0art de Grecia I El Mon Hel Lenistic Primer Parcial-Patatabrava

Art de Grècia i el món hel·lenístic
21/09/2015
Curs 2015-2016, grups A1 i B1 / Professor Jacob Vidal /

Horari de tutoria: dilluns; dimarts 10-11 h.
Avaluació
—Les faltes d’ortografia i la sintaxi anàrquica restaran punts. Es valorarà la correcta 1
construcció del text.
—Avaluació única:
–Prova escrita: 25 (A1), 26 (B1) de gener de 2016
—Primer parcial
–Prova escrita
–40% de la nota
–No elimina matèria
–16 de novembre de 2015
—Segon parcial
–Prova escrita
–60 % de la nota
–25 (A1), 26 (B1) de gener de 2016
—Pràctiques
http://www.ub.edu/grad/infes/fitxaInfe.jsp
—Reavaluació
–Prova escrita
–8-3-2016
Bibliografia
–Blanco Freijeiro, Antonio, Arte griego, CSIC, Madrid, 1966 (2a ed.).
–Charbonneaux, Jean; Martin Roland; Villard, François, Grecia arcaica (620-480 a. de
J.C.), Aguilar S.A. de Ediciones, Madrid, 1969.
–Charbonneaux, Jean; Martin Roland; Villard, François, Grecia clásica (480-330 a. de
J.C.), Aguilar S.A. de Ediciones, Madrid, 1970.
–Charbonneaux, Jean; Martin Roland; Villard, François, Grecia helenística (330-50 a.
de J.C.), Aguilar S.A. de Ediciones, Madrid, 1971.
–Martínez de la Torre, Cruz (ed.), Historia del arte clàssica en la antigüedad, Ramón
Areces, Madrid, 2010.
–Ritcher, Gisela M. A., El Arte Griego. Una revisión de la sartes visuales de la Antigua
Grecia, Destino, Barcelona, 1980.
–José i Pitchard, A., et alt. Fuentes y documentos para la Historia del Arte. Arte
Antiguo, Gustavo Gili, Barcelona, 1982.
Bibliografia recomanada
–Pollitt, J. J. Arte y experiència en la Grecia Clásica, Xarait, Bilbao, 1987.
–Robertson, M. El arte griego, Alianza Editorial, Madrid, 1985.
–Pòrtulas, J. Introducció a la Ilíada, Alpha, Barcelona, 2008.
2
Objectiu bàsic de l’assignatura
Conèixer el desenvolupament històric general de l’arquitectura i les arts plàstiques
gregues i analitzar detingudament alguns dels seus exemples més significatius.
Programa de l’assignatura
—Introducció: antecedents i gènesi de l’art grec
–L’art de les Cíclades, Creta i Mecenes
–L’època fosca
–L’art dels períodes geomètric i orientalitzant
—L’arquitectura de l’antiga Grècia

–Les parts contundents del temple grec
–Recorregut diacrònic pel temple grec
–Altres tipologies arquitectòniques
—L’escultura grega
–Els kouroi i les korai
–Els grans frontons arcaics
–El context de l’escultura clàssica
–L’estatuària en bronze i l’estil sever
–El Partenó
–El rythmos i el cànon
–Els canvis artístics del segle IV
–L’escultura hel·lenística
—La pintura grega

–La tècnica de les figures negres
–La tècnica de les figures roges
–La pintura en època hel·lenística
Periodització–Cronologia
—Grècia prehel·lènica (3000-1000 a.C., ss. XXXI-XI a.C.)
—Grècia primitiva (1000-620 a.C., ss. XI-VII a.C.)
—Grècia arcaica (620-480 a.C., ss. VII-V a.C.) (fins a la invasió persa)
—Grècia clàssica (480-323 a.C., ss. V-IV a. C.) (de les Guerres Mèdiques a la mort
d’Alexandre el Gran)
–Primer classicisme (480-450 a.C.)

–Gran classicisme (450-400 a.C.)
–Postclassicisme (400-323 a.C.) 3
—Grècia hel·lenística (323 a.C.-31 a.C.) (s. IV-I a.C.) (des de la mort d’Alexandre de la
Batalla d’Actium).
22/09/2015
Introducció: antecedents i gènesi de l’art grec

Grècia prehel·lènica (3000-1000 a.C., ss. XXXI-XI a.C.)
L’art de les Cíclades, Creta i Mecenes
En un inici hi havia tres civilitzacions, les Cíclades, la Minoica i la Micènica. Aquestes
cultures són el punt de partida de l’homogeneïtat cultural de l’àrea geogràfica que
històricament es coneix amb el nom de Grècia antiga. Grècia no era homogènia
políticament però sí culturalment, ja que tots parlaven la mateixa llengua i tenien la
mateixa religió.
La primera cultura fou la ciclàdica, de la qual no hi ha fonts escrites i els coneixements

que existeixen es saben a partir de les expedicions arqueològiques que es daten entre el
3000 i el 2000 a. C. Succeí a les illes Cíclades, i l’art ciclàdic representa en gran mesura
la fertilitat femenina, com passà amb antiguitat a aquest període i a altres cultures com
l’egípcia.
Representació de la fertilitat, Representació de la

c. 3000-2000 a. C. fertilitat, c. 4500-3200 a. C.
L'art minoic es desenvolupa a Creta i té repercussions a les illes Cíclades a la Grècia

continental. Segons Evans succeeix el següent període:
1. Minoic primitiu
Minoic primitiu I → 3000 a. C.
Minoic primitiu II→ 2600 a. C. (Prepalatí)
Minoic primitiu III→ 2300 a. C. (Prepalatí)
2. Minoic mitjà
Minoic mitjà I → 2200 a. C. (Palatí antic)
Minoic mitjà II → 1900 a. C. (Palatí antic)
Minoic mitjà III → 1700 a. C. (Palatí nou)
3. Minoic recent
Minoic recent I → 1500 a. C. (Palatí nou)
Minoic recent II → 1450 a. C. (Palatí nou)
Minoic recent III → 1400 a. C. (Postpalatí)
El nom de la cultura Ciclàdica és geogràfic, però la minoica no s'anomena de manera

geogràfica per que tant la cultura minoica i la posterior micènica els seus descobriments
deriven dels pensaments dels descobridors al segle XIX-XX. Aquests descobridors
foren Heinrich Shliemann (1822-1890) i Arthur Evans (1851-1941), que cercaven els
escenaris d'Homer fent un esforç mig científic i mig romàntic. Els dos creien que els
textos d'Homer eren textos històrics reals i van anar a cercar els jaciments per demostrar
la seca existència. Empraren textos homèrics, textos sobre les divinitats,... relacionant
les restes trobades amb els textos. Per tant, Evans relacionà la cultura de Creta amb el
mite del rei Minos.
Minos era fill d'Europa i Zeus, criat pel rei Asterió i els seus germans eren Sàrpedon i
Radamant. Morí Asterió i s'havia d'escollir un successor. Minos fa n sacrifici a Posidó i
aquest li dona un bou, de manera que va ser rei. Però Minos no matà al bou i el mesclà
amb el seu ramat, però la divinitat s'enfadà i tornà boig i agressiu al bou de manera que
va haver de ser sacrificat per Hèracles. Però abans, Posidó havia fet que Pasifae, la dona
de Minos i reina de Creta, sentís un amor carnal cap al bou de manera que Dèdal va fer
un aparell, una vedella mecànica, per tal que Pasifae pogués estar amb el bou. Es quedà
embarassada i va tenir un fill, un bou més incontrolable que el pare. Minos li demana a
Dèdal fer un laberint pel Minotaure i s'inicia el cicle d'enviar dotze grecs, el mite
d'Ariadna, la mort d'Egeu.
Al 1900 Evans va excavar a la zona de Cnossos, descobrint un jaciment laberíntic amb

5
relació entre el palau de Minos. Al palau laberíntic tenia pintures murals de bous i
relacionà el laberint del mite amb el palau. Evans fou criticat però té un valor per trobar
la primera civilització pregrega a la Grècia continental.
Els palaus eren enormes laberints i els elements bàsics de la

seva construcció eren un habitatge del governant, els
magatzems, els tallers d'artesans, les estances
administratives, les estances comercials, els llocs de cultes.
Quan Evans trobà i interpretà que era un laberint sí que és
cert que, tot i semblar una disposició anàrquica de les sales,
tenen un cert ordre intern organitzat per un pati interior.
Sembla que aquests palaus s'anaven construint de manera
juxtaposada al llarg dels segles a partir del pati central, per
això és tant caòtic. Hi ha un ordre intern però no una
planificació orgànica. Els palaus minoics podien ser el de
Màlia, el de Gestos, el de Cnossos o el de Zarkos.
Palau de Màlia
L'element principal dels palaus i centrals és el pati

interior que dona lògica a l'edifici i il·lumina
l'edifici.Alhora de posar més edificis es feien obertures al
sostre o a les parets. És un edifici amb terrasses a la part
superior i com a base eren les columnes de pedra, amb
base amplia a la part superior. Es creu que és un
precedent de les columnes i dels capitells dòrics, tot i que
també es creu que serien les columnes acanalades de la
cultura egípcia.
Aquests grans palaus no tenien muralla contràriament a la cultura micènica, i es creu

que era degut a una gran flota marina de l'illa, sent el mar i la flota la seva pròpia
muralla.
La gran diferencia entre la cultura minoica i micènica és l'entrada. La cultura minoica

no tenia una façana pròpiament dita degut als canvis de l'edifici amb les ampliacions del
temps.
Reconstrucció hipotètica d'un model de palau micènic
Els palaus minoics eren complexos edificis allunyats del mar, sense muralles, sense
façanes, construïts per juxtaposició, superposició i additament d'elements constructius.
El palau de Màlia va ser reconstruït al 1700 a. C. i segueix el model del palatí antic. Un
pati central envoltat de tota la juxtaposició d'elements caòtics precedit al centre d'un
altar. Al sector est s'han trobat gerres, estructures de canalització, zona de producció de
vi; i al sector oest eren les estances senyorials. Al sector nord hi havia una sala hipòstila,
amb una possible influència egípcia, que es creu que era el menjador. Es podria dir que
era un palau rural.
El palau de Festos segueix una versemblança amb el de Màlia, però una part està
destrossada per l'erosió.
Planta del palau de Màlia Planta del palau de Festos
El palau de Cnossos era el més gran. És el més antic i refet a partir del model antic al
1700 a. C. És un recinte de 1500 m2, gairebé el doble de gran que el palau de Màlia,
envoltat en un pati central al sector occidental, i a partir d'aquest s'accedia al sector
senyorial on es trobà una espècie de corre bous, trobada a la sala anomenada de les
processons on hi ha unes representacions refetes. Al mateix sector està la sala del tro,
molt ben cuidada amb un banc corregut que dóna rellevància al tro.
Representació de de corre bous a la

sala de les processons Sala del tro del palau de Cnossos
Planta del palau de Cnossos
Altres construccions són el palau de Zakos, el de Gortis i el d'Hàgia Triada.
La pintura mural que empraven era mitjançant el fresc, el secco i/o el fresc secco. El
fresc és l'aplicació dels colors sobre un enlluït humit amb una base de calç. Al secco els
colors s'aplicaven sobre un enlluït completament sec. I el fresc secco es realitzava a
través d'una base sobre la qual calia aplicar els pigments, base seca, que es tornava a
humitejar amb una disposició de calç.
La pintura mural es repeteix a les zones de les Cíclades, Micènica, Grècia clàssica.
La parisenca, al palau
Cnossos
L'etapa de major desenvolupament de les pintures succeí a l'època dels nous palaus al
1700 a. C., pintura que es basa en la representació de temes naturals, que no paisatges, i
també altres temes com parades navals, com succeeix a Akrotiri (Actual San Torini). A
partir de l'època arcaica és quan es comencen a representar els mites.
Pintures d’Akrotiri: parada naval

Pintures d'Akrotiri
Es conserven varis vestigis, com la Deessa de les serps (c. 1600 a. C.) amb influencia
mesopotàmica pels vestits. També està la ceràmica de Kamarés o ceràmica d'ou,
anomenada així per ser de parets fines, datades del inici del primer palatí. La
característica principal de la ceràmica són els detalls en vermell i blanc amb un fons
negre. S'anomena de Karamés per la zona on es van trobar, tot i que també hi han
vestigis d'aquesta ceràmica d'ou a les Cíclades, al continent i també a orient.
Ceràmica de Kamarés Ceràmica de Kamarés

Deessa de les serps,
c. 1600 aC.
28/09/2015
L'art micènic es va desenvolupar entre els anys 1600 i 1200 a. C., va tenir el seu
epicentre al continent i va influir fortament en tot el món Egeu. El nom de micènic
parteix de l'alemany Shliemann, que abandonà la seva vida i es dedicà a descobrir el
món homèric cercant els escenaris que succeïren als relats homèrics. Es va anar fins a
les costes de Turquia i es va posar a excavar els jaciments d'Hissarlik, on trobà les runes
de Troia. Hi ha una gran discussió sobre quin nivell és el de Troia i, sobre tot, si la Troia
que trobà Shliemann és la Troia d'Homer.
El jaciment d’Hissarlik, Troia (Ilió)

(segons alguns autors)
Sis anys després de les troballes, Shliemann començà a excavar a Micenes i trobà les
tombes de Micenes.
El tresor d’Atreu, segons un
gravat de Mykenae (1878),
de Heinrich Schliemann
Grècia era un continent amb estats diferents que competien entre ells per tal de avançar
les seves expansions territorials. Per aquest motiu, l'arquitectura micènica està composta
per unes construccions defensives, tant les construccions palatines com les
construccions funeràries.
D'arquitectura defensiva queden vestigis com muralles, per exemple les muralles de
Micenes, tot i que no només Micenes tenia muralles sinó també d'altres com la ciutat de
Tirint.
De les muralles de Micenes cal destacar que entre els segle XIV i XIII a. C. es va
construir un tros de la muralla. Té un pla quasi triangular que envolta la ciutat, tenint
dintre la porta dels lleons. El que defineix les muralles és que estan
10
Muralles de Micenes (“la rica en or”)

construïdes per uns blocs megalítics posats a pressió sobre ells sense Muralles de Tirint
aglutinant, recolzats sobre la roca. Aquesta és una tècnica constructiva
que deriva dels hitites, anomenats aparell ciclopi. S'anomena així per Evans, ja que fa
al·lusió al mite dels Ciclops, que segons la mitologia hi ha tres, els Uranis, fills de Gea i
Ura, els Sicilians, companys de Polifem, i els constructors. Degut a que els blocs eren
de 8 i 9 m. i que només podien ser construïts per Ciclops.
Aparell ciclopi
La muralla de Micenes presenta una escultura monumental degut a

la porta dels lleons, datada al segle XIII a. C. Es composa per dos
grans blocs megalítics verticalment que sustenta la llinda del
megalític lleugerament convex i que conté el relleu dels lleons, que
simbolitzen el poder, enfrontant-se ambdós animals l'un amb l'altre
però separats per una columna, semblant a la cultura minoica amb
La porta dels lleons, c. s. XIII aC.

una base d'altar. El relleu està en un bloc triangular, que té la funció de fer pressió al
mur per a que s'aguanti.
Des del punt de vista iconogràfic, s'han perdut parts dels

animals per tant resulta difícil pensar que són lleons per la
manca de cap, de manera que autors han dit que pot ser 11
fossin grius en comptes de lleons, éssers fantàstics amb
cap d'àguila, ales d'àliga, que en algunes representacions
poden mancar-hi, i el cos de lleó. Els grius simbolitzen el
poder i junt amb la columna i l'altar farien referència al
poder de la acròpolis. La porta dels lleons és la gran obra
arquitectònica de Micenes.
Un altre element de l'arquitectura defensiva serien les casamates, que són elements amb
funció desconeguda però vinculat sempre a la defensa. El que interessa no és la funció
sinó la manera en que es construïen. El passadís està cobert a partir de les dues aigües
superiors, tot i que també hi eren a obres funeràries. Tècnica des d'època antiga, des
d'Egipte.
Casamata de Tirint
Per tant, es podria dir que els grecs micènics tenien una arquitectura defensiva ben
desenvolupada.
D'arquitectura palatina queden pocs vestigis, com els palaus micènics que estan ubicats
a les acròpolis, protegits per muralles i són edificis més petits i orgànics que els
minoics, sent les cambres de representació les sales principals dels palaus, sala
anomenada mègaron.
El mègaron tenia un porxo, dues columnes, una avançada i el mègaron sostingut per
unes columnes amb una llar al centre i el tro contra la paret. Mots autors consideren que
es probable que el mègaron sigui un precedent d'estructura de temple grec.
12
Possible reconstrucció
hipotètica del mègaron
Les restes millor conservades estan a Pilos, el rei, segons Evans i Homer, era Néstor.
A les parets dels mègarons trobats sembla ser que hi havia representacions de frescos,
com és el cas de cacera del seglar del palau de Tirint o escenes cortesanes com la
representació d'una dama del mateix palau.
Representació d'una dama
Cacera del senglar
Els palaus micènics són més orgànics i no estan formats com els minoics, és a dir, a
partir d'un pati i que determina la construcció de les altres sales juxtaposades.
L'arquitectura funerària presenta la monumentalitat del món micènic en front a l'art

funerari minoic. Des del punt de vista arquitectònic és l'anomena't Tresor d'Atreu, que
és un tholos, és a dir, edifici de planta circular. El tholos està precedit per un dromos
(passadís) amb parets construïdes amb aparell ciclopi. L'edifici té una falsa cúpula amb
la creació d'anells que es van contraent conforme arriben a la part de d'alt. El tresor
d'Atreu va ser trobat per Schliemann en època de l'imperi turc. S'anomena el Tresor
d'Atreu per que es creia que era la tomba del pare de Menelau i Agamèmnon, sent un
nom metafòric per part de Schliemann.
Tresor d'Atreu
13
La porta monumental, stomion, s'assembla a la porta dels lleons, tot i que al sector
triangular superior hi havia quelcom ara perdut. Es sap que abans hi havia una decoració
amb columnes, actualment perdut també. El més important i que crida l'atenció és
l'espai interior cobert amb una falsa volta/cúpula que cobreix un diàmetre de 14.5 m. És
un espai centralitzat, diàfan, que va pujant fins tancar-se a la part de d'alt. El sistema
permetia descarregar als murs les carregues del conjunt sense emprar un pilar central,
amb la qual cosa s'aconseguí l'espai més diàfan, fins la construcció del Panteó de Roma.
Reconstrucció hipotètica de
la porta (stomion) del tresor
d’Atreu
El Tresor d'Atreu i els tholos grecs s'anomenen tholoi pel tipus de planta circular.
14
A les excavacions micèniques hi ha obres d'orfebreria amb materials preciosos, obres

com vasos de Vàfio (c. 1500 a. C.). No es sap qui els va encarregar però són temes
dedicats a uns bous lligats. També hi ha obres més conegudes, com és la màscara de
Agamèmnon (c. 1550-1500 a. C.), trobada al cercle de tombes de Micenes. No és
l'única, sinó que es van trobar-ne més. Sense una voluntat retratistica com la de
Agamèmnon, Schliemann fou qui l'anomenà Agamèmnon, tot i que no ho és ja que si
hagués viscut seria al segle XIII a. C. i no al segle XVI a. C., que és la datació que
presenten les màscares.
Vasos de Vàfio (c. 1500 a. C.)
Màscara de Agamèmnon (c. 1550-

1500 a. C.)
L’època fosca
La decadència del món micènic podria dir-se que comença aproximadament al 1200 a.
C. degut a l'època fosca, anomenant-se així perquè és una època en la que no hi ha fonts
primàries. Anteriorment, l'escriptura era tipus lineal B i durant dos segles hi ha una
ignorància de deixar constància.
15
Hi ha diverses idees del inici de l'època fosca, com per exemple que s'inicia perquè els
centres micènics són destruïts pels dòrics, poble del nord, i que tindrà un paper
protagonista en la cultura grega. Però no és totalment vàlida aquesta idea perquè els
dòrics estaven ja a Grècia a l'època fosca. També es creu que poden ser els pobles del
mar, idea donada per la documentació egípcia de l'època de Ramses III. Alhora, pogués
haver estat per causes internes de ciutats no sotmeses a Micenes o per causes naturals
com succeí a la cultura Minoica.
Hi ha qui creu que l'època fosca no va ser tant fosca, però la visió negativa prové de no
saber interpretar bé les troballes arquitectòniques. Lo que no té cap mena de dubte és
que fou al voltant del 1200 a. C. i que després el món grec recomençarà el seu camí a,b
una Grècia primitiva (1000 - 620 a. C.).
29/09/2015
Grècia primitiva (1000-620 a.C., ss. XI-VII a.C.)

La desaparició de la cultura micènica va ser sobtada i quasi total. En tots els matisos que
es vulguin trobar, la historiografia considera que el 1200 a. C. va desaparèixer la
tradició monumental i les obres figuratives. Per tant, tot el que havia abans del 1200 a.
C. es perd.
Les representacions plàstiques del període geomètric són de persones i d'animals que es
produeixen constitueixen un nou inici de l'art grec. Aquestes representacions plàstiques
presenten una tradició artística no interrompuda. L'any 480 a. C. dona inici un altre
període degut a la invasió persa, i el posterior es deu a la mort d'Alexandre el Gran,
finalitzant l'hel·lenisme a la batalla d'Actium.
Les restes de l'època fosca no escrita presenta unes variants en la ceràmica grega,
especialment en l'atenenca amb l'estil protogeomètric sobre el 1000 a. C. Les obres
seran tècnicament més perfectes. Hi ha una substitució dels antics esquemes decoratius
per uns nous, sent abans un tall naturalista i animal a la ceràmica micènica i ara
presenten uns dissenys abstractes degut a l'estil geomètric.
L’art dels períodes geomètric i orientalitzant
16
Àmfora protogeomètrica, Àmfora micènica, c. 1400 aC.

c. 1000 aC.
Amb el temps, l'estil protogeomètric àtic començarà a ser imitat en altres parts de
Grècia, i serà un estil a la resta de territoris de la cultura grega.
Té una gran importància l'estil geomètric a Grècia a posteriori en vasos i Atenes no serà
el centre de producció de ceràmica sinó Corint, i a Atenes serà destacat l'estil protoàtic.
Cap al 1000 a. C. aproximadament, es començà a produir la ceràmica protogeomètrica i
amb el temps, amb la decoració de cercles i semicercles, serà l'estil geomètric.
Vasos geomètrics, s. VIII aC
L'estil geomètric tendeix a disminuir els cercles i semicercles, element principal del
protogeomètric, sinó que ara són els motius rectilinis els més importants amb la intenció
d'omplir tota la superfície organitzant la peça a decorar en franges. Té un estil decoratiu
que influeix en motius rectilinis. El motiu més característic són els meandre i les
greques.
17
És precisament en l'estil geomètric àtic (c. 1000 - 700 a. C.), més o menys a partir del
començament del segle VIII a. C., és on recomença l'art figuratiu pròpiament dit. L'art
figuratiu presenta un sistema ornamental en franges superposades on no hi ha lloc per
col·locar figures, i implica que quan la figuració apareix, en l'art depèn dels esquemes
ornamentals preestablerts.
Aquesta adaptació a l'esquema ornamental de la peça, la figura

humana serà sempre simple i esquemàtica. Cap un punt rodó,
tors té forma de triangle, les extremitats són ratlles, els annexos
com barba són petits. Apareixen en objectes de grans
dimensions i no quotidians, apareixen en estris monumentalitats
quotidians amb una funció funerària, per tant, és una decoració
elitista.
Robertson indica que després de la època fosca hi ha una necessita de commemorar als
morts fent-ho a partir de la monumentalització dels objectes que millor dominaven, que
era la ceràmica. Les àmfores tenien uns forats a la part inferior per a
que no s'omplissin d'aigua.
Àmfora de Dýpylon, 1.55 m. (S. VIII

a. C.). A la part més amplia de les
peces hi ha la figuració d'un
enterrament. A la part superior representacions animalístiques petites. En el punt
central, la representació de l'enterrament, és una revolució degut a la gran representació
humana. És la processó funerària o protesi, en la qual es representa a una dona difunta a
un altar tombada i al voltant personatges que ploren la seva mort. De la protesi hi ha
moltes representacions i de vegades el tema de la protesi sorgeix més desenvolupat,
amb la incorporació de carros, cavalls, vaixells, escenes bèl·liques, tant terrestres com
navals. Això significa quelcom més que la protesi, però es desconeix. El que és evident 18
és que les escenes secundaries, escenes bèl·liques, s'han de vincular a la escena
principal de la protesi, la mort. A partir d'aquesta certesa, amb el coneixement dels
textos homèrics, alguns autors diuen que són unes al·lusions o representacions dels ritus
que Aquil·les va realitzar en honor a Patrocle. Aquest personatge és un personatge que
mor per error i Aquil·les li fa uns grans jocs fúnebres. El gran problema per acceptar
que és la representació de Patrocle remet a que la Ilíada no existia escrita però potser sí
oralment. La major part de les representacions de carros, cavalls, escenes bèl·liques
terrestres i navals apareixen als craters.
Es sap que són recipients funeraris d'home i de dona per la tipologia de recipient. Per la
dona són les àmfores i pels homes els craters. Les àmfores eren uns objectes per guardar
líquids d'ús domèstic mentre que els craters era el centre del simposi, que significava
"festa d'homes en la que es beu".
Crater
d'Atenes,
s. VIII a. C.
Segons Robertson, les dues característiques bàsiques de la figura geomètrica són el

dibuix conceptual i la adaptació als esquemes decoratius.
El dibuix conceptual vol dir qualsevol cosa simple, no es plasma el que es veu de
manera naturalista sinó el que es sap que existeix. No té perspectiva, però té una
voluntat narrativa. No es representen frontalment sinó de perfil, tot i que interactuen
entre elles. L'únic que està de front és el tors perquè sinó no es veuria, amés que
connecta els braços. Abans del moment clàssic, l'art grec té una lleugera influència
egípcia. La adaptació als esquemes decoratius s'adapten a una realitat de la decoració
existent, una naturalesa geomètrica.
19
Entrant en el segle VII a. C., el mètode decoratiu s'abandonarà per la influencia oriental.
Els detalls de ceràmica s'empren en altres objectes com de bronze, que servien com a
trofeu.
Les figures són de caràcter quotidià monumentalitzades però amb simplificació

conceptual i geomètrica.
Cavall geomètric d’Olímpia, c. 740 aC. És una escultura de bronze fos i

és la forma conceptual d'un animal, no un cavall en sí perquè és un cavall
geomètric i són idea de...
Deessa de Dípylon, s. VIII aC. Tors triangular, postura rígida, obra considerada la més
important del període. La deessa porta un birret, polos, que porta un meandre.
Centaure de Lefkandi, s. X o IX aC. Es data abans de la figuració de

la representació pictòrica de la ceràmica. Les característiques
principals d'aquesta obra són la simplificació conceptual, l'estilització
de les formes, la pintura vinculable a la dels vasos ceràmics
geomètrics, iconografia especial amb el típic gust oriental abans del
període orientalitzant.
L'art orientalitzant (c. 700-620 a. C.) es desenvolupa degut al contacte amb els pobles de
la mediterrània oriental. Durant l'època fosca els pobles grecs entren en contacte amb
altres pobles però que foren poc significatius, no obstant això en època primitiva es sap
amb total seguretat que hi havia contactes amb pobles de la mediterrània oriental, com
Síria o Xipre. A Atenes es trobaren obres d'or amb influencia oriental però que no
l'empraren molt. Quan es veu més aquesta influència és a finals del segle VIII i als inicis
del segle VII a. C. 20
A l'època fosca desapareixen els contactes amb l'exterior, al període geomètric

existeixen contactes amb l'exterior però l'art grec no els utilitza i és al període
orientalitzant on els contactes amb l'exterior marquen l'evolució de l'art i la cultura del
món grec.
L'agent del canvi es vincula a l'augment demogràfic, econòmic, inici de les incursions a
la mediterrània oriental. Per tant, hi ha un augment de contactes ara més intensos, sobre
tot amb els fenicis que, segons Homer, de poc fiar però grans artistes.
Els motors que fan moure la història són els diners i l'enveja, la voluntat de voler lo de
l'exterior és el canvi que es produeix en l'art grec.
La influència fenícia es nota perquè abans de l'època fosca havia un idioma grec
"universal" pel món hel·lènic amb escriptura sil·làbica i a l'època fosca es perd. Al
període orientalitzant els grecs s'adonen que els fenicis empren un alfabet i els grecs
adapten l'alfabet fenici al grec. No només amb l'escriptura, sinó amb idees artístiques
derivades dels egipcis, dels hitites i dels assiris. És un art convencional però de
tendència naturalista i fa possible la creació d'un estil propi.
Al període geomètric es fan objectes de bronze i que es monumentalitzaran, que tindran

un paral·lel molt gran en el món orientalitzant. En comptes de ser animals reals seran
animals fantàstics com sirenes, grius, centaures,... sobre tot grius. Però aquests són
diferents, ja que els dels orientals són grius amb orelles de llebre amb banya mentre que
els dels grecs són amb cap d'àliga amb el cos de lleó. Bàsicament es produïen en els
santuaris panhel·lènics, que eren santuaris propis de totes les ciutats gregues vinculades
a les ciutats.
Griu de bronze.
Rodes. s. VII
Si en època geomètrica la ciutat principal de la ceràmica va ser Atenes, ara serà Corint
sent el punt central del punt d'intercanvis comercials amb orient. En la ceràmica corintia
apareixeran sistemàticament animals fantàstics i exòtics, de vegades amb disposició
heràldica. Trenca poc a poc amb la geomatització i neix la tècnica de les figures negres.
Olpa coríntia, c. 640 aC. Precedent de la tècnica de les figures negres. Corint serà el
21
centre principal de decoració de ceràmica orientalitzant.
Plini el Vell al segle I va dir que "...la invenció del dibuix a llapis s’atribueix a Filocles
d’Egipte o a Cleant de Corint. Els primers que van practicar aquest art van ser Ardices
de Corint i Telèfan de Sició: aquests artistes, sense servir-se encara de cap color,
col·locaven traços a l’interior del contorn; també era costum afegir el nom del
personatge figurat. El primer que va inventar l’art d’acolorir aquests dibuixos va ser
Cleofant de Corint...".
La decoració corintia es basa en la decoració d'humans i d'animals que tornen a la

silueta, com succeeix amb l'obra Aríbal corinti (s. VII a. C.), de contorns ondulants
sense estar dependent de la ornamentació de la peça. Són siluetes arrodonides i contorns
ondulants que tenen un espai a la composició i després depenen la ornamentació d'elles.
El que importa en aquest moment és la figura. El fons de vegades és neutre i de vegades
hi ha motius vegetals o geomètrics reduïts a la mínima expressió amb noms de
personatges.
Crater corinti, s. VII aC.: Base de

Aríbal corinti, s.VII a. C. triangles puntxaguts i línies reduides a
la mínima expressió, sense idees de
cavalls sinó cavalls.
L'obra mestre del període és Olpa Chigi del segle VII a. C. És una obra disposada en
frisos pensats per ubicar les figures. Des d'un punt de vista compositiu, és una obra que
té una major ocupació de la figuració en comptes de lluitar per l'espai, hi ha un espai
predisposat per les figures. Destaquen les franges orientals per distribuir la composició
sense ser la part principal. La escena principal, a dalt, són hoplites, guerrers amb diners,
formats per dos grups de soldats que van amb els seus cascs, armadures, protectors de
cames, escuts clarament definits, com es veu en l'exemple del cap de la gorgona 22
Medusa. Els dos grups de soldats estan separats dels que estan a punt de guanyar i en
mig del grup de l'esquerra hi ha un personatge amb una flauta. Des del punt de vista
estilístic, l'obra està marcant els detalls d'escuts, musculatura, armadures,... figures
sòlides completament allunyades de l'art conceptual geomètric. Això dona la facilitat
narrativa.
Olpa Chigi del segle VII a. C.
A Atenes la irrupció dels corrents orientals serà diferents a Corint i Sició, diferent per la
tradició geomètrica a Atenes amb major percepció tècnica. Per tant, les obres seran
semblants de manera superficial a obres anteriors del període geometritzant. Com per
exemple el Vas funerari d'Eleusis de mitjans del segle VII a. C. El vas és geometritzant
però també s'allunya, no sent geomètric. Torna a haver la superioritat de la figuració i la
geometrització serà per la organització dels pisos, més definides que l'art geomètric. Al
coll del vas hi ha una representació d'una escena de l'Odissea, quan Ulisses es troba amb
Polim [Mite]. A la representació del vas d'Eleusis es representa el moment del cegament
de Polifem, assegut per les seves dimensions. També es representa el crater típic dels
simposi per beure. Està lligat a les obres geometritzant però té un clar fenomen narratiu.
Vas funerari d’Eleusis (Àtica),

mitjan s. VII aC.
No totes les obres són de Corint o d'Atenes ni tampoc narratives, però tenen un sentit
jerarquitzant. L'obra més important a destacar fora de Corint i d'Atenes és Oinòcoa Levy
de Rodes del segle VII a. C. Té una variació formal, a més d'uns frisos de cabres
pastant. A la part superior hi ha la representació de griu, tot i que hi ha elements de
decoració geomètrica, decoració que no desapareixerà mai del món grec. No obstant, es
podrir dir que la figuració ja ha agafat el protagonisme.
23
Oinòcoa Lévy,
Rodes, s. VII aC.
Aquestes peces no només es decoren en pintures sinó també amb relleus, com a la gerra
de Pithos de Miconos, representant el saqueig de Troia.
Pithos, Miconos, mitjan s. VII aC

Es posava el nom per la incorporació d'escenes narratives als objectes, per tant, els
artistes grecs van aprendre a llegir i a escriure, signant també les seves obres.
06/10/2015
L’arquitectura de l’antiga Grècia
24
A l'antiga Grècia destaca la tipologia de temple, que és la forma més perfecta, acabada i
característica de l'art grec. Per exemple el Partenó, que destaca entre totes les creacions
arquitectòniques de l'art grec. És la tipologia arquitectònica més influent de la història,
marcant sobre tot l'ordre de columnes en el món occidental que encara avui dia es
segueix emprant.
El inici de la formació del temple grec no es té clar però el que sembla evident és que el
inici té lloc cap a l'any 1000 a. C. o 900 a. C. Fins al final del període orientalitzant i el
començament del període arcaic, segle VII a. C., en general els llocs sagrats no es
concebien com a elements restringits en construccions aïllades, és a dir, no hi havia el
concepte actual d'església, ritual en l'interior d'un edifici, sinó que era un ritual que es
realitzava a l'exterior del temple, i pel desenvolupament de la litúrgia el temple no era
necessari, per això el temple no es construïa.
El que succeí fou que amb el transcurs del temps es va crear la necessitat de fer un
entorn digne per la residencia de les imatges dels Déus. Els llocs de residencia divina es
crearen a les zones altes on hi havien estat els antics altars del rituals exteriors, seguint
estant la litúrgia a l'exterior.
La més important entre la ciutat prehel·lènica i la polis grega és l'aparició del temple
com a ànima de la ciutat i com a objectiu bàsic de l'arquitectura.
El temple no es va concebre mai com un lloc de reunió dels fidels sinó la casa del Déu
en forma antropomòrfica, de manera que el que s'incentivava era l'exterior en comptes
de l'interior. S'estableix un concepte de temple no com a zona sagrada d'oració sense ser
un lloc de culte o reunió de fidels, sinó la residencia del Déu. A Grècia els temples
tenien unes proporcions humanes perquè eren cases tot i que en alguns temples seran
cases molt grans. El que és rellevant és que el temple serà important des del punt de
vista artístic a la part exterior degut a que el ritual religiós es feia a l'exterior. L'interior
era un lloc on estava el Déu i on es feien les ofrenes.
El naixement de la tipologia es creu que pot ser un derivat de la cabana dòrica o un

derivat del mègaron micènic.
La primera opció, un derivat de la cabana dòrica, presenta que els invasors dòrics
arribaren del nord al sud portant la seva tipologia de casa amb cabanes de vessants de
dues aigües per la zona en la que vivien, tenint un porxo al davant que era sustentat per
columnes. La teoria es basa en unes restes arqueològiques del temple d'Era a Olímpia
degut a que hi havia unes columnes de fusta i que les van anar canviant conforme es
feien malbé, tenint unes proporcions diferents a la resta. Es a dir, evolució del poble
dòric de fusta a pedra, però no és del tot vàlida perquè no es sap com eren les cabanes
del poble dòric.
25
Quinlan Terry. Cabana primitiva (1974)
La segona teoria és la que diu que és un derivat el mègaron micènic, que era una sala de
representació als palau micènics amb una sala rectangular, un porxo amb dues columnes
i la sala del mègaron pròpiament dita. Formalment la planta s'assembla bastant a un
temple, no només això sinó que es creu que el rei observava des del tro del mègaron els
sacrificis al mig de la sala.
Les dues hipòtesis poden ser reals però no són demostrables. Alguns autors creuen que
les dues teories són mixtes.
No es sap d’on venen els elements construïts del temple, però es creu que els grecs
coneixien el funcionament de les columnes de pedra dels egipcis, columnes semblants a
les dòriques perquè ambdues estan acanalades. L'exemple més clar està a les columnes
del palau de Cnossos [Mirar pàgina 5]. Per tant, els temples grecs tenen uns precedents.
Les parts contundents del temple grec
A partir d'aquests préstecs culturals l'arquitecte grec va crear els elements característics i
distintius d'aquesta tipologia arquitectònica amb gran originalitat i distintius d'aquesta
tipologia arquitectònica amb gran originalitat i amb gran influència sobre tota
l'arquitectura occidental posterior.
26
És una arquitectura creada entre el moment primitiu i l'arcaic de la cultura grega i és una
arquitectura d'una gran originalitat i d'influència al llarg de tota la història.
Les parts constituents de l'arquitectura grega són unes plantes tipus/ideal i una alçada
ideal. Aquesta planta es va esdevenint constant durant segles però amb variacions, igual
que amb l'alçada.
El nucli de la planta d'un temple grec està format per una sala central que s'anomena
naos o cel·la, on era l'estàtua de la divinitat, i aquesta cel·la té un pòrtic davant
anomenat pronaos amb dues columnes in antis. En moltes ocasions, l' opistòdom, que
era una sala a l'altre costat de la naos, era destinada a guardar les ofrenes al Déu. La part
de davant i posterior de la cel·la, en gairebé tots els exemples i els laterals, hi ha una
columnata que s'anomena peristil. La columnata por arribar a ser doble i a l'interior de
la cel·la. El passadís entre el peristil i la cel·la s'anomena pteroma. Tot es construeix a
partir d'una trepilona, escala de tres esgraons, els de a baix són els estereòbat i a la part
de d'alt estilòbat. Els esgraons serveixen per anivellar el temple, tenint un número
irregular dependent del nivell del sòl.
La planta ideal pot tenir un alçat ideal a partir de l'ordre arquitectònic, els quals són
dòric, jònic i corinti, i que determinen la composició i l'esperit de l'obra. A més a més,
és una arquitectura sense arcs ni voltes.
Anteriorment, Vitruvi els hi atribueix als ordres arquitectònics unes característiques

sexuals humanes.
27
De l'ordre dòric, Vitruvi diu que és l'arquetip "de les proporcions la força i l'elegància
del cos de l'home". De l'ordre jònic va dir que es vincula a "l'esveltesa femenina" i del
corinti digué que imità la "lleugera figura de la noia jove".
L'obra de Vitruvi és pedagògica, però lo important de l'obra és que al ser un tractat

antic, ja que realitzà en època de l'imperi romà, per un arquitecte romà que parla de
l'experiència de l'arquitectura romana amb l'arquitectura grega, parlant dels temples i
dels ordres grecs.
La creació dels ordres arquitectònics, segons Vitruvi, té diferents orígens. De la

columna dòrica diu que " va néixer la primera, inventada de molt antic, d’aquesta
manera: Doros, fill d’Hel·lè i de la nimfa Orseida, rei de tota l’Acaia i de tot el
Peloponès, va fer construir un temple dedicat a Juno a l’antiga ciutat d’Argos; dit
temple va tenir ocasionalment columnes de l’estil que anomenem dòric: després, en
altres ciutats d’Acaia, van edificar temples del mateix ordre, sense que de moment
s’hagués dictat regla alguna referent a les seves veritables i justes proporcions".
Poc després de la creació de les columnes, va haver una creació de temples dòrics per
part dels jònics a la Jonia. Aquests jònics desconeixien les proporcions de les columnes,
sent fortes per aguantar l'entaulament i també havien de ser belles. Les característiques
principals de les columnes són que han de ser firmitas, utilitas i vetustas.
Segons Vitruvi, les proporcions de la columna dòrica explica que " un cop van descobrir
que el peu era la sisena part del cos, van transferir aquesta relació a la columna, donant-
li l’altura de sis vegades el gruix del seu imoscap, inclòs el capitell [...] d’aquesta
manera, la columna dòrica, proporcionada al cos masculí, va començar a donar als 28
edificis solidesa i bellesa".
12/10/2015
No classe
13/10/2015
La columna dòrica no té base, té un fust estriat, capitell molt característic amb elements
que es repeteixen, l'àbac és rectangular, a més del collarí. Des del punt de vista
constructiu, es construïa a la vegada que es feia l'última secció del fust, perquè les
columnes es van començar a fer amb tambors. A la inversa, conforme els antecedents,
és més gruixuda a la part inferior que a la superior; algunes poden tenir èntasi.
L'ordre no només és la columna, sinó que cada ordre tindrà una manera de construir-se.
Sobre el capitell dòric està l'arquitrau, entre l'arquitrau i el fris està la tenia, que a
intervals irregulars es va decorant amb uns panells amb unes altres motllures
anomenades gotes. El fris dòric es compon de tríglif i mètopa de manera successiva, i hi
ha qui diu que provenen de la cultura micènica però aquests eren horitzontals mentre
que els dòrics són verticals. Normalment les mètopes eren llises i en alguns casos
podien estar pintades amb relleus de terracota i, en casos d'edificis importants, hi havia
escultures de pedra. Després del fris estava la cornisa, per protegir de les pluges i del
Sol. Sobre cada mètopa es solia decorar amb gotes de manera decorativa. La coberta
eren iguals amb els seus contemporanis però les anteriors eren cobertes de terrassa. Als
vèrtexs es remataven amb acroteris.
Els teòrics van considerar que el dòric era l'ordre més bell que els altres, sent difícil de
construir perquè costava de combinar el fris dòric ja que els tríglifs s'havien d'ubicar
sobre una columna o un intercolumni i l'eix d'aquests tríglifs ha de coincidir amb els de
la columna o intercolumni corresponent. Els tríglifs que coincideixen sobre les
columnes dels angles del temple han d’estar en contacte directe.
Temple C, Selinunte (Magna Grècia)

Al final de la guerra del Peloponès, es canvia d'ordre dòric per la dificultat de
composició pels tríglifs, amb la mateixa distancia i havien de coincidir amb la columna i
el buit.
L'ordre jònic, segons Vitruvi, deriva del dòric, igual que el corinti deriva del jònic. Però
no és així. Segons la tradició, el dòric va néixer de la "idea" de temple masculí i es
necessitava algun ordre per la "idea" de temple "femení". Per tant, altura d'acord amb el 29
peu de la dona, igual que el dòric era el peu masculí. Enlloc de tenir la fortalesa de
l'home, li van donar la delicadesa de la dona.
Capitell jònic de l’Erecteion d’Atenes
Segons Vitruvi, referint-se a l'origen de la columna jònica, diu que "primerament van
fer el diàmetre de la columna igual a la vuitena part de la seva altura, amb la intenció de
donar-li un aire més esvelt [que la dòrica]; seguidament, li van posar una basa a manera
de calçat; després van tallar volutes a una i altra part del capitell, imitant el cabell que
cau en bucles a dreta i esquerra. A més, van traçar estries al fust de la columna, a
imitació dels plecs de la túnica d’una matrona. D’aquesta manera, amb aquests dos
matisos, van inventar aquests dos gèneres de columnes, imitant en unes la simplicitat i
despreocupació del cos masculí i en les altres la delicadesa, la decoració i les
proporcions del cos femení."
Però ambdós ordres, dòric i jònic, neixen en el mateix moment.
L'ordre dòric presenta unes columnes amb base amb unes motllures toro i escòcia, té un
petit àbac que té unes grans volutes que té un coll molt més decorat que el jònic. Arestes
aplanades en comparació a les arestes vives de la columna jònica. L'arquitrau no és llis,
decorat amb tres bases anomenades platabanda, el fris és llis i pot rebre grans exemples
de decoració d'escultura. Actualment es creu que s'inspira en les columnes eòlies.
L'ordre corinti és molt similar al jònic. Té un origen incert però es sap que és molt més
modern i, per tant, la tradició que recull Vitruvi no és mitòlogic sinó real. Es vincula
l'ordre corinti a l'autor Cal·límac, però no és un fet documentat. Cal·límac fa veure un
cistell de fruites sobre la tomba d'una noia.
Capitell corinti de l’Odeó
d’Agripa, Àgora d’Atenes,
14 aC.
30
Explica que " [...] el tercer gènere de columnes, anomenat corinti, representa la
delicadesa d’una donzella, la cintura de la qual, per la seva edat, és més fina i per tant
més susceptible de rebre ornaments que puguin augmentar la seva bellesa natural [...]
una donzella de Corint, tot just arribada a l’edat núbil, va caure malalta i va morir; la
seva dida va anar a posar sobre la seva tomba, en un cistell, alguns dels objectes que
més li havien agradat a la noia en vida, i perquè es poguessin conservar més temps
sense fer-se malbé, va tapar el cistell amb un maó. Per casualitat el cistell va quedar
sobre l’arrel d’una planta d’acant. Oprimida pel pes del cistell, aquesta arrel a la
primavera va començar a treure brots i fulles, que van anar creixent als costats del
cistell, i topant amb els costats del maó, per efecte de la pressió, es van doblegar i
van produir els contorns de les volutes [...]."
L'ordre corinti és semblant al dòric excepte al capitell que és de fulles d'acant. Sent el
fris corregut i quan està decorat a vegades sol portar flors. És l'odre més emprat en
l'època hel·lenística i romana.
Aquests ordres no eren blancs, sinó que eren policromats amb uns tocs de color
predeterminants. També hi ha una divisió dels temples depenent de la seva planta,
segons la seva disposició de columnes. La divisió del temple no és una divisió
historiogràfica, sinó divisió per Vitruvi.
Vitruvi fa unes definicions, en les que diu que "Les disposicions primordials dels
temples, de les quals resulten les diferències de configuració i aspecte que poden tenir,
són, primer, l’anomenada in antis, i després les altres, que corresponen a les
denominacions de pròstil, amfipròstil, perípter, pseudodípter i hípetre. Els caràcters
distintius de les seves figures són els següents:
S’anomena temple in antis el que té a la façana anterior i entre les antes de les parets
dues columnes, i a sobre un frontó construït d’acord amb les mides que s’indicaran en
aquest mateix llibre [...].
El pròstil té totes les seves parts com el in antis, i només es diferencia en què té dues
columnes angulars i a sobre arquitraus [...] L’amfipròstil té el mateix que el pròstil, i a
més compta amb columnes i frontispici a la part del darrera.
31
Serà perípter aquell que tingui, tant a la façana com a la part posterior, sis columnes, i a
cadascun dels costats onze, sense incloure les dels angles [...] i que quedi al voltant, a
l’interior del temple, un lloc a propòsit per passejar [...].
El pseudodípter està disposat de manera que compta amb vuit columnes al frontispici i a
la façana posterior, i de quinze als laterals. A més, les parets de la nau, a la façana
anterior i a la posterior, tenen al davant les quatre columnes del mig, i l’espai al voltant,
des de les parets de la nau a les columnes, serà el dels intercolumnis i un imoscap [...].
El dípter porta també vuit columnes als enfronts, el de davant i el de darrere; però al
voltant té un doble ordre de columnes [...].
32
L’hípetre té deu columnes a cada enfront: la resta [...] és com el dípter [...]."
Evolució diacrònica del temple grec
Cap a finals del segle VII a. C. és el inici de l'època arcaica ja està definit el model de
temple grec, començat a desenvolupar abans d'establir el model ideal. A l'època de
Homer ja hi ha temples a Eleusis, Esparta, que daten del final del període geomètric i al
inici de l'època orientalitzant.
Hi ha una sèrie de maquetes de terracota que reflecteixen les troballes arqueològiques.

Sembla ser que eren exvots que permetien veure com eren les primeres cases per a les
divinitats, tenint la naos, el sostre amb dues aigües i les columnes in antis.
Abans de l'època arcaica s'arriba a uns models tipus de planta i d'ordre. La forma del
temple està definida però la construcció del temple seguirà evolucionant. Aquesta
evolució anirà de lo massiu a lo lleuger. Les primeres obres gregues eren columnes molt
gruixudes, monolítiques i amb el temps seran més esveltes. Els capitells seran també
petits, a més a més de la tendència a la regularització, reduint les mides de
l'entaulament.
33
19/10/2015
Recorregut diacrònic pel temple grec
Grècia arcaica (620-480 a.C., ss. VII-V a.C.)

(fins a la invasió persa)
El més antic és el temple d'Hera a Olímpia, realitzat abans del 600 a. C., amb una naos,
una pronaos, columnes in antis, columnes a l'interior, per tant, perípter hexàstil però no
és com els de Vitruvi, sent 6x14 [6 a la façana frontal i 14 a la lateral]. A la planta hi ha
diferencies de mides entres columnes perques segurament han patit alguns canvis
perquè les d'abans eren de fusta.
Temple d’Hera a Olímpia (abans del 600 aC.)
Aquest temple té una cel·la amb pronaos molt poc important i,

per tant, destaca l'opistòdom, fet que fa un temple molt estrany.
Hi ha una columna in antis i no dos, això implica que el pòrtic
té les façanes curtes, sent una façana tentastil. El segle en que
es va construir el temple va ser una època clau per la definició
de la tipologia grega, creient que es basa en el model del
Temple d’Apol·lo a Thermo (c. 600 a. C.)
mègaron. Tenia parts de pedra però la gran majoria era de fusta.
Probablement és un temple una mica

posterior i potser és més modern que els
anteriors, però el que interessa saber es 34
que tota la estructura estava feta de
pedra, a més de frontons en pedra, que
serà el model de material que s'emprarà
a posteriori. Temple d’Àrtemis a Corcira (c. 600 a. C.)
Construït amb pedra i alguns elements d'estuc per tal d'acolorir

els temples. És perípter, hexàstil, 6x13 columnes, naos, peristil,
fues files de columnes per aguantar el sostre a la naos, paret
que divideix la cel·la i que una d'elles tenia un altar on es creu
que estava l'escultura.
Temple d’Apol·lo a Corint
(c. 550-540 a. C.) *Les primeres columnes dòriques
eren monolítiques, sense tambors.
Van haver-hi més temples fora de Grècia, com a la Magna Grècia o a l'Àsia Menor.
Es creu que és el temple més antic i a més un dels

primers construïts en aquest punt. És hexàstil i davant
de les columnes hi ha quatre façanes, sent un perípter
construït paral·lelament a temples a Turquia, que eren
dípters.
Temple C de Selinunte (c. 550 a. C.)

El temple d'Artemis a Èfes, datat aproximadament al 550 a. C i reconstruït al segle IV a.
C., presenta una influència amb el món oriental. És un temple dípter, amb pronaos, naos
i sala de tresor, amb tres columnes in antis i empra tambors per construir les columnes.
Probablement és un temple dedicat a

Hera, que es coneix amb el nom de 35
Basílica. És un temple amb tres columnes
in antis a la pronaos amb nou columnes i
filera interior de columnes a la cel·la.
Temple d’Hera a Paestum (la “basílica”)

(c. 530 a. C.)
Temple perfecte perquè són 6x11, com deia Vitruvi, i segueix la

norma general dels temples clàssic.
Temple d’Atenea (abans Dèmeter) a

Paestum (c. 510-500 a. C.)
És un perípter no perfecte perquè fa 6x12, peristil, naos,

pronaos, opistòdom. És un dels pocs temples grecs que
conserven les columnes a la naos, sent de vegades dos pisos la
successió de columnes.
Temple d’Hera (abans Posidó) a Paestum

(c. 460 a. C.) (època clàssica)
És un temple amb subscripcions de tot el món grec, tenint en
compte que es va cremar al segle VI a. C., probablement
perquè estava fet de fusta o terracota; fent un de nou després
del incendi. La construcció va ser finançada per la família
Alcemonides i que el va fer tot sencer de marbre. Va ser
enderrocat al segle IV a. C. i retornat a fer, afectant totes les 36
Temple d’Apol·lo a Delfos (c. 520 a. C.) modificacions a la planta.
És un temple perípter amb dues columnes in antis, 6x10, amb cel·la,

pronaos, opistòdom. Es conserven els dos frontons del temple, que
són els millors conservats del món grec. Hi ha un doble ordre de
columnes, dòric a l'exterior i jònic a l'interior, construint les
Temple d’Afaia a Egina columnes amb tambors.
(inicis s. V a. C.)
*L'arquitectura grega fa una evolució de lo pesant a lo lleuger.

Grècia clàssica (480-323 a. C., ss. V-IV a. C.) (de les
Guerres Mèdiques a la mort d’Alexandre el Gran). Primer
classicisme (480-450 a. C.), Gran classicisme (450-400 a. C.) i
Postclassicisme (400-323 a. C.)
Primer classicisme (480-450 a. C.) 37
Aquest temple té obertures al nord i dues a l'oest que permet l'entrada

al temple. Aquest temple té un mur amb semicolumnes i/o pilastres i a
l'interior hi ha una cel·la i una pronaos. Són semicolumnes i/o
pilastres amb fris dòric i hi havia una sèrie d'estructures que ajudaven a aguantar
l'entaulament. Aquest és un temple de grans dimensions. Temple de Zeus a Agrigento
(c. 480 a. C.)
L'arquitecte d'aquest temple va ser Libó d'Elis degut a que ho indiquen

algunes fonts escrites de l'època, tot i que solen ser posteriors a la
construcció del temple. És un temple plenament clàssic perquè fa
6x11 columnes, té naos, pronaos, opistòdom, columnes in antis, set
columnes a la naos amb un intercolumni. Aquest és el temple grec per
antonomàsia, per l'arquitectura i l'escultura.
Temple de Zeus a Olímpia

(c. 468-460 a. C.)
Gran classicisme (450-400 a. C.)
És un temple ben conservat i forma part del gran projecte

constructiu de Pèricles. És un temple perípter perfecte de 6x11
columnes, dues columnes in antis, amb una naos, una pronaos, un
opistòdom, té un fris dòric a l'exterior i un fris jònic a l'interior.
38
Temple d’Hefest (abans Teseu) a Atenes

(c. 449-444 a. C.)
El Partenó és la obra mestre de tota la cultura grega. És un

temple més gran de lo habitual, octàstil i construït per
Ictinos i Calicrates.
Partenó d’Atenes (temple dedicat a Atenea

Partenos) (c. 447-432 a. C.)
El temple de Posidó a Súnion, datat entre el 449 i 440 a. C. aproximadament, està situat
a un penya-segat prop del mar destruït pels perses i retornat a fer a la mateixa època. És
un temple de 6x11 columnes, amb fris dòric a l'exterior i a l'interior té un fris jònic.
Temple de Posidó a Súnion

(c. 449-440 a. C.)
No forma part del projecte de Pèricles però pertany a l'època.
Dedicat a Apol·lo com a metge degut a una pesta que succeí a
la ciutat. Es creu que pot ser que fos construït per Ictinos. Té
un fris continu jònic a l'interior, perípter, a la façana
horitzontal hi ha accés a la naos a més de per la pronaos. Hi ha
Temple d’Apol·lo Epicuri a Bassae un capitell corinti, sent una de les primeres aportacions del
39
(c. 430 a. C.) capitell corinti com a funció decorativa. Les columnes estan
lligades a les parets amb contraforts i hi ha una combinació
d'ordres, a l'exterior dòric i a l'interior jònic. Es creu que varen
haver dues campanyes constructives.
20/10/2015
Els temples més destacats de l'època de Pèricles també són el d'Atena Niké i l'Erecteón.
El d'Atena Niké està datat entre el 427 i 424 a. C. Es creu que

l'arquitecte va ser Calicrates i qui va proposar el projecte constructiu fou
Pèricles perquè el que es fa primer després de la invasió persa és
reconstruir els temples que havien destruït els invasors, com el Partenó,
el de Posidó. Antigament s'anomenava el "Temple
de la Victòria sense ales" perquè així la deessa
mai d'escaparia. La seva ubicació està a un cantó de la acròpolis,
obligant-lo a fer-lo més petit de lo normal respecte al projecte
constructiu. Bàsicament és una naos sense opistòdom, és un
temple jònic tetràstil i amfipròstil però no perípter. El temple
actual és la reconstrucció del segle XIX a partir del material
original, ja que va ser destruït en època otomana.
L'Erecteion d'Atenes està datat entre 421 i 406 a. C. És un temple
complicat perquè va ser construït en un lloc on els atenencs
ubicaven la construcció de la ciutat, de manera que hi ha una sèrie
d'elements que ho marquen com la lluita entre Posdió i Atena, els
primers reis. Les qüestions religioses diuen que Cècrops és un rei
de la terra, no havia nascut a partir d'una dona, que no eren 40
considerades ciutadanes, igual que Erecteu era descendent de

Cècrops i que ambdos estan enterrats a la zona, cuidat per la
primera sacerdotessa d'Atena i fundadora de les festes en honor a
Atena. La més important de les tradicions religioses és la lluita entre Posidó i Atena pel
domini de la ciutat d'Atenes, que succeí durant el regnat de Cècrops segons les fonts.
Ambos Déus volien ser els patrons de l'àtica i varen fer un
concurs, que consistia en qui feia el prodigi més gran a la
acròpolis. Posidó pegà un cop de trident a la roca de la
acròpolis d'on sortí una font d'aigua salada; i Atena va fer
sortir un olivera, guanyant Atena per la mà de Cècrops.
Tots els elements mítics es representen a l'edifici, unificant
una sèrie d'edificis que havia a la zona amb unes
tradicions. L'existència de les tradicions religioses
obligaren als arquitectes a mantenir les irregularitats del
terreny, per aquest motiu la planta és tant estranya en comparació amb els models dels
temples grecs.
A l'edifici hi ha una naos dedicada a Atena Polias (Atena de la ciutat), la pronaos amb
un pòrtic hexàstil d'ordre jònic, sent el número 3 la sala pròpiament dita amb el seu
corresponent pòrtic amb quatre columnes. A la part nord de l'eix sud hi ha una
altre naos dedicada a Posidó, sala amb un pòrtic hexàstil amb dues columnes
darrere dels angles ubicat a un nivell més inferior que al sud per qüestions
religioses. Això implica que el fris no concorda amb el fris de l'altre costat. A
més, en aquest sector, destaca que el paviment va haver de respectar el cop de
trident de Posidó i que havia de deixar l'aigua lliure, construint una espècie de
pou per protegit la zona afectada per Posidó i que deixava pas a l'olivera sagrada. Al
sector sud, el número 6, és el pòrtic de les cariàtides, on era la tomba de Cècrops. Es
creu que l'arquitecte de l'edifici va ser Mnèsicles, les cariàtides s'atribueixen a
Alcamedes o a Cal·límac. Les escultures estan fetes amb la tècnica dels panys mullats i
que actualment estan al museu. Es diu que s'anomenen cariàtides perquè els grecs
continentals, quan guanyaren als pereses, havien fet que les dones de la zona de la Caria
anessin a Grècia com a esclaves, després d'assassinar als marits. Juntament amb els 41
elements decoratius del temple, fa que la irregularitat de l'edifici sembli més regular
donant-li una bellesa suplementària.
Postclassicisme (400-323 a. C.)
Al 356 a. C. es destrueix el temple d'Artemi a Èfes per un cataclisme i es reconstruí en

el mateix any que va néixer Alexandre el Gran, començant a haver-hi catastrofes amb
cataclismes i incendis, afectant a temple d'Àrtemis a Èfes. Deinocrates, arquitecte
oficial d'Alexandre el Gran, va treballar en les obres del temple d'Àrtemis. És un temple
dípter amb relleus a la part baixa de les columnes, no sent una característica normal a
Grècia però sí al món egipci, vinculant la monumentalitat dels temples grecs amb el
món oriental/egipci.
Temple d’Àrtemis a Èfes (c. 550 a. C.)

(reconstruït al s. IV a. C.)
Grècia hel·lenística (323 a.C.-31 a.C.) (s. IV-I a.C.) (des de

la mort d’Alexandre de la Batalla d’Actium)
Els temples més importants es construeixen a l'Àsia Menor. Les poleis gregues han
perdut la seva independència i la Grècia continental no pot reunir fons econòmics
suficients. Els temples més importants de les poleis continentals ja estan construïts.
El temple més important de l'època es podria dir que és el de Zeus Olímpic a Atenes,
iniciat al 174 a. C. i per la seva monumentalitat s'acabà al 131 d. C., ja que en època
romana construït pel rei Antioc Epifani IV a Síria, ja que el món oriental promovia la
cultura grega i era qui tenia poder a partir de l'auge econòmic per victòries. Atenes
seguirà sent la capital cultural però no política. És un temple decàstil, dípter, d'ordre
corinti, construït al final amb arquitectes romans amb la influència grega, adquirint 42
característiques romanes i creant temples grecs propis. El temple també mostra el gran
canvi de l'arquitectura grega de gust artístic, de lo pesant a lo lleuger, de lo sobri a lo
decoratiu.
Temple de Zeus Olímpic a Atenes (174 a. C. – 131 d. C.)
Altres tipologies arquitectòniques

Bona part dels edificis més importants de l'època no van ser els temples, sinó altres
tipus de tipologies arquitectòniques, per la mateixa construcció de la no construcció de
temples a la Grècia continental post guerra del Pelopones [Atenes vs. Esparta].
Aquestes altres tipologies arquitectòniques estan relacionades amb el món religiós de

l'antiga Grècia, principalment els tresors. Els tresors apareixen en època arcaica,
clàssica i es construeixen als grans santuaris panhel·lènics. Són petits edificis aixecats
per a una ciutat concreta amb la finalitat d'allotjar les ofrenes al propietari del santuari,
sent elements representatius i elements arquitectònics que parlen de la comunitat. Per
tant, cada comunitat volia construir els seus tresors de la cultura grega. Per exemple, el
tresor dels tebans, el tresors dels corintis, el tresor del marsellesos. Els tresors
s'assemblen molt als temples grecs, com és el cas del tresor dels atenencs amb el temple
d'Atena Niké, sent edificis in antis o pròstils. Consten d'una única cel·la ambdues aigües
de la qual s'accedeix per un pòrtic amb columnes sense peristil i a dins romanen les
ofrenes.
43
El tresor de Sifnos (o dels sifnis), aproximadament del 525 a. C., està al santuari de
Delfos. Del santuari destaca la decoració arquitectònica, on hi ha cariàtides i amb un fris
corregut policromat i que a partir d'aquest es pot citar la figura de les pintures rojes,
degut a que tenen el mateix estil.
Reconstrucció del fris del tresor

dels Sifnis, c. 525 aC.
Tresor de Sifnos
(o dels sifnis), c. 525 a. C.
El tresor dels atenencs, aproximadament del 500 a. C., està a Delfos. S'assembla a un
temple in antis, d'ordre dòric amb una construcció canònica del fris amb tríglifs i
mètopes. Edifici especialment ric perquè les mètopes estan decorades amb escultures de
pedra.
Tresor dels atenencs,

c. 500 a. C., Delfos
El tresor de Gel·la, datat al voltant del 550 a. C. a Olímpia, és dels més antics i dels més
grans.
44
Tresor de Gela, c. 550 a. C.
El tresor de Mègara, al voltant del 520 a. C. a Olímpia, sembla el frontó d'un temple
però més petit.
Tresor de Mègara, c. 520 a. C.
A més dels tresors, com a altre tipus de tipologia arquitectònica estan els tholoi, cambra
amb uns anells circulars que té un altre seguir amb ordres diversos. Té una funció
religiosa vinculada i desconeguda al món funerari.
Al segle IV a. C. es construïen els tholoi més importants de Delfos anterior al 350 a. C.

potser per Theodoros de Phókaia amb vint columnes corínties a l'interior. També està el
tholoi d'Epidaure, datat aproximadament al 350 a. C., per Policlet el Jove, amb variació
d'ordre de columnes amb unes vint columnes. També està el d'Olímpia i anomenat
Philipeion perquè va ser construït per la família de Filip de Macedònia.
Tholos de Delfos (a. 350 a. C.) Tholos d’Epidaure (c. 350 a. C.)
(Theodoros de Phókaia) (Policlet el Jove)
També es construïren altars senzills vinculats als temples o també altars monumentals.
A la zona turca a l'època arcaica estava el de Samos i Milet, sent el més importat l'altar
de Zeus a Pèrgam d'època hel·lènica, datat a la primera meitat del segle s. II a. C. És un
altar amb unes grans columnes amb una sèrie de frisos esculpits a la part interior i
exterior del podi, que no és només un altar sinó tota l'estructura que envolta l'altar.
45
Altar de Zeus a Pèrgam Gran Altar de Zeus a Pèrgam, Gegantomàquia

(1a meitat del s. II a. C.) (c. 180 a. C.), Nereu, Oceà
També està l'altar de Dionís a Siracusa, datat al segle III a. C., a

l'època de Hieró II de Siracura, i que era més gran que el de
Zeus a Pèrgam amb 200x300 m. prop del teatre.
Però, tot i tenir altres tipologies arquitectòniques ja esmentades, la més important,

deixant de banda els temples, eren els teatres. El teatre té una forma relacionada amb la
funció, sobretot en relació a les danses corals associades al culte a Dionís. El paper del
cor era essencial, ja que el teatre havia de consistir en una gran orquestra circular per a
la dansa, amb un altar al centre i un auditori al voltant que aprofitava el desnivell d’un
turó. Al voltant del 534 a. C., Tespis va introduir un actor en aquests espectacles, al 472
a. C. Èsquil en va afegir-ne un altre, al 458 a. C. Sòfocles va afegir-hi el tercer i, a causa
d’això, s’hi va afegir una estructura anomenada escena (skene).
Teatre de Dionís, Atenes Teatre de Taormina

(s. V a. C., reconstruït)
Conforme avançava el temps i, sobre tot, amb la romanització de Grècia, es van
modificant els teatres a la zona grega.
El teatre més antic és del Dionís, datat al segle V a. C. i que va ser reconstruït pels
romans. El més ben conservat és el de l'Epidaure, construït per Policlet el Jove
aproximadament al 350 a. C.
46
Teatre de Segesta
Teatre d’Epidaure (c. 350 a. C.)
També estan els odeons, estructures similars als teatres vinculats als concursos o
representacions musicals. El més important es troba a Atenes, sent el de Pèricles i datat
aproximadament al 446 a. C., reconstruït, i també el d'Hèrode àtric del 161 d. C.
Plànol de l’Acròpolis
L'última tipologia són els pòrtics anomenats propileus. Els d'Atenes són del gran
classicisme a la dècada del 430 a. C. atribuïts a Mnèsicles. Són una sèrie de portals que
conjuguen columnes d'ordres diferents per salvar els desnivells irregulars del terreny.
També estan les tipologies a l'àgora i no a la acròpolis, havent des d'època arcaica però
sobre tot hel·lenística els stoai, com l' stoa d'Àtal II de Pèrgam datat al 150 a. C.
aproximadament, obra que fou destruïda però reconstruïda a inicis del segle XX.
Altres tipologies poden ser els buleuteris, llocs on es reunien les assemblees ciutadanes,
els telesteris, que eren les sales d'iniciació als misteris ubicades als santuaris, les
palestres, els monuments funeraris, sobre tot a la Magna Grècia i en la Grècia oriental
amb edificis anomenats mausoleus pel creador del primer edifici.
__FINS AQUÍ TEMARI INICIS PINTURA/ARQUITECTURA. FALTA PINTURA__
47
L’escultura grega
Els koroi i les korai
Els períodes de l'art grec estan basats sobre tot en el desenvolupament formal de la
plàstica en un sentit naturalista, destacant l'anatomia de l'ésser humà sobre tots els
homes. No és una progressió qualitativa, sinó una progressió naturalista.
A més del desenvolupament naturalista, també cal destacar que les arts visuals no són
només un objecte de representació natural sinó un vehicle d'expressió, fet important en
el món grec. La importància dels elements de les obres naturalistes les mostren les obres
artístiques i les fonts de l'època. No només els interessava la representació naturalista.
Dionís d'Alicarnàs (c. 60 - 7 a. C.), va dir que "En la pintura antiga l’esquema del
colorit era simple i no presentava gran varietat de tons, però el traç es realçava amb
perfecció exquisida, la qual cosa donava a aquestes obres primitives una gràcia singular.
Aquesta puresa del traçat es va perdre gradualment, i va ser reemplaçada per una tècnica
erudita, pel contrast entre llum i ombra i pels recursos il·limitats d’un ric colorit al
qual deuen la seva força les obres dels artistes posteriors".
Plini el Vell va dir que " Zeuxis va tenir com a contemporanis Timantes, Andròcide,
Eupom i Parrasi. Es diu que aquest darrer va presentar combat a Zeuxis, el qual va
presentar uns carrassos de raïm pintats amb un grau tan alt de realisme que els ocells els
van anar a picotejar. Parrasi llavors va portar un cortinatge representat de manera tan
natural que Zeuxis va demanar que es descorregués el cortinatge per poder veure el
quadre del seu contrincant. En adonar-se de la il·lusió, va reconèixer amb modesta
sinceritat que havia estat vençut, ja que ell havia enganyat uns ocells, però Parrasi havia
enganyat un artista, precisament Zeuxis [...] Parrasi d’Èfes també va contribuir en molt
al progrés de la pintura, ja que va ser el primer a obtenir la proporció, va introduir la
delicadesa als gestos de la cara, l’elegància als cabells, la gràcia a la boca i, segons
l’opinió dels artistes, es va endur la palma en el que fa referència als contorns [...] Quant
a Timantes, sobretot posseïa el ingeni. La seva Ifigènia va ser cèlebre pels elogis dels
oradors: representada dempeus a l’altar on havia de morir, va pintar la tristesa al rostre
de tots els assistents i sobretot en el del seu oncle i, en esgotar totes les expressions de
dolor, va dissimular el rostre del seu pare en considerar que no era possible donar-li una
expressió adequada [...] Pànfil, macedoni, va ser el primer pintor a estudiar totes les
ciències, sobretot l’aritmètica i la geometria, sense les quals la pintura no podia ser
perfecta...".
48
Art arcaic vs. Art clàssic
Tant com el perfeccionament en la representació naturalista, el diferent tipus
d’expressió de les figures marcarà clarament les diferències entre els moments arcaic,
clàssic i hel·lenístic del món grec. Pollitt va dir que " el que marca la gran diferència
entre l’art grec arcaic i l’art grec clàssic és una actitud diferent en el tractament de la
representació de les emocions i els estats de la consciència".
Per tant, es podria dir que l'art del període clàssic tracta sempre de representar les
emocions dels individus, l' ethos i el pathos, el caràcter (interior) i el sentiment
(exterior), mentre que l'art arcaic tendeix a no fer-ho.
A les obres on millor queda reflectida l'actitud dels artistes de l'època arcaica davant la
representació de la consciència humana són els koroi (kouros en singular) i també és on
hi ha la contraposició del món clàssic i el món arcaic. Són figures d'homes joves
despullats que es van produir per Grècia una mica anterior al període arcaic.
Al segle XIX i XX amb les troballes de les estàtues dels koroi es va creure que eren
representacions del Déu Apol·lo perquè quasi totes tenen el cabell llarg i Apol·lo era
anomenat el Déu de la cabellera daurada per uns textos al temple de Delfos.
Actualment es sap que no tenen res a veure amb Apol·lo, tot i que alguns autors
segueixen anomenant-lo així. En algunes ocasions, petites, podien ser Déus però
poques, si sobre tot es creu que eren difunts, o figures d'herois o atletes elevats a herois.
Plini el Vell va dir que " No era costum [entre els grecs primitius] representar les
faccions d’individus que no haguessin merescut la immortalitat per una distinció
especial. La primera d’aquestes distincions era una victòria als jocs sagrats,
especialment els d’Olímpia. Era allí costum dedicar una estàtua en memòria de tots els
que vencien als jocs; però només quan un atleta havia aconseguit tres vegades la
victòria, llavors l’estàtua era un veritable retrat del vencedor".
Els koroi estaven situats en dues zones geogràfiques, una estàtua al lloc on va vèncer els
jocs i l'altre era la ciutat natal del guanyador.
49
Clèobis i Bitó, c. 580 a. C.
Aquestes dues estàtues de procedència del santuari de Delfos dedicades pel poble
d'Argos, tenen la firma de l'autor, però algú la va picar sense quedar constància de la
seva autoria. Segons Heròdot en un dels seus textos (I, 30-31), va dir que " Per a la
nostra mentalitat, per a les nostres conviccions, Tel·los fou un home afortunat, al qual
advingué una mort esplèndida. Perquè els atenesos lliuraren una batalla contra els seus
veïns a Eleusis; ell va prendre part en l’atac; els atenesos posaren en fuga l’enemic, i ell
morí gloriosament. Els atenesos li feren uns funerals públics en el lloc mateix on va
caure mort i li van retre més i més honres fúnebres solemnes. O sigui que Soló, amb un
discurs tan prolix com elogiós referent a Tel·los, induí Cresos a preguntar-li qui veia
més feliç en segon lloc, ben segur que fóra ell qui s’enduria el tal trofeu. Però Soló li va
respondre:
Després de Tel·los els més feliços són Clèobis i Bitó. Eren germans i havien nascut a
Argos. Disposaven del que calia per a viure i, per afegitó, tots dos eren enormement
forçuts; havien guanyat en molts campionats d’aquesta mena. I vet aquí el que conten
d’ells: se celebrava a Argos la festa d’Hera, i calia traslladar la mare dels dos joves al
temple d’Hera; ho havien de fer un parell de bous, que tanmateix no acabaven d’arribar.
El temps urgia, i els joves mateixos s’enjovaren al carro i l’estrebaren; en el carro,
naturalment, hi anava la seva mare. I així arribaren al temple, que distava quaranta-cinc
estadis. Fet això a la vista de tot el poble congregat, va sobrevenir als joves el final més
feliç d’una vida, i la deessa ensenyà a tothom que als mortals els val més morir que
viure. Els argius presents felicitaven els joves pel seu vigor, i les argives, la mare per
haver tingut uns fills així. La mare, exultant de goig tant per aquell fet com per la fama
que en redundaria, dreta davant la imatge implorà de la deessa que es dignés a concedir
a Clèobis i Bitó, els seus fills, atènyer allò que fos més valuós. Després de la pregària
van celebrar el banquet ritual, i els dos joves es gitaren en el mateix santuari. I ja no se
n’aixecaren, sorpresos per la mort. Els argius els erigiren estàtues a Delfos i les
dedicaren, totalment convençuts que havien estat uns homes immillorables".
El text indica el pas del temps d'una persona i és millor tenir un final gloriós sent jove,
ja que no estaran lligats a les normes del pas del temps. Per això les estàtues arcaiques
tenen un somriure simbòlic, no emotiu, perquè se situa més enllà de la emoció humana, 50
més enllà del plànol d'existència humà. Això indica que l'art arcaic no és emotiu, sinó
simbòlic. Planteja un pla d'existència diferent als humans i per això no presenten
emocions humanes.
La postura típica dels koroi és amb la cama esquerra avançada, influència que prové
d'Egipte des de feia mil·lennis.
Kouros de Delfos, c. 650- 25 a. C.

Mentuemhet, c. 713-664 a. C.
Palèfat digué que "Diuen que Dèdal va construir unes estàtues que caminaven. Em
sembla inadmissible que una estàtua camini" i també que " Vegeu aquí la veritat: els
escultors de l’època executaven els peus i les mans de manera simètrica i units al cos.
Dèdal va ser el primer que va realitzar una estàtua amb un peu en actitud d’avançar. Per
això la gent solia dir: “Dèdal no només ha aconseguit que l’estàtua s’aguanti dempeus,
sinó també que camini”. Tal com avui diem “lluitadors pintats”, “cavalls que corren” i
“una nau assotada pel temporal”, de manera similar ells asseguraven que realitzava
estàtues que caminaven".
Les estàtues s'anomenen estàtues dedàliques i són les anteriors a les escultures
arcaiques. Ex.: Kouros de Delfos, c. 650- 25 a. C.
[Escultura grega vs. Escultura egípcia]

Els escultors egipcis posseïen un coneixement molt més profund que els grecs de
l'estructura del cos humà, encara que les seves obres reflecteixen, volgudament, molta
menys vida. Degut a la recerca de vida, els grecs abandonaran els convencionalisme i 51
canviarà l'estatuària grega i comportarà major expressivitat d'emocions i sentiments i
una millora de l'expressió naturalista dels cossos, ambdós casos de manera gradual i
amb el pas del temps deixaran de ser koroi degut a la expressió del rostre.
02/11/2015
Representació naturalista, igual que a l'arcaic però tenen una expressió més humana,
no és completament humà però se està apropant al moment clàssic.
Kouros
Aristodicos,
c. 500 a C.
Les estàtues arcaiques tindran presències immutables contra les

estàtues dramàtiques, que representen una fase determinada d'una
sèrie d'esdeveniments, és a dir, són conscients del món.
L'Apol·lo Stranford data abans de la invasió persa i l'Efebus Criti

està considerada una de les primeres obres clàssiques. La diferència
anatòmica és poca, però l'Apol·lo és un exemple d'humanització
escultòrica. Les escultures arcaiques acostumen a ser presències
immutables i les estàtues clàssiques acostumen a ser dramàtiques.
L'estatua té la mateixa composició que els koroi antic però és més
humana i es veu el rostre impàlid, que mira per sobre l'espatlla.
Efebus Criti (c. Apol·lo Strangford
480 a. C.) (c. 490 a. C.)
L'Efebus Criti, per començar, ja no se l'anomena kouros, i aquesta
estàtua sent molt propera a l'Apol·lo, comença a trencar l'actitud típica dels koroi, tenint
la cama esquerra darrere i la dreta avançada, i, per tant, hi ha una inclinació del cos i
mira cap a la dreta. Es trenca lleugerament traient poc a poc la frontalitat. Sembla ser
una estàtua indecisa, que l'obra pensa i té emocions.
Robertson fa la mateixa comparació i afegeix la comparació d'Efebus ros
del 480 a. C., obra que només conserva el cap, i obra que s'anomena ros
degut a la pigmentació de quan es va trobar. Moviment lleuger del cap
indica que l'estàtua és conscient del que passa al voltant i té un plànol
d'existència humana.
Efebus ros, c. 480 a. C.

52
Les obres que representen els frontons del temple d'Afaia a Egina són combats entre
grecs i troians. Primer s'acabà el frontó oriental aproximadament al 480 a. C. però va ser
danyat segurament amb la invasió persa, no obstant van ser refets.
El frontó occidental fou creat aproximadament al 490 a. C. Al observar els soldats

moribunds els dos extrems dret i esquerra dels frontons es veuen les diferències d'estils.
L'anatomia és naturalista però el del frontó occidental està somrient al moment de morir
degut al somriure arcaic [Té el cabell geomètric]. El soldat del frontó oriental té la
mateixa anatomia però està concentrat en la seva activitat tot i que sap que morirà. El
primer sembla un kouros tombat, que no ho és però té la seva essència; mentre que el
segon no la té.
Les korai (koré en singular) comencen a aparèixer abans de l'època arcaica, en època
d'escultura dedàlica.
A la faldilla de l'estàtua Dama de Nicandra de Naxos, datada
al 650 aC., posa "A Àrtemis, aquella que llença fletxes
llunyanes, m’ha dedicat Nicandra, filla excel.lent de
Deinodices de Naxos, germana de Deinomedes i esposa de
Fraxos". Aquesta obra va ser distribuïda en diferents blocs
geomètrics, semblant a la Dama d'Auxerre, datada al 620 a. C. 53
i obra que es va trobar a França del final del període primitiu.
És més petita que la primera però es veuen les característiques
que segueixen: els blocs, el cinturó, el cabell que recorda al
nemes egipci, i la segona té una mà que va cap al pit i que
s'empra normalment. També té unes incisions que fan formes Dama d’Auxerre, c. 620 a. C.
geomètriques per a que incideixi el color.
Dama de Nicandra
de Naxos, c. 650 a.
C.
Aquestes figures, sobre tot les arcaiques però també les anteriors a les arcaiques
(dedàliques), són anomenades genèricament korai i el problema és que resulta complicat
quan apareixen perquè aquestes imatges poden ser considerades korai, malgrat que són
anteriors a la creació del tipus koré pròpiament dit, i, per tant, es pot dir que hi ha unes
korai en sentit estricte, creats a la zona jònica un poc abans de l'any 550 a. C., i que per
extensió totes les figures femenines arcaiques s'han d'acabar anomenant korai.
Dedicada a la deessa Hera per Queramies. Obra grega oriental jònica i semblant
ser semblant a les vistes anteriorment, però des del punt de vista plàstic és
diferent, i presenta com han de caure les robes sobre el cos d'una dona i com les
robes es relacionen amb el cos de la dona. Contribució més important a l'escultura
grega a la cultura jònica i en general.
Hera de Samos,
c. 560 a. C.
El interès de la caiguda de les obres succeeix al grup de Geneleu s'agafen les faldes i
creen una sèrie de plecs. Tenen un problema de base i les millors produïdes seran a
Atenes. La figura femenina té la cama esquerra avançada, degut a la influència dels
koroi, i van vestides, sent important la representació dels vestits i normalment portaran
dues peces de roba, una túnica llarga sense mànigues anomenat khiton i després
l'himation, que era una capa pesant. L'himation normalment estava sobre l'espatlla dreta
passant sobre l'esquerre que crea unes diagonals i una caiguda de plecs, sent això últim
lo més important.
54
Geneleu, conjunt escultòric al santuari de Samos (c. 550 a. C.)
La que més destaca és l'Àntenor, datada al 520 a. C. També està la koré La delicata del
500 a. C. i la koré Euthidikos del 485 a. C., anomenada aquesta última "la malcarada".
A més a més de la koré del Pèmplum del 530 a. C., anomenada així perquè porta un
vestit diferent a les anteriors.
Àntenor, Koré 681, Koré d’Euthidikos, c. 485 a. Koré “la delicata”, Koré del Pèplum,
c. 520 a. C C. (“la malcarada”) c. 500 a. C. c. 530 a. C.
Les korai es presentaven als santuaris com a exvots. Un exvot és un objecte que
s'ofereix a una divinitat. Les més trobades fou a unes excavacions a la acròpolis
d'Atenes entre 1885 i 1889. Es varen trobar una sèrie de peces i que van anomenar els
arqueòlegs korai, que significa verge; i probablement varen denominar de bona manera
aquest nom, ja que podien ser representacions de les vestals. No són estàtues de
divinitats sinó exvots per les divinitats.
Els grans frontons arcaics
El relleu arcaic deriva de les escultures i es creà en funció de l'arquitectura. Els primers
temples grecs estaven fets amb tova o fusta i que fossin d'aquesta manera marca que no
quedin vestigis de relleus. Quan arriba l'època de la monumentalitat, el temple va
acompanyat d'escultures monumentals, destacant als frontons dels temples. 55
Les primeres restes significatives de frontons són les restes del temple d'Àrtemis a
Corcira, temple tot de pedra octàstil i que tenia els frontons de pedra i de les dues peces
s'ha pogut reconstruir-ne un.
Temple d’Àrtemis a Corcira (c. 600 a. C.)
Al centre del frontó hi ha una Gorgona de grans dimensions, peça de tres metres
d'alçada i escultura que sembla que s'està agenollant o corrent, creient que la segona
opció per la posició esvàstica, perquè és el que s'empra per simular un moviment ràpid.
També hi ha a ambdós costats de la Gorgona dos enormes lleopards mirant a
l'espectador i també hi ha altres figures, com un cavall alat, una figura d'un home, i a un
costat del lleopard està Zeus matant a un altre persona i a l'altre una figura assassinant a
una altre.
La crítica diu que hi ha una barreja d'elements que no tenen sentit, com Zeus a petit
havent problemes d'escala. Hi ha una diferencia en la organicitat que apareix als últims
frontons arcaics on tot està de forma organitzada. S'ha intentat explicar el desordre a
partir de varies lectures, com que es relaciona amb un tema genèric de protecció, és a 56
dir, proposa els guardians del temple.
Es sap que temples sicilians antic hi havia una gran màscara de la Gorgona en terracota
al centre del frontó o a les mètopes, acompanyada per figures salvatges. Els grups de
monstres el que feien era de protectors dels temples. La Gorgona Medusa apareix
representada en molts elements defensius, associada a l'heroi Perseu.
De Gorgones hi havia tres, Esteno, Euríle i Medusa. Les dues primeres eren inmortals
però Medusa no, sent filles les tres de Forcis i Ceto. Eren conegudes perquè tenien un
aspecte terrible i convertien en pedra al que les mirava. Per tant, eren éssers de caràcter
defensiu. De la sang de la Gorgona Medusa sortí Pegàs i el noi representat al costat del
frontó de la Gorgona és Crísaor. És un dels temes narratius, Medusa i Perseu, però
també hi ha Zeus llençant un llamp a algú agenollat, representant la gigantomàquia. A
l'esquerra hi ha una dona, es sap perquè va vestida, probablement Rea i representa la
titanomaquia. Per això Zeus no porta barba, perquè és un Zeus jove [Rea/Príam són la
mateixa figura].
Podria ser la representació d'un tema, guerra de Déus, dos temes, mite de Medusa i la
guerra de Déus, o tres temes, la guerra de Troia, la guerra dels Déus i el mite de
Medusa.
Per tant, indica que és una època de confusió i explicades en figures d'escales i
representacions diferents. És a dir, es comença a representar un tema, després diversos
temes i posteriorment un tema desenvolupat.
03/11/2015
L'Atenea del frontó occidental del temple d'Afaia a Egina és d'època arcaica i és
semblant a una koré, tenint el peu de costat i els atributs d'Atenea però porta un dels
vestits típics amb la rellevància de la caiguda dels plecs. No interessa l'expressió sinó
els elements decoratius.
Al mateix frontó occidental hi ha un arquer que no està concentrat en la batalla, mentre
que a l'oriental està Hèracles amb un caràcter diferent a l'anterior però amb la mateixa
posició.
57
El context de l’escultura clàssica
Les escultures anteriors a l'època clàssica són escultures d'herois superiors als mortals.
Tenen uns esquemes permanents allunyats de l'experiència sensible. En el canvi d'estil
hi ha cada cop més una experiència sensible.
L'últim arc arcaic havia humanitzat l'estatuària i tenen un plànol diferent d'existència,
tenint una millora en el naturalisme però no tant en la expressió emotiva.
L'artista artista grec passa d’estar interessat en els esquemes decoratius a estar interessat
per l’anàlisi de la consciència. El seu art es fa emotiu (l’art arcaic ja havia humanitzat
superficialment la seva estatuària però no l’expressió de la seva estatuària).
El període de les Guerres Mèdiques marca un punt d'inflexió en l'art grec, ja que aquest
conflicte bèl·lic representa una resposta plausible per explicar perquè l'artista grec passa
a estar interessat en l'anàlisi de la consciència.
Les ciutats gregues de l’Àsia Menor cauen en mans dels lidis a mitjan segle VI aC.
Lídia cau en poder de l’ imperi Persa l’any 546 aC. Hi ha una revolta jònica l’any 498
(recolzada per Erètria i Atenes), sufocada per l’emperador Darius, que envia una
expedició de càstig contra la Grècia continental (s’incendia Erètria, però no Atenes, ja
que els perses són derrotats a la batalla de Marató). Al 480 aC. Xerxes organitza una
gran invasió, amb la intenció d’incorporar definitivament Grècia a l’imperi persa llavors
les poleis gregues s’uneixen davant l’enemic comú. La flota persa és destruïda a la
batalla de Salamina (480 aC.) i al 479 aC. les forces terrestres hel·lenes vencen l’exèrcit
de Xerxes a la batalla de Platea.
Tanmateix, la part nord de la Grècia continental havia hagut de ser abandonada durant
la contesa i Atenes va ser saquejada dos cops per les forces perses, precisament els anys
480 i 479 a. C.
Segons Roberton, el canvi en l'art grec es deu a que " en aquest moment es produeix un
canvi en l’art grec. S’abandonen els convencionalismes arcaics, s’accentua una
tendència cap al naturalisme del darrer art arcaic, i es produeix la creació d’un nou estil 58
que anomenem clàssic", que " en l’art clàssic veiem els grecs abandonar definitivament
qualsevol subordinació a les tradicions anteriors i establir el seu propi estil. Si Xerxes
hagués aconseguit incorporar Grècia a l’imperi persa, probablement l’art arcaic hauria
cristal·litzat en formes decoratives acadèmiques característiques de l’art persa; en canvi,
l’amenaça de la invasió i el seu rebuig poden ser considerats el catalitzador que va
alliberar l’esperit de l'hel·lenisme".
Pollitt diu que "els factors que propicien el nou art, a part d'una evolució natural a partir
de l'art arcaic, es troben tant en una "nova confiança dels grecs en ells mateixos" com en
una "nova inquietud" sorgida en molts grecs, que van reflexionar sobre la seva situació
a causa de les Guerres Mèdiques". Afegeix que "El fet que els grecs, units, havien
guanyat el potent imperi persa, els havia de donar, naturalment, confiança i optimisme.
El triomf davant forces tan poderoses els feia pensar que la cultura grega, moderada i
respectuosa amb la col3lectivitat, havia rebut la sanció divina".
Èsquil i Heròdot destaquen que la hybris (arrogància, ambició desbocada i sense fre)
comporta ate (bogeria) i, finalment, nèmesis (càstig just). Cicle que els grecs creuen que
havia seguit Xerxes i els perses.
Èsquil va escriure una obra anomenada Els perses en la que diu " Allí [a la batalla de
Platea] els espera [als perses] de sofrir els suprems desastres, en paga de llur desmesura
i orgull sacríleg [...] Piles de morts, fins a la generació tercerament sembrada, diran
sense veu als ulls dels homes que cap mortal no ha d’aixecar l’orgull per damunt de
l’estat mortal; perquè la desmesura en florir produeix l’espiga de l’error, i la collita que
se’n sega són llàgrimes. Veient que tal és el càstig d’aquestes culpes, recordeu-vos
d’Atenes i Grècia, i que ningú, menyspreant la seva present fortuna per dalejar-ne
d’altres, no escampi una ventura immensa. Zeus, sí, és el venjador designat dels
pensaments massa fastuosos, i se’n fa donar un compte feixuc".
La creença que el món podia tenir un sentit racional va afavorir un renovat interès
per l'anàlisi de la naturalesa i de les seves condicions mutables.
A la cultura grega hi ha confiança en l'existència d'un ordre, però també hi ha dubte

perquè si una confiança nova va fer que els artistes protoclàssics comencessin a
experimentar amb la representació els aspectes ombrívols, preocupants i fins i tot
obsessius de la consciència. És a dir, que cada persona és el responsable de la seva
fortuna. Creença que el destí el marquen les persones, marcant el interès de la
consciència.
Els grecs es varen salvar de la invasió persa per la unificació de les polis, oblidant les
intencions expansionistes. Però generà entre Atenes i Esparta la qüestió de lideratge en
la Lliga de Delos [Unificació de les polis gregues amb la entrega de tresors a l'illa de
Delos per finançar la guerra]. Sota el poder de Cimó d'Atenes, té campanyes victorioses 59
però a la dècada de 470 a. C. veient que l'amenaça persa està acabada hi ha una divisió a
la Lliga, entre Atenes i els seus aliats i Esparta i els seus aliats. Al 454 a. C. els atenesos
porten el tresor de la Lliga de Delos a Atenes.
La cultura grega s’havia salvat de la destrucció a mans de l’imperi persa gràcies a la

unió de la majoria de les poleis gregues. D’aquí se’n deriva confiança però vençut
l’enemic aquesta unitat es va esfumar ràpidament. I s’estableix un conflicte intern entre
els grecs. D’aquí se’n deriva el dubte.
Atenes era el centre cultural i havia una facció conservadora i una facció democràtica,
que era la de Pèricles, iniciant-se en aquesta època la guerra del Peloponès, havent
perdut Atenes.
Els intel·lectuals es preguntaven si els polítics es deixaven portar pel cicle hybrid que
havia afectat als perses.
El gran dubte, juntament amb el record de la destrucció de les Guerres Mèdiques, al 480
a. C. i al 489 a. C., es veu representat a les manifestacions artístiques del primer
classicisme.
L'Aspacia i l'Auriga de Delos semblen intents de reencarnar els ideals de l'època, virtut,
responsabilitat, consciència.
Còpia romana Bronze grec

de marbre
En aquesta època comencen a aparèixer representacions de càstig per a divinitat, i són
uns càstigs que podien caure sobre qualsevol mortal si queien en l' hybrid arribant al
nemesis.
Pollitt exposa una atmosfera contra els perses però les relaciona amb el possible caràcter
grec. Té una ideologia de l'art clàssic semblant a la tragèdia grega. Pollitt compara el
cicle dramàtic d'Èsquil de l'Orestiada amb els frontons del temple de Zeus a Olímpia, 60
realitzats al segon quart del segle V a. C., representant temes i força dramàtica
semblants a la tragèdia.
Temple de Zeus a Olímpia (segon quart del segle V a. C.)
09/11/2015
El grup del frontó oriental està marcat per les curses de carros als jocs olímpics.
Concretament, es representa la cursa entre Enòmau, vell rei, i Pèlops, jove heroi fill de
Tàntal. És la història de com Pèlops venç a Enòmau, sent Hipodamia filla d'Enòmau i
no la volia perdre ja que qui es volgués casar amb la seva filla havia de guanyar a
Enòmau en una cursa de cavalls, si el noi venç al rei es casa amb Hipodamia, sinó
morirà. Però la competició estava preparada per fer trampes a favor del rei, ja que
Enòmau tenia armes i carros d'Ares. Hipodamia s'enamora de Pèlops i com volia que
guanyés ella va convèncer a Mirtil que manipules el carro del seu pare, morint Enòmau
a un accident en mig de la carrera. Acabada la cursa, també mor Mirtil i abans de morir
Temple de Zeus a Olímpia, frontó oriental, cursa d’Enòmau i de Pèlops

llença la maledicció en que tota la descendència de Pèlops estaria sempre en conflicte.
El frontó oriental té una sèrie d'elements tràgics, mostrant el inici de la cursa, fent un
sacrifici abans de la cursa i jurant que no faran trampes. La figura del centre ha de ser
Zeus, Hipodamia és la que té el vel per l'espatlla, la mare és Estèrope i no té cap, estant
davant d'elles Pèlops i Enòmau respectivament. Hi ha uns personatges ancians que seran
personatges similars a profetes, endevins. El de Pèlops no està ben conservat però el 61
d'Enòmau sí, veient l'expressió de l'ancià en el rostre i en el gest, marcant que és una
estàtua clàssica i una revolució artística. Cerca un estat de consciència que situa la
figura en una visió del conjunt. Com a profeta, cap el que ha passat i el que passarà.
Alhora de saber el que ha passat i passarà, es sent consternat i expressa dubte. Els
personatges tombats no estan morts sinó que són difícils d'identificar sinó fos perquè
Pausanides diu que són les personificacions de dos rius, Cladeo i Alfeo, rius d'Olimpia.
La figura del costat del profeta indica un contrast entre el jove i l'ancià. La natura es
mostra aliena als problemes de les persones, mantenint-se en un altre pla, inexpressives.
Per tant, no és una obra arcaica tot i que tingui rostres arcaics. Es creu que les figures
dels rius es representen per crear contrastos entre les tragèdies representades.
Al frontó occidental hi ha una representació totalment oposada a l'oriental. Es

representen les noces de Pirítous i Dedamia, on va haver-hi un una lluita entre làpites i
centaures.
Temple de Zeus a Olímpia, frontó occidental, làpites contra centaures
Aquesta representació marca un gran contrast contra el cantó oriental, marcant

confiança. Els làpites eren els antics grecs de Tesalia, nord de Grècia, i els centaures
vivien a les muntanyes de Tesalia. En un inici tenien bona relació i els convidaren a les
noces de Pirítous i Deidamia, però els centaures amb el vi s'embriagaren massa i
acabaren atacant les Deidamia i les seves donzelles el dia que es casaven. Per tant, és
una lluita entre ésser civilitzats contra éssers incivilitzats, vencent els làpites i
comandats per Teseu i Pirítous. Volgueren expressar el triomf de la civilització humana.
Al centre del frontó hi ha una divinitat jove, sent Apol·lo i té el braç dret que sembla
que està decretant la preeminència d'ordre sobre el caos. Als costats d'Apol·lo haurien
d'estar Pirítous i Teseu. A prop el que hi ha són un sèrie de grups d'homes i dones
làpites que estan barallant-se amb els centaures. En tots els grups hi ha deliberat contrast
i els centaures expressen ràbia, fúria, mentre que els làpites estan sobris, concentrats, 62
dominen les seves emocions.
Aquests frontons fan referència al context grec, a la victòria dels grecs contra els perses.
A més, indica com era l'escultura del primer classicisme. Tot i que es creu que s'inicia
amb marbre, les fonts escrites indiquen que tingueren altres materials com el bronze.
Els centres de producció de bronze eren Atenes, Argos, Sició, Egina, Samos.... a banda
d'Atenes. La tècnica del bronze va ser creada pels samis Roic i Teodor a l'època de
Policrates, és a dir, al segle V a. C. És una tècnica hegemònica de l'escultura clàssica.
Són uns denelicte, és a dir, troballes d'un vaixell enfonsat, trobades prop de
Nàpols sent de bronze, un material amb més prestigi que el marbre.
Guerrers de Riace,
c. 470-450 a. C.
Foren destruïdes al 480 a. C. pels perses i dos autors varen fer una
obra d'influència anterior però amb el gust clàssic, expressant un
moviment viu.
Els Tiranicides,
Harmodi i Aristogitó, còpia
romana en marbre sobre un
bronze grec, obra de Criti i
Nesiotes de c. 477 a. C.
Té unes rendes, es creu que tenia davant seu quatre cavalls, tenint davant també un criat
i al carro s'hauria de pujar algun personatge darrere de l'auriga. L'obra original es de
bronze i es trobà el pedestal on deia que estava dedicada a un membre de la família
Deidomènides, tirans de Siracusa, que controlaven algunes ciutats de la Magna Grècia,
sent una obra que estava dedicada als jocs de Delfos. Tenint en compte les dates, amb el
inici del primer classicisme, s'ha comparat el rostre amb el que està destinada i s'intueix
que creada per Criti. El rostre de l'aurida hi ha l'ethos, un rostre auster, seriós, concentrat 63
i aristocràtic. Destaca l'ethos noble, aristocràtic. Expresa areté (virtut, excel·lència
innata de les naturaleses nobles). S'ha comparat a les odes pindàriques, que també
celebraven victòries al santuari de Delfos. Això és el que més es valorava al primer
classicisme.
L'escultura severa és continguda i prudent, expressa serietat, concentració i consciència

i crea presències nobles i virtuoses.
L'escultura arcaica presenta un món figuratiu, mentre que els clàssics són compactes i
expressen el caràcter seriós, sever.
L'escultura severa no es va emprar només en la representació d'escultures humanes, sinó

també amb escultures divines. Per exemple Déu d'Artimisi feta de bronze l'any 460 a. C.
Es creu que podria ser Posidó o Zeus, i el nom remet en la zona on es va trobar.
Com a exemple també està la representació d'Atenea a les mètopes del temple de Zeus a
Olímpia del segon quart del segle V a. C. amb els treballs d'Hèracles.

0art de Grecia I El Mon Hel Lenistic Primer Parcial-Patatabrava

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

0art de Grecia I El Mon Hel Lenistic Primer Parcial-Patatabrava

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Art de Grècia i el món hel·lenístic

Curs 2015-2016, grups A1 i B1 / Professor Jacob Vidal /

—L’arquitectura de l’antiga Grècia

—La pintura grega

—Grècia primitiva (1000-620 a.C., ss. XI-VII a.C.)

–Primer classicisme (480-450 a.C.)

Introducció: antecedents i gènesi de l’art grec

La primera cultura fou la ciclàdica, de la qual no hi ha fonts escrites i els coneixements

Representació de la fertilitat, Representació de la

L'art minoic es desenvolupa a Creta i té repercussions a les illes Cíclades a la Grècia

El nom de la cultura Ciclàdica és geogràfic, però la minoica no s'anomena de manera

Al 1900 Evans va excavar a la zona de Cnossos, descobrint un jaciment laberíntic amb

Els palaus eren enormes laberints i els elements bàsics de la

L'element principal dels palaus i centrals és el pati

Aquests grans palaus no tenien muralla contràriament a la cultura micènica, i es creu

La gran diferencia entre la cultura minoica i micènica és l'entrada. La cultura minoica

Reconstrucció hipotètica d'un model de palau micènic

Planta del palau de Màlia Planta del palau de Festos

Representació de de corre bous a la

Planta del palau de Cnossos

Altres construccions són el palau de Zakos, el de Gortis i el d'Hàgia Triada.

Pintures d’Akrotiri: parada naval

Ceràmica de Kamarés Ceràmica de Kamarés

El jaciment d’Hissarlik, Troia (Ilió)

Muralles de Micenes (“la rica en or”)

La muralla de Micenes presenta una escultura monumental degut a

La porta dels lleons, c. s. XIII aC.

Des del punt de vista iconogràfic, s'han perdut parts dels

hipotètica del mègaron

Representació d'una dama

Cacera del senglar

L'arquitectura funerària presenta la monumentalitat del món micènic en front a l'art

A les excavacions micèniques hi ha obres d'orfebreria amb materials preciosos, obres

Vasos de Vàfio (c. 1500 a. C.)

Màscara de Agamèmnon (c. 1550-

Grècia primitiva (1000-620 a.C., ss. XI-VII a.C.)

Àmfora protogeomètrica, Àmfora micènica, c. 1400 aC.

Vasos geomètrics, s. VIII aC

Aquesta adaptació a l'esquema ornamental de la peça, la figura

Àmfora de Dýpylon, 1.55 m. (S. VIII

Segons Robertson, les dues característiques bàsiques de la figura geomètrica són el

Les figures són de caràcter quotidià monumentalitzades però amb simplificació

Cavall geomètric d’Olímpia, c. 740 aC. És una escultura de bronze fos i

Centaure de Lefkandi, s. X o IX aC. Es data abans de la figuració de

A l'època fosca desapareixen els contactes amb l'exterior, al període geomètric

Al període geomètric es fan objectes de bronze i que es monumentalitzaran, que tindran

La decoració corintia es basa en la decoració d'humans i d'animals que tornen a la

Crater corinti, s. VII aC.: Base de

Olpa Chigi del segle VII a. C.

Vas funerari d’Eleusis (Àtica),

Pithos, Miconos, mitjan s. VII aC

El naixement de la tipologia es creu que pot ser un derivat de la cabana dòrica o un

Quinlan Terry. Cabana primitiva (1974)

Anteriorment, Vitruvi els hi atribueix als ordres arquitectònics unes característiques

L'obra de Vitruvi és pedagògica, però lo important de l'obra és que al ser un tractat

La creació dels ordres arquitectònics, segons Vitruvi, té diferents orígens. De la

Temple C, Selinunte (Magna Grècia)

Capitell jònic de l’Erecteion d’Atenes

Però ambdós ordres, dòric i jònic, neixen en el mateix moment.

Evolució diacrònica del temple grec

Hi ha una sèrie de maquetes de terracota que reflecteixen les troballes arqueològiques.

Grècia arcaica (620-480 a.C., ss. VII-V a.C.)

Temple d’Hera a Olímpia (abans del 600 aC.)