6.3 Els tractats internacionals. Les reserves.

Quan un Estat mostra el consentiment a un tractat internacional pot mostrar reserves, és a dir, no
vincular-se a alguna de les disposicions del mateix. És tracta d’una declaració unilateral que només es
pot adoptar en el moment de ratificar el tractat i sempre i quan el tractat en qüestió no ho prohibeixi ni
sigui un tractat fundacional d’una organització internacional (en aquest darrer cas no tindria sentit
mostrar reserves). Cal puntualitzar que la reserva no pot anar en contra dels objectius del tractat.
Un cop mostrada la reserva, la resta d’Estats signants del tractat s’han de pronunciar. Poden:
 Acceptar la reserva, ja sigui de forma expressa o tàcita (si passen 12 mesos i no es pronuncia de
forma expressa es considera acceptat de forma tàcita), i per tant aplicar el tractat amb les reserves
de forma bilateral.
 Objectar la reserva de forma simple, és a dir, no aplicar la disposició objecte de reserva entre
l’Estat objector i el que mostra la reserva però si aplicar la resta del tractat.
 Objectar la reserva de forma qualificada, que suposa considerar que la reserva desvirtua o
contamina tot el tractat i, per tant, deixar d’aplicar tot el tractat entre l’Estat objector i el que
mostra la reserva.
En el cas de que el tractat prevegi expressament la possibilitat de mostrar reserves sobre unes qüestions
determinades, en aquestes qüestions, no entra el joc de la reciprocitat i tots els Estats signants accepten
la reserva de forma automàtica.

És important no confondre les reserves amb les esmenes ni amb es modificacions. Aquestes últimes són
una alteració de l’ordre del tractat que afecta a un grup d’Estats signants posterior al moment de mostrar
consentiment, mentre les esmenes afecten a tots els Estats signants i a diferencia de les reserves, que es
produeixen en el moment de mostrar el consentiment.

6.4 Els tractats internacionals. Efectes dels tractats internacionals.

Els tractats tenen efecte en tot el territori dels Estats que mostren consentiment, excepte si un Estat
aplica la clàusula federal (per fer excepcions i excloure una part del territori) o la clàusula colonial (per
aplicar el tractat fora del territori propi de l’Estat, en zones sota control colonial), a partir del moment en
que entra en vigor (aquest moment queda establert en el propi tractat).
Molts cops s’estableix l’entrada en vigor del tractat quan un nombre destacable d’Estats (en el cas de la
Carta de Nacions Unides, per exemple, en van ser 35) mostren el consentiment (i sempre només entre
els Estats que l’han mostrat). Tot i que, si un grup d’Estats ho vol pot aplicar el tractat de forma provisional
entre ells fins que s’arribi a les ratificacions necessàries per l’entrada en vigor del mateix.
En el cas que hi hagi més d’un tractat que reguli una mateixa qüestió, per norma general, s’aplica el
posterior (derogació total) i les disposicions de l’anterior que tractis qüestions no regulades pel posterior
(fet que anomenem, derogació parcial). En el supòsit que el els tractats en contraposició afectin a
diferents grups d’Estats s’estableixen els vincles entre Estats segons especifiquin, cas per cas, els tractats
signats. Cal dir que en qualsevol cas el Protocol Europeu de Drets Humans i la Carta de les Nacions
Unides tenen prioritat sobre tractats posteriors.
Per norma general, els tractats tenen efecte irretroactiu i tot i que els altres Estats no signats poden
qüestionar un tractat mai ho podran fer en tractats d’establiment de fronteres pactades ni de creació
d’organitzacions internacionals (tot i que després mantenen la prerrogativa de no establir relacions amb
l’organització sorgint o els Estats signants).
També, cal destacar els efectes que té en un tractat la clàusula sobre nació més afavorida (CNMA) que
suposa que si es negocia un altre tractat amb un 3r Estat sobre la mateixa qüestió (per exemple sobre
aranzels) i oferint al tercer Estat unes condicions millors o més afavoridores (per exemple uns aranzels
més baixos) aquestes condicions s’apliquin automàticament també entre els dos primers Estats.
Per últim, un tractat deixa de tenir efectes després d’una nul·litat del tractat o de la terminació d’aquest.
La terminació pot quedar establerta en el propi tractat o produir-se quan les parts ho pacten o es
produeix la desaparició del objecte tractat), mentre que la nul·litat es dona quan hi ha vicis que poden
afectar la validesa del tractat, que poden ser:
 Vicis objectius, sobre el contingut, quan el tractat va en contra d’una norma imperativa. Aquest
vici no es pot subsanar i suposa la nul·litat absoluta del tractat.
 Vicis subjectius, sobre el procés de mostra de consentiment, que es pot donar si la mostra de
consentiment no es dona de forma adequada segons l’ordre intern d’un, o més d’un, dels Estats
signants o el representat d’un Estat negocia sense tenir-ne capacitat o de forma corrupta (per
exemple coaccionant o amenaçant). Aquests vicis poden arribar a subsanar-se (nul·litat relativa).
Cal puntualitzar que un tractat pot quedar temporalment sense efectes si entra en suspensió total o
parcial (quan es produeix una alteració de les circumstàncies) de forma pactada o per l’impossibilitat de
ser aplicat.

TEMA 7. L’APLICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL

7.1 La recepció del dret internacional en els ordenaments interns.
Existeixen, a grans trets, dos models sistema de recepció del dret internacional en els ordenaments
interns.
D’entrada trobem els sistemes dualistes que identifica el dret intern i el dret internacional com a dos
ordenaments jurídics diferents i, per tant, per introduir el dret internacional s’ha de transformar en dret
intern donant-li rang de llei. Un exemple d’aquest tipus de sistema és Itàlia.
En contraposició, observem els sistemes monistes que entenen que el dret intern i el dret internacional
son el mateix ordenament jurídic i, en conseqüència, la recepció és automàtica. Un exemple d’aquest
cas és Espanya, tot i que es demana la publicació del tractat al BOE per donar-li efectes (supralegals i
infraconstitucionals) . Per tant s’ha de considerar mes aviat un monisme moderat ja que no demana la
transformació en dret intern però tampoc és una recepció totalment automàtica.

7.2 La responsabilitat internacional

Els incompliments de dret internacional suposen fets il·lícits que generen responsabilitat per part de
l’Estat infractor que ha de reparar a l’Estat lesionat (cosa que anomenem dret d’autotutela, i que no
només inclou els tractats sinó també el costum internacional).
A més els costums internacionals es poden codificar, però cal destacar que això (i per tant la seva
transformació en tractat) no fa que el costum deixi d’existir com a tal (fet que es desprèn de la sentència
del Cas de Nicaragua contra Estats Units) sinó només te un efecte declaratiu (recollir un costum
reconegut), cristal·litzador (recollir una pràctica no recolzada per una opinió iuris , és a dir, que no arriba
a ser costum) o generador (creen una pràctica o un costum en tercers Estats no vinculats pel tractat).
Amb la codificació d’un costum en un tractat, que es fa de forma bilateral, s’inclou més enllà de la
comissió d’un dany, com passa amb un costum, sinó que avarca qualsevol fet il·lícits. És tracta de
declaracions de caràcter objectiu: si es viola la norma hi ha fet il·lícit, independentment de la intenció o
dels motius (que només es tenen en compte per establir reparació).
Aquest concepte de fet il·lícit té dos elements; un d’objectiu, que és la pròpia vulneració d’una norma
internacional, i un altre de subjectiu, que és el fet de que aquesta violació hagi estat comesa per o sigui
atribuïble a l’Estat en qüestió).

TEMA 8: LA SOCIETAT INTERNACIONAL INSTITUCIONALITZADA.

L’ORGANITZACIÓ DE LES NACIONS UNIDES
8.1 Les Nacions Unides: antecedents i funcions. Rellevància de la Carta de les Nacions
Unides.
La progressiva formació d’ organitzacions internacionals és un dels aspectes més destacats en l’evolució
de la societat internacional i el Dret Internacional Públic. Ja abans de 1945 es van crear exemples com la
Comissió Central per a la Navegació del Rin (1815, efectiva a partir de 1831), la Unió Postal Universal
(UPU) (1874) o la Societat de Nacions (1919) .
Des de 1945 s’ha assistit a un gran proliferació de les Organitzacions Internacionals (més de 300) que
han contribuït a una creixent “institucionalització” de la societat internacional, aquestes organitzacions
han comportat certs avenços i millores en el funcionament de la societat internacional però no són
equiparables a una espècie de Súper-Estat o “Govern mundial”.
Destaca, particularment, l’ONU, que es configura com una organització internacional de vocació
universal i amb fins generals i té com a tractat internacional constitutiu la Carta de les Nacions Unides,
feta a San Francisco (1945) i que s’ocupa, principalment de:

 Propòsits i principis
 Membres
 Òrgans: composició, funcionament i competències
 Relacions entre l’ONU i altres OI

8.2 Estructura orgànica de l’ONU: òrgans principals i subsidiaris.

“
En l’article 7 de la Carta de Nacions Unides s’enumeren els òrgans principals de l’ONU:
S'estableixen com a òrgans principals de les Nacions Unides: una Assemblea General, un Consell de

”
Seguretat, un Consell Econòmic i Social, un Consell d'Administració Fiduciaria, una Cort Internacional
de Justícia, una Secretaria.
D’entrada l’Assemblea General està detallada al Capítol IV de la Carta, on especifica que estarà
composta per tots els membres de l’organització on cada té Estat un vot i s’aproven les qüestions
importants per majoria 2/3 i altres qüestions per majoria simple.
Es consideren qüestions importants les recomanacions relatives al manteniment de la pau i la
seguretat internacionals, l'elecció dels membres no permanents del Consell de Seguretat, l'elecció dels
membres del Consell Econòmic i Social, l'elecció dels membres del Consell d'Administració Fiduciaria,
l'admissió de nous Membres a les Nacions Unides, la suspensió dels drets i privilegis dels Membres,
l'expulsió de Membres i les qüestions pressupostàries.
Pel que fa al Consell de Seguretat, que es detalla en el Capítol V de la Carta, es tracta d’un òrgan
restringit integrat per 5 permanents amb dret a veto excepte en qüestions de fons (la Xina, França,
Rússia, Regne Unit i els Estats Units) i 10 rotatoris (amb mandats de 2 anys).
El Consell té la finalitat del manteniment de la pau i la seguretat internacional a través de la deliberació,
recomanació i decisions vinculants (amb accions que no impliquin la força, a no ser que això s’entengui
o es vegi com a inadequat.
Una altra òrgan clau és la Cort o Tribunal Internacional de Justícia que té la Seu a La Haia (tal com
tenia l’antic Tribunal Permanent de Justícia Internacional, de la Societat de Nacions). Està compost per
15 jutges, elegits per períodes de 9 anys, conjuntament per Assemblea General i el Consell de Seguretat.
El Tribunal té, d’una banda una funció contenciosa referida a la solució de controvèrsies entre Estats
(dictant sentència obligatòria) a la qual només tenen Ius standi els Estats i, d’altra banda, una funció
consultiva per la qual la Cort emet Opinions consultives, és a dir, dictàmens no obligatoris que tenen un
dret d’accés més ampli.
Els organismes principals, tenen les seves pròpies organitzacions subsidiàries. L’Assemblea General té
com són la Comissió de Dret Internacional (CDI), el Programa de NU pel Desenvolupament (PNUD) i el
Consell de Drets Humans.
Pel que fa el Consell de Seguretat trobem els Tribunals penals ad hoc antiga Iugoslàvia i Rwanda i el
Comitè contra el Terrorisme. Finalment, el Consell Econòmic i Social compta amb la Comissió de Drets
Humans (substituïda l’any 2006 pel Consell de Drets Humans), la Comissió d’Estupefaents i la Comissió
Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL).

TEMA 9: LES RELACIONS ECONÒMIQUES INTERNACIONALS: COMERÇ

INTERNACIONAL I COOPERACIÓ PEL DESENVOLUPAMENT
9.1 El sistema de les Nacions Unides de cooperació al desenvolupament: Marc jurídic i
institucional. Estratègies de les Nacions Unides pel desenvolupament.
Els acords de Bretton Woods de 1944 són les resolucions de la conferència monetària i financera de les
Nacions Unides, realitzada en el complex hoteler de Bretton Woods (Nova Hampshire, Estats Units).
Allí va ser on es van establir les regles per a les relacions comercials i financeres entre els països més
industrialitzats del món. Bretton Woods va tractar de posar fi al proteccionisme del període que es va
iniciar el 1914, amb la Primera Guerra Mundial. Es considerava que, per arribar a la pau, havia d'existir una
política lliurecanvista. En els acords, també es va decidir la creació del Banc Mundial i del Fons Monetari
Internacional.

 El Fons Monetari Internacional, amb seu a Washington, tracta la base monetària multinacional
cercant un equilibri amb les balances de pagament dels diferents Estats, imposar una disciplina
monetària que prioritzi el pagament del deute, evitar que els Estats facin devaluacions
competitives amb els altres i, de fet, cerca un sistema sense restriccions canviaries.

 D’altra banda, el Banc Mundial (també amb seu a Washington) que va ser creat amb l’objectiu de
reconstrucció dels Estats, que al acabar la II Guerra Mundial estaven molt malmesos, i contribuir
en el seu desenvolupament. En conclusió, treballar per la transició a una economia de Pau. Per
fer-ho, el Banc Mundial fomenta les inversions i ofereix préstecs (garantits pels governs segons el
capital subscrit per els Estats).
Aquestes organitzacions compten amb diferents òrgans de govern, d’entrada hi ha una Junta de
Governadors (integrada per tots els Estats membres, i pren les decisions finals), els Directors Executius
(que és un òrgan restringit on els accionistes majoritaris [Estats Units, el Japó, Alemanya i Regne Unit]
son membres permanents, on la Junta delega la majoria de les seves decisions), i un òrgan administratiu
(capitalitzat pel Director General al FMI, que és generalment europeu, i pel President al Banc Mundial,
en general americà).
També existeixen diverses organitzacions que orbiten entorn del BM per tal d’evitar hiperinflacions com
les que es van produir en el període d’entreguerres i contribuir a la cooperació i el desenvolupament,
com és la Corporació Financera Internacional (creada l’any 1956 i que promou el desenvolupament a
treves del sector privat finançant empreses privades).
A la dècada dels 60 van néixer l’ Associació Internacional del Foment (fundada l’any 1960 i que ofereix
crèdit sense interès a països pobres a 40 anys vista per tal de fomentar el desenvolupament, reduir les
desigualtat i millorar les condicions de vida de la població) i el Centre Internacional d'Arranjament de
Diferències relatives a Inversions (creat l’any 1965, establerta per arbitrar una solució a les disputes entre
governs i entre Estats d'una banda i inversors d'altres Estats que hagin invertit en els Estats anteriors).

9.2 La regulació multilateral del comerç internacional: els Acords de Marràqueix de 1944 i
l’Organització Mundial del Comerç.
Finalment, l’any 1988 es va fundar l’ Organisme Mundial de Garantia d’Inversions (un sistema
d’assegurances per tal de facilitar el corrent d'inversió de capitals privats amb finalitats productives en
països en desenvolupament).
Pel que fa al comerç, l’any 1948 es va signar la Carta de l’Organització Internacional del Comerç a
l’Habana que responia a les preocupacions de les grans potencies per tal de reduir les barreres al comerç
internacional (com aranzels i límits quantitatius) fruit de les polítiques proteccionistes que es van iniciar
en el període d’entreguerres i que seguien vigents en aquell moment.
Finalment, la Carta de l'Havana va ser ratificada només per Libèria i Austràlia. Els altres països es van
abstenir a l’espera de la decisió dels Estats Units, que havia exercit un paper molt important en la
redacció del document. La posterior no ratificació pels Estats Units, va ser decisiva per al fracàs de la
Carta de l'Havana, tot i que part de les normes que l’integraven van tenir vida a través del GATT.
El GATT (General Agreement on Tariffs and Trade ) signat l’any 1947 durant la ronda de contactes de la
Carta d’Habana com un conjunt de concessions recíproques entre alguns Estats que actuessin de forma
provisional fins l’entrada en vigor de la futura Carta de l’Organització Internacional del Comerç a
l’Habana. Davant del fracàs d’aquesta i la utilitat del GATT, aquest pacte va créixer força.
El GATT pren forma de tractat internacional, no pas d’organització, i segueix principis que col·loquen el
comerç com a font de prosperitat, basat en la no-discriminació i la progressivitat en l’aplicació de les
normes. L’acord elimina les restriccions quantitatives i les proteccions tècniques (com subvencions,
compres per part del sector públic i obstacles tècnics excepte per qüestions sanitàries o morals) i lluita
contra el dumping.
Aquest tractat es va incorporar al GATS ( General Agreement on Tariffs and Services ) i al TRIPS (Acord
sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç) el 1994 amb els
Acords de Marràqueix i es va crear l’Organització Mundial del Comerç que administra aquests tractats
plurilaterals i multilaterals.
L’OMC té, a més, un òrgan de solució de diferències format per un grup (panell) d’experts que analitza
el cas i dictamina una decisió i un òrgan d’apel·lació de la decisió del panell. La decisió es sotmet a la regla
del consens negatiu, de manera que sempre que un Estat accepti la decisió aquesta s’adopta (cosa que
succeeix sempre ja que l’Estat que guanya la disputa sempre l’accepta).
 TEMA 10: LA HUMANITZACIÓ DEL DRET I LES RELACIONS INTERNACIONALS
10.1 La internacionalització dels drets humans: la Carta i la Declaració Universal de Dret
Humans.
Els primers antecedents als Drets Humans com a instruments jurídics propis de l’ ordenament intern dels
Estats. El més remot és Carta Magna (1215) atorgada per J oan I d’Anglaterra que confirma els privilegis
de l’Església i dels senyors feudals i constitueix la primera limitació del poder i de l’arbitrarietat reial (límit
al poders de l’Estat). Més endavant, també a Anglaterra, trobem els Bill of Rights, (de 1689) que reforça
el paper del Parlament anglès designat per eleccions lliures i estableix la prohibició ús de càstig cruels o
desacostumats.
En el context de la revolució americana es va adoptar la Declaraci ó de Drets de Virgínia que inclou
l’existència d’uns drets humans inherents a tota persona humana per la seva condició de tal i un catàleg
de drets civils i polítics. Aquests principis s’associen també a la independència dels EEUU amb la
Declaració d’Independència (1776) i la Constitució dels Estats Units d’Amèrica (1787).
Més endavant, en el context de la Revolució francesa, hi va haver la Declaració dels drets de l’home i del
ciutadà de 1789. Aquesta enumeració de drets humans que es basa en: la igualtat entre tots els homes i
el caràcter universal i natural dels drets humans.
Amb la consolidació progressiva de monarquies parlamentàries basades en la sobirania de la nació els
Estats encaren els reptes finiseculars (XIX-XX) en matèria de drets humans: com són l’abolició de
l’esclavitud, les reivindicacions obreres, els conflictes armats i els desastres de la guerra, els drets de la
dona, etc...
El Dret Internacional clàssic (des del segle XVII fins el 1945) no s’ocupava dels drets humans ja que
s’entenia que era un qüestió essencialment de l’esfera interna o domèstica dels Estats i, per tant, el Dret
Internacional no havia d’interferir. Només preocupava el tracte donat pels Estats als estrangers
(principalment europeus en altres continents) pel que es cercava un standard mínimum , de tracte als
estrangers, amb independència del tracte que l’Estat donés als seus propis nacionals.
A finals del segle XIX i principis del XX, en el Dret Internacional comencen a introduir-se algunes normes
per a la protecció de les persones en situació especialment vulnerable. Així es fa en les Conferències de
La Haia de 1899 i de 1907 on s’imposen límits a la conducta dels bel·ligerants en conflictes armats i es
reglamenta la guerra.
Més endavant, es va buscar la protecció de les minories en el marc de la Societat de les Nacions i en els
Tractats de Pau de la 1ª guerra mundial. En aquest sentit destaquen el Conveni sobre la prohibició de
l’esclavitud, impulsat per la Societat de les Nacions el 1926 i els Convenis de l’Organització Internacional
del Treball (creada el 1919), en matèria de condicions de treball infrahumanes.
El procés d’incorporació en el Dret Internacional contemporani s’inicia a partir de 1945. Desprès de
l’impacte de la gran tragèdia humanitària que fou la segona guerra mundial es va adoptar la Carta de les
Nacions Unides (amb un caràcter quasi constitucional de l’ONU) que estableix en el seu preàmbul els
seus fonaments polítics i filosòfics basats en la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i en
el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones i cercant el progrés social i
unes millors condicions de vida dintre d’una llibertat més àmplia.
Però més enllà del preàmbul hi ha poques referències explícites als drets humans en la Carta de les
Nacions Unides així que per concretar l’expressió “Drets Humans” es crea una comissió pels drets
humans que juntament amb Assemblea General i el Consell Econòmic i Social (art. 62) tenen l’encàrrec
de concretar-ho.
D’aquesta manera s’elabora la Declaració Universal dels Drets Humans, amb un biaix occidental, en els
quals destaquen els treballs de René Cassin i Eleanor Roosevelt. A grans trets el plantejament jurídic-
filosòfic de la Declaració en el seu preàmbul és la dignitat inherent i drets iguals i inalienables de tots els
éssers humans, la protecció essencial dels drets humans per un règim de dret i l’objectiu de promoure el
progrés social i millorar el nivell de vida dins d’una llibertat més àmplia.
La Declaració es publica en la Resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948, de l’Assemblea General i
té valor de recomanació tot i que ha acabat adquirint caràcter jurídic vinculant ja que la Declaració és veu
com la interpretació autèntica de la Carta i ha esdevingut costum internacional.
A més la Declaració ha exercit una important influencia en tractats internacionals en matèria de drets
humans i en moltes constitucions internes, com l’espanyola.

10.2 Els Pactes Internacionals i els convenis sectorials

Desprès de la Declaració i de 18 anys de treball en el marc de les Nacions es van elaborar els Pactes
internacionals de 1966 pel desenvolupament normatiu de la Declaració. El context porta al plantejament
de dos Pactes separats, d’una banda el Pacte internacional de drets civils i polítics i, d’altra, el Pacte
internacional de drets econòmics, socials i culturals que es va aprovar mitjançant la resolució 2200 (XX)
de 1966, però van tardar 10 anys en entrar en vigor.
També es van adoptar, en l‘àmbit de les Nacions Unides, els convenis sectorials que pretenen la
protecció de col·lectius especialment vulnerables i la persecució de pràctiques especialment aberrants.
Aquestes defineixen les conductes que vulneren els drets humans, estableixen deures de prevenció i
càstig d’aquestes conductes així com mecanismes de control del compliment.
Sobre la protecció de col·lectius especialment vulnerables trobem:

 El Conveni de 1951 i Protocol de 1967, sobre els refugiats.

 El Conveni de 1979, sobre l’eliminació de la discriminació contra la dona.
 El Conveni de 1989, sobre els drets dels infants.
 El Conveni de 1990, sobre els treballadors migrants i les seves famílies.
 El Conveni de 2006, sobre els drets de les persones amb discapacitat.
I sobre la persecució de pràctiques especialment aberrants:

 El Conveni de 1948, sobre la prevenció i sanció del delicte de genocidi.

 El Conveni de 1965, sobre l’eliminació de la discriminació racial.
 El Conveni de 1984, contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants.
 El Conveni de 2006, per a la protecció de les persones contra las desaparicions forçades.

10.3 Els mecanismes de garantia dels Drets Humans. Els tribunals penals internacionals,
Els Drets Humans es protegeixen a partir d’instruments propis de l’ONU que té mecanismes de garantia
convencionals i extraconvencionals.
Els mecanismes convencionals són comitès quasi jurisdiccionals, dels quals n’hi ha un per cada tractat
(en comptes d’un de central) que és aplicable als Estats signants en cada cas. Aquests comitès reben
informes sobre les qüestions que controlen per part dels diferents Estats a partir dels quals els hi fan
recomanacions, aquests informes eren només governamentals en un inici però recentment la societat
civil ha començat a enviar informes a l’ombra o paral·lels, que acostumen a ser més crítics i poden ser
presentats per qualsevol que cregui que pot aportar alguna cosa, tot i que tenen més força si són unitaris.
A partir d’aquí la resta de mecanismes convencionals són facultatius, els Estats poden presentar
reserves, un exemple són les queixes individuals, fetes per individus que es troben sota la seva jurisdicció
sempre i quan s’hagin esgotat els recursos interns (amb algunes excepcions). Davant d’aquesta situació
el comitè es posiciona mitjançant un dictamen, abans però el comitè pot posar mesures cautelars.
En la mateixa línia estan les queixes interestatals, tot i que a la pràctica (sobretot en l’àmbit universal) no
n’hi ha pel temor dels Estats d’acusar altres Estats d’incompliments i que aquests reaccionin amb una
altra acusació.
Finalment, els Comitès també poden fer investigacions sobre el terreny amb experts independents del
comitè. Els Estats també poden posar reserves a aquest mecanisme.
D’altra banda, trobem els mecanismes extraconvencionals que tenen la capacitat d’actuar sense
consentiment dels Estats i n’hi d’àmbit temàtic i d’àmbit regional com els Relators especials. Aquest
mecanisme no requereix l’esgotament de tots els recursos interns i pren decisions no vinculants. L’Estat
fins i tot prohibir l’entrada de l’expert al territori Estatal (que de totes maneres serà la referència de la
societat civil i les ONGs per enviar informes i dades).
També cal destacar l’ Examen Periòdic Universal (E. P. U), que la fa el consell de Drets Humans de
Nacions Unides i l’han de passar cada 5 anys tots els Estats.

10.4 La Protecció dels Drets Humans a escala regional

En el nivell regional destaca la protecció dels drets humans en el marc del Consell d’Europa que va
aprovar el Conveni de Drets Humans i Llibertats Fonamentals de 1950 que defensa l’existència d’un
patrimoni comú europeu en matèria de drets humans i democràcia, la construcció d’un ordre públic
democràtic i l’establiment de mecanismes institucionals de garantia col·lectiva dels drets humans i
llibertats reconeguts.
Vinculat al Consell es va crear el Tribunal Europeu de Drets Humans que és un únic tribunal amb
decisions vinculants format per tants jutges com Estats membres del Consell d’Europa (47). Les
demandes individuals es filtren en comitès de 3 jutges i la instància normal per jutjar és una Sala de set
jutges.
La instància suprema és la Gran Sala, composta per disset jutges que pot emetre opinions consultives
sol·licitades pel Comitè de Ministres o que puguin ser sol·licitades pels més alts tribunals dels Estats i
també pot pronunciar-se en un cas si la Sala s’inhibeix en favor de la Gran Sala. Finalment, pot operar
com instància de reexamen d’un assumpte.
El tribunal pren dacions per (sempre que sigui havent esgotat els recursos interns i en un termini de sis
mesos des de la darrera decisió interna):

 Ratione loci sota la jurisdicció dels Estats part.

 Ratione materiae violació de dr ets reconeguts en el Conveni.
 Ratione temporis a partir d’entrar en vigor per l’Estat.
 Ratione personae els Estats contra Estats i els individus víctimes de violacions dels drets contra
els Estats.
També existeixen sistemes regionals de protecció dels Drets Humans a Amèrica (fonamentat en la
Declaració Americana dels Drets i Deures de l’Home i la Convenció Americana sobre Drets Humans) i a
Àfrica (basada en a la Carta Africana dels Drets Humans i dels Pobles).
El sistema americà té com a mecanismes d’una banda la Comissió Interamericana de Drets Humans, que
rep informes dels Estats i comunicacions dels Estats i dels individus i la Cort Interamericana de Drets
Humans, que respon a denúncies dels Estats i dels individus.