DESCARTES: CONCEPTES I VOCABULARI

Escepticisme: moviment filosfic que consisteix en pensar que, en cas de que existeixi
una veritat, el coneixement daquesta no s possible.

Mtode: El mtode cartesi ser universal, s a dir, vlid per totes les disciplines, i
estar basat en la ra. Es tracta de reflexionar a partir de veritats evidents, de forma ordenada,
una veritat rere una altra (pas a pas). Per dur-lo a la prctica necessitem partir dunes regles
(quatre) que caldr aplicar de manera activa en la investigaci de la veritat.

Regla de levidncia: no acceptarem com a vertadera una cosa que no sens presenti
de forma clara i distinta en la nostra ment.

Regla de lanlisi: hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui
possible per poder-los solucionar.

Regla de la sntesi: ordenar els meus pensaments, distingint les qestions simples de
les ms complexes, i recolzar-nos en les solucions dels problemes simples per a resoldre els
ms complexes.

Regla de lenumeraci: shan de fer tantes enumeracions completes i revisions

generals com faci falta per evitar les equivocacions.

Dubte metdic: postura inicial de la filosofia cartesiana. Descartes pretn fonamentar

el coneixement per aix hem de qestionar els coneixements rebuts, shan de tenir en compte
els arguments dels escptics si el que volem s acabar amb lescepticisme. Per aquesta ra el
mtode consisteix en no donar res com a vlid mentre ho puguem posar en dubte. En lextrem
daquesta posici Descartes arriba al dubte hiperblic (dubtem de tot, fins i tot de les veritats
matemtiques).

Jo: substncia pensant (res cogitans). El jo s la subjectivitat, la identitat personal, la

conscincia en sentit modern i Descartes diu que s la primera veritat que descobrim dins de
lordre del coneixement; puc dubtar de tot per la mateixa acci de dubtar em mostra el meu
sser. Dubto, penso i per tant, sc: cogito ergo sum.

Idees: sn conceptes, representacions mentals i segons Descartes, nhi ha de tres

classes: adventcies (provenen de lexperincia), factcies (construm nosaltres combinant
altres idees) i les innates (el pensament les posseeix per ell mateix).

Criteri devidncia: norma per la qual es regeix el coneixement. En un primer moment

Descartes ens dir que el criteri de veritat ser guiar-se per levidncia: tot all que percebi de
forma clara i distinta ser veritat. En un segon moment, laplicaci del mtode el condueix a
demostrar lexistncia de Du com a sser dotat de totes les perfeccions: entre aquestes
perfeccions hi ha la veracitat, per aix, Du es converteix en criteri devidncia (Du, que mha
creat racional, no pot ser que menganyi quan faig un s adequat de la ra).
 Du: res infinita, s la substncia ms important. Tot i que en lordre del coneixement
(ordo cognoscendi) la descobreixo en segon lloc, en lordre de les essncies (ordo essendi) s la
creadora de les altres dues (jo i el mn).

Argument de la infinitud: Entre les idees innates hi ha la idea de Du (idea dinfinit) i

aquesta idea precisa una causa adequada a la idea. No la puc haver causat jo perqu sc finit i
limitat, aix que la idea dinfinit noms la pot haver causat una substncia infinita, que s Du.
Du existeix com a causa de la idea dinfinit que hi ha a la meva ment.

Argument de la causalitat aplicada al jo: Si jo em considero a mi mateix, em

descobreixo finit i imperfecte (perqu dubto). Sc conscient de la meva imperfecci, aleshores
qui ha estat la meva causa? No puc ser jo perqu aleshores mhauria fet com les meves idees
innates (perfecte, infinit etc.). Aix doncs s evident que no mhe creat a mi mateix sin que he
estat creat per aquell sser que posseeix les perfeccions que jo conec de manera innata, he
estat creat per Du.

Argument ontolgic: Es compara a Du amb un teorema matemtic. Si analitzem la

idea de triangle, ens adonem que en aquesta idea hi ha implcit que la suma dels seus angles
ha de ser igual a 180. Aleshores, si analitzem la idea de Du, ens adonem que en ella hi va
implcita la seva existncia necessria, ja que la idea de Du remet a la idea de perfecci i la no
existncia seria una limitaci a aquesta perfecci. s ms perfecte lexistncia que la no
existncia, per tant, com que la idea de perfecci sidentifica amb Du, Du existeix. Du no es
pot pensar sin com a existent (de la mateixa manera que no podem pensar un triangle que la
suma dels seus angles no faci 180, o una muntanya sense la seva falda). Aquesta prova s una
variant de lArgument ontolgic de Sant Anselm.

Mn: res extensa, substncia que es caracteritza per la seva extensi. Del mn noms
en podem deduir lexistncia en sentit mecanicista, no podem parlar de qualitats secundries
(com el color, la forma etc.) perqu sn confuses.

Substncia: una realitat que existeix de tal manera que no precisa de cap altre per
existir. Literalment, aquesta definici s noms aplicable a Du, ja que els ssers finits, pel fet
dhaver estat creats i ser conservats per aquest, precisen de Du. Descartes sadona daquest
problema per vol mantenir la definici respecte el mn i respecte a la ment, perqu vol
subratllar la independncia mtua del jo i del mn extern.

Glndula pineal: rgan hum encarregat de connectar la res extensa (el cos) amb la
res cogitans (el jo, lnima). Descartes havia de solucionar el tema de la connexi de les dues
substncies en el cas de lsser hum i va postular lexistncia daquesta glndula que permetia
explicar la relaci entre lnima i el cos.