UNITAT 5.

L’ ESPANYA DEL SEGLE XIX:

LA CONSTRUCCIÓ D´UN RÈGIM LIBERAL.
Abans de començar amb el desenvolupament del tema assenyalem que també
tractarem l’evolució política destriada de l’econòmica i social, aspecte que es veurà
a la segona part d’aquesta unitat.
I. EVOLUCIÓ POLÍTICA
INTRODUCCIÓ:
Durant el segle XIX Espanya va viure un procés, molt llarg i complicat, de
construcció d´un règim polític liberal. Els primers intents es van produir com a
reacció davant la invasió napoleònica (1808-1814), però va ser després de la mort
de Ferran VII i durant el regnat de Isabel II (1833-1868), que va culminar la
instauració del liberalisme.
A partir d´aquest moment, els monarques van veure limitats els seus poders per
la Constitució i el Parlament. El règim liberal espanyol es caracteritzà per la
intervenció constant de l´exèrcit en la vida política per mitjà de
pronunciaments militars. A més, els liberals moderats van imposar un règim
polític amb una participació molt restringida (sufragi censatari) i amb unes
llibertats limitades.
Els intents de democratització durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) van
fracassar a causa de la incapacitat dels demòcrates i republicans i de la oposició
dels grups més conservadors.
Els problemes que va tenir el liberalisme per instaurar-se a Espanya es van
traduir en la successió de diverses etapes:
-La crisi de l´Antic Règim (1808-1814)
-La restauració de l´absolutisme (1814-1833)
-La construcció de l´Estat liberal (1833-1868)
-El Sexenni Democràtic (1868-1874)
-La Restauració de la monarquia dels Borbons (des de 1874)
Abans de començar amb el desenvolupament del tema assenyalem que també
tractarem l’evolució política destriada de la social, aspecte que es veurà a la segona
part d’aquesta unitat.
1.- LA CRISI DE L´ANTIC RÈGIM (1808-1814):
Context europeu: Revolució francesa i expansió dels exèrcits de Napoleó
per Europa.
La crisi coincideix amb la guerra contra Napoleó, provocada per la reacció
popular contra la presència de l´exèrcit napoleònic i el nomenament de Josep

UNITAT 5: L’ESPANYA DEL S. XIX Pàgina 1

Bonaparte, germà de Napoleó, com a rei d´Espanya desprès de les abdicacions de
Carles IV i Ferran VII a Baiona.
Entre els patriotes que es van alçar contra Napoleó i Josep Bonaparte n´hi havia
privilegiats, que volien tornar a la situació anterior d´absolutisme, i liberals que
van iniciar el primer intent de revolució liberal: es van imposar a les Corts de
Cadis i van redactar la Constitució de 1812, la primera que reconeixia els
principis bàsics del liberalisme (la sobirania nacional, la separació de poders, el
sufragi universal masculí i una àmplia declaració de drets). També van aprovar
lleis destinades a abolir l´Antic Règim (supressió dels senyorius, dels gremis i de la
Inquisició, liberalització de la indústria i del comerç).
Però la situació bèl.lica i la debilitat de la burgesia liberal, van impedir aplicar el
que havien legislat les Corts de Cadis.
2.- LA RESTAURACIÓ DE L´ABSOLUTISME (1814-1833): EL REGNAT DE
FERRAN VII.
Context europeu: La Europa de la Restauració de l`absolutisme: el Congrés
de Viena i l`actuació de la Santa Aliança per a frenar els moviments liberals
(revolucions del 1820 i 1830)
Després de la derrota de Napoleó en 1814, Ferran VII torna a Espanya i, amb el
suport dels absolutistes, va dur a terme un colp d´Estat i va anul.lar la Constitució i
les lleis de Cadis, restaurant-hi l´absolutisme.
Els liberals van ser detinguts o van haver d´exiliar-se o passar a la clandestinitat.
Amb el suport dels sectors més liberals de l´exèrcit van organitzar nombrosos
pronunciaments que van fracassar, fins el pronunciament protagonitzat per Riego
en 1820 que va aconseguir triomfar i obligà a Ferran VII a reposar la Constitució de
1812 i l´obra legislativa de les Corts de Cadis, i establí un curt periode de govern
liberal, el Trienni Liberal (1820-1823). Aquest procés reformista va acabar per
la intervenció de la Santa Aliança (l´exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís) que va
derrotar els liberals i restaurar de nou l´absolutisme fins a la mort de Ferran VII en
1833.
Al final del seu regnat era evident la crisi de l´absolutisme i la necessitat de dur a
terme reformes en profunditat per afrontar els greus problemes econòmics,
agreujats per la guerra i la pèrdua de les colònies, i la incapacitat dels ministres de
Ferran VII.
3.- CONSTRUCCIÓ DE L´ESTAT LIBERAL (1833-1868): REGÈNCIES DE
MARIA CRISTINA I D`ESPARTERO I REGNAT D`ISABEL II.
Context europeu: Triomf de la revolució liberal del 1830 i establiment
d`una monarquia liberal moderada a França i revolucions del 1848)
A la mort de Ferran VII va començar una guerra civil (primera “guerra carlina”)
entre absolutistes (carlins, que defensaven els drets al tron del germà de Ferran

UNITAT 5: L’ESPANYA DEL S. XIX Pàgina 2

VII, Don Carles, entre els que es trobaven part de la noblesa, del clergat i del
camperolat)) i liberals (isabelins, que donen suport a Maria Cristina i defensen els
drets al tro de la filla de Ferran VII, Isabel II, entre els que es trobaven la burgesia i
les classes populars urbanes).
La necessitat de tindre suports fermes per enfrontar-se als carlins va impulsar
Maria Cristina a implantar un règim liberal de monarquia parlamentaria.
Entre 1835 i 1837 es va desmantellar l´Antic Règim definitivament, mitjançant un
conjunt de lleis, impulsades pels liberals progressistes:
-dissolució del règim senyorial
-desamortització de les terres del clergat
-supressió dels gremis i establiment de la llibertat d´indústria i de comerç
-Constitució de 1837
Des de 1845 es va institucionalitzar el nou Estat liberal, de caire conservador i
centralista (Constitució de 1845, creació de la Guàrdia Civil, reforma d`Hisenda,
elaboració d`un Codi penal), amb el govern dels liberals moderats que representen
a la burgesia agrària i que pretenien allunyar del poder els sectors més populars i
progressistes. L´actuació autoritaria i represiva del govern va fer que l´oposició al
règim augmentara i van sorgir nous grups polítics, com els demòcrates que
defensaven el sufragi universal, i els republicans partidaris de l´abolició de la
monarquia que, aprofitant-se del descontentament social per la crisi econòmica de
1866 (primera crisi capitalista) van fer una revolució contra la monarquia d´Isabel
II en 1868.
4.- EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)
Context europeu: les unificacions italiana i alemanya, els moviments
nacionalistes i la lluita per la democràcia
La revolució de 1868 va provocar la caiguda d´Isabel II, que va anar-se a l´exili, i
el triomf dels demòcrates que van aprovar la Constitució de 1869 (sufragi
universal i àmplia declaració de drets, com la llibertat de cultes i el dret a
l´associació).
Es va intentar consolidar un Estat democràtic, primer amb la monarquia
d´Amadeu de Savoia i, després amb la Primera República, però tot un seguit de
problemes ho van impedir. Van fracassar per l´oposició dels moderats, dels carlins
i de l´Esglèsia, per la divisió entre els mateixos republicans i les guerres carlina i
cubana.
5.- LA RESTAURACIÓ DE LA MONARQUIA DELS BORBONS DES DE 1874.
Periode caracteritzat per l´estabilitat política i econòmica. La restauració dels
Borbó es va donar amb Alfons XII (fill d`Isabel II). S’imposà un règim liberal
conservador però escassament democràtic, que marginava de la vida política

UNITAT 5: L’ESPANYA DEL S. XIX Pàgina 3

amplis sectors de la societat i concedia a la monarquia amplis poders. El nou
sistema polític va ser ideat per Cánovas del Castillo, que impulsà l`elaboració de la
Constitució de 1876 (de caire moderat) i un bipartidisme protagonitzat per dos
grans partits, els conservadors i els liberals , que s`alternaven en el govern
gràcies a un sistema electoral corrupte que manipulava les eleccions i utilitzava
pràctiques coercitives sobre l´electorat ( falsificar actes, comprar vots o, fins i tot,
“fer votar als morts”) valent-se de la influència política i del poder econòmic dels
cacics locals (caciquisme).
L¨afermament d´un Estat centralitzat i uniformista va provocar l´aparició de
moviments nacionalistes al País Basc, a Catalunya i a Galícia.
La derrota d´Espanya davant els Estats Units en la Guerra de Cuba (1898), va
suposar la pèrdua de les últimes colònies (Cuba, Puerto Rico i Filipinas) i l`aparició
d` un sentiment de frustració i pessimisme en la societat espanyola, que va
provocar la crisi del sistema polític de la Restauració i la demanda, per part
d´alguns sectors socials (els regeneracionistes), d´una veritable democratització
de l´Estat que posara fi al caciquisme i a la corrupció.
II.-INDUSTRIALITZACIÓ I SOCIETAT A L´ESPANYA DEL SEGLE XIX.
INTRODUCCIÓ:
El segle XIX va ser una època de canvis profunds en què es desmantellaren les
estructures feudals de l´Antic Règim i es consolidà el capitalisme.
Paral.lelament, la societat estamental es va transformar en una societat de
classes, definides per la propietat i la riquesa.
Però la història d´Espanya del segle XIX presenta particularitats respecte de la
societat europea.
I- LA POBLACIÓ ESPANYOLA
El creixement demogràfic va ser més baix que en altres països europeus més
avançats perque la mortalitat es va mantenir un poc més elevada. A més, l’augment
de la població no va ser homogeni en tota la Península, ja que va créixer més a la
perifèria.
Les dures condicions de vida a bona part del món rural, la concentració de la
propietat, el millorament dels transports i les expectatives d’una vida millor en un
altre lloc, van animar molts llauradors a emigrar. En una primera etapa, els
emigrants van anar cap als nuclis urbans més dinàmics econòmicament (èxode
rural cap a Madrid, Barcelona, Biscaia). En una segona etapa, a la darreria del segle
XIX, l’augment de la població i les escasses oportunitats d’ocupació van obligar
molts espanyols a emigrar cap a l’Amèrica Llatina.

UNITAT 5: L’ESPANYA DEL S. XIX Pàgina 4

 II.- LES TRANSFORMACIONS EN L’AGRICULTURA
La reforma agrària liberal es va dur a terme a partir de 1837 i tenia com a
objectiu la dissolució de l’Antic Règim al camp i la introducció de formes de
propietat i de producció capitalistes. Durant aquest procés es va abolir el règim
senyorial, es va desvincular la propietat i es van desamortitzar la majoria de les
terres que pertanyien a l’Església (desamortitzacions de Mendizábal i de Madoz).
Una part d’aquestes terres va ser comprada per burgesos o per llauradors
benestants que tenien interès en cultivar-les i en modernitzar les explotacions. En
conseqüència, la producció agrícola augmentà i es destinà cada vegada més a la
venda.
Però una gran part de la terra va romandre a mans dels antics propietaris, amb
una mentalitat rendista, que van introduir pocs canvis en l’explotació agrària.
El desenvolupament agrari va ser escàs, doncs la reforma agrària no va
permetre als llauradors accedir a la propietat i, la majoria, es van quedar com a
jornalers pobres o van haver d’emigrar a les ciutats. La permanència al camp de mà
d’obra barata va obstaculitzar la mecanització i la millora de la productivitat. El
resultat va ser el manteniment d’uns rendiments agrícoles baixos i la pobresa de la
major part de la població agrària, cosa que va impedir la creació d’un mercat sòlid
per als productes de la nova indústria. L`endarreriment agrari també s´explica per
la distribució de la propietat de la terra que hi havia: grans latifundis
(Extremadura, Castella, Andalusia) amb propietaris absentistes, i minifundis
(Submeseta Nord, Galícia, Astúries) amb propietaris que no tenien capital per
introduir millores.
III.- LA INDÚSTRIALITZACIÓ ESPANYOLA
La industrialització va tenir lloc amb retard respecte als països més
industrialitzats. Al començament del segle XX Espanya continuava essent un país
agrícola, on tan sols s`havien industrialitzat uns nuclis reduïts (Catalunya, País
Basc, Madrid, Astúries...).
Destaquen la indústria tèxtil a Catalunya, que es va mecanitzar i la seua
producció anava al mercat peninsular, escàs, i al mercat colonial; moltes fàbriques
es van localitzar als marges dels rius per obtenir energia hidràulica, o prop del port
de Barcelona per on arribaven el cotó i el carbó. I la indústria siderúrgica a
Astúries i País Basc on la majoria de la producció de ferro es va exportar per la
poca demanda interior (exportació de ferro basc a canvi d’importació de carbó
anglès, més barat i millor que el carbó asturià). Es va desaprofitar la ocasió de
desenvolupar aquesta indústria amb la construcció del ferrocarril per que, degut a
la necessitat de construir amb rapidesa la xarxa ferroviaria, la majoria dels
materials per construir-la foren importats sense aranzels.
Els principals factors que van dificultar la industrialització d´Espanya són:

UNITAT 5: L’ESPANYA DEL S. XIX Pàgina 5

  L`escassa capacitat de compra de la població espanyola com a
resultat de la pobresa de la majoria dels llauradors.
 La manca d’inversions i l’absència de burgesia industrial en
moltes regions.
 La preferència dels burgesos per la compra de terres
desamortitzades abans que per fer inversions a la indústria.
 L`escassetat de fonts d´energia, per la manca de rius aprofitables
per obtenir energia hidràulica, i per la mala qualitat del carbó.
 Els problemes de transport, per la inexistència de bones carreteres i
pel retard del ferrocarril.
 La posició allunyada d´Espanya respecte als nuclis més
industrialitzats d´Europa, qe dificultà l´adquisició de primeres matèries i la
venda de productes.
Com a conseqüència de tot això, els governs van imposar el proteccionisme per
reservar el mercat espanyol a la producció nacional. Però això va resultar negatiu
ja que no va estimular als fabricants a renovar-se i a ser més competitius en el
mercat internacional.
IV.- LA MINERIA I EL FERROCARRIL
L’explotació minera massiva, sobretot dels jaciments de plom, coure i
mercuri, va començar a partir de 1868. Per a recaptar fons i reduir el deute
d’Hisenda, l’explotació de molts d’aquests jaciments va ser atorgada a companyies
estrangeres, sobretot franceses i angleses, que exportaven a Europa la major part
del mineral obtingut.
La construcció de la xarxa ferroviària (a partir de la llei de ferrocarrils de
1855) seguint una estructura radial amb el centre a Madrid i amb una amplada
entre carrils més gran que la que tenien les línies europees, va dificultar els
intercanvis per ferrocarril amb la resta de països d´Europa, perquè obligava a
transbordar les mercaderies a la frontera, amb l´augment de cost i temps que això
comportava.
Malgrat tot això, el ferrocarril tingué efectes positius per a l’economia
espanyola, perquè va afavorir el trasllat de persones i de mercaderies, i va ajudar a
la formació d’un mercat nacional.
V.- LA SOCIETAT ESPANYOLA
L’endarreriment agrari i el limitat desenvolupament industrial van fer que la
societat espanyola evolucionara més lentament que altres societats europees:
* la noblesa terratinent i l´Esglèsia continuaven gaudint d´una major
influència social que en altres països d’Europa Occidental; a la darreria del
segle XIX, algunes famílies aristocràtiques, incapaces d’incorporar-se a les

UNITAT 5: L’ESPANYA DEL S. XIX Pàgina 6

 noves activitats econòmiques (indústria, comerç) es van arruïnar i van
haver de vendre el seu patrimoni.
* la burgesia industrial era més escassa que en altres països d´Europa
Occidental per la lenta industrialització espanyola.
* els llauradors (arrendataris, jornalers) constituïen la part
majoritària de la població i les seues condicions de vida eren molt
precàries, els seus salaris eren escassos i estaven sotmesos a l’arbitrarietat
dels amos, privats, a més, per les desamortitzacions, de les terres comunals.
Això explica per una banda, l´emigració cap a les zones més
industrialitzades de la península i cap a l’Amèrica Llatina i, per altra banda
els conflictes socials (revoltes) que es succeïren al camp durant tot el segle
XIX i primer terci del segle XX.
* el proletariat industrial era poc nombrós en el conjunt d´Espanya i
es concentrava a les zones on hi havia més indústria, i les seues condicions
de vida i de treball també eren molt precàries (salaris baixos, llargues
jornades de treball, cap sistema de seguretat...)
VI.- EL MOVIMENT OBRER
El moviment obrer espanyol va tindre menys força que en altres països
d´Europa Occidental. A Alcoi i Barcelona es van produir les primeres protestes de
caire ludita, i a Barcelona es fundà la primera associació obrera (l´Associació de
Teixidors) i va tenir lloc la primera vaga general d´Espanya.
Durant el Sexenni Democràtic es van difondre per Espanya les idees marxistes,
anarquistes i internacionalistes.
L´anarquisme va arrelar fortament entre els obrers de Catalunya i els
camperols andalusos. En 1910 es va crear la CNT (Confederació Nacional del
Treball), el sindicat més important fins al final de la Guerra Civil.
Per la seua banda, el socialisme va tenir més influència entre el proletariat
madrileny, basc i asturià. L¨any 1879 per inciativa de Pablo Iglesias es va fundar el
PSOE i el 1888 el sindicat UGT (Unió General de Treballadors). La influència del
socialisme va créixer lentament i fins l´any 1910 no aconseguí el primer diputat al
parlament espanyol (Pablo Iglesias).

UNITAT 5: L’ESPANYA DEL S. XIX Pàgina 7

 TEMA 6: L’IMPERIALISME
1. INTRODUCCIÓ
Entre les acaballes del segle XIX i principis del XX, els principals països industrialitzats
del món van viure una etapa de prosperitat econòmica (Segona revolució industrial) i les
grans potències es van expandir per constituir enormes imperis colonials. Aquest procés és
conegut com “Imperialisme colonial”, procés paral·lel a la 2a rev. Industrial i, per tant,
amb la mateixa cronologia, 1870 – 1914. De l’evolució de la industrialització se’n deriven
noves necessitats, i una d’elles és la d’adquirir nous mercats. L’intent per adquirir o
obtindre nous mercats es tradueix en l’expansionisme arreu del món. Al mateix temps,
aquest expansionisme fomentarà les rivalitats econòmiques, colonials i nacionals entre els
països europeus, i fruit d’aquesta rivalitat augmentarà la tensió diplomàtica i militar entre les
potències europees. Degut al creixement d’aquestes tensions es donarà el rearmament
europeu des de finals del segle XIX, i la conseqüència final serà l’esclat de la Primera
Guerra Mundial(1914-1918).

Doc.1

2. LES CAUSES DE L’IMPERIALISME.

Com abans hem referit, la Segona Revolució Industrial (IIRI) va transformar l’economia
de les principals potències europees. Aquesta transformació es pot veure en les innovacions
científiques (nous combustibles com la benzina i noves energies com l’elèctrica), en les
tecnològiques (motor de combustió), així com en les noves formes d’organització del
treball (taylorisme o treball en cadena) i en el creixement de la banca. Aquestos avanços van
permetre un important augment de la producció industrial, del comerç així com una millora
dels transports. Hem de recordar que en aquesta època si bé el ferrocarril continua sent el
motor de la industrialització, el vaixell de vapor serà essencial per entendre l’expansió del
capitalisme industrial i financer de la mà de la IIRI. Dit açò comprendrem millor perquè
Europa es va llançar al domini del món, aprofitant la seua superioritat tècnica, financera i
militar, superioritat que li va permetre ocupar territoris a l’Àfrica i a l’Àsia, principalment,
per així crear els grans imperis colonials.

Tema 6: L’imperialisme colonial (1870-1914)

 Però sols es aquesta la causa o n’hi ha més? Sí, en podem afegir més, com per exemple
el creixement demogràfic europeu. Si bé la indústria
creix i també el comerç, no és menys important el
creixement de la població al llarg del segle XIX, que
arribarà a ser excedentària a molts països d’Europa,
com també ho era la seva producció industrial.
Per poder entendre la relació que hi ha entre
l’expansió imperialista europea i la creixent població
de les potències colonials cal saber que a la segona
meitat del segle XIX, a la dècada dels anys 60, es va
donar una de les primeres grans crisis del
capitalisme al món. Aquesta crisi, junt amb els
avanços tecnològics i en l’organització del treball, va produir un excedent de població en
edat de treballar. Podem dir que Europa no podia assegurar un lloc de treball per a
cadascun dels seus habitants. Clar està, una elevada taxa de desocupació (atur) pot arribar a
provocar un creixement de la tensió social i generar inestabilitat política. Així doncs, una de
les vies d’eixida que tenen les grans potències industrials europees és la conquesta de noves
terres on obtindre matèries primeres, que els garantisquen nous mercats i, qui sap, un lloc
on enviar l’excedent poblacional. Si a açò li afegim que a les zones conquerides, colònies,
dels imperis es pretén aplicar el mateix model econòmic, l’industrial, tenim l’oportunitat
perfecta per donar treball a qui no en té a la metròpoli.
Durant l’últim terç del segle XIX les fronteres d’Europa
havien tendit a estabilitzar-se, pel que la conquesta de territoris 2
dins del vell continent era una quimera. És per això que el
creixement dels mercats nacionals s’ha de fer amb l’expansió
territorial extraeuropea. A més el nacionalisme conservador,
propi de l’Europa del moment, i l’extensió del darwinisme
social, que defenia la superioritat de la raça blanca així com el
dret dels europeus a imposar-se sobre altres pobles i cultures
“inferiors”. Aquesta idea de superioritat racial es complementa Imatge que il·lustra
el domini imperialista
perfectament amb la idea de missió civilitzadora que des
d’Europa s’argumentava per justificar l’ocupació de noves terres, a l’Àsia i a l’Àfrica.
Una vegada conegudes les causes d’aquest procés històric és necessari conèixer el mode
de conquesta i ocupació del territori per veure també com es van explotar les colònies.
3. EXPLORACIÓ I CONQUESTA
La recerca de les potències europees de territoris on expandir-se va propiciar una sèrie
de viatges científics i d’exploracions geogràfiques. Britànics i francesos van realitzar les
primeres expedicions per cartografiar l’Àfrica central, per poder conèixer el territori del
continent africà i així afavorir el seu procés de conquesta. Una vegada conegut el territori, la
conquesta va ser ràpida i fàcil. La superioritat militar i tècnica europea era tan gran que la
resistència indígena va resultar bastant dèbil. Si a açò hi afegim les rivalitats internes entre
les tribus i ètnies dels territoris ocupats, aspecte que va ser aprofitat per enfrontar-les entre
elles, entendrem la ràpida ocupació militar i control del territori que les grans potències
colonials van assolir sobre els continents africà i asiàtic.

Tema 6: L’imperialisme colonial (1870-1914)

 4. L’ORGANITZACIÓ COLONIAL.
Al llarg d’aquest breu punt ens referirem a les noves formes d’organització aplicades per
controlar els territoris conquerits per les metròpolis. Anem a destacar-ne dues, com són la
colònia i el protectorat.
a. Les colònies
1. Les colònies d'administració directa i centralitzada no tenen govern indígena propi, i
la metròpoli és la que du a terme l'administració a través dels seus funcionaris blancs, davall
les ordes d'un governador, mentre que companyies privades realitzen l'explotació del
territori. Esta fórmula va ser molt freqüent en els territoris alemanys, italians i inclús en les
colònies britàniques de la Corona.
Estes colònies solien ser de poblament, és a dir, que estaven concebudes per a donar
entrada als excedents poblacionals de les metròpolis europees. Els europeus eren una
minoria enfront de la població indígena, però que ocupa els llocs clau del territori. També
són colònies d'explotació de què s'extrauen gran quantitat de matèries primeres que es
traslladen a Europa.
2. Una variant de les colònies van ser les concessions, resultat d'un tractat comercial pel
que una potència aconsegueix el dret d'administrar i explotar una ciutat portuària durant un
cert període de temps (Hong-Kong britànica a Xina).
3. En algunes colònies angleses on existia un fort contingent de població blanca, es va
instaurar un self-governement o autogovern amb una certa capacitat d'autonomia en què es
permetia la instauració d'un Parlament triat en la mateixa colònia, però sotmés a les
directrius britàniques en política exterior. Este sistema es va adoptar a Sud-àfrica, Nova
Zelanda, Canadà i Austràlia. Amb el temps, es convertiran en dominis i, a l'aconseguir la 3
independència, s'integraran en la Commonwealth.
b. Els protectorats:
Els protectorats se solien establir en territoris colonials amb escàs poblament europeu i
amb una estructura social i política més avançada. Es respectava el govern indígena, qui
organitzava la vida interior del territori, però se li imposava la política exterior que marcava
la metròpoli. En la pràctica quedava sotmès al govern de la potència imperialista. Com a
exemples d'este sistema analitzarem els casos de Tunis i Egipte.
Tunis: L'ocupació francesa del territori tunisenc es consuma en 1881, establint un
protectorat, per mitjà d'un tractat entre el bei de Tunis i el govern francés. Pel dit tractat,
França estableix un control de la política tant interior com exterior així com de les finances
de Tunis per a assegurar l'orde i el pagament dels emprèstits contrets amb França i Gran
Bretanya.
A Egipte van confluir els interessos francesos i britànics, que se centren en el Canal de
Suez. Des de la seua inauguració en 1869 el Canal de Suez era propietat de França i Egipte.
Però en 1875, per pressions i problemes financers el kediv egipci es va veure obligat a
vendre les seues accions en Gran Bretanya. Des d'eixe moment la presència britànica serà
creixent i en 1879 s'estableix un control dual franc-britànic. En 1882, es va produir
l'ocupació militar d'Egipte per part britànica. Una vegada derrotades les tropes egípcies,
l'ocupació britànica es va fer efectiva en tot el país. Del “control dual” es va passar a un
peculiar sistema d'administració del territori pel qual el cònsol general del Regne Unit era
de fet el procònsol d'Egipte, que al mateix temps recolzava la política egípcia –teòricament
autònoma– en el protectorat de Sudan.

Tema 6: L’imperialisme colonial (1870-1914)

 5. EL REPARTIMENT DEL MÓN
Si les potències europees han de crear noves formes d’organització administrativa a les
terres conquerides, també es farà necessari decidir els àmbits d’influència de cadascuna de
les potències implicades en la cursa imperialista.
En un primer moment el continent sobre el que es fixen els objectius dels protagonistes
és Àfrica, encara que també sobre Àsia hi ha un gran interès.
Degut al creixent interès sobre Àfrica per part de les grans potències imperialistes
europees, és necessari celebrar una conferència internacional on es decidirà quines són les
àrees d’influència per a cada país implicat en el procés de conquesa i explotació del
continent africà. A més a més, cal destacar que el que es pretenia era evitar enfrontaments
bèl·lics entre les potències implicades. Podríem dir que el que s’anava a donar era el
repartiment d’un botí abans de conquerir-lo. Aquest fet és conegut com el repartiment
d’Àfrica.
Abans però d’endinsar-nos en este interessant episodi, cal assenyalar que al llarg del
procés que estem estudiant, inciat cap al 1870 i que finalitzarà l’any 1914, apareixeran dues
noves potències imperialistes al món, com són els Estats Units d’Amèrica (EUA) i el Japó.
Així doncs, les grans potències europees tenen competidors arreu del món. Podríem
assenyalar que s’inicia el declivi d’Europa, declivi que es consolidarà amb la Primera Guerra
Mundial
5.1 El “repartiment d’Àfrica”.
El continent africà va ser motiu de tal disputa entre els rascles potències colonials
europees que finalment es va procedir al seu repartiment. La divisió definitiva es va realitzar
durant el congrés o conferència de Berlín de 1884-85. 4
Abans de procedir a explicar com es va desenvolupar la conferència de Berlin cal
assenyalar que ja des del segle XV hi ha presència portuguesa i castellana a aquest
continent. I què poc a poc països com Holanda, França i Gran Bretanya s’aniran instal·lant
en alguns punts. La característica comuna de tots els països europeus instal·lats a Àfrica
abans de la conferència de Berlin és que ho estaven a la zona costanera, cap d’ells havia
iniciat la penetració per territoris fins aleshores desconeguts.
La clau del canvi de tendència en la penetració cap a
l'interior es troba en la Conferència de Berlín de 1884-85
que va reunir els representants de 12 nacions europees, de
Turquia i EE.UU. Entre les resolucions d'esta Conferència
destaca, en primer lloc, l'acord que el control costaner no
implicava l'ocupació de l'interior, per la qual cosa les
distintes potències iniciaran una carrera de conquesta a fi
que altres no se'ls avançaren.
Finalment, es reconeixen els drets sobre les colònies ja
ocupades i, per a evitar les disputes entre les grans potències en el cor d'Àfrica, i es crearà
un estat-tap o “Estat lliure del Congo” com a propietat personal de Leopold II de Bèlgica.
Aquest estat té una funció molt clara, evitar la connexió entre les potències europees i
possibles enfrontaments.
Podem afegir que la Conferència de Berlín va assentar les bases de l'imperialisme
europeu i va accelerar el procés del repartiment i ocupació efectiva d'Àfrica entre 1885 i

Tema 6: L’imperialisme colonial (1870-1914)

1914, data en què tot el territori africà es trobava repartit entre les diverses nacions
europees, excepte dos excepcions: Libèria, creada per iniciativa d'EE.UU., i Abissínia.
De totes les metròpolis presents en África, destacarem tres, com són:
1. Regne Unit va tindre com a principal objectiu l'ocupació d'una franja que connectara
Egipte amb Sud-Àfrica (mireu la imatge de la dreta). Este projecte va xocar
amb els interessos d’altres potències com França i Alemanya. Encara que
en un principi el projecte serà aturat, finalment podran traçar la desitjada
línia de ferrocarril entre El Caire i El Cap.
2. França va pretendre dominar una franja nord que comunicara les
seues possessions en l'oceà Atlàntic i Golf de Guinea amb el mar Roig
(Somàlia) a través del Sàhara. Finalment França s’assentarà al Marroc, on es
va produir un focus de tensió amb els alemanys.
3. Alemanya va tindre un protagonisme més breu ja que en 1919, al perdre la 1a Guerra
Mundial, les seues quatre colònies van ser administrades per Regne Unit i França Les
qüestions colonials més greus es van plantejar en 1898-99 a Sudan i Sud-àfrica i, a principis
del segle XX, al Marroc.
Al procés de colonització d’Àfrica es va donar un seguit de conflictes dels que en
destaquem els següents:
1. França vs. Gran Bretraña: Les expedicions franceses des de Gabon i el Congo
francés cap al Sudan i les fonts del Nil provocarien l'enfrontament amb Gran Bretanya.
Este es produirà amb les tropes anglo-egípcies de Lord Kitchener en Fachoda (1898),
incident que va estar a punt de provocar un conflicte internacional.
2. Conflicte anglo-bòer: Va ser una lluita pel control de Sud-àfrica entre la Gran 5
Bretanya i els bòers o holandesos ja establerts allí.
3. Creixent tensió germànica: El tercer conflicte es va produir al Marroc pel seu valor
estratègic i comercial entre l'Atlàntic i el Mediterrani. Les pretensions de l'emperador
alemany Guillem II i la presència alemanya va xocar amb els interessos de França.
L’enorme tensió que es va arribar a crear va estar a punt de provocar un conflicte a escala
planetària. Podem afirmar però, que la tensió al nord d’Àfrica és un dels conflictes previs a
la IGM.
5.2 L’ocupació d’Àsia
La colonització d'Àsia té certes semblances amb la d’Àfrica ja que l’objectiu inicial de les
potències colonials era establir factories comercials, però després de l'obertura del canal de
Suez (1869), al fer més curta la ruta marítima, es va impulsar la conquesta. No obstant això,
hi ha dos diferències clares:
1. Junt amb Regne Unit i França apareixen com noves potències imperialistes
Rússia, Japó i EE.UU.
2. No es va perseguir com a objectiu necessari la possessió de colònies, sinó controlar
àrees d'influència per al comerç i les finances. Per això, la modalitat
d'administració colonial més difosa va ser la del protectorat i va haver-hi extensos
territoris, com Xina, que no van arribar a ser conquerits. Els interessos i àrees
d'influència van ser: Rússia en el Nord; Regne Unit i França en el Sud i Sud-est;
EE.UU. i Japó en l'Est.
Dintre de la colonització d’Àsia allò més interessant és la colonització de l'Índia i del
Sud-est d'Àsia.

Tema 6: L’imperialisme colonial (1870-1914)

 La presència britànica a l'Índia data de fins del segle XVIII. La conquesta dels territoris
va ser lenta, va quedar conclosa cap a 1845-1848 i va estar administrada per la Companyia
de les Índies Orientals. El principal objectiu econòmic era la producció de cotó brut i
d'altres matèries primeres. La revolta dels sipais (1857-1858) va obligar a Gran Bretanya a
canviar els mètodes d'administració colonial i la Corona va assumir directament este paper:
uns districtes provincials són administrats per funcionaris britànics o hindús fortament
occidentalitzats; altres s'organitzen en protectorats governats per rajàs (prínceps hindús)
fidels a la Corona.
En el Sud-est asiàtic, des de 1847 es va produir la intervenció francesa a Cotxinxina
(actual Vietnam) amb el pretext d'evitar les persecucions dels missioners. A la zona no sols
estava present França, també ho estava la Gran Bretanya a Birmània, pel que per evitar
possibles enfrontaments es va crear un nou estat-tapó com va ser el de Siam.
Per finalitzar amb el procés de colonització asiàtic, tractarem el cas de Xina i les rivalitats
internacionals que es van donar pels xocs d'interessos de diverses potències sobre este
imperi.
Xina, que estava ancorada en velles estructures que no havien canviat des de feia segles,
es va convertir en l'objectiu preferent de les ambicions europees, primer, i japoneses,
després. L'oposició del govern xinés a obrir el seu territori al comerç estranger no va
impedir el desenrotllament del contraban, realitzat per britànics
i nord-americans. Este comerç es basava en l'intercanvi del te
xinés per l'opi, cultivat a l'Índia i Birmània. La negativa dels
emperadors xinesos a l'entrada de l'opi va donar lloc a diverses
guerres (1840-1842, 1856, 1858) que van ocasionar l'obertura 6
de ports xinesos als productes estrangers, van produir la ruïna
dels comerciants autòctons i la fuga de capitals que va generar
una crisi econòmica amb alça dels preus i agitació social.
Els emperadors de la dinastia manxú van perdre encara més
el seu prestigi davant de la facilitat amb què van cedir a les
pretensions dels occidentals. Després de les derrotes davant de
França (1884-1885) i Japó (1894-1895), s'inicien les
concessions de 1896-1902 en el curs de les quals les grans potències es van establir en els
ports xinesos (Gran Bretanya a Hong-Kong, Portugal a Macau…) i van aconseguir
controlar bases comercials i àrees d'influència. Esta situació va provocar en 1900 la revolta
dels bòxers (ultranacionalistes xinesos), que serà durament reprimida per les potències
occidentals, i fomentarà la revolució que en 1912 va destituir l'últim emperador i va
implantar una República.
5.3 Els protagonistes
L’Imperi britànic: A finals del segle XIX, la Gran Bretanya posseïa l’imperi colonial més
gran del món: de l’Índia (on la reina Victòria va ser proclamada emperadriu de l’Índia,
1876) a l’Àfrica, amb l’objectiu de controlar les rutes comercials marítimes.

L’Imperi francès i altres imperis: El segon imperi colonial era el de França, que es va
instal·lar especialment a l’Àfrica del nord i al sud-est asiàtic, tot competint amb l’Imperi
britànic. També posseïen territoris colonials molt importants uns altres països com ara

Tema 6: L’imperialisme colonial (1870-1914)

Rússia, Holanda, Portugal i, en menor mesura, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Espanya (Guinea
Equatorial i Sàhara).
Els Estats Units i el Japó.- Els Estats Units i el Japó van ser les dues úniques potències
extraeuropees que van iniciar una expansió colonial. Els Estats Units en dues direccions:
cap al Pacífic i cap al Carib, mentre el Japó, recolzat per la Gran Bretanya, va intervenir per
aturar el progrés rus a la província xinesa de Manxúria i va ocupar les illes Kurils, Corea i
Formosa (Taiwan).
6. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA COLONITZACIÓ
El procés de conquesta i explotació del territori va tindre una sèrie de conseqüències tan a
les zones conquerides, ocupades i explotades econòmica i socialment com a les metròpolis.
6.1. Canvis a les colònies.
Un dels grans canvis va ser la introducció d’avanços tecnològics europeus a les colònies.
El que es va donar va ser l’extensió del procés d’industrialització a estes terres de
conquesta. Hem de recordar que el procés d’expansió colonial va en paral·lel al de la
Segona Revolució Industrial, pel que anem a establir una relació molt lògica com és que el
que es dóna no és res més que la introducció d’estes noves terres dins del món industrial.
Clar està, el benefici se n’anirà a les metròpolis, països que els estan ocupant.
El control del territori a nivell econòmic va provocar que les societats ocupades foren
amplament explotades laboralment. Una de les causes de la recerca de nous mercats durant
aquesta època és evitar la presència del moviment obrer i les seves reivindicacions a
Europa. Si les empreses europees s’instal·len a països on el moviment obrer no s’ha
desenvolupat, l’empresariat tindrà més avantatges.
Fruit d’açò es van potenciar les grans plantacions (cacau, cafè, cotó, fruites, etc.) on els 7
natius havien de treballar per subsistir, a més de comprar-los els aliments perquè es va
imposar una economia monetària i de mercat que va arruïnar les artesanies locals per la
competència deslleial dels productes industrials importats des de la metròpoli (més barats i
abundants).
Altres canvis van ser els socials i culturals. Fruit de l’ocupació del territori es va destruir
l’estructura social original d’aquestes terres i es van imposar els costums i formes de vida de
les metròpolis. Al mateix temps es va donar una clara segregació racial que es va traduir en
què els funcionaris (procedents de la metròpoli) i colons de la metròpoli solien viure en
luxoses residències, en contrast amb la misèria dels indígenes que anaven perdent, a més, la
seua identitat cultural per l’impacte de la cultura “superior” (occidental). Este procés de
pèrdua de la identitat cultural es coneix com aculturació. Així doncs l’aculturació va ser una
de les grans conseqüències del sotmetiment militar, polític, econòmic, social i religiós al que
es van veure obligades les terres de l’Àfrica i de l’Àsia.
Les conseqüències d’aquest procés, sobretot de l’aculturació, arriben fins als nostres dies
i estan relacionades amb les desestructurades societats de molts dels països d’Àfrica i
d’Àsia.
Per altra banda, cal assenyalar que durant aquesta etapa (1870-1914) la tensió entre les
aliances que s’han anat creant (Triple Entente i Triple Aliança) són cada vegada majors, i que
l’imperialisme està darrere del que es coneix com el rearmament o cursa d’armaments de les
potències europees.

Tema 6: L’imperialisme colonial (1870-1914)

 TEMA 7: LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL.
1. INTRODUCCIÓ.
Per què va ser mundial una guerra que va començar a Europa i entre països del
Continent? Abans que res perquè l'any 1914 Europa i el món eren una mateixa cosa. En
eixa data més de la meitat (60%) de les terres emergides i de la població del planeta (65%)
depenien d'Europa. Els imperis colonials britànic i francès i, en menor grau, l'alemany
s'estenien per tots els continents i ací on no existia el domini polític –cas d'Amèrica
Llatina– existia el control econòmic d'uns països que depenien financerament.
El debat historiogràfic sobre la Primera Guerra Mundial s'ha centrat fonamentalment en
dos aspectes: el de les causes que van originar la guerra i el de la responsabilitat
alemanya en el seu inici.
En el referit a les causes del conflicte, les aportacions s'han dividit entre els defensors de
les causes econòmiques com a determinants i els que s'inclinen per la pluralitat de
causes.
Les causes econòmiques com a origen del conflicte van ser defeses en primer lloc pels
historiadors marxistes, seguint la línia d'investigació marcada per Lenin en la seua obra
“L'Imperialisme, etapa superior del Capitalisme”. En ella Lenin exposa la idea que el capitalisme
havia arribat a una etapa (monopolista) en la qual els grans monopolis havien donat tal
impuls al sistema financer que la colonització directa o indirecta de la resta del món era
vital als països capitalistes per a l'exportació dels grans capitals acumulats. En tal situació, la
competència entre els distints imperialismes es va fer tan aguda que tènia per força que
desembocar en una guerra per a l'eliminació de competidors. No tots els defensors de la
prioritat de les causes econòmiques són marxistes. En 1934 la investigació d'un comitè
nord-americà sobre els beneficis de la indústria de guerra va concloure amb l'afirmació que
l'entrada d'EUA en el conflicte va ser provocada per la pressió dels interessos financers dels
bancs que havien prestat grans sumes de diners als aliats i temien no poder cobrar-los si
Alemanya guanyava la guerra.
En el camp dels teòrics que defenen la pluralitat de causes es troben principalment
historiadors francesos, amb Pierre Renouvin al cap. Per a ells és necessari parlar d'una
rivalitat econòmica i naval entre Alemanya i Gran Bretanya amb la seua conseqüent carrera
d'armaments: de la situació de tensió en els Balcans; de l'agressivitat del militarisme prussià,
de l'exacerbació del nacionalisme i de l'opinió pública, així com de l'intent, conscient o no,
dels governs de buscar en la guerra el motiu per a desviar l'atenció dels pobles dels seus
propis problemes interns. La seua argumentació és que si bé existia una competència
econòmica a nivell mundial, sobretot entre Alemanya i Gran Bretanya, també és cert que
cap a 1914 les rivalitats colonials ja havien sigut regulades per mitjans diplomàtics
(Conferència de Berlín, 1885). D'altra banda, els homes de negocis europeus, especialment
els londinencs, eren conscients que només la pau podia garantir la prosperitat dels seus
negocis. Quant a la possible pressió dels grups financers nord-americans sobre el president
Wilson, esta no hauria existit i els EUA haurien entrat en la guerra per a defendre la llibertat
dels mars amenaçada per la guerra submarina alemanya.
El debat sobre la responsabilitat alemanya –consagrada en el Tractat de Versalles– va ser
protagonitzat essencialment per historiadors francesos i alemanys. Per als francesos la
culpabilitat alemanya és clara i deriva de la seua agressivitat imperialista i del seu interès per
anul·lar definitivament a França. Els historiadors alemanys han sostingut, en general, la tesi
que Alemanya es va veure forçada a emprendre una guerra defensiva davant del setge a què
l'havien sotmès la resta de les potències europees. L'excepció la va protagonitzar Fisheren
al publicar la seua obra “Els fins de guerra de l'Alemanya imperial” en la que aporta proves
sobre els objectius imperialistes del govern prussià a Europa que incloïen la submissió de
França i la creació d'una sèrie d'estats satèl·lits a Centreeuropea i Bèlgica.
2. LES ALIANCES INTERNACIONALS I ELS PAÏSOS CONTENDENTS
2.1. Les aliances internacionals
El paper exercit per les mateixes en l'extensió del conflicte va ser determinant. En 1914
tots els països contendents estaven lligats en tres importants tractats que els forçaven a la
intervenció militar en el cas que un d'ells fóra agredit. El disseny del sistema d'aliances havia
sigut fet en principi pel canceller alemany Bismarck en l'època que els historiadors
denominen "la pau armada" (1870-1900). El canceller prussià havia aconseguit aïllar a
França formant la Triple Aliança amb Àustria-Hongria, i paral·lelament va aconseguir un
tractat amb Rússia (no molt fàcil de mantindre atès que Àustria-Hongria i Rússia eren
enemigues en els Balcans). Unides estes aliances al tradicional abstencionisme britànic en
els assumptes del continent, l'aïllament de França resultava total.
Després de l'ostracisme del canceller en 1890, el sistema d'aliances alemany es va
debilitar. El tractat amb Rússia no es va renovar i esta, en conseqüència, es va acostar a
França amb qui va firmar un tractat en 1893 dirigit contra la Triple Aliança. Pocs anys més
tard els italians, que tenen un contenciós territorial amb Àustria-Hongría pels irredempts
firmen un tractat amb França sense abandonar la Triple Aliança. Paral·lelament Gran
Bretanya trenca el seu tradicional aïllament i s'acosta a França. El desenrotllament de
conflictes colonials com la guerra dels Bòers en què el Kàiser va créixer la seua ajuda a
estos, fan comprendre els britànics que precisen d'aliats. Així doncs, França i Gran
Bretanya resolen les seues diferències colonials (Egipte a canvi de suport britànic a les
pretensions franceses al Marroc) i formen l'Entente Cordiale. A esta es va adherir Rússia
després de posar fi a un contenciós amb Gran Bretanya sobre Pèrsia i Afganistan,
repartint-se en 1907 les àrees d'influència en eixos països.
2.2. Els països contendents
El bloc principal estarà format per la Triple Aliança, reduïda a només dos països per la
deserció d'Itàlia (Alemanya i Àustria) contra la Triple Entente (Gran Bretanya, França i
Rússia). Al costat d'esta s'alineen ja en els inicis del conflicte, Sèrbia i Bèlgica, Itàlia ho farà
en 1915 a canvi de promeses territorials sobre els irredempts (Tirol, costa adriàtica) i sobre
Líbia, Eritrea i Àsia Menor. En els Balcans els diversos països s'inclinen d'una part o una
altra: Bulgària, el màxim enemic de la qual era Sèrbia, busca l'aliança de les Potències
Centrals a canvi de promeses sobre la Macedònia grega i la Dobrudja romanesa. Romania i
Grècia s'inclinen del costat de l'Entente, igual que Sèrbia, ocupada per Àustria a l'inici del
conflicte. També Portugal, tradicional aliat britànic, entrarà en la guerra del costat de
l'Entente en 1916, encara que la seua participació es va reduir a un xicotet cos expedicionari
en el front francès. Turquia es va inclinar del costat alemany. Japó no tenia interessos
territorials o econòmics a Europa, però va declarar la guerra a Alemanya per a ocupar les
seues colònies asiàtiques i les seues concessions a Xina,
iniciant l'expansió dels seus territoris. Els EUA van
proclamar primer la seua neutralitat per a acabar
intervenint al costat dels Aliats. A Europa van quedar
alguns països neutrals no afectats directament per les
causes del conflicte i que no formaven part de les aliances.
Van ser Espanya, Suïssa, els països escandinaus i Holanda.
La resta del món, en la seua pràctica totalitat territoris colonials, es van alinear en el costat
de les seues metròpolis i van participar activament en el conflicte. Hi ha una "guerra
colonial" que es desenrotlla paral·lelament al conflicte europeu.
En línies generals, al principi del conflicte l'Entente disposava d'una enorme superioritat
en població, matèries primeres i facilitat d'accés a les rutes marítimes. En contrapartida, el
seu potencial bèl·lic era sensiblement inferior a l'austríac-alemany. En 1914 la superioritat
alemanya era incontestable: era la potència que més població tenia i que major part de la
seua renda per capita dedicava a l'exèrcit, el seu era el major, el que comptava amb més i
millors armes i suports logístics; el seu Estat Major era el més professional. Des de principis
de segle Alemanya comptava, a més, per primera vegada en la seua història, amb una
Armada capaç de posar en compromisos el fins llavors incontestable domini britànic dels
mars. Àustria-Hongria era el flanc dèbil de les Potències centrals pel fet que el seu exèrcit
comptava amb armes i estratègies antiquades i estava marcat, a més, per un fort mestissatge
imposat per l'heterogeneïtat racial de l'Imperi que li restava efectivitat. Entre les Potències
Aliades hi havia també desequilibris. Rússia era un pobre aliat que posseïa enormes
recursos humans, però al ser un país dèbilment industrialitzat, el seu exèrcit estava mal
equipat en tots els sentits: armes, robes i queviures. La xarxa de transports era també
clarament insuficient per a abastir a l'exèrcit i desplaçar-ho ràpidament. França havia
realitzat un esforç important per a millorar el seu exèrcit però el seu potencial bèl·lic era
sensiblement inferior a l'alemany: estava escassa d'artilleria pesada i els seus reservistes
estaven pitjor preparats. La debilitat britànica se devia al fet que no comptava amb un
exèrcit nacional sinó professional. Estava desplegat principalment en les colònies, la seua
presència en l'illa era molt reduïda. En tot cas, estava ben armat i equipat. El suport militar
dels EUA no seria tan decisiu com el seu suport econòmic. La potència nord-americana ja
era apreciable en 1917 quan entren en la guerra: 4millones de soldats dels quals 800.000
estaven en la marina.
3. LA NOVA CONCEPCIÓ DE LA GUERRA
La Primera Guerra Mundial suposarà una gran novetat en la història dels conflictes
bèl·lics. És la més llarga des de les guerres napoleòniques, la que enfronta a nombre més
gran de països i també un conflicte que mobilitza la totalitat dels recursos nacionals. El
manteniment de l'esforç bèl·lic per a aconseguir la victòria final va implicar a tots els
sectors econòmics i socials de cada país contendent i va introduir canvis radicals que
perdurarien després del final del conflicte.
3.1. Noves armes i estratègies
3.1.1. Innovacions en l'armament
Una guerra entre nacions altament industrialitzades havia de caracteritzar-se,
necessàriament, per les importants innovacions en
l'equipament bèl·lic. L'aparició d'armes noves (metralladores,
tancs, artilleria pesada, gasos letals) va convertir la IGM en
una empresa molt més mortífera del que ja era. La logística
es va beneficiar dels progressos en els transports (automòbils
i camions per a l'abastiment i el transport de tropes) i en les
comunicacions (ràdio, telèfon, telègraf). En el mar apareixen
vaixells d'un tonatge desconegut fins llavors encara que la
més important innovació serà el submarí, àmpliament utilitzat per Alemanya en labors de
bloqueig naval. A més, per primera vegada, el cel es converteix en camp bèl·lic amb
l'aparició dels avions de combat i dels dirigibles alemanys,
 3.1.2. Tàctiques propagandístiques
La propaganda, realitzada amb tècniques publicitàries, va ser una arma més en mans dels
governs contendents. Una propaganda dirigida en dos sentits: contra l'enemic interior (els
pacifistes) que posaven en perill l'esforç bèl·lic; i contra l'enemic exterior, per a minar la
seua moral i acréixer les seues dificultats internes. En este camp la propaganda va adoptar
modalitats com la promesa de recompensar amb territoris el suport durant la guerra. Va
ser especialment efectiva en el cas de les nacionalitats sotmeses corn els polonesos,
finlandesos, estats balcànics, àrabs i jueus (Declaració Balfour, 1917, que contenia el
compromís explícit del Foreign Office de tornar-los el seu antic solar en Palestina). Una
altra modalitat va ser el bombardeig de fullets que descrivien amb detall la desastrosa
situació de qui els rebia i les comoditats de què gaudirien en cas de rendir-se: va ser una
tàctica prou efectiva en el cas del malparat exèrcit turc a les mans britàniques. La
propaganda subversiva, destinada a acréixer les dificultats internes de l'enemic, va ser una
altra de les tàctiques utilitzades. Els alemanys van afavorir per tots els mitjans (la difusió de
la propaganda bolxevic (antibel·licista) entre les desmoralitzades tropes russes, i en 1917
van enviar a Lenin en un tren segellat a través de mitja Europa perquè poguera posar-se al
capdavant de la Revolució.
En el front interior la propaganda va estar orientada a evitar dissensions que debilitaren
la necessària unitat enfront de l'enemic. Les dèbils campanyes pacifistes van ser
submergides per l'enorme propaganda bel·licista, especialment intensa en els països que,
com Gran Bretanya, tenien un exèrcit professional. El control sobre les consciències
col·lectives es va aconseguir unint a l'esforç propagandístic una fèrria censura, quelcom
totalment nou en unes societats que fins a 1914 s'havien vanagloriat de la llibertat de
premsa i de pensament.
3.2. L'economia de guerra
En el camp econòmic la guerra va suposar el fi del liberalisme vuitcentista. És cert que
des de mitjans del segle XIX els governs havien intervingut cada vegada més en l'economia
imposant tarifes duaneres que protegien les indústries nacionals, buscant mercats i matèries
primeres per mitjà de l'expansió imperialista o aprovant legislacions socials proteccionistes
per a la classe obrera, però mai s'havien
aconseguit els nivells de control que es van
donar durant la guerra. En tots els països
es va imposar una autèntica economia de
guerra, controlada pel govern i orientada
exclusivament a sostindre l'esforç bèl·lic.
El control més ferri es va establir a
Alemanya, que era també el país més
desabastit pel bloqueig aliat a les seues
importacions (a Alemanya la inflació serà
molt elevada), però, en general, tots els
països bel·ligerants, inclosos els EUA, van
adoptar fórmules d'intervenció econòmica.
En el camp de la producció es va potenciar per tots els mitjans la indústria de guerra en
detriment de les indústries de béns de consum. El subministrament de matèries primeres
era controlat pels governs, els que establien ara el tipus de producció i la seua quantia. La
lliure competència va quedar abolida per a aconseguir bé comú. En general, esta política va
afavorir a les grans empreses contribuint a accentuar la tendència en la formació de grans
càrtels.
Respecte a la mà d'obra el control va ser també ferri. Tots els governs van potenciar
l'ocupació en les indústries de guerra per mitjà de la propaganda i l'assignació de quotes.
L'escassetat de treballadors va ser pal·liada amb la mobilització de tots els homes útils i, la
qual cosa va ser més transcendental, amb la de les dones, que ara s'incorporen massivament
al mercat laboral per primera vegada. D'altra banda, la conflictivitat social es va reduir a
mínims, almenys en els dos primers anys de la guerra: els sindicats van sacrificar les
reivindicacions salarials per a aconseguir suprem bé de la nació.
Respecte al comerç exterior, este es va convertir en un monopoli de l'Estat en què les
empreses privades operaven d'acord amb llicències i quotes. Es buscava evitar l'eixida de
productes necessaris i evitar les importacions de productes superflus. També es va establir
un control dels preus i dels salaris. Les dificultats econòmiques van disparar els preus; tots
els governs van haver de regular-los abans de 1917. Els més afectats per este procés van ser
aquells els ingressos monetaris dels quals no podien elevar-se fàcilment: les classes mitjanes
que vivien de rendes, professionals liberals o funcionaris. Este sector social havia constituït
una de les més estabilitzadores influències en l'Europa anterior a la guerra. En totes parts el
conflicte va amenaçar la seua situació, el seu prestigi i el seu nivell de vida. La situació de
postguerra, amb el manteniment de part de l'economia de guerra a fi de fer front als deutes
acumulades, va produir la crisi d'este sector social. Desencantats del sistema parlamentari,
d'ell eixiran una bona part dels feixismes europeus.
3.3. El dirigisme militar
En els inicis del conflicte les forces polítiques de cada país es van unir en un front comú
contra l'enemic: són els governs “d'Unió Sagrada”, en què van participar inclús els
socialistes (França, Bèlgica, Alemanya). Conforme va avançar el conflicte se va anar
desembocant en un autèntic dirigisme militar que en el cas alemany tenia totes les
característiques d'una dictadura. Ludendorff i Hindenburg van acabar imposant els seus
criteris a un govern totalment sotmès als seus designis. A França, el Mariscal Joffre va
prendre mesures com el trasllat del govern a Bordeus i la prohibició als parlamentaris de
visitar el front. Esta submissió del poder polític al militar va implicar dos problemes com
són l'obstaculització, fins a fer-los inviables de tots els intents de firmar una pau sense
annexions. Per una altra va constituir un perillós precedent per a la convulsa postguerra, un
exemple en què es van mirar els règims totalitaris.
4. EL DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA
El detonant de l'esclat bèl·lic va ser un atemptat terrorista que el 24 de juny de 1914 va
acabar amb la vida de l'hereu al tron austrohongarès. L'autor és un estudiant bosnià. Els
austríacs decideixen aprofitar esta conjuntura per a afonar Sèrbia, encara sabent que hauran
d'enfrontar-se a Rússia; per a això s'asseguren el suport alemany. En conseqüència, les
aliances van entrar en joc i d'un conflicte localitzat es va derivar cap a una confrontació
continental. La seqüència dels fets va ser la següent. El 23 de juliol Àustria envia un
ultimàtum a Sèrbia i, al ser rebutjades les seues exigències, el 28 declara la guerra. Tres dies
abans Rússia havia advertit que no romandria neutral. El 29 els austríacs bombardegen
Belgrad, els russos es mobilitzen parcialment i França i Anglaterra adverteixen a Berlín la
seua disposició a intervindre si el conflicte segueix avant. E l30 Rússia mobilitza les seues
tropes contra Àustria-Hongria i Alemanya. L'1 d'agost Guillem II declara la guerra a Rússia
i el 3 a França, l'endemà les tropes alemanyes envaeixen Bèlgica i Anglaterra entra en el
conflicte.
 4.1. Guerra de moviments (1914)
A l'iniciar-se el conflicte només dos contendents, Alemanya i França tenien
perfeccionats els seus plans de guerra. L'alemany era el Pla Schelieffen. En síntesi, este pla
proposava un atac massiu en el front occidental per a obtindre una ràpida victòria sobre
França i tornar-se immediatament contra Rússia. Este Pla va ser modificat pel seu
successor al capdavant de l'Estat Major, amb conseqüències negatives per a Alemanya:
Moltke va decidir envair Bèlgica sense esperar l'agressió francesa i va desviar tropes d'eixe
flanc cap a l'esquerre, amb la qual cosa la possibilitat d'una ràpida victòria sobre França es
va esfumar. França, per la seua banda, havia elaborat una sèrie de plans des de la seua
derrota en Sedan. El vigent era el número XVII (Pla Joffre) que preveia una tàctica
ofensiva a tota costa centrada en l'àrea de Metz i en Lorena.
Des del principi es va lluitar en dos fronts, en el front occidental els alemanys van envair
Bèlgica, el 20 d'agost van ocupar Brussel·les i tres dies més tard creuaven la frontera
francesa. El seu avanç es va veure frenada per la ràpida reacció aliada que els va obligar a
alliberar dures batalles (Marne) i va acabar amb l'esperança d'una ràpida victòria. La resta de
l'any Alemanya continua intentant l'avanç, dirigint-se ara al Canal de la Manxa, en un intent
d'impedir l'arribada de reforços anglesos. A l'acabar l'any el front s'estenia sobre 800km. de
trinxeres.
En el front oriental l'inicial atac rus és primer detingut per les Potències centrares en la
zona de Prússia oriental; posteriorment, després de les victòries de Tannenberg i els Llacs
Masurians, els alemanys van aconseguir recuperar les posicions de partida i estabilitzar el
front.
4.2. Guerra de Posicions (1915-1916)
L’aturada dels avanços militars en les fronteres obliga a utilitzar noves tàctiques de lluita.
Els aliats tanquen el setge econòmic sobre Alemanya que reacciona portant la guerra a les
colònies i al mar. S'inicia una guerra submarina que busca entorpir l'avituallament de
l'enemic; esta tàctica s'abandonarà en part després que al maig de 1915 un submarí alemany
afonara un vaixell de passatgers en les costes d'Irlanda, la qual cosa va provocar la primera
amenaça d'intervenció nord-americana. Al llarg de 1916 els alemanys van utilitzar
preferentment els seus vaixells; al maig van derrotar els aliats en la batalla de Jutlàndia, no
obstant això d'ara en avant els alemanys defugiran el combat en el mar. En el front oriental
es produeix un important avanç austre-alemany al llarg de 1916 en les costes de Galítzia, la
Polònia russa i part de Lituània; este avanç és anul·lat l'any següent per la reacció russa. La
incorporació de Romania a la guerra dins del ban aliat suposa la prolongació del front fins
al Mar Negre, però queda ràpidament anul·lada per l'ocupació del país per Alemanya en la
tardor de 1916.
Al maig de 1915 l'entrada d'Itàlia en la guerra del costat dels aliats obri un front sud que
amenaçava especialment a Àustria. Això va determinar l'atracció al ban contrari de Bulgària
que va demostrar la seua eficàcia aniquilant als serbis. En el front occidental els alemanys
llancen una forta ofensiva al llarg de 1915 que serà detinguda pels aliats primer en Verdú
(febrer/juny) i després en el Somme (juliol/novembre). Al finalitzar 1916, amb una seqüela
de morts i destrucció mai vistes fins llavors, en cap sector el front s'havia modificat més
de10 km.
4.3. Guerra de desgast (1917)
Alemanya, en un intent desesperat de bloquejar els subministraments a l'enemic,
intensifica la guerra submarina. La conseqüència: l'afonament del Vigilantia, pretext per a
l'entrada d'EUA en la guerra. També en 1917 es produïxen canvis radicals en el front
oriental, com són la revolució soviètica i la posterior firma del Tractat de Brest-Litovsk
(març, 1918) que posen fi a la participació russa en el conflicte. A esta victòria austre-
alemanya s’uneixen altres èxits militars en el front sud sobre els italians. L'avanç austre-
alemany a Itàlia només va poder ser frenada per l'arribada d'importants reforços aliats a
finals de 1917.
4.4. Ofensiva final (1918)
En enguany es reprèn l'estratègia de les grans ofensives d'inicis de la guerra. Al març els
alemanys llancen una ofensiva en el Somme que trenca el front en diversos punts. El 30 de
maig travessen el Marne i inicien el bombardeig de París. A mitjan juliol el contraatac aliat,
dirigit pel general Foch, fa canviar definitivament el signe de la guerra. La retirada alemanya
és paral·lela al desembarcament dels primers soldats nord-americans. En eixe moment la
guerra estava perduda ja per a les potències centrals. Bulgària es rendeix a finals de
setembre; Turquia el 31 d'octubre (armistici de Mudros) i Àustria-Hongria a principis de
novembre (armistici de Vila Giusti). A Alemanya, després de la fugida del kàiser Guillem II,
el govern provisional socialista de l'acabada de crear república de Weimar sol·licita el fi de
les hostilitats i l'11 de novembre firma l'armistici de Rethondes.
5. LA PAZ DE PARÍS I ELS TRACTATS AMB ELS VENÇUTS
En la Conferència de Paz de París (gener-juny de 1919) s'aborden dos qüestions
fonamentals: la creació de la Societat de Nacions i la regulació precisa dels tractats de pau.
En la Conferència no van ser admesos els vençuts, el pes dels debats va recaure primer en
un “Consell dels Deu” (dos representants per cada país vencedor inclòs Japó) i després en
un “Consell dels Quatre”, format per Wilson (EUA), Lloyd Georges (RU), Clemenceau
(Fr) i Orlando (It). Des del principi es
posen de manifest les divergències entre
els vencedors. El president Wilson,
d'acord amb els “Catorze Punts”
presentats al Congrés dels EUA en
1918, defèn una pau sense rancors
basada en quatre grans principis: el
reconeixement de la independència dels
països ocupats per Alemanya; l'admissió
del principi de les nacionalitats; la
llibertat i igualtat en el comerç mundial; i la constitució d'un organisme internacional que
regule les relacions entre els Estats. La postura de Wilson xoca amb el revengisme francès;
Clemenceau és el banderer del tracte dur als vençuts i de l'exigència de reparacions de
guerra. Els britànics participen de la visió francesa, però no volen una aniquilació
d'Alemanya que supose l'engrandiment de França. Els italians es limiten a plantejar les
seues reivindicacions territorials, en gran part desateses pels aliats. El 7 de maig es van
donar a conèixer les condicions de pau als alemanys. A pesar de la duresa de les mateixes, la
república de Weimar firma la pau el 28 de juny (Tractat de Versalles).
5.1. La Societat de Nacions
Naix oficialment el 10 de gener de 1920, data de Entrada en vigor del Tractat de
Versalles. La Societat de Nacions és una nova fórmula d'organització de les relacions
internacionals que substitueix al sistema de blocs. En el nou organisme internacional
participen els països vencedors, excepte EUA, i tretze neutrals; els vençuts no seran
admesos (Alemanya ingressarà en 1926 després dels acords de Locarno). A pesar de
presentar-se com una gran tribuna de debat i col·laboració internacional, la Societat de
Nacions va nàixer pràcticament morta: la vaguetat de les mesures coercitives, les
complicacions de procediment i, sobretot, la deserció dels Estats Units li van restar
credibilitat des del primer moment. En el període d'entreguerres la Societat va desplegar
una gran activitat en el camp de la cooperació social i econòmica però la seua incapacitat
per a fer de mitjancera en els conflictes entre Estats resultava evident. La SDN es va
dissoldre a l'abril de 1946 per a donar pas a l'ONU.
5.2. Els tractats de pau. El nou mapa d'Europa
La pau imposada pels aliats als països vençuts implica una sèrie de reajustaments
territorials i polítics que, junt amb els canvis derivats de la liquidació del vell imperi tsarista,
configuren un nou mapa d'Europa. Desapareixen els vells imperis (alemany, turc,
austrohongarès i rus) i sorgeixen, a l'empara del principi de les nacionalitats, nous Estats.
Entre estos, uns són reconstruccions, Polònia i Finlàndia, i altres són països totalment
nous, com són Estoniana, Letònia, Lituània, Txecoeslovàquia i Iugoslàvia (regne dels
serbis, croats i eslovens). Les condicions de pau es van fixar en cinc tractats:
a. Tractat de Versalles, firmat el 28 de juny de 1919 amb Alemanya. En els seus
aspectes territorials estipulava la devolució a França d'Alsàcia i Lorena; el territori
del Sarre quedava baix administració internacional fins a la celebració d'un plebiscit,
però les seues mines es van entregar també a França, que podia ocupar durant
quinze anys la vora esquerra del Rhin. D'altra banda, Polònia obtenia Posen i
Prússia occidental, a més d'un corredor amb eixida al Bàltic en Danzig, ciutat
situada baix administració internacional; a Prússia oriental els alemanys van cedir
Memel als lituans; l'Alta Silèsia va decidir en un plebiscit realitzat en 1921 unir-se a
Alemanya (60% de vots a favor de la unió a Alemanya, 40% de Polònia); Schleswig
va ser igualment dividit entre Dinamarca i Alemanya. En total este país va perdre
un 13'5% del seu territori, una proporció semblant del seu potencial econòmic i al
voltant d'un 10% de la seua població (uns 7mill.de habitants) Va perdre també totes
les seues colònies: les africanes van ser dividides entre França i Gran Bretanya i les
seues possessions a Xina van passar a les mans de Japó. Es va disposar el
desarmament alemany prohibint el servici militar obligatori i limitant el nombre
d'efectius a 100.000 homes. Es va prohibir també la possessió de tancs i artilleria
pesada, d'avions i submarins.
b. Tractat de Saint-Germain, firmat el 10 de setembre de 1919 amb Àustria. Este país
va quedar reduït a un xicotet nucli de població alemanya, uns 6 mill. d'habitants,
dels quals quasi 3 es concentraven a Viena. Va quedar separada d'Hongria i va
haver de reconèixer la independència de Txecoeslovàquia i cedir la Galítzia a
Polònia. Itàlia va obtindre a costa d'Àustria la frontera del Brennero en el Tirol
meridional, Trieste i una part d'Ístria. No va obtindre concessions en la costa
dàlmata, entregada al nou estat de Iugoslàvia: açò va alimentar l'irredemptisme italià
que es va manifestar en accions com la conquista de Fiume pel poeta Gabriele
d'Annunzio.
c. Tractat de Trianon amb Hongria, per mitjà del que este país va quedar configurat
com una república independent. Va cedir Transsilvània a Romania, i Croàcia,
Eslovènia, Bosnia-Herzegovina i Montenegro a Iugoslàvia. Rutènia i Eslovàquia es
van integrar en Txecoeslovàquia. Només 2/3 dels magiars van romandre davall la
nova Hongria.
 d. Tractat de Neully amb Bulgària. Este país va cedir dos xicotetes àrees de la seua
frontera este a Iugoslàvia i Tràcia occidental a Grècia.
e. Tractat de Sévres amb Turquia. Va ser firmat el 10 d'agost pels delegats del Sultà,
però no va arribar a ser ratificat mai pel parlament turc. Preveia la
internacionalització dels Estrets, l'autonomia kurda i la independència d'Armènia.
Cedia a Grècia la Tràcia oriental, Esmirna i les illes de l'Egeu. A Itàlia li va ser
adjudicat el Dodecaneso, Rodes i Tripolitana. A França, Síria i Cilícia. A Gran
Bretanya Iraq, Palestina, Xipre, Egipte (ja baix protectorat britànic) i un protectorat
sobre Aràbia. Immediatament després del fi de la guerra, a Turquia es va estendre
un moviment revolucionari dirigit per Mustafá Kemal que va acabar derrocant al
Sultà i proclamant la república; el nou govern va iniciar una guerra amb Grècia per
a expulsar-la de l'Egeu i la nova pau no seria firmada fins a1924.

6. EL MÓN DESPRÉS DEL CONFLICTE

El món ja no va tornar a ser el que havia sigut fins a 1914. Els anys de guerra van deixar
un segell indeleble en múltiples aspectes de la vida mundial. Les transformacions van ser
profundes en el camp econòmic i geopolític i es van plasmar en la pèrdua definitiva de
l'hegemonia europea a favor de noves potències com Japó i Estats Units. La guerra també
va enfrontar definitivament a les societats de l'època estimulant les tensions entre les
diferents potències i sumint-les en una crisi de valors fàcilment apreciable a través de la
producció artística i cultural dels “feliços anys vint”. En el camp polític el liberalisme
vuitcentista va perir també en la batalla; en totes parts hi ha signes d'autoritarisme que
coarten les sacrosantes llibertats individuals en què s'havia basat aquell. Encara que només
alguns països van donar el pas definitiu cap al feixisme. Finalment, la visió d'una Europa
aborronadora per la guerra, d'hòmens blancs matant-se entre si, va soscavar definitivament
el prestigi dels colonitzadors davant dels ulls dels pobles
sotmesos d'Àsia i África: els anys de la postguerra viuen l'inici
del llarg procés de la descolonització.
Una de les conseqüències del cataclisme que va suposar la
“Gran Guerra” s'aprecia en l'expressionisme alemany, amb
obres com aquesta, d'Otto Dix.
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
UNITAT 8. EL
ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwer
PERÍODE
tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
D’ENTREGUERRES,
1919-1939
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf
ghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh
jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjkl
zxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcv
bnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
 UNITAT 8. EL PERÍODE D’ENTREGUERRES, 1919-1939
S’anomena període d’entreguerres el que comptem des del final de la 1ª Guerra
Mundial fins l’inici de la Segona, és a dir, una de les èpoques més inestables,
políticament i econòmica, ja que va estar marcada per tres fets decisius: l’esclat
de la Revolució Russa, el crac de la Borsa de Nova York i l’ascens dels règims
totalitaris (feixisme, nazisme i comunisme).
1. LA REVOLUCIÓ RUSSA
1.1. L’autocràcia tsarista: Al començament del segle XX, a Rússia hi
perdurava l’absolutisme monàrquic, una autocràcia on el tsar governava per
decret, no estava subjecte a cap constitució i no havia de respondre davant d’un
Parlament. El control de l’Imperi l’asseguraven la burocràcia i l’exèrcit,
juntament amb l’Església ortodoxa. L’agricultura era la principal activitat
econòmica, a mans dels terratinents aristòcrates, però també hi havia indústria i
obrers, entre els quals s’havia difós el marxisme.
1.2. La revolució de febrer: La conjuntura de la Primera Guerra Mundial
(1914-18) va crear a Rússia les condicions per a la revolució. Als desastres
militars es va succeir un descens de la producció agrícola, per la mobilització
cap al front de milions de llauradors, estenent-se el malestar entre la classe
treballadora. Tot això va desacreditar el tsar Nicolau II i el febrer de 1917 va
esclatar una revolució a Sant Petersburg que va provocar la caiguda del
tsarisme, passant el poder a un govern provisional que va convertir Rússia en
una República democràtica.
1.3.La revolució d’octubre: La lentitud de la reforma agrària i el
manteniment de Rússia en guerra van fer augmentar el descontentament
popular, així com la influència dels bolxevics que volien assaltar el poder per
instaurar el socialisme, ja que aspiraven a la formació d’un govern de soviets
obrers i agrícoles. El 25 d’octubre (novembre segons el calendari occidental), els
comunistes es van sublevar, van destituir el govern provisional del
socialdemòcrata Kerenski (menxevic) i Vladimir Ilich Ulianov (Lenin) va
establir mesures revolucionàries per construir un estat socialista, és a dir, sense
propietat privada.
2. L’URSS D’ STALIN
2.1.La guerra civil i la creació de l’URSS: El nou govern soviètic va
haver de fer front a una guerra civil (1918-1921), ja que una part de l’exèrcit
contrària al règim comunista i recolzada pels estats capitalistes occidentals
(França, Regne Unit, etc.) va organitzar un Exèrcit Blanc que es va alçar en
armes contra l’Exèrcit Roig dels bolxevics (creat i dirigit per Trotski) que va
aconseguir imposar-se. Al llarg del conflicte, el partit bolxevic en solitari va anar
fent-se amb el monopoli del poder. El 1922 es va crear l’URSS (Unió de
Repúbliques Socialistes Soviètiques), un Estat federal comunista
(el comunisme es defineix com a “socialisme real”) que abraçava totes les

UNITAT 8. EL PERÍODE D’ENTREGUERRES, 1919-1939 Pàgina 1

nacionalitats del vell imperi dels tsars en un sistema polític totalitari de partit
únic.
2.2 La pugna pel poder: Lenin va morir el 1924 en un moment en què es
debatia quin era el millor camí per consolidar la revolució. Diferents propostes
van enfrontar els dirigents del partit: Trotski veia necessari exportar la
revolució, mentre Stalin proposava la “construcció del socialisme en un sol
país”, transformant l’URSS en una gran potència. Stalin, Secretari General
del PCUS, es va fer amo de la situació a partir de 1927 i es va convertir en el
principal dirigent de l’URSS (Trotski es va exiliar a Mèxic, on va morir el 1940,
víctima de l’estalinisme).
2.3 L’estalinisme: Stalin va imposar una economia col·lectivista, amb
l’objectiu de provocar un fort creixement per fer de l’URSS una gran potència
industrial. Les terres, fàbriques, bancs, transports, etc. van passar a propietat de
l’Estat que també dirigia l’economia, tot donat prioritat a la indústria pesant per
a la construcció d’infraestructures i l’elaboració de plans quinquennals per
planificar la producció agrícola i la industrial. Stalin va exercir una dictadura
personal on s’eliminava qualsevol tipus de dissidència mitjançant el “terror
roig” (condemnes a mort, assassinats, porgues, treballs forçats, etc.)
3. ELS ESTATS UNITS: ELS FELIÇOS ANYS VINT
3.1. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial: Els
Estats Units van sortir molt beneficiats de la Gran Guerra ja que, en finalitzar
aquesta, s’havien transformat en la primera potència econòmica mundial. La
producció agrícola era molt elevada i la industrial representava el 44,8% de la
mundial. A més, molts països d’Europa estaven endeutats amb els Estats Units
com a conseqüència dels préstecs de guerra.
3.2. La prosperitat americana: El creixement americà es va
prolongar durant els deu anys posteriors a la guerra: va ser la dècada de la
“prosperitat” i de la consolidació d’un estil de vida basat en el consumisme.
L’expansió dels Estats Units es va basar en una profunda transformació del
procés de producció de béns, dominat per les innovacions tècniques:
el taylorisme (o producció en cadena) i el fordisme van contribuir a incrementar
la productivitat i a reduir costos, donant pas a l’era del consum de masses. La
prosperitat es va reflectir en una gran puixança de la Borsa que, a la llarga, va
generar una gran bombolla especulativa degut a un exagerat optimisme
econòmic.
3.3. La crisi de la superproducció: La prosperitat no va beneficiar
tothom i els llauradors foren els primers perjudicats, ja que durant la Guerra
Mundial s’havien endeutat per adquirir noves terres i màquines per augmentar
la producció. Acabat el conflicte, les exportacions van minvar i el mercat
americà ja no podia absorbir tota la producció. Davant de l’augment de l’oferta,
els estocs es van acumular, els preus van baixar i els agricultors no van poder
tornar els préstecs. En la indústria, el procés va ser molt similar.

UNITAT 8. EL PERÍODE D’ENTREGUERRES, 1919-1939 Pàgina 2

 4. EL CRAC DEL 29 I EL “NEW DEAL”
4.1. Del crac borsari a la Gran Depressió: El 24 d’octubre de
1929 una gran onada venedora va afectar la Borsa de Nova York (Wall Street).
La gran oferta d’accions va provocar una baixada brutal del seu valor fins
enfonsar-se, ocasionant el crac borsari: molts inversors es van arruïnar, els
ciutadans van acudir als bancs per retirar els seus estalvis, això va precipitar la
fallida i molts bancs van haver de tancar. En pocs anys, es va produir una
recessió generalitzada (Gran Depressió) a tots els països occidentals capitalistes,
perquè la crisi es va propagar a la resta del món: el consum va caure en picat i
moltes fàbriques van tancar.
4.2. La lluita contra la crisi: el “New Deal”.- El 1932 Roosevelt va
guanyar les eleccions al proposar un programa polític per afavorir la recuperació
econòmica del país: l’anomenat New Deal, que defensava les polítiques
keynesianes, és a dir, la intervenció de l’Estat per reactivar l’economia davant la
paràlisi de la iniciativa privada. Es va ajudar les empreses, es van destruir els
estocs agrícoles acumulats, l’Estat va establir un control sobre els bancs i es va
impulsar un gran pla d’obres públiques per fomentar l’ocupació, així com una
política de suport a l’agricultura tot assegurant uns preus mínims als
productors, etc. Totes aquestes mesures van donar el seu fruit en pocs anys,
produint el rellançament de l’economia del Estats Units.
5. EL FEIXISME ITALIÀ
La Itàlia de la postguerra va estar marcada pels tractes de pau. Després del
Tractat de Londres, els acords de pau no es van complir per a Itàlia, tot
estenent-se la idea que la participació italiana a la guerra havia estat un engany.
L’irredemptisme va anar guanyant adeptes (propugnava l'emancipació dels
territoris italians que després de la unificació eren encara sota la dominació
d'altres potències, com ara l’Alto Àdige, Trentino, Venècia Júlia, Dalmàcia,
Fiume, Niça, Còrsega i Malta, encara que, a la llarga, els feixistes s’apropiarien
d’aquestes reivindicacions)... mentre es consolidava la inestabilitat política: es
van succeir molts governs diferents, perquè la crisi econòmica generava tensió
social i la por a l’esclat d’una revolució social, com la russa, va començar a
espantar les classes conservadores.
En aquest context es va donar l’ascens del feixisme i Mussolini va crear el
1919 els fasci di Combattimento i els anomenats camises negres que pretenien
frenar el moviment obrer. El 1921, els fasci es van transformar en Partit
Nacional Feixista que va comptar amb el suport de la petita burgesia, el
finançament de grans propietaris agrícoles i industrials, la tolerància de
l’Església catòlica i també del monarca italià, encara que a les eleccions de 1922
el Partit Feixista va aconseguir pocs diputats. De tota manera, aquell mateix
any, després que els camises negres esclafaren la vaga dels sindicats socialistes i
anarquistes, Mussolini va exigir el control del poder al rei, el qual li’l lliurà a
l’octubre (1922) tot nomenant-lo cap del govern. S’obria així la dictadura feixista
italiana encapçalada per Benito Mussolini.

UNITAT 8. EL PERÍODE D’ENTREGUERRES, 1919-1939 Pàgina 3

 Entre el 1922 i el 1925, Mussolini va desenvolupar un procés de restricció de
llibertats i de persecució d’adversaris. Després de les eleccions de 1924, va
anunciar la instauració d’un règim autoritari: els partits polítics van ser
prohibits, els seus líders perseguits i empresonats, i el Parlament substituït per
una Cambra dels fasci, possibilitant el control de l’Estat a través del partit que
dirigia tots els aspectes de la vida social i dominava els mitjans de comunicació.
6. LA INSTAURACIÓ DEL NAZISME A ALEMANYA
A Alemanya, l’any 1918, a punt de perdre la Primera Guerra Mundial, el
kàiser Guillem II va abdicar, tot proclamant-se la República de Weimar (ciutat
que va exercir de capital de l’Estat). Alemanya va assumir la derrota militar i va
haver d’acceptar les dures condicions de pau imposades pels vencedors, que
molts alemanys van considerar humiliants (Tractat de Versalles). La República
de Weimar, dirigida per democratacristians i socialistes, va haver de fer front als
anys de crisi econòmica, misèria i atur. En aquest context naixerà un partit
ultranacionalista que esdevindrà, amb els anys el partit clau de l’Alemanya del
període.
Hitler va fundar el 1920 el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors
d’Alemanya (NSDAP) també conegut com partit nazi, del qual se’n va erigir
líder. La seua ideologia expressava el menyspreu per la democràcia
parlamentària i l’odi als bolxevics, als jueus (antisemitisme), la superioritat de
la raça ària i la necessitat de forjar un gran imperi (Reich) per unir els pobles de
parla alemanya. Hitler va fer servir la demagògia per captivar les classes
treballadores i la violència de les seues milícies nazis per oposar-se a la
república, tot protagonitzant diversos intents de cop d’estat.
Amb els anys el partit nazi anirà assolint major rellevància social i política. El
període 1924-1929 va ser de millora relativa de les condicions econòmiques i
d’estabilitat social, però les conseqüències de la crisi de 1929 van resultar
desastroses per a una castigada Alemanya. La retirada del capital americà va
arrossegar els bancs alemanys a la fallida, i això va provocar el tancament de
fàbriques, l’augment de l’atur i del descontentament social. El malestar general
va decantar una bona part de la població cap a les propostes dels partits
extremistes: en les eleccions generals de juliol de 1932, Hitler va aconseguir
13.745.781 vots (sent el seu el partit més votat amb un 37,3 % del volt total i 230
diputats) i en 1933 va ser nomenar canceller.
7. EL III “REICH” ALEMANY
Amb l’arribada de Hitler al poder s’inicia la dictadura nazi.- El 1934, els nazis
van transformar Alemanya en una dictadura. Hitler es va
proclamar Führer i Canceller del III Reich, va dissoldre tots els partits llevat del
seu, també tots els sindicats de treballadors, va clausurar el Parlament i va
iniciar la persecució dels opositors. Des del punt de vista social, l’Estat nazi
aspirava a la cohesió total de la societat alemanya, basada en la superioritat de

UNITAT 8. EL PERÍODE D’ENTREGUERRES, 1919-1939 Pàgina 4

la raça ària i la ideologia nacionalsocialista que atorgava a la dona un paper
social molt marginal.
En aquest context es va instaura un règim de terror i Alemanya es va
convertir en un Estat policíac que va imposar el terror d’estat l’hora de perseguir
qualsevol tipus d’oposició mitjançant els cossos policials (les “SS” o Seccions de
Seguretat del partit i la policia secreta o GESTAPO). El manteniment de la
puresa racial va comportar la persecució dels jueus i, a partir de 1933, es van
crear els camps de concentració per recloure els opositors i enemics del Reich.
Pel que fa a la política econòmica de l’Alemanya de Hitler, es va basar en
l’autarquia (propi del feixisme) i en el rearmament. Des d’un punt de vista
econòmic, el III Reich es va proposar promoure un rellançament per tornar a fer
d’Alemanya una potència econòmica mundial, amb projectes militaristes i
expansionistes, un fort dirigisme econòmic per aconseguir l’autarquia
econòmica (autosuficiència material i financera) i el reforçament de
l’exèrcit. Hitler volia construir un gran imperi amb la conquesta de l’espai vital
alemany o lebensraum cap a l’est d’Europa. De tota manera, Hitler no dubtà a
l’hora de pactar amb Stalin, en secret, el repartiment de Polònia al 1939.
CONCLUSIÓ
Conseqüència de la inestabilitat de l’Europa del moment es dóna una forta
crisi entre les democràcies europees. Els sistemes parlamentaris europeus
entren en crisi degut a la lluita ideològica que predomina a Europa,
l’enfrontament entre feixisme i comunisme.
La crisi de les democràcies europees es traduirà en la permissivitat amb la
que Europa reacciona front les contínues agressions que l’Alemanya de Hitler fa
a l’equilibri europeu.
Fruit de la inacció europea, Hitler ocuparà l’1 de setembre de 1939 Polònia.
Aquesta data marca l’inici de la Segona Guerra Mundial, conflicte que assolarà
bona part del planeta i que causarà la mort d’almenys 16 milions de soldats i de
26 milions de civils.

UNITAT 8. EL PERÍODE D’ENTREGUERRES, 1919-1939 Pàgina 5

 UNITAT 9: CRISI DE LA
RESATURACIÓ ESPANYOLA
1902 – 1931
El regnat d’Alfons XIII

UNITAT 9: CRISI DE LA RESATURACIÓ ESPANYOLA Página 0

 UNITAT 9: CRISI DE LA RESATURACIÓ ESPANYOLA
INTRODUCCIÓ
La Restauració s’inicia amb el retorn al tron espanyol de la dinastia borbònica l’any
1874, expulsada després de la Revolució de 1868. Però és prou més que eixe fenomen
puntual i considerem davall el terme Restauració el llarg període d'estabilitat
constitucional iniciat amb el pronunciament del general Martínez Campos (1874) i
que acaba amb el colp d'Estat de Primo de Rivera (1923). La Restauració inclou dos
períodes ben diferenciats:
1. Primer període: (1875-1902). Inclou dos etapes:
a) El regnat d'Alfons XII (1875-85). És l'etapa de consolidació i plenitud
de l'Estat liberal.
b) La regència de Mª Cristina (1885-1902). La crisi de 1898, el conegut
“desastre colonial”, va ser el detonant que va fer esquerdar les bases del
sistema i va plantejar la necessitat de prendre mesures orientades a la
regeneració de la vida política i social del país.
2. Segon període: crisi del sistema de la Restauració, etapa que
fa referència al regnat d'Alfons XIII (1902-1931), i aquest és el que se vos
exposa de forma esquemàtica tot seguit.
1. CAUSES DEL FRACÀS DE LA RESTAURACIÓ.
La Restauració, a pesar dels seus aspectes positius, va fracassar al no haver
sabut resoldre els principals problemes plantejats:
 El problema de l'estat: s’estava donant un creixement dels
nacionalismes perifèrics així com de les opcions republicanes.
 El problema social: el sistema de la restauració no va solucionar els
problemes socials pel que es va donar l'increment dels moviments proletaris.
 El problema militar: a causa d'un exèrcit hipertrofiat després de la
pèrdua de les colònies l’exèrcit arribarà a ser molt poc operatiu.
 El problema religiós-cultural: cada vegada era més creixent
l’allunyament de la societat respecte l’Església, tradicional aliada de les
oligarquies polítiques.
 El problema econòmic: l’endarremiment econòmic no es va solucionar
amb la fallida industrialització i lenta inserció en els corrents del capitalisme
modern.
 El gran problema permanent a Espanya: el problema de la terra derivat
de les inacabades reformes agràries que van provocar una gran concentració de
terres en poques mans i un empobriment de les famílies camperoles sense
terres.
2. L’INICI DE LA CRISI (1902-1931)
L’any 1902, Alfons XIII és proclamat major d'edat pel que es consolida el
continuisme de l'alternança en el poder entre conservadors i liberals.

UNITAT 9: CRISI DE LA RESATURACIÓ ESPANYOLA Pàgina 1

 Entre els conservadors sorgeix una nova figura, la d’Antonio Maura, qui va
governar en dues etapes (1903-1904 i 1907-1909). Aquest líder polític va projectar la
“revolució des de dalt” per a evitar la temible “revolució des de baix.
Els objectius fonamentals de la revolució des de dalt eren:
 Eliminació de la corrupció del sistema electoral.
 Acceptació de les propostes descentralitzadores catalanes
o Col·laboració amb la Lliga Regionalista de Cambó.
 Reformes socials: creació de l'Institut Nacional de Previsió, Llei del
descans dominical.
 Posar fi al caciquisme (Llei de Reforma Electoral) i funcionament
democràtic dels ajuntaments (Llei d'Administració Local, el projecte del qual
es va eternitzar en les Corts)
Els obstacles a les reformes:
a) L'exèrcit, que es considera maltractat per l'opinió pública.
b) Formació de la Solidaritat catalana, formació que aglutinará totes les
tendències de Catalunya en oposició a la política governamental. Aquesta
organització aconseguirà el triomf en les eleccions generals de 1906 i s’arribarà
a qüestionar el sistema polític de la Restauració.
3. LA SETMANA TRÀGICA I LES SEUES CONSEQÜÈNCIES
Durant el segon govern de Maura es va donar un fet important com va ser la
Setmana Tràgica.
Com a conseqüència de la desastrosa derrota militar de l’exèrcit al Marroc (al
Barrcanco del Lobo), es va fer un reclutament forçat dels reservistes de l’exèrcit, que
serien embarcats a Barcelona. El fet que els reservistes eren pares de família d’origen
humil, la major part eren obrers industrials, va fer esclatar el malestar que la societat
espanyola feia anys que no mostrava.
A la ciutat de Barcelona es van produir unes protestes obreres que van acabar amb
la intervenció de l’exèrcit. Fruit de la repressió posterior són les desenes d’afusellats
per part de l’exèrcit, entre d’ells el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.
La consequüència política fou l’eixida de Maura, conservador, del govern i l’entrada
de José Canalejas, liberal.
Amb l’arribada de Canalejas ens van intentar dur endavant una sèrie de reformes
com eren liberalització de l'ensenyança, establiment del servici militar obligatori
sense possibilitat de redempció per quota, la limitació del poder i del creixement de
les congregacions religioses (“Llei del Cadenat”) i mesures descentralitzadores
(aprovació en 1913 de la Mancomunitat de Catalunya). Canalejas va morir assassinat i
la major part d’aquestes mesures reoformistes que pretenien iniciar, per exemple, la
laicització de l’estat i de la vida pública van quedar paralitzades.
4. LES CRISIS DE 1917
Entre 1912 i 1917 la situació social i econòmica espanyola va evolucionar
positivament, en un primer moment gràcies a la neutralitat d’Espanya durant la Gran

UNITAT 9: CRISI DE LA RESATURACIÓ ESPANYOLA Pàgina 2

Guerra (1914-1918), però l’any 1917 el malestar, sempre present entre la major part de
la societat, va tornar a esclatar.
És per això que al 17 podem parlar de tres crisi o d’una crisi de triple dimensió:
 Malestar en l'exèrcit: l’exèrcit espanyol estava dividit entre pel tracte
diferencial entre aquells que servien a l’Àfrica a les campanyes colonials i els
que romanien a la Península. Fruit de la necessitat de demanar l’equilibri dins
d’aquesta institució van aparèixer les Juntes Militars de Defensa.
 Malestar polític: la permanència del torn a la vida política desplaçava a
les forces polítiques del poder. Per això es va convocar a Barcelona l'Assemblea
de parlamentaris, una proposta de parlament paral·lel. La convocatòria
finalment va ser dissolta per l’exèrcit.
 Malestar social: els dos sindicats obrers, la UGT i la CNT, van convocar
una vaga revolucionària per al mes d’agost de 1917. Els convocants pretenien
obtindre el recolzament de la tropa de l’exèrcit. Finalment fou el propi exèrct el
que va ser enviat allà on la vaga revolucinària s’havia instal·lat per acallar-la.
5. DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1917 – 1923)
Fruit de la constant crisi econòmica i social durant els anys posteriors al 17 la
tensió va anar en augment (Trienni bolxevic, pistolerisme, assassinat d’Eduardo
Dato,...)
Una de les conseqüències va ser la incapacitat del sistema de fer front a la seva
incapacitat per controlar la situació. És per això que l’any 1923 el rei d’Espanya,
Alfons XIII va acceptar una solució dràsctica, el final de la democràcia i la instauració
d’una dictadura militar dirigida pel Capità General de Catalunya, el General Miguel
Primo de Rivera.
Junt a la desastrosa situació social, violència creixent al carrer, i l’augment de la
conflictivitat laboral, centenars de vagues a l’any, el desastre colonial d’Annual (on
l’exèrcit va perdre milers de soldats) va implicar personalment al rei. Tots estos
factors van precipitar la descomoposició del sistema i l’inici de la dicatura de Primo
de Rivera.
6. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923 – 1930)
Des de septembre de 1923 fins gener de 1930 el poder polític va romandre en mans
del general Primo de Rivera, qui va accedir al poder mitjançant un colp d’estat
totalment acceptat per part del rei Alfons XIII.
Esta dictadura, durant la qual es va suspendre la constitució de 1876, es dividirà en
dues etapes:
1. Directori militar: des de 1923 fins 1925 dirigirà el país un equip de govern
format principalment per militars. Les seves mesures es van a centrar en
controlar la situació social, acabar amb el caciquisme polític, dissoldre la
mancomunitat de Catalunya, reforçar el centralisme polític i acabar amb el
problema colonial marroquí (desembarcament d’Alhucemas)
2. Directori civil: des de 1925 fins 1930 el país estarà dirigit per un equip de
govern on predominen els polítics. Durant aquesta etapa s’intentarà

UNITAT 9: CRISI DE LA RESATURACIÓ ESPANYOLA Pàgina 3

 institucionalitzar el règim, desenvolupar l’economia espanyola i modernitzar el
país.
Finalment la dictadura caurà per vàries causes:
 La pèrdua del suport dels sectors conservadors que li havien donat suport.
 La pèrdua del suport de formacions com la UGT i el PSOE
 La pèrdua del suport del propi rei
 La crisi econòmia que s’albira al 1929
Com a conseqüència Miguel Primo de Rivera dimitirà al gener de 1930 i abandonarà
Espanya. El seu substitut, el general Dámaso Berenguer no podrà fer front a la
creixent tensió social i serà substituït al febrer de 1931 per l’Almirall Aznar, qui
restituirà la constitució de 1876 i convocarà unes eleccions municipals per al 12 d’abril
de 1931.
7. 1931, FINAL DE LA MONARQUIA I ARRIBADA DE LA REPÚBLICA
A conseqüència de la victòria de les opcions polítiques partidàries de la instauració
en Espanya d’una República en les eleccions municipals del 12 d’abril d’aquell any de
1931, el 14 d’abril s’obrí a Espanya la II República, etapa de govern democràtic que
aguantà fins juliol de 1936.
Les forces que van formar el primer govern eren les que van signar l’agost de 1930
el conegut com a “Pacte de Sant Sebastià”, on es demanava un canvi se sistema polític
per instaurar una república democràtica per part no sols de forces d’esquerra sinó
també de conservadores.

UNITAT 9: CRISI DE LA RESATURACIÓ ESPANYOLA Pàgina 4