MIREIA

Què et semblarà aquesta cançó, Mireia?

Què et semblarà?

L’he treballat per no repetir cap trosset de melodia.

L’he concebut per poder dir-te com m’inspires cada dia.

Mireia, Mireia... Algú t’ho havia de dir:

Germana, néta, neboda, filla, cosina, amiga i pilar

que tothom admira, que tothom estima,

ja m’he repetit! Ja em perdonaràs.

Tu que cuides cada nota del compàs,

que camines sense por pel pentagrama,

i que fas que tots vulguem formar part de la teva simfonia.

Mireia, Mireia...

Què et semblarà aquesta cançó, Mireia?

Què et semblarà? És tota per tu, per sempre més, Mireia.

ELS OCELLS

Reviuré en silenci i sense plors aquella història que ara dorm tranquil·la en algun lloc
del món.

Oblidaré cadascun d’aquells mots que dibuixaven els teus ulls quan em miraves des
de lluny.

Intentaré abraçar que de vegades un amor que et fa volar acaba en res, acaba mort.

Que vingui el Llamp al bell mig del jardí i m’ompli les mans dels petons que mai van
arribar al meu port.

I els ocells volen davant meu,

i els camins s’obren davant meu amb una llum que ja no veus.

Sé que mentre dormo a poc a poc la lluna ve i se m’emporta la pena que tinc a dins.

Ella pot salvar la soledat i suportar el saber que des d’aquell desembre m’has mentit.

Podies escriure la veritat però no comptaves que els meus ulls ho veuen tot, ho saben
tot.

Cremo tots els versos, m’allibero i sento que la cendra em porta novament tots els
colors.

I els ocells volen davant meu,

i els camins s’obren davant meu amb una llum que ja no veus.
COM POT SER

Com pot ser que de cop me’n adoni que ha passat el temps?

Tot era real, tot desapareix

Ara són records, ara i sempre més

La vida va passant, la vida va jugant

La vida em va ensenyant a viure el momento

Quan trèiem les nines i muntàvem una ciutat

I sentíem de fons totes aquelles cançons

Quan teníem quinze anys a la plaça de l’Era

i sèiem als bancs per tenir discussions de colla de poble

que vol canviar el món

I canto els meus records guardats com un tresor

Celebro la memòria que em fa saber qui sóc
VOLDRIA QUE FOSSIS AQUÍ

Ara ja ets allà

No et vaig avisar

Et vas oblidar aquell mocador amb la teva olor

Quan arriba l’enyor

m’abriga dia i nit

és la part de tu que es queda amb mi mentre estàs lluny

Ja sé que la vida és així,

ja sé que tothom fa el seu camí.

Ja sé que sempre hi ha canvis,

però a vegades voldria que fossis aquí

Boston, quina sort!

S’omple dels acords

Neixen de les mans, creixen inquiets, volen pel món

Saps que a mi m’arriben?

I els he volgut escriure

Per poder cantar-te aquesta melodia