1

Els salms de Getsemaní.

“Els sentiments de Jesús, la veu de l’Església”

P. Joan M. Mayol i Fàbregas. osb.

Jesús va néixer en un poble que sabia pregar. Al matí, al migdia i al vespre,

abans i després dels àpats, en aixecar-se i abans d’anar a descansar, la pregària era el
gresol on s’anava forjant la seva identitat com a Poble de Déu.

Els salms són la reflexió orant de tota la Bíblia, la contemplació de Déu en la

seva obra salvadora, la comprensió existencial de l’home creient, el cant magnífic de
les seves alegries, l’explosió humil de les pors que conviuen en el seu cor, el plor
sincer en el seus sofriments. És la pregària del Poble escollit, és la pregària del
Messies. El Salteri impregnà tota la vida del Senyor, hi trobem en moltes ocasions
aquesta realitat. Voldríem entrar en l’univers de la pregària de Jesús, per mitjà dels
salms, no per saber més coses sobre ell sinó per conèixer veritablement qui és, per
deixar-nos omplir com per osmosi de la seva riquesa humana i divina.

No és sant Pau qui ens demana de tenir els mateixos sentiments que el Crist
Jesús? Doncs bé, aquest breu recorregut vol vorejar amb respecte i amor l’ànima del
Jesús dela meva història de salvació. Avui voldríem respondre, ni que sigui mig
adormits, a l’exhortació del mateix Senyor: Vetlleu i pregueu.Vetlleu i pregueu per no
caure en la temptació, vetlleu la vida de Déu que habita en el vostre si, pregueu el
Pare del cel que fa estada en els vostres cors; vetlleu i pregueu per no caure en la gran
temptació de l’oblit de la misericòrdia de Déu.

Jesús buscà un lloc per pregar, ens diu l’evangeli, el lloc on habitualment
acostumava a fer-ho: Getsemaní, amb la ciutat als seus peus, en el silenci de la nit, i la
claror de la lluna nova, on l’aire perfumat per les oliveres ungeix la seva ànima i la
reconforta. Va ser amb branques d’olivera que la ciutat el rebé i l’aclamà com el
Messies. Ara, amb el presagi d’una traïció estudiada del darrer dels deixebles i de
l’abandó del cap i de la resta d’ells, en el silenci de la nit seran les oliveres l’únic
testimoni de la pregària del Senyor.
 2

Mt 26, 36 Llavors Jesús va arribar amb els deixebles

en un terreny anomenat Getsemaní, i els digué:
-Seieu aquí mentre vaig allà a pregar.

Seure no és pas la postura per a dormir, el Senyor els mana d’esperar, asseguts
però amb actitud d’espera. Jesús voldria pregar sense la tensió de ser sorprès pels qui
amb Judes vindran a prendre’l; confia que vetllaran la seva intimitat amb el Pare, que
sabran vèncer el cansament i la són vetllant pel seu Senyor.

Mt 26, 37-38 Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu,
i començà a sentir tristor i abatiment. Llavors els digué:
-Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi.

Jesús pren amb ell Pere, Jaume i Joan i els demana de restar prop seu, de vetllar,
d’estar atents per aprendre d’ell a pregar. Així els deixebles que l’havien contemplat
transfigurat a la muntanya del Tabor ara eren invitats a compartir la gràcia i el dolor
d’aquest moment salvífic. Són els deixebles que van sentir,esgaiats,la veu del Pare:
Aquest és el meu Fill el meu estimat, en qui m’he complagut: escolteu-lo. Jesús
continua essent l’estimat; el Mestre continua tenint coses per ensenyar des de l’amor
als seus deixebles, sobretot ara en el moment de la tribulació. Estimar és confiar-se a
l’estimat sempre...

Però tant Pere, com Jaume i Joan, són _recordem-ho_ els deixebles que no van
entendre quasi res d’aquell misteri de la transfiguració, són els deixebles que, encara
que han menjat i han begut en aquesta nit santa del pa i del calze del Senyor, i malgrat
intuir la gravetat solemne del moment per les paraules i els gestos del Mestre, com que
no estan acostumats a pregar com Jesús, malgrat tot s’adormiran. Quina tristesa no
havia d’afegir-se a la solitud del Fill de l’Home davant aquella incomprensibledesídia
dels deixebles.

En el Tabor no se’ns diu res dels sentiments de Jesús. Ell en la seva pregària
conversava amb Moisès i Elies, és a dir amb la Llei i els Profetes, sobre el seu traspàs
a Jerusalem. I ara a Getsemaní és el començament del final d’aquella horadecisiva.

Sl 54, 5-6 Sento el cor adolorit dintre meu,

s’apodera de mi un pànic de mort,
m’agafa por i tremolo d’esgarrifança.
 3

Tristesa i abatiment per un destí ingrat i injust, por davant la feblesa corporal
aclaparada per la prova en el sofriment físic, moral i espiritual. El dolor fereix i sacseja
el sistema nerviós i destrossa la serenitat de l’equilibri humà, la injustícia té efectes
perversos i desfà l’ànima més ferma; el sentir-se abandonat desproveeix de les
seguretats més profundes, i fon el cor més coratjós.

Aquesta tristor de mort que situa sant Mateu en l’hort de les oliveres és la
imatge visible d’una lluita continua de Jesús davant la temptació i la prova que van des
del desert fins a Jerusalem. En Jesús cohabiten l’alegria del Regne i els seus signes
que il·luminen el món, amb la tristor de l’antiregne que lluita contra totes les seves
obres.

He 5, 7-9 Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de
la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu
l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els
sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font
de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

Els salms ens ajuden a veure la fortalesa de Jesús, la força increïble dels humils,
d’aquells que es refien de Déu absolutament. El salm 41, és un salm que l’hem cantat
milers devegades i que potser no hem parat esment de la força i del dramatisme que
tingué en la vida de Jesús.

Sal 41,5-9 esplaio el meu cor apenat

recordant com en altre temps
venia amb colles de amics
cap a la casa de Déu,
enmig d’un aplec festiu,
amb crits d’alegria i de lloança.
¿Per què aquesta tristor, anima meva?
¿per què aquest torbament?
Espera en Déu. Jo el tornaré a lloar:
Salvador meu i Déu meu.

El “record”,des dela fe, transforma el temps, fa del cronoskairòs. El kairòs reviu

com a present la qualitat experimentada en temps millors, és això el que esplaia el cor
apenat de Jesús, quan primer amb la família i després amb els deixebles, pujava a
Jerusalem per a les peregrinacions habituals entre els jueus, però sobretot en la de
Pasqua. Anar a la Casa de Déu ja era tastar d’alguna manera la pau i la joia del Regne:
 4

la seva presència,significada en l’edifici sagrat del temple, és una presència que

inunda totes les realitats de la vida; en ella és l’acció de gràcies, la petició, el perdó i la
pau. La Jerusalem de la fe conté tot això: el do viu de la Pau Messiànica, el do de la
comunió plena i feliç amb Déu i amb els germans.

recordant com en altre temps

venia amb colles de amics
cap a la casa de Déu,
enmig d’un aplec festiu,
amb crits d’alegria i de lloança...
Un cop de mar en crida un altre,
quan bramula el vostre temporal;
tots els rompents de les onades
han passat per sobre meu.

Que el Senyor confirmi cada dia

l’amor que em té.
I cada nit cantaré la lloança
del Déu que m’és vida.

Cert que les dificultats han estat en la vida de Jesús com un cop de mar que en
crida un altre, tot el rompent violent dels dirigents del Poble han passat per sobre d’ell.
La tristesa estreny el cor de Jesús, el torbament l’atrapa però no el paralitza perquè ell
no perd mai l’esperança, creu amb certesa que, malgrat tot el que hagi de passar,
tornarà a lloar a Déu: com a salvador seu.

El desig de Jesús invertirà en sentit primer del salm. Ell primer s’endinsarà en la
nit i després, complint la voluntat d’amor i de salvació del Pare, cantarà el Déu que li
és vida. El seu desig no serà satisfet fins que Deu no confirmi l’amor que li té
il·luminant-lo amb llum de la resurrecció.

Mt 26, 39 S'avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava dient:
-Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no
es faci com jo vull, sinó com tu vols.

La pregària de Jesús es troba amb una situació semblant a d’Elies perseguit per
Jesabel. Es troba sol i perseguit de mort en una lluita per la veritat i la justícia de Déu i
es refugia en la pregària humil. Es prosterna amb el cap entre els genolls.
 5

Però la pregària de Jesús no és lad’un cansat de lluitar, la d’un atrapat en la por

de la mort, és un diàleg on la confiança de Déu s’abraça amb la por natural a la mort
d’aquell home que s’adreça d’una manera única al Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob,
l’anomena: Pare!

El ressòdel salm 88 il·lumina la grandesa d’aquest moment obscur, amb la

resplendor de la realitat de la paraula “Abba”. És el poema que canta la grandesa del
Creador, del seu amor com a Pare ide la relació del Fill amb ell. Tot el salm està
expressat en acció degràcies, i recolza, tot ell, en la fidelitat de Déu. Un salm molt
llarg on la successió de símbols i d’imatges voreja tots els aspectes de dues de les
grans paraules dela Bíblia: Pare i Fill.
Quan Jesús s’adreça a Déu l’anomenà Pare seu. Aquell que és el Senyor del cel i
de la terra és aquell que l’ha engendrat abans de tots els segles. Els mots que millor el
defineixen són: amor i fidelitat

Salm 88 Senyor, cantaré tota la vida

els vostres favors,
d’una generació a l’altra anunciaré
la vostra fidelitat.

Vós heu dit:«El meu favor es indestructible,

mantinc la fidelitat en el cel.

El Pare de Jesús és el Senyor del cel i de la terra.

El cel celebra els vostres prodigis, Senyor,

l’assemblea dels àngels canta la vostra fidelitat.
¿Qui és comparable al Senyor dalt dels núvols?
¿Qui és com el Senyor entre els fills de Déu?

Deu és temible al consell dels àngels,

és majestuós i gran per tots els qui l’envolten.
Qui és com vós, Senyor de l’univers!
Sou poderós, tot és fermesa al voltant vostre.

El Fill d’aquest Pare és el Messies, i Déu està en aquesta seva missió.

M’he fixat en ell, i l’he ungit amb l’oli sant,

perquè la meva mà estigui amb ell per sempre,
i el meu braç el faci invencible.
 6

L’enemic no l’agafarà de sorpresa,

ni li faran mal els injustos;
davant d’ell desfaré els adversaris,
derrotaré els qui l’odien.

el meu amor estarà amb ell fidelment,

en el meu nom aixecarà el seu front;
estendré fins el mar el seu poder,
fins a les fonts dels rius el seu domini.

La segona part del salm expressa la relació humana de Jesús amb el Pare que
passarà pel sofriment, la incomprensió, la confiança i la lloança.

Però ara disgustat amb el vostre Ungit

vós l’abandoneu i no en feu cas:
trenqueu l’aliança amb el vostre servent,
i li tireu per terra la corona;
derroqueu les seves muralles,
i arraseu les seves fortaleses;
Tots els vianants es mofen d’ells

Jesús demana una cosa que sap que no podrà ser. Però el fet d’expressar-ho
l’allibera de la revolta estèril i provoca en ell una actitud activa. Confiant el seu dolor
al Pare es deixa abraçar pel silenci amorós de la seva fidelitat. Sóc aquí. Tu no estàs
pas sol. Tota els salms parlen de la fidelitat de Déu envers el just perseguit, molts
d’ells manifesten l’angoixa, alguns fins i tot la protesta del salmista davant l’aparent
passivitat del Senyor; tots acaben amb una acció de gràcies segurs que la darrera
paraula la té Déu, i Déu és amor. La incomprensió no priva a la fe de la confiança
perquè l’experiència de l’amor de Déu infon en el cor la certesa dela immortalitat.

Quan Jesús diu: Pare, és Déu mateix qui es reflecteix en la nineta dels seus ulls...

Mt 26,40-41 Després va cap als deixebles i els troba dormint. Diu a Pere:
-Així, doncs, ¿no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi?
Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació.
L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble.

Jesús s’adreça a Pere, aquell que ha jurat que no li fallarà mai. Pere el deixeble
més impulsiu i decidit. Ja abans de negar-lo, l’abandona. Jesús es dirigeix realment a
tots tret: a Pere a Jaume i a Joan. Tots tres s’han adormit descuidant la sol·licitud del
Mestre. Els fills de Zabadeu que volin fer baixar foc del cel quan els samaritans no els
 7

acolliren, no han estat capaços de guardar el seu Senyortalment com Abner amb el Rei
David. Abner i els altres soldats que formaven la guàrdia personal del rei, dormien al
volant de David que també dormiaal bell mig del campament. Aquí, Jesús, enmig de la
nit del món, es manté despert i els deixebles dormen perquè no comparteixen els seus
sentiments de vigila, no tenen consciència de la força del pecat que perverteix les més
bones intencions, no sospiten el poder que té el mal capaç d’esclafar sota els seus peus
el més sagrat. Quan un no s’atreveix a mirar de cara el perill posant-li nom i fesomia,
quan cerca més la comoditat que l’autenticitati defuig tot esforç o sofriment, fàcilment
pateix de pesantor d’ànima i s’adorm en el cansament de la rutina.David podria aquí
cridar i acusar a Pere i als deixebles amb tota la raó: ¿Que no ets un home, tu, el més
valent de tot Israel? ¿Doncs com és que no vetlles pel rei, el teu Senyor? No, no està
bé això que has fet. Juro per la vida del Senyor que us haurien de penjar a tots perquè
no heu sabut guardar el vostre amo, l'ungit del Senyor! (1Sa 26,15)

Jesús ha pres voluntàriament, per amor, el pes del pecat del món, i fa seva la
culpabilitat de tota la humanitat, la de cadascú de nosaltres, per transformar-la, a
través de la seva obediència, en perdó redemptor i en gràcia salvadora. L’esperit de
Jesús està prompte però la seva carn, com la nostra, és feble. Però la feblesa no
l’allunya de Déu. Jesús vetlla perquè té viva en ell la llei del Senyor, la seva voluntat.

Sl 118,55 Senyor, fins de nit recordo el vostre nom i vetllo pensant en la vostra Llei.

Jesús,malgrat que els troba adormits, no els acusa, sinó que els instrueix
amorosament: Vetlleu i pregueu. Vetlleu la vida de Déu que hi ha en vosaltres, la
voluntat del Pare que dóna sentit al camí de la fe. Pregueu recordant el nom del Déu,
tot el que ell ha fet per nosaltres des de la creació del món. Jesús sap de la fragilitat
dels fills d’Israel.

Pregueu i vetlleu per no caure en la temptació

Sl 93 Feliç l’home que vós eduqueu, Senyor,

que instruïu amb la llei que heu donat;
el guardeu en pau en dies de desgràcies,
mentre l’injust ja li caven la fosa.

El Senyor no deixarà el seu poble,

no abandonarà la seva heretat;
els tribunals donaran sentències justes,
i els homes rectes les aprovaran.
 8

¿Qui s’alça a favor meu contra els injustos?

¿Qui es posa a favor meu
contra els amics de males arts?
Si no m’hagués defensat el Senyor,
ja em veia al silenci del sepulcre.

Quan m’adono que estic a punt de caure,

vós m’aguanteu, por l’amor que em teniu,
i quan creix el neguit dintre meu,
el vostre consol és la meva delícia.

Mt 26,42 Se n'anà per segona vegada i va pregar dient:

-Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que
es faci la teva voluntat.

No beure el calze era certament una possibilitat, però si passava lluny d’ell
aquell calze no passaria prop de tothom l’amor ressuscitat que en sortirà vencedor.
Aquesta copa que conté el pecat del món, només algú innocent i prou fort, com Jesús,
veure-la. Només el Fill de l’Home pot afrontar el pecat i tot el mal que genera, i
vèncer-lo dipositant en la seva entranya la força desarmada de la seva vida santa.

Jesús té consciència plena de qui és. Com a Messies, és l’esperat de les nacions
la seva vida no li pertany, és la Vida de la vidadetotselshomes.La por, el sofriment no
li fa perdre el designi salvador de Déu. Ell pren damunt seu el pecat del món i sense
complicitat amb el mal se’n fa seva la culpa.

Salm 68 Déu meu, vós sabeu qui sóc jo,

i no desconeixeu les meves culpes.
Que jo no fracassi, Senyor de l'univers:
els qui esperen en vós quedarien defraudats;
que jo no fracassi, Déu d'Israel:
seria un desengany pels qui us cerquen

Però el moment és molt dur.

No hi ha bàlsam capaç d'amorosir
les ferides incurables del meu cor.
He esperat en va qui em compadís,
no trobo ningú que em consoli.
 9

Jesús però té la certesa de la fe que el mateix salm expressa

El Senyor escolta sempre els desvalguts,
no té abandonats els seus captius.
Que el lloïn el cel i la terra,
els mars i tot el que s'hi mou.

El seu sacrifici obrirà a l’amor el cor de molts.

Déu salvarà Sió,
reconstruirà les viles de Judà;
hi habitaran els servents del Senyor,
ells i els seus fills les posseiran,
hi viuran els qui estimen el nom de Déu.
Quina força no tenen els salms quan només la pregària és capaç de sostenir-nos!

Mt 26,43-44 Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Els deixà i
se'n tornà a pregar per tercera vegada, dient les mateixes paraules.

Quan Jesus retorna de la seva oració com qui necessita un descans en la lluita;
no diu res als deixebles adormits. Inútils són les paraules per el combat quan els
soldats, desarmats, nus de valentia i atordits per la son, jeuen a terra del tot absents.

El Senyor torna sol al combat de la pregàriaPare meu, si aquesta copa no pot

passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat.I es contra Déu mateix
que el Fill de l’home lluita.

El càntic que la carta als hebreus diu que Jesús va cantar el salm 39 quan
entrava al món, i podem veure a Getsemaní com un ressò potent abans de sortir
d’aquest món retornant al Pare. Són versets d’un salm però són paraules no escrites de
Jesús que descriuen una actitud fonamental introntollable.

Sl 39. Vós no voleu oblacions ni sacrificis,

i m’heu parlat a cau d’orella;
no exigiu l’holocaust ni l’expiació;
Per això us dic us dic:«Aquí em teniu:
com està escrit de mi en el llibre,
Déu meu, vull fer la vostra voluntat,
guardo la vostra llei al fons del cor.»
 10

Déu no vol la mort de ningú, menys encara la del seu Fill. Déu no exigeix de
Crist la seva mort en creu; El Pare, com ell, desitja la vida per a tothom fins i tot per a
aquells que, amb la seva conducta indigna, semblen no merèixer-ho. Aquesta manera
d’estimar de Déu porta com gravada genèticament la fidelitat incondicional ni que
aquesta hagi de travessar l’estretor dela proba del sofriment o l’angoixa de la mort.

Jesús sent la feblesa de la seva pròpia humanitat. Per aixòinsisteix, en paraules

del salm 39, demanant l’ajut de Déu i la confusió dels enemics a fi que els deixebles
puguin alegrar-se i consolidar la seva fe ara provada com la d’ell mateix.

Senyor digneu-vos a ajudar-me,

no tardeu a defensar-me, Senyor.
Que quedin defraudats i avergonyits,
Els qui en volen la mort.

Que se’n tornin plens de confusió

els qui desitgen fer-me mal.
Que quedin muts de vergonya
els qui em deien “T’està bé”.

Crist vol ser fidel, com el Pare, al seu amor; la seva humanitat vol estimar com
ell, sense límits; i deixa els límits de la seva humanitat a la misericòrdia divina del
Pare.

Aquesta nit de combat interior, Jesús no demana grans arguments, però necessita
la mirada serena de Déu el seu Pare. Ell pot dir les paraules del salm amb més propietat
que ningú:

El vostre amor, Senyor, vessa bondat;

mireu-me, responeu, vós que estimeu tant.
No em priveu de la vostra mirada,
cuiteu a respondre, que estic en perill.

L’objecte de la pregària de Jesús és la benedicció de Déu, per això la seva lluita

no pot menys de culminar en el lliurament d’un mateix al Pare, en el reconeixement de
la pròpia feblesa, que hom venç precisament quan s’abandona en les seves mans
misericordioses. Combat de la fe i victòria dela perseverança. Ara és quan el Senyor
és més que mai el que el seu nom significa: Déu salva.

Jesús es rendeix a la voluntat salvadora de Déu, el seu Pare. Tot el qui com ell
s’abandona al Pare, qui es deixa transformar així per ell, fa beneït el món.
 11

Mt 26,45 Llavors va cap als deixebles i els diu:--Dormiu ara i reposeu!

S'acosta l'hora, i el Fill de l'home serà entregat en mans dels pecadors.

Vetlleu i pregueu els havia dit com una invitació a unir-se a la lluita que
esgotava les seves forces humanes. Ara,beneit per Déu silenciosament, sense paraules,
recuperat en el seu vigor espiritual, i davant la imminència dels fets, els desperta del
seu son i d’aquella mena derepòs com de mort.

Mt 26, 46 Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí.

Vetlleu i pregueu. Aquesta invitació a la vigilància es pronunciaprecisament en

aquest moment d'angoixa, d'amenaça, en què està venint el traïdor, però també afecta
tota la història de l'Església. És un missatge permanent per a tots els temps, perquè la
somnolència dels deixebles no s’acaba en els dotze, sinó que serà el problema que
hauran d’afrontar tots els deixebles de Jesús. És la son del cristianisme de “sofà” que
diu el Papa Francesc, un cert cristianisme acomodatici tancant en la seva seguretat,
presoner d’ella.

Getsemaní forma part de l’evangeli, és un bona nova però una bona nova en
clau de denúncia d’una certa insensibilitat de l'ànima davant el poder del pecat, una
mena d’endormiscament davant tot el mal del món que no ens afecta directament.
Nosaltres voldríem un cristianisme sense massa maldecaps, una fe sense interrogants
ni reptes a superar, una seguretat que ens permetés dormir i reposar sens haver-nos
cansat ni haver lluitat fins a donar la pròpia vida.

Vetlleu i pregueu. Les dues coses. No n’hi ha prou en vetllar, en estar atent, en
moure’s i lluitar contra tot el que es part del pecat en el món, vol també pregar perquè
en la pregària _que també es una lluita tal com expressen els salms_ hi descobrim,
sense paraules, la nostra implicació històrica i concreta en la voluntat salvadora de
Déu, allò de nosaltres que pot ser benedicció, remissió i resurrecció en un món
contradictori, orgullós de la seva independència de Déu i cofoi del seu progrés però
mancat d’esperança, marcat profundament per la soledat i pel sofriment; afanyat pel
poder i pel tenir acomodant-se a la corrupció, a la violència i a la injustícia.

Tot això voldríem obviar-ho; pensem que potser no podem fer massa cosa i
mirem cap a un altre cantó. Això és la insensibilitat davant el mal, el contrari ésvetllar
per fer el bé en primera persona. En el fons, i això és més greu encara, és insensibilitat
davant Déu: aquesta és la nostra veritable somnolència; aquesta insensibilitat davant la
 12

presència incòmoda de Déu que ens atrau amorosament però que, des de l’autenticitat
d’aquest amor, ens qüestiona i ens fa més sensibles davant el mal i més aptes per el bé.

La nit del Dijous Sant, hauria de ser precisament el moment per fer-nos
reflexionar sobre la nostra somnolència, aquesta pesantor espiritual que ens pot i que
ens fa deixebles distants del missatge de Jesús. El rostre seré de Jesús i les seves
paraules ens desvetllen a la veritat del pecat i del mal que ell pren damunt seu per
llevar-lo del món però que demana als deixebles de seguir aquest camí, camí de llum,
de goig i de glòria però també de dolor per tot el que comporta de vetlla i de lluita en
la passió pel bé que és presència salvadora de Déu en el món, per l'amor a tots els
homes.

En el relat de Getsemaní podem veure tota la força que l’expressió filial

“Abba”. Una profunditat, altura, llargària i amplada que les paraules humanes no són
capaces de fer veure.

Abba, Pare!... Només aquesta proximitat tan familiar amb Déu és capaç de
donar força a l’amor de fills en el moments més difícils dela lluita contra el pecat i tots
els mals que se’n deriven. Getsemaní ens diu que en el Pare nostre, el poema més
excel·lent, el salm exclusiu de Jesús, s’hi amaga, tot un tresor de coneixement i de
vida; hi habita tota la realitat del Déu amb nosaltres.

Com Crist, per mitjà de la vigilància dels propis sentiments i de l'oració al Pare,
va superar victoriosament el moment decisiu de la prova, així el deixeble: "Vetlleu i
pregueu" és la invitació reiterada a l'Església. L'episodi es converteix en un model per
a l'existència cristiana, i és un advertiment del Senyor que apunta a l’hora darrera de
cadascú de nosaltres.

"Vetllem, doncs, i preguem sempre com el Crist vetlla i prega per nosaltres,
aquest Crist que com canta el poeta, Manuel M. Domènech Izquierdo, astorat davant la
llum del pas del Senyor:

És l’Heroi triomfant en l’obediència,

que és fa del Pare amant, fidel espill,
d’enllà de l’horitzó d’humana ciència,
titànic combat d’Amor de Pare i Fill.

Montserrat, març de 2017