I.

- L’ ESPANYA DEL SEGLE XIX: LA CONSTRUCCIÓ D´UN RÈGIM

LIBERAL

INTRODUCCIÓ:
Durant el segle XIX Espanya va viure un procés, molt llarg i complicat, de
construcció d´un règim polític liberal. Els primers intents es van produir com a reacció
davant la invasió napoleònica (1808-1814), però va ser després de la mort de Ferran VII
i durant el regnat de Isabel II (1833-1868), que va culminar la instauració del
liberalisme.
A partir d´aquest moment, els monarques van veure limitats els seus poders per
la Constitució i el Parlament. El règim liberal espanyol es caracteritzà per la intervenció
constant de l´exèrcit en la vida política per mitjà de pronunciaments militars. A més,
els liberals moderats van imposar un règim polític amb una participació molt
restringida (sufragi censatari) i amb unes llibertats limitades.
Els intents de democratització durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) van
fracassar a causa de la incapacitat dels demòcrates i republicans i de la oposició dels
grups més conservadors.
Els problemes que va tenir el liberalisme per instaurar-se a Espanya es van
traduir en la successió de diverses etapes:
-La crisi de l´Antic Règim (1808-1814)
-La restauració de l´absolutisme (1814-1833)
-La construcció de l´Estat liberal (1833-1868)
-El Sexenni Democràtic (1868-1874)
-La Restauració de la monarquia dels Borbons (des de 1874)

Activitat: Fes un eix cronològic amb les etapes polítiques d`Espanya al segle XIX.

1.- LA CRISI DE L´ANTIC RÈGIM (1808-1814):

Context europeu: Revolució francesa i expansió dels exèrcits de Napoleó per
Europa.

La crisi coincideix amb la guerra contra Napoleó, provocada per la reacció

popular contra la presència de l´exèrcit napoleònic i el nomenament de Josep Bonaparte,
germà de Napoleó, com a rei d´Espanya desprès de les abdicacions de Carles IV i
Ferran VII a Baiona.
Entre els patriotes que es van alçar contra Napoleó i Josep Bonaparte n´hi havia
privilegiats, que volien tornar a la situació anterior d´absolutisme, i liberals que van
iniciar el primer intent de revolució liberal: es van imposar a les Corts de Cadis i
van redactar la Constitució de 1812, la primera que reconeixia els principis bàsics del
liberalisme (la sobirania nacional, la separació de poders, el sufragi universal masculí i
una àmplia declaració de drets). També van aprovar lleis destinades a abolir l´Antic
Règim (supressió dels senyorius, dels gremis i de la Inquisició, liberalització de la
indústria i del comerç).
Però la situació bèl.lica i la debilitat de la burgesia liberal, van impedir aplicar el
que havien legislat les Corts de Cadis.
2.- LA RESTAURACIÓ DE L´ABSOLUTISME (1814-1833): EL REGNAT DE
FERRAN VII.
Context europeu: La Europa de la Restauració de l`absolutisme: el Congrés de
Viena i l`actuació de la Santa Aliança per a frenar els moviments liberals
(revolucions del 1820 i 1830)
Després de la derrota de Napoleó en 1814, Ferran VII torna a Espanya i, amb el
suport dels absolutistes, va dur a terme un colp d´Estat i va anul.lar la Constitució i les
lleis de Cadis, restaurant-hi l´absolutisme.
Els liberals van ser detinguts o van haver d´exiliar-se o passar a la clandestinitat.
Amb el suport dels sectors més liberals de l´exèrcit van organitzar nombrosos
pronunciaments que van fracassar, fins el pronunciament protagonitzat per Riego en
1820 que va aconseguir triomfar i obligà a Ferran VII a reposar la Constitució de 1812 i
l´obra legislativa de les Corts de Cadis, i establí un curt periode de govern liberal, el
Trienni Liberal (1820-1823). Aquest procés reformista va acabar per la intervenció de
la Santa Aliança (l´exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís) que va derrotar els liberals
i restaurar de nou l´absolutisme fins a la mort de Ferran VII en 1833.
Al final del seu regnat era evident la crisi de l´absolutisme i la necessitat de dur a
terme reformes en profunditat per afrontar els greus problemes econòmics, agreujats per
la guerra i la pèrdua de les colònies, i la incapacitat dels ministres de Ferran VII.

3.- CONSTRUCCIÓ DE L´ESTAT LIBERAL (1833-1868): REGÈNCIES DE

MARIA CRISTINA I D`ESPARTERO I REGNAT D`ISABEL II.
Context europeu: Triomf de la revolució liberal del 1830 i establiment d`una
monarquia liberal moderada a França i revolucions del 1848)

A la mort de Ferran VII va començar una guerra civil (primera “guerra carlina”)
entre absolutistes (carlins, que defensaven els drets al tron del germà de Ferran VII, Don
Carles, entre els que es trobaven part de la noblesa, del clergat i del camperolat)) i
liberals (isabelins, que donen suport a Maria Cristina i defensen els drets al tro de la filla
de Ferran VII, Isabel II, entre els que es trobaven la burgesia i les classes populars
urbanes).
La necessitat de tindre suports fermes per enfrontar-se als carlins va impulsar
Maria Cristina a implantar un règim liberal de monarquia parlamentaria. Entre
1835 i 1837 es va desmantellar l´Antic Règim definitivament, mitjançant un conjunt de
lleis, impulsades pels liberals progressistes:
-dissolució del règim senyorial
-desamortització de les terres del clergat
-supressió dels gremis i establiment de la llibertat d´indústria i de comerç
-Constitució de 1837
Des de 1845 es va institucionalitzar el nou Estat liberal, de caire conservador i
centralista (Constitució de 1845, creació de la Guàrdia Civil, reforma d`Hisenda,
elaboració d`un Codi penal), amb el govern dels liberals moderats que representen a la
burgesia agrària i que pretenien allunyar del poder els sectors més populars i
progressistes. L´actuació autoritaria i represiva del govern va fer que l´oposició al règim
augmentara i van sorgir nous grups polítics, com els demòcrates que defensaven el
sufragi universal, i els republicans partidaris de l´abolició de la monarquia que,
aprofitant-se del descontentament social per la crisi econòmica de 1866 (primera crisi
capitalista) van fer una revolució contra la monarquia d´Isabel II en 1868.
4.- EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)
Context europeu: les unificacions italiana i alemanya, els moviments nacionalistes i
la lluita per la democràcia

La revolució de 1868 va provocar la caiguda d´Isabel II, que va anar-se a l´exili,

i el triomf dels demòcrates que van aprovar la Constitució de 1869 (sufragi universal i
àmplia declaració de drets, com la llibertat de cultes i el dret a l´associació).
Es va intentar consolidar un Estat democràtic, primer amb la monarquia
d´Amadeu de Savoia i, després amb la Primera República, però tot un seguit de
problemes ho van impedir. Van fracassar per l´oposició dels moderats, dels carlins i de
l´Esglèsia, per la divisió entre els mateixos republicans i les guerres carlina i cubana.

5.- LA RESTAURACIÓ DE LA MONARQUIA DELS BORBONS DES DE 1874.

Periode caracteritzat per l´estabilitat política i econòmica. La restauració dels
Borbó es va donar amb Alfons XII (fill d`Isabel II). S’imposà un règim liberal
conservador però escassament democràtic, que marginava de la vida política amplis
sectors de la societat i concedia a la monarquia amplis poders. El nou sistema polític va
ser ideat per Cánovas del Castillo, que impulsà l`elaboració de la Constitució de 1876
(de caire moderat) i un bipartidisme protagonitzat per dos grans partits, els
conservadors i els liberals , que s`alternaven en el govern gràcies a un sistema
electoral corrupte que manipulava les eleccions i utilitzava pràctiques coercitives sobre
l´electorat ( falsificar actes, comprar vots o, fins i tot, “fer votar als morts”) valent-se de
la influència política i del poder econòmic dels cacics locals (caciquisme).
L¨afermament d´un Estat centralitzat i uniformista va provocar l´aparició de
moviments nacionalistes al País Basc, a Catalunya i a Galícia.
La derrota d´Espanya davant els Estats Units en la Guerra de Cuba (1898), va
suposar la pèrdua de les últimes colònies (Cuba, Puerto Rico i Filipinas) i l`aparició d`
un sentiment de frustració i pessimisme en la societat espanyola, que va provocar la
crisi del sistema polític de la Restauració i la demanda, per part d´alguns sectors
socials (els regeneracionistes), d´una veritable democratització de l´Estat que posara fi
al caciquisme i a la corrupció.

II.-INDUSTRIALITZACIÓ I SOCIETAT A L´ESPANYA DEL SEGLE XIX.

INTRODUCCIÓ:
El segle XIX va ser una època de canvis profunds en què es desmantellaren les
estructures feudals de l´Antic Règim i es consolidà el capitalisme.
Paral.lelament, la societat estamental es va transformar en una societat de
classes, definides per la propietat i la riquesa.
Però la història d´Espanya del segle XIX presenta particularitats respecte de la
societat europea.

I- LA POBLACIÓ ESPANYOLA
 El creixement demogràfic va ser més baix que en altres països europeus més
avançats perque la mortalitat es va mantenir un poc més elevada. A més, l’augment de
la població no va ser homogeni en tota la Península, ja que va créixer més a la perifèria.
Les dures condicions de vida a bona part del món rural, la concentració de la
propietat, el millorament dels transports i les expectatives d’una vida millor en un altre
lloc, van animar molts llauradors a emigrar. En una primera etapa, els emigrants van
anar cap als nuclis urbans més dinàmics econòmicament (èxode rural cap a Madrid,
Barcelona, Biscaia). En una segona etapa, a la darreria del segle XIX, l’augment de la
població i les escasses oportunitats d’ocupació van obligar molts espanyols a emigrar
cap a l’Amèrica Llatina.

Activitat: Fes l’exercici 5 de la pàgina 93.

II.- LES TRANSFORMACIONS EN L’AGRICULTURA

La reforma agrària liberal es va dur a terme a partir de 1837 i tenia com a
objectiu la dissolució de l’Antic Règim al camp i la introducció de formes de propietat i
de producció capitalistes. Durant aquest procés es va abolir el règim senyorial, es va
desvincular la propietat i es van desamortitzar la majoria de les terres que pertanyien a
l’Església (desamortitzacions de Mendizábal i de Madoz).
Una part d’aquestes terres va ser comprada per burgesos o per llauradors
benestants que tenien interès en cultivar-les i en modernitzar les explotacions. En
conseqüència, la producció agrícola augmentà i es destinà cada vegada més a la venda.
Però una gran part de la terra va romandre a mans dels antics propietaris, amb
una mentalitat rendista, que van introduir pocs canvis en l’explotació agrària.
El desenvolupament agrari va ser escàs, doncs la reforma agrària no va
permetre als llauradors accedir a la propietat i, la majoria, es van quedar com a jornalers
pobres o van haver d’emigrar a les ciutats. La permanència al camp de mà d’obra barata
va obstaculitzar la mecanització i la millora de la productivitat. El resultat va ser el
manteniment d’uns rendiments agrícoles baixos i la pobresa de la major part de la
població agrària, cosa que va impedir la creació d’un mercat sòlid per als productes de
la nova indústria. L`endarreriment agrari també s´explica per la distribució de la
propietat de la terra que hi havia: grans latifundis (Extremadura, Castella, Andalusia)
amb propietaris absentistes, i minifundis (Submeseta Nord, Galícia, Astúries) amb
propietaris que no tenien capital per introduir millores.

Activitats:
1.- Què entens per reforma agrària liberal? Quines van ser les conseqüències d’aquesta
reforma?
2.- Treballa amb el mapa “Estructura de la propietat” (de la pàgina 93) i fes les dues
preguntes.

III.- LA INDÚSTRIALITZACIÓ ESPANYOLA

La industrialització va tenir lloc amb retard respecte als països més
industrialitzats. Al començament del segle XX Espanya continuava essent un país
agrícola, on tan sols s`havien industrialitzat uns nuclis reduïts (Catalunya, País Basc,
Madrid, Astúries...).
Destaquen la indústria tèxtil a Catalunya, que es va mecanitzar i la seua
producció anava al mercat peninsular, escàs, i al mercat colonial; moltes fàbriques es
van localitzar als marges dels rius per obtenir energia hidràulica, o prop del port de
Barcelona per on arribaven el cotó i el carbó. I la indústria siderúrgica a Astúries i
País Basc on la majoria de la producció de ferro es va exportar per la poca demanda
interior (exportació de ferro basc a canvi d’importació de carbó anglès, més barat i
millor que el carbó asturià). Es va desaprofitar la ocasió de desenvolupar aquesta
indústria amb la construcció del ferrocarril per que, degut a la necessitat de construir
amb rapidesa la xarxa ferroviaria, la majoria dels materials per construir-la foren
importats sense aranzels.
Els principals factors que van dificultar la industrialització d´Espanya són:
 L`escassa capacitat de compra de la població espanyola com a resultat de la
pobresa de la majoria dels llauradors.
 La manca d’inversions i l’absència de burgesia industrial en moltes regions.
 La preferència dels burgesos per la compra de terres desamortitzades abans que
per fer inversions a la indústria.
 L`escassetat de fonts d´energia, per la manca de rius aprofitables per obtenir
energia hidràulica, i per la mala qualitat del carbó.
 Els problemes de transport, per la inexistència de bones carreteres i pel retard del
ferrocarril.
 La posició allunyada d´Espanya respecte als nuclis més industrialitzats
d´Europa, qe dificultà l´adquisició de primeres matèries i la venda de productes.
Com a conseqüència de tot això, els governs van imposar el proteccionisme per
reservar el mercat espanyol a la producció nacional. Però això va resultar negatiu ja que
no va estimular als fabricants a renovar-se i a ser més competitius en el mercat
internacional.

IV.- LA MINERIA I EL FERROCARRIL

L’explotació minera massiva, sobretot dels jaciments de plom, coure i mercuri,
va començar a partir de 1868. Per a recaptar fons i reduir el deute d’Hisenda,
l’explotació de molts d’aquests jaciments va ser atorgada a companyies estrangeres,
sobretot franceses i angleses, que exportaven a Europa la major part del mineral
obtingut.
La construcció de la xarxa ferroviària (a partir de la llei de ferrocarrils de
1855) seguint una estructura radial amb el centre a Madrid i amb una amplada entre
carrils més gran que la que tenien les línies europees, va dificultar els intercanvis per
ferrocarril amb la resta de països d´Europa, perquè obligava a transbordar les
mercaderies a la frontera, amb l´augment de cost i temps que això comportava.
Malgrat tot això, el ferrocarril tingué efectes positius per a l’economia
espanyola, perquè va afavorir el trasllat de persones i de mercaderies, i va ajudar a la
formació d’un mercat nacional.

V.- LA SOCIETAT ESPANYOLA

L’endarreriment agrari i el limitat desenvolupament industrial van fer que la
societat espanyola evolucionara més lentament que altres societats europees:
* la noblesa terratinent i l´Esglèsia continuaven gaudint d´una major
influència social que en altres països d’Europa Occidental; a la darreria del
segle XIX, algunes famílies aristocràtiques, incapaces d’incorporar-se a les
noves activitats econòmiques (indústria, comerç) es van arruïnar i van haver de
vendre el seu patrimoni.
 * la burgesia industrial era més escassa que en altres països d´Europa
Occidental per la lenta industrialització espanyola.
* els llauradors (arrendataris, jornalers) constituïen la part majoritària de la
població i les seues condicions de vida eren molt precàries, els seus salaris
eren escassos i estaven sotmesos a l’arbitrarietat dels amos, privats, a més, per
les desamortitzacions, de les terres comunals. Això explica per una banda,
l´emigració cap a les zones més industrialitzades de la península i cap a
l’Amèrica Llatina i, per altra banda els conflictes socials (revoltes) que es
succeïren al camp durant tot el segle XIX i primer terci del segle XX.
* el proletariat industrial era poc nombrós en el conjunt d´Espanya i es
concentrava a les zones on hi havia més indústria, i les seues condicions de vida
i de treball també eren molt precàries (salaris baixos, llargues jornades de treball,
cap sistema de seguretat...)

VI.- EL MOVIMENT OBRER

El moviment obrer espanyol va tindre menys força que en altres països
d´Europa Occidental. A Alcoi i Barcelona es van produir les primeres protestes de caire
ludita, i a Barcelona es fundà la primera associació obrera (l´Associació de Teixidors) i
va tenir lloc la primera vaga general d´Espanya.
Durant el Sexenni Democràtic es van difondre per Espanya les idees marxistes,
anarquistes i internacionalistes.
L´anarquisme va arrelar fortament entre els obrers de Catalunya i els camperols
andalusos. En 1910 es va crear la CNT (Confederació Nacional del Treball), el sindicat
més important fins al final de la Guerra Civil.
Per la seua banda, el socialisme va tenir més influència entre el proletariat
madrileny, basc i asturià. L¨any 1879 per inciativa de Pablo Iglesias es va fundar el
PSOE i el 1888 el sindicat UGT (Unió General de Treballadors). La influència del
socialisme va créixer lentament i fins l´any 1910 no aconseguí el primer diputat al
parlament espanyol (Pablo Iglesias).