Tema 17. La formació de Catalunya. La Catalunya medieval.

Arquitectura i art preromànic. Monuments més significatius.

(800-1000)

1. Visigots
a. Dominació visigòtica
i. La Tarraconense és absorbida cap al 476 per rei visigot Euric, que tenia
la capital a Tolosa.
ii. Els francs pressionen els visigots i la capital passa primer de Tolosa a
Narbona i després a Barcelona, Sevilla i Toledo.
iii. La monarquia de Toledo es caracteritza per les lluites contra els
bascos, els bizantins, els jueus i els francs.
b. Revolta de Paulus
i. 673. Paulus és proclamat rei de l’orient peninsualr. És un intent de
formar un estat en terres catalanes i de la gàl·lia meridional. La revolta
la domina Vamba, rei visigot de Toledo.
c. Fi de la dominació visigòtica
i. 711. Els sarraïns derroten els visigots a la batalla de Barbate
ii. 710. El territori visigot s’escindeix en dues parts.
iii. 720. El sarraïns arriben a Narbona
d. Institucions visigòtiques
i. Reben l’estructuració territorial romana
ii. Al principi són arrians, però es passaran al catolicisme
e. Art
i. Terrassa. Església
ii. Barcelona. Edifici civil del segle V
iii. Barcelona. Ornamentacions visigòtiques a la seu paleocristiana.
2. Musulmans
a. Primers temps Hispània és una província de l’Imperi aràbic
b. 758. Abd. Al rahman I la converteix en un emirat independent
c. 929. Abd-al-rahman III converteix l’emirat en el califat de Córdova
d. 1035. Es fan diferents grups. Els regnes de taifa.
e. Regnes de Tortosa i Lleida
f. Llegat
i. Paper, ceràmica vidriada, productes químics, seda, cotó, nova
numeració, bruíxola, astrolabi, pólvora, regadiu.
g. Ciutats: Làrida, Tarrakuna, Balají, Turtuixa
h. Resistiran fins l’arribada de tropes de Ramon Berenguer IV.
3. La reconquesta
 a. A Catalunya és una reconquesta franca (a Covadonga visigòtica)
b. 717. Els musulmans entren a Catalunya.
c. 732. Carles Martell reconquereix Poitiers
d. 759. Pipí el breu conquereix el Rosselló
e. 785. Reconquesta Girona
f. 801. Lluís el Bondadós, fill de Carlemany, reconquereix Barcelona.
g. Comtats de Girona, Barcelona, Osona, Empúries, Rosselló, Urgell i Cerdanya.
4. L’imperi Carolingi
a. Carlemany fa un imperi i el 800 és coronat emperador pel papa
b. El seu fill Lluís el Bondadós dividirà l’imperi entre els seus tres fills.
c. El rei delega el seu poder al comte, de caràcter temporal i revocable.
d. El comte (comitee- comitiva emperador) exerceix justícia d’acord amb el dret
romà i tot es regula per unes normes. En aquests tribunals hi ha l’Aula del
comte (església, comte i els seus magnats).
e. Una de les principals funcions dels comtes serà organitzar el repoblament dels
territoris conquerits.
f. Marca hispànica, terra fronterera que fa de coixí a l’imperi carolingi.
5. Els comtats catalans
a. 872. Els primers comtats que s’autogovernen són els de Pallars
i Ribagorça.
b. El 877 es legalitza el caràcter hereditari de la funció de comte
c. Guifré el pelós (+897) aplegava els comtats de Barcelona,
Girona, Besalú, Urgell i Cerdanya. Quedaven encara els del
Pallars i Ribagorça i Empúries i Rosselló. És el primer comte que
farà hereditari el títol. Inicia el casal de Barcelona, que durarà
més de 500 anys. Dividirà els comtats entre els seus fills.
d. Els comtats es van desvinculant paulatinament del poder dels
francs i es busca una figura d’autoritat en el papa. Hi haurà
molts comtes que peregrinaran a Roma per acabar legitimant
la seva independència.
e. Els comtes aniran reconquerint territoris mica en mica. Sunyer i Borrell I, fills
de Guifré; Borrell II entoma el 985 la ràtzia d’Almansur i demana a Roma la
independència dels francs.
f. 985. Borrell II es declara duc ibèric i marquès per la Gràcia de Déu.
g. Ramon Borrell encunya moneda pròpia el 1000; Berenguer Ramon I fill
d’Ermessenda i amic d’Abat Oliba (que instaura la pau i treva) reordena el
territori i aconsegueix que la resta de comtes catalans reconeguin la
supremacia del comtat de Barcelona. Podem dir que amb Ermessenda acaba
un sistema polític heredat dels romans.
h. Neix una pseudíssima consciència catalana
i. Lligams familiars entre diferents famílies comtals
ii. Intensificació de relació entre comtats
iii. Centre de poder
iv. Llengua comuna
 i. Naixement del feudalisme: s’abandona el dret romà, es fan judicis de Déu
(màgics), els jutges no són juristes sinó el senyor, l’imperi carolingi es debilita i
no hi ha un control de la justícia. Coincideix amb la transició del preromànic al
romànic. Es caracteritza per una cadena de delegacions del poder reial.
(feudalisme: el poder es mou del rei, a comte, del comte al vescomte, al baró,
al batlle) El feudalisme serà potent com més allunyat estigui del comte (a les
grans ciutats segueix aplicant més o menys l’antic dret romà).

6. Arquitectura
a. Fins el segle IX s’utilitzen les esglésies paleocristianes.
b. Sant Quirze de Pedret. Segle X
i. El conjunt pictòric està repartit entre el museu de Solsona i el MNAC.
ii. Part més improtant del segle X. Absis quadrat. Naus laterals amb absis
de ferradura . La porta principal s’ha perdut i ara s’accedeix per la
porta sud. A l’interior la connexió entre la nau i el presibteri es fa per
un arc triomfal ultrapassat sobre columnes d’una sola pedra.
c. Sant Miquel de Cuixà. Segle IX
i. Església més gran que es conserva preromànica
d. Les esglésies de Terrassa. Hi ha molts elements preromànics a les esglésies,
que són tres, a tocar l’una de l’altra.
e. Empordà: Porta Ferrada del monestir de Sant Feliu de Guíxols, Sant Julià de
Boada (palau sator), sant Joan de Bellcaire.
f. Característiques
i. Opus spicatum o espina de peix. Les pedres es col·loquen en forma
d’espina de peix. Típic de l’art preromànic.
ii. Absis coberts amb volta i nau coberta a dues aigúes de fusta. Molta
més llum. Tradició basíliques romanes.
El procés unificador es va consolidar de manera definitiva durant el govern del comte de
Barcelona Ramon Berenguer I (1035-1076). En aquells moments, els comtes de Besalú,
Cerdanya, Empúries i Urgell van reconèixer la supremacia del comte de Barcelona. Per altra
banda, també s’ha d’esmentar que els bisbats catalans pertanyien a una mateixa província
eclesiàstica, la de Narbona, que també va actuar com a element aglutinador. Així doncs, al
segle següent, ja en el regnat del comte Ramon Berenguer III (1096-1131), els termes ‘català’ i
‘Catalunya’ ja s’havien consolidat per anomenar el conjunt d’homes i terres.

En un principi i fins a mitjans del segle X, el sistema de repoblament practicat pels francs,
consistent a lliurar terres als colons que havien d’habitar les terres de frontera, va generar
l’existència d’una pagesia lliure. Aquesta condició de llibertat no va ser gaire duradora, ja que
al final del període la manca de terres de conreu lliures va fer que la societat es feudalitzés de
manera progressiva. A partir del segle XI, un gran sector de població, per raons eclesiàstiques –
cessió de part de la propietat a l’església per a la salvació de l’ànima– o per raons jurídiques –
confiscacions de terres pels deutes–, va restar sotmès a uns pocs senyors, als quals havia de
servir i jurar fidelitat. Part d’aquest sector de pobladors va quedar lligat a la terra, sense dret a
abandonar-la. Van ser els anomenats pagesos de remença, que per poder lliurar-se de la terra
es veien obligats a pagar grans quantitats de diners.

Si bé l’hegemonia del món rural era absoluta, al final del segle X hi va haver un tímid
ressorgiment del món urbà coincidint amb l’avenç de la producció agrícola. Van ser prova
d’aquest ressorgiment les concessions de mercats per part de les autoritats públiques i
l’aparició de ravals als afores d’algunes ciutats catalanes. Aquest va ser el nucli primigeni que
va fer aparèixer un sector social molt dinàmic, la burgesia mercantil, que va impulsar un gran
comerç peninsular i mediterrani. Aquest nou sector, la burgesia, va ocupar més endavant un
paper polític rellevant.

Durant el segle XI es van configurar les característiques bàsiques d’una realitat nacional: en
resum, l’origen comú, el territori, una vida econòmica, una estructura social, una comunitat
cultural que s’expressava en una llengua pròpia, el català, i una legislació que regulava els
comportaments de la comunitat, sense oblidar la consciència comuna de pertinença a aquesta
comunitat.
Un altre fet important que va marcar la posterior història de Catalunya va ser el compromís
matrimonial del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, l’any 1137, amb Peronella, hereva
del regne d’Aragó. Aquesta unió va ser l’inici de la futura Corona d’Aragó, amb diversos regnes
independents sota un mateix sobirà.

Contemporàniament, els sobirans de Catalunya, els comtes de Barcelona als segles XI i XII, van
iniciar una ambiciosa política de domini feudal sobre un ampli territori del Migdia de la França
actual. La compra efectuada el 1067 dels comtats de Carcassona i de Rasés i l’adquisició de
diversos drets sobre Narbona, Tolosa i Besiers per part del comte Ramon Berenguer I, van ser
el primer pas. Ramon Berenguer III, un segle després, el 1112, gràcies al matrimoni amb Dolça
de Provença, va adquirir els drets de Gavaldà, Millau, Carladès i Provença.

Catalunya, com farien altres estats feudals com Astúries, Lleó, Castella, Galícia, Navarra i
Aragó, es va configurar en els aspectes polítics, institucionals i socioeconòmics, amb relació a
la llarga reconquesta que va tenir lloc des de l’entrada dels sarraïns a l’inici del segle VIII fins
que van ser expulsats a finals del XV.