Professional Documents
Culture Documents
Els Salms de Getsemaní
Els Salms de Getsemaní
No és sant Pau qui ens demana de tenir els mateixos sentiments que el Crist
Jesús? Doncs bé, aquest breu recorregut vol vorejar amb respecte i amor l’ànima del
Jesús dela meva història de salvació. Avui voldríem respondre, ni que sigui mig
adormits, a l’exhortació del mateix Senyor: Vetlleu i pregueu.Vetlleu i pregueu per no
caure en la temptació, vetlleu la vida de Déu que habita en el vostre si, pregueu el
Pare del cel que fa estada en els vostres cors; vetlleu i pregueu per no caure en la gran
temptació de l’oblit de la misericòrdia de Déu.
Jesús buscà un lloc per pregar, ens diu l’evangeli, el lloc on habitualment
acostumava a fer-ho: Getsemaní, amb la ciutat als seus peus, en el silenci de la nit, i la
claror de la lluna nova, on l’aire perfumat per les oliveres ungeix la seva ànima i la
reconforta. Va ser amb branques d’olivera que la ciutat el rebé i l’aclamà com el
Messies. Ara, amb el presagi d’una traïció estudiada del darrer dels deixebles i de
l’abandó del cap i de la resta d’ells, en el silenci de la nit seran les oliveres l’únic
testimoni de la pregària del Senyor.
2
Seure no és pas la postura per a dormir, el Senyor els mana d’esperar, asseguts
però amb actitud d’espera. Jesús voldria pregar sense la tensió de ser sorprès pels qui
amb Judes vindran a prendre’l; confia que vetllaran la seva intimitat amb el Pare, que
sabran vèncer el cansament i la són vetllant pel seu Senyor.
Mt 26, 37-38 Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu,
i començà a sentir tristor i abatiment. Llavors els digué:
-Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi.
Jesús pren amb ell Pere, Jaume i Joan i els demana de restar prop seu, de vetllar,
d’estar atents per aprendre d’ell a pregar. Així els deixebles que l’havien contemplat
transfigurat a la muntanya del Tabor ara eren invitats a compartir la gràcia i el dolor
d’aquest moment salvífic. Són els deixebles que van sentir,esgaiats,la veu del Pare:
Aquest és el meu Fill el meu estimat, en qui m’he complagut: escolteu-lo. Jesús
continua essent l’estimat; el Mestre continua tenint coses per ensenyar des de l’amor
als seus deixebles, sobretot ara en el moment de la tribulació. Estimar és confiar-se a
l’estimat sempre...
Però tant Pere, com Jaume i Joan, són _recordem-ho_ els deixebles que no van
entendre quasi res d’aquell misteri de la transfiguració, són els deixebles que, encara
que han menjat i han begut en aquesta nit santa del pa i del calze del Senyor, i malgrat
intuir la gravetat solemne del moment per les paraules i els gestos del Mestre, com que
no estan acostumats a pregar com Jesús, malgrat tot s’adormiran. Quina tristesa no
havia d’afegir-se a la solitud del Fill de l’Home davant aquella incomprensibledesídia
dels deixebles.
En el Tabor no se’ns diu res dels sentiments de Jesús. Ell en la seva pregària
conversava amb Moisès i Elies, és a dir amb la Llei i els Profetes, sobre el seu traspàs
a Jerusalem. I ara a Getsemaní és el començament del final d’aquella horadecisiva.
Tristesa i abatiment per un destí ingrat i injust, por davant la feblesa corporal
aclaparada per la prova en el sofriment físic, moral i espiritual. El dolor fereix i sacseja
el sistema nerviós i destrossa la serenitat de l’equilibri humà, la injustícia té efectes
perversos i desfà l’ànima més ferma; el sentir-se abandonat desproveeix de les
seguretats més profundes, i fon el cor més coratjós.
Aquesta tristor de mort que situa sant Mateu en l’hort de les oliveres és la
imatge visible d’una lluita continua de Jesús davant la temptació i la prova que van des
del desert fins a Jerusalem. En Jesús cohabiten l’alegria del Regne i els seus signes
que il·luminen el món, amb la tristor de l’antiregne que lluita contra totes les seves
obres.
He 5, 7-9 Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de
la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu
l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els
sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font
de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.
Els salms ens ajuden a veure la fortalesa de Jesús, la força increïble dels humils,
d’aquells que es refien de Déu absolutament. El salm 41, és un salm que l’hem cantat
milers devegades i que potser no hem parat esment de la força i del dramatisme que
tingué en la vida de Jesús.
Cert que les dificultats han estat en la vida de Jesús com un cop de mar que en
crida un altre, tot el rompent violent dels dirigents del Poble han passat per sobre d’ell.
La tristesa estreny el cor de Jesús, el torbament l’atrapa però no el paralitza perquè ell
no perd mai l’esperança, creu amb certesa que, malgrat tot el que hagi de passar,
tornarà a lloar a Déu: com a salvador seu.
El desig de Jesús invertirà en sentit primer del salm. Ell primer s’endinsarà en la
nit i després, complint la voluntat d’amor i de salvació del Pare, cantarà el Déu que li
és vida. El seu desig no serà satisfet fins que Deu no confirmi l’amor que li té
il·luminant-lo amb llum de la resurrecció.
Mt 26, 39 S'avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava dient:
-Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no
es faci com jo vull, sinó com tu vols.
La pregària de Jesús es troba amb una situació semblant a d’Elies perseguit per
Jesabel. Es troba sol i perseguit de mort en una lluita per la veritat i la justícia de Déu i
es refugia en la pregària humil. Es prosterna amb el cap entre els genolls.
5
La segona part del salm expressa la relació humana de Jesús amb el Pare que
passarà pel sofriment, la incomprensió, la confiança i la lloança.
Jesús demana una cosa que sap que no podrà ser. Però el fet d’expressar-ho
l’allibera de la revolta estèril i provoca en ell una actitud activa. Confiant el seu dolor
al Pare es deixa abraçar pel silenci amorós de la seva fidelitat. Sóc aquí. Tu no estàs
pas sol. Tota els salms parlen de la fidelitat de Déu envers el just perseguit, molts
d’ells manifesten l’angoixa, alguns fins i tot la protesta del salmista davant l’aparent
passivitat del Senyor; tots acaben amb una acció de gràcies segurs que la darrera
paraula la té Déu, i Déu és amor. La incomprensió no priva a la fe de la confiança
perquè l’experiència de l’amor de Déu infon en el cor la certesa dela immortalitat.
Quan Jesús diu: Pare, és Déu mateix qui es reflecteix en la nineta dels seus ulls...
Mt 26,40-41 Després va cap als deixebles i els troba dormint. Diu a Pere:
-Així, doncs, ¿no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi?
Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació.
L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble.
Jesús s’adreça a Pere, aquell que ha jurat que no li fallarà mai. Pere el deixeble
més impulsiu i decidit. Ja abans de negar-lo, l’abandona. Jesús es dirigeix realment a
tots tret: a Pere a Jaume i a Joan. Tots tres s’han adormit descuidant la sol·licitud del
Mestre. Els fills de Zabadeu que volin fer baixar foc del cel quan els samaritans no els
7
acolliren, no han estat capaços de guardar el seu Senyortalment com Abner amb el Rei
David. Abner i els altres soldats que formaven la guàrdia personal del rei, dormien al
volant de David que també dormiaal bell mig del campament. Aquí, Jesús, enmig de la
nit del món, es manté despert i els deixebles dormen perquè no comparteixen els seus
sentiments de vigila, no tenen consciència de la força del pecat que perverteix les més
bones intencions, no sospiten el poder que té el mal capaç d’esclafar sota els seus peus
el més sagrat. Quan un no s’atreveix a mirar de cara el perill posant-li nom i fesomia,
quan cerca més la comoditat que l’autenticitati defuig tot esforç o sofriment, fàcilment
pateix de pesantor d’ànima i s’adorm en el cansament de la rutina.David podria aquí
cridar i acusar a Pere i als deixebles amb tota la raó: ¿Que no ets un home, tu, el més
valent de tot Israel? ¿Doncs com és que no vetlles pel rei, el teu Senyor? No, no està
bé això que has fet. Juro per la vida del Senyor que us haurien de penjar a tots perquè
no heu sabut guardar el vostre amo, l'ungit del Senyor! (1Sa 26,15)
Jesús ha pres voluntàriament, per amor, el pes del pecat del món, i fa seva la
culpabilitat de tota la humanitat, la de cadascú de nosaltres, per transformar-la, a
través de la seva obediència, en perdó redemptor i en gràcia salvadora. L’esperit de
Jesús està prompte però la seva carn, com la nostra, és feble. Però la feblesa no
l’allunya de Déu. Jesús vetlla perquè té viva en ell la llei del Senyor, la seva voluntat.
Sl 118,55 Senyor, fins de nit recordo el vostre nom i vetllo pensant en la vostra Llei.
Jesús,malgrat que els troba adormits, no els acusa, sinó que els instrueix
amorosament: Vetlleu i pregueu. Vetlleu la vida de Déu que hi ha en vosaltres, la
voluntat del Pare que dóna sentit al camí de la fe. Pregueu recordant el nom del Déu,
tot el que ell ha fet per nosaltres des de la creació del món. Jesús sap de la fragilitat
dels fills d’Israel.
No beure el calze era certament una possibilitat, però si passava lluny d’ell
aquell calze no passaria prop de tothom l’amor ressuscitat que en sortirà vencedor.
Aquesta copa que conté el pecat del món, només algú innocent i prou fort, com Jesús,
veure-la. Només el Fill de l’Home pot afrontar el pecat i tot el mal que genera, i
vèncer-lo dipositant en la seva entranya la força desarmada de la seva vida santa.
Jesús té consciència plena de qui és. Com a Messies, és l’esperat de les nacions
la seva vida no li pertany, és la Vida de la vidadetotselshomes.La por, el sofriment no
li fa perdre el designi salvador de Déu. Ell pren damunt seu el pecat del món i sense
complicitat amb el mal se’n fa seva la culpa.
Mt 26,43-44 Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Els deixà i
se'n tornà a pregar per tercera vegada, dient les mateixes paraules.
Quan Jesus retorna de la seva oració com qui necessita un descans en la lluita;
no diu res als deixebles adormits. Inútils són les paraules per el combat quan els
soldats, desarmats, nus de valentia i atordits per la son, jeuen a terra del tot absents.
El càntic que la carta als hebreus diu que Jesús va cantar el salm 39 quan
entrava al món, i podem veure a Getsemaní com un ressò potent abans de sortir
d’aquest món retornant al Pare. Són versets d’un salm però són paraules no escrites de
Jesús que descriuen una actitud fonamental introntollable.
Déu no vol la mort de ningú, menys encara la del seu Fill. Déu no exigeix de
Crist la seva mort en creu; El Pare, com ell, desitja la vida per a tothom fins i tot per a
aquells que, amb la seva conducta indigna, semblen no merèixer-ho. Aquesta manera
d’estimar de Déu porta com gravada genèticament la fidelitat incondicional ni que
aquesta hagi de travessar l’estretor dela proba del sofriment o l’angoixa de la mort.
Crist vol ser fidel, com el Pare, al seu amor; la seva humanitat vol estimar com
ell, sense límits; i deixa els límits de la seva humanitat a la misericòrdia divina del
Pare.
Aquesta nit de combat interior, Jesús no demana grans arguments, però necessita
la mirada serena de Déu el seu Pare. Ell pot dir les paraules del salm amb més propietat
que ningú:
Jesús es rendeix a la voluntat salvadora de Déu, el seu Pare. Tot el qui com ell
s’abandona al Pare, qui es deixa transformar així per ell, fa beneït el món.
11
Vetlleu i pregueu els havia dit com una invitació a unir-se a la lluita que
esgotava les seves forces humanes. Ara,beneit per Déu silenciosament, sense paraules,
recuperat en el seu vigor espiritual, i davant la imminència dels fets, els desperta del
seu son i d’aquella mena derepòs com de mort.
Getsemaní forma part de l’evangeli, és un bona nova però una bona nova en
clau de denúncia d’una certa insensibilitat de l'ànima davant el poder del pecat, una
mena d’endormiscament davant tot el mal del món que no ens afecta directament.
Nosaltres voldríem un cristianisme sense massa maldecaps, una fe sense interrogants
ni reptes a superar, una seguretat que ens permetés dormir i reposar sens haver-nos
cansat ni haver lluitat fins a donar la pròpia vida.
Vetlleu i pregueu. Les dues coses. No n’hi ha prou en vetllar, en estar atent, en
moure’s i lluitar contra tot el que es part del pecat en el món, vol també pregar perquè
en la pregària _que també es una lluita tal com expressen els salms_ hi descobrim,
sense paraules, la nostra implicació històrica i concreta en la voluntat salvadora de
Déu, allò de nosaltres que pot ser benedicció, remissió i resurrecció en un món
contradictori, orgullós de la seva independència de Déu i cofoi del seu progrés però
mancat d’esperança, marcat profundament per la soledat i pel sofriment; afanyat pel
poder i pel tenir acomodant-se a la corrupció, a la violència i a la injustícia.
Tot això voldríem obviar-ho; pensem que potser no podem fer massa cosa i
mirem cap a un altre cantó. Això és la insensibilitat davant el mal, el contrari ésvetllar
per fer el bé en primera persona. En el fons, i això és més greu encara, és insensibilitat
davant Déu: aquesta és la nostra veritable somnolència; aquesta insensibilitat davant la
12
presència incòmoda de Déu que ens atrau amorosament però que, des de l’autenticitat
d’aquest amor, ens qüestiona i ens fa més sensibles davant el mal i més aptes per el bé.
La nit del Dijous Sant, hauria de ser precisament el moment per fer-nos
reflexionar sobre la nostra somnolència, aquesta pesantor espiritual que ens pot i que
ens fa deixebles distants del missatge de Jesús. El rostre seré de Jesús i les seves
paraules ens desvetllen a la veritat del pecat i del mal que ell pren damunt seu per
llevar-lo del món però que demana als deixebles de seguir aquest camí, camí de llum,
de goig i de glòria però també de dolor per tot el que comporta de vetlla i de lluita en
la passió pel bé que és presència salvadora de Déu en el món, per l'amor a tots els
homes.
Abba, Pare!... Només aquesta proximitat tan familiar amb Déu és capaç de
donar força a l’amor de fills en el moments més difícils dela lluita contra el pecat i tots
els mals que se’n deriven. Getsemaní ens diu que en el Pare nostre, el poema més
excel·lent, el salm exclusiu de Jesús, s’hi amaga, tot un tresor de coneixement i de
vida; hi habita tota la realitat del Déu amb nosaltres.
Com Crist, per mitjà de la vigilància dels propis sentiments i de l'oració al Pare,
va superar victoriosament el moment decisiu de la prova, així el deixeble: "Vetlleu i
pregueu" és la invitació reiterada a l'Església. L'episodi es converteix en un model per
a l'existència cristiana, i és un advertiment del Senyor que apunta a l’hora darrera de
cadascú de nosaltres.
"Vetllem, doncs, i preguem sempre com el Crist vetlla i prega per nosaltres,
aquest Crist que com canta el poeta, Manuel M. Domènech Izquierdo, astorat davant la
llum del pas del Senyor: