Lobra

del professor Sobrequs acosta el passat catal, des de la prehistria fins ara, als
catalans sense excepci i a aquells forasters que, quan visitin Catalunya, vulguin tenir un
coneixement general del que ha estat aquest pas al llarg dels seus milers danys dexistncia.
Aquesta breu histria t com a objectiu presentar com es va configurar una naci dotada dun
Estat propi, que va tenir un paper destacat a Europa durant segles. I, tamb, explicar de quina
manera aquest Estat va ser agredit al llarg de dos segles fins a ser destrut l11 de setembre
de 1714 i la posterior lluita dels catalans per renixer de les cendres i recuperar el seu lloc en
la histria.
 Jaume Sobrequs i Callic

Histria de Catalunya
ePUB v1.0
vidadoble 07.12.12
Ttol original: Histria de Catalunya
Primera edici: novembre del 2007
Segona edici: desembre del 2007
Tercera edici: maig del 2008
Primera edici digital: maig del 2010
Autor: Jaume Sobrequs i Callic

Editor original: vidadoble (v1.0)

Aportaci: Ellen Ripley
www.editorialbase.com
 Introducci

C atalunya s una naci de set milions quatre-cents setanta-cinc mil habitants que s avui una comunitat
autnoma del Regne dEspanya. Est situada al nord-est de la pennsula Ibrica, a la costa
mediterrnia, i fa frontera amb la Repblica de Frana, dins la qual hi ha una part (el Rossell, el
Vallespir i lanomenada Cerdanya francesa) que fins a mitjan segle XVII va pertnyer a Catalunya. La
ciutat de Barcelona, amb ms dun mili sis-cents mil habitants s la seva capital.
Des del segle XVIII ha estat el motor industrial espanyol i la porta dentrada a la Pennsula dels
principals corrents de la modernitat i el progrs. Una balana fiscal desfavorable lha convertit, fins avui,
en un pas que ha ajudat a finanar el desenvolupament de les regions espanyoles menys afavorides. Aix
no ha servit, per, per generar un corrent de simpatia i estimaci per part daquestes regions, i de manera
especial dels governants espanyols, de tots els temps i de totes les ideo-logies, cap a Catalunya. Tampoc
no hi ha contribut el fet que Catalunya hagi acollit durant el segle XX centenars de milers de ciutadans
espanyols que hi han trobat una sortida digna a les greus dificultats vitals que patien a les seves regions
dorigen. Els catalans, en canvi, sempre hem considerat que aquests nous catalans han estat decisius
per al desenvolupament econmic de Catalunya i, per tant, han ajudat a millorar el benestar dels seus
habitants.
A Catalunya resideixen uns nou-cents mil estrangers, mentre que uns cent quaranta-cinc mil catalans
ho fan fora del pas. Catalunya pateix avui una lacra social molt dolorosa: quasi un vint per cent de la
poblaci es troba a latur. Per contra, els catalans tenen una esperana de vida molt alta: 78 anys els
homes i 84 anys les dones.

*****

Que la Histria s una cincia social s una realitat que ning no posa en dubte. Que la reflexi i lanlisi
sobre el passat tenen sovint una projecci poltica no s menys cert. Que lhistoriador, tot servint fins on
sigui possible la veritat, t un comproms amb el seu pas s quelcom que he assumit des del dia que vaig
publicar els primers estudis sobre el passat catal.
Aquestes consideracions, que tenen un valor universal, assoleixen una major intensitat a Catalunya,
una naci sense estat propi, que en va tenir durant gaireb mil anys i que hauria de poder exercir el dret
de tornar-ne a tenir si aix ho volgus la majoria dels catalans.
Aquest llibre, redactat amb la ms escrupolosa intenci de ser rigors si en algun moment no ho s
prou, es deu a les naturals limitacions del gnere hum, t una motivaci social i poltica i respon a una
infrangible voluntat de servir el pas del seu autor.
Perqu aix sha de considerar el desig de fer conixer la trajectria poltica tamb social,
econmica i cultural de Catalunya a un pblic al ms ampli possible. Aquest llibre ha estat concebut,
doncs, per acostar el passat catal, des dels temps ms allunyats fins avui, als ciutadans de Catalunya
sense excepci sigui quin sigui el seu nivell previ de coneixement de la histria prpia, sobretot a la
comunitat educativa, des dels alumnes de secundria fins als estudiants universitaris. I, aix mateix, i
duna manera especial per aix leditor nha fet, per ara, traduccions al castell, francs, angls,
alemany, itali i japons, a aquells forasters que, en visitar Catalunya, se sentin atrets per tenir una
versi sostenible del que ha estat aquest pas al llarg dels seus milers danys dexistncia. Aquest llibre
pot ajudar-los a comprendre la ra que sost avui les reivindicacions poltiques de molts catalans
daconseguir una major autonomia i tamb la legitimitat que empara aquells que reclamen la
independncia de Catalunya.
Aquesta petita histria dun pas tamb relativament petit t com a objectiu presentar en poques
planes com es va configurar una naci dotada dun estat propi que va tenir un paper no gens
menyspreable en la histria europea i americana. durant segles. I tamb, i sobretot, de quina manera
aquest estat va rebre agressions al llarg de dos segles fins a ser anorreat del tot al principi del segle XVIII
.
El llibre explica aix mateix lesfor collectiu dels catalans per renixer de les cendres i alar-se,
desprs de determinats moments ben malastrucs, per reconquerir all que almenys tres dictadures
repressives els havien intentat arrabassar: la conscincia de ser un pas diferenciat, una naci amb tots
els elements que la defineixen com a tal i que t el dret dautogovernar-se a travs dinstitucions prpies.
La llarga lluita de Catalunya per recuperar all que com a collectivitat nacional va perdre desprs
de la derrota de 1714 i que comport la imposici de lleis i institucions forasteres, mai no ha estat del tot
favorable als catalans. No va ser-ho el 1931, en proclamar-se la Segona Repblica i ser concedit a
Catalunya el primer estatut dautonomia de lpoca contempornia, i tampoc no ho va ser quan, desprs
de la mort del dictador Francisco Franco, Catalunya va aconseguir un nou estatut dautonomia amb
mplies competncies dautogovern.
B que, des daquella desfeta de 1714, el pas no havia viscut un perode tan llarg de democrcia
com el davui, ning no podr sostenir que aix ja suposa la recuperaci de la plenitud poltica que
Catalunya possea abans de perdre les seves llibertats al principi del segle XVIII.
Aquest llibre, doncs, t com a objectiu ajudar el lector a comprendre. Res ms. s molt, si ho
aconsegueix, perqu comprendre s el primer pas per avanar. Avanar fins on vulgui la majoria. s per
aix que he dit que lestudi de la Histria t una funci social, cvica i poltica.
Per servir lobjectiu bsic daquest llibre, no calia explicar-ho tot. No sha de judicar, doncs, per
all, dhuc important, que hi manca, perqu aquesta s una aproximaci a la histria de Catalunya dentre
les moltes que serien possibles. Una aproximaci compromesa amb lobjectiu expressat, i que t la
intenci destar a labast de tothom.
 Que aquest petit llibre no sigui intil ni un simple producte cultural sense nima s el que ha mogut
lautor i leditor a publicar-lo. Lun i laltre esperem haver-ho aconseguit.
Amb la finalitat dajudar el lector no especialitzat a seguir amb major facilitat determinats aspectes
del llibre, hem incls al final de lobra uns mapes histrics dels comtats catalans cap a lany 1000, de
lexpansi del comtat de Barcelona tant en el mateix Principat com a laltra banda dels Pirineus, i de
lexpansi mediterrnia a la baixa edat mitjana. Altres mapes de carcter geogrfic permeten situar els
fets histrics en lescenari en qu es varen produir. Lobra es completa amb la genealogia dels comtes i
reis catalans i amb una breu cronologia dels esdeveniments ms importants del passat catal.
 PRIMERA PART
ELS TEMPS ANTICS
 La prehistria

D urant el perode anomenat Paleoltic inferior, que va d1.000.000 a 100.000 anys aC, el territori que
un dia seria Catalunya ja estava poblat. Shan trobat restes materials a Girona (700.000 aC),
Vilajuga i Pau (500.000 aC), aix com a Torroella de Montgr i Ull (250.000 aC).
Les restes humanes, per, ms antigues sn les aparegudes a Taltell (Rossell, avui territori
francs), que daten de lany 450.000 aC, i a Banyoles, al Pla de lEstany: es tracta de la famosa
mandbula dun Homo preneanderthalensis. Durant el Paleoltic mitj i superior (entre 30.000 i 8.000
aC), el poblament va augmentar de manera considerable amb larribada de gent que venia dsia a travs
dEuropa. Aquells llunyans precatalans habitaven en balmes i coves. Ja coneixien el foc, que empraven
per combatre el fred. Tamb varen construir diversos utillatges com rascadors, puntes de llana, arpons i,
al final del perode, tils amb os i banyes danimals.
A partir del 5.000 aC, la revoluci agrcola i ramadera, coneguda com a Neoltic, s ben present al
territori catal. Sha considerat que els homes daquell perode, que ja havien deixat de ser nmades,
constitueixen la base tnica ms llunyana del poble catal. Durant el Neoltic es va iniciar lagricultura i
es varen millorar les activitats mercantils.
Entre la primera meitat del quart millenni aC i la segona meitat del tercer millenni aC es va
desenvolupar la cultura megaltica, el nom de la qual fa referncia a la construcci de monuments,
sobretot funeraris, alats amb pedres de gran mida. Els monuments megaltics ms emblemtics varen ser
el dolmen o taula de pedra, un sepulcre collectiu, i el menhir, monlit clavat a terra. Shan conservat
monuments megaltics a lAlt Empord, el Maresme, el Valls, Osona i el Solsons.
Durant el segon millenni aC va arribar al pas, provinent dOrient, la metallrgia. Cal destacar ls
del bronze (entre el 1.800 i el 650 aC), que va representar una gran millora per a la humanitat. El substrat
tnic ja citat es va enriquir, a partir de mitjan segon millenni aC, amb larribada de grups humans
provinents del centre dEuropa. Sn els anomenats pobles indoeuropeus. Eren gent que feia servir el
ferro i que va tenir una gran influncia en la manera de viure del territori catal.
 La colonitzaci grega

P els volts del 600 aC, els grecs provinents de Focea, ciutat situada a lsia Menor, desprs de fundar
Massalia (Marsella) i Agathe (Agde), varen crear la colnia dEmporion (Empries), nom que en
grec vol dir mercat, a la costa mediterrnia catalana. B que, en lorigen, es tractava dun petit
establiment comercial, en pocs anys (c. 550 aC) va assolir una estructura urbana ben consolidada.
LEmporion grega, una ciutat de no ms de sis hectrees i duns dos mil habitants, va ser un dels
centres mercantils ms importants de la costa peninsular. Els grecs varen actuar com a poderosos agents
de culturitzaci sobre els pobles indgenes, la qual cosa va contribuir de manera decisiva a laparici del
mn iber. Una de les aportacions gregues ms importants a la cultura indgena es va produir en lmbit de
lagricultura. Rhode (Roses) i Emporion varen encunyar moneda, que va servir dinspiraci a les
encunyacions indgenes iberes i galles.
Els grecs, al segle IV aC, fundaren la ciutat de Rhode. Emporion i Rhode, en ser amenaades pels
cartaginesos en el darrer ter del segle III aC, varen demanar el suport de Roma. La Segona Guerra
Pnica (218 a 202 aC) entre Roma i Cartago, enfrontades durant gaireb un segle i mig (264 a 146 aC)
pel domini de la Mediterrnia occidental, va ser el pretext perqu els romans desembarquessin a
Empries (218 aC), amb lobjectiu de tancar el pas per terra a les tropes cartagineses en el seu cam cap
a la pennsula Itlica. Va ser linici de la presncia romana en el territori catal.
Cal assenyalar que els grecs no varen modificar els trets tnics de la poblaci. Un dels seus llegats
ms importants consisteix en el fet que varen facilitar, amb la seva presncia, larribada dels romans.
 La cultura ibrica

E ntenem per cultura ibrica aquella que, a partir de la segona meitat del segle VII aC, va definir les
formes de vida de la societat indgena, enriquides amb aportacions fencies i gregues, duna mplia
regi que anava des del Llenguadoc i el Rossell fins a Andalusia. El mn ibric va tenir una existncia
llarga, que va des del 600 aC fins al 60 dC.
Les comunitats iberes es governaven sobre la base duna estructura de poder unipersonal de carcter
oligrquic. La societat estava distribuda en classes ben definides. Els ibers tenien una bona organitzaci
militar i uns cabdills amb gran poder i prestigi personal. s el cas dels famosos Indbil i Mandoni, de la
tribu dels ilergets (Lleida), la fama mtica dels quals ha arribat fins als nostres dies. La seva revolta
contra locupaci romana (206 aC) els va permetre reunir un exrcit de vint mil infants i dos mil cinc-
cents genets, la qual cosa demostra la solidesa de lorganitzaci ibera i lanimadversi amb qu varen
rebre locupaci romana.
Els ibers eren religiosos i oferien sacrificis a les divinitats. El ritus funerari ocupava un lloc
significatiu entre els seus costums, i sexpressava en la incineraci dels morts. Habitaven en poblats,
sovint fortament emmurallats i construts en llocs estratgics, per tal de facilitar-ne la defensa: cims de
petits turons o prop de grans desnivells.
Els ibers eren agricultors, ramaders i comerciants. Des del segle III aC, varen encunyar moneda.
Conreaven cereals (blat, ordi i civada), llegums (llentia, psol, guixa), hortalisses, fruits secs (ametlla,
avellana); feien oli, tot i que no abans de larribada dels romans, i, b que conreaven la vinya, no s
segur que elaboressin vi. Treballaven els camps amb arades de ferro. Al poblat de les Toixoneres
(Calafell), sha documentat la producci de cervesa. Els ibers desenvoluparen una slida economia
agropecuria (cabres, ovelles, porcs) i practicaven la caa i la pesca. Impulsaren aix mateix una
incipient artesania txtil (filat i teixit), que era objecte dexportaci.
Els pobles ibers varen sostenir intercanvis comercials amb els centres colonials grecs (Emporion i
Rhode, per tamb Massalia) i pnics. Els ibers varen exportar i importar productes en el mercat
mediterrani. Pnics i grecs varen servir sovint dinstrument per fer possible la circulaci de productes
manufacturats ibers, com teixits de lli i de llana.
A la Precatalunya ibera es varen elaborar tils metllics, destinats al comer. Sha detectat la
producci siderrgica a les Gurdies (el Vendrell), a la Torre dels Encantats (Arenys de Mar) i a Puig
Castellar (Santa Coloma de Gramenet), entre daltres. Els ibers tamb produen plom i plata.
 Els pobles ibers del territori catal es poden agrupar en dues zones, la de la costa i la de linterior. A
la primera, hi trobem els ilercavons (Baix Ebre), els cossetans (Camp de Tarragona), els laietans (entre
els rius Llobregat i Tordera, a la costa barcelonina) i els indigets (la Selva i lEmpord, en contacte amb
els grecs).
Entre els pobles ibers de linterior, sha desmentar els ilergets (Lleida, Baix Urgell, part dArag i
Prepirineu lleidat), els iacetans (al nord dels anteriors i fins al Pirineu), els lacetans (vall alta i mitjana
del Llobregat), els ausetans (Osona fins a les Guilleries), els sedetans (vall mitjana de lEbre), els
suessetans (entre els sedetans i els ilergets, fins al Pirineu), els ceretans (Cerdanya), els bergistans
(Bergued), els castellans (Garrotxa), els arenosins (Vall dAran) i els andosins (Andorra).
A partir del segle IV aC, els ibers varen tenir un sistema propi descriptura semisillbica basat en
lalfabet de vint-i-vuit signes. Shan conservat nombroses inscripcions iberes, si b no han pogut ser
tradudes.
Els ibers varen construir ciutats ben consolidades. Tarragona i Burriac varen assolir deu hectrees.
Altres ciutats rellevants varen ser el Castellet de Banyoles (Tivissa), dunes quatre hectrees i mitja i el
Mol de lEspgol (Tornabous). El poblat ibric de Montjuc (Barcelona) s probable que fos tamb un
assentament notable. Entre els poblats menors, cal esmentar la Torre dels Encantats, el Tur den Bosc
(Badalona), el Tur de Can Oliver (Cerdanyola), Adarr (Vilanova i la Geltr), Olrdola, les Masies de
Sant Miquel (Banyeres del Peneds), el Vilar (Valls) i Puig Castellar.
Per damunt de totes les altres, cal citar la ciutat ibera dUllastret, al Baix Empord. Va comenar la
seva existncia al segle VI aC. Era una poblaci emmurallada, que fou abandonada al final del segle III o
al principi del segle II aC. Va tenir una relaci econmica intensa amb Emporion. Ullastret t una
estructura urbana molt desenvolupada (murs de defensa, carrers ben definits, plaa pblica, organitzaci
de les subsistncies: cisternes, sitges). A lacrpoli, o ciutat alta, shi va construir un temple, datat del
segle III aC. El conjunt dinscripcions sobre lmines de plom trobat a Ullastret s dels ms importants de
Catalunya.
 La romanitzaci

E l 218 aC arriba a Empries, comandat per Gneus Corneli Escipi, lexrcit rom. s linici dun llarg
perode dhegemonia poltica de Roma a la pennsula Ibrica. Entre aquell any i el segle IV, les
Hispnies (nom donat a la Pennsula) i, per tant, tamb al territori catal, varen restar sota el domini de
limperi Rom.
Locupaci del que seria Catalunya per part de Roma no va ser fcil. La conquesta, en una lluita molt
cruel amb els ibers, es va allargar fins a lany 195 aC, en qu els ilergets varen rendir-se a lexrcit
ocupant. La resistncia dels lacetans i bergistans va ser reprimida amb una gran duresa. Els pobles ibers
varen anar perdent la identitat prpia i les seves ciutats sovint varen ser derrudes. Els indgenes varen
haver de patir tamb una crrega fiscal molt onerosa.
La conquesta militar va anar seguida duna colossal acci colonitzadora que va canviar la histria
peninsular. La romanitzaci va configurar un pas nou, amb trets que han marcat la manera de ser
collectiva fins avui. Sha dit que la prdua gaireb definitiva de la personalitat diferenciada dels pobles
indgenes es va produir, a Catalunya, entre mitjan segle I aC i mitjan segle I dC, s a dir, al llarg dun
segle.
Una via de romanitzaci de la poblaci va ser el reclutament dindgenes per als exrcits romans en
les nombroses lluites civils que va viure Roma. En tornar a la Pennsula amb la ciutadania romana, els
indgenes anaven oblidant els seus orgens tnics i culturals. Tamb varen contribuir a aquest procs els
cada dia ms nombrosos matrimonis mixtos.
La romanitzaci va tenir escenaris i aspectes molt diversos. Un dels ms importants va ser
lestructura de les noves ciutats creades pels romans. La ms important va ser Tarraco, que es convertiria
en lautntica capital de la Catalunya romana. Va ser fundada el 218 aC quan Gneus Corneli Escipi hi
install un campament militar. Csar li atorg el ttol de colonia, i lany 27 aC August lelev al rang de
capital de provncia imperial. Voltada duna gran muralla del final del segle III aC, la Tarragona romana
va assolir vuitanta-cinc hectrees, molt per damunt de les altres ciutats catalanes. Aix suposaria una
poblaci mitjana de ms de dotze mil habitants.
Desprs de Tarragona, la ciutat romana ms important va ser Empries, amb una superfcie de vint-i-
una hectrees, i una poblaci calculada entre els 2.877 i 4.536 habitants. El 199 aC, Marc Porci Cat hi
va installar un campament militar, base de la ciutat romana creada el segle I aC, al costat de la ciutat
grega. Allunyada dels camins principals, Empries va decaure a partir del segle II mentre que al segle III
Barcelona, en canvi, va progressar de manera extraordinria.
Altres ciutats romanes, ms petites, fundades cap a lany 100 aC van ser Iesso (Guissona), amb 18
hectrees i entre 2.466 i 3.888 habitants; Barcino (Barcelona), 10 hectrees i uns 1.500 habitants;
Baetulo (Badalona), 11 hectrees i entre 1.507 i 2.376 habitants; Iluro (Matar), 7 hectrees i entre 959 i
1.512 habitants; i Gerunda (Girona), 6 hectrees i una poblaci dentre 822 i 1.296 habitants. En aquesta
poca tamb es varen fundar les ciutats dAeso (Isona) i Dertosa (Tortosa). En relaci amb altres ciutats
romanes, hem de reconixer que no disposem del seu permetre urb, motiu pel qual no s possible
calcular-ne la poblaci. Pel que fa a Lleida, cal indicar que sobre la ciutat ibrica es desenvolup la
Ilerda romana, que va rebre, a finals del segle I aC, el ttol de municipium. Aquestes ciutats estaven
rodejades per muralles.
Lhbitat rural es va concretar en les villae, centres de producci agrria i artesanal. Algunes varen
ser habitatges molt luxosos, en els quals vivien grans senyors de la terra. s el cas de la Torre Llauder
(Matar), els Munts (Altafulla) o Centcelles (Constant).
Els romans varen fer un autntic pla dordenaci territorial: varen crear una xarxa de ciutats
separades uns cinquanta quilmetres les unes de les altres, i parcellaren amb cura la terra que ocupaven
els colons. Varen construir tamb una xarxa de comunicacions, la primera en la histria del pas. Grans
vies unien les principals ciutats de limperi. La ms important va ser la que unia Roma amb Gades
(Cadis), que rebia diversos noms: Via Aurelia fins a Pisa, Via Aemilia Scura, desprs, Via Domitia a la
Gllia i Via Augusta a Hispnia. Entrava a Catalunya pel Perts i es dirigia a Gerunda. A partir
dHostalric, una ruta anava a buscar la costa i, desprs de passar per Iluro i Baetulo, arribava a Barcino.
Laltra ruta seguia a travs del Valls i a Martorell es retrobava amb lanterior. Aquesta nica via
arribava a Tarraco i a Dertosa, on travessava lEbre, cam del migdia. Una altra ruta digual importncia
unia Tarraco amb Ilerda i Caesaraugusta (Saragossa) cam de linterior de la Pennsula fins a Galcia.
A ms de ser grans comerciants, els romans conreaven cereals, oli, vinya i fruites. El vi catal
arribava a Roma, on era molt preuat, dins grans mfores transportades per vaixells.
Lany 25 aC, Tarraco es va convertir en la capital duna nova i amplssima circumscripci poltica i
administrativa, la Tarraconense, que substitua lantiga provncia denominada Hispania Citerior.
Tarragona experimentar a partir del segle I un creixement impressionant, fins que lany 260 va ser
saquejada pels francs.
A partir del segle III, limperi Rom va entrar en una crisi interna i externa. A les dissensions
poltiques es va sumar la constant escomesa dels anomenats pobles brbars, que pressionaven les
fronteres (limes) de limperi. La crisi va arribar a Catalunya i algunes ciutats, com Emporion, varen
restar marginades. La crisi econmica i social provoc revoltes populars, sobretot al camp. La difcil
situaci es va allargar fins al segle IV. Les invasions dels pobles germnics acabarien per crear una gran
divisi a Europa, que va ser lorigen, en definitiva, dels futurs estats nacionals de ledat mitjana.
A mitjan segle III ja hi havia assentades diverses comunitats cristianes a Catalunya. Fins que al
principi del segle IV el cristianisme va ser reconegut de manera oficial i, per tant, legalitzat, es varen
registrar en territori catal nombrosos assassinats i persecucions per part de diversos emperadors. Sn
probablement els casos de sant Fruits, a Tarragona (259); de sant Cugat i santa Eullia, a Barcelona, i
de sant Feliu, a Girona. El cristianisme es va consolidar en ser legalitzat per lemperador Constant
(edicte de Mil de 313).
 Un esment molt especial mereixen dos aspectes cabdals de la romanitzaci: el de la llengua i el del
dret. En primer lloc, cal assenyalar que la llengua catalana que es parla avui als pasos catalans s filla
del llat, que era lidioma que els romans varen portar a nombrosos llocs dOccident. El catal s fill del
llat vulgar, s a dir el que parlava la gent del poble i que era diferent del llat clssic emprat pels grans
escriptors darreu de limperi Rom. s per aix que, quan parlem del catal, diem que s una llengua
romnica o neollatina. s el cas tamb del portugus, castell, francs, provenal, sard, retoromnic
(parlat al cant dels Grisons), itali i romans. El procs de formaci del catal va ser llarg. Gestat entre
els segles VI i IX, va assolir la majoria dedat en el segle XI.
Daltra banda, cal assenyalar que el gran canvi que els romans varen introduir en la societat hispana,
i que la va fer entrar en la histria dins de lmbit de la civilitzaci occidental, t les seves arrels en la
penetraci de lhellenisme. Els corrents filosfics del mn grec i rom van aportar el pensament lgic, i
un sistema de valors sostingut en una tica, dins de la qual la justcia i lequitat prenen un paper
fonamental. A partir daqu es va elaborar el dret rom, una de les ms slides i ms transcendentals
construccions del pensament hum de tots els temps, i que s en la base de la democrcia, en la qual
tamb ens varen iniciar els romans.
La solidesa del pensament filosfic, de lordenament jurdic i de diverses manifestacions culturals i
artstiques de la civilitzaci romana ha fet que, duna manera essencialment erudita, revisquessin al llarg
dels segles posteriors: recepci del dret rom a partir del segle XII; Renaixement en el tombant dels
segles XV i XVI, i neoclassicisme al segle XVIII.
 Els visigots

U n dels pobles germnics ms desenvolupats va ser, a partir del segle III , el visigot, provinent del
baix Vstula, al Bltic. Al segle IV ocupava la regi compresa entre el Danubi i el Dnister. Al llarg
del segle IV i al principi del segle V , els visigots varen viure, de manera alternativa, en guerra i en pau
amb Roma. Durant uns quants mesos de lany 415, el rei visigot Atalf, casat amb Galla Placdia,
germana de lemperador rom Honori, va fixar la seva residncia a Barcelona, que aix pass a ser la
capital del poble visigot. Atalf va ser assassinat per faccions contrries a la seva bona entesa amb
Roma. El 418, un pacte signat pel seu successor, Vlia, amb Roma va allunyar els visigots de la
Pennsula. Tolosa va substituir Barcelona com a capital. Entre el 470 i el 475, el rei Euric va ocupar tota
la Tarraconense (Tarragona va caure el 472) i, per tant, la ciutat de Barcelona, que passava aix de
manera definitiva a domini got. El mateix succea amb Lusitnia (Extremadura, Portugal), una part de
Castella, la vall de lEbre i tot el que temps a venir seria Catalunya. Locupaci de la Tarraconense no es
va fer sense una gran resistncia a linvasor.
Derrotats pels francs (507), els visigots sestabliren a la Pennsula i traslladaren la seva capital a
Toledo (573), on crearen el regne daquest nom, que perviur fins a la invasi musulmana el 711.
Aquesta invasi va posar fi de manera definitiva a lEstat visigtic. Durant el darrer segle i mig de
domini got, el territori catal va viure un perode gris, sense que es produssin grans esdeveniments
significatius.
Un aspecte daquells anys que cal destacar fa referncia a lorganitzaci eclesistica. Es varen
consolidar les dicesis de Lleida, Tortosa, Tarragona, Barcelona, Terrassa, Girona, Ausona, Urgell i
Empries. A Barcelona, es va celebrar lany 540 un concili dmbit peninsular, i a Terrassa, el 641, shi
va reunir un concili episcopal de la provncia Tarraconense.
Les restes arqueolgiques dpoca visigtica sn escasses i no permeten conixer com es
desenvolupava la vida quotidiana de la poblaci hispanogoda. Els visigots varen encunyar moneda a la
seca de Barcelona. Tenint en compte que estaven molt romanitzats quan van entrar a la Pennsula i que no
hi va haver una aportaci humana nombrosa, cal concloure que el seu llegat tnic i cultural no va ser
gaire important.
 SEGONA PART
LA FORMACI DUN ESTAT SOBIR
 El naixement de Catalunya

T ot aprofitant la inestabilitat poltica interna del regne visigtic, el 711, els musulmans berbers,
provinents del nord dfrica, travessen lestret de Gibraltar i envaeixen tota la pennsula Ibrica.
Entre el 712 i el 714 ocupen el territori catal, i fins al 725 sendinsen al migdia de la Frana actual. El
732, el monarca franc Carles Martell ven els musulmans a Poitiers. Entre 752 i 759, els francs havien
conquistat Nimes, Agde, Besiers i Narbona, i entre 759 i 768, el Rossell. Els hispani, hispanoromans
que varen fugir de locupaci musulmana i sexiliaren a Septimnia, varen viure aquestes accions com
una autntica reconquesta daquells territoris que els musulmans els havien arrabassat. Entre el 785 i el
789, els mateixos monarques francs alliberen del domini islmic la ciutat de Girona, que es va lliurar als
francs sense lluitar, i les comarques de la Cerdanya i lUrgell. Lany 801, Llus el Piads conquereix
Barcelona. La reconquesta del Principat de Catalunya no sacabaria fins al 1148-1149, amb locupaci
de Tortosa i de Lleida, en temps del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV.
De la mateixa manera que succeiria amb els altres estats peninsulars, com Galcia, Astries, Castella,
Lle, Navarra i Arag, Catalunya es va configurar des del punt de vista poltic, institucional i
socioeconmic, precisament com a conseqncia daquesta llarga lluita de reconquesta que va seguir a
lesmentada ocupaci de la pennsula Ibrica pels musulmans.
Linici de la reconquesta del territori catal, i la subsegent organitzaci del pas, va ser obra dels
sobirans de la monarquia carolngia que governava a laltra banda dels Pirineus. Els carolingis varen
dividir el territori que anaven reconquerint als musulmans en diversos comtats independents els uns dels
altres, si b tots depenien del poder central de la monarquia.
En un altre sentit, cal assenyalar que el sistema amb qu sanaven repoblant amb nous colons les
terres que es prenien a lIslam (la repoblaci) i que sintegraven als diversos comtats, va donar lloc a
laparici duna estructura social i dunes relacions econmiques entre els diversos grups que habitaven
el territori reconquerit que, amb les naturals modificacions degudes al pas dels anys, arribaren fins a
poques prou recents.
Durant els primers temps de la seva existncia, aquells comtats eren noms demarcacions
administratives de la monarquia carolngia governats per un comte designat pel rei, que podia ser revocat
quan la cort ho considerava oport. A partir del segle IX, els comtes es varen anar independitzant de fet,
la qual cosa va donar lloc a laparici de dinasties comtals autctones cada dia ms desvinculades del
govern.
 Aquest procs va ser la base de la futura independncia del pas. A aquest fet de gran transcendncia,
hi va contribuir la crisi interna de la monarquia carolngia o francesa, cada dia ms incapa de controlar
les llunyanes autoritats que regien la Marca Hispnica, nom que designava els diversos comtats del
territori catal. Per tamb el fet que aquells comtes, enriquits amb lexercici del poder, anessin
confonent cada dia ms el patrimoni pblic que administraven amb un domini privat que, com a tal,
podien deixar en herncia als seus fills.
Una llei de lany 877 va legalitzar all que ja era freqent: va autoritzar la successi hereditria dels
comtats, la qual cosa va donar lloc a laparici de grans famlies comtals. En aquells primers segles de la
reconquesta, la futura Catalunya estava dividida en els comtats de Pallars, Ribagora, Urgell, Cerdanya,
Girona, Barcelona, Osona, Besal, Empries i Rossell.
El comte Guifr el Pels (mort lany 897) va aconseguir reunir sota el seu comandament els comtats
de Barcelona, Girona, Osona, Urgell i la comarca del Bergued, donant lloc, daquesta manera, a all
que va ser el nucli central de Catalunya i lorigen duna dinastia comtal i reial, que de pares a fills i
germans arribaria fins al 1410, en un cas de continutat poc freqent a lEuropa medieval.
Un pas gaireb definitiu cap a la independncia dels comtats catalans es va produir quan, lany 988,
el comte de Barcelona Borrell II es va negar a retre vassallatge al rei franc Hug Capet. Daquesta manera,
el pas catal restava de fet deslligat dels vincles, cada dia ms terics que prctics, que lunien amb la
dinastia de laltra banda dels Pirineus. s per aix que aquella data de 988 ha passat a la histria com la
de linici de la independncia de la futura de Catalunya.
Quins varen ser els factors que afavoriren el llarg procs dunificaci dels diversos comtats i
laparici duna conscincia nacional superadora de latomitzaci i pluralitat poltica daquests comtats?
En primer lloc, unes relacions cada cop ms estretes entre els comtats de la Catalunya Vella (la part
del pas situada al nord i a llevant de la conca del riu Llobregat). En segon lloc, la formaci duna
llengua, el catal, filla del llat, com el castell, el francs, litali o el gallec, que es parlava a tot el
territori esmentat. En tercer lloc, el fet que les diverses famlies comtals estiguessin ntimament lligades
per vincles de parentiu. En quart lloc, lexistncia de lesmentat nucli central, que va ser la base del futur
Estat catal. Al segle XI , durant el govern del comte de Barcelona Ramon Berenguer I (1035-1076),
aquest procs unificador es va consolidar de manera definitiva quan els comtes dUrgell, Empries,
Besal i Cerdanya varen reconixer la supremacia del comte de Barcelona. Al segle XII ja shavien
consolidat els termes catal i Catalunya per designar el conjunt dhomes i terres que eren governats pel
comte Ramon Berenguer III. Un cinqu factor va tenir, encara, una gran importncia: el que es deriva del
fet que tots els bisbats catalans pertanyessin a una mateixa provncia eclesistica, la de Narbona.
El sistema anomenat de repoblament, que consistia a lliurar terres als colons que anaven a habitar les
terres de frontera, va generar en els primers temps lexistncia duna pagesia lliure. A partir del segle XI,
per, la societat es va anar feudalitzant, i amplis sectors de la poblaci restaren sotmesos a uns pocs
senyors, als quals havien de servir i jurar fidelitat. Alguns estaven lligats a la terra i no la podien
abandonar. Eren els pagesos dits de remena, perqu havien de pagar una determinada quantitat per
redimir-se.
Tamb al segle XI, amb lesclat del gran comer peninsular i mediterrani, va aparixer un sector
social molt dinmic, la burgesia mercantil, destinada a tenir un paper poltic de primer ordre.
En sntesi, es pot afirmar que durant el segle XI el fenomen es consolidar en la centria segent
es varen configurar els trets que caracteritzen una realitat nacional o, potser millor, un Estat constitut per
grups socials diversos progressivament unificats per una mateixa estructura poltica i administrativa
preeminent encara que no nica. Sn aquests: un origen com, un territori, una vida econmica i una
estructura social definides, una comunitat de cultura que sexpressa en una mateixa llengua, el catal, un
dret que regula els comportaments collectius i, sobretot, una conscincia comuna de tots aquests
fenmens.
Lany 1137, el comproms matrimonial del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, amb Peronella,
hereva del regne dArag, va donar lloc al nucli inicial del que seria la Corona dArag: diversos regnes
independents amb un mateix sobir.
Va ser aleshores quan es varen posar les bases de lestructura confederal que, amb les successives
incorporacions daltres regnes, perviuria fins a principis del segle XVIII , i que seria anorreada com a
conseqncia duna guerra perduda, com veurem ms endavant. La singularitat poltica de la Corona
dArag seria un fet excepcional en la histria medieval i moderna europea.
 La consolidaci de lEstat-naci

D urant els segles XI i XII, els comtes de Barcelona, que eren els sobirans de Catalunya, varen
emprendre una ambiciosa poltica de domini feudal sobre un ampli territori del Migdia de la Frana
actual. La va comenar, al segle XI, el comte Ramon Berenguer I amb la compra, el 1067, dels comtats de
Carcassona i de Rass i ladquisici de diversos drets sobre Narbona, Tolosa i Besiers. Al segle
segent, el comte Ramon Berenguer III va adquirir, per matrimoni amb Dola de Provena, els drets de
Provena, Gavald, Millau i Carlads (1112). El 1196 es varen separar els dominis catalans i els
provenals.
Aquesta presncia poltica catalana a Occitnia es va tancar, el 1213, amb la desfeta de Muret, en qu
va morir el rei de la Corona dArag Pere el Catlic tot defensant els ctars, un grup que practicava una
religi considerada hertica per lEsglsia catlica, ben arrelat en territoris sota el poder feudal catal,
que lluitava contra lescomesa del Papat i de la noblesa del nord de Frana, vida dimposar el seu
domini poltic a les terres del sud. Fins al Tractat de Corbeil del 1258, signat entre Llus IX de Frana i el
monarca catal Jaume I, Catalunya no va acceptar de manera explcita la prdua de limperi ultrapirinenc.
A partir daleshores, el pas va orientar la poltica exterior en una doble direcci: la Mediterrnia i
la Pennsula. La primera es va manifestar en les conquestes de Mallorca i de Siclia, al segle XIII ; de
Sardenya i dels ducats grecs dAtenes i Neoptria, al segle XIV, i del regne de Npols, al segle XV .
Tamb en lestabliment de slides bases mercantils al nord dfrica, Egipte i Sria. Naus catalanes varen
ser presents tant als ports de Valncia i Ciutat de Mallorca com als de lOrient llu-ny, passant pel de
Tunis i altres del nord dfrica, Siclia, Sardenya, Malta, Xipre i Creta. Tornar sobre aquest tema en un
captol posterior.
Lexpansi peninsular va tenir la seva mxima expressi en la conquesta per part de Jaume I en
collaboraci amb Arag del regne musulm de Valncia (1232-1245), que va ser organitzat com una
unitat poltica plenament sobirana en relaci amb Catalunya i Arag, i integrada en pla digualtat a la
Corona dArag, de la qual va passar a ser un membre destacat, de manera especial a partir del segle XV
, en el perode de crisi del Principat.
Aquestes empreses de gran envergadura es varen realitzar no tant la de Npols en un clima
destreta collaboraci entre la monarquia i les classes dirigents catalanes, que veien en aquests nous
territoris un empori en el qual oferir els seus productes i en qu comprar-ne daltres per vendrels en els
diversos mercats peninsulars. Aquesta collaboraci i suma dinteressos va enfortir els llaos de
solidaritat nacional i va envigorir la conscincia de pertnyer a una mateixa entitat poltica. Aix, a la
baixa edat mitjana (segles XIII, XIV i XV), es va configurar una comunitat amb unes caracterstiques
plenament nacionals. Catalunya era, en aquells segles, un estat-naci ben modern des del punt de vista
poltic.
El gran hispanista francs Pierre Vilar aix ho va reconixer en afirmar: Llengua, territori, vida
econmica, formaci psquica, comunitat de cultura: les condicions fonamentals de la naci ja hi sn
reunides perfectament des del segle XIII ; no hi manca ni tan sols aquesta preocupaci pel mercat, escola
en la qual la burgesia aprn el nacionalisme; deu textos provarien que aquesta s ben b la preocupaci
dominant que fa que la classe mercantil catalana vulgui el seu Estat.
Que es produs aquest sentiment de proximitat nacional no vol pas dir que no existissin divergncies
dinteressos de classe a linterior de Catalunya que esclatarien a la baixa edat mitjana: la burgesia contra
la noblesa per tal de transformar el poder econmic en poltic; la petita noblesa (els cavallers) contra la
gran (els barons) per tal daconseguir una representaci prpia a les Corts (el quart bra); els pagesos de
remena contra els seus senyors a fi dalliberar-se duna relaci laboral que no els permetia deixar la
terra que conreaven, i daconseguir una millora econmica en els seus contractes; la petita burgesia
contra el patriciat urb per tal de posar fi al monopoli daquest en el govern de les ciutats; uns sectors de
la noblesa i de la burgesia contra els seus germans de classe per causes de naturalesa molt plural; en
sntesi, ja al segle XV , una part del pas senfront amb laltra en la guerra civil del 1462-1472.
Va ser tamb durant els segles XIII i XIV quan varen prendre forma definitiva les institucions que, des
daleshores i fins al principi del segle XVIII , governaren el pas. En primer lloc, una slida organitzaci
de la vida municipal, amb manifestacions tan reeixides com la creaci per Jaume I (1213-1276) del
Consell de Cent de Barcelona, patrimoni exclusiu de les classes altes de la ciutat: els grans patricis, els
mercaders ms rics i els artesans benestants. Cal esmentar tamb el Consolat de Mar, alt tribunal que
entenia en qestions martimes i comercials.
Tot seguit, les Corts, configurades ja plenament al segle XIII , tamb en temps de Jaume I. Les Corts
varen ser lorganisme legislatiu de Catalunya i de control de lactuaci del rei i dels seus oficials, per
tamb lescenari en el qual el rei aconseguia els recursos per finanar les seves empreses poltiques. A
les Corts, es va escenificar la divisi tripartida de les classes privilegiades catalanes: lalta jerarquia
eclesistica regular i secular; la noblesa feudal o militar, i la burgesia urbana que dominava les
administracions municipals. A les Corts, durant molts segles, es varen configurar les Constitucions i
altres drets de Catalunya, espina dorsal de lordre jurdic i poltic del pas.
Per fi, la Diputaci del General, coneguda tamb amb el nom de Generalitat. Si b, al segle XIII , era
noms una petita comissi delegada de les Corts amb la missi de recaptar els impostos que imposaven a
la poblaci, als segles XIV i XV es convert en el ms important organisme poltic de Catalunya. Durant el
regnat de Pere el Cerimonis (1336-1387), la Diputaci va esdevenir (1359) un organisme permanent i
va tenir una seu estable a Barcelona. B que dominada per les oligarquies esmentades, va fer sempre gala
duna gran tenacitat patritica a lhora de defensar el dret i les institucions catalanes enfront de la
rapacitat dalguns oficials reials o de la mateixa monarquia.
Noms una naci tan slidament configurada i ben cohesionada va poder sostenir sense desintegrar-se
els efectes de la crisi poltica, social i econmica del segle XV ; la introducci a la Corona dArag, en
lanomenat Comproms de Casp (1412), duna dinastia castellana amb una concepci poltica de
carcter ms autoritari i, per tant, la prdua daquella dinastia prpia que venia del segle IX; i, al
capdavall, els efectes de lesmentada guerra civil.
Per contra, la introducci duna dinastia forana a la Corona dArag va accentuar el carcter pactista
que tenien les relacions poltiques entre la Monarquia i els grups dirigents del pas. El Pactisme, ben
definit pels juristes de lpoca, es basava en la idea que la legitimitat monrquica tenia el seu fonament,
no noms en un dret div, sin sobretot en un pacte, que arrib a explicitar-se, entre els organismes de
govern del pas (les Corts i la Diputaci del General) i la mateixa persona del sobir.
 Lexpansi mediterrnia

S ha parlat sovint de lexistncia dun imperi catal o de la Corona dArag a la Mediterrnia durant la
baixa edat mitjana. Aquest concepte ha donat fins i tot ttol a llibres i a captols monogrfics dobres
generals per part de la historiografia tradicional. B que, recentment, sha tractat de matisar el concepte
dimperi aplicat a la presncia catalana a aquell mar i als pasos banyats per les seves aiges, no hi ha
cap mena de dubte que, durant segles, la poltica del pas va tenir com una de les preocupacions
prioritries la influncia econmica en aquelles regions.
Les dades de les conquestes militars esmentades abans de manera genrica, sn contundents a la
Mediterrnia. Al segle XIII , Catalunya aconsegu el domini sobre Mallorca (1229-1232), Valncia (1229-
1245) organitzada, per, com a regne independent dins la Corona dArag i Siclia (1282); al segle
XIV, la presncia catalanoaragonesa es va consolidar fins a un cert punt el domini militar mai no va
arribar a ser total a Sardenya (1324), i, al segle XV , el monarca Alfons el Magnnim sapoder del
regne de Npols, que incorpor a la Corona (1442). Encara al segle XIV, la Gran Companyia Catalana,
integrada pels famosos almogvers, deix sentir la seva presncia ms aviat escassa als ducats grecs
dAtenes i Neoptria.
Si b el domini poltic va ser el que va ser, ms intens en uns escenaris que en altres, Catalunya
consolid, a la baixa edat mitjana, una presncia mercantil molt intensa a tota la conca mediterrnia, des
de lOrient fins a lestret de Gibraltar, tant en pasos cristians com islmics.
Quines varen ser les grans zones de presncia comercial catalana? Comencem per la ms llunyana: la
Mediterrnia oriental, anomenada tamb ruta de Llevant o dUltramar. Tenia diversos llocs de dest i
diverses escales per arribar-hi. Palestina, Alexandria i Bizanci, entre els primers. Rodes, Creta i Xipre
entre les segones. Des de la segona meitat del segle XII hi ha mercaders anomenats cnsols a Sria i
Egipte, perqu hi sn necessaris per gestionar els afers del comer. Els consolats eren una mena de petita
ambaixada permanent als diversos pasos, destinada a donar suport als expedicionaris catalans.
Al segle XIII , els mercaders catalans sn ja ben presents a Constantinoble, capital de limperi Bizant
(la Romania dels occidentals). Els catalans hi compren cera, coure, cot i esclaus (dones, sobretot). A
Rodes, Sria i Egipte, els catalans hi compren tamb productes que sovint vnen de lluny. Sn les famoses
espcies (gingebre, pebre, canyella, laca i encens). Es tracta de productes fcils de transportar i molt
apreciats a Occident. Una de les rutes ms habituals a partir del segle XIV va ser la de Creta-Xipre-
Beirut-Damasc. Quan, el 1291, la zona caigu en mans islmiques, el papat hi prohib el comer. Aquest
comer continu, amb tot, ja fos de manera clandestina o a travs de llicncies papals o reials. El
pontfex i els reis catalans havien trobat una bona font dingressos.
El comer a la Mediterrnia occidental va tenir diverses zones diferenciades. En primer lloc, els
ports de la pennsula Ibrica sota domini musulm, sobretot els dAl-Andalus, el regne musulm de
Granada. Tot seguit, el nord dfrica. Els catalans hi venien teixits, plom, estany, coure i oli, i hi
compraven esclaus, or, blat, llana, lli, pells, cuir, cot, cera i corall. Tunis i Tlemecn, ciutat, aquesta
darrera, que enllaava amb la ruta sahariana, van ser els punts de contacte dels catalans en aquesta zona.
El comer amb el Marroc es va intensificar a la darreria del segle XIII .
Un relleu especial va tenir la ruta de Siclia, escala obligada en el cam cap a Orient, Npols i el
nord dfrica. Els seus centres neurlgics eren les ciutats de Palerm, Messina, Catnia i Siracussa. A
mitjan segle XIV ja hi havia, a lilla, tres consolats catalans: els de Palerm, Messina i Trapani.
A Siclia, els catalans compraven corall, seda, sucre i cot. Lilla era, ja des de lantiguitat i ho va
ser durant segles, un dels graners ms importants de la Mediterrnia. Catalunya, que nera deficitria, hi
va comprar sempre blat, producte bsic per a lalimentaci del pas. A canvi, els catalans venien al
mercat sicili sobretot teixits francesos i alguns productes agrcoles, com loli.
Menys volum va tenir el comer amb Sardenya, tamb escala cap a Orient i el nord dfrica. La
incorporaci de lilla a la Corona va contribuir a enverinar les relacions de Catalunya amb Gnova, de la
mateixa manera que la conquesta de Siclia ho havia fet amb la dinastia dAnjou, i va donar lloc a unes
hostilitats que es varen allargar ms de cent anys. Els catalans venien a Sardenya teixits i vi, i hi
compraven sal, blat, llana, formatge, cuir, corall, plata i plom.
Catalunya va mantenir tamb relacions mercantils, sovint bastant intenses, amb altres indrets de la
pennsula Itlica, com Npols, Gnova, Pisa, Florncia, Vencia, Ragusa i Ancona. El mateix es pot
afirmar del sud de Frana. Al segle XIII , mercaders catalans eren ben presents al Llenguadoc i a la
Provena. Els itineraris ms habituals eren la ruta terrestre de Barcelona, Perpiny, Narbona, Besiers i
Montpeller, i la martima de Barcelona a Marsella. El principal producte dimportaci van ser els teixits
francesos, de ms qualitat que els fabricats a Catalunya i que eren revenuts arreu de la Mediterrnia. En
canvi, els catalans comerciaven amb les preuades espcies comprades a Orient.
Fora de lmbit mediterrani, est ben documentada, des de mitjan segle XIII , la presncia de
mercaders catalans a les famoses fires de la Xampanya. Hi arribaven per via terrestre, a partir del pont
dAigestortes, al Llenguadoc, seguint la ruta del Roine. Durant la centria segent, els catalans varen
tenir un consolat estable a Lisboa i, en competncia desfavorable amb Gnova, comerciaren tamb amb
Sevilla.
Va assolir tamb un volum notable dintercanvi el comer catal amb Flandes, sobretot a partir de
mitjan segle XIV. Alg ha sostingut que els intercanvis amb aquell pas eren duna importncia semblant
als de la Mediterrnia oriental. En canvi, la presncia catalana va ser menor a la ruta atlntica de
lfrica occidental: ports de Sal, Anfa (Casablanca) i Safi. Els mallorquins varen competir amb xit
amb els catalans en aquesta zona.
Un comer daquest abast no hauria estat possible sense lexistncia duna slida infraestructura
institucional, naval, jurdica i econmica. El Consolat de Mar (1282) va ser lalt tribunal creat a
Barcelona la Corona en constituiria daltres a Valncia i Mallorca encarregat dadministrar justcia
en causes relacionades amb qestions martimes i mercantils.
Daltra banda, aquest comer va impulsar la millora dels vaixells mercants i de les tcniques de
navegaci. Ja al segle XIII es va iniciar (1243) la construcci de les drassanes que avui existeixen a
Barcelona. Pere el Cerimonis (1336-1387) els va donar una empenta decisiva. La pluralitat dels tipus
de vaixells va anar creixent amb el pas dels anys. Constatem alguns noms que corresponen a tipologies
diverses: nan, galera, coca, fusta, sageta, bergant, galiota, barca. Lalt cost que implicava la construcci
dels vaixells obligava a diversos mercaders a associar-se i a explotar-los en rgim de societat. Eren les
comandes i les companyies. En les primeres, un soci capitalista sassociava amb un soci gestor i es
repartien els beneficis duna manera determinada. En general es constituen per a un nic viatge. Les
companyies tenien una durada superior, uns quatre o cinc anys. Els associats aportaven capital i treball.
En ambds casos, asseguraven les seves operacions mercantils. Des del segle XIV, doncs, el sector
assegurador va estar molt present en la vida econmica catalana.
El gran comer va impulsar i va perfeccionar fins a lmits duna gran modernitat el sistema financer i
bancari catal. Les taules de canvi o bancs i els canviadors o banquers passaren a ocupar, a la baixa edat
mitjana, un lloc rellevant en la vida social i econmica del pas. Com els banquers de tots els segles,
alternaven perodes de guanys extraordinaris amb fallides que, en poca de crisi, els portaven a la runa.
El sistema bancari i financer va afavorir el crdit i va generalitzar ls de la lletra de canvi.
Darrere daquesta activitat frentica hi havia un pas que en bona part treballava per fer-la possible:
poltics al servei de la causa, soldats mercenaris, menestrals, banquers jueus, burgesos, constructors,
pagesos, gent dels oficis ms diversos. El comer va esdevenir leix vertebrador de la societat catalana, i
va ser el termmetre per valorar el nivell econmic del pas.
Parlem, que quedi clar, dexpansi i de comer de Catalunya. No noms de Barcelona. En aquells
segles, Catalunya era quelcom ms que la seva capital. Altres ports, altres ciutats, altres estructures
socials darreu del pas varen estar presents en aquella prodigiosa aventura collectiva. Ms enll del
volum que pogus assolir aquell comer s una qesti sobre la qual mai no tindrem gaire ms que
indicis, per crebles que puguin ser, no hi ha cap mena de dubte que els mercaders catalans, i tot el que
hi havia al darrere, varen escriure una pgina brillant en la histria de la Mediterrnia. Tant ms brillant
si tenim present que Catalunya era un pas amb mancances de tipus molt divers (feble demografia i una
casa reial pobre, per exemple). Lherncia daquell comer va tenir una determinada continutat en segles
posteriors, per aquesta s una matria encara poc estudiada.
 Un llarg perode de crisi

E n acabar ledat mitjana, Catalunya va viure, com altres pasos de lOccident europeu, un perode de
crisi que va tenir manifestacions de signe i dintensitat variables. Va ser una poca de guerres, amb
Castella i als dominis colonials de Sardenya i Siclia, i de penries en les condicions de vida dels
catalans. La primera gran dificultat va ser la Pesta Negra del 1348, provinent dOrient, precedida duna
greu crisi de subsistncies el 1333, lanomenat mal any primer. Aquesta epidmia de pesta bubnica,
seguida de nous rebrots que afectaren, sobretot, els infants el 1362-1363 i el 1371 lanomenada pesta
dels mitjans, va provocar una disminuci de la poblaci que es pot xifrar a lentorn del cinquanta per
cent. En el perode de mxima plenitud demogrfica, s a dir, abans de la Pesta Negra, la poblaci de
Catalunya podia ser duns cinc-cents mil habitants. Barcelona, la ciutat ms gran, sacostava a les
quaranta mil nimes.
La pesta va provocar que moltes masies fossin abandonades (masos rnecs) i moltes terres restessin
sense conrear i, per tant, varen disminuir les rendes dels senyors i varen pujar els preus. Els senyors
varen endurir la pressi fiscal sobre els pagesos, que, conscients del seu valor com a m dobra,
adoptaren una posici reivindicativa, gaireb revolucionria, que provocaria dues guerres camperoles.
Lempobriment del camp va portar molta gent a la ciutat, malgrat la dura oposici dels senyors
territorials a una migraci que els deixava sense treballadors.
La primera manifestaci social de la crisi va ser el pogrom del 1391, precedit dun altre el 1348, que
va originar una despietada persecuci dels jueus, prestadors de la Corona i de nombrosos ciutadans que
veien locasi de no haver de retornar els diners que havien rebut. La comunitat jueva era activa en
lordre econmic i artesanal, i la seva persecuci va tenir conseqncies negatives. La crisi econmica
es va manifestar en la caiguda dalgunes entitats bancries a Barcelona, Girona i Perpiny els anys 1281,
1383 i 1406, respectivament. A travs de la creaci dun banc pblic el 1401 (la Taula de Canvi), les
autoritats municipals varen intentar disposar de recursos sense haver danar a parar a mans dels grans
prestadors privats.
Les dificultats econmiques es varen expressar tamb en una disminuci del gran comer mediterrani,
encara que aquest mai no va experimentar un collapse total. El catastrofisme en la interpretaci daquest
perode ha estat superat pels estudis recents. La burgesia mercantil es va mostrar, per, menys entusiasta
amb la poltica italiana dAlfons el Magnnim, a mitjan segle XV , del que ho havia estat uns segles abans
amb les accions de domini poltic dels monarques catalans.
 Tamb el govern dels municipis va entrar en crisi en acabar ledat mitjana. La petita burgesia i la
menestralia varen qestionar el monopoli dels anomenats ciutadans honrats, el patriciat urb del pas, que
monopolitzava el govern dels ajuntaments com si fos un patrimoni propi. Aix va provocar enfrontaments
que en algunes ciutats, com Barcelona, varen arribar a ser molt violents. A tot aix sha de sumar la
inestabilitat social al camp i les lluites entre faccions nobiliries.
En laspecte poltic cal assenyalar que, en morir sense successi el rei Mart lHum (1410), i en
virtut de lanomenat Comproms de Casp (1412), es va introduir en el govern monrquic de la Corona
dArag un rei castell, Ferran dAntequera amb una mentalitat prou diferent de la catalana, que va
donar origen a la dinastia Trastmara: Ferran I (1412-1416), Alfons el Magnnim (1416-1458), Joan II
(1458-1479) i Ferran II (1479-1516). Tots varen integrar-se plenament en lordre constitucional catal,
basat en el pactisme, o pacte entre la monarquia i les classes dirigents del Principat.
Aquests factors varen ser el tel de fons i alhora la causa de la guerra civil dels anys 1462-1472: la
Diputaci del General i el Consell de Cent varen desposseir de la corona el rei Joan II i varen lliurar la
sobirania del Principat, al llarg daquells deu anys, a monarques estrangers: Enric IV de Castella (1462-
1463), Pere de Portugal (1464-1466) i Renat dAnjou (1466-1472). No hem doblidar que Castella i els
Anjou havien estat enemics seculars de Catalunya. La guerra, que va acabar amb la Pau de Pedralbes
(1472), va portar el pas a la runa, la qual cosa va obligar Ferran II a emprendre una poltica de
redreament que va donar fruit la primera dcada del segle XVI . El relleu en el progrs econmic el va
prendre, dins la confederaci catalanoaragonesa, el regne de Valncia, que va viure un segle XV ms
dinmic que Catalunya, tant en laspecte estrictament econmic com en el cultural. Durant la guerra civil,
les autoritats catalanes, tot fent una defensa aferrissada, davant lautoritarisme monrquic, de lordre
constitucional catal basat en les Constitucions i el pactisme, varen fer les primeres formulacions
nacionalistes de la histria de Catalunya.
El 1486, Ferran II va escometre amb energia la soluci del vell problema agrari. La Sentncia de
Guadalupe, daquell any, va posar fi a ladscripci a la terra dels pagesos de remena i va obrir una nova
etapa en les relacions socials al camp catal. Pierre Vilar va escriure en relaci amb aquesta sentncia:
Victria excepcional a la histria europea dels moviments camperols, b que no posava fi al rgim
senyorial, cosa que no succeiria fins ben entrat el segle XIX.
 TERCERA PART
DINS LA CONFEDERACI HISPANA
 La no unitat dEspanya sota els Reis Catlics

E l matrimoni dIsabel de Castella, possible hereva daquest regne, i Ferran de Catalunya-Arag, hereu
de la Corona dArag, que va tenir lloc a Valladolid el 1469, no va respondre a cap projecte
daconseguir la unitat poltica entre els dos poderosos estats peninsulars. Va ser la conseqncia dels
interessos poltics i militars de Joan II, pare de Ferran, mancat de suport en la guerra que mantenia amb la
Generalitat de Catalunya, i dels partidaris dimposar, a Castella, la princesa Isabel com a reina, en
detriment dels drets de lhereva legal del monarca castell Enric IV, la seva filla Joana.
Den que el 1468 es va pactar a Cervera aquell matrimoni i es concret labast de les atribucions
de Ferran a Castella bastant limitades i que hauria dexercir, en principi, noms en vida de la seva
dona, es va veure de manera clara que all que shavia pactat era gaireb noms una uni personal.
Si b, en morir Enric IV el 1474 i ser proclamada reina Isabel pels seus seguidors, Ferran va
aconseguir augmentar el seu poder a Castella, el principi que aquest regne i la Corona dArag eren dos
estats del tot independents lun de laltre es va imposar de manera inequvoca. No hi fa res que alguns
contemporanis designessin Ferran i Isabel com a reis de les Espanyes, perqu, a ledat mitjana i fins al
segle XVIII , Espanya era un mot que tenia un contingut noms geogrfic. Ferran i Isabel no varen utilitzar
mai el ttol de reis dEspanya.
Des del punt de vista constitucional, va ser la Corona dArag, i per tant Catalunya, la gran
triomfadora. Davant el centralisme uniformitzador castell, que no havia respectat, en incorporar-los, les
institucions ni la identitat histrica dels regnes de Lle, Galcia, Navarra i el Pas Basc, i que mai no
havia creat estats amb personalitat prpia com ho havia fet Catalunya-Arag el 1238 en conquerir als
musulmans el regne de Valncia, quan es varen unir en matrimoni Isabel i Ferran, la Corona dAra-g va
aconseguir imposar la seva concepci dun estat de tipus confederal, que havia nascut el 1137 en unir-se
Catalunya i Arag; que es va mantenir el 1229, en conquerir Mallorca; el 1238, en ocupar, com ja hem
dit, Valncia, pel que fa al nucli central de la Corona dArag. I tamb el 1282, en ocupar Siclia; el
1323-24, en conquerir Sardenya, i el 1442, en incorporar el regne de Npols.
La Corona dArag i Castella varen conservar les seves lleis, els seus dirigents, les seves
institucions de govern (la Diputaci del General, les Corts, el Consell General), la seva nica llengua
oficial (el catal, a Catalunya, Valncia i les Illes; laragons-castell a Arag; el castell, a Castella).
Entre Castella i la Corona dArag hi havia fronteres poltiques, militars i econmiques ben definides, i
una moneda diferenciada. s ms: els catalans eren considerats estrangers a tots els efectes a Castella, i
els castellans ho eren a Catalunya i a tota la Corona dArag.
De la mateixa manera que fins aleshores les diverses entitats poltiques independents de la Corona
dArag havien tingut un mateix sobir, a partir de la uni dinstica de Ferran i Isabel, i sobretot a partir
del regnat dels seus hereus, el regne de Castella i la Corona dArag, malgrat ser independents lun de
laltre, tindran un mateix rei. Es configura, doncs, el que sen dir la Monarquia hispnica. La solidesa
daquest ordre constitucional va ser tanta que noms una guerra perduda per la Corona dArag (la
Guerra de Successi, entre 1705 i 1714) aconseguir posar-hi fi al principi del segle XVIII .
Ara b, des del punt de vista poltic i econmic, i grcies al major potencial demogrfic castell, la
uni va acabar per beneficiar Castella, que, a poc a poc, va aconseguir tenir ms pes en la poltica
internacional, sobretot a partir del descobriment dAmrica el 1492. Laparici de la figura del virrei
(1479), representant del rei absent de Catalunya, i del Consell Suprem dArag (1492), rgan que residia
a la cort i socupava dassessorar el monarca en els afers de la Corona dArag, va erosionar
competncies que fins aleshores eren exercides noms per les autoritats catalanes i va introduir un factor
de conflictivitat entre Catalunya i el poder central.
Malgrat que la uni dinstica esmentada i el fet que els destins poltics de Catalunya i de la Corona
dArag restessin vinculats a Castella tericament en un pla digualtat no varen comportar la
desaparici de cap dels elements propis dun Estat sobir, i hi ha un seguit de factors demogrfics,
territorials i personals que ajuden a entendre que Catalunya, a partir daleshores, ans ocupant un lloc
ms secundari o marginal en la vida poltica de la Monarquia Hispnica. Els fets sn clars: a la darreria
del segle XVI , la Corona de Castella triplicava en extensi la Corona dArag (335.000 quilmetres
quadrats contra 110.000) i la quintuplicava en poblaci: 1.391.000 focs contra 270.356 cada foc sha
de multiplicar per quatre o quatre i mig per obtenir la poblaci total.
La uni de les dues corones no es va fer, doncs, en un pla digualtat. A partir de Felip II, a ms a ms,
la cort va restar allunyada de manera definitiva de Catalunya. Felip II havia nascut a Valladolid, va fixar
la cort a Madrid i va viure sempre entre aquesta ciutat i lEscorial. Catalunya va restar tamb al marge de
la gran empresa de colonitzaci americana i de la poltica europea. Aquests fets sn importants a lhora
de comprendre la histria de Catalunya dels segles XVI i XVII.
 La Catalunya dels ustries

C arles I, que va succeir Ferran i Isabel, va ser el primer monarca que va rebre la doble herncia de
Castella i la Corona dArag. Va ser el primer sobir que va governar seguint els principis
constitucionals que hem explicat. I el primer monarca de lanomenada Casa dustria, que a travs del ja
esmentat Carles I (1516-1556), i de Felip II (1556-1598), Felip III (1598-1621), Felip IV (1621-1665) i
Carles II (1665-1700), va dirigir els destins del pas durant gaireb dos segles.
Catalunya va ser al llarg daquell perode un estat sobir, no sotms a Castella. A mesura, per, que
anava augmentant labsentisme reial i que la cort sanava castellanitzant, els conflictes jurisdiccionals
entre ladministraci reial a Catalunya, representada pel virrei i els seus oficials, en mans de castellans, i
les autoritats catalanes (la Diputaci del General i el Consell de Cent, sobretot) varen assolir una acritud
cada dia ms gran. La castellanitzaci de la vida quotidiana del pas va ser, tot amb tot, reduda, tret
dalgunes minories nobiliries.
Aquesta lluita per la conservaci de lordre constitucional travess, per, per diverses etapes al llarg
dels dos segles esmentats. En lnies generals, es pot dir que els regnats de Carles I i de Felip II, malgrat
les diferncies que varen existir en la poltica dambds, es varen caracteritzar per lequilibri en les
relacions entre Castella i Catalunya. La ruptura, ja insinuada, com veurem, en els darrers anys del govern
de Felip II, es va produir durant els regnats de Felip III i Felip IV.
Carles I no va tenir preferncies significatives entre les dues corones. El seu origen europeu era
alhora emperador dAlemanya feia que se sents b entre els catalans, amb els quals va compartir
molts anys del seu regnat. Carles I va convocar Corts a Catalunya en set ocasions i va concedir als
mercaders catalans llicncies per poder comerciar amb el nord dfrica. El fet, per, que Castella dons
suport amb ms entusiasme a les seves empreses imperials i a la seva complexa poltica internacional, va
contribuir a identificar-lo cada dia ms amb el poble castell. Daltra banda, la major feblesa econmica
de Catalunya la va situar en una posici progressivament subordinada en relaci amb Castella. Aix es
va posar de manifest sobretot en la qesti de la marginaci de la Corona dArag de lempresa de
colonitzaci del continent americ desprs del 1492: els catalans no tenien reserves humanes ni
financeres suficients per jugar fort al joc colonial, ha escrit Vilar. Catalunya, doncs, marginada per
impotncia prpia i per lexclusivisme castell del negoci americ es preocup principalment de refer el
seu comer mediterrani i de revitalitzar limperi mercantil de ledat mitjana.
Daltra banda, no sha doblidar que durant el regnat de Carles I ja es varen produir els primers
enfrontaments entre els virreis i les institucions catalanes. La creaci, el 1555, del Consell dItlia,
encarregat de ladministraci de les colnies de Sardenya, Siclia i Npols, comport la segregaci
poltica daquestes regions de la Corona dArag i la ruptura dels vincles de tipus federal que les unien
amb Catalunya.
El regnat de Felip II ja va ser ms conflictiu. Aquest sobir va ser de fet el primer rei castell de la
Corona dArag. Varen augmentar els enfrontaments entre la Inquisici tribunal politicoreligis que
actuava com a poders rgan centralitzador i castellanitzador, i que un ambaixador veneci va definir
com aquell tribunal [que] s el veritable patr que regeix i domina tot Espanya i la Generalitat, i
entre el virrei i els diputats. Daltra banda, el temor reaccionari que, a travs de Catalunya, sintrodussin
a la Pennsula els aires hertics dels hugonots i luterans europeus, va provocar all que algun historiador
ha qualificat com el viratge ultra del 1568 i linici duna poltica dimpermeabilitzaci consistent en la
prohibici que els habitants de la Corona dArag anessin a estudiar a universitats estrangeres per por
que es contaminessin de la doctrina protestant; en lestabliment de la censura dels llibres publicats a
Catalunya i en la prohibici que els eclesistics francesos ensenyessin doctrina cristiana al Principat.
A la segona meitat del segle XVI , es varen comenar a sentir a Castella veus favorables a posar fi a la
independncia de Catalunya. Els testimonis dels observadors estrangers posen de manifest, per, que al
Principat es mantenia el vell ordre constitucional heretat de la baixa edat mitjana, i el mateix es pot dir
dels altres estats que integraven la Corona dArag. Aix, el 1576, un ambaixador itali a la cort de Felip
II, escriur, tot parlant dels catalans: Es governen segons lleis i ordinacions prpies gaireb en forma de
repblica, sense que el rei hagi pogut prevaler en res contra ells, ni en matria de govern, ni en matria
de justcia, ni en matria de diners, de totes les quals coses els aragonesos [nom genric que incloa els
catalans] en sn absoluts patrons. Aquesta idea duna Catalunya republicana, que ja shavia insinuat
al segle XV durant la guerra civil, anir prenent forma a partir del segle XVI en limaginari collectiu del
pas i en la ment dalguns observadors forasters. El 1585, un altre testimoni posar en relleu la llibertat
amb la qual viuen els catalans i els aragonesos, conforme a les seves lleis, les quals es fan mantenir
inviolablement.
Tot amb tot, el clima poltic en all que es refereix a les relacions entre Castella i Catalunya va
comenar a canviar a la darreria del segle XVI . Una simple disputa per motius de competncia judicial va
fer que la Inquisici, amb el suport de la corona, empresons els tres diputats i odors de comptes de la
Diputaci del General, i que la cort madrilenya sarribs a plantejar la possibilitat dexecutar els
esmentats membres del govern catal. La Generalitat no podia permetre que el Sant Ofici socups de
qestions civils i simmiscs de manera permanent en lacci de govern dels diputats. Lanimadversi de
la cort vers Catalunya va arribar fins al punt dacusar els catalans de donar suport als hugonots, la bstia
negra de la reacci religiosa encapalada per Felip II.
El 1591 va ser el mateix poble de Barcelona qui va haver devitar la detenci dun diputat, ordenada
pel mateix monarca. El refs de les autoritats catalanes al poder arbitrari i al servei del centralisme de la
Inquisici va esdevenir un sentiment popular. Un testimoni estranger, addut per lhistoriador Miquel
Prez Latre, explica lestat dnim del poble barcelon en aquell moment i com la casa reial, avanant-se
ms de dos segles a Felip V, va pensar a construir una fortalesa per poder ms fcilment domar aquell
poble, pel fet que ara sentn trobar-se majoritriament revoltat i concitat contra els castellans. La sort
dArag, envat per lexrcit reial, no era gaire millor que la de Catalunya.
 Dalguna manera es pot afirmar que latac a la independncia de Catalunya acabava de comenar,
fenomen que sanir accentuant amb el pas dels anys. Ho constata, el 1592, lambaixador veneci quan
informa al seu govern que havia estat gaireb enterament deformada aquella antiga llibertat que per tant
temps la Corona dArag ha inviolablement posseda.
Que la situaci va comenar a canviar avanat el segle XVII, b que Catalunya va mantenir la seva
independncia, ho han constatat els historiadors contemporanis ms solvents. El 1991, Nria Sales va
escriure: Dins la Monarquia dels ustries hispnics, i especialment abans de Felip III dArag i IV de
Castella (1626-1665), la pluralitat de corones no era una pura entelquia, sin una realitat jurdica viva.
[...] el lligam que unia aquestes diferents corones era purament personal [...].
El pactisme s a dir, la idea poltica que lexercici del poder i de la legitimitat monrquica es
basava en un pacte entre el sobir, duna banda, i les Corts i la Generalitat de laltra, que havia
presidit lacci de govern a Catalunya des de la baixa edat mitjana i que havia resistit b durant el regnat
dels dos primers ustries, es ressent durant el govern de Felip III i de Felip IV. Hi va contribuir el desig
de lexhaurida hisenda castellana, esgotada per mil absurdes empreses imperials, de posar m a la
fiscalitat catalana, independent de la de Castella, i tamb labsentisme creixent del monarca: Felip III
noms visit el Principat en una ocasi.
A ms, el bandolerisme, un tipus doposici popular a lordre existent (Vilar), especialment intens
en el primer ter del segle XVII , va anar minant lestructura social del pas, i la seva repressi per part
del virrei provoc agres conflictes de jurisdicci entre aquell i les autoritats catalanes. El virrei marqus
dAlmazn va gosar escriure el 1615: En llegando a Barcelona acabar de poner en galeras todo el
Principado y guardar las Constituciones que me pareciere y las dems no. El bandolerisme cre
personatges mtics com Perot Rocaguinarda, indultat el 1611, o Joan Sala Ferrer, lies Serrallonga, que
va ser executat el 1634.
El clima reaccionari i dintolerncia religiosa que vivia el pas a les primeres dcades del segle XVII
va accentuar un problema que, en els orgens, venia de ledat mitjana i tenia tamb un ampli escenari
europeu. Em refereixo a la persecuci que varen patir nombroses dones acusades de ser bruixes, de
mantenir tot tipus de relacions, individuals i collectives, tamb sexuals, amb el diable i de provocar
inclemncies climtiques devastadores.
Entre el 1616 i el 1622 sobretot, la cacera de bruixes va esdevenir un problema social de gran abast
que es va estendre per tot Catalunya, des dels comtats del Rossell i la Cerdanya fins a les terres de
lEbre, amb una incidncia particular o almenys la ms coneguda o estudiada a les regions de la
Catalunya central (Antoni Pladevall).
El resultat daquesta histria popular i oficial va fer que com a mnim quatre-centes dones fossin
penjades, i moltes ms jutjades i torturades per tribunals seculars locals presidits per senyors
jurisdiccionals o per funcionaris pblics. La tortura de les acusades va fer presncia activa i sistemtica
en lescenari judicial catal, i les delacions varen esdevenir una prctica prou generalitzada que servia
per donar sortida a actituds de fanatisme popular o a venjances personals. La Inquisici i la Reial
Audincia, la mxima instncia judicial a Catalunya, varen tenir un paper moderat en aquest afer i varen
contribuir de manera decisiva a posar-hi fi.
Un fet que va tenir conseqncies molt negatives per a lagricultura i lartesania de la Corona
dArag, sobretot dels regnes de Valncia i Arag, va ser lexpulsi dels moriscos, antics musulmans
obligats a batejar-se a la fora, que varen mantenir els seus costums, lidioma rab i les formes de vida
prpies, i que foren refractaris a assimilar-se a la poblaci cristiana. Entre els anys 1609 i 1610, uns cinc
mil moriscos catalans i seixanta-un mil aragonesos varen embarcar al port dels Alfacs amb dest cap a
frica. Aix mateix, uns cent trenta-cinc mil moriscos valencians, un ter de la poblaci de tot el regne,
varen haver de marxar desterrats per sempre ms. Es tractava, en la seva majoria, de poblaci pagesa
que habitava les comarques de lEbre i el Segre.
Un nou pas en lintent de la monarquia derosionar les institucions catalanes ms representatives es
va fer quan Felip IV va vulnerar, a les Corts celebrades a Catalunya el 1626, el tradicional funcionament
de la instituci parlamentria catalana. Com he dit, el vell pactisme vigent des de ledat mitjana
molestava els monarques castellans, b que eren reis dArag i Valncia i comtes de Barcelona. Els
braos, grups que representaven els diversos sectors de les Corts, varen resistir ferotgement, encara amb
xit, lescomesa anticatalana de la monarquia i els seus oficials, per la relaci entre la corona i el pas
en va sortir tocada. Felip IV havia ensenyat les ungles sense cap mirament. Els catalans en varen prendre
nota.
La ruptura de lordre constitucional basat en la independncia de cada un dels diversos estats de la
Monarquia hispnica dels ustries no es va poder, doncs, evitar durant el regnat de Felip IV i va conduir
a la guerra del 1640 al 1652. La revolta catalana del 1640, origen del conflicte, va ser el resultat del
descontentament catal per la tendncia centralista del govern de Madrid, encarnada sobretot per la
poltica uniformitzadora del comte-duc dOlivares, ministre de Felip IV, que intentava controlar els
recursos financers catalans. Tamb de la reacci contra els intents de determinats sectors privilegiats de
la monarquia de frenar els privilegis catalans, i del malestar de la pagesia per causa de la pressi del
rgim senyorial a qu estava sotmesa. I, en relaci amb la primera causa, del temor de la petita burgesia
de veure augmentar els impostos que pagava.
La protesta popular per les vexacions a qu les tropes castellanes, compromeses en una innecessria
guerra amb Frana, sotmetien la poblaci civil de les viles en les quals eren allotjades de manera
forosa, va ser el detonant de la revolta, b que aquest factor tot sol no hauria aconseguit donar virulncia
i continutat al conflicte.
Durant el 1640 i el principi de lany segent, Catalunya va viure un perode amb tensions de tota
mena: alament camperol el dia 7 de juny, conegut com el Corpus de Sang; invasi del Principat pels
exrcits castellans; negociacions de la Diputaci del General amb Frana per tal dassolir, primer, la
simple submissi militar; desprs, la protecci de Llus XIII a una Repblica catalana, i, en darrer terme,
la proclamaci del sobir francs com a comte de Barcelona, s a dir, com a rei de Catalunya.
El 17 de gener de 1641, Catalunya, sota la presidncia de la Generalitat en mans del prestigis
canonge Pau Claris, va proclamar la Repblica catalana, que noms va aconseguir de sobreviure uns
quants dies, perqu ben aviat shagu de lliurar el pas a la monarquia francesa. Desprs duns anys de
guerra, el 1652 els catalans varen tornar a reconixer el rei de Castella com a sobir de Catalunya. Felip
IV va respectar el dret i les institucions catalanes, per va emprendre una dura repressi que va afectar
algunes autoritats compromeses en la lluita contra Castella.
La revolta del 1640 va tenir un carcter nacional i va aplegar voluntats socials molt diverses. Flix
Cucurull ha assenyalat que, en la literatura poltica anticastellana daquell moment, sn constants els
temes que fan referncia a les glries del passat de Catalunya, avanant-se aix en alguns segles al que
ser un dels grans temes de la Renaixena romntica al segle XIX.
La Pau dels Pirineus, el 1659, que posava fi a la guer-ra entre Frana i la Corona de Castella, va
comportar per a Catalunya la ms dura prdua territorial que mai ha patit al llarg de la seva histria.
Felip IV va cedir a Frana una part important del territori catal: els comtats del Rossell, amb la capital
Perpiny, i les regions del Conflent, el Capcir i el Vallespir, i una bona part del de la Cerdanya. La
prdua del 1659 ha estat irreparable. Malgrat que Frana va oferir amb posterioritat bescanviar els
comtats per altres dominis hispnics a Europa, el govern i la Corona shi varen negar sempre.
Durant els darrers anys del segle XVII , els que coincideixen amb el regnat de Carles II, les relacions
entre Castella i Catalunya varen ser menys conflictives. Hi va contribuir un cert redreament demogrfic i
econmic de la perifria en detriment dun centre en retrocs. Tot amb tot, el pas va viure sota els
efectes duna permanent guerra amb Frana, amb brots espordics dinestabilitat social provocats per les
crisis de subsistncies que deixaven els mercats sense productes. La mort de Carles II sense successi
(1700) va obrir les portes a un procs poltic de conseqncies trgiques i irreparables fins avui per a la
independncia de Catalunya.

*****

Una mostra molt significativa del progressiu deteriorament de les relacions poltiques entre la corona i
les autoritats catalanes i de la inqestionable voluntat per part de la monarquia i del seu seguici ms
immediat danar deixant sense contingut les institucions catalanes de govern i de combatre lordre
constitucional catal la tenim en el fet que durant dos-cents anys els reis de la casa dustria noms
reunissin les Corts catalanes en dotze ocasions.
s important per valorar aquesta xifra establir-ne la periodicitat. Lemperador Carles va ser lnic
que va complir amb dignitat el seu paper de rei de Catalunya, ni que fos amb el ttol de comte de
Barcelona. Va reunir Corts set vegades (1519, 1529, 1533, 1537, 1542, 1547 i 1552). s clar que no es
tractava dunes convocatries desinteressades, perqu, en conjunt, les Corts li varen concedir 1.678.000
lliures.
El seu successor, Felip II, al llarg de ms de quaranta anys de regnat, noms es va dignar a convocar
Corts a Catalunya en dues ocasions, el 1563-1564 i el 1585. Hi va aconseguir, a canvi de bones paraules
i poca cosa ms, 800.000 lliures. En les primeres Corts, els enfrontaments entre la monarquia i els braos
eren ms que un mal presagi del que succeiria en el futur.
Felip III, en vint-i-tres anys de regnat, noms va visitar Catalunya una vegada, i tamb noms hi va
convocar unes Corts, el 1599, que es varen celebrar en un clima dentesa i en qu el rei va aconseguir un
mili de lliures, el major subsidi de tota la histria parlamentria catalana. Era un miratge, perqu en
general, com hem vist, va ser un perode dhostilitat nacional cap Catalunya.
Desprs de vint-i-set anys sense que el rei convoqus Corts al Principat, el 1626 Felip IV es va
decidir a fer-ho. El rei va demanar 3.300.000 ducats o un nombre dhomes pagats per un cert temps. Aix
representava, de fet, la uni darmes entre Castella i Catalunya, i les Corts shi varen negar en rod.
Lactitud prepotent del monarca sexpressa en les paraules que va adrear-li el sndic de Cervera: Lo
que s dir a V.M. s que aquestes Corts sn molt diferents de les que sn hagudes per los altres reis, per
quant les Corts passades, si los reis volien obtenir algunes coses, tant de cavallers com de viles, els
pregaven; ara tot s amb amenaces. El fracs de les Corts del 1632, presagi duna crisi irreversible, i la
progressiva crispaci de les relacions Madrid-Barcelona varen fer esclatar el comte-duc dOlivares,
home de confiana de Felip IV: Si las Constituciones embarazaran esto, que lleve el diablo las
Constituciones.
Les Corts catalanes havien mort en vida del sistema constitucional que feia de Catalunya un pas
sobir: durant els trenta-cinc anys del darrer rei dels ustries, Carles II, les Corts catalanes no es varen
reunir ni una sola vegada. La progressiva, inexorable i maquiavllica poltica de la monarquia contra les
institucions representatives catalanes noms necessitava una petita empenta per acabar de matar lordre
constitucional catal. La veritat s que lempenta no en va ser gens, de petita: una guerra a vida o mort
entre el 1705 i el 1714 acabaria de posar fi al rgim poltic catal, gaireb millenari.
 La Guerra de Successi i l11 de setembre de 1714

L a mort sense successi de Carles II, darrer monarca de la Casa dustria, va donar lloc a un perode
convuls i a una cruel guerra civil entre Castella i la Corona dArag, amb els aliats internacionals
corresponents, que acabaria de manera dramtica per a Catalunya l11 de setembre de 1714.
Carles II, en morir, va deixar un testament en el qual atorgava la successi a Felip, duc dAnjou, nt
de lomnipotent monarca Borb Llus XIV de Frana, casat amb una filla de Felip IV. Que un Borb fos rei
de la Monarquia hispnica va molestar lImperi, Anglaterra i Holanda.
De moment, els catalans varen acceptar Felip V, el qual reun Corts a Barcelona el 1701-1702 i jur
les Constitucions de Catalunya. A ms, autoritz la creaci dun port franc a Barcelona i atorg el dret
denviar cada any dos vaixells a Amrica. Els catalans varen votar un donatiu al rei dun mili i mig de
lliures i un servei de dotze milions, a pagar en sis anys. Per ben aviat la situaci es deterior per causa
de labsolutisme del rei, que xocava una vegada i una altra amb les Constitucions de Catalunya, i de la
poltica repressiva del seu virrei a Catalunya. Aix va donar lloc a laparici de grups favorables a
Carles dustria, els austriacistes.
El 1705, emissaris clandestins catalans varen signar, a Gnova, un pacte amb les potncies que
integraven la Gran Aliana de la Haia, s a dir, Anglaterra, Holanda i ustria, amb lobjectiu de
proclamar larxiduc Carles rei de la Monarquia hispnica. Era la ruptura entre la Diputaci del General i
Felip V. El mes dagost daquell any, una poderosa flota de tres-cents vaixells va desembarcar prop de
disset mil soldats anglesos, austracs i holandesos a la costa del Principat. El 9 doctubre de 1705, la
Barcelona borbnica va capitular davant lexrcit aliat. El 7 de novembre, larxiduc Carles entrava a
Barcelona i, un mes desprs, celebrava Corts als catalans (1705-1706), les darreres que tindrien lloc fins
que, el 1932, es reuns el Parlament de Catalunya, durant la Segona Repblica. Shi va prendre lacord
dexcloure a perpetutat la casa de Frana de la successi a Catalunya i als regnes de la Monarquia
hispnica.
Valncia (1705) i Arag (1706) es varen posar al costat de Catalunya, que va tenir, en la guerra que
va comenar aquell any per la successi de la Monarquia hispnica, el suport dels aliats, a qu ja ens
hem referit. Felip V, per la seva banda, va gaudir del suport del poders exrcit francs. Carles dustria
aconsegu dentrar a Madrid (24 de juny de 1706) i ser-hi proclamat rei, per el seu poder no es va
consolidar.
La guerra va ser molt dura per a Carles dustria i la Corona dArag. La desfeta dAlmansa (1707)
va comportar la prdua de Valncia i dArag. Al principi del 1711, amb la caiguda de Girona, noms
varen restar, per a la causa de larxiduc Carles, les places de Vic, Cardona, Tarragona i Barcelona.
El cop de grcia per als catalans va ser la mort de lemperador Josep I (abril del 1711), germ de
Carles, el qual passava a regnar a lImperi germnic, a larxiducat dustria i als regnes de Bohmia,
Morvia i Hongria. I tamb, dalguna manera, Carles va ser senyor de Sardenya, Npols, el ducat de Mil
i de Flandes, lactual Blgica i Luxemburg. Les potncies que donaven suport als catalans no podien
permetre que es reconstrus lImperi europeu de Carles I, que havia regnat als estats peninsulars i a
Alemanya, i es varen retirar de la lluita. En virtut del Tractat dUtrecht (11 dabril de 1713), Catalunya
va restar sola davant del poders exrcit francocastell de Felip V. Anglaterra no va ser fidel al
comproms contret a Gnova de no abandonar Catalunya a la seva sort i que, si ho feia, gestionaria el
respecte al seu dret i a les seves institucions. Els conservadors britnics varen censurar la resistncia de
Catalunya, per els liberals parlaren del cas dels catalans i expressaren la seva admiraci pel coratge
de Catalunya en defensar els seus drets constitucionals i pel seu esperit liberal i parlamentari. El primer
de juliol de 1713, les darreres tropes aliades i el virrei carol abandonaren el Principat.
Les autoritats catalanes varen decidir, doncs, prosseguir sols la lluita contra Felip V. Barcelona va ser
assetjada a partir del juliol del 1713 i despietadament bombardejada. Ho explica un testimoni de lpoca
aportat per lhistoriador Antoni Simon: Lo senyor duc de Populi en aquell moment cap de lexrcit
borbnic fu tirar grandssima cantitat de bombas sobre Barcelona que foren ms de setanta mil les que
y tiraren, que fou una gran crueltat de la manera que posaren aquella ciutat, que a penas qued casa
sencera, ab tal conformitat que sols al convent de Santa Caterina ni caygueren passat tres-centas, que ja
se deixa de considerar lo estrago que degueren ocasionar. En aquells dies, es varen convertir en herois
del pas personatges com el militar Antoni de Villarroel i Rafael Casanova, conseller de Barcelona.
Daltra banda, la resistncia va donar lloc, com ja havia succet en el perode 1462-1472 i el 1640, a una
autoafirmaci nacionalista que apellava de manera continuada als drets nacionals i constitucionals de
Catalunya.
La capitulaci es va produir la nit de l11 al 12 de setembre de 1714. El duc de Berwick, cap de
lexrcit francocastell, va imposar la rendici sense condicions, la qual cosa deixava les portes obertes
a una de les ms dures repressions nacionals que ha patit el Principat al llarg de la histria. La lluita
havia estat molt desigual, si tenim en compte que, el 1714, lexrcit borbnic que anava ocupant
Catalunya estava integrat per uns cinquanta mil homes, i la crueltat amb qu actuaven seguint ordres
directes de Felip V. El 1713, aquest havia ordenat al capit general dels seus exrcits actuar amb els
enemics sense cap pietat: Si algunos miqueletes u otra gente tuviere el brbaro arrojo y osada de
querer defenderse [...] se les pasar a todos a cuchillo; i afegia: Se haga ahorcar a los que
defendieren, pues adems de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladrones, convendr se
ejecute as para escarmiento de los otros.
Contra all que sovint sha dit en relaci amb com cal interpretar laustriacisme i laposta catalana a
favor de larxiduc Carles, cal assenyalar que, en realitat, la Diputaci del General i el Consell de Cent
pretenien imposar a Madrid, com a sobir de la gran confederaci hispnica, un monarca que respects
lordre constitucional catal gestat a la baixa edat mitjana i, per tant, els interessos de les classes altes
del pas. La vella interpretaci que va fer del conflicte Ferran Soldevila, el millor historiador general de
Catalunya de tots els temps, ja en els anys trenta del segle passat, s duna actualitat permanent: La
Guerra dels Segadors havia estat, en els seus comenaments, una lluita per isolar-se, per defensar-se de
la intromissi castellana a Catalunya, i, en les seves derivacions immediates, una guerra separatista; la
Guerra de Successi, de fet, ser, contrriament, una lluita per informar la vida pblica espanyola. s el
trnsit que hem vist produir-se alguna vegada en els nostres temps, del separatisme a lintervencionisme i
daquest altra vegada al separatisme. Catalunya debatent-se en el dilema: o separar-se dEspanya o
dirigir Espanya. La Guerra de Successi sajusta a la segona part daquest dilema.
La repressi va tenir un doble objectiu: liquidar la independncia poltica de Catalunya i la Corona
dArag, duna banda, i executar o exiliar aquells que havien tingut un paper rellevant en la direcci de
la guerra contra Castella i Felip V, daltra banda. Algunes execucions varen seguir un procediment
dextrema crueltat. s emblemtica la del general Josep Moragues, el 25 dabril de 1715, el qual va ser
mort desprs de patir durssimes tortures. Tot seguit, el seu cos va ser esquarterat. Li van tallar el cap i el
van posar en una gbia, on va romandre fins a lany 1727, a la vista de tothom.
En substituci de lantic govern catal, es va crear, el setembre del mateix 1714, una Real Junta
Superior de Justicia y Gobierno. Aix mateix es varen dissoldre la Generalitat de Catalunya, les Corts i el
Consell de Cent, i es va desarmar la poblaci. Tamb varen ser destituts els bisbes de Solsona, Vic i
Tarragona, favorables a larxiduc Carles. A ms, es varen segrestar els llibres publicats durant el regnat
de Carles dustria. A Barcelona, es va construir una ciutadella militar amb lobjectiu de tenir
controlada la ciutat. Per fer-ho va ser necessari enderrocar nou-centes cases del barri de la Ribera.
Locupaci de lexrcit borbnic va fer, en paraules de Ferran Soldevila, que Catalunya fos presa dun
veritable terrorisme militar. La militaritzaci va ser fruit de la desconfiana que Felip V tenia en el
poble catal.
Catalunya, doncs, va passar a ser un pas ocupat militarment. Llus Roura ha explicat que, durant el
segle XVIII , les tropes en guarnici a Catalunya no varen ser mai inferiors a vint mil homes, amb una
presncia dentre vint mil i trenta mil efectius durant la primera meitat daquell segle. Lobjectiu no
podia ser altre que disposar duna fora contundent si es produa el mnim intent de resistncia a
locupaci borbnica.
El nou monarca va comptar, en aquesta poltica repressiva i de despersonalitzaci nacional de
Catalunya, amb el suport de nombrosos catalans illustres, civils i eclesistics que varen creure en Felip
V, ja fos per convenciment personal i poltic, ja fos per arribisme i inters de treure profit del nou rgim,
ja fos com a conseqncia dhaver estat agreujats per laustriacisme. Per poder cometre tantes i tantes
malvestats, a ms de disposar de lesmentada fora militar, calia un notable consens social. Felip V el va
tenir. No li varen mancar homes disposats a assumir els milers de crrecs als ajuntaments del pas i a la
resta dinstitucions de tota mena.
Vegem, per, un exemple que posa de manifest que el nou rgim tenia molts opositors a Catalunya: el
8 de juny de 1715, el vicari collaboracionista de Barcelona feia pblica una crida en qu castigava com
a pecat mortal loposici al nou monarca, perqu dies ha continua a experimentar-se en los nimos de
molts de nostres amats feligresos una intrnseca repugnncia al legtim i vertader domini del nostre rey i
senyor Felip V [...], la qual motiva diferents veus i notcies pernicioses, que sespargeixen ja en escrits
amb papers i cartes, ja de paraula, ja de boca de moltes conversacions i juntes. Un sector important de
lalta jerarquia eclesistica del pas es va sumar, doncs, a lacci repressora del nou rgim i el va fornir,
si calia, darguments per a justificar-la. Aix, per exemple, el 1715, el bisbe de Sogorb proposava portar
a la prctica aquella mxima tan conveniente, como impugnada, de un rey, una ley y una moneda [...]
y una lengua, por lo que se podra prohibir el uso de otra que la castellana.
Lobra mestra de luniformisme i de labsolutisme castell va ser el Decret de Nova Planta del 16 de
gener de 1716, que modificava lestructura judicial i administrativa del Principat. Aquest decret ha
esdevingut, amb el pas dels segles, el smbol ms paradigmtic de la repressi borbnica contra
Catalunya. A ms de noves lleis de tipus fiscal (el reial cadastre) que oprimirien leconomia dels
catalans i de nous reglaments per tenir controlats els ajuntaments, la duresa de la repressi cultural es va
manifestar en la supressi dels centres universitaris de Girona, Lleida, Tarragona, Vic, Tortosa, Solsona i
Barcelona, i en la creaci (maig del 1717) de la Universitat de Cervera, ciutat que havia restat fidel a
Felip V durant la guer-ra. Al llarg del segle XVIII , noves ordres sorgides del govern de Madrid tindrien
per objecte anar liquidant els trets diferencials de Catalunya, sobretot de la llengua catalana, ls de la
qual a poc a poc va ser prohibit.
La nova situaci poltica va generar el primer gran exili poltic hispnic de lpoca moderna. Milers
de catalans, aragonesos i valencians es varen refugiar en els extensos dominis de lemperador Carles,
distributs, com hem vist, per tot Europa. No menys de vint-i-cinc mil o trenta mil persones, tamb de la
resta de la monarquia, varen patir, la majoria amb gran duresa, un estranyament que en molts casos va ser
definitiu.
En sntesi, podem concloure que els vencedors varen captenir-se amb una ferocitat salvatge contra els
venuts, i que varen identificar els dirigents del bndol contrari amb la totalitat del pas, s a dir de
Catalunya, de manera que el propsit dexterminar els dissidents va anar parallel amb el de la
destrucci institucional, poltica i nacional del pas sencer. Lobjectiu va ser clar, i els vencedors no
varen tenir cap vergonya a explicitar-lo: els enemics del nou rgim havien de ser penjats, afusellats,
empresonats o exiliats; la naci-estat de la qual formaven part havia de ser reduda a una simple
demarcaci administrativa dun Estat nic i fortament centralitzat.
 QUARTA PART
LA CONSTRUCCI DUN PAS MODERN
 Desenvolupament econmic al segle XVIII

M algrat la poltica repressiva borbnica contra Catalunya, el pas, com altres indrets de lEuropa
daquell segle, va experimentar un notable creixement econmic durant el segle XVIII . La
inexistncia de conflictes bllics greus entre el 1715 i la darrera dcada del segle va ser la plataforma
que sostingu el regeneracionisme daquella centria.
Podem preguntar-nos com va desenvolupar-se el procs econmic que va transformar el sistema de
producci, va convertir la societat catalana en plenament capitalista i va accentuar el particularisme i el
fet diferencial catal en relaci amb les altres regions peninsulars. Simplificant un xic, es pot concloure
que les coses varen anar de la manera segent: es produ un augment demogrfic, seguit duna autntica
revoluci agrria, un desenvolupament comercial i una forta inversi dels beneficis en la indstria
cotonera destampats (les famoses indianes), precedent de la revoluci industrial que esclataria a partir
del primer ter del segle XIX.
Laugment demogrfic del conjunt peninsular, ms intens a la perifria que al centre, va portar
Catalunya duns quatre-cents mil habitants en comenar el segle els mateixos que tenia a la baixa edat
mitjana, a uns nou-cents mil el 1800. La millora de les condicions sanitries i laugment de la natalitat
varen contribuir a aquest excepcional creixement de la poblaci.
La revoluci agrcola es va orientar en una direcci doble: extensi de la terra conreada i augment
dels rendiments mitjanant millores tcniques en el sistema de rec i la introducci de nous fertilitzants. A
ms, lagricultura es va especialitzar en el conreu de productes comercialitzables, com larrs, la vinya,
el cnem i els arbres fruiters.
Larrendament dels drets que rebia el rei com a propietari privat va fer que els arrendataris
acumulessin grans capitals. Larrendatari guanyava la diferncia entre la quantitat que pagava el pags i
la quantitat alada que, a la subhasta, shavia comproms a pagar al patrimoni reial. Durant aquest segle,
milloraren els intercanvis comercials, a nivell interior catal i a nivell exterior: tant en el mercat nacional
espanyol com en el colonial i el mundial. El vi va ser un dels productes que va generar ms beneficis. El
comer colonial via Cadis, perqu Castella en tenia lexclusiva, el monopoli es va intensificar
sobretot en el perode 1760-1792. El decret del 1765 que autoritzava el comer directe de nou ports
peninsulars, entre els quals el de Barcelona, a diverses rees del Carib, va tenir conseqncies
favorables per a leconomia catalana. Ms decisiu va ser, per, el decret de lliure comer del 1778, que
autoritzava, entre altres ports peninsulars, el de Barcelona i els Alfacs, a Tortosa, a comerciar
directament amb gaireb tota lAmrica hispnica.
Als anys trenta del segle comenaren a aparixer les indstries destampats de cot, fruit i alhora
motor del gran comer atlntic. Sobretot a Barcelona, per tamb en altres ciutats menors. Les fbriques
dindianes (en origen les teles de cot estampades simportaven de lndia) sn, dalguna manera, el
precedent de les grans empreses txtils de la revoluci industrial de cent anys desprs. Aquesta primera
industrialitzaci es bas tamb en les indstries de teixit, mentre que les de filat haurien desperar encara
algunes dcades. Les indstries catalanes sestimaven ms importar cot filat de Malta i dAmrica. En
acabar el segle, hi havia a Catalunya un centenar llarg dempreses txtils.
Aquesta espectacular arrencada industrial es va veure afectada de manera negativa per la crisi de la
fi de segle. Varen ser uns anys difcils per a Europa i per a Catalu-nya. La guerra va esdevenir el pa de
cada dia a tota la Monarquia hispnica: contra Anglaterra, el 1779-1783, el 1796-1801, i el 1804-1808;
contra la Frana de la Revoluci, el 1793-1795, que va tenir el principal escenari bllic a Catalunya. I,
finalment, la invasi napole-nica, el 1808. Daltra banda, els anglesos bloquejaven el trfic amb
Amrica.
La Guerra de la Independncia o Guerra del Francs Catalunya restar sota domini napolenic del
1808 al 1814 va acabar darrunar una indstria prou malmesa pels conflictes anteriors. Durant els
anys docupaci francesa, alg, com lempordans Toms Puig, liberal i catalanista, un afrancesat
eminent, jugar la carta, no mal vista pels generals de Napole, dorganitzar una Catalunya autnoma,
vinculada a Pars i no pas a Madrid. La penetraci de Gran Bretanya al continent americ i les guerres
dindependncia americanes culminades lany 1820, varen entorpir la presncia comercial catalana en
aquell continent. La fi del bloqueig angls va reactivar el comer martim, sobretot des de Matar i
Vilanova i la Geltr.
En laspecte social, la burgesia que havia sostingut lAntic Rgim feudal shi va anar girant
desquena, a ms de censurar la poltica econmica de Madrid i la prpia del sistema econmic
tradicional, basat en lintervencionisme de lorganitzaci gremial. Es va anar consolidant una mentalitat
ms liberal i ms moderna, contrria als monopolis reials i senyorials, i a les taxes que imposaven els
municipis a la circulaci dels productes que entraven i sortien de les ciutats. Al segle XVIII , doncs, va
aparixer la primera generaci burgesa, que, com va dir Vicens Vives, si b no era encara industrial del
tot s que era intensament capitalista. Era el germen de la burgesia industrial i financera que, al segle
segent, far canviar la trajectria histrica del pas, i que, en laspecte econmic, girar la mirada cap
al mercat nacional espanyol, la formaci del qual durar un segle.
En sntesi, podem concloure que, malgrat que lexperincia econmica de Catalunya durant el segle
XVIII no comport larrencada definitiva de la gran indstria, s que nassent les bases i conscienci la
burgesia per a un canvi en el principi del mode de producci. Tamb va acostumar el pas a produir no
noms, o sobretot, per al consum, com havia estat la tnica majoritria dels segles anteriors, sin per a la
venda. Aquesta constataci s vlida especialment per a Barcelona i la seva zona immediata, el litoral i
les grans ciutats.
Tot amb tot, no sha doblidar que va persistir una Catalunya de muntanya, que es mantenia reclosa en
la seva estructura social i en una concepci caduca de la vida econmica. Al Principat, doncs, hi havia
dues Catalunyes. La que marcar el to del pas ser, per, la de Barcelona i la seva zona immediata, el
litoral i les grans ciutats.
 En contrast amb aquest progrs material, sorgeix un problema nacional catal: el duna certa prdua
didentitat. Les classes benestants cerquen a Madrid privilegis i beneficis, i afebleixen ls de la llengua
catalana. Tamb traeix el pas lalta jerarquia eclesistica. Els estaments populars, per, no segueixen
aquest cam i continuen emprant el catal, que es mant viu en mplies regions del Principat.
 La revoluci industrial

C atalunya va ser, des de mitjan segle XIX, juntament amb el Pas Basc i, temporalment, alguna poblaci
dAndalusia (Mlaga), lnica regi peninsular on es va consolidar la revoluci industrial, que havia
comenat un segle abans a Gran Bretanya. Aquest fet va comportar una transformaci social i econmica
del pas i va accentuar el fet diferencial de Catalunya en relaci amb altres regions espanyoles.
Dos grups socials destinats a marcar el to de la vida catalana de la segona meitat del segle XIX i el
primer ter del segle XX es consolidaren com a conseqncia daquell procs industrialitzador. Duna
banda, les burgesies, industrial, comercial, financera i agrria, i, de laltra, el proletariat. Lenfrontament
entre els interessos de classe duns i altre don vida a laparici del moviment obrer (sindicalisme i
lluita obrera) que, a Catalunya, tindr un carcter sobretot anarcosindicalista.
La revoluci industrial va comportar un procs dinnovaci tecnolgica caracteritzat per la
mecanitzaci i la producci en massa; un augment espectacular de les inversions en la producci; la
concentraci de la producci en grans fbriques que substitueixen els petits tallers artesanals darrel
medieval; lespecialitzaci de la fora del treball; una concentraci humana dels treballadors, molts
dells provinents de poblacions agrcoles, en determinades zones urbanes industrials; i, finalment, la
formaci i consolidaci dun mercat regional catal, espanyol i internacional, que actua com a receptor
dels bns industrials produts. Sense mercat no hauria estat possible el procs industrialitzador.
Mentre la resta dEspanya va mantenir, tant al segle XVIII com durant la centria segent, la vella
estructura feudal de lAntic Rgim, Catalunya va engegar un seguit de transformacions socials i
econmiques ms modernes, que varen actuar com a base de la transformaci industrial a la qual em
refereixo. La revoluci burgesa dels anys 30, que va qestionar de manera seriosa les velles estructures
socials i econmiques del passat, no va aconseguir, a Espanya, crear les condicions per a la gran
transformaci industrial. El segle XVIII havia estat ms positiu per a Catalunya. Les transformacions
demogrfiques, agrries, comercials i preindustrials daquella centria varen contribuir a crear un canvi
de mentalitat i a posar les bases, ni que fossin llunyanes, de lesclat industrial que es va produir a partir
dels anys 30 del segle XIX.
La revoluci industrial catalana es fonament en la producci txtil, que ja a la darreria del segle
XVIII havia donat lloc, sobre bases encara no plenament modernes, a les fbriques destampats o
dindianes, destinades al mercat colonial, sobretot des de la seva definitiva obertura el 1778. La crisi
poltica i bllica de la fi daquell segle ensorr, per, aquella experincia primera.
B que no es pot establir la relaci directa entre el desenvolupament preindustrial del segle XVIII i la
plena revoluci industrial, no hi ha dubte que aquell assenyal camins, establ nous mtodes, introdu
avenos en la mecanitzaci i va contribuir a crear una nova mentalitat en els procs industrial.
La plena mecanitzaci de la filatura i duna bona part del tissatge va fer avenos decisius a partir dels
anys 30. Ha esdevingut smbol de la industrialitzaci la creaci, el 1832, de la fbrica Bonaplata,
Vilaragut, Rull i Companyia, la primera a emprar el vapor daigua com a fora motriu i, el 1847, de
lEspanya Industrial.
El procs de concentraci industrial va tenir dues localitzacions: les zones de fcil accs a la fora
de laigua, a la riba dels rius Llobregat, Cardener i Freser, donaren lloc a les colnies industrials; i els
ports, que en facilitar larribada del carb, concentraren nombroses indstries al Maresme i el
Barcelons. La repatriaci de capitals provinents dAmrica desprs de la independncia de les velles
colnies va injectar recursos al procs industrialitzador catal. Aquesta concentraci de capital va ser
invertida en la creaci de noves empreses, la qual cosa va representar un impuls decisiu per al procs
dindustrialitzaci del pas.
La crisi de final de segle, amb la disminuci del mercat colonial per causa de la prdua, el 1898, de
Cuba, Filipines i Puerto Rico, i lescassa capacitat del mercat espanyol a lhora dabsorbir la producci
industrial catalana, varen obrir un perode de crisi en leconomia del pas. Sen refaria en bona part, b
que de manera temporal, durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), ja que la disminuci de la
poblaci dels pasos implicats en el conflicte obr les portes a lexportaci catalana. La bonana acab
poc desprs de la fi de la contesa.
Per b que, com he dit, va ser la indstria txtil la que va marcar el to de la revoluci industrial, cal
esmentar, en aquest procs, altres sectors que tamb varen tenir una certa importncia. La manca de carb
i de ferro al subsl catal va provocar serioses dificultats al sector siderrgic, base essencial de tot
procs industrialitzador modern. Les mines del Ripolls, el Bergued i el Baix Camp varen resultar
insuficients i els industrials catalans shagueren de proveir de carb arribat dAstries i de Gran
Bretanya.
Aquesta mancana impuls, amb tot, altres fonts denergia, com s el cas de lelectricitat, en la
implantaci de la qual Catalunya va ser, una vegada ms, pionera dins del conjunt espanyol. El 1875 va
comenar a funcionar, a Barcelona, la primera central elctrica de lEstat.
La gran indstria metallrgica catalana va ser La Maquinista Terrestre i Martima, creada el 1855.
La modernitzaci de la marina mercant espanyola i la construcci de la xarxa ferroviria donaren vida a
aquesta i altres empreses metallrgiques, com la Nueva Vulcano i la Font Alexander i Companyia. Tot
amb tot, cal afirmar que aquest sector industrial mai no va representar ms del deu per cent del conjunt de
la producci industrial catalana.
La generalitzaci dels adobs qumics potenci, a partir del 1904, la Societat Annima Cros, ja
existent des de feia gaireb un segle. Aquesta empresa arrib a tenir un gran pes en leconomia industrial
catalana. Va tenir menys importncia, b que ha de ser esmentada, la indstria surotapera, arrelada
sobretot a les comarques gironines.
La modernitzaci industrial catalana, malgrat comportar, com he dit, un aven notable en el
desenvolupament de Catalunya, mai no va aconseguir arrossegar cap al progrs en tots sentits el conjunt
espanyol, que continu patint el secular subdesenvolupament de sempre. La potent indstria cotonera
catalana rest aix com un gran oasi en una Espanya incapa de superar els vicis del passat. Aquests vicis
sexpressaren amb contundncia al llarg del debat entre la pretensi proteccionista dels industrials
catalans i la defensa aferrissada del lliurecanvisme que propugnava la burgesia agrria, sovint
latifundista, de lEspanya de sempre.
 La llarga lluita per la pervivncia nacional

D urant els segles XVIII i XIX, els diversos governs espanyols, no importa de quina tendncia poltica
fossin progressistes o moderats, liberals o conservadors, ms de dretes o desquerres varen
anar desmuntant all que quedava de lEstat catal i van procurar esborrar-ne els trets diferencials. Aix,
al llarg del segle XIX, els governs centrals varen derogar el dret penal catal; varen establir
lobligatorietat de lensenyament oficial de la llengua castellana, en detriment de la catalana; aboliren la
legislaci mercantil catalana; varen crear un tribunal suprem que actuava a Madrid; varen fer
desaparixer la moneda catalana; implantaren, a Catalunya, el sistema tributari espanyol; varen prohibir
la redacci descriptures pbliques en catal i les representacions teatrals en la llengua de Catalunya.
Per, en contraposici sovint molt intensa amb aquesta poltica uniformitzadora i anticatalana, es va
produir un seguit de fenmens poltics, econmics, ideolgics i culturals que reactivaren el fet diferencial
catal en relaci amb la resta de lEstat espanyol. Les queixes contra el nou sistema poltic no trigaren a
aparixer. Si b el 1723 es referien noms a les dificultats econmiques del pas, el 1736 un grup de
ciutadans annims sadreava al rei de Gran Bretanya en un escrit, datat duna manera molt significativa
any 22 de nostra esclavitud, queixant-se de lopressi que patia Catalunya. El document, per, ms
emblemtic de la voluntat de recuperar les institucions de lantiga Corona dArag va ser el que el 1760
varen enviar a les Corts de Castella representants de les ciutats de Barcelona, Valncia, Saragossa i
Ciutat de Mallorca. s conegut com el Memorial de Greuges. Sis anys desprs, lempordans Francesc
Rom i Rossell defensava sense xit el seu Proyecto del Abogado General del Pblico, que propugnava
una mplia descentralitzaci administrativa. Tamb limpuls illustrat deconomistes i historiadors va
contribuir a fer reviure els senyals didentitat del pas.
La revoluci industrial, de la qual tornar a parlar, ms intensa a Catalunya que en cap altra regi
peninsular; el romanticisme, amb la seva evocaci de ledat mitjana, aquell perode en qu Catalunya era
un estat sobir; el tradicionalisme dels carlins, oposats als Borbons, amb les seves reivindicacions
forals; el republicanisme federalista, que defensava una nova estructura poltica de lEstat; la voluntat
descentralitzadora de determinats partits; el perode de major llibertat que va viure Espanya durant el
Sexenni revolucionari, entre 1868 i 1875, varen contribuir a fer possible un cert renaixement de
Catalunya. Primer, en un sentit noms regionalista; ms tard, a travs de formulacions de tipus poltic.
El segle XIX va estar marcat, en laspecte poltic, per la lluita entre liberals i absolutistes (1812-
1840), i entre moderats i progressistes (1840-1868), i a partir de la Restauraci monrquica del 1875,
entre liberals i conservadors. Va ser lorigen de la divisi entre les dues Espa-nyes, que ha arribat fins
als nostres dies i que tan males conseqncies ha tingut per a la consolidaci de la pau social. Entre el
1833 i el 1840 es va produir la Primera Guerra Carlina, que va tenir una gran incidncia a Catalunya. El
carlisme, oposat a la dinastia dels Borbons, va ser un moviment de signe en general reaccionari, per
molt popular en algunes comarques, que va defensar la recuperaci dels furs propis de Catalunya perduts
el 1714. Aix va ser particularment sensible durant la Segona Guerra Carlina (anomenada Guerra dels
Matiners (1846-1849), i en la tercera (1872-1876).
Un aspecte daquesta permanent pugna ideolgica i dinteressos va ser lanticlericalisme (crema de
convents del 1835) i les desamortitzacions o incautaci per part de lEstat dels bns dels eclesistics. La
ms significativa va ser la desamortitzaci de Mendizbal del 1836. La venda en subhasta pblica dels
bns eclesistics va afavorir les classes benestants, que els varen comprar i els afegiren als seus ja prou
rics patrimonis. A Catalunya, el fenomen va tenir menys repercussi que en altres indrets peninsulars, on
va engreixar molts latifundis ja existents.
Quan el 1868 una revoluci liberal va enderrocar Isabel II i va posar fi temporalment a la monarquia
borbnica, un catal, el general Joan Prim, va esdevenir (1869-1870) per primera vegada president del
govern espanyol. El rgim de llibertat poltica va permetre que, entre 1873 i 1874, es proclams la
Primera Repblica Espanyola, que va veure, per darrera vegada al llarg de la histria contempornia,
com dos catalans, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall, arribaven a ser caps de lEstat espanyol.
De la m del gran moviment de la Renaixena, i malgrat les dificultats que va comportar la
Restauraci monrquica el 1874-1875, varen aparixer els primers diaris en llengua catalana (1879) i
diverses organitzacions culturals, cviques i poltiques de marcat carcter regionalista catal, que
organitzaren congressos i assemblees que reivindicaven els drets collectius del poble catal. s el cas
del I Congrs Catalanista (1880), del Congrs Catal de Jurisconsults (1881) i de laparici del Centre
Catal (1882), que va canalitzar les reivindicacions catalanistes, va propugnar la desvinculaci dels
poltics catalans dels partits espanyols i, el 1885, va presentar a Alfons XII el Memorial en defensa de
los intereses morales y materiales de Catalua, conegut com a Memorial de Greuges. El 1892,
representats dels grups catalanistes reunits a Manresa aprovaren les famoses Bases, que reclamaven
loficialitat del catal i la reinstauraci dunes Corts a Catalunya.
Alhora diversos pensadors varen anar posant les bases conceptuals i ideolgiques del catalanisme
poltic: Narcs Roca i Farreras, que el 1886 far una proposta independentista i desquerres; el
federalista intransigent Valent Almirall, autor de Lo catalanisme (1886); el liberal moderat Joan Ma i
Flaquer, autor de El regionalismo (1887); el federalista Francesc Pi i Margall, autor de Las
nacionalidades (1876); el conservador Josep Torres i Bages, autor de La tradici catalana (1892). I
sobretot Enric Prat de la Riba, que el 1894 publicar el Compendi de doctrina catalanista i, el 1906,
lobra cabdal La nacionalitat catalana.
La revoluci industrial, com ja he relatat, va transformar la societat catalana, tot donant vida al
proletariat, que protagonitzaria una lluita molt dura pel dret a sindicar-se, per la jornada de vuit hores,
per un salari ms just, per unes millors condicions de treball i per aconseguir que es prohibs el treball
dels menors de deu anys, primer, i dels de catorze, desprs. s all que se nha dit el moviment obrer,
que va fer les primeres passes a mitjan segle XIX.
Cap al 1870, amb larribada de lAssociaci Internacional de Treballadors (AIT), el sindicalisme
obrer catal, prcticament clandest, es va organitzar de manera molt slida. El 1881 va donar vida a la
Federaci de Treballadors de la Regi Espanyola, de tendncia anarcosindicalista, que aviat
aconseguiria ms de cinquanta mil afiliats. El socialisme, per, no estigu absent dels moviments obrers
de Catalunya. No sha doblidar que va ser a la capital catalana on va tenir lloc, el 1888, el I Congrs del
Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), i que va ser a Matar on es va celebrar, el mateix any, el
congrs fundacional de la Uni General de Treballadors (UGT). Tots dos moviments no trigarien a
traslladar la seu a Madrid.
Lanarcosindicalisme va esdevenir hegemnic fins a la desfeta del 1939. Els anys 1910 i 1911 es va
fundar la Confederaci Nacional del Treball (CNT), que dirigir la part ms potent del moviment obrer
catal. Entre 1884 i 1909, lanarquisme protagonitzar accions duna gran violncia social i ser
durament reprimit, i, entre el 1917 i el 1923, la lluita entre grups sindicals armats i escamots pagats per
la patronal va produir centenars datemptats, quatre-cents quaranta contra obrers i dos-cents divuit contra
empresaris, i nombrosos morts. Va ser el perode conegut com el del pistolerisme. El 1920 va ser
assassinat el dirigent sindical Francesc Layret, i tres anys desprs el lder obrer Salvador Segu, el Noi
del Sucre, era tamb assassinat per pistolers de la patronal.
Els ltims anys del segle XIX van veure leclosi dun moviment artstic i cultural conegut com a
Modernisme, que impuls la reacci contra una mentalitat ancorada en la tradici, i que defens un art
ms imaginatiu, ms creatiu, ms modern. El mxim representant de la nova esttica va ser larquitecte
Antoni Gaud, autor de monuments tan significatius com la Sagrada Famlia (1882), la Casa Vicens
(1883-1885), el Palau Gell (1885), el Park Gell (1900-1914), la Casa Batll (1904-1906) i
especialment la Casa Mil, coneguda com La Pedrera (1906-1910). Cal destacar el tamb arquitecte
Llus Domnech i Montaner, autor de leditorial Montaner i Simon (1881-1885), de lHospital de Sant
Pau (1902-1912) i, sobretot, del Palau de la Msica Catalana (1905-1908). El poltic i arquitecte Josep
Puig i Cadafalch va ser un altre dels ms eminents representants del Modernisme. Entre les seves obres
ms significatives, cal citar la Casa Ametller (1900), la Casa de les Punxes (1905), la fbrica
Casarramona (1911) i el celler Codorniu, a Sant Sadurn dAnoia (1904). El Modernisme es va estendre
per tot el territori catal.
Des del punt de vista poltic, possiblement el ms nou daquest perode va ser la crisi que, a partir de
la prdua de les darreres colnies de Cuba i les Filipines el 1898, va marcar les conscincies i la manera
dactuar en poltica duna burgesia que havia posat les seves esperances en els partits espanyols de la
Restauraci. Desprs de la desfeta del 1898, aquesta burgesia catalana, que havia defensat en general el
manteniment de les colnies, es va sentir desenganyada, trada pels poltics espanyols, que havien estat
incapaos, a travs duna acci de govern slida i ben organitzada, de defensar un mercat que els era
molt propici.
A partir daquell moment, es va iniciar un procs de gran importncia per a la histria poltica
contempornia del pas: lorganitzaci de partits desvinculats dels grans partits dinstics, i amb
dependncia estrictament catalana. El 1901 es va crear la Lliga Regionalista, partit conservador
catalanista, que va ser la primera organitzaci poltica dmbit estrictament catal. Va ser el partit de
Francesc Camb i Enric Prat de la Riba, dos dels lders ms destacats del moviment catalanista, i el
referent majoritari de la vida poltica catalana fins al 1923.
Va ser aleshores quan va assolir majoria dedat la idea que els catalans havien dintervenir en la vida
poltica espanyola noms a travs de partits destricta disciplina catalana i no dirigits, per tant, des de
Madrid. Daquesta manera es va fer un pas decisiu en la consolidaci del nacionalisme catal, superador
del vell regionalisme. Alhora varen aparixer partits ms progressistes, republicans, que serien, per,
minoritaris fins a ladveniment de la Segona Repblica el 1931.
La poltica nacionalista moderada va obtenir el primer gran xit el 1906 amb la formaci del
moviment Solidaritat Catalana, que aplegava tots els partits del pas menys el Partit Republic Radical,
dAlejandro Lerroux, un demagog de discurs anticlerical, antimonrquic i en aparena progressista, per
profundament anticatalanista. En les eleccions legislatives del 1907, Solidaritat va aconseguir quaranta-
una de les quaranta-quatre actes de Catalunya.
El juliol del 1909 va esclatar a Barcelona un moviment popular antimilitar de protesta contra
lembarcament de tropes amb dest a la guerra colonial que lEstat espanyol sostenia amb els
independentistes marroquins. La revolta era tamb el resultat del descontentament del proletariat catal,
liderat per lanarconsindicalisme, i tenia un fort component anticlerical, que es va posar de manifest en la
crema de prop de setanta edificis religiosos. Aquest moviment, conegut com la Setmana Trgica, va
deixar uns noranta morts i va provocar una dura repressi, com a conseqncia de la qual va ser
afusellat, com a inductor ideolgic, el pedagog Francesc Ferrer i Gurdia, fundador (1901) de lEscola
Moderna, centre presidit pel lacisme i la ideologia llibertria que va aconseguir una gran difusi
internacional.
Des del punt de vista institucional, la gran creaci de la Lliga Regionalista va ser la constituci, el
1914, sota limpuls dEnric Prat de la Riba, de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), organisme
que gestionava serveis importants i que agrupava en una nica administraci les quatre diputacions
provincials de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Si b la Mancomunitat no tenia competncies
poltiques, va aconseguir un gran valor simblic, perqu era la primera vegada, den que el 1833
shavien constitut les provncies borbniques, que lEstat reconeixia Catalunya com a unitat.
La Mancomunitat va fer una tasca extraordinria en matria de cultura, sanitat, educaci, transport i
comunicacions. A ms, el 1918 va presentar a les Corts de Madrid el primer projecte destatut
dautonomia, que, malgrat la fermesa amb qu va ser defensat per Francesc Camb, no va tirar endavant
per loposici dels partits espanyols. Els diputats catalans varen proposar a les Corts que el govern
convoqus un referndum perqu el poble manifests si volia o no que Catalunya reguls les seves
relacions amb Madrid a travs dun estatut dautonomia. La negativa del govern i la supressi de les
sessions de les Corts varen impedir-ne laprovaci.
Al costat daquest corrent ms conservador del nacionalisme catal, en va sorgir el 1922 un altre de
ms radical, de signe independentista, representat per lorganitzaci Estat Catal, fundada per Francesc
Maci. El seu objectiu era la proclamaci de la Repblica catalana. El mateix any es constitua tamb
Acci Catalana, partit liberal catalanista de centreesquerra. Lany segent, en contraposici amb el
PSOE, es constitu la Uni Socialista de Catalunya (USC), que no aconsegu una gran presncia en el
panorama poltic catal.
Contra el naixent i cada dia ms slid nacionalisme catal i contra la pressi obrerista que havia
generat accions de violncia, el 13 de setembre de 1923 el capit general de Catalunya, Miguel Primo de
Rivera, va instaurar, amb el suport de la monarquia i damplis sectors de la dreta espanyola, una
dictadura que es va allargar fins al 1930.
 El nou rgim, que va tenir en la fase inicial el suport de la burgesia catalana, va reprimir amb duresa
els moviments nacionalistes i el sindicalisme obrer. Va dissoldre la Mancomunitat (21 de mar del 1925)
i va intensificar el centralisme de Madrid. La dictadura va perseguir els smbols de Catalunya, com
lhimne Els Segadors i la senyera, va prohibir ls pblic del catal i va declarar fora de la llei els
partits poltics. En un acte celebrat a Barcelona, el desembre del 1923, va ser el mateix Alfons XIII qui va
gosar criticar amb duresa el catalanisme i qui va protestar de manera enrgica pel fet que els rtols dels
objectes de la Fira del Moble que inaugurava fossin escrits en llengua catalana.
Aquesta agressi del centralisme ms tronat va enfortir la cultura de resistncia, tant a linterior com
a lexterior. La tardor del 1926, Maci, amb el suport dEstat Catal i un exrcit de cinc-cents homes, va
intentar una agosarada i sense futur invasi de Catalunya des de Prats de Moll, que va fracassar de
manera estrepitosa. El procs contra Maci, que va tenir lloc a Frana el gener del 1927, es va convertir
en un mting propagandstic contra la dictadura, i va contribuir a crear el mite de Maci com a patriota
insubornable. El 1928, el vell lder nacionalista havia nascut el 1859 va reunir, a Cuba, una
assemblea constituent del separatisme catal, que va aprovar el projecte de Constituci provisional de la
Repblica catalana, i va fundar el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya.
El gener del 1930, la dictadura de Primo de Rivera va caure en deixar de donar-hi suport les classes
que lhavien fet possible: la burgesia catalana, sectors de lexrcit i el mateix rei Alfons XIII. Per tamb
els grans intellectuals del pas, com s el cas de Jos Ortega y Gasset. Aquest feia extensiva la seva
crtica a la mateixa monarquia, que considerava en estat agnic i irreversible, i al govern de Dmaso
Berenguer, que havia agafat les regnes del poder en caure Primo de Rivera i havia inaugurat un breu
perode de la histria espanyola conegut com la Dictablanda.
Lherncia de la dictadura va ser laprofundiment del divorci entre Catalunya i la monarquia i entre la
perifria i el centre peninsular; el recel vers lEstat de la Restauraci; la radicalitzaci nacionalista de
les classes mitjanes i de la petita burgesia; laccentuaci del moviment obrer i la prdua dhegemonia
poltica de la Lliga. Aquesta petita burgesia convertida al nacionalisme ser leix vertebrador de la vida
poltica a Catalunya durant la Segona Repblica.
El Pacte de Sant Sebasti (17 dagost de 1930), tancat entre representants de partits republicans
espanyols, gallecs i catalans, va posar les bases de la construcci, quan fos possible, dun Estat espanyol
estructurat de manera que Catalunya pogus gaudir dun rgim dautonomia poltica. Ni que fos en la
clandestinitat, era de les primeres vegades que els partits espanyols reconeixien el dret de Catalunya
dautogovernar-se.
 Segona Repblica i autonomia

E l 12 dabril de 1931 es varen celebrar eleccions municipals arreu de lEstat espanyol. La victria
dels partits republicans, tant a Catalunya com a la resta dEspanya, va fer insostenible la continutat
de la monarquia, i Alfons XIII va abandonar el pas. A Catalunya, la victria va correspondre a un partit,
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que shavia constitut dos mesos abans com a resultat de la
fusi de diverses organitzacions republicanes.
El 14 dabril, Llus Companys, dERC, va proclamar a Barcelona la Repblica abans que ho fes cap
altra gran ciutat espanyola. Tot seguit, Francesc Maci, tamb dERC, proclamava la Repblica catalana:
En nom del poble de Catalunya, proclamo lEstat catal sota el rgim duna Repblica catalana que
lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles dEspanya llur collaboraci en la
creaci duna Confederaci de pobles ibrics i est disposada al que sigui necessari per alliberar-los de
la monarquia borbnica. En aquest moment, fem arribar la nostra veu a tots els estats lliures del mn en
nom de la Llibertat, de la Justcia i de la Pau internacional. Tres dies desprs, sota la pressi de tres
ministres del govern central que es desplaaren a Barcelona, Maci va fer marxa enrere i va haver
dacceptar la constituci dun rgim dautogovern que portaria el nom de Generalitat de Catalunya, i la
redacci dun estatut dautonomia que regularia les relacions entre el govern catal i el govern central
espanyol, que hauria de ser aprovat per les Corts.
El 14 de juliol de 1931, representants de la Generalitat varen enllestir la redacci dun projecte
destatut, anomenat de Nria perqu shavia elaborat en aquest santuari del Ripolls. Abans de ser
presentat a laprovaci de les Corts espanyoles, un referndum popular li va donar un suport massiu.
No sense una dura oposici, tant de la dreta com de determinats sectors i mitjans de comunicaci de
lesquer- ra espanyoles, i no sense haver patit una retallada important al seu pas per les Corts
republicanes, lEstatut dAutonomia de Catalunya va ser aprovat el 9 de setembre de 1932. Era lnica
manera que la Repblica tingus una certa viabilitat. LEstatut, que sadaptava al contingut de la
Constituci republicana del 1931, va comportar una transformaci radical de lestructura poltica i
administrativa de Catalunya, que va tornar a tenir un president, un govern i un Parlament que elaborava
les lleis que afectaven les matries que lEstatut assenyalava com a prpies de Catalunya.
El rgim autonmic catal, presidit per Francesc Maci fins a la seva mort el desembre del 1933, va
haver de fer front a nombroses dificultats i va tenir molts enemics, i no noms entre els grups dideologia
feixista. El trasps de competncies de lEstat a la Generalitat va ser lent i estava lluny dacabar-se quan
es va produir, el juliol del 1936, la revolta militar, inici de la Guerra Civil del 1936-1939.
La victria de la dreta republicana en les eleccions de novembre del 1933 va produir la parlisi del
procs autonmic, sobretot desprs que, el 6 doctubre de 1934, el president de la Generalitat, Llus
Companys, en senyal de protesta per lagressi poltica constant del govern de Madrid contra Catalunya,
proclams lEstat catal, sota el rgim de Repblica catalana i convids els altres pobles dEspanya a
formar una Confederaci de Pobles Ibrics.
Aquesta proclamaci independentista-confederal va despertar les ires de la dreta, dels feixistes i de
lexrcit espanyol. Com a conseqncia dels fets del 6 doctubre ha resumit Flix Cucurull, fou
deixat en suspens lEstatut dAutonomia, la majoria de regidors dels ajuntaments del Principat varen ser
destituts, qued sense efectes la Llei de contractes de conreu una de les lleis agrries ms
progressistes dEuropa, aprovada pel Parlament de Catalunya, centenars de pagesos varen sser
vctimes de represlies i molts centres poltics i sindicals darreu de Catalunya foren clausurats. El
nombre de persones empresonades selev a uns quants milers. El Tribunal de Garanties Constitucionals
condemn Llus Companys i tots els altres membres del govern catal a trenta anys de pres. Companys
i els consellers varen ser portats al Puerto de Santa Mara, a Cadis, on restaren empresonats gaireb un
any i mig.
Aquesta situaci es va allargar fins que, el 16 de febrer de 1936, el Front Popular, en el conjunt de
lEstat, i el Front dEsquerres, a Catalunya, varen guanyar les eleccions legislatives. El Front, liderat per
ERC, va aconseguir quaranta-un escons dels cinquanta-quatre possibles, mentre que el Front Catal
dOrdre, vertebrat per la Lliga, noms en va obtenir tretze. Aquelles eleccions varen obrir un gran abisme
entre la dreta i lesquerra, tant a Catalunya com al conjunt de lEstat. Va ser una desfeta que amplis
sectors de la reacci poltica, social, econmica i religiosa mai no varen acabar de pair. Com a
conseqncia daquesta victria electoral, el Parlament va ser reinstaurat, i el president Companys i el
govern varen ser alliberats de la pres andalusa on es trobaven. La normalitat poltica va durar poc,
perqu el 17 de juliol comenava, als dominis espanyols del Marroc, la rebelli militar.
Malgrat els pocs mesos de plena normalitat poltica que va viure la Catalunya autnoma de la
Repblica, el govern de la Generalitat i el Parlament varen impulsar una poltica cultural, social,
econmica, territorial i urbanstica duna gran modernitat i molt progressista.
En laspecte cultural, cal esmentar la creaci del Consell de Cultura i del Servei de Biblioteques,
Arxius, Museus i Patrimoni Histric, Artstic i Cientfic; de lInstitut dAcci Social Universitria i
Escolar; de la Universitat Autnoma de Barcelona; del Consell Regional dEnsenyament Secundari; de
lEscola dAdministraci Pblica; de la Instituci dEstudis Comarcals; de lEscola Professional per a la
Dona; de lEscola dArt Dramtic; de lEscola de Bibliotecaris; de lInstitut de la Dona que Treballa; de
lEscola dAgricultura; de lEscola Massana; de lEscola del Treball; de lInstitut de Fisiologia; de
lInstitut Psicotcnic i dOrientaci Professional i, ja durant la guerra, del Comit de lEscola Nova
Unificada, del Servei de Biblioteques al Front i dels Serveis de Cultura al Front.
En laspecte social i econmic, el Parlament de Catalunya va aprovar les lleis de majoria i
habilitaci dedat; sobre la capacitat jurdica de la dona i dels cnjuges; de contractes de conreu; de
successi intestada; de creaci de lInstitut de lAtur Fors, i diverses lleis sobre cooperaci,
mutualitats i sindicats agrcoles. En laspecte sanitari, cal esmentar les lleis segents: de salinitat
daiges; de bases per a lorganitzaci de la sanitat i assistncia social; de coordinaci i control sanitari;
de divisi sanitria; durant la guer-ra, es va aprovar un decret que legalitzava lavortament.
En un altre ordre de coses, cal esmentar laprovaci de la llei municipal, que ha estat considerada
com una pea mestra dels legisladors catalans de la Generalitat republicana, perqu consolidava, per
primera vegada, lautonomia dels municipis catalans, el referndum popular i el dret diniciativa dels
ciutadans per fer proposicions. Tamb cal esmentar les normes per crear una nova divisi territorial de
Catalunya en comarques i vegueries, que supers la divisi provincial borbnica de 1833.
Diversos decrets de la Generalitat convertiren la Catalunya daquells anys trenta en una de les
avanades europees en matria durbanisme i ordenaci del territori. Lesclat de la revolta militar de
1936 no va permetre que es ports a la prctica el projecte de la Ciutat del Reps i de Vacances, que
havia de ser una zona de lleure per a les classes populars, ni el Pla Maci, que pretenia establir una
remodelaci de lEixample de Barcelona, el sanejament del barri antic i la divisi de la ciutat en zones.
En sntesi, es pot concloure que la Repblica i la Generalitat van ser lassaig ms slid de fer dEspanya
un pas que supers tants segles de reacci en tots els mbits de la vida.
Els pensadors i poltics feixistes, com Jos Antonio Primo de Rivera, fundador, el 1933, de la
Falange Espaola; Ramiro Ledesma Ramos, fundador amb Onsimo Redondo de les Juntas de Ofensiva
Nacional Sindicalista (JONS), que demanava la extirpacin de los focos regionales que den a sus
aspiraciones un sentido de autonoma poltica; lEsglsia catlica; els latifundistes andalusos i un
ampli sector de lexrcit no varen acceptar aquest programa de modernitat que atacava privilegis vells de
segles, i salaren en armes contra la Repblica democrtica. Eren els temps del feixisme itali i el
nazisme alemany.
 QUINTA PART
GUERRA CIVIL I DICTADURA
 La Guerra Civil

E ntre el 17-19 de juliol de 1936 i el primer dabril de 1939, Espanya va viure tres anys de guerra
civil. El triomf del bndol encapalat pel general Francisco Franco, seria linici dun llarg perode
de dictadura, dideologia feixista i militarista, que no acabaria fins a la mort daquest el 20 de novembre
de 1975.
En produir-se la rebelli militar de lexrcit dfrica, la Pennsula va restar dividida en dues parts,
aquella en qu lalament militar va triomfar i la que va restar fidel a la Repblica i en la qual els rebels
varen ser derrotats. Va ser el cas de Catalunya, on desprs de tres dies de lluita al carrer, els militars que
shavien alat contra la Repblica varen ser venuts per les forces dordre pblic i per les patrulles de
les organitzacions poltiques i sindicals desquerres.
Durant les primeres setmanes, alguns sectors de la Federaci Anarquista Ibrica (FAI), sense control
del govern de la Generalitat, varen cometre nou mil assassinats de persones de dretes i de membres de
lEsglsia catlica, com a venjana per la revolta militar, de la qual la immensa majoria de les vctimes
no solament no era responsable sin que, a ms, shi oposava. Molta gent dordre va haver dexiliar-se.
Algun historiador ha arribat a donar la xifra de trenta mil expatriats catalans durant la Guerra Civil. Els
ports de Gnova i Marsella varen ser el seu punt darribada inicial.
Daltra banda, el 24 doctubre de 1936, el sindicat anarquista de la CNT, que havia donat la cara a
primera fila en la defensa de la Repblica, va aconseguir que saprovs el Decret de collectivitzacions,
que expropiava les empreses agrcoles i industrials de ms de cent empleats i en lliurava el control als
treballadors. Ms endavant les collectivitzacions es varen estendre a propietats menors. La negativa de
petits propietaris agrcoles del poble de la Fatarella (Terra Alta) a acceptar les collectivitzacions de les
seves terres va donar lloc, el 25 de gener de 1937, a una terrible matana de trenta-sis persones per part
de pistolers de la CNT-FAI, en el que ha passat a la histria amb el nom dels Fets de la Fatarella. Ms
enll de tractar-se dun episodi puntual, posa de manifest les contradiccions internes que patia la
Catalunya republicana, ats que molts dels assassinats eren persones pertanyents a partits republicans i
desquerres. Els Fets de la Fatarella varen ser lanunci dun enfrontament ms generalitzat el maig del
mateix any, com veurem tot seguit.
A lesfor militar de Catalunya, centrat sobretot en la lluita al front dArag, on lalament feixista
havia triomfat, shi va sumar la pugna constant entre aquells que, com la CNT, la FAI i el Partit Obrer
dUnificaci Marxista (POUM), defensaven la necessitat prioritria daprofitar lavinentesa per fer la
revoluci social, i aquells que, com el Partit Socialista Unificat de Catalu-nya (PSUC), que era el partit
dels comunistes catalans, o ERC, consideraven prioritari guanyar primer la guerra als militars revoltats.
Aquesta pugna interna va esclatar el maig del 1937 (Fets de Maig), en la que ha estat considerada com
una autntica i sagnant guerra civil catalana dins duna altra guerra civil dmbit general espanyol. Durant
els Fets de Maig, un enfrontament que es va estendre a molts indrets de Catalunya, es varen produir uns
tres-cents morts, i va caldre que el govern de la Repblica envis a Barcelona cinc mil gurdies dassalt
per pacificar la situaci. Les conseqncies daquest enfrontament varen manifestar-se en la prdua
dautonomia del govern catal, sobretot a partir de lestabliment del govern central a Barcelona loctubre
del 1937. Les relacions poltiques entre els governs catal i espanyol varen ser tenses a partir daquell
moment.
La Guerra Civil va ser des del primer dia, amb excepcions puntuals, desfavorable al bndol
republic. A la mala gesti poltica i militar dels governs de la Repblica, shi ha de sumar com un factor
de primer ordre per entendre el resultat final de la guerra, limportant suport que Franco va rebre de
lAlemanya nazi, que va enviar la Legi Cndor integrada inicialment per sis mil homes, dos-cents
setanta-nou avions, cent vuitanta blindats i trenta bateries dartilleria antitancs, i de la Itlia feixista, a
travs del Corpo Truppe Volontarie, dotat amb uns setanta-tres mil homes i una potent aviaci que sembr
el pnic arreu de Catalunya; a ms de setanta mil mercenaris marroquins i dels integrants de la missi
portuguesa, composta per vint mil soldats. Aquest suport va ser molt superior al que la Repblica va
aconseguir de la Uni Sovitica i de les Brigades Internacionals, constitudes per voluntaris de cinquanta
nacionalitats diferents arribats a Espanya per combatre el feixisme, en un nombre aproximat de quaranta
mil homes, que, en acompliment dun mandat de la Societat de Nacions, shagueren de retirar de la lluita
loctubre del 1938, en la fase final i decisiva de la guerra.
En un moment determinat, Barcelona va assumir una triple capitalitat. La de la mateixa Catalunya, la
de lEstat espanyol, a partir de lesmentat establiment del govern de la Repblica a Barcelona, i la
dEuskadi, perqu el govern del Pas Basc, davant lescomesa feixista, el juliol del 1937 shavia
installat tamb a Catalunya.
A partir de 1938, la guerra es va decantar de manera negativa per a Catalunya. El 3 dabril, les tropes
de Franco varen ocupar Lleida. Era la primera gran ciutat catalana que escapava al control de la
Generalitat. El 5 daquell mes, com a primera mostra significativa del que seria la repressi contra
Catalunya, un decret de Franco, signat a Burgos, liquidava lEstatut del 1932, en mala hora concedido
por la Repblica. Lordre parlava de la unidad de la Patria i del rgim de igualdad con sus
hermanas del resto de Espaa amb qu havia de governar-se Catalunya. Larticle 2 era contundent: Sin
perjuicio de la liquidacin del rgimen establecido por el Estatuto de Catalua, se consideran
revertidos al Estado la competencia de legislacin y ejecucin que le corresponde en los territorios de
derecho comn y los servicios que fueron cedidos a la regin catalana per lEstatut del 1932.
La batalla de lEbre, entre el 25 de juliol i el 15 de novembre daquell 1938, va acabar amb la
desfeta de la Repblica. Franco va tenir, aix, obertes les portes per ocupar Catalunya. A lEbre varen
morir uns tretze mil dos-cents cinquanta homes, entre franquistes i republicans. Els darrers clculs parlen
duns sis mil cent franquistes i duns set mil cent cinquanta republicans. Uns cent deu mil soldats en varen
sortir ferits o mutilats. La batalla de lEbre va deixar sense forces lexrcit republic que defensava el
Principat. A partir del 23 de desembre de 1938, no sense resistncia, lexrcit franquista, format per tres-
cents mil homes, uns sis-cents avions i mil peces dartilleria, va anar ocupant tot el territori catal.
Tarragona i Reus varen caure el 15 de gener de 1939 i Barcelona, don els funcionaris i crrecs pblics
de la qual havien estat evacuats el dia 23, ho va fer el 26 del mateix mes. El cam de Barcelona a la
frontera francesa va ser planer per a lexrcit feixista. El dia 5 de febrer queia la ciutat de Girona, no
sense abans haver estat salvatgement bombardejada, i, el 9, lexrcit sollevat arribava a la frontera
francesa. El 13 de febrer cauria Puigcerd, la capital de la Cerdanya, i lendem la guerra acabava de
manera definitiva a Catalunya.
La prdua de Catalunya va tenir conseqncies negatives per a la Repblica. El 28 de mar, les
tropes de Franco entraven a Madrid; lendem, ho feien a Valncia, i el dia 30 Alacant, darrer basti
republic, es lliurava a lexrcit rebel. Era la fi duna guerra, o potser s ms precs dir que noms era la
fi dunes operacions militars de conquesta, perqu la guerra contra els demcrates, els republicans i els
catalanistes va durar fins al 1975.
 Franquisme i repressi

E l primer dabril de 1939, Franco feia pblic a Burgos el comunicat que anunciava la fi de la guerra.
Comenava una llarga dictadura basada en una repressi dextrema duresa. Els seus principis els
havia establert el general feixista Emilio Mola abans de comenar les hostilitats, en afirmar: La accin
ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien
organizado. Desde luego, sern encarcelados todos los directivos de los partidos polticos, sociedades
o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicndoles castigos ejemplares a dichos individuos.
Lexperincia dall que havia succet a les poblacions ocupades per lexrcit rebel en entrar a
Badajoz, Franco havia fet assassinar quatre mil persones i, a Huelva, unes sis mil va impulsar milers
de republicans a exiliar-se a Frana. El mar del 1939 hi havia ms de quatre-cents quaranta mil
espanyols i catalans als camps dacollida o de refugiats, autntics camps de concentraci, del Migdia
francs. Algunes xifres illustren la magnitud de la tragdia daquells primers mesos dexili. A les platges
dArgelers, hi havia, el febrer del 1939, unes cent mil persones, i a la de Sant Cebri, unes vuitanta mil.
Als camps del Vallespir (Prats de Moll, Arles, Banys dArles i Sant Lloren de Cerdans), seixanta-cinc
mil, i als de la Cerdanya (Cldegues i la Tor de Querol), trenta mil.
Sha calculat entre vuitanta i cent mil el nombre de catalans que va travessar la frontera francesa
durant els mesos de gener i febrer daquell 1939. El camp dAgde, a lHerault, va rebre el nom de camp
dels catalans. Les condicions de vida dels camps francesos varen ser dures en tots sentits: el sanitari, el
climtic, lalimentari i el de la higiene. Bastants refugiats hi varen morir. Malgrat que molts anaren
tornant a la Pennsula, el juny del mateix any 1939 encara hi havia en aquests camps 163.672 republicans.
Lexili espanyol es va allargar durant tot el franquisme. Els catalans varen crear nombrosos centres
(casals) en diversos pasos europeus i sobretot americans, on varen mantenir viva la flama de la
catalanitat. La dispora es va estendre, a ms de per Frana, pel nord dfrica, Repblica Dominicana,
Xile, Mxic, Colmbia, Argentina, Uruguai i Veneuela, aix com per Gran Bretanya i la URSS. A lexili,
els catalans varen arribar a editar unes dues-centes capaleres de revistes i publicacions peridiques, i
varen editar nombrosos llibres en llengua catalana. A tall dexemple sescau esmentar els Quaderns de
lExili (1943-1947), La Nostra Revista (1946-1954), Pont Blau (1952-1963) i Xaloc (1964-1981), totes
a Mxic; els Quaderns de Perpiny (1945-1947); i Vida Nova (1954-1979), a Montpeller. Aix mateix,
donaren continutat a revistes creades anys abans, com s el cas de Ressorgiment, fundada a Buenos
Aires el 1916 i que va durar fins al 1972, o b Germanor, fundada a Santiago de Xile el 1912. Entre el
1941 i el 1977, lexili catal va organitzar de manera peridica els Jocs Florals, que varen contribuir a
difondre arreu del mn lexistncia duna cultura dalt nivell que el franquisme va silenciar tant com va
poder.
El drama dels exiliats a Frana es va accentuar en produir-se locupaci alemanya. Uns vuit mil set-
cents republicans espanyols varen ser deportats des de la Frana dominada per Hitler fins als camps de
concentraci nazis. Uns set mil ho varen ser al tristament fams de Mauthausen, on varen morir uns cinc
mil espanyols, molts dels quals eren catalans. Tamb hi va haver espa-nyols i catalans internats als camps
de Dachau, Bergen-Belsen, Buchenwald, Dora, Flossenbrg, Auschwitz i al de dones de Ravensbrck. El
total de morts i desapareguts espanyols en aquests camps va ser duns sis-cents, que shan de sumar als
de Mauthausen.
Locupaci nazi de Frana va tenir, per a Catalunya, una conseqncia molt dolorosa. La policia
alemanya va detenir el president de la Generalitat, Llus Companys, i el va lliurar a les autoritats
franquistes. En un simulacre de judici militar sense cap garantia jurdica, Companys va ser condemnat a
mort i executat al castell de Montjuc de Barcelona, el 15 doctubre de 1940. La notcia va ser rebuda
com una immensa tragdia en els ambients catalanistes de loposici. El president del Parlament, Josep
Irla, assum la presidncia de la Generalitat fins que, el 1954, en dimitir per motius de salut, Josep
Tarradellas va ser elegit pels diputats supervivents, a Mxic, nou president de la Generalitat. Daquesta
manera, Irla i Tarradellas varen mantenir, si b de manera precria, la continutat de les institucions
dautogovern de Catalunya.
La repressi, que va durar fins al 1975, va presen-tar formes diferents. Nesmentar algunes. Una llei
de febrer del 1939 ordenava depurar les responsabilitats poltiques dels funcionaris. Com a conseqncia
daquesta llei, el quaranta per cent dels professors de la Universitat de Barcelona, el vint-i-set per cent
dels de primria i el vint-i-quatre per cent dels de secundria varen ser expulsats. Cal tenir present, no
obstant, que un gran nombre de professors ja havia marxat a lexili.
A la zona franquista durant el conflicte bllic i a tota la Pennsula, en acabar la guerra, es varen
crear, en una primera etapa, uns dos-cents camps de concentraci, dels quals es varen consolidar ms de
cinquanta. Uns quatre-cents mil presoners, segons unes xifres; uns set-cents mil, segons unes altres, varen
malviure i morir en aquests camps. Al de San Marcos, a Lle, morien deu o dotze persones cada dia.
A ms dels camps, Franco va habilitar nombroses presons per acollir una mplia poblaci reclusa.
Un exemple: a la pres Model de Barcelona, prevista per a vuit-cents reclusos, se nhi varen enquibir
ms de quinze mil. Segons xifres oficials de lEspanya franquista, el 1940 hi havia 270.719 reclusos a les
presons. La xifra real era amb tota evidncia ms elevada.
Un captol especial mereixen les presons de dones, on es torturava noies embarassades, algunes de
les quals eren executades sense esperar el naixement del fill que portaven. La duresa del sistema
penitenciari indua molts detinguts a sucidar-se. Com a represlia, el rgim franquista executava
familiars del presoner. En algunes presons es feien experiments psiquitrics. Va destacar en aquesta
activitat el doctor Juan Antonio Vallejo-Njera, que considerava que el cervell dels republicans i dels
adversaris de Franco presentava unes anomalies fsiques que explicaven la seva posici poltica.
Les lleis dictades per donar base legal a la repressi varen ser nombroses. Les ms famoses varen
ser la Ley de Responsabilidades Polticas (9 de febrer de 1939), que va restar vigent fins al 1966; la Ley
de Represin de la Masonera y el Comunismo (1 de mar de 1940), derogada el 1963; la Ley de
Vigilancia y Seguridad (1941) i la Ley de Orden Pblico (1959). El 1963 es va constituir el sinistre
Tribunal de Orden Pblico, el fams TOP, que no va ser suprimit fins al 5 de gener de 1977, ja mort el
dictador. El TOP va processar 53.500 persones no addictes al rgim de Franco i va imposar 11.731 anys
de pres.
A les trenta-sis provncies espanyoles de qu disposem dades i noms, Franco va afusellar seria
millor parlar dassassinats legals 92.462 persones. Un clcul rigors de les catorze provncies restants
permet elevar a cent trenta mil les execucions amb judici. Una previsi gens exagerada podria portar fins
a cinquanta mil dissidents ms el nombre dassassinats sense judici.
Pel que fa a Catalunya, sabem que entre el 1939 i el 1953 varen ser afusellades 3.386 persones, i, al
Pas Valenci, del 1939 al 1956, 4.714. En una ciutat petita com Girona varen ser afusellades a la
postguerra.500 persones. En coneixem el nom i el dia dexecuci. En un pou de la provncia de Terol
shan trobat els cossos de 1.005 homes, dones i nens.
Entre les forces dordre pblic i de la policia destinades a lluitar contra els grups doposici, va
destacar lactuaci de la Brigada de Investigacin Social, que torturava els detinguts fins, en alguns
casos, provocar-los la mort. Franco va reprimir sobretot obrers i estudiants, i ho va fer fins als darrers
mesos del seu rgim. Les vagues, com les dels tramvies dels anys 1951 i 1957, i tantes altres arreu del
territori catal durant el franquisme, eren objecte duna repressi especial. Tamb varen ser-ho, el 1966,
seixanta-nou professors que foren expulsats de la Universitat de Barcelona per donar suport al sindicat
democrtic destudiants.
Unes dades illustratives: el 1961 varen ser detinguts a Espanya 1.335 opositors; el 1962, 2.428. El
1961, els tribunals varen condemnar a diversos anys de pres 414 persones; i 376, lany segent. El
1970, en el fams judici de Burgos, es va condemnar a mort nou detinguts de lorganitzaci armada basca
Euskadi Ta Askatasuna (ETA), per la pressi internacional va evitar que es compls la sentncia. El 2
de mar de 1974 va ser executat a garrot vil Salvador Puig Antich, militant del Movimiento Ibrico de
Liberacin (MIL) i, el setembre del 1975, varen ser executats diversos membres del Frente
Revolucionario Antifascista y Patritico (FRAP) i ETA. Franco va morir matant.
Loposici al rgim feixista va tenir manifestacions de signe divers. Tenint en compte que Franco va
destinar sempre una atenci especial a reprimir qualsevol mostra de catalanitat, tant de la llengua
catalana com dels smbols del pas, no ha destranyar que Catalunya fos un dels llocs on les
organitzacions poltiques, sindicals, cviques i culturals de loposici al franquisme arrelessin amb ms
fora.
La fundaci del sindicat clandest Comissions Obreres (CCOO), el 20 de novembre de 1964 a
lesglsia barcelonina de Sant Medir, o la constituci de lAssemblea de Catalunya (AC), el 7 de
novembre de 1971, un organisme que aplegava centenars dorganitzacions de carcter ben divers i
distribudes arreu de Catalunya que lluitaren contra la dictadura, varen ser dues fites importants de
loposici, que va tenir, a travs de vagues i manifestacions, una presncia constant al llarg de tot el
perode que va durar el rgim.
LAssemblea de Catalunya va introduir entre els seus punts programtics aquells que esdevindrien un
dels eixos ms significatius de loposici al rgim: amnistia, llibertats, estatut dautonomia i coordinaci
amb les altres organitzacions doposici de lEstat espanyol. El 28 doctubre de 1973 varen ser detinguts
cent tretze participants a la reuni que lAssemblea celebrava a lesglsia de Santa Maria Mitjancera, de
Barcelona, i el setembre de lany segent varen ser-ho seixanta-set persones ms a Sabadell.
Organitzacions com el Front Nacional de Catalu-nya (FNC), el PSUC, el Moviment Socialista de
Catalunya (MSC), Uni Democrtica de Catalunya (UDC) i les entitats catalanistes vinculades a la lluita
doposici impulsada per Jordi Pujol varen mantenir viva la flama de la lluita clandestina contra el
franquisme. Shi haurien de sumar les accions ms individuals de persones com Llus M. Xirinachs, o les
dorganitzacions legals com mnium Cultural (1961), destinades a mantenir viva la llengua i la cultura
del pas. Tamb cal esmentar la Uni de Pagesos, creada el desembre del 1974, a la darreria del
franquisme.

*****

La vida del rgim dictatorial no va ser fcil en els primers anys. Vinculat al nazisme alemany i al
feixisme itali, es podia pensar que, en caure aquests moviments a la fi de la Segona Guerra Mundial, el
rgim de Franco desapareixeria. No va ser aix, per causa de la conflictivitat existent entre les grans
potncies democrtiques i, sobretot, per linici de la guerra freda entre la URSS i els Estats Units
dAmrica. Franco era un aliat slid contra el comunisme, i Espanya estava situada en un lloc estratgic.
Franco es va declarar neutral durant la Segona Guer- ra Mundial, b que va donar suport a Hitler. En
fundar-se lOrganitzaci de les Nacions Unides (ONU), el juny del 1945, el govern de Franco en rest
fora. El primer de febrer de lany segent, lassemblea de lONU va condemnar el rgim espanyol, i, el
primer de maig, el govern francs va tancar la frontera amb Espanya, que es va reobrir el 10 de febrer de
1948. El 13 de novembre de 1946, lassemblea general de lONU va recomanar la retirada
dambaixadors de Madrid.
Tot plegat noms tenia un valor simblic, que no va moure el rgim dels seus posicionaments
dictatorials i repressius. El novembre del 1950, lONU va deixar sense efecte les mesures contra el
rgim de Franco i els Estats Units varen trobar en el dictador espanyol un aliat en lenfrontament amb la
Uni Sovitica. Espanya es va convertir en una base militar dels nord-americans.
El 1953 va ser lany de la consolidaci internacional del rgim de Franco. El concordat amb el
Vatic i els acords econmics i militars amb els Estats Units varen acabar de legitimar un rgim que, a
poc a poc, aconseguia el ple reconeixement dels pasos democrtics darreu del planeta. El 1955,
Espanya va entrar a les Nacions Unides.
Aquesta consolidaci poltica va anar seguida, el 1959, duna reforma del sistema econmic,
superadora de lautarquia dels primers anys, coneguda com a Pla destabilitzaci, que va comportar una
millora notable de les condicions de vida, un creixement demogrfic espectacular, un increment del
turisme, un augment dels intercanvis amb lexterior i, en definitiva, una modernitzaci del pas i una
liberalitzaci de leconomia. Catalunya va passar, del 1960 al 1970, de 3.925.779 habitants a 5.122.567,
xifra que havia augmentat fins a 5.534.770 lany de la mort del dictador.
La creaci de noves indstries va generar una nombrosa immigraci de persones provinents de les
regions menys desenvolupades de lEstat espanyol. Les xifres dimmigrants a Catalunya sn concloents:
entre el 1961 i el 1970 varen arribar al Principat 720.480 immigrants i, entre el 1971 i el 1975, 244.394
ms. Aquesta allau immigratria va donar lloc a laparici de barris marginals amb habitatges de poca
qualitat i sense els serveis escolars, sanitaris, assistencials o de lleure necessaris. Tamb va accentuar el
problema del barraquisme, viu des dels primers anys de la postguerra i que condemn milers de persones
a sobreviure en condicions dextrema misria.
Desprs duna llarga agonia, que durant molts dies va intentar ser amagada o minimitzada pels
mitjans de comunicaci cmplices del rgim dictatorial, el 20 de no-vembre de 1975 Franco moria al llit
de la seva residncia dEl Pardo. La seva mort havia estat precedida, el 20 de desembre de 1973, de
latemptat mortal contra lalmirall Luis Carrero Blanco, aleshores president del govern, un dels ms
ferms defensors del manteniment de la dictadura i que els sectors ms addictes a Franco presentaven com
a successor daquest.
Un esment a part mereixen les infraestructures culturals que, a la segona meitat del segle XX, en els
darrers anys del franquisme i ja en perode democrtic, han acollit lobra de quatre artistes universals.
Aix, el 1963 es va inaugurar a Barcelona el Museu Picasso, format inicialment per la donaci de Jaume
Sabarts, secretari del genial artista, i pel llegat del mateix Picasso. El 1974, Salvador Dal va promoure
la creaci, a la seva ciutat natal de Figueres, dun museu que acull una important mostra de la seva obra
artstica. Les caracterstiques arquitectniques i la decoraci daquest museu li han conferit el nom de
Teatre-Museu, on lartista, mort el 1989, va viure els darrers anys de la seva vida. El Museu Picasso i el
Museu Dal sn els dos equipaments musestics ms visitats de Catalunya, cadascun amb ms dun mili
de persones lany.
El 1975, el pintor i escultor barcelon Joan Mir, un altre artista catal universal, va contribuir a la
creaci, a Barcelona, de la Fundaci Mir, que es va installar en un modern edifici construt per
larquitecte Josep Llus Sert. Acull una mostra prou significativa de lextensa obra creativa daquest
artista genial. Finalment, cal esmentar la creaci, el 1984, per part del pintor barcelon Antoni Tpies, de
la Fundaci que porta el seu nom. Installada, a Barcelona, a ledifici modernista de leditorial Montaner
i Simn, obra de Llus Domnech i Montaner, s, alhora que un museu que acull nombroses obres de
lautor, un centre destudis sobre lart contemporani.
 SISENA PART
LA TRANSICI
 La transici a la democrcia

M algrat els tmids intents dalguns sectors de la dreta per fer sobreviure el rgim franquista desprs
de la desaparici de Franco, ben aviat es va obrir un perode de transici cap a la democrcia. La
pressi popular, dels partits poltics clandestins i de les grans centrals sindicals; la voluntat del rei Joan
Carles I, que va ser proclamat cap de lEstat lendem de la mort del dictador, de mantenir la corona; el
convenciment del que restava del franquisme organitzat, que no era poc, que no seria possible mantenir
un sistema totalitari; el desig dels grans industrials i financers de lligar els seus interessos a leconomia
mundial i als mercats europeus, i la situaci internacional, que no hauria perms la continutat de la
dictadura, varen fer inviable la pervivncia dun rgim autoritari i no democrtic.
El juliol del 1976, el rei va nomenar cap del govern espanyol Adolfo Surez, un antic franquista
disposat, per, a posar en marxa una complicada enginyeria poltica que ports a la democrcia. Surez
va aconseguir que les Corts franquistes sautodissolguessin i que les institucions del rgim franquista
restessin inoperants. La Llei per a la reforma poltica, aprovada el desembre del 1976, va establir la
celebraci deleccions lliures, que varen tenir lloc el 15 de juny de 1977. En el conjunt de lEstat, les va
guanyar la Unin de Centro Democrtico, un partit de centredreta creat pel mateix Surez. A Catalunya,
per, els partits desquerres Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i PSUC i els
nacionalistes Convergncia Democrtica de Catalunya (CDC, el partit creat per Jordi Pujol) colligada
amb Uni Democrtica de Catalunya (UDC) varen aconseguir un triomf esclatant. La coalici Entesa
dels Catalans, integrada pels representants del PSC (PSC-PSOE), PSUC, ERC, EC i independents de
lAssemblea de Catalunya, va aconseguir que cada un dels seus dotze candidats obtingus un esc a la
Cambra Alta o Senat espanyol. LEntesa dels Catalans del 1977 ha estat fins avui el moviment unitari
electoral desquerres ms important de la histria de la Transici i del perode democrtic.
Aquests resultats varen contribuir de manera decisiva a fer viable el retorn de lexili del president
Josep Tarradellas i el restabliment provisional (octubre del 1977) de la Generalitat de Catalunya.
Larribada a Barcelona, el 23 doctubre, de Tarradellas, que va pronunciar la famosa expressi Ja sc
aqu, es pot considerar com lnic esdeveniment rupturista de la Transici, ats que enllaava la nova
legalitat sorgida de les urnes amb la republicana que havia sobreviscut a lexili. El 5 de desembre es
constitua el primer govern de la Generalitat.
Les Corts espanyoles del 1977 varen tenir un carcter constituent. El desembre del 1978, un
referndum popular va legitimar la primera Constituci democrtica den que, el 1931, shagus
promulgat la Constituci republicana. El nou text contenia un llarg captol destinat a organitzar lEstat
espanyol constitut per nacionalitats i regions en comunitats autnomes, la qual cosa obria les portes
perqu Catalunya aprovs un estatut dautonomia.
Lanomenada Comissi dels Vint, integrada per diputats i senadors elegits el 15 de juny, va elaborar
un avantprojecte destatut que, desprs de ser aprovat per lAssemblea de Parlamentaris organisme no
oficial integrat pels diputats i senadors, va ser trams a les Corts generals espanyoles per a la seva
tramitaci com a projecte de llei. Laprovaci va tenir lloc, no sense que es produssin retallades
significatives en el text presentat pels poltics catalans, lagost del 1979, i va ser sotms a la ratificaci
en referndum del poble catal el 25 de desembre daquell mateix any.
Per completar la democratitzaci del pas, el primer de mar de 1979 es varen celebrar a Espanya les
primeres eleccions democrtiques als ajuntaments. A les grans ciutats de Catalunya, les van guanyar de
manera molt majoritria els partits desquerres, sobretot el PSC (PSC-PSOE), per tamb els comunistes
del PSUC. A les ciutats mitjanes i petites, Convergncia Democrtica de Catalunya (CDC), partit
nacionalista de centre, va aconseguir una mplia majoria.
LEstatut dAutonomia regulava la distribuci de competncies entre lEstat espanyol i la Generalitat
de Catalunya, i creava les institucions que dirigirien el pas en el futur. Aprovat lEstatut, varen tenir lloc,
el 20 de mar de 1980, les primeres eleccions democrtiques al Parlament de Catalunya. Varen ser
guanyades per la coalici formada per CDC i UDC (CiU). El darrer daquests partits, liderat per Josep
Antoni Duran Lleida, forma part de la Internacional democratacristiana. Des del 1980 fins al 2003, la
coalici de CiU va governar Catalunya. La seva tasca va consistir a dotar el pas duna estructura
institucional i dels serveis que sn propis dun estat sobir, b que Catalunya s una naci que no en t,
destat.
A lesfor per aconseguir la normalitzaci de la llengua catalana, la prpia i cooficial a Catalunya
(Llei de normalitzaci lingstica, del 1983), shi va sumar la crea-ci duna potent xarxa hospitalria i
de nombroses universitats, distribudes arreu del pas. El 1990 es va crear la Universitat Pompeu Fabra,
a Barcelona, i lany segent, les de Girona, Tarragona i Lleida, a ms de la Ramon Llull, la primera
universitat privada de Catalunya.
Malgrat que CiU s una coalici marcadament nacionalista, la poltica per integrar en el nou projecte
de pas els amplis sectors humans provinents de la immigraci espanyola va consolidar la idea que
Catalunya, tot respectant la diversitat, s un sol poble que avana unit com a tal, malgrat la pluralitat
ideolgica, cap a una so-cietat moderna i plenament integrat a Europa. El govern de Jordi Pujol,
conscient de la importncia de tenir uns mitjans de comunicaci pblics que sexpressessin en catal, va
impulsar la creaci de la Corporaci Catalana de Rdio i Televisi, que va engegar, el 1983, lemissora
Catalunya Rdio i, lany segent, TV3, nom que reb la televisi autonmica. Ben aviat tots dos mitjans
van aconseguir un lideratge indiscutible en la preferncia majoritria dels ciutadans de Catalunya.
La creaci de nombroses escoles densenyament primari i dinstituts de secundria va aconseguir la
plena escolaritzaci, cosa que mai no havia existit en la histria del pas. En collaboraci amb els
ajuntaments, els grans impulsors de la revoluci urbana dels anys de rgim democrtic, la Generalitat va
crear una ben nodrida xarxa dequipaments culturals arreu del pas. Inauguracions significatives van ser
la del Museu dHistria de Catalunya el 1996, i la del Teatre Nacional de Catalunya el 1997. El 1995,
Barcelona havia inaugurat tamb el Museu dArt Contemporani de Barcelona (MACBA), i, el 2004, va
tenir lloc la inauguraci del nou Museu Nacional dArt de Catalunya (MNAC).
La celebraci dels Jocs Olmpics del 1992 va comportar una autntica revoluci urbana de la capital
catalana i la creaci de grans infraestructures esportives i culturals, com el Palau Sant Jordi (1990). Per
contra, la celebraci del Frum de Barcelona, el 2004, conegut com la gran festa de les cultures, no va
ser gaire ms que una espectacular operaci urbanstica en una part de la ciutat i una acci brillant de
promoci turstica, que va tenir continutat en els anys successius: el 2006, 7.187.924 turistes varen
visitar la capital catalana.
Malgrat lintent reiterat dingerncia del govern de lEstat en la regulaci de les competncies que
lEstatut dAutonomia assenyala com a exclusives de Catalunya, la Generalitat ha assolit un important
desplegament de lautogovern que es posa de manifest en el fet que ms de cent trenta mil persones
treballen en ladministraci catalana. El Govern de la Generalitat ha assolit, el 2010, un pressupost de
39.699 milions deuros. Si fem una comparaci amb anys anteriors, el pressupost que tenia la Generalitat
provisional el 1978 era de 221.508.369 pessetes (1.331.292 euros); el 1987 ja havia ascendit a
2.931.000 euros i, el 1994, superava els 9.015.000 euros.
En laspecte institucional, Catalunya gaudeix dun ric teixit dorganismes que sn propis destats amb
plena sobirania, com ara, a ms del president, el Parlament i el govern, el Consell Consultiu, la
Sindicatura de Greuges, la Comissi Jurdica Assessora, la Sindicatura de Comptes, el Tribunal de
Defensa de la Competncia, el Consell de lAudiovisual, lAgncia Catalana de Protecci de Dades i el
Tribunal Superior de Justcia de Catalunya.
La democrcia ha comportat un esclat de la vida municipal, que sha manifestat arreu en les
imponents millores urbanstiques i tamb en la proliferaci de nombrosos mitjans de comunicaci locals.
Aix, el 2006, ms de vuit-cents municipis del miler que hi ha a Catalunya tenien ja una pgina web;
quatre-cents setanta, una revista o un butllet municipal; ms de dos-cents deu tenen una emissora de rdio
prpia i gaireb setanta disposen dun canal de televisi.
Les eleccions al Parlament de Catalunya del 16 de novembre de 2003, malgrat ser guanyades per
CiU, varen donar lloc a una coalici de govern integrada pel PSC, Iniciativa per Catalunya-Verds i
Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) i ERC, que va elegir president el socialista Pasqual Maragall,
antic alcalde de Barcelona i el gran artfex dels Jocs Olmpics del 1992. Aquest govern de la Generalitat
va impulsar laprovaci dun nou Estatut dAutonomia, que introdua millores competencials en relaci
amb lanterior. La mateixa coalici va elegir president de la Generalitat, desprs de les eleccions del
2006, guanyades de nou per CiU, el tamb socialista Jos Montilla, antic alcalde de Cornell de
Llobregat i home provinent de la immigraci.
Catalunya t davant seu, en aquests inicis del segle XXI, el repte de desplegar el nou Estatut amb
lobjectiu de millorar les condicions de vida dels ciutadans i consolidar un pas modern plenament
incorporat a la Comunitat Europea. Per aconseguir un major desenvolupament econmic, frenat ads i ara
per la descurana del centralisme dels governs de lEstat, caldr millorar les infraestructures bsiques
del pas (comunicacions, sistemes energtics i de provement daigua); accedir a una ms gran autonomia
poltica i econmica a travs dun finanament ms ajustat a lesfor fiscal que realitza i que respecti el
que estableix el nou Estatut dAutonomia del 2006; i recuperar el terreny perdut en lmbit de les
indstries i els equipaments culturals en relaci a altres ciutats peninsulars.
Per Catalunya t aix mateix un repte encara ms difcil dassolir: integrar en una nica comunitat
nacional, tot respectant el dret a la diferncia, la creixent immigraci provinent dfrica, sia, lEst
dEuropa i els diversos pasos sud-americans. En contraposici a la immigraci de lpoca franquista, la
de les darreres poques presenta trets racials, religiosos, culturals i lingstics ntidament diferents dels
del pas que lha acollit. Compaginar els drets individuals dels nouvinguts amb els que t Catalunya com
a poble no ser gens fcil. s una tasca que cal emprendre sense complexes. Amb generositat i sense
claudicacions.
Cronologia bsica de la histria de Catalunya
 Els temps antics

La prehistria

1.000.000 - 100.000 aC Paleoltic inferior.

450.000 aC primeres restes humanes a Taltell.
5.000 aC Neoltic.
4.000/3.500 - 2.500/2.000
cultura megaltica.
aC
1.800 - 650 aC Edat del Bronze.
 La colonitzaci grega

600/550 aC fundaci dEmporion (Empries).

segle IV aC fundaci de Rhode (Roses).
218 - 202 aC segona guerra pnica.
 La cultura ibrica

600 aC - 60 dC culrura ibrica

segle VI aC fundaci dUllastret.
206 aC revolta dIndbil i Mandoni.
c. 70 aC fundaci de Gerunda (Girona).
 La romanitzaci

218 aC arribada dels romans a Empries.

c. 130 aC primera ciutat de Tarraco.
fundaci de Baetulo (Badalona), Iluro (Matar), Iesso (Guissona),
c. 100 aC
Empries romana.
Final segle I aC fundaci de Dertosa (Tortosa).
25 aC Tarraco, capital de la provncia Hispania Tarraconensis.
c. 15-10 aC fundaci de Barcino (Barcelona).
 Els visigots

415 Barcelona, capital dels visigots.

472 Tarragona, en poder dels visigots.
540 concili de Barcelona.
641 concili de Terrassa.
 La formaci dun Estat sobir

Cap a la independncia de Catalunya

711 els musulmans envaeixen la Pennsula.

713-720 els musulmans ocupen el territori catal.
801 Barcelona, en poder dels francs.
801-820 Bera, comte.
820-826 Ramp, comte
826-832 Bernat de Septimnia, comte.
832-835 Berenguer de Tolosa, comte.
835-844 Bernat de Septimnia, comte.
844-848 Sunifred I, comte.
848-852 Aleran, comte.
852-857 Odalric, comte.
857-864 Unifred, comte.
865-878 Bernat de Gtia, comte.
878-897 Guifr I, dit el Pels, comte.
897-911 Guifr II, tamb anomenat Borrell I, comte.
911-950 Sunyer I, comte.
947-966 Borrell II i Mir, comtes.
966-992 Borrell II, comte.
992-1017 Ramon Borrell, comte.
998 Independncia del territori catal respecte dels francs.
1017-1035 Berenguer Ramon I i Ermessenda, comtes.
1035-1076 Ramon Berenguer I, comte.
1067 Ramon Berenguer I compra els comtats de Carcassona i Rass.
1076-1097 Ramon Berenguer II, comte.
1097-1131 Berenguer Ramon III, comte.
1131-1162 Ramon Berenguer IV, comte.
comproms matrimonial de Ramon Berenguer IV amb Peronella
1137
dArag.
La consolidaci de lEstat-naci. Lexpansi mediterrnia

1162-1196 Alfons el Cast, rei.

1196-1213 Pere el Catlic, rei.
1213 desfeta de Muret.
1213-1276 Jaume I, rei.
1229 conquesta de Mallorca.
1232-1245 conquesta del regne de Valncia.
1243 inici de la construcci de les Drassanes.
1276-1285 Pere el Gran, rei.
1282 conquesta de Siclia.
1285-1291 Alfons el Franc, rei.
1291-1327 Jaume II, rei.
1311-1388 els catalans a Grcia.
1323 conquesta de Sardenya
1327-1336 Alfons el Benigne, rei.
 Un llarg perode de crisi

1336-1387 Pere el Cerimonis, rei.

1333 mal any primer.
1348 Pesta Negra.
1359 Diputaci del General o Generalitat.
1387-1396 Joan I, rei.
1390 prdua dels ducats dAtenes i Neoptria.
1391 atacs als barris jueus de Barcelona, Girona i Lleida.
1396-1410 Mart lHum, rei
1410-1412 Comproms de Casp
1412-1416 Ferran dAntequera, rei.
1416-1458 Alfons el Magnnim, rei.
1442 conquesta de Npols.
1458-1479 Joan II, rei.
1462-1472 guerra civil catalana.
1462-1463 Enric IV de Castella, comte de Barcelona i se-nyor de Catalunya
1463-1466 Pere de Portugal, rei intrs de Catalunya.
1466-1472 Renat dAnjou, rei intrs de Catalunya
1472 Pau de Pedralbes.
 Dins la confederaci hispana

La no unitat d Espanya sota els Reis Catlics

1479-1956 Ferran II, rei.

1486 Sentncia de Guadalupe.
1487 la Inquisici a Barcelona.
1492 decret dexpulsi dels jueus.
1492 descobriment dAmrica.
1501-1506 pesta a Barcelona.
1504 mor Isabel de Castella; Ferran II, regent.
 La Catalunya dels ustries

1517-1556 Carles I, rei.

1556-1598 Felip II, rei.
la Inquisici empresona per heretges oficials de la Diputaci i
1569
excomunica els diputats.
1574 el virrei empresona dos consellers de Barcelona.
1578 el bandoler Montserrat Poc, executat.
1598-1621 Felip III, rei.
1603 lexrcit del virrei contra els bandolers.
1609-1610 expulsi dels moriscos.
1611 el bandoler Perot Rocaguinarda, indultat.
1616-1622 cacera de bruixes.
1621-1665 Felip IV, rei.
1634 el bandoler Joan Sala Ferrer, lies Serrallonga, executat.
1638 Pau Claris, president de la Diputaci del General.
1640, juny, 7 Corpus de Sang.
1641 Repblica catalana.
1641 Llus XIII de Frana, rei de Catalunya.
1652 Catalunya perd la guerra amb Castella.
1659 Pau dels Pirineus, prdua del Rossell i part de la Cerdanya.
1665-1700 Carles II, rei.
 La Guerra de Successi i l11 de setembre de 1714

1701-1702 Felip V celebra Corts a Catalunya.

1705, juny, 20 Pacte de Gnova.
1705 Carles dustria, rei dels catalans.
1705-1706 Carles dustria celebra Corts a Catalunya.
1706, mar, 13 Felip V s aclamat a Cervera.
1706, juny, 24 Carles s proclamat rei a Madrid.
1707, abril, 25 batalla dAlmansa.
1707, octubre, 14 Lleida en poder de Felip V.
1711, gener, 25 Girona en poder de Felip V.
1711, octubre, 12 Carles dustria, rei de limperi Germnic.
1713, abril, 11 Tractat dUtrecht.
1713, juliol, 15 Tarragona en poder de Felip V.
1713, agost, 28 Vic en poder de Felip V.
1714, setembre, 11 Barcelona en poder de Felip V.
1714, setembre, 18 Cardona, la darrera plaa catalana en poder de Felip V.
1714 dissoluci de la Diputaci del General.
1715, juliol, 3 Mallorca en poder de Felip V. Menorca, dels anglesos.
1716 construcci de la ciutadella militar a Barcelona.
1716, gener, 16 decret de Nova Planta.
1717 creaci de la Universitat de Cervera.
 La construcci dun pas modern

Desenvolupament econmic al segle XVIII

1760 Memorial de Greuges.

1765 comer directe amb alguns ports del Carib.
1778 decret de lliure comer amb Amrica.
1793-1795 Guerra Gran contra Frana.
1808-1814 Guerra del Francs o de la Independncia.
1808, juny, 6 i 14 batalles del Bruc.
1812, gener, 26 decret de Napole annexant Catalunya a Frana.
 La revoluci industrial. La llarga lluita per la pervivncia nacional

1820-1823 Trienni Liberal.

1823, abril, 14 els Cent Mil Fills de Sant Llus restauren labsolutisme.
el comte dEspanya, capit general, instaura el terror contra els
1828
liberals
creaci de la fbrica El Vapor, smbol de linici de la revoluci
1832
industrial, per part de lempresa Bonaplata, Vilaragut, Rull i Cia.
1833, gener Aribau publica lOda a la Ptria.
1833, setembre, 29 mort de Ferran VII i caiguda de lAntic Rgim.
obertura de la fbrica El Vapor, smbol de linici de la revoluci
1823, novembre, 29
industrial.
1833-1840 Primera Guerra Carlina.
1833 divisi de lEstat espanyol en provncies.
Joaquim Rubi i Ors publica Lo Gaiter del Llobregat; el prleg
1841
esdev el smbol de linici de la Renaixena.
1846-1849 Segona Guerra Carlina, dita dels Matiners.
1847 creaci de La Espaa Industrial.
creaci de lInstitut Agrcola Catal de Sant Isidre: defensa dels
1851
propietaris agrcoles.
1868-1873 Revoluci de Setembre.
1868 Congrs Obrer de Barcelona, republic federal.
1869 fundaci del sindicat txtil Les Tres Classes del Vapor.
I Congrs Obrer Espanyol. Apoliticisme i adhesi a la Federaci
1870
Regional Espanyola de la Internacional.
1871 La Renaixena, revista catalanista.
1872-1876 Tercera Guerra Carlina.
1873-1874 I Repblica Espanyola.
1873, juny-juliol al Pas Valenci, Mrcia i Andalusia esclata el moviment cantonalista.
1874 Restauraci monrquica. Alfons XII, rei (1875-1885).
1875-1886 expansi econmica coneguda com La Febre dOr.
1876 Associaci Catalana dExcursions Cientfiques.
1879 Diari Catal, primer diari en catal..
1880 I Congrs Catalanista, promogut per Valent Almirall.
 1880 La Ilustraci Catalana, primera revista grfica en catal.
1881 Federaci de Treballadors de la Regi Espanyola, anarquista.
1882 Centre Catal, promogut per Valent Almirall.
1883 II Congrs Catalanista.
1885 Memorial de Greuges adreat a Alfons XII.
1885-1931 Alfons XIII, rei.
1886, octubre, 21 Centre Escolar Catalanista.
1887 Lliga de Catalunya, escissi conservadora del Centre Catal.
1888, maig, 20-desembre, 8 Exposici Universal de Barcelona.
1888, agost fundaci, a Barcelona, de la UGT i el PSOE.
1889, mar Foment del Treball Nacional, patronal.
1891, mar, 15 Uni Catalanista.
1891 Orfe Catal.
1892 Bases de Manresa.
1892 primera festa modernista a Sitges.
1893, novembre, 7 atemptat anarquista. Una bomba esclata al Liceu i produeix vint morts.
Enric Prat de la Riba - Pere Muntanyola, Compendi de la doctrina
1894
catalanista.
atemptat anarquista. Una bomba esclata durant la process de Corpus i
1896, juny, 7
produeix dotze morts.
1896 lOrfe Catal estrena el Cant de la Senyera.
1898, desembre Pau de Pars, prdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines.
1899 el sus Joan Gamper funda el FC Barcelona.
1901, abril, 25 Lliga Regionalista.
triomf electoral catalanista dels quatre presidents (Ateneu, Societat
1901, maig, 19
dAmics del Pas, Foment del Treball Nacional i Lliga Industrial).
Centre Autonomista de Dependents del Comer i de la Indstria
1903
(CADCI).
1905, novembre, 25 els militars destrueixen la redacci del Cu-Cut.
1906, febrer Solidaritat Catalana.
1906 arrencada del Noucentisme.
1907, juny, 18 Institut dEstudis Catalans.
1907, juliol, 25 Solidaritat Obrera.
1908 Palau de la Msica Catalana, de Llus Domnech i Montaner.
1909, juliol, 26-agost, 2 Setmana Trgica.
1910-1911 Confederaci Nacional del Treball (CNT).
 1913 Normes ortogrfiques del catal modern, de Pompeu Fabra.
1914-1925 Mancomunitat de Catalunya.
1917, agost, 13 vaga general convocada per la UGT i la CNT.
1919, febrer-mar vaga de La Canadenca, companyia hidroelctrica.
1920-1923 pistolerisme a Barcelona.
1920, novembre assassinat de ladvocat laboralista Francesc Layret.
1922, juny, 4-5 Acci Catalana, escissi de la Lliga.
1922, juliol, 18 Estat Catal, independentista, fundat per Francesc Maci.
1923, gener congrs de la Uni de Rabassaires.
1923, mar assassinat del dirigent de la CNT, Salvador Segu, el Noi del Sucre.
1923, juliol Uni Socialista de Catalunya.
1923-1930 dictadura de Primo de Rivera.
1925, mar, 21 dissoluci de la Mancomunitat.
1925, maig fracassa el complot del Garraf contra Alfons XIII.
1926, novembre Francesc Maci intenta envair Catalunya (Fets de Prats de Moll).
1927, juliol fundaci a Valncia de la Federaci Anarquista Ibrica (FAI).
1929, maig, 19 inauguraci Exposici Internacional de Barcelona.
1930, gener dimissi de Primo de Rivera.
1930, agost Pacte de Sant Sebasti.
 Segona Repblica i autonomia

1931, febrer, 18 fundaci dEsquerra Republicana de Catalunya (ERC).

1931, abril, 14 proclamaci de la Segona Repblica.
1931, abril, 14 Maci proclama la Repblica Catalana.
1931, juliol, 14 projecte destatut dautonomia, anomenat de Nria.
1932, setembre, 9 les Corts aproven lEstatut dAutonomia de Catalunya.
1933, desembre, 25 mor Francesc Maci, president de la Generalitat.
1933, desembre, 31 Llus Companys, president de la Generalitat.
1934, octubre, 6 Llus Companys proclama lEstat Catal.
1936, febrer, 16 el Front dEsquerres de Catalunya guanya les eleccions generals.
 Franquisme Guerra Civil i dictadura

La Guerra Civil

1936, juliol, 17-19 rebelli militar contra la Repblica.

1936-1939 Guerra Civil.
1936, juliol, 23 es funda el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
1936, octubre, 24 Decret de collectivitzacions.
Fets de la Fatarella: pistolers de la CNT-FAI assassinen 36
1937, gener, 25
agricultors.
1937, maig Fets de Maig.
1938, febrer, 1 les Corts de la Repblica es reuneixen a Montserrat.
1938, abril, 3 les tropes de Franco ocupen Lleida.
1938, abril, 5 Franco deroga lEstatut dAutonomia de Catalunya.
1938, juliol, 25-novembre,
batalla de lEbre.
15
1939, gener, 15 Tarragona, en poder de Franco.
1939, gener, 26 lexrcit feixista ocupa Barcelona.
1939, febrer, 1 darreres Corts de la Repblica al castell de Figueres.
1939, febrer, 5 Girona, en poder de Franco. El president Companys sexilia a Frana.
1939, mar, 28 Franco entra a Madrid.
1939, mar, 30 lexrcit de Franco ocupa Alacant.
1939, abril, 1 fi de la Guerra Civil.
 Franquisme i represi

1939, febrer, 9 Ley de Responsabilidades Polticas.

1940 es funda a Pars el Front Nacional de Catalunya.
1940, mar, 1 Ley de Represin de la Masonera y el Comunismo.
1940, octubre, 15 el president Companys s afusellat.
1940-1954 Josep Irla, president de la Generalitat a lexili.
1945, gener, 3 es funda a lexili el Moviment Socialista de Catalunya (MSC).
1951 vaga de tramvies a Barcelona.
1954 Josep Tarradellas, president de la Generalitat a lexili.
1955, desembre, 8 Espanya s admesa a lONU.
1959 Ley de Orden Pblico.
1960 Fets del Palau. Detenci de Jordi Pujol.
1963 Tribunal de Orden Pblico.
1964, novembre, 20 fundaci de Comissions Obreres (CC.OO).
es crea el Sindicat Democrtic dEstudiants de la Universitat de
1966, mar, 9-11
Barcelona (SDEUB).
1968, juliol, 22 Franco designa Joan Carles de Borb com a successor.
1971, novembre, 7 Constituci de lAssemblea de Catalunya (AC).
1973, desembre, 20 Luis Carrero Blanco mor en un atemptat dETA.
1974, mar, 2 execuci de Salvador Puig Antich.
1974, novembre, 15 creaci de Convergncia Democrtica de Catalunya
1975, novembre, 20 mor del general Franco.
 La transici

La transici a la democrcia

1977, juny, 15 primeres eleccions generals.

reial decret llei de restabliment de la Generalitat Provisional i
1977, desembre, 29
designaci de Josep Tarradellas com a president.
1977, octubre, 23 Josep Tarradellas arriba a Barcelona: Ja sc aqu.
1978, juliol, 15 constituci del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC- PSOE).
1978 aprovaci de la Constituci espanyola.
1979, abril, 1 primeres eleccions democrtiques als ajuntaments.
1979, octubre, 25 referndum daprovaci de lEstatut dAutonomia.
primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Jordi Pujol, president
1980, mar, 20
de la Generalitat.
1983, abril, 18 Llei de normalitzaci lingstica.
1983, juny Catalunya Rdio inicia les emissions.
1984, gener, 1 Televisi de Catalunya, TV3, inicia les emissions.
1992, juliol, 25 inauguraci dels Jocs Olmpics de Barcelona.
eleccions al Parlament de Catalunya. Pasqual Maragall, president de
2003, novembre, 16
la Generalitat.
2004 Frum de les Cultures de Barcelona.
2006, mar, 30 el Parlament de Catalunya aprova el nou Estatut dAutonomia.
Joan Carles I sanciona el nou Estatut dAutonomia de Catalunya,
2006, juliol, 19
publicat lendem en el Boletn Oficial del Estado (BOE).
eleccions al Parlament de Catalunya. Jos Montilla, president de la
2006, novembre, 1
Generalitat.
Mapes de Catalunya
Els comtats catalans vers lany 1000
Lexpansi pirinenca del comtat de Barcelona (1066-1125)
Lexpansi mediterrnia (segles XIII-XV)
Els rius
El relleu
Les comarques
Genealogia dels comtes i reis catalans
Retrat de Jaume I el Conqueridor
Comtes-reis del Casal de Barcelona (1)
Comtes-reis del Casal de Barcelona (2)
Comtes-reis de la Casa de Trastmara
Comtes-reis de la Casa dustria
 Himne Nacional de Catalunya

ELS SEGADORS

E ls Segadors s lhimne oficial de Catalunya. La lletra la va escriure Emili Guanyavents el 1899; la

msica, de Francesc Ali, s del 1892 i es basa en una can popular que recorda la resistncia dels
catalans el segle , durant la Guerra dels Segadors.

Catalunya triomfant,
tornar a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de fal!

Bon cop de fal,
defensors de la terra!
Bon cop de fal!

Ara s hora, segadors.

Ara s hora destar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben b les eines.

Bon cop de fal!

Bon cop de fal,
defensors de la terra!
Bon cop de fal!

Que tremoli lenemic

en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues dor,
quan conv seguem cadenes.
Bon cop de fal!
Bon cop de fal,
defensors de la terra!
Bon cop de fal!
JAUME SOBREQUS I CALLIC, (Girona, 26 de juliol de 1943) s catedrtic dhistria de Catalunya
a la Universitat Autnoma de Barcelona. Ha estat director del Museu dHistria de Catalunya (2000-
2008) i, actualment, s president de la Societat Catalana dEstudis Histrics, filial de lInstitut dEstudis
Catalans, i president del lEquip Rector de la Universitat Catalana dEstiu (Prada, Conflent). Ha estat
senador (1977-1982) i diputat al Parlament de Catalunya (1988-1995). Va ser membre de la Comissi
dels Vint que redact lEstatut dAutonomia de Catalunya (1978-1979). Ha estat vicepresident i membre
de la Junta Directiva del FC Barcelona (1993-2000). Ha dirigit la Histria de Barcelona (1991-1997, 8
vol.) i ha publicat nombrosos llibres sobre histria, entre els quals destaquen La Guerra Civil catalana
del segle XV (en collaboraci amb Santiago Sobrequs i Vidal); LOnze de Setembre i Catalunya
(1976); Catalunya i lEstatut dAutonomia (1976); El pactisme a Catalunya (1982); Els catalans en els
orgens histrics de Califrnia (1991); Antoni Rovira i Virgili. Histria i pensament poltic (2002); La
fi del silenci. El restabliment de la Generalitat i el retorn de Tarradellas (2002), 1941 (2005) i, en
collaboraci amb Merc Morales, Manual dautonomia.Textos per a la reforma de lEstatut de
Catalunya (2003), Histria de Catalunya (2007) i La Generalitat a lexili (2008); i, en collaboraci
amb Ramon Sarobe, Hug Roger III. Epistolari de guerra i exili del darrer Comte de Pallars 1451-1500
(2008).