1

PLATÓ

1. EL SENTIT DE LA FILOSOFIA DE PLATÓ

Per comprendre la filosofia de Plató hem de tenir molt en compte el context filosòfic, polític
i social en que sorgí. En primer lloc cal entendre-la com una reacció contra les doctrines
filosòfiques dels sofistes, sobretot el relativisme i l’escepticisme; en segon lloc, com un pensament
que s’origina a partir de la insatisfacció amb la situació política de l’època. El propi filòsof
confessa en la Carta VII que acudí a la filosofia per motius polítics, amb l’esperança de trobar remei
als problemes polítics del seu temps.
La preocupació fonamental de Plató és l’ésser humà: com pot l’home assolir la
felicitat i la virtut? Per ell la resposta és clara. Donat que la vida humana té lloc necessàriament
en societat, només ho podrà fer dins un estat just, harmoniós i ben governat. L’existència d’un
estat així depèn sobre tot de l’elecció dels seus governants: només si els que dirigeixen el destí de
la societat són homes virtuosos i savis, serà possible aconseguir una societat justa i feliç. “...els
mals del gènere humà no s’acabaran fins que els autèntics i veritables filòsofs ocupin els càrrecs
polítics,...” (Carta VII). Plató aplica l’intel.lectualisme moral de Sòcrates a la política: sols
poden ser justos i bons aquells que han comprès l’essència de la justícia i el bé. Com a solució als
mals de la ciutat Plató proposa un govern de filòsofs i atorga una importància fonamental a
l’educació dels futurs governants: l’objectiu serà descobrir la veritat sobre allò que és just, allò
bo, etc. per tal de governar-se a sí mateix i a la ciutat il·luminat per aquesta veritat (doctrina
política del filòsof governant).
Mentre que els sofistes declaraven que era impossible un coneixement vertader de la realitat
i dels valors morals, Plató, seguint la doctrina de l'intel·lectualisme moral, afirmarà:
- Que la veritat existeix i que els valors morals són reals i objectius (Idees)
- Que és possible el seu coneixement (educació)

Ara bé, l’existència de la veritat depèn del fet que existeixin certes realitats que siguin
eternes i immutables: el "Be", la "Justícia", la "Bellesa", ...no són només paraules a les quals cada u
pot donar el significat que vulgui, sinó que denoten quelcom de real i intel·ligible.A aquestes realitats
Plató els donarà el nom de IDEES.
Per tant no és l'home qui posa la mesura de totes les coses, sinó que les coses imposen la
seva mesura a l'home. D'altra manera, si el comportament moral es basés en l'opinió subjectiva de
cada u, no hi hauria normes comunes i s'arribaria a l'estat de continua discòrdia.
La conclusió serà que és molt important educar els ciutadans i , sobretot, els governants en el
coneixement del vertaders valors morals.

2. LA TEORIA DE LES IDEES.

La teoria de les Idees és l’aportació més original del pensament de Plató i ocupa el lloc
central dins el conjunt de la seva filosofia.
Hem vist que, enfront del relativisme, Plató defensa la possibilitat d’assolir veritats
objectives, universals i absolutes sobre la realitat, més enllà de les simples opinions relatives i
canviants. Pensa que de les coses del món físic o material, que percebem a través dels sentits, és
impossible obtenir-ne un coneixement vertader.
El nostre filòsof accepta d’Heràclit que els objectes del món físic estan en constant devenir,
es a dir, sotmesos a canvis constants. “Tot flueix” . Per aquesta raó no hi pot haver un coneixement
vertader d’aquests objectes. El coneixement que ens aporten els sentits, com digué Parmènides, és
enganyós i sols ens mostra l’aparença de les coses, no la vertadera realitat. Si la veritat existeix, han
d’existir certes realitats que no canvien, fora del món dels objectes físics. Seran realitats no
 2
materials, eternes i immutables, i constituiran l’autèntica realitat i l’objecte del vertader
coneixement. Plató els donarà el nom de IDEES O FORMES.
Si demanam a algú què és la bellesa possiblement ens contestarà mitjançant exemples: una
posta de sol bella, una dona bella, una música, una pintura,...Però així no ens diu realment què és la
bellesa. Només a traves de la raó i amb molt d’esforç podrem comprendre en què consisteix aquesta
qualitat comuna que comparteixen totes les coses que anomenam belles i arribar a una definició de la
bellesa en sí, a la Idea de Bellesa.
Podríem plantejar-nos també què és més real, la bellesa en sí o una pintura bella? Per a Plató
és mes real la bellesa en sí per les següents raons:
1. La pintura és bella gràcies a que conté l’essència de la bellesa.
2. Mentre que la bellesa en sí és eterna, les coses belles neixen i desapareixen.
3. Poden canviar els gustos i les modes, les opinions humanes sobre allò bell, però el que és la
bellesa en sí mai no canviarà.
El mateix que hem dit sobre la bellesa, es podria dir de les idees de Justícia, Bé, Amistat,
Home, Animal,...Rera cada arbre, estrella, pedra, objecte hermós, acte just,...hi ha una Forma o Idea
que li ha donat existència i que constitueix la seva essència. L’essència d’una cosa és allò que fa que
sigui el que és. Així, p.ex., l’essència d’un ser humà és allò que té en comú amb tots els altres
humans i que fa que aquest individu sigui humà i no planta o ximpanzé.

La TEORIA DE LES IDEES distingeix dos nivells de realitat ( dualisme ):

- MÓN SENSIBLE: es tracta de la realitat material, física o visible, el que percebem
per mitjà dels nostres sentits. És el món de les aparences, de les coses que neixen i
pereixen, una realitat imperfecta i sotmesa al canvi.
- MÓN INTEL.LIGIBLE O MÓN DE LES IDEES: és el nivell superior, el de
l’autènticament real, estable i permanent. Està “més enllà” de l’esfera de les coses
materials que capten els sentits. Aquest món està format per les IDEES, realitats
abstractes, eternes, immutables i accessibles només a la raó.
Tot i que es tracta de dos nivells diferents de realitat existeix una innegable relació entre
ambdós móns: el món sensible IMITA O COPIA el món de les Idees, el qual constitueix
L’ESSÈNCIA DE LA REALITAT. Una cosa és bella perquè participa de la "bellesa en sí", n'és una
còpia de la Idea. Un home neix, creix i mor, en canvi "l'home en sí" és una realitat invariable.
Existeixen molts cavalls concrets, cada un amb les seves particularitats, però hi ha un concepte
universal de cavall (la seva definició). A aquest concepte li correspon una realitat objectiva, que és
el que Plató anomena "EIDOS", que traduïm per Idea, Forma, Model o Essència. La Idea de cavall
és més real que qualsevol cavall concret, el qual no serà més que una còpia imperfecte.
(Nota sobre la paraula "Idea":
- per a nosaltres és un contingut mental, un producte de la nostra activitat de
pensar, li atorguem una realitat psicològica.
- per a Plató és una realitat extramental que només pot ser "vista" per la ment.)

Característiques de les Idees

1. Són realitats objectives: existeixen per sí mateixes i no perquè les pensem.

2. Eternes i immutables.
3. Són transcendents: estan "més enllà", separades del món físic. Inespacials, immaterials i
intemporals.
4. Són l’essència de la realitat.
5. Són intel·ligibles: només les podem conèixer a través de la raó. No poden ser percebudes pels
sentits.
6. Són la causa del món sensible: les coses existeixen en tant que "participen" de les Idees. Cada
cosa és una còpia o imitació d'una Idea.
 3
7. Estan jerarquitzades: les Idees més generals comprenen les més particulars: cavall , home i
formiga participen de la Idea d'animal .A l'escaló més baix existeixen les Idees corresponents als
éssers sensibles i a les seves qualitats; a continuació venen els conceptes matemàtics i els valors
morals. Finalment la cúspide de la piràmide és ocupada per la Idea de Bé, de la que participen
totes les coses. La Idea de Bé, simbolitzada pel sol en el mite de la caverna, constitueix la causa,
l’ordre i el sentit de totes les coses.

Tornem a insistir en la distinció que fa Plató entre els dos móns:

Món sensible Món intel·ligible

Les coses, còpia de les Idees Les idees
L'aparença L'essència
Perceptibles pels sentits Accessibles a la raó
Mescla de ser i no ser L'ésser
Canvi i devenir Immutable
No vertader coneixement Ciència o vertader coneixement
Interior de la caverna Exterior de la caverna

A través del mite de la caverna se'ns mostra l'existència d'aquests dos móns, la relació que hi
ha entre ells i el coneixement que en podem tenir.

3. TEORIA DEL CONEIXEMENT

El primer problema que planteja la teoria de les Idees és com l'home pot conèixer les idees,
l'autèntica realitat, i si aquest és un coneixement que es pot ensenyar.
Seguint Plató al seu diàleg "Teetet" podem començar per tractar sobre què no és vertader
coneixement..
El coneixement, afirma el filòsof, no és la percepció sensible, no el podem obtenir a partir
de la informació que ens donen els sentits. Aquests ens mostren un món fenomènic, el món sensible,
un món que flueix o canvia constantment.
Per què no és l'autèntic coneixement?
- perquè és parcial, limitat a l'aquí i ara.
- perquè ,tal com ensenyaven els sofistes, la percepció és sempre subjectiva i
relativa; cada u té la seva veritat, el que ell "veu".
- perquè el món sensible és canviant, mescla de ser i no ser, i difícilment
podem tenir un coneixement cert d'allò que canvia constantment.
El vertader coneixement ens ha de mostrar l'essència de la realitat, no les aparences,
"el que és", l'ésser, les Idees . I aquest coneixement només és possible a través de la RAÓ.

3.1. La Reminiscència. Conèixer és recordar.

La resposta de Sòcrates a la qüestió de si es pot ensenyar la veritat la trobam en la teoria de la

reminiscència, que pressuposa la preexistència de l'ànima i la seva immortalitat. En el diàleg "Fedó",
a més dels arguments que es donen a favor i en contra de la immortalitat de l'ànima, s'hi troba tota
una teoria del coneixement: Sòcrates afirma que el coneixement és una anamnèsi, un recordar
coses ja sabudes anteriorment, coses que l'ànima hauria après prèviament a la seva unió amb el cos.
Seguint un mite pitagòric, Plató creu que l'ànima ha pogut viure una existència prèvia,
deslligada del món material on tenia la possibilitat de contemplar l'etern món intel·ligible. Com a
resultat d'un accident infortunat l'ànima ha caigut en el món sensible i ha perdut la memòria de la
seva vida anterior . Ara empresonada dins un cos es veu obligada a servir-se d'ell i dels sentits. És
 4
així com el coneixement de les coses sensibles li recorda les Idees immutables que havia contemplat
en la seva existència lliure. Conèixer, per tant , és recordar el que està dintre de nosaltres, no
veure el que està fora.

3.2. Els graus de coneixement: ”El Símil de la línia

A través del símil de la línia dividida ("República" Llibre VI), Plató il·lustra els distints nivells de
realitat i els graus de coneixement corresponents. Ho podem veure en la següent representació
esquemàtica:

NIVELLS DE REALITAT GRAUS DE CONEIXEMENT

MÓN Idees Intel·ligència pura

CIÈNCIA
INTEL.LIGIBLE

Objectes matemàtics Raonament

Objectes materials Creença

MÓN SENSIBLE OPINIÓ

Imatges Imaginació

Plató distingeix dos nivells de realitat, dos móns, el món sensible i el món intel·ligible.
Cadascun d'aquests dos móns es divideix en dues parts, i així obtenim quatre nivells de realitat o
objectes de coneixement distints: imatges, objectes materials, entitats matemàtiques i Idees.
A cada món li correspon un determinat grau de coneixement: opinió i ciència. Alhora cada
grau es subdivideix en dos: imaginació i creença, per una banda, i raó i intel·ligència per altra.

OPINIÓ (doxa)
És l’estat en que es troba l’home que tan sols contempla les coses del món sensible.
Representa el nivell inferior de coneixement. En aquest grau de coneixement ens servim dels sentits
per tal d'intentar conèixer els objectes del món sensible, el món del devenir, els objectes que
"passen" (temporals). L'opinió és sempre un coneixement incert, relatiu, superficial i poc fiable.
Imaginació (eikasía)
El grau més baix de coneixement i el més allunyat de la veritat es propi de l’home comú. Té
per objecte les imatges o ombres, que no són altra cosa que projeccions o imitacions dels objectes
materials. Plató s'està referint també aquí a les arts imitatives: poesia, pintura, música, escultura,...
Creença (pistis)
Qui pren la realitat material com a autèntica es troba en grau de creença, que té com a objecte
de coneixement els objectes materials: els ésser naturals i els artificials. És el saber propi del filòsof
de la naturalesa, més profund que l’anterior, però encara simple opinió.
 5

CIÈNCIA (episteme)
És el vertader coneixement que té com a objecte allò universal i immutable, les Idees del
món intel·ligible. No les podem copsar pels sentits sinó per una facultat que és pròpia de l'ànima
humana, la raó.
Raonament (diánoia)
El tercer grau, que podem anomenar també raó discursiva, tracta del coneixement dels
objectes matemàtics. No estam parlant de la matemàtica aplicada, sinó d'una matemàtica teòrica
que ens acosta a les Idees i ens permet allunyar-nos del món sensible. El geòmetra o matemàtic se
serveix de figures sensibles o imitacions (triangles,...) per a entendre o intel·ligir els objectes
matemàtics perfectes i ideals. No és un saber complet i definitiu ja que se serveix d'hipòtesis i no
arriba als primers principis.
Intel·ligència pura (noésis)
És el grau més elevat de coneixement, la vertadera saviesa, el coneixement de les Idees. Hi
arribam amb l'ajut d'una ciència suprema que Plató anomena Dialèctica.
En resum, per mitjà del símil de la línia, Plató estableix una clara correspondència entre
nivells de realitat i graus de coneixement (ontologia i epistemologia) i afirma que en l’ascens
gradual cap a les Idees l’ànima ha de recórrer tots els graus.

3.3. La dialèctica

El terme “dialèctica” té un sentit ambigu i de vegades fosc. Plató l’utilitza en sentits diferents
encara que relacionats:
1. En una primera significació la dialèctica consisteix en l'art del diàleg: intercanviar raons,
preguntar i respondre a la recerca de la veritat. Plató s’inspira en el mètode de Sòcrates qui amb
la ironia posava en qüestió allò que la gent creia saber i que per educació o costum prenia com a
veritable. D’aquesta manera sembrava el dubte i obligava a replantejar-se les opinions errònies,
per després ajudar a que cadascú arribés a la veritat per ell mateix (maieútica).
2. En altres casos se refereix a la dialèctica com a mètode d’accés a les Idees, propi de la filosofia,
que consisteix en un procés ascendent i gradual: anar pujant d’Idea en Idea, fent us del poder de la
raó, fins a elevar-se a la contemplació de la Idea de Bé. El mètode dialèctic parteix d’hipòtesis o
supòsits que compleixen la funció de trampolins o graons gràcies als quals l’ànima pot elevar-se
fins al coneixement de les Idees. Imaginem que volem definir què és la justícia. Es proposa una
primera hipòtesi, per exemple, “la justícia és el que convé als més forts”. Després se sotmet a una
crítica rigorosa fins que mostri les seves contradiccions i sigui refutada. Es proposa una altra
hipòtesi que novament serà sotmesa a crítica i així successivament ascendint fins arribar a una
definició que resisteixi tot refutació.

3.4. Idea de Bé

Plató s'expressa de manera misteriosa sobre aquest tema. La defineix com a "causa de totes
les coses i font de veritat" i en el mite de la Caverna la identifica amb la imatge del sol. Així com el
sol dóna vida i fa que les coses puguin ésser visibles, així també la Idea de Bé és causa de l'existència
de totes les coses i fa que puguin ésser conegudes. Tot el que és, és en tant que participa de la Idea de
Bé, que fa que tot sigui com ha de ser. Però Plató no ens sap dir què és exactament: "El Bé no el
coneixem suficientment(...)i no està bé que un parli del que no sap com si ho sabés".
La Idea de Bé és la meta última de l’ascens dialèctic i té per a Plató tres funcions:
a. Representa el màxim grau de realitat. És la causa de la resta d’Idees i també la causa de
l’existència de les coses del món material donat que totes les Idees i coses sensibles participen de
la Idea de Bé.
b. Igual que el sol i la seva llum fan visible a l’ull les coses del món sensible, de la mateixa manera
la Idea de Bé fa que les idees siguin intel·ligibles o cognoscibles per a l’ànima humana.
 6
c. És el fonament de l’ètica i la política: per conduir-se sàviament en la vida privada i per al bon
govern de la ciutat és necessari el coneixement del Bé.

4. COSMOLOGIA: EL MÓN SENSIBLE.

Quin és l’origen de la realitat física i del seu ordre? Com estan presents les Idees en el món
sensible? Plató es veu en la necessitat de respondre a aquestes qüestions, les mateixes que havien
interessat als físics. L'explicació que donarà Plató de la naturalesa serà merament aproximativa,
opinió i no ciència, ja que es tracta del món del devenir i la multiplicitat: de fet en el "Timeu", un
diàleg tardà, ens presenta la seva teoria com una narració versemblant, plena d'elements mítics i
suposicions.
Què en sabem fins ara del món sensible? Segons hem vist a la teoria de les Idees l'existència
de les coses sensibles es deriva de la seva participació en les Idees. Les coses són imitacions o
còpies de les Idees.
Tres són les causes del món sensible: les Idees, la matèria o receptacle i el Demiürg, la
intel·ligència ordenadora. Els presocràtics s'adonaren que per explicar la naturalesa calia pensar en
un Arjé, però també en una força capaç de donar ordre i moviment. Així també per Plató el demiürg,
la força ordenadora, a partir del model de les Idees donarà forma a la matèria.

MÓN DE LES IDEES (Model etern)

MATÈRIA DEMIÜRG (Intel·ligència ordenadora)

5. L’ÀNIMA

5.1. La Psique a Grècia

La paraula grega Psiqué, que solem traduir simplement com a ànima, significa originalment
principi de vida de tot ser. Els primers grecs la identificaven amb una mena d’alè vital i en la seva
visió no hi estava inclosa la creença en la seva immortalitat. Segons Homer, que representa la
concepció dels antics grecs, els morts viuen a l’Hades com a ombres fantasmals, sense vida. A més
la psique no apareix mai com a la part més noble i elevada de l’home.
Foren els Òrfics els qui introduiren a Grècia la idea de l’origen diví de l’ànima i la creença
en la seva immortalitat: segons la seva concepció l’home seria un ser dual, format per una part
divina, la psique, que identificaven amb la ment o intel·lecte, i una altra part material, el cos, tomba o
presó de l’ànima. La caiguda de l’ànima en el món terrenal i el seu empresonament dins del cos són
deguts a una falta, la naturalesa de la qual només era revelada als iniciats. El destí de l’home és la
purificació i el retorn al món diví a través de les necessàries reencarnacions. Els pitagòrics seguiren
la religió Òrfica i desenvoluparen una forma de vida ascètica i disciplinada com a procés gradual de
purificació i alliberament. En aquesta línia d’influències hem de situar l’origen de las concepció
platònica de l’ànima: el dualisme ànima-cos, la immortalitat de l’ànima, la ment com l’element diví
que hi ha en l’home, la seva part més noble, la que ha de dirigir la vida humana controlant el cos i les
seves passions.
 7

5.2. El dualisme ànima-cos

Plató té una concepció DUALISTA del ser humà: la persona és un compost de cos i ànima.
La seva unió és considerada purament accidental i sovint presentada com un càstig.
L’ÀNIMA, que és immortal i immaterial, és el que constitueix el nostre “jo”, el nostre
vertader ser. La funció pròpia i específica de l’ànima humana és el saber: ens permet cercar la veritat
i arribar al coneixement de les Idees.
EL COS, en canvi, és material i mortal. Seguint els pitagòrics, Plató manté una concepció
negativa del cos: és la presó de l’ànima, font constant de desitjos i conflictes i una càrrega que
l’ànima ha de vèncer i dominar si vol arribar a la veritat i la virtut.
La mort es entesa per Plató com l’alliberament de l’ànima de la seva presó corporal i la
filosofia podrà considerar-se en certa manera com una preparació per a la mort.

5.3. La immortalitat de l’ànima

Plató tracta el tema de l’ànima i la mort al diàleg “Fedó” on ens presenta diversos arguments
o indicis en un intent de justificar la tesi de la immortalitat. Va’t-aquí les seves raons:
a. El terme psique designa a allò que anima a tot ésser vivent, és el principi de vida de tot el que es
viu. Ànima i mort són termes contradictoris; no té sentit parlar d’una ànima mortal com no en té
parlar del foc fred
b. Si és cert que el coneixement és record o reminiscència, això implicaria que l’ànima té
una existència anterior a aquesta vida terrenal.
c. Sabem que la mort significa la descomposició del cos, la separació de les seves parts que
deixen de constituir un tot harmònic. Segons el filòsof només pot morir el que és
compost, el que té parts. Però l’ànima, que s’assembla a les Idees, es simple a més de
immaterial i eterna.
d. Argument ètic: no seria just que tot s’acabés amb la mort, ja que el dolent restaria lliure
de la seva cupa i sense càstig i el bé no tendria la seva recompensa.

5.4. La tripartició de l’ànima

Plató afirmà en la seva maduresa que hi ha tres psiques diferenciades, cadascuna amb
les seves funcions i virtuts pròpies. No queda clar si Plató parla de tres parts d’una mateixa
ànima o de tres ànimes distintes. Possiblement, més que afirmar que hi ha tres ànimes es
refereix a tres funcions o activitats de l’ànima.

PARTS DE FUNCIÓ CLASSE VIRTUTS

L’ÀNIMA SOCIAL
Racional Pensament Governants Saviesa
(prudència)
Irascible Emocions Guardians Valor
(passions nobles)
Apetitiva Desitjos Productors de bens Temprança
 8
L’ànima apetitiva o concupiscent representa la part més terrenal i irracional de
l’ànima i és la font del desig de plaers i bens materials. La seva virtut és la temprança o
moderació que consisteix en dominar els desitjos i plaers.
L’ànima irascible és el lloc de les emocions i els sentiments nobles i té com a virtut
relacionada la valentia (andreía).
L’ànima racional és la seu de la intel·ligència i té com a funcions el coneixement i el
govern del cos. És la part divina i immortal de l’ésser humà i la virtut que li correspon és la
de la saviesa.
La persona virtuosa, justa i equilibrada neix de l’harmonia entre les tres parts de
l’ànima, quan cada una exerceix la virtut que li és pròpia. Això significa que l’ànima justa és
aquella en què la part racional guia i domina les passions i els desitjos irracionals. Per
aconseguir-ho el camí que proposa Plató és el del coneixement: el savi podrà governar la seva
ànima i conduir-se rectament en la vida pública.
En el diàleg “Fedre” Plató compara l’ànima amb un carro dirigit per un auriga, que
representa la part racional, arrossegat per un cavall blanc i dòcil (part irascible) i per un altre
negre i indomable (part apetitiva), que han de ser convenientment guiats per l’auriga.
Mitjançant aquesta tripartició es podrien explicar dos aspectes de la psicologia
humana: d’una banda l’existència de conflictes interns el ser humà, és a dir, la lluita interior
entre la raó, les passions i els desitjos. D’altra banda, aquesta divisió tripartida de l’ànima
serveix a Plató per explicar l’existència de diferents naturaleses o tipus de persona, amb trets
psicològics diferents: en uns domina la part racional, en altres l’apetitiva i en altres la
irascible. Com veurem després, a l’estat ideal, cada classe de persona exercirà en la societat
aquella funció que sigui més conforme a la seva naturalesa.

6. ÈTICA, POLÍTICA I EDUCACIÓ¡Error! Marcador no definido.

6.1. Ètica = Política

D’acord amb la mentalitat grega de l’època la persona és i se sent primer de tot un ciutadà,
part de la polis. A Grècia no és possible separar el bé individual del bé col·lectiu: l’ÈTICA ÉS
INSEPARABLE DE LA POLÍTICA. Només dins d’un estat just podrà l’individu assolir la felicitat i
la virtut personal i a l’inrevés, es a dir, només homes virtuosos seran capaços de construir un estat
just.
Recordem que tota la filosofia de Plató ve marcada per una clara intenció política, fruit de les
seves experiències de joventut (Carta VIIª). Es pot dir que Plató era un idealista que, desenganyat de
les realitats polítiques que visqué ( trenta tirans, la corrupció, la guerra amb Esparta, i ,sobre tot, la
condemna de Sòcrates), somià una societat ideal , una utopia (“allò que no existeix enlloc”,
descripció d’una societat ideal i perfecta, irrealitzable a nivell pràctic, i que sol tenir un caràcter crític
i revolucionari) basada en el coneixement de la veritat i dels vertaders valors morals. Es la teoria
del Filòsof-governant, una aristocràcia de la virtut i del saber, el govern dels millors, d'aquells que
han sortit de la caverna i han contemplat el món immutable de les Idees.

6.2. El diàleg “República”: la doctrina del filòsof-governant i l'Estat ideal

És l’obra que exposa de manera més completa i sistemàtica el pensament de Plató. El títol
original grec és “Politeia” que significa règim polític o govern de la polis.
El tema general d’aquest diàleg és l’ESTAT IDEAL, allò que l’estat hauria de ser perquè els
seus membres poguessin portar una vida feliç, el que reflectís les Idees eternes de bé i de justícia.
 9
Podem dir que el diàleg “República” és també un “tractat de medicina política”, on es
planteja com a remei principal a tots els règims polítics malalts la DOCTRINA DEL FILÒSOF-
GOVERNANT:

en síntesi, aquesta teoria afirma que els mals de la humanitat només s’acabaran quan el govern
estigui en mans de filòsofs. Aquesta proposta política és l’aplicació de l’INTEL·LECTUALISME
MORAL de Sòcrates en el terreny polític: únicament aquells que coneixen l’essència del bé i de la
justícia estan capacitats per a governar rectament la ciutat. Per portar a la pràctica aquesta proposta
són necessàries dues coses:
a. Seleccionar les millors naturaleses, aquells que posseeixin qualitats innates per a la filosofia i el
govern, com ara la capacitat d’aprendre, l’honestedat, una ànima noble,...
b. En segon lloc, cal una EDUCACIÓ adequada per conduir aquests individus a la contemplació de
les Idees eternes. Precisament d’aquests temes tracta el “Llibre VII” de la “República”: comença
per enunciar el tema que tractarà, l’educació o la manca d’ella a través del Mite de la Caverna,
que representa, entre d’altres coses, el camí que ha de recórrer el filòsof i el pas de l’opinió fins
al saber. Seguidament Plató explica amb tot detall en què ha de consistir l’educació del filòsof.

L’ESTAT IDEAL

Plató, en contra dels sofistes, pensa que l'estat és una institució natural, que neix del fet
que els humans es necessiten uns als altres per sobreviure. L’ésser humà no és autosuficient i
necessita de la cooperació per a cobrir les seves necessitats bàsiques . Per aquest motiu és necessari
que tota societat es compongui de TRES CLASSES SOCIALS:
1. La classe dels productors de bens: pagesos, artesans, comerciants obrers, artistes,...A aquesta
classe social hi pertanyen aquelles persones en que predomina la part més baixa de l’ànima, la
part apetitiva. La virtut pròpia dels productors de bens és la temprança o moderació.
2. La classe dels guardians: la seva funció és la defensa de la ciutat. En ells predomina la part
irascible de l’ànima. La virtut dels guardians és la valentia.
3. La classe dels governants: té com a funció el govern de la ciutat. En aquests individus
predomina la part racional de l’ànima i la seva virtut ha de ser la saviesa o prudència

Com podem veure les tres classes socials es corresponen amb les tres parts de l'ànima. A
cada classe se li assigna una funció i una virtut, que serà cultivada a través de l'educació.
La justícia consistirà en la perfecta harmonia entre les classes que formen la polis, de la
mateixa manera que la justícia en l’individu consistia en l’harmonia entre les tres parts de l’anima.
Per aconseguir-ho serà fonamental l'EDUCACIÓ, tasca primordial de l'estat. La justícia de la ciutat
se fonamentarà en la perfecció dels individus, i a l'inrevés.
A l'estat ideal s’haurà de tenir en compte la naturalesa de cada persona: no tot els individus
estan igualment dotats ni han de realitzar les mateixes funcions. En el Mite de les classes Plató
explica que la terra és la mare de tots els homes, però en la composició d'alguns entrà l'or
(governants), en altres l'argent (guardians) i en altres el bronze i el ferro.
La vida dels ciutadans està en funció del bé de la col·lectivitat. Per aquest motiu Plató va
preveure un "comunisme" per les classes superiors: eliminació de la propietat privada i de la família,
per evitar els perills de l'ambició personal.

6.3. Els règims polítics

Al llibre VIII de la “República” Plató duu a terme un estudi dels règims polítics coneguts.
Elabora una teoria de l'evolució de les formes polítiques, que degeneren en el següent ordre:
 10
- Aristocràcia o govern dels millors, la forma més perfecta.
- Timocràcia, on domina l'ànsia d'honors i ambició dels guerrers.
- Oligarquia, el govern dels més rics.
- Democràcia: l'excés de llibertat conduirà a l'anarquia.
- Tirania, la forma més imperfecta, el més odiós dels règims polítics, que neix per
corregir els desordres de la democràcia.

6.4. La reforma: “Les lleis”

La mort va sorprendre el vell Plató quan es trobava redactant l’obra “Les lleis”. En ella repèn
els temes polítics, però la propia experiència i un notable pessimisme vers la condició humana
l’allunyen de la utopia i el fan ser més realista. Ja no apareixen ni la figura del filòsof governant , ni
les tres classes socials. Plató considera ara que el govern ha de ser regit per LLEIS acordades en
societat i fruit de la raó humana. L’educació i el compromís ètic de millorar els ciutadans i procurar
que governin els que coneixen el bé seguiran essent pilars fonamentals de la seva teoria política.

6.5. L'educació

Plató critica la manera que tenen els sofistes d’entendre l’educació. Per ells educar
consisteix en posar saber en una ànima quan no en hi ha, una transmissió de coneixements, en la que
la persona que és educada té un paper receptiu i passiu.
Per Plató, en canvi, la finalitat de l’educació és despertar les capacitats intel·lectuals innates
i guiar l’ànima cap a allò vertader, les Idees eternes, i apartar-la d’allò sensible i material. Aquesta
concepció ve representada en el Mite de la Caverna pel camí que recorre el presoner, l’ascensió,
guiat, ajudat i empès per un personatge que no és directament anomenat, l’educador.
En el llibre VII fa servir la metàfora de l’ull i de la vista per explicar en què consisteix
l’autèntica educació: no és infondre visió en uns ulls que no la tenen sinó redreçar l’òrgan en la
direcció correcta
Plató dona molta importància a l'educació. A aquest tema dedica moltes pàgines de les seves
obres polítiques.
A la República s'organitza l'educació en dos nivells:
a) El nivell primari, comú a tots els ciutadans, compren la gimnàstica i la
música(que inclou l'art i la poesia). Amb la pràctica d'aquestes disciplines es pretén obtenir un
harmònic desenvolupament del cos i de l'ànima.
b) El segon nivell es reserva per aquells que demostrin millors qualitats, tenguin
facilitat per aprendre i estimin la veritat i la justícia, els futurs governants. Estudiaran detalladament
matemàtiques, geometria, estereometria, astronomia i harmonia, disciplines que serviran com a
preparació per la ciència suprema, la dialèctica, que els proporcionarà el coneixement de la veritat
i del Bé. L'explicació detallada de l'educació del filòsof la podem trobar al llibre VII de la
"República".
Altres directrius educatives proposades per Plató són les següents:
- absoluta igualtat entre homes i dones, que seran educats de la mateixa forma i
tendran les mateixes oportunitats.
- criança dels fills a càrrec de l'estat.
- matrimonis preestablerts entre les millors naturaleses.