Al voltant de “La sexualitat femenina” 

​ ​Alba Palau Centelles 

 
En  aquesta  breu  reflexió  prenem  com a base la gran revolució que suposa, ben 
entrats  ja  en  la  Modernitat,  pensar  la  sexualitat  com  a  força  estructurant  de  la  vida 
social,  política  i  cultural  del  subjecte;  quelcom  que  se’ns  presenta  i  s’encarna  de 
manera  complexa,  residint  a  l’inconscient  de  la  ​psique  i  expressant-se  a  partir  de 
pulsions  i  símptomes.  Ens  interessa  pensar  la  sexualitat  des  de  la  psicoanàlisi 
insistint  en  com  aquesta  regeix  la  nostra  presentació,  acció  i  mediació  tant  en  (i  de) 
l’espai  públic  ​—l​ a  moral  que  s’imposa  per  la  repressió  (o  repressions)​—  i  no  només 
com  s’havia  fet  tradicionalment  en  l’àmbit  de  les  relacions  amoroses  i  personals, 
concernint només la intimitat.  
Tindrem  en  compte  a  l’hora  d’acostar-nos  a  la  teoria  el  que  ressona  com  a  ​diferència 
sexual  ​en  diferents  corpus  de  pensament  per  tal  de  destriar  les  claus  que  Sigmund 
Freud,  des  de  la  psicoanàlisi  clàssica,  donarà  sobre  la  sexualitat  i  el  desig  femenins. 
En  futurs  escrits  proposarem  una  arqueologia  ​—i​   diàleg​—  amb  les  reformulacions 
que  han  anat  tenint  lloc  en  la  teoria  contemporània  sobre  la  sexualitat  femenina. 
Com  explicar  doncs,  el  que  ha  semblat  inexplicable  en  la  història  cultural  i  del 
pensament:  la  dona  en  tant  que  subjecte  que  desitja?  Podem  fer-ne  un  discurs?  Ens 
serveixen  els  mateixos  mètodes,  conceptes  i  literatures  que  semblen  narrar  el  desig 
masculí?  Proposem  al  lector  partir  de  la  certesa  de  què  el  desig femení és autònom i 
específic,  tanmateix,  hem  de  tenir  en  compte  com  històricament  ha  estat  pensat  ​—i 
exercit—  des  de  la  dicotomia  que  estableix  el  desig  masculí  i  l’efecte  d’alteritat 
determinant que genera. 
En  aquí,  doncs,  ens  disposem  a  reunir  les  consideracions  i  diagnòstics,  de  manera 
explicativa,  que  Freud  proposarà  al  voltant  d’aquest  gran  misteri:  la  sexualitat  de  la 
dona.  
La  teoria  psicoanalítica  freudiana  sobre  la  sexualitat,  la  libido,  ​i  especialment 
el  descobriment  de  l’inconscient  suposen  un  abans  i  un  després  pel  que  fa  a  la 
solidesa  del  subjecte.  És  evident  que,  juntament  amb  la  literatura  i  la  filosofia,  que 
avancen  imparables  cap  a  la  crisi  definitiva  d’aquesta  solidesa  ​—​i  possibilitat​—  del 
subjecte  en tant que entitat monolítica, categoria cabdal en estructurar la realitat, i la 

 
 
1 
tensió  que  aquest  experimentarà  amb  el  llenguatge  (Saussure  i  l’arbitrarietat  del 
signe,  la  crisi  de  l’expressió/representació),  la  psicoanàlisi  problematitza  de  manera 
decisiva  el  subjecte  ​—el  subjecte  burgès,  ferm,  lúcid,  que  es  presenta  des  del 
convenciment  d’ell  mateix  i  del món, d’allò que està bé i malament—. Però no només 
la  revelació  que  suposa  l’inconscient  és  una  revolució  pel  que  fa  al  subjecte  i  com  el 
narrem.  Freud  posarà  en  evidència  quelcom  que  fins  llavors  s’havia  negat,  o  si  més 
no,  havia  estat  exclòs  de  ser  considerat  evident  i  ​normal1:  la  dona  també  és  un  ésser 
sexual,  desitja,  té  pulsions,  participa  de  la  perversió.  Només  amb  aquest  gest,  Freud 
inaugura  un  racó  fosc  que  ara  pot  ser  pensat.  I  com  Freud  pensarà  la  dona  que 
desitja? 
Després d’elaborar —a partir del nen— que la sexualitat es configura durant la 
infància,  i  d’afirmar  i  demostrar  que  l’infant  té  ja  pulsions  sexuals  i  zones  erògenes 
(boca,  anus,  genitals)  que  anirà  estimulant  fins  a  arribar  a  la  pubertat,  quan,  de 
manera  normal  els  genitals  adquireixen  la  centralitat  del  plaer,  Freud  observa que la 
nena no pateix el complex d’Èdip de la mateixa manera que el nen. 
 En el nen, la mare és el primer i més estimat objecte sexual. Qui l’alimenta, el cuida i 
té  cura  de  la  seva  higiene  íntima.  Totes  aquestes  cures  desperten  les  primeres 
experiències  plaents,  que  es  farà,  repetirà  a  ell  mateix  quan  aquestes  acabin  o  es 
minimitzin:  xumar-se  el  dit,  per  exemple.  En  intuir  la  relació  entre  la  mare  i el pare, 
el  nen  pateix  gelosia  del  pare,  que  veu  com  amenaça  (igualment  que  l’arribada  de 
germans  menors,  que  li  roben  el  temps  amb  la  mare  i  són  fruit  de  la  relació  d’ella 
amb  el  pare)  i  vol  ocupar  el  seu  lloc  (o  eliminar-lo,  fantasies  sàdiques):  apareix  en 
aquest  moment  l’hostilitat  cap  al  pare.  Té  por  que  aquest  descobreixi  les  seves 
fantasies  amb  la  mare  i  el  castri.  La  superació  de  la  fase  edípica  arriba  quan  el  nen 
desplaça  el  desig  per  la mare cap altres objectes sexuals similars, interioritzant la llei 
del  pare,  continuant-la  (o  revelant-s’hi  en  l’adolescència),  donant-se  així  la 

1
​Prenem  la  categoria  d’allò  normal  en  tant  que  concepte  freudià.  Fins  al  moment  la  sexualitat 
femenina  havia  estat  considerada  una  patologia;  no  es  considerava,  com  en  l’home,  l’instint  sexual 
—​reformulat  com  a  pulsió  aquí​—  en  ella.  L’orgasme  femení  doncs,  va ser administrat clínicament en 
casos  d’histèria,  per  exemple,  i  considerat  quelcom  que  denotava  una  patologia  nerviosa,  lligada  a 
l’aparell  reproductor.  Al  segle  XIX,  pel  que  podem saber, les relacions sexuals (almenys pel que fa a la 
gran  moral que s’ocupava de disciplinar les dones virtuoses i de condemnar a les altres, prostitutes per 
exemple,  que  establien  altres  relacions  amb  el  seu  cos)  servia  a  la  causa  de  la  reproducció  i  a  la 
perpetuació  de  la  família.  El  plaer  se  li  negava, a la vegada que el cos era viscut com a aliè, un pes que 
s’havia  d’arrossegar.  Com  a  curiositat,  cal  recordar  que  la  moral  burgesa  aconsellava  a  les  dones  no 
romandre al llit un cop ja s’havien despertat al matí, evitant “temptacions”, la masturbació.  
 
 
2 
consolidació  del  super-jo.  Entenent  la  diferència  biològica  entre  homes  i  dones,  no 
deix  d’estar  latent  l’amenaça  de  castració,  percebent  a  la  dona  com  a  ésser  castrat  i 
inferior.  
En  la nena el primer objecte sexual també és la mare. És evident que el vincle primari 
que  estableix  amb  ella  és  igual  que  el  del  nen.  Les  cures,  la  higiene  i  l’alimentació 
configuren  els  primers  plaers. Freud, en ​Tres assajos sobre teoria sexual, ​dins de “Sobre 
la  sexualitat  femenina”  explica  com  aquesta  fase  preedípica2  és  tan  intensa  o  més 
que  la  fase  edípica  pròpiament  femenina,  com  dirà: quan l’objecte desitjat és el pare. 
Per  tal  de  que  la  nena  arribi  a  la  fase  edípica  és  necessari  que  abans  el  seu  objecte 
sexual  hagi  estat  la  mare.  La  fase  edípica  arriba  per  la  repressió  materna  i  el 
descobriment  de  la diferència genital amb el nen; a diferència del nen, que a causa de 
la  influència  moral  aconseguirà  superar  el  complex  d’Èdip,  en  la  nena  el  crearà.  És 
per  això,  que  Freud  argumentarà  que  és  molt  normal  que  les  dones  adultes no hagin 
superat  mai  del  tot  aquesta  fase  i  basin totes les seves relacions madures en el model 
patern. Així doncs el marit ocupa el lloc del pare i el matrimoni només fa que resultar 
frustrant per la dona.  
La  fase  preedípica es caracteritza per estar marcada per les pulsions actives; el 
plaer  es  focalitza  en  el  clítoris  (etapa  masculina,  diu  Freud)  que la nena entén com el 
seu  penis.  Durant aquesta fase la mare és el centre de les fantasies i la nena acostuma 
a  estimular-se  el  clítoris.  Aquesta  fase  pot  durar  més,  o  menys.  Dependrà  de  quant 
tardi  a  arribar  la  repressió  materna  a  la masturbació, les exigències i control sobre el 
seu  cos  o  a  descobrir  que  el  clítoris  no  és  un  penis  (arribada  d’un  germà, 
descobriment  del  membre  masculí  per  companys  de  joc):  tots  aquests  elements 
negatius faran que la nena es desprengui de la mare, generant cap a ella hostilitat: 
 
«[El germen de la neurosi, resultat d’un desviament en el desenvolupament,  
radica]  ​en  el  temor  de  ser  morta  (devorada?) per la mare. És plausible conjecturar que 
aquesta  angoixa  correspon a ​l’hostilitat que la nena desenvolupa contra la seva mare 
a  causa  de  les  múltiples  restriccions imposades per aquesta en el curs de l’educació 
i de les cures corporals​ (...)​»3. 

2
​Freud  parlarà  sempre  tant  en  el  nen  com  en  la  nena  de  fase  preedípica  i  edípica.  El  concepte 
“complex  d’Electra”  és de Jung. Seguint a Freud parlarem de complex d’Èdip ​—en consonància amb el 
text—​, tot acceptant complex d’Electra, salvant els matisos, com anàlegs.  
3
​FREUD, Sigmund. T ​ res ensayos sobre teoría sexual.​ Madrid: Alianza Editorial, 1972. p. 122 
 
 
3 
  
Hem d’entendre aquest despreniment del primer objecte sexual com a crucial; segons 
Freud  només  hi  ha  un  camí  plenament  sa  i  satisfactori  per  la  dona,  ​genuïnament 
femení4,  i  és  el  d’acceptar  la  seva  castració  i  desenvolupar  la  fixació  pel  pare.  I  quins 
són els altres camins evolutius? 
Freud  ens  explica  com  la  dona,  per  la  seva  duplicitat  d’òrgans  sexuals  —clítoris 
(=masculinitat)  i vagina (=feminitat)— ​[t​ é molt més una​] ​disposició bisexual​, ​[​aquesta​] ​és 
molt  més  patent  en  la  dona  que  en  l’home​.  ​Aquest  compta només amb una sola zona sexual 
dominant, amb un sol òrgan sexual, mentre que la dona en té dos5.  
Aquesta  disposició  es  veu  frustrada,  sovint,  per  les restriccions sobre el cos femení  i 
les  exigències  culturals  (que  s’imposen  en  els  primers  anys  a  partir  de  la  família, 
l’escola,  però  també  dels  mitjans  de  comunicació,  dels  jocs),  que  la  condueixen  a  les 
pràctiques  heterosexuals  convencionals.  En  efecte, Freud no deixa de recordar-nos, a 
partir  del  seu  diagnòstic,  que  el  desig  femení  s’estructura  pel  desig  masculí:  aquest 
desig  que  s’imposa  com  a  eina  de  poder,  instal·lant  el  privilegi  de  la  monosexualitat 
fàl·lica  per  salvaguardar  l’hegemonia  política.  No  podria  ser  de  cap  altra  manera; 
l’evolució  satisfactòria  de  la  nena  cap  a  una  sexualitat  madura  i  “sana”  és  la  que 
desemboca  en  aquest  abandonament  del  clítoris  (acceptant la diferència que encarna 
com  a  negativa),  i  lliurant-se  només  a  les  pulsions  “passives”  per  ocupar  el  seu  lloc 
social.  Un  lloc  que  no  deixa  de  recordar-li  que  pateix  una  falta,  una  falta  tràgica,  la 
d’haver  nascut  castrada,  incompleta.  I  només  pot  sobreviure,  en  el  si  de  la  cultura 
civilitzada, oblidant aquesta disposició bisexual, que no jerarquitza; la que es dóna en 
els  primers  anys  de  vida  quan  la  nena no coneix les restriccions que imperaran sobre 
el  seu  cos.  Unes  restriccions  naturalitzades  per  la  llei  del  pare  i  l’ordre  social  i 
econòmic. Vegem doncs, com Freud ens avisa de quins camins pot prendre la dona:  
1) Quan  la  nena  coneix  la seva diferència, percebent-la com a negativa, pateix un 
profund  desengany,  frustració  amb  el  seu  clítoris.  Renúncia  a  fer-lo  servir 
(abandonament  de  la  masturbació)  i  amb  això  a  qualsevol  expectativa  per  la 

4
Op. cit. p. 123 
5
Op. cit. p. 122 
  A  més  a  més,  sabem  que  el  desig  femení  no  es  constel·la  només  en  els  dos  òrgans  genitals.  La  dona 
inscriu  el  plaer  al  voltant  de  tot  el  cos,  animant  molt  més  a  participar  del  plaer  les  zones  erògenes 
“secundàries, perifèriques” que en l’home han desparegut en favor de la monosexualitat fàl·lica.  
 
 
4 
 vida  sexual.  Pot  ser  que  aquesta  disposició  al  sexe  perduri  al  llarg  de  tota  la 
seva vida.  
2) Coneixent  la  diferència,  la  nena  s’aferra  a  l’autoafirmació  de  la  masculinitat 
amenaçada.  Segons  Freud,  conservarà  l’esperança de tenir un penis algun cop; 
les fantasies sobre ser un home seran presents bona part de la seva vida adulta. 
En  la  dona  que  es  nega  a  acceptar  la  feminitat  és  molt  més  possible  que 
l’evolució desemboqui en l’elecció de l’objecte sexual homosexual.  
3) Abandonament  de  la  mare  i  pas  a  la  fixació  de  l’objecte  desitjat en el pare. La 
masturbació  desapareix;  desplaçament  del  clítoris  en  favor  de  la  vagina, 
primacia de les pulsions passives.  
En  l’escriptura  de  Freud  notem  aquesta  disposició  en  construir  tota  la  teoria 
sobre  la  sexualitat  femenina  a  partir  del  model  masculí.  Des  de  la  posició  de 
descriure  com  es  dóna  la  sexualitat  en  ella,  la  diferència  adquireix  un  valor  negatiu. 
Freud,  però, és conscient del fort caràcter enigmàtic que envolta la qüestió. Ara bé, la 
possibilitat  de  pensar  la  dona  es  troba  precisament  en  el  fet  que  coneixem  la 
sexualitat  de  l’home  i  com  opera  en  ell.  Els  camins  que  no  conclouen  amb  la  tria  de 
l’heterosexualitat  convencional  i  exclusiva,  per  la  vinculació  amb  el  pare,  es 
consideren desviacions, interrupcions a un desenvolupament normal.  
Sense  voluntat  de  negar  la  lucidesa  i  potencialitat  de  la  teoria  de  Freud  creiem 
necessari  prendre  aquesta  possibilitat  que  ens  ofereix  per  repensar  els  fonaments de 
la  sexualitat  en  tant  que  vertebradora  de  la  construcció  política  i  social  del subjecte. 
Si  reclamem  un  canvi  d’estatus  biopolític  per  la  dona,  inevitablement  hem  de 
reclamar  una  visió  més  oberta  del  concepte  de  diferència.  Si  entenem  la  diferència 
com  a  no  excloent,  com  a  potència  subversiva,  un  germen  per  estructurar  altres 
maneres  de  desitjar,  i  per  tant  de  viure,  podrem  participar  de  la  deconstrucció  de 
l’imperi  de  les  categories  hegemòniques  i essencialistes. Desplaçant la negativitat de 
la diferència cap a una postura més positiva, d’entesa entre les dues forces, masculina 
i  femenina  —reconeixent  l’especificitat  d’ambdós—  creiem  que  podrem  subvertir  la 
frustració  històrica  per  la  falta  del  fal·lus.  En  fer-ho,  doncs,  estarem  destensant  la 
relació  dolorosa  i  fatal de la dona, tant amb el seu propi cos i els desitjos que alberga, 
com amb la masculinitat, que ha envejat, rebutjat o temut.  
 

 
 
5