La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

LA FILOSOFIA DE HEGEL: SUBJECTE, SISTEMA I ESTAT

1. Introducci

George Wilhelm Friedrich Hegel naix en Stutgart en 1770 i mor a Berln en 1831.
Comunament considerat com el mxim exponent del moviment alemany vuitcentista de
l'idealisme, la seva filosofia va portar un demolidor influx per a la immensa majoria dels
pensadors posteriors. Des d'un punt de vista general, i a fi de donar compte sobre el
context histric i cultural del seu pensament, s'abandona ac la Illustraci per a donar pas a
un nou moviment passionalment i emocionalment superior: el Romanticisme. A pesar de
la complexitat del dit fenomen, s possible i necessari apuntar certes lnies caracterstiques
del moviment romntic.

1.1 El romanticisme

Segons A.C. Baugh, la paraula romntic va aparixer per primera volta a Anglaterra
cap a la meitat del segle XVII per a encunyar el fabuls, l'extravagant, el fantstic i irreal.
Amb el pas del temps, el dit terme va passar a indicar el renixer de l'instint i de l'emoci,
antany sufocats pel racionalisme dominant del segle XVIII (segle de les llums). Aix, des
d'un punt de vista historiogrfic i geogrfic, el romanticisme designa aquell moviment
espiritual que, implicant no sols la poesia i la filosofia, sin tamb les arts figuratives i la
msica, es desenvolupa a Europa entre finals del segle XVIII i la primera meitat del XIX, i la
manifestaci ms paradigmtica de la qual fou la que va sorgir a Alemanya.

En la sensibilitat romntica domina l'amor per la indecisi i l'ambivalncia, la inquietud

i el desassossec autocomplaents que s'esgoten en si mateixos. El terme ms com per a
indicar aquests estats d'nim foren el de la Sechnsucht (anhel nostlgic), a saber: un
desig que mai pot aconseguir la seva prpia meta perqu no sap quina s i no vol o no pot
conixer-la; un desig de desitjar, un desig que se sent inextingible i que, per aix mateix, es
consumeix en si mateix.

Generalment, poden assenyalar-se les segents idees fonamentals sobre el

romanticisme:

1. La ja anomenada Sechnsucht, aquell desig irrealitzable en la mesura que

all que s'ha desitjat s l'infinit, que s el sentit i l'arrel del finit. En aquest
punt estan absolutament d'acord tant la filosofia (com veurem amb Hegel),
com la poesia (com en el cas de Novalis). La filosofia ha de captar i mostrar
el nexe de l'infinit amb el finit, mentre que l'art ha de realitzar-lo: l'obra d'art
s l'infinit que es manifesta en el finit.

1
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

2. La naturalesa, sostreta enterament a la concepci mecanicista de la Illustraci,

s'entn com a vida que crea eternament, com un gran organisme totalment
af a l'organisme hum: la naturalesa s el mbil joc de forces que genera tots
els fenmens, incls l'home, i aquesta fora s, per tant, la fora d'all div.
3. Estretament lligat amb l'anterior est el sentiment de pnic, el sentit de
pertinena a l'un-tot, la sensaci de ser un moment orgnic de la totalitat.
En l'home es reflecteix, d'alguna manera, el tot, aix com al revs, l'home es
reflecteix en el tot.
4. El geni i la creaci artstica s'eleven a suprema expressi de la veritat i
l'absolut. En el poeta, naturalesa i art es fonen en una sola cosa i el pla
passional, encara que no intellectual, es torna fenmens musicals, potics.
5. Els romntics alimenten, a ms, una intensa nsia de llibertat que, per a molts
d'ells, expressa el fons actiu de tot lsser, valorant-la en totes les seves
manifestacions.
6. La religi es revalora en el sentit d'una relaci de l'home amb l'infinit i
etern, i se situa daquesta manera molt per damunt del pla en qu l'havia
ubicat la Illustraci. Es considera que la religi per excellncia s la cristiana,
encara que s'entn de diverses maneres.
7. En l'estela de l'element neoclssic, la
civilitzaci grega es percep amb una nova sensibilitat i
s'idealitza enormement.

En filosofia, el romanticisme es va caracteritzar pel

relleu que en alguns sistemes filosfics es va donar a la
intuci i a la fantasia, en contrast amb els sistemes basats
nicament en la freda ra entesa com l'nic rgan de la
veritat. Aix, els filsofs daquesta poca tamb posseeixen
continguts especfics que reflecteixen les idees generals del temps i, a voltes, van contribuir
a formar-les d'una manera determinant. Certs escrits de Schelling i de Hegel no poden
entendre's si no se'ls integra en l'esperit del moviment romntic i se'ls considera en
aquesta perspectiva.

Parallel al salt de la Illustraci al romanticisme, de la m

G. W. F. Hegel cap al 1831
de Hegel es dna el salt de la filosofia crtica kantiana a
lIdealisme absolut. Per a Julio Quesada, en la seua Altra histria de la filosofia,
l'idealisme, especialment l'alemany, es resumeix en l'intent de superar el pensament crtic
de Kant. Dita crtica apuntava tant als lmits epistemolgics del coneixement hum (Crtica
de la ra pura) com als lmits morals i poltics derivats de l'imperatiu categric (Crtica de la
ra prctica) i tamb les advertncies enfront d'un excessiu optimisme de la filosofia de la

2
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

histria derivada de les llums de la Illustraci. Si la filosofia transcendental o crtica ens

imposava certes precaucions respecte del que podem conixer, hem de fer i podem
esperar, l'Idealisme postkanti va voler superar aquests lmits i contradiccions o
antinmies de la ra respecte de la illusi transcendental de poder conixer
l'Absolut o ltim. Daquesta manera, l'idealisme post-kanti representa tres fronts de
superaci respecte a Kant. En primer lloc, supera les fronteres entre la ra terica i
l'especulativa tot i dinamitant les preteses oposicions insuperables entre fenomen i
nomen, subjecte-objecte, forma-contingut, finit-infinit, concepte-intuci sensible.
D'altra banda, supera les fronteres etico-poltiques de l'autonomia de l'individu fent
permeables les relacions entre la part i el Tot. I finalment, supera les fronteres crtiques
davant de la illusi transcendental d'una teleologia en la naturalesa i la histria.

Essencialment, els tres grans noms propis de l'Idealisme alemany sn: Johann Gottlieb
Fichte (1762-1814), Hegel (11770-1831) i Wilhem Joseph Schelling (1775-1854).

2. Dialctica i Fenomenologia

Per al nostre autor la filosofia tracta del saber absolut. Ara b, aquest saber no s
donat d'una volta en el seu origen, sin que s el final d'un desenvolupament que des
de les formes inferiors s'eleva fins a les superiors. La Fenomenologia de l'Esperit
(1807) s l'obra en qu Hegel es proposa mostrar la successi de les diferents formes o
fenmens de la conscincia fins a arribar al saber absolut. Hegel va concebre la
Fenomenologia com a introducci al sistema total de la cincia, en la mesura que l'nica
forma en qu pot existir la veritat s en el sistema cientfic daquesta veritat. s en la
mateixa naturalesa del coneixement on radica la necessitat que siga cincia, i per tant,
sistema.

El vertader sistema ser, doncs, el que resumeix, unifica i supera les doctrines
anteriors. Noms en la maduresa de la histria i de la cincia pot existir una vertadera
cincia sistemtica, i el mtode daquesta cincia s la dialctica, a s, el mtode de
l'evoluci interna dels conceptes segons el model tesi-anttesi-sntesi.

2.1 La Dialctica hegeliana

La concepci hegeliana de la realitat i de l'Esperit naix de la visi romntica, portant-la

fins a la seva culminaci, concloent-la i superant-la. L'infinit tendir romntic es resol i es
verifica, en un sentit positiu, per mitj de la noci hegeliana de l'Esperit com moviment
del reflectir-se en si mateix.

Per a Hegel, com hem dit, la captaci de la veritat es troba absolutament

condicionada per la mediaci. Aix, es torna necessari el trobar un mtode que

3
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

possibilite el coneixement de l'absolut d'una manera cientfica. Ser aquest un mtode

capa de portar ms enll dels lmits de l'enteniment, fins al punt de garantir un
coneixement cientfic de l'infinit, de la realitat en la seva totalitat, i convertir la filosofia en
cincia: la dialctica.

La dialctica va nixer en l'mbit de l'escola d'Elea, sobretot amb Zen, i en la Grcia

clssica va aconseguir el seu zenit amb Plat. En la Modernitat fou recuperada per Kant,
que la va privar de vertader valor cognoscitiu. El que far Hegel s recuperar i repensar la
dialctica clssica conferint-li moviment i dinamicitat a les essncies i als conceptes
universals, que descoberts ja pels antics, pareixien haver-se quedat en ells una espcie de
rgida calma, com petrificats. Daquesta manera, l'objectiu hegeli s el d'imprimir
moviment als conceptes, convertint, aix, al propi moviment en el nucli de la dialctica. El
moviment dialctic s la naturalesa mateixa de l'Esperit, una mena de moviment
circular, o moviment en espiral, amb un ritme tridic: tesi-anttesi-sntesi.

1. Tesi: flanc abstracte o intellectiu. Ac entra en joc l'enteniment. L'enteniment

s la facultat que abstrau conceptes determinats i que se cenyeix a tal
determinaci. Distingeix, separa i defineix, se solidifica en les definicions que
considera definitives. L'enteniment actua en relaci amb els seus objectes,
separant i abstraient; s, per aix, el contrari de la intuci immediata i de la
sensaci. La potncia abstractiva de l'enteniment s gran i admirable per a
Hegel, i la filosofia no pot prescindir d'ell i la seva tasca. No obstant aix,
l'enteniment com a tal subministra un coneixement inadequat, que roman
tancat en el finit, en l'abstracte solidificat i, per consegent, s vctima de les
oposicions que ell mateix crea quan distingeix i separa. Per tant, el pensament
filosfic ha d'anar ms enll dels lmits de l'enteniment.
2. Anttesi: flanc dialctic o negativament racional. Anar ms enll dels lmits de
l'enteniment constitueix el peculiar de la ra, que posseeix un moment negatiu
i un altre positiu. El moment negatiu s que el que Hegel qualifica de
dialctic, i que consisteix a esbatre la rigidesa de l'enteniment i dels seus
productes. Atorgar fludesa als conceptes de l'enteniment implica que isquen
a la llum una srie de contradiccions i d'oposicions de diversos gneres,
que havien quedat ofegats per la rigidesa de l'enteniment. Daquesta
manera, cada determinaci de l'enteniment sinverteix en la determinaci
contrria (i viceversa). Hegel defn que aquest moment dialctic est present
en tots els moments de la realitat. El dit procs dialctic es troba en totes les
altres formes de conscincia i en l'experincia general. Tot el que ens
rodeja pot ser pensat com un exemple de dialctica. El negatiu que emergeix
en el moment dialctic consisteix, d'una manera general, en la carncia que

4
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

revela cadascun dels contraris quan se'l compara amb l'altre. Aquesta carncia
actua com a mecanisme que impulsa cap a una sntesi superior, que s el
moment especulatiu, el moment culminant del procs dialctic.
3. Sntesi: flanc especulatiu o positivament dialctic. Aquest moment s el que
capta la unitat de les determinacions contraposades, el positiu sorgeix de
la resoluci dels oposats (sntesi dels oposats). La dialctica (com la realitat i
la veritat) consisteix en un moviment circular que no es det mai.

Aix, lespeculatiu s el tercer moment de la dialctica i consisteix en el coneixement

dels oposats en la seva unitat: s la reafirmaci del positiu que es realitza per mitj de la
negaci del negatiu. Propi de les anttesis dialctiques s, per tant, una elevaci del positiu
de les tesis a un nivell superior. Aix, per a Hegel, la negaci especulativa no s una
aniquilaci total o un esdeveniment definitiu, sin que s prpiament una conservaci del
que es nega, i la seva elevaci a un nivell superior suposa la seva reafirmaci i la seva
positivaci. Hegel empra els termes aufheben i aufhebung, que tenen el doble significat
de llevar, deixar de costat i conservar. En resum, l'especulatiu s el vrtex a qu arriba la
ra, la dimensi de l'absolut.

2.2 La Fenomenologia de l'Esperit

Per al nostre autor, quan l'home filosofa s'eleva per damunt de la conscincia comuna
i la seva conscincia es reala a l'altura de la ra pura collocant-se en una perspectiva
absoluta. I per a construir l'absolut en la conscincia cal negar i superar les finituds de la
conscincia, i elevar aix el jo empric fins al jo transcendental, ra i Esperit. Hegel
est convenut que el pas des de la conscincia comuna fins a la conscincia filosfica ha
d'ocrrer d'una manera mediada i no d'una manera romnticament immediata i, per tant,
admet tamb que hi ha una espcie de introducci a la filosofia que ja s ella mateixa
filosofia.

En la Fenomenologia com a cam a l'absolut, l'home queda tan implicat com el mateix
absolut. L'home no es troba allunyat i separat de l'absolut, sin que s una part
estructural i determinant d'ell, perqu l'infinit hegeli s l'infinit que es fa per mitj del
finit, i l'absolut s lsser que torna eternament a si des del ser un altre. Daquesta
manera, la Fenomenologia revist la forma d'una introducci o propedutica que
constitueix no sols un moment de la vida humana, sin tamb de la vida de l'absolut. La
Fenomenologia s el cam que condueix a la conscincia infinita fins a l'absolut infinit, i
coincideix amb el cam que l'absolut ha recorregut i recorre per a arribar a si mateix, i la
seva metodologia haur de ser la metodologia cientfica ms rgida: la dialctica.

5
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

La Fenomenologia, en el sistema hegeli, s laparixer de l'Esperit mateix en diferents

fases, que partint de la conscincia emprica, s'eleva de manera gradual a plans cada volta
ms alts. La Fenomenologia s la cincia de l'Esperit que apareix en forma desser
determinat i sser mltiple i que, a travs d'una srie successiva de figures, a s,
de moments dialcticament vinculats entre si, arriba al saber absolut. Des daquest punt
de vista, hi ha dos plans juxtaposats en el si de la Fenomenologia:

1. El pla constitut pel cam recorregut per l'Esperit fins a arribar a si mateix a
travs de totes les vicissituds de la histria del mn, que s per a Hegel el cam
a travs del qual l'Esperit s'ha realitzat i s'ha conegut a si mateix.
2. El pla propi de cada individu empric, que ha de tornar a recrrer aquell
cam i fer-lo seu. Aix, la histria de la conscincia de l'individu noms pot ser
un tornar a recrrer la histria de l'Esperit.

3. Subjecte

La dialctica critica el clssic concepte de subjecte ents com si fos un punt fix a qu
noms hem d'adherir els predicats. Observem la proposici especulativa hegeliana per
antonomsia: tot el que s real s racional, i tot el que s racional s real . Amb aix,
Hegel significa que la idea no s separable de lsser real i de l'efectiu, sin que la
realitat o lefectiu s el desenvolupament mateix de la idea, i viceversa. S'ha de tenir en
compte que, per a Hegel, tot el que existeix o succeeix no est fora de l'absolut, sin
que s un moment impossible de suprimir del mateix, i d'ac el panlogisme hegeli:
tot s pensament, s a dir, tot s racional en la mesura que s determinaci del
pensament (el Nous dels antics).

3.1 La realitat s subjecte

Hegel afirma que la realitat i la veritat no s substncia, sin subjecte, s a dir,

pensament, Esperit. A fou possible grcies al jo pense kanti (a aquell subjecte
transcendental que ha de poder acompanyar a totes les meves representacions) i als
diferents replantejaments del criticisme, i particularment de les aportacions de l'idealisme
de Fichte i de Schelling. En aquest sentit, s necessari atendre la crtica hegeliana daquests
autors per a entendre d'una manera plausible la tesi de la realitat com a subjecte.

3.1.1 Crtica a Fichte i a Schelling

Dir que la realitat no s substncia sin subjecte, Esperit, equival a dir que s
activitat, procs, moviment o automoviment. Per a Fichte, el jo s pura activitat
que s'autoposa i s'oposa a si mateix el no-jo. Al llarg daquest procs, el jo fichti mai
arriba a una meta definitiva, ats que el lmit avana i s'allunya fins a l'infinit, mai sent

6
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

superat per complet. No obstant aix, per a Hegel, aquest infinit, que pot configurar-se
com una recta que avana sense cap limitaci, constitueix un mal infinit, un fals infinit,
ja que s un procs inacabat en la mesura que mai arriba del tot al seu propi fi o objectiu, i
lsser i l'haver dsser romanen escindits de forma perenne en una carrera sense final.
Daquesta manera, segons Hegel, Fichte no aconsegueix recompondre l'escissi entre
jo i no-jo, subjecte-objecte, infinit-finit. Per tant, en Fichte continua havent-hi una
no-superada oposici o anttesi estructural que cal superar.

Per la seva banda, Schelling havia realitzat un intent de superar aquestes escissions
per mitj de la seva filosofia de la identitat. No obstant aix, la concepci de la realitat
com a identitat originria entre jo i no-jo, entre subjecte-objecte, entre infinit i finit, molt
prompte fou considerada per Hegel com a buida i artificiosa.

3.2 L'Esperit com a infinit

Per al nostre autor, l'Esperit s'autogenera, generant al mateix temps la seva prpia
determinaci i superant-la plenament. L'Esperit s infinit, perqu sempre s'actualitza i es
realitza a si mateix. L'infinit s el positiu que es realitza per mitj de la negaci d'aquella
negaci que s prpia de tot el finit, s l'eliminaci i superaci sempre activa del finit.

L'Esperit hegeli s com un cercle en el qual principi i final coincideixen dinmicament,

com un moviment en espiral dins del qual el particular sempre est posat en l'universal,
lsser sempre es resol en l'haver dsser, i la realitat sempre es resol en el racional. La
realitat s un procs que s'autocrea mentre va recorrent els seus moments successius, i en
el qual el positiu s el moviment mateix, que constitueix un progressiu autoenriquiment
(de planta a capoll, de capoll a flor, de flor a fruit).

3.3 El moviment tridic de l'Esperit en sentit circular dialctic

El moviment propi de l'Esperit s el moviment del reflectir-se en si mateix (sentit

de circularitat), i poden distingir-se tres moments en ell:

1. Moment del ser en si.

2. Moment del ser un altre o fora de si.
3. Moment de el retorn a si o el ser en si i per a si.

Seguint amb la metfora de la planta, pot dir-se que la llavor s en si la planta, per ha
de morir en tant que llavor i, per tant, eixir fora de si per a convertir-se, desplegant-se, en
la planta per a si (o en si i per a si).

7
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

Com hem vist, per a Hegel la realitat s subjecte, Esperit, de manera que en la
Fenomenologia trobem l'itinerari que recorre aquest subjecte, aquest Esperit, en els seus
diversos moments o figures.

3.4 Les etapes de l'itinerari fenomenolgic

L'Esperit que es determina i apareix s la Conscincia. Conscincia indica una

determinada relaci entre un jo i un objecte, una relaci subjecte-objecte, i s aquesta
oposici (subjecte-objecte) el tret definitiu de la conscincia. Ara b, l'itinerari de la
Fenomenologia consisteix en una progressiva mediaci daquesta oposici fins a la seva
total superaci. Aix, pot dir-se que l'objectiu que Hegel persegueix s el d'eliminar
l'escissi entre conscincia i objecte, demostrant que l'objecte no s ms que el si
mateix de la conscincia, s a dir, autoconscincia: aquella autoconscincia que Kant
havia convertit en el centre de la filosofia i que Hegel tracta de fonamentar cientficament,
extraient les seves ltimes conseqncies.

D'una manera esquemtica, l'itinerari fenomenolgic recorre les etapes segents:

1. Conscincia
2. Autoconscincia
3. Esperit
4. Religi
5. Saber absolut

Sumriament, la tesi de Hegel defn que tota conscincia s autoconscincia i, al

seu torn, l'autoconscincia es descobreix com a ra. Finalment, la ra es realitza
plenament com a Esperit, el qual, a travs de la religi, arriba a la seva culminaci en
el saber absolut.

Cadascuna daquestes etapes est constituda per moments o figures diferents.

Hegel presenta cadascuna daquestes figures de manera que permet apreciar que la seva
determinaci s inadequada i que, per tant, es veu obligada a passar al seu contrari.
Aquest contrari supera el negatiu del seu predecessor, per al seu torn, tamb es mostra
determinat i, per tant, inadequat. A obliga a continuar avanant de forma successiva
segons el ritme de la dialctica. El moment culminant daquest procs coincideix amb
l'instant en qu l'Esperit es converteix en objecte de si mateix. Per per a aclarir tot aquest
recorregut, s necessari analitzar cadascuna de les seves fases:

3.4.1 La Conscincia (certesa sensible, percepci i enteniment)

En aquesta primera figura la conscincia contempla i coneix el mn com quelcom

diferent de si mateixa i independent d'ella. Es desplega en tres moments:

8
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

1. La sensaci: el particular apareix com a veritat; per prompte s'aprecia el seu

carcter contradictori, fins al punt que per a comprendre el particular es fa
necessari passar al general.
2. La percepci: l'objecte pareix la veritat; per tamb s contradictori, perqu
resulta ser un i molts, s a dir, un objecte amb moltes propietats al mateix
temps.
3. L'enteniment: l'objecte es presenta com un fenomen produt per forces i per
lleis, i ac el sensible es resol en la fora i en la llei, que sn obra de
l'enteniment. Daquesta manera, la conscincia arriba a comprendre que
l'objecte depn de quelcom diferent de si, a s, de l'enteniment i, per
tant, d'alguna manera, de si mateixa. s aix com la conscincia es converteix
en autoconscincia (saber de si mateixa).

3.4.2 L'Autoconscincia

L'autoconscincia aprn a saber qu s ella en realitat a travs dels moments

individuals. Primer, exclou de si mateixa de manera abstracta tota alteritat, considerant
all altre com inesencial i negatiu. No obstant aix, prompte ha d'abandonar aquesta
postura davant de la trobada amb altres autoconscincies, i aix naix la lluita per la vida i
per la mort, que s l'nica que permet que es realitze l'autoconscincia (ix de la postura
abstracta del en si i es transforma en per a si). En efecte, cada autoconscincia necessita
estructuralment de l'altra, i el resultat daquesta lluita no ha de ser la mort sin el
sotmetiment. Aix naix la dialctica de l'amo-esclau.

1. Dialctica de l'amo i l'esclau. Tota conscincia individual, dir Hegel, tot jo',
s autoafirmaci que tendeix a expandir-se, moviment vital que fa que
s'entre en conflicte amb altres conscincies individuals tan afirmatives com la
prpia. La ra dialctica descriu la realitat daquesta lluita de contraris que
inevitablement porta a la lluita pel reconeixement. Les autoconscincies estan
relacionades entre si; ara b, no hi hauria una altra forma de comprovar aquell
reconeixement i independncia sin per mitj de la lluita a vida o mort. La
submissi de l'esclau a l'amo, el reconeixement que aquest li professa a aquell,
es basa en la por de la mort. La superioritat de l'Amo noms es deu al temor
de l'Esclau obligat a servir-li. Ac comena a gestar-se l'anttesi: l'Amo, dedicat
als plaers i a que l'Esclau ho faa tot, acabaria amb el temps per dependre
daquest (i cada cop ms conforme la industrialitzaci vaja fent-se ms palesa).
Daquesta manera, ats que l'Amo queda completament fora del mn del
treball, l'Esclau anir prenent conscincia del seu propi valor en tant de saber
que t la prpia formaci del treball que est parint un nou mn, una societat

9
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

nova transformada materialment pels productes del treball. En aquest tipus de

relaci es desenvolupa un moviment dialctic, que acabar per provocar
una inversi de papers. El senyor (amo) acaba per convertir-se en
dependent de les coses, i deixa de ser independent, perqu ja no sap fer tot
el que fa el serf; mentre que el serf acaba per independitzar-se de les coses
al fer-les. Daquesta manera, l'oci de l'Amo l'apartaria del mn tcnic, i aquest
mn passaria a pertnyer-li a l'Esclau per ser ell el subjecte que, en contacte
amb les ferramentes de treball i coneixedor dels seus mecanismes, adquireix
un saber prctic objectiu. Aquesta s la ra per la qual l'Esclau ha de sentir-se
ms lliure que l'Amo, ja que es reconeix en els productes del seu treball. No
obstant aix, es tracta d'una llibertat que no va ms enll de la conscincia
interior individual que pren l'Esclau, i que ha de patir aquesta contradicci
estoicament.
2. Estocisme. Representa la llibertat de la conscincia que, al reconixer-se com
a pensament, es colloca per damunt del senyoriu i de l'esclavitud. L'estocisme,
al voler alliberar l'home de tots els impulsos i totes les passions, lalla de la
vida i, per consegent, la seva llibertat es torna abstracta, es refugia en el seu
interior i no supera l'alteritat.
3. Escepticisme. Transforma l'apartament del mn en una actitud de negaci del
mn. Al negar tot el que la conscincia considerava cert, buida
l'autoconscincia, portant-la a l'autocontradicci. L'autoconscincia escptica
nega les mateixes coses que es veu obligada a realitzar, i viceversa, a s,
nega la validesa de la percepci, per percep; nega la validesa del pensament,
per pensa, i nega els valors de l'actuar moral, per actua d'acord amb ells.
4. La conscincia infeli. L'escissi implcita en l'autocontradicci de
l'escepticisme, es torna explcita en la conscincia infeli, que s la
conscincia de si com duplicada o desplegada, en l'aspecte immutable i
mutable. La conscincia infeli s el tret que caracteritza sobretot al
cristianisme medieval, perqu busca el seu objecte en un ms enll
inabastable: est collocada en aquest mn, per es troba per complet girada
cap a l'altre mn (inabastable). La superaci del negatiu que s prpia de tal
escissi condueix a una sntesi superior, que es du a terme en el pla de la
ra.

3.4.3 La Ra

10
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

La ra naix en el moment en qu la conscincia adquireix la certesa de ser

tota la realitat. La dita certesa es va adquirint a travs de les etapes dialctiques de la ra
i cristallitza en l'adquisici de la unitat entre el pensar i lsser. Aquesta s la postura
prpia de l'Idealisme. Ara la conscincia, en tant que ra, sap que s unitat de pensament i
dsser. Hegel presenta tres figures respecte a la ra:

1. La ra que observa la naturalesa constituda per la cincia de la naturalesa

que es mou en el pla de la conscincia de que el mn s cognoscible per la
ra, s a dir, s racional. La ra per a trobar-se a si mateixa en el seu un
altre, ha de superar el moment
Hegel realitzant una lectura amb els seus
observador i passar al moment actiu, a alumnes (1830)
l'esfera moral.
2. La ra que actua. L'itinerari de la ra activa consisteix a comenar a
realitzar-se, primer com a individu per a elevar-se fins a l'universal i,
posteriorment, superant els lmits de la individualitat i aconseguint la superior
uni espiritual dels individus. Figures:
1. De l'home que busca la felicitat en els plaers i el goig (Faust de Goethe).
2. De l'home que obeeix la llei del cor individual (com en el sistema de
Rousseau).
3. De la virtut i de l'home virtus, per d'una manera encara abstracta
(Robespierre o el Quixot).
3. Finalment trobem la ra com a sntesi dels dos moments precedents, que
procedeix de l'autoconscincia que supera la seva oposici respecte als altres i
al curs del mn, trobant en aquests el seu propi contingut. Tamb ac trobem
tres moments:
1. El representat per l'home
totalment bolcat cap a l'obra
que realitza.
2. El de la ra legisladora.
3. El de la ra examinadora o
crtica davant de les lleis.

El moment conclusiu daquest procs esdev quan l'autoconscincia descobreix, en

aquesta fase, que la substncia tica no s ms que all en la qual cosa ja est
immersa: s l'ethos de la societat i del poble en qu viu.

3.4.4 L'Esperit

La ra que es realitza en un poble lliure i en les seves institucions s la conscincia que

torna a unir-se ntimament amb la seva prpia substncia tica, convertint-se en Esperit.

11
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

L'Esperit s la unitat de l'autoconscincia en la perfecta llibertat i independncia i al

mateix temps, en la seva oposici, mediada. L'Esperit s un jo que s nosaltres,
nosaltres que s jo. Al llarg de la resta de l'itinerari fenomenolgic, s'aprecia que les
figures es converteixen en figures d'un mn, s a dir, etapes de la histria que ens
mostren l'Esperit alienat en el temps, el qual, a travs daquesta alienaci, es realitza,
es troba i, finalment, s'autoconeix. Les etapes fenomenolgiques de l'Esperit sn:

1. L'Esperit en si, com eticitat (mn grecorom).

2. L'Esperit estranyat de si mateix (Illustraci i Revoluci francesa que acaba en
el terror jacob).
3. L'Esperit cert de si mateix.

3.4.5 La Religi

Amb la religi s'arriba a la meta, al saber absolut. En la religi i en les seves diferents
manifestacions, l'Esperit es fa conscient de si mateix per noms des del punt de vista
de la conscincia que s conscient de l'essncia absoluta, i no encara com autoconscincia
absoluta de l'absolut mateix, que ser el punt de vista del saber absolut. La religi s
l'autoconscincia de l'absolut, per que encara no ha arribat a la perfecci, ja que
assumeix la forma de la representaci i no la del concepte.

3.4.6 El Saber Absolut

La superaci de la forma de coneixement representatiu, que s propi de la religi,

condueix al pur concepte i al saber absolut, al sistema de la cincia que Hegel exposa
en la lgica, en la filosofia de la naturalesa i en la filosofia de l'Esperit.

4. Sistema

La Fenomenologia ens ha traslladat des del punt de vista del saber de la conscincia
emprica fins al punt de vista del saber absolut. L'itinerari fenomenolgic consisteix, doncs,
en un dirigir-se contra les aparences que sn superades (suprimides i conservades) fins al
moment en qu la conscincia arriba al punt de vista del saber absolut. En aquest pla
desapareix tota diferncia entre certesa (factor subjectiu) i veritat (factor objectiu), entre
saber com a forma i saber com contingut. El saber absolut consisteix, per aix, en la
coincidncia absoluta de forma i contingut.

4.1 La Lgica (Tesi)

12
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

La Lgica de Hegel no s un instrument o mtode, com la lgica tradicional, sin

que s l'estudi de l'estructura del tot en el moment de la lgica mateixa, com a idea en si:
s l'autoestructurar-se de la bastimentada del tot. Ena quest sentit, la tesi de fons de la
lgica hegeliana, que recupera l'antiga postura de Parmnides, s que pensar i sser
coincideixen: el pensament, en el seu procedir, coincideix amb si mateix i amb el seu
contingut, i esta realitzaci dialctica s a un temps, d'una manera cada volta ms elevada,
un pensar lsser i lsser del pensament. La lgica coincideix amb l'ontologia (i per
tant, amb la metafsica) i, en aquest sentit, constitueix la sntesi especulativa dels
continguts que es troben en l'rganon i en la Metafsica d'Aristtil.

En la seva totalitat, per tant, la lgica s el regne del pensament pur, de la veritat
tal com aquesta s en si mateixa i per a si: s la manifestaci de Du com s en la
seva eterna essncia abans de la creaci del mn i de tot Esperit finit. Aix mateix, el
logos de la lgica ha de concebre's tamb com a desenvolupament i procs dialctic: la
idea lgica s la totalitat de les seves determinacions conceptuals en el seu
desplegament dialctic. Les tres esferes de la dialctica sn: lsser, l'essncia i el
concepte.

4.1.1 Lgica objectiva.

4.1.1.1 La lgica de lsser

El comenament absolut de la lgica est constitut per la primera trade amb qu

s'inicia l'avan lgic de la primera categoria. Dita trade est formada per lsser, el no-
sser i lesdevenir: aquestes resumeixen tot el que s i tot el que pot ser pensat o dit.
Hegel va afirmar expressament que les categories de la seva lgica es limiten a expressar
l'absolut a un niell progressivament ms elevat (de manera que les successives triades
lgiques expressen sempre tot d'una manera cada volta ms articulada).

4.1.1.2 La lgica de l'essncia

Es dedica a aprofundir per a trobar les arrels de lsser. De fet, s lsser mateix que
es replega i es torna ms profund reflectint-se en si mateix. En aquesta part de la lgica es
troben els debats sobre els principis d'identitat i de no contradicci. Aquests principis tal
com els va formular Aristtil, segons Hegel, representen el punt de vista de l'enteniment
abstracte, unilateral, per no el punt de vista de la veritat. Per a Hegel, la vertadera
identitat ha d'entendre's com identitat que inclou les diferncies. La vertadera
identitat s la que es realitza dialcticament suprimint i conservant les diferncies i que
implica, per tant, la identitat en la distinci i la distinci en la identitat. Respecte de la
contradicci, es tracta del ressort activador de la dialctica, i per tant, s quelcom

13
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

absolutament necessari. Noms l'infinit s no-contradictori, en quant s una perenne

superaci de la contradictorietat del finit.

4.1.2 La lgica subjectiva

4.1.2.1 La lgica del concepte.

En aquesta secci Hegel arriba a la lgica subjectiva. Ac, subjectiu t un sentit

positiu en tant que designa una lgica que permet entrar en l'esfera superior del subjecte.
La veritat de lsser s l'essncia, igual que la veritat de l'essncia s la ra. En la lgica
del concepte no sols es descobreix que la realitat s el subjecte, sin que tamb es
descobreix el per qu. La lgica hegeliana del concepte s la lgica conduda des del punt
de vista del que Kant havia albirat per mitj del seu jo pense i que Fichte ja havia
desenvolupat al llarg del seu pensament. Ac no sols saprofundeix encara ms en ella, sin
que se la porta fins a les seves ltimes conseqncies. Es considera que tot s un
autodesplegar-se dialctic del subjecte, que s tota-la-realitat. Amb concepte, Hegel
es referix al resultat total del moviment lgic aconseguit fins ac. El concepte seria el jo
pense que s'autocrea, i a l'autocrear-se, crea totes les determinacions lgiques.

4.2 La Filosofia de la Naturalesa (Anttesi)

La naturalesa s la idea alienada, en el seu estar-fora-de-si. La naturalesa s presa

com l'anttesi (segon moment negatiu-dialctic, autonegaci de la idea) de la que haur de
sorgir desprs el tercer moment de la sntesi (el moment positiu-dialctic o especulatiu):
l'Esperit en qu, a travs de la negaci de la negaci, es realitza el moment de la mxima
positivitat. Hegel insisteix molt en el moment de la negativitat constitut per la
naturalesa, i la considera com la decadncia de la idea des de si mateixa i insisteix en la
impotncia de la naturalesa. La naturalesa, en la seva existncia, no mostra cap llibertat,
sin noms necessitat i accidentalitat. Daquesta manera, s'arriba a la idea com a sser: la
naturalesa s la idea com a objecte. La veritat i el fi de la naturalesa, els graus ascendents
del qual sn la mecnica, la fsica i l'orgnica, s l'Esperit.

4.3 La Filosofia de l'Esperit (Sntesi)

L'Esperit s la idea que torna a si mateixa des de la seva alteritat, s la ms alta

manifestaci de l'absolut, l'autorealitzaci i l'autoconixer-se de Du. La filosofia de
l'Esperit tamb s'estructura de manera tridica:

4.3.1 L'Esperit subjectiu.

Per a Hegel l'Esperit no s sin la idea infinita que encara es troba lligada al finit. Les
seves etapes sn:

14
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

1. L'antropologia, l'estudi de l'nima, que considera en la seva fase primignia

com el somni de l'Esperit o com lenteniment potencial aristotlic.
2. La fenomenologia, que torna a plantejar alguns dels temes de la gran obra (la
Fenomenologia), i que porta des de la conscincia, passant per
l'autoconscincia, fins a la Ra.
3. La psicologia, que estudia l'Esperit teric, l'Esperit prctic i l'Esperit lliure com a
sntesi dels dos primers moments.

4.3.2 L'Esperit objectiu

L'Esperit objectiu es realitza a travs de les institucions de la famlia, en els

costums i en els preceptes de la societat, s a dir, en les lleis de l'Estat. s l'ethos que
nodreix la vida etico-poltica i, per aix, s la histria que es fa. En aquest context, Hegel
afirma que l'Esperit objectiu s el moment de la realitzaci de la llibertat en lordre
intersubjectiu i que es va eixamplant en nivells i moments dialctics successius: dret,
moralitat i eticitat.

1. Dret. La voluntat lliure, per a no continuar sent purament abstracta, ha de

donar-se una existncia, concretar-se. Aix naix el dret i el que est amb ell
relacionat.
2. Moralitat. Aquesta forma d'existncia immediata resulta inadequada per a la
llibertat en la mesura que s immediata i exterior. Tal immediatesa i exterioritat
han de negar-se i superar-se a travs de la mediaci i la interioritzaci, amb la
qual cosa naix la moralitat. En aquesta esfera, all que compta s el judici
moral personal, la meva voluntat, la forma d'universalitat en qu inspira la regla
de l'actuar. Aquesta s l'esfera de la voluntat subjectiva l'exemple paradigmtic
de la qual s representat per l'tica kantiana, a la qual Hegel li retrau ser
unilateral, perqu tanca a l'home en el seu interior. Aquesta unilateralitat
queda eliminada i superada per mitj de la realitzaci externa i concreta de la
voluntat.
3. Eticitat. Aquest moment s la sntesi dels dos moments precedents, aquell
moment en qu el voler del subjecte es realitza volent fins concrets, portant
aix a terme una mediaci entre all subjectiu i all objectiu. Al seu torn,
l'eticitat es realitza dialcticament en tres moments: la famlia, la societat i
lEstat. L'Esperit immediat o natural s la famlia, la totalitat relativa de les
relacions dels individus com a persones independents s la societat, i l'Esperit
desenvolupat en una realitat orgnica s l'Estat. Per tot aix, els fins que vol la
voluntat lliure en la fase de l'eticitat sn aquells fins concrets que posa la

15
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

realitat viva de la famlia, que assenyala la societat amb les seves mltiples
exigncies i que l'Estat determina amb les seves lleis.

5. L'Estat

Al llarg de la seva obra, Hegel presta especial atenci a l'Estat, ja que s per mitj
daquest i a travs de la dialctica que sinstitueix entre els Estats com es realitza la histria,
s a dir, la manifestaci-realitzaci de l'Esperit objectiu. A ms, com a sntesi del dret i de
la moralitat, i com a veritat final de la famlia i de la societat, l'Estat s la idea
mateixa que es manifesta en el mn, la forma plena de l'Esperit objectiu. Es tracta,
doncs, d'una creaci de la ra i de la forma suprema en qu es desenvolupa la idea de la
moralitat.

Segons la concepci hegeliana d'Estat, aquest no existeix per al ciutad, sin que s el
ciutad el que existeix per a l'Estat. El ciutad noms existeix en tant que membre de
l'Estat: es tracta del rescat de la concepci grega de la relaci entre l'individu i la polis i
que Hegel torna a plantejar i porta fins a les seves ltimes conseqncies, en el context del
seu idealisme. En aquest sentit, s perfectament comprensible que Hegel critique totes
les teories del contracte social (Hobbes, Rousseau, etc.), perqu estes pressuposen que hi
ha un individu-anterior-a-lEstat i aix, segons Hegel, s totalment absurd: l'individu
sempre existeix en l'Estat, perqu les parts existeixen com a
parts d'un tot (holisme).

No obstant aix per a Hegel, s una evidncia el que cap

Estat concret realitza plenament la idea de l'Estat: aquesta es
realitza en el desenvolupament total de la histria universal. En
aquest context, doncs, la histria universal representa el
desplegament de la dialctica interna de la idea de l'Estat.

5.1 La Histria Universal

Per al nostre autor, la histria s el desplegar-se de l'Esperit en el temps. La

histria s el judici del mn, i la filosofia de la histria s el coneixement i la revelaci
conceptual daquesta racionalitat i daquest judici. La filosofia de la histria s la visi de la
histria des del punt de vista de la ra, enfront de la visi tradicional de l'enteniment.

La histria del mn es desenvolupa segons un pla racional i la filosofia de la

histria s el coneixement cientfic daquest pla. Aix, la filosofia de la histria es
converteix en una teodicea, a s, un coneixement de la justcia divina i una
justificaci del que apareix com a mal enfront del poder
Hegel cap al 1828

16
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

absolut de la ra.

En aquest context, l'objectiu de Hegel s explicar com es desplega concretament

l'Esperit objectiu en la histria i en quina mesura aquest Esperit es particularitza en el que
ell denomina Esperit del poble. Succintament, doncs, l'Esperit del poble vindria a
representar una manifestaci particular de l'Esperit del mn.

La ra universal fa que actuen en favor seu les passions irracionals i el particular, i en

a consisteix el que Hegel anomena astcia de la ra. En virtut d'aix, la histria del
mn passa a travs d'etapes dialctiques que assenyalen un increment progressiu de
racionalitat i llibertat, a s, la histria del mn mostra un anar-guanyant-llibertat i un
anar-guanyant-racionalitat. Aix, Hegel distingeix quatre moments en l'evoluci histrica
dels pobles, i els assimila a les etapes de la vida humana: Orient (que representaria la
infncia), amb la forma de la relaci patriarcal; Grcia (la joventut), s a dir, la bella
llibertat; Roma (l'edat viril), en la forma d'universalitat que s l'Imperi Rom; i els pobles
romano-germnics (l'ancianitat), amb la contraposici d'un imperi prof i un imperi
espiritual (el seu propi temps). Amb aix, Hegel veu en la histria el progrs de la
llibertat.

5.2 L'Esperit absolut

L'Esperit absolut s la sntesi de l'Esperit subjectiu i l'objectiu, i tamb de la

naturalesa i l'Esperit. Desprs d'haver-se realitzat en la histria com a llibertat, la idea
conclou el seu retorn a si mateixa en l'autoconixer-se absolut. L'Esperit absolut, per
tant, s la idea que s'autoconeix de manera absoluta, i tal autoconeixement no s sin el
coneixement de Du.

Aquest autosaber-se de l'Esperit es realitza a travs d'un procs dialctic (tridic)

que es du a terme en l'art, la religi i la filosofia; a s, a travs de la intuci sensible
(esttica), a travs de la representaci de la fe i a travs del pur concepte. Hegel
caracteritza aquests tres moments dialctics de la filosofia de l'Esperit de la manera
segent:

1. La forma de la intuci sensible pertany a l'art, de manera que l'art s el que

presenta la veritat davall una forma sensible. L'art s'entn i s'interpreta tamb
d'acord amb etapes dialctiques: a) art oriental, b) art clssic, c) art romntic.
2. El segent mbit que supera el regne de l'art est constitut per la religi. La
religi posseeix com a forma de la seva prpia conscincia la representaci, en
la mesura que l'absolut es trasllada des de l'objectivitat de l'art fins a la
interioritat del subjecte. Tamb en la religi es distingeixen tres moments: a)
religi oriental, b) religi grega, c) religi cristiana.

17
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

3. La filosofia () es revela desprs en l'element intern, empenta i plena a la

comunitat. La mateixa filosofia es contempla en el seu desplegar-se a travs
de tres moments: a) l'antiguitat grega, b) la cristiandat medieval i c) la
modernitat germnica. En la filosofia, la idea ja no s intuda o representada
sin concebuda, elevada a concepte. La filosofia s el saber-se a si mateix de
l'absolut; de l'absolut mateix. D'ac que la filosofia tinga com a pertinncia,
per essncia, la seva prpia histria.

En tots aquests desplegaments historicodialctics criden l'atenci dues coses: en

primer lloc l'evoluci pareixeria cessar a l'arribar a la tercera fase, en la qual tot pareix
aconseguir la seva culminaci; en segon lloc, es presenta la histria de la filosofia, des de
Tales fins a Hegel, com un grandis teorema que es desplega en el temps i dins del qual
tots els sistemes constitueixen un pas necessari. En definitiva, doncs, per a Hegel la
filosofia pareix haver aconseguit el seu punt culminant en el seu propi sistema.

6. Conclusi

La dialctica hegeliana, com la de Plat, reflecteix la histria de l'autoeducaci de

l'home fins a arribar a la filosofia, sent la filosofia el resultat que cont i conserva tot el
procs autoeducatiu. L'autoeducaci de l'home reflecteix i recapitula tot el treball de
l'automanifestaci de l'Esperit en la histria.

Com hem vist, el sistema hegeli s un sistema rigors i tancat. Julin Maras
assegura que sistema, en Hegel, s quelcom molt concret: el mode com existeix la
veritat. En tot el sistema, cap veritat existeix per si sola, sin que cada veritat est sent
sostinguda i fundada per totes les altres. Daquesta manera, l'estructura que ens presenta
Hegel no s lineal, sin l'articulaci que t cada cosa en el seu sser amb l'Esperit absolut,
que s el que funda les altres coses.

Hegel aconsegueix trencar amb l'enteniment illustrat arribant a establir una mena de
concordana entre all div i all hum, aix com una espcie d'harmonia entre
l'empric i l'absolut. No sols trenca amb l'anterior enteniment illustrat que es tenia de
l'home sin que, a ms, accentua la dimensi espiritual enfront de l'emprica fent viable un
retorn a la metafsica, superada com a cincia, pel fet que l'home noms pot conixer-se
des de la instncia suprema de l'infinit. Daquesta manera saconsegueixen arrelar dues
creences:

1. Que l'home s molt ms que un sser terrenal, contingent i necessitat, i

2. Que el fet que l'home com a subjecte civil haja aconseguit aquestes llibertats i
drets moderns s una circumstncia que cal subordinar a la seva essencial
dimensi ontoteo-lgica, espiritual.

18
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

Aix, pot dir-se que els tres elements fonamentals daquesta aventura dialctica sn: el
Cristianisme, l'Estat i la Filosofia.

A causa de la complexitat que tanca el sistema hegeli i la gran quantitat d'elements

pertanyents a la cultura romntica i a l'Esperit del seu temps, van aparixer, entre els seus
propis seguidors, profundes fractures que van portar a una dreta i a una esquerra
hegelianes molt distintes entre si: la dreta va radicalitzar el sistema, mentre que
l'esquerra el va retallar i el va redimensionar mpliament.

En tot cas, Croce afirma que per a acostar-nos a Hegel des de la nostra actualitat, s
necessari establir qu s el que s viu i qu s el que s mort en la seva filosofia. En
aquests termes, pot dir-se que s morta la seva pretensi de brindar a l'home un
coneixement absolut i totalitzant de l'absolut, mentre que segueix viva tota una srie
d'extraordinries anlisis que comprenen els diversos camps del saber i que
constitueixen un material quasi inesgotable. Per aix, sol pensar-se que encara que es
declara a Hegel total i irremeiablement mort, aquest sempre renaix del mode ms
impensat.

En la Fenomenologia Hegel va escriure: La vertadera figura en qu existeix la veritat

noms pot ser el sistema cientfic daquesta. Collaborar a que la filosofia s'aproxime a la
forma de la cincia (absoluta), a la meta que una volta obtinguda permeta suprimir el nom
d'amor al saber per a convertir-se en vertader saber: a s el que m'he proposat. El que
s mort de Hegel, no obstant aix, s justament la pretensi d'obtenir aquest verdader
saber totalitzant en quant tal, mentre que continuen vives aquelles consideracions
que pertanyen a l'mbit de la filosofia entesa en la dimensi clssica del terme, en
tant que filo-sofia.

La cita:

La idea absoluta pot comparar-se [...] al vell que expressa els mateixos pensaments
religiosos que el xiquet, per per al qual la seva significaci abraa tota la seva vida. Encara
que el xiquet entengus el contingut de la doctrina religiosa, la seva vida sencera i el mn
sencer estarien, no obstant aix, encara fora daquest contingut. Es pot dir un altre tant de
la vida humana en general i dels successos que l'omplin. Tot el nostre treball s dirigit cap
a un fi i quan aquest fi s aconseguit, sorprn no trobar una altra cosa que el que es volia.
La importncia est en el moviment sencer. Quan l'home recorre amb el pensament els
fets de la seva vida, el fi podr semblar molt limitat. No obstant aix, en ell ve a
concentrar-se sencer el decursus vitae. Aix el contingut de la idea absoluta s tamb el
desenvolupament sencer dels moments que tenim davant de nosaltres fins ac. I que s

19
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

aquest desenvolupament el que constitueix el contingut i l'essencial, aquest s l'ltim punt

que ens queda per determinar. Cal agregar que all propi del pensament filosfic s
entendre com tot el que s, considerat separadament, apareix com un sser limitat i que
no t, pel mateix, valor sin com a part del tot i com a moment de la idea. Cincia de la
Lgica. G. W. F. Hegel.

Bibliografia

Histria de la Filosofia. Julin Maras. Ed. Alianza.

Una altra histria de la Filosofia. Julio Quesada. Ed. Ariel.

20
 La filosofia de Hegel: Subjecte, Sistema i Estat

La filosofia de Hegel. G.R.G.Emmuralle. Ed. Ctedra.

Entorn a Hegel. Ed. Universidad de Granada.

La Fenomenologia de l'Esperit. Hegel. Ed. Pretextos.

21