TEMA 13:

LES MIGRACIONS
EN L´ESPANYA
CONTEMPORÀNIA

Judith Verbo Alcázar

2n Batx B
1. Per què la figura de l´emigrant forma part de la realitat d´Espanya?
En Espanya contemporània, les migracions han tingut un pes important en la
configuració de l’estructura demogràfica i social del país. Espanya, ha estat un
país amb una important emigració interior i exterior, per la qual cosa la figura de
l’emigrant forma part de la nostra cultura i de la nostra realitat econòmica. Però,
sobretot, el precipitat èxode rural cap a la perifèria industrialitzada de la
Península des de principis del segle XX va representar un canvi important en la
distribució espacial de la població i obligà moltes persones a adaptar-se a una
nova vida en condicions molt dures. A més, moltes de les àrees receptores, com
ara Catalunya o el País Basc, hagueren d’assimilar aquesta onada d’immigrants
sense cap tipus de planificació i amb els consegüents problemes econòmics,
socials i culturals derivats d’aquest fet.

2. Amb quins problemes s`ha trobat l´emigrant espanyol en general?

Problemes com la integració cultural i lingüística, l’explotació salarial, la nostàlgia
per la terra de naixement, així com el trencament personal i familiar que pot
comportar l’emigració, han estat i són coneguts per una part important dels
espanyols que han viscut la tensió entre la necessitat d’integrar-se en una nova
cultura i una nova societat i, alhora, el desig de no perdre les arrels culturals
pròpies. Perquè l’emigració, a més de ser una qüestió econòmica i col·lectiva, té
una indubtable component individual i emocional.

3. Quin canvi ha obligat la societat en l´evolució que ha experimentat

Espanya en relació a l´emigració i a la immigració?
Durant la darrera dècada del segle XX, Espanya ha passat de ser un país
emissor a ser un país receptor d’emigrants, la qual cosa està obligant la societat
a comprendre i emprendre la qüestió des d’una nova perspectiva. Problemes
com el racisme o la xenofòbia i, alhora, l’aparició de moviments que intenten
facilitar la integració dels emigrants formen part de la nostra realitat actual i
plantegen un repte important per al futur.

4. Quins factors incideixen en els moviments migratoris de 1800 a 1950?

L’activitat migratòria en l’espanya del segle XIX i la primera meitat del segle XX
va tenir diverses destinacions, especialment altres països del nostre entorn
geogràfic (Algèria, Europa) o cultural (l’Amèrica Llatina), però també fou
important l’emigració interior cap a la perifèria peninsular. Van incidir-hi diversos
factors:
 L’augment significatiu de la població i, especialment, de les generacions
més joves, que sempre són les més disposades a afrontar els riscos d’una
migració. En aquest segle i mig, Espanya va efectuar la seva revolució
demogràfica, és a dir, el trànsit des d’un règim demogràfic antic a un altre
 de modern, la qual cosa va permetre gairebé triplicar la població (10,5
milions el 1797; 3 milions el 1950).
 La pervivència d’una estructura socioeconòmica agrària arcaica, basada
en la subsistència, va crear tanta pressió sobre les famílies pageses que
l’emigració es va convertir en la vàlvula natural d’escapament a la situació
de misèria provocada per l’estructura de la propietat i per la incapacitat
per a dur a terme una renovació tècnica.
 El canvi de la política demogràfica duta a terme per l’Administració estatal
espanyola, que, cap a mitjans del segle XIX, va abandonar la seva política
repobladora i va promulgar entre el 1851 i 1903 una sèrie de lleis amb les
quals es van eliminar les traves que s’oposaven a l’emigració més enllà
de les fronteres estatals

5. Quins van ser els principals destins de les migracions transoceàniques?

Quina era la procedència dels emigrants? A què es dedicaven?
A partir de 1830, el nord d’Àfrica, l’Amèrica Llatina i, en una mesura molt menor,
l’Europa occidental es convertiren en àrees receptores d’emigrants espanyols.
Una part de l’emigració exterior espanyola es va adreçar a Algèria, aleshores
protectorat de França. Els emigrants espanyols procedien de l’àrea mediterrània,
d’Almeria, Múrcia i Alacant principalment, i en un nombre molt inferior, de
Mallorca i Menorca. En la seva gran majoria eren homes agricultors i pescadors
que es van ocupar com a peons en activitats agrícoles i que tornaven anualment
a casa seva, quan s’acabava el període de feina al camp.

6. Quins tipus de “reconeixement” van dur a terme els governs de Cuba i

Argentina envers els emigrants procedents d´Espanya? Per què?
La principal destinació d’aquests emigrants fou l’argentina, el govern de la qual
va dictar el 1906 una llei per la qual aprovava un crèdit d’un milió de dòlars per a
contractar famílies pageses procedents d’Europa, pagant-los el viatge i eximint-
los del pagament d’impostos en arribar al país. Si el 1899 la colònia espanyola a
l’Argentina era de 130 000 persones, el 1919 ja era de 230 000. La segona
destinació per a l’emigració espanyola fou Cuba, la Constitució de la qual (1902)
assegurava als espanyols la possessió de les seves propietats i els seus negocis
sense perdre la nacionalitat.

7. Com afectà la Primera Guerra Mundial als fluxos migratoris? Per què?
La Prima Guerra Mundial reorientà els fluxos migratoris que havien predominat
fins aleshores. Les sortides cap a Amèrica es reduïren, va augmentar el nombre
d’emigrants retornats, els anomenats indians, i s’incrementà l’emigració cap a
França i cap a la perifèria industrial.
8. Qui eren els indians? Què destacaries d´ells?
Els indians són persones emigrades a les colònies americanes que, després
d’enriquir-se amb l’activitat empresarial, tornava a la seva regió natal a la
península Ibèrica on, generalment presumia de manera pomposa de la seva
fortuna (mansions, donacions, costums...)

9. Per què a la segona meitat del segle XIX s´intensifica l´emigració cap a
la perifèria peninsular? Quins són els principals punts de destí?
La concentració de la població espanyola a la perifèria peninsular és un fenomen
que es remunta al segle XVIII, no tant per l’existència de moviments migratoris
com pel major creixement vegetatiu d’aquestes àrees enfront de les àrees
deprimides de l’interior de la Meseta. En la segona meitat del segle XIX aquesta
tendència es va intensificar a causa dels transvasaments de població que es
produïren com a conseqüència del desenvolupament industrial de Barcelona,
Biscaia i Guipuscoà.

10. Quanta població arriba a Catalunya des de 1911 a 1930? Per què ?
D´on prové aquesta població?
De 1911 a 1930 es calcula que arribaren a Catalunya més de mig milió de
persones, que procedien sobretot de les províncies aragoneses i mediterrànies
(Castelló, València, Alacant, Múrcia, Almeria i les Balears). A més, cal tenir en
compte que a Catalunya ja feia dècades que s’havia iniciat a transvasament de
població del camp a la ciutat i que Barcelona rebia un nombre important de
població de les comarques rurals catalanes. Tanmateix, el fet que bona part de
la immigració d’aquests anys fos de parla catalana i més propera des del punt de
vista cultural en facilità la integració.

11. Com afecta la dictadura de Primo de Rivera a les migracions internes?

En les dues primeres dècades del segle XX es va començar a trencar el
tradicional equilibri entre camp i ciutat: la població rural (que vivia en nuclis de
menys de 5000 habitants) va passar del 47,7 % (1910) al 43,3% (1920) i al 28,9%
(1960). Les grans obres públiques que va emprendre la Dictadura de Primo de
Rivera accentuaren les migracions internes.
12. Com afecta la Guerra Civil a les migracions internes?
La depressió econòmica dels anys trenta va reduir les migracions internes, tot i
que els nuclis de població inferior a 10 000 persones no deixaren de prendre
habitants. Els esdeveniments de la Guerra Civil provocaren desplaçaments
forçats per l’evolució dels fronts militars. En els anys quaranta, cinquanta i,
especialment, en els anys seixanta, es va produir l’emigració massiva cap a les
zones industrialitzades.

13. A quins llocs de l´estranger es dirigeix la població emigrant espanyola

fins l´any 1950? Per què?
Fins a l'any 1950, l'emigració espanyola cap a Europa es va dirigir gairebé
exclusivament a França. Ja el 1901 hi havia uns 80 000 espanyols censats en
aquest país. Les xifres començaren a créixer a partir de la Primera Guerra
Mundial, quan la mobilització de la majoria d'homes útils francesos i la reducció
d'immigrants belgues i polonesos impulsaren les autoritats franceses a facilitar
l'entrada d'espanyols, italians, grecs, etc.

14. Quin és el moviment migratori més important de la història d´Espanya?

Per què?
L'esclat de la Guerra Civil espanyola va disparar les xifres d'emigrats que es van
establir a França com a refugiats polítics. El 1939, la colònia espanyola
disposava de mig milió de refugiats. Tot i que una bona part (uns 200 000)
tornaren a Espanya, d'altres romangueren a l'exili, allistant-se a l'exèrcit regular
francès o en els comandos clandestins de la Resistència antinazi. Alguns van
haver d'emigrar un altre cop cap a l'URSS o cap a l'Amèrica Llatina (Mèxic); en
canvi, d'altres sucumbiren al terror nazi en ser deportats a camps de
concentració. En total, uns 400 000 espanyols, aproximadament, es van quedar
a l'exili i de manera definitiva.

15. Quines són les causes del boom migratori de la dècada dels cinquanta?
La dècada dels cinquanta marcà l'inici d'una etapa de forta emigració que es va
intensificar en la dècada següent i que no començà a canviar de signe fins que
esclatà la crisi econòmica dels anys setanta. La riuada migratòria buidà
definitivament àmplies àrees rurals d'Espanya i concentrà la població en els
nuclis urbans, però de manera precipitada i, molts cops, caòtica.
D'altra banda, molts excedents demogràfics s'orientaren cap a l'Europa
occidental, que en aquells moments consolidava la seva reconstrucció
econòmica de la postguerra. Aquest moviment migratori fou, en termes socials i
econòmics, el més important de la història d'Espanya i va estar relacionat
directament amb el procés d'expansió i el canvi econòmic que visqueren
Espanya i la resta de l'Europa occidental.
16. Quants desplaçaments interns es detecten entre 1950 i 1980? Quins són
els principals destins? Quines conseqüències comporten?
Entre 1950 i 1980 es detectaren uns 15 milions de desplaçaments interns,
segons les dades procedents dels canvis de residència que mostren els padrons
municipals de l'època. Pel que fa a la direcció dels desplaçaments, van estar
clarament polaritzats a favor de les províncies de Barcelona, Madrid i València,
que acapararen tres quartes parts dels saldos provincials positius. D'altra banda,
va quedar clar el poder d'atracció de la perifèria, ja que els focus d'immigració
foren majoritàriament províncies litorals. A l'interior només Alaba Navarra, la
Rioja, Sevilla, Valladolid i Madrid tingueren saldos migratoris positius.
L'emigració cap a les ciutats es va fer tan ràpidament que l'Administració fou
incapaç de canalitzar-la, de manera que va quedar en mans de l'especulació
privada i de la improvisació. Les perifèries urbanes se suburbialitzaren: els
polígons industrials es van superposar amb els polígons residencials en què els
blocs d'habitatges barats es bastien molt de pressa enmig d'una mancança
absoluta de serveis urbanístics (clavegueram, pavimentació, transport...) i
socials (escoles, mercats, centres sanitaris...).

17. Quins moviments migratoris experimenta Espanya els anys 60 i 70?

Explica quines són les zones emissores, les zones receptores i les
conseqüències d´aquests fets?
Entre el 1960 i 1973, les xifres oficials espanyoles donen uns resultats de més
d'un milió d'emigrants, que són elevats a dos milions per les estadístiques dels
països receptors. A aquesta emigració permanent s'hi ha d'afegir l'emigració
estacional, que es va adreçar gairebé de manera exclusiva cap a la verema
francesa.
Els desajustos econòmics provocats per la crisi de 1973 reduïren
progressivament el nombre de desplaçats (a partir 1973, no superarien els 20
000 emigrants anuals), d’ alhora que s'incrementava el nombre de retorns. Les
principals zones emissores d'emigrants van continuar sent Galícia i el litoral
mediterrani, però s'hi afegiren Andalusia, Extremadura i Castella i Lleó. Fins al
1964, el principal punt de destinació europea va continuar sent Franca, tal com
era habitual des de 1914, però a partir d'aleshores les destinacions majoritàries
foren Suïssa i, sobretot Alemanya.
D’entre els aspectes negatius d'aquesta emigració destaquen sobretot el
desarrelament i la marginació personal que patiren els emigrants. S'incorporaven
a societats la llengua i els costums de les quals desconeixien i on rebien un tracte
marcadament classista. Havien de fer les feines més dures, més mal pagades i
menys valorades de vegades, percebien un salari inferior al dels naturals del
país; un cop establerts, sempre visqueren amb una extrema frugalitat, per tal de
poder efectuar trameses periòdiques a la família; en els períodes de crisi eren
els primers de ser acomiadats a més, patien la natural enyorança de les seves
famílies i llocs d'origen.
En un àmbit menys personal l'emigració cap a Europa no va beneficiar de manera
especial les seves regions d'origen, que es veieren privades de la seva població
més jove i emprenedora; a més, els retorns mai no van equilibrar els buits que
havien originat les partences. Les inversions efectuades pels emigrants es
canalitzaren cap a activitats que proporcionaven una rendibilitat individual:
l’adquisició d'una casa, la compra d'un petit negoci...

18. Quin canvi de tendència migratòria es produeix en l´àmbit intern a

Espanya a partir de 1980? Per què?
Des de les dues darreres dècades del segle xx s'han produït canvis molt
significatius en els moviments migratoris espanyols. En l’àmbit intern, destaquen
el retorn dels emigrants a les seves regions d'origen abandonament creixent de
les grans ciutats, en l’àmbit internacional, Espanya ha deixat de ser una zona
emissora d'emigrants i s'ha convertit per primera vegada en la seva història
contemporània en receptora d’immigració. D'aquesta manera s'ha afegit al grup
de països europeus desenvolupats que des de fa dècades són destinataris dels
fluxos migratoris del Sud cap al Nord. Aquests fluxos són més palpables a les
àrees més desenvolupades de l'Estat, com en el cas de Catalunya.

19. Per què Espanya passa de ser un país d´emigrants a ser un país
d´immigrants? Comenta els trets més característics del fenomen de la
immigració de la fi del segle XX.
Arran de la crisi econòmica de 1973, comença a despuntar una tendència
migratòria que les reconversions industrials i jubilacions anticipades dels anys
vuitanta no feren sinó confirmar. Així, molts emigrats de Catalunya, el País Basc
i, en menor mesura, Madrid o Valencia decidiren de tornar a les seves regions
d'origen (Andalusia, Extremadura, Múrcia...). Els fluxos migratoris de les dècades
anteriors pràcticament han desaparegut perquè la demanda de mà poc
qualificada ha descendit i perquè les polítiques de protecció social (pensions
d'atur Pla d’Ocupació Rural) implantades per l'Estat i les comunitats autònomes
han desincentivat l’emigració.
La gran novetat de la fi del segle xx ha estat el fet que es comencés a detectar
un corrent immigratori de característiques similars al d’altres països
desenvolupats. El 1994 hi havia mig milió d'estrangers registrats, la qual cosa
representava l'1,3% de tota any 2008 aquesta xifra havia augment a població
espanyola. i l’any 2008 aquesta xifra havia augmentat fins a arribar als 5 220
577, un 11,3% La majoria dels immigrats comptabilitzats pels organismes
estatals procedeixen d'altres països europeus (48,6%). Els segueixen els
procedents de països del Tercer Mon (34,3% llatinoamericans; 15,6%, africans,
i 4,6 asiàtics). Romania és el país emissor del major nombre d'immigrants, amb
gairebé 730 000 registrats l'any 2008, seguit del Marroc, amb 645 5000.
Tanmateix aquestes dades reflecteixen només l’emigració legal. Segons alguns
organismes no governamentals com Càritas, el nombre d’immigrants
indocumentats, podria arribar a duplicar les xifres oficials.