PAC 1 Núria Costa Brugué

Què és la cultura?
Etimològicament, la paraula cultura, prové del llatí cultus, el significat del qual és
cultiu, i el sufix -ura, que significaria “resultat de l’acció”. En aquest sentit, es
podria entendre, com a cultiu de l’esperit humà. Per això, com no pot ésser
d’altra manera, el terme cultura va lligat al coneixement del nostres passat com
a espècie humana.
Diu Amela (sense data), que “l’origen de la cultura és a la mà i a l’ull”, ja que a
partir de l’ús d’aquests sentits es fabriquen diferents objectes que es poden
catalogar com a culturals. Aquesta informació que es comunica i que representa
el coneixement humà, constitueix un dels primers exemples de cultura, des
de l’antiguitat. Es pot dir que la facultat simbòlica dels individus, ja des dels inicis
de la nostra espècie, va ser el detonant de les construccions mentals humanes
que formen part de la cultura. A partir d’aquestes construccions mentals va
aparèixer la transmissió de coneixements a partir de les històries orals i,
posteriorment, una sèrie d’estructures narratives que van començar a codificar
els símbols mítics dels orígens de la humanitat: la societat, la religió, el
poder, l’evolució, etc. Gràcies a les primeres imatges i als sons, que han ajudat
l’ésser humà a reproduir el món a la seva ment, i també als símbols i a
l’escriptura, s’ha mantingut uns significants ferms que podien variar el seu
significat en relació al moment històric present. Aquest caràcter estable de
diferents arguments coincideixen tant en diferents estadis temporals com en
diferents manifestacions simbòliques i cultures d’arreu durant els últims
mil·lennis. I tot i que els mites es prenien com a referència a l’hora de donar
sentit a la vida i explicar el món i les relacions que hi havia en el sí del món social,
segons Gomà (2018), a dia d’avui també són presents en la cultura
contemporània, en forma d’arguments universals, un conjunt de relats o històries
de tradició anterior a l’audiovisual que són recurrents en el temps i que permeten
ser models argumentals a seguir en diferents gèneres culturals, ja sigui el
cinema o la literatura. Pel que fa a aquestes formes d’entreteniment, per
exemple, cal dir que han evolucionat al llarg del temps. Per il·lustrar-ho amb un
exemple, fenòmens com el sorgiment de les xarxes socials han canviat les
formes de producció i distribució dels audiovisuals.
Ara bé, si pretenem analitzar el mot “cultura”, és visible que aquesta no solament
implica manifestacions artístiques, sinó també de caire social, religiós, polític,
econòmic i científic, entre d’altres. Al llarg de la història aquest tipus de
manifestacions s’han transformat, gràcies a la riquesa de matisos que l’ésser
humà ha sabut donar-li, ja no només tenint en compte que els canvis en la
societat transformen la història de la humanitat i, inevitablement, el que s’entén
com a cultura, sinó també des del punt de vista d’una pluralitat
d’interpretacions possibles. Des del punt de vista de que cada època té la seva
història (historicisme), es pot afirmar que el que s’entén com a cultura pot variar,
alhora, en relació a la època en la qual ens trobem (Abad, 2018).

1
 PAC 1 Núria Costa Brugué

Segons Hernández (2010), citant a Burke (2006), els orígens de la història es

troben en la història cultural clàssica (segons aquest mateix autor, entre 1800 i
1950), quan va sorgir la necessitat de plasmar una època determinada des
del cànon d’obres mestres (art, filosofia, literatura...) produïdes per una
societat determinada. Segons Busquet i Medina (2013), cal parlar també del
comportament cultural, que és producte de l’habitus, entenent com a hàbitus la
“disposició desinteressada que impregna i dóna una coherència formal a totes
les formes de comportament, i orienta les decisions que organitzen la vida
quotidiana de les persones”, proposada per Bordieu (1988), citat pels mateixos
autors. En aquest sentit, hom pot dir que el mot cultura es pot entendre com
un conjunt de símbols, creences i pràctiques específiques que formen part
d’una societat. Un exemple per il·lustrar-ho n’és l’època del romanticisme, amb
la idea de la nacionalitat, sorgit a finals del segle XVIII.
Posteriorment, a finals del segle XIX, van sorgir d’altres termes relacionats amb
el mot cultura: cultura popular, cultura amb un gir antropològic. Durant la
mateixa època, es van establir les bases del coneixement científic, ressaltant la
importància de la racionalitat (pensament de forma ordenada) i del mètode
(paradigma positivista). Alhora, durant la mateixa època, va néixer l’humanisme,
que té en compte la naturalesa de l’ésser humà. Així mateix, entre 1960-1970
va prendre rellevància l’estudi de la història i de les ciències socials (amb
aspiració de descriure i mesurar les realitats socials), fet que va comportar
diferents subdisciplines: política, societat, etc. En tal cas, un dels màxims
exponents de la història cultural, va ser Jacob Burckhardt (1818-1897), que va
centrar el seu interès en les diferents connexions entre les manifestacions
culturals que explicaven una època determinada. És la història cultural que té
àmplies conseqüències en les dècades següents.
Cal remarcar també el pensament de Rymond Williams, segons el qual la cultura
és un element constitutiu de pràctiques econòmiques però també socials i
polítiques. A banda, cal remarcar les idees de Edward P. Thompson, segons les
quals s’havien de tenir en compte diferents variables en la història cultural,
doncs en les diferents societats cal tenir en compte d’altres subdisciplines
de caire estructural, com per exemple la família, les pràctiques religioses,
la literatura i l’educació, entre d’altres. Ambdues idees van ser el punt de
partida dels estudis culturals.
A mode general, el concepte cultura es transforma també, inevitablement, a
causa de les crisis en les societats, de les guerres (i exilis), com la Primera i la
Segona Guerra Mundial, o la Revolució Russa, la Guerra Civil espanyola, entre
d’altres i també dels anomenats períodes entreguerres, i les postguerres. De
retruc, aquests períodes han incidit també en l’anàlisi de conceptes com la raça,
les ètnies, la identitat, etc.

2
 PAC 1 Núria Costa Brugué

D’aquí es desprèn la idea de que en la història, inevitablement, es produeix

un procés de transformació; fet que afecta també no només moltes de les
subdisciplines que esdevenen del terme cultura sinó també els individus
de cada època. Ja ens explica Gomá (2018) que no és el mateix la cultura del
segle XIX, on solament els més afortunats podien llegir una novel·la, que habitar
al segle XXI, on encara es visualitza l’èxit de Harry Potter.
Amb tot, i a tall de resum, la dificultat de definir el concepte cultura i la seva
evolució al llarg de la història rau en la multiplicitat de subdisciplines que
ha englobat, que engloba i que englobarà al llarg del temps, així com la
seva subjectivitat a l’hora d’ésser interpretades en funció dels
esdeveniments succeïts al llarg del temps.

3
 PAC 1 Núria Costa Brugué

Bibliografia

- Abad, M. (2018). Ursula K. Le Guin: El propósito del arte es sacarnos de

nuestras rutinas. [Consultat 8 abril 2018, des de
https://www.yorokobu.es/ursula-le-guin/]
- Amela, V.M. (sense data). L’arbre de la comunicació. Barcelona: FUOC.
- Balló, j., i Pérez, X. (1995). La Semilla inmortal: los argumentos
universales en el cine. (8a ed.) Barcelona: Anagrama, S.A., 2010.
- Berrio, J. (2000). La vigència del mite en la cultura contemporània.
[Consultat 10 abril 2018, des de
https://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n24/02112175n24p93.pdf]
- Busquet, J., i Medina, A. (2013). Sociologia de la Comunicació. Barcelona:
FUOC.
- Claret, J., López, M., i Fuster, J. (sense data). Introducción a la historia de
la cultura contemporània. Barcelona: FUOC.
- Gomá, J. (2018). ¿Qué significa hoy la palabra cultura? [Consultat 1 abril
2018, des de
http://www.lavanguardia.com/cultura/20180113/434230496386/javier-
goma-pero-quien-de-verdad-vive.html ]
- Hernández Sotelo, A. (2010). Reseña de "¿Qué es la historia cultural?" de
Peter Burke. [Consultat 3 abril 2018, des de
http://www.redalyc.org/html/833/83317305008/ ]

Núria Costa Brugué

15 d’abril de 2018