1.

Polifonia de l’Ars Nova:

característiques musicals
1. Introducció
El segle XIV és un segle de crisi: la pesta provoca moltes baixes, hi ha 2 Papes alhora que
provoca inseguretat en la població (secularització), una petita edat de gel al principi que afecta
a les collites, un enfrontament entre França i Anglaterra que acabaria convertint-se en la
guerra dels 100 anys. La crisi religiosa permet de certa manera que els músics tinguin més
llibertat per crear música no lligada a l’Església i alhora crea més demanda de músics, ja que
cada Papa tenia la seva pròpia cort. Els focus artístics principals d’aquesta època són França
(més cerebral )i Itàlia (més melòdic).

2. Desenvolupament
L’Ars Nova (segle XIV) comporta un nou estil d’escriptura en la música respecte l’Ars Antiqua.
Aquests canvis comencen a preocupar al Papa Joan XXII, que es queixa de que la música
s’estava degenerant respecte el cant gregorià.

La música ja constava de ritme (Notre Dame) i també s’escrivia com a música mensural, que va
permetre que la música es pogués desenvolupar més. Durant l’Ars Antiqua es va crear el
motet, que és una peça polifònica on les veus que no són el tenor canten textos diferents i
sovint en idiomes diferents. El tenor fa el canctus firmus i les altres veus s’anomenen duplum
(a 2 veus), triplum (a 3 veus) i quadruplum (a 4 veus). També existia un altres tipus de motet
que era el motet-conductus, que consistia en que les veus superiors cantaven un mateix text
amb el mateix mode rítmic però en direccions diferents mentre el tenor feia una cosa diferent.

Cap al final de l’Ars Antiqua va aparèixer un tercer tipus de motet que estava associat a Petrus
de Cruce. Incorporava notes més ràpides al triplum (semibreus). Aquest tipus, però, va
desaparèixer perquè la música d’aleshores no requeria aquell nivell de dificultat.

Durant l’Ars Nova al motet se li aplica una nova tècnica compositiva: la isorítmia. Consisteix en
aplicar un patró rítmic (talea) sobre un grup de notes (color) i repetir-lo tantes vegades com
aparegui aquell color. Es pot fer de tres maneres:

- Tenor llarg dividit en taleae i colors. No hi ha repeticions melòdiques (colors). Es creen

nous tenors.
- Taleae amb colors. Proporcions exactes (2C = 4T) o inexactes (2C = 3T).
- Tenor amb taleae en disminucions, normalment a la meitat.

Amb el temps es va anar passant la isorítmia a la resta de veus i es va anar aplicant a altres
gèneres. Això va suposar que la música es tornés més complexa, de manera que només era
música per a entesos.
També en la música sacra la missa va veure canvis. Es va crear la missa polifònica i hi havia la
intenció de crear-la com a una peça unificada, és a dir, el mateix compositor creava totes les
parts de l’ordinari. S’utilitza el mateix cancts firmus per totes les parts de l’ordinari de manera
que es podien interpretar polifònicament a la vegada, tot i que no es feia. Això va influir
clarament en la missa del renaixement, que utilitzaria com a pràctica general el mateix canctus
firmus per tots els moviments i a totes les veus. La missa més important és la Missae de Notre
Dame, a quatre veus de Guillaume Machaut.

El compositor més important d’aquesta etapa va ser Guillaume de Machaut, qui va tenir el
primer impuls en recopilar tota la seva obra en toms. També van destacar els teòrics Philippe
de Vitry i Johannes de Muris, que van esriure tractats i llibres sobre aquest nou estil.

Les fonts més importants (manuscrites) són Roman de Fauvel, la Ivrea Bibli, i la ja mencionada
Missae de Notre Dame.

Al camp de la música profana hi trobem la chanson francesa, que te com a predecessora la

cansó trobadoresca. La chanson s’executava a tres veus. Una veu cantava el text mentre les
altres dues veus anaven harmonitzant. Es cantaven les melodies extretes de poemes populars
sobre formes fixes: la ballade (aabc, on en treure la c es la bar form dels Minnesinger), el
rondeau i el virelai. Aquest gènere evolucionarà posteriorment al renaixement i passarà a ser
cantada a quatre veus.

A Itàlia a aquest moviment se’l va anomenar trecento italià, però no era exactament igual que
l’Ars Nova francès. També procedeix dels trobadors que van fugir de les croades al nord
d’Itàlia, però la seva música és més directa i està associada a la lletra de Dante i d’altres pares
de la llengua italiana. Una altra diferència va ser la notació: en tenien una de pròpia i amb
diversos significats. Aquest estil l’anomenaven Dolce Stil Nuovo. També tenien gèneres propis:
el madrigal, que es desenvoluparia fins a principis del barroc i que intentarà transmetre el que
diu la lletra a través de l’ús de madrigalismes; la caccia (caça), on les veus es perseguien les
unes a les altres; i la ballata, que era equivalent al virelai francès.

Les fonts principals que ens queden de l’Ars Nova italià són el Còdex de Rossi i el Còdex de
Squarvialupi, on s’hi poden trobar miniatures dels compositors.

La polifonia de l’Ars Nova culmina amb l’Ars Subtilior, on les composicions es van tornar molt
complexes i enrevessades. Alguns compositors fins i tot jugaven amb la forma que se’ls donava
a les partitures i les escrivien en cercle, amb corbes, etc.

3. Conclusions
Amb l’Ars Nova va haver un desenvolupament tant en la música sacra com en la música
profana. En la música eclesiàstica el canvi es va veure sobretot al motet, sobre el qual es va
aportar una tècnica que posteriorment es podrà veure a la missa. En quant a la música
profana, la música dels trobadors va veure una evolució en quant a l’estructura i a les formes i
van sorgir dos estils amb les seves pròpies característiques partint del mateix origen.