La condició deplorable de l'intel·lecte humà]

En algun indret remot de l'univers, amb incomptables sistemes solars

disseminats, guspirejant, hi va haver una vegada un astre en el qual uns animals
intel·ligents descobriren el coneixement. Va ser l'instant més altiu i falaç de la
«Història Universal»; però, malgrat tot, fou només un instant. Després que la
natura hi alenés unes quantes vegades, l'astre es petrificà i aquells animals
intel·ligents hagueren de morir. Algú bé s'hauria pogut inventar una faula com
aquesta, però tot i així no hauria il·lustrat suficientment la manera deplorable,
imprecisa i fugissera, inútil i arbitrària, com es presenta l'intel·lecte humà en el si
de la natura. Hi va haver una eternitat durant la qual no va existir, i quan per a ell
tot s'acabi no s'haurà esdevingut res, perquè per a aquest intel·lecte no hi ha una
altra missió que condueixi més enllà de la vida humana. No és sinó humà, i
solament aquell que el posseeix i el crea el considera de manera tan patètica com
si al seu voltant giressin els eixos del món. Tanmateix, si poguéssim entendre'ns
amb un mosquit, ens assabentaríem que també sura per l'aire amb aquest mateix
pathos i creu que és el centre ambulant d'aquest món. A la natura no hi ha res, per
rebutjable i insignificant que sigui, que amb una lleu bufada del poder del
coneixement no s'infli immediatament com una bóta, i de la mateixa manera com
qualsevol camàlic vol tenir qui l'admiri, així fins i tot l'home més superb, el
filòsof, creu que per totes bandes els ulls de l'univers tenen la seva mirada
telescòpica posada en els seus actes i pensaments.
És ben curiós que sigui l’intel·lecte el que provoqui tot això, quan tan sols ha
estat afegit precisament com a recurs dels éssers més infeliços, delicats i peribles,
per aferrar-los un moment a l’existència, de la qual, altrament, sense aquest
afegitó, tindrien tota mena de motius per fugir-ne tan de pressa com el fill de
Lessing. Aquella supèrbia vinculada al coneixement i a la sensació, boira
enlluernadora que es diposita sobre els ulls i els sentits dels homes, fa que
s’enganyin en relació amb el valor de l’existència, perquè implica la valoració
més afalagadora sobre el coneixement mateix. El seu efecte més comú és
l’engany, si bé també els efectes més particulars duen en ells una part del mateix
caràcter.

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral. §1-

[La paraula i la «cosa en si»]

Únicament per mitjà de l'oblit l'home pot arribar algun cop a afigurar-se que
posseeix una «veritat» en el grau que suara hem esmentat. Si no es vol acontentar
amb la veritat en forma de tautologia, és a dir, amb clofolles buides, aleshores
bescanviarà contínuament il·lusions per veritats. Què és una paraula? La
representació d'un estímul nerviós en sons. Però, a més, deduir a partir de
l'estímul nerviós una causa exterior a nosaltres és ja el resultat d'una utilització
impròpia i injustificada del principi de raó. Com podríem dir, si la veritat fos
l'únic determinant en la gènesi del llenguatge, i el punt de vista de la certitud ho
fos en les designacions; com podríem dir, doncs, que la pedra és dura, com si, a
més, coneguéssim el fet de ser «dur» d'una altra manera i no solament com una
sensació completament subjectiva! Dividim les coses en gèneres, qualifiquem
l'arbre de masculí i la planta de femenina: quines extrapolacions més arbitràries!
Que alt volem més enllà del cànon de la certesa! Parlem d'una «serp», i la
designació es refereix únicament al fet d'enroscar-se, i per tant, també es podria
atribuir al cuc. Quines delimitacions més arbitràries, quines preferències més
parcials tan aviat d'una propietat d'una cosa com d'una altra! Els diversos
llenguatges, quan es comparen entre ells, mostren que amb les paraules no
s'assoleix mai la veritat ni una expressió adequada, ja que si no, no n'hi hauria
tants. La «cosa en si» (això seria precisament la veritat genuïna, sense
conseqüències) és totalment inabastable i en absolut desitjable per al creador del
llenguatge. Aquest es limita a designar les relacions de les coses amb els homes i
per expressar-les recorre a les metàfores més agosarades. En primer lloc, un
estímul nerviós extrapolat en una imatge! Primera metàfora. La imatge,
transformada altre cop en un so! Segona metàfora. I, cada vegada, un canvi
d'esfera, un salt complet al bell mig d'una altra esfera ben diferent. Podríem
pensar en un home que fos completament sord i que no hagués tingut mai cap
sensació del so ni de la música: de la mateixa manera com aquest home en
admirar les figures acústiques de Chaldni a la sorra en descobreix la causa en la
vibració de les cordes, i a partir d'aleshores jurarà que no pot desconèixer allò
que els homes anomenen «so», potser a nosaltres ens succeeix el mateix amb el
llenguatge. Creiem saber quelcom de les coses en si, quan parlem d'arbres,
colors, neu i flors, i tot i així no posseïm més que metàfores de les coses, que no
corresponen en absolut a les essències originals. De la mateixa manera com el so
és representat en forma de figura de sorra, també l'enigmàtica X de la cosa en si
es presenta d'entrada com un estímul nerviós, després com una imatge i finalment
com un so. En qualsevol cas, doncs, l'origen del llenguatge no segueix un procés
lògic, i tot el material sobre el qual i a partir del qual posteriorment treballa i
construeix l'home de la veritat, l'investigador, el filòsof, si no procedeix dels
núvols, encara menys de l'essència de les coses.

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral. §5

[La mentida de les paraules i conceptes]

Pensem sobretot, però, en la formació dels conceptes. Tota paraula esdevé

immediatament concepte pel fet que justament no ha de servir per a l’única
experiència original absolutament individualitzada, a la qual deu la seva aparició,
per exemple, com a record, sinó que ha de ser apropiada alhora per a
innombrables casos, com qui diu, més o menys similars, és a dir, mai idèntics
estrictament parlant; en resum, ha de ser adient per a casos clarament
dissemblants. Tot concepte sorgeix per equiparació de casos no iguals. De la
mateixa manera que és cert que cap fulla no és mai del tot igual a una altra, és
cert igualment que el concepte fulla s’ha format per haver renunciat de manera
arbitrària a aquestes divergències individuals i haver oblidat allò que és distintiu,
amb la qual cosa se suscita aleshores la representació, com si a la natura hi
hagués alguna cosa fora de les fulles que fos la «fulla», una mena d’arquetipus
primitiu segons el qual totes les fulles haurien estat teixides, dissenyades,
mesurades, acolorides, ondulades i pintades, però per unes mans tan maldestres
que no n’hauria sortit cap exemplar correcte i autèntic com a còpia fidel del
model primitiu. Diem que un home és «honest». Per què s’ha comportat avui de
manera tan honesta?, preguntem. La nostra resposta sol ser: a causa de la seva
honestedat. L’honestedat! Això significa, al seu torn, que la fulla és la causa de
les fulles. De fet, no sabem absolutament res d’una qualitat substancial
anomenada «honestedat», però sí d’un gran nombre d’accions individualitzades i,
per tant, desiguals, les quals igualem tot passant per alt les seves diferències i
aleshores les denominem accions honestes; i finalment formulem a partir
d’aquestes una «qualitas occulta» amb el nom de «honestedat». L’omissió de tot
l’individual i del real ens proporciona el concepte, igual com també ens dóna la
forma, mentre que la natura no coneix formes i conceptes i, en conseqüència,
tampoc gèneres, sinó solament una X que per a nosaltres és inaccessible i
indefinible. També l’oposició que establim entre individu i gènere és
antropomòrfica i no deriva de l’essència de les coses, encara que tampoc ens
aventurem a dir que no li correspon: aquesta seria efectivament una afirmació
dogmàtica i, com a tal, tan indemostrable com la seva contrària.
Aleshores, què és la veritat? Un exèrcit en moviment de metàfores, metonímies,
antropomorfismes; comptat i debatut, una suma de relacions humanes que han
estat realçades, extrapolades i adornades poèticament i retòricament, i que,
després d'un llarg ús, un poble considera fermes, canòniques i vinculants: les
veritats són il·lusions que hom ha oblidat que ho són; metàfores que s'han
deteriorat i han perdut la força sensible; monedes que han perdut l'efígie i que ara
ja no es consideren monedes, sinó solament metall.

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral. §6-7

[La ciència és idealista i antropomòrfica]

Tot home que estigui familiaritzat amb aquestes consideracions segur que ha
sentit una profunda desconfiança vers aquest tipus d'idealisme cada cop que s'ha
convençut prou clarament de la conseqüència, l'omnipresència i la infal·libilitat
de les lleis de la natura, i ha arribat a la conclusió que aquí, en tant que ens
endinsem cap a les altures del món telescòpic i cap a les profunditats del
microscòpic, tot és tan segur, tan elaborat, tan infinit, tan regular i sense llacunes,
que la ciència cavarà per sempre amb èxit en aquests pous i tot el que hi trobi
concordarà i no entrarà en contradicció. Que poc que s'assembla això a un
producte de la fantasia, ja que si ho fos hauria de deixar endevinar en algun lloc
l'aparença i la irrealitat. En contra es pot dir d'entrada que si cadascun de
nosaltres tinguéssim una percepció sensorial diferent, podríem percebre ja com
l'ocell, ja com el cuc, ja com la planta; o si un de nosaltres veiés el mateix estímul
com a vermell, un altre com a blau i fins i tot un tercer el sentís com un so,
aleshores ningú no podria parlar d'una tal regularitat de la natura, sinó que
solament es podria concebre com a un producte subjectiu en extrem. Aleshores,
al cap i a la fi, què és per a nosaltres una llei de la natura' No la coneixem en si,
sinó solament en els seus efectes, és a dir, en les seves relacions amb les altres
lleis de la natura, les quals també coneixem solament com a sumes de relacions.
Per tant, totes aquestes relacions només remeten contínuament les unes a les
altres i ens són completament incomprensibles en la seva essència; només ens és
conegut realment allò que hi aportem nosaltres, el temps, l'espai i, per tant, les
relacions de successió i els nombres. Tanmateix, tot el que és meravellós i que
justament admirem en les lleis de la natura, allò que demana la nostra explicació i
que ens podria induir a sentir desconfiança envers l'idealisme, es troba
precisament i únicament en el rigor matemàtic i en la inviolabilitat de les
representacions del temps i de l'espai. No obstant això, aquestes nocions les
produïm en nosaltres i a partir de nosaltres amb la mateixa urgència amb què
l'aranya teixeix la teranyina; si estem obligats a concebre totes les coses
únicament sota aquestes formes, aleshores ja no és meravellós que, de fet, en
totes les coses concebem solament aquestes formes, ja que totes han de portar en
si les lleis del nombre, i el nombre és justament allò que més sorprèn de les
coses. Tota la regularitat que trobem tan imponent en les òrbites dels astres i en
els processos químics, en el fons coincideix amb aquelles propietats que nosaltres
mateixos aportem a les coses, amb la qual cosa ens infonem respecte a nosaltres
mateixos. Efectivament, d'això resulta que aquesta producció artística de
metàfores amb la qual comença en nosaltres tota sensació, ja pressuposa aquestes
formes i, per tant, s'hi realitzarà; només per la ferma permanència d'aquestes
formes primitives s'explica la possibilitat que més tard s'hagi pogut construir al
seu torn sobre les metàfores l'edifici dels conceptes. I aquest és, efectivament,
una imitació de les relacions de temps, espai i nombre feta sobre la base de les
metàfores.

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral. §10

[L'home intuïtiu, superior al científic, en lluita contra les convencions

conceptuals]

Però l'home mateix té una inclinació invencible a deixar-se enganyar i resta

embadalit de felicitat quan el rapsode li conta narracions èpiques com si fossin
veritat o quan en una representació teatral l'actor actua d'una manera més regia
que un rei a la realitat. L'intel·lecte, aquest mestre de la simulació, es troba lliure
i dispensat del seu antic esclavatge tant de temps com pot enganyar, sense causar
dany, i celebra aleshores les seves Saturnals. Mai no és més exuberant, més ric,
orgullós, hàbil i agosarat: amb creadora complaença llança les metàfores
desordenadament i canvia de lloc les fites de les abstraccions de tal manera que,
per exemple, defineix el corrent com el camí en moviment que porta l'home allà
on aquest va normalment. Ara ja s'ha desfet del signe de la servitud: mentre que
abans es preocupava amb trista diligència per mostrar el camí i les eines a un
pobre individu que es deleix per existir i es llança, talment un servidor, a la cerca
de presa i botí per al seu senyor, ara s'ha convertit en senyor i pot esborrar-se del
rostre l'expressió d'indigència. També tot allò que ara fa comporta, en
comparació amb la seva conducta anterior, la simulació, igual com en l'anterior
era la deformació. Copia la vida de l'home, però la pren com una cosa bona i
sembla que en quedi prou satisfet. Aquell enorme entramat i bastida dels
conceptes, al qual s'aferra l'home necessitat durant tota la vida per tal de salvar-
se, és només una armadura per a l'intel·lecte alliberat i una joguina per a les seves
obres d'art més agosarades; i quan la destrueix, la desordena i irònicament la
torna a compondre, de manera que uneix les parts més diverses i separa les més
afins, d'aquesta manera manifesta que no necessita aquells recursos de la
indigència i que ja no es guia pels conceptes, sinó per les intuïcions. No existeix
cap camí regular que parteixi d'aquestes intuïcions i condueixi a la regió dels
esquemes fantasmals, les abstraccions; per a elles no s'ha fet la paraula, i l'home
emmudeix quan les veu o quan parla mitjançant metàfores rigorosament
prohibides o inaudits acoblaments de conceptes, per tal de correspondre
creativament, encara que sigui per mitjà de l'enderrocament i l'escarniment de les
velles limitacions conceptuals, a la impressió de la poderosa intuïció actual.

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral. §13

[L'art, l'organ veritable de la filosofia]

Hi ha èpoques en què l'home racional i l'home intuïtiu van l'un al costat de l'altre,
l'un angoixat davant la intuïció i l'altre fent burla de l'abstracció; i aquest darrer
és tan irracional com poc artístic el primer. Ambdós pretenen el domini de la
vida: aquest sabent solucionar les necessitats principals amb previsió, seny i
regularitat; aquell com un «heroi exultant d'alegria», sense veure les necessitats i
acceptant només com a real la vida que es disfressa de bellesa i aparença. Allí on
l'home intuïtiu, com a l'antiga Grècia, maneja les seves armes de manera més
vigorosa i triomfant que el seu contrari, és possible, si les circumstàncies li són
favorables, configurar una cultura i establir el domini de l'art sobre la vida;
aquella simulació, aquella negació de la indigència, aquell esplendor de les
intuïcions metafòriques i, sobretot, aquella immediatesa de la il·lusió,
acompanyen totes les manifestacions d'una vida semblant. Ni la casa, ni el
caminar, ni el vestit, ni la gerra de terrissa no delaten que la necessitat els ha
creat: sembla com si en tots s'hi hagués de manifestar una felicitat excelsa i una
serenitat olímpica i, en certa manera, un joc amb la seriositat. Mentre l'home
guiat per conceptes i abstraccions es protegeix de la dissort únicament gràcies a
aquest ajut, sense extreure felicitat de les abstraccions mateixes i aspirant a
alliberar-se dels dolors tot el que pot, l'home intuïtiu, instal·lat al mig d'una
cultura, aconsegueix ja de les seves intuïcions, a més de prevenir el mal, un flux
ininterromput de claredat, distracció i alleujament. No hi ha dubte que quan
pateix el seu sofriment és més intens; i fins i tot pateix més sovint, perquè no sap
aprendre de l'experiència i sempre ensopega en el mateix forat en què ja havia
caigut abans. És tan irracional en el sofriment com en la felicitat, i per més que
s'esgargamella no obté consol. Quina diferència amb l'estoic que es troba davant
les mateixes adversitats, instruït per l'experiència, i que es domina a si mateix a
través dels conceptes! Ell, que habitualment només busca la rectitud, la veritat,
estar lliure d'enganys i protegit d'ofensives seductores, ara, en la desgràcia, com
aquell en la felicitat, du a terme l'obra mestra de la simulació; no mostra un rostre
humà que batega i es mou, sinó, com aquell qui diu, una màscara amb unes
faccions proporcionades i dignes; no s'esgargamella i ni tan sols altera el to de
veu; i quan un núvol de tempesta descarrega damunt seu, s'embolcalla amb la
capa i se'n va caminant a poc a poc sota la nuvolada.

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral. §14

[L'art com a lluita permanent entre la pulsió apol·línia i la dionisíaca]

Molt haurem guanyat per a la ciència estètica quan hàgim arribat no sols al
discerniment lògic, sinó a la seguretat immediata de la intuïció que el
desenvolupament continuat de l'art està lligat a la duplicitat del que és apol·lini i
el que és dionisíac: de forma similar a com la generació depèn de la dualitat de
sexes, en lluita permanent i en reconciliació que només es produeix
periòdicament. Aquests noms, que prenem en préstec als grecs, fan perceptible a
l'home intel·ligent les profundes doctrines secretes de la seva intuïció de l'art, no,
certament, amb conceptes, sinó amb les figures penetrantment clares del món
dels seus déus. Amb les seves dues divinitats de l'art, Apol·lo i Dionís, s'enllaça
el nostre coneixement que en el món grec subsisteix una antítesi monstruosa, en
origen i metes, entre l'art de l'escultor, l'art apol·lini i l'art no-escultòric de la
música, que és l'art de Dionís: ambdues pulsions tan diferents van en companyia,
la majoria de les vegades en oberta discordança entre elles i excitant-se
mútuament per tenir parts sempre nous i cada cop més vigorosos, a fi que en ells
es perpetuï la lluita d'aquella antítesi, sobre la qual la comuna paraula "art" estén
un pont només en aparença; fins que finalment, apareixen, gràcies a un miraculós
acte metafísic de la "voluntat" hel·lènica aparellats entre si, i en aquest
aparellament engendren finalment l'obra d'art de la tragèdia àtica, que és
dionisíaca en la mateixa mesura que apol·línia.

Naixement de la tragèdia, cap. I, §1

[26. La vida]

26 Què significa viure? Viure significa això: apartar contínuament de si mateix

quelcom que vol morir. Viure significa això: ser cruel i inexorable envers tot allò
que esdevé feble i vell en nosaltres, com també no solament en nosaltres. Viure,
per tant, significarà tal vegada això: no tenir pietat envers aquells qui moren,
envers aquells qui són dissortats i envers aquells qui són vells. Significarà tal
vegada ser constantment un assassí? - I, tanmateix, el vell Moisès digué: «No has
de matar!».

Gaia ciència, §26.

[341. L'etern retorn]

341 L 'enorme pes més gran. Que et passaria si un dia o una nit et perseguís un
dimoni en la teva solitud més solitària i et digués: «Aquesta vida, tal com la vius
ara i tal com l'has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara
incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença,
cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran
de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu, tot en el mateix ordre i en la
mateixa successió - alhora, també aquesta aranya i aquest raig de lluna que
apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. L'etern rellotge d'arena
de l'existència serà capgirat sempre de bell nou - com també tu amb ell, que ets
una volva de pols de la pols!» No et llançaries a terra cruixint de dents i maleiries
el dimoni que et parlés d'aquesta manera O bé has experimentat qualque vegada
un moment immens en el qual li respondries: «Ets un déu i mai no havia sentit
una cosa tan divina!»? Si aquest pensament exercís la seva puixança sobre tu, et
transformaria, tal com ets, i tal vegada t'esclafaria. La pregunta referent a totes
les coses i a cada cosa: «Vols viure això encara una altra vegada i encara
incomptables vegades», es constituiria en la teva actuació com l'enorme pes més
gran! O no hauries de sentir-te bé amb tu mateix i amb la vida, per tal de no
desitjar res més que aquesta darrera i eterna confirmació, que aquest darrer i etern
segellament?

Gaia ciència, §341.

[Tot plaer vol eternitat]

Vosaltres, homes superiors, què us sembla? Sóc un endeví? Un somiador? Un

borratxo? Un intèrpret de somnis? Una campana de mitjanit?
Una gota de rosada? Un vapor i perfum de l'eternitat? No l'escolteu? No en sentiu
l'olor? En aquest instant s'ha tornat perfecte el meu món, la mitjanit és també
migdia, el dolor és també plaer, la maledicció és també benedicció, la nit és
també sol; aneu-vos-en o aprendreu: un savi és també un neci.
Heu dit sí alguna vegada a un sol plaer? Oh, amics meus, llavors vau dir sí també
a tot dolor. Totes les coses estan encadenades, travades, enamorades. ¿Heu
volgut en alguna ocasió una vegada dos cops (wolltet ihr jemals Ein Mal Zwei
Mal)? ¿Heu dit en alguna ocasió: «Tu m'agrades, felicitat!, au!, instant!»?
Llavors vau voler que tot torni! Tot de bell nou, tot etern, tot encadenat, travat,
enamorat; oh, llavors vau estimar el món, vosaltres eterns; ameu-lo eternament i
per sempre, i també al dolor digueu-li: passa, però torna! Perquè tot plaer vol
eternitat!
Tot plaer vol l'eternitat de totes les coses, vol mel, vol excrements, vol mitjanit
èbria, vol sepulcres, vol consol de llàgrimes sobre els sepulcres, vol llum daurada
de capvespre... què no vol el plaer! És més assedegat, més cordial, més famolenc,
més terrible, més misteriós que tot patiment; es vol a si mateix, mossega l'esquer
de si mateix, la voluntat d'anell lluita en ell; vol amor, vol odi, és summament ric,
regala, dissipa, pidola simplement que hom el prengui, dóna gràcies a qui el pren,
voldria fins i tot ser odiat. És tan ric el plaer, que té set de dolor, d'infern, d'odi,
d'oprobi, d'allò que s'ha lesionat, de món; perquè aquest món, oh, vosaltres el
coneixeu bé!
Vosaltres, homes superiors, de vosaltres sent anhel el plaer l'indòmit,
benaventurat; del vostre dolor, oh, fracassats! D'allò que ha fracassat sent anhel
tot plaer etern.
Perquè tot plaer es vol a si mateix, per això vol també patiment! Oh, felicitat; oh,
dolor! Oh, trenca't, cor! Vosaltres, homes superiors, apreneu-ho: el plaer vol
eternitat, el plaer vol eternitat de totes les coses, vol profunda, profunda
eternitat!

Així va parlar Zarathustra. Part IV,

[¿Qui som propiament nosaltres?]

1. Nosaltres que som coneixedors no ens coneixem, no ens coneixem nosaltres

mateixos. Això té el seu bon motiu. Mai no hem anat a la recerca de nosaltres
mateixos. Com podia esdevenir-se, doncs, que un dia .ens trobéssim? Hom ha dit
amb raó: "On hi ha el vostre tresor, allí hi ha també el vostre cor". El nostre
tresor és allí on es troben els ruscs del nostre coneixement. Sempre som de camí
vers ells, com animals nascuts amb ales i com recol·lectors de la mel de l'esperit.
Pròpiament només tenim una preocupació al cor: "emportar-nos a casa" alguna
cosa. Tanmateix, pel que fa a la vida, pel que fa a allò que s'anomena
"experiències", qui de nosaltres té prou serietat? Qui té prou temps? Temo que en
aquestes qüestions mai no hem parat prou esment "a l'objecte". Mai no hem
tingut allí el nostre cor, ni tan sols la nostra oïda. Més aviat, igual com un ésser
divinament distret i abstret en ell mateix, en acabar de retrunyir a la seva oïda les
campanes de l'església fent sonar amb tota la seva força les dotze del migdia, es
deixondeix i es pregunta: "Què és pròpiament això que acaba de sonar?", de la
mateixa manera nosaltres ens refreguem les orelles després del fet i ens
preguntem, molt esbalaïts, molt perplexos: " ¿Què és pròpiament això que hem
experimentat?", més encara: "Qui som pròpiament nosaltres?". Aleshores ens
posem a comptar, després del fet, com hem dit, les dotze campanades trepidants
de la nostra experiència, de la nostra vida, del nostre ésser. Però, ai las!, ens
descomptem... Hem de continuar desconeixent-nos. No ens comprenem. Ens hem
de malentendre. Pel que fa a nosaltres, la frase vàlida serà sempre: "Jo sóc la
persona més desconeguda per mi mateix". Pel que fa a nosaltres mateixos, no
som pas coneixedors...
La genalogia de la moral. Prefaci, 1

[Cal mirar des d'un altre punt de vista]

7 Des que se m'obrí aquesta perspectiva, vaig tenir motius suficients per a cercar
companys instruïts, agosarats i treballadors (i encara els cerco avui dia). Es tracta
de recórrer amb preguntes clarament noves i ensems amb ulls nous la terra de la
moral tan immensa, tan llunyana i tan oculta, de la moral que ha existit
veritablement, de la moral que s'ha viscut realment. I no vol dir això gairebé la
mateixa cosa que descobrir per primera vegada aquesta terra...? Si en aquest punt
vaig pensar també, entre d'altres, en l'esmentat doctor Rée, fou perquè no vaig
dubtar pas que per la mateixa natura de les seves preguntes seria impulsat a un
mètode més correcte, capaç d'obtenir respostes. Em vaig enganyar pel que fa a
aquesta qüestió? En tot cas, el meu desig consistí a proporcionar a uns ulls tan
penetrants i desinteressats una orientació millor, l'orientació devers la veritable
història de la moral, i a prevenir-los en un temps encara oportú contra el seguit
d'hipòtesis angleses que et deixen blau perquè no tenen cap ni peus. És palès quin
color ha de ser cent vegades més important que el blau segons un genealogista de
la moral, és a dir, el gris. Em refereixo a allò que és un fet documentat, a allò que
és comprovable veritablement, a allò que ha existit realment, en un mot, a tota
l'extensa i difícilment desxifrable escriptura jeroglífica del passat humà de la
moral. El doctor Rée desconeixia aquest passat. Amb tot, havia llegit Darwin. Per
això, en les seves hipòtesis la bèstia darwiniana i el moderníssim i humil ésser
manyac de la moral tendeixen a unir-se cordialment d'una manera que, si més no,
resulta amena i divertida, apareixent-hi el darrer amb una expressió a la cara de
certa indolència fina i bondadosa, amb la qual es barreja un pèl de pessimisme,
de cansament, com si totes aquestes coses -els problemes de la moral- no
valguessin pas la pena de prendre-les seriosament. Al contrari, a mi em sembla
que no hi ha res que valgui més la pena de prendre-ho seriosament. A això
pertany, per exemple, el fet que tal vegada hom es pugui permetre un dia de
prendre-les amb joia. La joia o bé, dit amb la meva terminologia, la gaia ciència
és en efecte una cosa que val la pena, una cosa que val la pena des del punt de
vista d'una serietat contínua, valenta, treballadora i subterrània que no és pas
patrimoni de tothom. Tanmateix, el dia que puguem dir de tot cor: "Endavant!
També la nostra moral antiga pertany a la comèdia", haurem descobert un nou
nus i una nova possibilitat pel que fa al drama dionisíac del "destí de l'ànima", i
ja se n'aprofitarà ell

La genealogia de la moral. Prefaci, 7

[Els sacerdots, els enemics més malvats]

«Tocant al nostre problema, que pot ésser denominat amb bones raons un
problema silenciós i que només es dirigeix, selectivament, a un exigu nombre
d'oïdes, té un interès no pas menor comprovar que en les paraules i arrels que
designen 'bo' es transparenta encara, de moltes maneres, el matís bàsic en raó del
qual els nobles se sentien precisament homes de rang superior. És cert que, potser
en la majoria dels casos, aquests es recolzen, per a donar-se nom, senzillament en
la seva superioritat de poder (s'anomenen 'els poderosos, 'els senyors, 'els que
manen'), o en el signe més visible de tal superioritat, i s'anomenen, per exemple,
'els rics, 'els propietaris (aquest és el sentit que té àrya; com s'esdevé igualment a
l'iraní i a l'eslau)». [...]
«Pel que fa a aquesta regla, és a dir, al fet que el concepte de preeminència
política es dilueix sempre en un concepte de preeminència anímica, no
constitueix de moment una excepció (per bé que hi dóna peu) el fet que la casta
suprema sigui ensems la casta sacerdotal i, en conseqüència, prefereixi per a la
seva designació de conjunt un predicat que recorda la seva funció sacerdotal».
[...]
«Ja s'haurà endevinat que la manera sacerdotal de valorar pot desviar-se molt
fàcilment de la cavalleresco-aristocràtica i arribar després a convertir-se en la
seva antítesi; en especial impulsa a això tota ocasió en què la casta dels sacerdots
i la casta dels guerrers s'enfronten a causa de la gelosia i no volen arribar a un
acord sobre el preu a pagar. Els judicis de valor cavalleresco-aristocràtics tenen
com a pressupòsit una constitució física poderosa, una salut florent, rica, fins i tot
desbordant, juntament amb allò que en condiciona el manteniment, és a dir, la
guerra, les aventures, la caça, la dansa, les baralles i, en general, tot el que
l'activitat forta, lliure i alegre porta amb si. La manera noble-sacerdotal de
valorar té -ho hem vist- altres pressupòsits: les coses els van molt malament quan
apareix la guerra! Els sacerdots són, com és sabut, els enemics més perversos.
Per què? Perquè són els més impotents»

La genealogia de la moral, I, 5-7

[Contra el pessimisme, fruit del ressentiment]

Sense crueltat, no hi ha cap festa. Així ho ensenya la més antiga i la més llarga
història de l'home. D'altra banda, també en el càstig hi ha molt de festiu!
Amb aquests pensaments - diguem-ho de passada- no pretenc pas, de cap
manera, ajudar els nostres pessimistes a portar aigua nova als seus malsonants i
estridents molins del tedi vital; al contrari, cal fer constar expressament que, en
aquella època en què la humanitat no s'avergonyia encara de la seva crueltat, la
vida a la terra era més jovial que ara que hi ha pessimistes.
L'enfosquiment del cel situat sobre l'home ha augmentat sempre en relació amb
l'acreixement de la vergonya de l'home davant de l'home. La cansada mirada
pessimista, la malfiança pel que fa a l'enigma de la vida, el glacial no de la
nàusea sentida davant de la vida - tot això no són els signes distintius de les
èpoques de major maldat del gènere humà: ans al contrari, ja que són plantes
fangoses, apareixen tan sols quan hi ha el pantà a què pertanyen -em refereixo a
la moralització i al reblaniment malaltissos, gràcies als quals l'animal 'home'
acaba per aprendre a avergonyir-se de tots els seus instints.
La genealogia de la moral, II, 7

[Història d'un error]

1. El món veritable, assequible al savi, al piadós, al virtuós; ell viu en aquest

món, és aquest món.
(La forma més antiga de la Idea, relativament intel·ligent, simple, convincent.
Transcripció de la tesi «jo, Plató, sóc la veritat».)
2. El món veritable, inassequible per ara, però promès al savi, al piadós, al
virtuós («al pecador que fa penitència»).
(Progrés de la Idea: aquesta es torna més subtil, més capciosa, més
inaprehensible; es converteix en una dona, es fa cristiana...)
3. El món veritable, inassequible, indemostrable, imprometible, però ja en tant
que pensat, un consol, una obligació, un imperatiu.
(En el fons, el vell sol, però vist a través de la boira i l'escepticisme; la Idea,
sublimada, pàl·lida, nòrdica, königsburguesa.)
4. El món veritable, inassequible? En tot cas, inabastat. I en tant que inabastat,
també desconegut. Per consegüent, tampoc consolador, redemptor, obligador; a
què podria obligar-nos quelcom desconegut?...
(Matí gris. Primer badall de la raó. Cant del gall del positivisme)
5. El «món veritable», una Idea que ja no serveix per a res, que ja ni tan sols
obliga; una Idea que s'ha tornat inútil, supèrflua; per consegüent, una Idea
refutada: eliminem-la! [...]
6. Hem eliminat el món veritable: quin món ha quedat?, Potser l'aparent?... No!
En eliminar el món veritable hem eliminat també l'aparent!
(Migdia; instant de l'ombra més curta; final de l'error més llarg; punt culminant
de la humanitat; INCIPIT ZARATHUSTRA [comença Zarathustra])

Crepuscle dels ídols, Història d'un error.

[El significat d'apol·lini i dionisíac]

Què signifiquen els conceptes antitètics apol·lini i dionisíac, introduïts per mi en

l'estètica i concebuts ambdós com a espècies d'embriaguesa? L'embriaguesa
apol·línia manté d'entrada l'ull excitat, de manera que aquest adquireix la
capacitat de veure visions. El pintor, l'escultor, el poeta èpic, són visionaris per
excel·lència. En l'estat dionisíac, en canvi, allò que queda excitat i intensificat és
el sistema sencer dels afectes, de manera que aquest sistema descarrega d'una
vegada tots els seus mitjans d'expressió i al mateix temps fa que es manifesti la
força de representar, reproduir, transfigurar, transformar, tota mena de mímica i
d'histrionisme. La qüestió essencial segueix sent la facilitat de la metamorfosi, la
incapacitat de no reaccionar (de manera semblant com passa amb certs histèrics,
que al menor senyal assumeixen qualsevol paper). A l'home dionisíac li resulta
impossible no comprendre una suggestió qualsevol; no passa per alt cap senyal
d'afecte i posseeix el més alt grau de l'instint de comprensió i d'endevinació, de la
mateixa manera que posseeix el més alt grau de l'art de la comunicació.
S'introdueix en tota pell, en tot afecte; es transforma permanentment. La música,
tal com l'entenem avui, és també una excitació i una descàrrega globals dels
afectes, però no és, tanmateix, altra cosa que el residu d'un món expressiu molt
més ple de l'afecte, un mer residuum de l'histrionisme dionisíac. Per fer possible
la música com a art especial s'ha immobilitzat un gran nombre de sentits, sobretot
el sentit muscular (almenys relativament, perquè en cert grau tot ritme continua
parlant als nostres músculs), de manera que l'home ja no imita i representa de
seguida corporalment tot el que sent. Tanmateix, aquest és pròpiament l'estat
dionisíac normal, en tot cas l'estat dionisíac primordial; la música és
l'especificació, lentament aconseguida, d'aquest estat a costa de les facultats més
afins a ella.

Crepuscle dels ídols, Incursions d'un intempestiu,

[La virtut i la voluntat de poder]

Què és la bondat? Tota cosa que eleva en l'home el sentiment de poder, la

voluntat de poder, el poder mateix.
Què és el mal? Tota cosa que prové de la debilitat.
Què és la felicitat? El sentiment de tot allò que acreix el poder; el sentiment
d'haver superat una resistència.
No complaença, sinó major poder; no pau en general, sinó guerra; no virtut, sinó
habilitat (virtut en l'estil del Renaixement, virtut lliure de moralina).
Els febles i els fracassats han de perir; aquesta és la primera proposició del nostre
amor als homes. I cal ajudar-los a perir. Què és més perjudicial que qualsevol
vici? L'acció compassiva cap a tots els fracassats i els febles: el cristianisme.

L'Anticrist. § 2

El testimoni de la nostra força]

En la meva opinió, vèncer la pietat és una virtut aristocràtica: he contat, donant-li

com a títol «La temptació de Zarathustra», la història d'aquest gran crit d'angoixa
que arriba un bon dia al savi, quan la pietat com un últim pecat és a punt
d'assaltar-lo i d'arrencar-lo d'ell mateix. Continuar sent amo d'ell mateix en
aquestes situacions, conservar pura l'alçada del seu deure en front dels instints
baixos i miops posats en acció per les accions pretesament «desinteressades»,
heus aquí la prova, la suprema prova potser que ha de passar un Zarathustra, el
vertader testimoni de la seva força.

Ecce homo. Per què sóc tan savi, §4

[Filosofar a cops de martell]

Res d'igual s'ha compost mai, ni sentit mai, ni patit mai: així pateix un déu, un
Dionís. La resposta a aquest ditirambe de l'aïllament solar en la llum seria
Ariadna... Qui sap, excepte jo, què és Ariadna? De tots aquests enigmes ningú va
tenir fins ara la solució, dubto que algú veiés tan sols aquí mai enigmes. -
Zarathustra defineix en una ocasió la seva tasca -és també la meva- amb tal rigor
que no podem equivocar-nos sobre el sentit: diu sí fins arribar a la justificació,
fins arribar fins i tot a la redempció de tot allò que passa.
Jo camino entre els homes com entre els fragments del futur: d'aquell futur que jo
contemplo.
I tots els meus pensaments i desitjos tendeixen a pensar i a reunir en unitat el que
és fragment i enigma i espantós atzar.
I com suportaria jo ser home si l'home no fos també poeta i endevinador
d'enigmes i el redemptor de l'atzar!
Redimir els que han passat, i transformar tot «Va ser» en un «Així ho vaig voler
jo» només això seria per a mi redempció!
En un altre passatge defineix amb el màxim rigor possible l'única cosa que per a
ell pot ser l'home -no un objecte d'amor i molt menys de compassió- també la
gran nàusea produïda per l'home va arribar Zaratustra a dominar-la: l'home és per
a ell una cosa informe, un simple material, una deforme pedra que necessita de
l'escultor.
No-voler-voler-ja i no-voler-estimar-ja i no-voler-crear-ja! Ai, que aquest gran
cansament romangui sempre allunyat de mi!
També en el fet de conèixer jo sento únicament el plaer de la meva voluntat
d'engendrar i esdevenir; i si hi ha innocència en el meu coneixement, això passa
perquè en ell hi ha voluntat d'engendrar.
Lluny de Déu i dels déus m'ha atret aquesta voluntat; què caldria crear si els déus
existissin!
Però cap a l'home torna sempre a empènyer-me la meva ardent voluntat de crear;
així se sent impulsat el martell cap a la pedra.
Ai, homes, a la pedra dormisqueja per a mi una imatge, la imatge de les meves
imatges! Ai, que ella hagi de dormir a la pedra més dura, més lletja!
Ara el meu martell s'enfureix cruelment contra la seva presó. De la pedra salten
trossos: què m'importa?
Vull acabar-ho: perquè una ombra ha arribat fins a mi, la més silenciosa i més
lleugera de totes les coses va venir una vegada fins a mi!
La bellesa del superhome va arribar fins a mi com una ombra. Ai, germans meus!
Què m'importen ja els déus!
Destaco un últim punt de vista: el vers subratllat dóna pretext a això. Per a una
tasca dionisíaca la duresa del martell, el plaer mateix d'anihilar formen part de
manera decisiva de les condicions prèvies. L'imperatiu «Enduriu-vos!», la més
fonda certesa que tots els creadors són durs, és l'autèntic indici d'una natura
dionisíaca.
Eccehomo. Així va parlar Zarathustra, §8

[La guerra disciplina la societat]

En aquesta misteriosa relació que aquí assenyalem entre Estat i Art, instints
polítics i creació artística, camp de batalla i obra d'art, entenem per Estat, com ja
hem dit, el vincle d'acer que regeix el procés social; perquè sense Estat, en una
natural "bellum omnium contra omnes", la societat no pot desenvolupar-se i a
penes sobrepassa el cercle familiar. Però quan a poc a poc es va formant l'Estat,
aquest instint del "bellum omnium contra omnes" es concentra en guerres
freqüents entre els pobles i es descarrega en tempestats no tan freqüents, però
més poderoses. En els intervals d'aquestes guerres, la societat, disciplinada pels
seus efectes, va desenvolupant els seus gèrmens, per fer florir, en èpoques
apropiades, l'exuberant flor del geni.

L'estat grec, §11

[L'adveniment del nihilisme]

2) El que jo explico aquí és la història de les pròximes dues centúries. Descric

allò que passarà, allò que no podrà deixar de passar: l'adveniment del nihilisme.
Aquesta història ja es pot explicar ara perquè opera en ella la necessitat mateixa.
Aquest futur parla ja a través de cent signes; aquest destí s'anuncia per onsevulga;
ja totes les orelles estan agusades, promptes a captar aquesta música de l'avenir.
Fa molt que tota la nostra cultura europea, presa d'una tensió angoixosa que
augmenta de dècada en dècada, s'encamina cap a una catàstrofe inquieta, violenta
i precipitada; com un riu que anhela desembocar al mar, ja no reflexiona, té por
de reflexionar.

La voluntat de poder. Prefaci, §2

[Sant Pau i l'Església: l'Anticrist]

Cristianisme. - Un esforç ingenu cap a un moviment de pau búdica, sorgint de la

vertadera llar del ressentiment... però capgirat per sant Pau que en va fer una
doctrina del misteri pagà, apropiat per concordar finalment amb l'organització de
l'Estat... per fer la guerra, per condemnar, per martiritzar, per conjurar, per odiar.
Sant Pau es recolza en la necessitat de misteri de les grans masses religiosament
agitades: busca una víctima, una fantasmagoria sagnant, que pugui contendre
amb les imatges dels cultes secrets: Déus posats en creu, el calze de sang, la unió
mística amb la "víctima".
Busca la continuïtat de l'existència després de la mort (l'existència benaventurada
de l'ànima individual redimida) que posa en relació causal amb aquesta víctima,
per la resurrecció (segons l'exemple de Dionís, de Mithras, d'Osiris).
Cal que posi en primer pla la idea de culpa i de pecat, no pas una pràctica nova
com Jesús mateix va ensenyar i va mostrar), sinó un culte nou, una fe nova, la
creença en una metàfora miraculosa (la "salvació" per la fe).
Ha comprès la gran necessitat del món pagà i d'aquests simples fets de la vida i
de la mort del Crist n'ha donat una imatge absolutament arbitrària, accentuant-ho
tot de nou, desplaçant arreu el centre de gravetat... ha anul·lat d'arrel el
cristianisme primitiu...
L'atemptat contra els sacerdots i la teologia ha portat, gràcies a sant Pau, a un nou
sacerdoci, a una nova teologia: a una casta regnant i també a una Església.
L'atac contra la importància exagerada donada a la "persona" ha abocat a una
creença en la "personalitat eterna" (a la preocupació per la "salvació eterna"... ), i
per tant a una exageració paradoxal de l'egoisme personal.
Aquesta és la comicitat de la cosa, una comicitat tràgica: sant Pau ha restablert,
conferint-li unes proporcions enormes, allò que el Crist havia justament anul·lat
per la seva vida. Finalment, quan l'edifici de l'Església fou acabat, va sancionar
fins i tot l'existència de l'Estat.

La voluntat de poder. Llibre II, §129

[El món com a voluntat de poder]

I sabeu com se m'apareix «el món»? Voleu que us el mostri en el meu espill? El
món: un monstre de força, sense principi ni fi; una quantitat de força constant,
immutable, que no augmenta ni disminueix, que no es consumeix, sinó que
només es transforma, sempre idèntica en la seva totalitat; una economia sense
despeses i sense pèrdues, però alhora sense augments, sense guanys; tancat dins
dels seus límits, de cap manera fluctuant, dissipat; no d'extensió infinita, sinó
com a força determinada incorporat a un espai determinat, i no a un espai que per
alguna banda sigui un «buit», sinó trobant-se present en totes bandes com a
força; com a joc de forces i ones de força, u i múltiple al mateix temps; creixent
aquí i alhora decreixent allà; un mar de forces que s'entrecreuen i s'interpenetren
en el seu caòtic fluir; canviant eternament; retornant eternament en cicles
incommensurables a través del flux i del reflux de les seves plasmacions, passant
de les més simples a les més complexes, del més quiet al més rígid, del més fred
al màxim ardent, del més feroç al més contradictori, i després tornant de la
plètora, del joc de contradiccions, al simple, fins al delit de l'uníson, afirmant-se
fins i tot en aquesta identitat de les seves òrbites i anys; beneint-se a si mateix
com el que ha de retornar eternament, com esdevenir que no coneix sadollament,
tedi ni cansament; aquest el meu món dionisíac d'eterna autocreació i d'eterna
autodestrucció; aquest món misteriós de voluptuositats duals; aquest el meu «més
enllà del bé i del mal» sense meta, llevat que la ventura del cercle sigui una meta;
sense voluntat, llevat que un cercle estigui animat de bona voluntat cap a si
mateix. Voleu un nom per a aquest món? Una clau per a tot els seus enigmes?
Una llum també per a vosaltres, els més ocults, els més forts, els més intrèpids,
els més tenebrosos? Aquest món és la voluntat de poder; res més! I també
vosaltres mateixos sou aquesta voluntat de poder; res més!

La voluntat de poder. Llibre IV, §1067