TEMA 20.- Desenvolupament comunitari. Principis d'intervenció.

Àmbits
d'intervenció actuals. Models de recursos comunitaris. Anàlisi d'entorns
comunitaris

*INTRODUCCION.

1.- DESENVOLUPAMENT COMUNITARI. CONCEPTES

Concepte de comunitat
Concepte de desenvolupament comunitari

2.- PRINCIPIS DE *INTERVENCION

3.- *AMBITOS D'INTERVENCIÓ DEL DESENVOLUPAMENT COMUNITARI.

3.1.- A Espanya
Antecedents.
*Ambitos actuals
Experiències il·lustratives
Desenvolupament local integrat
Programa de desenvolupament comunitari rural.
Programa *culturalcampo.
Animació comunitària.
Cooperativisme i associacionisme.
Animació sociocultural i educació d'adults.

3.2 - Ambits d'intervenció en la Unió Europea.

4. - MODELS DE DESENVOLUPAMENT COMUNITARI

4.1.- Model de canvi planificat.

4.2.- Model de desenvolupament d'una localitat.
4.3.- Model d'acció social.
4.4.- Model *sistémico.
Recursos comunitaris.

5.- *ANALISIS D'ENTORNS COMUNITARIS

Necessitat
Diagnòstic participatiu.
Tècniques de recollida de dades.
L'observació.
L'entrevista.
L'enquesta.
Les fonts documentals.
Anàlisi de dades.
Variables que cal conèixer de la comunitat.

INTRODUCCIÓ

El Desenvolupament Comunitari és una forma de treball social. Hagut de

segurament a la insuficiència teòrica que encara acompanya a aquest mètode
de Treball Social, és molt comú confondre els conceptes de Desenvolupament
Comunitari, Intervenció Social i Acció Social.

L'Acció Social és la resposta solidària davant les necessitats socials, però açò
no és Desenvolupament Comunitari. La Intervenció Social és la introducció d'un
element extern per a modificar el funcionament d'un procés o sistema en una
adreça donada; és un instrument de la política social per a canviar la realitat
social; és un procés de canvi, que es mou sempre en un camp normatiu. I açò
tampoc és Desenvolupament Comunitari. Les tres nocions no són idèntiques,
encara que estiguen molt relacionats, especialment en l'Estat de Benestar. Què
és Desenvolupament Comunitari s'explicitarà en les pròximes pàgines.

El D.C té ja mig segle d'existència. Va començar després de la Segona Guerra

Mundial, quan la UNESCO es va plantejar intervenir en el Tercer Món per a
ajudar-ho a desenganxar del retard econòmic, laboral, sanitari, cultural, social i
educatiu. Es van dissenyar programes de Desenvolupament Comunitari per a
les regions més endarrerides de *Africa, Àsia i Amèrica Llatina. Els mateixos
països que ho van inventar, veient que en el seu si tenien també comarques
deprimides en les zones rurals i barris marginals en les grans ciutats, van
aplicar la mateixa metodologia a la solució dels seus problemes.

A Espanya també açò hem sigut diferents. Com en l'època d'expansió del
Desenvolupament Comunitari el nostre país estava entre els països en via de
desenvolupament i entre els avançats, ni va ser objecte de programes de
Desenvolupament Comunitari ni es va desenvolupar el tema des del seu
interior.

A poc a poc s'ha anat cimentant la teoria i la pràctica del Desenvolupament

Comunitari i es van perfilant millor els conceptes, la planificació i la
implementació de programes. En les zones camperoles s'apliquen en forma de
Desenvolupament Local; en les poblacions industrials, en forma de
desenvolupament dels sectors marginals. La seua importància està creixent
fins a fer aparèixer en els *curriculum de diverses titulacions i en els temaris
d'algunes oposicions.
En el nostre cas apareix com un dels continguts curriculars del cicle formatiu
*ASC.

1.- DESENVOLUPAMENT COMUNITARI. CONCEPTES PRELIMINARS

CONCEPTE DE COMUNITAT

El concepte de Comunitat té els seus orígens en el terme llatí "*communis", que

es refereix a persones que viuen juntes, compartint alguna cosa en un mateix
espai. En Sociologia el concepte és introduït per F. *TÓNNIES en 1887,
establint una distinció entre la Societat i la Comunitat, sent en aquesta les
seues manifestacions fonamentals la vida familiar, de llogaret, la seua moral i
els seus costums.
Per a MARCO MARCHIONI, la Comunitat és un conjunt de persones que
habiten en el mateix territori, amb certs llaços i certs interessos comuns. Els
seus elements fonamentals són: el territori, la població, la demanda i els
recursos, tenint en compte que el segon element, la població, és considerat
com a font de demanda i de recursos. És aquesta una forma de veure a la
Comunitat com una dimensió territorial, institucional i urbanística on pot donar-
se la màxima integració de les prestacions socials i la millor coordinació de
recursos i on és possible una participació organitzada (a més de l'espontània)
de la població.

NATALIO KISNERMAN considera que la Comunitat està formada per l'espai on

transcorre la vida de les persones i on es produeixen les interaccions socials
que possibiliten la consciència de la unitat, per un sistema de relacions socials
basat en el coneixement de les persones cara a cara i per uns interessos i
necessitats comunes. Per tant, espai i interaccions són els elements
fonamentals de la Comunitat.

Per a ANDER-*EGG, una Comunitat és una agrupació organitzada de

persones que es perceben com una unitat social i els membres de la qual
participen d'algun tret, interès, element. objectiu o funció comuna, amb
consciència de pertinença, situats en una determinada àrea geogràfica en la
qual la pluralitat de persones interacciona més intensament entre sí que en un
altre context.

Resumint, podem dir que una Comunitat és un conjunt de persones que viuen
en un àrea geogràfica, amb una base cultural i amb finalitats comunes, que
troben en el seu sistema de relacions el mitjà per a aconseguir la satisfacció de
les seues necessitats individuals i col·lectives i que, a més, tenen consciència
de pertànyer a aqueix col·lectiu.

CONCEPTE DE DESENVOLUPAMENT COMUNITARI.

El Desenvolupament Comunitari és un dels tres mètodes bàsics o mètodes

primaris del Treball Social, (Ander-*Egg, 1996), però és també un camp de
pràctiques que abasta les diverses institucions i serveis concentrats en les
necessitats globals d'una comunitat.

El terme d'Organització de la Comunitat és utilitzat indistintament amb

Desenvolupament Comunitari o amb Treball Social Comunitari. En les zones
d'influència USA i Anglaterra es prefereix Organització de la Comunitat. En els
països del Tercer Món s'ha emprat més la denominació de Desenvolupament
Comunitari. Avui dia es tendeix a unificar ambdues expressions i substituir-les
per Treball Social amb Comunitats, o per Planificació Social i Organització de la
Comunitat.

Però siga el que siga el terme que es preferisca, no es refereix a un concepte

unívoc. Vegem algunes accepcions:

Per a WALTER *PETIT, de l'Escola de Treball Social de Nova York,

l'Organització de la Comunitat consisteix en la forma d'ajudar a un grup de
persones a conèixer les seues necessitats comunes i a resoldre-les.

MURRAY G. R0SS considera que Organització de la Comunitat és un procés

pel qual una Comunitat identifica les seues necessitats i objectius, els ordena,
desenvolupa la confiança i la voluntat de treballar en açò, augmenta els
recursos interns i externs per a enfrontar-se a aqueixes necessitats i emprèn
l'acció respecte a elles, i en fer-ho utilitza o posa en pràctica la cooperació i la
col·laboració.

ROSA DOMENECH diu que l'Organització de la Comunitat és la mobilització

dels recursos existents per a la solució dels problemes, per a adaptar-los i
renovar-los segons les necessitats de la població.
WARE, amb Organització de la Comunitat es refereix al millorament general
fent que els recursos de la Comunitat satisfacen les necessitats del poble, amb
la participació de la població.

ANDER-EGG considera que el Desenvolupament de la Comunitat ve definit per

les següents notes bàsiques: és una tècnica o pràctica social que té per
objectiu fonamental la promoció de l'home, mobilitzant recursos humans i
institucionals, mitjançant la participació activa i democràtica de la població en
l'estudi, programació i execució dels diferents programes comunitaris. És una
acció de la Comunitat, que pretén canvis actitudinals i on la participació popular
és l'element fonamental en els programes de Desenvolupament de la
Comunitat.

MARCO MARCHIONI prefereix emprar Planificació Social i Organització de la

Comunitat, o Acció Social Comunitària, doncs considera que el terme
Desenvolupe Comunitari s'aplicava allí on la intervenció pública no existia.

Finalment, J.M QUINTANA concep el Desenvolupament Comunitari com un

camp de l'Educació Comunitària, consistent a dinamitzar la iniciativa de les
comunitats en problemes de desenvolupament (econòmic, humà, cultural,
social) perquè sàpien per si mateixes trobar una eixida a la seua situació. És,
per tant, una Educació d'Adults Social.
Així poden ja esbossar-se els trets que, segons els autors citats, millor
defineixen el Desenvolupament Comunitari:

• El Desenvolupament Comunitari és un procés educatiu destinat a aconseguir

canvis qualitatius en les actituds i comportaments de la població.
• El Desenvolupament Comunitari és una tècnica d'acció social, per la qual
cosa necessita de la intervenció d'agents especialitzats.
• El Desenvolupament Comunitari es dirigeix a aquelles comunitats en situació
de subdesenvolupament sociocultural o econòmic o d'insuficient utilització dels
recursos disponibles.
• L'objectiu principal del Desenvolupament Comunitari és la consecució del
benestar social, és a dir, la millora de la qualitat de vida de la població o
comunitat objecte de la intervenció.
• El Desenvolupament Comunitari exigeix la participació voluntària, conscient i
responsable dels individus en la resolució dels seus propis problemes.

Sobre aquestes bases, NOGUEIRAS defineix el Desenvolupament Comunitari

com una tècnica d'acció social i un procés (fonamentalment de tipus educatiu)
que es realitza sobre les comunitats que es troben en situació de
subdesenvolupament o marginació sociocultural o econòmica. amb la finalitat
de que es puguen accedir a nivells òptims de benestar social i de qualitat done
vida. En aquest procés és fonamental la consecució de la participació
voluntària, conscient i responsable de la població en el seu propi
desenvolupament (econòmic, cultural. educatiu, sanitari, productiu...)

En definitiva, totes les definicions del Desenvolupament Comunitari van

enfocades a la mobilització de recursos per a atendre necessitats, a la creació
de Serveis Socials i a la coordinació d'esforços per a aconseguir el Benestar
Social, tenint sempre present que la població és el protagonista principal, i que
ha d'intervenir molt directament en el procés que es vaja a desenvolupar.

2.- PRINCIPIS DE *INTERVENCION DEL DESENVOLUPAMENT

COMUNITARI

El Desenvolupament Comunitari descansa sobre una visió positiva i optimista

de la naturalesa humana i una creença en la bondat de la conducta dels éssers
humans. El professor *LEAPER detecta els següents judicis de valor:

-La gent és capaç d'autodeterminació i quan tria o decideix alguna cosa ho fa

en el seu propi bé.
-La gent és capaç d'articular i definir les seues necessitats, però poden
necessitar ajuda tècnica.
-La gent és capaç d'aconseguir acords i consensos.
-La gent és capaç d'una elecció racional i independent.
-La gent és capaç d'aconseguir amb el seu propi esforç millorar les seues
condicions.

D'altra banda, el ja esmentat MURRAY ROSS considera que els principis, que
crida “articles de fe”, que han de guiar les actuacions del treballador social en el
Desenvolupament Comunitari, atenent a valors i drets personals són:
-La dignitat essencial i el valor ètic de l'individu.
-La possessió de cada individu de potencialitats per a millorar la seua pròpia
vida
-La importància de la llibertat per a expressar la pròpia individualitat.
-La capacitat de creixement que hi ha en tots els éssers humans.
-El dret de l'individu a satisfer les seues necessitats bàsiques.
-La necessitat de lluitar cada persona per esforçar-se per a millorar la seua
pròpia vida i la del seu entorn.
-El dret a ajudar en temps de necessitat o de crisi.
-La importància d'un clima social que encoratge el creixement i
desenvolupament individual.
-El dret i la responsabilitat de l'individu a participar en els assumptes de la seua
comunitat.

Atenent a les comunitats, ROSS considera que:

-Les comunitats poden desenvolupar la capacitat d'enfrontar-se als seus propis
problemes.
-La gent pot i vol canviar.
-Ha de participar a fer ajustos i controlar els canvis importants que es
produeixen en la seua comunitat.
-Els canvis en la vida comunitària que són *autoimpuestos o *autodesarrollados
tenen una significació i una permanència diferent que mai tenen els canvis
imposats des de fora.
-L'enfocament global dins del Desenvolupament Comunitari resol problemes
que si es tractaren d'una manera fragmentària no es podrien resoldre.
-Tot açò exigeix una plataforma democràtica per a poder dur a terme una
participació dels membres de la comunitat perquè puguen col·laborar en els
assumptes comunitaris.
-Les comunitats freqüentment necessiten ajuda per a poder resoldre els seus
problemes.

PRINCIPIS DE INTERVENCION EN LA COMUNITAT, aplicables al

desenvolupament comunitari:
La intervenció en la Comunitat vindrà sempre després d'un contacte progressiu
amb la població, que marcarà sempre la preferència en els problemes en els
quals hàgem d'intervenir, tenint sempre present que:

-La població és sempre part activa en qualsevol programa o projecte, per

la qual cosa -La població ha d'estar informada de quin és el paper del
treballador social i quin és el seu, procurant sempre no alçar falses
expectatives
-i si és possible, involucrant als organismes oficials amb una participació
econòmica o d'un altre tipus.

En opinió de MARCO MARCHIONI, els principis del Treball Comunitari

parteixen de l'acceptació dels mateixos principis que regeixen el Treball de
casos i el Treball de grups, doncs hi haurà Desenvolupament de la Comunitat
en tant hi haja desenvolupament dels individus i viceversa. Fonamentalment
podem considerar els següents principis bàsics del Treball Comunitari:

a) Mai podrà haver-hi un vertader canvi si no és amb la plena participació de

les persones interessades El desenvolupament és un producte de les persones
(adequadament ajudades). és a dir: es produeix a través de la presa de
consciència de la situació en què viuen v de la necessitat de modificar-la, i de la
presa de consciència dels seus drets en la societat i dels seus deures cap als
altres.

b) Apareix, llavors, com a bàsic el principi de l'autodeterminació dels individus i

de les comunitats per a triar el seu propi camí de desenvolupament.

c) El ritme del desenvolupament no pot ser imposat artificialment des de

l'exterior, sinó que ha de dependre de la capacitat i la voluntat dels individus per
a millorar i desenvolupar la seua comunitat.

Encara que aquests principis poden semblar trivials en les societats

democràtiques, troben pesats obstacles i greus impediments per a la seua
aplicació en les zones endarrerides i zones marginals. De fet, una de les
característiques d'aquestes zones és la falta de participació a nivell col·lectiu i
comunitari. La participació requerida als ciutadans es limita a fets naturals de la
vida i de la mort (batejos, funerals, noces, etc.) i no arriba a incloure els
aspectes i els problemes de la vida de la comunitat. Se substitueix la comunitat
pel grup familiar tancat en si mateix i cadascú cerca la solució individual-familiar
dels problemes.

3.- *AMBITOS D'ACTUACIÓ DEL DESENVOLUPAMENT COMUNITARI.

3.1.- A Espanya

ANTECEDENTS.

Considerant que el Desenvolupament Comunitari ha tingut el seu més alt nivell

d'implantació en els països amb molt alt o amb molt baix nivell de progrés, i que
Espanya està en un nivell mitjà de desenvolupament, s'explica per què el
nostre país ha romàs bastant temps al marge del moviment del
Desenvolupament Comunitari.

NOGUEIRAS destaca, dins del conjunt de l'Estat espanyol, algunes

experiències concretes que es poden *considerrar antecedents de
Desenvolupament Comunitari.

ELS TELECLUBES
Van ser creats amb l'objectiu de facilitar a cada poble un televisor comú per a
tota la comunitat; després van passar a convertir-se en centres de reunió o en
el bar del poble. Donada la importància que adquireixen, s'introdueix la figura
del "monitor del *teleclub", per a organitzar activitats culturals: xarrades,
conferències, activitats teatrals, etc... En l'actualitat, els que no han
desaparegut s'han reconvertit en Associacions Culturals.
ELS COL·LEGIS FAMILIARS RURALS
Per a cobrir les necessitats educatives i de promoció dels adolescents del mitjà
rural es van crear aquests col·legis rurals, que tenien com a finalitats la
promoció de la comarca a través de les Associacions de Pares, l'educació
integral dels joves rurals, capacitant-los per a una formació permanent i la
formació tècnica, bàsicament agrícola. En un règim mixt d'allotjament
(alternança), els xics passaven unes setmanes en el centre i unes altres a
casa. Els seus estudis estaven assimilats al primer grau de Formació
Professional.
No van aconseguir l'èxit esperat potser a causa que la major part de les
vegades va prevaldre en ells les iniciatives d'estaments aliens a la comunitat
que no responien a les necessitats sentides per la població. D'açò van derivar
en molts casos cooperatives agràries i sindicats camperols.

EL SERVEI D'EXTENSIÓ AGRÀRIA.

Des de 1955 se li assignen les següents funcions:
- Prestar tot tipus d'ajuda tècnica, material, legal i moral als agricultors.
- Difondre els mètodes d'explotació.
- Suggerir idees bàsiques i pràctiques eficaces a la població agrícola.
- Organitzar conferències, col·loquis, emissions de radi, cinema-*forum, etc. per
a elevar el nivell de coneixements dels agricultors.
-Mantenir viu l'interès sobre les qüestions d'actualitat relacionades amb les
pràctiques agrícoles, ramaderes i forestals.
-Assessorar a les Càmeres Oficials Agràries i Germanors d'agricultors i
ramaders.

El Reial decret de 1972 que ho reorganitza estableix que el seu objectiu

prioritari és procurar i guiar als agricultors i les seues famílies perquè utilitzen
els seus recursos de la millor manera possible, actuant permanentment dins de
les comunitats rurals per a desenvolupar en elles canvis favorables d'actitud,
millorar el seu entorn social i difondre els coneixements i tècniques que puguen
contribuir al millor coneixement d'aquesta missió.
El Servei d'Extensió Agrària no va aconseguir els objectius proposats per
diverses raons:
-La poca consciència per part de la població sobre els seus problemes i
necessitats.
-L'escassa disposició del Servei per a engegar accions concretes que
permeteren resoldre problemes.
-Les actituds negatives de la població cap a l'associacionisme i el
*coopetarivismo.

En l'actualitat, el S.I.A. es denomina Servei de Promoció i Desenvolupament

Agrari, i realitza un treball administratiu i d'assessoria tècnica individualitzada.

LES ESCOLES CAMPEROLES

Sorgeixen en 1978 amb l'objectiu de crear un moviment que servisca al
desenvolupament i organització de la pagesia. S'engega un xarxa d'educació a
distància. amb l'objectiu d'aconseguir una millora en la qualitat de vida de la
pagesia. La comarca és el nucli bàsic de coordinació.

LES UNIVERSITATS POPULARS

Tenen el seu origen en la Segona República. El franquisme les suprimeix i són
de nou restaurades a partir de l'any 1982. La seua finalitat bàsica en la
promoció participativa: crear i facilitar les condicions que facen possible la
participació social. Comencen amb l'organització de cursos i tallers destinats a
l'ocupació del temps lliure, i després incorporen cursos d'alfabetització i
d'educació bàsica d'adults.

Els programes de la Universitats Populars es dirigeixen a sectors concrets de

població: els joves, les dones, la tercera edat, les barriades deprimides, etc.
Actualment incorporen programes de promoció i formació per a l'ocupació. A
Espanya hi ha ara més de cent UU.PP., situades en les zones més deprimides
del Llevant, Centre i Andalusia.
Actualment es proposen tres estratègies:

-Estimular la participació dels ciutadans en la vida social.

-Facilitar oportunitats perquè els ciutadans puguen millorar la seua vida,
desenvolupant programes d'educació formal i no formal d'adults.
-Estimular l'associacionisme i recolzar les formes d'organització ciutadana que
permeten l'exercici de la participació responsable i solidària.

Tenen una base institucional municipal, que permet l'aproximació a la realitat

concreta. El seu gran inconvenient ho constitueix el problema de les relacions
entre el poder polític i el projecte educatiu cultural.

LA APORTACIÓ DE MARCO MARCHIONI.

L'arribada a Espanya del promotor italià Marco *Marchioni mereix un apartat.
Va ser contractat pel Bisbat de Màlaga per a dirigir l'animació d'un projecte de
desenvolupament en la comarca de Vélez-Màlaga. Alhora comença un treball
d'extensió ideològica i tècnica, començant amb un seminari a Marbella en
1966. *Marchioni va ser cessat primerencament pel Bisbat, la qual cosa va
facilitar la seua altra obra de difusió per cursets, publicacions i assessoraments.

Marco *Marchioni va proposar un enfocament radical per al treball dels

animadors, de manera que ni se sufocaven ni s'obviaven les dimensions
polítiques dels problemes socials, ni s'eludien els conflictes amb els poders de
l'Espanya franquista. Aquest enfocament resulta particularment afí a les
necessitats d'acció política que sentien molts animadors voluntaris i assistents
socials de l'època. Tot va fer que es *Marchioni es convertira en el líder de
molts dels agents socials de l'època.

SITUACIÓ ACTUAL.

La pobresa i la marginalitat apareixen associades amb gran freqüència a les

circumstàncies personals o socials, de manera que poden presentar-se com a
casos, però també com a categories socials o col·lectius de base territorial. En
aquest últim cas, poden trobar-se a Espanya comarques endarrerides, com Les
*Hurdes o la Cabrera; àrees urbanes degradades, com el “Barri Xinés” de
Barcelona; barris desorganitzats resultants d'intervencions públiques, com el de
la Mina, en Sant Adrián de *Bessos, o el de les Costes de *Orinaza, a Badajoz.
En tals espais es registra una alta densitat de casos individuals o familiars amb
manques, a més de que el propi mig físic i social és *carencial. S'exigeix.
doncs. una inexcusable intervenció i accions d'organització i desenvolupament
comunitari i animació sociocultural.

A Espanya s'han dut a terme accions aïllades contra la pobresa i la marginació,

algunes assenyalades més amunt en aquestes pàgines, impulsades
principalment per Càrites i el Ministeri d'Agricultura. Des de 1987 Espanya
s'incorpora al programa Europeu de Lluita contra la Pobresa, que gestiona la
Comunitat Europea.

Així doncs, les àrees rurals han estat quasi permanentment intervingudes per
agents socials; però les intervencions, en la majoria dels casos benèfiques o
paternalistes, no han suposat una millora en les condicions objectives de vida
per a la gent del camp.

Amb la instauració de la democràcia, el Desenvolupament Comunitari rep un

gran impuls, articulant-se programes, pressupostos, institucions, agents i
iniciatives públiques i privades. Actualment el Desenvolupament Comunitari
constitueix un mercat de treball potencial, perquè es destinen considerables
partides econòmiques, s'estableixen nombrosos contractes laborals i perquè
mobilitzen nombrosos recursos tècnics i institucionals.

El Treball Comunitari s'ha proposat, bàsicament, les següents tasques:

- Capacitació tècnica dels treballadors: per a l'ús de les noves tecnologies i

comportaments en relació amb les matèries primeres productives; sobre
cooperativisme per a millorar el funcionament i obtenir crèdits, i per a disposar
de maquinària comuna que individualment seria difícil d'obtenir.
-Formació i desenvolupament de líders de la comunitat.
-Programes d'instrucció-alfabetització-conscienciació de les persones adultes
que no saben llegir o escriure, manquen del nivell d'estudis o formació
suficient(per exemple, per a obtenir el permís de conduir, o el maneig d'utillatge
industrial).
-Promoció de la joventut mitjançant cursos de formació laboral imprescindibles
per a encarar la nova situació creada pel desenvolupament tecnològic.
-Promoció de la dona perquè ocupe un lloc actiu i productiu en la comunitat.
-Programes de salut, higiene matern infantil i general bàsics, en un nivell
preventiu.
-Creació i millora de serveis de guarderia, escoles, oci i esbarjo, tercera edat,
biblioteques, cultura, esport i animació sociocultural.
-Programes de col·laboració amb l'Administració.
-periòdics, revistes, òrgans d'informació, difusió i intercanvi propis (o seccions
d'uns altres ja existents.)

AMBITS I EXPERIÈNCIES IL·LUSTRATIVES

DESENVOLUPAMENT LOCAL INTEGRAT

La base del desenvolupament local integrat resideix en la necessitat que les

comunitats locals sàpien donar resposta adequada als seus propis problemes i
la seua instrumentalització requereix una nova forma de relacionar-se i de
coordinar les actuacions de l'Estat, de les autoritats regionals i locals i dels
empresaris locals, en l'actuació conjunta de les Administracions públiques
(Central, Autonòmica i Local) i els agents privats.

Aplicat a l'àmbit del desenvolupament rural, aquest es concep com la conjunció

de dos vessants complementaris: desenvolupament endogen i
desenvolupament exogen. El primer correspon a la pròpia població local,
articulada i estructurada en associacions o instàncies operatives d'animació i
desenvolupament local. El desenvolupament exogen abasta el conjunt de
mesures de formació. informació, animació i suport necessàries per a potenciar
el desenvolupament endogens, i correspon a les institucions exteriors a la
població, és a dir, als poders públics, a entitats privades i *á organitzacions no
governamentals.
Aquesta estratègia exigeix accelerar els processos de descentralització de la
indústria, l'administració i el comerç, fomentant la creació de serveis moderns
localitzats en àmbits rurals i la instal·lació dels serveis públics necessaris
perquè el funcionament de l'economia rural siga més eficaç. Exigeix, en
definitiva, abandonar la visió urbana de les àrees rurals, abandonant la vella
política assistencial de les àrees rurals i prendre en consideració la nova
política de desenvolupament rural.

Aplicant aquest model de desenvolupament local, s'han dut a terme a Espanya

diferents experiències amb algunes variants:

A) Submodelo convencional: estudis sobre possibilitats de desenvolupament

d'una comarca o regió, en què intervenen organismes de les diferents
administracions de l'Estat i tècnics contractats. Així es va fer en la comarca
Aguilar-*Berruelo (Palència) i en Sierra Nord (Sevilla).

B) Submodelo d'intervenció urgent: inclou projectes duts a terme en

circumstàncies que exigeixen una ràpida resposta sobre la realitat investigada.
Així s'ha desenvolupat el Programa de Reanimació d'Àrees Deprimides, a
Moratalla (Múrcia) i el Projecte *Lebrija (Sevilla).

C) Submodelo de recerca-acció de base popular: aquesta alternativa no

gaudeix, en principi de finançament directe de les Administracions públiques. El
Projecte PRESAM aplicat en la comarca d'Acció Especial Vaixell de Avila-
Priedrahita s'inscriu en aquesta línia.

D) *Submodelo d'intervenció oficial multinivell i d'execució simultània: des de la

decisió política de la Presidència del Govern Autònom s'engega el projecte
d'una major complexitat d'agents i entitats participants. En aquesta línia
s'inscriu el Projecte de Desenvolupament Integrat del Pirineus Navarro
(Projecte *DIADENA), per a canviar la tendència regressiva de la població.
PROGRAMA DE DESENVOLUPAMENT COMUNITARI RURAL

Desenvolupat per Càrites en tota la geografia rural espanyola per a minorar

l'abandó i marginació del mitjà rural: empobriment, marginació, despoblació.
envelliment de la població, manca d'agents socials i culturals en el mitjà,
autoconsum, actitud de submissió i dependència de solucions exteriors, baixa
renda per càpita, dèficits d'infraestructures, etc...

Amb la filosofia que no és possible actuar en un sector de la vida social rural de

manera aïllada. perquè es perd eficàcia, havent-se de cercar l'aproximació a
altres sectors, el Programa de Desenvolupament Comunitari Rural pretén crear
un nou model de societat rural, creant fonamentalment quadres tècnics
capaços de dinamitzar la vida cultural i social i fomentant l'associacionisme de
tot tipus: moviments culturals, sindicats, associacions de veïns, associacions de
pares d'alumnes, cooperatives de producció i consum, clubs juvenils, etc...

PROGRAMA CULTURAL CAMP

Depenent de Ministeri de Cultura, des de 1986, persegueix la dinamització

sociocultural de les comarques rurals deprimides a partir de la cultura,
mobilitzant els factors culturals de tal forma que contribuïsquen al
desenvolupament social. Els recursos en què es basen són el patrimoni natural
i l'herència cultural, incorporant a la defensa, conservació, recuperació i
animació del patrimoni natural la promoció, explotació i innovació del mateix.
En aquest programa, pel comportament de la població, ella és l'autèntica
protagonista del seu desenvolupament.

Les zones geogràfiques inserides en l'àmbit d'actuació de *Culturalcampo es

localitzen quasi totes elles en zones rurals i d'alta muntanya. La seua ràdio
d'acció aconsegueix a onze CC.AA., però està obert a les quals no ho han
experimentat.
L'ANIMACIÓ COMUNITÀRIA.

L'Animació Comunitària és el mitjà per a sensibilitzar als ciutadans, motivar la

seua participació i promoure el procés d'organització de la comunitat, de
manera que siga comprès i assimilat pel major nombre possible de ciutadans.

L'Animació Comunitària es fonamenta bàsicament en:

-Fomentar l'associacionisme, perquè intervinguen en la marxa de la seua

Comunitat.
-Interessar a les institucions. perquè responguen a les característiques de la
població.
-Descobrir els grups informals, i cercar la manera d'aconseguir la seua
participació.
-Difondre la informació, per a procurar una major participació.
-Estudiar els problemes socials de la zona.
-Crear programes que donen respostes als problemes.
-Atenció i promoció social de la població, en tots els seus sectors.

Les característiques més importants de l'Animació Comunitària són:

-No és asèptica, doncs està influïda per la ideologia de la institució i dels

professionals que van a dur a terme el programa.
-L'acció social *asistencialista és substituïda per una acció comunitària de
canvi.
-És una acció eminentment sociològica on els individus protagonistes del seu
canvi estan ajudats per un líder que els dirigeix.
-Encara que ha d'abastar a tots els sectors de la població, va especialment
dirigida a les capes socials que es troben *én deficiència política.
-És més viable en societats democràtiques que en autoritàries, doncs permeten
un major grau d'expressió i de participació.
-És un element transformats de la realitat social.
-És una tècnica que el treballador social pot compartir amb qualsevol un altre
agent social.
-És un dels treballs més importants per a la rehabilitació de barris o comunitats.

Encara que l'Animació Comunitària es pot realitzar des de qualsevol servei de

Treball Social, es pot fer especialment des de:
-Clubs de Tercera Edat.
-Cases de Cultura.
-Centres juvenils.
-Centres Socials.
-Associació de Veïns.
-Centres Municipals de Serveis Socials.

L'Animació Comunitària requereix un període previ per a aconseguir la

participació, per la qual cosa no és factible a curt termini. Ja veurem més
endavant les tècniques de diagnòstic, però direm ací que seran útils per a la
detecció de les necessitats, a més del contacte directe amb fa població en una
observació directa i participant, l'entrevista informal no estructurada i
participant, la participació en grups, les tècniques de documentació i l'aplicació
de les tècniques *grupales que es consideren més convenients.

És indispensable proveir-se de recursos, a més dels humans, doncs la seua

falta genera inseguretat i la impossibilitat de reforçar degudament la participació
ciutadana.

COOPERATIVISME I ASSOCIACIONISME.

Una cooperativa és un grup de persones que s'associen voluntàriament, amb

control democràtic i repartiment dels excedents. No cerca tant la satisfacció de
les necessitats econòmiques dels seus membres quant l'harmonització social
amb l'econòmic, promovent l'ajuda mútua, la solidaritat i la cooperació.

Les associacions són organitzacions dinàmiques que emergeixen de la societat

civil, fonamentalment de les classes menys privilegiades, para vertebraria
entorn de la solució de problemes d'àmbit territorial i/o sectorial en el qual
sorgeix la de defensa dels interessos de la comunitat. És un grup de persones
que es constitueix com a tal amb un vincle jurídic.

Avui dia, les associacions són indispensables per a exercir un control de l'acció
del govern. de la programació i gestió de les administracions, per a educar a les
comunitats en la participació i la solidaritat, per a produir innovacions i per a
generar la vida col·lectiva, els sentiments de pertinença i implicació en els
projectes.

Per definició, les associacions les formen persones voluntàries, per la qual cosa
les seues responsables estan moltes vegades freturoses de coneixements
organitzatius adequats que els permeten aprofitar al màxim els recursos i evitar
el desaprofitament de les energies. Per açò cal ajudar al fet que en el foment i
la gestió. de les associacions no s'esperen resultats espectaculars a curt
termini i a' que la jerarquització no substituïsca a la coordinació. Es fomentarà
l'intercanvi d'experiències i idees, i es posarà l'èmfasi en l'objectiu, no en les
ideologies.

ANIMACIÓ SOCIOCULTURAL I EDUCACIÓ D'ADULTS.

Es denomina així a la tècnica destinada a ajudar a la promoció social, personal

o *grupal a través de la participació popular. Pot entendre's com una
participació activa, que considera els conceptes de política i cultura com a
inseparables, superant el concepte elitista de cultura, promovent l'alliberament i
educació de la Comunitat, per mitjà de procés no directiu on la llibertat
d'expressió i la llibertat de tots estiga respectada i garantida.

Segons el Professor QUINTANA és tota acció o conjunt d'accions dirigides a

l'elaboració i desenvolupament d'un projecte essencialment pràctic - de
*concientización, participació, integració sociocultural dels individus i/o de les
institucions en el si de la comunitat, per a promoure les transformacions o
canvis requerits per a una qualitat de vida ajustada ala construcció crítica de la
realitat.
Es tracta de superar la cultura-consume col·laborant en la seua
democratització. A través de l'aprenentatge, de l'exercici d'activitats creatives i
de la participació en projectes col·lectius s'ofereix a la població oportunitats
voluntàries de millora.

L'organització d'activitats de formació, de difusió cultural, de creació artística-

cultural no professional i d'esplai, esbarjo i esports, són l'últim pas del procés
d'Animació Sociocultural.

Aquest àmbit d'intervenció suposa quasi obligatòriament la intervenció de

l'Administració amb l'aportació de recursos.

L'educació d'adults té una estreta vinculació amb l'animació sociocultural. En

opinió de MARCO MARCHIONI, tot procés comunitari és fonamentalment un
procés d'educació d'adults. Fins ara, en la majoria dels casos, l'educació
d'adults i els educadors d'adults s'han vist confinats a una intervenció social
limitada als anomenats analfabets i a un camp d'acció que ha sigut limitat a la
*lecto-escriptura. No obstant açò, l'educació d'adults té camps molt més amplis
i ha de dirigir-se no solament al gueto dels analfabets, sinó a la comunitat en
general.

Per a l'educació d'adults i l'animació sociocultural la finalitat fonamental no és la

simple adquisició de coneixements, títols o nocions, sinó afavorir la major
participació del major nombre possible de ciutadans en els processos
d'organització i desenvolupament de la comunitat. Per tant, serà necessari
coordinar esforços amb tots els entres culturals i socials involucrats en
l'educació d'adults, com l'única forma d'utilitzar els recursos amb el màxim
rendiment. Cal ressaltar ací la infraestructura i les possibilitats que ofereixen els
mitjans materials i humans dels Centres d'Educació Permanent d'Adults.

ÀMBITS D'INTERVENCIÓ EN LA UNIÓ EUROPEA.

La Unió Europea ha apostat pel Desenvolupament rural, considerant que

l'activitat agrícola és només una part de l'activitat econòmica rural. Ha
transformat els seus fons estructurals per a atendre preferentment a aquelles
comarques que es troben més necessitades, amb l'objectiu de llimar
diferències entre regions.

Entre les zones d'Europa d'atenció preferent, doncs la renda per càpita dels
seus habitants és inferior al 75% de la mitjana comunitària, estan nou CCAA
espanyoles. Les acompanyen Portugal, Grècia, el sud d'Itàlia, Còrsega,
Sardenya, Sicília i els departaments francesos d'ultramar.

Mereixen ser destacats:

-El Programa LEADER (ja LEADER II) per al desenvolupament rural i destinat
a l'explotació de l'herència natural de les zones rurals

-La Xarxa Elise: un sistema d'intercanvi d'informació sobre fonts de

finançament, ajudes i programes de la Unió Europea, experiències
desenvolupades en altres països, resultats de recerques, i contactes per a
projectes comuns.

-Els Carrefours: llocs de trobada i informació per a la promoció del diàleg entre
els diferents actors en el desenvolupament d'una regió, així com un centre
d'informació sobre els recursos disponibles.
-L'Associació internacional R.I.D.: per a intercanvis d'experiències en el
Desenvolupament Rural, afavorint la política rural que integre l'economia, la
cultura i l'entorn, i estimulant la reflexió sobre l'experiència.

-Les Maisons Familiars Rurals: associacions de famílies d'agricultors

interessades a millorar la seua condicions i el futur dels seus fills.

-L'Associació Turisme en Espai Rural: dependent del Ministeri d'Agricultura

francés.

-Els Programes Comunitaris de Lluita contra la Pobresa, als quals Espanya

s'incorpora en 1987, en el segon programa. Estan especialment dedicats a les
zones de major marginalitat i subdesenvolupament.

Tercer Món
Amèrica Llatina

4. - MODELS DE RECURSOS COMUNITARIS

Aquest epígraf resulta molt equívoc. Pot referir-se a:

- Inventarie/classificació de recursos comunitaris
- Models d'organització dels recursos comunitaris.
- Models d'intervenció comunitària

En els dos primers casos remetem al Tema 22. Per al tercer aportem aquests
continguts.
Una solució pot ser un tractament mixt: parlem de models d'intervenció i dels
diferents tipus de recursos.

4.1.- MODEL DE CANVI PLANIFICAT.

Proposat per *Lippit en 1980, arreplega orientacions teòrica diverses:

psicoanalítica, *sistémica, dinàmica de grups, etc.

Fonamentació.

El canvi s'origina en la decisió d'esforcessis deliberadament per a millorar un

sistema i en l'obtenció d'ajuda d'un agent exterior que puga col·laborar en tal
millora.
Aquest agent exterior es denomina AGENT DE CANVI (pot ser una persona o
un equip); la Comunitat s'entén com el SISTEMA CLIENT. La decisió d'introduir
el canvi pot procedir del CLIENT, de l'AGENT o d'un tercer que els posa en
contacte.
Els canvis en les comunitats són necessaris en un context global
acceleradament canviant. La comunitat cercarà l'equilibri entre la necessitat de
canvi i la resistència al mateix.

L'agent de canvi assumeix les següents funcions:

Avaluació compartida
Compromís
Formulació d'objectius
Estratègies o tècniques

Fases del canvi planificat

K. Lewin, precursor del model, proposava tres fases. *Lippit planteja fins a 7,
que ens limitem poc més que a enumerar:
1.- Desenvolupament de la necessitat de canvi
2.- Establiment d'una relació de canvi
3.- Aclariment o diagnòstic del problema
4.- Examen de camins o metes alternatives
5.- Transformació de les intencions en esforços reals de canvi
6.- Generalització i estabilització del canvi
7.- Assoliment d'una relació terminal

4.2.- MODEL DE DESENVOLUPAMENT D'UNA LOCALITAT.

Aquest model ha sigut desenvolupat a Espanya per M. *MARCHIONI.

Part de la consideració de la participació com a pilar fonamental del
desenvolupament local. Distingeix entre participació sectorial, centrada a un
tema concret i participació territorial, més àmplia i relacionada amb qüestions
de política social.
El primer pas de tota intervenció serà garantir aquesta participació.
Unes altres aspectes també importants són: la participació voluntària,
l'autoajuda i la formació de líders.
El procés comporta dos components essencials:
- Promoció educativa des de la base
- Processos educatius en els grups i en la família
Fases
1ª: Estudi i coneixement de la realitat: Preliminar (abans d'iniciar el treball) i
continuat (durant el treball i amb participació de tota la comunitat implicada).

2ª: Audiència i individualització dels problemes. L'agent manté contactes

directes, individuals o *grupales, amb la població per a identificar els problemes
i albirar alternatives de solució.

3ª: Intervenció inicial: S'actua sobre problemes relativament senzills de

solucionar, fomentant el paper i l'interès de la població.

4ª: Intervenció ordinària: El treballador social limita la seua acció a

assessorament tècnic. Els problemes es plantegen col·lectivament.

5ª: Comunicació: a altres comunitats del treball desenvolupat.

4.3.- MODEL D'ACCIÓ SOCIAL.

Aquest model planteja canvis radicals dins de la societat, que afecten a les
polítiques estatals, *reinvindicaciones socials, mobilitzacions en consecució
d'objectius ambiciosos i globals. S'apunta a canvis bàsics institucionals, cercant
una redistribució del poder, dels recursos... El progrés social es persegueix a
través dels avanços en política social, la millora de les condicions de vida del
país...
*Moix: “l'acció social es tradueix en un procés que comprèn activitats que
afecten a un gran nombre de persones respecte als canvis socials que es volen
introduir i suposen un esforç conjunt per a afrontar els problemes.”.
L'instrument que utilitzen és suscitar el ressorgiment de grups d'acció i a més
participant i cooperant amb líders cívics, organitzacions.. .L'acció social tracta
d'influir en l'opinió pública per mitjà de la informació i la publicitat educativa.

Elements essencials de l'Acció Social serien:

- L'acció del grup és necessària, encara que la iniciativa pot ser presa per uns
pocs individus.
- L'acció ha de ser consensuada
- Els canvis socials estaran en funció dels interessos de la gent.
- Haver de ser empresa de conformitat amb les lleis

4.4.- MODEL SISTÉMIC. (Conegut)

5.- *ANALISIS D'ENTORNS COMUNITARIS

Necessitat del coneixement de la comunitat.

Qualsevol model de Desenvolupament Comunitari ha de partir necessàriament

del coneixement de la Comunitat, que pot realitzar-se de dues maneres
diferents: intuïtiva o tècnicament.

El coneixement intuïtiu de la Comunitat dóna idea de la forma general de vida,

de pensar i d'actuar dels seus membres. És la primera impressió que s'obté
després d'un primer contacte superficial.
El coneixement tècnic exigeix una planificació i metodologia apropiades, alhora
que una anàlisi *sistémico de la Comunitat. Pretendrà aconseguir els següents
objectius:

-Coneixement de les característiques socioeconòmiques i culturals.

-Coneixement dels recursos humans i materials.
-Coneixement del grau de consciència dels problemes i de les perspectives de
solució.

Diagnòstic participatiu.

El diagnòstic és sempre la primera fase de la metodologia del D. de C.

Constitueix el primer pas per a detectar els problemes i les necessitats, alhora
que determina els recursos disponibles. És la base per a la realització del
projecte o programa i per a fonamentar les estratègies a dur a terme.
Ha d'aportar tots els elements que expliquen una realitat, per a poder
programar una acció. Per açò ha d'abordar diversos aspectes:

-La formulació del problema.

-L'anàlisi de les variables que intervenen en .~l problema.
-Un pronòstic sobre l'evolució futura del problema.

En opinió de Sirvent el diagnòstic ha de ser participatiu, la qual cosa significa

assumir que:

-La Comunitat pot definir els seus problemes i necessitats després d'un procés
d'aprenentatge i de reflexió.
-El diagnòstic ha se suscitar la participació real de la població en el propi
procés de diagnòstic.
-El procés de diagnòstic implica un procés d'educació comunitària. Els objectius
principals del diagnòstic són:
-Arreplegar informació sobre la Comunitat.
-Crear motivació i actitud positiva cap al projecte.
-Fomentar la participació dels membres de la Comunitat.
-Detectar futurs animadors i líders comunitaris.

Tècniques de recollida de dades

Les tècniques de recollida de dades més utilitzades en Desenvolupament

Comunitari són les següents:

L'observació:

Potser siga l'element fonamental. Permet l'estudi de la Comunitat en el seu

context real i permet també captar els aspectes més rellevants i recopilar les
dades més significatives. Requereix atenció, és a dir, requereix una disposició
per a sentir o percebre successos. fets i conductes.

Existeixen dues maneres d'observar:

L'observació participant: aquella que es duu a terme amb l'observador inclòs en
el col·lectiu objecte d'estudi. És la principal tècnica etnogràfica de recollida de
dades, però la participació de l'observador integrat en el grup com un membre
més no ha de restar objectivitat, neutralitat ni significació, doncs són aquestes
tres característiques essencials d'una observació vàlida.

L'observació no participant: aquella que realitza un observador separat, neutral

i no *intrusivo, registrant els fets *desapasionadamente. Permet l'obtenció de
descripcions exhaustives, detallades i representatives de les conductes dels
individus d'una Comunitat.

Avantatges de l'observació: en primer lloc és possible la captació de la

conducta en el moment mateix del seu esdevenir espontani. Igualment permet
obtenir dades sobre aquells aspectes de conducta actuals que solen passar
inadvertits a l'individu. Val per a observar conductes no verbals i requereix de
menys cooperació de les persones que es tracta d'estudiar.

Fuentes d'error: fonamentalment són tres: el subjecte observat (reactivitat),

l'observador (les seues pròpies expectatives i la seua subjectivitat perceptiva) i
el sistema d'observa¬*ción triat (derivats del tipus de registre seleccionat, dels
dispositius tècnics utilitzats i del mostreig elaborat).

L'entrevista

És una experiència interpersonal que acuradament planejada és un excel·lent

mitjà indirecte d'observació. La seua principal fi és captar els problemes més
urgents de la Comunitat. La visió objectiva que l'observació aporta sobre una
Comunitat es complementa amb la visió subjectiva dels membres que s'aporten
en l'entrevista.
Poden diferenciar-se tres tipus d'entrevista

L'entrevista estandarditzada *presecuencializada: no és més que un qüestionari

que s'administra oralment. Adequada per a obtenir informació de mostres
àmplies, s'utilitza en casos on els resultats són fàcilment quantificables.
L'entrevista *estandanzada no *presecuenciatizada: com l'anterior, però sense
seguir un ordre rígid.
L'entrevista no estandarditzada en aquest tipus d'entrevista no se segueix cap
ordre prefixat, sinó que en un enfocament informal ser parla de qüestions
generals i concretes prèviament seleccionades. Les preguntes obertes donaran
una informació preferentment qualitativa i les preguntes tancades són més
aptes per a obtenir respostes de caràcter quantitatiu.

Siga el que siga el sistema d'entrevista que s'empre, sempre haurà de tenir en
compte que les preguntes han de ser formulades en llenguatge clar i significatiu
per als entrevistats i que totes les preguntes han d'anar dirigides a explorar els
mateixos assumptes o temes.

L'enquesta

Per enquesta s'entén una conversa intencionada dirigida a seleccionar

informació, siga per escrit, per telèfon, qüestionari, o per mitjà d'una entrevista
personal entre dues persones o més. És una cerca sistemàtica d'informació en
la qual l'investigador acudeix a les persones mateixes al fet que li informen
sobre les dades que ell desitja.

Elements fonamentals de l'enquesta:

El problema a solucionar (descriptiu o explicatiu). El tipus d'enquesta estarà

d'acord amb ell i amb la hipòtesi prèvia.
Recollida d'informació, que s'efectua amb preguntes. Podran ser concretes o
vagues. En el primer cas ens trobem amb una enquesta estructurada i en el
segon amb una enquesta no-estructurada.

Les preguntes poden ser presentades a l'enquestat de diverses maneres: en

entrevista personal, per telèfon, per correu, donant origen a d'altres classes
d'enquesta. El problema central és la formulació o redacció de les preguntes.

Finalment, cal assenyalar que les dificultats pròpies de l'observació són

atribuïbles també a l'enquesta.

Les fonts documentals

Són nombrosíssimes les fonts documentals que poden aportar informació útil
per a la recerca social: fonts històriques, estadístiques, informes, memòries,
anuaris, documents oficials, documents personals, arxius privats, arxius
eclesiàstics, premsa, documents gràfics, documents orals, obres literàries,
assajos...
La característica principal del Document és la seua permanència. A més, caldrà
comprovar sempre la seua autenticitat.

Anàlisi de dades.

Una vegada categoritzats i mesurats les dades, comença la labor d'anàlisi i

d'enriquiment dels mateixos per mitjà de la seua manipulació estadística.

Els procediments d'anàlisis de dades i la possible interpretació dels resultats

han d'estar ja previstos i anticipats abans de realitzar-se la seua regida, i fins i
tot abans de la construcció del qüestionari o de la preparació d'un esquema per
a efectuar una observació o una anàlisi dels documents.

Abans de procedir a l'anàlisi i interpretació de les dades, aquests han de ser

sotmesos a certes operacions per a fer-los més manejables i intel·ligibles des
del punt de vista de la nostra hipòtesi de treball:

- Categorització: s'estableixen categories en què és possible dividir a la

població estudiada.
- Codificació: és el processament de transformació de dades en símbols
numèrics, per a fer més fàcil la seua computació i tabulació.

En tots els sistemes dinàmics hi ha una tendència del sistema a mantenir-se

l'estabilitat; açò pot suposar una resistència al canvi. Quan es produeix un
estimule, un canvi brusc, els sistemes solen respondre amb lentitud cap a
aqueix canvi, açò és, un sistema de defensa perquè no es produïsca un
desajustament.

Les pautes de resposta i iniciativa que han tingut èxit en la resolució dels
problemes tendeixen a repetir-se quan sorgeix una nova situació-problema.

Variables que cal conèixer de la comunitat

Per a poder treballar en la comunitat cal conèixer tan bé com siga possible
alguns paràmetres: història, cultura, funcionament, factors econòmics, polítics i
socials, recursos amb els quals explica, conducta general dels individus i les
seues relacions entre ells.

Ware, 1986 els ordena en les següents categories:

- Situació i organització geogràfica: localització de la Comunitat, extensió,

límits, topografia, zona en la qual està situada, sectors, relleu, clima...
- Antecedents històrics: a través de fonts documentals coneixerem l'origen i
formació de la comunitat i la dinàmica del seu desenvolupament.
- Procés de canvi cultural: estudi de l'impacte i dels canvis produïts per
l'acceptació dels nous elements culturals.
- Característiques de la població: valors tant demogràfics (moviment vegetatiu,
migracions, piràmide poblacional) com a culturals (analfabetisme, escolaritat,
titulacions).
- Organització social: anàlisi de les classes socials, factors de prestigi social,
organitzacions i elements de poder, factors de lideratge, institucions socials...
- Condicions econòmiques: anàlisi de diferents sectors de l'activitat econòmica i
la forma en què la riquesa es distribueix.
- Característiques polítiques: paper que juga la política en la Comunitat.
- Organització religiosa: en què forma les creences i les pràctiques religioses
afecten a la conducta, tipus de confessions.
- Família: importància de la família, paper econòmic i social, cultural i educatiu.
Grandària, tipus, distribució per edats, relacions internes, rols familiars.
- Actituds socials i valors morals dominants en la societat.
- Problemes de la comunitat: problemes de la comunitat percebuts pels seus
integrants.
- Tipus de personalitat, estils de vida dels habitants....

Trigueros , 1991, organitza els paràmetres a conèixer en tres grans grups:

1.- Variables estructurals i de l'ambiente

Ubicació geogràfica
Dependència administrativa
Història: dates, esdeveniments
Infraestructura
Vialidad, comunicacions, serveis
Aigua, llum, sanejaments,
Zones verdes
Proveïments, comerç, hostaleria
Serveis religiosos
Banca i segurs
Seguretat pública
Serveis socials
Sanitat: infraestructures, cobertura, centres d'atenció, epidemiologia,
Població
Piràmide demogràfica, dinàmica, migracions
Estructura familiar
Activitat laboral
Població activa per grups de població
Distribució per sectors econòmics
Nivell professional
Estimació de la desocupació
Moviment associatiu i organització comunitària
Característiques polítiques del govern i capdavanteres
Organització social: cooperativisme, *asoc de veïns, familiars, de pares
d'alumnes, sindicals, culturals, educatives, assistencials...
Equipaments i recursos socials: administratius, materials, econòmics.... Per
sectors de necessitat.

2.- Variables de posició

Persones que no senten els problemes de la comunitat

Persones sensibilitzades però amb una participació comunitària mínima
Persones que formen part de grups cívics i culturals
Persones compromeses amb activitats culturals, cíviques, religioses, polítiques

3.- Variables de resposta

- Index de participació en la vida associativa i general de la comunitat de

qualsevol tipus
- Participació en actes reivindicatius

Per fi Marchioni, 1980, para esment als següents 4 factors estructurals:

El territori: que és una unitat física i social, amb els seus conflictes i
contradiccions, relacions socials, institucions població. Condiciona la vida i
forma de treball de la població, fins i tot la seua forma de pensar i de ser.

La població: distribució per edats i altres indicadors demogràfics.

La demanda: en totes les seues dimensions:

- temporal: present, futura
- nivell d'expressió: explícita, implícita
- grau d'evidència: subjectiva, objectiva
- conscienciació de la comunitat sobre ella: actual i potencial

Els recursos: Considerant que el primer recurs és la pròpia comunitat

Bibliografia:

- ANDER-EGG, I. Metodologia i pràctica del desenvolupament de la Comunitat.

*Humanitas. Buenos Aires. 1987.
- MARCHIONI. M. Planificació Social i Organització de la Comunitat. Popular.
Madrid. 1989.
- LIPPITT, R. La dinàmica del canvi planificat. Buenos Aires. 1980
- NOGUEIRAS, L. La pràctica i la teoria del desenvolupament comunitari.
Narcea. Madrid. 1996
- WARE, C. Estudi de la comunitat. *Humanitas. Buenos Aires. 1986
- TRIGUEROS, I. Manual de Pràctiques de Treball Social Comunitari en el
Movimento Ciutadà. Segle XXI. Madrid. 1991