havia trobat mort, o tornarse'n a la comissaria i fer muts i a la gbia? Es va asseure en una cadira per reflexionar

un minut, abans de fer res.

La caixa oberta i buida era el mbil del crim. En Maristany era l'nic que en podia
copsar el significat: l'organitzaci havia volgut recuperar els informes. Per,
naturalment, mai no es podria dir sense reconixer que abans havien estat robats de la
Delegaci, entre ell mateix, l'antic Vicari i el doctor. Potser alg esperava que la
desaparici de Don Nuo Sancho faria intil la demanda que s'havia presentat a
Estrasburg. Qesti molt important, sobretot ara que la Carmemaria Cristau havia estat
desemmascarada.
Cap de les dues sortides que tenia el policia, dir la veritat o callar, no podrien
ajudar a demostrar qui hi podia haver darrere de la mort de Don Nuo Sancho. Per tant,
en Maristany va decidir que el ms prudent era sortir de la sagristia i de l'esglsia, i
passar per casa seva a consolar la Gabriela, desprs de la forta impressi que havia
sofert.
Mentre condua, mirava de veure les conseqncies que podia tenir la decisi que
havia pres. D'una banda, havia enterrat per sempre la figura del clergue assass. Des
d'ara, Don Nuo Sancho seria la vctima d'un botx desconegut, un botx que havia matat
per robar no se sabria mai qu. De l'altra, el malaguanyat Ramon Cristau seguiria essent
un sucida. I l'Opus Dei?: hauria recuperat els seus dossiers tan preuats sense sortir-ne
ni tan sols esquitxat, de tot l'afer.
En un raconet del seu cervell hi havia una idea que es volia obrir pas. Una idea que
es presentava amb l'etiqueta de lgica i que potser, de manera inconscient, l'havia fet
decidir-se a callar. Si mai el Tribunal d'Estrasburg donava la ra a Don Nuo Sancho i
forava tots els jutges de l'Opus a manifestar pblicament la seva filiaci, potser la
Gabriela voldria ara s demandar la Prelatura per haver emps el seu pare a
sucidar-se, basant-se en aquell escrit pstum
De seguida la va enterrar. No faria passar la seva dona per un calvari com aquell,
encara menys ara que havia pogut veure com ho pentinava l'organitzaci. Si arribava el
moment, ja s'ocuparia ell mateix de dissuadir la Gabriela d'emprendre qualsevol acci
legal contra l'obra. S'haurien de conformar, tots dos, sabent que en Ramon Cristau no
era pas un sucida. S'haurien de conformar veient que l'antic Vicari ja havia estat
castigat, encara que no fos pas per qui tocava.
Pel cap de l'inspector va passar la imatge fugissera d'un pop. Un pop que tenia el
cap a Roma i que disposava de tentacles que podien arribar a qualsevol rac del
planeta.
***

Quan la Gabriela ja estava ms tranquilla, en Maristany la va deixar sola. Va dir

que havia de resoldre una cosa molt important que havia roms pendent. No volia
deixar caps per lligar.
Va tornar, per darrera vegada, al pis on havien trobat el cadver d'en Galderic
Maim. A l'ordinador, va completar la tasca d'esborrar missatges, la tasca que Don
Nuo Sancho havia deixat inacabada. Ara, d'aquell aparell ja no en podrien treure mai
cap prova que hi havia hagut una relaci entre els dos morts. Per aquells exemplars
dels llibres que havia escrit el difunt no els va pas tornar: els volia llegir, amb molta
cura. Va sortir al carrer i se'n va anar a la comissaria.
Sabia que, ben aviat, el seu superior el cridaria per ordenar-li que s'encarregus del
cas de la mort de Don Nuo Sancho Nez de Cogullada y Snchez de Fuenterrebollo i
que, ni ell ni ning, no en trobarien mai el culpable. Com tampoc ell no podria
descobrir mai el culpable de la mort d'aquell home que s'havia dit Galderic Maim i
Rossell. Serien dos casos irresolts en l'historial de l'inspector de policia.
***
A la tarda, el vol directe a Roma tenia molts pocs passatgers, per hi destacava una
sotana que duia una cartera. A dins hi havia, a ms de papers, els dos llibres d'en
Galderic Maim. Tenia ben present una de les instruccions secretes de l'Opus Dei que
diu que els documents s'han de traslladar amb la mxima prudncia: un director els
transportar en una cartera exclusivament destinada a aquesta finalitat, i de la qual mai
no se separar. No se li hauria acudit posar-los en una maleta, ni menys deixar-la a la
consigna d'equipatges. La sotana parlava sempre en espanyol amb tothom, tot i que
havia pujat a l'avi a l'aeroport del Prat, l'aeroport de Barcelona. I no pensava en res
concret, simplement posava l'esperit en reps, mentre viatjava a uns quants centenars de
quilmetres per hora.
***
Mentrestant, a la Delegaci de l'Opus Dei el Vicari Pals, com un maim, collocava
la quinzena carpeta dins de l'armari que tenia un pany nou. Era la d'en Ramon Cristau,
la darrera. Ara noms li romania posar-hi aquella altra carpeta que havia construt ell
mateix amb el ttol de Lex, i que contenia un sol full de paper amb l'emblema de
l'organitzaci i el segell de confidencial. El full era una relaci de catorze noms
ordenats alfabticament. Va tancar l'armari i es va guardar la clau lluenta a la butxaca.
El va dissimular amb el pany de paret fals i va sortir de l'oratori.

Si alg hagus pogut comparar la llista de la carpeta Lex del Vicari amb la que tenia
en Maristany al seu despatx, escrita a m per Don Nuo Sancho, hi hauria vist dos noms
menys, un dels quals era Galderic Maim i Rossell.
Tanmateix, mai ning de la Prelatura no l'hauria trobat a faltar, perqu mai no havia
figurat a cap Lex.

EPLEG

Des que la Gabriela Cristau havia descobert el cos de Don Nuo Sancho Nez de
Cogullada y Snchez de Fuenterrebollo estassat a la sagristia de la parrquia de Jess
de Natzaret, s'havien escolat gaireb dos anys.
En Maristany va rebre un correu electrnic molt curt. Contenia un enlla d'una
pgina web i el petit comentari C'est bien? . Signaven Aris.
Va visitar el web, que li va mostrar la sentncia del Tribunal Europeu dels Drets
Humans referent a la demanda de Don Nuo Sancho Nez de Cogullada y Snchez de
Fuenterrebollo contra l'Estat espanyol. La cort europea s'havia assabentat de la mort del
demandant i n'arxivava la majoria de peticions. Per n'acceptava una, tenint en compte
la seva transcendncia: els jutges tindrien obligaci de declarar la seva pertinena a
l'Opus Dei, si se sollicitava, perqu es considerava una qesti d'inters general. El
Tribunal donava la ra al demandant i prenia una srie de mesures per vigilar el
compliment de la sentncia. D'ara endavant, cap jutge no es podria negar a reconixer
la seva filiaci.
L'inspector es va alegrar de la notcia, tot i que ja sabia que, personalment, no
utilitzaria mai el dret a desemmascarar els jutges de l'Opus per recusar-los. Per la
senzilla ra que no interposaria mai cap demanda contra l'organitzaci: era massa
perills enfrontar-se a un cefalpode amb tants tentacles.
En Maristany volia respondre el missatge rebut per correu electrnic amb aquestes
paraules: Voulez-vous visiter la Mditerrane catalane?. Podria ser el principi
d'una bona amistat.
S'hi va repensar. L'Aris Konstantinidis es mereixia quelcom ms. Abans d'enviar un
missatge tan telegrfic, es va decidir a telefonar a Girona per demanar-ne el parer d'un
expert.
M'hauries d'ajudar, noi va comenar l'inspector. Et telefono per veure si em
pots traduir un text en francs, Josepmaria. Ning no ho sabria fer millor que tu. Qu
me'n dius?
Senyor Maristany, m'he canviat el meu nom de pila. Ara sc en Josep Maria
pertot, per els meus amics em diuen Pep. D'altra part, ja sap que pot comptar amb mi.
Dicti'm el text, o envi-me'l per correu electrnic i jo li retornar tradut.
Bon xicot, en Pep, va pensar en Maristany.

VICEN MENGUAL i CASELLAS neix a Figueres (Girona) el 1949 i com molts

empordanesos, es considera una mica tocat per la tramuntana. s doctor en Cincies
Biolgiques i professionalment ha estat Catedrtic de Cincies Naturals en diversos
Instituts de Batxillerat.
Com la majoria de la seua generaci, ha estat autodidacte en l'aprenentatge de la
llengua escrita. La novella La santa culpa (2009) representa un dels seus primers
passos en el mn de la Literatura, seguit per La butlla (2011).