Electromagnetisme

Santiago Cerezo Salcedo

Electrotècnia
Electrotècnia Electromagnetisme

Índex

Introducció 5

Resultats d’aprenentatge 7

1 Conceptes generals de l’electromagnetisme 9

1.1 Magnetisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.2 Camp magnètic produït per un imant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.3 Camps magnètics creats per un corrent elèctric que circula per un conductor rectilini i per una
solenoide . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.3.1 Camp magnètic creat per un conductor rectilini . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.3.2 Camp magnètic creat per un conductor solenoïdal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.4 Materials magnètics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.5 Magnituds magnètiques. Unitats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.5.1 Inducció magnètica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.5.2 Flux magnètic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.5.3 Intensitat de camp magnètic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.5.4 Reluctància . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.5.5 Permeabilitat magnètica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.6 Circuits magnètics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.7 Corbes de magnetització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19

2 Lleis i experiments de l’electromagnetisme 21

2.1 Experiència d’Oersted . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
2.2 Interaccions entre camps magnètics i corrents elèctrics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
2.3 Forces sobre corrents situats en l’interior de camps magnètics . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
2.3.1 Força sobre un conductor rectilini . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
2.3.2 Força sobre una espira rectangular per la qual circula un corrent elèctric . . . . . . . . 23
2.4 Definició d’ampere . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
2.5 Forces electromotrius induïdes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
2.6 Experiències de Faraday i el principi dels generadors elèctrics . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
2.6.1 Experiència de Faraday amb imants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
2.6.2 Experiència de Faraday amb corrents elèctrics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
2.7 Llei de Faraday . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.8 Sentit de la força electromotriu induïda: llei de Lenz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.9 Corrents de Foucault . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
2.10 Forces electromotrius autoinduïdes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
Electrotècnia 5 Electromagnetisme

Introducció

El magnetisme és un fenomen físic que s’ha observat des dels inicis de la història
de la ciència. En la Grècia clàssica ja van observar el magnetisme, més aviat com
a curiositat, i es van limitar a descriure l’atracció que un mineral de la zona de
Magnèsia, a l’Àsia Menor, exercia sobre el ferro. D’aquí en va sortir el nom, és
clar. Els xinesos, paral·lelament, van descriure l’atracció que cert mineral exercia
sobre les agulles i segles més tard, cap al segle XII, van desenvolupar la brúixola,
artefacte que va revolucionar la navegació marítima per sempre més. Tanmateix,
no va ser fins fa relativament poc que no es va descobrir l’estreta relació que hi ha
entre el magnetisme i l’electricitat.

El magnetisme, com a fenomen físic, pren un interès especial tan bon punt s’entén
com un fenomen que interacciona amb l’electricitat. Això va succeir bàsicament
al llarg del segle XIX. A partir d’aleshores, l’aplicabilitat de l’electromagnetisme
al camp de l’electrotècnia és molt ampli, des de la generació d’energia elèctrica
fins a la creació de components de circuit i màquines elèctriques. D’altra banda,
l’electromagnetisme és la base de les telecomunicacions en general i de les
radiocomunicacions en particular.

En l’apartat “Conceptes generals de l’electromagnetisme” es fa una revisió dels

conceptes bàsics associats al magnetisme i dels materials que hi estan relacionats:
imants, camps magnètics creats per corrents elèctrics, maneres de quantificar
magnituds magnètiques, circuits magnètics, etc. L’objectiu és tenir una visió
panoràmica de l’electromagnetisme com a fenomen físic global que desemboca
en l’electricitat com a forma d’energia principal.

En l’apartat “Lleis i experiments de l’electromagnetisme” es presenta l’aplicabil-

itat del magnetisme a l’electrotècnia a partir d’una sèrie d’experiments històrics
que desemboquen en un seguit de lleis que descriuen la relació entre l’electricitat i
el magnetisme. Com a tals, semblen poc importants, però són la base dels principis
de funcionament de tot tipus de màquines elèctriques i d’altres dispositius.
Diversos investigadors van observar la manera com es relacionen magnetisme i
electricitat mitjançant experiments famosos que estudiarem en aquest apartat, amb
l’objectiu de familiaritzar-nos amb les propietats i els conceptes dels materials.
Electrotècnia 7 Electromagnetisme

Resultats d’aprenentatge

En finalitzar aquesta unitat l’alumne/a:

1. Reconeix els principis bàsics de l’electromagnetisme, descrivint les interac-

cions entre camps magnètics i conductors elèctrics i relacionant l’experiència de
Faraday amb el principi de funcionament dels generadors elèctrics.

• Reconeix les característiques dels imants així com dels camps magnètics
que originen.

• Reconeix els camps magnètics creats per conductors recorreguts per cor-
rents elèctrics.

• Realitza càlculs bàsics de circuits magnètics, utilitzant les magnituds ade-

quades i les seves unitats.

• Descriu l’experiència d’Oersted.

• Reconeix l’acció d’un camp magnètic sobre corrents elèctrics i la relaciona

amb el principi de funcionament dels motors.

• Descriu l’experiència de Faraday.

• Relaciona la llei d’inducció de Faraday amb la producció i utilització de

l’energia elèctrica.

• Reconeix el fenomen de l’autoinducció.

• Realitza les tasques que cal fer individualment amb autosuficiència i segure-
tat.
Electrotècnia 9 Electromagnetisme

1. Conceptes generals de l’electromagnetisme

L’electromagnetisme és la branca de la física que agrupa la descripció de tots els

fenòmens elèctrics i magnètics. Això es planteja així perquè les variacions de
camp elèctric produeixen camps magnètics i a l’inrevés, la qual cosa fa que tot
estigui interrelacionat.

En l’escala que aquí ens interessa, el magnetisme té un paper important com a

energia elèctrica, atès que la forma principal de generació d’energia que fan servir
aparells i dispositius es basa en el fenomen del magnetisme.

Un camp magnètic es pot generar de manera natural (imants) i de manera artificial

(corrents elèctrics). També es pot generar un corrent elèctric a partir de camps
magnètics. Es poden classificar els diversos materials en funció del comportament
envers els camps magnètics:

• Ferromagnètics

• Paramagnètics

• Diamagnètics

A més, l’electromagnetisme es pot caracteritzar mitjançant diferents magnituds

físiques. Finalment, es poden construir circuits magnètics, de manera més o menys
anàloga a com es fa amb els sistemes elèctrics; els circuits magnètics es poden
aplicar de diferents maneres:

• Bobines

• Transformadors

• Autotransformadors

• Màquines rotatives

1.1 Magnetisme

En la natura hi ha elements que tenen la propietat d’atraure certs materials, com

ara el ferro (Fe), el cobalt (Co) i el níquel (Ni). Aquesta propietat s’anomena
magnetisme i els elements que la tenen són els imants. Els elements que poden
ser atrets pels imants reben el nom de materials ferromagnètics i tenen nombroses
aplicacions en el món elèctric. Es fan servir en els transformadors, els micròfons,
els altaveus, els motors elèctrics, els relés i els contactors, entre altres.
Electrotècnia 10 Electromagnetisme

Les característiques que defineixen el comportament d’un imant es poden resumir

en aquests conceptes:

• Pols. La brúixola és una aplicació pràctica de l’ús dels imants. Consisteix

en una agulla imantada que gira lliurement al voltant del seu eix central.
Un dels extrems d’aquesta agulla s’orienta cap al pol nord terrestre i l’altre,
cap al pol sud. Per això es diu que un imant està format per dos pols: el
nord, que és el que s’orienta cap al pol nord terrestre, i el sud, que és el que
s’orienta cap al pol sud terrestre (figura 1.1).

Figura 1.1. Brúixola

• Impossibilitat de separació dels pols. No és possible separar els dos pols

d’un imant. És a dir, si el partim per la meitat, es tornen a generar dos pols
en cadascuna de les dues meitats. Si repetim aquesta divisió moltes vegades,
arribarem a l’estructura mínima, anomenada molècula magnètica. Aquest
efecte és degut al fet que un imant és compost per molècules magnètiques
que tenen els dos pols perfectament alineats, mentre que elements com
el ferro tenen totes les seves molècules desorientades, de manera que els
efectes es contraresten entre si (figura 1.2).

Figura 1.2. Orientació molecular: (A) ferro, (B) imant

• Forces d’atracció i de repulsió. Si apropem dos imants, observarem que

si ajuntem dos pols del mateix tipus es genera una força de repulsió que
Electrotècnia 11 Electromagnetisme

tendeix a separar-los. Contràriament, si apropem dos pols de diferent tipus,

es genera una força d’atracció que tendeix a ajuntar-los (figura 1.3).

Figura 1.3. Atracció i repulsió dels imants

• Poder magnètic d’un imant. El poder magnètic més gran d’un imant es
concentra en els pols i disminueix a mesura que ens apropem al centre de
l’imant fins arribar a la línia neutra, en què no es perceben efectes magnètics.

1.2 Camp magnètic produït per un imant

Una experiència que serveix per observar el fenomen del camp magnètic consisteix
a distribuir uniformement llimadures de ferro sobre tota la superfície d’una
làmina de plàstic transparent. Si situem un imant sota la làmina, veurem que les
llimadures de ferro es van orientant i, mentrestant, dibuixen la forma del camp
magnètic que es crea al voltant de l’imant (figura 1.4). Camp magnètic terrestre
La terra crea un camp magnètic
al seu voltant perquè es
comporta com si tingués un
El camp magnètic és l’espai que envolta un imant en el qual s’aprecien els imant en l’interior. En aquest
cas, el pol sud magnètic s’apropa
fenòmens magnètics que el caracteritzen. al pol nord geogràfic i el pol
nord magnètic, al pol sud
geogràfic. Per això la brúixola
sempre apunta al nord geogràfic.
Figura 1.4. Camp magnètic creat per un imant

Si observem bé la distribució de les llimadures, veurem que s’alineen tot formant

línies tancades que van des d’un pol a l’altre. Aquestes línies s’anomenen línies
de força del camp magnètic. Per convencionalisme, a aquestes línies s’assigna el
Electrotècnia 12 Electromagnetisme

sentit que va des del pol nord al pol sud per l’exterior de l’imant i del pol sud al
pol nord per l’interior (vegeu la figura 1.5). D’altra banda, comprovarem que les
línies són més concentrades com més s’apropen als pols i més disperses com més
se n’allunyen.

Figura 1.5. Línies de camp magnètic al voltant d’un imant

1.3 Camps magnètics creats per un corrent elèctric que circula per
un conductor rectilini i per una solenoide

L’electromagnetisme estudia les relacions que hi ha entre els camps magnètics i

els corrents elèctrics. Aquestes relacions donen lloc a nombroses aplicacions en el
món de l’electrotècnia. Hi ha diferents tipus de camps magnètics que es generen
quan un corrent elèctric passa per un conductor, en funció del corrent pròpiament
dit i de la geometria del conductor. Així:

• Un conductor rectilini (corrent elèctric rectilini) crearà un camp magnètic

cilíndric (o helicoïdal, segons el cas).

• Un conductor solenoïdal (helicoïdal) crearà un camp magnètic rectilini (a

l’interior).

D’altra banda, s’ha de tenir en compte que només un corrent elèctric variable
pot generar un camp magnètic, i a l’inrevés: només un camp magnètic variable
generarà un corrent elèctric.

1.3.1 Camp magnètic creat per un conductor rectilini

Si col·loquem un conjunt de llimadures de ferro en un suport i en travessem

el centre amb un conductor pel qual passa un corrent elèctric, veurem que les
llimadures es disposen de manera concèntrica al voltant del conductor i així
formen les línies de força que caracteritzen el camp magnètic generat. Per
determinar el sentit d’aquestes línies es fa servir la regla del cargol, del llevataps
Electrotècnia 13 Electromagnetisme

o de Maxwell, segons la qual el sentit de les línies de força és el que s’obté en fer
girar el llevataps o la rosca en el mateix sentit del corrent elèctric (figura 1.6).

Figura 1.6. Camp creat per un corrent rectilini

El valor de la inducció magnètica en un punt situat a una distància d del conductor

el determina la llei de Biot-Savart, segons la qual ocorre el següent:
I
B = µ0 ·
2·π·d
Aquí, B és la inducció magnètica resultant, µ0 és la permeabilitat magnètica del
mitjà en què és immers el conductor, I és el corrent en A i d és la distància en
metres.

La permeabilitat magnètica es dóna a partir de la del buit, que és la següent:

T·m
µ0 = 4π · 10−7
A
Es calcula mitjançant la permeabilitat relativa µ r del material a partir d’aquesta
fórmula:

µ = µ r · µ0

1.3.2 Camp magnètic creat per un conductor solenoïdal

El camp magnètic creat per un conductor rectilini és molt feble, però si col·loquem
el conductor en forma d’anell, el camp magnètic augmenta perquè les línies de
força del conductor se sumen en la part central de l’anell. El sentit de les línies
de força es continua determinant a partir de la llei del llevataps en cadascun dels
punts dels conductors. Això es mostra en la figura 1.7.
Electrotècnia 14 Electromagnetisme

Figura 1.7. Camp creat per un corrent circular

La inducció magnètica en el centre de l’espira la determina la llei d’Ampère:

I
B =µ·
2·r
Aquí, r és el radi de l’espira o anell de corrent.

Una bobina (solenoide) constitueix una sèrie de conductors en forma d’anell,

l’un disposat al darrera de l’altre. Per tant, el camp de cada espira se suma al de la
següent i es genera un camp uniforme i molt intens en l’eix central de la bobina. El
sentit de les línies d’inducció el continua determinant la regla del llevataps (vegeu
la figura 1.8).

Figura 1.8. Camp creat per un corrent solenoïdal

Electrotècnia 15 Electromagnetisme

La inducció magnètica en un punt en l’interior de la bobina es determina amb

qualsevol de les dues opcions de la fórmula següent:
N ·I
B =µ· =µ·n·I
l
Aquí, N és el nombre d’espires de la bobina i l és la longitud de la bobina
expressada en metres. En la segona versió de la fórmula, n és el nombre d’espires
per unitat de longitud.

1.4 Materials magnètics

Els imants es poden trobar en la natura en forma de mineral, com la magnetita,

però també se’n poden crear d’artificials a partir d’elements ferromagnètics. La
taula 1.1 recull els tipus de comportaments principals de la matèria envers el
magnetisme.
Taula 1.1. Tipus d’imants segons el comportament de la matèria envers el magnetisme

Materials µ Característiques del camp

magnètic

Ferromagnètics µ >> µ0 Materials amb una forta atracció

de la intensitat de camp magnètic
(ferro, cobalt, níquel)
Paramagnètics µ > µ0 Concentren poc les línies
d’inducció magnètica (aire, buit)
Diamagnètics µ < µ0 Separen les línies de força que
els travessen
Magnetita
La magnetita és un imant natural.
Es tracta d’un mineral del grup
dels òxids, mescla d’òxids de
ferro (FeO i Fe2 O3 ). És un
material molt dens, fràgil i dur.

Depenent del comportament de la matèria respecte del magnetisme, hi ha dues

classes d’imants:

• Imants permanents, com els que són d’acer, els quals una vegada han
quedat imantats mantenen les propietats durant un llarg període de temps
(els tornavisos imantats en són un exemple). Altres aliatges que es fan servir
en la construcció d’imants permanents són els següents: l’acer i tungstè,
l’acer i cobalt, el ferro i el níquel, el neodimi i el ferro (Nd2 Fe14 B).

• Imants temporals, com els de ferro, els quals només mantenen les
propietats quan se sotmeten a camps magnètics, però són molt útils en
la construcció d’electroimants i es poden fer servir per construir relés,
contactors, motors, generadors o transformadors.

1.5 Magnituds magnètiques. Unitats

Igual que es defineixen les magnituds elèctriques, les diverses magnituds mag-
nètiques descriuen el comportament dels circuits electromagnètics: la inducció
Electrotècnia 16 Electromagnetisme

magnètica és, a grans trets, el camp magnètic que travessa un material, i s’expressa
com la quantitat de línies de camp que travessen una superfície perpendicular al
camp; la intensitat de camp magnètic és un concepte molt familiar a l’anterior,
i expressa la quantitat de línies de camp que travessen una superfície en el buit
(la relació entre intensitat de camp i inducció serà un paràmetre que dependrà
exclusivament del material); el flux expressarà la inducció quan la superfície no
sigui perpendicular, i la reluctància i la permeabilitat magnètiques expressaran
altres propietats dels materials també relacionades amb el magnetisme.
Una magnitud és vectorial
quan es defineix tenint-ne
en compte la direcció i el
sentit espacial.

1.5.1 Inducció magnètica

Per poder mesurar el camp magnètic que genera un imant es fa servir la magnitud
vectorial anomenada inducció de camp magnètic (B), que es defineix com la
quantitat de línies d’inducció que passen per la unitat de superfície perpen-
dicular a la direcció de les línies de camp. La unitat d’inducció magnètica és
el tesla (T).

Nikola Tesla (1856-1943)

1 T (tesla) és el valor de la inducció magnètica en un punt quan una càrrega
Gran estudiós de positiva d’1 C (coulomb) que es mou de manera perpendicular al camp a una
l’electromagnetisme, a finals del
segle XIX va establir les bases velocitat d’1 m/s (metre per segon) experimenta una força d’1 N (newton).
per a la generació de corrent
elèctric altern, la qual cosa va
permetre construir la primera
central hidroelèctrica, l’any
1893, a les cascades del Niàgara.
A més, l’any 1897 va dur a terme
la primera transmissió
mitjançant ones
electromagnètiques, és a dir, tres 1.5.2 Flux magnètic
anys abans que ho aconseguís fer
el també físic i enginyer italià
Guglielmo Marconi
(1874-1937), considerat Un altre concepte estretament lligat al concepte de camp magnètic és el de flux
tanmateix el pare de la ràdio.
magnètic (Φ), el qual indica la quantitat de línies d’inducció magnètica que
travessen una superfície, és a dir, la densitat de línies de camp magnètic que
travessen aquesta superfície. Si la inducció és uniforme, el flux magnètic equival
al següent:

Φ = B · S · cos α

Aquí, B és la inducció magnètica, S és l’àrea en m2 i α és l’angle entre la

perpendicular de la superfície i les línies de camp magnètic.

Figura 1.9. Flux magnètic a través d’una superfície

Wilhelm Eduard Weber
(1804-1891)
Aquest físic alemany va ser un
investigador precoç i amb només
vint anys, quan encara era
estudiant, ja va publicar el seu
primer llibre, sobre teoria
ondulatòria. Weber va centrar
majoritàriament els seus esforços
en el camp de l’acústica. L’any
1833, juntament amb el genial
Carl Gauss, va desenvolupar el
primer telègraf electromagnètic.
Electrotècnia 17 Electromagnetisme

La unitat del flux magnètic és el weber (Wb) i equival a 1 tesla per metre
quadrat (1 Wb = 1 T · m2 ). El flux magnètic és màxim quan l’angle entre la
superfície i el flux es de 0° i nul quan l’angle entre les superfícies és de 90°
(vegeu la figura 1.9).

1.5.3 Intensitat de camp magnètic

La intensitat de camp magnètic que és capaç de generar una bobina la determina

l’expressió següent:
N ·I
H=
l
Aquí, N és el nombre d’espires de la bobina, I és el corrent en A i l és la longitud
de la bobina expressada en metres.

1.5.4 Reluctància

La reluctància va lligada a les característiques magnètiques del material que

travessa el camp magnètic i també al fet de si aquest material deixa establir
les línies de força en el seu interior en un major o menor grau. Així, el
materials no ferromagnètics posseeixen una reluctància molt elevada, mentre que
els ferromagnètics tenen una reluctància molt baixa.

En l’àmbit elèctric, l’equivalent seria la resistència que oposa un material al pas de

corrent. El valor de reluctància el determina la llei de Hopkinson, que estableix la
relació que hi ha entre el flux, la força magnetomotriu i la reluctància del material John Hopkinson
(és una expressió anàloga a la llei d’Ohm): (1849-1898)
Entre d’altres contribucions a
F l’estudi de l’electricitat, el físic
R= anglès John Hopkinson va
Φ desenvolupar i patentar el
sistema trifàsic de distribució
Aquí, R és la reluctància del material, F la força magnetomotriu (fmm) en amperes d’energia elèctrica el 1882.

volta (Av) i Φ el flux expressat en Wb.

Una altra manera de definir-la és la següent:

l
R=
µ·A
Aquí, l és la longitud del circuit magnètic en m i A, l’àrea de la secció del circuit
magnètic (del nucli magnètic) en m2 .
Electrotècnia 18 Electromagnetisme

1.5.5 Permeabilitat magnètica

La permeabilitat magnètica d’un material és la capacitat que té d’augmentar

les propietats magnètiques d’una bobina. Així, si una bobina genera un camp
magnètic B0 quan és a l’aire, si un material s’introdueix dins el nucli de la bobina,
generarà una camp magnètic que serà el següent:

B = µr · B0

Aquí, µ r és la permeabilitat relativa, que es defineix com la relació entre la

permeabilitat absoluta (µ) del material que s’insereix a l’interior de la bobina i
la permeabilitat del buit µ0 :
µ
µr =
µ0
La permeabilitat absoluta i la permeabilitat del buit es mesuren en H/m. En el cas
del buit,

µ0 = 4π · 10−7 H
m

La permeabilitat relativa és adimensional, ja que és la relació entre la permeabil-

itat absoluta del material i la permeabilitat absoluta de l’aire.

En termes purament físics, la permeabilitat absoluta d’un material relaciona la

intensitat de camp (H) que produeix una bobina amb el material del seu interior
amb el valor de la inducció magnètica (B):
B
µ=
H

1.6 Circuits magnètics

Un circuit magnètic és un sistema en què les línies de camp magnètic viatgen

canalitzades per un camí tancat. Els circuits magnètics es basen en els materials
ferromagnètics, que en tenir una permeabilitat molt alta fan que el camp magnètic
tendeixi a romandre dins del material (vegeu la figura 1.10).

Figura 1.10. Flux magnètic a través d’un material ferromagnètic

Electrotècnia 19 Electromagnetisme

Si es crea una estructura ferromagnètica tancada es pot generar un camí tancat per
al flux magnètic. Això es fa, per exemple, en dispositius amb nuclis toroïdals i
similars, com els transformadors (vegeu la figura 1.11).

Figura 1.11. Circuit magnètic elemental amb un nucli

quadrat

1.7 Corbes de magnetització

Quan un circuit magnètic en repòs se sotmet a l’acció d’un camp magnètic creixent
(H), la inductància magnètica que apareix sobre l’element (B) creix d’una manera
quasi lineal fins que arriba a un punt b, en el qual deixa de créixer i el valor de
B s’estabilitza. Aquest punt rep el nom de punt de saturació magnètica i a partir
d’aquí, per molt que s’incrementi el camp magnètic, la inductància magnètica
gairebé no variarà. Aquesta corba s’anomena corba de magnetització (vegeu la
figura 1.12).

Figura 1.12. Corba de magnetització

Electrotècnia 20 Electromagnetisme

Un cop arribats al punt b, si es disminueix el valor de H, es veu que no retorna pel

mateix camí que va fer servir per pujar, sinó que retorna fins al punt c, en què no
hi ha intensitat de camp en la bobina, però sí que hi ha inducció magnètica. Si
canviem el sentit de la intensitat del camp magnètic, la inducció continua baixant
fins a un punt en què la inducció magnètica és igual a zero, i si la intensitat de
camp magnètic augmenta encara més en aquest sentit s’arriba al punt d o punt de
saturació en sentit negatiu.

Un cop situats en el punt d, si es disminueix el valor de H, el camí de tornada passa

pel punt e, en què es canvia el sentit del camp magnètic. Si el valor de H augmenta
en aquest sentit nou, s’arriba una altra vegada al punt b, tot passant abans pel punt
d’inducció magnètica zero.

La corba que mostra la figura 1.12 és la típica corba de magnetització dels ma-
terials ferromagnètics i determina el comportament d’aquests materials envers
els canvis d’intensitat que es produeixen en el camp.

Les corbes que descriuen trajectòries com la que es pot veure en la figura 1.12
reben el nom de cicles d’histèresi. En el cas que ara ens ocupa, són les que
marquen si un material és magnetitzable de manera permanent (quan es treu el
camp H, queda una inducció romanent B, com passa en els punts c i e de la figura
1.12).
Electrotècnia 21 Electromagnetisme

2. Lleis i experiments de l’electromagnetisme

La major part dels avenços en el camp de la física de l’electromagnetisme han

nascut de l’observació empírica de fenòmens que aparentment no tenien cap
explicació. Gràcies als experiments com els que van dur a terme Oersted i Faraday
es va poder esbrinar que l’electricitat i el magnetisme eren fenòmens íntimament
lligats. Això va fer que multitud de científics teòrics i experimentals centressin les
seves energies i esforços en l’estudi d’aquest camp, cosa que va donar naixement
a la modelització matemàtica de l’electromagnetisme com una branca de la física.

2.1 Experiència d’Oersted

L’experiència d’Oersted il·lustra l’existència d’un camp magnètic al voltant d’un

corrent elèctric. Si apropem una agulla imantada (com la d’una brúixola) a un fil o
una espira per on passa corrent, l’agulla es reorientarà i s’alienarà en la direcció del
camp magnètic. La figura 2.1 presenta un muntatge que demostra aquest fet: quan
els borns de l’espira de la figura es connectin a una font d’alimentació, l’agulla
girarà fins a situar-se perpendicularment a l’espira.

Figura 2.1. Experiència d’Oersted

Hans Christian Oersted

(1777-1851)
El físic i químic danès Hans
Oersted va predir l’any 1813
l’existència dels fenòmens
electromagnètics i sis anys
després es va demostrar gràcies
als treballs d’Ampère. Oersted
va demostrar que un corrent
elèctric genera al seu voltant un
camp magnètic, fet essencial que
va donar pas a l’estudi de
l’electromagnetisme.

2.2 Interaccions entre camps magnètics i corrents elèctrics

L’experiència mostra que si a dins d’un camp magnètic circula un corrent elèctric,
sobre aquest corrent es generarà una força magnètica.

Si una partícula carregada amb una càrrega elèctrica +q es mou dins un camp
magnètic B a una velocitat v, es genera una força F (vegeu la figura 2.2 a).

El mòdul de la força es calcula amb la llei de Lorentz:

F = q · v · B · sin θ
Electrotècnia 22 Electromagnetisme

Aquí, F és la força generada expressada en N, q és la càrrega expressada en C, v és

la velocitat de la partícula expressada en metres per segon, B és el camp magnètic
expressat en T i ϑ és l’angle que formen el vector de camp magnètic i el vector de
velocitat (direcció i sentit del moviment de la partícula).

Figura 2.2. Força sobre una partícula carregada

La direcció de la força és perpendicular al pla que formen el camp magnètic i el

moviment de la partícula. El sentit de la força es determina mitjançant la regla de
la mà esquerra (vegeu la figura 2.2 b), segons la qual el sentit del camp B s’indica
amb el dit índex i el sentit del moviment de la partícula, amb el del mig. La força
resultant s’indica amb el polze. Si la càrrega és negativa, la força tindrà sentit
contrari.

D’acord amb aquesta expressió, la força és màxima quan l’angle entre el

camp i el moviment és de 90° i nul·la si l’angle és 0° o 180°.

2.3 Forces sobre corrents situats en l’interior de camps magnètics

Un corrent elèctric constitueix una sèrie de càrregues en moviment. Així, un camp

magnètic també exercirà una força envers un fil conductor que sigui travessat per
un corrent (no cal que el fil estigui en moviment; les càrregues a l’interior ja es
mouen). De fet, el camp magnètic exerceix la força sobre les càrregues que hi ha
a dins del material, no pas sobre el material en si mateix.

Evidentment, la força que exerceix el camp magnètic tindrà unes característiques o

unes altres en funció de la geometria del conductor elèctric i de les característiques
del corrent elèctric que el travessa.

2.3.1 Força sobre un conductor rectilini

Si se situa un conductor rectilini de longitud L pel qual circula un corrent elèctric

I dins d’un camp magnètic constant B, es genera una força F, tal com es mostra
en la figura 2.3.
Electrotècnia 23 Electromagnetisme

Figura 2.3. Força sobre un conductor rectilini

El mòdul de la força el determina l’expressió següent:

F = I · B · L · sin θ

Aquí, F és la força generada expressada en N, I és el corrent expressat en A, B

és el camp magnètic expressat en T, L és la longitud del conductor expressada en
metres i ϑ és l’angle que formen el vector de camp magnètic i el vector de corrent
(direcció i sentit del corrent elèctric).

La direcció de la força serà perpendicular al pla que formen el camp magnètic i el

conductor.

El sentit de la força es determina mitjançant la regla de la mà esquerra (vegeu la

figura 2.2 b), en què el sentit del camp B s’indica amb el dit índex i el dit del mig es
disposa en el sentit del corrent dins el conductor. La força resultant ens la indicarà
el dit polze.

2.3.2 Força sobre una espira rectangular per la qual circula un

corrent elèctric

Si es col·loca una espira que pugui girar al voltant del seu eix en l’interior d’un
camp magnètic, a partir de l’estudi de la força que es genera sobre un conductor
rectilini i de l’observació de la figura 2.4, es comprova que les forces F 2 tenen un
valor igual però un sentit contrari i, per tant, s’anul·len, mentre que les forces F 1
i –F 1 generen el moviment circular de l’espira sobre el seu eix.

Aquest fet es fonamental en l’estudi dels motors, ja que es basen en aquest principi
de funcionament.

L’expressió per calcular el mòdul de la força és la següent:

F = I · B · S · sin θ

Aquí, F és la força generada i expressada en N, I és el corrent expressat en A, B

és el camp magnètic expressat en T, S és l’àrea de l’espira expressada en m2 i ϑ és
l’angle que formen el vector de camp magnètic i el vector perpendicular a l’espira.
Electrotècnia 24 Electromagnetisme

Figura 2.4. Força sobre una espira de corrent. El sentit de la força depèn
del sentit del corrent elèctric en l’espira.

2.4 Definició d’ampere

L’ampere (A) és la unitat de corrent elèctric, i és una de les unitats bàsiques del
sistema mètric internacional. Això vol dir que no es defineix a partir de la unitat
de càrrega, com podria semblar lògic en primera instància. El motiu és que la
definició de la unitat de càrrega, el coulomb (C), no es considera prou exacta.

Un ampere és la intensitat de corrent que, en ser mantinguda en dos

conductors paral·lels, rectilinis, de longitud infinita, de secció circular
menyspreable i separats per una distància d’un metre en el buit, produiria
una força igual a 2 · 10-7 N/m.

2.5 Forces electromotrius induïdes

La força electromotriu (FEM), que també es designa amb la lletra grega èpsilon
(ε), la lletra E o la lletra grega ksi (ξ ), es defineix com tota causa capaç de
mantenir una diferència de potencial elèctric entre dos punts. Dit d’una altra
manera, és el que, per definició, fan els generadors elèctrics.

La força electromotriu és físicament el treball per unitat de càrrega que

el generador fa per moure internament les càrregues elèctriques d’un
terminal a l’altre.
Electrotècnia 25 Electromagnetisme

Quan un camp magnètic travessa un circuit tancat, s’indueix una força electro-
motriu en funció de la quantitat de flux magnètic que hi passa per unitat de
temps. D’aquesta manera, el flux magnètic queda perfectament relacionat amb
la generació de corrent elèctric.

2.6 Experiències de Faraday i el principi dels generadors elèctrics

Els experiments que el físic britànic Michael Faraday va portar a terme i el

van dur a concloure que hi havia una relació estreta entre el magnetisme i
l’electricitat (inducció electromagnètica), es van basar en experiències amb
corrents elèctrics i amb imants. Tant en el cas d’un corrent elèctric com en
el cas d’un imant, els resultats d’inducció electromagnètica es poden observar
mitjançant un amperímetre.

La importància dels experiments de Faraday va ser cabdal per poder generar

energia elèctrica. Cal recordar que els generadors actuals es basen majoritàriament
en la inducció electromagnètica. És a dir, consisteixen a variar un camp magnètic
en l’interior d’un bobinatge a fi de convertir l’energia mecànica en energia
elèctrica (vegeu la figura 2.5).

El bloc de bobinatges en què el nucli giratori (en l’interior), que gira gràcies
a les turbines, indueix el corrent elèctric que després es distribueix.

Figura 2.5. Generació d’energia elèctrica

Electrotècnia 26 Electromagnetisme

2.6.1 Experiència de Faraday amb imants

Si es connecta un solenoide –una bobina– sense nucli a un amperímetre i es

col·loca un imant en l’interior o a l’eix, es pot veure què passa quan una cosa
interacciona amb l’altra (vegeu la figura 2.6).

Figura 2.6. Primera experiència de Faraday

La primera experiència de Faraday conclou que les variacions de flux

magnètic produeixen corrent elèctric.

Quan l’imant està quiet, independentment de la posició, l’amperímetre marca

el valor zero. Però quan l’imant es mou longitudinalment al llarg de l’eix de
la bobina, hi apareix un corrent elèctric, tal com indica l’amperímetre. Aquest
corrent serà més gran com més potent sigui l’imant i com més espires contingui
la bobina.

2.6.2 Experiència de Faraday amb corrents elèctrics

Si es connecta un solenoide –bobina– a una bateria i el nucli ferromagnètic

de la bobina es col·loca de manera que passi com a nucli d’una altra bobina
elèctricament aïllada, a la qual es connecta un amperímetre (vegeu la figura 2.7),
es pot veure què passa quan s’obre i es tanca l’interruptor del primer circuit.

La conclusió de la segona experiència de Faraday és que les variacions de

corrent elèctric produeixen flux magnètic.

Quan fa una estona que l’interruptor està tancat o obert, l’amperímetre assenyala
el valor zero. Però en el moment de tancar-lo o d’obrir-lo, evidentment es
produeix un increment (en tancar el circuit) o un decrement (en obrir-lo) del
Electrotècnia 27 Electromagnetisme

corrent. Aquestes variacions del corrent fan aparèixer lectures diferents de zero
en l’amperímetre de l’altra bobina.

El fet que en la segona bobina, travessada per un flux magnètic, en aquest cas
conduït pel nucli ferromagnètic, es generi un corrent elèctric ja està previst per
la primera experiència de Faraday. Així, només queda pensar que aquest flux
magnètic ha estat induït pel corrent que passa per la primera bobina.

Figura 2.7. La segona experiència de Faraday

2.7 Llei de Faraday

La llei d’inducció magnètica de Faraday estableix que la tensió elèctrica induïda

en un circuit tancat és directament proporcional a la velocitat de variació del flux
magnètic que travessa l’àrea definida pel circuit.

Si el flux magnètic és constant, no s’indueix cap tensió en el circuit elèctric.

En el cas particular d’una bobina amb N espires, la tensió elèctrica induïda ve

donada pel següent:
dΦ
ε=N·
dt
dΦ
Aquí, ε és la tensió electromagnètica induïda en V, N és el nombre d’espires i
dt
és la variació temporal del flux magnètic expressada en Wb/s.

2.8 Sentit de la força electromotriu induïda: llei de Lenz

Experiments posteriors als de Faraday, portats a terme per Heinrich Lenz, van
concloure que per acomplir el principi de la conservació de l’energia, el corrent
induït en un circuit per un flux magnètic té un sentit tal que sempre s’oposa
al flux que l’està induint, és a dir, que és com si el material conductor presentés
una mena d’inèrcia a la conducció induïda.
Electrotècnia 28 Electromagnetisme

En definitiva, la inducció magnètica causa una força electromagnètica que força

un corrent elèctric. Aquest corrent elèctric, al seu torn, indueix un camp magnètic.
Doncs bé, el camp magnètic induït pel corrent s’oposa al camp que inicialment
va induir el corrent. Aquest és el motiu pel qual la llei de Faraday, també
anomenada llei de Faraday-Lenz, té el signe negatiu:
dΦ
ε=−
Heinrich Lenz (1804-1865)
dt
Aquest físic alemany va dedicar
la seva carrera a estudiar
l’electromagnetisme. La
investigació va culminar amb el
descobriment, de manera
independent, de la mateixa llei
que va descobrir Faraday. Lenz 2.9 Corrents de Foucault
la va completar amb el signe
negatiu que té en la forma
definitiva. Com que la ciutat on
va néixer era a Estònia, van ser Els corrents de Foucault són uns corrents elèctrics paràsits que apareixen en el
els acadèmics de l’antiga URSS
qui van rebatejar la llei de material conductor quan es mou en l’interior d’un camp magnètic variable. Aquest
Faraday com a llei de
Faraday-Lenz. corrent fa que el conductor s’escalfi (a causa de l’efecte Joule) i, a més, el corrent
induït exerceix una força que frena el moviment del cos conductor.

L’efecte de frenada permet aplicar aquest principi en nombrosos camps:

• Comptadors de consum elèctric

• Tacòmetres

• Sistemes d’assistència de frenada de vehicles pesants

• Sistemes de frenada de carros no motoritzats (com ara vagonetes o

muntanyes russes)

Jean Bernard Léon • Levitació magnètica

Foucault (1819-1868)
Aquest físic francès va entrar en
la història per haver portat a
terme la primera demostració
dinàmica de la rotació de la
Terra mitjançant el ja cèlebre
pèndol de Foucault. Tanmateix,
va fer aportacions importants en 2.10 Forces electromotrius autoinduïdes
diversos camps, com el de
l’òptica (a l’Observatori de
París) i el de
l’electromagnetisme. També va L’autoinducció és un fenomen que consisteix en el fet que un corrent elèctric vari-
fer una estimació de la velocitat
de la llum amb només un marge able que viatja per un conductor elèctric genera un camp magnètic variable, que
d’error del 0,6%.
al seu torn indueix un corrent addicional en el conductor, i així successivament.

El cas és que, a causa de la la llei de Faraday i Lenz, el corrent induït per camp
magnètic té sentit contrari al corrent que va generar el camp magnètic.

La força electromagnètica autoinduïda per una força electromagnètica que

crea un camp magnètic s’oposa a la força electromagnètica inicial.

En una bobina també es produeix aquest fenomen. El paràmetre que ho regula és

la inductància, que també s’anomena coeficient d’autoinducció, es designa amb
la lletra L i es mesura en henris (H). El valor de la força electromagnètica (tensió
elèctrica) autoinduïda es calcula mitjançant aquesta fórmula:
Electrotècnia 29 Electromagnetisme

dI
VL = L ·
dt
Aquí,
dI
dt
és la variació temporal del corrent elèctric.