La Summa de Sant Tomás no comença com altres treballs teològics directament tractant

la el misteri de la Santíssima Trinitat sinó que primer presenta el tractat de Déu u, per ser
primer en la revelació i per ser assequible per a la raó humana. Després, seguint ben de
prop Agustí, s’endinsa en el cor de la revelació cristiana, el misteri de la Trinitat, sense la
qual no seria explicable el misteri de la participació de la interioritat de la vida divina ni
cap altra de les realitats més pregones de la nostra fe, doncs el Summe Transcendent és
alhora Summe immanent de la nostra vida sobrenatural.

Hi havia hagut propostes anteriors de teologia tocant a la trinitat, però Sant Tomás faria
un treball fins ara sense igual. En el treball dels pares grecs es trobava insuficiència
teològica, hi havia la justa com per argumentar contra les heretgies, però no s’havia
explicat la trinitat (per què només dues procedències o per què un és engendrament i
l’altre no, per exemple). Els Pares llatins amb excepció d’Hilari (i, a la inversa, trobaríem
Atanasi i Dídim) passarien a establir la distinció de persones per mitjà de les processions
i de les relacions, essent més metòdic (passant del més conegut, essencial, al més
misteriós), essent a l’ambient llatí on es preguntaria com podien ser aquestes tres persones
distintes en una única essència sense que es multipliqui; aquí vindrà Sant Tomás com a
aprofundir en les intuïcions que Sant Agustí havia escrit segles abans.

Així, inicia el tractat de trinitat donant ja per assentat la unicitat essencial de Déu, quelcom
en el que, per tema de temàtica, llargada i de temps, no entrarem en aquest treball. Sobre
la processió, cal considerar si hi ha processions, si alguna pot anomenar-se generació, si
a més de la generació hi pot haver alguna altra processió i si en Déu hi ha més de dues
processions.

Així, el primer punt de tots es respondre afirmativament a la possibilitat de processió en

Déu, essent ben potents els arguments en contra d’aquesta processió (immutabilitat,
simplicitat i incontingència). Davant d’això, no s’ha d’entendre com causalitat
(arrianisme, que nega divinitat del Fill i de l’Esperit), mostra la visió sabelianista de la
processió com a errada segons la revelació. Cal entendre processió no com un acte ad
extra sinó com un acte intern com ho podria ser en l’home entendre, procedint la cosa
entesa del poder intel·lectual i del coneixement de la cosa. A més, en la processió
intel·lectual, l’enteniment i la cosa entesa van junts, essent més units a major perfecció
de l’enteniment , cosa que es realitza eminentíssimament en la processió del Fill.
Responent a la darrera, el primer principi Fill ve inclòs en el que es natural del principi
del Pare, és una procedència interna, no essent així cosa estranya i diversa.

La generació no és pas del no ser al ser ni es material, i a aquest procés mental se’l pot
anomenar generació. La procedència es per raó de semblança (mateixa natura), essent
processió d’un ésser simple i perfecte al que està unit, essent una processió interna. Pot
haver-hi una segona processió responent a l’altra operació intel·lectual, la de la voluntat
(essent l’engendrament de l’enteniment). Essent aquesta segona processió en Déu seria
igualment Déu, i pot ser diferent de la primera no essent ordre físic i sent perfectament
reals les persones procedides d’aquestes operacions intel·lectuals (no essent així en els
criatures). Raó i enteniment són una mateixa cosa en Déu simple, però si hi ha cert ordre
guardat, essent que la voluntat ama el verb entenimentat, apareixent aquesta processió
lligada a l’engendrament, i tot hi aquesta identitat entre enteniment i voluntat, s’hi
descobreixen com dos processos diferenciats. Aquesta segona processió no és generació
perquè no és en ordre a la semblança (encara que la naturalesa sigui la mateixa, essent en
Déu), sinó per amor, per voluntat, més que engendrament d’un fill, procedeix com a
“esperit” (essent aquest amor/voluntat com un impuls, d’aquí que es pugui afirmar
aspiració). No pot haver-hi més processions perquè no hi ha mñes accions intel·lectuals
que romanguin en el mateix agent que la d’entendre i la d’estimar, essent la potència
quelcom que ja és extern i essent simple i perfecte, en el seu únic acte entén tot i ama tot,
essent la seva fecunditat plena i perfecta (així, de l’engendrat no s’engendrarà, per
exemple).
Passa després a mirar el tema de les relacions en Déu. Aquestes són essencials, dons en
Déu no hi ha externitat, potència, circumstàncies, són relacions per natura; provenint un
d’un altre és forçosament necessari que hi hagi una relació real al ésser en una seva
mateixa natura. Sorgeix aquí la pregunta de com amb una mateixa essència poden haver-
hi relacions diferents i encara que essencialment siguin idèntiques, relacionament son
oposades i per tant diferents, doncs essent reals necessiten d’una oposició relacional,
essent substancialment relacional.

Després passa a identificar quatre relacions ad intra: paternitat, filiació, aspiració i

processió. Només poden haver-hi relacions en allò referent a l’intern, a les processions.
En la processió del Verb descobrim la Paternitat del Pare i la Filiació del Verb, en la
processió de l’Esperit Sant de les altres dues persones podríem parlar d’aspiració, la
processió referiria a la relació de l’Esperit procedit respecte al procedent.

Passa, doncs, a parlar de les persones divines, adaptant la definició de Boeci deixant
“subsistència individual de natura racional”.