Apunts Ue

DRET DE LA UNIÓ EUROPEA
I. INTRODUCCIÓ
TEMA 1. CREACIÓ I EVOLUCIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA
La Unió Europea és la continuadora de les comunitats europees. Amb tot, el dret

comunitari continua apel·lant a un dret comú entre els estats formants de la UE. Per tant,
es tracta d’un terme que avui en dia encara és utilitzat.
Les Comunitats Europees sorgeixen després de la II GM, concretament, durant els anys
cinquanta. La Declaració Schuman, proposada pel ministre francès, Robert Schuman, és
l’origen de la creació d’aquestes comunitats.
Respecte els antecedents de les comunitats europees, al llarg de la història, hi ha hagut

diversos intents que han intentat treballar per a la creació d’uns estats europeus. Alguns
autors es remunten a l’època del Imperi Romà o l’Edat Mitja. En aquestes èpoques, el
mapa polític difereix de l’actual perquè encara no existien els estats. Per tant, des d’un
punt de vista polític és una situació llunyana.
Com a antecedents més propers, la major part dels autors situen aquests antecedents
durant el període d’entre guerres, entre la I i II GM. Durant aquest període, els
socialistes, com per exemple Víctor Hugo, propugnaven una organització política basada
en el federalisme a nivell europeu. Concretament es duen a terme dos iniciatives:
a. Propostes d’elit social  No adopten una dimensió governamental. Durant

els anys vint, Couden-Kalergi publica el llibre “Paneuropa” amb la idea de crear
una unió política entre els estats europeus. La seva motivació principal era
contrarrevolucionària, és a dir, propugnava aquesta unió per evitar que la
revolució soviètica s’estengués pel continent europeu.
b. Proposta governamental  Durant els anys trenta, el ministre d’exteriors
francès, A. Briand, presenta un Memoràndum davant de la Societat de Nacions
per crear uns Estats Units d’Europa. Aquest text posa l’accent, no tant en el mapa
polític, sinó en la situació econòmica. Això és així degut al Crack del 29 i amb
l’objectiu de superar de manera conjunta la crisi econòmica. Amb tot, el inici de
la II GM va impedir que la proposta es dugués a terme.
En l’àmbit mundial després del 45, es destaca el món bipolar que va presidir les relacions
mundials fins als anys vuitanta. La GF fa que Europa es converteixi en l’escenari d’aquest
món bipolar. Aquest fet obliga a Europa a organitzar-se conjuntament per tal de tenir
veu en el context mundial. En aquest context, els EUA va ser un gran impulsor de la UE:
a nivell econòmic (mercat) i també a nivell polític (aliat contra la URSS). A més a més,
1
s’afegeix la descolonització de les antigues colònies europees, la qual provoca una pèrdua
de mercats en un context en que hi ha la necessitat de crear un gran mercat a nivell global.
Declaració Shucman:
- Actors  Alemanya i França, exigeix la l’oposició secular entre ambdós països

quedi superada. La zona fronterera, Ruhr i Alsàcia, va estar en disputa entre els
dos estats entre el s.XIX i XX per conflictes bèl·lics i econòmics.
En aquell moment es parlava del “problema alemany”, és adir, com evitar que
tornés a passar el que va passar en los dos GM. Per aquest motiu es va aïllar,
desarmar i controlar. En aquest sentit, es buscava un marc en que Alemanya
pogués créixer i desenvolupar-se com a país tenint unes garanties.
La doctrina Schuman no es tracta d’una proposta unilateral sinó solidari també
amb els països europeus.
- Objectius
o Econòmic  (a curt termini) creació d’una industria per establir un
mercat comú del carbó i acer. Es tracta de posar en comú la producció
creant una organització superior.
o Pau  (a llarg termini) impedir que tornés a haver-hi un conflicte
o Federació europea  (a llarg termini) primera etapa d’unió europea
- Metodologia  En quant a la creació d’una federació europea, Schuman proposa
que “Europa no es crearà d’una vegada: es farà gràcies a la realitzacions concretes
que creïn, en primer lloc, una solidaritat de fet”. Per tal de construir aquesta unió
es necessita l’assentament d’unes bases, és a dir, llaços materials concrets entre
els estats que siguin la primera etapa (creació progressiva).
En quant a la idea de l’alta autoritat comú, Schuman proposa una metodologia es
desmarca de la cooperació intergovernamental clàssica. Proposa que les relacions
que tinguin els Estats que participin en aquest mercat comú cedeixin part de la
sobirania a aquesta autoritat, formada per persones independents dels Estats.
“Supranacionalitat” és el concepte creat en aquell moment per identificar
aquestes organitzacions internacionals.
- Protagonistes:
o R.Schuman
o K. Adenauer
o W.Churchill
o A.Spinelli
o Jean Monnet  Ideòleg de la Declaració Schuman. Durant la IGM
constata que entre els exèrcits francès i britànic existeix una gran
2
descoordinació en l’àmbit logístic i proposa crear una unitat que es

dediqui de coordinar aquests punts de manera comuna. Finalment, ell és
l’elegit per dirigir la unitat. Finalitzada la I GM, es nomenat un alt càrrec
de la SdN però, al cap de poc temps, dimiteix per disconformitat per la
política d’aquesta societat per l’aïllament al que se sotmetia a Alemanya.
Durant la II GM, es posa a la disposició de Roosevelt qui li encarrega
qüestions relacionades en l’economia de la guerra (fàbrica dels països
assetjats) i reraguarda. Quan es crea el govern provisional de De Gaulle,
Monnet torna a França i des de la col·laboració governamental, comença
a promoure la idea de crear una unió entre els estats (més enllà de la
cooperació internacional clàssica) i mercat comú.
- Explicacions teòriques del procés d’integració europea:
a. Neorealista (Milward)  Corrent que posa l’accent en la sobirania dels
Estats com a únic actor de la societat internacional. Considera que, en aquest
procés, els grans actors continuen sent els estats: els estats van considerar que
els seus interessos s’aconseguirien millor amb una formula comuna i no amb
la unilateralitat. Per exemple, la creació d’una moneda en comú per satisfer
millor les seves necessitats.
b. Neofuncionalista (Haas)  Explicació amb més suport i sorgida als anys
70, aquests autors parteixen d’una gran desconfiança respecte els estats, la
necessitat de superar el marc estatal i l’objectiu de donar millor solució als
problemes econòmics i socials mitjançant la creació d’organitzacions
internacionals tècniques (tecnocràcia).
o “Teoria de l’engranatge”  Els teòrics pensen que aquestes
organitzacions tècniques acabaran confluint entre elles i, per tant, s’anirà
expandint la col·laboració entre els Estats.
c. Federalista (Benelux, Monnet)  Des dels corrents federalistes s’ha posat
en relleu que l’objectiu final de la Declaració era la creació d’una Federació.
A la Declaració Schuman responen positivament cinc països: Bèlgica, Luxemburg, Itàlia,

Holanda y Alemanya. Es va posar en marxa un Tractat que articulés la posada en marxa
de la proposta, el qual es va signar a Paris l’any 1951 i es va anomenar CECA. La conclusió
d’aquest tractat es va concebre amb èxit i els estats van començar a plantejar que aquesta
integració entre estats s’extrapolés a d’altres sectors.
La creació de la CECA és clau pel rearmament alemany mantenint unes garanties de pau.
En aquest context, es pretén crear una política europea de defensa decidida
conjuntament i forta contra la URSS. La Comunitat Europea de Defensa es va arribar a
3
signar i, paral·lelament, es comença a negociar una política exterior comú (Comunitat

Política Europea). Amb tot, quan l’Assemblea Nacional Francesa no va donar llum verda
a la ratificació d’aquest tractat. Amb tot, el fracàs de la CED va portar també al fracàs de
la CPE. En aquell moment, un sector de la dreta boyista defensava que França havia de
ser una potència nuclear i que, per tant, no podia dependre dels EUA.
En la Conferència de Messina, els sis estats demostren la seva voluntat d’avançar cap a
l’entesa i cooperació en d’altres sectors econòmics. Una comissió d’experts i la creació
d’un informe cristal·litzen en els tractats de la CEE que té l’objectiu de crear un mercat
comú i de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica o EURATO. Ambdós tractats
entren en vigor l’any 1958. Per tant, en la dècada dels cinquanta hi ha tres comunitats
europees creades a partir de tres tractats (ECSC, EURATO, CEE). Els tractats de Romà
tenen un objectiu ambiciós i, per tant, no regulen de manera detallada sinó que es tracta
d’un acord marc. Això significa que les institucions que desenvolupin el tractat tindran
major discrecionalitat que la que tindrien les que apliquessin el tracta de Paris. Aquest
canvi, limita la idea de supranacionalitat i els Estats reapareixen amb major sobirania
davant de les autoritats majors internacionals.
Des d’un punt de vista formal, es tracta de tres subjectes internacionals diferents, ja que
tenen tractats i institucions diverses amb la personalitat jurídica corresponent. Es tracta
de tres opcions que tenen origen en la Declració Schuman i mantenen la mateixa idea de
integració econòmica.
Consideracions generals:
a. Si aquests tres primers tractats han estat objecte de moltes revisions i no és un

fet accidental. Es tracta de tres bases que formen part de la primera etapa de la
unió europea.
La idea de procés neix als anys 50 i segueix vigent avui en dia. Quan es va aprovar el
Tractat constitucional, que no va entrar mai en vigor, es considera com un moment de
crisi o fracàs d’aquest paradigma de federalisme europeu. En aquest moment, es retorna
a la filosofia del funcionalisme, avui vigent. L’art.1 del Tractat de la UE diu que el present
tractat constitueix una nova etapa en el procés creador d’una unió cada vegada més
estreta entre els pobles d’Europa.
Aquest pragmatisme ha tingut els seus resultats si ho comparem amb els objectius fixats
en els anys 50. Per tant, es pot afirmar que la metodologia Schuman ha funcionat perquè
ha posat en marxa un mecanisme que ha anat evolucionant. Obviament, també té
4
conseqüències negatives com la manca de definició, coherència, desequilibris,

d’igualtats, complexitat degut a les reformes parcials dels tractats, etc.
b. L’art.1 també parla “d’una unió més estreta”. La utilització d’aquest llenguatge
tan indeterminat permet aglutinar diverses sensibilitats, englobant tant als més
federalistes com els més reticents formar part d’una unió concreta. Amb tot, el
que sembla indicar, tot i la ambigüitat, és que es tracta d’un procés que intenta
avançar. Actualment, vivim un moment de paràlisi i estancament per la
desintegració de la UE. Això fa pensar que aquest procés és el resultat de la tensió
d’una força més integradora amb les forces més desintegradores que representen
una visió menys centralista i que volen defensar la sobirania de l’Estat.
c. Les reformes que han sofert les primeres comunitats europees han tingut una
naturalesa i abast molt divers, la qual s’ha plasmat en la revisió dels tractats. En
alguns casos, els canvis han vingut a partir d’una revisió formal dels tractats, per
tant una modificació jurídica que ha incorporat nous objectius i canvis en el
sistema polític i jurídic. D’altres vegades, han tingut origen en la jurisprudència
del TEDH o diverses dinàmiques dels Estats. D’altra banda, hi ha hagut reformes
amb incidència sectorial, per exemple per reformar el sistema financer o per
unificar l’acció del Consell i la Comissió, mentre que d’altres revisions dels
tractats han tingut una visió global incidint en noves polítiques o canvis
institucionals. Principals reformes:
o Maastricht (1992)
o Conveni de Lisboa (2007)
Els canvis que ha patit la UE poden entrar en contradicció ja que ampliar significa
introduir més diversitat i ha entorpit el funcionament de la UE. Es classifiquen:
1. Canvis que han suposat un aprofundiment en el procés UE (canvis

institucionals, objectius, etc.)
Dècada 70:
a. Consolidació del mercat comú i la crisi econòmica
La creació d’un mercat comú va suposar l’eliminació de totes les barreres econòmiques
entre els estats. Per tant, el Tractat del 57 va marcar un període transitori que havia de
finalitzar a començaments dels anys 70 però que ho va fer anys abans. D’aquesta manera
els anys 70 es tracta d’un període de consolidació de les principals polítiques del mercat
comú.
5
Amb tot, la pujada del preu de petroli del 73 per part de l’OPEP va provocar la paràlisi
institucional d’aquest procés d’integració europea. Com a reacció a aquesta situació, els
Estats van voler recuperar la sobirania i va ressorgir el nacionalisme.
b. Cooperació política europea: el mètode intergovernamental
Els Estats estaven interessats en discutir de política exterior ja en els anys 50 i, tot i
fracassar, en els anys 70 tornen a iniciar conversacions. En aquest context, manifesten
una voluntat política per arribar a acords polítics (gentleman agreement).
Aquests acords, tot i no ser tractats, és el que es coneix com una cooperació política
europea. Precisions:
o S’anomena “cooperació política” però, realment, es tracta de política

exterior. No es du a terme una revisió del tractat perquè es du a terme
amb una voluntat diferent, es tracta d’una cooperació política.
o Mètode intergovernamental  Es tracta de compromisos polítics (no un
tractat) que consisteixen en acordar un comportament concret i no assolir
un resultat. Els Estats acorden en intensificar la informació entre ells i a
consultar-se entre ells qualsevol decisió important en matèria de política
exterior estatal. Per tant, existeix una clara voluntat de no qüestionar la
sobirania de cada estat en política exterior. Es tracta d’una metodologia
política diferent a la de les comunitats europees.
La cooperació política i les CE s’han d’entendre com dos elements diferents. Mentre que
la cooperació es basa en compromisos de baix perfil com la política exterior, les CE se
centren en elements econòmics o institucionals. El que tenen en comú són els actors que
acorden posar en marxa una integració europea.
Dècada 80:
a. Gir neoliberal i l’impuls polític
Finalitza la crisi econòmica i comença una etapa de recuperació. Aquesta recuperació ve

presidida per un gir neoliberal per Reagan i Tatcher, a més, del gran èxit de les escoles
neoliberals. Per tant, s’acaba amb la teoria econòmica del keynesianisme, present en
l’època de postguerra, que avogava per un sistema més social.
D’altra banda, es reprèn la voluntat de les economies obertes i d’avançar en el procés

d’integració europea.
6
b. Acta Única europea: el mercat interior i la inclusió en els Tractats de

la cooperació política
La dècada dels 80 va ser la primera legislatura democràtica perquè l’any 79 es van

celebrar els primers comicis del PE.
En aquest context, Spinelli, diputat italià, aprofitant que era un representant legítim
escollit pel poble italià va impulsar “l’avanç cap a una unió europea”. Pretenia que els
Estats convinguessin en aquesta línea i van elaborar un projecte, encara que mai va
esdevenir tractat. Els demés estats també van protagonitzar aquest impuls polític,
sobretot, representat per la Declaració de Stutgard, anomenada Declaració
Solemne de la Unió Europea. En aquest text, els estats manifesten el reconeixement
que la cooperació política i la CE formen part d’un procés més ampli al qual anomenen
Unió Europea. Per tant, en els anys 80 es la primera vegada que els estats utilitzen el
concepte d’Unió Europea.
L’any 87, es du a terme la primera gran revisió dels tractats . L’Acta Única Europea
adopta aquesta denominació perquè els estats consideraven que la gran novetat política
és que van poder reunir els dos fenòmens processals en un únic document. D’aquesta
manera, es posava en manifest la unió de la cooperació política i les CE. Amb tot, es tracta
d’una unitat més formal que real. Tot i que el grau de compromís és molt elevat, cap estat
vol dur terme fins al final la pèrdua total de capacitat de decisió en matèria de política
exterior.
L’Acta Única Europea és un tractat que incorpora els tractats de la CECA, CEEA, CEE i
la Cooperació política. Per tant, és un únic document que integra disposicions jurídiques
i d’altres tractats. Amb aquest document, els compromisos polítics creats al llarg dels
anys es converteixen en obligacions jurídiques i, en general, és la filosofia que es va
recollir a Maastricht en crear la Unió Europea.
A banda de la renovació formal, dins dels diversos tractats es duen canvis institucionals:
eleccions directes, noves polítiques en la CEE (mediambiental, regional, recerca, cohesió
econòmica-social...) i el mercat interior.
Dècada 90:
1. Reunificació Alemanya i els canvis de règim a l’Europa de l’Est
7
La caiguda del mur és vista com una gran oportunitat pels estats europeus. Aquest nou
escenari polític és llegeix com la necessitat de fer un pas més per adaptar les comunitats
als nous reptes.
2. Consolidació del mercat interior: preparació de la moneda única
L’Acta Única preveia una progressivitat per aplicar les noves polítiques, amb tot, els
canvis es van aplicar en un període de pocs anys. La consolidació del mercat interior va
ser la base per formar la base de la unió monetària europea.
El ministre francès, Delors, va encarregar un estudi titulat “El cost de la no Europa”.

Aquest document posava de relleu que l’existència de moltes monedes en els estats
europeus suposava una disfunció dins del mercat interior.
El tractat de Maastricht: es passa d’una integració econòmica a també, una integració

política.
 La creació de la UE: Es crea el Tractat de Maastricht que crea la UE, es a dir,

es un tractat que s’adopta a Maastricht es igual al Tractat de la UE, que després
ha estat revistat i reformat i ha acabat esdevenint el tractat que esta actualment
en vigor.
L’estructura jurídica del procés d’integració ara també polític dels Estats
Europeus, es representar la UE com si fos un temple Greg (representa la UE), i
aquest edifici de la UE estaria basat en 3 grans pilars, que serien els fonaments.
1) En el primer hi haurien les Comunitats Europees. La UE es fonamentava

en les CE però no les substituïa, és a dir, coexistia o englobava les tres
comunitats existents (CECA CEE i Euratom). Jurídicament vol dir que
d’una manera similar com el que feia l’Acta Única Europea, el tractat de
la UE és un tractat de tractats.
2) El segon pilar estava integrat per tot un seguit de disposicions que
regulaven la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC). Aquestes
disposicions que regulen aquesta política son les continuadores d’aquella
cooperació política europea que neix amb uns instruments de cooperació
informals i que després es recullen al tractat per l’Acta Única Europea.
3) El tercer pilar és una novetat i son els Assumptes de Justícia Interior hi
havia disposicions que parlaven de cooperació judicial, policial, de
política de visats, de control de fronteres, d’immigració, etc., es a dir
assumptes de competències d’un ministeri de justícia o d’interior.
8
 La coexistència de la lògica d’integració i la lògica de cooperació.

Aquests 3 pilars es completaven amb un seguit de disposicions a l’inici del tractat
i a la base comuna i les disposicions finals.
Aquesta coexistència de varis tractats dins d’un tractat, la fragmentació de temes

etc., suposen que l’estructura del Tractat de Maastricht és complexa. De manera
que es barregen temes de política exterior, temes comercials (actius financers) i
temes relacions amb assumptes interiors en la mesura en que poden haver
sancions. És a dir, que es podien veure afectats els tres pilars comunitaris, de
manera que gestionar tot això no era gens fàcil. Era una estructura complexa per
la voluntat dels Estats de separar la lògica d’integració de la lògica de cooperació,
coexistència de dues lògiques diferents. És a dir, cada pilar té les seves pròpies
regles de funcionament.
Des d’un punt de vista jurídic, quan s’adopta el Tractat de M ningú va saber
contestar què era la UE. En cap lloc es deia que fos una persona jurídica. En
general, la posició compartida per tothom és que la UE no era una Organització,
no era subjecte de dret internacional a diferencia de les comunitats, sinó que era
una mera d’entitat política.
La novetat de Maastricht va ser també que en el interior del tractat de la CEE hi van haver
molts canvis. Va ser àmpliament reformat en temes institucionals, i s’hi van incorporar
polítiques, àmbits d’actuació que aprofundeixen la integració econòmica (a M es regula
la Comunitat Europea Monetària) i es fa un pas en polítiques socials: s’introdueixen
temes com formació professional, educació, cultura. De manera que ja no son nomes
polítiques econòmiques sinó economico-socials i neix el concepte de ciutadania europea
(novetat que va en la línia de fer el salt de la integració econòmica ala integració política).
Els Estats van decidir canviar-li el nom al tractat, i es diu Tractat de la Unió Europea.
Apareixen 3 fenòmens que abans estaven d’una manera menys clara i amb Maastricht
s’han accentuat molt:
1) Desacord entre els Estats membres. A Maastricht, un dels grans objectius de la

reforma no es aconsegueix pactar perquè el Regne Unit es planta i no accepta
l’objectiu de la Unió Econòmica Monetària, i s’arriba a les negociacions amb una
situació de bloqueig. La situació que en aquell moment pacten els Estats és
incloure un protocol en el que es diu que la UEM no s’aplicaran en el Regne Unit,
així com també va quedar fora de la política social. Va ser una solució Ad Hoc per
9
permetre que la resta dels Estats poguessin plantejar aquest objectiu. S’inaugura
una mena de UE a la carta, és a dir, es constata la realitat de que no tots els Estats
estan d’acord amb els objectius i requereix flexibilitat. D’avant d’aquesta
constatació diuen que cal trobar una manera de solucionar aquestes diferencies.
2) Dificultats per ratificar el Tractat. Alguns, com Irlanda, Dinamarca, exigeixen que
es convoquin referèndums per poder ratificar tractats que tinguin una atribució
de competències constitucionals en matèria internacional. El Tractat de
Maastricht, alguns Estats com França que no estan obligats constitucionalment a
convocar un referèndum van considera que el Tractat de Maastricht es calia
consultar amb la ciutadania políticament parlant. El referèndum de França va
tenir un resultat positiu però per molt poc. Una bona part de la ciutadania no esta
conforme en com s’està fent el procés d’integració Europea. A alemanya també hi
havent diferencies perquè es va plantejar un recurs d’inconstitucionalitat ja que
deien que el Tractat de Maastricht entrava en contradicció de la Constitució
Alemanya.Dificultats concretes a Dinamarca que convoca un referèndum i aquest
dona un resultat negatiu que no permet a Dinamarca ratificar el Referèndum. La
solució que es busca és demanar-li al govern danès que presenti una explicació
de quins són el problemes i aquest demana un seguit de canvis en el Tractat de
Maastricht amb la idea deque s’aconsegueixin per celebrar un segon referèndum.
De totes aquestes qüestions, jurídicament parlant, hi havia una que exigia un
canvi important i es que els ciutadans no volien la Unió Econòmica Monetària, i
es va excloure a Dinamarca de la Unió Econòmica Monetària tal i com s’havia fet
amb el Regne Unit, i en el segon referèndum va ser positiu i va poder ratificar-lo.
3) Amb Maastricht comença un període amb el que s’acceleren els canvis
constitucionals. A partir de Maastricht, cada 3 o 4 anys hi ha hagut revisió dels
tractats. Entre molts factors, una explicació d’aquesta dinàmica de canvis es que
de nou les posicions dels Estats sobre com ha de funcionar la UE son posicions
divergents. Hi havia un grup d’Estats que volien anar més enllà en matèria
política. Al final s’arriba a un consens, però aquest no acaba de satisfer a ningú, i
una manera de acontentar als Estats que no estaven d’acord és el compromís de
que els temes que no acaben d’agradar es tornaran a revisar al cap d’un any. Van
incloure un article que regula com s’han de fer els canvis hi van afegir un paràgraf
dient que l’any 1996 s’obriria un procés de revisió per a determinades qüestions
que haurien de ser objecte de discussió.
Dècada 2000:
10
El tractat d’Amsterdam reforma el Tractat de la UE (Maastricht). Reformes de

mínims, perquè no hi havia cap factor polític o econòmic que justifiques fer una reforma.
La única raó de la reforma és perquè el Tractat de Maastricht obligava a fer aquesta
revisió però no era el moment perquè la Unió Econòmica Monetària encara no s’havia
posat en marxa. L’element del punt de vista polític era l’ampliació de l’Europa de l’est per
entrar a la UE, però l’entrada d’aquests nous Estats amb els que s’estava negociant (10
Estats), exigirien canvis en la UE. Aquests canvis eren de tipus institucionals. Per tant, el
tractat d’Amsterdam va tocar molt poques coses, no tenia ni preàmbul.
Tot i això, hi ha hagut canvis importants i un altre dels canvis que apareix amb
Amsterdam és que una part del que era el tercer pilar es treuen les disposicions del tercer
pilar i s’inclou en el tractat de la UE es comunitaritza, i es queda només en el tercer pilar,
les qüestions penals.
La següent reforma és Niça (any 200). Niça és una reforma sectorial però té un abast
polític important. El Tractat de Niça si que té preàmbul i en aquest es deixa clar que
l’objectiu és adaptar les institucions europees per a la ampliació. Fa alguna de les
reformes de les institucions.
La reforma de Niça va ser complicada de pactar perquè del que s’estava discutint és del
poder dins de la UE, la imatge que van donar els Estats de la UE era de que la negociació
estava basada exclusivament per l’interès dels Estats sense una lògica general. Es va
tancar l’acord de Niça en l’últim moment.
Els Estats van ser conscients de que aquesta mentre de funcionar no era la mes correcta
i de que la UE del segle XXI exigia una revisió d’una altra manera, però això a Niça, de
nou, els Estats volen deixar constància de que són molt conscients de que la reforma que
han pactat és insuficient i s’havia de fer un nou procés. No es va fer igual que a Maastricht
ja que no hi havia un article que obligues a fer-ho si no que es fa una declaració política
que s’annexa al final del tractat que es titula Declaració sobre el Futur de la UE.
L’altre particularitat d’aquesta declaració es que en el contingut d’aquesta no nomes es

diu que la reforma és insuficient. Sinó que s’apuntés 2 novetats importants:
a. Contingut: Es diu que ha de ser una reforma amb profunditat i es mencionen

alguns temes que indiquen que s’està basant en un salt en el procés d’integració
europea.
b. Aquesta nova reforma s’hauria de fer amb una metodologia diferent: no clàssica
discussió diplomàtica, sinó que es diu que no és el mètode adient per fer la
11
reforma política de la UE cal una metodologia que impliqui més a la societat, més
oberta per a que permeti un debat mes obert i mes plural.
TRACTAT QUE INSTITUEIX UNA CONSTITUCIÓ PER EUROPA
Aquesta declaració es posa en marxa un any després i es crea un òrgan que es diu
Convenció Europea que esta format per diferents sectors polítics: representat dels
governs, dels parlaments dels Estats i els representats del Parlament Europeu i de la UE.
Es van fer audiències publiques, es a dir, es va buscar un mètode de treball molt mes
plural i molt mes transparent.
Aquesta Convenció Europea va treballar durant un any i, fruit del seu treball, va ser
presentar un Projecte de Tractat, anomenat Tractat de Institueix una Constitució
Europea, el Tractat Constitucional.
Es parla de Constitució Europea, es un únic tractat, una única organització, desapareixen

les Comunitats de manera que es una política molt més constitucional. Era una lògica
europea, sense crear els Estats Units d’Europa, donava molt la idea de que es sortia de
l’àmbit del dret internacional i entrava més en el dret constitucional. Jurídicament era
una refundació total perquè derogava els tractats anteriors.
Aquest projecte es passa als Estats, que introdueixen alguns canvis (alguns temes són
molt discutits) fins al punt que en la reunió per la que s’havia d’aprovar el tractat no es
van posar d’acord i aquest procés va fracassar.
Es signa el tractat constitucional al 2004 a Roma per simbolitzar la refundació. Es va

firmar però no va entrar mai en vigor perquè al 2005 alguns Estats van convocar un
referèndum, de nou per motiu més polítics que jurídics. El primer país va ser l’Estat
Espanyol i va sortir el sí amb una participació molt baixa. Després, a França, va sortir el
no. Luxemburg també va referèndum i va sortir que si i a Holanda va sortir que no.
S’obre un període de Crisi política, de no saber per on tirar, que acaba al 2007 amb
eleccions a França i a Alemanya. La solució que es troba es la següent: el discurs era dir
a. El tractat constitucional ha fracassa perquè la ciutadania no vol la lògica

constitucional perquè consideren que es una pèrdua de sobirania (no es diu res
de que una bona part de la ciutadania va votar que no per altres motius).
b. Com que l’aventura constitucional ha fracassar, s’ha de tornar al funcionalisme,
a la lògica de anar reformant els tractes, és a dir, tornar a un moment anterior
(aquest discurs tenia, pels governs dels Estats una gran avantatge: si el que es feia
era una petita reforma com s’havia fet sempre, no calia referèndum). De manera
12
que el que es fa es un nou tractat, el de Lisboa, que és una reforma del Tractat de
la UE i és el que està vigent.
EL TRACTAT DE LISBOA
Ja no hi ha una declaració de drets dins del tractat, no es un únic tractat sinó que té una
estructura particular, no es parla dels símbols, és a dir, s’esborra tot el que pugui tenir
una connotació constitucional.
Però en quant al contingut real, el Tractat de Lisboa diu pràcticament el mateix que el
tractat constitucional.
Estructura del Tractat de Lisboa
Es destaquen dues coses:
1. Amb el Tractat de Lisboa, la Comunitat Europea desapareix. La CECA ja havia

desaparegut abans perquè havia expirat, i es converteix en la Unió Europea. De
manera que ara només hi ha una única organització que és la UE que succeeix la
antiga UE i la antiga Comunitat Europea.
2. Aquesta UE, a diferencia del Tractat Constitucional no esta basada en un tractat,
sinó en 2: el Tractat de la UE i el tractat de funcionament de la UE. El tractat de
la UE del 92 segueix sent el Tractat de la UE reformat el contingut, però ve de
Maastricht amb totes les reformes. I el tractat de la Comunitat Europea del 57 es
transforma en el tractat de funcionament de la UE.
S’afegeix la Carta de Drets fonamentals que no està dins del Tractat però és obligatòria i
l’Euratom. de manera que el resultat és que tenim la UE i l’Euratom.
Es va signar al 2007, va tenir una ratificació complicada, va tenir un referèndum negatiu

a Irlanda i també va haver un recurs d’inconstitucionalitat per part del Govern Alemany.
Irlanda va identificar unes qüestions, la majoria d’interpretació i finalment va entrar en
vigor l’any 2009.
Des del 200 tenim en vigor el Tractat de Lisboa i des d’aquell moment demostra totes les
seves debilitats perquè al 2008 va començar una crisi econòmica que demostra que el
disseny de la Unió Econòmica Monetària era feble i problemàtic. S’han fet una sèrie de
reformes que han portat a reforçar la Unió Econòmica Monetària, encara s’està discutint,
però s’han produït canvis en la línia de reforçar els poders de la UE en matèria
d’integració econòmica i monetària.
Aquesta crisi econòmica ha portat també una crisi política.
13
2. Canvis que han suposat un increment de membres (de 6 a 28 estats

membres)
L’art.46 del Tractat de la UE és el precepte que regula l’adhesió de nous membres al

tractat. Es tracta d’un precepte que ha estat present des dels tractats originaris i obert a
nous estats europeus. Per tant, les CEE es crea com una organització oberta.
L’art.49 TUE tracta sobre tres aspectes fonamentals:
a. Requisits adhesió  Fins el tractat d’Amsterdam, l’únic requisit que es

demanava era que fos un Estat europeu (“Qualquier estado europeo”). El requisit
d’ésser un estat mai ha estat una problemàtica a l’hora d’entrar a formar part a la
UE. Pel que fa al requisit de ser europeu sí que ha estat una problemàtica ¿com
es pot determinar si és o no europeu?  La geografia planteja certs problemes.
En alguns casos és determinant (cas Marroc) i, en d’altres és relativa (estats amb
territoris en dos continents com Rússia i Turquia). Els estats fundadors sempre
s’han pronunciat en el sentit que la identitat europea té un contingut polític
vinculat a uns determinats valors i principis (democràcia i respecte dels DDHH).
Quan l’Estat Espanyol va presentar la primera sol·licitud d’adhesió, sota el règim
franquista, se li va contestar negativament.
A principis dels anys noranta, es va considerar pertinent que la interpretació
d’aquesta identitat europea es traslladés al tractat per donar més seguretat
jurídica. En el Tractat d’Amsterdam es negocia l’ampliació de la UE (països de
centre i est d’Europa) i, per tant, modifica el text de l’art.49: “Qualquier estado
europeo que respecte los valores y se comprometa a promoverlos”.
b. Procediment  L’art.49 diu que la sol·licitud s’ha d’adreçar al CE, qui l’ha
d’aprovar, etc. Finalment, diu que les condicions s’hauran de plasmar en un
Tractat d’adhesió. A la pràctica, s’ha instaurat un instrument en dos etapes:
1. Quan la UE rep una sol·licitud d’adhesió comença el procediment previst
del 49. Abans però hi ha d’haver-hi un examen previ on el CE ha de decidir
si l’Estat en qüestió compleix uns requisits mínims.
2. Quan es pren la decisió afirmativa, se li dona l’Estatut de candidat i es
comença a negociar l’adhesió. Es considera que al llarg de tota la
negociació, el compliment dels criteris de Copenhaguen s’aniran
aprofundint (cas Turquia  llarg procés d’adhesió perquè cada any es va
comprovant si es van complint els requisits). No hi ha cap límit temporal
en les negociacions, a més, la situació de ser Estatut de candidat no dóna
garanties de d’entrar dins la unió.
14
Pel que fa al Tractat adhesió, aquest ha d’estar signat i ratificat per tots els
estats membres i pel nou estat. Normalment, quan els altres estats interessat en
l’adhesió del nou estat presten el seu ajut (tècnic, econòmic, jurídic...).
c. Forma jurídica  L’art.49, en la pràctica, posa de manifest que cal complir una
sèrie de requisits de caràcter econòmic i jurídics per poder fer front als
compromisos que es deriven d’aquests tractats. En un primer moment, el CE a
Copenhaguen dóna llum verda a negociar amb els estats de centre i est d’Europa.
Paral·lelament, es decideix que per a que aquests estats puguin ser membres han
de complir els “Criteris de Copenhaguen”. Les successives reformes del
precepte ha acabat recollint-los:
o Criteri polític  ser un Estat
o Criteri econòmic  no s’exigeix un determinat nivell de riquesa, sinó
que es requereix unes estructures econòmiques basades en una economia
de mercat per poder formar part del mercat interior.
o Criteri tècnic, administratiu o jurídic  organització jurídica i
administrativa de l’Estat que permeti fer front als compromisos dels
tractats europeus.
Successives ampliacions:
 1973  Gran Bretanya, Dinamarca i Irlanda. El Regne Unit no vol participar en

la fundació de les CEE pels objectius concrets econòmics (carbó i acer) i polític
(UE com a organització supranacional). Per aquest motiu, UK va promoure
l’Associació Europea de Lliure Comerç en els anys 50 i es presenta com
l’alternativa a la UE que també té un objectiu d’integració econòmica però més
limitat. Amb tot, als anys 60 canvia la seva posició cridada per l’impuls econòmic.
La sol·licitud anglosaxona es va veure vetada fins a dos vegades per de Gaulle pel
tema de polítiques agrícoles. Finalment, de Gaulle deixa el poder i es comença a
aplicar el mercat comú i s’estableixen les primeres polítiques agrícoles.
Paral·lelament, el govern Noruec va decidir, abans de ratificar el tractat,
convocaria un referèndum el qual va tenir un resultat negatiu.
 1981  Grècia. L’Estat surt d’una dictadura i es considera que les CEE han
d’obrir les portes als nous estats democràtics (imperatiu moral). L’adhesió es va
negociar molt ràpidament perquè va pesar la idea política d’entrar i per aquest
motiu Grècia té una posició de debilitat perquè no se li va oferir l’ajuda necessària
per poder fer les adaptacions corresponents
15
 1986  Espanya i Portugal. També va jugar el imperatiu polític: joves

democràcies. Amb tot, les negociacions van ser més dures pel que, en alguns
àmbits econòmics, es veien com un possible competidor (agricultura). En aquest
sentit, es van pactar una sèrie de condicions per protegir els mercats interiors dels
estats que ja eren membres.
 1995  Àustria, Suècia i Finlàndia. Aquesta adhesió té un impacte en el mapa de
la unió europea tant des del punt de vista geogràfic com demogràfic. Per tant,
comencen a haver-hi més estats mitjans que grans.
De nou, Noruega va tornar a negociar l’adhesió però el referèndum va tornar a
donar un resultat negatiu a l’entrada.
 2004  Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, República Txeca, Eslovàquia,
Hongria, Eslovènia, Malta i Xipre. S’incrementa la diversificació geogràfica i
demogràfica del mapa europeu. Des d’un punt de vista institucional crea
dificultats en el reajustament del funcionament de les institucions.
Aquests estats havien estat negociant l’adhesió des dels anys 90. Durant aquest
anys també havien negociat l’adhesió de Bulgària i Romania però per temes
polítics i jurídics (independència judicial, corrupció...) es va demorar.
 2007  Bulgària i Romania
 2013  Croàcia
- Estatut de candidats  Albània, Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Turquia.
- Països potencialment candidats  Bosnia i Kosovo (no és un estat). Són aquells
que se’ls hi ha promès l’acceptació de la candidatura
En les dos situacions anteriors, s’està debatint l’entrada dels Balcans i Turquia.
¿El mapa europeu està completament definit? Alguns autors defensen que hi ha motius
per pensar que s’ha tancat la porta a l’entrada de nous països. La política de veïnatge es
tracta d’unes relacions específiques amb els països veïns al Mediterrani i l’Est. Amb tot,
d’altres opinen que l’adhesió està subjecte a les circumstàncies polítiques de cada
moment i que, per tant, poden canviar.
L’art.50 TUE preveu la retirada d’un estat de la UE. Aquest precepte no estava previst
en els tractats originaris, es tracta d’una novetat del Tractat de Lisboa. Políticament és
significatiu que s’abordés l’adhesió però no la retirada (lògica adhesió). A Lisboa, els
estats volen deixar clar que la lògica del procés d’adhesió no és irreversible ja que els
estats conserven la capacitat de decisió. Des d’un punt de vista jurídic, quan encara no
existia aquest precepte, alguns autors es preguntaven què passaria si algun estat volia
marxar. En front aquest plantejament, nombrosos autors argumentaven que la retirada
no era possible. Per posar en marxa la retirada de la UE, l’article preveu un procediment:
16
Fase interna  Tot Estat europeu podrà decidir la seva retirada de la UE de

conformitat amb les seves normes constitucionals  un Govern no té capacitat per posar
en marxa la retirada de l’estat sinó que tindrà que passar pel Parlament (dret intern). Els
laboristes es van trencar, un grup va votar en contra.
1. Notificació de la voluntat de retirada al Consell Europeu

2. Orientacions del CE
3. Negociació d’un acord de retirada 
o La Comissió presenta una recomanació al CE
o El Consell crea unes directrius i nomena un negociador (ministre francès,
M.Barnier). Inclús, es pot designar un equip que faci el seguiment de les
negociacions
Període màxim de dos anys prorrogables. Aquesta pròrroga es donaria en el
supòsit que la negociació estigués avançada, no tindria sentit si les posicions
estan enrocades. Durant aquest temps s’hauria de negociar un tractat, si no és
així, es farà efectiva la retirada. Els estats tenen dret a retirada, és a dir, poden
adoptar una decisió unilateral si no arriben en acord amb els altres estats. El
Tractat però preveu, en principi, un intent de negociació per facilitar la gestió de
retirada. De no ser així, els estats podran fer efectiu el seu dret de retirada.
L’art.50 preveu que s’ha de negociar la forma de retirada de l’Estat i, a més,
s’hauran de tenir en compte el marc de relacions futures, les quals es podran
plasmar en acords futurs. A la pràctica però es complicat negociar ambdós ítems
(qüestions bàsiques de la retirada  finançament, pressupost, seu d’agències,
beques + futura relació UK amb la UE) . El Govern britànic ha publicat un Llibre
Blanc d’on es desprèn, per exemple, que no volen quedar sota la jurisdicció del
tribunal ni participar en el mercat interior.
Pel que fa a la posició de la UE, Michael Barnier va fer públic un calendari d’on
es desprèn la voluntat de la UE de no esgotar el termini de dos anys i, òbviament,
intentar prescindir de la pròrroga. El mes de maig de 2019 hi haurà eleccions al
PE, per tant, existeix un consens que aquestes eleccions es duguessin a terme ja
sense UK.
La primera ministra britànica, T. May, creu que s’hauria de definir una relació
nova, diferent als altres models de relació que mantenen països com Suïssa amb
la UE.
17
TEMA 2. LA UNIÓ EUROPEA: NATURALESA JURÍDICA I

REGULACIÓ VIGENT
El tractat de Lisboa és el tractat que aporta les últimes reformes vigents (ratificat en 2007
i que va entrar en vigor l’any 2009). A partir d’aquest, existeix una organització que és la
UE i que es basa en dos tractats:
a. Tractat de la Unió Europea

b. Tractat de Funcionament de la Unió Europea
L’art.1 plasma la filosofia funcionalista ja que parla d’una nova etapa, per tant,
presenta una formula ambigua ja que parla de una “unión cada vez más estrecha entre
los pueblos europeos”. S’entén la UE com un procés de formació encara no finalitzat. El
mateix precepte diu que la Unió es fonamenta en la TUE i el TFUE, ambdós tractats tenen
el mateix valor jurídic. No existeix relació de jerarquia sinó que tenen el mateix valor
jurídic. Per tant, mantenen una relació de contingut o especialitat. Es tracta d’una
relació d’autonomia formal perquè els dos tractats regulen una mateixa
organització, per tant, la lectura dels dos textos ha de ser conjunta. Aquest fet es podria
entendre com una complicació. Amb tot, existeixen dos textos jurídics per una qüestió
política  no sotmetre’s a un únic tractat per no perdre sobirania (fracàs de la
Constitució de la UE).
El mateix precepte diu que la UE substituirà i succeirà la Comunitat Europea, per tant,
la CE ha deixat d’existir i la relació entre la UE i la CE és de successió. Es tracta de la
primera successió d’organitzacions internacionals.
*En el Tractat de Maastricht
L’art.2 TFUE, que presenta una redacció similar al TUE, diu que el TFUE i el TUE són
els tractats sobre els que es fonamenta la UE.
A aquests dos tractats s’ha d’afegir la Carta de Drets Fonamentals perquè es tracta
d’un document formalment a part. Amb tot, s’ha d’incloure perquè l’art.6 TUE li
atribueix el mateix valor jurídic dels tractats (remissió normativa del marc constitucional
de la UE).
Pel que fa a l’Euratom. La CECA va desaparèixer en el 2001 perquè el mateix document

deia que tenia una vigència de cinquanta anys. Tot i poder renovar el tractat, els estats
van considerar que el carbó i l’acer és un sector molt específica de l’economia i que no
tenia massa sentit mantenir la CECA com un tractat a part. Es va dur a terme un protocol
18
annexat al TUE per poder traspassar els aspectes reguladors a la CE.

El tractat de la TUE diu que la UE succeeix a la CE però no l’Euratom, per tant, l’Euratom
avui en dia encara està vigent. Aquest tractat parla de determinades qüestions de l’ús de
l’energia nuclear amb fins pacífics, aquesta matèria no s’ha introduït dins del TUE perquè
existeixen posicions antagòniques i serien unes negociacions problemàtiques.
CONTINGUT DELS TRACTATS
El TUE regula els aspectes més constitucionals, mentre que el TFUE regula les qüestions
més materials i organitzatives. L’art.1 TFUE posa de manifest que “el presente tratado
organiza el funcionameinto de la Union y determina los ámbitos de actuación y ejercicio
de sus competencias”. Per tant, en el TFUE és on estan contingudes totes les polítiques
europees (agrícoles, comercials...). en canvi, en el TUE trobem principis comuns com
disposicions sobre les institucions, cooperacions reforçades, disposicions comuns i
finals, etc.
Consideracions
En el TUE hi trobem una única regulació de la política de la UE  Política d’exterior i

seguretat comuna (PESC), es tracta del segon pilar de la UE i sempre ha tingut una
regulació a part. Això és així perquè la PESC està regida per una lògica de cooperació i
no tant d’integració. Conseqüència  dóna una visió d’una certa fragmentació en tant
que la PESC engloba la visió més clàssica o tradicional del nucli polític de l’organització.
Amb tot, no és l’única política exterior de la UE: política comercial, política de cooperació
amb el desenvolupament i, a més a més, hi ha una dimensió exterior en les polítiques de
la UE, per exemple, en matèria mediambiental. Per englobar aquest conjunt de polítiques
s’utilitza el terme d’acció exterior de la UE. Aquesta acció exterior esta fonamentada
en la PESC, dins del TUE, i en les disposicions específiques relatives a la política exterior,
anomenades relacions exteriors que es troben dins del TFUE.
Pel que fa al TFUE, quan l’art.1 ens diu que regula l’organització i funcionament significa
que també hi podrem trobar clàusules generals jurídico-institucionals i materials. Per
tant, podrem trobar preceptes amb dimensió constitucional com la distribució de
competències.
¿Què és la UE?
La resposta jurídica és que la UE és un subjecte de dret internacional. L’art.47 TUE diu

que la “Unión tiene personalidad jurídica”. Aquest precepte no diu que tingui dimensió
19
internacional, però és obvi que en té perquè la UE té moltes competències amb dimensió

exterior i una extensa regulació.
Amb tot la UE no té una subjectivitat plena ja que està limitada a l’exercici de les seves
competències.
Entre els juristes internacionalistes, la posició que té més consens és considerar que la
UE és una organització internacional i, a més, que es tracta d’una organització
d’integració. D’altres corrents doctrinals més properes a la ciència política posen de
manifest que la categorització d’organització internacional és poc útil perquè la UE
difereix d’altres organitzacions internacionals. Per tant, consideren que no és útil per
entendre que és la UE. Aquests teòrics parlen de quasi federalisme o federalisme
supranacional. Totes les categoritzacions tenen el mateix problema: el funcionament i
característiques de la UE no es correspon en la naturalesa tradicional d’aquestes
categories. La UE és un híbrid o fenomen nou que s’està constituint de manera parcial.
Aquest fet fa que les polítiques i competències siguin variades i que no corresponguin a
una única dinàmica. Al final, s’acaba acudint a l’expressió sui generis per definir el
caràcter específic d’aquesta organització.
20
TEMA 3. OBJECTIUS I PRINCIPIS DE LA UNIÓ EUROPEA
La posició del art.2 TUE dins del tractat és significativa perquè expressa els valors
fonamentals de la UE. Per tant, suposa una declaració de valors, fet innovador del
Tractat de Lisboa. Antigament, suposava una declaració d’objectius, una lògica més
pròpia d’una organització internacional. Amb la sistemàtica de Lisboa, abans de parlar
dels objectius, parla dels valors. Això pretén emfatitzar que la UE és una unió d’Estats
que comparteixen uns valors polítics determinats.
D’altra banda, posa de manifest que la UE és un procés d’integració polític. El

precepte diu que “La Unión se fundamenta en los valores (...), estos valores son comunes
a los estados miembros”. El fet de pertànyer a la UE comporta una organització política
com a estat basada en aquests valors. Per tant, es posa de manifest la integració entre la
unió i l’estat. S’assoleix un nivell d’integració tal que existeix la voluntat de compartir un
determinat sistema polític.
A més, l’article fa una declaració retòrica perquè reclama la llibertat, la igualtat, la

democràcia, etc. Utilitza una redacció estranya des d’un punt de vista jurídic perquè
utilitza les paraules valors o principis. “En una sociedad caracterizada por el
pluralismo, la no discriminación, la tolerancia, la igualdad entre mujeres y hombres”,
la funció del dret no és descriure com és una societat sinó prescriure elements, és a dir,
expressar com hauria de ser la societat o expressar els principis que hauria de seguir la
societat. Aquesta declaració retòrica es va concretant al llarg del tractat, ja que hi ha
articles que contenen drets o mecanismes que tenen l’origen en l’art.2.
L’art.3 TUE és un precepte que enumera els objectius de la UE en sis apartats.
a) Heterogeneïtat  tracta qüestions de dimensió política: promoure la pau en

les seves relacions exteriors, espai de seguretat, llibertat i justícia, drets dels
ciutadans, etc. També n’hi ha de políticosocials: cohesió econòmica i social, lluita
contra la pobresa, igualtat social, etc. i també d’econòmics: mercat únic. D’altra
banda, també esmenta d’objectius que tenen una dimensió interna: drets dels
ciutadans de la UE i també se li dona uns objectius cap a l’exterior: pau mundial,
desenvolupament del DI, aplicació de la Carta de les Nacions Unides.
b) Alt nivell d’integració assolit  l’article conté els grans eixos d’un estat
(fronteres, moneda...). Per tant, la UE ha assolit un alt nivell d’integració ja que
els estats li han conferit una sèrie de competències que toquen el nucli dur
d’objectius d’un estat.
21
c) Diferent intensitat en els instruments/mitjans  amb aquests objectius

podríem pensar que la UE s’ha convertit en un súper Estat. Amb tot, l’apartat 6
diu que “la Unión perseguirà sus fines con los medios apropiados de acuerdo
con las competencias que se le han atribuido”. Per tant, al llarg dels tractats es
desenvolupen les polítiques que ha de dur a terme la UE per desenvolupar els
objectius continguts en el present article. Els mitjans que té la UE per convertir-
se en una Unió Econòmica i Monetària difereixen, per exemple, de les
competències que té amb pesca. L’art.3 presenta els objectius que persegueix la
UE però aquests es van concretant al llarg del Tractat. Per tant, el nivell
d’intensitat de la UE canvia depenent dels àmbits d’actuació.
Aquests articles tenen un joc jurídic encara que continguin elements genèrics. Això
significa que tenen conseqüències jurídiques com aplicar una interpretació concreta per
part del legislador.
PRINCIPALS POLÍTIQUES (art.3)
A. Finalitat econòmica/social
 Mercat Interior (art.26 TFUE)
“El Mercado interior implicarà un espacio sin fronteras interiores en que la libre
ciruclación (...) estará garantizada”
Normalment, la doctrina econòmica distingeix entre quatre àmbits:
a) Zona de lliure comerç  Desaparició, entre els estats que formen part
d’aquesta zona, dels aranzels duaners. Per tant, lliure circulació de mercaderies.
Abolir les restriccions també suposarà regular les transaccions de productes entre
països (qualitat, fabricació...).
b) Unió duanera  Zona de lliure comerç més un aranzel extern comú, per tant,
no només es regula la política comercial de mercaderies entre els estats formants
de la UE sinó que també del comerç exterior.
c) Mercat comú/interior  En el interior d’aquest mercat no només es regula la
lliure circulació de béns sinó que també de tots aquells elements o factors que
participen en la producció (persones, empreses, serveis i capitals).
Des del 57, es va voler aplicar el model de Mercat comú. La terminologia
original parlava de mercat comú, el qual s’havia d’assolir amb dos grans àmbits
de regulació:
o Llibertats fonamentals (garantir la lliure circulació de mercaderies,
treballadors, serveis i capitals) que es basa en el principi de no
22
discriminació. Aquestes mesures han estat caracteritzades com a mesures

de discriminació negativa per la doctrina perquè impliquen obligacions
de no fer (no impedir, no discriminar, etc.).
o Amb tot, van pensar que havien d’estar acompanyades d’altres mesures
que gaudien d’un aspecte més intervencionista. Podem parlar de
mesures d’integració positiva quan, per exemple, s’apliquin mesures
de caràcter social com la jubilació.
Canvis:
1) El TFUE parla de Mercat Interior. No difereix de mercat comú en la mesura
que l’espai econòmic sense fronteres és el mateix. Aquest concepte
s’introdueix amb l’Acta Única Europea i obeeix a la constatació que subsistien
obstacles importants per a que els estats funcionessin com a mercat únic. Es
tractaven de regulacions inconnexes que impedien de facto la circulació de
mercaderies, no es tractava de restriccions comercials.
Per exemple, la regulació tècnica dels productes, pròpia de cada estat.
La desaparició d’aquests obstacles tècnics i fiscals és el que es va concretar en
l’Acta Única i va utilitzar el concepte de Mercat Interior com a idea d’emprar
un mercat únic dins de la UE. Incloïa també el principi de reconeixement
mutu entre Estats, és a dir, que la regulació propia de cada estat és suficient
en la producció de productes i que no es necessiten altres supervisió per al
lliure comerç.
2) Ampliació temàtica  les mesures d’integració positives, originàriament,
es tractaven de polítiques molt limitades en l’àmbit social, de transports i
agrícola. Amb l’Acta Única i, posteriorment, amb Maastricht, les polítiques
d’acompanyament s’ha ampliat afegint, per exemple, la política d’integració o
medi ambient. A més, aquests polítiques s’han independitzat del mercat ja
que, en principi, es parlava de politiques d’acompanyament del lliure comerç.
Amb Maastricht, les polítiques d’acompanyament han anat perdent el lligam
amb el mercat i s’han anat convertint en un objectiu en sí mateixes. Per
exemple, la política mediambiental té uns objectius d’assolir uns determinats
estàndards de pol·lució i no només el dumping mediambiental.
d) Unió Econòmica i Monetària (art.119 TFUE)  Nou objectiu que es va
marcar la UE amb Maastricht i que preveu una llarga fase de transició. La Unió
Econòmica i Monetària es va constituir l’any 1999 però l’euro no va començar a
circular fins el 2002. L’existència d’una UEM no implica la implantació d’una
moneda única, sinó que suposa que els tipus de canvi entre les monedes són fixes.
Amb Maastricht però també va voler implantar una moneda única.
23
Aquest tractat regula les condicions que s’han de respectar per poder formar part
de la UEM. Per tant, es necessitava una certa homogeneïtat entre els estats
cristal·litzada en els criteris de Maastricht, és a dir, requisits de tipus econòmic.
Des del primer moment, es va partir que no tots els estats formarien part de la
unió monetària. L’any 99 es va fer un primer anàlisi econòmic i es va decidir els
primers estats que formarien part de la zona euro. Suècia no forma part de la
UEM perquè no volen complir amb aquests criteris. Per tant, hi ha un motiu
polític de rerefons, ja que per referèndum es va decidir que no volien formar part
de la zona euro.
Quan l’art.119 TFUE parla de política econòmica fa referència a que hi d’haver
coordinació entre les polítiques dels estats a nivell pressupostari i fiscal, mentre
que quan fa referència a la política monetària, diu que aquesta ha de ser única.
Estrecha coordinación de .. “Paralelamente dicha acción supondrá una moneda
única, el euro”.
La regulació de la UEM no es va modificar en el tractat de Lisboa. El tractat de
Lisboa es va començar a aplicar en plena crisi econòmica, la qual va posar de
manifest (aspectes de la UEM que alguns economistes ja van plantejar en el
Tractat de Maastrich):
o L’elecció dels criteris de convergència, és a dir, com s’ha constituït la
UEM. Maastricht estableix uns indicadors que té a veure amb qüestions
financeres però que no mesuren altres indicadors econòmics com la tassa
d’atur. La inclusió dels estats a la UEM va ser una decisió política i per
existència de condicions econòmiques.
o Asimetria entre UEM i polítiques econòmiques. Reivindica, per exemple,
que no hi ha una normativa bancària única.
Com s’han solucionat? S’està reforçant la coordinació econòmica mitjançant l’adopció de

normes sobre coordinació pressupostària entre d’altres. Amb tot, l’enfortiment de la UE
en els estats s’ha dut a terme per mecanismes poc ortodoxes i democràtics.
B. Finalitat política
 Espai de llibertat, seguretat i justícia
Es tracta d’un macro objectiu, probablement, més recents de la UE. Originàriament, no

només no se’n deia res en els tractats sinó que tampoc estaven a l’agenda dels estats. En
aquest sentit, els estats pensaven que es tractaven de matèries pròpies dels estats.
24
Cap als anys 80, va començar a haver-hi contactes informals entre els ministres interiors
però, més aviat, es tractaven de cooperacions bilaterals. Per exemple, entre Espanya i
França hi havia cooperació judicial i policial pel grup terrorista ETA.
El Tractat de Maastricht és el primer document que recull aquestes matèries. La justícia

i política exterior eren pilars intergovernamentals amb una regulació molt específica. Un
dels instruments que estava previst eren convenis internacionals. Aquest caràcter
intergovernamental respon a la por dels estats a cedir la soberania en temes que toquen
el nucli dur dels estats.
Posteriorment, amb Amsterdam i el Tractat de Lisboa, aquesta cooperació

intergovernamental va anar evolucionant en dos aspectes:
1) Aprofundiment  es tracta d’un sector que ha crescut de manera exponencial,

és dir, l’actuació de la UE ha entrat en temes molt diversos: lluita contra la
delinqüència creant nous tipus penals, regulant el dret processal de les víctimes,
dret de família, matèria d’immigració...
2) Tendència a una comunitarització o integració  es tracta d’una política
integrada al funcionament institucional i jurídic de la resta de polítiques. Per tant
respon a la lògica d’integració on es destaca l’alt caràcter polític de la UE plasmat
en organismes com el PE.
Amb tot, es tracten de polítiques on els Estats es reserven un gran marge d’actuació, per
tant, no han perdut competències sinó que, moltes vegades, la UE i els estats actuen
coordinadament.
La realitat però sobrepassa les expectatives de quan es van redactar els tractats ja que les
situacions de crisi posen de manifest la fragilitat d’aquestes polítiques. Per exemple,
l’actual crisi de refugiats. El marge de discrecionalitat dels estats fa que la UE sigui feble
a l’hora de buscar solucions.
Problema comú en matèria de política exterior  amb l’objectiu d’assolir un espai sense
fronteres, els estats van voler abolir els controls sistemàtics a les fronteres entre els estats
membres de la UE. Aquest fet té conseqüències immediates amb les fronteres exteriors,
ja que la l’eliminació d’aquests controls facilita l’entrada i la lliure circulació de persones
que no tenen nacionalitat europea. Per tant, hi ha conseqüències en les polítiques
d’immigració dels estats que es troben dins de l’Espai Shenguen. En aquest sentit, podem
entendre que la crisi dels refugiats no és un problema dels estats on arriben a aquestes
persones, sinó que es tracta d’un problema comú perquè la UE té polítiques d’immigració
o visats.
25
En quant a l’Espai de llibertat fa referència a un espai de lliure circulació. Aquesta

llibertat exigeix mesures de seguretat i de cooperació interjudicial per tal que no es faciliti
la lliure circulació de la delinqüència transnacional.
L’art.67 TFUE estableix els objectius d’aquest Espai de llibertat, seguretat i justícia que
es concreten en els àmbits d’actuació següents:
a) Control política de fronteres i immigració  actuació enfocada a la seguretat i

lluita contra la immigració il·legal
b) Cooperació judicial en l’àmbit civil  stc, proves, notificacions, actes notarials...
c) Cooperació judicial en l’àmbit penal  menys potent perquè està lligat a la
sobirania dels estats. Per exemple, l’Ordre Europea de Detenció fa efectiva la
detenció en tot el territori de la UE.
d) Cooperació policial  Cap de les agències creades tenen competències
executives, sinó que estructuren la cooperació entre els estats.
o Eurojust
o Europool
 Política exterior
Es tracta de la continuació de la cooperació política dels estats iniciada en els anys 70 i,

al marge, dels Tractat. La política exterior s’introduirà més endavant dins del Tractat de
Maastricht.
Des del primer moment, segueix obeint una lògica de cooperació interestatal i no
d’integració. Per tant, segueix tenint unes regles de funcionament pròpies en la mesura
que és l’única política de la UE que es troba regulada en el TUE.
A més, manté una naturalesa intergovernamental ja que els estats es reserven la seva
sobirania a l’hora de prendre decisions, el Tribunal de Justícia té un paper limitat a l’hora
de controlar les decisions, el Consell Europeu i el Consell tenen un paper decisiu ja que
són les institucions ja que representen els estats i un paper minoritari de la Comissió
Europea. En aquest àmbit, les institucions no tenen poder de legislar. Per tant, la UE
pren decisions de política exterior però estaran desenvolupades, posteriorment, pels
propis estats.
La Política d’Exterior i Seguretat Comuna (PESC) del TUE és un aspecte important, però
no és l’únic aspecte de la UE que té una naturalesa exterior. Dins de l’Acció Exterior de
la Unió Europea s’inclou, per una banda, la política exterior concretada en el TUE, i per
l’altra, les relacions exteriors de la UE inclosa en el TFUE.
26
Crítica  la regulació separada de la política exterior i les relacions exteriors comporta

una falta d’unitat i coherència que afebleix la UE en l’escena internacional.
Que hi ha dins del bloc de relacions exteriors regulades pel TFUE?
a) Política comercial  la unió duanera es defineix com una unió econòmica on han
desaparegut els obstacles relacionats amb el comerç de mercaderies i també hi ha
una política comercial comuna en relació amb estats extraeuropeus.
b) Política de cooperació al desenvolupament  es tracta d’un objectiu promulgat,
sobretot, per França de mantenir una relació especial amb les antigues colònies
origina aquesta política.
c) Mesures restrictives a tercers estats
d) Capacitat de conclusió d’acords internacionals
e) Capacitat per relacionar-se amb altres organitzacions internacionals i per tenir
representació a OI i també en tercers estats  xarxa de delegacions en més d’un
centenar de països i estatut d’observador dins de l’ONU.
f) Dimensió externa de polítiques de la UE  No hi ha cap política de la UE que no
tingui una dimensió exterior. Per exemple, la política de visats o d’immigració.
 Ciutadania europea
Es tracta d’un concepte relativament recent tenint en compte que apareix amb el Tractat
de Maastricht. Amb tot, el concepte ja circulava en documents polítics i informes creats
pels governs en els anys 80.
En els anys 70 comencen a sentir-se amb més força veus crítiques amb el procés
d’integració europea, minoritàries en els anys 50. Manifestaven la idea que el procés
d’integració europea responia als interessos de les empreses o mercaders encarats a
obtenir més beneficis però que no té en compte a la ciutadania ja que, en gran part,
l’empobreix.
En front a aquesta crítica, els estats comencen a encarregar informes per veure com es
pot arribar a la ciutadania. El concepte apareix en aquest context, en primer lloc, per fer
visible la UE com un projecte que té en consideració a la ciutadania.
Amb la introducció d’aquest concepte a Maastricht es va fer clar que s’estava traspassant
la barrera del que era estrictament econòmic i posava de manifest un vincle polític entre
els ciutadans i l’organització. Per tant, es crea una institució jurídica que atorga
determinats drets.
27
Concepte
Es troba regulat a l’art.20 del TFUE, seran ciutadans europeus els “nacionals dels
estats membres de la Unió”, a més, “la ciutadania s’afegeix a la ciutadania nacional sense
substituir-la”. La mateixa definició és utilitzada en l’estatut de ciutadà contingut a la
Carta de Drets Fonamentals. Consideracions:
- El subjecte polític primer és l’estat i, posteriorment, la ciutadania. Per tant, no hi

ha una relació directa entre el ciutadà i la UE, sinó que la ciutadania confereix la
relació.
- El concepte de ciutadania deixa fora totes aquelles persones residents de manera
legal a la unió, per tant, se’ls exclous de la comunitat política de l’estat on
resideixen i també de la UE.
- La prerrogativa dels estats en quant a la regulació de la nacionalitat de cada estat
crea disfuncions. Per exemple, l’assumpte Miqueletti.
L’art.20 TFUE enumera un seguit de drets que conformen l’Estatut jurídic de la

ciutadania europea i els arts.21 i ss. TFUE els desenvolupen, es tracta dels drets més
propis amb l’Estatut de ciutadania. Amb tot, no són els únics ja que l’art.20 també diu
que tots els drets reconeguts en els tractats.
a. Dret de lliure circulació i residència i principi de no discriminació

per raó de nacionalitat (art.21 TFUE)
i. Independent de l’activitat econòmica
ii. Subjecte a límits i condicions: recursos econòmics suficients i exclusions
per raó d’ordre públic, seguretat o salut pública  Com gairebé tots els
drets, el dret de lliure circulació està subjecte a excepcions, límits i
condicions. Per tant, no és un dret en termes absoluts. Per exemple, el
dret de la UE preveu que els estats puguin ratificar que els nous nacionals
estiguin exercint una activitat econòmica. El TJ diu que ens trobem
davant d’una excepció a un dret i que, per tant, s’ha d’interpretar de
manera restrictiva. Un altre aspecte d’aquestes excepcions és que han de
ser aplicacions específiques a la persona sobre la qui concorren aquestes
excepcions.
iii. El dret a la lliure residència està acompanyat del principi d’igualtat de
tracte, que han de respectar les autoritats públiques i els particulars.
b. Drets de participació política (art.22 TFUE)  els ciutadans en tant que
conviuen en una comunitat política, participen en la vida política d’aquesta
comunitat.
28
i. Dret a sufragi actiu i passiu  El tractat diu que tots els ciutadans tenen
dret a votar i a ser elegits a les eleccions municipals i a les eleccions del
Parlament europeu en el seu lloc de residència europea. L’exercici
d’aquests drets està sotmès a unes condicions contemplades a unes
Directes. Aquests texts s’han de completar amb les regulacions electorals
de cada un dels estats, ja que poden determinar alguns aspectes de la
regulació electoral. Les condicions es tracten de qüestions
procedimentals. Per exemple, estar inscrit al cens electoral. Hi ha estats
que impedeixen a certs càrrecs presentar-se com a elegibles en aquestes
votacions, mentre que d’altres exigeixen un determinat període de
residència. A principis dels anys 90, es van haver de reformar les
constitucions, com és el cas d’Espanya. El problema polític sobre aquest
dret són les limitacions que conté el mateix tractat, ja que només parla de
les eleccions municipals i del PE, per tant, queden fora les regionals i les
generals. En tant que representa extensió de la lliure circulació, a la
pràctica, representa una limitació en la vida política del subjecte. A més,
en alguns estats, l’exercici dels drets electorals es supedita a la residència.
ii. Dret d’iniciativa legislativa ciutadana (art.11 TUE i art.24 TFUE) 
novetat de Lisboa
c. Protecció fora del territori de la Unió (art.23 TFUE)  difereix dels demés
perquè és un dret pensat per ser exercit fora del territori de la Unió.
El Tractat diu que es pot aplicar quan el subjecte es trobi en un estat on no hi hagi
protecció diplomàtica del seu estat d’origen. El ciutadà podrà acollir-se a la
protecció diplomàtica d’aquell estat, per tant, no s’acull a la protecció de la UE
perquè no és un estat.
i. Caràcter subsidiari: només si no hi ha representació del propi Estat
ii. Assistència consular bàsica: accidents, malalties, actes de violència,
detencions, etc.
iii. Desenvolupat en una normativa de la UE
iv. L’exercici d’aquest dret té conseqüències pels estats tercers 
problemàtica legal de protecció diplomàtica des del punt de vista del
dret internacional. L’estat tercer, si volgués, podria no reconèixer
aquesta protecció diplomàtica ja que només s’exerceix amb els propis
nacionals. A la pràctica però mai hi hagut cap problema.
En alguns estats, l’exercici d’aquest dret es veu reforçat amb la
localització de delegacions europees.
29
d. Relacions amb les institucions (art.24 TFUE)  fan referència amb el dret
que tenen els ciutadans en relació amb la UE, per tant, s’estableixen relacions
amb les institucions amb finalitats diverses.
i. Dret a adreçar-nos a totes les institucions i rebre una resposta (en una
llengua reconeguda com a oficial pel TUE)  en el cas del català que no
és una llengua oficial de la UE ni dels tractats, s’ha arribat a un acord per
a que ens puguem dirigir a les institucions amb aquesta llengua.
ii. Dret a adreçar una petició al PE  extensible pels residents en territori
de la UE
iii. Dret a adreçar una queixa al Defensor del Poble  extensible també als
residents. En casos de mala administració de les institucions o òrgans de
la Unió (irregularitats administratives, abusos d’autoritat, negligència...).
El DP no te capacitat executiva per a prendre decisions sinó que es tracta
d’un mediador que presenta un informe anual amb la seva actuació i on
recull les seves recomanacions.
TEMA 3. OBJECTIUS I PRINCIPIS DE LA UE (art.2 TUE)
L’art.2 està formulat en clau de valors, els quals es concreten en determinats principis
que ha de respectar la UE i els seus estats. Per tant, aquests principis comporten unes
obligacions i conseqüències pels estats.
Existeixen també altres principis derivats de l’art.2 que es poden considerar com a
fonamentals. Per exemple, l’art.4 TUE diu que la Unió respectarà la igualtat dels estats
davant dels tractats (principi d’igualtat). El mateix tractat també recull el principi de
solidaritat, articulat en determinades circumstàncies.
1. Principi de democràcia i respecte dels drets humans
Garanties de compliment d’aquests principis pels Estats membres
L’art.49 TUE és el precepte que regula el procediment d’adhesió d’un nou estat. Els
estats, per poder formar part de la UE, han de tenir una sèrie de condicions polítiques
que respectin la democràcia i els drets humans.
La Comissió intenta donar arguments objectius per fonamentar els seus judicis. En els
seus informes, argumenta de manera jurídica el compliment dels drets humans per part
dels estats que pretenen entrar a la Unió. Encara que, finalment, es tracta d’una decisió
política.
30
L’art.7 TUE està pensat per tal de poder actuar davant d’una vulneració o risc greu dels
drets humans en front dels estats que ja són membres de la UE.
Es tracta d’un precepte recent, que té el seu origen amb la reforma d’Amsterdam i que,
posteriorment, es va reformar a Niça. S’incorpora durant els 9o perquè respon al context
polític de pre-adhesió dels estats de l’est i Europa central i també per intentar incorporar
la integració política.
Dins de l’article, hi ha dos procediments: 1) Naturalesa preventiva  risc clar de

vulneració de drets humans. Per tant, davant d’unes circumstàncies d’una situació de
vulneració d’aquests principis es permet actuar. 2) Procediment sancionador en el sentit
que està previst per la situació en que ja hi ha hagut la vulneració. Es tracta d’un
procediment perquè desemboca d’una constatació de vulneració que poden anar
acompanyades de sancions (suspensió vot, multes, etc.). En cap supòsit està previst
l’expulsió d’un estat de la UE.
Cal destacar que és un procediment polític pensat per una situació de risc greu i
sistemàtica. Per tant, no està pensat per les vulneracions individuals. Es posa de manifest
l’actuació contraria als drets generals per part del legislador o administració. Es tracta
d’un procediment que es troba en mans de les institucions polítiques, no les legislatives.
Els procediments de l’art.7, per ara, no s’han aplicat mai. Encara que sí s’ha plantejat la
possibilitat d’aplicar-los, per exemple, a finals dels anys 90 a Àustria.
En el 2014, la Comissió va adoptar un nou procediment, el qual no està previst en els

tractats però que els estats van acceptar. Es tracta d’una proposta arrel de la situació
d’alguns estats de la UE: situacions dubtoses en quant a l’estat de dret però que es
complicada la qualificació de vulneració de drets. La Comissió diu que s’aplicarà quan un
Estat adopti o toleri mesures que puguin afectar de forma sistemàtica el bon
funcionament de l’estat de dret. Per tant, proposa un procediment complementari de
l’art.7 que proposa diàleg i recomanacions. Amb tot, preveu la posterior aplicació del
precepte. Per exemple, cas Polònia.
En quant als principis democràtics, el compromís democràtic de la UE es troba dins

del Títol II TUE. L’art.9 també es tracta d’una novetat del Tractat de Lisboa. L’art.10
diu el funcionament democràtic de la Unió es basa en la democràcia representativa. Per
tant, institucions que representen els ciutadans fruit d’uns procediments electorals. El
precepte continua dient que els ciutadans estaran representats en la Unió a través del
Parlament Europeu. També diu que els estats membres estaran representats en el
Consell Europeu pel cap d’estat i en Consell per representants dels governs. Per tant, la
31
legitimitat democràtica no només la té el PE sinó que el Consell Europeu i el Consell,

formats per representants estatals, també tenen una legitimitat democràtica indirecta en
la mesura que els governs dels estats són democràticament responsables davant dels seus
parlaments.
Dins d’aquest títol, també es fa una referència a les vies de democràcia participativa.
L’apartat 3 de l’art.10 reconeix el dret de participació política dels ciutadans. L’art.11
concreta la idea de la participació dels ciutadans en les institucions europees al marge
dels canals electorals. La novetat que incorpora la democràcia participativa és la
iniciativa ciutadana amb l’objectiu de fomentar l’espai polític europeu. A grans trets,
es tracta en que un grup de ciutadans plurinacionals pot presentar una proposta a la
Comissió per iniciar un procediment de recollida de signatures per tal que la Comissió
iniciï una iniciativa legislativa per adoptar una determinada norma. Inclús en el cas que
prosperi la iniciativa, no significa que que s’adopti. Sinó que es tracta que les institucions
europees tingui en consideració certs aspectes. Per ant, els ciutadans influeixen en
l’agenda europea.
La Comissió pot denegar la proposta si no es compleixen els requisits de la

reglamentació. Per exemple, requisit de competència. Una vegada s’ha registrat la
proposta, es té un marge d’un any per recollir al menys un milió de signatures. Si la
proposta prospera, es du a terme una audiència pública per tal que les institucions
europees puguin justificar o posicionar-se davant la proposta. Per tant, la proposta que
ha obtingut el reconeixement ciutadà no fa imperativa la seva adopció per les
institucions.
A més a més, l’art.11 TUE també diu que la Comissió haurà d’establir un diàleg amb la
població civil o consultes. Es tracta d’una participació de la societat civil organitzada, ja
que és difícil arribar a la ciutadania general.
L’art.6 TUE conté els drets fonamentals disposats en tres vies jurídiques diferents, les
quals es complementen entre sí. El punt de partida d’aquests drets és el silenci dels
tractats en matèria de Drets humans, és a dir, en els anys cinquanta els tractats en feien
menció, ni tan sols en els preàmbuls. Aquesta manca de referència troba la seva
explicació en que els objectius que buscaven els tractats estaven limitats en l’àmbit
econòmic. Els actors dels tractats van considerar que donada aquesta naturalesa
econòmica no era necessari tenir en compte els drets fonamentals (competència dels
estats). Amb tot, a finals dels anys 50, el tema de respecta dels DDFF es va començar a
plantejar en seu jurisdiccional perquè va haver particulars, bàsicament empreses, que
van presentar demandes per demanar l’anul·lació d’actes comunitaris. També es van
32
donar casos de funcionaris que plantejaven qüestions relatives a la discriminació. El

Tribunal de Justícia es va trobar demandes que violaven drets fonamentals. Amb tot el
silenci dels tractats impedien que aquestes al·legacions es fonamentessin en els tractats
sinó que utilitzaven el dret intern. El TJ va decidir que només era competent per aplicar
el dret comunitari i dels tractats i, per tant, no va entrar a estudiar els casos. Ben aviat
però va donar un gir jurisprudencial: Sentència Stauder (1969). Es tracta d’un cas que,
en principi, podia semblar menor. Stauder era un ciutadà alemany amb dret de
beneficiar-se a un ajut comunitari per manca de recursos. La norma comunitària exigia
que, per gaudir de l’ajut, el individu havia d’aportar dades personals. Stauder va
considerar que se li estava vulnerant la intimitat. El TJ es va donar compte que hi va
haver un problema amb la traducció que s’havia fet en alemany. A més, de solucionar la
traducció, va incloure un últim paràgraf dient que els DDFF formaven part del dret
comunitari en tant que PGD. Per primera vegada el TJ considera que els DDFF no només
estan regulats en les constitucions sinó que també en el dret comunitari i que, per tant,
es considera competent per entrar a considerar aquestes qüestions. Com que no hi ha
cap article del tractat que es refereixi als DDFF, el TJ utilitza la categoria de PGD com a
font del dret comunitari.
Des d’aquesta sentència, que el TJ va entrar en el fons de la qüestió utilitzant els PFG.
Com que aquesta categoria és molt abstracta, el tribunal va anar donant contingut a
aquests principis en els argumentacions jurídiques posteriors. La metodologia utilitzada
es va inspirar en les tradicions constitucionals internes i en dret internacional en tant
que norma propera dels estats europeus. Per exemple, la llibertat d’expressió és un
principi de dret comunitari tal com diu la tradició constitucional. Es tracta d’una
metodologia de dret comparat.
Alhora, s’ha de tenir en compte que en els tractats la primera referència en l’articulat dels
tractats, la protecció dels drets humans no arriba fins Maastricht. Per tant, durant un
període de 20, la protecció dels DDHH té una protecció jurisprudencial. Amb Maastricht,
es considera que en coherència amb aquesta nova vida de la integració europea calia
incloure en els tractats una referència als DDFF. L’operació de Maastricht és limitada a
nivell jurídic ja que només inclou un article que copia l’afirmació que, des de l’any 69, va
efectuar el tribunal en la sentència Stauder. Per tant, el tractat només inclou una
constitucionalització de la jurisprudència sense anar més enllà. Aquesta via jurídica de
protecció dels DDFF va tenir les seves crítiques. Des d’un punt de vista general, el fet de
fonamental els DDFF únicament en una tasca jurisprudencial presentava mancances
(p.e. manca de seguretat jurídica perquè fins que el tribunal no es pronunciava no es
podia saber com es regulava el dret). Des d’un punt de vista polític, aquesta metodologia
33
donava poca visibilitat de la protecció dels drets fonamentals. Les veus més crítiques
proposaven dos sortides que s’han d’analitzar no com vies excloents sinó
complementàries:
1) Adhesió de les CCEE al Conveni Europeu de Drets Humans  la Comissió

Europea ja ho va proposar l’any 79 amb el suport del Parlament Europeu. Els
arguments a favor:
i. Catàleg de drets per millorar la seguretat jurídica i, a més, nova instància
jurisdiccional (TEDH) que vigili el compliment d’aquests drets.
ii. Visibilització del compromís de la UE amb els DDHH i, a més, es reforça
l’organització del Consell d’Europa.
Des del primer moment, va ser una proposta complicada perquè va haver-hi estats que
s’hi van oposar. UK, per exemple, argumentava que no volien incidències
jurisprudencials. A més, també es plantejava un problema tècnic ja que s’havien de dur
a terme una sèrie d’adaptacions als òrgans del Conveni i a la mateixa UE. Aquest fet
explica la llarga duració d’aplicació però per una qúestió jurídica es va paralitzar l’adhesió
a finals dels 90.
Finalment, en Lisboa es va aconseguir el consens necesari per incloure una base jurídica
d’adhesió. L’art.6.2 TUE diu que “la Unión se adherirà al Convenio [...] esta adhesión
no modificará los Tratados”. Per tant, hi ha un mandat d’adhesió al Conveni. Amb aquest
article i un protocol annex que regula quins principis bàsics s’han de respectar, la
Comissió va començar a negociar amb el Consell d’Europa les qüestions relatives a
l’adhesió. El projecte de tractat d’adhesió suscitava novament qüestions tècniques, les
quals es van presentar davant del TEDH. En el 2013, el tribunal va fallar dient que no
complia amb l’articulat dels Tractats. Per tant, l’acord d’adhesió segueix paralitzat.
2) Adopció d’una Carta de Drets Fonamentals. Efectivament, aquesta decisió es

pren a finals dels anys 90. Els estats decideixen crear una Convenció Europea i
donar-li l’encàrrec de redactar els DDFF. Aquesta convenció estava formada per
representants del govern, dels Parlaments nacionals, de la Comissió i del
Parlament Europeu. Finalment, es redacta una Carta de DDFF amb l’objectiu de
codificar els drets. Per aquest motiu, tot l’articulat va acompanyat d’explicacions
que relaciona els articles amb l’origen jurídic utilitzat per redactar-los. La Carta
es va aprovar l’any 2000 com un document polític (no jurídic). Malgrat l’absència
de valor jurídic, va tenir incidència a nivell interpretatiu en els tribunals. Aquesta
situació anòmala es va resoldre amb el Tractat Constitucional (no aprovat) i
posteriorment amb Lisboa.
34
L’art.6.1 TUE diu que “La Unión reconoce los derechos y principios anunciados en la
CEDH”. També diu que la Carta “tendrá el mismo valor jurídico que los tratados”.
o La Carta no s’ha introduït en els tractats

o Mateix valor jurídic però amb remissió a un altre text
L’art.6.3 TUE manté la fórmula del Tribunal de Justícia. Per tant l’art.6 ve a dir que els
drets fonamentals estan protegits per la Carta, l’aplicació del Conveni quan Europa s’hi
adhereixi i que els DDFF poden continuar estant protegits pels PGD aplicats pel TEDH.
Com a retòrica oficial, la Carta s’ha concebut com un dels grans avenços a nivell Europeu
i de DDFF. Crítiques:
a. En quant a la visibilitat, la CEDH no es va introduir dins dels Tractats els estats

van voler evitar la constitucionalització de la carta.
b. Pel que fa a la claredat, la Carta com tots els textos jurídics deixa obertes moltes
qüestions d’interpretació. Per una banda, no deixa clar la distinció entre drets i
principis i el seu abats. I per l’altra, la qüestió competencial. La Carta va dirigida
a les institucions europees i als estats només quan apliquen dret europeu.
c. En quant a la legitimitat, els estats van incloure un protocol en el qual UK i
Polònia es beneficien de determinades excepcions en l’aplicació de la Carta.
La Carta està constituïda per capítols temàtics (dignitat, llibertat, igualtat, solidaritat,
ciutadania i justícia). Les disposicions innovadores que inclou la Carta es que incorpora
drets políticosocials i econòmics. I, a més, en alguns capítols inclou qüestions
innovadores com bioètica o col·lectius vulnerables.
El rerefons de la discussió no radica en l’existència de drets humans o continguts sinó

sobre les competències i sobirania de la UE. Com que els estats i el dret internacional ja
protegeixen els DDFF, alguns estats consideren que els drets fonamentals no s’han de
constitucionalitzar dins de la UE.
LA FLEXIBILITAT: LES COOPERACIONS REFORÇADES
Vindria a ser un principi de la UE. Aquest debat respon a la constatació que, des de
Maastricht, no tots els estats comparteixen els mateixos objectius o propòsits en quant
al desenvolupament del projecte europeu. Aquestes qüestions dificulten l’avenç.
Per tant, els estats troben la necessitat de flexibilitzar els tractats. En el passat ja es van
canalitzar per diverses actuacions d’estats al marge de la UE. Per exemple, l’origen de
l’espai Shenguen tenen com origen convenis internacionals firmats entre pocs estats i al
35
marge del dret europeu. L’objectiu d’aquests tractats tenia a veure amb una ampliació
del projecte europeu per part d’un petit grup. Les successives revisions dels estats van
acabar introduint l’espai Shenguen.
Aquest debat sobre la flexibilització no ha fet més que crèixer en la mesura que es va
aixecant el sostre de la integració.
Des d’Àmsterdam s’ha volgut donar una responsta a aquesta necessitat de flexibilitzar i
ha introduït unes cooperacions reforçades (art.20 TUE). En aquestes cooperacions
reforçades apareixen els requistis i procediments per posar en marxa una cooperació
reforçada amb la finalitat que es garanteixi que alguns nuclis de la UE no es vegin
afectats, que sigui representatives d’un nombre mínim d’estats. En definitiva es tracta
d’un seguit de garanties per evitar la fragmentació del projecte comú. A la pràctica però
s’han utilitzat poc:
1) Cooperació reforçada en l’àmbit del divorci

2) Cooperació reforçada en l’àmbit de la patent europea
3) Cooperació reforçada en l’àmbit de les taxes financeres
Les primeres regulacions de les cooperacions reforçades eren molt estrictes per la por
d’introduir elements de fragmentació dels tractats, inclús, feien difícil la seva aplicació.
Lisboa però ha facilitat aquest mecanisme i, per aquest motiu, els tres casos existents es
van dur a terme posteriorment a aquest tractat. Avui dia per exemple s’està discutint la
proposta de crear una fiscalia europea. Les cooperacions reforçades serveixen per
aprofundir els objectius ja existents, però no d’ampliació o modificació del tractat. Per
tant, quan es constata que no hi ha consens suficient per avançar en la integració, permet
que alguns estats creïn una regulació mitjançant aquesta cooperació.
A la pràctica, també s’ha vist que no és suficient, de vegades, per falta de voluntat política.
S’ha constatat que aquest mecanisme no ha impedit que els estats recorrin a instruments
de dret internacional, al marge de la UE, per pactar temes que pel seu contingut està
relacionat amb la UE (p.e. rescats fiscals, tractat d’estabilitat, coordinació i governança a
la UEM). Aquests convenis suposen que no estan regulats per dret europeu ni controlats
pel dret europeu. Per tant, ens trobem en una situació d’UE molt fragmentada (geometria
o Europa de carta).
36
37
II. LES INSTITUCIONS DE LA UNIÓ EUROPEA
TEMA 4. INTRODUCCIÓ
Per començar aquest tema, primer, ens hem de preguntar quines són les institucions
europees? Consell, Consell europeu, Comissió Europea, Parlament Europeu, Banc
Central, Tribunal de Justícia de la UE i el Tribunal de Comptes.
Com a primer a punt de caràcter històric, aquest esquema és continuador del sistema
inicial que els primers sis estats fundadors creen en el tractat de la CECA i posteriorment
en els tractats de Roma.
En l’evolució i reforma de les institucions és important destacar que:
o Les institucions segueixen la mateixa lògica o principis que s’apliquen en el

sistema institucional.
o Ha afectat a cadascuna de les institucions, tant pel que fa a la composició com a
les competències de cada institució han anat canviant. Alguns d’aquests canvis
responen a la necessitat d’ampliar l’extensió de la UE, d’altres tenen a veure amb
la voluntat d’enfortir les institucions europees com a organització de
representació democràtica dels ciutadans.
o El nombre d’institucions s’ha ampliat. En els tractats inicials només n’hi havia
quatre: Assemblea parlamentaria de la CECA  PE, Tribunal de la CECA 
Tribunal de les CCEE, Alta autoritat de la CECA  Comissió Europea, Consell de
ministres  Consell. A aquestes quatre institucions inicials s’hi ha afegit les tres
restants. En el cas del BCE, s’hi va afegir amb posterioritat amb la integració
monetària.
A més d’aquestes institucions, en l’àmbit de la Unió Europea existeixen d’altres

organismes (EUROPOL, Comitè de les Regions, Eurojust, l’Agència del Medicament,
l’Agència del Medi Ambient, Frontex...). Dins del sistema institucional s’encavirien, per
una banda, les institucions i, per l’altra, d’altres òrgans u organismes. Aquesta distinció
es du a terme a partir de la pràctica de les mateixes i també del Tractat.
L’art.13 TUE és el primer precepte del tractat que aborda aquest tema. Sota la rúbrica
“Disposiciones sobre las instituciones” (arts.13 – 19 TUE), el primer precepte diu que
“la Unión dispone de un marco constitucional que tiene como finalidad perseguir sus
intereses, los de los ciudadanos y los estados miembros [...]” i continua “las instituciones
de la Unión son [...]”. En l’apartat quart diu que “el PE, el Consejo y la Comisión estarán
asistidos por un Comite Economico y Social y COmite de las regiones que tendrán
38
funciones consultivas”. En aquest precepte ja ens diu que el sistema institucional també
engloba d’altres organismes.
Com diferenciem òrgans i institucions?
L’únic criteri determinant per fer aquesta distinció és perquè així ho especifica el tractat.
L’art.13 TUE desenvolupa una llista exhaustiva d’institucions de la Unió Europea, per
tant, no permet qualificar com a institució cap altra que no s’hi trobi inclosa. Els estats
membres fundadors de la UE i els que han redactat els tractats així ho van decidir, per
tant, es tracta d’una decisió política.
Òbviament, aquesta distinció respon a una lògica. Alguns manuals fan la distinció en
relació a les funcions que desenvolupen les institucions, per exemple, la funció central
de les institucions d’assolir els objectius centrals, mentre que als òrgans li corresponen
funcions més limitades o restrictives. En alguns casos, aquesta explicació és insuficient
perquè, per exemple, el Tribunal de Comptes només actua dins de l’àmbit econòmic en
relació amb la Unió Monetària, per tant, només té una funció sectorial. En quant als
òrgans, la majoria han estat creats pel propi legislador, en canvi, alguns se’ls hi ha
reconegut certa autonomia i no han tingut dependència del legislador per constituir-se.
D’aquesta manera, el criteri definitiu per fer la distinció és el dogmàtic que incorpora el
Tractat.
El Tribunal de Comptes no existia en els tractats inicials perquè està relacionat amb el
control financer i les CCEE inicials no tenien un sistema financer propi. En els anys 70,
es duen a terme una revisió dels tractats per atorgar a les CCEE un marc financer propi
(pressupost a les comunitats). En aquest moment, els membres troben oportú la creació
d’aquesta institució. En un primer moment, el Tribunal de Comptes es considerava un
òrgan i no una institució. Amb Maastricht, es va afegir a la llista d’institucions de la UE i
va continuar exercint les mateixes funcions. Es tracta d’una qüestió formal, purament
resultant d’una decisió política.
Quins són els òrgans de la UE?
La UE té molts òrgans i organismes. Amb tot, es poden classificar en:
a) Els que es troben mencionats a l’art.13 TUE  Comitè Econòmic i Social i

Comitè de les regions. Aquesta diferenciació té a veure amb les seves funcions ja
que són òrgans consultius i intervenen en mols àmbits d’actuació de la UE. Per
tant, assisteixen a les institucions que tenen la presa de decisions.
39
b) Mencionats en altres articles dels Tractats  han estat creats pels tractats
i, per tant, van sorgint al llarg dels tractats i es troben al marge de l’art.13 TUE.
c) Creats per les institucions  a vegades, les institucions han considerat
necessària la creació d’òrgans per alguns àmbits en concret i amb l’objectiu de
recolzar les seves decisions, per exemple, per aplicar una política concreta.
Alguns d’aquests organismes són molt específics i amb un actuació menor, per
aquest motiu, resulta difícil fer una llista específica.
EL PRINCIPI D’EQUILIBRI INSTITUCIONAL
Quan els sis estats fundadors han de dissenyar l’entramat institucional de la CECA,
estableixen un sistema a institucional que no es fàcilment comparable amb el sistema
institucional tradicional ni amb el sistema polític dels estats membres. El sistema
institucional respon a la voluntat dels estats en tant que no volien establir les relacions
clàssiques de cooperació tradicional però tampoc crear un estat supranacional.
Cap altra organització internació té cap institució com el PE, un organisme amb
competències extenses i capacitat legislativa. Pel que fa la Comissió Europea, es tracta
d’una institució política i, per tant, no es equiparable a cap altre secretariat general tècnic
de cap altra organització institucional, i, a més a més, tampoc està formada per
representants dels estats. En el cas del Tribunal de Justícia té funcions que no són
equiparables a les competències que tenen els altres tribunals internacionals. S’apropia
més aviat a un funcionament d’un estat membre que el d’una organització internacional.
L’organització política dels estats democràtics posterior a la RF es basa en el principi de

separació de poders (legislatiu, executiu i judicial). Aquesta idea però no es trasllada en
el sistema institucional de la UE. Per exemple, no existeix un poder executiu sinó una
funció executiva que es troba desenvolupada per diversos actors (Comissió, Consell i
estats membres). Pel que fa al poder legislatiu, existeix una funció legislativa però que
no es troba limitada al PE. L’exercici del poder legislatiu intervé el PE, el Consell i la
Comissió. Per tant no es pot parlar pròpiament de separació de poders.
Per explicar aquesta lògica a la que obeeix el sistema institucional és el principi

d’equilibri institucional. Aquest conceptualització no significa que hi hagi un
equilibri entre les institucions sinó que, tal i com diu l’art.13 TUE, “cada institución
actuará dentro de los límties que le confieren los tratados”. Per tant, el que fan els tractats
és dissenyar un sistema en el que s’atribueixen unes funcions a cada institució, les quals
han de respectar aquesta limitació i han d’interactuar entre elles en la presa
d’institucions. Es tracta d’un sistema de diàleg institucional per evitar la presa de
40
decisions unilaterals. En última instància, qui garanteix aquest principi d’equilibri és el

Tribunal de Justícia europeu.
La base d’aquest principi d’equilibri institucional es troba en:
a) Representació d’interessos  les institucions són la representació d’uns

interessos garantits pel Tribunal.
Estats  Consell i Consell Europeu
Ciutadans  Parlament Europeu
Interès general comunitari  Comissió Europea
Legalitat  Tribunal de Justícia i Tribunal de Comptes
b) Repartiment de funcions  En funció d’acomplir els diferents interessos, es
reparteixen les competències de les diferents institucions.
Funció legislativa  Consell, PE, Comissió
Funció executiva  Comissió, Consell
Funció judicial  Tribunal de Justícia
c) Principi de cooperació lleial  Cooperació com a base per al correcte
funcionament de les institucions i per evitar la manipulació en la presa de
decisions.
PRINCIPI DE TRANSPARÈNCIA
Es tracta d’un principi relativament nou, ja que apareix en els anys 90 amb algunes
al·lusions en el tractat de Maastricht i pel legislador. Fa referència al funcionament opac
o poc transparent en la presa de decisions de la UE.
L’art.15 TFUE inclou algunes concrecions del principi:
a) Caràcter públic de determinats treballs d’algunes institucions  no s’aplica igual

a totes les institucions. En la Comissió o TJ no hi ha una llibertat en les reunions
per motius de confidencialitat. Pel que fa a les reunions del PE, en general, són
públiques. El Consell es troba en un punt mig ja que algunes reunions són
públiques mentre que d’altres es restringeix l’assistència.
b) Accés dels ciutadans als documents de les institucions  Reglament que estableix
el principi d’accés als documents. De nou, per raons de protecció de dades ,
confidencialitat, ordre públic o interès de les institucions, existeixen excepcions.
Per exemple, secretisme en les negociacions del TTIP.
41
En aquest cas, el Tribunal de Justícia també actua com a garant últim en l’aplicació del
principi de transparència. Per exemple, examina si existeix motivació suficient a l’hora
de limitar l’accés del ciutadà a certs documents.
LA SEU I EL PERSONAL DE LES INSTITUCIONS
La seu es troba regulada en el Protocol num.6 annex al Tractat. En els anys 50, amb
la voluntat de posar en marxa el sistema institucional previst en els tractats de Roma,
s’adopta una decisió provisional sobre les seus i que es pren a partir de les possibilitats
reals de disposar d’espais. Aquesta situació provisional porta a una concentració de seus
entre Brussel·les i Luxemburg, en excepció de l’Assemblea Parlamentaria, que
necessitava un hemicicle específic i que va començar a utilitzar l’edifici del Consell
d’Europa a Estrasburg.
La seu definitiva de les institucions, segons el tractat, s’ha de definir per consens entre
els estats. Amb el pas del temps però es va creant una situació de fet ja que no s’havia
especificat la seu definitiva de les institucions. Finalment, en els anys 90, es ratifica la
situació existent i es decideix que els òrgans i organismes que es creïn a partir d’aquell
moment, s’establirà la seva seu per criteris de descentralització (Europol i Eurojust a la
Haya, l’Agència de Medicaments a UK, Frontex a Varsòvia...). L’únic cas que segueix sent
polèmic és el PE ja que té la seu repartida en tres ciutats: el servei tècnic es troba a
Luxemburg; les comissions i treball diari dels parlamentaris es troben a Brussel·les i els
plenaris del PE es segueix fent a Estrasburg. En diverses ocasions, el PE ha intentat
establir la seva seu a Brussel·les però no hi ha hagut consens.
El model original dels anys 50 per organitzar el personal de les institucions es basava en
el model francès i es va crear un model de funció pública. Aquest concepte de funcionari
s’ha anat modulant amb una idea més pròpia dels països anglosaxons i basat en la
contractació, per aquest motiu, es parla del personal de les institucions. El règim del
personal es troba regulat en l’Estatut de la funció pública però el règim de selecció
d’aquest personal es troba regulat o reglamentat per cada institució.
EL RÈGIM LINGÜÍSTIC
a) Llengües del tractat (art.55)  llengües en les que hi ha una versió autèntica del
tractat. Es basa en el criteri de llengües oficials en la totalitat de l’estat. A petició
del govern espanyol, s’ha introduït un precepte que diu que el tractat es podrà
traduir a qualsevol altra llengua que determinin els estats sempre que tinguin la
qualificació de llengua oficial.
42
b) Llengües oficials a les institucions oficials  llengua que es pot emprar en les
reunions de les institucions. En aquest cas, els estat han volgut reconèixer totes
les llengües oficials en la totalitat dels estats membres.
c) Llengües de treball  en el dia a dia de les institucions seria ingestionable parlar
totes les llengües oficials. Per motius pràctics, s’utilitza l’anglès.
Per una decisió que es va prendre l’any 2000, les institucions poden prendre acords
administratius en llengües oficials.
43
TEMA 5. EL CONSELL EUROPEU (art.16 TUE, arts.237 a 243 TFUE)
CONTEXT HISTÒRIC
El Consell Europeu és una institució de la UE. El Consell Europeu no ha estat sempre

una institució, de fet és de les institucions com a tal. Es de les mes recents en el sentit de
que és considerat una institució a partir del Tractat de Lisboa, en que se li dona aquest
Estatut d’institució europea.
L’evolució ha estat exponencial. En aquests moment té un gran pes però, en canvi, en la

situació d’origen ni tan sols existia, es a dir, en els tractats originaris (anys 50’s), no
existia el Consell Europeu. Existia una altra institució que era el Consell de Ministres i,
aquesta institució estava formada per representants dels Estats en rang ministerial.
Aquesta era la única institució en els anys 50 prevista de representació dels Estats.
A la practica, es va veure que hi havia algunes problemàtiques que exigien un intercanvi

d’opinions entre, no ja ministres, sinó les màximes instancies de decisió política, és a dir,
els presidents del governs i caps d’Estats. Tenien caràcter financer i tractaven temes
relacionats amb la política exterior. Parlar de política exterior es va fer evident que exigia
discussions al més alt nivell.
Això, es va traduir en termes institucionals en la dècada dels anys 60 amb unes

practiques informals que van consistir en que, de tant en tant (sense cap regularitat), els
caps d’Estat i de govern es reunien i el nom amb el que es van descriure aquestes trobades
era les cimeres (cimera dels caps d’Estat i de Govern). Aquesta practica es va anar
consolidat, i alguns Estats (sobretot França) deien que si es volia progressar en la
integració de la UE:
 Això no es pot fer d’una manera automàtica, és a dir, això exigeix la voluntat
jurídica dels Estats (són els Estats els actor principals)
 Són decisions complexes, polítiques i per tant, han d’intervenir les màximes
autoritats.
Això explica que l’any 1974, a Paris, en una de les cimeres, els Caps d’Estat que es
reunien van decidir donar-li una mica més de formalitat a les cimeres i van decidir
autodenominar-se Consell Europeu, per designar aquestes reunions periòdiques dels
Caps d’Estats i de Govern.
De maner que l’origen està vinculat a una pràctica. En aquell moment això no es va
traduir en una revisió dels tractats, sinó que es va fer en paral·lel per una decisió dels
44
Estats d’autoconstituir-se. En aquesta cimera de París també es va fer una declaració de

què havia de fer aquest consell Europeu:
 Reunions en què es pogués debatre com avançar en el procés d’integració

europea,
 Debatre política exterior
 Decisions importants pel bon funcionament de les Comunitats.
Durant més de 10 anys, el Consell Europeu va funcionar sobre aquesta base (política). I
és amb l’Acta Única Europea quan per primera vegada trobem mencionat en els
tractats l’existència d’aquest Consell Europeu, ja que:
 L’Acta Única Europea és la primera gran revisió dels Tractats

 L’Acta Única, una de les principals novetats va ser incorporar en les tractats la
cooperació política europea.
En aquell moment, el Consell Europeu es menciona, però no se li dona cap Estatut

particular, és a dir, no se l’inclou com una institució europea. Aquesta regulació (que era
molt mínima), va alimentar moltes disquisicions acadèmiques sobre què era el Consell
Europeu. Fins al Tractat de Lisboa, el Consell Europeu sempre era un òrgan de la UE.
El tractat de Lisboa tradueix en termes legals el que era l pràctica: aquest òrgan de la UE
tenia una importància transcendental, per tant, dona una traducció jurídica al Consell i
l’inclou en la llista d’institucions de l’art. 13.
COMPOSICIÓ (ART. 15 TUE)
1. CAPS D’ESTAT O DE GOVERN I PRESIDENT DE LA COMISSIÓ. ALTRES

ASSISTENTS
Artículo 15
1. El Consejo Europeo dará a la Unión los impulsos necesarios para su

desarrollo y definirá sus orientaciones y prioridades políticas generales. No ejercerá
función legislativa alguna.
2. El Consejo Europeo estará compuesto por los Jefes de Estado o de Gobierno

de los Estados miembros, así como por su Presidente y por el Presidente de la Comisión.
Participará en sus trabajos el Alto Representante de la Unión para Asuntos Exteriores
y Política de Seguridad.
3. El Consejo Europeo se reunirá dos veces por semestre por convocatoria de su

Presidente. Cuando el orden del día lo exija, los miembros del Consejo Europeo podrán
45
decidir contar, cada uno de ellos, con la asistencia de un ministro y, en el caso del
Presidente de la Comisión, con la de un miembro de la Comisión. Cuando la situación
lo exija, el Presidente convocará una reunión extraordinaria del Consejo Europeo.
4. El Consejo Europeo se pronunciará por consenso, excepto cuando los

Tratados dispongan otra cosa.
5. El Consejo Europeo elegirá a su Presidente por mayoría cualificada para un

mandato de dos años y medio, que podrá renovarse una sola vez. En caso de
impedimento o falta grave, el Consejo Europeo podrá poner fin a su mandato por el
mismo procedimiento.
6. El Presidente del Consejo Europeo:
a) presidirá e impulsará los trabajos del Consejo Europeo;
b) velará por la preparación y continuidad de los trabajos del Consejo Europeo,

en cooperación con el Presidente de la Comisión y basándose en los trabajos del
Consejo de Asuntos Generales;
c) se esforzará por facilitar la cohesión y el consenso en el seno del Consejo

Europeo;
d) al término de cada reunión del Consejo Europeo, presentará un informe al

Parlamento Europeo.
El Presidente del Consejo Europeo asumirá, en su rango y condición, la

representación exterior de la Unión en los asuntos de política exterior y de seguridad
común, sin perjuicio de las atribuciones del Alto Representante de la Unión para
Asuntos Exteriores y Política de Seguridad.
El Presidente del Consejo Europeo no podrá ejercer mandato nacional alguno
El marc jurídic fonamental és l’art.15 TUE. Regula les qüestions bàsiques i això és
desenvolupat amb altres articles del TFUE, així com el seu reglament intern, que és
aprovat per la mateixa institució.
La composició està regulada en l’art. 15 TUE, que diu que el Consell Europeu Està
format pels caps d’Estat o de govern dels Estats membres, més el President de la
Comissió i el President del Consell Europeu.
Caps d’Estat o de Govern: fa referència a dues figures diferents, ja que té a veure amb
la forma política de cada Estat i hi ha Estats en què el Cap d’Estat no té la responsabilitat
46
de la política de l’Estat si no que ho tenen els Caps de Govern, que tenen la responsabilitat
en matèria de política exterior i interior.
Un error molt freqüent és oblidar que el Tractat ens diu que també és membre del Consell
Europeu el President de la Comissió Europea, ja que, entre d’altres, el fet de que el
President de la Comissió formi part del Consell Europeu és un reconeixement del
caràcter polític de la Comissió.
L’art. 15.2 diu que participarà en els seus treballs l’Alt Representant de la UE per
assumptes exteriors i política de seguretat. És a dir, una cosa son els membres del Consell
Europeu i una altre les persones que participen en aquestes reunions. Hi ha una obligació
de que estigui present en les reunions del Consell Europeu l’Alt Representant. A banda
de l’Alt representant, també s’ha de dir que es preveu i es permet que els membres del
Consell Europeu estenguin acompanyats, assistits, és a dir que hi ha altres assistents
Art. 15.2. El Consejo Europeo estará compuesto por los Jefes de Estado o de
Gobierno de los Estados miembros, así como por su Presidente y por el Presidente de la
Comisión. Participará en sus trabajos el Alto Representante de la Unión para Asuntos
Exteriores y Política de Seguridad.
2. LA SITUACIÓ DEL REGNE UNIT

3. PRESIDÈNCIA
L’art. 15, quan parla de la composició parla dels Caps d’Estat o de Govern i de la seva
Presidència, és a dir, que el Consell Europeu té un President. Aquesta figura és també
una novetat del Tractat de Lisboa.
El President del Consell Europeu és Polonès i es diu Donald Tusk.
Abans el Consell Europeu si que hi havia presidència però estava organitzada d’una
manera rotatòria, és a dir, que no hi havia una figura a part dels membres del Consell
Europeu, sinó que la presidència l’exercia per un període de 6 mesos un dels membres
del Consell Europeu i, passats els 6 mesos, hi havia una rotació, i es canviava la
presidència.
Aquesta organització va tenir crítiques:
 Es deia que 6 mesos és un període de temps ,molt curt en termes polítics i, per
tant, son molts els temes que duren més de 6 mesos i canviar la presidència
generava una discontinuïtat en la gestió dels temes.
47
 Des d’un punt de vista de concepció, es deia que el fet de que fos un cap d’Estat o
de Govern qui exercís aquesta presidència, feia que les prioritats de la política
d’aquell Estat acabessin influint molt en l’agenda del Consell Europeu. És a dir,
tenien les seves grans preocupacions internes i això es traslladava al Consell
Europeu intentant tractar-los. Hi ha via una certa influència.
Aquesta influencia de la política interna en el Consell Europeu es pot veure des d’una
òptica de política exterior.
Amb el tractat de Lisboa es decideix fer un canvi i crear aquesta figura d’un President
estable. Aquest canvi no va ser fàcil, ja que:
 A alguns Estats els va costar acceptar això, sobretot als Estats petits ja que deien
que mai els tocarà un President de la seva nacionalitat, mentre que amb el sistema
de rotació sí.
 Com es recull aquesta figura (poders, qui l’escull, requisits, etc.), ja que si diem
que és el màxim responsable. Els Estats no volien que el President els fes ombra
políticament. Les funcions de la presidència es van dissenyar tenir en compte
això.
 També van haver-hi problemes sobre l’elecció del President (que eren els propis
representants d’Estats).
a. ELECCIÓ
S’escull pels membres del Consell Europeu i el càrrec de President del Consell Europeu
és incompatible amb qualsevol altre càrrec del seu Estat. La seva elecció és per un període
de 2 anys i mig renovables una vegada (possible mandat de 5 anys), però se l’ha de
renovar al cap de 2 anys i mig.
El tractat diu que el Consell Europeu elegiria al seu president per majoria qualificada, de
manera que no cal la unanimitat. Aquesta regla de decisió es va adoptar pensant en casos
en que s’oposi un Estat. el que és desitjable és que aquesta elecció es faci amb consens,
aj que aquesta persona ha de començar a exercir el seu càrrec amb una certa confiança.
Els Estats van posar aquesta formula preveien que es podia donar la situació de que la
negativa d’un sol Estat bloquegés l’elecció del President i hi hagués una crisi
institucional.
b. FUNCIONS AD INTRA
Art. 15.6. El Presidente del Consejo Europeo:
48
a) presidirá e impulsará los trabajos del Consejo Europeo;
b) velará por la preparación y continuidad de los trabajos del Consejo Europeo,

en cooperación con el Presidente de la Comisión y basándose en los trabajos del Consejo
de Asuntos Generales;
c) se esforzará por facilitar la cohesión y el consenso en el seno del Consejo

Europeo;
d) al término de cada reunión del Consejo Europeo, presentará un informe al

Parlamento Europeo.
El Presidente del Consejo Europeo asumirá, en su rango y condición, la

representación exterior de la Unión en los asuntos de política exterior y de seguridad
común, sin perjuicio de las atribuciones del Alto Representante de la Unión para
Asuntos Exteriores y Política de Seguridad.
El Presidente del Consejo Europeo no podrá ejercer mandato nacional alguno
Art. 15.6 El President del Consell Europeu:
 Presidirà i impulsarà els treballs del Consell Europeu

 Vetllarà per la preparació i continuïtat dels treballs del Consell Europeu
 S’esforçarà per facilitar-la cohesió i el consens en la seu del Consell
Quan es decideix el canvi en la presidència, un problema era dissenyar les seves funcions
per no entrar en conflicte. Això fa que les seves funcions, la seva naturalesa (a nivell
intern) tinguin una naturalesa ambigua.
La figura del President Europeu no és la figura d’un president executiu. Per tant el
president no té una capacitat de decisió, no te capacitat d’imposar una decisió, no aquesta
la seva tasca. No és l’equivalent a un president del govern. De manera que és una
presidència administrativa, la seva tasca es burocràtica, amb alguns temes de
presidència executiva.
c. FUNCIONS AD EXTRA
El President del Consell Europeu assumirà en el seu rang i condició la representació de

la UE, es a dir, en totes les instancies internacionals en les que intervenen caps d’Estats
i de govern qui representa a la UE és el President del Consell Europeu.
Per tant, té representació de la Unió en l’àmbit extern.
49
FUNCIONAMENT (REGULAT EN EL SEU REGLAMENT INTERN)
CONSENS (AMB EXCEPCIONS)
Es pronunciarà per consens. És a dir, les orientacions han de ser consensuades i ha

d’haver-hi poques regles i molta flexibilitat.
FELIXIBILITAT (IMPORTÀNCIA CREIXENT DELS DEBATS RESTRINGITS

CONFIDENCIALS)
Estan caracteritzades per una gran flexibilitat, que s’explica per varies raons:
 Per la pròpia naturalesa del Consell Europeu

 Per la funció del Consell Europeu
ORIENTACIONS I IMPULSOS
Les seves funcions consisteixen en donar-li a la UE els impulsos polítics i les orientacions
generals. No exercirà cap funció legislativa.
INFLUÈNCIA CREIXENT: AMPLIACIÓ DE L’AGENDA, INCREMENT DEL NOMBRE

DE REUNIONS INFORMALS
El funcionament està regulat en el seu reglament intern i el tractat diu que el Consell es
reunirà al menys 4 vegades a l’any. A banda d’aquestes sessions ordinàries poden haver-
hi moltes extraordinàries i fins i tot reunions informals.
Son reunions que duren 1 dia o un dia i mig, màxim 2.
ALGUNES DECISIONS
El tractat també preveu que el Consell Europeu ha de prendre decisions concretes. El

tractat preveu algunes decisions que ha de prendre el Consell Europeu. Una és nomenar
el President.
El Consell Europeu no exerceix cap funció legislativa
Quan el tractat preveu que el Ce ha de prendre una decisió, el tractat diu per quina regla
de vot ho ha de fer. Ja no es per consens sinó amb la regla de votació que preveu el tractat
(exemple. Majoria qualificada del President del Consell Europeu i en altres casos preveu
unanimitat).
Se li reconeix la capacitat d’adoptar algunes decisions concretes i, en aquests casos, no

és el consens sinó les regles de vot que preveu el tractat per aquestes situacions concretes.
50
LES CONCLUSIONS DE LA PRESIDÈNCIA. LES DECLARACIONS
En aquesta funció d’orientacions es recull en un document que s’anomena les

conclusions d ela presidència que es fan publiques i el President les presenta
personalment al Consell Europeu. Si s’ha decidit alguna cosa, s’esmenta aquí.
No es tracta d0un acte jurídic obligatori, sinó que és un acte polític.
LES CIMERES DE LA ZONA EURO
O estan previstes en el TUE ni en els tractats. Han començat a fer-se d’una manera
pràctica, per la via de la informalitat. És a dir, com que no tots els Estats membres formen
part de la Unió Econòmica Monetària es va veure la necessitat de que tots (els membre
si els no membres) poguessin reunir-se.
Després de la reunió del Consell Europeu, aprofiten i es queden (allarguen la reunió) els
caps d’Estat o de Govern de la zona euro i, se li ha acabat anomenant les cimeres de la
zona euro
Estan recollides en aquest tractat d’estabilitat coordinació i governança: és un exemple

de com els Estats complementen la regulació de qüestions que afecten a la UE per la via
de tractats internacionals. Aquest és un tractat internacional, no hi participen tots els
Estats, però esta molt connectat amb la Unió Econòmica Monetària fixa l’estabilitat
pressupostaria, etc., s’estableix la practica de les cimeres de l’euro.
El Consell d’Europa, des del seu naixement fins ara esta tenint una influència molt
creixent i clara en el conjunt de la UE i que això s’ha fet molt visible en la resposta i la
gestió de la UE de la crisi econòmica. Hi ha un aspecte intergovernamental i mes centrat
en els caps d’estat i de govern. Alguns consideren que esta anant mes en la del que diu el
tractat de ha de fer. Esta influint en el que fan les altres institucions per la via del
protagonisme i influencia creixent.
51
TEMA 6. EL CONSELL DE LA UE
FUNCIONAMENT
Art.16 TUE  redacció oberta en la que deixa un marge als estats per a que puguin
decidir quins seran els seus representants en el Consell. Per tant, la composició del
consell és oberta ja que el precepte no diu quins han de ser els representants, només
introdueix uns requisits:
a) Que la persona que sigui membre del Consell tingui rang ministerial  no diu
que sigui ministre o membre del govern sinó que parla de rang ministerial.
D’aquesta manera, cada estat segons la seva organització administrativa i política
decidirà qui té rang ministerial.
b) Que estiguin facultats per representar el seu estat i per exercir el dret de vot, per
tant, han de tenir els poders necessaris per votar en nom de l’estat i comprometre
l’estat en les decisions preses pel Consell.
Aquesta composició flexible permet:
a) Que, en algunes reunions, els representants dels estats siguin membres dels
governs regionals. Es tracta d’una demanda dels governs federals per poder
respectar la seva estructura en algunes qüestions. Per tant, encara que sigui un
president o membre del govern d’un lander quan acudeix al Consell representarà
tot l’estat.
b) Possible participació d’entitats subestatals com les CCAA: Acord de 9 de
desembre de 2004  en determinades reunions del Consell, un representant de
la CCAA pugui formar part de la delegació espanyola amb dret a veu (no de vot).
El dret de veu s’exercirà sempre supeditat al cap de la delegació. En cap cas serà
membre de l’òrgan, sinó que pugui participar i expressar la posició de l’estat
tenint en compte les competències i interessos concrets de les CCAA. Aquesta
persona serà un representant en nom de totes les CCAA, això significa que la
implementació d’aquests acords ha exigit posar en marxa un sistema de rotació.
Més enllà d’aquesta organització, s’ha de tenir en compte que aquest representant
de les CCAA només podrà acudir en assumptes en que aquestes subenditats hagin
arribat a una posició comuna. Consens analistes:
1) No hi ha impacte pràctic en la línea de fer sentir la veu de les CCAA per les
dificultats de rotació així com assolir consens en les decisions polítiques.
2) Inclús havent-hi acord entre les CCAA, la participació s’ha de pactar amb el
Govern Central.
52
3) S’ha de dur en una seu en que els temes són molt àgils i, per tant, hi ha poc
temps per preparar-se.
4) Fet positiu  implicar CCAA en els assumptes europeus (puguin discutir
entre elles, rebre documentació i informació, etc.).
L’art.199.3 CE diu que les relacions internacionals són competència exclusiva de l’Estat
i, per tant, les CCAA no poden representar Espanya. A més, per qüestions polítiques, tant
en governs socialistes com en els del PP, mai hi hagut voluntat per a que cap CCAA sigui
capaç per representar el país en el Consell.
La composició flexible de l’art.16 també ha permès :Diferents formacions del consell.

Això significa que la representació de l’Estat es pot especialitzar o sectorialitzar depenent
de la temàtica o àmbit del que es tracta. A partir dels anys 60, es va considerar que el
ministre d’exteriors no era el més adequat per discutir sobre temes com l’agricultura,
sinó que hauria de ser el mateix ministre d’agricultura qui ho fes.
Des del primer moment, aquesta pràctica es va veure positivament i per això es va anar
constitucionalitzar.
Amb tot, també es van posar en relleu diversos aspectes negatius que s’han intentat
pal·liar amb les diferents regulacions:
1) Si es va un ús inadequat, el Consell pot patir una certa fragmentació o

incoherència. Si es fragmenta cada vegada més aquesta sectorialització es pot
perdre de vista l’objectiu global d’UE. Solucions:
o Especificar o delimitar el nombre formacions especialitzades dels Consell:
10 formacions agrupades en temes concrets (Agricultura i Pesca,
Assumptes Econòmics i Financers, Assumptes exteriors, Justicia i
assumptes d’Interior, Medi Ambient...)
o Destacar el paper del Consell d’Assumptes Generals  es troben tots
aquells temes que tenen una dimensió més transversal (institucionals,
administratius i horitzontals) i que no encaixen en cap altre formació
perquè no tenen dimensió sectorial. A més, té el paper de coordinar les
demés formacions del Consell. A més, el CAG és qui es reuneix amb el
Consell per coordinar la seva actuació.
53
EUROGRUP
Des que la UE s’havia convertit en una unió econòmica monetària, s’havia instaurat les
anomenades cimeres. És a dir, reunions dels caps de governs dels països de la zona euro.
En el cas del Consell, l’existència d’aquest Eurogrup es troba regulat en el Protocol

num.14 annex al tractat on es va preveure la necessitat que hi hagués una instància on
es poguessin discutir les qüestions monetàries.
PRESIDÈNCIA
Inicialment, la presidència s’exercia de manera rotatòria per part dels membres del
Consell (representants rang ministerial). Aquesta fórmula era una còpia del model que
preveia la CECA pel Consell Europeu (caps estats) i que durava un període de 6 mesos.
Quan es va negociar el tractat constitucional es va intentar millorar el sistema de

presidència tant del Consell com del Consell Europeu. La principal dificultat política era
l’oposició dels estats petits o mitjans ja que pretenen assolir igualtat representativa pels
estats i, per tant, creuen que amb la rotació tots tenen les mateixes oportunitats de
visibilització  Es va canviar la Presidència del Consell Europeu però en la del Consell
no. El consell europeu té una dimensió exterior que no té el Consell i, per tant, amb la
voluntat de reforçar aquesta representació externa es va modificar.
L’excepció a la regla general és que hi ha una formació del Consell en la que no s’aplica
aquesta rotació i que per tant té una Presidència estable. Es tracta de la formació
d’Assumptes Exteriors. La presidència l’exerceix l’alt representant per la política
exterior i escollit pel Consell Europeu. Això ha estat així perquè es vol enfortir la unitat i
coherència de la política exterior de la UE perquè és l’únic àmbit intergovernamental.
Quan amb el Tractat de Lisboa s’acorda mantenir la presidència rotatòria es busquen

alhora unes mesures per pal·liar els inconvenients d’aquest model. Es tractaven de
mesures adreçades sobretot a la programació, coordinació o planificació de la
presidència amb l’objectiu que es dugui a terme, per exemple, de manera coordinada
amb les altres presidències.
a) Trio de Presidències  es tracta d’una mesura que té l’objectiu de coordinar

l’acció de la presidència de l’estat que l’està exercint, del que l’ha exercit i del que
l’exercirà.
b) Ordre rotació  inicialment (anys 50) s’establia mitjançant un ordre alfabètic.
A mesura però que va anar augmentant el nombre dels estats i la composició
demogràfica i geogràfica, es va veure la conveniència que es tinguessin en compte
54
d’altres realitats. Per aquest motiu, l’ordre de la rotació s’estableix per decisió
política. Aquesta decisió pretén combinar estats petits i grans i estats del nord i
del sud.
Aquesta decisió es va prendre en el desembre del 2009, però amb el Brexit es va
modificar l’odre de la rotació l’any 2016. Actualment, Malta està presidint el
Consell (gener-juny).
FUNCIONAMENT
En quant a la transparència, es tracta d’un tema polèmic perquè, fins als anys 90, les
sessions del Consell eren totes a porta tancada. Aquesta falta de publicitat va ser molt
criticada:
1) Perquè algunes de les decisions preses pel consell tenen abast legislatiu. Per tant,
no saber el vot o posició de cada estat denota falta de legitimitat.
2) Perquè aquest caràcter secret de les reunions permetia una pràctica que és que
els Estat davant de les institucions públiques que saben que costarà d’acceptar,
per part de la societat civil o les mateixes institucions internes, s’escuden amb la
UE. Per tant, si no es coneix el contingut de les reunions del Consell no se sap si
els estats actuaven amb legitimitat. Permetien amagar les seves responsabilitats
radera d’una organització internacional.
Actualment, la normativa diu que quan les reunions afectin a qüestions o funcions
legislatives o debats seguin públics. Cal remarcar que s’ha millorat en l’accés als
documents (dossiers, informes, estudis, projectes...) perquè s’ha reconegut el dret als
ciutadans a poder consultar aquestes informacions.
ESTRUCTURA
El Consell manté un calendari de reunions establert. El tractat no fixa una periodicitat

en relació amb les reunions. En aquest sentit és la presidència qui fixa les prioritats a
partir de les quals es fixen les reunions.
En relació amb l’estructura del consell s’ha de destacar l’existència d’un Comitè i d’un
òrgan tècnic, la Secretaria General. El secretari general vetlla per la documentació,
presideix la Secretaria i organitza tota l’estructura administrativa, és a dir, els funcionaris
del consell. Aquests funcionaris són personal de la UE que treballen pel consell.
En un àmbit més de caràcter polític, hi ha un seguit d’òrgans relacionats amb el consell

però que exerceixen una funció de tipus polític. L’òrgan que destaca és Comitè de
Representants Permanents (CoRePer), es tracta d’un òrgan auxiliar del Consell i previst
55
en els tractats. El Coreper està format pels representants permanents dels estats, és a dir,
els ambaixadors dels estats davant de la UE. Com que la UE és un subjecte de dret
internacional i, per tant, té dret a la representació internacional passiva i activa.
Els estats nomenen un ambaixador davant de la UE amb el fi que representi l’estat
(representació permanent amb una seu a Brussel·les). Aquest ambaixador és el canal de
comunicació entre la UE i l’estat espanyol (intercanvi de comunicacions, per exemple).
A efectes pràctiques el Coreper es desdobla en el Coreper 1 i el Coreper 2. Es tracten de

dos formacions que es divideixen entre elles el treball. En aquesta estructura de treball
política del Consell hi ha una gran multitud de grups de treball i són de caràcter sectorial.
Aquests grups estan formats també per representants dels estats ja sigui personal de la
representació permanent o funcionaris dels ministeris. El funcionari del ministeri és qui
aporta el coneixement sobre el tema mentre que el personal de la representació
permanent és qui aporta el coneixement sobre el funcionament del Consell. Existeixen
més de 150 grups i comitès que col·laboren amb el treball dels ministres. En el grup de
treball els estats estan representats a nivell de ministeris.
La funció més important del Coreper i dels grups de treball és que preparen els treballs
del Consell. Això significa que, quan el Consell ha de prendre una decisió sobre la
proposta presentada per la Comissió, aquesta proposta serà examinat pel grup de treball
corresponent abans d’arribar al Consell. En un seguit de reunions, cada estat expressarà
la seva posició. Finalment, el grup de treball elevarà el tema al Coreper tot informant el
resultat dels grups de treball. Per tant, els ambaixadors, sobre aquelles questions en les
que el grup de treball ha arribat a un acord, ja no ho tornaran a examinar. Tant els
ambaixadors com el Coreper examinaran les qüestions que hagin devingut
problemàtiques dins dels grups de treball. L’objectiu del Coreper és poder assolir més
acords dels que s’ha pogut arribar en el grup. Finalment, el Coreper elevarà el tema al
Consell qui, de nou, es concentrarà en discutir aquelles qüestions en les que encara no hi
ha un acord entre els estats. Aquest funcionament facilita que el Consell es concentri en
les qüestions realment problemàtiques.
Aquest funcionament està tan institucionalitzat que, en l’ordre del dia del Consell, tots
els punts es classifiquen en:
o Punts a)  qüestions en les que ja hi hagut acord en el sí del Coreper

o Punts b)  qüestions en les que no hi ha consens i sobre els que haurà de
discutir el Consell
Alguna vegada, algun estat demana que sobre els temes que ja hi ha hagut consens fer
una declaració per fer una aclaració política en la reunió del Consell. Es pot donar que
56
els estats canviïn de posició una vegada que el tema s’ha tancat en el Coreper i que es
troba previst en l’odre del dia del Consell, sempre que hi hagi un motiu de pes (canvi de
govern, per exemple).
En els casos en que el Consell no es posi d’acord en reunió, es podria arribar a retornar
la discussió del tema en el sí del Coreper. La reforma de Lisboa autoritzava a les
institucions per crear la figura del Fiscal Europeu, és a dir, una persona que tingues la
capacitat d’investigar i iniciar procediments penals per casos de corrupció o malversació
de fons. Aquest assumpte ha estat discutit en els tres estadis (grup, Coreper i Consell) i,
a dia d’avui, no només no han arribat a consens, sinó que el Consell va considerar que
com la unanimitat no era possible es deixaria de discutir. Amb tot, el Consell va donar la
possibilitat als estats a que puguin crear la figura d’un fiscal que actuï sobre els seus
territoris.
PRESA DECISIONS
De quina manera es considera que el Consell ha pres una decisió?
Es tracta d’una institució formada per 28 estats que s’han de posar d’acord. Per tant, la
manera en que creen consens és important. A més, és un tema en el que es posa de
manifest que el procés d’integració europea no són una organització internacional de
cooperació. La regla de la presa de decisions basada en el consens denota la sobirania
dels estats. Aquesta és la lògica governamental amb la que el Consell volia trencar. Per
tant, en aquest sentit es va decidir que es poguessin prendre decisions per majoria
denotador del caràcter integrador i supranacional de l’organització.
Esta limitada aquesta defensa dels estats, un d’aquests elements limitats es la presa de
decisions en el consell.
Dues idees amb que es concreta aquesta originalitat:
La primera idea general es dir que la presa de decisions en el consell està regulada
en els tractats. Aquests representants no tenen la discrecionalitat de decidir com votaran.
(Subjecció de la institució al tractat/reglamentació).
La segona idea a destacar es quan mirem aquesta regulació en el tractat, trobem

que la regla general de presa de decisions es la majoria qualificada. Si el tractat no diu
el contrari s’aplica la regla de la majoria qualificada (si es el contrari ha d’estar
específicament al tractat).
57
Des d’una visió històrica, que s’optés per la regla de la majoria no significa que es
descartes la unanimitat. Els tractats preveien que, depenent de les decisions, es podien
arribar a acords per majoria o unanimitat. Amb tot, cada vegada més, els tractats amb
optat cap a la decisió per majoria:
a. Perquè tant els estats com la doctrina coincideixen en considerar

que la majoria evita els bloquejos.
b. A mesura que han anat augmentant el nombre de membres, la
majoria s’ha convertit en més necessària.
L’adopció del model de majoria no ha estat pacífic. En el 65, l’estat que va protagonitzar
una crisi política anomenada “la crisi de la cadira buida” per aquest tema. França va
veure que si s’aplicava la regla de la majoria, hi havia una gran probabilitat de quedar-se
en minoria en temes que ells consideraven importants. Amb tot, els estats afins amb
França van arribar a un acord “Compromís de Luxemburg” pel que es comprometien a
que, quan s’estigués discutint un tema de vital importància per un estat, es
comprometien a buscar un consens encara que s’hagués adoptat per majoria. Per tant,
entra la possibilitat d’allargar les negociacions per arribar a un acord conjunt.
Aquest Compromís però obra la problemàtica de determinar què és un tema important.

Finalment, la interpretació d’aquests acords va ser errònia: la decisió de determinar què
era important es va deixar en mans dels estats i, a més, la pràctica va instaurar que les
negociacions eren eternes (tot i estar determinat que s’havia de fer durant un “període
raonable”).
A finals dels anys 70 i amb el rebrot de l’economia hi ha un canvi de cicle en el procés

d’integració. En els anys 80, comencem a trobar les primeres constatacions de que els
estats no volen continuar aplicant els Acords de Luxemburg. Amb l’aprovació de l’Acta
Única Europea ja es preveu la regla de la majoria. Per tant, els estats van fer una aposta
per la lògica de la majoria. Tot i això no es pot dir que els acords van ser derogats perquè,
de fet, mai es van aprovar.
Com es calcula la majoria?
Per tal de trobar la manera més democràtica a l’hora de calcular les majories van tenir
en compte, per una banda, la idea d’igualtat entre estats i, d’altra banda, el factor
demogràfic dels estats.
58
El primer sistema que es va adoptar era de vots ponderats. El tractat atribuïa a cada
estat un nombre de vots. Amb tot, era un sistema que no era proporcional. Es tractava
d’una ponderació que atenia a motius polítics, la qual era molt clara perquès estats que
tenien poblacions diferents, tenien diferent nombre de vots. Els quatre estats grans
(França, Alemanya, UK i Itàlia) tots tenien el mateix nombre de vots.
Niça adapta en la línia de donar més presa als estats més grans. Va ser molt negociat.
El càlcul de la majoria qualificada ha d’obeir uns objectius. El tractat de Lisboa aposta

per un sistema totalment diferent. El principal tema pel qual el tractat constitucional no
es va aprova va ser per la nova proposta de repartiment de vots.
A mesura que van anar entrant nous estats aquesta decisió política va ser un greu
problema. Finalment, el tractat de Lisboa va apostar per una fórmula pragmàtica. El
càlcul de la majoria qualificada és el 55% d’estats que representin al menys el 65% de la
població total de la UE i, a més, cada estat té un vot. Aquesta nova lògica continua
combinant els criteris inicials d’igualtat i de demografia. (Art. 238TFUE)
El tractat diu que la majoria qualificada és la regla general de presa de decisions. Per tant,
s’aplicarà de manera general aquest sistema. En el cas que s’hagi d’aplicar un altre
sistema, el tractat ho haurà de dir expressament. Aquestes excepcions són:
- Unanimitat  l’abstenció no impedeix la unanimitat. L’única manera de

trencar amb la unanimitat és el vot en contra. S’utilitza com a poder de veto.
Qualsevol estat pot vetar una decisió. L’abstenció no impedeix la formació de la
unanimitat, si un estat s’absté la decisió s’adopta, per tant, cal votar que no per
impedir aquesta unanimitat. La Unanimitat en la UE fa que a vegades sigui difícil
prendre les decisions.
- Majoria simple  es tracta de la majoria dels membres del Consell i es reserva
per temes administratius. Meitat més, es equivalent a una majoria absoluta.
Les regles de votació està previst en el tractat, per tant, el Consell no és lliure de decidir
el sistema de votació. El Consell està obligat a respectar les regles previstes en el tractat.
A nivell polític, significa que són els estats qui han decidit l’aplicació dels diferents
sistemes.
És cert que en el Consell, moltes vegades no es vota, però això no significa que no es
trobin obligats a negociar o que no s’apliqui la regla de la majoria. Quan hi ha una reunió
del Consell i la Presidència constata que hi ha una majoria suficient, no es realitza una
votació formal.
59
En el consell hi ha una mica l’esperit d’arribar a una posició que mes o menys vulgui
tothom, esperit de família: no imposar voluntats i donar consens. Aquesta creença de
que es millor que les decisions es prenguin amb un consens (tenint en compte les
minories) fa que algunes vegades ni tant sols s’arriba a votar. En la negociació ja se sap
quin pes te cada estat en la negociació, i als estats no els hi agradar votar en contra, la
fórmula que es fa servir es que amb la negociació la presidència te el gran paper que pugui
recollir/constatant una majoria suficient. (Depèn dels casos).
FUNCIONS CONSELL (art.16 TUE)
El Consell és una institució central en la presa de decisions de la UE perquè en totes les

seves funcions hi és present. En l’exercici d’algunes funcions esta limitat amb altres
institucions. El Consell té:
a. Poder legislatiu  a vegades conjuntament amb el Parlament i en d’altres casos

unilateral. Es prenen de comú acord entre el parlament europeu i el consell.
Intervé de funcions legislatives juntament amb el parlament. En alguns casos es
codecisor i en altres es autònom.
b. Poder pressupostari  juntament amb el PE (el consell es autoritat
pressupostaria) Supervisor de que els estats compleixin inclús posant sancions
en dèficit pressupostari, poden fer recomanacions...Els estats abans d’aprovar els
seus pressupostos es sotmet a les institucions europees (coordinació de polítiques
econòmiques: per exemple, el semestre europeu).
c. Poder executiu  no hi ha un principi de separació de poders i ha anat adquirint
competències en polítiques, coordinació, execució d’actes, etc.
d. Política exterior  sota les orientacions del Consell europeu dirigeix la política
exterior
60
TEMA 7. COMISSIÓ EUROPEA
La principal característica de la Comissió, a diferència dels òrgans diferents, és que no

representa els estats. En contraposició, la Comissió representa a la integració pròpiament
dita com a fenomen unitari. Independència dels estats. Representar l’interès comú,
general del procés d’integració europeu.
El nom oficial que s’establia en els tractats és Comissió Europea i és la continuadora de

l’Alta Autoritat de la CECA. L’any 65 amb el tractat de fusió es van fusionar les tres
institucions i va passar a dir-se Comissió de les CCEE. L’existència d’aquesta institució
des de l’any 1951 és una de les originalitats del sistema institucional de la UE. Es tracta
d’una de les invencions dels ideòlegs de les comunitats europees.
No es pot comparar amb cap altra organització internacional perquè normalment en les
OI hi ha secretariats generals tècnics, mentre que la Comissió es tracta d’una institució
de caràcter polític i jurídic.
A nivell estatal, se l’anomena l’executiu comunitari o govern de la Unió. Efectivament, la

Comissió té funcions executives però no nomes aquestes i s’ha de tenir en compte que el
Consell també té funcions executives. Per tant, hem de ser conscients que aquesta
comparació té límits. l’expressió de “govern de la UE” és equivocada perquè la Comissió
no dirigeix la política externa i el seu paper en la política interna és molt limitada. Per
tant, no es pot comparar amb la tasca que exerceix un govern d’estat.
Per entendre la lògica de la Comissió s’ha de tenir en compte la Declaració Schuman.

Segons la doctrina, aquesta declaració estava basada en el funcionalisme, és a dir, la
desconfiança amb els estats. Es considerava que la defensa dels interessos nacionals
havia portat a Europa a les dos guerres mundials. En tant que els estats no havien estat
capaços de protegir els ciutadans va sorgir la reticència envers els estats. En aquest sentit,
l’Alta Autoritat no depèn del Govern i pren decisions atenent al interès general. Es tracta
d’una visió tecnòcrata, és a dir, davant dels problemes socials, es pretenen donar
solucions tècniques.
L’art.17 TUE i els arts.244-250 TFUE així com el seu reglament intern conformen
el marc jurídic de la Comissió.
COMPOSICIÓ
En quant a la composició numèrica, la Comissió té 28 membres incluint el

president. L’art.17.5 TUE (regula la composició) diu que “a partir del 1 de noviembre
de 2014 la Comision estara compuesta por el numero de miembros correspondiente a
61
los 2/3 de los estados miembros, a menos que el Consejo Europeo decida por
unanimidad modificar dicho número”. El Consell a part de donar les orientacions
generals de la Unió també té un poder de decisió concret, en aquest cas, en relació amb
la Comissió. En el 2013, el Consell va decidir que la Comissió estaria formada per un
membre de cada nacionalitat.
La comissió està formada al menys per un nacional de cada estat. Els estats es situen en
dues posicions enfrontades: dues posicions (separar els estats membres de la institució
o l’altre que no cal que hi siguin presents totes les nacionalitats).
Problemàtica de perdre la legitimitat i neutralitat, discurs que van utilitzar els estats
petits.
Aquesta decisió és el resultat d’un debat, segurament, mal resolt sobre la composició de
la institució. En els tractats inicials es deia que la Comissió podia estar formada per al
menys un membre de cada estat i com a màxim dos. Seguint aquesta regla, durant molts
anys, cada estat estava representat per un membre i els estats grans estaven
representants per dos. Amb tot, l’augment dels estats va fer nombrosa la composició de
la institució i, en aquest punt, es va considerar que l’efectivitat de l’òrgan podia perillar.
En estats posteriors i amb Lisboa, es van prendre diverses solucions. La primera mesura
que es va adoptar va ser abolir la representació dual dels estats grans.
Els estats petits es van mostrar reticents la reducció dels comissaris ja que la composició
inicial era l’única manera que els garantia la seva representació. Algunes veus defensaven
que hi havia d’haver un nacional de cada estat, mentre que n’hi havia d’altres que deien
que, en tant que la Comissió no representava els interessos dels estats, no està obligada
a representar tots els estats.
Es va considerar que si la Comissió havia de seguir el interès general, aquest interès havia
de ser la suma de tots els interessos particulars dels estats i això només es pot aconseguir
si hi ha un representant de cada estat membre. Una Comissió en que no hi ha un nacional
de cada estat, des de fora, es pot considerar que es un òrgan de manipulació o il·legítim.
Amb Lisboa, finalment, es va adoptar una solució de compromís:
a) Reduir el nombre de membres en 2/3 dels estats (hi havia menys comissaris que
estats).
b) Seran seleccionats mitjançant un sistema de rotació igualitari que tingui en
compte la diversitat geogràfica i demogràfica. (El criteri de nacionalitat estaria
estan present).
62
a. Es manté la previsió del període transitori del 2014, ja que el tractat ho

deixa en mans del consell europeu. En virtut d’aquesta decisió la comissió
ha estat formada per un nacional de cada estat membre, el motiu va ser
les dificultats d’Irlanda per ratificar el tractat de Lisboa.
Aquesta solució semblava que podia funcionar i que hi havia un acord. Amb tot, es va
demostrar que aquest acord no era del tot consensual. Per aquest motiu, Irlanda sotmet
a referèndum la ratificació del Tractat de Lisboa i el resultat va sorgir negatiu. Com a
solució, Irlanda va presentar un memoràndum en el que, entre d’altres de caire més
interpretatiu, es va posar de manifest el seu interès en que a la Comissió hi hagués un
irlandès.
Una de les exigències per ratificar el tractat de Lisboa va ser mantenir un nacional per
cada estat membre a la comissió, ja que Irlanda no volia el sistema rotatori.
Per tant el consell acaba decidint que la comissió europeu es formi per un nacional per
estat membre.
Requisits membres
Els comissaris no són representants dels estats membres (característica del Consell), sinó
que són nacionals de l’estat membre.
a. Nacionalitat  Els comissaris han de tenir la nacionalitat de l’estat membre.

Nacional ≠ Representant (Degut a la independència dels estats no hi
ha representants dels estats). No parlen en nom dels seus governs ni
comprometen els seus govern.
b. Els comissaris seran escollits en raó amb la competència general  s’intenta
marcar el caràcter polític o generalista de la Comissió, és a dir, no es tracta d’un
òrgan d’experts. No s’exigeix cap competència específica.
c. Compromís europeu  introduït amb Lisboa com a resposta a l’auge dels partits
euroescèptics.
d. Els comissaris han d’oferir plenes garanties d’independència  marca el perfil
de la Comissió des d’un principi. Inicialment, el debat sobre la independència
requeia sobre aquesta en relació amb els governs. Avui, el debat recau sobre la
independència respecte a interessos privats. Per exemple, cas Arias Cañete.
L’exercici del comissari es incompatible amb qualsevol altre feina professional o
no.
Elecció
63
Es fa en diferents etapes e intervenen diferents actors. Busca una institució amb doble
confiança (per una banda cap els estats, i per l’altre banda confiança democràtica a partir
de la intervenció del parlament europeu).
Es tracta d’un procés d’elecció que funciona amb diverses fases. El mandat dels
comissaris dura 5 anys i les legislatures coincideixen amb el mandat del Parlament
Europeu. Normalment les eleccions del PE son al maig-juny i la Comissió es nomena
entre setembre-octubre. El PE prioritza la formació de la Comissió en la seva agenda una
vegada que ha estat creada.
Passos:
1) Elecció del President
El tractat diu que el president és proposat pel Consell Europeu. L’art.17. TUE diu que
“Teniendo en cuenta el resultado de las elecciones en el PE, el Consejo europeo
propondrá al PE por mayoria cualifcada un candidato”. Intervé fent una proposta al PE.
El Consell és lliure de proposar el candidat? El redactat ambigu convida, per una banda,
a entendre que el Consell té llibertat en la seva proposta i, per l’altra, que el candidat hagi
de ser un candidat del color polític majoritari. Amb Lisboa, per primera vegada, les
famílies polítiques europees van decidir que quan fessin la campanya electoral
proposarien un candidat per formar part de la Comissió. Per primera vegada, els partits
proposaven noms concrets. Per tant, semblava evident que això limitava la llibertat del
Consell Europeu.
El tractat diu que el PE haurà d’escollir el candidat a president per majoria absoluta.
Polèmica: el consell va fer una proposta tenint en compte el resultat de les eleccions. Fins
a quin punt aquest tenint en compte, el consell ha de portar algun dels candidats del
parlament europeu? Tot ha estat a partir de la pràctica dels partits europeus de escollir
aquestes propostes dels partits polítics. A partir d’aquest es va fer saber que no es votaria
a cap president per la comissió que no fos un d’aquests candidats.
Problemàtica principal doncs? El consell es lliure de proposar o no?
Politització de més vinculació amb el parlament. HI ha alguns elements que sembla que
caminin cap un sistema més parlamentarista: només amb el tema del president.
Avantatges d’aquesta pràctica
64
Lligar les eleccions el parlament europeu amb les eleccions de la comissió acaba podent
ser un al·licient més per anar votar al parlament. Tot això es en referent a la proposta del
consell europeu però qui ho decideix es el parlament europeu per majoria absoluta.
Doble legitimitat: escollit pel consell (legitimitat) i votat pel parlament(legitimitat).
2) Nomenament vicepresident
És nomenat pel Consell europeu per majoria qualificada i amb l’aprovació del President.
(no intervé el PE). (majoria qualificada 55% que representin el 65% de la població).
3) Elecció comissaris
La llista de candidats la confecciona el Consell (NO EL CONSELL EUROPEU)tenint

en compte:
- Proposta estats
- Opinió del president de la Comissió
En la majoria d’estats no hi ha un procediment intern preestablert, sinó que és una

persona escollida pel Govern. Generalment, aquest comissari serà del mateix color polític
que el govern de l’estat membre.
Una vegada s’ha confeccionat la llista, els candidats es presenten davant del PE
mitjançant les audiències a les comissions competents.
Cada comissari proposat es presenta davant de la respectiva
El tractat disposa que “el presidente, el alto representan y los otros miembros se
someteran colegiadamente al voto del PE”. Per tant, queda clar que el Parlament atorga
el vot d’investidura de tota la Comissió i que les audiències són rellevants. Després de
l’elecció, el Consell europeu realitza un nomenament formal.
Quan s’acaba el procés es sotmeten al vot col·lectiu per part del parlament.
Els comissaris tenen un mandat de 5 anys (coincideix amb el mandat del

parlament) i tenen garantia de permanència de càrrec. Només poden ser cessats per les
causes previstes en els Tractats o mitjançant sentència del Tribunal o si ho demana el
president.
Durant aquests cinc anys els comissaris tenen la garantia de permanència en el seu
càrrec, només poden ser cessats per causes expressament tassables en el tractat (si el
65
president els hi demana, o en cas de sentència pel TEDH, en cas de moció de censura del
PE)
Garantia del càrrec com a manera de garantir la independència amb el govern del
membre, per tant, la garantia de permanència no depèn del govern de l’estat membre.
ORGANITZACIÓ
Presidència
El President de la Comissió és Jean Claude Junker membre del Partit Popular Europeu.
Aquesta figura és escollida la primera i és determinant en l’elecció dels comissaris. En
relació amb el Consell Europeu, el President de la Comissió també és membre d’aquesta
institució.
Funcions President:
La rellevància del president ha anat en augment. Des del primer moment es va fer palès
la importància política en quant al lideratge de la institució o capacitat de convertir-se
una institució política dins de les CEE. En general, el carisma del president ha influït de
manera positiva en la institució ja que li ha permès fer propostes. Amb tot, des d’un punt
de vista jurídic, inicialment, la figura del president no tenia un estatut molt diferenciat
de la resta de comissaris. El president de la Comissió es descrivia com un “primus inter
pares”, destacant simplement la seva funció representativa.
Tasca interna en quan orientació política i del treball d’aquesta institució. I una tasca
externa.
Aquest càrrec ha patit una evolució des dels tractats originaris, que no es destacava tant
com ara. Abans es donava el paper d’un president entre iguals, no com ara que ja se li
reconeixen uns poders concrets amb una certa potestat, que s’ha anat donat a mesura
que la comissió ha anat creixent.
El president de la comissió es qui defineix les orientacions o la línia política de la

comissió. Determina la organització interna de la institució (responsabilitat dels
comissaris, i les diferents àrees). Nomena els vicepresidents.
A partir, sobretot, dels 2000 amb Niça i Lisboa es va fer una regulació de la Presidència
en que la figura del President destaca de manera rellevant en relació a la resta dels
comissaris. Això ha estat així perquè:
a. El tractat deixa clar que el President és qui defineix les prioritats i línea
política de la Comissió. Ja no es tracta d’una facultat de facto sinó que són els
66
textos qui ho inclouen de manera expressa  s’ha establert la necessitat d’establir

aquest lideratge perquè ara es tracta d’una institució formada per 28 persones
(augment heterogeneïtat i diversitat) i, per tant, el president té la funció de
cohesionar l’actuació i l’agenda política de la institució.
b. El president fixa la organització interna de la institució. Inicialment, els
estats eren els encarregats de repartir les tasques de la Comissió.
c. Proposa i nomena els vicepresidents de la Comissió.
d. Té la potestat d’exigir la dimissió d’un dels comissaris. Es tracta d’una novetat
relacionada amb la moció de censura i, per tant, amb la col·legialitat de la
Comissió i que el Parlament censuri un comissari. Els comissaris gaudeixen de la
garantia per preservar la seva independència i només poden ser cessats per les
causes en els tractats, una de les causes es aquesta.
A part d’aquestes tasques concretes, la figura del President té la dimensió de

representació institucional davant del Consell Europeu, els Estats, el PE, a més, de
la dimensió exterior de cara a tercers països i també té un pes polític de lideratge (no
massa present en els darrers anys).
Vicepresidents
a) Alt Representant pels Assumptes Exteriors  Vicepresidència de la Comissió

vinculada amb el Tractat. Actualment, Federica Mogherini.
Aquesta figura és nomenat directament pel Consell Europeu. En aquest sentit, el Tractat
diu que el nomena el CE i també que, una vegada s’ha escollit el President, nomenat el
Representant i designat els candidats, la Comissió en el seu conjunt se sotmeten al vot
d’aprovació del Parlament Europeu. Es tracta com una mena de sessió d’investidura
conjunta, és a dir, el PE ho acaba votant tot.
En l’elecció del Representant, aquest ha estat proposat per la Comissió i no pel

Parlament, per tant, es podria donar una crisi institucional si el PE no votes a favor del
representant.
Aquesta figura apareix per primera vegada en el Tractat d’Amsterdam. Això és fruit de
l’evolució que ha tingut la política exterior que ha tingut en el projecte d’integració
europea. Es tracta d’un tema que es comença a tractar al marge dels tractats com una
cooperació entre els estats. Per tant, a partir de Maastricht és quan es dona un nou impuls
a la política internacional arran de la Guerra Freda. Malgrat aquest impuls, amb
Maasricht aquesta política té un estatut diferent perquè es dirigeix amb la lògica
intergovernamental i dirigit pel TFUE. Aquest fet ha provocat que:
67
- Com que és una política depenent dels estats és un àmbit en el que costa arribar
a posicions comunes davant de les crisis internacionals.
- Es tracta d’una política fragmentada degut a la relació amb d’altres polítiques de
la UE (política monetària, finançament, etc.), és a dir, hi ha un entramat d’accions
exteriors separades en la PESC i totes les altres relacions exteriors de la UE.
Aquests dos règims jurídics comporten una gran complexitat en la presa de
decisions i en la representació exterior.
Amb la voluntat d’enfortir aquestes polítiques, Amsterdam instaura l’Alt Representant

per a exercir una tasca de suport en la presa de decisions i, a més, representi la UE cap a
l’exterior. En aquell moment, aquesta figura es vincula orgànicament al Consell ja que
era el Secretari General del Consell qui exercia el càrrec. El primer Alt Representant va
ser l’espanyol Javier Solana, denominat informalment Mr.PESC.
Amb el Tractat de Lisboa es dona una canvi institucional  manté la figura de l’Alt
Representant però trasllada la vinculació d’aquesta figura amb el Consell convertint-lo
en un vicepresident de la Comissió per enfortir la unitat de l’acció exterior de la UE. Ho
fan així perquè la figura tingui responsabilitats en matèria PESC i també en la resta de
polítiques, per tant, que sigui la persona que coordini tots els assumptes exteriors de la
UE. Per tant, té una doble vinculació:
1) PESC en política exterior  actua sota les ordres polítiques del Consell i haurà
d’assistir al Consell en la presa de decisions i la seva execució i també presideix el
Consell d’Assumptes Exteriors.
2) Resta de relació exterior  actua com a comissari dins de la Comissió i serà el
responsable de coordinar dels dossiers que tenen relació amb les polítiques
externes.
Més enllà d’aquets tasques en relació amb la presa de decisions, l’Alt Representant té en
comanada la representació exterior de la UE. Es tracta d’una tasca compartida amb el
President del Consell Europeu i també amb el President de la Comissió.
El Tractat de Lisboa va crear el Servei Europeu d’Acció Exterior depèn directament

de l’Alt Representant. Per tant, no està vinculat al Consell. Originalment, es fa una
previsió que de nou busca la unitat: serveis de la Comissió dedicats a l’acció exterior,
alguns serveis del Consell i una part de funcionariat dels ministeris d’assumptes exteriors
dels estats. Aquest servei crea una administració que tan en la presa de decisions com en
la de representació tingui l’esperit d’unitat. És el que alguns anomenen Ministeri
d’Assumptes Exteriors o diplomàcia europea. Brussel·les és la seva seu principal i té
68
delegacions a un centenar de delegacions i vindrien a ser una espècie d’ambaixades

dependents d’aquest Alt Representant.
Altres vicepresidents
El President té potestat d’escollir els vicepresidents, quants i quines tasques durant a

terme. En general, la tasca tradicional dels vicepresidents és la de substituir el President
quan no hi és.
L’actual Comissió Junker ha aplicat més visiblement una novetat ja introduïda en la

Comissió Barrosso  cada comissari es responsable del seguiment d’un sector i, cada un
d’ells, es troba agrupat temàticament i, en front de cada grup, hi ha un vicepresident. Per
tant, genera una organització més vertical. De nou aquest fet està relacionat amb la
realitat de la comissió: diversitat i nombrositat de comissaris (26). La sectorialització
individual agrupada en grups temàtics pretén, per tant, donar cohesió.
FUNCIONAMENT
L’equip de comissaris està assistit per tot un parell administratiu al seu servei.
L’administració de la Comissió està formada per:
1. Secretariat General  funcions típiques com la de controlar la legalitat de les

actuacions.
2. Serveis de la Comissió o Direccions Generals  les direccions estan
sectorialitzades per temàtiques. En quant al serveis, hi ha el servei jurídic,
d’interpretació, traducció, d’estadística, etc. Estan formats per personal de la UE,
per tant, escollits per concurs.
3. Gabinets dels comissaris  grup reduït que són assistents directes o persones
de confiança política i nomenats directament pel comissari.
La Comissió es reuneix una vegada a la setmana i les seves sessions són a prota tancada.
Hi assisteix el Secretari General i també es freqüent que, en funció de l’ordre del dia, hi
assisteixen Directors Generals o Subdirectors. Abans de la sessió, es reuneixen els caps
de gabinet per preparar la reunió.
Les decisions es prenen per majoria dels membres. A la pràctica es diu que les decisions
s’intenten prendre per consens. D’altra banda, també es pot fer una proposta de vot per
escrit.
El funcionament de la Comissió està regit:
69
a) Principi d’independència  institució independent que la finalitat de

representar el interès general i per ser comissari s’ha de ser una persona que
ofereixin plenes garanties de no rebre ordres dels respectius governs.
Mecanismes:
 El mateix principi de col·legialitat
 Hi ha cultures diferents en la Comissió, és a dir, comissaris de
determinades nacionalitats, per cultura política, hi ha tradició de
preservar la independència dels governs; mentre que d’altres
nacionalitats s’identifiquen més amb la línea de govern de l’estat. No s’ha
de confondre la relació propera entre un comissari i un país amb la manca
d’independència. És habitual, que hi hagi una comunicació directa entre
comissari i govern estatal.
 Els comissaris no poden exercir cap altra activitat, sigui o no remunerada.
Es tracta d’evitar el conflicte d’interessos.
 Els comissaris tenen un deure de discrecionalitat i confidencialitat, no
només durant la seva tasca sinó que també després de la seva activitat
com a comissari  se’ls hi compensa el fet de no poder exercir activitat en
grans empreses mitjançant una pensió.
b) Principi de col·legialitat  totes les actuacions de la Comissió són col·lectives,
és a dir, no existeix una capacitat de decisió individual. La Comissió és
responsable de les seves decisions i els membres posseeixen igualtat en la presa
de decisions. La decisió col·lectiva és un garant per la independència per la
Comissió. Pel que fa al procediment d’habilitació de signatura, la Comissió pot
delegar una decisió en algun dels seus comissaris. Haurà de ser una decisió
concreta, delimitada amb els principis bàsics, dret de revocació d’aquesta decisió
i, sobretot, es tracta d’una decisió de la Comissió encara que s’hagi pres per
delegació.
c) Principi de responsabilitat  la Comissió és responsable políticament
davant del PE.
COMPETÈNCIES
L’art.17.1 TUE enumera les competències de la competències de la Comissió, les quals es

podin dividir en tres blocs:
A. COMPETÈNCIES D’INICIATIVA
“Promoverá el interés general y tomarà las iniciativas adecuadas con este fin”  Es tracta
d’una competència coherent amb la institució ja que els membres de la Unió són
70
independents amb l’objectiu de vetllar per l’interès general i no el dels estats. Aquesta
raó de ser resulta el motor de la integració europea.
La funció d’iniciativa ha estat present des dels tractats originaris com a tasca essencial
de la Comissió. Des d’un punt de vista jurídic, només hi hagut canvis de cara a reforçar
aquesta competència. Amb tot, si s’analitza la realitat política de la UE, aquesta funció
s’ha vist força erosionada a la pràctica a causa de molts factors, sobretot, pel Consell
Europeu. Es tracta d’un òrgan d’impuls de la UE i de les seves polítiques que ha tingut
un paper creixent i que de facto ha acabat minvant la funció d’iniciativa, en termes
generals, de la Comissió.
Com es concreta aquest poder d’iniciativa en el Tractat? Exemples:
a. Revisió tractats  La Comissió té la capacitat de proposar el procediment de

revisió dels tractats, per tant, té reconeguda la iniciativa.
b. La Comissió inicia el procediment pressupostari presentant un avantprojecte
dels pressupostos anuals.
c. Relacions exteriors  l’art.218 TFUE, que regula el procediment per celebrar
els acords internacionals, reconeix que és la Comissió qui proposa obrir
negociacions amb un tercer o tercers estats per arribar a un acord internacional.
d. La Comissió té la iniciativa per posar en marxa els procediments de l’art.7
TUE.
e. Propostes informals  D’una manera més informal o en un estadi previ a
qualsevol procediment, la Comissió té la capacitat de llençar debats, obrir
consultes, etc. Per exemple, si creu que s’ha de fer una reforma de la política
agrícola, la institució podria obrir un debat sobre com s’hauria de fer la reforma.
Per dur-ho a terme, la Comissió publica els anomenats Llibre verd o Llibre blanc,
és a dir, document informal en que es fa un diagnòstic sobre la qüestió i presenta
alternatives i obra un procés de consultes o debats no només amb els estats sinó
que també entre els ministres i, inclús, amb sectors de la societat civil. En el cas
de la política agrícola es podria donar veu a associacions o als mateixos agrícoles.
La finalitat del llibre blanc és obrir debat que posteriorment es pot concretar en
un acord o normativa. Exemple actual: “Llibre blanc sobre el futur d’Europa”.
A més a més, la Comissió també pot emetre comunicacions, és a dir, documents
que presenten iniciatives o propostes sobre una matèria en concret o inclús on
exposa la seva opinió. Les comunicacions són enviades a d’altres institucions com
el Consell o el PE per plantejar qüestions.
f. Iniciativa legislativa  el Tractat preveu un procediment que acabarà amb la
decisió d’un acte legislatiu i, en aquest procediment, la iniciativa correspon a la
71
Comissió. Es tracta de l’exercici més regular o periòdic de la Comissió i, a més, en

el terreny legislatiu s’ha volgut reforçar aquesta competència:
a. La Comissió té el quasi monopoli de la iniciativa: única institució que pot
iniciar un procediment legislatiu. Per tant, independentment de la
voluntat del PE o dels estats membres, la Comissió és qui té la iniciativa.
¿Com pot ser que els legisladors no puguin fer una proposta de llei? això
és així per poder defensar el interès general. Aquest fet també respon a
motius històrics ja que, en els tractats originaris, el PE no tenia funcions
legislatives sinó que era una institució merament consultiva.
En el Tractat hi ha poquíssimes excepcions a aquest monopoli d’iniciativa
legislativa (PE, Estats membres, Tribunal de Justícia, etc.) i obeeixen a
fins molt concrets. Si qualsevol institució aprova qualsevol inciciativa
sense l’aprovació de la Comissió, aquest acte seria nul.
El paper de la Comissió està reforçat també per algunes normes
concretades en el tractat:
o La Comissió pot modificar la iniciativa al llarg de tot el procediment
o, inclús, retirar-la sempre que es faci abans que el legislador s’hagi
pronunciat. Els canvis són freqüents i es duen a terme per adaptar-se
o facilitar les decisions.
o El Consell no pot modificar la proposta de la Comissió si no és per
unanimitat. Per tant, les esmenes requereixen aquest consens.
Aquesta norma ha generat controvèrsies jurídiques entre ambdós
institucions: el Consell sempre ha defensat que aquest poder que té es
tracta d’un poder absolut i sense límits materials més allà del requisit
formal de la unanimitat. La Comissió, en canvi, considera que si bé el
Consell pot aprovar modificacions, no pot subvertir l’objectiu
essencial de la proposta, per tant, considera que sí hi ha un límit
material. El Tribunal de Justícia no ha fet afirmacions generals sobre
aquest tema i, en els exemples que s’han donat, ha acabat dient que
les modificacions del Consell no alteraven el fons de la proposta
perquè es tractaven de petites modificacions, per tant, es pot entendre
que s’acosta més aviat a la posició del Consell.
El Tractat preveu que hi hagin altres actors que pugin incidir en aquesta
facultat. Sense substituir la Comissió, institucions com el PE, el Consell,
el Consell Europeu i la iniciativa popular podran incidir en la iniciativa.
Per exemple, el PE per majoria absoluta pot adoptar una resolució en la
que li demani a la Comissió que presenti una determinada proposta.
72
Aquest tipus d’incidència és de caràcter polític, ja que només poden

demanar o proposar, però la Comissió és l’única que tindrà la iniciativa.
B. COMPETÈNCIES DE CONTROL
“Velará porque se apliquen los tratados y las medidas adoptadas por las instituciones,
supervisará el derecho de la Unión bajo el control del Tribunal de Justicia”  la Comissió
és la guardiana dels tractats. De nou, com que la Comissió és independent, aquesta
neutralitat li permet exercir unes tasques de control. Es presumeix que ho exercirà d’una
manera objectiva i sense favoritismes.
a) L’art.337 TFUE recull un poder general de la Comissió d’informació i

prevenció:
 La Comissió pot demanar qualsevol tipus d’informacions i procedir a les
comprovacions necessàries, tant respecte autoritats públiques com a
particulars.
 A títol preventiu, la Comissió pot dictar recomanacions o emetre informes
per advertir dels riscos d’una infracció.
b) Infracció comesa per un particular  en general, les infraccions seran
perseguides per les autoritats públiques nacionals. Amb tot, el tractat preveu que
aquest tipus de sancions estiguin també en mans de la Comissió quan les
infraccions tinguin relació amb el dret de la competència de les empreses. Aquest
dret fa referència a actuacions de les empreses que poden afectar al mercat
interior europeu. En aquests casos, la Comissió és qui declararà la infracció i,
eventualment, també podrà imposar sancions. La Comissió també tindrà control
respecte el compliment de la previsió d’ajuts estatals i fusió d’empreses. La
Comissió té la potestat d’investigar, declarar i sancionar.
c) Infracció comesa per un Estat  en aquest tipus d’infracció, la part actora
podrà ser qualsevol organisme o autoritat pública (administració, jutge,
govern...).
 La Comissió sempre tindrà potestat de perseguir aquestes infraccions
administratives.
 La Comissió té potestat per dur a terme un procediment administratiu,
per tant, investigar. El Tribunal de Justícia serà qui declararà i
sancionarà. D’aquesta manera, hi haurà una fase administrativa prèvia a
càrrec de la Comissió que té com a finalitat evitar, en una segona fase, la
intervenció judicial del Tribunal de Justícia. Fases via administrativa:
1. Investigació preliminar  La Comissió la podrà iniciar
d’ofici, o bé, a partir d’una denuncia. De manera voluntària, la
73
institució ha assumit una sèrie de compromisos: sempre es

contesta al denunciant. Si la Comissió creu que hi ha indicis
d’una possible infracció és quan s’inicia formalment el
procediment.
2. Requeriment  requeriment on s’informa a l’Estat de la
investigació, dels motius de dret europeu amb els que la
Comissió es basa per creure que existeix infracció i s’atorga un
termini a l’estat per a que presenti les seves observacions.
3. Dictamen motivat  es tracta d’un acte jurídic no vinculant,
per tant, l’opinió de la Comissió. La institució haurà de motivar
la seva decisió i torna a donar un termini als estats on torna
donar l’oportunitat de modificar la situació. Posteriorment, la
Comissió podrà presentar una demanda davant del TJ si l’estat
no corregeix les infraccions.
C. COMPETÈNCIES NORMATIVES O D’EXECUCIÓ
“Ejecutará el presupuesto y gestionarà los programas. Ejercerá asimismo funciones de

coordianción, ejecución y gestión, de conformidad con las condiciones establecidas en
los Tratados”.
Aquest bloc de competències justifica el fet que la Comissió sigui “el ejecutivo
comunitario”. No existeix una separació de poders dins de la UE, per tant, aquesta
comparació no és del tot rigorosa. A més , són els estats membres els que executen les
ordres de la Unió. Amb tot, és cert que la Comissió té tasques executives i són les que més
s’assimilen al poder executiu interior d’un estat membre.
D’una banda, dur a terme les tasques d’execució suposa assumir una tasca
administrativa, és a dir, l’aplicació a situacions individuals. D’altra banda, també exigeix
adoptar instruments normatius. Les competències d’execució fa referència a l’adopció
d’actes jurídics de baix general, per tant, la Comissió té poder normatiu.
La Comissió, en cap cas, té competències per adoptar actes legislatius. El legislador
pròpiament és el Consell o el Consell i Parlament conjuntament. L’actuació normativa
s’emmarca en el camp de decisió normativa, és a dir, es parteix d’un acte jurídic general
com el Tractat.
Supòsits execució competències normatives:
1. La Comissió exerceix aquestes competències de forma autònoma, és a dir, es

tracten de competències que li han conferit directament el Tractat. Per aquest
74
motiu es parla de “poders autònoms” de la Comissió ja que no depèn de cap altra

institució. Els casos en els que pot exercir aquestes competències són limitats, per
exemple, en matèria de pressupostos. En aquest sentit es requereix la confecció
d’un reglament que disposi les línies generals pressupostàries.
2. Es tracten de competències per atribució del legislador, és a dir, quan el
legislador europeu adopta un acte legislatiu, en aquest inclou un article que
disposa que l’execució d’aquella norma la durà a terme la Comissió.
L’art.291 TFUE, que regula els actes executius, diu que “los estados miembros
adoptaran todas las medidas de derecho interno necesarias para la ejecución de
los actos jurídicamente vinculantes”. En aquest sentit, es preveu una
descentralització com a funcionament jurídic i administratiu a favor dels estats
membres. El precepte continua: “cuando se requieran condiciones uniformes de
ejecución de los actos jurídicos estos conferiran competencias de ejecución a la
Comisión o en casos específicos devidamente justificados al Consejo”. Per tant, la
regla de la descentralització es trenca quan el legislador consideri que l’aplicació
de l’acte legislatiu ha de ser igual per a tos els estats membres.
L’atribució a la Comissió ve acompanyat d’uns mecanismes de control de
l’actuació de la Comissió. L’art. 291.3 TFUE diu que “el PE y el Consejo
establecerán previamente, medainte reglamentos adoptados con arreglo al
procedimiento legislativo ordinario, las normas y principios generales relativos a
las modalidades de control, por parte de los estados miembros, del ejercicio de
las competencias de ejecución por la Comisión”. Els mecanismes de control es
troben regulats en un Reglament de la UE del 2011, conegut com a comitologia
 ja que els mecanismes de control es troben regulats per comitès.
En quant a la lògica d’aquesta atribució, es desprèn del mateix precepte 291
TFUE. Els estats membres són els titulars de l’aplicació d’aquests actes, per tant,
quan es fa l’atribució a la Comissió, és comprensible que els estats vulguin tenir
la capacitat d’influir o conèixer aquesta execució per retenir un cert control. Per
aquest motiu, se li donen competències a la Comissió però alhora s’estableixen
els mecanismes de control per part dels estats membres.
Pel que fa als procediments d’aquest control, s’articulen a través d’uns comitès.
Hi ha una part del procediment comuna a tots els casos, com per exemple, que
els comitès estan formats per representants dels estats i sempre estan presidits
per un representant de la Comissió amb funcions purament organitzatives.
Els comitès prenen les decisions per majoria qualificada. També serà comú el
inici del procediment: la Comissió prepara l’acte d’execució mitjançant un
projecte de reglament i, una vegada aprovat, aquest projecte no es considera
75
definitivament adoptat sinó que s’haurà de sotmetre als comitès. Aquests comitès
estudien el projecte i donen la seva opinió. Amb tot, el reglament preveu diferents
procediments, el consultiu es tracta d’aquell procediment en el que l’opinió del
Comitè s’ha de tenir en compte però que no es determinant.
El procediment d’examen, en canvi, la posició del comitè té un impacte concloent
a l’hora d’adoptar els actes.
La doctrina es troba dividida en quan a l’elaboració de la comitologia. Un sector
considera que els procediments de control interfereixen en la tasca de la Comissió
i tenen un caràcter massa governamental i que, per tant, la Comissió s’hauria de
convertir en un executiu amb un paper més autònom. D’altres autors consideren
que en l’àmbit europeu (complex i divers) està bé que aquestes decisions per a
que siguin més legítimes i eficaces siguin discutides per tots els estats. Entenen
que si els estats s’impliquen, l’aplicació posterior de la normativa serà més ràpida
i fàcil.
Principal crítica comitologia: opacitat. Durant molts anys era difícil saber
l’actuació d’aquests comitès (reunions, agenda, etc.) sota l’argument, en part, que
es tractaven qüestions tècniques. Actualment, la Comissió dedica una pagina web
a la comitologia, per tant, es facilita la informació.
3. El Tractat de Lisboa introdueix els actes delegats. Es troben previstos a
l’art.290 TFUE i preveu que el legislatiu pot delegar a la Comissió els poders
per adoptar actes no legislatius que completin o modifiquin determinats elements
no essencials de l’acte legislatiu.
o Acte delegat  serveixen per completar o modificar, per tant, es va més
enllà de la mera execució.
o Acte executiu  implementar, és a dir, fer un desenvolupament de l’acte
legislatiu per fer una implementació de caràcter tècnic i amb poc marge
de discrecionalitat en relació amb el reglament.
En la mesura que complementa els actes legislatius es podria entendre que la

Comissió du a terme funcions legislatives. Amb tot, el Tractat especifica que
només es poden delegar elements no essencials. Per tant, no actua com a
legislador. En aquesta delegació i de manera limitada, el legislador serà qui tingui
control sobre l’actuació de la Comissió. El legislador podrà revocar o formular
objeccions a l’acte.
Molts autors parlen d’actes quasi legislatius, ja que entenen que es poden delegar
elements legislatius menors. Per exemple, el Reglament que regula la proposta
ciutadana europea preveu l’atribució o la delegació d’actes a la Comissió. El
76
document preveu que el recolzament d’aquestes iniciatives es pugui fer per

Internet sempre que ofereixi una sèrie de garanties. El Reglament diu que la
implementació tècnica d’aquest procediment informàtic s’atribuirà a la Comissió.
D’altra banda, el reglament preveu un nombre de signatures mínim per a cada
estat membre. En relació en aquest àmbit, es preveu que la Comissió pugui aplicar
actes delegats per modificar aquest nombre d’assignatures.
77
TEMA 8. EL PARLAMENT EUROPEU
La raó de ser del PE és donar veu als ciutadans. Des dels primers tractats, es va voler
donar veu a les poblacions per evitar el caràcter governamental de la institució. El PE
s’articula a partir dels principis democràtics previstos per l’art.10 TUE: “democracia
representativa”, “los ciudadanos estarán directamente representados en la unión a través
del PE”.
Marc jurídic:
La primera institució que es troba regulada en el TUE és el PE en l’art.14, això és així

per preservar el caràcter o voluntat democràtica amb el que es vol impregnar la Unió. Per
la seva banda, el funcionament del PE es troba regulat en els arts.223-234 TFUE sota
la rúbrica de “Disposiciones institucionales”.
La decisió del Consell Europeu de 28 de juny de 2013 es la que va fixar la composició del
Parlament Europeu actual. La propera composició es decidirà l’any anterior a les
eleccions del PE fixades per l’any 2019.
L’Acta Electoral Europea relativa a l’elecció dels representants en el Parlament europeu

per sufragi universal directe es va formular l’any 1976 i es va modificar, per decisió del
Consell, l’any 2002. Pel que fa al reglament intern del PE, es troba publicat en la seva
pàgina web. La darrera modificació data del juliol del 2016.
COMPOSICIÓ
L’art.14 TUE diu que “el PE estará compuesto por representantes de los ciudadanos de
la Unión”. Aquesta redacció s’introdueix amb Lisboa, la formula dels tractats originals
era que el PE estava format per representants dels “pobles dels estats”.
La nova redacció, a nivell jurídic, no suposa cap canvi significatiu. En quant a la valoració
política, alguns autors destaquen la desaparició de la paraula “pobles” i destaquen com
un fet negatiu ja que s’ha deixat de reconèixer l’existència dels pobles a nivell europeu.
Una altra valoració més positiva posa l’accent en la desaparició de la paraula “estats”, per
tant, es considera que s’emfatitza el nexe polític entre ciutadania i Unió. El cert és que el
canvi de redacció obeeix a la voluntat de destacar aquesta relació política i la voluntat
d’avançar cap a un demos europeu.
La qüestió de la composició del PE ha sigut objecte de debat en cada una de les

successives revisions dels Tractats, tan per l’exigència de garantir una adequada
representació dels pobles dels estats membres, com per la necessitat de limitar el nombre
màxim de membres amb la fi d’assegurar el funcionament eficaç de la institució.
78
L’art.14.2 TUE diu que “su número no excederá de 750 más el Presidente”, per tant, el
Tractat no fixa una composició tancada. Es permet per a que el Consell europeu aprovi
per unanimitat a iniciativa del PE una decisió per a la que es fixi la composició. A més,
“la representación de los ciudadanos será decrecientemente proporcional [...]”. Tots els
estats han de tenir un mínim de 6 representants per estat membre i cap estat en tindrà
més de 96. La composició del PE, en part, es tracta d’una decisió política que es du a
terme per a cada legislatura però que es corregeix a través aquests requisits objectius.
Actualment, Espanya té 54 representants. Antigament, la composició es decidia
directament en el Tractat, el qual partia del principi de proporcionalitat però es duia a
terme de manera arbitraria.
Des del Tractat de la CECA estava previst que els membres de l’Assemblea Parlamentaria,
posterior PE, fossin escollits per sufragi universal directe. Òbviament, per poder fer
unes eleccions és imprescindible tenir un reglament electoral. Els tractats preveien, en
primer lloc, un sistema transitori per poder constituir una assemblea formada per
delegats dels estats membres fins que no arribessin les eleccions i, en segon lloc, que
aquest reglament electoral estigues aprovat per l’electorat i posteriorment pels estats
membres. Amb tot, no hi va haver acord entre els estats sobre com havia de ser aquest
règim electoral. A mesura que es van anar ampliant les comunitats, sobretot després de
la primera ampliació, aquest desacord no va fer més que créixer. Qüestions
problemàtiques:
- Règim electoral  uns estats apostaven per un sistema proporcional; mentre que
d’altres apostaven per un sistema majoritari
- Circumscripcions electorals  cada estat com a única circumscripció o més d’una
circumscripció respectant la divisió de territoris dins de cada estat
- Doble mandat  si ser membre del PE era incompatible amb exercir funcions
dins dels parlaments estatals
El PE va anar modificar i presentar nous projectes per poder arribar en un consens.

Finalment, els estats van arriba a la conclusió que es tractava d’una situació irregular ja
que el Tractat preveia que el PE havia de ser fruit d’unes eleccions directa. L’any 1976
van arribar a l’acord per pactar les condicions mínimes per poder pactar unes eleccions.
El que preveia aquest acte eren qüestions molt bàsiques: període electoral, recompte
simultani, estatut dels diputats, immunitats parlamentàries, etc. Mentre que es va
acordar que cada estat decidiria el seu procediment electoral. Amb aquest acord, es van
poder celebrar les primeres eleccions l’any 1979. Després de les eleccions el PE es va
sentir reforçat a nivell polític i democràtic. A més, aquest fet les reformes dels tractats
van anar reforçant l’actuació del PE.
79
El procediment electoral però seguia pendent. Per una banda, sembla contradictori que
una organització que vol ser la veu directa dels ciutadans no tingui establert un
procediment electoral i, d’altra banda, els ciutadans es troben representats de manera
molt diferent depenent de l’estat en el que viuen. Finalment, l’any 2002 es fa una reforma
de l’acta electoral del 1976 i s’avança en la línea de procediment electoral comú. L’acta
del 2002 és la que es troba vigent actualment, però encara no existeix un procediment
electoral uniforme. L’aportació fonamental és que s’opta clarament per un sistema
proporcional. En quant a d’altres qüestions, es prohibeix el doble mandat; amb tot es
deixa a la discrecionalitat de l’estat: circumscripcions (Espanya té una única
circumscripció) o majoria d’edat per votar. Tot i encara no haver assolit l’absoluta unitat,
no es tracta d’un tema que es trobi dins l’agenda política.
El tema que sí està sobre la taula és el problema de l’abstenció. Des del 1979 la
participació en els comicis europeus ha anat descendint. A dia d’avui ha Espanya, hi ha
una participació del 42,6%. La paradoxa és que mentre que la participació baixa, les
competències del PE augmenta. En les últimes eleccions del 2014, les institucions van fer
una campanya d’informació de les eleccions del PE. D’altres propostes més polítiques,
per exemple, se centraven en organitzar debats electorals. Una altra proposta, que no
s’acaba d’aprovar, és que una part dels parlamentaris s’escollís per llistes europees. Això
obligaria a confeccionar llistes plurinacionals i podria contribuir a crear l’espai polític
europeu que incentives el debat de la ciutadania. Si bé la Comissió i el Consell donen
suport a aquesta proposta, d’altres posicions consideren que potser aquesta mesura
encara disminuiria més la participació.
La constatació que es pot fer és que si bé la UE és un espai econòmic integrat, és que

l’àmbit polític continua estant fragmentat.
FUNCIONAMENT
a. Presidència
El President és escollit per PE. El Tractat diu que ha de ser escollit en primera votació
per majoria absoluta i que el seu mandat serà de dos anys i mig, per tant, no coincideix
amb el mandat total de la legislatura (5 anys). Això té a veure amb l’exigència de majoria
absoluta, per tant, l’elecció del president ha de tenir consens, per tant, tenir dos
presidències en una legislatura facilita el consens entre els grups parlamentaris
majoritaris (grup socialista i grup popular). M.Schulz, del grup socialista, va ser el primer
president d’aquesta legislatura i A. Tagliani, del grup popular, és l’actual president.
80
El president és qui representa el PE davant les altres institucions. Per exemple, sempre
assisteix al començament de les reunions del Consell Europeu.
A més, hi ha un seguit d’organismes col·lectius que dirigeixen el treball del PE:
1) Mesa del Parlament  òrgan de direcció administrativa i econòmica. Els

qüestors es dediquen a discutir sobre els temes organitzatius i de règim econòmic
dels diputats.
2) Conferència de presidents  òrgan de direcció política. En aquest òrgan es
troben presents tots els presidents de tots els grups polítics.
b. Secretariat General
El PE també té un Secretari General que vetlla per la legalitat dels procediments i es troba
acompanyat d’un cos administratiu relativament reduït que treballa per la institució.
D’aquest personal destaca, el servei jurídic i el servei d’interpretació.
La Secretaria General té la seva seu a Luxemburg, tot i que, bona part d’aquest servei es
troba a Brussel·les.
c. Grups polítics
Els europarlamentaris estan distribuïts en grups polítics i també n’hi ha alguns de no

inscrits, els quals tenen menys avantatges (representativitat, votació, ajuts...). Els grups
parlamentaris s’organitzen per ideologia política, en cap moment, s’ha volgut que
l’organització política del PE es fes en criteris de nacionalitat. La filosofia del PE és
representar els ciutadans i no els estats, per tant, pretenen promulgar la plurinacionalitat
dels grups. Això és així fins al punt de que no es podrà formar un grup parlamentari amb
parlamentaris de només un estat.
A més, hi ha una certa estabilitat en quant a l’existència dels grups parlamentaris

(populars, socialistes, esquerra unitària o els verds). En quant als grups petits depèn dels
pactes que facin entre ells (euroescèptics o xenòfobs, per exemple). La Comissió
considera que quan es presenta una llista electoral, s’hauria d’informar a quin grup
parlamentari s’inscriurà.
Tot això fa que el funcionament del PE també tingui una sèrie de particularitats. A l’estar
format per persones de nacionalitats diferents i que provenen de partits locals o
nacionals fa que siguin grups polítics poc cohesionats. Majoritàriament és cert que els
grups voten de manera cohesionada però no hi ha obligació a recolzar la decisió del partit.
Una altra particularitat és la tensió entre la democràcia a través del PE i la democràcia al
81
PE  el tractat preveu decisions que s’adopten per majoria absoluta, per tant, s’exigeix
pactes entre els grups però, en una dimensió més política, hi ha una corrent que sosté
que si es vol reforçar el PE com a institució i es vol que funcioni com a contrapès del
Consell i la Comissió hauria d’estar més cohesionat. Aquesta posició és la que adopten
els dos grans grups majoritaris (populars i socialistes). Les conseqüències d’aquesta
opció:
1) Els grups polítics minoritaris sovint es queixen que estan marginats en

seu parlamentaria. Per tant, que la seva capacitat d’influir és minça.
2) Alguns consideren que aquest fet contribueix a l’abstenció de la
ciutadania. Per tant, la poca confrontació política dels grups majoritaris
pot fer disminuir el vot.
Per tant, es confronta la idea que el PE ha de ser capaç d’arribar a consensos i que el PE
hauria d’actuar de manera que es reflectís millor la confrontació ideològica entre els
partits.
Els grups parlamentaris també tenen suport administratiu i polític i, a més, els
europarlamentaris tenen els seus assistents personals. Per aquest motiu, el personal del
secretariat general no és massa nombrós.
El Parlament treballa en:
- Comissions parlamentaries  no tenen capacitat d’aprovar o decidir però

preparen les sessions plenàries.
o Comissions permanents: funcionen de manera estable i estan
formades per un nombre parlamentari proporcional a la representació del
grup polític en el PE. Per exemple: Assumptes Exteriors,
Desenvolupament, Peticions, etc. Dins de les mateixes comissions es
poden crear subcomissions.
o Comissions ad hoc: es creen per decisió del Ple amb un objectiu
específic i amb un període determinat. L’exemple més visible són les
comissions d’investigació. També hi ha les anomenades les antigues
comissions especials encarregades d’elaborar un informe sobre un
tema actual per tal que el Ple pugui adoptar una decisió.
- Ple  hi ha una sessió plenària una setmana cada més de dilluns a dijous a
Estrasburg. També hi poden haver sessions extraordinaris, els quals es poden
celebrar a Brussel·les.
FUNCIONS
82
a) Funció legislativa
La primera gran modificació dels tractats va ser l’Acta única europea, la qual va suposar
un primer pas cap a l’augment dels poders legislatius del PE. Amb tot, no preveia una
colegislació sinó incloure uns procediments que reforçaven l’opinió del Parlament en la
fase de consultes dins del procediment de cooperació (avui inexistent). La reforma de
Maastricht instaura el “Procediment de codecisió”, aquest va permetre que el
Parlament ja no fos un òrgan consultiu i que entrés a la fase de decisió juntament amb el
Consell. Per tant, en aquest punt, ja es converteix en un colegislador.
En aquestes funcions legislatives, tal i com diu el Tractat, que el PE exercirà de

colegislador juntament amb el Consell. Per tant, és incorrecte dir que és el legislador de
la UE. El PE només podrà adoptar tres actes legislatius concrets de manera unilateral.
Es tracten de supòsits excepcionals i que tenen a veure amb el funcionament de la
institució.
b) Funció pressupostària
En els tractats originaris el PE no tenia cap funció pressupostària ja que les primeres
CCEE no tenien un sistema financer propi i, per tant, no tenien un pressupost. Les
despeses que tenien (administració, institucions, recursos humans, funcionament
polítiques...) se sufragaven amb contribucions dels estats. Aquestes contribucions
estaven consignades a cada estat i, per tant, controlades per cada parlament nacional.
De seguida es va veure que aquest sistema limitava la capacitat d’actuació de les CCEE.
Per aquest motiu, als anys 70 es van produir una sèrie de modificacions dels tractats per
dotar a les comunitats un sistema financer propi. Encara ara, el PE segueix insistint en
que el sistema de recursos propis és massa limitat i depenent dels estats.
Els poders pressupostaris del PE s’inicien als anys 70 perquè és quan hi ha un pressupost
estrictament a nivell comunitari. La funció pressupostària sempre ha estat compartida
amb el Consell. Mentre que els pressupostos s’aprovaven entre les dos institucions;
mentre que el PE tenia més a l’hora de confeccionar-los El President del PE és qui aprova
els pressupostos. Igual que amb la funció legislativa, les diferents modificacions dels
tractats han anat donant més pes al PE en matèria de pressupostos.
A la tardor s’inicia el procediment pressupostari per a que puguin ser aprovats al gener.
En l’última fase de descàrrega pressupostària, el PE torna a intervenir amb assessoria del
Tribunal de Comptes. El PE revisa com s’ha executat el pressupost en l’any natural.
c) Funció de control polític
83
Aquesta funció recorda la funció que fan també els parlaments legislatius estatals, ja que
a part de legislar té la funció de control polític. Aquest sistema també s’ha traslladat més
o menys en l’àmbit europeu: no hi ha un sistema de separació de poders i per tant no hi
ha un executiu. Per aquest motiu, la lògica de control polític és similar però amb les
especificitats institucionals que inclou UE.
S’ha de tenir en compte que es tracta d’un control polític i no per controlar l’acció
d’aquestes institucions. Es tracta de controlar les qüestions de caràcter estratègic, per
exemple.
¿Quins mecanismes preveu el tractat?
- Moció de censura (art.234 TFUE)
No es pot preveure una moció al Consell perquè estan formats per representants dels
estats. Per tant, es tracta d’un instrument previst només front la Comissió. Entre les
característiques de la Comissió en destaca la responsabilitat que té davant del Parlament
Europeu. Aquest fet es relaciona també amb el paper que té el PE a l’hora de nomenar el
President de la Comissió o el sotmetiment dels comissaris a una audiència del Parlament.
Es pressuposa que la Comissió té legitimitat atorgada per la confiança del parlament, fet
que li dona caràcter democràtic.
La moció de censura es presenta contra el conjunt de la Comissió. Això és així perquè es

tracta d’un òrgan col·legiat, per tant, la responsabilitat és col·lectiva. Si la moció de
censura prospera, el resultat és el cessament de la Comissió en bloc i es nomenaria una
nova Comissió.
Fins ara, mai cap moció de censura ha prosperat. Si bé es cert que s’han realitzat
propostes per tirar endavant les mocions, mai han estat aprovades pel Parlament. El fet
de les greus conseqüències i el requisit de la col·legialitat fa que sigui molt difícil a la
pràctica que es donin les condicions polítiques i suport parlamentari necessari per a que
s’executi la moció. Exemple: moció comissió Santer. Arrel del cas Santer, primer amb
Niça però sobretot, a partir de Lisboa, es va atorgar al President de la Comissió d’exigir
la dimissió d’algun dels seus comissaris.
El Tractat regula alguns aspectes del procediment: períodes, parlamentaris necessaris

per presentar la moció i, sobretot, la majoria que es requereix per a que es consideri
aprovada. Es tracta de 2/3 parts dels vots emesos que representin la majoria dels
membres del PE.
84
A diferència de la moció de censura, els mecanismes següents tots s’adrecen tant al

Consell com a la Comissió.
- Preguntes o interpel·lacions
El PE adreça tant al Consell o Comissió una pregunta o interpel·lació per controlar una
acció concreta d’aquestes institucions.
Tipus:
o Preguntes escrites  qualsevol parlamentari pot adreçar una pregunta

escrita, les quals es publicaran al Diari Oficial de la Unió Europea en la
sèrie C.
o Preguntes orals  el reglament de procediment del PE exigeix un
mínim de parlamentaris per poder-les plantejar. La resposta es du a terme
una sessió del parlament. S’envien també per escrit però es contesten
oralment.
o Temps de preguntes  en totes les sessions plenàries es reserva un
temps per a que els europarlamentaris puguin plantejar qüestions als
representants del Consell o de la Comissió. Avantatge: immediatesa. Per
tant, es pot aprofitar per preguntar sobre qüestions d’actualitat.
- Comissions d’investigació (art.226 TFUE)
Exemple de comissió ad hoc que es va a anar formalitzant com a acte jurídic dins dels
tractats. Aquestes comissions acaben amb un informe que és presentat al Ple i, a partir
d’aquest, el PE pot adoptar una decisió o tenir un pes important a l’hora de dur a terme
d’altres mecanismes.
- Discussió d’informes
Els tractats preveuen tant pel Consell com per la Comissió l’obligació de presentar
regularment informes sobre temes diversos davant del PE. Per exemple, informe sobre
l’activitat general de la UE o informe sobre com s’aplica el principi de subsidiarietat.
- Participació en nomenaments
Alguns autors consideren que el PE també exerceix control en la participació en

nomenaments quan participa en nomenaments de la Comissió europea, Tribunal de
Comptes o Defenso del poble. D’altres autors en canvi, consideren que el control, més
aviat s’exerceix, a posteriori.
85
- Participació en el procediment de celebració d’acords internacionals
d) Funció consultiva
Decisions previstes en els tractats en les que el PE ha de ser consultat (política exterior,
econòmic i monetari, modificació tractats, etc.).
86
TEMA 9. TRIBUNAL DE COMPTES
Tant el Tribunal de comptes com el Banc Central Europeu no exerceixen una actuació
general sobre la UE sinó que exerceixen tasques sectorials. El Tribunal de Comptes
només actua en matèria financera mentre que el BCE només decideix en l’àmbit de la
unió monetària. Això explica que, en la sistemàtica dels tractats, només estan regulats en
el TFUE precisament pel caràcter sectorial que les diferencia de la resta d’institucions.
El Tribunal de Comptes és la institució que s’encarrega de la fiscalització o control dels

comptes de la UE i que té origen en el Tractat de Brussel·les l’any 1975. El mateix art.13
TUE l’inclou dins del llistat d’institucions de la UE.
COMPOSICIÓ
El Tribunal de Comptes es composa per un nacional de cada Estat membre de la UE. La

llista de membres és adoptada pel Consell, a partir de les propostes presentades per cada
Estat membre, i prèvia consulta al PE. Els membres són nombrats per un període de 6
anys, renovable, i són elegits entre les personalitats que pertanyin o hagin pertanyut en
els seus respectius països a les institucions de control extern o persones que estiguin
especialment qualificades per aquesta funció.
El seu estatut jurídic és similar al dels membres de la CE i dels jutges del TJ. Els membres
del Tribunal de Comptes exerciran les seves funcions amb absoluta independència i en
interès general de la Unió (art.285 TFUE). Per tal de garantir aquesta autonomia, el
Tractat preveu:
a. Els membres del TC ni sol·licitaran ni acceptaran instruccions de cap Govern o

organisme
b. La condició de membre del TC és incompatible amb l’exercici de qualsevol altra
activitat professional, retribuïda o no, havent de respectar “les obligacions
derivades del seu càrrec i, en especial, els deures d’honestedat i discreció”, inclús
havent finalitzat el seu mandat.
c. Els membres del TC únicament podran ser cessats del seu càrrec o privats del seu
dret a pensió pel TJ i a petició del propi TC.
d. Les disposicions de Protocol sobre els privilegis i les immunitats de la UE,
aplicables als jutges del TJ són també aplicables als membres del TC (art.286
TFUE).
COMPETÈNCIES
87
Fonamentalment, exerceix competències de control i competències consultives elaborant

informes i dictàmens, respectivament. Ni els informes ni els dictàmens són jurídicament
vinculants, però constitueixen la base necessària per verificar si les institucions i els
òrgans de la UE respecten les normes de gestió financera vigents.
a) Competències de control
En l’exercici d’aquestes competències, li correspon al TC examinar la legalitat i la

regularitat total d’ingressos i despeses de les institucions de la UE, així com de qualsevol
altre organisme creat per ella, a no ser que l’acte constitutiu d’aquest organisme
n’exclogui aquest examen. La seva actuació pretén garantir una bona gestió financera
aplicant criteris d’economia, eficiència i eficàcia.
El Tribunal exerceix el seu control sobre la documentació contable aportada per les
institucions i òrgans i, en cas necessari, podrà practicar la seva investigació en les
dependències corresponents dels mateixos o, inclús, en els Estats membres. Les tasques
de control poden estendre’s a les dependències de qualsevol persona física o jurídica que
rebi fons del pressupost de la UE. en els estats membres, el control es realitza en
col·laboració amb les institucions o amb els serveis nacionals competents.
Desprès del tancament de cada exercici, les observacions del TC es recullen en un

Informe Anual, transmès a les institucions europees, que es publica en el Diari Oficial de
la Unió Europea, juntament amb les respostes d’aquestes institucions a les observacions
del Tribunal. El Informe Anual també conté l’anomenada “declaració de fiabilitat”,
dirigida al Consell i al PE, en la que el Tribunal recull la seva opinió sobre els comptes de
la Unió i la legalitat i regularitat de les operacions subjacents. A més a més, el TC pot
elaborar d’altres informes sobre temes específics.
b) Competències consultives
Els dictàmens del TC tenen caràcter preceptiu en l’adopció de normes de la UE en

matèria financera i de decisions relatives a la lluita contra el frau. Els dictàmens poden
també emetre’s a instància d’una o vàries institucions de la Unió en l’exercici d’un dret
de consulta facultativa.
 Amb la publicació dels seus informes i dictàmens, el TC assisteix al PE i al Consell

en tant que institucions pressupostàries.
88
TEMA 10. BANC CENTRAL EUROPEU
L’òrgan principal de la Unió Econòmica Monetària (UEM) és el Sistema Europeu de

Bancs Centrals (SEBC), que a la vegada, està integrat pel Banc Central Europeu (BCE) i
els Bancs Centrals dels Estats Membres.
L’objectiu principal del SEBC és el manteniment de l’estabilitat dels preus, així com
donar suport a les polítiques econòmiques generals de la Unió amb la fi de contribuir a
la realització dels objectius comunitaris, tot això actuant d’acord amb el principi
d’economia de mercat oberta i de lliure competència. Entre les funcions bàsiques a
desenvolupar a través del SEBC destaquen: definir i executar la política monetària,
posseir i gestionar les reserves oficials de divises dels Estats membres i promoure un bon
funcionament dels sistemes de pagament.
COMPOSICIÓ
Els òrgans de govern del SEBC són els del BCE:
- Comitè Executiu  Composat per un president, un vicepresident i quatre

membres, tots ells nacionals comunitaris i escollits pels governs dels Estats
membres de comú acord d’entre les personalitats de reconegut prestigi i
experiència professional en assumptes monetaris o bancaris. L’elecció es realitza
per un període de 8 anys sense possibilitat de renovació.
- Consell de Govern  format per un Comitè Executiu i pels governadors dels
bancs centrals dels Estats membres.
COMPETÈNCIES
Dins del seu àmbit competencial, té una capacitat informativa important, podent adoptar
actes de dret privat:
a. Reglaments
b. Decisions
c. Recomanacions
d. Dictàmens
Els seus actes normatius estan subjectes al control jurisdiccional del TJUE, i està
legitimat activament per interposar recursos d’anul·lació, sempre que sigui per
salvaguardar les seves prerrogatives, i recursos per omissió davant l’absència d’altres
institucions.
89
90
TEMA 11. EL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UE
El Tribunal de Justicia tiene sede en Luxemburgo. El TJ se caracteriza por ser la

institución que encarna el poder judicial. Esto lo establece el mismo art.19 TUE
“institución que va a garantizar la aplicación i interpretación de los tratados”. Se trata de
una función que no es de carácter unitario sino compartida con los estados miembros.
Estos, con sus propias cortes, también van a aplicar derecho europeo. El mismo precepto
establece que “los estados miembros establecerán las vías necesarias para garantizar una
tutela judicial efectiva del derecho europeo”.
Se creó en el año 1952 pero con el establecimiento de las CCEE en el 1957 pasa a
denominarse Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas (TJCE). El número de
jueces va aumentado a medida que también aumentan el número de estados miembros
de la Unión. En el 1988, se ve la necesidad de crear un Tribunal de Primera Instancia, de
esta manera, el TJ va a resolver en todo caso en apelación. Este TPI se denomina Tribunal
General. En el Tratado de Niza, además considera de crear otras instancias, por este
motivo, se crearon tribunales especializados. En el 2004 se creó el Tribunal de Función
Pública de la UE (hoy día suprimido).
En el Tratado de Lisboa se prevé cambios:
1) Denominación  Tribunal de Justicia de la Unión Europea (TJUE)

2) Extensión de la jurisdicción  el hecho que no existen las CCEE significa un
aumento de las competencias. Los temas PESC es lo único en lo que no puede
entrar.
3) Procedimiento de designación de los jueces  se cambia el estatuto
4) Introducción preceptos  Art.13.1 y 19 TUE; art.251-281 TFUE y Protocolo 3
COMPOSICIÓN
El TJ tiene un total de 28 jueces, uno de cada estado miembro pues todos los estados han
de estar representados en esta instancia (art.19.2 TUE). Los propios estados miembros
acuerda el candidato que consideran óptimo para su representación aunque se requerirá
de la aprobación posterior de este candidato por los demás estados. El periodo de
mandato de estos jueces es de 6 años con posibilidad de renovar tantas veces como se
desee. Con todo, a partir del momento en que se renueva, se va a tener que renovar cada
tres años. La jueza española al TJ es Rosario Silva de Lapuerta.
91
El Tratado de Lisboa introduce la posibilidad de creación de un Comité independiente.

Se trata de un comité técnico que dictamina la idoneidad para los puestos de los
candidatos propuestos por el estado miembro. Entre otros criterios, se exige que tienen
que ser antiguos miembros del tribunal de justicia. Finalmente, el comité emite un
dictamen motivando la idoneidad o no del candidato.
En cuanto al Presidente del TJ, se elige entre los 28 miembros del tribunal. La elección
se hace mediante votación de los jueces y con el sistema de mayoría simple. El cargo de
presidente tiene un mandato de tres años y renovable. Las funciones de la presidencia:
dirección trabajos del TJ, competencias de carácter procesal, representación de la Corte,
etc. En el 2011 se propuso la posibilidad que se designara un vicepresidente pero no se
aprobó.
Los abogados generales son una figura muy importante dentro del TJ porque asisten a
los jueces. Ante casos nuevos o relevantes, los abogados podrán dar su opinión (art.19.2
TUE y art.252). Existe un total de 8 abogados generales, por tanto, no todos los países
tienen abogados generales. Alemania, España, Italia y Reino Unido siempre van a estar
representados, mientras que los otros tres abogados generales serán rotatorios.
Estos abogados presentan conclusiones en asuntos que suscitan cuestiones de carácter

nuevo, pero en ningún caso emitirán una decisión (potestad del tribunal). Estas
conclusiones, emitidas antes de la propia conclusión del caso, no siempre coinciden con
el fallo final de la sentencia. Por tanto, estas conclusiones no son vinculantes.
El Secretario del TJ tiene un mandato de 6 años y ejerce funciones de administración y

finanzas además de la publicación de las sentencias.
ORGANIZACIÓN JURISDICCIONAL
El Pleno se utiliza para los asuntos en los que hay cuestiones muy controvertidas.
Normalmente pero se utilizan Salas de 3, 5 o 13 jueces.
- Sala 3 jueces  se trata de la sala más común y se destina a los asuntos en los
que hay jurisprudencia consolidada
- Sala 5 jueces  casos en los que hay jurisprudencia consolidada pero necesitan
desarrollar un aspecto en concreto
- Gran Sala (13 jueces)  asuntos que no tengan jurisprudencia
- Pleno (28 jueces)  casos excepcionales como, por ejemplo, el cese de algún
miembro
ORGANIZACIÓN ADMINISTRATIVA
92
a. Gabinetes  formados por personas que asisten a los jueces, se trata de una
asistencia administrativa y organizativa
b. Secretaría  formada por el secretario general y secretario adjunto. En la
secretaria existen varias secciones, por ejemplo, la lingüística, logística, archivo y
documentación, etc.
c. Servicios de biblioteca, documentación y informática como en todas
las instituciones
d. Dirección de traducción  se ha de traducir en las 24 lenguas oficiales,
además, del sistema de interpretación simultánea.
TIPOS DE PROCEDIMIENTOS
A modo de ejemplo:
- Cuestión prejudicial  caso en el que un juez nacional le llega un asunto sobre el

que se requiere una interpretación de las leyes europeas, en este caso, se plantea
una cuestión prejudicial ante el TJUE.
- Recuso por incumplimiento  caso en el que no se implementa una Directiva
europea, la Comisión puede interponer un recurso de incumplimiento contra un
estado miembro.
- Recurs por anulación  juez nacional que interpone un recurso porque una
directiva no es válida (normativa europea que en contra del Tratado o la Carta).
- Recurso por omisión  recurso por omisión de la aplicación de una norma
europea
- Recurso directo  particulares o empresas pueden presentarlos
TRIBUNAL GENERAL
El TG era en antiguo Tribunal de Primera Instancia. En el 2015 se vio que el TJ estaba

saturado y, con este objetivo, se pretendía mejorar la actuación judicial y reducir el
trabajo del TJ.
Inicialmente, se estableció una organización con 28 jueces. Con todo, fue este mismo
tribunal el que acabó saturándose. Finalmente se vio que estos tribunales no otorgaban
flexibilizar el trabajo y, además, se previó incoherencia entre el TJ y los tribunales
especializados.
La reforma del 2015 se decidió aumentar el número de jueces, con un total de 56 jueces
en el Tribunal General. De los 21 previstos, de momento, sólo se han nombrado 15. En
2019 se prevé tener ya todos los jueces (9 jueces más). Además, se decidió fusionar el
93
Tribunal de Función Pública con el TG. En el 2016 se aumentaron 12 jueces más con los
7 del Tribunal de Función Pública. El TJ argumenta que esto rentabilizará las cuentas y
disminuirá la demora de los casos.
Los jueces del TG tienen un mandato de tres años renovable. Antes, el TG era la segunda
instancia de los tribunales especializados, mientras que hoy se trata de la primera
instancia antes de llegar al TJ. En el TG no existen los abogados generales.
En el TG no llegan las cuestiones prejudiciales. Por tanto, sus competencias se centraran

en resolver los recursos de primera instancia.
En cuanto al procedimiento, cuando llega un recurso al TG se producen las fases

siguientes:
1) Fase escrita  se redacta las exposición de los hechos de manera exhaustiva,

los motivos del litigio, las alegaciones de las partes constará en un documento
escrito que será posteriormente remitido a los jueces y, en su caso, al abogado
general. Cuando el juez nacional remite la cuestión al juez se deja a los estados
miembros un período de tiempo de dos meses para que puedan aportar sus
aportaciones. De la misma manera, las otras instituciones también podrán
aportar su visión. Con todo se trata de aportaciones no vinculantes.
Posteriormente, se dará la fase de prueba.
2) Fase oral  siempre públicas pero no obligatorias. En las audiencias, el juez
aprovecha para aclarar cuestiones de la fase escrita y, a su vez, da voz a las partes.
3) Conclusión
94
TEMA 13. EL PROCÉS DE DECISIÓ A LA UNIÓ EUROPEA
PLURALITAT DE PROCEDIMENTS I L’ELECCIÓ DE LA BASE JURÍDIC
Complexitat en la presa de decisions ja que:
 En la presa de decisions intervenen molts autors.

 Els tractats també preveuen una pluralitat de procediments (tècnica molt
dispersa). Els tractats van indicant quin és el procediment aplicable a cada article.
Aquesta pluralitat de procediments afecta a 3 fases de qualsevol procediment de
presa de decisions:
o Fase d’iniciativa (posar en marxa el procediment).
o Fase de consulta, abans de prendre una decisió definitiva.
o Fase de decisió definitiva.
Aquesta gran diversitat formal de procediments, segons alguns autors, es justifica en el

tipus de decisió que s’ha de prendre (segons l’abast polític o jurídic corresponents, per
exemple). Pel que fa a la diversitat de procediments legislatius es justifica per una decisió
política, en les diverses revisions dels Tractats es van anar incloent nous procediments
legislatius que van anar donant més competències al PE. Es tracta d’una superposició de
procediments que s’explica per l’evolució paulatina de les competències del PE.
El procediment de presa de decisions és una dels elements principals que caracteritza la

UE. Presenta elements que no existeixen en cap altra institució internacional, aquesta
manera específica de prendre decisions és el que s’ha anomenat “mètode comunitari”
(proposta Comissió i decisió del Consell i PE i per majoria qualificada). Per tant la presa
de decisions no es basa exclusivament en el caràcter intergovernamental com sí passa en
la resta de les OIGs. En els últims anys, arrel de la crisi, alguns autors han considerat que
el paper del Consell Europeu sembla que hagi minvat en pro a una presa de decisions
més tradicional per part dels estats, per tant, consens intergovernamental.
Com es decideix quins són els criteris objectius que determinen el procediment
aplicable?
La base jurídica és un concepte que fa referència a les disposicions legals en els Tractats
que justifiquen la presa d’una decisió. En tant que organització internacional, la UE no
té unes competències il·limitades. Per exemple, la UE no té competència en l’àmbit
educatiu. La base jurídica, a més de fonamentar l’actuació de la UE en les diferents
matèries, preveu quin és el procediment aplicable. Per tant, la fonamentació de la base
95
jurídica determinarà el procediment aplicable. Fins al punt al inici de cada acte s’indicarà
quina base jurídica s’ha utilitzat.
L’art.191 TFUE és el primer dels articles dedicats a la política mediambiental de la UE i

disposa els principis i objectius en aquesta matèria. L’art.192 diu que “el PE i el Consejo
con arreglo al procedimiento legislativo ordinario y previa consulta [...]”. L’art.192.2 diu
que “No obstante, el Consejo por unanimidad con arreglo al proceidmiento legislativo
especial a propuesta de la Comissión previa Consulta al PE adoptarà: [...]”. Per tant, en
funció del contingut de la decisió s’aplicarà un procediment o un altre.
La determinació d’una base jurídica o altre no sempre és fàcil degut, entre d’altres, a
conceptes indefinits com “esencialmente fiscal”. La interpretació del tractat per escollir
el procediment concret és una decisió jurídica que tindrà posteriorment implicacions
jurídiques. Com que la decisió de la base jurídica aplicable és una qüestió jurídica, quan
es consideri oportú, el PE pot impugnar l’acte davant del TJUE. Per tant, el tribunal
considera que la decisió de la base jurídica no pot estar relegada a una decisió
discrecional.
Existeixen també un altre tipus de base jurídiques, les bases jurídiques hortizontals,
la determinació del seu abast és encara més complicat. S’anomenen horitzontals perquè
es poden aplicar en diversos sectors. L’art.114 TFUE diu que “el PE y el Consejo [..]
adoptarán las medidas relativas a la
...
Per tant, es tracta d’una política que preveu el bon funcionament del Mercat Interior. Per
exemple, la Directiva relativa a la protecció d’animals utilitzats per a fins científics. Tot i
que aquesta directiva tractava d’animals, es va considerar que la disparitat de regulacions
estatals en relació a aquest tema podia afectar greument al funcionament del mercat
interior.
EL PROCEDIMENT LEGISLATIU ORDINARI
El Tractat preveu el procediment legislatiu ordinari i també els procediments legislatius

especials. Per tant, hi ha una diversitat de procediment ja que no tots els actes legislatius
estan confeccionats de la mateixa manera.
A. PROCEDIMENT LEGISLATIU ORDINARI
96
L’art.289 TFUE diu “el procedimiento legislavito ordinario consiste en la adopción

conjunta por el Parlamento Europeo y el Consejo, a propuesta de la Comisión, de un
reglamento, una directiva o uan decisión.”
Per tant, aquest precepte posa de manifest:
a) Codecisió: actes adoptats pel PE i Consell conjuntament

b) Iniciativa de la Comissió (els actes s’adopten a proposta d’aquesta institució).
Amb tot, hi ha alguns casos molt excepcionals en els que no hi ha monopoli
d’iniciativa
En aquest procediment, en funció a la base jurídica, també poden haver-hi altres

intervencions. Tot i no estar prevista en l’art.289 TFUE, existeix la consulta al Consell de
les Regions, al Comitè Econòmic i Social o a altres òrgans. S’ha de tenir en compte que
les consultes no són vinculants. Aquesta intervenció es pot donar:
- Consultes preceptives (art.192.1)  obligatòria, de no ser així, l’acte serà nul.

- Consultes facultatives  tot i no exigir-se la consulta, les institucions
consideren convenient tenir l’opinió d’aquests òrgans.
- Actuació d’ofici  el CdR i CES tenen la capacitat d’emetre dictàmens on es
posicionen sobre grans temes.
L’art.294 TFUE conté la mecànica concreta de com arribar a la decisió conjunta del
procediment legislatiu ordinari. Es tracta d’un procediment que s’articula a través del
que s’anomenen diverses lectures o fases. En la fase de la segona lectura, el Comitè de
Conciliació podrà intervenir.
1. Primera lectura  el procediment s’inicia amb una proposta de la Comissió,

és a dir, un projecte articulat. La proposta s’envia simultàniament al Consell i al
PE. El tractat diu que la primera institució que es pronunciarà serà el PE, per
tant, el segon document oficial és la primera lectura del PE. Aquest dictamen es
fa en forma d’esmenes. El tercer document oficial serà la primera lectura del
Consell, si aquesta institució coincideix amb el sentit del PE es podrà adoptar
l’acte, però si està en desacord amb les esmenes del PE, donarà a conèixer la seva
posició. Això exigeix passar a la fase de les segones lectures.
2. Segona lectura  De nou, el PE i el Consell revisaran les esmenes i es tornen a
pronunciar. En aquesta fase, el PE té la facultat de rebutjar l’acte, per tant, el
procediment podria quedar paralitzat si les posicions entre ambdós institucions
són molt allunyades. Si no es dona aquest cas però que tampoc hi ha un acord, es
realitzen de nou les esmenes. En aquest cas es quan el Consell pot convocar el
97
Comitè de Conciliació, es tracta d’un comitè que representa de manera paritària

tant el PE com el Consell i també hi pot participar la Comissió com a mediador.
Si no es consensua cap acord no s’arriba a un acte.
3. Tercera lectura  té un component de ratificació de l’acord adoptat en el sí del
Comitè de Conciliació.
B. PROCEDIMENTS LEGISLATIUS ESPECIALS
EL PROCEDIMENT DE CELEBRACIÓ D’ACORDS INTERNACIONALS
En quant als tractats, hi ha una pluralitat de procediments:
Art. 218 TFUE: preveu com aprova un tractat on és part la UE. Quan la UE vol celebrar
un acord amb un tercer Estat o amb una tercera Organització Internacional. No és una
decisió unilateral de les institucions.
 Primera fase de negociacions:

o Proposta de la Comissió o de l’Alt Representant de la UE pels Assumptes
Exteriors i Política de Seguretat, pels acords de la PESC: s’exigeix que
actuïn de manera conjunta. El Consell autoritzarà l’apertura del
procediment i ha de dir qui negociarà, li donarà unes directrius i assignarà
un Comitè de seguiment. Quan hagin acabat les negociacions, s’entra en
la fase de possible participació de la UE. La decisió final la pren el Consell,
per majoria o per unanimitat, si la UE estarà dins d’un tractat.
o Autorització del Consell: designació del negociador, directrius i
designació de seguiment.
 Participació del Parlament Europeu:
o Aprovació per:
 Acords d’associació d’adhesió al CEDH
 Acords que creen un marc institucional específic.
 Acords que tinguin repercussions pressupostàries
 Àmbits en què s’aplica el procediment legislatiu ordinari.
o Consulta en els altres casos, obligatòria no vinculant.
Decisió de celebració per part del Consell: l’esquema de presa de decisions és: la Comissió
pren la decisió i el Consell l’aprova.
98
TEMA 14. COMPETÈNCIES DE LA UE
ATRIBUCIÓ COMPETÈNCIES
El principi d’atribució de competències és la terminologia que utilitza els tractats així

com l’art.93 CE. La constitució espanyola permet una atribució competencial de l’estat
espanyol a la Unió Europea. Per tant, la UE només pot actuar dins dels àmbits que li han
estat atribuïts en els tractats, per això alguns autors parlen de competències especials.
En alguns casos també es parla de transferència de competències, de fet, la UE té les
competències que els estats li han atribuït en els tractats.
Alguns autors consideren que les competències han estat transferides perquè són les
competències que anteriorment exercien els estats; amb tot, d’altres prefereixen utilitzar
l’atribució de competències perquè n’hi ha de noves que no poden exercir els estats com
és la regulació del mercat interior.
Les competències de la UE estan previstes en l’art.5 TUE: “la delimitación de las

competencias de la Unión se rige por un principio de atribución”.
Les competències de la UE estan delimitades en el Tractat, per tant, ve determinat per la

base jurídica. La UE no pot actuar sense que la seva actuació tingui un fonament legal en
els Tractats. La base jurídica preveu quan pot actuar i l’abast del mateix.
Com articula el tractat aquesta base jurídica?
a) Tècnica funcionalista  determina les competències en relació amb els

objectius. El Tractat no utilitza una tècnica de llista de competències, més pròpia
dels sistemes federals, sinó que es du a terme d’una manera més casuística o
dispersa. La tècnica funcionalista posa en valor els objectius ja que els Tractats
estan dividit en capítols. Per tant, les competències estan en funció del objectius.
Es podrien denominar com competències expresses ja que hi ha un conjunt de
preceptes que atribueixen de manera expressa competències a la Unió. Amb tot,
la determinació d’aquestes competències es du a terme, en molts casos, amb
termes molt amplis que deixen un gran marge d’apreciació. Aquesta
discrecionalitat ha fet necessari la invenció d’una sèrie de principis que ajudin a
delimitar les competències de la UE.
b) Competències implícites  es tracta d’una elaboració que ha dut a terme el
TJ en la seva jurisprudència i idea que, posteriorment, han emprat els
ordenaments interns. Per tant, es tracta d’un concepte que no està previst en els
Tractats. Les competències implícites són aquelles que no estan expressament
99
previstes però es deriven d’una competència prevista en els tractats en la mesura

en que són necessàries per desenvolupar aquests objectius previstos. El TJ ha
acabat preveient un paral·lelisme competencial entre la competència de la UE en
l’àmbit intern per fer-ho en l’àmbit extern per fer efectius els objectius previstos
en els tractats (Conferències AETR: carreteres).
c) Clàusula d’imprevisió (art.352 TFUE) o competències subsidiàries 
aquest precepte actua com a base jurídica però no té un objectiu concret. Per tant,
funciona com una clàusula que serveix com a tancament del sistema
competencial, ja que si les dos darreres tècniques no han previst competències,
el Consell amb unanimitat i la posterior aprovació del PE podrà adoptar-les.
Requisits:
o Que no s’hagin previst competències  via subsidiària
o Requisits materials: “Cuando se considere necesario en el ámbito de las
políticas del tratado para conseguir uno de los objetivos fijado por los
tratados”  l’art.352 s’aplica en el camp de les polítiques i objectius dels
tractats.
o Requisits procedimentals  s’ha de dur a terme per proposta de la
Comissió, unanimitat del Consell i aprovació del PE. Per tant, les tres
institucions de decisió política han de donar el seu vistiplau a la utilització
de l’art.352.
El precepte 352 TFUE ja estava previst en els tractats originaris. El tractat de Lisboa va
afegir unes limitacions per fer-lo més efectiu. Aquesta voluntat de delimitar encara més
aquest article té a veure: 1) raó històrica  hi ha hagut moments que s’ha fet un gran
ús d’aquesta base jurídica i que, per tant, no ha estat excepcional; 2) debat
competencial  des de finals dels anys 90, amb l’augment de l’euroescepticisme, que
existeix un debat sobre les competències de la UE, és a dir, que pot i que no pot fer.
La resposta a la crítica d’aquest sistema competencial expansiu és dir que es tracta d’un
sistema competencial flexible. Per tant, alguns consideren que la UE ha d’estar revestida
d’aquests instruments per tal que pugui respondre de manera més àgil i efectiva als
canvis.
CATEGORIES (arts. 2 i 3 TFUE)
Les competències de la UE no són totes de la mateixa naturalesa. El mateix tractat parla

de categoria de competències. El que diferencia les unes de les altres és la repercussió
d’aquestes competències a les competències estatals.
100
Els arts.2 i 3 TFUE són una novetat del tractat de Lisboa, tot i que relativa, ja que el
concepte de competència exclusiva o compartida ja havia aparegut anteriorment en la
jurisprudència del TJ.
Competències exclusives
L’art.2.1 TFUE diu “cuando los tratados atribuyan a la Unión una competencia
exlcusiva en un ámbito determinado, sólo la Unión podrá legislar y adoptar actos
jurídicamente vinculantes, mientras que los Estados miembros, en cuanto tales,
únicamente podrán hacerlo si son facultados por la Unión o para aplicar actos de la
Unión”.
En competències exclusives, la UE és l’única que pot legislar i els estats només apliquen
la normativa europea. Per tant, la UE suplanta els estats.
1) Establiment de les normes de competència necessàries pel funcionament del

mercat interior
2) Unió duanera
3) Política comercial comuna
4) Política monetària pels estats euro
5) Conservació dels recursos biològics del mar, en el marc de la política de la pesca
Tots aquests àmbits tenen l’element de “necessitat” d’aquesta competència.
Competències compartides
L’art.2.2 TFUE diu que “cuando los tratados atribuya una competencia compartida con
los Estados miembros en un ámbito determinado, la Unión y los Estados miembros
podrán legislar y adoptar actos jurídicamente vinculantes en dicho ámbito. Los Estados
miembros ejercerán su competencia en la medida en que la Unión no haya ejercido la
suya. Los Estados miembros ejercerrán de nuevo su competencia en la medida que la
Unión haya decidido dejar de ejercer la suya”.
En aquests àmbits podran legislar tant la UE com els estats però sempre en la mesura
que la unió no hi hagi entrat. Per tant, a la pràctica la UE desplaça als estats.
1) Mercat interior
2) Política social
3) Cohesió econòmica, social i territorial
4) Agricultura, pesca
5) Medi ambient
101
6) Protecció dels consumidors

7) Transport i xarxes transeuropees
8) Espai de llibertat, seguretat i justícia
9) Recerca, desenvolupament tecnològic
10) Desenvolupament, ajut humanitari
Accions de recolzament, coordinació i complement
L’art.2.3 TFUE “Los Estados miembros coordinarán sus políticas económicas y de

empleo según las modalidades establecidas en el presente Tratado, para cuya definición
la Unión dispondrá de competencia”.
Art.6 TFUE: “La Unión dispondrá de competencia para llevar a cabo acciones con el fin
de apoyar, coordinar o complementar la acción de los Estados miembros”. Es tracta
d’àmbits en que la UE no pot legislar ja que la competència és dels estats. En aquests
àmbits, la UE només podrà complementar amb accions. “Los ámbitos de estas acciones
serán en su finalidad europea:”
1) Protecció i millora de la salut humana

2) Indústria
3) Cultura
4) Turisme
5) Educació, joventut, esport i formació professional
6) Protecció civil
Altres categories
L’art.2 diu “los estados miembros coordinaran sus políticas económicas (...)”. Per tant,
la UE tindrà competències per coordinar polítiques econòmiques però no determina el
seu camp d’actuació.
El mateix passa amb la política exterior, l’art.2.4 TFUE: “La Unión dispondrá de
competencia, de conformidad con lo dispuestos en el TUE, para definir y aplicar una
política exterior y de seguridad común, incluida la definición progresiva de una política
común de defensa”. En aquest sentit, deixa constància que té competència sense deixar
clar en quina mesura.
PRINCIPIS QUE REGEIXEN L’EXERCICI DE COMPETÈNCIES
Els principis es troben a l’art.5 TUE i la seva aplicació es troba desenvolupada en el

Protocol n.2 del tractat.
102
1) Principi de subsidiarietat
No es pot confondre aquest principi amb les anomenades competències subsidiàries.

Alguns autors, quan fan la categorització de les competències, anomenen competències
subsidiàries a les contingudes en l’art.52. Hem fet menció a aquest tipus de competències
com a clàusules de previsió.
El principi de subsidiarietat s’aplica a les competències que no són exclusives, és a dir, a

les compartides. Les competències exclusives són aquelles en que l’actuació està
reservada a la UE, per tant, els estats només intervenen per aplicar la legislació adoptada
per la unió. Pel que fa a les competències compartides, hi poden participar tant els estats
com l’UE, amb tot, no està ben definit en quins casos tenen capacitat ambdues o un com
l’altre. En aquest sentit, el principi de subsidiarietat pretén aclarir o delimitar quan ho
poden fer.
L’art.2 TUE diu que “Los Estados miembros ejercerán su competencia en la medida
que la Unión no haya ejercido la suya”. Per tant, els estats membres només podran
legislar en la mesura que la UE no hagi exercit la seva competència. Aquest precepte
podria donar peu a una actuació continua de la UE que podria deixar fora l’actuació dels
estats en l’exercici de les competències compartides.
Aquest caràcter expansiu de les competències compartides va començar a preocupar a

finals dels anys 80 en context de l’Acta Única Europea. Per tant, es tracta d’un moment
que es comença a fer evident la potencialitat del sistema competencial o vis expansiva de
l’àmbit d’actuació de la UE. A part dels estats tradicionals reticents de la UE també
comença a preocupar a sectors territorials (per exemple, comunitats autònomes, estats
federals) ja que les competències de la UE buidaven de facto les competències territorials,
com per exemple, l’agrícola. A això s’afegeix que aquestes entitats territorials no tenen el
grau d’influència que sí tenen els estats en la UE. Per tant, el impacte sobre les seves
competències és major que la que pateixen els estats en la pèrdua o restricció de les seves
competències. La introducció del principi de subsidiarietat apareix amb el Tractat de
Maastricht com a resultat de la reivindicació, sobretot, dels landers alemanys.
L’art.5.3 TUE diu que “en virtud del principio de subsidiariedad, en los ámbitos que no
sean de competencia exclusiva, la Union solo intervendrá en caso y en la medida en que
los objetivos de la acción pretendida no puedan ser alcanzados por los estados miembros
sino que puedan alcanzarse mejor a escala de la Unión”. La UE només intervindrà quan
hi hagi motius, per tant, que l’acció de la UE serà millor que la puguin prendre els estats
o les entitats territorials dels mateixos. En general, es tracta d’un principi que limita
l’acció dels poders públics i quan han d’actuar dóna preferència a les administracions
103
més properes al ciutadà. Els nivells superiors de decisió només haurien d’intervenir quan
hi hagi motius que justifiquin la major efectivitat en la consecució dels objectius que es
vulguin assolir. L’art.5 estableix que aquests motius tindran justificació: “debido a la
dimensión o a los efectos de la acción pretendida”. Aquesta terminologia però deixa un
ampli marge de discrecionalitat en l’actuació de la UE. La concreció de la seva actuació
es delimitarà en la casuística de cada cas i recaurà en una decisió política.
La indeterminació en l’aplicació d’aquest principi va permetre la creació del Protocol n.2.

El document deixa clar que l’aplicació del principi de subsidiarietat és responsabilitat de
totes les institucions europees, sobretot, de la Comissió. Això és així per la capacitat
d’iniciativa que té aquesta institució. La Comissió està obligada (deure) a justificar que
totes les seves propostes són respectuoses amb el principi de subsidiarietat, fet que es
reprèn en l’exposició de motius dels actes (per exemple, en els considerandos). El TJ és
l’últim garant de l’aplicació d’aquest principi, aquesta garantia jurisdiccional és però
limitada. Existeix poca jurisprudència relacionada en aquest àmbit i, en la existent, el
tribunal ha considerat que no pot entrar a considerar les decisions polítiques. El tribunal
només comprova que les institucions han argumentat de manera suficient l’aplicació
d’aquest principis i que, per tant, no se n’ha fet un ús arbitrari.
El Tractat de Lisboa reforça alguns aspectes del principi de subsidiarietat amb la

introducció dels parlaments nacionals. Alguns estats i entitats subestatals consideraven
que calia millorar l’aplicació d’aquest principi ja que consideraven la decisió de les
institucions europees podien tendir a justificar la intervenció de la UE. Per afegir una
garantia complementària s’ha introduït la intervenció dels parlaments nacionals. El que
introdueix el Protocol és l’obligació per part de la Comissió de que quan envia una
proposta al PE en el que s’ha d’aplicar el principi de subsidiarietat, a més d’enviar-ho al
legislador europeu també s’haurà d’enviar a tots els parlaments nacionals. Aquests
parlaments disposen d’un termini de 8 setmanes per adreçar un dictamen motivat a les
institucions europees que expliqui per què creuen que aquella proposta vulnera el
principi de subsidiarietat. En base al nombre de dictàmens negatius rebuts, el protocol
preveu una reacció per part de la Comissió, la qual haurà de reexaminar la seva proposta
de tal manera que, o bé, la retira, o bé, la reforma. Es tracta del procediment anomenat
“de tarjeta amarilla” perquè obliga a replantejar la proposta però no la paralitza. Si bé,
des d’un punt de vista jurídic, els parlaments nacionals no tenen la potestat de paralitzar
una proposta de la Comissió; des d’un punt de vista política, es pot considerar que les
institucions europees són sensibles a les posicions del parlaments nacionals.
La intervenció dels parlaments es tracta d’un procediment qüestionat per alguns teòrics
perquè s’han identificat diversos problemes: el termini de 8 setmanes resulta escàs; els
104
parlaments acaben entrant en qüestions materials i no tant de l’aplicació dels principi de

subsidiarietat; es prioritzen els parlaments estats als actors subestatals.
2) Principi proporcionalitat
Diferències amb el principi de subsidiarietat:
- S’aplica a qualsevol decisió de la UE, per tant, no es limita a les competències

compartides.
- Es tracta d’un principi que el TJ ha aplicat en la seva jurisprudència des dels
orígens ja que era reconegut com a principi general del dret abans de ser introduït
en els tractats.
L’art.5.4 TUE diu que “en virtud del principio de proporcionalidad el contenido y la
forma de la acción de la Unión no excederán de lo necesario para alcanzar los objetivos
del Tratado”. Per tant, hi ha d’haver una relació entre els objectius que es pretenen assolir
i els mitjans empleats. La UE quan es planteja una acció en relació a un objectiu ha de
buscar la manera menys gravosa pels ciutadans per aconseguir-lo. Per tant, no ha
d’imposar més limitacions o restriccions de les necessàries.
Es tracta d’un principi molt desenvolupat jurídicament tant en els tribunals

internacionals com en els nacionals. Per aquest motiu, el TJ ha fet un ús ben estricte del
control de proporcionalitat en l’actuació de les institucions europees.
105
III. LES FONTS DE L’ORDENAMENT JURÍDIC DE LA

UNIÓ EUROPEA
TEMA 15. L’ORDENAMENT JURÍDIC DE LA UE
L’ordenament jurídic de la UE es pot definir com un OJ autònom i diferent del

internacional i dels nacionals.
En els anys 60, quan es comencen a aplicar els tractats, aquesta delimitació de l’OJ de la
UE no era tan clara perquè hi havia tres OIGs amb capacitat de decidir. S’ha necessitat
una evolució històrica per demostrar que el cas de les CEE eren diferents de la resta
d’organitzacions internacionals.
El TJ ha anat definint l’OJ de la UE en diferents sentències:
- STC Van Gend en Loos del 1963  el TJ va dir que el dret de comunitari es
tractava d’un “ordenament jurídic propi de dret internacional”. Per una banda,
es destaca el caràcter autònom però, per l’altra, se segueix reconeixen la
vinculació d’aquest ordenament amb el dret internacional perquè neix a partir
d’un tractat (no d’una constitució).
- STC Costa c.ENEL del 1964  el TJ diu que es un “OJ autònom que s’integra
en els OJ estatals”. Per tant, continua destacant el caràcter autonom i també
l’especial relació amb els ordenaments interns.
- Dictamen 1991  el TJ diu que els tractats de la UE són “equivalents a una
carta constitucional que estableix una comunitat de dret i un ordenament jurídic
basat en el principi de proporcionalitat, (...)”.
Ens trobem davant d’un OJ autònom, propi i diferent del dret internacional i del dret
dels etats. Les CEE es tracta d’una formulació en clau jurídica que verifica l’aparició d’un
nou fenomen en l’àmbit internacional que no es correspon ni amb un estat ni amb una
organització internacional. Precisament, l’OJ propi és un dels trets diferencials de la UE
en relació amb les altres OIGs.
A més, s’ha de tenir present que aquest OJ té una particular relació tant amb el dret
internacional en la mesura que es un ordenament previst en un tractat internacional i
també en relació amb el dret intern dels estats en la mesura que s’integra en els
ordenament estatals.
106
SISTEMA DE FONTS DE LA UE
En matèria de fonts, no existeix cap precepte en els Tractats que sistematitzi les fonts de
la UE. A més de l’activitat de les institucions i la jurisprudència del TJ, existeixen un
seguit de disposicions que permeten fer aquesta sistematització.
En certa manera, la disposició de les fonts està organitzada amb un criteri jeràrquic.
1) DRET PRIMARI O ORIGINARI
Bloc format pels:
o Tractats originaris (degudament revisats)

o Tractats de revisió
o Actes d’adhesió
El tret que s’ha de destacar és la seva superioritat jeràrquica. Es tractat del dret primari,
per tant, no es pot acceptar cap vulneració dels tractats ni pels estats membres ni per les
institucions de la UE. Per aquest motiu, hi ha un procediment jurisdiccional que en
controla l’actuació. El TJ, per analogia, ha subratllat la funció dels tractats similars a la
d’una carta constitucional en el sentit que són la font suprema que dóna origen a l’OJ de
la UE.
A més, es tracta d’un bloc que presenta una gran complexitat:
a) Pluralitat de normes: tractats (TUE, TFUE i EURATOM), protocols (37) i

declaracions (annexes a l’acte final de la conferència i unilaterals dels estats
membres)
b) Cert grau de diversificació en les obligacions. Per exemple, les excepcions de UK
i Polònia pel que fa l’aplicació de la Carta de drets fonamentals o que, algunes
parts del Tractat, com la zona Shenguen, s’apliquen a alguns estats que no formen
part de la UE, com Islàndia.
A més, es tracta d’un bloc molt heterogeni des de les disposicions de caràcter material en
el desenvolupament de polítiques fins al contingut constitucional dels Tractats.
Pel que fa a l’àmbit d’aplicació dels Tractats, s’ha de tenir en compte:
- Temporal  la vigència dels tractats comença quan han estat ratificats per tots
els estats membres i són d’aplicació il·limitada. Tot i que es permet que els estats
desisteixin aquestes normes  (arts. 53 TUE i 356 TFUE).
107
- Territorial  com a regla general, els tractats i tot el dret europeu s’aplica en el
territori dels estats membres. Excepcions: en el sentit d’ampliar els tractats a
territoris que no formen part de la UE; supressió dels tractats en territoris
(insulars en molts casos) de la UE; d’altres casos hi ha aplicacions parcials 
(arts. 52 TUE i 355 TFUE)
- Personal  la UE no té nacionals (prerrogativa dels estats) sinó que es remet als
estats membres ja que els tractats s’apliquen als nacionals dels estats membres.
Excepcions: vies per ampliar l’aplicació dels tractats a persones que no són
nacionals dels estats membres. Per exemple, en raó de residència com dret de
petició al PE; llibertat de circulació a ciutadans de tercers estats que té com a
fonament un acord internacional d’associació.
Revisió (art.48 TUE)
Des dels tractats originaris s’ha previst la revisió dels tractats. Perdura la idea que els
tractats aglutinen tot el que els tractats volen acordar dins d’un procés conduent a una
Unió cada vegada més estreta (dinàmica pròpia integració europea).
En quant al dret internacional públic, existeixen unes clàusules generals que preveuen la
revisió dels tractats. En el cas de la UE, com que sí que preveu expressament un règim
procedimental de revisió, no s’ha d’aplicar el del dret internacional.
L’art.48 TUE és el precepte que regula el procediment de revisió. Les reformes més
destacables van ser incloses amb Lisboa:
a) Revisió ordinari  preveu la modificació del nucli dur dels tractats.

o Fase institucional  primer moment en que es proposa de manera
formal la revisió. Aquesta fase d’iniciativa està prevista per la Comissió,
qualsevol estat membre i el PE. Lisboa va considerar que el PE com a
institució de legitimitat directa se li havia de reconèixer la capacitat
d’iniciació del procés de revisió.
La proposta es presenta el Consell qui ho ha de notificar als parlaments
nacionals i al Consell europeu. Serà el Consell europeu qui decideix
començar el procediment de revisió dels tractats després d’haver
consultat al PE i a la Comissió. El CE haurà d’adoptar per majoria simple
la decisió d’iniciar el procediment. No s’exigeix una majoria superior
perquè, des d’un punt de vista material, aquesta decisió no tindrà
conseqüències transcendentals, simplement, es tracta d’una qüestió
procedimental.
108
*Quan al Tractat concedeix al CE la capacitat de prendre una

decisió concreta, el mateix text preveu per quina majoria l’haurà
d’adoptar. Per regla general, les decisions les pren per unanimitat.
Posteriorment, el CE haurà de convocar una Convenció composta per

representants dels parlaments nacionals, representants del govern,
representants de la Comissió i representants del [...]. Es tracta d’un òrgan
ad hoc que representa una novetat jurídica introduïda per Lisboa. La
Convenció haurà de crear el projecte de reforma del tractat. No es
necessitarà la convocació de la Convenció quan aquesta decisió estigui
aprovada pel PE. Es tracten de casos específics o menors en els que
existeix de manera prèvia consens entre els estats.
La Convenció té una composició plural. Amb tot, no té capacitat jurídica

ja que només és un òrgan intern encarregat a fer un projecte, però en cap
cas podrà aprovar la modificació.
Amb la redacció del projecte articulat del text i la seva remissió al CIG, es
passa a la fase següent.
o Fase intergovernamental  es convoca la Conferència

intergovernamental (CIG) formada per representants dels estats per tal
d’aprovar el text presentat. Els representants tenen plena capacitat per
aprovar (o no) el contingut del tractat, amb tot, existeix una certa lògica
continuïtat política que fa que els estats acostumin a aprovar la proposta
de la Convenció. L’aprovació del text es du a terme per unanimitat.
Normalment, l’aprovació final es tanca a una reunió del Consell Europeu
per tal de donar el crèdit polític de la decisió.
o Ratificació  per a que el tractat entri en vigor ha d’estar ratificat per

tots els estats membres de conformitat amb el dret intern de cada estat.
La reforma de Lisboa, tenint en compte els problemes de ratificació que
s’havien donat fins al moment, va afegir un últim apartat amb
conseqüències i redacció ambigua: “si transcurrido un plazo de dos años
desde la firma de un tratado modificativo de tratados, las 4/5 partes lo
han ratificado y uno o varios estados miembros han encontrado
dificulades para proceder a dicha ratificación, el CE examinará la
cuestión”  d’aquest precepte se’n desprèn que, si hi ha problemes en la
ratificació d’un tractat de la UE, la UE té capacitat per poder intervenir.
109
b) Revisió simplificada (art.48.6 i 48.7 TUE)  procediment simplificat o

diferent a l’ordinari previst per a alguns casos concrets. Per exemple, en l’àmbit
de ciutadania europea, es preveu que es puguin afegir nous drets de ciutadania
mitjançant un procediment legislatiu especial que consisteix amb una decisió del
Consell, prèvia proposta de la Comissió, i aprovació del PE. Per tant, s’utilitza un
acte legislatiu i no l’art.48 per modificar el tractat.
Aquesta distinció entre revisió ordinària i simplificada constitueix una novetat
introduïda amb el Tractat de Lisboa.
El tractat preveu aquesta revisió com a “procedimientos de revisión
simplificada” i preveu que determinades parts del tractat es revisin de manera
més fàcil. Com a diferència més destacable és que en la fase intergovernamental
i la de ratificació és que es veuen alterades:
- Fase iniciativa: no hi ha canvis
- el CE decideix el contingut de les modificacions dels tractats, per tant,
no es convoca cap conferència de representants ni convenció.
- el CE es pronunciarà per unanimitat, prèvia consulta a la Comissió i
PE i, si és un tema monetari, també al BCE.
Tot i ser un procediment simplificat, la dificultat política del consens
continua estant-hi present. Per tant, tots els estats han de donar el seu
consentiment arribant a un acord.
- “Dicha decisión solo entrarà en vigor, una vez haya sido aprobada por
los estados miembros de conformidad con sus respectivas normas
constitucionales”  no s’utilitza la paraula “ratificació”. S’utilitza
“l’aprovació” per destacar la naturalesa diferent al procediment
ordinari, per tant, els estats decidiran de quina manera aprovaran una
modificació d’aquesta mena. Molts estats opten per utilitzar el mateix
procediment de decisió en dret intern que s’utilitza per ratificar un
tractat confeccionat amb règim ordinari.
Límits materials revisió simplificada:
L’art.48.6 TUE diu que es podran revisar “la totalidad o parte de las disposiciones de
la tercera parte del TFUE relativas a las políticas y acciones internas de la Unión”. A més,
“la decisión contemplada en el párrafo segundo no podrá aumentar las competencias
atribuidas a la Unión por los tratados”. En general, es tractaran de modificacions
tècniques i, per tant, l’abast d’aquest procediment és limitat.
110
Clàusules passarel·la
Les clàusules passarel·la es tracten d’un tipus específic de revisió simplificada. Es troben
previstes en l’art.48.7 TUE per tal de:
1. Modificar el tractat per passar d’un procediment legislatiu especial a un

procediment legislatiu ordinari
2. Modificar el tractat per passar de la regla d’unanimitat del Consell a la majoria
qualificada
Les passarel·les no estan limitades a parts concretes del tractat i es tracten de

modificacions d’abast exclusivament procedimental. De moment, mai s’han fet servir.
2) DRET INTERNACIONAL O OBLIGACIONS INTERNACIONALS
Tipus d’actes:
- Actes de naturalesa convencional  acords internacionals dels quals la UE

en forma part. Per exemple, tractats bilaterals (tractats de cooperació) o tractats
multilaterals (FAO, OMC...). Aquests tractats obliguen als estats i també a les
institucions quan legislen en l’àmbit europeu.
- Actes de dret internacional general  entren dins de les competències de
la UE. En aquest cas, es faria referència a la costum i les decisions obligatòries del
Consell de Seguretat de l’ONU (són aquelles que adopta en virtut de l’art.7
CNNUU). Cas problemàtic: STC TJ sobre el cas Khadi  immobilització d’actius
financers a algunes persones relacionades amb el terrorisme.
Aquests actes es tracten d’obligacions generals o convencionals de la UE i, per aquest

motiu, formen part de l’OJ de la UE. Amb tot, hi ha una sèrie d’actes que tenen una
relació especial amb el dret de la UE però que no són fonts. Es tracten d’actes de dret
internacional celebrats pels estats membres de la UE. Per tant, si bé no són actes de dret
de la UE, el seu contingut i els seus actors, els fan ser actes íntimament relacionats amb
el dret de la UE. Alguns autors, en fan al·lusió amb el concepte de dret complementaris.
Aquesta relació tan estreta cada vegada es posa més de manifest perquè es preveu
l’actuació de les institucions europees. El primer fet que ho constata és que la utilització
d’aquests instruments es remunta als anys 70-80, de fet, els tractats originaris hi havia
un precepte que donava peu a la celebració d’acords entre estats per complementar els
objectius de la UE. Per exemple:
111
- Acords de Shenguen  inicialment, es van pactar entre pocs estats mitjançant

un acord internacional  tan el contingut com els actors estan relacionats amb
el dret de la UE. Amb el temps, aquest acord internacional, com també els acords
de la Haya, s’han convertit en normes de dret europeu.
- Declaracions de Bolonia  són compromisos polítics i no acords
internacionals. Amb tot, els estats utilitzen un acord de dret internacional per
consensuar un seguit de compromisos en l’àmbit educatiu que no forma part del
dret de la UE però hi ha una relació molt clara. El mateix text diu: “facilitar la
creació d’un espai europeu únic pels estudis superiors (...)”.
- Acord entre la UE i Turquia  pacta condicions de retorn de refugiats a
Turquia a canvi d’ajuda financera. Aquest acord està pactat en una reunió del
Consell europeu  des d’un punt de vista formal una part de la doctrina
considera que hauria de ser nul perquè, si es tracta d’un acord internacional, no
s’ha respectat el procediment previst en l’art.218 TFUE; mentre que una altra part
considera que no és un acord jurídic sinó polític, per tant, com a acte polític no
se’n deriven obligacions jurídiques.
- Tractat d’Estabilitat  recull la “regla d’or”, és a dir, l’estabilitat
pressupostària. Es tracta d’un tractat internacional que subratlla que és un acord
entre estats membres de la UE i, a més, que té l’objectiu de millorar la unió
econòmica i monetària.
Conseqüències:
a) Dos institucions de la UE queden fora de joc  PE i Consell

b) Genera complexitat des d’un punt de vista jurídic i, òbviament, conseqüències
polítiques
3) DRET DERIVAT O SECUNDARI (TEMA 16)
En el dret derivat s’inclouen tots els actes adoptats per les institucions en funció del
treball.
ACTES ADOPTATS PER LES INSTITUCIONS DE LA UE EN VIRTUT DELS PODERS

CONFERITS PELS TRACTATS
La diferencia del dret derivat al primari és la relació de jerarquia que té el dret derivat
subordinat al primari. Cada dret té diferent naturalesa en els actes que fa. El primari té
una naturalesa convencional, format pels tractats originaris, en canvi, en el dret derivat,
parlem d’actes per les institucions, és a dir, actes unilaterals.
112
PRINCIPIS GENERALS QUE S’APLIQUEN ALS ACTES DE DRET DERIVAT
- Principi d’atribució
Contingut material  que hi hagi base jurídica que permeti
Elecció del instrument  en alguns casos previst pel tractat / elecció institucions en
funció de l’objectiu que es vulgui assolir.
El principi d’atribució es tracta de la capacitat normativa que tenen reconeguda les

institucions de la UE, no és absoluta, és delimitada i vinculada pel principi d’atribució.
Els tractats reconeixen a les institucions la capacitat d’adoptar actes jurídics (atribució
de competències).
En alguns casos, el tractat no només estableix la competència material, sinó que també
regula directament quins instruments han de fer servir les institucions. L’elecció de
l’instrument vindrà determinada per l’objectiu que vol assumir, quan la institució pugui
escollir-lo.
- Principi de legalitat
Les institucions, a l’hora d’exercir aquesta capacitat normativa, han de respectar el

principi de legalitat.
En quant a la legalitat material, les institucions han de respectar la jerarquia de les

normes. Les institucions no poden contravenir el contingut dels tractats. Per tant, quan
les institucions adopten actes han de tenir en compte també no vulnerar cap Tractat en
els que la UE fos partícip o cap norma de dret internacional.
En quant a la legalitat des d’un punt de vista formal, l’art.296 TFUE imposa unes
obligacions a les institucions en l’exercici del dret derivat:
1. Obligació de motivació  tots els actes han de tenir “considerandos” i “vistos”

on les institucions exposen els motius pels quals les institucions han adoptat
l’acte. El TJ considera que aquesta motivació és fonamental ja que permet
controlar si les institucions actuen en el marc de les seves competències. El
compliment d’aquesta obligació ha de ser completa, per tant, el tribunal entrarà
a considerar si la motivació de l’acte ha estat “suficient”. El TJ podrà anul·lar
l’acte per “motivació insuficient” o “per falta de motivació”.
Per exemple, la Comissió ha de motivar la denegació de les iniciatives legislatives
ciutadanes.
113
2. Obligació de respectar el procediment  si no es respecta el procediment,

l’acte serà nul.
Criteris classificatoris
a) En funció de la tipicitat
o Actes típics  es troben tipificats en l’art.288 TFUE on s’enumeren una
sèrie d’instruments: reglament, directiva, decisió, recomanació i
dictamen.
o Actes atípics  A la pràctica però les institucions adopten altres tipus
d’actes que no apareixen tipificats en els tractats. Tots aquests actes que
també formen part del dret derivat. Es tracta d’un grup molt heterogeni i
extens (per això no els classifica).
b) En funció de l’obligatorietat
o Actes obligatoris  actes vinculants perquè imposen obligacions i que
els estats i els particulars han de respectar: reglament, directiva, decisió.
o Actes no obligatoris  no són vinculants: recomanació, dictamen.
c) En funció de la naturalesa
o Actes legislatius  els actes legislatius seran obligatoris, amb tot,
podran haver-hi reglaments, directives i decisions no legislatives.
o Actes no legislatius  delegats, d’execució, d’altres...
El Reglament
L’art.288 TFUE, es troba dins del Capítol II on es troben disposicions que tenen a veure
amb la funció normativa de les institucions. El precepte tradueix la idea dels pares
fundadors de que els objectius que es volien assolir amb la instauració de les CCEE
exigien un OJ. Van considerar que aquells objectius no s’assolirien a partir de
compromisos polítics o econòmics sinó que s’havia de crear una sèrie d’obligacions
jurídiques.
“Para ejercer las competencias de la Unión, las instituciones adoptarán reglamentos,

directivas, decisiones, recomanaciones y dictámenes. El reglamento tendrá un alcance
general, será obligatorio y directamente aplicable en cada estado miembro”.
Que el reglament tingui abast general significa que els reglaments no tenen destinataris.
El reglament regula un àmbit material de manera objectiva, és a dir, la regulació no
s’adopta en funció de circumstàncies subjectives sinó que es tracta d’una regulació
basada en criteris impersonals. El fet que no tingui destinataris no vol dir que, en un
moment determinat, no puguem identificar els subjectes que es troben afectats per un
114
reglament. Normalment, aquests reglaments afecten a tots els subjectes però hi ha

vegades que, per exemple, poden estar destinats a tres empreses en concret.
El reglament és obligatori en tots els seus elements, per tant, el reglament s’ha de complir
en la seva totalitat. És cert però que en alguns casos els estats han dut a terme una
aplicació parcial però es tracten d’excepcions.
Els reglaments són directament aplicables en tots els estats membres. Això significa que,
a partir de la seva entrada en vigor, automàticament, els reglaments formen part del dret
vigent en tots els estats membres. Si una vegada adoptat el reglament, es publiqués el
reglament dins del butlletí oficial estatal corresponent contravindria les normes
europees ja que podria crear confusió en la determinació de l’entrada en vigor. Aquest
fet no treu que els estats puguin confeccionar normes d’execució del mateix reglament.
Els reglaments s’apliquen directament a partir de la seva entrada en vigor. L’entrada en

vigor dels actes de dret europeu es troba regulat a l’art.297. El precepte diu que els
reglaments es publicaran al Diari Oficial de la UE y “entrarán en vigor en la fecha que
ellos mismos fijen. A falta de ella, a los 20 días de su publicación”.
Els reglaments són un instrument d’uniformització normativa. Quan la UE adopta un

reglament, aquella regulació és idèntica a tota la UE. Per tant, quan es regula un àmbit a
través d’un reglament s’aconsegueix una regulació uniforme a nivell europeu. Per aquest
motiu, també es diu que el reglament és el instrument que té la intensitat normativa més
alta ja que desplaça la capacitat normativa dels estats.
La Directiva
L’art.288 diu que la “directiva obligará al estado miembro destinatario en cuanto al

resultado que deba conseguirse dejando, sin embargo, a las autoridades nacionales la
elección de la forma y de los medios”.
Característiques:
a) La directiva té com a destinataris els estats membres, per tant, no és un acte

d’abast general sinó que està adreçat a un subjecte o uns subjectes concrets. El
supòsit més habitual en que s’aplica la directa, es tracten de directives adreçades
a tots els estats membres. Aquest fet, no exclou, que hi hagi directives adreçades
a un grup d’estats o a un únic estat membre.
b) Les directives són obligatòries  genera obligacions pels seus destinataris. El
contingut o abast de les directives són menors que les del reglament. La directiva
marca únicament un resultat a assolir. Una vegada marcat aquest objectiu, els
115
estats membres tenen un cert marge de discrecionalitat ja que poden escollir la

manera en que l’assoliran. Aquesta llibertat que tenen els estats per escollir els
medis i la forma es troba limitada:
 Del tractat es desprèn que aquesta elecció dels medis i la forma està
supeditada a l’efectivitat de l’objectiu marcat per la directiva. És a dir, no
pot ser utilitzada per desvirtuar l’efectivitat o caràcter obligatori de
l’objectiu. Els medis per tant han de ser els idonis.
 Les institucions europees a vegades adopten directives en les que a l’hora
de prescriure el resultat ho fan de manera molt detallada: fet que limita la
teòrica llibertat dels estats d’escollir els medis i la forma. El TJ ha
considerat que en moltes ocasions l’objectiu a assolir requereix d’aquesta
exhaustivitat. Per tant, la jurisprudència europea deixa en mans de les
institucions decidir el grau de detall de les descripcions del resultat a
assolir.
 La llibertat que tenen els estats per assolir l’objectiu es circumscriu a un
període de temps. Per tant, des d’un punt de vista temporal, la llibertat
dels estats també es troba limitada pel període temporal marcat per les
directives. No és freqüent però també hi ha la possibilitat d’anar assolint
l’objectiu en dos terminis diferents.
 Quan la UE adopta una directiva, aquesta obliga als estats a assolir un
resultat. Els estats dins del termini han d’adoptar unes normes internes
determinades, les quals s’aplicaran a tots els ciutadans del país.
o Entrada en vigor directives (art.297) quan la directiva estigui
adreçada a tots els estats “entraran en vigor en la fecha que ellos
mismos firmen o a falta de ella a los 20 días desde su publicación”
en el Diari Oficial. Quan hi ha una directiva està adreçada a un
grup d’estats, entrarà en vigor en el moment en que es notifiqui als
estats que són els destinataris de la normativa. A partir de
l’entrada en vigor, la directiva es converteix en un acte vigent i
comencen a tenir efectes les obligacions.
o Transposició de la directiva  quan els estats es troben dins del
període per escollir els medis i la forma dins de la normativa
interna. Amb tot, la normativa serà vigent en el moment en que
els estats finalitzin hagin decidit la forma i medis corresponents.
Per tant, tot i que la directiva és vigent i produeix obligacions en
un moment anterior, els efectes d’aquestes obligacions no es faran
efectives fins el moment en que finalitzi el període que tenen els
116
estats per decidir la forma i els medis per assolir l’objectiu. S’ha de
tenir en compte que l’entrada en vigència de les directives pot
diferir entre els estats, precisament, la vigència de cada directiva
començarà en el moment en que es finalitzi aquest procés de
transposició de manera individual de cada estat.
 S’ha constatat que el principal motiu d’incompliment de les
normatives és que els estats no duen a terme l’elecció de la forma
i els medis en la normativa interna. En front aquest fet es preveuen
sancions que acostumen a ser econòmiques. El Tractat ha adoptat
instruments per dissuadir aquesta pràctica dels estats.
 La directiva és un instrument d’harmonització de legislacions  es tracta
d’un instrument de legislació indirecta o de legislació en dos passos. A
diferència dels reglaments, hi ha una primera intervenció de la UE que
fixa els objectius i una segona intervenció en que intervenen els estats.
Això permet que les regulacions internes difereixin per la naturalesa de la
directiva, per tant, pot haver-hi diversitat de legislació. L’element comú
serà que totes aquestes legislacions compleixen una sèrie de requisits que
permet afirmar l’objectiu o resultat de la directiva (per exemple, la
seguretat en la comercialització de les joguines / els requisits aplicables
als marcs pressupostaris dels estats membres).
 La directiva obliga els estats membres a comunicar l’adopció de la
directiva a la Comissió Europea una vegada finalitzat el període de
transposició.
La Decisió
L’art.288 diu que “la decisión será obligatoria en todos sus elementos. Cuando designe
destinatarios solo será obligatoria para estos,
 Es tracta d’un instrument molt heterogeni ja que pot tenir diferents funcions i
característiques. Aquesta heterogeneïtat es podria dir que és sobrevinguda ja que
ha estat la pràctica de les institucions el que ha permès consolidar les decisions.
 La decisió és un acte obligatori en tots els seus elements, és a dir, en tot el que
regula.
 Existeixen decisions d’abast general i decisions amb destinataris  els
destinataris poden ser persones físiques, persones jurídiques o estats. Les
decisions que no tenen destinatari es troben en l’àmbit institucional (per
exemple, crear un nou òrgan). Per tant aquells actes que no encaixen amb la
117
funció reguladora dels reglaments, s’adopten mitjançant una decisió. En la

regulació de la PESC, el tractat permet a les institucions que adopten actes
jurídics obligatoris sense que aquests tinguin una naturalesa jurídica, per tant, el
tractat preveu que tots els actes que s’adoptin en l’àmbit de la PESC tindran forma
de decisió.
Les Recomanacions i els Dictàmens
L’art.288 TFUE es limita a dir que “las recomendaciones y los dictámenes no serán
vinculantes”.
L’absència d’obligatorietat no s’ha de confondre amb una absència de qualsevol mena

d’efectes jurídics:
a) Poden tenir efectes en quant a la interpretació, és a dir, els estats poden no aplicar
directament la recomanació sinó que mitjançant la interpretació del dret intern
aplicaran la recomanació.
b) Poden tenir efectes com a actes d’un determinat procediment  la CE motiva en
un dictamen la infracció que, per exemple, hauria comès un estat. Com a tal, el
dictamen no serà vinculant però l’estat serà conscient que aquest document serà
l’antesala d’una demanda davant del TJ. És més, per presentar una demanda, la
formulació d’un dictamen per la CE és requisit previ. No només és un acte previ
de la demanda sinó que el contingut del dictamen fonamentarà el contingut de la
mateixa demanda.
La CE és la institució que més dictàmens adopta i serveixen per recollir la seva posició.
En canvi, el Consell és la institució que més ús ha fet de les recomanacions en el sentit
d’encoratjar els estats d’avançar en una línea determinada, per exemple, en les polítiques
socials.
Actes atípics
- Heterogeneïtat de la forma i el fons d’aquest tipus d’actes  producte de la

pràctica institucional. Des dels anys 60, es constata que les institucions, a banda
d’utilitzar els actes típics, també n’han utilitzat d’altres. Per exemple, quan el
Consell aprova unes conclusions o quan la CE formula una comunicació. Es
tracten d’actes de dret derivat que no es corresponen amb l’art.288 TFUE.
Dins del actes atípics també s’han d’incloure actes que coincideixen amb el nom però que
no es corresponen amb els actes previstos en l’art.288. Per exemple, els reglaments
interns de les institucions.
118
- Es pot afirmar que en la gran majoria no són actes obligatoris, però

l’obligatorietat d’aquests actes no es pot excloure d’entrada. El TJ diu que a l’hora
de valorar un acte lo important és el seu contingut i objectius, no la forma que les
institucions li hagin donat.
Distinció entre actes legislatius i no legislatius
Abans del Tractat de Lisboa no hi havia cap referència a la naturalesa legislativa de la

UE. Només hi havia un precepte que parlava dels reglaments però no de la diferent
tipologia. Quan l’OJ es va començar a posar en marxa, el TJ va considerar que s’havia de
constatar que aquests actes (obligatoris) complien diferents funcions i, per tant, tenien
diferent naturalesa.
A vegades per la implementació dels reglaments necessiten d’una altra norma jurídica
general europea. Per a fer-ho, les institucions adopten un altre reglament. Per tant,
mentre un es tracta d’un reglament d’execució i l’altre habilitant. Quan hi ha un
reglament que aplica o desenvolupa un altre reglament hi ha una relació de jerarquia.
Com que aquesta situació no estava regulada en els tractats, al llarg dels anys es va
considerar que s’havia de diferenciar entre els reglaments de caràcter legislatiu i els que
caràcter executiu. Amb la voluntat de sistematitzar els actes legislatius, el Tractat
constitucional va proposar distingir, en primer terme, els actes legislatius dels no
legislatius. En aquest sentit, va començar a parlar de les lleis europees, les lleis marc,
reservant els reglaments per als actes d’execució de les lleis. Amb el fracàs del Tractat
institucional, aquesta conceptualització no va entrar en vigor.
A pesar de la desaparició d’aquesta terminologia, els firmants del Tractat de Lisboa van
considerar que era important mantenir la distinció entre actes legislatius i els no
legislatius. En aquest sentit, l’art.289 TFUE clarifica la doble naturalesa dels actes. La
distinció no recau en la forma, sinó en la naturalesa del contingut.
L’art.289.3 diu que “los actos jurídicos (se suposa que són els obligatoris) que se
adopten mediante un procedimiento legislativo constituirán actos legislativos”.
Consideracions:
 El precepte parla de procediment legislatiu sense especificar. Per tant, seran actes
legislatius tant els que s’hagin adoptat per procediment ordinari com els que
s’hagin adoptat per procediment especial.
 La base jurídica permet a les institucions saber en quins casos aplicar el
procediment legislatiu, fet que donarà lloc a la creació d’un acte legislatiu.
119
 La definició tracta d’aspectes procedimentals i no de contingut. Amb tot, es pot

derivar que, de fet, es pot utilitzar un criteri material: els actes legislatius són
també aquells que regulen els principis essencials de la regulació.
En quant als actes no legislatius, el Tractat els menciona en els arts.290 i 291 TFUE.
Ambdós estan definits i regulats en el tractat, on es destaca la seva naturalesa no
legislativa.
1) Acte delegat: l’art.290 TFUE diu que “un acto legislativo podrá delegar en la
Comisión los poderes para adoptar actos no legislativos de alcance general que
completen o modifiquen determinados elementos no esenciales del acto
legislativo”. El fet que completin o modifiquin un acte legislatiu fa que, part de la
doctrina, consideri que aquests actes són quasi legislatius. A més, la funció
d’aquests actes només pot afectar a elements no essencials de la regulació.
L’apartat tercer del precepte introdueix que “en el título de los actos delegados
figurarà el objetivo del acto delegado”, aquest fet ajuda a clarificar la forma dels
actes.
2) Acte d’execució: en quant al contingut, l’art.291 TFUE diu que “cuando se
requieran condiciones uniformes de ejecución”. Per tant, no es delimita el
contingut d’aquests actes. Si bé en alguns casos la distinció entre actes delegats i
executius és clara, aquesta indeterminació a vegades crea ambigüitats. El TJ ha
considerat que quan la distinció no és clara, les institucions tenen un marge de
discrecionalitat. En general, els actes d’execució tenen un caràcter més tècnic que
els actes delegats.
Igual que en els actes delegats, l’últim apartat dels actes d’execució afegeix que
“en el título de los actos de ejecución tendrá que figurar que son actos de
ejecución”.
Quan es du a terme un repàs de tot l’articulat del Tractat es constata que hi ha unes bases
jurídiques que permeten, normalment, al Consell adoptar un acte jurídic obligatori, però
que no es diu que requereixin d’un procediment legislatiu: “el Consejo adoptará
reglamentos [...]”. Per tant, tot i estar en el primer nivell, no són actes legislatius perquè
els casos en que es dona aquests actes desenvolupen elements molt tècnics, en cap cas,
elements essencials (“garantizar la cooperación administrativa [...]). Pel que fa a la
doctrina, alguns autors parlen dels actes innominats i d’altres parlen d’actes
reglamentaris.
4) PRINCIPIS GENERALS DEL DRET
120
 Valor jurídic que informa de tot el OJ de la UE i que, moltes vegades, se situa en

la mateixa posició que el dret primari.
121
TEMA 17. EL DRET NO ESCRIT
El dret no escrit és o no font de dret de la UE?
COSTUM
El dret no escrit aboca la idea de dret no codificat. El tractat no anomena enlloc la paraula
costum i, ara per ara, el TJ mai ha basat cap decisió en el costum.
Una posició doctrinal considera que el fet que el TJ no l’hagi utilitzat no significa que el
costum no pugui ser font de dret de la UE; una altra posició considera que donat que és
un dret jove i donat que en tota la jurisprudència no s’ha utilitzat mai exclou o fa poc
favorable que el costum sigui una font d’obligacions en la UE.
JURISPRUDÈNCIA
Considerar o no la jurisprudència com a font de dret es tracta d’un debat històric i no

només en seu de la UE: Els jutges creen o apliquen dret?
Deixant a banda aquesta discussió doctrinal, s’ha de fer palès que el TJ ha tingut una
tasca essencial a l’hora de definir els principis i l’estructura de l’OJ europeu i això fa que
sigui especialment rellevant, sobretot, en l’anomenada “jurisprudència constitucional”.
PRINCIPIS GENERALS DEL DRET
Es tracta d’una categoria molt important dins del dret europeu. El TJ ha fet un ús des del
punt de vista quantitatiu molt rellevant ja que en quasi totes les sentències se’n fa ús. A
més, els principis han tingut també una incidència qualitativa important en el OJ
europeu. L’exemple més visible és que la primera protecció dels drets humans apareix
plantejada en termes jurídics precisament per una sentència del TJ.
 La conceptualització dels principis generals del dret és complicada per l’extensa

doctrina existent.
 La metodologia que utilitza el TJ per donar contingut als principis generals del
dret (categoria abstracta) és la mateixa jurisprudència. El TJ, per afirmar que la
seguretat jurídica, per exemple, és un principi gral. del dret, utilitza:
o El propi dret de la UE, és a dir, el dret escrit  inducció o interpretació
de les disposicions concretes dels tractats.
o Els principis endògens  el TJ mira el dret internacional o dret intern,
és a dir, s’inspira en els principis generals comuns dels estats membres o
del dret internacional. En aquests casos, el TJ no està aplicant l’OJ intern
o internacional sinó que el tribunal formula un principi propi de la UE.
122
 Funcions que atorga el TJ als principis generals del dret:

o Funció interpretativa  aquests principis es projecten en tot l’OJ de
la UE, inclús, sobre els tractats.
o Funció supletòria ús dels principis de manera subsidiària quan no hi
ha dret escrit.
o Funció de control de legalitat  Els principis generals del dret és una
font de validesa dels actes de dret derivat. Per aquest motiu, el TJ no
admet que les institucions legislin en contra dels principis generals del
dret.
123
IV. DRET DE LA UE I ELS ORDENAMENTS JURÍDICS

DELS ESTATS MEMBRES
TEMA 18. ELS PRINCPIS QUE REGEIXEN LES RELACIONS

ENTRE EL DRET DE LA UE I ELS DRETS INTERNS
 Principi bàsic d’integració: el dret de la UE forma part dels OJ interns, per tant,
no és un dret aliè.
 La integració de les normes de la UE en els OJ interns es basa en principis
elaborats pel Tribunal de Justícia de la UE. Els principis utilitzats en la
jurisprudència (efecte directe, primacia, responsabilitat de l’estat en cas
d’incompliment, etc.) no es troben definits en els tractats.
 La integració jurídica com a principal garantia de l’aplicació del dret de la UE.
Això permet que els drets dels particulars estiguin efectivament protegits i
garantits per aquests principis. Es dona resposta jurídica per a que, des de la seva
entrada en vigor, aquestes normes es puguin complir i que el particular els pugui
exigir davant dels tribunals nacionals.
 Importància del jutge intern en l’aplicació d’aquests principis. El jutge intern és
qui aplica judicialment el dret de la UE. De fet, el jutge intern pot suspendre el
procediment intern per preguntar al legislador europeu sobre l’aplicació
d’aquests principis.
1) APLICABILITAT IMMEDIATA
Les normes de dret comunitari adquireixen de manera automàtica, per sí mateixes,

estatus de dret vigent en els ordenaments estatals sense necessitat de que s’adopti cap
normativa nacional de recepció.
No ens ha de confondre el fet de que les normes de dret europeu tenen naturalesa diferent
i, algunes d’elles, per produir efectes requereixen de l’actuació dels governs nacionals.
Per exemple:
- Els tractats de la UE per a que entrin en vigor requereix la ratificació dels estats i
només entren en vigor quan compten amb la ratificació de tots els estats
membres. Aquesta ratificació és un acte previ per a que puguin entrar en vigor
però no es tracta d’un acte de recepció. Una vegada el s’ha produït la ratificació,
els tractats entren en vigor de manera automàtica (sistema de monista).
124
- Les directives són una norma de legislació indirecta dirigides als estats i que
tenen com a objectiu assolir els resultats que la mateixa recull. L’acció d’aplicació
de la directiva mitjançant la creació de legislació no es tracta cap acte de recepció
ja que la directiva entra en vigor en el moment que la mateixa disposa i de manera
automàtica passa a forma part de l’OJ intern.
Efecte directe
Fa referència als efectes que tenen les normes del dret de la UE als particulars. El dret de
la UE crea drets i obligacions directament pels particulars, els quals es poden invocar
davant d’un jutge intern.
La primera vegada que el TJ va parlar de l’efecte directe va ser amb la STJCE Van Gend
en Loos (1963). Amb aquesta sentència, el tribunal va considerar que l’art.12 TUE era
d’aplicació directa i que el govern intern l’havia d’aplicar.
 “La Comunidad constituye un nuevo orden jurídico de derecho internacional, en

cuyo beneficio los Estados han limitado, aunque de manera restringida, sus
derechos soberanos y cuyos sujetos no son solamente los Estados miembros, sino
también sus nacionales”  el TJ es vol separar del paradigma del dret
internacional dient que la UE constitueix un nou OJ dins del dret internacional i,
en quant a la subjectivitat, estableix que els ciutadans també són subjectes de
dret. El TJ aplica una interpretació sistemàtica i teleològica del tractat en tant que
un dels objectius dels tractats és crear un mercat comú on hi intervenen no només
els estats sinó que també les persones físiques. Per tant, considera que no seria
lògic excloure els particulars dels efectes del dret de la UE.
En aquest punt, ja es denota que el TJ treballa per garantir l’efectivitat de les normes de
dret europeu. Per tant, el tribunal considera que cal garantir que els compromisos
jurídics creïn efectes. L’efecte directe implica que els particulars tinguin un instrument
judicial (recurs) per demanar al jutge que se li apliquin els drets emanats de l’OJ europeu.
El principi general és que les normes de la UE tenen efecte directe. Amb tot, no sempre
és així ja que dependrà del contingut de la mateixa norma. Al llarg de la història, el
tribunal ha anat elaborant una jurisprudència on ho ha anat delimitant. Per tal que una
disposició de dret de la UE pugui tenir efecte directe, el TJ estableix que ha de complir
amb tres requisits:
1) Incondicional  norma que no estigui subjecta a cap reserva. Per exemple,

condició temporal (“durante el período de x...”).
125
2) Suficientment precisa  del tenor de la norma se n’ha de despendre

clarament el dret i l’obligació que regula, és a dir, ha de tenir un mandant
imperatiu. Per tant, les normes que defineixin principis generals o abstractes
difícilment tindran efecte directe.
3) Complementa i jurídicament perfecta  per tant, normes que no deixin en
mans del legislador, tant europeu com nacional, un marge de discrecionalitat pel
seu desenvolupament.
Per exemple, l’art.18 TFUE té efecte directe però l’art.19 TFUE no perquè se’n deriva una
obligació genèrica i perquè deixa en mans del legislador adoptar accions.
La jurisprudència del TJ ens porta també a fer una distinció entre els tipus d’efectes
directe:
a) Efecte directe vertical  quan el litigi enfronta un particular i una autoritat

estatal.
b) Efecte directe horitzontal  quan el litigi enfronta un particular i un privat.
Per exemple, en casos de discriminació per sexe en una relació laboral.
Existeixen normes que poden tenir efecte directe vertical i horitzontal conjuntament,
mentre que n’hi ha d’altres que només tenen efecte directe vertical.
En quant a l’efecte directe dels diferents tipus de normes de dret europeu, el cas rellevant
és de les directives. La resta de normes de dret europeu no suposen cap problemàtica
perquè existeix jurisprudència suficient del TJ. En un primer moment, pot semblar que
la naturalesa de les directives negui l’efecte directe sobre els ciutadans.
- STJCE Van Duyn  UK va denegar la residència a una senyora en base a un

article per lluitar contra les sectes. El TJ va considerar que les directives sí que
tenen efecte directe perquè les directives són obligatòries i, a més, tenen efecte
útil. El TJ va considerar que si els particulars no podien invocar els drets sorgits
de les directives s’estaria invalidant l’efecte útil de l’obligatorietat de la norma.
L’efecte directe de les directives neix en el moment en que s’ha finalitzat el termini de
transposició perquè sinó no es compliria el requisit de que fos una norma incondicional.
- STJCE Ursula Becker  el TJ va destacar el caràcter excepcional de l’efecte

directe de les directives. És a dir, el tribunal va aclarir que es pot parlar de l’efecte
directe només en els casos d’incompliment per part dels estats. Per tant, si els
estats adopten bé les normes europees mitjançant la transposició, els particulars
no haurien d’invocar els seus drets davant d’un jutge.
126
- STJCE Marshall  el TJ va dir que les directives no podien tenir efecte directe
horitzontal.
El principi de l’efecte directe no sempre garanteix que els drets que estan protegits per la
norma comunitària puguin ser garantits pels tribunals ordinaris estatals. Això és així
perquè les directives no poden tenir efecte directe perquè estan destinades als estats. Per
donar més garanties el Tribunal va crear el principi d’interpretació conforme i el principi
de protecció dels estats.
- STJCE Marleasing  principi d’interpretació conforme litigi entre dos

societats alimentaries sobre les causes de nul·litat d’una d’aquestes societats
anònimes (contracte sense causa). Els jutges interns han de fer el possible per
interpretar la norma d’acord amb la directiva per garantir els resultats que la
mateixa directiva vol assolir. Límits principi:
o No es pot fer una interpretació contrària al que diu la Llei interna
o No es pot obligar al jutge a què amb la interpretació conforme acabi
vulnerant principis generals del dret.
 Principi de responsabilitat de l’Estat: (STC Francovich, cas de no
transposició d’una Directiva que regula les situacions que es deriven pels
treballadors en cas d’insolvència de l’empresari).
Determinats incompliments del dret de la UE per part dels Estats poden generar
el deure d’indemnitzar als particulars afectats. Els Estats membres estan obligats
a crear un fons de garantia que pugui fer front al pagament d’aquests salaris. El
Tribunal va diré que es tractava d’un incompliment de la directiva perquè l’Estat
hauria d’haver fet la transposició de la Directiva, de manera que l’Estat és
responsable d’aquest incompliment que ha generat uns danys, de manera que
l’Estat està obligat a reparar els danys causats(indemnitzar). Els Estats són
responsables dels incompliments del dret de la UE i estan obligats a reparar les
conseqüències que es deriven d’aquests incompliments.
La STC Brassaire i Factortame va resoldre els dubtes derivats de l’anterior

sentència. El que estava en joc era l’incompliment d’una disposició del Tractat
(no d’una Directiva).
o El principi de responsabilitat de l’Estat no és un principi subsidiari de

l’efecte directe, el que compte és que hi hagi hagut un incompliment de
qualsevol norma de dret de la UE.
127
o Amés, va dir que tampoc importa quin hagi estat l’origen d’aquest
incompliment en l’àmbit Estatal.
o S’han de donar 3 requisits:
 Que la norma comunitària tingui per objecte conferir drets als
particulars.
 Que la violació sigui suficientment caracteritzada, és a dir, que hi
hagi algun element que faci que aquest incompliment pugui ser
explicable per motius justificats. Això ho decideix el jutge intern.
 Que existeixi una relació de causalitat directa entre la infracció
estatal i el perjudici sofert pel particular.
Els jutges interns determinen la quantia de les indemnitzacions, que han de ser
proporcionades, efectives i en el càlcul s’ha de comptar no només els danys soferts, sinó
el lucro cesante.
El principi d’efecte directe, el que es demana és que s’apliqui una norma de dret de la UE,
en canvi, en el principi de responsabilitat de l’Estat es demana una indemnització pel
dany sofert.
1. LA PRIMACIA
El principi de primacia diu que en cas de contradicció entre una norma interna i una
norma de la UE, ha de prevaldre la norma de la UE. És un principi de solució de
conflictes. Quan hi ha una contradicció entre 2 normes aplicables al cas, una de dret
europeu i l’altre de dret intern, s’ha d’aplicar la norma de dret europeu en virtut d’aquest
principi.
 Fonamentació: STC contra ENEL:

o Comunitat dotada de “poders reals nascuts d’una limitació de
competències o d’una transferència d’atribucions dels Estats a la
Comunitat”. El Tribunal mai ha formulat el principi de primacia en
termes de jerarquia, sinó que és una qüestió de competències.
o “Sorgit d’una font autònoma, el Dret nascut del Tractat no podria, doncs,
per raó de la seva naturalesa especifica original, deixar-se oposar
judicialment un text intern de qualssevol classe que sigui, sense perdre el
seu caràcter comunitari i sense qüestionar-se la seva base jurídica mateixa
de la Comunitat”.
 El tribunal esta pensant en la primacia com una regla de conflicte
adreçada al jutge.
128
 Fa una formulació absoluta de la primacia

 És un principi existencial del dret de la UE, sense primacia no hi
hauria dret de la UE.
 Límits: la posició dels tribunals constitucionals. La norma superior del seu OJ
és la Constitució, de manera que no poden permetre que s’apliqui cap norma
contraria al Constitució. Aquest conflicte es resol per la pràctica dels tribunals
constitucionals, que fan una interpretació que intenta donar una coherència al
dret de la UE i al sistema constitucional, i el TJ fa el mateix.
 Conseqüències de la primacia:
o La primacia exigeix als jutges interns la inaplicació de la norma interna
contrària. I aquesta inaplicació la pot fer qualssevol jutge.
o La primacia és una garantia mínima: el jutge no aplica la norma en el cas
concret, però no es deroga.
o Adopció de mesures cautelars.
La no aplicació de la norma interna contrària: STJE SIMMENTHAL de 9 de

març de 1978
En aquesta sentència estava en joc una llei italiana contraria als tractats, llei que en virtut
del principi de primacia no es podia aplicar, però la empresa es va trobar amb què
aquesta sentència no tenia conseqüències perquè l’administració de duanes que havia de
prendre els pagaments rebuts indegudament, no podia deixar d’aplicar la llei.
El TJ diu que aquesta norma s’ha de deixar sense aplicar, i no s’ha d’esperar al legislador
ja que immediatament qualsevol jutge la pot deixar sense aplicació. Aquesta sentència
dona mols poders als jutges.
La primacia com a garantia mínima: STJC comissió contra Itàlia de 15 de

novembre de 1986
Es va considerar que hi havia una norma a l’OJ que era contrària al dret comunitari. El
TJ va dir que el fet de què estigui en vigor una norma contrària al dret de la UE, és un
incompliment. Conseqüències d’aquesta sentència:
 Jutge que no l’aplicarà

 Legislador que ha de modificar la llei, ha de canviar-la.
L’adopció de mesures cautelars
129
La preocupació del TJ és garantir la plena efectivitat i compliment de la UE i això té una

dimensió que afecta al legislador, però, sobretot, una dimensió judicial, perquè és la
única que dona protagonisme als particulars afectats.
El TJ el que fa és donar instruments a Ordenaments jurídics interns per poder garantir

la eficàcia del dret de la UE als Estats membres. Ha intentat donar el màxim
d’instruments possibles (garantir que quan una norma de la UE exigeix uns drets, que
s’han de respectar).
130
TEMA 19. LA APLICACIÓ LEGISLATIVA I

ADMINISTRATIVA DEL DRET DE LA UE
1. DIFERENTS NIVELLS D’APLICACIÓ
Quan parlem d’aplicació d’una norma jurídica podem distingir aquests nivells:
a) Normativa: adopció d’actes normatius d’abast general

b) Administrativa: aplicació individual
c) Judicial:
En els 3 àmbits s’ha de partir de la premissa de què la opció que fa la UE ho fa per la

descentralització, és a dir, l’aplicació la realitzaran els Estats, perquè la UE no ha
desenvolupat una administració per tot el territori. Ja que es pensa que l’OJ comunitari
forma part de l’OJ vigent. No és necessari que la UE s’ocupi de tot, sinó del més necessari.
2. DESCENTRALITZACIÓ IMPERFECTA DE L’APLICACIÓ DEL DRET DE LA UE
Descentralització imperfecta en el sentit de què no és absoluta, ja que hi ha casos en què

qui aplica el dret de la UE és el TJUE.
Aplicació per part de les institucions europees
 Només en els casos previstos en els tractats: comissió (comitologia): els

tractats han previst que quan hi hagi un element que requereixi que l’execució
sigui idèntica en tot el territori de la UE, sigui la Comissió ¡, que tindrà
competències d’execució, i aquesta estarà sotmesa a uns procediments de
comitès. Hi ha un tipus de normativa molt extensa per desenvolupar les
polítiques comunitàries que són les directives que exigeixen una activitat
normativa per part dels Estats.
 Aplicació per part dels Estats membres: l’administració i els jutges interns
són també administració i justícia comunitària (integració).
3. PRINCIPIS QUE REGEIXEN LA PARTICIPACIÓ ESTATAL EN L’APLICACIÓ

DEL DRET COMUNITARI
Principi de col·laboració cooperació lleial: art. 4 TUE
Aquest article es va utilitzar per fonamentar la responsabilitat dels Estats. els Estats
membres adoptaran totes les mesures generals o particulars per assegurar el compliment
de les obligacions adoptades per la UE.
131
Conforme al principi de cooperació lleial, la UE i els Estats membres assistiran

mútuament en el compliment de les missions derivades dels tractats. Els Estats membres
han d’adoptar les mesures generals o particulars apropiades per assegurar el compliment
de les obligacions derivades dels tractats o resultants dels actes de les institucions de la
UE.
Principi d’autonomia institucional i procedimental
 L’aplicació del dret de la UE es fa en funció de l’OJ intern. La UE ha de respectar

la organització política i jurídica de cada Estat, sempre que aquest OJ intern
garanteixi l’efectivitat del dret comunitari.
 Capacitat de determinar les autoritats internes competents i els procediments,
sempre que garanteixi l’aplicació efectiva.
Conseqüència d’aquest principi: sistema d’execució asimètric dret comparat. Si

una execució és feta pels Estats, cada execució serà diferent. El que sí que ha de ser
idèntic és la finalitat de l’aplicació, però la forma de garantir l’aplicació no serà igual en
tots els Estats membres.
4. L’ESTAT ESPANYOL
La intervenció ve donada per la Constitució Espanyola i l’àmbit que regula la norma

comunitària. Si és una norma comunitària que entra dins de la potestat reglamentaria
era el poder executiu qui hauria d’intervenir en l’aplicació del dret de la UE per:
a) La pròpia naturalesa de l’activitat: els Estats estan executant la norma ja creada

per la UE, però és més apropiat que intervingui el poder executiu.
b) El procediment legislatiu és un procediment més llarg: es tracta d’aplicar la
normativa comunitària d’una forma més o menys ràpida.
c) El poder executiu dels Estats està en una posició millor, en la mesura en què ha
participat en la seva elaboració.
Hi ha un límit inestable, perquè si una norma comunitària està reservada per la llei,
necessita la intervenció del legislador. Això es soluciona amb el Decret Llei: el poder
executiu pot adoptar normes amb rang de llei.
Al Parlament hi ha una Comissió mixta perla UE, que és la que centralitza totes les
qüestions que tenen a veure amb l’aplicació legislativa del dret de la UE. Es seguidament
ascendent i descendent de totes els qüestions relacionades amb la UE.
Distribució territorial: participació de les CCAA (vertical)
132
Absència de regulació constitucional: no entra dins del camp d’aplicació de l’art. 149.1.3
(on es fa l allista de matèries exclusives de l’Estat en matèria de relacions internacionals).
Si s’hagués fet una interpretació molt amplia, les CCAA haguessin vist les seves
competències molt limitades perquè hi hauria una norma europea. Les CCAA
desenvolupen moltes activitats que tenen una dimensió exterior. Gràcies a això, tenen
un àmbit d’actuació ampli en matèries internacionals, tot i que la capacitat per ratificar
tractats, les representacions estan reservades a l’Estat.
STC 236/1991 de 12 de desembre
La distribució de competències entre l’Estat i les CCAA no té res a veure amb les
qüestions internacionals, sinó amb la matèria de què es tracti. És una qüestió de
distribució material regulada a la Constitució i als respectius Estatuts d’Autonomia.
Previsions estatutàries: aplicació autonòmica en el seu àmbit competencial
La Directiva competència de la Generalitat interpreta que ella ha de fer controls i que

notificarà a la UE (no representació). És evident que hi ha una necessitat de coordinació
molt gran perquè a part dels conflictes, el mapa de distribució de competències entre les
CCAA és molt asimètric.
Necessitat de coordinació
Conferencies sectorials: l’únic instrument creat per intentar aquesta coordinació.

Instrument de coordinació de les diferents administracions publiques i de la UE
(conferencies sectorials d’assumptes relacionats amb la UE).
133
V. GARANTIA JUDICIAL DEL COMPLIMENT DEL DRET DE

LA UE
TEMA 20: EL CONTROL JUDICIAL DEL DRET DE LA UE

El control judicial ens mostra la originalitat del procediment d’integració europea, des
dels tractats constitutius passant per la creació i evolució de la UE. Un procés que va més
enllà de la mera cooperació íntegrament i necessita tot una regulació jurídica i un control
dels instruments jurídics.
JURISDICCIONS INTERNES I TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE
El sistema de control judicial de la UE no només integra el TUE, sinó que també dona
una importància rellevant als jutges interns, perquè són ells que aplicant el dret de la UE
i els seus principis s’han configurat a partir dels dubtes que han tingut a la seva aplicació.
Són els que garanteixen la primacia de l’OJ comunitari en front dels OJ interns.
Jurisdiccions internes
Art. 19 TUE: tots els Estats membres establiran les vies de recurs necessàries per garantir
la tutela judicial efectiva als àmbits coberts pel dret de la UE. Els Estats membres tenen
la obligació, per garantir que aquestes vies de recurs intern siguin suficients, que el dret
de la UE sigui efectiu.
Les normes del dret de la UE no només es poden fer veure davant del TJ, sinó també
davant de jutges interns. Repartiment de competències internes i el TJ. S’han de tenir en
compte 2 premisses:
a) Aplicació ordinària del dret de la UE: tasca dels jutges interns: aplicar el
dret de la UE. Els jutges interns fan la aplicació habitual.
b) Principi d’autonomia institucional i procedimental: el dret de la UE no
té un cos de normes processals, el dret no obliga a que els Estats membres tinguin
uns determinats tipus de recursos, sinó que tenen llibertat per utilitzar les seves
pròpies normes processals, aplicant l’OJ intern. Aquest principi té el límit de la
pròpia obligació de complir amb el dret de la UE.
TJ de la UE intervé en 2 funcions:
 Assegura la interpretació uniforme: els tractats preveuen que en alguns

casos, l’aplicació del dret de la UE és competència del TJUE.
134
 Aplicació en els casos previstos pels tractats: en alguns casos, els tractats
preveuen l’aplicació del dret de la UE per part del TJ perquè es considera que són
conflictes que tenen una dimensió constitucional i/o internacional.
Garantir l’aplicació uniforme: mitjançant la unificació de la jurisprudència.

L’aplicació d’una norma jurídica permet variacions. Per donar coherència és necessari
que hi hagi un òrgan judicial de la UE.
NATURALESA DE LA JURISDICCIÓ COMUNITÀRIA
El TJ de la UE és una institució que compren el TJ, el Tribunal General i Tribunals

especialitzats. Característiques del TJUE:
 Caràcter obligatori i exclusiu: els Estats membres no poden escollir entre

acceptar o no la jurisdicció del TJUE. No hi ha cap òrgan que el pugui suplantar,
i no poden no sotmetre’s a la jurisdicció del TJUE.
 Accés dels particulars: hi ha vies de recursos que estan obertes als particulars,
tot i que estan limitades.
 Integra diferents tipus de jurisdiccions: el poder judicial amb els Estats
esta molt diversificat ja que són molts òrgans que integren el poder judicial i, a
més, en l’interior d’un Estat hi ha una especialització. En l’àmbit europeu està tot
més reduït. El TJ integra diferents tipus de jurisdiccions en funció de la via de
recurs i actua com un tribunal constitucional, suprem, contenciós-administratiu,
etc. El tractat no segueix el criteri d’especialització, sinó el criteri de vies de
recurs, que responen a diferents tipus de jurisdiccions.
 Sistema de recursos autònoms i complementaris:
o Cada recurs té un regim propi regulat en els tractats
o Un mateix acte pot ser objecte de recurs per diferents vies
CLASSIFICACIÓ DEL CONTENCIÓS COMUNITARI (3 ÒRGANS JURISDICCIONALS)
Competències del TJUE:
Atribucions en particular: vies de recurs on el TJ resol un litigientre2 parts que tenen

argumentacions jurídiques enfrontades i el tribunal ha de decidir quina és la correcta:
 Recurs d’incompliment: control de les infraccions del dret comunitari

comeses pels Estats membres.
 Recurs d’anul·lació: control de la legalitat de les institucions per les seves
actuacions.
135
 Recurs per inactivitat: control de la legalitat de les institucions per les seves
omissions.
 Responsabilitat extracontractual de la UE: es discuteix si alguna de les
institucions de la UE han generat alguna responsabilitat de la que es deriva una
obligació d’indemnitzar per dany i perjudicis causats.
 Recurs contenciós de la funció pública: assumptes entre les institucions i
el personal al seu servei.
Atribucions perjudicials: qüestions perjudicials, que poden ser:
 Incident perjudicial d’interpretació: Interpretació perjudicial del dret

comunitari: uniformitza el dret de la UE.
 Incident perjudicial de validesa: control perjudicial de la validesa del dret
comunitari.
Atribucions consultives: Dictàmens en resposta a qüestions plantejades per les

institucions o els Estats membres en l’àmbit de les relacions exteriors. Aquí es regula tot
el procediment de celebració de tractats, enuncia que els Estats o les institucions podran
preguntar al TJ abans de que acabi el procediment, sobre la compatibilitat sobre el futur
tractat de la UE amb els tractats de la UE. El TJ resol una consulta jurídica, però el
dictamen és d’aplicació obligatòria. És vinculant.
PRINCIPIS BÀSICS DEL PROCEDIMENT
 Contradictori: totes les parts presents en el litigi tenen en dret a ser excusades
i ser informades de tots els actes processals i de les al·legacions de les demés
parts.
 Públic: les vistes són públiques, excepte si el Tribunal decideix el contrari per
algun motiu greu, decisió que pot prendre tant d’ofici com a instància part.
 Mixt: el procediment consta d’una fase escrita i una oral
 Inquisitiu: el TJ participa activament en el desenvolupament del procediment
i pot plantejar d’ofici totes les mesures d’instrucció que cregui convenients.
Aquests principis es compleixen a tots els recursos, tot i que cada via de recurs té tota
una sèrie de particularitats que estan regulades en els reglaments de procediments.
136
El recurs d’anul·lació
El recurs d’anul·lació, la seva funció és controlar la legalitat de les decisions dels actes
que prenen les institucions europees. El tractat fa referencia al TJ de la UE en el sentit
de jurisdicció comunitària, però aquest s’interposa davant del Tribunal General.
Aquets recurs, la mateixa via d’aquest, pot complir 2 funcions diferents, que variaran en
funció del tipus d’acte que s’impugni a traves d’aquesta via:
a) Funció similar a la jurisdicció contenciosa-administrativa d’un Estat, és a dir,

controla la legalitat dels actes administratius. Quan les institucions apliquen a
actes individuals, actes generals.
b) Funció similar a la jurisdicció constitucional: quan l’objecte del recurs és un acte
legislatiu, el TJ controla i verifica que el legislador, quan els adopta, respecta la
legalitat “constitucional” de la UE.
La via d’anul·lació està pensada per controlar la legalitat de les institucions de la UE, no
dels Estats membres (recurs d’incompliment).
Actes susceptibles de recurs
L’art.263 TFUE diu que el “TJ controlarà la legalidad d elos actos legislativos del
Consejo, la COmisión del Banco, actos PE y del Consejo europeo destinados a producir
efectos jurídicos frente a terceros. Controlarà también la legalidad de los actos de los
órganos u organismos de la Unión destinados a producir efectos jurídicos frente a
terceros”.
Per poder saber quins són els actes susceptibles de recurs, s’ha de tenir en compte dos
criteris: l’autor i el tipus d’acte. Els actes que es poden impugnar segons el seu autor són
els següents:
a. Consell i PE (en procediment legislatiu ordinari + actes legislatius adoptats

per un o altre en virtut d’un procediment legislatiu especial)
b. Consell
c. Comissió (capacitat normativa però no legislativa)
d. Banc Central Europeu (capacitat normativa en política monetària per fer
actes obligatoris)
e. Consell Europeu (actes jurídics)
f. Òrgans o organismes de la UE a actes destinats a produir efectes jurídics
en front a tercers, és a dir, obligatoris i definitius (amb independència de la
137
seva forma). Per exemple, la EUROPOL o algunes Agències tècniques com la

del Medicament.
Aquest precepte té l’objectiu d’assegurar l’Estat de dret i el principi de legalitat. Per

aquest motiu es troben previstos no només les institucions sinó que també òrgans i
organismes. Es pretén que no hi hagi cap decisió del poder públic de la UE que escapi el
control de legalitat.
El criteri d’autor es combina amb un criteri que té en compte la naturalesa dels actes.
Tots els actes que produeixen efectes jurídics han de poder ser controlats, per tant, els
actes que no produeixen obligacions no estan controlats. En aquest sentit, els actes han
de ser definitius (no preparatoris). Pet tant, les propostes legislatives no són objecte de
recurs.
El que no es determinant és la forma de l’acte. Per tant, es pot interposar recurs, per
exemple, contra una resolució del Consell si es considera que del seu contingut se’n
desprenen efectes jurídics. El TJ ha arribat a acceptar recursos contra cartes, encara que
és un supòsit excepcional i dins d’un cas concret.
Legitimació activa
A partir del que diu el tractat, podem distingir en tres situacions processals diferents:
a. Actors constitucionals o privilegiats

 Estats membres, Consell, Comissió i el Parlament Europeu
Es fa referència a ells com a actors constitucionals perquè, segons el Tractat, aquests

actors no han d’al·legar cap motiu o interès concret per presentar el recurs. En aquest
sentit, es presumeix que aquests actors tenen un interès general.
b. Actors institucionals amb legitimació limitada

 Tribunal de Comptes, Comitè de Regions i Banc Central Europeu.
En aquest grup continuen sent institucions i òrgans, els quals podran presentar recursos
sempre que ho facin amb la fi de salvaguardar les seves prerrogatives. Per tant, han de
demostrar que el acte que volen impugnar infringeix alguna competència que, segons la
legalitat, els hi pertoca.
c. Persones físiques i jurídiques
El particulars també poden interposar un recurs d’anul·lació contra:
o Actes dels que són destinataris
138
o Contra actes que els afecten directa i individualment  estem

parlant d’un acte del que el particular no n’és destinatari però que
l’afecten directa i individualment.
El TJ considera que hi haurà afectació directa quan l’acte que es vol
impugnar pot produir una modificació immediata de la situació del
demandant, produint efectes jurídics directes sense que altres autoritats,
ja siguin comunitàries o nacionals, s’interposin amb un poder
d’apreciació propi entre l’autor de l’acte i el demandant.
En quant a l’afectació individual, el TJ considera que es donarà quan
el demandant es vegi afectat en la seva situació jurídica en virtut d’una
situació de fet que el caracteritzi respecte a qualsevol altra persona i que
l’individualitzi d’una manera anàloga a la d’un destinatari.
o Contra actes reglamentaris que els afectin directament i que no
incloguin mesures d’execució  no es requereix l’afectació
individual, només la directa. En quant a les mesures d’execució, aquest
criteri fa referència a que no hi ha d’haver altres vies per les que es pot
recorre.
Per estar legitimats per presentar un recurs és que ha d’al·legar algun interès en la
demanda. Per tant, l’accés dels particulars al TJ està subjecte a límits. Alguns autors han
criticat aquesta situació ja que consideren que es tracta d’una limitació al dret de la tutela
judicial efectiva.
Motius d’anul·lació
Els motius que es poden al·legar per fomentar la demanda són els següents, com a
mínims se n’ha de donar un:
a. Incompetència: es pot donar entre Estat i UE o entre institucions.

b. Vicis substancials de forma: en relació amb el procediment previst pel tractat
o en relació amb la motivació dels actes (les institucions estan obligades a motivar
totes les seves decisions).
c. Violació dels Tractats o de qualsevol altra norma relativa a la seva
execució: fa referència a qualsevol norma de dret de la UE amb un rang
jeràrquic superior com, per exemple, els principis generals de dret.
d. Desviació de poder: hi haurà desviació quan l’acte s’adopti per un motiu
diferent al que preveu la norma. Es tracta d’un motiu difícil de provar a causa
d’aquest element subjectiu.
139
Efectes sentències
Art.264 TFUE: “si el recurso fuere fundado, el TJ declararà nulo y sin valor ni efecto
alguno el acto impugnado. Sin embargo, el Tribunal indicarà, si lo estima necesario,
aquellos efectos del acto declarado nulo que deban ser considerados como definitivos”.
Art.266 TFUE (complementa l’anterior): “la institución, órgano u organismo del que
emane el acto anulado, o cuya abstención haya sido declarada contraria a los Tratados,
estarán obligados a adoptar las medidas necesarias para la ejecución de la sentencia del
TJ. Esta obligación se entiende sin perjuiciio de la que pueda resultar de la apliación del
párrafo segundo del art.340”.
a. Efectes erga omnes

b. Efectes retroactius (ex tunc)  es considera que l’acte no ha existit mai. Amb
tot, el TJ pot limitar la retroactivitat.
c. Obligació d’executar la sentència per l’autoritat competent  el TJ
haurà de preveure les mesures necessàries per a la correcta execució
El recurs d’incompliment
L’objecte d’aquest recurs és controlar les infraccions del dret de la UE comeses pels estats
membres.
Legitimació passiva
El recurs sempre es presenta contra els Estats, per tant, l’estat és sempre del
incompliment. Es fa referència a l’estat en conjunt i no a l’òrgan concret, el responsable
és l’Estat en general. Òbviament, no entra en aquest supòsit els incompliments del
particulars sinó que els òrgans públics sense excepció.
El objecte d’aquest recurs és un incompliment d’una norma de dret europeu. Permet

incloure incompliments tan per accions com per inaccions. Un supòsit habitual d’aquest
recurs, per exemple, és la no transposició d’una directiva. Té una noció amplia
d’incompliment perquè inclou el incompliment de qualsevol norma: dret derivat, acord
internacional en que la UE n’és part, principi general del dret de la UE, sentència TJ, etc.
A l’hora, es tracta d’una noció objectiva perquè no s’ha de provar sinó que s’objectiva
si s’ha donat o no el incompliment. Si bé es cert que el TJ preveu circumstàncies
eximents, a la pràctica, s’apliquen de manera excepcional.
140
Legitimació activa
1) Comissió (art.258 TFUE)  exigeix que la Comissió, abans de presentar una

demanda contra el incompliment d’un Estat, ha d’esgotar la via administrativa
prèvia on es permet la justificació de l’Estat demandat. Aquesta via finalitza amb
un dictamen motivat de la Comissió, el qual conté l’opinió de l’òrgan que hi ha
hagut un incompliment. El contingut de la demanda ha de coincidir amb el de la
demanda ja que si no fos així, el TJ no l’admetria.
2) Estats membres (art.259 TFUE)  exigeix que sotmeti a la Comissió aquesta
qüestió. L’òrgan haurà de passar una fase administrativa on ha de donar
l’oportunitat a l’Estat en qüestió a presentar la seva defensa, finalment, en
resultarà un dictamen. L’absència d’aquest dictamen en un termini de tres mesos
no impedeix la interposició del recurs. Per tant, encara que s’exigeix el dictamen,
si la Comissió no l’executa, no es pot impedir que un Estat demandi a un altre.
Comentaris sobre l’art.259:
 S’exigeix el dictamen per evitar la fase judicial. La via administrativa té l’objectiu

que l’estat demandat canviï els seus actes i que no s’iniciï la via judicial.
 Generalment, es tracten de demandes presentades per la Comissió. Des d’un punt
de vista política, això és així perquè els estats consideren que aquesta no es la
funció (control de compliment). Els pocs exemples que hi ha en la jurisprudència
es fonamenten en:
o Interès que justifica que un estat vol actuar contra un altre. És a dir, que
el incompliment d’un estat afecta a un altre.
o Desacord entre l’Estat i la Comissió. Primerament, de manera menys
oficiosa, l’Estat es posa en contacte amb la Comissió.
Efectes sentències
En un tant per cent molt elevat dels casos, sobretot quan s’inicia el procediment per part
de la Comissió, s’acaba declarant el incompliment. Les sentències són declaratives
perquè el TJ es limita a declarar el incompliment però això no significa que no sigui
obligatòria. Els estats són els responsables d’acabar amb els incompliments, per tant, les
sentències són obligatòries.
Per l’exigència de la Comissió i també per les necessitats de context, als anys 90 es van
adonar que necessitaven un mitjà de compliment de les sentències sobretot per assegurar
la transposició de les directives. Per aquest motiu s’adopta la previsió de poder imposar
sancions. En aquest sentit, l’art.260 TFUE preveu la possibilitat d’imposar sancions.
141
El TJ és l’únic òrgan que mitjançant una sentència ferma pot imposar sancions, per la
seva banda, la Comissió només pot sol·licitar que s’imposin sancions. Supòsits:
1) En casos d’inexecució de la sentència d’incompliment  s’obrirà un segon

procediment administratiu previ per part de la Comissió on es demanarà la
imposició de sancions.
2) En casos de no transposició d’una directiva  en el primer recurs
d’incompliment ja es pot demanar la imposició de sancions.
Les sancions poden ser de dos tipus, en tot, cas sempre de caràcter econòmic.
Normalment, s’acostumen a combinar:
o Quantitat determinada
o Multa coercitiva
El TJ no està obligat a seguir els criteris objectius imposats per la Comissió a l’hora
d’imposar la sanció i les quantitats. En el cas de l’Estat Espanyol, hi ha una normativa
interna que preveu la possibilitat de repercutir la sanció a la CCAA autora de la infracció.
142
TEMA 21. LA QÜESTIÓ PREJUDICIAL (art.267 TFUE)
No es tracta d’un recurs contenciós sinó un incident. Aquest mecanisme està pensat per
establir una cooperació entre les jurisdiccions internes i el TJUE.
Funcions
1. La funció original és garantir la uniformitat de la interpretació del dret de la UE.

2. Amb el temps, s’ha considerat que ha estat clau també a l’hora de protegir els
drets dels particulars.
Doble objecte
1) Interpretació  un jutge intern port preguntar al TJ sobre la interpretació

d’una norma. Amb tot, no es tracta de qüestions que facin referència a la
literalitat del text sinó que es fa referència en quant a l’abast i el contingut de les
normes comunitàries.
En aquest cas, no existeix cap límit. Per tant, el jutge intern pot preguntar sobre
qualsevol norma tan sigui obligatòria com no obligatòria.
2) Validesa  un jutge intern també pot preguntar al TJ sobre la validesa d’una
norma. Es controla la legalitat de les normes de dret comunitari.
En aquest cas, la pregunta s’ha de dirigir sobre normes obligatòries i s’exclou el
dret primari de l’Estat.
Legitimació
Els òrgans jurisdiccionals dels Estats membres poden presentar la qüestió prejudicial.
Per tant, els tribunals internacionals no poden interposar-la.
El TJ ha donat una noció pròpia sobre la concepció d’òrgan jurisdiccional òrgans que
en virtut del seu propi ordenament tingui aquesta qualificació. A més, ha inclòs que
també poden interposar la qüestió els òrgans que duguin a terme unes funcions
anàlogues. Criteris:
a. Origen legal
b. Actuació amb caràcter permanent
c. Que tingui jurisdicció obligatòria
d. Que segueixi un procediment contradictori
e. Decideixi en dret
En el cas espanyol, per exemple, seria el Tribunal Constitucional. Per la seva banda, els
òrgans arbitrals, per exemple, no compleixen amb aquests criteris.
143
El TJ també ha dit que les qüestions prejudicials s’han de presentar en el marc d’un litigi
real en el que es plantegi l’aplicació d’una norma comunitària.
Obligació d’interposar qüestió prejudicial
Si es tracta d’una qüestió prejudicial d’interpretació  Òrgans que decideixin en

última instància, és a dir, que contra la seva decisió no es pugui interposar cap altre
recurs. La STJCE CILFIT (1982) aclara que la qüestió només es pot presentar si l’acte
és clar.
Si es tracta d’una qüestió prejudicial de validesa  Tots els òrgans. Doctrina establerta
per la STJCE Foto-Frost (1987). Per tant, qualsevol òrgan que tingui dubtes sobre la
validesa d’un reglament, ha de formular la qüestió prejudicial.
En el cas de no presentar la qüestió prejudicial quan és obligatori, es considera que s’ha

vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva.
Procediment
- Es busca facilitar al màxim la cooperació entre les jurisdiccions. La interposició

és entre jutge a jutge. El jutge intern pot interposar el recurs d’ofici o a instància
de part, amb tot, ell és qui decideix presentar-lo o no.
- El TJ no requereix cap forma específica encara que normalment es du a terme
mitjançant auto.
- Notificació a les parts, als Estats membres, a la Comissió i al Consell. Les parts
tenen un termini de dos mesos per presentar observacions.
Efectes de la sentència
- Erga omnes  sentències obligatòries tan pel jutge intern com els demés
operadors jurídics
- Caràcter retroactiu  el TJ preveu limitar aquest caràcter tenint en compte
les conseqüències socials o econòmiques.
Quan el TJ dicta una STC prejudicial on es declara la invalidesa d’una norma europea, la
conseqüència no és la nul·litat (decretada només per recurs d’anul·lació) sinó la
inaplicabilitat de la norma.
Aquest mecanisme és una via indirecta que permet plantejar les mateixes qüestions que
es poden presentar per qualsevol altra via directa.
144
145

Apunts Ue

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Ue

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

DRET DE LA UNIÓ EUROPEA

TEMA 1. CREACIÓ I EVOLUCIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA

La Unió Europea és la continuadora de les comunitats europees. Amb tot, el dret

Respecte els antecedents de les comunitats europees, al llarg de la història, hi ha hagut

a. Propostes d’elit social  No adopten una dimensió governamental. Durant

- Actors  Alemanya i França, exigeix la l’oposició secular entre ambdós països

descoordinació en l’àmbit logístic i proposa crear una unitat que es

A la Declaració Schuman responen positivament cinc països: Bèlgica, Luxemburg, Itàlia,

signar i, paral·lelament, es comença a negociar una política exterior comú (Comunitat

a. Si aquests tres primers tractats han estat objecte de moltes revisions i no és un

conseqüències negatives com la manca de definició, coherència, desequilibris,

1. Canvis que han suposat un aprofundiment en el procés UE (canvis

a. Consolidació del mercat comú i la crisi econòmica

b. Cooperació política europea: el mètode intergovernamental

o S’anomena “cooperació política” però, realment, es tracta de política

a. Gir neoliberal i l’impuls polític

Finalitza la crisi econòmica i comença una etapa de recuperació. Aquesta recuperació ve

D’altra banda, es reprèn la voluntat de les economies obertes i d’avançar en el procés

b. Acta Única europea: el mercat interior i la inclusió en els Tractats de

La dècada dels 80 va ser la primera legislatura democràtica perquè l’any 79 es van

1. Reunificació Alemanya i els canvis de règim a l’Europa de l’Est

2. Consolidació del mercat interior: preparació de la moneda única

El ministre francès, Delors, va encarregar un estudi titulat “El cost de la no Europa”.

El tractat de Maastricht: es passa d’una integració econòmica a també, una integració

 La creació de la UE: Es crea el Tractat de Maastricht que crea la UE, es a dir,

1) En el primer hi haurien les Comunitats Europees. La UE es fonamentava

 La coexistència de la lògica d’integració i la lògica de cooperació.

Aquesta coexistència de varis tractats dins d’un tractat, la fragmentació de temes

1) Desacord entre els Estats membres. A Maastricht, un dels grans objectius de la

El tractat d’Amsterdam reforma el Tractat de la UE (Maastricht). Reformes de

L’altre particularitat d’aquesta declaració es que en el contingut d’aquesta no nomes es

a. Contingut: Es diu que ha de ser una reforma amb profunditat i es mencionen

TRACTAT QUE INSTITUEIX UNA CONSTITUCIÓ PER EUROPA

Es parla de Constitució Europea, es un únic tractat, una única organització, desapareixen

Es signa el tractat constitucional al 2004 a Roma per simbolitzar la refundació. Es va

a. El tractat constitucional ha fracassa perquè la ciutadania no vol la lògica

Estructura del Tractat de Lisboa

Es destaquen dues coses:

1. Amb el Tractat de Lisboa, la Comunitat Europea desapareix. La CECA ja havia

Es va signar al 2007, va tenir una ratificació complicada, va tenir un referèndum negatiu

Aquesta crisi econòmica ha portat també una crisi política.

2. Canvis que han suposat un increment de membres (de 6 a 28 estats

L’art.46 del Tractat de la UE és el precepte que regula l’adhesió de nous membres al

L’art.49 TUE tracta sobre tres aspectes fonamentals:

a. Requisits adhesió  Fins el tractat d’Amsterdam, l’únic requisit que es

 1973  Gran Bretanya, Dinamarca i Irlanda. El Regne Unit no vol participar en

 1986  Espanya i Portugal. També va jugar el imperatiu polític: joves

Fase interna  Tot Estat europeu podrà decidir la seva retirada de la UE de

1. Notificació de la voluntat de retirada al Consell Europeu

TEMA 2. LA UNIÓ EUROPEA: NATURALESA JURÍDICA I

a. Tractat de la Unió Europea

*En el Tractat de Maastricht

Pel que fa a l’Euratom. La CECA va desaparèixer en el 2001 perquè el mateix document

annexat al TUE per poder traspassar els aspectes reguladors a la CE.

CONTINGUT DELS TRACTATS

En el TUE hi trobem una única regulació de la política de la UE  Política d’exterior i

La resposta jurídica és que la UE és un subjecte de dret internacional. L’art.47 TUE diu

internacional, però és obvi que en té perquè la UE té moltes competències amb dimensió

TEMA 3. OBJECTIUS I PRINCIPIS DE LA UNIÓ EUROPEA

D’altra banda, posa de manifest que la UE és un procés d’integració polític. El

A més, l’article fa una declaració retòrica perquè reclama la llibertat, la igualtat, la

L’art.3 TUE és un precepte que enumera els objectius de la UE en sis apartats.

a) Heterogeneïtat  tracta qüestions de dimensió política: promoure la pau en