TEMA 1 – LA LÍRICA.

TRADICCIÓ TROBADORESCA

Té lloc durant el segles XII i XIII, encara que perdurarà fins al segle XV. La
seua influència és absolutament dominant en la nostra poesia fins a Ausiàs
March.
Té dos trets fonamentals en la seua definició: la cosmovisió feudal que
impregna el tractament de la vida i de l’amor i també l’extraordinària
elaboració formal dels seus productes.
La poesia trobadoresca tradueix els ideals típics d’aquesta societat (la
guerra, l’honor, la croada) i reflecteix la religiositat bàsica de l’home
medieval; però sobretot és una poesia amorosa, que explica les relacions
entre l’amada (anomenada “midons” o dona angelicata) i l’amant. El tema
dona lloc a una determinada casuística que reflecteix les relacions socials i
jurídiques de la realitat, i enla qual intervenen d’altres personatges
secundaris: el gilós (el marit de la dona), els lausengiers (els envejosos que
li conten al marit els amants).
CARACTERÍSTIQUES:
o És una lírica feudal, feta i pensada per agradar a un públic d’aristòcrates
bel·liciosos i refinats.
o Els dos grans temes: la guerra i l’amor.
o Té un gran formalisme, és a dir, la rigidesa de les seves estructures
mètriques i expressives. Està constituït per un conjunt d’unitats mètriques
(estrofes), cada una de les quals és susceptible de ser cantada. Fan servir la
rima consonant i transformen l’ús de la rima en un art complicadíssim.
¿Qui era el trobador? El trobador era un artesà de la música i de la
composició literària capaç de produir petites obres ben fetes segons les
convencions estrictes de l’art que li era pròpia, això li dóna un prestigi que
el distingeix clarament del joglar.
¿Qui era el joglar? El joglar era el responsable de la interpretació i difusió
dels poemes, es dedicava també a jocs més o menys teatrals.
La lítica trobadores de tipus amorós s’ajusta sistemàticament a la concepció
de l’amor cortés, que exigia de l’enamorat una fidelitat i devoció a tota
prova envers la dama. La dona inspiradora del sentiment solia ser casada i
resultava inaccessible al trobador. Aquest experimenta envers ella una
refinada passió que no acostuma a trobar satisfacció física. Les històries
amoroses es carregaven d’un fort componen romàntic.
 Els textos s’acompanyaven moltes vegades d’unes vides o biografies dels
trobadors.
Ausiàs March
Ausiàs March va ser tercer membre d’una família de poetes. Inicià la seua
producció poètica coneguda (128 poemes) devers l’any 1425, quan ja tenia
28 anys.
Ausiàs March mostra un trencament a la tècnica poètica trobadoresca tant
en mètrica com en llenguatge i en els tòpics. Ausiàs adoptà una temàtica
més actual, uns metres més moderns i un llenguatge ben diferent i allunyat
del tradicional dels trobadors. Conserva alguns lleus trets de la lírica
trobadoresca i alguns mots de l’occità usat pels trobadors. També aportà a
la seua producció el vessant de l’home conflictiu. Va adquirir certs
conceptes i continguts poètics per haver estat en contacte amb la llengua i
la cultura literària italianes. El poeta es presenta com un home integrador
de dos corrents:
Ø El trobadoresc en crisi
Ø Les noves maneres de fer italianes
La seua producció ve condicionada pel complex desenvolupament biogràfic:
dues vegades vidu sense descendents; diversos fills d’esclaves seues; la
crisi del món medieval; i la forta presència del mercantilisme i la burgesia
valenciana.
Als seus poemes introdueix un nou ús del llenguatge quotidià: diminutius,
estris de la vida domèstica, etc. També expressions comparatives del món
rural, comparacions de tipus bèl·lic. La poesia d’Ausiàs March ha estat
agrupada en 4 grans blocs: cants d’amor, cants morals, cants de mort i cant
espiritual.
TEMA 2 – LA LITERATURA I LES IDEES: LA RELIGIÓ, LA POLÍTICA, EL
POBLE

MIS APUNTES A MANO

TEMA 3 – LA NARRATIVA

El segle XV és un segle de crisi socioeconòmica i política. S’obre amb la

mort sense successió legítima de Martí l’Humà, fet que provoca la lluita dels
pretendents a la Corona d’Aragó, que es clourà al Compromís de Casp, on
sortirà una nova dinastia regnant d’origen castellà: la dels Trastàmara.

La crisi econòmica i social afectà sobretot a Catalunya, mentre que València

augmentava la seua població. Les nostres lletres entraran en un període de
decadència cap a les darreries del segle XV i el començament del XVI.

El segle XV ha estat estudiat com l’època de trànsit de l’Edat Mitjana al

Renaixement, amb el canvi de valors culturals i socials. Era un temps
castigat per la pesta i obsessionat per la fugacitat de la vida; per aquesta
raó la mort era un tema molt rellevant i rebia un tractament ritualitzat en la
vida real i en la literatura, manifestant-se en les arts plàstiques, en les
predicacions i en la creació literària. Altres temes recurrents eren la vida, i
dins de la vida l’amor, que sovint prenia les formes estilitzades o
ritualitzades provinents de la tradició de l’amor cortés i dels llibres de
cavalleries, però també la visió més desimbolta procedent de la narrativa
boccaccesca. L’estilització cavalleresca i una concepció més directa o
quotidiana de l’erotisme.

Els llibres de cavalleries i la novel·la cavalleresca

A la narrativa del segle XV cal diferenciar:

Ø Llibres de cavalleries: són obres en vers, d’estructura més oberta,

l’acció dels quals es situa en temps remots i en llocs més o menys
imaginaris i no deixen de recórrer a fets meravellosos allunyats de tot
realisme. Tenen el seu origen en el roman medieval i tenien emocions
bèl·liques i amoroses. Narrava l’aventura individual del cavaller que
surt a buscar fortuna o a reparar una malifeta i es realitza a sí mateix
a través d’experiències bèl·liques o sentimentals. Hi apareix sempre
un cavaller poc famós o desconegut que assumeix el risc de
l’aventura; l’espai i l’època de l’acció no corresponen a la realitat del
seu temps, i les aventures es produeixen més enllà, els cavallers no
són caracteritzats per la seua procedència.
Ø Novel·la cavalleresca: presenta una construcció més travada, la
seua acció es localitza en espais geogràfics reals i en temps propers a
l’època de l’escriptura i respecta la lògica realista de les situacions.
Molts dels fets narrats responien a costums socials autèntics, la
novel·la cavalleresca reflecteix una autèntica realitat social i que les
cròniques particulars del segle XV narren les fetes històriques que
dugueren a terme cavallers que foren després models vius; reflecteix
actituds i modes de la societat.

TEMA 4 – DEL RENAIXEMENT, AL BARROC I A LA IL·LUSTRACIÓ

El renaixement – Segle XVI

Durant el segle XVI l anostra és l’única literatura de la península ibèrica

que perd en aqueix segle vitalitat i categoria, i no era capaç de
respondre al repte dels aires innovadors que venien d’Itàlia.

La poesia es limita a la continuació de l’escola satírica valenciana i a la

poesia religiosa, mancada d’interès literari i completament obsoleta.
Hi ha casos en que utilitzaven el valencià per a representar el dimoni
en algunes obres teatrals.

En el Renaixement és la generalització a tot Europa de l’esperit

humanista; tenien una visió més humanitzada (antropocèntrica) del
món que es reflecteix en la literatura amb l’equilibri i l’harmonia
clàssics, el vitalisme i l’alegria de viure; els renaixentistes van valorar
la inspiració popular i la van elevar a la categoritza de literatura culta:
estil senzill, planer, formes mètriques de tradició popular, temàtica
festiva...

Destaque: Los col·loquis de la insigne ciutat de tortosa (Cristògor

Despuig)

Poetes: Joan Pujol, Pere Serafí i Joan Timoneda.

El barroc – Segle XVII

Al segle XVII s’accentuen els caràcters de la nostra decadència literària i

sociopolítica. La fragmentació lingüística, la pèrdua de la consciencia
de llengua unitària i la castellanització avancen molt durant aquest
període. El teatre que es produeix a València és part de la literatura
castellana.

La nostra literatura es converteix en subsidiària del Barroc castellà. La

dualitat entre fugacitat del plaer i la voluntat ascètica, el sentiment
de la mort i el desengany de la vida són temes que hi trobem sovint.

Temes barroc: la vida, entesa com a lloc de proves que cal sueprar; la
brevetat de la vida i l’obsessió pel pas del temps; la vida entesa com
una preparació per a la mort; i la visió distorsionada de les realitats,
com si foren miratges o il·lusions.
La poesia barroca es caracteritza per: ús sistemàtic de l’ hipèrbaton,
metàfores i abús de l’aparat mitològic, i alhora una tendència als
temes burlescs i satírics; s’obliden dels metres i gèneres valencians,
substituint-los pels castellans: sonets, octaves, silves, etc.

Hi ha una gran influència de Góngora o de Quevedo en els autors del

moment.

La severitat, l’exageració, el pessimisme i el tenebrisme substitueixen la

vitalitat, l’harmonia, l’optimisme i lluminositat de l’època anterior.

També té lloc l’enciclopedisme, que és la codificació ordenada de la

cultura i la llengua. La llengua castellana fixa definitivament la seua
estructura, en canvi, la nostra tardaría dues centúries més a assolir la
codificació normativa. La Universitat de Cervera va esdevenir un
important centre d’influx cultural.

Carles Ros va escriure nombroses obres de reflexió lingüística i va

començar a publicar una col·lecció de textos d’autors valencians
antics i moderns.

La preocupació per la llengua i per la cultura connecta també amb la

preocupació per l’ensenyament.

El Barroc perdura encara en bona part de les nostres lletres del XVII i els
darrers anys el segle donen ja pas a les tendències pre-romàntiques.
El nostre Neoclassicisme literari es redueix a un període curt i a l’àrea
de la Catalunya francesa i a Menorca. Joan Ramís és el principal
exponent d’aquesta literatura neoclàssica. A Menorca el català
assoleix l’estatut d’idioma oficial; va tindre molt d’èxit a Menorca
l’obra “Lucrècia” de Jordi Carbonell, una obra de tragèdia, un dels
gèneres que més agradava al neoclassicisme. En aquesta obra es
defensa la llibertat, la raó i la virtut, i un atac a la tirania. La prosa
narrativa més important és “Rondalla de Rondalles” de Luís Galiana
on es recull refranys, dites i frases fetes; inspirada en Quevedo (El
cuento de los cuentos) i Torres de Villaroel.

En el barroc hi ha un retorn al teocentrisme medieval, es pensa que la

vida terrenal no val res, que l’important és preparar l’ànima per al
 moment del judici diví, per això veuen que no hi ha més realitat que
la mort, i la vida és una mentira, com un somni.

Autors destacas del Barroc: Francs Vicent Garcia (imitador de Quevedo) i

Francesc Fontanella (es va inspirar en GArcilaso de la Vega).

El sonet ´se un element de la cultura barroca que procedeix del

Renaixement.

Característiques: dirigisme (absència de pluralisme, centralització en la

cort, jerarquització dels gèneres i productes culturals), cultura urbana
i cultura de massa (abaratiment dels continguts que té com a finalitat
la manipulació ideològica del poble)

Il·lustració i neoclassicisme – Segle XVIII

El moviment il·lustrat és un corrent intel·lectual basat en el racionalisme,

l’empirisme i l’escepticisme crític. La monarquia borbònica assimila
molts d’aquests principis (construcció d’un estat fort, centralitzat i el
consegüent ofegament de les tradicions és un els principis). La nostra
llengua i literatura rebran d’influx negatiu d’aquets esdeveniments.

Els col·loquis populars

En el segle XVIII apareixen els col·loquis amb una estructura teatral que
pressuposa una fixació de la praxi tradicional espontània generada
per un fet usual de la vida quotidiana i amb unes fórmules més
pautades i reiterades.

Ricard Blasco els agrupa en tres modalitats:

 Els col·loquis vulgars

 Els col·loquis més tecnificats amb elements reconeguts com teatrals.
 Els col·loquis noticiers.

TEMA 5 – LA RENAIXENÇA. S. XIX

El segle XIX és caracteritza per ser conflictiu, sobretot al País Valencià, per
tres fets:
· La revolució francesa
· Els plantejaments del Romanticisme
· La iniciació al continent Europeu de la revolució industrial
1) Conflicte polític: Caiguda de l’Antic Règim monàrquic i de la noblesa. Puja
al poder la democràcia burgesa basada en la divisió del Poder.
2) Conflictes bèl·lics: Guerra de la independència i guerres de tipus dinàstic
com les guerres carlines.
3) Conflictes socials: entra la burgesia i el seu sistema econòmic capitalista
amb el mode de producció i el treball de proletariat, d’aquests conflictes
naixen 3 practiques de producció i d’oferta dels béns de consum:
Ø Concepció tècnica de modes de treball: el positivisme en ciències, noves
màquines en d’indústria, avanços en cultura amb l’impremta...
Ø Concepció literària: en poesia, teatre i narrativa s’arriba a trencar amb el
neoclassicisme del segle XVIII i es proposa la llibertat artística, l’
individualisme..
Ø Concepció cultural: amb les lleis d’educació i d’alfabetització. Apareix l’
interès per la cultura popular. Preocupació per la difusió dels productes
impresos, litografies, massificació de les edicions.
La Renaixença no és més que la forma peculiar que el Romanticisme adopta
en la nostra cultura: alguns dels nostre autors Renaixentistes tenen
l’esquema del Romanticisme europeu i tenen lligams amb l’espanyol; El
Romanticisme és un moviment impulsor del retorn dels pobles a les seves
arrels i configura els nacionalistes del segle XIX, la Renaixença resulta
vinculada al Romanticisme.
El mot “Renaixença” va sorgir del periòdic la Renaxensa i també d’una
possible influència del terme italià Risorgimento. Aquest mot ha servit per a
designar el moviment de recuperació d’una pròpia literatura culta entre el
1833 i el 1877.
En aquesta etapa diferenciem tres etapes:
1- Procedents: fins a la data simbòlica acceptada de 1833.
2- 2ª etapa: 1833 – 1859.
3- Perduració: fins inicis del Modernisme.
En cada fase hi ha característiques romàntiques distintes. El primerenc és
catòlic i monàrquic, ordenat i amb fe. Des de 1827 passa a ser el liberalisme
de la literatura , llibertat política, social, poètica, religiosa i moral. A Madrid
triomfa el romanticisme rebel, tenebrós. A Barcelona hi ha vacil·lacions
entre el romanticisme delirant i lliberal i eludit i medievalista però aquest
s’imposà. Els romàntics valencians foren tots lliberals, melancòlics i un poc
lúgubres.
La Renaixença amaga una ideologia diglòssia, segons la qual el català
estaba be com a llengua per a expressar les arrels, els sentiments o la lírica,
però no se’l considerava apte per a les funcions d’una llengua moderna.

JACINT VERDAGUER
La vida de l’escriptor transcorre durant tota la Renaixença. La seua
producció pot ser agrupada en 3 àrees. 1) La producció de textos poètics; 2)
La producció de textos en prosa; i 3) La recuperació de la narrativa
tradicional: les rondalles.
L’autor pel seu ofici de clergue o capellà condicionarà la seua proposta
artística. L’època d’estudiant el fornirà d’un riquíssim lèxic que aplicarà a la
seua producció literària.
L’any 1886 presenta als Jocs Florals el poema l’Espanya naixent, fou un
fracàs per a Verdaguer. En 1871 ja produeix poesia religiosa i mística i obté
premis als Jocs Flroals. L’any 1877 conclou l’Atlàntida, que fou traduït a
diversos idiomes europeus.
Durant els següents anys col·labora en diverses revistes i escriu Excursions i
viatges, Montserrat i Rondalles. La seua obra literària és una mostra de
l’amor a la terra i l’ interès per una literatura mil·lenària.
A més d’un poeta extraordinari és un excel·lent prosista, la seua importància
és immensa. Tingué el do de la llengua, és el llenguatge dels pagesos del
seu país.

ÀNGEL GUIMERÀ
La seua producció més àmplia i consistent és la dedicada a propostes
literàries per al teatre: la dramàtica. També produí poesies.
Fou cofundador del periòdic La Renaixença. Es va donar a conèixer amb la
producció poètica i assolí renom en els jocs Florals.
Fa poesia de tipus civil, important i extensa, poemes amb elements
autobiogràfics, amb un poc d’infantesa. Poesia de tema històric. Tota la seua
producció poètica es caracteritza per elements narratius.
Com a dramaturg assolí grans èxits i s’hi donà a conèixer amb Gal·la
Plàcida, amb elements de tipus romàntic. També té obres amb marques
costumistes i del realisme dramàtic. Obres seues importants són: El fill del
rei, Mar i Cel, La Boja i Rei i Monjo.
En una segona etapa té predilecció per la temàtica social i els conflictes de
l’individu amb el grup social, amb accents romàntics, sentimentals i
violents. A les seues obres podem trobar un llenguatge popular, resultat
d’una tenaç observació de la gent del món rural.

NARCÍS OLLER
Narcís Oller amb La papallona inaugurà la novel·lística catalana moderna.
Oller s’ensinistrà en la lectura dels realistes i naturalistes francesos i pren
com a model Galdós i Zola.
La seua obra “L’escanyapobres” ha merescut elogis de la crítica, que avui
troba en Oller no només un inici de la normalitat de la nostra novel·la en
l’àmbit europeu del moment, si no també una experimentació conscient que
anuncia la novel·la del segle XX. La bogeria, l’autor tracta una temàtica
relacionada amb el determinisme naturalista, però també utilitza
revolucionàriament les tècniques del perspectivisme normatiu o punt de
vista.

LA RENAIXENÇA VALENCIANA
La Renaixença és a les terres valencianes un fenomen tardà i menys arrelat
que al Principat. Teodor Llorente pretén fer-se passar com l’autèntic origen
de la Renaixença valenciana. Tot i que Llorente hi tingué un pes aclaparador
per la seua influencia política i cultural existien altres precedents com Joan
Baptista Escorigüela i Josp Maria Bonilla. Llombort, Escalante i altres autors,
sovint vinculats al periodisme satíric i al sainetisme, tindrien un lloc
rellevant. Enfront d’un sector conservador hi trobem un altre de
progressista, eren coneguts com els “poetes d’espardenya· per oposició als
“poetes de quant”. Els uns propugnaven “l’ús del valencià que ara es parla”,
el cultiu de la prosa i del teatre menor, alhora que prenien postures
polítiques més avançades. Els altres, encastellats en una visió tradicional,
defensaven l’apoliticisme de la Renaixença i la limitació de la literatura a
una lírica jocfloralesca (temes de Pàtria, Fe i Amor) encarcarada i arcaic.
El poeta més important de la Renaixença valenciana és Llorente. Però la
seua importància es degué també a altres factors, com la seva tasca de
traductor, periodista i la seua funció política i de controlador de la cultura
social.

TEODOR LLORENTE OLIVARES

Llorente nascut a València, va estar influït per Marià Aguila. La Renaixença
va estar dominada per l’autor i el seu conservadorisme en lluita amb els
plantejaments de Llombart. Llorente condicionà les mesures i els modes
literaris valencians.
Pel que fa a la visió de la prosa literària, l’actitud de Llorente s’encabeix
perfectament en l’esquema de la ideologia diglòssia sobre els gèneres. EL
teatre és identificat amb el sainetisme barroer.
El periodisme satíric també mereix el menyspreu de Teodor, el qual no
acceptà mai que Las provincias estigueren en la llengua del país.
En la creació de Llorente trobem una producció jocfloresca, patriotera i
altisonant, tracta la pàtria, l’amor i la fe. La seua obra connecta amb un cert
romanticisme tardà.
També hi ha un Llorente populista que aconsegueix moments de gran
dignitat però que veu planar al seu damunt l’obra dels grisos poetes
realistes de la literatura espanyola del segle XIX.
JOSEP BERNAT I BALDOUT
Nasqué a Sueca i va ser jutge a Catarroja.
Produí sainets construïts seguint models espanyols per tal de fer-ne la
paròdia: l’agüelo Pollaste.
És molt conegut pel seu sainet: El virgo de Vicenteta, obra en la qual
paròdia passatges de la dramatúrgia espanyola romàntica amb un domini
de la retòrica dramàtica de l’època i dels recursos teatres tradicionals però
tot en llenguatge col·loquial, plagat de castellanismes i amb un atreviment
entre eròtica i pornogràfica. Un dels productes més interessants de la tasca
literàries es La Donsain on es troben textos divertits i històries literàries
nostres. També va ser inventor dels “llibres de falla”. Morí en Valencià en
1864.

EDUARD ESCALANTE
Nascut al Grau de València, treballà com a pintor de ventalls. La seua afició
a l’escriptura el feu contactar amb un grupet de seguidors de Llombart que
conreaven una literatura popularitzant, jocosa i col·loquial. Es dedicà a
escriure sainets, en la línia que venia del col·loquial tradicional, centrats en
el costumisme i trets pintorescos, no exemptes de crítica social.
Les obres importants són L’escaleta del dimoni, tres forasters de Madrid
entre altres. L’obra de l’autor no es transformà mai en una proposta de
teatre culte i ho romàs com el gran sainetista que fou.

TEMA 6 - EL MODERNISME
TEMA 7 - EL NOUCENTISME I LES AVANTGUARDES
TEMA 8: LA POSTGUERRA. L'EXILI

L’EXILI DE PERE CALDERS A TRAVÉS DE LA CORRESPONDÈNCIA AMB

RAFAELS TASIS

Pere Calders, amb el poc coneixement que tenim de documents i fets

històrics, va tenir una mica de fortuna en comparació amb alguns que
passaren penúries més grans i deixaren totes les pertinences, vida o salut
en l’exili.

1-CALDERS, UN EXILIAT DISSIDENT

A Mèxic és on es va reunir bona part del món de la cultura catalana. L’autor
un cop instal·lat a Mèxic va col·laborar amb l’editorial Atlant, va dedicar
temps a la fotografia i al dibuix. Va començar també a col·laborar en
algunes de les revistes catalanes de l’exili. Aquestes, començaren una
polèmica que ca marcar el seu futur literari.
Va mantenir una opció diferent als continguts polítics de la formació d’un
exèrcit català, el pancatalisme polític per davant del lingüístic, i l’orientació
catòlica.

La qüestió política reapareix sovint quan fa esment a la seua situació. Tot i

l’antiga militància que, pel que conta, va arribar a passar-li factura. La seua
voluntat de separar aquesta activitat política de la literària es va anar fent
més forta.

En Quaderns d’elixi apareixen algunes de les recriminacions públiques als

exiliats que no col·laboren de manera solidària amb els més pobres. Mostren
clarament el malestar amb els responsables dels fons per als exiliats i els
problemes econòmics que es va trobar.
Va posar per davant de tot la qüestió literària i la unitat de la llengua,

De les amistats i enemistats adquirides en el període se’n deriven

conseqüències que van afectar la seua obra.
El cas de Sales va ser un dels que marcaren d’una forma més traumàtica la
recepció i l’acceptació de Calders en la crítica catalana, fins i tot en
l’obtenció de premis literaris. En això tindria molt a veure el model estètic
proposat per a la narrativa de l’interior.

En contra de Calders hi havia un grup d’escriptors que, tot i que provenien

de l’exili, van creure que la postura independent de Calders, separadora de
la política i literatura, no pagava pena tenir-la en compte a fi d’incloure’l
entre els escriptors d’èxit del moment.

2-LA CULTURA MEXICANA

En arribar a Mèxic es va trobar amb un context nou el qual s’hi enfrontava la

cultura adquirida: la catalana, amb una modernitat adquirida dels anys 20 i
la mexicana, tradicional.
A banda de que va ser la seua producció a l’exili, hi ha que es podria
considerar de reflex de la cultura mexicana.En los obres trobem un autor
que observa els mexicans.
Calders atribueix al tropicalisme mexicà una manera de fer, lenta,
apaivagada i sense alteracions aparents.
En Calders prenominen tres característiques; la disimulació de les passions,
la simbiosi de la religiositat i de superstició, i l’estreta relació amb la mort.

Considerant la capacitat per a la ficcionalització i la voluntat transformadora

de la realitat, això disvirtuaria el tret de “realista” que s’ha vessat sobre la
part de la narrativa de Calders.
L’autor consigueis la capacitat per a la caricaturització, trampolí sobre el
que aixecar un univers literari. La distància entre el món real afectiu i el
món possible d’aquests relats s’escurça per la fascinació-sorpresa.

Amb el mot “tropicalisme”, s’observa millor la presència del contrast,

aquesta actitud es per la falta de cuidat i les decepcions polítiques. El fet de
no vore derrotat a Franco, va fer que una certa resignació s’apoderés de
bona part de l’exili.
Tot això es la suma de percepcions que s’allarguen en el temps a partir del
context observat en un principi. És el que ocorre amb la religiositat, en la
qual Calders havia pogut aprofundir.

Les promeses fonamentades en la superstició, la mixtura de l’element

màgic indígena amb la pròpia de l’occident europeu, són contrasts en la
forma d’actuar dels mexicans retrats per Calders.

Aquest sentit de religiositat heretat de la conquesta espanyola, potser

sorprenia Calders. No es tractava d’exotisme, sinó més aviat d’una
manifestació de l’òptica de Calders pel que fa a la presentació d’un
personatge supersticiós.
Ens dona un toc d’humor negre, fruit d’una voluntat de veure de manera
grotesca els rituals.
Un altres motiu narratiu utilitzat pel l’autor es el contrast entre el
colonitzador i l’indi, personatge que observa impassible els polítics del seu
poble i que desprès continúa fent allò que desitja, un tret que es fa extensiu
a la moral.
La presència del camperol d’origen indígena en l’ambient urbà comporta la
incorporació de velles tradicions a un context nou. La vida familiar no
s’observa seguint els paràmetres judeocristians europeus, sinó els
autòctons.
Més que la terra o la societat mexicana, la relació dels indis amb l’entorn,
amb la modernitat i amb l’europeu es manifesta en repetides ocasions junt
la contraposició cultural de les obres mexicanes de Calders.
3-PARTICULARITATS D’UN EXILI
Es tracta d’un contrast cultural, la síndrome de l’exiliat, que es fa més
traumàtic com més es constata el rebuig de la seua obra en Catalunya. De
nou els fets històrics portarien a Calders a adoptar una mesura que l’hauria
de portar a acarar-se amb les circumstàncies literàries de Catalunya. La
lluita i la reivindicació d’un estil peculiar haurien de continuar fins ben
entrats els anys setanta.

Rebutjat pels catalans de l’exili i ignorat per l’establishment literari dels

seixanta, la situació de Calders havia quedat en el llimb(espai on es troben
les ànimes). La reivindicació del seu model estètic va continuar durant anys,
fins que va ser reconegut a les darreries dels seixanta, justament quan el
model iberoamericà assolia un èxit remarcable.

Hi ha la síndrome de l’exiliat: la manca d’adaptació al nou context; d’altra

banda la distància i el no reconeixent a la seua terra. També un cert grau
d’admiració d’aquell món que l’acull, si més no pel que fa a elements com
ara el “tropicalisme” i la visió del mexicà. És a dir; si és cert que caldria
marcar les distàncies sobre la topicalització dels temes, no ho és menys que
formen part de l’obra mexicana de Calders i s’integren en una manera de
construir la ficció molt sovintejada per l’autor.
Sembla voler desmentir algunes idees preconcebudes sobre la repressió
franquista que havien corregut entre els exiliats. No es pot oblidar, tampoc,
que els seixanta són anys en què el règim havia perdut la ferocitat de la
immediata postguerra, i això també ho nota Calders en arribar a Catalunya.
Cal apuntarla dificultat de l’acceptació de les opcions literàries que Calders
havia pres i va mantenir en bona part de la seua trajectòria.
El fet de militar en el bàndol dels partidaris de la fantasia el fa viure un exili
peculiar.

L’ALTRA CULTURA ESTELLESIANA. CONNEXIONS EUROPEES I

NORDAMERICANES
Quan ens referim a l’Estellés cívic, al poeta-ciutadà, al periodista, al cronista
de la realitat valenciana, ho hem de fer acarant-nos a un seguit d’aspectes
que sovint no hem considerat amb la suficient profunditat.

Considerem primordial el seu treball al diari Las Provincias, per la seua

forma de viure el dia a dia, per la seua forma de veure la nostra cultura i per
la incorporació d’aspectes culturals nous, vinguts d’altres territoris. És anar
més enllà dels referents de la cultura clàssica i local. No és un poeta local
únicament i exclusiva. Estellés és, també, un poeta que arrossega una
cultura cinematogràfica i literària que arrenca de ben aviat.

Trobarem diverses muses que van de la pantalla al poema i de uns contrasts

buscats entre un País Valencià, empobrit per la guerra i per la repressió
posterior, i un món de referències exterior més ric, cult, pròsper i lliure que
no pas el valencià.
La importància dels antropònims de procedència nordamericana o europea
en els versos d’Estellés marca un seguit de contrasts entre allò viscut pels
valencians de la postguerra i una cultura aparentment remota que es fa
avinent a través dels poemes.
Estellés tendeix a establir un seguit de connotacions a partir dels noms que
es presenten en els seus poemes.

Allò que es pretén a través del present escrit és fer un balanç dels elements
de la cultura europea i nordamericana que impliquen una permeabilitat al
resclosit panorama cultural del franquisme que retrata l’Estellés. Intentem,
fixar en quin sentit l’evocació d’aquest Nord Enllà es fa palesa a través dels
versos, dels noms i dels records de coses vingudes d’altres contrades, més
llunyanes que aquelles relacions valencianes, catalanes o espanyoles.
1. L’evocació

El cinema no és únicament el lloc fosc on defugir les prohibicions

moralitzants d’un temps i acostar-se al’erotisme. Sinó que és la dolçor d’un
sentiment eròtic provocat per una atracció fugissera.
Això obre, evidentment, la dialèctica entre la repressió sexual i aquell món
idíl·lic simbolitzat per uns cossos, per unes imatges projectades.

La profunditat i la cerca de relacions entre literatura i cinematografia es

manifesta ja en els primers anys periodístics d’Estellés.
La feminitat i el cinema és un del smotius literaris que en cap momento
diesen de banda altres aspectos més estretament connectats amb la
cultura.
El valor eròtic i de muses que presenten les actrius desperta unes
sensacions en l’imaginari col·lectiu que ens transporten als sentiments que
pogueren desvetllar amb el seu nom entre un determinat tipus de lector.
Així, els versos de l’Estellés busquen una simbiosi entre autor i lector que es
troba, entre altres coses, en els coneixements comuns sobre la imatge
recordada. De tal manera van apareixent al llarg de la seua obra un seguit
de noms que indiquen una línia de confluència entre text i context.
Les ciutats europees, per tant, esdevenen una mena de símbols pels seus
lligams amb determinats personatges. És el cas de l’exiliat Carner.

2. El document

Si la faceta de la memòria deixa l’empremta evocadora, el cas del document

és més directe. El seu ofici marca la seua trayectoria literària. El periodisme
s’entrecreua en la creació poètica dels anys 50.

La voluntat de deixar per al record els lligams històrics entre autor i poema
fa que sovintegen, sobretot en aquesta dècada que estem referint, una sèrie
de dades i petjades que fan replantejar-nos les dates en què foren escrits –
revisats, si més no— alguns dels poemaris de l’Estellés.
Hi ha una voluntat testimonial tant en el cas del llibre francés –refereix a la
clandestinitat d’algunes publicacions que es venien o es difonien d’amagat
en l’Espanya franquista— com en el de l’amor adolescent.

El valor del relat periodístic, per tant, és el de jugar de pont entre la ubicació
històrica del poema i els seus significats. Més enllà de les dades –algunes
borroses als ulls dels lectors del segle XXI—ens interessa destacar quines
van ser, en ocasions molt freqüents, les fonts d’inspiració del nostre poeta.
Es tracta de mostrar les coses de les quals parlava la gent, aquelles coses
extraordinàries que es podien llegir als periòdics (des de la mort de
Manolete a la de la Marilyn) o, com també hem analitzat, es podien
contemplar al cinema. L’exercici de la quotidianitat en aquella societat
retratada per Estellés esdevé més palpable en el moment en què el poema
inclou el document. És, per tant, una mena de petjada que ajuda el lector a
situarse en el context d’emissió.

3. L’intertext

La línia documental va més enllà quan es fa càrrec d’elements artístics

concrets i els assumeix en un ús literari. Des de la literatura o des del
cinema, passant per la música i per la pintura, l’Estellés juga a
intertextualitzar altres expressions artístiques. Hem d’apuntar la presència
de l’intertext de procedència europea i nordamericana a partir dels seus
coneixements literaris, musicals i pictòrics. Es tracta, com no, de lligams
entre la seua poesia i la seua biografia.
Hi ha un apunt constant dels clàssics europeus i espanyols que, tot i això, no
s’allunyen d’assolir una categoria igual a la d’altres escriptors de major
modernitat.
Si els escriptors espanyols ocupen un primer lloc en la integració en els seus
textos, els francesos són una altra de les deus que adoben l’univers poètic
estellesià.
La figura d’Estellés torna a tenir lligams artístics i ideològics amb els
elements culturals que incorpora de l’estranger. No únicamente en la
literatura, sinó també en les arts plàstiques. La figura de l’artista proscrit, de
l’individu genial amb vida bohèmia o complicada torna amb l’homenatge a
Van Gogh.

Bona part de la poesis a estellesina es decanta pels homenatges a altres

poetes. No únicamente literària, sinó també ideològica per que fa a les
relacions politiquees d’alguns.
Pensem que la situació sociopolítica al País Valencià, en els anys setanta,
que és quan es daten molts d’aquests poemes, és el moment del trànsit del
franquisme cap al constitucionalisme monàrquic. I en aquest procés conegut
com “la transició” els postulats polítics de l’esquerra anaren prenent força
enfront del que havia estat l’oficialisme cultural del règim anterior. Caldria
seguir de nou la trajectòria ideològica d’Estellés per arribar a entendre la
seua posició en el diari Las Provincias, la importància del personatge en el
que es va anomenar “la primavera” d’aquest diari i com, finalment, és
acomiadat.
I encara en l’encreuament de les arts amb la poesia hauríem de fer esment
de la música com a motiu intertextualitzat en l’obra del nostre autor.
La cultura francesa té una rellevància més important que la nordamericana.
Sembla obvi, donat que els contactes de l’autor amb el món europeu, i
francés concretament, eren més estrets que no pas els vincles amb la
cultura nordamericana.

4. Estellés i el Nord Enllà.

El seguit de referències que incorpora l’obra d’Estellés a partir de la cultura

procedent tant d’Europa Occidental com de Nordamèrica té matisos
diferents segons el temps en què van ser escrits els poemes.

Si el tópic del Nord Enya (món exterior) s’ha repetit en la literatura catalana
de postguerra es perquè corresponen amb la visió de l’escriptor que se sent
oprimit per les circumstàncies socials, econòmiques, polítiques i culturals
que l’envolten en el context del franquisme.
La visió de la cultura exterior se sol donar a partir d’un coneixement
distanciat.

Però la visió que d’Europa i d’Amèrica ens ofereix l’Estellés durant els anys
50 és força diferent de la que ens mostra als anys setanta. Contrasta
bàsicament pel coneixement directe de la realitat europea. Estellés que ha
variat lleugerament la seua forma de veure Europa. La raó, bàsicament, és
aquest coneixement de primera mà que fa de l’Estellés, de nou, un poeta
documental, capaç de transferir les sensacions que donen els emigrants
espanyols que van a la verema a França.

La lluminositat de la costa Blava, els pits nus de les senyoretes en les

platges o els locals nocturns dels carrers de la prostitució, es constituyesen
en un testimoni del poeta que passa al vers el que observa al seu voltant.
Però es tracta d’una descoberta de l’home madur que viatja per Europa i
manifesta un contrast evident pel que fa a la literatura anterior. El Mite del
Nord Enllà es converteix en una mena de crònica sentimental d’uns dies en
què el viatger descobreix Europa amb els ulls del cronista de províncies,
alhora que se n’adona de com passa desapercebut per a cert jovent, de nou
amb ironia.

El període que s’inicia el periple dels Octubre a València, la qual cosa és més
que un indici. Aquest pas decisiu cap a l’ús públic del català vindrà avalat
per la presència d’un seguit d’escriptors valencians al si del diari on
treballava l’Estellés. Són els darrers anys del franquisme i s’intueix ja el
trànsit d’un règim cap a un futur incert. Això explica que la presència
d’Europa es faça més viva, més evident, i comence a perdre aquell to
d’evocació llunyana per a fer-se més palesa en el discurs periodístic i en els
poemes.

Amb el pas definitiu cap a la transició ens adonem de la incorporació

d’elements que fins en aquell moment no havien tingut tanta presència.
Suren els escriptors més mal vistos pel règim i es ret homenatge a l’exili
polític amb simpatia ideològica inclosa. Ací, precisament, és quan el camí de
l’Estellés periodista i l’Estellés poeta comencen la seua separación.
TEMA 9- DEL TARDOFRANQUISME FINS A L'ACTUALITAT