BATALLES DE LA GUERRA CIVIL

a) La batalla per Madrid (7 de novembre de 1936-març de 1937).

- L'intent de prendre Madrid suposa el primer revés dels revoltats, aquest fracàs
perllongarà la guerra, això és degut a la forta resistència que ofereix la ciutat.
- En aquests moments es consolida l'ajuda exterior als dos bàndols: assessors i
material alemany i italià als revoltats i ajuda russa i Brigades Internacionals a
la República.
- La Junta de Defensa de Madrid organitzada pel general Miaja organitza la
resistència. Propaganda per aixecar la moral de la ciutat al crit de No
passaran.
- Encreuament del Manzanares per les tropes rebels i ocupació de part de la
Ciutat Universitària.
- Intents d'aïllar Madrid de la resta de la República: batalla del Jarama per
tallar la carretera de València.
- Batalla de Guadalajara, s'inicia el 8 de març del 1937, gran revés per als
italians.
- En un altre front les tropes de Franco es fan amb Màlaga el 8 de febrer de a
1937.
b) Guerra en el Nord (abril de 1937-març 1938)
S'anomena Batalla de Brunete a la qual va tenir lloc als voltants d'aquest poble
proper a Madrid, des del 6 al 25 de juliol de 1937. Aquesta ofensiva del bàndol
republicà tenia com a objectiu embossar a les forces del bàndol nacional que
pressionaven Madrid i també evitar la presa de Santander al nord d'Espanya
per les tropes de Franco.
L'ofensiva va començar la nit del 5 al 6 de juliol i es va aconseguir prendre
Brunete en el matí del mateix dia 6; però la falta d'iniciativa republicana, tot i
l'aclaparadora superioritat de recursos, la forces de Líster es van atrinxerar a
Brunete sense aconseguir els seus objectius primaris que consistia en primera
etapa la presa de Navalcarnero. Els nacionals van disposar de temps suficient
per reforçar el front i el general Varela després de tapar la bretxa del front a
Brunete, va iniciar la contraofensiva.
Si bé els republicans no van aconseguir els objectius planificats per Miaja i V.
Rojo, la batalla va acabar en taules des del punt de vista estratègic i una
lleugera victòria tàctica dels republicans en moure el front uns pocs quilòmetres
en un front de 20.
Les pèrdues humanes de Brunete s'estimen en 30.000 en l'exèrcit republicà i
uns 20.000 en el nacional.
c) La batalla de l'Ebre (26 de juliol de 1938-15 de novembre de 1938).
- És l'última gran batalla de la guerra i suposa l'enfonsament definitiu de la
República.
- La República munta una ofensiva a l'Ebre per reduir la pressió sobre València.
Les tropes republicanes creuen el riu per Mequinensa el 26 de juliol de 1938.
- Després de l'èxit inicial republicà, les tropes de Franco inicien una dura
contraofensiva el 10 d'agost.
- Al setembre es produeixen les batalles més dures i sagnants de tota la contesa.
- El 28 d'octubre les tropes franquistes inicien una contraofensiva final que
acaba el 15 de novembre amb l'enfonsament de les tropes republicanes.
d) Batalla a Terol (novembre de 1937-juny 1938)
S'anomena Batalla de Terol a l'ofensiva que l'exèrcit republicà va fer sobre el
sortint de la zona controlada pels nacionals que marcava la ciutat de Terol. Va
tenir lloc entre el 15 de desembre de 1937 i el 22 de febrer de 1938 a la ciutat de
Terol i els seus voltants.
El 15 de desembre de 1937, la XI Divisió de l'Exèrcit del Front Popular, al
comandament d'Enrique Líster, iniciava una formidable ofensiva sobre Terol,
en un hivern que coneixeria més de 20 graus sota zero. Els prop de 100.000
homes, que componien l'Exèrcit de Maniobra Republicà, van aconseguir voltar
ràpidament Terol. El cap nacional del sector, el coronel Domingo Rei
D'Harcourt, va replegar immediatament les seves forces, al voltant de 6.000
homes, concentrant-les en el mateix Terol.
Els republicans, en un primer moment van ocupar la ciutat, però per un curt
període de temps, ja que a finals de febrer les tropes nacionals recuperaven la
ciutat, en la segona fase de la batalla, anomenada batalles de la Alfambra.
e) Fi de la guerra (febrer-març de 1939-1 d’abril)
En la nit del 5 al 6 de març de 1939, el coronel Segismundo Casado cap de
l'Exèrcit del Centre que defensa Madrid, va parlar per telèfon amb Negrín,
president del govern de la Zona Republicana i li va comunicar que s'ha revoltat
contra ell; Negrín, s'ho pensa i decideix no resistir, sinó fugir d'Espanya. Quan
va rebre aquesta trucada, Negrín es trobava a Elda (Alacant), decideix
informar el ministre comunista Álvarez del Vayo, al quarter general del Partit
Comunista a Elda, el president era el ministre d'Agricultura Vicente Uribe. El
Dr. Negrín, president del govern de la República, ha d'anar en persona a donar
compte del que passa al Partit Comunista i recomanar-los que es protegeixin,
ja que el final de la Guerra Civil és a prop.
Madrid es va convertir entre el 5 i el 13 de març, al centre d'una petita guerra
civil, dins de la Guerra Civil. Casat s'havia negat a anar a Elda, quan Negrín el
va convocar a una reunió en la Caserna General Comunista. Durant aquests
dies, l'obstinació de Negrín per continuar amb la sagnant i inútil Guerra Civil i
la ferma decisió de Casado i Besteiro, per parar-la, va convertir el centre de
Madrid en la primera línia de foc del front de guerra. Casat volia iniciar
negociacions de capitulació amb la Caserna General de Franco i els comunistes
s'oposaven.
Pels carrers del centre de Madrid, es disparava uns als altres, tots eren soldats
del Front Popular. Tancs i peces d'artilleria disparant per la Castellana,
Recoletos, José Abascal, eren exèrcits el mateix bàndol: els comunistes de Negrín
contra els socialistes i anarquistes de Casado, Besteiro i Cipriano Mera
Durant les negociacions de la Junta del coronel Casat amb la Caserna general
de Franco es va parlar de l'evacuació a l'estranger de quants volguessin anar-
se'n, especialment els que més tinguessin por de ser castigats per les seves
activitats durant la guerra. El pla disposava que els fugitius es reunissin en els
ports de la Mediterrània per a ser posteriorment evacuats en vaixells francesos i
anglesos. Desgraciadament, aquell somni no es va realitzar, ni els que volia
poder arribar als ports d'Alacant i Cartagena, ni els esperats vaixells van
arribar als nostres ports. Només alguns elegits van poder salvar-se dels camps
de concentració o de l'escamot d'afusellament
El derrotats pel nacionals, van disposar de 20 dies per fugir, però ho van fer
molt pocs per falta de mitjans. En els avions es van ser els alts càrrecs
comunistes, alguns ho van fer per mar i la gran majoria dels soldats i
comandaments intermedis, es van quedar esperant en els ports els vaixells que
mai van arribar.
Així va acabar la nostra Guerra Civil, en els molls del port d'Alacant, entre
l'alegria i goig d'uns i els suïcidis i el pànic d'altres.