 TEMA 7: La democràcia

La democràcia, en el sentit ampli i etimològic és una utopia. En el sentit ple ni ha existit

mai ni existeix. Existeixen democràcies “en minúscules” més a prop o més lluny del
ideal democràtic. Per tant, s’ha de trencar amb la dicotomia entre democràcia VS
dictadura, perquè hi ha una gran escala de grisos i matisos.
Ens plantegem tres interrogants per establir la distinció:
1. Com està socialment distribuïda la capacitat de participar en política?
2. El poder polític s’exerceix amb respecte als drets i llibertats de la ciutadania?
3. Quin és el grau de coherència entre les decisions polítiques i les preferències de
la ciutadania?
D’acord amb la següent escala:
(dibuixar escala)

En el cas de la democràcia:
1. La capacitat de participar en política és àmplia i igualitària.
2. El poder sempre s’exerceix amb respecte als drets i llibertats.
3. El grau de coherència entre les decisions polítiques i les preferències és molt
elevat.
En el cas d’una dictadura:
1. La capacitat de participar en política es basa en la concentració i la jerarquia.
2. El poder mai s’exerceix amb respecte als drets i llibertats.
3. El grau de coherència és inexistent.
Ara bé, entre mig aquests dos extrems ens trobem les variables o indicadors de
trencament, és a dir, els elements de caràcter qualitatiu que permeten definir una
determinada forma d’organització política, ja sigui de forma dictatorial o democràtica:
1. Existència o no d’eleccions pluralistes i netes. Com per exemple si no hi ha
espais d’elecció o cap garantia de transparència...etc.
2. Llibertats d’expressió, consciència i organització que són bàsiques i
fonamentals (el nucli vinculat a la condició humana).
3. Si les decisions polítiques entren o no en contradicció sistemàtica amb les
preferències de la majoria.

 Les democràcies realment existents

Avui dia, podem observar diferents variables que ens permeten considerar quan un país
se situa més a prop o més lluny de l’ideal democràtic. Una manera de poder considerar-
ho és a través de la evolució històrica com un indicador objectiu.
Sabem que comença a existir l’Estat com a organització política, en un principi com un
estat absolut i, després de les revolucions burgeses, com un estat liberal. Un cop
s’inicien els processos de democratització, a través del trencament amb el feixisme i el
stalinisme, es democratitzen els estats liberals introduint drets com el sufragi universal o
la garantia efectiva de les llibertats.
Als anys 60 i 70, la democràcia real s’aplica en països molt reduït, sobretot països
occidentals i europeus. Però és important destacar, durant aquest període, quatre grans
onades o cicles de democratització per la seva ampliació:
 1r cicle Procés de descolonització de l’Àfrica i Àsia. Revoltes i independència
dels països colonitzats. Després de la 2GM, mantenir un imperi era molt costós i
les potències colonitzadores cedeixen els territoris, no sense una repressió i
negació anterior. Per tant, es considera la primera oportunitat d’extensió de
l’organització democràtica.
 2n cicle Hi ha un triple procés: els tres països occidentals que tenien sistemes
dictatorials passen al procés democràtic, que són Grècia, Portugal i Espanya.
 3r cicle  Protagonisme de l’Amèrica Llatina. Comencen processos de
dictadures militars (Pinochet, Rivera...etc). Processos de mobilització popular
substituïts per règims escollits democràticament.
 4t cicle Caiguda del mur de Berlín. Els països sota l’òrbita soviètica
comencen la seva transició cap a la democràcia.
Ara bé, que s’iniciessin aquests processos no significa que actualment el món sigui
idealment democràtic. El grau de democratització actual respecte les situacions
posteriors regides per règims militars és millor, però no significa que sigui ideal.
Amb tot això, doncs, com les democràcies realment existents afronten els reptes en el
moment actual? El 15M, per exemple, permet l’aflorament de les tensions en relació als
dèficits de la democràcia a causa d’una manca de participació, un alt grau de corrupció,
les decisions polítiques que entren en contradicció amb els interessos de la majoria i
l’auge de la importància de la TROIKA en comparació al parlament europeu (escollit
democràticament).

1) Moviment 15M
 QUÈ
Demanen el despertar del poble, millorar el futur, denuncien la corrupció, parlen a
través d’un missatge ètic i moral. Reclamen una separació de poders efectiva, una llei
electoral format per una pluralitat de partits, una democràcia més participativa i directa,
el control del mercat financer.
Gran eslògan que resumeix les protestes: “No nos representan”. Hi ha una captura de
banquers sobre els polítics, és a dir, del sistema financer.
Molts pensen que el PP i el PSOE, tot i teòricament formar part de diferents ideologies,
a la pràctica són el mateix i prenen les mateixes mesures. Per tant, impossibilita el canvi
polític.
També s’ha de parlar de la “delegació” de competències. Però perquè? Els polítics
busquen els seus interessos, s’acumulen els problemes (per historicitat) i el
incompliment de la delegació.
Un concepte important és la “representació mirall”, és a dir, ens representa perquè
pateix el mateix que nosaltres, els ciutadans del dia a dia (atur, pobresa...etc.). Quan ell
sigui escollit representarà els nostres interessos. Els del 15M denuncien que s’ha
convertit el posicionament de polítics en un privilegi, perquè no viuen igual que els
ciutadans, no tenen els mateixos problemes i, per tant, no poden representar els
interessos quotidians.
La conclusió del procés: idea de què la política forma part del problema. El 15M
qüestiona la idea de què la solució estigui en els polítics actuals. No només s’han de
canviar les polítiques, sinó també als polítics.
Exemple: el 14 d’aquell mateix mes i va haver una manifestació a BCN de 40.000
persones, però organitzat per un seguit de partits polítics i sindicats...etc. El dia següent,
el 15 M en el mateix lloc la manifestació estava formada per 10.000 persones. Perquè va
tenir més cobertura la segona tot i no haver tanta gent?
- Era gent quotidiana,del carrer, indignada.
 QUI?
En les manifestacions no hi havia partits, no hi havia cap estructura ideològica, més
enllà de les protestes a favor de drets bàsics i fonamentals. La convocaven
organitzacions i grups molt recents, com ara V de Vivienda, Llei Sinde, Democràcia
real JA, Juventudes sin futuro...etc. Les organitzacions eren més bé horitzontals, no
tenien una estructura jeràrquica i vertical. De fet, molts defensen que el 15M no era un
moviment, sinó un creixement, un “eixam”, perquè no té un portaveu ni una estructura.
El que sí ha permès és que es creessin, més endavant, organitzacions que sí que
consideren un moviment (ex: la PAH).
Es formen diversos partits: Partido X i Podemos  s’entén que han nascut des de
Internet (de les xarxes socials). Gran importància de les xarxes socials (diferència,
també, amb el 14M).
El 15M no ha donat resultats directes, però ha creat una nova forma de crear política. La
seva influència no s’ha basat en crear partits, sinó en com generar discussió.

2) Corrupció
La corrupció és un terme contrari a la democràcia, ja que la democràcia representa els
interessos generals mentre que la corrupció representa els interessos personals.
Els corruptes utilitzen el poder en benefici propi. Són persones amb poder pel càrrec
que ocupen i, en aquesta posició de poder, decideixen qui són els vencedors i els
perdedors. La corrupció es produeix quan les decisions que es prenen produeixen
beneficis majors en contra d’altres, de manera voluntària.
Concepte important la prevaricació: utilitzar en benefici propi el càrrec que hauria de
ser en pensat per garantir el interès general. Això es troba molt en la autorització
d’obres públiques. A qui se li dóna la producció d’una gran obra pública que mou molts
diners? També en els terrenys, la concessió de serveis públics, els indults.
La corrupció, per tant, afecta tant a polítics com a funcionaris en general i, fins i tot, a
jutges. Són les persones que tenen capacitat de decisió.
Una de les solucions que es presenta per evitar la corrupció és la transparència.
 3) Concepte de democràcia
Tothom parla de democràcia i la utilitza constantment, però ningú l’arriba a definir
igual. Hi ha moltes interpretacions (fitxa democràcia).
D’acord amb les diferents definicions podem trobar una mirada descriptiva (=com
hauria de ser) i l’altre perspectiva (=perquè descriu la realitat).
El primer tipus té tendència a explicar les regles i la segona tracta els valors. Que
funcioni la democràcia consisteix en un mitjà o un fi (com a resultat de la democràcia)?
És un procediment o substància?
Important factor condicionant en la democràcia, que és la naturalització de
l’economia tractar-la com a quelcom indiscutible. La tendència és considerar que
l’economia és una ciència i no un artifici humà; és una manera d’imposar un pensament
hegemònic que anul·la les alternatives.
Tema clau en una democràcia: la deliberació i decisió fa falta una reflexió prèvia. Hi
ha molts perills de la democràcia instantània.
Els diferents autors que intenten definir què és una democràcia són els següents:
 Austin Ranney La democràcia és una forma de govern organitzada d’acord
amb els principis:
- Sobirania popular
- Igualtat política
- Consulta popular
- Principi de majoria
Definició semblant del Schumpeter  L’educació té a veure amb desigualtat (de renda,
de condicions). Com més desigualtat, més problemes té el funcionament de la
democràcia. Correlació en efectes estadístics.
Primera pregunta sobre la sobirania popular qui és el poble? Les dones i homes?
Només homes? De quina edat?...etc. Això ha ant canviant al llarg de la història.
Quan parlem d’igualtat política, qui pot votar i quina és la seva proporció?
Quan parlem de consulta popular, cal veure si es pot votar tot. Falta d’informació o no.
Ha de ser objecte de consulta popular qualsevol cosa o certs àmbits?
Pel que fa a la majoria també s’ha de parlar al respecte de les minories. La majoria
absoluta significa no respectar en cap cas a la minoria? Aleshores hi ha un abús i manca
de legitimitat.
Tots els principis semblen clars, poden arribar a ser molt complicats:
 Alberto Bobbio “El futuro de la democracia”. Parla d’un conjunt de regles de
joc que defineixen la democràcia com:
1) Idea de representació del poble ha tenir una capacitat molt clara en la
capacitat legislativa. El màxim òrgan de representació política sigui el
mateix que exerceix la funció legislativa.
2) Que hi hagi altres estructures representatives, no només al parlament, ex:
ajuntaments, territoris i l’aspecte federal.
3) Tots els ciutadans majors d’edat tinguin dret a vot sense discriminacions.
4) Vot igual
5) Llibertat de vot entre diferents alternatives.
6) Que hi hagi possibilitats reals d’escollir
 7) Criteris de la majoria
8) Respecte a la minoria protegir que la minoria arribi algun dia a arribar
majoria. Contempla la idea de que la minoria arribi a ser majoria, i això és el
que s’ha d’arribar a respectar perquè sinó no es respectaria l’oportunitat de
canvi i la democràcia.
9) La responsabilitat del govern davant del parlament o davant del poble
directament. Exigència de rebre comptes “Accountability”.
Aquestes regles es resumeixen en els principis d’Austin Ranney. Tots giren al voltant
del mateix concepte però amb perspectives diferents.
 Lijphart autor que marca dos grans models de democràcia.
1) Model de majoria o model Westminster consisteix en la democràcia
majoritària. És un model que té tendència al model bipartidista, unicameral i
és un model que té tendència a buscar flexibilitat constitucional ja que s’ha
d’anar adaptant. Model a GB i EEUU. Porta a una mirada més bipolar, cap
als extrems.
2) Model consensual funcionament que tendeix a evitar el conflicte, ocupar
el centre. Té una mirada més centrista. Es busca el consens, la inclusió,
reduir la oposició. Model a Suïssa, Bèlgica, Holanda... (històricament,
actualment es troben en crisi i cada vegada més es troben més conflictius).
Ara bé, no incorpora la significació que té el concepte de si democràticament està
reflectit la identitat dels territoris i les cultures i fins a on està incorporat. És important
veure com recull aquesta capacitat d’incloure les diverses identitats d’un estat.

4) Les tres grans distorsions de la democràcia

- Dèficit de la representativitat fins on les regles acaben aconseguint que el
principi de representació sigui efectiu? El sistema respon a la idea de Rousseau
de que hi ha una minoria que governa en relació al mandat popular? O fa el que
li dóna la gana? Ex: actualment s’ha establert el dèficit com quelcom
anticonstitucional. Per tant, un tema econòmic per sobre d’un tema polític. Hi ha
unes condicions econòmiques que impedeixen l’efectivitat de la
representativitat.
- Corrupció Afecta als efectes negatius que poden tenir les decisions. Tota
decisió política genera “guanyadors i perdedors”. No són neutrals les decisions.
El problema és quan es personifica la política en benefici propi. Descrèdit i
desconfiança del sistema.
Porta a la hipòtesi que la política podria ser la palanca de solució dels problemes
socials. Ara bé, un cop hi ha problemes més greus es considera a la política com
part del problema. No és canviar qui mana, sinó la forma de governar. Concepte
de desafecció democràtica la agent creu en la democràcia però no en la forma
de democràcia (diferència entre democràcia com a sistema o com a valor).
- Populisme capacitat que té el sistema electoral de generar dinàmiques de
lideratge populista incondicional. Tendència a simplificar el problema, generar
un enemic comú, per tal de generar cohesió sobre la base d’uns enemics externs.
La democràcia s’enfronta a la representativitat i corrupció és també uns perills
que apareix en el sistema. Laclau populisme democràtic; defensa el lideratge
per resoldre problemes.
  Tema 8: Cultura política i participació política
D’on sorgeixen les idees, els valors i elements de referència des del punt de vista
polític? De la socialització política (=conjunt d’elements que acaben creant les creences
i actituds que s’acaba definint en una ideologia). Quan parlem de socialització significa
que hi ha uns certs condicionaments (ja sigui la família, els amics, escola...etc) marcats
pel codi cultural.
En situacions històriques determinades fan que la coincidència entre pares i fills, les
orientacions siguin similars. Hi ha factors en els processos de socialització política que
tenen a veure amb elements permanents en el temps (família, amics) i elements exògens
que venen de fora i marquen un abans i un després i marquen els processos de
formacions polítiques.
Ex: en el cicle d’edat, dels 18 endavant, les fases en les que la gent és més políticament
activa són les primeres però no es manifesten electoralment amb menys vots (més
manifestacions i capacitat de reunió). En contraposició, la gent més gran són les menys
políticament actives però són les que més es manifesten electoralment amb més vots
(més participació institucional). De la mateixa manera, els sectors més rics i més
formats voten més que els menys rics i menys formats.

1) Elements que acaben configurant la ideologia política

- Quines idees has mamat tu? Formació sobre temes com l’ordre, desordre,
confusió, idea de deure (he de fer això), obligació, autoritat i acceptació d’ella,
idea d’ajudar i cooperar o anar en solitari, idea de llibertat i seguretat
- Grau en què tu pots influent amb el que et rodeja no podràs fer-hi res, es
poden canviar les coses...etc. Capacitat de les persones en relació a l’entorn i
fins a on el pot modificar. Hi ha persones educades en l’activisme o altres en la
passivitat.
- Identificació amb grups amb què m’identifico? Club de Fútbol, sentiment
nacional.... Característica col·lectiva. Tot allò que és important amb política
qui som nosaltres i qui són ells? (tema central). El que et fa formar part d’un
element polític i interacció social.
- Com t’identifiques amb aquells elements clàssics de la política? Com em situo
en les coordenades ideològiques generals. Progressista o conservador, de dretes
o d’esquerres. Genèricament és la seva creença sobre com s’identifica amb
aquesta ideologia. Això no significa que després votin a l’esquerra o a la dreta.
Molts acaben identificant-se amb la centre-esquerra (molts no volen definir-se
com de dretes, per la influència del franquisme). A més, molts volen identificar-
se amb la ideologia dominant i hegemònica.
Això acaba configurant la pròpia ideologia. Ara bé, d’on prové això?
I) Socialització primària té a veure amb els elements més bàsics, en relació amb
la família, l’escola i els elements més propers a la família i a l’escola com el
barri, el poble...etc. Super ego idea d’autoritat. Què és l’autoritat i com m’hi
enfronto? Déu, pare i estat (són els elements que et determinen què és lícit fer i
què no és lícit fer). Qui mana i qui obeeix? Quina relació hi ha? Quin grau
d’acceptació? D’on mames aquest “nosaltres”?
 També la idea de l’adversari no hi vagis amb aquest o amb aquest altre no i tot
el que et configura en el sentiment d’identitat i en rebuig.
Tot el que té a veure amb el sentiment de seguretat confies en els serveis
públics perquè funcionen? Amb els privats perquè funcionen. Aquests són
elements bàsics.
Més endavant es comencen a configurar elements polítics. De quin partit ets?
Qui és l’autoritat i qui l’ocupa (ex: jo no estic en contra del president de la
generalitat, estic en contra de l’actual president de la generalitat).
II) Socialització secundària fase adulta. Es pot confirmar el que s’ha anat
adquirint de jove o pots canviar-la. Pot ser resultat coherent i consistent amb el
que s’ha ant construint o una ruptura i posada en qüestió d’allò que s’ha viscut
anteriorment. Hi ha elements molt importants que poden afectar a la ruptura com
els trasllats geogràficament (immigració), la pèrdua de treball, experiència
històrica (transició política a Espanya, a Ucraïna...etc), és a dir, esdeveniments
que tenen un gran impacte.

 Agents de socialització
Grups primaris família, amics, veïns, associacions...etc. A mesura que la societat es
va fent més complexa fins a quin punt és més important la família o els amics en
moment de crisi molts afirmen que afecten més els grups d’amics.
Grup secundari companys de feina, persones terceres, l’església, els mitjans de
comunicació, grups de referència (col·legis laborals, orígens nacionals...etc)

2) Cultura política
El conjunt d’efectes i d’impactes en els individus que formen la societat és el configura
la cultura política, perquè els condicionen i els converteixen en agents polítics. Quan
parlem de cultura política estem parlant d’allò que explica les formes de fer d’uns
determinats grups en un espai i temps determinat. Té a veure amb opinions, valors,
actituds i condicionants. Si podem atribuir unes característiques farem cas de
condicionants que ho expliquin com el físic (muntanya, humit, sec, densitat de
població...etc.), geogràfics, socials, història, elements econòmics, la ètnia, la
gastronomia... tots expliquen la realitat i la cultura política.
Els problemes de la cultura política es pretén explicar tot amb la cultura política. Per
tant, explica moltes coses però tampoc explica moltes altres.
Huntington parla de què s’havia acabat l’època del conflicte de classes del segle XX i
en el segle XXI seria el conflicte entre civilitzacions (la guerra de civilitzacions). Crea
la imatge de la importància que podia tenir la cultura política en el futur. Les ideologies
de caràcter de classe (marxisme, liberalisme...etc) i ara començava el conflicte de les
civilitzacions.
 Com es defineix la cultura política?
La cultura política és el conjunt d‘idees, d’actituds, en relació a conceptes clau com
l’autoritat, disciplina (ordre), responsabilitat del govern i drets que tenen a veure amb
els elements de transmissió que ha fet el sistema educatiu i la vida familiar.
Gabriel Almond i Verba “The civic culture” va iniciar els estudis de cultura
política i va aconseguir explicar el comportament polític sobre els elements de caràcter
cultural. Aquests dos autors entenen que hi ha elements claus que conformaven els
actituds en relació a la política, és a dir, una actitud:
- De Parroquial més allunyada de l’acció política, interessades en el localisme,
molt a la vora seu. Amb tendència al apoliticisme. La tendència és considerar
com a important allò que t’afecta directament o a la gent del teu contacte.
Mirada molt individual, des d’on estàs i el que t’afecta.
- De subjecte persones amb un major interès en la política però que no es
consideren capaços de modificar-la, en parlen, la critiquen però no creuen que
més enllà de votar puguin fer-hi més coses. Es consideren lluny de les capacitats
d’influir en la política.
- De participant  persones interessades en la política i entenen que poden fer-hi
alguna cosa. Amb capacitat de tenir influència i voluntat d’intervenir. Es pot fer
també de grups d’interès (minoria).
Consideren que aquesta triple distinció es pot donar en qualsevol país i té una validació
universal. Creuen, a més, que és bo pel sistema democràtic que aquestes categories
existeixin. Si tothom fos participant, seria impossible perquè hi hauria molt de conflicte
i debat. La barreja dels tres elements fa que la democràcia sigui possible.
Quan més madura és una democràcia, la capacitat de què el sistema funcioni bé amb
més gent participant és més gran. Les democràcies més consolidades, la participació és
més estable i menys conflictiva.
Ara bé, les actituds són per sempre? O canvien? La resposta és que varia amb el temps i
no és un canvi molt sobtat.
 Quins elements són clàssics per parlar de cultura política? Hi ha quatre elements
que determinen la cultura política d’un país:
a) Societats on hi ha més confiança o més sospita quanta més confiança més
democràtica és, i com menys hi ha més tendència a unir-se amb les persones amb un
vincle de sang.
Hi ha un concepte clau idea de “capital social” a través de Putnam amb el seu
llibre “Making democracy work” a través del qual analitza Itàlia:
Com és possible que regions italianes funcionin millor que altres quan van ser
creades al mateix moment? Què ho explica? Arriba a la conclusió de què el
distingeix una regió d’un altre tenia a veure amb la confiança de la gent uns entre els
altres (amb la “civita”) en contraposició d’allà on hi predomina la sospita. Relació
de vincle permanent alhora d’enfrontar-se als problemes de caràcter col·lectiu les
polítiques funcionaven millor on hi predominava la confiança que a la sospita. En
definitiva, la sospita genera més individualisme.
Ara bé, s’han realitzat crítiques a la teoria de Putnam dient que pots tenir sentiment
de grup però negatiu.
b) Societats jeràrquiques o més igualitàries elements que fan que la gent accepti més
o menys les ordres. Es considera més natural o menys.
c) Societats lliures o coaccionaries Ex: John Stuart Mill (“Sobre la llibertat”) la
diferència França i Anglaterra en un cartell sobre el pont: a França el cartell en un
 pont en mal estat deia “Està prohibit passar”; mentre que en un pont en mal estat a
Anglaterra, el cartell posava “El pont pot caure” i la decisió de passar o no requeia
sobre el propi individu.
d) Societats lleials i compromís fins a on es participa amb decisions col·lectives o
no.
Aquestes conjunts d’elements fan que hi hagi un conjunt d’actituds en relació a:
- Autoritat tendència a la submissió o no.
- Societat paper actiu o depenent a l’estat? Més autonomia? Més valuós el que
fa la societat o el que fa l’estat? La relació és més consensual o conflictiva?
- Estat intervencionista o permissiu?
Això és el que fa significatius els estudis de cultura política i ens permeten preveure el
que podrà passar i el que tindrà unes determinades característiques. Ara bé, hi ha
problemes a l’hora de definir la cultura política, ja que la tendència de definir és quan
s’atribueix a un conjunt de persones, però es pot considerar real? Es generalitza i es
marquen característiques bàsiques i homogènies. Per tant, s’està parlant de tendència.
Quan es parlen de societats internament molt dividides és molt difícil determinar d’una
cultura política. Es faria referència a la divisió, a les diverses religions...etc.
L’altre problema és que de vegades les idees de cultura política ens fa pensar que això
explica tot el que passa políticament. Però això no és correcte, ja que no sempre
preveuen els fenòmens (ex: la primavera àrab no era previsible pel que fa a la cultura
política dels països).

3) Legalitat i legitimitat en la cultura política

La cultura política té molt a veure amb la legitimitat. El que marca el que és legal i és
legítim és el que la gent pensa que és acceptable. La grau d’acceptació és el que va
augmentant la seva legitimitat.
Com afecta el concepte de cultura política amb la “path dependency”? No és imaginable
que hi hagi canvis perquè la cultura política marca molt el camí que ha de seguir els
diferents elements en relació a la identitat. Això és discutible. Hi ha molts canvis que
són sobtats.
Un dels dubtes és si la globalització està trancant amb aquestes cultures polítiques
específiques. De fet, actualment sembla que hi ha elements més comuns entre els països
però a la vegada s’estan afirmant més elements propis de cada país. Creix la
globalització i al mateix temps creixent els elements més propis.
Una de les grans disputes és fins a on hi ha certes tradicions culturals que siguin
incomptables amb les tradicions polítiques. Ex: democràcia i islam.

4) La participació política
Exemple:
Formar part de la PAH i evitar un desnonament d’una entitat bancària.
- Fer campanya per una candidatura per les properes eleccions en el parlament
europeu.
- Participar en una manifestació sobre la llei d’avortament en nom del dia
internacional de les dones.
 - Participar en la recollida de signatures per una ILP per prohibir els toros
- Participar en el consell de medi ambient del poble per escollir el sistema de
recollida de reciclatge.
a) Semblances en totes elles hi ha voluntat d’incidir en processos que impacten en el
conjunt de la col·lectivitat. Els canvis tenen a veure amb una acció col·lectiva. Són
formes d’intervenció política.
b) Diferències en uns casos hi ha una participació directa i, en altres, indirecta;
participació àmbit global o àmbit de proximitat; la institucionalització o no
institucionalització (efectivitat de les decisions).
No existeix una sola forma de classificar la participació política, n’hi ha de moltes i hi
ha diverses tipologies:
1) Acció política individual VS acció política col·lectiva Hi ha formes
d’organització política no necessiten intermediari entre la persona i l’àmbit en el
qual s’intervé políticament. Ex: votar en unes eleccions (no hi ha intermediari
entre el ciutadà i el resultat). En canvi, hi ha altres formes que sí necessiten una
intermediació de caràcter col·lectiu i organitzada. Ex: militància en un partit
polític, en un sindicat d’estudiants...etc.
2) Distingir entre la participació vinculada al moment electoral i la participació més
enllà de les eleccions. Ex: quan es fa una ILP sobre qualsevol tema s’està parlant
d’una participació política clara vinculada a les institucions però no té res a
veure amb el moment electoral.
3) Participació institucional VS participació ciutadana la participació
institucional es produeix en marcs que estan dissenyats des de les institucions
per incorporar a la ciutadania; l’altra no requereix cap procés previ, té a veure
amb la capacitat directa de la ciutadania i capacitat d’organitzar-se.
4) Àmbit global VS àmbit nacional/estatal VS àmbit de proximitat àmbit global
és el més llunyà de la vida de les persones (parlament Europeu); l’àmbit
nacional són les eleccions estatals...etc.; l’àmbit de proximitat es refereix a
l’espai en el qual els ajuntaments han creat àmbits de participació.

 Cal distingir tres conceptes en relació a l’àmbit de participació:

a) Espai de participació Ex: un consell del medi ambient, consell de cooperació,
reunió d’ AMPES del municipi...etc. Són espais de participació.
b) Instrument de participació eina concreta de la qual es decideix fer ús o no per
un resultat en concret. Ex: consultes ciutadanes
c) Procés de participació espais de caràcter dinàmic amb l’objectiu d’aconseguir
un resultat. Ex: un pressupost participatiu.

 Participació legal VS il·legal

Ex: desobediència civil.
En un sistema de caràcter democràtic requereix una diversitat de mecanismes de
participació que es classifiquen de diferent manera.
Ha existit sempre? Ha existit en tots els països democràtics? Cal posar-ho en relació
amb la qualitat de la democràcia. Hi ha quatre conceptes claus que ens permeten
observar si els mecanismes s’acosten més al ideal democràtic o no:
1) Nombre de canals de participació política aquest criteri és el més senzill. Hi
ha més o menys canals? Ex: quantitat de referèndums.
2) Densitat organitzativa de la societat té a veure amb el concepte de capital
social (KS), és a dir, el nivell de vincles de caràcter interpersonal i col·lectiu que
s’estableixen en una societat en un determinat moment, nivell de reciprocitat, de
solidaritat...etc. Una derivada del capital social és la densitat organitzativa, és a
dir, el percentatge de la societat que participa en un partit polític, en un
sindicat..etc.
3) Rellevància dels espais polítics té a veure amb la capacitat decisòria o no dels
espais de participació de la ciutadania. Tenen un resultat eficaç i directe o no?
Quan més capacitat decisòria té, més rellevància té.
4) Qualitat dels processos Té a veure amb el nivell, precisió, amplada de la
informació que es posa a disposició de la ciutadania en un determinat procés de
decisió. Té a veure amb el temps que es dóna a la deliberació o el debat sobre la
qüestió subjecte a decisió o participació. Ex: nivell d’informació de la ciutadania
escocesa en relació a la independència o no.

 Participació individual i col·lectiva; valors i ideologies

(actors no institucionals)
Pel que fa a la participació individual, s’entén que la política no ocupa una part
substantiva de la vida de les persones. Quan parlem de política fa referència de les
institucions, partits i acció política.
Cal fer una distinció de que si s’entén la política se situa en les institucions en la
política, en els polítics, els professionals o, d’altra banda, si s’entén que tot arreu hi ha
política i hi ha una relació molt estreta i quotidiana. “Day to day politics” la política
de la quotidianitat.
Depèn de la mirada polititzada mirar en qüestions que aparentment no semblen
polítiques. La política està situada a l’últim nivell. La politització acostuma a tenir un
element de minoria.

 Gabriel Almond i Verba  parla de tres tipus de posició de la política:

- Apàtics es consideren apolítics i no els interessa la política per res (sol ser un grup
minoritari), tot i que els efectes de la política els afecta a ells.
- Espectadors no tenen un interès especial en la política, però en moments especials
en esdeveniments importants sí que hi presten interès. Suposen el 60%.
- Gladiadors activistes o persones disposades a discutir sobre política. Són una
minoria. Això no significa que hi hagi un augment. Actualment ha augmentat el
nivell de politització. No vol dir que sigui estable, sinó que varia. Però en situacions
normals estaríem parlant de xifres del 3%.
Hi ha altres autors que van més enllà i fan un anàlisi més especialitzat, ja que són molt
globals. Hi ha varies classificacions sobre això.
- Inactius aquells que en política ni saben ni contestes, s’abstenen, allunyats de la
política, que ni van a votar.
- Votants  la immensa majoria.
- Comunicadors aquells que, com a mínim, els interessa i estan al dia del que passa,
discutir, criticar.
- Activistes locals iniciatives que participen en accions polítiques però es limiten a
un àmbit més parroquial.
- Voluntaris socials s’apunten a històries que van més enllà de l’àmbit local.
Actitud de presència en allò col·lectiu.
- Militants  s’adopta un compromís amb una organització de manera estable; algú
afiliat, va a les reunions...etc. té una presència.
- Activistes totals  viuen i la seva manera de ser està molt vinculada a la política i
no deixen mai de pensar en termes polítics. No només militants i van més enllà.
- Professional professió: polític.

Ara bé, què influeix en el fet que fan que certes persones siguin més activistes o menys?
Hi ha trets personals que influencien en això?
El gènere pot influir? En general, els anàlisi expressen que les dones solen ser menys
activistes polítiques que els homes. Lògicament, hi ha una lògica històrica. Ja estaven
marginades de l’activitat política. Els canvis produïts en l’esfera social i laboral són
menys importants que en els àmbits domèstics. Influeix molt el nivell educatiu. Els
joves es distribueixen millor el temps.
L’edat quina franja d’edat que tingui menys presència institucional? Els joves tenen
menys acció política institucional. Hi ha més votants a les franges d’edat més alt.
L’educació variable important. El nivell educatiu és un índex de previsió excel·lent
per veure el percentatge de vot d’una comunitat. L’educació és un proxi que s’acosta a
la que t’explica l’abstenció electoral.
La renda els majors nivells de renda voten més que els menors nivells de renda.
Certament, està fortament relacionat amb l’educació.

 Formes d’intervenció
En participació de caràcter col·lectiu i acció política col·lectiva s’ha de tenir en compte
elements que permeten distingir les formes d’intervenció o mecanismes bàsics:
 Grups d’interès defensa dels interessos. No volen accedir al poder, sinó tenir
incidència. Poden tenir formes d’organització més estables i permanents o més
episòdiques. Gabriel Almond i Verba parla de quatre grups i organitzacions:
a. Anòmiques és aquella que sorgeix de manera desorganitzada, poc estable i
més espontània, de manera conjuntural i no acaba convertint-se en
organització.
b. No associacionals són formes d’acció col·lectiva que tenen alguns
elements més estables però no acaben de convertir-se en organitzacions. Ex:
mogudes d’acció col·lectiva perquè els qui participen tenen el mateix estatus
com els consumidors. No és anòmic com el sentit anterior, perquè sí que
tenen una certa organització. Aquí es podria posar el 15M.
 c. Institucionals organitzacions que sorgeixen no per voluntat pròipa dels
seus membres, sinó de la voluntat de les institucions per crear-les. Són
formes clarament organitzades però tenen un component molt vinculat a una
institució. Ex: l’església crea una associació de Càritas.
d. Associacionals organitzacions especialitzades, articulades per interessos
específics adreçades a assolir objectius concrets. Ex: la PAH.
Com actuen els grups d’interessos? Formes d’acció dels grups d’interès Hi ha tres
elements: la incidència, dissidència (forma alternativa) i resistència (dibuixar triangle)

Els grups d’interessos intenten incidir, pressionar en aquells que tenen capacitat de
decisió en aquell tema. Aquí es podria distingir entre allò més convencional o menys
convencional, més legal o més il·legal. Quan es parla de grups d’interès també té a
veure amb els “lobbies”. Hi ha formes d’incidir que són econòmiques, polítiques,
documentals...etc. Tots els processos d’incidència tenen a veure amb formes d’acció.
 Moviments socials pot defensar interessos, però defensa valors i idees de manera
organitzada però no es vol arribar el poder, només vol influir i tenir incidència.
Lògica de participació instrumental. Es parla d’organitzacions associacionals que no
defensen interessos de caràcter personal, corporatiu, sinó que es presenten com a
interès col·lectiu. Transcendeixen dels interessos específics dels seus membres.
 Els partits busca l’exercici del poder.

5) Valors, creences i ideologies

Les conductes, les polítiques, no només depenen de l’estímul, sinó que depenen d’uns
valors i una ideologia que afecta a la cultura política.
Bolet: “Amartia Sen” idea de què hi ha una falsa igualtat d’oportunitats. Les bases de
partida són molt diferents.
Es poden establir dos tipus de valors:
a) Valors materialista són ideologies que defensen coses materials (capitalisme).
b) Valors post-materialistes són ideologies que tenen a veure amb qüestions no
materials (pacifisme, ecologisme...etc).

 Perspectives ideològiques:
- Pacifistes
- Nacionalistes
- Conservadors
- Llibertaris assimilats als anarquistes. Corrent ideologia radicalment liberal com
uns “anarco-capitalistes” i en contra de qualsevol tipus de poder.
- Liberals
- Ecologistes (=decreixement)
- Socialdemòcrates
- Fonamentalistes
- Demòcrates
- Anarquistes
- Socialistes
- Feministes
- Demòcrata
- Comunistes
- Feixistes
- Progressistes
- Alter – globalitzadores
- Autoritaris
Aquestes ideologies es poden ordenar d’acord amb diferents eixos:
1) Dreta VS Esquerra té a veure amb components de valors.
Dretes: conservadors, liberals, llibertaris, fonamentalistes (terreny religiós, molt
integristes), demòcrata-cristians (més a la dreta que els conservadors), feixistes (són
totalitaris, però tenen a veure amb elements socials) i autoritaris.
Centreesquerra: socialdemòcrates.
Esquerra: ecologistes (però no del tot, tenen elements conservadors), demòcrates
socialistes feministes, comunistes, progressistes, alter –globalitzadores (poc
nacionalistes i defensen una altre tipus d’internacionalització).
2) Materialisme VS Post – materialisme
Post – materialisme: pacifisme, ecologistes, alter – globalitzadores.
3) Nova política VS Vella política
5) Nacionalisme VS internacionalisme

 La ideologia
La ideologia modelitza la gent. Per escollir aquells que esculls i fins i tot per justificar el
que passa i criticar. La ideologia és l’element més o menys plàstic (variable) a la realitat
de l’acció política. Són sempre expressió d’idees que es presenten per transformar la
realitat. Les ideologies no són centrípetes, sinó centrífugues és a dir, tenen voluntat
per actuar cap a fora, per modificar la realitat.
Hi ha hagut una certa baixada d’atenció ideològica al començament del segle XXI. Avui
no són tan clares, tot i que actualment es recuperen. Però sempre hi ha coordenades
ideològiques, més o menys explícites. Les persones tendeixen a justificar les accions
perquè siguin racionals (Ho faig perquè penso això, pels meus interessos).
Les ideologies tenen un element important voluntat d’explicar les coses en claus
ideològiques, tant la història (quin és el relat, la manera a través de la qual s’explica la
història), el present i el futur (“storytelling”).
Es podria definir la ideologia com el conjunt de valors que informen l’acció política i
que són també les bases de la legitimació política. És un programa d’acció que inclou
objectius, ideals, polítiques concretes, actuacions...etc. La política explica, informa la
manera de fer de les institucions, els governs...etc. Hi ha maneres dues maneres
d’entendre les coses a través de la ideologia:
- Mirada feble:
Aquesta mirada més feble és la primera definició, que explica el que es fa per part dels
poders públics (=politcs expliquen les policies). “Perquè aquests fan això? Perquè
pensen així”. Totes les actuacions es basen en la seva ideologia.
- Mirada forta:
La mirada més forta és que la ideologia explica la meva forma de ser a la vida. Hi ha
una construcció de la realitat en base a aquesta ideologia. La gent no accepta la realitat,
perquè la converteix i la filtra a través d’un esviaix de caràcter ideològic. Component
pragmàtica i fonamentalista de la ideologia. Hi ha dues vessants:
o Persones dogmàtiques/doctrinarisme aplica una manera perfectament
tancada a l’hora d’entendre la realitat.
o Persones pragmàtiques tot i que té una ideologia té la predisposició de
negociar i flexibles.
El segle XX ha estat molt ideologitzat (feixisme, comunisme...etc amb un fort
component doctrinari). En canvi, el segle XXI expressa el final de les ideologies. Ara
bé, hi ha crítiques perquè es considera que té una base conservadora la idea de no
plantejar-se problemes ideològics perquè tothom ja és pragmàtic.
Hi ha la idea de què l’acció política té elements de caràcter estratègics (el llarg termini
de l’acció política, i té una càrrega ideològica més present) i de caràcter tàctic (curt
termini, com s’apliquen les estratègies al dia a dia). El problema sorgeix quan els
elements tàctics no segueixen l’estratègia i per tant és diu tacticisme (és difícil veure la
seva estratègia, cada dia canvien d’orientació).
La part tàctica té una lògica pràctica. “Què fem” acció.
La prat estratègia va dirigida al model. “Què ens uneix? Cap a on anem?” direcció.

 Les formes d’expressió de la ideologia

a) Explícita està clara la càrrega ideològica. Posen de relleu els valors que sustenten.
Segueixen processos d’integració i compactació de valors. Tendeixen a considerar
que en aquest marc ideològic hi ha respostes a tots els dilemes vitals. Té elements
que uneixen i distingeixen alhora. Genera la lògica de “Qui som nosaltres i qui són
els altres”. També hi participen les essències son més o menys reacis al canvi o
més adaptatius.
Tenen una consistència interna de la ideologia Allò que diu ho fa. Les expressions
de valors es poden veure en les seves actuacions. Coherència entre idees i acció.
A més, aquestes ideologies explícites solen tenir una càrrega emotiva (himnes,
banderes, símbols, pancartes...etc.) i altres elements emocionals que fan que la
adscripció a la ideologia sigui identificativa.
La ideologia incorpora consens complert serveix per explicar-ho tot o no sense
fissures.
Té una lògica o caràcter autoritari de la formulació ideològica. La persona que
dirigeix la ideologia es basen en com aquest la dirigeix. Emanen d’una autoritat
forta.
Es caracteritza per una organització col·lectiva que expressa i assegura aquella
ideologia (partit, organització).
b) Implícita no s’explica amb claredat. L’autor Easton parla de diferents ideologies
implícites, que bé poden ser simultànies:
- Partisanes (partidistes) busquen l’acció, consens i demanen una adscripció.
- Legitimadores tendeixen a buscar la legitimació d’aquells que governen.
- Comunitàries  intenten elaborar unitat; agregar.

 Com es diferencien les ideologies?

Quins components o “clevages” (=clivelles) s’han utilitzat per diferenciar les
ideologies? Els politòlegs Lipset i Rokkan estableixen diversos eixos per diferenciar el
conjunt de clivelles que es donen en una societat i que maquen els components que
expliquen dilemes ideològics:
- Propietaris VS treballadors és una divisió fordista, caracteritzada per la lluita de
classes. Per tant, hi ha ideologies que reflecteixen més la realitat dels empresaris i
altres la dels treballadors.
- Església VS Estat si el que explica la forma de fer de la gent són els valors
religiosos o l’ordre i la legalitat que l’Estat incorpora. Hi ha acord? Desacord?
- Urbà VS Rural
- Industrial VS Agrari
- Centre VS Perifèria
Clivelles secundàries:
Tendències ideològiques que es poden sumar a les clàssiques o poden tenir les seves
expressions autònomes:
1) Gènere feminisme com a expressió política i té dos lògies. Feminisme per la
igualtat o per la diferència.
2) Sexualitat heterosexualitat com a obligació natural. LGTB posen en relleu
formes diferents d’entendre la sexualitat.
3) Raça existència de raça o no; elements biològics no; xenofòbia; racisme...etc.
4) Individu i els altres llibertats individuals i capacitat dels individus o acceptar
la lògica comunitària.

6) Les principals ideologies

Les dues ideologies polítiques (en l’àmbit occidental) que van començar a enfrontar-se
en plena transició i que a partir d’aquí sorgeixen el conjunt d’expressions ideològiques
més contemporànies són:
a) El liberalisme En contra del manteniment de l’estat absolut, que no hi hagués
impostos sense representació; idea de límit del poder del monarca; divisió de
poders; estat de dret...etc, components bàsics de llibertats individuals, representació,
sufragi.
Però no hi ha components com la igualtat. Tendeixen a parlar d’igualtat
d’oportunitats que igualtat de resultats (lògica lliberal meritocràtica). L’estat no té
un paper essencial, sinó complementari i el paper del mercat, el poder polític sorgeix
del pacte social (punt en comú amb els conservadors). El pensament lliberal va ser
hegemònic durant el segle XIX i molt influent en el segle XX.
 Del corrent liberal sorgeix conflicte a l’hora del debat sobre la igualtat i apareix el
socialisme (que defensen la importància de igualtat). Corrent més democratitzadora,
entenent la democràcia com el dret a vot universal. La lògica socialista també fa que
sorgissin els socialistes utòpics, científics (comunistes a través de Marx) i els
socialdemòcrates (accepten l’economia de mercat però volen incorporar-hi més
elements de redistribució).
També sorgeix el corrent anarquista en contra de qualsevol submissió al poder
polític, que creuen el l’autoorganització social i en la igualtat.
També hi ha elements liberals i anarquistes o llibertaris no tenen el component
igualitari de l’anarquisme però sí la no submissió a l’estat, però en un context
capitalista.
b) Conservadorisme defensors dels elements que assegurin l’ordre. Després es
trasllada i té diferents expressions. Més autoritat, menys presència de l’estat, més
limitació, reacis al canvi...etc. Ara bé, no són el mateix els conservadors britànics o
francesos, que els nord-americans.
Del conservadorisme sorgeix el feixisme (totalitarisme).
Entre la barreja de liberalisme i conservadorisme sorgeix la democràcia cristiana
que és la doctrina social de l’església amb tendència a un discurs intervencionista.

Nous components de les ideologies, nous eixos

c) Post-materialisme laborals no directament connectats:
1) Enfronta la natura i el desenvolupament moviment ecologista. Lògica de
sostenibilitat (no es pot posar en perill la capacitat de supervivència de les
generacions futures; major equitat..etc). Ara molts neguen fins i tot la
possibilitat de desenvolupament o el “decreixement; degrowth”. Va en
contradicció de que sempre s’avança cap a millor; però ells defensen que
millor no sempre és més.
2) Multiculturalitat o interculturalitat i elements d’hegemonia cultural debat
entre assimilació de la cultura, integració, assimilació, acceptació de la
cultura o bé cal un procés d’acceptació de la diversitat i trobar punts comuns.
3) Enfronta elements de globalització i els elements nacionalistes o localistes
obrir fronteres o protegir qüestions internes.
4) Societat civil i Estat i mercat rebuig de l’estat i mercat i voluntat
d’autoorganització de la voluntat civil (tercer sector)
5) Nord – Sud (més implícit, però també existeix) Aliances del sud dels
països emergents (BRICS) contradictòries al nord.
  TEMA 9 Eleccions i partits
Tot gira d’acord amb dos agents: la ciutadania i les institucions polítiques. Aquests dos
s’uneixen a través de la representativitat. Per tant, s’escullen els representants per part
dels ciutadans. Ara bé, hi ha diverses fórmules per escollir aquesta representativitat. Ja
sigui per sorteig i de manera aleatòria, ja sigui per la lluita o primogènits. Per tant, quan
es parla de sistema electoral s’està fent referència a un procediment que fa que un
conjunt d’opinions ens traslladin en la presa de decisió.

 Dret a escollir i ser escollit

- Quin és el cos electoral. Tots? Per edat? Per nacionalitat? (electors).
- Requisits per ser escollit (electe).
Aquest procediment parteix de la hipòtesi que hi ha un cos electoral prèviament
seleccionat, que ha d’escollir en diferents alternatives i els resultats (número de vots)
s’han de transformar en diputats (350). Ara bé, com es t’enforteixen els conjunt de vots
en el conjunt de persones que és un nombre limitat. El sistema electoral tracta els passos
de convertir el nombre de vots en un nombre determinat de llocs a cobrir. És una
operació que té moltes dificultats i conseqüències, ja que al llarg del procediment es pot
tergiversar molt i manipular. Com es voten? per territoris? amb llistes tancades?...etc.
Per tant, el sistema electoral pot estar tenyit d’elements manipulables que donen sentits
polítics o altres.
(“gerrymandering”capacitat de manipular els districtes electorals per aconseguir el
que volia).

1) Les eleccions
 Tipus d’eleccions:
1- Eleccions competitives hi ha més de dos partits.
2- Eleccions semi-competitives sí que pots escollir però el grau de control i
preeminència, garanties de votar...etc. estan tan determinats que sempre tendeixen a
una banda. Per tant, hi ha democràcia però sempre guanya el mateix partit. “Sistema
de partit dominant”.
3- Eleccions no competitives les eleccions en una dictadura.
El criteri és si les capacitats són altes, limitades o nul·les. També fa referència a si es
podrà canviar el govern o no; en les competitives han de ser suficientment així per a que
hi hagi canvi de govern i quan menys capacitat de substituir un govern és menys
competitiva.

 Funcions de les eleccions. Què es busca?

D’entrada el primer element que cal veure és que les eleccions legitimen l’origen del
poder i posen de relleu que el poder és així perquè ho han decidit els ciutadans. Les
normes electorals han d’intentar aconseguir que les funcions bàsiques es mantinguin. A
l’hora d’analitzar si les circumscripcions són correctes o no, si és adequat o no... la
manera de mesurar si es compleix o no es veure si s’altera les funcions que el sistema
democràtic genèricament atribueix a les eleccions. Paràmetres de valor i avaluació per
saber si és més just o menys un sistema electoral. Hi ha tres funcions bàsiques de les
eleccions:
- Produir representació les eleccions aconsegueixen ser representatives o no? El
resultat representa el que la gent vol?
Hannah Pitkin parla de quatre tipus de representació:
a) Formal és aquella a través de la qual algú autoritza algú a altre a què el
representi. Té molt a veure amb el inici i final a través de si la forma amb la
qual es dona la representació sigui adequada i si la delegació ha de tenir els
resultats que dóna lloc a la representació. Tenen a veure tant amb el inici de la
representació com el final d’aquesta.
b) Simbòlica és més a distància. Tal grup o tal persona ens representa encara que
no hi hagi cap vincle amb aquella persona (Ex: jo em sento representada per la
Ada Colau tot i que no tingui cap relació amb ella i ni sigui escollida ni res). Té
a veure amb el que fa algú i com una altra persona s’hi identifica.
c) Descriptiva és la representació mirall. La persona em representa perquè és
igual que jo, té les mateixes condicions que de vida que jo i pateix els mateixos
problemes i és com si fos jo. Si descric a aquesta persona m’estic representant a
mi
d) Substantiva si jo no puc fer tal cosa, una altra ho fa per mi. Relacionada amb
el “fer”, no en el fet que s’assembli, m’identifico o ho he contractat.
En democràcia la més important és la primera. Però des del punt de vista simbòlic té
molt a veure amb la legitimació. Evidentment el punt central és la representació formal
però la resta també és important per valorar si funciona la idea de representació.
El principi de sufragi censatari i universal era que hi havia un límit en els requisits per
participar en la representivitat formal.
També influeix el tema de:
- Algú representa representants. La representativitat implica la diferència entre
democràcia directa o representativa.
- Algú és representat representats. De fet, el lloc concret és on hi ha uns presents
que representen a uns absents. La relació és recíproca
- Alguna cosa és representada elements que constitueixen la representació. Es
poden representar persones (individus o col·lectius), opinions, interessos, territoris,
classes, grups...etc. En els sistemes electorals es parlen bàsicament de la
representació de persones i de territoris.
La representació implica mandat imperatiu o no la no existència d’aquest mandat és
poder fer el que vulguis un cop escollit. No es té capacitat de decidir, sinó un encàrrec.
Un cop es deixa de fer això es produeix el que s’anomenen “trànsfugues”. L’escó que
aconsegueix és seu, no del partit. La idea del no mandat imperatiu és de si un cop ets
escollit no representes els qui et van escollir sinó a la comunitat. Un cop els partits són
escollits tendeixen a manipular el sistema per seguir estants escollits i pensen com
poden treballar el sistema per a que els hi garanteixi més continuïtat.
També és important tenir en compte que la representació passa en algun lloc concret (on
es dóna aquesta representació?).
- Produir govern Han servit per a que algú governi i faci coses en nom de tots?
Durant l’època del liberal a mesura que el sistema va anar més representatiu, el
govern va tendir a ser més representatiu del parlament. Actualment, es veuen més en
la clau dels governants que no pas de la representació. La funció que abans no tenia
tanta importància ha anat adquirint significació. Ara bé, no sempre tenir més vots
significa que aquest serà el govern. No sempre la majoria electoral implica capacitat
de govern, hi ha més elements de poder.
La capacitat de crear govern és més fort en uns sistemes que els altres. En el sistema
presidencialista el vot és més directe perquè es genera poder directament, mentre
que en el sistema parlamentari és més indirecte perquè no és el vot sinó el parlament
el que es crea el govern.

- Aconseguir legitimació es pot considerar legítim? O hi ha agut moltes

irregularitats durant el procés electoral. Les eleccions són la “missa de la
democràcia”, un ritus. Manifesta el caràcter democràtic. Transfereix carisma al
govern.Les eleccions generen la sensació d’integració, comunitat que decideix.
També ofereix la idea d’igualtat, no hi ha cap vot més important que l’altre.
Funció comunicativa tot i que no es parli molt de política és un moment en el qual
hi ha comunicació i es discuteixen problemes generals, es parla més de política.

Molts d’aquests elements han entrat en crisi globalització. Hi ha una crisi d’eficàcia.
Produeixen govern o gent que diu que representa?
Sistema amb claus del segle XIX i no pas del segle XXI tot relacionat amb la
representivitat i superar la intermediació que tenien sentit en el seu moment però
actualment ja no és tant imprescindible. El canvi tecnològic ha accelerat la crisi de la
intermediació i és un problema que no està resolta. Ha canviat la societat i l’economia
però no la política.

 Electors i electes
Capacitat de ser elector a través de:
- El cens  qui estigui inscrit en el cens podrà votar.
- Nacionalitat només poden votar en les eleccions generals aquells que tinguin la
nacionalitat perquè estan interessats en els “assumptes nacionals”. L’excepció són
les eleccions locals però per reconeixement mutu.
- Edat debat entre 18 i 16.
- Sexe
- Drets civils inhabilitats per poder votar i necessiten un tutor o tutora.
- Domicili
- Caràcter econòmic
- Incapacitats com per exemple els condemnats, els militars (ni escollir ni ser
escollits).
- Facultatiu la idea de l’obligació. Si no vas a votar et sancionen o si no s’aplica la
sanció consisteix en incloure a la persona en una llista en el que s’inhabilita en el
funcionariat.
Capacitat de ser electes a través de:
- Requisits empadronament en el lloc on es presenta.
- Incompatibilitats si ets jutge, sacerdot, militar...etc. no pots presentar-te a les
eleccions.

 El vot
El vot és l’eina a través de la qual s’expressa una voluntat política en relació a unes
eleccions. El vot ha de ser:
- Igual el valor que tenen els vots han de ser iguals, independentment de la seva
classe social, religió...etc.
- Secret és un fet essencial, perquè permet que sigui personal i íntim. A més, no es
pot modificar i garanteix la independència. El vot electrònic proposa un mecanisme
més senzill a l’hora de votar, ara bé és difícil ja sigui per la dificultat en relació a la
gent més gran i pel que fa a la opacitat d’aquest vot.
- Directe pot haver casos en els quals s’escullen uns compromissaris que sí tenen
un vot directe.
- Lliure és a dir, que no hi hagin manipulacions, coaccions ni coercions,
caciquisme...etc.
- Obligatorietat o no del vot.
Aquests, per tant, són els elements bàsic que ha de tenir un règim electoral en un
sistema democràtic.

2) Formules electorals
Són les maneres a través de la qual es porta el nombre de vots en relació amb el nombre
d’escons que s’han de cobrir. Hi ha dos grans sistemes electorals en els quals els
diferents països acostumen a distingir-se.
A) Sistema majoritari
B) Sistema proporcional
(també hi ha sistemes mixtes).
Ara bé, per entendre els dos sistemes, cal abans considerar diversos elements:
1) Circumscripció és un espai/territori/àmbit en el qual s’escullen un conjunt de
representants. Les circumscripcions ja poden ser:
- Uninominals només es pot escollir un representant.
- Plurinominal es poden escollir més d’un representant.
(Nota: és possible pensar en un sistema proporcional amb sistemes uninominals?
Lògicament no, perquè seria una contradicció. Com més gran sigui una circumscripció,
més proporcionalitat hi pot haver).
2) Fronteres de les circumscripcions és important, perquè segons com es
divideixi un territori es pot manipular el resultat electoral. Hi ha dues menes:
- Una divisió que ja existeix (municipi, comarca, província...etc), és a dir, no és ad
hoc per les eleccions.
- Una divisió a propòsit per les eleccions. Evidentment, si es fa això és perquè es vol
manipular el resultat; fet conegut com el “gerrymandering”.
 3) La llista és el lloc on es col·loquen els candidats. Hi ha diversos tipus de
llistes:
- Oberta o tancada: fa referència a si es poden o no posar noms a la llista dels
candidats de diferents partits polítics (conegut com el “panchage”).
- Bloquejada o desbloquejada: fa referència a la possibilitat de canviar l’ordre dins de
la candidatura d’un partit.
- Preferent o no preferent: indica si una persona pot posar una preferència indicativa
en les llistes i canviar l’ordre. La gent por intervenir més, però genera un conflicte
dintre dels candidats del mateix partit.
4) Tipus de vot
- Únic: és a dir, pots escollir una persona o un partit.
- Múltiple: pots escollir tants noms com escons s’han de cobrir.
- Limitat: només pots escollir una part.
5) Barrera mínima per a que es comencin a comptar els vots d’un partit es
necessita un determinat tant per cent sobre els vots emesos (3% en el cas de
Catalunya).
Nota: és important tenir en compte que no hi ha neutralitat a l’hora de elaborar una
fórmula electoral. Un cop ha guanyat un partit polític, aquest no voldrà que es canviï el
sistema a través del qual ha guanyat, sinó al contrari. El incentiu, de fet, arriba quan un
partit té totes les possibilitats de perdre les eleccions i les vol canviar per guanyar.

 Regles de distribució del vot

És a dir, a través de quines maneres es pot traslladar el nombre de vots amb el nombre
d’escons?
1) Sistema majoritari hi ha de diversos tipus:
- Majoria simple: és el sistema per excel·lència i consisteix en què guanya la
representació del candidat amb més vots (independentment dels altres candidats, els
quals perden els seus vots). Aquest sistema s’ha d’aplicar a circumscripcions
plurinominals.
(copiar esquema)

Això fa que es tendeixi al bipartidisme. El tercer partit, tot i tenir més

representació que els altres en la suma de les circumscripcions, perd el seu vot i
no tindrà cap representació. Per tant, no consisteix en tenir més vots, sinó que el
que més vots té en cada circumscripció se’n porta la representació.
- Majoria absoluta: aquest sistema consisteix en què guanya qui té més del 50% dels
vots. Si cap dels candidats obté més del 50% dels vots s’ha de fer una segona volta.
En la primera volta es presenten tots els partits, mentre que en la segona només els
dos partits que han obtingut més vots. Per tant, és un sistema que intenta combinar
pluralitat en la primera volta i assegurar govern a la segona.
Però aquí hi ha un possible problema i és que provoca una gran demanda als
ciutadans, ja que han de votar dues vegades. Per tant, el que es fa és agafar una llista
i col·locar per preferències quin és el que s’escull a la primera volta i en el cas de
que es fes una segona volta qui seria el candidat. Ara bé, el recompte per part dels
funcionaris és molt laboriosa. (Ex: a Irlanda utilitzen aquest sistema i poden trigar
fins a 3 dies en fer el recompte; en canvi a Suïssa es fa amb el vot electrònic i triga
un quart d’hora).
2) Sistema proporcional aquest sistema intenta fer que, per exemple, si un partit
ha aconseguit el 30% dels vots, acabi tenint al voltant del 30% dels escons, és a
dir, intenta fer que la distribució dels vots estigui el més ajustada possible als
resultats electorals.
Ex:
A 220.000 2 20.000 2
B 150.000 1 50.000 2
C 135.000 1 35.000 1
D 55.000 1 0 1
E 4.000 0 0 0
TOTAL 600.000 6

La proporció té tendència a treballar sobre una quota. Si tenim 6 escons

disponibles i 600.000 votants, hi haurà 100.000 votants per escó. Evidentment,
això no quadra perquè en tenen més que això, per això els vots que sobren es
van afegint.
És més injust pels partits que arriben al 100.000, és a dir, el partit C però no el
seu escó val molt més que l’escó del A o el B.
Aquesta seria la fórmula bàsica, però hi ha una altra que es diu la fórmula de
HOND.
(copiar quadre)
 És menys plural que el d’abans i tendeix també al bipartidisme.
Un altre sistema és el de Saint Logue fa el mateix però modifica el factor de
divisió (buscar això a la wikipedia!).
Per tant, la manera a través de la qual es distribueixen els vots és quelcom polític
i mai serà neutral.

Activitat exemple 2 (resum de tots els sistemes) a Barcelona tenim 50 diputats.

1) Segons el sistema majoritari hi haurà 1 diputat per cada circumscripció. El
sistema és més personalitzat.
2) Segons el sistema majoritari simple es podran votar tots i després els dos més
votats.
3) Segons el sistema de majoria plurinominal el primer que arriba se’n porta els
50 diputats.
4) Sistema proporcional i s’aplica el sistema de HOND
5) Sistema alemany permet que dels 50 diputats, 25 s’escullin a través de les
llistes i l’altra meitat a través de les circumscripcions, de manera que hi ha dues
urnes (vot dual) i es pot escollir el partit en un o a la persona que no té perquè er
del mateix partit a un altre (que ha de ser popular i reconegut pel seu partit i pel
poble) o bé pot coincidir partit i persona.
(mirar fitxa dels sistemes electorals)

 Quin és el millor sistema?

Sistema majoritari més govern i estabilitat
- Avantatges: sistema més estable i més fort. Més personalització en les opcions
polítiques (es voten a més persones que a partits) i, per tant, una ideologia més
difusa i menys concreta de manera que es té una tendència a ocupar el centre
(l’esquerra de la dreta coincideix entre l’esquerra de la dreta). També es troba la
idea d’eleccions com a referèndum és si una persona o l’altra. Hi ha més
bipolarització, però no conflictiva (perquè ocupa el centre).
- Desavantatges: no respecte a les minories (ja que es perden els vots) i no pluralisme;
pèrdua de vots; tendència a la uniformització (política més plana).
Sistema proporcional més pluralisme i representació
- Avantatges: el sistema és més democràtic, perquè representa les opinions diverses,
més pluralisme i respecte a les minories.
- Desavantatges: més dispersió; inestabilitat; més possibilitat de bloqueig del sistema.

3) El comportament electoral
A què es pot atribuir i com es poden estudiar les conductes d’estudi de la gent? Si es pot
preveure o no i com es poden establir elements de causalitat? Com es formen les
preferències dels ciutadans? Què fa que prefereixin un partit o altre?
L’estudi té tendència de fer-se per aregats socials o bé per individus (teories
contraposades). Les tècniques en cada cas poden ser diferents.
- L’estudi per agregats acostuma a dir-se “estudi ecològic” i té a veure amb l’ambient,
espai...etc. En aquest cas, les tècniques d’estudi ecològic es tenen en compte estudis
històrics, geogràfics i estadístics.
- L’estudi per individus, el tipus de mecanismes per estudiar-ho és a través de les
enquestes (determina tendències), els panels (preguntar sempre a les mateixes
persones de manera longitudinal) i els focus grup (agafen una sèrie de gent amb
característiques semblants sobre algun tema en concret i se’n treuen elements que
permeten millorar i matisar el que les enquestes diuen).
Els grans temes del debat electoral és adscripció de vots i raó d’abstenció, ja que els
partits volen saber com atreure als votants.

 Tres grans teories sobre el comportament electoral

- Teoria sociològica: elements de classe, d’educació, de nivell de renda...etc. De
manera general es tendia a atribuir els vots d’esquerres als nivells de renda més
baixes i més dificultat econòmica; i al revés amb els vots de dretes (clau fordista).
Es tendia abans, perquè actualment les dades mostren altres coses, tot i que la
tendència hi és.
Una altre qüestió sociològica és el tema ètnic, la llengua, la religió...etc.
caracteritzen comportaments electorals. A vegades es produeix el fet que existeixen
les condicions socials determinades, però malgrat una preocupació no existís una
força política que representa un sector. No sempre l’existència de factors no
significa que existeixin partits que ho representin.
- Teoria racional la gent té tendència a votar aplicant un criteri econòmic (aquell
que satisfaci els meus interessos) i no hi ha una seqüència de vot. Ha sigut criticada
perquè explica poc.
- Teoria psicològica (és la teoria política més dominant) pel que fa a la identificació
dels partits, hi ha una tendència a mantenir la fidelitat en el partit, és a dir, com
mesurar la volatilitat del vot.
El índex de volatilitat és a través de la fórmula:
Percentatge de canvi de vot / 2 = Índex de volatilitat
Aquest índex serveix per fer l’anàlisi comparat entre països (els sistemes
majoritaris són més inestables i hi ha transferències de vot molt gran).

 Elements que expliquen l’abstencionisme

Tema preocupant, en els països on no hi ha vot obligatori.
- Població envellida  les condicions físiques no permeten anar a votar.
- Condicions físiques del lloc on viuen els ciutadans i els agregats urbans són molt
dispersos.
- Empatia política poc interès (apolítics) o el radicalisme polític (entre la població
més jove).
- Sensació de que es voti o no, les condicions de les persones no variaran. El sistema
polític no expressa les necessitats. Desconfiança i decepció provoca abstenció
  Altres formes de participació electoral
- Referèndums (Itàlia referèndum abrogatiu per eliminar una llei que ja existeix).
Influències sobre el sistema electoral:
- Elements de termini com més tendències a llarg termini com més es relacionin
amb factors sociològics. Com més estables siguin els partits, més important són els
factors a llarg termini.
  Tema 10: Actors polítics
“Els partits polítics es defineixen com una agrupació organitzada i estable que busca el
recolzament social, que defensa una ideologia i un programa polític amb la finalitat de
competir pel poder i participar en la direcció de l’Estat”.
La última part d’aquesta frase és la diferencia bàsica entre els partits polítics i els
moviments socials, ja que l’objectiu d’aquests no és accedir al poder, sinó proposar
alternatives, influir...etc en el poder. En canvi, els partits polítics busquen exercir el
poder.
La definició defineix bé el concepte, però no explica el inici dels partits, al llarg del
segle XIX. Els partits van lluitar a una idea contrària a la que tothom actualment dóna
per suposat. Hi havia una lògica anti-corporitària durant l’Estat Lliberal i no hi havia
una mirada col·lectiva, és a dir, estava tot més individualitzat. De fet, en aquest context
votava molt poca gent i els parlamentaris no rebien un sou (per tant, només s’hi
dedicaven a la política aquells qui s’ho podien permetre).
Els partits han sigut estructures de les institucions representatives i en un passat volien
buscar els interessos de la societat. Dels grups parlamentaris es van crear els partits.
L’origen, per tant, està en aquesta lògica d’agrupació en les estructures ja organitzades.
Dels parlaments es creaven grups de debat (fora d’ell) de manera que s’agrupaven
aquells que tenien afinitat en les opinions i seguidament fundaven el partit polític. Així,
l’origen dels partits són els partits d’elit o de notables.

 Les causes dels orígens dels partits polítics.

Es poden explicar a través de tres fets importants que expliquen l’arrelament dels partits
en l’estructura social:
1) Presència institucional en les organitzacions representatives grups parlamentaris.
En l’Estat liberal no hi havia grans contradiccions pel que fa al poder polític, ja que
només estava representat el poder burgès. Si algú votava un partit i no un altre, no
era perquè s’hi jugués els seus interessos, sinó per l’afinitat més o menys amb un
candidat. Per tant, dins del parlament els grups parlamentaris no tenien gaires
controvèrsies. Així, al marge del parlament es buscava suport d’altres sectors.
Consisteix en una lògica que va de les institucions a la formació de partits.
2) Gestió de l’administració exercici dels càrrecs públics (=spoil system). El spoil
system és una pràctica que consisteix en oferir llocs de treball en l’administració del
partit a canvi de vots. La pràctica es la va iniciar un president dels EEUU Jackson i
li va funcionar bé. En la següent legislatura, un altre president va fer el mateix, però
no va donar-li el càrrec a una persona a la qual li havia promès i aquest va matar al
president. La versió actual del spoil system és el clientelisme i la corrupció.
3) Ampliació del sufragi i eleccions més competitives creació del concepte de partit
modern. Hi ha una pressió social darrera, ja que això no va ser iniciativa pròpia de
les institucions i el poder. A mesura que s’amplia el sufragi, es passa dels partits
d’elit i més burgesos als partits més populars. La lògica, aquí, és contrària a la
lògica dels partits burgesos, perquè sorgeixen de plataformes de ciutadans que
decideixen crear un partit. Pel que fa al sistema britànic, hi havia els whigs (liberals)
i els tories (convservadors), però al inici del segle XX apareix el partit laborista
 finançat pels socis del sindicat que crea el partit. Per tant, és la organització de la
societat que lluita políticament per accedir al poder.
La força dels partits burgesos era estar en les institucions, mentre que altres tipus de
partits provenen de la força de les masses. En els partits de masses, els aspectes
organitzatius són molt més importants, tendeixen a tenir elements molt ideologitzats,
mentre que els altres estan dirigits als interessos. El partit comunista és un bon exemple
d’això, ja que presenta la idea rígida del centralisme democràtic format per cèl·lules que
composen les parts més petites del cos amb un nucli bàsic. De fet, tenen aquesta
estructura per protegir-se dels mecanismes de repressió, ja que sorgeixen en la
clandestinitat.
(copiar línia)

Més endavant, a partir del segle XX apareixen els partits d’empresa o els “catch all”
parties. L’expressió expressa els partits que ho volen enganxar tot i els hi és igual la
ideologia i augmenta la idea d’organització per conquerir el poder. Tenen la tendència
d’ocupar el centre i evitar espais extremistes per no perdre la capacitat de vot. Per tant,
consisteix en la idea de buscar governar, més que ser fidel a una ideologia. Els factors
ideològics disminueixen i es veuen rellevats altres aspectes.

 Partits de masses VS partits d’electors.

Partits de masses Partits d’electors
Hi ha elements molt burocràtics. És més professional, ja que el que aquí
Hi ha partits d’afiliació amb forts llaços interessa és treballar amb gent amb bons
ideològics i una organització jeràrquica i coneixements econòmics, estratègics,
vertical. publicitaris...etc.
La importància la te la direcció del partit. Elements més electoralistes i amb uns
Finançament prové de les quotes dels lligams febles (el més important és
afiliats. l’electorat).
La ideologia juga un paper molt Importància dels càrrecs electes i, per tant,
important, per no dir essencial. de les institucions.
Finançament prové dels grups d’interès, de
donacions particulars i d’institucions
públiques.
Hi predominen els “issues” i el lideratge
de la persona.

 Organització dels partits polítics

La primera idea és la figura de la piràmide formada per les organitzacions de base, amb
un segon nivell que és l’àmbit de caràcter territorial i de província..etc i finalment la
direcció del partit. Cada un dels nivells acostuma a tenir una direcció pròpia. En cada
esglaó hi ha una estructura organitzativa i són de caràcter electiu (selecció prèvia de la
candidatura). Dins del partit hi ha diverses estructures:
- La cúpula dirigent
 - Posició del poder
- Permanents (els que estan en el interior de la organització) acostuma a ser
anomenada “l’aparell” o el nucli dur de l’organització.
- Els militants (que paguen la quota i participen en les reunions)
- Els simpatitzants (són externs)
Dins de cada partit hi ha els corrents o conflictes ideològics. Un conflicte típic entre els
afiliats i militants amb el electes representants de les institucions és que es prenen
decisions sense el consentiment dels electors. Per tant, hi ha tensions entre els dirigents i
l’estructura de partits.

 Finançament dels partits

Els partits, són, les màquines d’organització de conquesta de poder. A mesura que els
partits de masses perden el seu caràcter ideològic, la política es converteix en la pràctica
de posar èmfasi en els papers institucionals i, sobretot, en la campanya electoral
propera. Això implica una gran quantitat de despesa, en actes, cartells, pancartes..etc.
De fet, com més augmenta el sufragi, més augmenta el finançament dels partits.
Per tant, aquí es troba el fet característic de la política actual en la mesura que es
professionalitza la política i apareixen, fins i tot, empreses de “fund raising” que són
empreses que intenten buscar maneres d’augmentar els ingressos dels partits.
Un altre mecanisme de finançament és el clàssic, per contribució dels militants. Però en
la mesura en la que la militància en partits ha baixat es va fent insuficient.
Per tant, apareixen altres mecanismes que és a partir d’aportacions “voluntàries” de
particulars al partit. A més, hi ha també els crèdits bancaris que, evidentment,
provoquen una mena de condicionament en les decisions polítiques.
També es poden fer donacions d’empreses, amb la mateixa controvèrsia que abans, ja
que ningú regala els diners.
Finalment, també pot provenir de les fonts públiques, ja que l’obtenció d’un escó
implica disposar d’un tant per cent de subvenció pels vots recollits. Hi ha dues lectures
d’aquest fet. D’una banda, es considera un reconeixement per part de les institucions
democràtiques i és una mostra de neutralitat política. D’altra banda, fa difícil que els
partits més nous puguin accedir a la representació perquè no tenen el coixí. De fet, tot
està pensat per a que els partits nous no tinguin representació; fet que no deixa de ser un
tret de conservadorisme.
El tema del finançament públic ha sigut, també, tema de molta controvèrsia, perquè està
molt relacionat amb els sistemes de corrupció i legalitat, sobretot pel que fa als temes de
contractes de les administracions, canvis en els qualificacions urbanístiques i
disposicions normatives. Són mecanismes en els quals es mouen una gran quantitat de
diners, gairebé el 40% del PIB. Per tant, són una font de corrupció que ja poden ser
personalitzades o de tot el partit en general.
El finançament és el punt feble dels partits, ja que com més independent
econòmicament és un partit més capacitat de decisió i autonomia té (menys influències
de l’exterior).
  Funcions dels partits
1) Legitimació del sistema polític els partits expressen opinions polítiques
diferents dels interessos/ideologies/idees de la societat. Si no hi ha partits, hi ha
gent que no te forma d’expressar la seva veu. Com més nombre de partits, més
pluralitat i, per tant, més legitimació.
2) Integració i mobilització dels ciutadans capacitat de mobilització. Una
democràcia més activa quan hi hagi més participació i gent implicada en la
política (indici: abstenció i desmotivació; majoria silenciosa i acceptació).
3) Representació debat en els sistemes electorals. Hi ha alguns que permeten
millor que altres que hi hagi representació política. Depèn del sistema
electoral/barrera mínima/ les circumscripcions...etc. si la representació està més
o menys desenvolupada.
4) Estructuració del vot popular com es passa d’un determinat nombre de
població en un nombre determinat de partits; de la pluralitat ideològica s’ha de
passar i conformar-se en un nombre d’opcions molt petita.
5) Agregació d’interessos diferents Forma de reduir la complexitat d’opinions a
unes quantes opcions que, per agregació, es conformen interessos diferents.
6) Reclutament de líders (dirigents) per ocupar càrrecs públics aquí fa referència
a persones; a la selecció d’elits dirigents (o els esculls tu o es posaran des de
fora). Tensions dintre del partit, perquè constitueix un mecanisme de “selecció
de personal” i element de meritocràcia i no pas per capacitats polítiques.
7) Formulació de polítiques públiques (programes d’actuació) de les
administracions Han de ser capaços de presentar programes d’acció.

 Sistema polític
De fet, els partits depenen de com funciona el sistema polític, influenciat per un
determinades condicionants:
- Marc constitucional.
- Sistema electoral.
- Mitjans de comunicació  tecnologies de la comunicació.
El sistema polític està format per diversos agents que són els indiferents (abstenció), els
votants, els simpatitzants i els militants (=tenen drets i deures dins del partit i paguen les
quotes)
Robert Michels Llei de ferro o llei d’oligarquia que afirma que quan es parla
d’organització es parla d’oligarquia i jerarquia, elitisme, que concentra capacitats de
decisió. És una tendència natural de les organitzacions i és una tendència emocional de
les masses; li interessa reconèixer el partit amb una figura; personalització estimada per
part de la gent, ja que identifiquen els ideals per una persona i el que reflecteix. Ara bé,
és inevitable? Segons Michels sí. De fet, la gent tendeix a votar menys a les eleccions i
allunyar-se dels partits; de no-identificació.

 Elements que condicionen els sistemes polítics

Hi ha alguns elements que expliquen perquè determinats països tenen més o menys
partits.
1- Element ideològic hi ha conflictes que en determinats països tenen unes
característiques o altres; segons les diferències territorials, religioses, culturals,
lingüístiques. Això pot explicar el nombre de partits que hi ha.
Rokkan estudia de les clivelles “cleavages” o “issues”; Hi ha diversos ítems que
provoquen la diferenciació com la formació dels estats (en un lògica centralitzadora
provoca que hi hagi més partits que defensen els interessos de la perifèria;
confessionalitat de l’estat). A mesura que apareix la revolució industrial apareixen
partits més agràries o industrials (rural VS urbà; treballadors VS empresaris...etc).
Canvis estructurals produeixen canvis en el sistema de partits.
Emergeix un cleavage nou participació directa VS representativa (de la
wikidemocràcia).
2- Models de competició no a tot arreu els partits competeixen de la mateixa manera.
Te a veure amb elements estructurals i algunes regles que fan que un sistema sigui
més competitiu o menys.
3- Fraccionalització dels partits:
- Nombre de partits.
- Distribució més o menys igualitària dels percentatges de representació que
obtenen.
En el nivell de fraccionalització zero és hi ha un partit i un país que te tots els
vots. En la meitat un partit amb dos partits que cadascú te el 50% dels vots.
En l’altre extrem al revés; un país amb nou partits que tots ells tenen el mateix
nombre de vots.
Més fraccionalització:
- Avantatges: pluralitat, representar les diferències.
- Desavantatges: més difícil la formació de govern estable; sistema més
polaritzat sense consens
Menys fraccionalització:
- Avantatges: més estable
- Desavantatges: opinions que es perden
No hi ha nexe de causalitat; hi ha països com Finlàndia o Dinamarca que tenen índex de
fraccionalització molt alts però els governs són estables.

 Tipologia de partits
Quants partits estan representats en el sistema polític? Hi ha diversos autors que han
treballat amb aquest tema:
Duverger Distingir tres grans sistemes de partits al món:
- Partit únic un partit que governa i és hegemònic.
- Bipartidisme
- Multipartidista
La Palombara sistema de partits més o menys competitius. No hi ha prou amb
classificar els partits segons el nombre, sinó també pel grau de competitivitat interna.
Sartori és la fórmula més utilitzada actualment. Treballa amb elements de distància
ideològica, és a dir, si hi ha més distància entre els partits i incorpora la idea de què hi
ha partits més moderats (centrípets) i altres més polaritzats (centrífugs). També
incorpora la idea de:
- Sistema de partit únic exemple de la URSS, Cuba o Xina. No hi ha un
partit que vagi predominant, sinó que només es presenta a les eleccions un
partit i, per tant, la fraccionalització està en el 0.
- Sistema de partit hegemònic exemple de Mèxic i el (PRI partido
revolucionario institucional).
- Sistema de partit predominant no ho controla tot, sinó que competeix i
arriba a ser partit.
- Bipartidisme (bipartidisme perfecte o imperfecte) dos partits que van
canviant. És perfecte quan hi ha dos grans partits que es reparteixen el
territori de manera igual i guanyen per torns; és perfecte quan hi ha dos
partits principals però un partit minoritari amb el qual es fa col·lisió.
- Pluralisme moderat diversos partits amb tendència a la proximitat
ideològica; posicions centrípetes. Ex: suïssa.
- Pluralisme polaritzat més distància entre els partits (posició contrària a
l’anterior). Molts més vots en els extrems de la distribució del partit. Ex: 2a
República espanyola.
- Atomització  ex: Indonèsia; Israel..etc sense definició clara dels partits
situats en eixos

 Quins factors que afavoreixen que hi hagi més o menys partits?

- Factors socials desigualtat de classe (polarització i més nombre de partits).
Si hi ha més igualtat es tendeix al centre i un pluralisme centrípet.
- Caràcter ideològic religió i caràcter de valors.
- Caràcter històric llengua i cultura.
- Factors institucionals tipus d’estat més o menys centralitzat.
- Relació entre sistemes electorals i sistemes de partits el sistema electoral
afecta al nombre de partits. Teòricament i tendencialment els sistemes
majoritaris disminueixen el nombre de partits i al revés.
  Tema 11: Comunicació Política
Pel que fa a la informació, hi ha una separació entre sistema polític, mitjans de
comunicació de masses i la ciutadania, tots amb un cert contacte de manera que el poder
tenia la potestat de controlar la informació. Ara bé, actualment, tant la ciutadania com el
sistema polític està dins dels mitjans de comunicació de masses. Les relacions entre
sistema polític i ciutadania està constantment mediatitzada per la televisió.
Els mitjans de comunicació van passar de la comunicació de masses per ràdio per la
televisió i premsa, que va canviar la forma de fer campanyes polítiques. Actualment,
Internet ha substituït els mitjans de comunicació tradicional.

1) Comunicació política
Concepte vinculat amb la informació i decisió. El poder sempre ha volgut justificar les
decisions que pren i hi ha un argumentari en relació al poder i la societat. Això fa
referència als problemes, les alternatives per solucionar-ho i finalment la decisió de si es
pren una cosa o l’altra.
- Problemes
- Alternatives
- Decisió
Tema d’agenda és el que fa que hi hagi que uns problemes es tractin o no, hi ha
problemes que es fan sentir més o altres menys. Pel que fa a la decisió també cal tenir
en compte quines seran les conseqüències. Interessa veure com afecten a aquestes
qüestions els mitjans de comunicació.
A l’estat lliberal els mitjans de comunicació estava molt limitada, evidentment influït
pel fet de que no hi havia la tecnologia suficient, però igualment el sistema era molt
elitista, sense campanyes electorals de caràcter massiu...etc. La comunicació no existia i
era marginal; a més, la població era analfabeta (tot era d’oïdes).
Amb el sistema democràtic (també des del punt de vista educatiu) les decisions són
col·lectives i, per tant, la hipòtesi és que tots prenen part de les decisions. “homo
economicus” hipòtesi dels neoclàssics: totes les decisions són racionalistes; no inclou
les emocions, solidaritat...etc. Un element clau per prendre decisions racionals és la
informació. La crítica és que no tenim tota la informació i decidim a partir del que
coneixem. La informació te una presència important.
En relació a les tres cares del poder, la tercera cara del poder és la que interessa (teoria
de Lukes)A té poder sobre B si aconsegueix que B pensi que aconsegueix decidir de
manera lliure, però en realitat està influït per A. Per tant, això fa molt important el debat
de comunicació política, en tant que la comunicació te el poder de influir
Dret a la informació tothom ha de tenir accés a tota la informació possible, de manera
que permet una imatge plural.
Entre les evidències, arguments i persuasió està mediatitzat per els mitjans de
comunicació de masses. Relacionen els tres elements claus (sistema polític, ciutadania i
mitjans). A més, aquestes tres estan relacionades entre elles i a més tenen un punt en
comú. La teoria actual és que els mitjans de comunicació de masses engloben tant el
sistema polític com a la ciutadania. “Allò que no es comunica no existeix”.
En primer lloc, la primera gran onada de mitjans de comunicació va ser la premsa,
després la radio i la televisió i, actualment, Internet com a espai de comunicació. També
es poden incloure els àmbits de les arts( cinema, pintura, llibres)....sistema cultural que
incorpora informació.
L’opinió pública no existeix tècnicament, ja que és un element abstracte, de la mateix
amanera que no existeix quelcom anomenat “electorat” o “ciutadania”. Serveix per
simplificar la realitat infinitament plural.

 Relacions sistema polític, mitjans i ciutadania.

- Relació entre el sistema polític i els mitjans de comunicació: el sistema polític
regula els mitjans de comunicació i qui te llicència per fer un diari, una televisió,
una ràdio...etc. Per tant, està capacitat per reglamentar en tant que és un poder.
També la gestió d’aquesta informació (rodes de premsa), com es dóna? Es dóna
tota? Les rodes de premsa estan mecanitzades pel mecanisme de les preguntes per
part dels periodistes.
Un altre mecanisme són les fonts d’informació: filtrar certes notícies (què diu la
gent?). Hi ha una relació directa de comunicació institucional, anuncis...etc. L’ús de
la comunicació institucional és un mecanisme per informar, però també per decidir a
quin mitjà de comunicació es posarà (les xifres de publicitat que creen problemes
econòmics). La política utilitza aquest mecanisme per aconseguir publicitat
(propaganda no és igual a comunicació institucional quan s’incorporen arguments a
més a més, mentre que només la comunicació institucional es reflecteixen els
evidències).
S’ha de destacar la relació entre al capacitat crítica de la periodista...etc, mostrar
independència. Alguns mitjans de comunicació poden ser més partidistes, també hi
ha la premsa groga (sensacionalistes) i fan referència a la vida privada dels polítics.
- Relació de la ciutadania i el sistema polític com es relaciona? Les possibilitats
són molt inferiors. Els vots són el mecanisme més clar per informar i l’altre
succedani són les enquestes. També es poden realitzar debats públics, en el qual els
ciutadans escollits “aleatòriament” fan preguntes als polítics.
- Comunicació de masses i ciutadania capacitat d’informació i autonomia (i hi ha
gent que es subscriu a un diari perquè busca que s’informi les opinions que vol
escoltar).
La comunicació política és la capacitat d’intercanvi i fidelització en el camp de la
comunicació. Com que és un tema central, aquest s’ha convertit en un tema polèmic.
Per exemple, la relació sistema polític i mitjans de comunicació ha fet que s’hagin crear
organitzacions (C.A.C) per regular els minuts de cada polític en la televisió....etc.
Evolució: anys 40’60 institució cap a ciutadania (molt unilateral) i un procés de
comunicació política vinculat a propaganda (ex: Roosvelt a la ràdio una de les
primeres comunicacions polítiques directes). El salt es produeix als anys 60-90 perquè
la televisió es converteix en un fet essencial perquè és diferent escoltar el polític que
veure el polític (imatge, forma de vestir, manera de comportar-se). Per tant, hi ha la
mediació del “personatge” i es personalitza la política. No és tant un tema de partits sinó
el líder que apareix en televisió. Hi ha menys partidisme i creixen els elements
personals i de imatge. Sorgeix l’anàlisi científic de la comunicació. La televisió va
canviar la idea de campanya electoral, perquè abans el pes ideològic estava molt més
clar i pugen els elements de personalització.
A partir del 90 en endavant, el sistema és diferent ja que s’entra en una lògica de temps
real de la política; no hi ha un formateig de la informació sinó que se sap què passa en
qualsevol moment. Hi ha molts canals (a España hi havia 2 canals, però actualment hi
ha moltes televisions comercials) a més de la capacitat d’Internet i controlar-ho. Per
tant, la política es professionalitza i es contracte a assessors professionals. També
genera competència entre mitjans, per veure qui pot ser més influent. La pluralitat fa
que els mitjans busquen els nínxols (a qui m’adreço).

 Actors en la comunicació política

- President  m’agrada aquesta persona o no, personalització molt gran. Aquí s’ha
creat l’estructura del “media managment” (spin doctors) o gestor de la informació i
controla què s’ha de dir, com s’ha de dir i quan s’ha de dir. Tema clau són les rodes
de premsa el tema central és com actuar davant dels periodistes (la informació que
es vol donar i la que no es vol donar).
- Govern
- Parlament  te una menor presència en els mitjans de comunicació. Com a màxim
es mostren les preguntes.
- Partits hi ha molts partits que s’han creat a través dels mitjans (C’s). Idea de partit-
persona ( i el partit s’estructura a través de la persona).
- Grups d’interès i moviments socials capacitat dels grups de tenir presència dels
mitjans i canviar la imatge que pugui tenir la opinió pública.
- Judicatura  idea dels “jutges estrella” (Garzón, Gómez Bermúdez, Silva...etc).
Casos de jutges molt potents en l’àmbit mediàtica.
- Mitjans de comunicació persones molt influents en els mitjans per sobre de la seva
capacitat; periodistes estrelles. El món de comunicació s’ha rodejat de tertulians,
experts, crítics...i acompanyen la notícia.

 El llenguatge de la política
El llenguatge és molt específic. Hi ha una retòrica a l’hora d’explicar les coses que
acaben provocant molt rebuig. És el “frame”o la manera a través de la qual la gent mira
la realitat (és més important la realitat que les evidències). Es posa molt l’èmfasi en la
persuasió i tecnicismes constants a més dels eufemismes. Operacions que contrasten les
actuacions i les idees polítiques.

2) Les campanyes electorals

En els mitjans de comunicació apareixen els espots publicitaris en anuncis, en
telenotícies...etc. Fase en la qual es posa de relleu la competició. Mesura les
perspectives electorals de manera constants per veure com es modula la campanya en
relació als impactes sobre l’electorat, per influir en els vots indecisos. Les campanyes
no fan canviar el vot de les persones que ja ho tenen decidit, sinó dels indecisos.
Antonio nosequé (assessor polític, campanyes electorals; marqueting político a la web).
Lògica de com utilitzar els mitjans en el procés de campanya.
Electorat diana a qui estàs dirigint el missatge (=target). Perfil de votant determinat al
qual se li vol adreçar el missatge. Terreny explotat en la publicitat negativa, és a dir,
utilitzar la publicitat per combatre el candidat o competidor que el partit vol eliminar
políticament. El món de la publicitat electoral canvia al llarg del temps. A Espanya
estan prohibits els anuncis negatius (en contra d’un altre partit).
Pas del debat de polítics a policies es parla menys de política en el sentit ideològic i
es parla més de les mesures polítiques que els candidats fan. El màrqueting i veure la
política com un producte comercial ha augmentat, però situa la política en el mateix
nivell que el consum. El màrqueting electoral genera molta despesa electoral.
Es posa l’accent en com construir els “frames” (=relats) o marcs cognitius on situar la
campanya electoral i influir en la gent a través de les evidències, els arguments i la
persuasió. Tot se situa en la persuasió. Tot l’argumentari busca reforçar la persuasió i es
busquen trossos d’evidències per construir arguments i produir persuasió.
Lakoff (“No pienses en el elefante”)campanya de Bush sobre la campanya electoral i
com se situa el debat cap al exterior sense incloure els aspectes d’interès interior.
Relacionat amb la teoria de Lukes (te poder aquell que aconsegueix influir en la decisió
de la gent).
A més, els mitjans de comunicació són essencials. Però, qui decideix què és notícia?
Hi ha tres tipus d’aparició als mitjans proporcionals:
a) Persones conegudes les quals no cal presentar 85% (=fer conèixer una marca).
El grau de coneixement mostra la popularitat del candidat (això no significa que
sigui bo o dolent, sinó la seva popularitat). Aquí estan tots els càrrecs polítics
(presidents, alcaldes...etc) però també els criminals i delinqüents; empresaris i
professionals; actors artistes...etc.
b) Persones que es comencen a conèixer 10%  són aquelles persones
protagonistes de protestes, delinqüents que tenen comportament estranys, no
convencionals...etc. Les fonts oficials acostumen a ocupar el 40 i 50% de les
notícies (la potència del focus emissor acaba determinat la penetració en les
notícies). Els crims i escàndols també són importants, desastres...etc. Per tant,
les notícies fan més referència a aspectes de fons públiques o bé d’aspectes pot
convencionals.
c) Animals, objectes...etc. 5%
La construcció de la notícia ve determinada pels fets que justifiquen que allò sigui
notícia de caràcter objectiu (=terratrèmol a un lloc); però, d’altra banda, la voluntat del
gabinet de comunicació és buscar com sorgir en els mitjans (=relacions públiques) i
buscar la manera de destacar en els mitjans.

 Estratègies electorals
- Relació directa entre polítics i electors  campanyes directes
- Two steps (dos esglaons de comunicació) reben informació d’aquella
organització que li fa de referent que és creïble per la seva saviesa,
expert...etc. Són les persones claus que ocupen posicions de node (nus de la
 xarxa; líder d’opinió; persones expertes que saben del tema amb vincles de
confiança i relació), perquè aquesta persona té un nivell d’influència molt
important.

3) Influència d’Internet
Internet i política tenen un gran impacte, ja que en molts casos hi ha dos elements que
trenquen la política tradicional:
a) Xarxa de caràcter global sense una dimensió nacional territorial determinada És
un factor clau a l’hora de veure els efectes que pot tenir, perquè sobrepassa les
fronteres d’un estat. Ex: publicació d’enquestes.
b) Desintermediació és la capacitat que aquest canvi tecnològic implica que allò que
abans havies de fer amb un intermediari ara es pot fer directament. En aquest cas, el
periodista per exemple. Ara les persones poden ser periodistes i a la vegada mitjans
de comunicació de masses. Abans, per fer acció col·lectiva hi havia molts
intermediaris (partits, sindicats, institucions...etc); però actualment es pot seguir fent
però la diferència és que hi ha la possibilitat de fer-ho de manera més directa a
través de l’acció connectiva (connectar-te amb als altres per fer coses de manera
autònoma sense utilitzar els canals tradicionals; ex: 15M). Sempre es tracta d’àmbits
molt intermèdies, que Internet el que ha fet és trencar amb aquest fet en tots els
àmbits de la realitat (economia, política...etc).
Instantaneïtat la informació en temps real. Capacitat de crear informació en el
moment que passa, es produeix i es difon al mateix moment.
Creació d’estructures de difusió d’informació més diversificades i segmentació,
depenen de la capacitat pròpia.
El “cloqueo-megusteo”  àmbit virtual
Tots els estudis mostren que amb més difusió d’Internet més relacions socials. La major
connectivitat genera més relacions que anteriorment.
Elements de “crowd” capacitat de traslladar a una població possibilitats de
finançament, generació d’idees...etc.
Internet ja no és un instrument nou, ara forma part de la vida (3a revolució industrial)
que té una dimensió de canvi d’època. Acció en un canvi d’escenari (no millor i pitjor)
però és diferent, de manera que no se sap exactament el seu impacte en tant que són
ambigus i des estructurats.
Big data informació de caràcter global es troben en els aspectes polítics.
Profling personalitzar la informació. Què passa amb la intimitat? Internet acaba amb
aquesta privacitat limitada i espionatge (=big brother).

 Àmbits de la política i Internet

Hi ha tres grans àmbits, presents avui dia però que tenen situacions diferents:
a) Política per la xarxa  tot allò que fa referència a protegir o governar el que passa a
la xarxa; des dels intents a mercantilitzar la xarxa (ACTA/SOPA/SINDE/Regulació
de la privacitat i el big data). Com discutir políticament els efectes d’Internet; qui
guanya i qui perd d’acord amb cada avanç.
b) Política amb la xarxa mirada sobre la instrumentalització de la política amb
Internet (com fer el que fèiem abans amb un nou espai?); transparència i
accessibilitat.
c) Política des de la xarxa aquest “nou país” què significa fer política aquí? Hi ha
experiències com els partits pirata que neixen des de Internet i tota la seva forma de
funcionar s’ha creat des del llenguatge i les pràctiques d’Internet. (ex: partit x).
TECNOPOLÍTICA.
  Tema 12: Polítiques Públiques
Per tal de definir el que és una política pública cal diferenciar entre:
a) Policy/Policies Partits, institucions i governs.
b) Politics Polítiques
c) Polity sistema polític

1) L’administració pública i les polítiques públiques

La intervenció dels poders públics ha augmentat de la mateixa manera que ho ha fet la
despesa pública (any 2000 45% de despesa pública sobre el PIB).
Per analitzar aquesta intervenció pública Harold Laswell va elaborar un model en un
llibre anomenat “The Policy approach” on descriu la situació de l’anàlisi de polítiques:
- Dèficit descriptiu no es pot explicar la situació política perquè no hi ha
instruments.
- Dèficit prescriptiu falta aquesta capacitat de saber què cal fer i com s’ha
de fer. “han servit aquests diners? Quin ha estat el seu resultat? ha estat
eficaç?
Per tant, fa falta un anàlisi DE la política PER la política; per millorar-la i donar
consells als decisors per a que les facin millor. És la oportunitat per part de la ciència
política per millorar la presa de decisions tant des del punt de vista prescriptiu com
descriptiu.
Cal realitzar un anàlisi d’interessos/actors/influències...etc de relacions complexes.
Analitzar no tant el poder i com hi arriba sinó la seva capacitat de resposta i per tant
sobre els productes del poder.
(copiar quadre)

Per tant, hi ha una relació entre política i polítiques, com la capacitat de proveir i satisfer
necessitats públiques fins a on hi ha una relació entre aquests dos elements. Es pot
considerar que les polítiques públiques venen determinades per l’esbiaixi polítiques dels
governs. Hi ha dues concepcions:
1) Politics determina a policies, és a dir, un govern conservador farà polítiques
conservadores.
2) Policies determina politics segons afirma THEODORE J. LOWI depèn de les
polítiques que es facin es pot determinar la política amb la formula de “who gets
what, when and how). És una mirada contraintuitiva, perquè el sentit comú
 aproxima a la primera concepció. De fet, ho explica amb el següent quadre on
mostra una tipologia de les diferents polítiques:
Beneficis
Concrets Difusos
Costos (individuals) (col·lectius)
Concrets 1. Polítiques 2. Polítiques
(individuals) redistributives regulatives
Difusos 3. Polítiques 4. Polítiques
(col·lectius) distributives constitucionals
1. Les polítiques redistributives són les polítiques fiscals i socials. Els beneficiaris
són els que reben les ajudes i els costos són dels rics que no volen pagar més.
Tenen efectes més clars i es pot preveure el conflicte.
2. Les polítiques regulatives tenen uns costos molt concrets però els beneficis són
difusos. Per exemple: si es vol reduir les emissions de C02 a l’atmosfera i hi ha
una política que obliga a les empreses a reduir la seva contaminació, té un
perjudicat molt concret (les indústries), però un benefici difús (el conjunt de
ciutadans de la ciutat). Aquesta és una política molt conflictiva perquè els
perjudicats són els que es mobilitzen i fan pressió per a que no es faci la política,
mentre que els beneficiaris no (en part perquè no saben que ho són).
3. Le polítiques distributives són les que tendeixen a generar inversions i té
beneficiaris més concrets (els que viuen en una ciutat, per exemple) però amb
costos molt difusos (ho ha pagat tothom a través dels impostos i no hi ha una
atribució concreta).
Aquest tipus de polítiques o està tan clar quines seran les lògiques conflictives
perquè no se sap exactament quin electe tindrà. És la política preferent per part
dels polítics perquè és la clientelar per excel·lència.
4. Les polítiques constitucionals són aquelles de caràcter normatiu (ex: llei
electoral) i no genera conflicte exterior sinó en el interior d’un grup.
Per tant, Lowi planteja aquesta mirada en què les polítiques determinen els conflictes
polítics. La conclusió és que la relació és recíproca. No només depèn de la ideologia
sinó també del tipus de polítiques que s’apliquen.

2) Cicle per plantejar l’anàlisi de polítiques públiques

Una política pública sorgeix d’un problema. És el que a gent considera que és una
situació desencaixada. Ha de ser una situació problemàtica després de què la lliure
interacció no ho hagi solucionat, i per tant sorgeix la intervenció pública. Quan té
aquesta consideració de problema públic sorgeixen les diferents alternatives. Aquí
apareix el concepte de l’agenda (és a dir, els temes que prenen rellevància i és canviant).
Hi ha una agenda social i una pública institucional, ja que no tots els problemes socials
concorden amb els problemes polítics. Aquí apareixen els actors, que tenen interès en el
procés i són els afectat pel problema o per la solució i volen participar en la presa de
decisió de les alternatives de resolució per veure aquelles que els beneficiïn més o
perjudiquin menys. Per tant, s’han de plantejar els costos i els beneficis de cada
alternativa per poder prendre la solució més racional/eficaç/millor possible.
Seguidament, la decisió presa s’ha d’implementar i portar-la a la pràctica (és a dir,
posar-la en marxa o “la guerrilla post-legislativa”). Els actors que han quedat afectats
faran quelcom per evitar que es faci. Finalment, s’ha de fer una avaluació per veure si
ha millorat i, en el cas negatiu, re considerar el problema i tornar a fer el cicle.
(copiar cicle)

La definició de problema + una política pública no pot pretendre que la política impliqui
una decisió de “no-A”. És a dir, la voluntat no és eliminar el problema. Per exemple: si
hi ha molts accidents de cotxe la solució és eliminar els cotxes.
Les polítiques van dirigides a una lògica incremental de millora dels problemes i no pas
de resolució total, és a dir A’ ≥ A. L’objectiu de la política és millorar un problema
socialment establert com a tal en tant que els poders públics tenen la capacitat de
decidir. Apareix, per tant, un caràcter subjectiu per triar quin és el problema.
Ara bé, no es pot confondre el conjunt d’elements amb el problema, ja que és paralitzant
i no facilita les vies de resolució. Per tant, cal definir què és un problema i fer d’aquest
concepte quelcom operacional a partir dels recursos dels quals es disposa.
Una mesura que pot semblar de cost 0 pot tenir efectes negatius. No hi ha mesures de
cost 0, ja que sempre hi ha conseqüències algun lloc, ja sigui perquè hi afecta o perquè
vol que li beneficiï.
(Exemple del hotel i el mirall al costat del ascensor com a resolució del problema). Està
en la disposició del decisor què vol solucionar. La definició del problema ha d’estar
condicionat pels efectes i recursos.
Per tant, el problema sempre serà una possibilitat de millora. Pel que fa a les alternatives
cal unir la viabilitat tècnica i la social. (copiar esquema)

Però és difícil considerar-ho com a complementari. La lògica de la política és

aconseguir consens social i garantir la continuïtat del poder. El que li importa al polític,
per tant, és la viabilitat social (no importa que sigui tècnicament pitjor). La lògica que
predomina en la política és la social, no la tècnica.
D’altra banda, l’actor és aquell que té interessos en un procés de decisió i que vol ser
substantiu. Tots els actors tenen vida pròpia i en l’àmbit de les decisions públiques la
racionalitat de les decisions individuals, si se sumen, no és la més racional
(r+r+r+r+r≠R) Teorema d’Arrow (ex: concert de puntetes). La suma de la racionalitat
individual no sempre dóna una racionalitat col·lectiva.
Els recursos ja poden ser:
3) Legals per part dels responsables polítics o l’alcalde
4) Econòmic capacitat de vaga dels taxistes.
5) Polítics  capacitat de mobilització
6) Cognitius capacitat de coneixement
La decisió final, per tant, ha de tenir una racionalitat aparent. Si jo tinc un objectiu
parteixo dels recursos i les alternatives (d’acord amb minimitzar costos i maximitzar
beneficis). En la política, la lògica racional és subjectiva, no objectiva. Per tant,
l’alternativa no serà la més racional sinó la més possible.
Finalment, les decisions són tendencialment incrementals amb l’objectiu de crear una
certa millora. Es prenen les decisions sempre mirant a la implementació.