Professional Documents
Culture Documents
textuals.
segondebat.blogspot.com/2006/10/la-modalitzaci-i-la-dixi-la_06.html
LA MODALITZACIÓ
El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no
lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de
l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de
la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades,
també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la
narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un
discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.
Marques de modalització:
Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els
possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) es
un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor. + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no
compta amb el receptor.
+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altr.
+ tota la comunitat : universal.
La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es
denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de
tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i
el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic
senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i
un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc.
Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones
de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no
2/5
assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.LA
DIXI ESPACIAL
L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors,
és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de
llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els
demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius
espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants
(aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això,
allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).LA DIXI TEMPORAL
El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el
després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota
la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals.
En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa
vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el
futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el lendemà, l’any
següent...LA DIXI TEXTUAL
És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest
sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això
no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit
del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen
proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.LA
IMPERSONALITAT
Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència
dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels
enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas
l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs
«objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més
significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les
fórmules lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment les
següents:
Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que contenen
el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del
singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats productes alimentaris,
però no es fa res per tal de posar-hi remei.»
Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals
de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar que és bo fumar.»
Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per
algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver
molta gent en la festa del meu aniversari.»
Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»
Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la
2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En valencià posem
accent als mots esdruíxols». «Quan penses en estes coses, no pots fer més que tremolar».
El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè
se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.
3/5
Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric:
«Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».
Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de
destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el
subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre
les oracions passives i la impersonal següents:
Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal). O. Passiva.
Les seues aptituds es van valorar molt. O. Passiva reflexa.
Es va valorar molt les seues aptituds. O. Impersonal.EL DISCURS CITAT I LA POLIFONIA:
VEUS DEL DISCURS
Parlem de discurs citat quan l’emissor d’un enunciat incorpora explícitament un altre
enunciat, el qual correspon a una altra veu, a un altre emissor previ. La presència d’aquesta
veu o de diverses veus diferents de la de l’emissor s’assenyalen en el text mitjançant
mecanismes diversos com és l’aparició d’un verb de locució (dir, declarar, afirmar,
confessar...), les marques de subordinació substantiva o gràfiques, com les cometes i els
dos punts:
a.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir: «Demà no podré anar a classe.»
b.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir que l’endemà no podria anar a classe.
El discurs citat és la manifestació més usual de la polifonia. Aquest concepte, d’abast més
general que l’anterior, fa referència a la possibilitat d’advertir en alguns enunciats la
presència d’una o altres veus diferents de la de l’emissor, tot i que no s’utilitzen marques
gramaticals de citació per a identificar-les. En aquest cas, l’emissor pot citar frases,
expressions, proverbis, refranys, eslògans publicitaris, fragments literaris, fílmics o
televisius, frases àmpliament conegudes de personatges públics que pressuposa que
coneix el receptor:
A: ─Desitja’m sort.
B: ─ Ei, que la força t’acompanye.
B2: ─(Com diuen les forces del bé de La guerra de les Galàxies, que la força t’acompanye).
En aquest exemple, no només se citen unes paraules, sinó tota una situació d’enunciació
com l’explicada en la possible intervenció del parèntesi anterior.
Cal distingir el subjecte parlant del locutor d’un enunciat. El primer fa el paper de productor
de l’enunciat; el segon correspon a la instància que assumeix la responsabilitat de l’acte de
parla. La finalitat d’usar la polifonia als textos és d’assumir el que altres diuen, la de
qüestionar o matisar les afirmacions d’altres i fins i tot la d’allunyar-se o desqualificar les
afirmacions que s’incorporen al text polifònic. Més exemples:
─Em moriré, em morié, em moriré... Quina llàstima! (per a mi, sobretot)
(Joan Fuster, Consells proverbis i insolències)
En aquesta enunciació en eco (quan un interlocutor reprén una expressió d’un altre
participant en la interacció, la repeteix o la parafraseja) respecte a una màxima general que
ens recorda la nostra condició mortal, Fuster no nega el contingut de la màxima, però
escenifica en el seu aforisme una acceptació merament resignada, i expressa tot seguit la
4/5
seua actitud de disgust envers aquesta constatació. La dissociació entre “subjecte parlant”
i “locutor” es representa ací per procediments subtils que, en el marc d’un microtext literari
com és l’aforisme, insinuen la duplicitat enunciativa que és una de les claus de la ironia
fusteriana.
--------
Documents d'ampliació i pràctica, descarregables des d'aquests enllaços:
1. Les propietats del text: l'adequació. (4 fulls)
2. Les veus del discurs: polifonia i intertextualitat. (1 full)
3. Introducció al concepte de dixi textual (1 full)
4. La dixi: persona, espai, temps i text. (1 full)
5. La modalització. (1 full)
6. La impersonalitat. (1 full)
7. Fulls d'exercicis per a practicar el reconeixement de l'adequació
textual: (1), (2), (3) i (4)
8. Respostes de la pràctica amb l'exercici (3) en una presentació .
5/5