Capitol 2: Eniorn Geoldgic 2.1. Geografia de l’area de treball EI Salar d’ Atacama esta situat 200km a I'est d’Antofagasta, la capital de la regié. Es troba a l’oest de la serralada dels Andes, a l'anomenada depressi6 Preandina, entre les latituds 22° ST’ i 23° 47" S i les longituds 68° 05" i 68°35" N (fig. 2.1). Forma part d’una extensa conca endorreica, de 16,000 km” aproximadament, que porta el seu nom. El limit de la conca per l’oest el constitueix la Cordillera de Domeyko, una serralada que s'estén de NNE a SSW i Fig. 2.1, Mapa de situaci6 del Salar d’ Atacama (S.A.). Les unitats morfoldgiques dels Andes Centrals (entre 18° i 25° S) s6n, d’est a oes: Ia Cordillera de la Costa, la depressis Central, la Precordillera, la depressis Preandina (on es troba el Salar d’Atacama) i 1a Cordillera de los Andes. Aquesta ditima té dues branques (Cecidental i oriental, la part central de les quals s'anomena Altiplano (al nord dels 23° S) o Puna (al sud dels 23° S). Mapa de relleu (Digital Elevation Model) de I'U.S. Geological Survey, tractat pel Cornell Andes Project, ‘amb un espaiat de 30 segons darc, aproximadament IxIkm (www.geo.comell.edu, 9-9-98).Capitol 2: Entorn Geologic forma part de la Precordillera Andina, El marge N ve marcat per la confluéncia de la Cordillera de Domeyko i els Andes, mentre que al S es troba la barrera del Cordén de Lila (veure fig. 2.2). La conca esta dividida de N a $ en dues parts per la preséncia d'una serralada d’uns 105 km de Ilarg, anomenada Cordillera de la Sal. A l’oest es troba la subconca del Llano de la Paciencia i a lest el Salar d’ Atacama sensu stricto, que ocupa uns 2200 km? i est a la part més baixa, a 2300m sobre el nivell del mar. La conca del Llano de la Paciencia és molt estreta (9 km d’amplada maxima per 190 km de Ilarg) i conté un salar sense nom a la part central, que en aquest treball anomenarem Salar Petit. Hi ha diverses poblacions a les rodalies del Salar; les dues més importants sén San Pedro de Atacama, al nord, i Toconao, a I’est. Tots els pobles de la zona estan lligats a explotacions agricoles, i es troben situats vora corrents d’aigua o pous. 2.1.1. Clima El clima caracteristic de la zona és desértic, amb una sequedat extrema que és resultat de tres factors. Primer, la influéncia d’un cinturé subtropical d'altes pressions, d’aire sec descendent. Segon, la preséncia del corrent de Humboldt a la costa de l'oced Pacific, que provoca lascens (“upwelling”) d’aigles fredes profundes, i genera una inversié térmica impedint que la humitat ocednica arribi terra endins. Finalment, l'efecte orogrific (4 ombra pluviométrica) dels Andes fa que l’aire humit provinent de la vall de I’ Amazones descarregui Ja humitat a la vessant oriental de la Cordillera (Ide i Kunasz, 1989; Messerli et al., 1993; Bobst ef al., 2001), Aquest tltim efecte no va comengar a actuar fins al Mioc® mig, moment ‘en que I’algada dels Andes va set prou gran (Berger, 1997), Les precipitacions al Salar s6n molt escasses (una mitjana anual de 69 mm; Bevacqua, 1992), tot i que és molt dificil establir una mitja degut a qué hi ha anys en qué no es produeix cap precipitacié, mentre que en un sol any es pot arribar a superar els 400 mm, com es va registrar el 1920 a la poblacié de San Pedro de Atacama, al N del Salar (Dingman, 1967). Les precipitacions sén molt més abundoses a la Puna, sobretot a I’estiu entre desembre i mary,Capitol 2: Entorn Geologic durant I'anomenat "Hive Bolivia”, perfode en qué I’aire humit procedent de I'Amazones arriba a la Puna (Aravena er al., 1999), La temperatura de la zona té una oscil-lacié didria de 20°C i va de -5°C a Vhivern fins al voltant de 35°C a I’estiu (Ide i Kunasz, 1989). La humitat pot variar entre 35 i 12 % (dades de desembre de 1986; Bevacqua, 1992), tot i que a San Pedro de Atacama pot arribar al 50 % per la presencia de cultius. Aquesta aridesa, la baixa taxa de precipitacions i I'alt grau d'insolacié (degut a l'abséncia de cobertora nuvolosa) produeixen una alta evaporacié a la superficie del Salar, que va de S mmv/dia durant I’hivern a 13 mmidia a I'estiu, tot i que varia segons el sector, depenent de la profunditat del nivell fredtic i de salinitat de les aigtles en superficie, 2.1.2. Hidrologia superficial i subterrania La recdrrega superficial és deguda principalment al riu San Pedro, que prové del nord i és producte de la confluéncia del riu Grande i el riu Salado, 10 km al nord de Ia poblacié de San Pedro de Atacama. Forma un delta en arribar al marge septentrional del Salar, a on les aigies s’escolen entre els sediments detrtics. L'afluent principal del riu San Pedro, el riu Grande, rep les aigties del riu Jauna, que neix a la zona dels Cerros del Tatio, al sud d’unes fonts hidrotermals del mateix nom que drenen cap a I'est, fora de la conea hidrogrifica que ens ocupa. L’afluent més important del riu Jauna és el riu Putana, que hi conflueix 10 km al sud del seu naixement. El segon riu més cabalés del Salar és el Vilama, que neix 20 km al nord-est de San Pedro de Atacama i desemboca prop d'aquesta poblacié també per escolament subterrani. En s6n afluents principals els rius Puritama i Puripica (veure fig. 2.2). Altres corrents menors drenen tot el marge oriental, de direccié predominant est-oest. Tenen origen a la Puna, i s6n producte de precipitacions, de la fosa de neu, i de fonts termals (com per exemple la quebrada Aguas Blancas, que neix a la font d’Ojos de Hécar). Aquestes quebrades orientals drenen una extensa superficie de terrenys volcdnics que cabussa cap al Salar, erosionant-los de forma que creen profunds congosts de parets verticals, i en arribar al marge del Salar formen grans ventalls al.luvials a on les aigties s’escolen alimentant els aquifers. Com és caracteristic en molts salars, els punts on s’escolen les aigiles es vanCapitol 2: Entorn Geoldgic LLEGENDA Poblacions Limit det Salar €'Atacame ss ‘Limit et Nut Sali Rivs i quebrades scones Pous Fonts 7450 km 7400 km 7350 km 550 km Gon kn Coen UTM, Za 9 Epc ncn Fig. 2.2. Drenatges superficial i lacunes a la conca del Salar d' Atacama, i unitatsfisiografiques del seuCapitol 2: Entorn Geologic colapsant per dissoluci6 d’evaporites a poca profunditat, formant petites depressions que a voltes deixen al descobert el nivell fredtic, creant una lineacié de Ilacunes al llarg d’aquest ‘marge del Salar, com per exemple la lacuna de Burros Muertos (fig. 2.2). A part dels corrents que hem descrit també trobem torrenteres que porten aigua intermitentment, només durant l’estacié humida, o fins i tot només esporidicament amb motiu d’avingudes causades per fortes pluges. En sén exemple les quebrades Agua Colorada, Tutiicaro, i Tilocdlar; durant les campanyes realitzades per aquest treball no s’observa escolament superficial en aquestes quebrades. ‘També es dedueixen punts de recdrrega superficial esporidica al marge occidental del Salar, ja que s'observen grans ventalls al.luvials al peu de les valls excavades a la Cordillera de Domeyko. Tot i aixf, no es coneix cap corrent continu que dreni aquesta part de la conca, i se sap que les precipitacions als cims d’aquesta serralada s6n molt més escasses que a la Puna. Els cabals mitjans dels corrents superficials del Salar es troben a la taula 2.1. Les fluctuacions estacionals dels cabals poden variar entre el 5 i el 30% (Bevacqua, 1992), essent molt més abundosos durant les precipitacions estivals (comesponents a I’anomenat “Hivern Bolivia”, entre desembre i marg). No obstant, és molt dificil avaluar l’entrada total d’aigua a Ja conca, degut als grans volums produits en les crescudes. La recirrega subterrinia és contfnua, i es fa a través d’almenys tres agiiffers, dos confinats i un Iliure, que van ser descoberts per diferents sondatges realitzats per la CORFO. L’aguifer Iliure es troba a molt poca profunditat (com a maxim 16m; Dingman, 1967), i la seva zona de saturacié varia entre 40 i 100 m de poténcia (Bevacqua, 1992). Esta alimentat per I'escolament dels cursos superficials que arriben al Salar, i el seu flux general és cap al centre d'aquest. Un dels altres dos agiffers es troba al nord, i est confinat per un nivell @'argila. En el pou 3 (veure fig. 2.2), que és artesia, el nivell piezométric d’aquest aquifer est’ 13 m per damunt de Ja superficie. El tercer aqltfer és confinat o semi-confinat per un nivell ignimbritic, i es troba entre la localitat de Toconao i el pou de Tilopozo. La temperatura de les aigties dels dos aquifers confinats té una mitjana de 26°C, superior a la mitjana anual de la zona, i la seva recirrega no es coneix, tot i que es postula que prové de la infiltraci6 de lesCapitol 2: Entom Geologic aigles metedriques de la Puna. El percolament de les pluges és degut a qué el subsdl esta format per potents capes d’ignimbrita poc consolidada, que tenen una alta porositat i permeabilitat. Les aigiles de l’agiiffer lliure emergeixen en diferents punts del Salar: un és al marge nord-oriental, on trobem la llacuna de Burros Muertos i un riu que neix al Llano del Tambillo, i que genera un alineament nord-sud de Iacunes, com sén Chaxas i Barros Negros; I'altre Punt destacable es troba a la part sud-oriental, on hi ha la lacuna Salada, la lacuna Brava, i dues més petites sense nom, que en aquest treball shan anomenat Llacuna Sud-1 i Llacuna Sud-2. L'aflorament de les aigties dels agiiffers confinats es fa a través de pous artesians, com s6n els de Tilopozo, Tambillo i el pou 3, 0 formant lacunes per dissolucié de la superficie salina, que tenen formes arrodonides de col.lapse, com és el conjunt de Tebinquiche, Cejas i una dolina propera a aquestes. [cabal Us) lara 000% aes beso® jars” so” rm sm [so laa ee Quebrada Aguas Blancas [120 20” 134 hes Taula 2.1. Cabals mitjans anuals dels principals drenatges superficials continus al Selar dAtacama (" Risacher etal, 1999; ® Moraga et al., 1974; ° de, 1978).Capitol 2: Entorn Geologic La descarrega hfdrica es produeix principalment per evaporacié (ja sigui directament de les superficies d’aigua Iliure o per ascens de les aigiies subterrinies per capil laritat), i per ‘evapo-transpiracié en les zones on la vegetaci6 és més abundant. 2.1.3. Geologia superficial del Salar d’Atacama La superficie del Salar d’Atacama sensu stricto esta recoberta per diferents tipus de crostes que mostren una zonacié ben definida, seguint la sequéncia de precipitacié evaporitica per ordre de solubilitats creixents. La distribucié no és perfectament concéntrica, siné que té tuna certa asimetria deguda a qué els aports hidrics principals provenen del nord i est. Bevacqua (1992) va classificar les crostes segons la seva composicié mineraldgica en diferents unitats, que de marge a centre s6n: = crostes detrito-evaporftiques: s6n les més marginals, i estan formades per llims i argiles cimentats per guix i halita, principalment. Aquestes crostes sn comparables al saline mudflat de Hardie et al. (1978), i es formen per la descésrega de material detritic, que és ‘ransportat per l’escolament superficial i posteriorment cimentat per sals dissoltes a l’aigua que queda intersticialment, - crostes de carbonats: contenen carbonats (amb textures oolitiques i travertfniques), sulfats i matéria orginica (algues i diatomites). No es troben a la part occidental del Salar, perd sf rodejant les diferents Hacunes, i entre la crosta detrito-evaportica i la crosta de sulfats. - crostes de sulfats: es composen de sulfats cdlcics (guix i anhidrita) i, en menor proporci6, clorurs. Es troben al nord-est i sud-est del delta del riu San Pedro, i al marge oriental del Salar, entre la crosta de carbonats i la de clorurs. ~ crostes de clorurs: estan formades sobretot per halita, i cobreixen dues drees: una al centre del Salar i I'altra més septentrional que esta recobrint part del delta del riu San Pedro. La zona on aquestes crostes s6n més pures en halita (arribant fins a un 90% en clorur sddic) s'anomena Nucli Salf (Moraga et al., 1974).Capitol 2: Entom Geologic LLEGENDA. Cros detito-cvaporiicn rosa de earbonats Crosta de sulfate (Crosta de clorure (Ql Salita det iu San Peo) fs ‘Coordenuds UTM, Zon 19, ipo intermacional Fig. 2.3, Distribucié superficial de les crostes del Salar d’ Atacama (segons Bevacqua, 1992)Capitol 2: Entorn Geologic 2.2, La conca del Salar d’Atacama ‘Com ja hem deserit en I’apartat anterior, anomenem “conca del Salar d’ Atacama” a la zona compresa entre la Cordillera de Domeyko a l’oest, els Andes a I’est, la interseccié d’ambdues cadenes al nord, i el Cordén de Lila al sud. ‘La conca del Salar d’Atacama tal i com la coneixem a I’actualitat es va originar a VOligoc’, i forma part d’una série de conques discontinues situades al Ilarg de la depressié Preandina, separades entre elles per alts estructurals. L’origen d’aquestes conques és encara sota discussié. Scheuber et al. (1994) les descriuen com a conques intramuntanyoses amb dues fases tectdniques: una fase extensiva durant I’Oligoca, deguda a un ralentiment de la convergéncia entre la placa subduida de Nazca i la sud-americana, i una fase compressiva d’encavalcaments i anticlinals des del Miocé a I’actualitat, relacionada amb un canvi en Ja geometria de la convergéncia a més d’un augment en a velocitat de subduccis. En canvi, Hartley er al. (2000) expliquen la generacié d'espai d’acomodacié en aquestes conques com una resposta a I’aixecament dels marges (els Andes i la Precordillera), a causa del régim compressional present des de I’Oligoc® superior, sobreimprés a una conca extensional de rera- are més antiga. De forma similar, altres autors les descriuen com a conques d'avant-are formades per la confluéncia topografica dels sistemes de drenatge, sense que intervingui cap procés de subsidéncia, excepte probablement en el seu estadi més inicial (Jordan i Alonso, 1987; Naranjo et al., 1994). 2.2.1. Context geodinamic de la conca del Salar d’Atacama El mare geoldgic del Salar d’Atacama ha tingut una evolucié tecténica clarament controlada per la subduccié del sistema de plaques del Pacffic sota Ia placa sud-americana. L’are magmitic produit per aquesta subduecié ha tingut una migracié gradual cap a I'est des, del Jurassic fins I'actualitat, Tot i ser gradual, Ia velocitat del desplagament no ha estat constant, i aquest fet que ha permas establir diferents etapes en la migracié de I'are, que venen reflectides en les 5 grans unitats morfo-tectoniques que trobem al nord de Xile (Flint et al., 1993) (veure fig. 2.1), i que d’oest a est sén:Capitol 2: Entorn Geoldgic a) La Cordillera de la Costa, formada principalment pels materials volcanics emesos en ’emplacament de I’arc magmatic des del Jurassic al Cretaci inferior (Fm. La Negra; Coira et al., 1982). També conté intrusions plutdniques mesozoiques d’origen subcortical. b) La depressié Central, que esta separada de la Cordillera de la Costa per Vanomenada Zona de la Falla d’ Atacama, la qual s’allarga 900 km de N a S i encara conserva Vactivitat extensional (Scheuber i Andriessen, 1990). Els sediments que reblenen la depressié es van dipositar en 2 fases principals separades per una discordanca angular: una que va de VOligocé al Mioc® superior i I’altra durant el Plioc® (Séez et al., 1999). L’are magmatic va migrar des de la Cordillera de la Costa a la depressié Central de forma gradual durant el Cretaci inferior, i va estar situat en aquesta posicié durant tot el Cretaci mig (Scheuber et al., 1994), c) La Precordillera, on es troben potents seqléncies de calcaries marines del Jurassic, moment en qué formava part d'una extensa conca de rera-arc. El Jurassic superior es caracteritza per seqliéncies de sediments vermells, en alguns Ilocs intercalats amb evaporites, ‘que caracteritzen un estadi regressiu important (Dingman, 1963; Ardill et al., 1998). També hi afloren materials volcanics (Chong, 1977) formats durant l'activitat de l’arc magmatic del Paleogen. 4) La depressié Preandina és on es troba situada la conca del Salar d’Atacama, que discutirem més endavant, i part de la conca del riu Loa, Esta reblenada de sediments continentals i el seu marge oriental est& cobert per capes d’ignimbrites mioceno-holocenes, que cabussen cap a la depressié. e) La Cordillera de los Andes representa la posicié de I'are magmatic des de T’Oligoc’-Miocé fins l'actualitat. Esta formada per roques andesftiques, intrusives i sediments dipositats en conques d’intra-arc. A continuacié es resumeix l'evolucié de I'arc magmatic i la seva relacié amb el mare tectonic del nord de Xile (fig. 2.5)Capitol 2: Entorn Geologic 2.2.1.1. Precambri Al nord de Xile els afloraments precambrians s6n molt minsos i d’edat incerta (Coira et al., 1982), i es consideren com T’extensié meridional del massfs d’Arequipa, al Pert (Mpodozis i Ramos, 1989). A la Puna argentina les roques precambrianes s’haurien format en un cinturé metamdrfic (de grau creixent cap al sud) assignat al Cicle Pampea (570 Ma), en part equivalent al Cicle Brasiler, que s'ha identificat més a l'est. Aquest cintur6 esta intruit per granits i granodiorites calcoalealins. 2.2.1.2. Paleozoic-Triasic El Paleozoic ve caracteritzat pel cicle orogénic Hercinia, que va produir una alternanga desdeveniments sedimentaris i volcanics, separats per fases de deformacié que en moltes ocasions estaven relacionades amb plutonisme, El Cicle Hercinid va algar un orogen a I'oest del crat6 precambria, i es pot dividir en dues fases (Coira et al., 1982): la del Paleozoic inferior (de I'Ordovicid al Devonid, anomenada “Estadi Famatinia”) i la del Paleozoic superior (del Carbon‘fer al Triasic inferior, “Estadi Varisc”), 1.-Estadi Famatinia: comenga al Cambrii-Ordovicia amb el desenvolupament d’una conca marina, que en el nord de Xile es manifest’ amb sediments turbiditics. El Ifmit occidental d’aquesta conca no s’ha establert amb certesa. A |"interior d’aquesta conca es desenvolup’ un vulcanisme de subducci6 associat a un arc d'illes de 1300 km de larg, anomenat “Faja Eruptiva de la Puna” (Mpodozis i Ramos, 1989). En el limit Ordovicia- Silurid es va produir l'orogénia “Ocléyica” (Tumer i Méndez, 1979), que deforma i metamorfitzd els sediments i vulcanites de I'Ordovicia. Es creu que aquesta orogénia fou deguda a la col.lisié del Massis d’ Arequipa amb la placa sud-americana (Coira et al., 1982). ‘Durant el Silurii-Devoni Ja Puna argentina esdevingué una zona de relleu positiu i tant a l’est com a l’oest hi va haver una deposicié marina somera. L’Estadi Famatinia acaba amb una fase de deformacié, la fase “Chénica”, que va durar del Devonia superior al Carbonifer inferior ‘generant metamorfisme i plutonisme en una area molt extensa.Capital 2: Entom Geologic 2.- Estadi Varisc: durant el periode que va del Carbonifer al Permia inferior tingué loc la sedimentaci6 de materials terrigens i calcaris en una conca marina que abasta des de la costa xilena fins a les serres Subandines, i que va acabar amb Ia fase tectdnica Saaliana (Vicente, 1975). Del Permia mig al Triasic mig es desenvolupa un cinturé magmatic, tant pluténic com voleinic, d’una longitud de 4000km al larg del meridia 69°W. Es creu que aquest cintur6 representaria un arc magmatic relacionat amb una subduccié (Boric et al., 1990). El Triasic representa la transicié entre 'Orogénia Herciniana i I’Alpina. Es caracteritza per la deposicié de sediments marins a la costa xilena i per potents seqliéncies de sediments continentals i material volctnic a la part oest de la Cordillera Occidental. Entre ambdues zones, a la Cordillera de Domeyko, es troben sediments lacustres i continentals interstratificats amb andesites i basalts. Durant el Tridsic superior la influéncia marina va augmentar, al centre i nord de Xile, fet que respon a una forta subsidéncia que va produir diferents depocentres separats per alts estructurals (Uliana i Biddle, 1988), Aquesta subsidéncia és interpretada com el desenvolupament d’una série de rifts, alguns dels quals van aturar la seva activitat més cendavant, com és el cas del Salar d’ Atacama (Flint et al., 1993; Kape, 1996). 2.2.1.3, Jurassic-Cretaci inferior A partir del Pliensbaquia I’are volcanic de subducci6 es situa a la Cordillera de la Costa i part de la depressié Central (Fm. La Negra, Coira et al., 1982) i es van intruir nombrosos plutons al larg de la costa de Xile, Es creu que la subducci6 es trobava Ilavors en tun estadi inicial i que I’escorga ocedinica subduida estava a poca profunditat sota la placa sud- americana. Scheuber et al. (1994) opinen que l’activitat vole&nica va ser sempre al nivell del mar, i que 'aixecament de I'are per acrecié de material volcanic venia compensat per una forta subsidéncia tectdnica. Contrariament, Uliana i Biddle (1988) proposen per I’are volcanic un estadi inicial submarf i un aixecament progressiu fins a convertir-se en un arc d’illes,: Entomn Geologic A la zona de rera-arc, situada a la Cordillera de Domeyko i la Precordillera xilena, es van donar dues etapes: la primera, del Jurassic inferior-mig, s’inicia amb la formacié d’una conca marina molt extensa (conca de Tarapacé: Mpodozis i Ramos, 1989) desenvolupada sobre antiga escorga continental, i es va caracteritzar per calma tectdnica o un régim extensi suau (Scheuber et al., 1994). En aquesta conca es van sedimentar potents séries calcaries, i s'estenia cap a l’est com a minim fins a I’actual vessant occidental de la Cordillera de Domeyko (vegeu apartat 2.2.2.2), La segona etapa, del Jurassic superior al Cretaci inferior, ve representada per sediments detritics vermells interstratificats amb dipOsits de marea i esporidicament marins, producte d’una regressi6 marina regional que va comengar a I’Oxfordia superior (Ardill et al. 1998). El vessant oriental de la Cordillera de Domeyko i el Salar d’ Atacama no presenten registre de sedimentaci6 jurdssica, ja que es trobaven per damunt del nivell deposicional (Flint etal., 1993). La zona entre I’arc i el rera-arc també es caracteritza en aquest perfode per un régim extensiu, generat per una subsidéncia termal post-rift (Ardill et al., 1998). A la part argentina, Vactivitat magmatica desenvolupada durant el Jurassic superior i el Cretaci inferior és explicada com a producte d’una possible anat8xia cortical (Coira et al., 1982). L’avant-are es trobava aigties endins en el Pacific i possiblement estava constituit de complexos dacrecié de materials paleozoics. Pel que fa a la disposicié de les plaques en aquest perfode, es pot dir que la placa @’Aluk tenia un desplagament cap a la placa sud-americana molt oblic, produint un régim tectdnic transtensional (extensi6 transversal a l'arc i moviments direccionals parallels a I'arc) que dona lloc al moviment d’strike-slip sinistre de la Zona de la Falla d’ Atacama (Scheuber i Andriessen, 1990; Scheuber et al., 1994).Capitol 2: Entorn Geologic. 2.2.1.4, Cretaci mig Durant el Cretaci mig varen succeir una série d’esdeveniments que canviaren considerablement la paleogeografia i el régim tectonic del continent sud-americ&: A la part atlantica es genera una gran transgressi6 deguda conjuntament a una pujada del nivell eustatic i a la subsidéncia térmica, mentre que la part pacifica continua amb el domini de la sedimentacié continental (Uliana i Biddle, 1988). Entre els 130 i 110 Ma, al Pacffic mig la situacié era d’una lenta creacié d'escorga ‘oceanica (a la dorsal entre les plaques Aluk i Farallon, veure fig. 2.4). Als 110 Ma d’anys va augmentar Ia seva velocitat d'expansié de 5 a 18 cm/any (Scheuber et al., 1994), produint un canvi en el Ifmit amb la placa sud-americana: a partir d’aquest moment el parell arc-conca de rera-arc marina va quedar reduit a I’arc vole&nic (Coira et al., 1982). Aquest canvi ve reforgat perqué al voltant dels 100 Ma es produ un augment sobtat en la formacié d’escorga ocednica a la dorsal mig-atlintica: Ia placa sud-americana comengd a avangar cap a la fossa (a l'oest), i aquest augment de la convergéncia va impedir la formacié de conques de rera-arc. La dorsal del Pacific entre Jes plaques d’Aluk i Farallon va anar migrant cap al sud, fins que va comengar a subduir sota la placa sud-americana, produint un cessament en Vactivitat fgnia entre els 90 i 80 Ma i l'esdeveniment de l’Orogénia Peruana (Scheuber et al., 1994). A partir dels 80 Ma la placa que subdueix sota la sud-americana és la de Farallon (veure fig. 2.4), i per tant la convergéncia passa de ser molt obliqua i sinistra a ser molt perpendicular i amb una petita component dextra. Es en aquest moment que té lloc el canvi de régim tectOnic extensiu a compressiu,Capitol 2: Entorn Geoldgic Farallon America» Farallon =~ Pacific 70Ma Fig. 24, Configuracié de plaques al sud-est del Pacific al Cretaci ‘Scheuber et al., 1994; pag. 129). Pel que fa a I'are magmatic, va desplagar-se gradualment cap a I’est, cap a I’antiga posicié del rera-arc (Cordillera de Domeyko). A la part sud I’arc mig-cretdcic se solapa amb el jurassic, i no existeix cap inconformitat entre els dipdsits d’un i altre. 2.2.1.5, Cretaci superior-Paleogen Durant el Cretaci superior el substrat de "antiga conca de rera-arc de Tarapacd va ser aixecat per formar la Proto-Cordillera de Domeyko (Mpodozis i Ramos, 1989), i s’hi va instal lar I’arc magmatic que migrava cap a I’est (Boric et al., 1990). En aquest perfode i fins a 1'Eoc’ inferior, al NW d’Argentina es desenvolupa una ampla conca continental formada per extensié cortical, representada pels sediments vermells del Grup Salta. A la part del nord de Xile, immediatament a I’est de I’aro, es van dipositar gresos i conglomerats continentals, que provenien de I’erosié de la Proto-Cordillera de Domeyko i del material volcinic de I’arc, amb aCapftol 2: Entom Geologic intercalacions de dipdsits evaporitics. La geometria de la conca és extensional (Grup Purilactis, vegeu I'apartat 2.2.2.3 i el treball de Hartley et al., 1992). A l’Eocé superior I’are volednic es redueix d'amplada i es desplaga lleugerament a Vest, interstratificant-se amb els sediments de la conca (p.ex. la Fm. Cinchado, apartat 2.2.2.3). Entre I"Eoc® mig i el superior (al voltant dels 38 Ma) té Hoc una fase tectonica anomenada Orogénia Incaica, que va tenir un régim transpressional degut a un augment en la taxa de convergencia de plaques (Scheuber er al., 1994), ‘Li segueix una época d’inactivitat magmatica a I’Oligoc? (entre els 35 i 25 Ma) durant Ja qual es van dipositar extenses capes de sediments detritics vermells i evaporites al nord de Xile, resultat de lerosié dels ordgens formats durant la fase tectonica anterior. Aquests sediments es dipositarien en les diferents conques de Ia depressié Preandina com, per exemple, la del Salar d’ Atacama, reblenada a l’Oligocé pels sediments de les formacions San Pedro i Tambores (vegeu apartat 2.2.2.3). L’origen d’aquestes conques, com s’ha comentat anteriorment, é3 encara sota discussi6. Al final de I’Oligoce, els sediments d’aquesta edat s6n plegats intensament (Lahsen, 1982), i més endavant, entre I’Oligocé superior i el Mioc® inferior, torna a apartixer activitat magmitica a la Cordillera Occidental i la Puna argentina. Aquest perfode genera una superposici6 continua d’extensos fluxos de lava andesitica, ignimbrites i cendres volc&niques de la mateixa edat, Entre I'Eoc’ mig i l'Oligocé inferior va tenir Hoc un intens plutonisme a l’eix de la Proto-Cordillera de Domeyko, que va originar els grans dipdsits de pdrfirs cuprifers més importants de la zona (Alpers i Brimhall, 1988). 2.2.1.6. Mioc’-Holoc’ La convergéncia entre les plaques de Nazca i Sud-América toma a canviar al Miocé inferior, prenent una orientacié E-W i una taxa més elevada. Aixd fa que es reprengui Vactivitat magmatica a la Cordillera Occidental, i que la cadena andina quedi segmentada enCapitol 2: Entorn Geologic blocs longitudinals generats per falles extensionals. Aix/, la sedimentacié a l’arc es caracteritza per seqliéncies continentals intercalades de material volcdnic, dipositades en conques longitudinals. Durant el Mioc® mig I'arc magmatic s'eixampla i es generalitza un plutonisme molt important, a més d’una forta compressié E-W que produeix I’aixecament dels Andes. Aquest aixecament origina un augment en els aports detritics, que s’acumularen en conques que, a diferéncia d’poques anteriors, es formaren sota régims compressius (Uliana i Biddle, 1988). En el Mioc® superior (aproximadament als 10 Ma) es produeix al marge continental tuna fase tectOnica coneguda com a “Quechua Phase”, que implica l'aixecament de blocs, un important desenvolupament d’encavalcaments, i el cessament de I’actual vulcanisme (Coira et al, 1982). En acabar aquesta fase es reprén rapidament el vulcanisme, que es manifesta de forma diferent segons el sector: a Xile s'observa un perfode que va del Mioc® superior al Plioc® inferior on predominen els dipdsits ignimbritics, a més d’importants erupcions de laves, andesftiques i dacftiques. A Argentina el vulcanisme es reprén al Mioc® superior amb Vaparicié de grans estratovolcans, que es van reactivar en el Plioc8. Durant el Pleistocé, i encara més a I'Holocé, va anar minvant I'activitat volcdnica, Segons Scheuber et al. (1994) des del Miocé fins I’actualitat el régim tectonic a la zona d’avant-arc (marge occidental del Salar d’ Atacama) és compressiu, tot i que també shan identificat moviments sinistres que, tot i estar en contradicci6 amb la component dextra de la convergéncia de plaques, s6n interpretats com un producte de rotacié dels Andes centrals al sud de la inflexié d’ Arica. Pel que fa a l'aixecament dels Andes centrals, Gregory (2000) postula que al Mioce superior encara no s'havia arribat a Ia meitat de l’algada actual, i per tant entre el Mioc® superior i l"actualitat van aixecar-se els 2300-3500 m restants.Capitol 2: Entorn Geologic ee [w- =] S. Atacama “Faja eruptiva de la Puna” (are magmitic) Massis d’Arequipa Fase deformativa “Oclbyies (Ordovici’-Siturity Prisma d’acrecié S.Atacama it Sdcol Precambria ‘Turbidites marines ‘Are magmitc S. Atacama 4 << Conca de Tarapacd Material volcanic ‘deol Paleozoic Fm, Peine Roques intrusives Caledries marines BREBsa Fm, La Negra Fig. 2.5 (a) Sintesi de I'evolucié geodindmica d’una seccié situada a la latitud UTM 7.420.000N (23° 20'S) des del Cambria al Jurassic mig (a partir de Coira et al., 1982; Mpodozis i Ramos, 1989; Boric et a., 1990; Hartley etal, 1992; i Kape, 1996). 24Capitol 2: Entorn Geologic [w=] S. Atacama Regressié marina Proto-Cordilers ‘de Domesko (are magmite) S.Atacama Porfirs cuprifers §, Atscama ‘Are magmatle y Sécol Paleozoic HE Rogues intrusives GH Calearies marines Fm La Negra [1 Evaporites jurassiques Diptsits al uvials Grup Puritactis Grup Salta Grup de Ia Paviencia Evaporites quateraries Fig. 2.5 (b) Sintesi de I'evoluci6 geodinamica d'una seccié situada a la latitud UTM 7.420.000N (23° 20'S) des del Jurassic sup. a I'actuaitat (a partir de Coira ef al, 1990; Hartley et al., 1992; i Kape, 1996). 1982; Mpodozis i Ramos, 1989; Boric et a., 25Capitol 2: Entorn Geoldgic 2.2.2, Estratigrafia de la conea del Salar d’Atacama Els dipdsits antics de la conca del Salar d’Atacama s’han classificat en sis unitats litostratigrdfiques, que estan separades per inconformitats. La més antiga correspon {ntegrament al sdcol paleozoic, mentre que les altres cine s"han diferenciat individualment dintre del grup de sediments post-paleozoics (vegeu el mapa geoldgic de l'annex). 2.2.2.1, Unitat del sdcol paleozoic a) Formacié Lila: es pot observar al vessant occidental del Cordén de Lila, a on té un gruix de més d’1 km, i a la part central d’aquest, on abasta fins a 2 km de gruix. A la part occidental est’ constituida basicament per andesites cobertes concordantment per gresos i lutites. La part central del Cerro de Lila mostra a la base una capa de conglomerats seguida duna alternanga de gresos, lutites i conglomerats. Moraga et al. (1974) proposaven per aquesta formacié una edat tritsica, perd estudis posteriors de la fauna i les traces fdssils en els sediments van permetre assignar-la al Devonia inferior o inclis a una época més antiga. b) Formacié Cas: la trobem en els Cerros de Cas i al sud de Toconao, principalment, Les roques que a formen, en general, s6n dacites fluidals i esferulitiques, tobes i bretxes dacftiques. S'estima un gruix de 1000 m, i Moraga ef al. (1974) 'assignen al Paleozoic superior. ¢) Formacié Tuina: Marinovic i Lahsen (1984) cartografien aquesta unitat paleozoica als Cerros de Tuina, 20km al nord dels Cerros de Purilactis. Esta constituida per andesites i riolites, a més de bretxes volcdniques i tobes, amb un nivell mig de gresos, lutites i conglomerats. La pottncia estimada és de 2500 m, tot i que la seva base no aflora. El seu sostre és en discordanga angular amb la Fm. Purilactis. El contingut fossil trobat en el nivell detritic comespon a un ambient deposicional continental lacustre, i ha permés assignar-li una dat pre-tridsica, possiblement permiana,Capitol 2: Entorn Geoldgic 2.2.2.2. Unitat del Permia-Jurassic superior a) Formacié Peine: aflora en diferents turons del marge oriental del Salar, entre Toconao i Peine. Va ser definida per Moraga et al. (1974), que la van dividir en quatre membres: el Membre Socaire (seqiincia volcano-sedimentaria formada per gresos, dacites i andesites), el Membre Chufiar (ignimbrites amb intercalacions de gresos i conglomerats), el Membre Tulén (margues, lutites, calcdries i gresos vermells) i el Membre Algarrobilla (dacites i andesites). Ramirez i Gardeweg (1982) canvien la subdivisié Proposant tres ‘membres: un inferior (andesites i bretxes andesftiques), un membre mig (Iutites i gresos) i un superior (ignimbrites). Degut a l'existéncia d’una disordincia angular entre els tres primers membres i el de I’Algarrobilla, aquests autors posicionen el darrer en una unitat diferent separada de la Fm. Peine. Estudis sfsmics indiquen que la deposicié d’aquesta unitat és onlapant sobre el horst del Cordén de Lila, on afloren intrusius carbonifers i la Fm. Lila, També suggereixen que la seva extensié sota els sediments post-jurassics abasta tot el contom del Salar, i que té aproximadament 3 km de gruix (Flint et al., 1993). Aquests autors relacionen la sedimentacié del membre mig amb un ambient lacustre somer o tipus playa amb episodis ’innundaci6. La seva edat no s*ha precisat encara, perd la majoria dels treballs la situen en el Permo-Triasic. b) Formacié El Bordo: es pot observar a la zona d’estudi en uns afloraments relativament reduits a la serra de Quimal, al nord-est del Cerro Quimal. De base desconeguda, el seu sostre és en discordanga angular amb la Fm. Agua Dulce i la Fm. Purilactis. Esti formada per andesites amb intercalacions de calcaries, gresos calcaris, lutites i de 1200 m (Ramirez i Gardeweg, 1982). L’ambient deposicional és lacustre, proper a un centre volcdnic. Les capes de lutites i gresos tobes calcaries, principalment, en una seqiién s6n riques en fassils, tant animals com vegetals, perd la seva conservacié no é prou bona com per assegurar una edat, que se suposa dintre del perfode Paleozoic superior-Tridsic (Marinovic i Lahsen, 1984), 27Capitol 2: Entom Geologic ©) Formacié Agua Dulce: té una distribucié forga discontinua, al larg del marge occidental de la Cordillera de Domeyko i al voltant dels Cerros de Caracoles. En aquest iltim aflorament 1a unitat pot ser dividida en tres sub-unitats: una inferior, formada per traquites amb una intercalaci6 andesftica, una intermitja de tobes amb intercalacions de traquites, dacites porfiriques i andesites, i una superior de conglomerats amb intercalacions d’andesites (Ramirez. i Gardeweg, 1982). No obstant, la litologia varia considerablement en els diferents afloraments, i no se’n coneix el gruix, tot i que la série més potent és de 1600 m. Aquesta formacié es disposa en discordanga angular sobre la Fm. El Bordo i també sobre granitoids, i a la conca d’estudi esti puntualment coberta pel Grup de la Paciencia, Els materials es van dipositar en una conca aparentment continental, amb vulcanisme associat, entre el Tridsic i el Jurassic inferior. d) Formacié Cerros Negros: definida per Ramirez i Gardeweg (1982) com a unitat informal, els materials d’aquesta formacié es troben sobretot a la part nord del Cordén de Lila i als Cerros Negros, al sud-est de Peine. Principalment s6n andesites amb intercalacions de gresos, de 220 m de gruix, amb una base en discordanga angular sobre la Fm. Peine, i un sostre també en discordanga angular amb una ignimbrita pliocena, Els autors citats la corelacionen amb la Fm. Agua Dulce, i per tant li assignen la mateixa edat, del Tridsic- Jurassic inferior. ©) Grup Caracoles: aquest grup fou definit per Ramirez i Gardeweg (1982). A la zona d’estudi d’aquest treball només s’observa fora de la conca del Salar d’ Atacama: als Cerros de Caracoles, al Cerro Los Mellizos i en petits afloraments al nord de la Sierra Limén Verde. Esti format basicament per roques calcaries amb abundant fauna fossil marina, gresos, lutites i guix. Es disposa concordantment sobre la Fm. Agua Dulce, i esti cobert, discordantment, per tobes de la Fm. Cinchado (Marinovic i Lahsen, 1984). El gruix mfnim estimat és de 550m, ia partir dels fOssils que conté s'ha datat entre el Sinemuria i el Kimmeridgia inferior. ambient de deposicié d'aquesta unitat és marf litoral entre el Sinemuria i ’Oxfordia; entre l’Oxfordia superior i el Kimmeridgia inferior, la sedimentaci6é és en un ambient més confinat i sdmer, amb precipitacié de nivells evaporitics, que mostren T'inici de la regressi6 jurassica (vegeu apartat 2.2.1.3). 28Capitol 2: Entorn Geologic 2.2.2.3, Unitat del Maastrichti§ - Bocé superior: Grup Purilactis Aquesta unitat s'exposa al Ilarg de 120 km del marge occidental del Llano de la Paciencia, a la Cordillera de Domeyko, i va ser descrita per primer cop per Brijggen (1942), que Ja va dividir en tres subunitats, tot i que els primers autors que la van definir com a Grup Purilactis van ser Chartier i Reutter (1990). Es divideix tres sub-unitats: a) Formacié Tonel: Briiggen (1942) la va anomenar Salinas de Purilactis. Dingman (1967) va proposar renombrar-la com a Fm. Tonel, per evitar confusions amb la formacié suprajacent, 1a Fm, Purilactis, i li va assignar una edat Jurdssica. Ramirez i Gardeweg (1982) yan incloure-la en la Fm. Purilactis, mentre que Hartley et al. (1988) van observar una inconformitat entre elles i van qliestionar si es podia incloure en el mateix grup. Més endavant, perd, Hartley et al. (1992) interpreten que el grau de deformacié és més gran a la Fm, Tonel que a Purilactis degut a qu? la primera conté evaporites, més diictils, donant Vaparenca d’una inconformitat angular. Charrier i Reutter (1994) confirmen que la transicié una a Maltra és gradual. Degut a la manca de fossils, aquests autors dedueixen ’edat de tot el Grup Purilactis mitjangant correlacions litostratigrafiques, i latribueixen al Maastrichtia- Eoc? mig, igual que Hartley et al. (1992). La litologia tipica de la formacié sén gresos i evaporites, perd en alguns afloraments ¢s troben intercalacions de conglomerats, una capa basal de calcaries i/o gresos cimentats per carbonat. També es troben dics de lamprofirs que s’atribueixen a edats posteriors. La sedimentacié de la Fm. Tonel, segons s‘observa en els afloraments de 1a Cordillera de Domeyko, va ser en disconformitat o inconformitat de molt baix angle sobre roques paleozoiques de la Fm, El Bordo, tot i que Flint et al. (1993) proposen, a partir 4’interpretacions d’un perfil sismic, que la deposicié és en disconformitat sobre la Fm. Peine. Tots els autors que han descrit la Fm. Tonel, citats préviament, li atribueixen un ambient continental. El seu gruix mig és d’uns 600 m.Capitol 2: Entorn Geologic Hartley et al, (1992) dedueixen, mitjangant dades de paleocorrents, que I’area font es troba a l’oest, i interpreten els nivells de conglomerats dels afloraments més meridionals com unes graves de ventall al.luvial provinents de la Fm. El Bordo. Els afloraments del nord representarien una deposicié de Ilac salf b) Formacié Purilactis: d’edat cretacia a eocena, va ser definida per Briiggen (1942) com a dues unitats: Formacién Porfiritica de Purilactis i Conglomerados de Purilactis, tot i que Dingman (1963) va agrupar-les en una de sola, que va anomenar Fm. Purilactis, dividint- Ja en tres membres: un inferior, format per gresos; un membre mig, que conté sediments vermells amb nivells evaporitics i de conglomerats; i un membre superior, constituit principalment de conglomerats, que també inclou un nivell d’andesites. Hartley et al. (1992) van dividir la Fm, Purilactis segons el tipus de facies en 5 membres, que de base a sostre s6n: - Membre Limén Verde: est& format per gresos i ‘onglomerats, en dipdsits de ventall al.Juvial proximals, de base erosiva sobre la Fm, Tonel. - Membre Lican: conté dipdsits de ventall alluvial proximals i de playa alterant-se. El contacte amb el membre subjacent ve donat per un augment gradual de les facies de playa. Tot i que la tend&ncia general de la seqtiéncia és granocreixent, es poden observar cicles interns a diferents escales, amb canvis bruscos de granulometria entre ells. Els cicles sén interpretats com a resposta a moviments tectonics d'alta i baixa freqiléncia, - Membre Vizcachita: és una associacié de facies edliques que mostren una interrupci6 de la sedimentacié fluvial, i els seus limits estratigrafics tant a base com a sostre s6n abruptes. - Membre Seilao: localment aquest membre comenga amb Ia sedimentacié d’un nivell volcanic. Representa el retor a la sedimentacié de dipédsits al.luvials, i també conté cicles granocreixents, interpretats com a progradaci6 dels ventalls, i granodecreixents, que representarien moviments laterals ciclics dels lobuls dels ventalls. 30Capitol 2: Entorn Geologic - Membre Rio Grande: ve representat per facies lacustres en contacte gradual amb el Membre Scilao. Aquest sistema lacustre es va generar possiblement pel basculament tectdnic de Ia conca, que donaria lloc a una depressié i un drenatge cap aquesta. Charrier i Reutter (1994) inclouen la suprajacent Fm. Cinchado dintre de la Fm. Purilactis, basant-se en l'observacié d’una perfecta continuitat sedimentiria. Descriuen la Formacié Purilactis basicament com un conjunt de capes massives de conglomerats, que a la base s'interdigiten amb els sediments fins de la Fm. Tonel, els quals van desapareixent més amunt en la seqiiéncia, A Ia part superior, en alguns afloraments apareixen unes capes dandesites i ignimbrites alternant amb els conglomerats. Els autors interpreten la gran diferéncia de gruixos entre els diferents afloraments com a resultat d’una subsidéncia tectonica irregular a la conca, sense descartar una possible influencia de processos tectdnics posteriors a la sedimentaci6. ©) Formacié Cinchado: Ramirez i Gardeweg (1982) desoriuen els afloraments a la zona de Cerros de Caracoles i a la Cordillera de Domeyko, a on poden arribar a tenir fins a 800 m de poténcia. Segons Hartley et al. (1992) al sud es composa d’una alternanga de conglomerats i material volcanic (indicant la preséncia d'un centre eruptiu al sud de la conca) i al nord conté conglomerats de ventall al.luvial propers a I’area font. Li atribueixen una poténcia de 550 m i una edat de I"Eocé superior. Chartier i Reutter (1994) observen en alguns afloraments, que el sostre de la Fm. Purilactis i el de la Fm. Cinchado estan coberts concordantment per una seqlitncia de 50m de gresos amb intercalacions de guix, que ells anomenen Fm. Yesffera Superior. Segons aquests autors, Ramirez i Gardeweg (1982) la van atribuir erréniament a la Fm. San Pedro. No obstant, aquesta sequléncia té uns afloraments molt reduits, Aixf doncs, el Grup Purilactis é un paquet continental derivat de l’aixecament de la Proto-Cordillera de Domeyko, a l’oest, amb intercalacions de materials volcano-clistics a la part superior, produits per un centre volednic situat al sud de la conca,Capitol 2: Entorn Geologic 2.2.2.4. Unitat de I’ Oligoc’-Mioc? inferior: Grup de la Paciencia Aquest grup el composen dues formacions: la Fm. San Pedro i la Fm. Tambores. a) Formacié San Pedro: aflora a la Cordillera de la Sal i a les riberes dels rius San Pedro, Salado i Grande, tot i que en cap aflorament es pot veure la sequléncia completa. Va ser descrita per primer cop per Briiggen (1942), i esti formada per argiles i gresos vermells gipstfers, conglomerats grisos, i potents capes de sal amb intercalacions de guix, a més d’algun nivell de tobes. Esta fossilitzada de forma discordant per les ignimbrites del Miocé i Pliocé, i en alguns sectors per la Fm. Vilama, interdigitant-se lateralment amb la Fm. Tambores (tot i que Naranjo et al., 1994, no identifiquen aquesta relaci6, i proposen Vexistncia d’una inconformitat entre la Fm. San Pedro i la suprajacent Fm. Tambores). Dingman (1967) va estimar-ne un gruix total de 2100 m, tot i que és dificil condixer la poténcia exacta degut al flux plastic que poden haver patit les sals. Proposa una area font @aquests sediments a les formacions Tonel i Purilactis, les quals contenen dipdsits evaporitics. També va identificar un canvi lateral de facies de la Fm. San Pedro, facies distal de gra fi, amb la Fm. Tambores, ficies més proximal. Aquesta relacié estratigrifica va ser confirmada per diversos autors, entre ells Flint (1985a). Va unir les dues formacions en el Grup de la Paciencia, i el va dividir en cine membres, segons el tipus de facies, que s6n: llac sdmer efimer, playa de fang i playa arenosa, salar, i ventall al.luvial distal (aquesta dltima vindria representada per la Fm. Tambores). ‘L'edat d’aquests sediments no s"ha pogut determinar encara de forma exacta, perqué no contenen fossils, perd a través de correlacions regionals s’han datat com a post-eocens (Flint et al., 1993), i la datacié radiométrica dels nivells tobacis presents a la unitat la situa en T’Oligocé. L’edat de la ignimbrita suprajacent és del Miocé superior. Aixf, el perfode resultant de deposicié estaria en I Oligocé-Mioce inferior (Ramirez. i Gardeweg, 1982). b) Formacié Tambores: aflora a la quebrada Tambores i a la part occidental de la Cordillera de Domeyko, i va ser definida per Brilggen (1942) com a Conglomerados de Tambores. Principalment esti composada de conglomerats no estratificats, en alguns casos 32Capitol 2: Entorn Geologic ccimentats per calcita i localment per sal, amb intercalacions de gresos de gra groller a mig. El sgruix de la unitat augmenta de nord a sud, arribant als 500 m de poténcia. Esti dipositada en discordanga angular sobre les formacions EI Bordo, Agua Dulce, Tuina i sobre el Grup Purilactis, i es troba per sota de les ignimbrites del Miocé en discordanga angular. A la quebrada Tambores s‘interdigita amb la Formacié San Pedro. L'ambient deposicional és de ventall al.luvial distal (vegeu el punt anterior), i la seva edat es situa a I’Oligocé-Miocé inferior (Marinovic i Lahsen, 1984). Com ja hem dit, Naranjo et al. (1994) no accepten la co-deposici6 de la Fm, San Pedro ila Fm. Tambores ni la inclusié d’ambdues en una mateixa unitat cronostratigrafica, ja que han indentificat una inconformitat entre elles. Segons aquests autors, la deposicié de la Fm. Tambores, de gra més groller, implicaria un canvi en I’estil sedimentari, degut a l’augment de V'aixecament de l"area font, als Cerros de Purilactis. 2.2.2.5. Unitat del Miocé-Holoct El Neogen i el Quaternari es caracteritzen a la conca per sis sub-unitats principals: a) Conjunt Volcanic: el constitueixen els materials emesos pels volcans de la Cordillera de los Andes durant el Cenozoic superior, que s'han dipositat en discordanga angular 0 disconformitat sobre materials més antics, Cobreixen tota la part oriental de la conea, en els volcans i en una superficie cabussant cap a I’oest, i també es troben en grans extensions al nord i nord-est de San Pedro de Atacama. En formen dos tipus de materials: ignimbrites i laves voledniques. Marinovic i Lahsen (1984) classifiquen les unitats ignimbritiques en tres grups segons I’edat (Mioc®, Plioc® i Pleistoca). També classifiquen les unitats de laves en tres grups d’edats (Miocé inferior-superior, Pliocé-Pleistoc® inferior, i Pleistocé superior-Holocé). La seva composici6 és andesitica, dacftica i, en menor proporei6, riolitica, b) Formacié El Loa: dintre de I’area d’estudi trobem aquesta formaci6, perd fora de la conca del Salar d’ Atacama, igual que el Grup Caracoles. Els afloraments principals s6n alCapitol 2: Entom Geologic voltant dels Cerros de Tuina i a l’est del Cerro Mellizos. Esti constituida per una part inferior de graves, gresos, conglomerats, argiles, llims i diatomites en capes ben estratificades, i una part superior de calcaries, gresos calcaris i travertins, amb alguns nivells d'ignimbrites intercalats (Marinovic i Lahsen, 1984). Té una gran varietat de gruixos i de facies, segons els. afloraments, Es va dipositar en un ambient continental, lacustre sdmer i fluvial. A partir de les intercalacions ignimbritiques de la formacié i un estudi de les diatomees s'ha assignat al Miocé superior- Plioc’ inferior. c) Formacié Vilama: aflora al nord-est de la poblacié homdnima i a les dues vessants de la Cordillera de la Sal. Va ser definida per Moraga et al. (1974) com un conjunt de Iims i ‘gresos. amb intercalacions de cendres volciniques i capes de diatomites, cobert concordantment per un nivell de conglomerats no consolidats. Marinovic i Lahsen (1984) en fan un perfil més detallat i estableixen un gruix total d'uns 60 m. Es disposa en discordanga angular sobre les ignimbrites del Mioc® i la Fm. San Pedro, i estd fossilitzada per dipOsits al.luvials i edlies recents. L'ambient deposicional, segons Ramirez i Gardeweg (1982), és lacustre d’aigua dolga ‘o.una mica salobre, proper a un centre d’activitat volc&nica, amb aports de material detritic fii groller. Aquests autors li assignen una edat, inferida per relacions estratigrafiques, del Mioc® superior-Quaternari 4) Formacié Campamento: tot i que els afloraments no s6n molt ben exposats i estan coberts d’un regolit, es troba en les dues vessants de la part mitja de la Cordillera de la Sal. Brilggen (1942) la va nombrar per primer cop, i la va descriure com una série de gresos i argiles amb sal i guix. Ramfrez i Gardeweg (1982) inclouen una altra sequigncia d’halita i tobes a aquesta unitat, i li assignen un gruix de 15 m, Identifiquen la seva base en discordanga sobre la Fm. San Pedro, i el seu sostre cobert per les crostes salines del Salar d’ Atacama i del Liano de la Paciencia. La deposicié d’aquesta formacié hauria estat en una conca similar a Tractual, amb vulcanisme actiu, i mitjangant relacions estratigrBfiques es data al Miocé superior-Quaternari.Capitol 2: Entomn Geoldgic ©) Dipisits evaporitics: s6n un conjunt de crostes salines i sediments detritics cimentats per sals, d’edat mfnima del Plioc® sup. (Bevacqua, 1992), que es troben al Salar d’Atacama i a la conca del Llano de ta Paciencia. Les crostes halftiques del Nucli Salf (vegeu apartat 2.1.3) en profunditat conformen una seqiiéncia evaporitica d’almenys 500m de poténcia (tallats pel sondeig més profund realitzat al Nucli, que est a la part central d’aquest) tot i que podria ser més potent. f) Dipésits no consolidats: d’edat quaterndria, s6n el resultat del retreballament mecinic de formacions més antigues de la conca, i es troben en forma de terrasses, ventalls alluvials, col.luvions i dipdsits edlics. Dip. vapors! Dip. no consaliats Dip volenic quaterars m. Vlana! Fm, Campamento — Igimbtes mioeéiguas Pirie (Grup de a Pacienia Bvaporites ates Gresos CConglomerats Rogues intsives 64M Grup Paras Roque vldalqen Cea sop = Host up. Fm. AguaDule/Fm Peine Sediments > grants paloaaies Fig. 2.6. Columna estratigrifica sintética del marge occidental de 1a conca del Salar d’Atacama (modificat de Hartley er al., 1992, pag. 278).Capitol 2: Entom Geoldgic 2.2.3. Principals estructures Les estructures morfo-tectoniques més importants de la conca del Salar d’ Atacama sn la Cordillera de Domeyko, la Cordillera de 1a Sal, el Cordén de Lila, i el graben de Tilociilar. La Cordillera de Domeyko est’ limitada a l’est per un sistema falles inverses de gran longitud que vergeixen cap a l’est (Hartley et al., 1992); aquest sistema té associat un front de retro-encavalcaments que limiten per I'oest la serralada, L’edat dels encavaleaments és de VEocé inferior, amb una reactivacié d’aquests al Mioc® superior. Les roques sedimentaries «aquesta, els grups Caracoles i Purilactis, estan deformades en complexes plecs, alguns dels quals estan relacionats amb els encavalcaments. A la Cordillera de la Sal les formacions San Pedro i Campamento també estan plegades, en estructures “échelon” (Ramirez i Gardeweg, 1982), segons plecs amb eixos de direccié NE-SW. Segons Wilkes i Gérler (1994) existeixen almenys dues fases de plegament: abans del Mioct mig, i després del Plioc8. Dingman (1962) descriu Ia preséncia de doms salins originats per lliscament gravitacional, i dues falles gairebé verticals que limiten, a est i est, la Cordillera de la Sal. Wilkes i Gérler (1994) també observen un entramat complex de falles menors gairebé verticals, que afecten els plecs i els doms amb moviments normals, inversos i direccionals (sobretot sinistres), a més de fissures de tensi6 verticals, sobretot al Valle de la Luna. L'aixecament de la Cordillera de Ia Sal comenga al Pleistoc’, i és interpretada com una estructura de pop-up, generada pel desplagament cap a 'est d'un sistema d’encavalcaments thin-skinned (Jolley et al., 1990). EI Cord6n de Lila, que es troba al sud de la conca, és un horst de basament paleozoic Corresponent a un alt estructural generat en un perfode de rifting durant el Permo-Triasic (Flint et al, 1993). El graben de Tilocélar (Ramirez i Gardeweg, 1982) esta limitat per un sistema de falles normals de direccié N-S, que afecten a la Fim, Tambores i un nivell ignimbritic plioc® i tenen un salt vertical d’uns 200m.Capitol 2: Entorn Geologic Flint er al, (1993) proposen, en base a dades de sfsmica de reflexi6, que la generaci6 espai des del Mioc® inferior ha estat controlada basicament per falles extensionals a obliqies-extensionals.