Núria Costa

*** M’he passat una mica amb l’extensió. És difícil fer mitja pàg, sempre m’allargo molt! He
mirat de posar coses absurdes. La protagonista principal és la Pam B. que es disfressa i diu que
té intuïcions perquè està connectada amb algú superior.
Un crim absurd (descobriment per part d’un investigador)
Els ocells ja no piulen
Feia dies que els dos joves havien desaparegut i ningú en sabia res. Concretament, un mes.
Tot i les troballes del seu kayak i de l’Opel blanc, la investigació havia entrat en un punt mort.
- Marc, has de venir! – va exclamar en Pere des de la porta del Gin noir. L’expressió del
seu rostre ho deia tot – Hi ha novetats!
En el mateix moment, la Pam Blanchard engolia un vaset de ratafia Bosch, la millor. Després de
dinar les herbes digestives se li posaven bé, alhora que li feien aguditzar els sentits.
- Vinc amb vosaltres! – es va plantar davant d’en Marc, agafant la seva jaqueta d’una
revolada.
- Blanchard! Què hi fots aquí? – va bramar en Marc, sorprès.
La Pam B., amagada darrera una dessuadora i unes ulleres fosques, feia estona que seguia tots
els moviments dels policies.
- Ni ho somiïs, Blanchard! L’última vegada la vas fer bona! – va continuar en Marc, amb
cara de pocs amics.
- Saps que no m’ho pots prohibir. Només faig la meva fei...!
En Marc es va allunyar, tancant la porta de la taberna als nassos a la periodista de successos i
pensant que, ben bé, aquella noia era la seva pitjor malson.
La Pam B., a metres de distància, observava com les unitats subaquàtiques feien la seva
feina. Ben mirat, no coneixia l’estany. Després d’haver recorregut quasi tota Catalunya a peu,
era ben estrany no haver estat allà. El paisatge era espectacular, les pesqueres, construïdes
entre els segles XIX i XX, ben curioses. L’estany de Banyoles sempre havia estat misteriós.
Absorta en els seus pensaments, li va venir a la ment, la història que deia que als seu fons hi
havia ovnis. El refilet dels ocells, que encara feia el paratge més idíl·lic, la va tornar a la realitat.
Els mossos havien trobat alguna cosa, tothom anava de bòlid. Les seves expressions no
presagiaven res de bo. Si no fos per les circumstàncies, diria que era dels llocs més bonics on
havia estat.
- Merda, merda, merda! Són ells! – va sentir que deia en Marc al company que l’havia
anat a buscar al bar.
- Marc, encara no ho sabem – va retopar el company.
- Com pots dir això? Qui vols que sigui, sinó?
- Ja saps com van els protocols. Hem d’esperar a fer les proves. Encara no sabem si són
en Pau i la Magda.
Va ser l’últim que va sentir la Pam B. amb un petit aparell d’escolta a distància d’alta tecnologia.
Era conscient que si la descobrien tindria problemes, però més valia això que deixar el cas per
impossible, tot i els impediments. I és que aquest precisament, era el més difícil que s’havia
trobat fins la data. Malgrat la manca d’indicis i proves, la seva connexió amb el més enllà sempre
l’ajudava.

1
 Núria Costa

La vista li va anar enlaire, cap al cel. Els núvols grisos corrien esperitats. I els ocells ja no
piulaven.