7.1.2.

LES INFERNCIES

Un dels aspectes ms elementals que hem de tenir en compte a lhora dexplicar

qu s el llenguatge s la referencia. La referencia s la relaci entre els elements
lingstics i els elements del mn, com els elements lingstics ens serveixen per a
referir-nos a altres entitats, per a substituir-les, representar-les o simbolitzar-les
(Payrat, 2003). Recordem que el procs de referncia depn en gran mesura del
context i de la negociaci de significats que es du a terme entre els parlants durant la
interacci. El context i el cotext (o context lingstic, s a dir, all que diem abans i
desprs duna determinada intervenci) ens ajuden habitualment a aclarir els possibles
dubtes o ambigitats.

Quant als tipus de referncia, si aquesta sestableix entre entitats que estan
presents en el context de la situaci parlem de referncia exofrica (un exemple en
serien els dctics. Tanmateix, si tenim dos o ms elements amb el mateix referent
parlarem de referncia endofrica (catafrica o anafrica, segons els casos):

Catfora (el referent est ms endavant en el text): Ex. Una cosa et dir: vs amb compte.
Anfora (molt ms important i freqent que lanterior: es dna quant un element t el mateix
referent que un altre anterior. Ex. Vs amb compte: aix et dic.

Recordem que els enunciats moltes vegades tenen sentit ms enll del contingut
literal de les expressions que fem servir. Ac haurem de recordar conceptes com ara el
dimplicaci, pressuposici i implicatura:

a) Implicaci. Un enunciat nimplica un altre quan el cont (Ex: Li he regalat el

Tirant lo Blanch al meu germ i - Li he regalat un llibre al meu germ). La
implicaci compleix tres condicions: si afirmem el primer enunciat, afirmem el
segon (1); si neguem el primer enunciat, no podem afirmar o negar el segon
(2); si neguem el segon enunciat, neguem tamb el primer (3).
b) Pressuposici. Per tal danalitzar una producci lingstica, ens hem de fixar
en el que diu i tamb en el que no diu, s a dir, en all que es dna per
pressuposat. Hi ha un concepte semntic de la pressuposici (molt prxim a
la implicaci), i un vessant pragmtic: de fet, molts autores consideren que en
realitat no sn els enunciats els que tenen pressuposicions, sin que aquets
es troben a la ment dels parlants (Payrat, 2003: 91). Aix, si diem: - Joan ha
vingut, estem pressuposant tota una srie dinformacions en el receptor: qui s
Joan, on estava... Aix mateix, tamb suposem el context (ms o menys
 informal) en qu pot tenir lloc aquesta producci i en quins altres (per exemple
on no spiguen qui s Joan) no tindria cap sentit. En altres casos, hi entrarien
en joc diverses estratgies (Joan, el meu ve / que estava a Frana, Saps qui
et dic?...) per tal dassegurar la comunicaci a travs de la negociaci del
significat.
c) Implicatura. Si la implicaci era una inferncia de tipus lgic i semntic, i la
pressuposici estava entre la semntica i la pragmtica, la implicatura
conversacional tindr un carcter netament pragmtic: les implicatures fan
possible que els emissors transmeten i els receptors entenguen significats que
no estan explcitament en el que sha dit. Ex. Hem anat al parc i a dinar (tot
i que no hem dit en quin ordre hem fet aquestes activitats, el receptor entendr
que primer sha anat al parc i desprs a dinar). Hi ha implicatures que es basen
en la transgressi de les mximes conversacionals (que veurem ampliades en
la segent unitat): Ex. Molt b! (quan hem vist alg saltar-se un semfor en
roig). Des daquest segon punt de vista podem explicar, per exemple, moltes
de les anomenades figures retriques.