PlATÓ
Dualisme: ànima i cos
L’ànima és principi de vida i de coneixement.
Concepció mística i intel·lectualista.
Immortalitat i transmigració
Immaterial, preexisteix, ha viscut en
comunicació directa amb el món de les idees.
El coneixement versa sobre idees innates
Els sentits captem només les aparences, mera
opinió.
L’objectiu de la filosofia de Plató és la politeia
i la paideia ( educació i política) .Hi ha en cada
home quelcom de diví que ha preexistit i
perdurarà després de la mort i la corrupció
del cos. Plató es refereix a l’ànima racional
que té prioritat sobre les altres ànimes
l’ànima irascible i la sensitiva. L’ànima
sensitiva ha de ser controlada per l’ànima
racional qui coneix el bé en si mateix
L’ànima aspira a alliberar-se a traves del
coneixement del cos, part immaterial. El cos
és la presó en la que viu l’ànima. L’ànima
aspira a purificar-se (catarsi) a traves del
coneixement, deslligar-se de tot allò material
i sensible fins arribar a la idea.
L’ànima és una substància . És de la mateixa
realitat que les idees.
L’ànima té una existència permanent i eterna
Té les característiques de les idees.
El cos arrossega a l’ànima cap al món sensible
i això representa un obstacle per l’aprehensió
de les idees. L’ànima ha de fer un esforç
constant al llarg de tota la seva vida per tal
d’encaminar-se cap a l’intel·ligible on trobarà
el saber i la virtut.
Les coses són còpies imperfectes de les idees.
L’ànima immortal i preexistent és la causa de
la veritat .
NIETZSCHE
Monisme: matèria, cos
És una ficció , un prejudici de la gramàtica (el
jo,el subjecte és un afegit de l’acció)
Concepció materialista
La única vida que existeix és aquesta terrenal.
La relació amb el món passa por la intuïció
sensible.
El coneixement és una invenció que consisteix
en la creació constant de metàfores ( les
paraules, el llenguatge es posa en el lloc de
les coses)
L’objectiu de la filosofia de Nietzsche
consisteix a desmitificar els valors anclats en
la cultura occidental. Es pregunta pel valor de
la veritat i la veritat del valor.
Cada home viu d’una determinada manera i
valora la vida afirmant-la o negant-la . Niet.
Proposa una afirmació valent de la vida i en
coherència la creació d’uns valors autèntics
arrelats a la mateixa.
La sensibilitat humana capta l’estímul que ens
arriba d’un suposat món extern
(incognoscible) i ho interpreta mitjançant
metàfores –imatges, paraules i conceptes- El
cos és la única que s’admet com existent i
representa el mitjà `per posar-nos en
contacte amb el món.
Nietz. Critica la ficció dels conceptes propis de
la metafísica : substància, causa, identitat.
Defensa un nominalisme radical que no pot
pretendre cap coneixement metafísic .
L’ànima és una ficció inventada per aquell
tipus d’home “baix” que incapaç d’acceptar
els valors del cos, inventa uns que no
existeixen i a sobre són prioritaris per donar
sentit a la vida.
La ficció coneguda com coneixement necessita
del cos com el mitjà per posar-se en contacte
amb la vida i crear les metàfores.
No hi ha cap veritat. Només diferents
perspectives que van canviant segons la
voluntat de poder de qui la enuncia.
Les idees són causa de les coses
Intel·lectualisme moral: la virtut és
coneixement. I ens porta a la felicitat.
El model intel·lectual és Sòcrates que és
l’home més virtuós d’Atenes.
El filòsof té el deure moral de orientar i dirigir
a la resta d’humans cap a la veritat i la
justícia.
Va intentar posar en marxa la seva teoria de
L’Estat Ideal a Siracusa, però sense cap èxit.
Defensa una aristocràcia del saber: filòsof -rei
Plató i el món de les idees
El més important és aconseguir el bé comú
dins de la República i això s’aconsegueix amb
governants justos, els filòsofs, els savis.
Defensa d’una idea de política per la
comunitat.
Les coses del món sensible són el punt de
referència des del que nosaltres comencem el
camí cap a la representació.
Moral noble: la virtut és valentia que ofereix
l’afirmació dels instints vitals. Fer el que un
vol.
Creació constant de valors des de la voluntat,
d’una voluntat de poder que afirma la vida i
els seus instints. La vida és una experiència
constant del que coneix i està plena de dolor i
plaer.
Sòcrates representa l’antiheroi. És l’inventor
de la veritat i, per tant, de la moral.
El seu model és Aquil·les que té les virtuts de
l’home fort , noble i aristòcrata .
Defensa un individualisme radical en ètica i en
política. l’estat és el monstre més fred que ens
menteix dient-nos que és el poble.
L’autèntic filòsof viu la vida com una
experiència constant i reflexiona amb
profunditat del patiment que representa
afrontar-la sense ficcions d’ultramón.
La seva filosofia no té una proposta política.
Pot ser, fins i tot , és inviable.
Defensa una moral aristocràtica que
consisteix en una acció valent que afirma la
vida: Superhome.
És un crític i creador de valors.
Crítica a Plató com el representant de la
decadència de la cultura occidental.
El cristianisme és platonisme per al poble.
Defensa l’individualisme, tant en allò ètic com
en allò polític i rebutja l’Estat, el cataloga com
“el monstre més fred” que ens menteix dient-
nos “jo sóc el poble”.