RESUM MEDITACIONS METAFSIQUES

1a meditaci
De les coses que hom pot posar en dubte
Cal posar un fonament de les cincies que sigui segur, ferm i constant. Descartes vol
desfer-se de totes les falses opinions admeses fins aleshores com a veritables.
El procediment o mtode consisteix a sotmetre a la prova de foc del dubte tota opini,
per trobar el cam recte cap a la veritat.
De qu es pot dubtar? 1) Dels sentits: alguna vegada ens han enganyat. 2) De la
suposada salut mental: no hem dobrar com els folls. 3) De la diferncia entre vetlla i
somni: no sembla que es puguin distingir amb netedat. 4) De la Fsica, lAstronomia, la
Medicina i les altres cincies. 5) De Du: com que s omnipotent, pot ser que
menganyi contnuament o que permeti que mequivoqui de vegades. I 6) dun geni
maligne: tot el que percebo podria no ser res ms que les seves illusions i enganys.
Conclusi de la 1a meditaci
De totes les opinions que havia adms antigament com a veritables, no nhi ha una
de la qual jo no pugui ara dubtar, no per alguna manca de consideraci o lleugeresa,
sin per raons molt fortes i seriosament considerades: de manera que s necessari
que aturi i suspengui, dara endavant, el meu judici (104) El llibre s un intent de
reconstrucci del que podem saber amb certesa.

2a meditaci
De la natura de lesperit hum i que s ms fcil de conixer que el cos
Les coses corporals (la matria) no sn res ms que extensi, figura i quantitat.
El jo, en canvi, no s una substncia material, sin esperit, cosa que pensa. No em
conec a mi mateix, no solament amb fora ms veritat i certesa, sin tamb amb ms
distinci i netedat? (117)
Que jo sc i que jo sc esperit, cosa que pensa, s la primera certesa indubtable que
podem trobar.
Conclusi de la 2a meditaci
s ms fcil conixer el propi jo que les coses corporals del mn.
La ra s que el jo no s una cosa extensa, sin una cosa que pensa. I aix s fcil
separar del jo tot el que no sigui pensament.
Sentn per pensament qualsevol activitat de la conscincia.
En canvi, requereix ms esfor conixer qu pertany i qu no pertany veritablement a
les coses corporals, a la matria, al mn.

3a meditaci
De Du, que existeix
Enteniment, voluntat, imaginaci i capacitat de sentir sn les facultats del jo o modes
de pensar, formes de pensar que es troben en el jo.
El descobriment de la 1a certesa/veritat ofereix el criteri per a sser cert dalguna cosa:
una percepci clara i distinta: ja puc establir com a regla general que totes les coses
que concebem fora clarament i amb fora distinci, sn totes veritables. (120)
En qu es fonamenta, per, el criteri de la claredat i la distinci de lenteniment? En
lexistncia de Du, en tant que s perfecte, bondat infinita i omnipotent, i, per tant, no
ens enganya i ens ha creat amb una natura capa de conixer la veritat de les coses a
travs de la claredat i la distinci de les idees del nostre esperit.

1
 Sense el coneixement que Du existeix i que Du no s enganyador, no podrem mai
sser certs dalguna cosa. Du s la garantia del coneixement, de la certesa i de la
veritat. Per demostrar-ho, Descartes analitza els tipus didees que apareixen en el nostre
enteniment i en troba tres segons lorigen: daquestes idees, les unes semblen sser
nascudes amb mi, les altres sser alienes i venir de fora, i les altres sser fetes i
inventades per mi mateix. (123) Per tant: innates, adventcies i factcies.
La natura ens inclina a creure que les adventcies sn semblants als objectes o coses
del mn. Per aquesta conseqncia, la ra no la troba pas necessria, ja que els sentits
ens han enganyat no poques vegades. Ara b, les idees que representen substncies
tenen ms realitat objectiva, ms graus de lsser o de perfecci, que els simples modes
o accidents de les coses.
I una idea aix ha de tenir sens dubte aix dalguna cosa, en la qual es troba si ms no
tanta realitat formal com realitat objectiva cont aquesta idea. (127)
Les idees adventcies sn com quadres o imatges que es refereixen a la realitat o
perfecci de les coses. De les coses del mn, lesperit concep amb claredat i distinci
noms la grandria, la figura, la situaci, el moviment o el canvi, la substncia, la
duraci i el nombre. Les altres qualitats (les secundries) es troben en nosaltres amb
obscuritat i confusi, no tenen un grau dsser o perfecci tan elevat.
Ara b, la idea del jo no prov del mn, perqu el jo s una cosa que pensa, i les coses
del mn sn matria o extensi que no pensa. La substncia que pensa i les substncies
materials sn completament diferents. La substncia jo i la substncia cosa corporal sn
tamb completament diferents de la substncia Du.
Pel nom de Du entenc una substncia infinita, eterna, immutable, independent,
omniscient, omnipotent, i per la qual jo mateix i totes les altres coses que sn (si s
veritat que nhi ha que existeixen) han estat creades i produdes. (132)
La idea de Du prova la seva existncia: no tindria tanmateix la idea duna substncia
infinita, ja que jo sc un sser finit, si no hagus estat posada en mi per alguna
substncia que fos veritablement infinita. (ib.)
La idea de Du s, doncs, una idea innata. I, en lordre del coneixement, la noci
dinfinit o de Du s primera i anterior a la noci del jo, que s finit. Du s la realitat
ms veritable perqu la seva idea en nosaltres (la idea dinfinit) t ms realitat objectiva
que cap altra idea: s la idea ms clara i ms distinta que podem tenir, de manera que no
podem afegir res a la sobirana perfecci que Du posseeix. I aix encara que no
comprenguem linfinit.
Du, que s omnipotent, ha creat el mn i ha creat el jo de cadasc, i a ms conserva
en el seu sser el que ha creat (creaci contnua). La ra ns que cal que hi hagi si ms
no tanta realitat en la causa com en lefecte. (137) Per tant, la 3a meditaci demostra
lexistncia de Du, de lsser mximament perfecte, com a garant del coneixement,
amb dos arguments a posteriori: 1) perqu jo existeixo, i 2) perqu jo existeixo tenint en
mi la idea de Du.
Cal concloure necessriament que, noms del fet que existeixo i que la idea dun
sser sobiranament perfecte (s a dir, de Du) s en mi, lexistncia de Du s
demostrada molt evidentment. (139)
La idea de mi s innata a mi, com tamb la de Du. Totes dues les ha posades Du en
mi: sn la marca de llur artfex.

2
Conclusions de la 3a meditaci
Du existeix, i aix garanteix la veritat del coneixement hum quan copsa les idees de
manera clara i distinta.
Du no s enganyador, ja que posseeix totes les perfeccions imaginables i enganyar s
una mancana o imperfecci.
Aix podem fiar-nos del nostre coneixement, ja que hem estat creats, dalguna manera,
a imatge i semblana de Du.
Del jo (2a meditaci) hem passat a Du (3a meditaci), per s Du qui garanteix la
idea del jo: lordre del descobriment descansa en lordre de la realitat (ordre ontolgic).
Per a Descartes, de lexistncia de Du depn la comprensi de les coses ms
elementals de la vida.

4a meditaci
Del veritable i del fals
Qu podem, doncs, conixer amb certesa? Com separar el veritable dels fals? Hi ha
molt poques coses que hom conegui amb certesa de les coses corporals, que nhi ha
moltes ms que ens sn conegudes respecte de lesperit hum, i encara moltes ms del
mateix Du (143).
Com que en Du no es pot trobar ni feblesa ni malcia, quan utilitzem el nostre poder
de jutjar, que hem rebut de Du, no ens podem enganyar.
Per lexperincia mostra que cometem molts errors. Per qu passa aix? Com que
som un sser entremig entre Du i el no-res, la nostra natura s feble i limitada, car est
exposada a moltes mancances: mequivoco perqu la potncia que Du mha donat per
a discernir el veritable del fals no s en mi infinita. (145)
Per aix no podem comprendre per qu Du fa el que fa. I, com que el poder de Du
s infinit, s lgic pensar que Du ha produt moltes altres coses a part de mi i de la idea
dEll que ha deixat en mi.
Qu s lerror? No s una pura negaci, s a dir, no s pas el simple defecte o
mancana dalguna perfecci que no ms donada, sin ms aviat una privaci dalgun
coneixement que sembla que hauria de posseir. (ib.) Per tant, els errors es produeixen
en mi pel concurs de dues causes: 1) el meu enteniment finit, i 2) la meva voluntat
infinita. En lenteniment en si, no hi ha mai cap error, tot i que s finit i limitat. Per la
voluntat no est tancada per cap lmit: s la cosa ms gran i ms perfecta que hi ha en
mi. I s ms extensa que lenteniment. Per aquesta voluntat duc en mi la imatge i
semblana de Du, ja que no la constreny cap fora exterior.
Lerror procedeix, doncs, dun mal s del lliure albir, duna mala aplicaci de la
voluntat a lenteniment: essent la voluntat molt ms ampla i extensa que lenteniment,
no la continc en els mateixos lmits, sin que lestenc tamb a les coses que no entenc
(149).
Aix triem el mal pel b, o el fals pel cert. Lerror es troba en el judici de la voluntat.

Conclusi de la 4a meditaci
Volem saber quin s lorigen dels nostres errors, per tal devitar-los. I ara sabem que
s la temeritat de la voluntat: dono temerriament el meu judici sobre les coses que no
concebo sin amb obscuritat i confusi. (152) Aquesta s la causa de les falsedats i
dels errors.
O sigui: oblidem la resoluci de no jutjar mai de cap cosa sense concebre-la tan
clarament i distintament que no la pogus oblidar mai. (ib.)
Si no loblidssim, podrem adquirir lhbit de no errar gens, ajustant la voluntat a
lenteniment.

3
5a meditaci
De lessncia de les coses materials; i de bell nou de Du, que existeix
s ms fcil, doncs, equivocar-se en el coneixement de les coses materials. Qu
podem saber amb certesa del mn? Existeixen coses fora de mi, com estic inclinat a
creure?
El que conec de les coses de manera clara i distinta s: la quantitat o longitud, llargada
i profunditat; la grandria, les figures, les situacions, els moviments i la duraci.
De manera molt ms obscura i confusa, tenim una infinitat daltres idees de les coses,
que es refereixen a qualitats secundries, no geomtriques ni matemtiques. Per tant, les
idees de la geometria i de laritmtica sn ben clares i distintes, prescindint que hi hagi
en el mn coses com les geomtriques; ex.: la idea de triangle. I ja he demostrat
amplament abans que totes les coses que conec clarament i distintament sn veritables.
(157)
De la mateixa manera es prova lexistncia de Du: Ara b, si noms del fet que puc
treure del meu pensament la idea dalguna cosa, sen segueix que tot el que reconec que
pertany clarament i distintament a aquesta cosa li pertany efectivament, no puc treure
daix un argument que s una prova demostrativa de lexistncia de Du? (ib.) Per a
Descartes, la Geometria s font de coneixement segur. Du es prova a partir de la idea
dun sser sobiranament perfecte que tenim en nosaltres com a idea innata. s una idea
tan certa com les veritats matemtiques o com les relacions lgiques entre conceptes:
no hi ha menys repugnncia de concebre un Du (s a dir, un sser sobiranament
perfecte) al qual manca lexistncia (s a dir, al qual manca alguna perfecci), que de
concebre una muntanya que no tingui vall. (158)
O sigui: noms del fet que no puc concebre Du sense existncia sen segueix que
lexistncia s inseparable dell, i per tant que existeix veritablement (159). A lsser
sobiranament perfecte, no li pot mancar cap perfecci; ergo existeix veritablement. A
Du, lexistncia li pertany amb necessitat; a nosaltres i a les coses, amb contingncia.
Les idees veritables sn nascudes en el nostre esperit: innates, congnites, no
procedeixen dels sentits, ni sn inventades o fingides per nosaltres. Entre elles, la
primera i principal en lordre de lsser s la de Du, tot i que en lordre del
conixer la primera s la del jo.
Demostrar que Du existeix porta a explicar per qu podem estar segurs del nostre
coneixement de les coses daquest mn. Du s la garantia de la veritat: madono que
la certesa de totes les altres coses en depn tan absolutament, que sense aquest
coneixement s impossible de poder mai saber perfectament res. (162)
Si ignors que hi ha un Du, no tindria mai una cincia veritable i certa de cap cosa
qualsevol, sin solament opinions vagues i inconstants. (ib.)
I aix Descartes ha arribat a trobar el fonament segur del saber que cercava: el criteri
devidncia i la demostraci de lexistncia de Du perfecte i omnipotent aplicant
aquest mateix criteri.
Les proves de Du
A les Meditacions metafsiques hi ha, per tant, 3 proves de lexistncia de Du: 2 a la 3a
meditaci i 1 a la 5a.
3a meditaci: 2 proves a posteriori (per efectes de la natura divina)
5a meditaci: 1 prova a priori (per consideraci de la natura divina)
Proves a posteriori: Du com a causa de la idea de Du en mi + Du com a causa de mi que
tinc la idea de Du
Prova a priori o versi cartesiana de largument ontolgic: lessncia de Du, en tant que sser
sobiranament perfecte, s inseparable de la seva existncia. O sigui, no es pot
pensar un sser perfecte sense una perfecci possible, com ara la dexistir

4
Conclusi de la 5a meditaci
Al final de la 5a meditaci, ja hem aconseguit uns quants coneixements veritables:
Que hi ha un Du, que s lsser sobiranament perfecte, etern, immutable, omnipotent i
omniscient, que no s enganyador.
Que totes les coses depenen, en lexistncia, lessncia i la conservaci, daquest sser
superior.
Que tot el que el meu esperit pot concebre de manera clara i distinta, no pot deixar
dsser veritable, car Du s el garant de la veritat del coneixement hum.
Que per aix podem arribar a construir cincies veritables i certes, i podem superar els
errors de la cincia i la filosofia del passat. La filosofia de Descartes s un cant a
loptimisme de les capacitats de la ment humana.

6a meditaci
De lexistncia de les coses materials i de la distinci real entre lnima i el cos de
lhome
La darrera meditaci vol demostrar que existeixen coses materials fora del jo. Du
ns la prova: Car no hi ha dubte que Du no tingui el poder de produir totes les coses
que jo sc capa de concebre amb distinci; i no he jutjat mai que li fos impossible de
fer alguna cosa, llevat de quan trobava contradicci a poder concebre-la b. (165)
Noms cal distingir entre la facultat de la imaginaci i la facultat de lenteniment, la
intellecci o concepci pura. La imaginaci s el poder daplicar lenteniment sense la
contenci de lesperit. Per aix ens pot enganyar. A ms, la imaginaci no s de cap
manera necessria a la meva natura o essncia, s a dir, a lessncia del meu esperit.
(166-167) Fa concebre com a existents coses que lenteniment no pot demostrar com a
existents. Per tant, no ens en podem refiar.
Segons pas: podem treure una prova clara de lexistncia de les coses corporals a partir
dels sentits? De fet, les idees que rebem dels sentits sn ms vives que les fingides per
la imaginaci. Per aix creiem que estan causades per les coses i que les coses sn
semblants a les idees que causen en nosaltres. Sembla, doncs, que la natura s la causa
de totes les idees que tenim de les coses. Per desprs moltes experincies han arrunat
a poc a poc tota la creena que havia afegit als sentits. (170) Sovint hem trobat lerror
en els judicis sobre els sentits exteriors.
Car la natura em semblava portar-me a moltes coses de les quals la ra em separava, i
aix no creia que calgus confiar gaire en els ensenyaments daquesta natura. (171)
Per tant, cal cercar una postura moderada, assenyada: ni admetre tot el que els sentits
semblen ensenyar-nos, ni posar en dubte tot el que diuen.
El criteri per a discernir ser: totes les coses que concebo clarament i distintament
poden sser produdes per Du (172). A ms es troba en mi una certa facultat passiva
de sentir, s a dir, de rebre i conixer les idees de les coses sensibles (173).
Aquestes idees em sn representades sovint sense que jo hi contribueixi de cap
manera, i fins i tot a desgrat meu (173-174). Per tant, hi ha dhaver substncies
materials que en sn la causa.
Tanmateix, aquesta percepci dels sentits s fora obscura i confusa en moltes coses
(174). Per tant, noms les idees de les coses que es troben en la Geometria sn
veritables.
Jo mateix, que sc una substncia que pensa, estic unit, per disposici divina, molt
estretament a un cos, a una substncia material, que no pensa.

5
Per tant: el meu cos (o ms aviat jo mateix tot sencer, en tant que sc compost del cos i
de lnima) pot rebre diverses comoditats i incomoditats dels altres cossos que
lenvolten. (176)
Lesperit, doncs, s qui ha de jutjar tot el que percebem, examinant les idees
adventcies acuradament i amb maduresa, car sovint els sentits sn foscos, obscurs i
confusos. La nostra natura corporal, tot i que s com una mquina, sovint ens enganya,
car s finita i fallible.
Lesperit o ra s el jutge del coneixement, car el jo s indivisible, com una cosa sola i
sencera, sense parts, i s completament diferent del cos, que s extens, divisible i no
pensa. Per aix lesperit s capa de jutjar sobre totes les percepcions dels sentits.

Conclusi de la 6a meditaci
Al final de les Meditacions metafsiques, la ra o esperit hum ha trobat la manera de
tenir el control sobre totes les idees de la ment. Ara ja sap on i com pot trobar la veritat
amb certesa: com que lenteniment ja ha descobert totes les causes dels meus errors, ja
no cal que temi en endavant que es trobi falsedat en les coses que em sn representades
habitualment pels meus sentits. I haig de rebutjar tots els dubtes daquests dies passats
com a hiperblics i ridculs (185). Descartes ha arribat a la sntesi final del mtode: em
puc refiar dels sentits en estat de vetlla perqu puc lligar les seves idees amb el seguit
de la resta de la meva vida (186). Sovint ens equivoquem en coses particulars, per
del fet que Du no s enganyador, sen segueix necessriament (ib.) que podem
confiar en la nostra ra, en la natura que Du ens ha donat. Ara ja podem tenir un saber
segur, fiable.

Conclusi del llibre

Qu sn les Meditacions metafsiques?
Una filosofia sobre el que pot conixer lsser hum amb certesa i seguretat.
Un intent de fonamentar totes les cincies en la metafsica (smil de larbre del saber).
La proposta duna metafsica molt diferent de la de ledat mitjana i de lantiguitat: el
jo, tancat en si mateix, es converteix en la font de la veritat, i la veritat queda aix
reduda a certesa, a la certesa que el subjecte troba en la seva conscincia. Neix la
filosofia moderna, la filosofia del subjecte que es converteix en el criteri de la veritat.
Descartes encara mant la hiptesi de Du, per aviat es creur que Du no s
necessari per a explicar el mn des de lhome