TOMEU I MARTONA EN EL CASTELL ENCANTAT

Ferran Tarrés Sancho

1
2
Aquest segon conte segueix estant dedicat al meu fill. El relat no
hagués sortit de la meva imaginació, sense la seva existència i
atenció.

3
4
 Agraïments

Vull agrair a la meva dona i al meu fill, per la seva ajuda i

inspiració en aquest conte.

5
6
 CAPÍTOL I: ANEM AL TIBIDABO

En Tomeu i la Martona s’havien aixecat aviat aquest dissabte.

La Martona volia enllestir ràpidament la feina de casa, perquè
havien quedat amb uns amics d’en Tomeu per anar al Tibidabo, i
quan tornessin, cansats com sempre, no li quedessin gaires coses
per fer.
Feia temps que no anaven, malgrat ser socis, i en Tomeu en tenia
moltes ganes. Havien quedat a les onze del matí, a l’entrada del
parc d’atraccions que està al costat de l’església.
En Tomeu i la Martona van ser puntuals i van ser els primers en
arribar. El cap de cinc minuts va arribar el David amb la seva
mare, una mica més tard el Dídac i per últim el Daichi, tots dos
també amb les seves respectives mares. Eren les tres D.
Tots quatre eren molt amics i sempre volien quedar per anar junts
a qualsevol lloc, però això, no sempre era possible.
Es van posar a la cua per entrar al parc i mentre esperaven, les tres
D i en Tomeu, feien força xivarri. Estaven molt excitats i les
mares els hi van cridar força vegades l’atenció.

- Nens esteu molestant la gent, voleu tranquil·litzar-vos una

miqueta, que en seguida entrem – deia la mare del Dídac
subjectant pel braç el seu fill, que potser era el que estava
més nerviós de tots.

7
Després de l’advertència, els nens es van calmar una mica i les
mares van aprofitar per parlar entre elles, quasi sempre del tema
dels fills, explicant-se com els hi anava a l’escola i com es
portaven a casa.
Quan els hi va tocar el torn d’entrar, la senyora de la taquilla els
hi va donar les polseres que s’havien de posar per poder pujar a
totes les atraccions.
Van entrar dintre del recinte del parc i se les van posar amb l’ajut
de les seves mares.

- Vull anar a la muntanya russa! – deia el David.

- Jo al tren de fusta – deia el Daichi.
- No, anem als troncs d’aigua – deia el Dídac.

Les tres D anaven cridant i discutint per veure a quina atracció

anirien primer i en Tomeu s’ho mirava tot somrient. A ell li era
bastant igual a quina pujar primer i l’única cosa que volia, era
entrar uns quants cops al castell encantat, que era la que més li
agradava.
Al final, va sortir guanyant el Dídac. Les mares van decidir que
el millor per estalviar-se cues, era començar per la part de baix del
parc, que era on estaven els troncs d’aigua. Així que van
començar a caminar per dirigir-se a l’atracció que més agradava a
en Dídac, sentint rondinar els altres dos amics, perquè ells volien
començar per les seves atraccions preferides.
Les mares tenien raó i en els troncs d’aigua no hi havia quasi bé,
cua, així que van permetre’s el luxe de pujar dos cops seguits,
sense haver d’esperar gaire temps.
El David i el Daichi ja no rondinaven per no haver anat primer a
les atraccions que ells deien, i tots quatre s’ho passaven d’allò
més bé.
Les mares i els nens van sortir molt mullats després de baixar dels
troncs, però com era estiu i feia molta calor, ni als uns ni als altres,
els hi va molestar gens.

8
Després de mirar les cares que feien tots vuit a la caseta de les
fotos, que feia una càmera situada a la baixada més forta de
l’atracció, es van dirigir cap el tren de fusta, que era l’atracció
més propera que tenien.
Es van posar a la cua per pujar al tren i el Daichi no parava de
saltar i cridar, explicant a tothom que aquella atracció era la que
més li agradava.

- Daichi, para una mica maco – li deia la seva mare una mica
enfadada.

I el Daichi no feia cas.

- O et tranquil·litzes, o marxem! – va cridar la seva mare,

veient que el seu fill estava molestant, pegant-li cops sense
voler, a la persona que estava a la cua davant seu.

El Daichi va fer cas de l’advertència i es va tranquil·litzar una

mica.
Va passar un quart d’hora i els hi va tocar el seu torn de pujar. Els
quatre nens van voler anar junts en un sol tronc, així que les
mares es van ficar el tronc de darrere.
El tren anava ràpid com una centella i quan passava per un túnel
que hi havia totalment fosc, tots els nens, i els no tan nens,
cridaven com bojos, per sentir la seva veu distorsionada i
amplificada pel tub que formava el túnel.
En baixar, en Daichi volia repetir, com havien fet amb els troncs
d’aigua, però la cua per tornar a entrar s’havia fet molt llarga. Al
final, entre tots el van convèncer que el millor era que primer
pugessin una vegada a cada atracció perquè les cues s’havien fet
molt llargues, i després ja repetirien les que més els hagués
agradat.

- Va Daichi que ara anirem al castell encantat – va dir en

Tomeu agafant pel braç al seu amic.

9
En Tomeu sabia que el castell encantat estava al costat de l’última
atracció que havien pujat, i sempre que havien vingut al Tibidabo,
que eren moltes vegades, després del tren de fusta, anaven a pujar
al castell encantat.
Van arribar-hi i es van ficar a la cua. Aquesta anava molt ràpida i
mentre esperaven, en Tomeu anava dient als seus amics, que
passarien por de debò, ja que les tres D no havien pujat mai i no
sabien on es ficaven.
Cap dels tres s’ho creia i es feien els valents, dient que segur que
riurien molt i no passarien gens de por.
De mares, només va pujar la del David per acompanyar als nens,
perquè els nens volien pujar tots sols, però les normes de
l’atracció deien que els menors de deu anys havien d’entrar
acompanyats per un adult, i ells només en tenien vuit.
Quan els hi va tocar el torn, van entrar més contents que unes
pasqües, però en sortir del castell, les cares dels tres amics del
Tomeu eren ben diferents. Estaven quasi bé plorant, de la por que
havien passat.
En Tomeu estava radiant. Ell era el més valent de tots. Ell no
havia passat por i per demostrar la seva valentia als seus amics, i
també perquè era la atracció que més li agradava, va voler tornar a
pujar.
Cap dels seus amics, com podeu endevinar, volia saber rés de
tornar a entrar en el castell, així que li va demanar a la Martona
si el volia acompanyar.

- Va mare pugem, si us plau – deia en Tomeu agafant de la

mà a la seva mare i estirant-la cap a la cua del castell.
- D’acord anem, però un viatge més i prou, que els teus amics
segur que voldran anar a pujar a una altra atracció, per
oblidar la mala experiència d’aquesta – va dir la Martona
deixant-se convèncer pel seu fill.

10
La Martona els hi va comentar a les altres mares que tornaven a
pujar i elles li van dir que cap problema, que els esperaven a la
sortida, i així els nens tenien temps de recuperar-se de l’ensurt.

- No tornis a pujar Tomeu, que fa molta por – el va advertir

el David.
- No passa rés David, he pujat moltes vegades i ho tinc
superat – va dir en Tomeu tot orgullós i fent-se el xulo.

Es van posar a la cua, que era molt curta, i de seguida els hi va

tocar el torn d’entrar.
Just quan els hi tocava entrar a ells, es va produir el canvi
d’encarregat de vigilar l’atracció, així que es van haver d’esperar
uns cinc minuts més, que van posar nerviós en Tomeu, degut a
les seves ganes de tornar a entrar.

- Ara que ens tocava i ens hem d’esperar! – es queixava en

Tomeu.
- No siguis impacient, que només seran cinc minuts – li va dir
la Martona.

11
 CAPÍTOL II: COMENÇA EL VIATGE

El nou encarregat de l’atracció, en lloc de ser un noi jove com tots

els altres vigilants, va resultar ser un senyor molt gran, cosa que
va sobtar a la Martona. En Tomeu ni es va fixar en el detall,
endut per l’emoció de tornar a pujar.
L’encarregat era un vellet que devia tenir uns vuitanta anys i que
portava el mateix vestuari vermell que els seus col·legues molt
més joves.
La Martona va pensar que potser devia ser un nou servei de la
Generalitat que ella no coneixia i que donava feina a la gent gran
perquè tinguessin alguna cosa a fer i no estiguessin tot el temps
sols a casa, ja que aquell home no tenia edat de treballar i segur
que estava jubilat.
L’home tenia el cabell totalment blanc i molt llarg, i portava una
barba, també molt blanca, que li arribava a la panxa. La seva
alçada era considerable i devia fer aproximadament un 1’85 m.
No devia veure gaire bé perquè duia unes ulleres rodones
passades de moda, amb uns vidres força gruixuts. En resum, si el
vesties amb una túnica blava amb estrelles i li posaves un barret
de punxa amb el mateix disseny era clavadet al mag Merlí.
A la seva mà dreta portava un bastó, que tenia tallats, per tota la
seva llargada, caps de llops o gossos que semblaven enrabiats,
amb la boca oberta i ensenyant les dents, i a l’altre mà duia un
manat de claus, que devien ser del castell encantat.

12
Després d’aquests cinc minuts d’espera, el vellet els va deixar
passar.

- Endavant – va dir l’home somrient, ensenyant unes dents

grogues, que semblaven que mai s’haguessin rentat.

En Tomeu va pensar que la mare tenia raó i que rentar-se cada

dia les dents era una necessitat, si no volies que se’t tornessin com
les del senyor de la porta.
Mare i fill es van oblidar del vellet de l’entrada i van començar a
pujar per l’escala mòbil, que duia a la mateixa porta del castell.
En Tomeu feia broma i es quedava quiet a l’escala mentre els
peus pujaven i baixaven al ritme que marcava el mecanisme que
feia moure l’escala.

- Espavila Tomeu, tira endavant que si no farem cua – va dir

la Martona.

Però els dos van mirar enrere i, sorprenentment, van veure que no
hi havia ningú esperant. Era com si ells fossin els últims en pujar
a l’atracció i aquesta s’hagués tancat després que els nostres
amics pugessin.
Quan van aconseguir pujar fins a dalt de tot i van arribar a la porta
del castell, els nostres amics, van tenir un gran ensurt. El vellet
encarregat de l’atracció estava allí, davant de la porta del castell,
com si hagués aparegut del no res, esperant-los amb aquell
somriure fastigós.
En Tomeu i la Martona no sabien com s’ho havia fet, perquè si
hagués pujat per les escales fixes l’haurien vist, ja que hagués
passat pel seu costat, i per les escales mòbils estaven ells pujant i
no hi havia espai per avançar-los.
El vell va empènyer la porta del castell i aquesta es va obrir.

NYEEEEEEEEEC!!!!!

En obrir-se va fer un soroll com el de les pel·lícules de terror.

13
 - Què espereu? entreu depressa que us estan esperant – va dir
el vell empenyent per l’esquena als nostres dos amics.

Quan en Tomeu i la Martona havien traspassat la porta del

castell, aquesta es va tancar de cop, fent un soroll molt fort.

PUUUUUMMMM!!!!!

Tot era molt fosc i a en Tomeu li estava agafant molta por. De

sobte es va encendre una petita llum i va aparèixer una persona,
com per art de màgia.

- Hola sóc en Rufus, el guardià del castell – va dir un home

d’uns cinquanta anys pàl·lid com l’Iniesta (el jugador del
Barça), amb el cabell molt negre i greixós, que portava un
vestit marró fosc, apedaçat i ple de taques, que semblava
que no s’hagués rentat mai.

En Tomeu i la Martona es van quedar muts sense saber que dir,

i en Tomeu es va acostar a l’orella de la seva mare i li va
xiuxiuejar, agafant-la fortament pel braç:

- Mare, abans quan he entrat amb els meus amics, aquesta

atracció era diferent, i no sortia cap home a la porta del
castell.

En Rufus se’ls mirava amb uns ulls envermellits i amenaçadors,

sense dir res.
La Martona es va cansar de l’espectacle i en veure el seu fill tan
espantat es va enfurismar.

- Ja està bé de la comèdia. Us esteu passant amb la brometa.

El meu fill i jo hem pujat moltes vegades a l’atracció i mai
havia passat res de semblant. Exigeixo que ens obriu la

14
 porta per sortir ara mateix. A més a més penso parlar amb la
direcció del parc per demanar-li explicacions.

L’home de la porta la va interrompre.

- No volíeu entrar en un castell encantat, doncs ara sou en un

castell encantat de debò. Aquí trobareu morts vivents,
assassins i tot tipus de monstres. Si voleu sortir vius d’aquí,
haureu d’anar passant per tot el recorregut del castell, com
sempre heu fet, fins a la sortida, on jo us estaré esperant per
obrir-vos la porta i felicitar-vos per la vostra heroïcitat.

Es van fer uns segons interminables de greu silenci, i quan la

Martona anava a parlar, en Rufus la va interrompre.

- No us vull mentir. Això no ha passat mai. Tothom que ha

entrat, no ha tornat a sortir – va dir en Rufus, i després va
desaparèixer, entre mig d’un fum dens, com per art de màgia,
abans que la Martona pogués dir alguna cosa.

Mare i fill es van espantar de debò, en veure desaparèixer l’home

i en Tomeu va començar a posar-se molt nerviós.

- Mare, marxem siusplau, això no té cap gràcia – va dir en

Tomeu tot espantat.

La Martona estava totalment d’acord amb el seu fill i sense dir

res, va començar a tirar, tot el fort que podia, del pom que hi
havia a la porta, intentant obrir-la i així poder sortir del castell.
Però era impossible. La porta no es movia, semblava que estigués
clavada a terra i a les parets dels castell.
De sobte, es va obrir una llum més forta. No era una llum gaire
potent, però era suficient per veure tot el que els envoltava sense
gaire dificultats, i quan els ulls s’acostumessin podrien veure
perfectament el que hi havia el seu voltant.

15
Ara podien veure el camí per on havien de seguir.

- Això deu ser una broma de mal gust – va dir la Martona

intentant tranquil·litzar una mica el seu fill.

En Tomeu no deia res i no li deixava anar el braç.

- Anem cap a dintre. Ja veuràs que quan comencem a avançar

el castell serà com sempre que l’havíem visitat. No hem de
tenir por – va dir la Martona sense gaire convenciment.
- Estàs segura mare? – va dir en Tomeu gens convençut del
que deia la seva mare i apretant-li cada cop més fort el braç.
- Va fill, anem-hi.

I els nostres amics van anar cap dins del castell.

16
 CAPÍTOL III: MIRA QUINA BESTIOLA

En Tomeu i la Martona van començar a caminar i en el primer

que es van fixar, va ser que les vidrieres on estaven els autòmats
de l’aranya i dels zombis eren buides.
De sobte es va sentir un crit esfereïdor.

AAAAAAHHHHH!!!!

El crit no semblava humà. Era molt agut i se’t ficava al cervell.

Era semblant el crit que fa un porc quan l’estan esbudellant. En
sentir-lo els nostres protagonistes es van abraçar d’allò més fort.

- Vull marxar. Tornem cap enrere i intentem obrir la porta de

l’entrada un altre cop – va dir en Tomeu mig plorant.
- No pot ser. Abans ho he intentat i es impossible. La porta no
feia ni l’intent de moure’s. Hem de seguir cap a la sortida.

En Tomeu no estava gens convençut, però va decidir fer cas a la

seva mare. “Les mares no deixen que els hi passi rés dolent al
seus fills” Va pensar en Tomeu autoconvencent-se.
Anaven entrant cap a l’interior del castell i totes les vidrieres que
abans tenien autòmats que es movien, eren buides.
De sobte es va sentir un soroll esgarrifós.

17
 TXRRRIIIIICCCC!!!!!

Aquest soroll era semblant al que fa un guix, quan es frega de

costat a la pissarra de l’escola.
El so venia del sostre i els nostres amics van aixecar el cap, per
mirar d’on sortia el soroll. I ho van veure de seguida.
Una aranya gegant es despenjava del sostre, baixant per una
teranyina enorme i mentre descendia, anava fent el soroll
esgarrifós, suposadament fent xerricar les seves gran mandíbules.
Era una bèstia terrible. Tenia vuit ulls vermells i cada un era de la
mida d’una pilota de tenis. Les seves potes eren llarguíssimes i
devien mesurar a prop de dos metres. Les seves dents eren molt
afilades, tan blanques que es reflectien a la foscor i tan llargues
com un braç d’en Tomeu. Tota ella estava envoltada d’un pel
molt negre que semblava tan dur, com la barba de tres dies d’en
Lluís, l’oncle del Tomeu.
L’aranya anava despenjant-se del sostre, d’una manera lenta
però sense pausa i els nostres amics estaven abraçats i aterrits.

- Mare, no em deixis sol! Estem perduts! Aquesta aranya

se’ns menja i no ens deixa ni els ossos!
- Deixa’m pensar Tomeu. Ha d’haver alguna manera per
desfer-nos d’ella. Tu també pensa Tomeu, que quan t’hi
poses, tens magnífiques idees. Recorda com ens vas lliurar
del cíclop*.

En Tomeu es va tranquil·litzar una mica i va deixar d’apretar a la

seva mare per pensar millor.

18
*llegiu “Tomeu i Martona en la terra verda”
Va aixecar el cap dirigint la seva mirada cap al monstre i es va
fixar que del sostre, a poca distància d’on eren ells dos, i penjaven
uns ferros acabats en punta, que recordaven unes estalactites. Els
ferros no semblaven gaire fixats i el moviment descendent de
l’aranya, feia que es balancegessin força. En Tomeu va pensar
que aquests ferros eren molt perillosos, perquè si queien a sobre
d’alguna persona, li podien fer molt de mal, fins i tot matar-la, i
va fer recular a la seva mare per si de cas.
De sobte se li va encendre la bombeta.

- Mare, tinc una idea. Treu-te les sandàlies.

- Què dius ara? – va dir la Martona tota sorpresa.
- Confia en mi, treu-te les sandàlies i subjecta-les amb les
mans, com jo faig amb les meves – va dir en Tomeu traient-
se les seves sandàlies.

La Martona no s’imaginava el que se li havia ocorregut a en

Tomeu, però com ella no tenia cap idea, va fer cas al seu fill, es
va treure les sandàlies i les va agafar amb les mans.
L’aranya ja era a terra i anava avançant lentament cap a ells.

- Què fem Tomeu? – va dir la Martona tota nerviosa.

- Espera un moment – va dir en Tomeu que semblava que
controlés la situació.

En Tomeu va esperar que l’aranya s’apropés una mica més cap

a ells i quan va calcular que era tot just a sota dels ferros que
penjaven del sostre, va dir tot cridant:

- Ara, tira-li la sandàlia!

- Què? S’enfadarà encara més i...
- Fes-me cas! Tira-li, ràpid!

19
La Martona li va llençar la sandàlia a l’aranya i li va donar tot
just al cap. Aquesta va respondre a la provocació, amb un crit
esgarrifós i aixecant les potes del davant amenaçadorament cap a
els nostres amics.
Al mateix temps que l’aranya els amenaçava, en Tomeu va
llençar una de les seves sandàlies, amb totes les seves forces, cap
al sostre, volent fer punteria i tocar els ferros punxeguts que
penjaven d’ell.
La sandàlia va passar fregant els ferros i aquests es va mantenir
subjectes al sostre. En Tomeu havia fallat.

- Mare, tira-li l’altre sandàlia! – va dir sense perdre temps en

Tomeu.

En Tomeu no volia que l’aranya es mogués del lloc on estava.

Aquesta vegada la Martona va fer cas al seu fill sense preguntar
rés i ràpidament va tirar-li la sandàlia que li quedava a la mà, al
cap de l’aranya.
L’aranya va respondre de la mateixa manera que abans, aixecant
les seves llargues potes del davant cap als nostres amics i en
Tomeu va aprofitar, per llençar la seva segona sandàlia cap al
sostre.

CRREEEC

Aquest llançament sí que va tocar el seu objectiu i va fer que la

punxa de ferro es despengés del sostre, dirigint-se directament cap
al cap del monstre.
En Tomeu i la Martona, es van quedar immòbils, mirant-se
l’aranya que jeia a terra morta, travessada pel ferro punxegut que
en Tomeu havia fet caure del sostre, amb el llançament de la seva
sandàlia.

20
Del cap de l’aranya sortia un líquid viscós de color verd, que
feia una pudor de mil dimonis, però semblava que aquest aroma
no molestés a cap dels dos, ja que van passar-se uns quants minuts
parats, contemplant l’escena, sense moure’s ni dir res. L’aranya
els hi havia donat un bon ensurt
En Tomeu va ser el primer a reaccionar.

- Agafem les sandàlies i marxem – va dir en Tomeu, que

semblava que havia pres la iniciativa.

La Martona se’l va quedar mirant i li va dir:

- No sabia que tinguessis tanta punteria?

- Ni jo tampoc, però ha estat l’única idea que m’ha vingut al
cap per desfer-nos de l’aranya gegant – va dir en Tomeu
mentre anava agafant les seves sandàlies i li donava les
altres a la Martona.

Se les van posar i van prosseguir el seu camí, cap a la sortida del
castell.
La derrota de l’aranya els havia animat i se’ls veia més decidits
a afrontar la resta de perills que es trobarien en el recorregut cap a
la sortida.

21
 CAPÍTOL IV: EL TERRA ES MOU

Els nostres amics prosseguien el seu camí cap a la sortida i van

arribar a un passadís força llarg i fosc on la Martona, només
veure’l, va tenir el pressentiment, que en aquell lloc s’amagava
una trampa mortal

- Atura’t Tomeu! Deixa’m passar primer a mi – va dir la

Martona posant la seva mà al pit del Tomeu perquè
s’aturés.

En Tomeu va fer cas i es va parar, mentre la Martona va

trepitjar amb molt de compte, amb la punta del seu peu la primera
rajola que donava al passadís.

BROOOOOMMMMM!!!!

Allí mateix on havia trepitjat, es va obrir un forat d’una fondària

enorme, en el qual la Martona va estar apunt de caure, si no
arriba a ser perquè en Tomeu va reaccionar molt ràpid i la va
subjectar pel braç.
El forat va durar uns deu segons, després es va tancar i el passadís
va quedar tal com estava abans d’intentar traspassar-lo.

22
Si la Martona no arriba a tenir aquest sisè sentit que la va
advertir del perill i hagués passat com si res, ara estaria engolida
per aquell forat, que semblava que no tingués fons.
Després de recuperar-se de l’ensurt, en Tomeu va ser el primer a
parlar.

- I ara què fem, mare?

- No ho sé Tomeu. Hem de trobar una solució per seguir
endavant. Pensa que l’única escapatòria que tenim per sortir
d’aquest malson, és per la porta de sortida del castell, si no
ens quedarem aquí dintre, fins que alguna bèstia o ves a sabé
que, acabi amb nosaltres.

En Tomeu i la Martona van començar a rumiar, mirant el terra

del passadís per on havien de passar.
La Martona es va fixar que en el terra del passadís, hi havien
marcades unes línies rectes molt fluixetes, que costaven molt de
veure. Aquestes línies anaven de paret a paret del passadís.
A més a més seguien un ordre. La primera estava
aproximadament a una metre del començament del passadís, la
segona estava uns pocs centímetres separada de la primera, i entre
les dues línies, tot just cabien dos peus junts.
A un metre de la segona línia, es veia una tercera i la quarta
estava separada de la tercera per una amplada igual a la primera i
la segona. I així successivament fins al final del passadís.
Aleshores, la Martona va imaginar-se el sentit que tenien
aquelles línies pintades al terra.

- Crec que tinc la solució per passar. És arriscat, però no ens

queda més remei que intentar-ho, si volem sortir d’aquest
maleït castell – va dir la Martona amb molta por
d’equivocar-se.
- Explica’m mare – va dir en Tomeu amb impaciència.

23
 - Mira, crec que aquestes línies tenen un sentit i no estan
pintades al terra per fer bonic. Estan pintades per donar-nos
una oportunitat per passar i així seguir gaudint d’aquest joc
que s’ha inventat una ment boja i macabre. Si et fixes, jo he
trepitjat entre les dues línies que estan separades
aproximadament un metre i el terra s’ha obert. Però estic
convençuda que si fem un salt i trepitgem entre les dues
línies que esta separades uns pocs centímetres, el terra es
mantindrà tancat.
- Estàs segura? – va dir en Tomeu.
- No, però vaig a provar una cosa – va dir la Martona
traient-se una sandàlia.
- Però què fas?
- Ara ho veuràs – va dir la Martona llençant la sandàlia al
estret espai que hi havia entre les dues línies i que ella,
pensava que es podia trepitjar sense que el terra s’obrís.

Li va fallar la punteria i la sandàlia va caure entre les línies

separades un metre.
El terra es va obrir i es va empassar la sandàlia de la Martona.
En Tomeu va veure quina era la intenció de la seva mare.

- No tens gaire punteria, eh mare! Deixa’m a mi – va dir en

Tomeu traient-se una sandàlia.
- No Tomeu! Agafa la meva. Si anem els dos amb una sabata
si i una altre no, se’ns farà encara més difícil el salt. Més val
que tinguem els dos peus calçats, o descalçats, però els dos
iguals, perquè si no podria causar-nos un desequilibri i caure
en el forat.

En Tomeu va pensar que la seva mare tenia raó i es va posar la

sandàlia que ja tenia a la mà, mentre la Martona li va passar la
que li quedava.

24
En Tomeu va apuntar i va fer el llançament.
També va fallar.
Sense fer cap comentari, els nostres amics es van mirar. Després
del nou error de llançament i, sense dir rés, en Tomeu es va
treure una sandàlia i, sense pensar-s’ho dos cops la va llençar.

PLOOOOMMM!!!

Va encertar i, en tocar a terra, la sandàlia va fer un soroll com si

fos de plom.
El terra va continuar tancat. Els nostres amics ja sabien que
havien de fer, per superar el parany del passadís.
Malgrat tenir la solució, el salt era difícil, ja que havien de caure
just a la separació de les dues línies més juntes, i si perdien
l’equilibri i recolzaven un peu a l’altre banda de la línia, el terra
se’ls empassaria.

- Jo primer que tinc les cames més llargues, em serà més

senzill arribar i així et podré ajudar quan estigui a l’altre
costat – va dir la Martona.

En Tomeu no va dir res i va deixar que la seva mare saltés primer.

La Martona va fer tres passes enrere, per agafar una mica
d’impuls i....

PLOOOOMMM!!!

El salt va ser perfecte i en trepitjar el terra, va fer el mateix soroll

fort que la sandàlia tirada pel Tomeu. Es notava que la Martona
havia fet gimnàstica de petita.

- Ara tú Tomeu – va dir la Martona, passant-li la sandàlia a

en Tomeu.

En Tomeu es va posar la sandàlia, va agafar una mica més

d’impuls que la seva mare i es va disposar a saltar.

25
També va encertar, però en el moment de tocar a terra va perdre
una mica l’equilibri i sort de la Martona que el va subjectar d’un
braç.

- Bé hem de seguir fins al final del passadís – va dir la

Martona.
- Espera, vull assegurar-me – va dir en Tomeu traient-se una
sandàlia.

Va apuntar i va llençar la sandàlia per veure si queia, entre mig de

les dues línies que estaven més juntes.
En Tomeu va encertar i el terra va mantenir-se com estava.

- Ara em toca a mi – va dir la Martona preparant-se per

saltar.

Aquesta vegada el salt era més difícil, ja que no tenien espai per
agafar esbransida i havien d’impulsar-se només flexionant les
cames.
La Martona va saltar i...
També va clavar el salt! Quina gimnasta més fantàstica!
La Martona li va passar la sandàlia, que estava just el costat on
era ella, a en Tomeu i aquest se la va posar. Va flexionar les dues
cames i...
Només un peu va trepitjar entre les dues ratlles i l’altre anava a
caure en el lloc on s’obriria el forat, ja que en Tomeu havia tornat
a perdre l’equilibri.
Però, de la mateixa manera que abans, la Martona va reaccionar
ràpidament i va aconseguir, agafant-lo d’un braç, que no trepitgés
el lloc fatídic.
Si en l’ensurt de l’aranya, l’heroi havia estat en Tomeu, en aquest
nou parany l’heroïna era, sens dubte, la Martona.

26
Quan els dos es van refer de l’ensurt, en Tomeu es va treure una
de les seves sandàlies, per tornar a realitzar l’operació
“llançament” i, a causa dels nervis, li va relliscar de les mans,
amb tant mala sort, que li va caure entre les dues ratlles que no es
podien trepitjar.
El terra es va obrir i en Tomeu i la Martona es van quedar
palplantats mirant com queia la sandàlia.
En Tomeu es va treure la sandàlia que li quedava i va esperar que
el terra es tanqués. Va apuntar i...
Va tornar a fallar! Estava massa nerviós per encertar.
El terra es va tornar a obrir i els deu segons aproximadament que
durava fins que es tornava a tancar, es van fer eterns.
Els nostres amics s’havien quedat descalços i així era encara més
difícil saltar.
Quan es va tancar el terra, la Martona es va arriscar, i sense
pensar-s’ho dues vegades, va saltar i va caure en el lloc on volia
anar a parar, entre les dues ratlles més juntes.
El terra va continuar tancat, la sèrie lògica que seguien les ratlles,
era la que pensava la Martona.

- Ara et toca a tú, Tomeu, no t’ho pensis i salta – va dir la

Martona.

En Tomeu li va fer cas i va saltar, i malgrat anar sense sandàlies,

va fer un salt fantàstic que va encertar entre les mateixes ratlles on
estava la Martona.
Només els hi quedava un últim salt i haurien sortit del maleït
passadís.
La Martona va flexionar les cames, com havia fet en els altres
salts, i es va impulsar cap al final del passadís.
Ho va tornar a aconseguir i va clavar per tercera vegada el salt.
Quina actuació més fantàstica! Un 10! La Martona estava
salvada!

27
 - Va, un últim esforç i estem fora de perill! – va dir-li la
Martona, volent animar al seu fill.

En Tomeu va flexionar les cames, va saltar i...

El peu esquerra d’en Tomeu va trepitjar fora de entre les dos
línies, en el lloc on s’obria el terra, i aquest es va obrir.
La Martona va allargar el braç per agafar-lo, però amb tanta
mala sort que li va relliscar i va veure que en Tomeu, anava a
parar al forat.
En un últim intent per salvar-se, en Tomeu en veure que queia, es
va aferrar amb les dues mans, al marge del forat, que estava tot
just, al final del passadís.
El nostre protagonista s’aguantava només amb la força del seus
braços, ja que els peus li quedaven penjant dintre del profund
forat. En aquests moments, tot l’esport que havia practicat, li
servia de gran ajuda.
La Martona va reaccionar ràpidament i es va agenollar al terra,
per poder agafar d’un braç al seu fill.
Els nostres herois estaven en una situació crítica. En Tomeu a
punt de caure per un forat que no te fi i la Martona agafant al seu
fill per un braç, intentant salvar-lo d’una mort segura.

- Mare ajuda’m! – cridava en Tomeu.

- Aguanta fill meu! No et deixaré caure! – deia la Martona
plena de coratge.

La Martona tenia les mans suades, per tots els nervis que
estaven passant i el braç del Tomeu li anava relliscant, fins que
va arribar a la mà. Era ara o mai quan havia de treure totes les
seves forces, si volia salvar el seu fill. Si esperava uns segons més,
en Tomeu cauria en el forat.
Aleshores, la Martona va apretar les dents i amb un esforç
suprem, va començar a fer pujar en el Tomeu.

28
 - No em deixis anar! – deia en Tomeu.
- Ja quasi està! Aguanta! – va dir la Martona serrant les
dents i fent un últim esforç.

La força que pot treure una mare per salvar de la mort segura al
seu fill és increïble i la Martona amb un esforç suprem, va
estirar de la mà del seu fill, fins que, per fi, el va poder treure del
forat. Ho havien aconseguit!
Mare i fill es van quedar de genolls a la vora del forat esbufegant i
recuperant forces, quan de sobte, un gran tentacle va sortir de les
profunditats del terra i va agafar una cama del Tomeu.

- Salva’m mare! – tornava a cridar en Tomeu.

- Agafa’t fort a mi! – deia la Martona.

El tentacle, que semblava d’un pop gegant, estirava cada cop més
fort de la cama d’en Tomeu per fer-lo caure dins del forat, i les
forces dels nostres amics s’anaven acabant.
La Martona ja no podia més i veia que si no feia alguna cosa,
perdria al seu fill per sempre més.
Sense pensar-s’ho dues vegades, la Martona va actuar víctima
de la seva desesperació

NYAAAACCCCC!!!!

L’única cosa que se li va ocórrer a la Martona, va ser fer-li una

gran mossegada al tentacle d’aquella bèstia.
La queixalada va ser tan forta, que va arrencar-li un tros de carn,
que immediatament va escopir al terra.
La bèstia devia sentir tant dolor que automàticament va deixar
anar la cama d’en Tomeu i va desaparèixer dins del forat immens
que devia ser el seu cau.
En Tomeu va treure la cama del forat i, automàticament aquest es
va tancar.

29
Els dos van quedar estirats per terra, respirant profundament i
amb dificultat, recuperant-se de l’esforç que havien hagut de fer.
Van passar cinc minuts i la Martona va reaccionar, ajudant a
aixecar el seu fill i fent-li una forta abraçada.
En Tomeu va apretar a la seva mare amb tanta força, que li
estava fent mal a l’esquena.
La Martona i en Tomeu no van poder aguantar-se més i es van
ficar a plorar, per desfogar-se de l’últim ensurt que els hi havia
donat la bèstia del forat.
No es deien rés i l’únic que feien era abraçar-se i plorar
desconsoladament.
Després d’una estona, es van calmar una miqueta i la Martona
va fer tornar a la realitat al seu fill.

- Hem de seguir endavant – va dir la Martona.

- Jo em quedo aquí, mare. No em veig capaç d’afrontar més
perills.
- Aquí no ens podem quedar. Hem de sortir del castell com
sigui, si vols veure una altra vegada els teus amics. No crec
que falti gaire per arribar a la sortida i a més a més, ja has
vist quina mena de personatges habiten aquí dins.

En Tomeu va entendre que la seva mare tenia tota la raó, allí no

es podien quedar, si no servirien de dinar a una altra bestiola.
Havien de continuar.

30
 CAPÍTOL V: RENOI QUINA COLLA

En Tomeu i la Martona havien superat el parany del passadís i

ara es trobaven davant d’una sala força gran, en la qual hi havien
cinc columnes, que estaven repartides per tota la sala, de la
mateixa forma que els punts del cinc de la fitxa de dominó. A les
parets de tota la sala hi havien les vidrieres on estaven els
autòmats, però aquestes també eren buides, com les que s’havien
trobat fins ara.
Es van decidir i van entrar a la sala, quan de sobte van sentir un
soroll.

TXRISSSST!! TXRISSSST! TXRISSSST!

Era com si diverses persones s’apropessin a ells dos arrossegant

els peus.

- Què és aquest soroll? – va preguntar en Tomeu mort de por.

- No ho sé, però cada vegada se sent més a prop. Amaguem-
nos darrere la columna.

En Tomeu va fer cas a la seva mare i tots dos es van amagar

darrere la columna que tenien més a prop.

31
La sala era molt fosca, però els ulls dels nostres amics, ja estaven
acostumats a la foscor i hi veien força bé.
Les passes cada cop es sentien més properes. La Martona va fer
el cor fort i va treure una mica el cap, amb molt de compte per no
ser descoberta i intentar veure qui feia aquells sorolls.
La Martona va veure a quatre persones, que anaven caminant
amb dificultats, arrossegant els peus i que es dirigien cap on eren
ells.

- Què veus mare? – va preguntar en Tomeu.

- No ho tinc clar. Txissst, calla que ens descobriran.

La Martona veia que aquestes persones, anaven cada cop

acostant-se més i que era qüestió de temps que no els descobrissin.
Quan van ser a uns quinze metros d’ells, a la Martona se li va
gelar la sang.
Es va donar compte del perquè caminaven arrossegant els peus i
de quin tipus de persones, si es podien dir així, eren.
Eren dos homes i dues dones, creia, però no n’estava del tot
segura, perquè les seves cares estaven totalment desfigurades. Els
ulls semblaven que els hi sortissin de les seves òrbites i del nas
només es veia l’os blanc, sense carn. D’orelles havia només un
que en tenia, mentre que un altre només en tenia una i els altres
dos restants no en tenien cap. De la pell els hi supurava un líquid
vermell i dens, que devia ser la seva sang barrejada amb la seva
carn desfeta, ja que aquesta semblava fondre’s mentre caminaven.
Per tot el camí que feien deixaven un rastre fastigós de color
vermell.

- Són zombis! – va exclamar en Tomeu, que havia tret el cap

per mirar.
- Txissst! – va dir la Martona perquè callés, tapant-li la boca
amb la seva mà.

Malgrat haver perdut dos d’ells les orelles i un només tenir-ne una,
els zombis els van sentir i es van aturar. Al cap de pocs segons

32
van seguir la seva marxa lenta, aquesta vegada directament cap a
la columna on estaven amagats els nostres amics.
Mentre s’anaven apropant, la Martona va veure com un dels
zombis, amb un gest sorprenentment ràpid, caçava una rata que
corria per allí, li arrencava el cap d’una mossegada i se la menjava.
Estaven famolencs i si els agafaven farien un bon dinar.

- Tomeu, ens han sentit i venen cap a nosaltres. Si no pensem

alguna cosa per desfer-nos d’ells, estem perduts. Van
avançant molt lentament, però són ràpids de reacció, així
que no podem fiar-nos de la seva lentitud. D’aquí a poc
seran al nostre costat, hem de pensar alguna cosa.

En Tomeu estava assegut en terra, abraçant-se les cames i amb el

cap cot entre els seus genolls. Semblava que estigués dormint.

- Tomeu reacciona! – va sacsejar-lo la seva mare.

En Tomeu va aixecar el cap i va mirar a la Martona. Sense dir

res va agafar la petita bossa, que sempre duia penjant la Martona
i que en aquells moments estava en terra. La va observar i va
agafar-la per la corretja, la qual servia per penjar-se-la al braç.
Aleshores es va aixecar del terra i va sortir disparat i cridant cap
els zombis, fent girar la bossa per damunt del seu cap, cop si fos
una onda.

AAAAAAAHHHH!!!!!

En Tomeu semblava que havia embogit i la seva mare no va

tenir temps de reaccionar.
Els monstres es van quedar parats i es podia intuir que les seves
cares eren de sorpresa.

33
Com podeu imaginar-vos la cara de la Martona era per fer-li una
foto. Es va quedar amb la boca i els ulls tan oberts que quasi se li
sortien de les seves òrbites, com als zombis. De la seva boca no
sortia cap paraula i l’únic que feia era mirar com el seu fill
s’enfrontava tot sol a quatre zombis, tenint com única arma la
seva bossa.
En Tomeu va anar directament cap el zombi que tenia més a
prop i d’un fort cop de bossa, li arrencà el cap.
Els morts vivents es van tornar a quedar parats i en Tomeu va
pensar, que si podia fer el mateix amb els altres quatre s’havia
acabat el problema.
Però la sorpresa va ser gran, quan el zombi que havia perdut el
cap, en lloc de quedar fora de combat, el va agafar i se’l va tornar
a posar al seu lloc, com si res hagués passat. El mort vivent va
seguir avançant cap a ells.
La Martona per fi va reaccionar i va anar corrents cap al costat
del seu fill per intentar ajudar-lo d’alguna manera.
En Tomeu anava pegant cops de bossa als zombis que se li
acostaven i els feia recular una mica. A causa dels cops que rebien,
anaven perdent el cap, els braços, cames, etc, depenent del lloc on
impactava la bossa, però cada vegada agafaven els trossos de cos
que havien perdut i se’ls tornaven a col·locar en el seu lloc.
A en Tomeu li anaven fallant les forces i els zombis seguien
avançant com si res els pogués aturar. De les seves boques sortia
una bava molt densa i blanca i fins i tot, a un d’ells, se li va caure
una cosa de la boca, que quan va ser en terra, van veure que es
tractava de la llengua.
En Tomeu i la Martona estaven arraconats d’esquenes contra la
paret i es veien perduts, quan de sobte, els nostres amics, van
ensumar una forta olor de perfum que no va agradar gens els
monstres. Aquesta olor venia de la bossa de la Martona i
aquesta va deduir que era del flascó de perfum, que sempre duia a
sobre i que malauradament es devia haver trencat.
Els Zombis van recular, en sentir la forta olor.

34
 - Mira mare, no els hi agrada el teu perfum. Els hi passa com
a mi – va bromejar, sorprenentment en Tomeu.
- Ara no és el moment de fer brometes, hem de fer alguna
cosa – va dir tota excitada la Martona.

Aleshores en Tomeu va començar a remenar dins de la bossa.

- Què busques ara, un xiclet? – va dir irònicament la

Martona.
- No, això!

En Tomeu va treure de la bossa un spray metàl·lic que li havia

regalat a la seva mare pel seu aniversari i que contenia una
colònia d’olor fresca que sempre duia a l’estiu. Aquest al ser
metàl·lic no s’havia trencat després dels cops de bossa que en
Tomeu havia donat als zombis.
Va tornar la bossa a la seva mare i va començar a ruixar els morts
vivents.

AAAAAHHHHHHHH!!!!!

Els monstres cridaven com si els estiguessin torturant i aquella

colònia semblava que els cremés. On tocava la colònia, la carn es
desfeia ràpidament, i els monstres reculaven totalment atemorits.
En Tomeu anava avançant cap a ells i la Martona es mirava
l’escena bocabadada.
Els va arraconar contra una de les parets de la habitació i allí no
va tenir pietat i els va perfumar de valent.
Els zombis cridaven com posseïts i s’anaven desfent ràpidament.
En Tomeu no va parar de tirar colònia fins que es va acabar i al
final només quedava un rastre sanguinolent en el tros de terra on
havien estat els monstres, que quasi bé, tocava els peus descalços
del nostre amic.

35
 - No em castigaràs per haver-te gastat tota la colònia, oi? – va
dir en Tomeu girant-se cap a la seva mare.

La Martona no li va contestar i li va fer una forta abraçada, que

quasi bé li trenca les costelles.

- Pensava que t’havies tornat boig – va dir-li la Martona

deixant d’apretar el seu fill.
- L’atac del principi si que ha estat fruit de la desesperació,
però quan he agafat la teva colònia què et creies, que anava
a perfumar els zombis, perquè fessin bona olor?

I a tots dos els hi va agafar un atac de riure histèric que no podien

parar.
Quan es van calmar una mica, la Martona va fer tornar el seu fill
a la realitat i li va dir que havien de seguir, que no es podien
quedar allí, perquè podien haver més zombis.
Van fer una ullada per la sala i es van fixar que per la porta on
havien entrar els zombis, es veia un petit passadís i al final
d’aquest, hi havia com una petita sala amb una porta. A sobre
d’aquesta hi havia un cartell que possava SORTIDA.

36
 CAPÍTOL VI: L’ENIGMA

- Estem al costat de la sortida, correm! – va dir tot excitat en

Tomeu.

I mare i fill van començar a córrer cap a la porta on posava

SORTIDA. Estaven d’allò més feliços i contents, i quan estaven
a punt d’obrir la porta, una veu els va tornar a espantar.

- Us felicito. Sou les primeres persones que ho aconsegueixen.

Totes les altres que ho han intentat, no han sortit vives del
castell i han servit d’aliment per a la nostra aranyeta, o per
al nostre pop gegant, o fins i tot, els qui han arribat més
lluny, han servit d’aliment per als nostres pobrets zombis.

Era el guardià del castell, en Rufus, el qui els hi parlava i amb un

ràpid moviment, es va posar entremig d’ells i la porta de sortida.

- Deixa’ns passar – va dir en Tomeu llençant-se amb fúria

contra el guardià del castell.

37
Però en Tomeu, en lloc de xocar contra en Rufus, va fer-ho molt
fort contra la porta del castell i va quedar estabornit al terra.
Havia traspassat el vigilant de la porta. Aquest era un fantasma.
En Rufus va mirar als nostres amics i amb un senzill gest de la
seva mà dreta, va aconseguir que volessin pels aires i anessin a
xocar contra la paret del costat de la porta de sortida. Allí es van
quedar penjats, amb l’esquena enganxada a la paret.

- Estigueu tranquils, l’únic que heu de fer per sortir del castell
és contestar-me a una simple pregunta. Si l’encerteu podreu
sortir, sense cap més entrebanc. Però si falleu, la porta
desapareixerà i, amics meus, us quedareu aquí dins per
sempre més. Però no us preocupeu, en cas de que passi això
últim, us tinc assignada una feina, perquè estigueu ben
distrets: Sereu els nous zombis del castell.
- Pregunta! – va dir la Martona en un cop de geni, que va
sorprendre a en Tomeu i fins i tot al fantasma.

Havia arribat un punt en que a la Martona ja no li feia por res, a

més a més, estava farta de tot aquell joc i volia sortir del castell el
més aviat possible.

- Bé, com veig que esteu ansiosos us diré la pregunta. Abans

de tot, perquè veieu que la meva intenció és donar-vos les
màximes facilitats, us baixaré de la paret i quedareu al terra
sense cap lligam, així podreu rumiar còmodament. Penseu
bé la resposta i no us precipiteu. Només teniu una
oportunitat i si falleu ja coneixeu el vostre destí – va dir
sarcàsticament en Rufus

El fantasma va callar uns segons, que es van fer eterns i va

efectuar la pregunta:

- Quin ésser viu pot ser a la vegada animal i planta?

38
En Tomeu i la Martona es van quedar glaçats. No tenien ni idea
de la resposta.

- Teniu tot el temps del món – va dir el fantasma deixant

anar una riota.

La Martona i en Tomeu pensaven però no se’ls acudia rés, fins i

tot, en Tomeu, pensava que era una altra “brometa” i que
l’enigma no tenia solució.

- Què pot ser un animal que també sigui planta? – es va

preguntar per si mateixa i en veu baixa la Martona.
- No en tinc ni idea. Estem ben fotuts – va dir en Tomeu.
- Pensa Tomeu, pensa – li deia la Martona perquè no deixés
d’intentar-ho i de concentrar-se.

Tots dos, es van quedar amb el cap cot, mirant el terra i rumiant la
resposta.
En Tomeu va veure que tenia el peu dret, brut de sang dels
zombis que havien derrotat i que, fins i tot, un cuc se li passejava
pel peu que tenia tacat de sang. El nostre amic va fer una ganyota
de fàstic i es va disposar a treure’s el cuc de sobre, quan de sobte
se li va ocórrer la solució de l’enigma.
Es va oblidar de desempallegar-se del cuc i li va consultar la
resposta, a cau d’orella a la Martona.
Aquesta va somriure, estava segura que el seu fill havia trobat la
solució.
El Tomeu va cridar ben fort dient la resposta.
(Si encara no sabeu la resposta i la voleu conèixer, heu de mirar
en un mirall, el que hi ha escrit a sota d’aquestes línies.)

39
El fantasma va somriure. Els nostres amics no sabien com
prendre’s el somriure.
Els segons que van passar, abans que el fantasma donés per
bona o dolenta la resposta, es van fer eterns.

- Es correcta – va dir el fantasma.

En Tomeu i la Martona es van abraçar boixos d’alegria. Ho

havien aconseguit i per fi podrien sortir del maleït castell.
La Martona va tornar a la calma i va agafar de la mà al seu fill.

- Ara podem sortir. Ens ho has promès. No ens enganyaràs? –

va dir la Martona amb desconfiança.

Però en girar-se cap el lloc on estava el fantasma, va veure que

allí només eren ells dos. El fantasma havia desaparegut i en el
seu lloc, estaven les sandàlies que havien perdut en el passadís.
Els nostres amics es van quedar perplexes i sense fer cap
comentari, se les van posar.

- Què fem? – va preguntar en Tomeu.

- Doncs, provem d’obrir la porta – va contestar la Martona.

En Tomeu la va empènyer i la porta es va obrir sense cap

dificultat.
La llum del dia, va impactar en els ulls dels nostres amics i els va
enlluernar, cosa que no els va importar gens.
Els nostres amics cridaven i saltaven d’alegria, mentre la gent que
hi havia a la zona de la porta de sortida del castell, se’ls miraven
sense entendre res.
Estaven fora del castell encantat! Estaven salvats!
A fora els estaven esperant el David, el Dídac i el Daichi, amb
les seves mares respectives, que tampoc entenien gairebé la
reacció d’en Tomeu i la Martona

40
Quan en Tomeu i la Martona es van calmar, la mare del Daichi
va prendre la paraula.

- Què valents, us ho heu passat bé? – va preguntar.

En Tomeu i la Martona es van quedar callats. No s’esperaven

aquesta pregunta. Ells esperaven que els hi preguntessin
estranyats perquè havien tardat tant en sortir.

- Quant temps hem passat dins el castell? – va preguntar la

Martona.
- Uns deu minuts més o menys. Perquè ho preguntes? Què se
t’ha fet llarg el temps que has estat a dintre, de la por que
has passat? – va dir la mare d’en David fent broma, sense
sospitar els perills que havien hagut de superar els nostres
amics.

La Martona no sabia què contestar, per a ells el temps havia

transcorregut molt més lent i semblava que haguessin estat tot el
matí allà dins. En canvi a fora del castell només havien passat deu
minuts. Increïble!

- No, era només perquè mai havia calculat el temps que

durava l’atracció i estava encuriosida – va dir la Martona
per donar alguna resposta creïble a la pregunta que li havia
fet la mare d’en David.

La Martona sabia que no podia explicar la veritat, perquè no

se’ls creurien. Es pensarien que feia broma o, pitjor encara, que
s’havia trastocat de la por que havia passat a dins.

- Què, continuem? – va dir en Tomeu per tancar el tema de

les preguntes sobre el castell encantat.

Però la resposta que li van donar no se l’esperava.

41
 - Els teus amics s’han animat i volen tornar a pujar al castell,
per comprovar que no és tan terrorífic, com els hi ha semblat
la primera vegada. Què, us animeu a tornar a pujar? – va dir
la mare d’en Dídac.

NOOOO!!!!

Van dir al mateix temps en Tomeu i la Martona.

Fi

42