CAPUTXETA, EL BOSC ÉS PERILLÓS

Ja estàs al llit. Has encés el llum que tens sobre la tauleta de nit.T’has possat el
teu pijama d’estreletes, el que et regalà l’àvia pel teu aniversari. Estàs contenta,
hui, el pare et llegirà un conte. Ho fa cada nit, però a tu sempre t’ha paregut un
esdeveniment sagrat.

Des que vas nàixer... mentides, des d’abans de nàixer, els pares sempre t’han
llegit un conte abans de dormir, inclús quan estaves al ventre de la mare et
llegien els clàssics: L’aneguet lleig, Blancaneu, Pinotxo, La venedora de
llumins, etc. Des d’Andersen fins els germans Grimm, és clar, un dels
avantatges que els teus pares tinguen una llibreia.

Per ser breus, la seua, és una bonica història d’amor. Es van conéixer a la
universitat mentre estudiaven la carrera de filologia hispànica. Es van
enamorar, obriren una llibreria, es van casar i van tindre dues filles: Tu i jo. Qui
haguera pensat que la idea de llegir-li al bony que tenia la mare a la panxa
anara a transformar-se en una tradició implacable per a tu. Ja estàs preparada
per al teu moment preferit del dia, o això creies, acabes de recordar que no
t’has raspallat les dents. El pare no et contarà un conte si no ho has fet. T’alces
d’un bot del llit i et dirigeixes com un raig cap al bany. Et raspalles les dents
amb el teu raspall morat de Piuet (adores els Looney Tunes) i, com sempre, et
deixes el tub del dentífric obert damunt la pica, però, què importen els detalls?
No pots arribar tard a una reunió de tanta importància. Surts disparada del bany
i ,oh no! T’has xocat amb mamà: -Claudia! Treballes per Iberdrola? -Això és el
que ella us pregunta al pare i a tu quan us deixeu el llum encés. Encara que no
tens ni idea de qui és eixa tal Iberdrola dius:”Quin nom tan lleig té eixa senyora”
i, acte seguit, et gires, apagues l’interruptor i li desitges bona nit amb un abraç.
T’aboques a la meua habitació i em desitges bona nit a mi també. Veus que el
llum està apagat i te’n vas pensant que m’he adormit, però, t’equivoques.
Arribes a la teua habitació i botes al llit. Ara sí que estàs preparada: -Pare
vine!!! -Exclames. -Vaig filla!!...Estic acabant de sopar!!–Respon ell amb un to
de queixa. -Val!...Però dóna’t aire. –Jopetis pare, quant has tardat! Quin conte
has dut hui ?-Hui t’he dut ...-fa la mateixa pausa dramàtica de sempre: La
Caputxeta vermella. -Pare... saps que me l’he llegit un milió de vegades. No
t’ha arribat res nou? Ho nega i es gita al teu costat, obri el llibre i comença a
llegir:

Hi havia una vegada, en un bosc molt llunyà, vivia una xicoteta nena a qui tots
cridaven pel nom de Caputxeta vermella. Li deien així perquè sempre portava
una caputxa vermella que la seva àvia li havia teixit. Un dia, la mare de
Caputxeta li va demanar que li portara una cistella amb dolços a la seua
àvia,que estava malalta i vivia a l'altra banda del bosc.

“Caputxeta, el bosc és perillós. El Llop Ferotge habita entre els arbres. No

parles amb ell si te'l trobes i ,si és així, ignora’l i camina més i més ràpid cap a

1
casa de l'àvia. No deixes que t’ enganye, sap molt bé com manipular-te. Tin
molta cura i no òbrigues la cistelleta, que et conec golafra."

Caputxeta va partir cap a les profunditats del bosc i va seguir el camí cap a
casa de l’àvia. Prompte ,va arribar a una bifurcació i es va aturar a descansar.
Va obrir la cistelleta, es va menjar una galeta i va pensar: “No crec que a l'àvia
l’importe”. De cop i volta, la Caputxeta es va adonar que hi havia algú espiant-la
des dels matolls i va donar un bot de l'esglai. El Llop Ferotge va sortir del seu
amagatall i li va dir: “Bon dia Caputxeta, què fas tu pel bosc?” Caputxeta,
desobeint la seua mare, tot i que amb un aire de supèrbia, li va respondre: “Bon
dia Senyor Llop, em dirigisc a casa de la meua àvia, a portar-li aquesta
cistella”.Va dir-li alçant-se de terra. Després de sentir això, el llop li va preguntar
curiós: "¿I què conté la cistellea, Caputxeta?" Ella va respondre: "Ho sent
Senyor Llop, no em puc distreure." Abans que se n’anara quasi corrent pel
camí esquerre de la bifurcació, l'astut llop li va recomanar el camí dret jurant-li
que era molt més curt i Caputxeta, que era una mica mandrosa, li va agrair el
seu consell i va prosseguir el seu camí cap a casa de l'àvia per la senda dreta...
¡Vaja! Se’ns ha fet tard Clàudia, has de descansar, que demà has d’anar al
col·legi.

Tu, amb un somriure d’orella a orella, li respons: -No importa papà, de tota
manera, em sé el conte de memòria, jijijiji... -Si, ho sé,m’ho has dit. I a banda,
me n’he adonat mentre el recitaves en veu baixa com un papagai, jajajajaja.
Però has de recordar sempre la moralina del conte. T’has llegit tots els contes
de la secció infantil de la llibreria dels pares. Quan eres menuda, amb uns
quatre anys, agafaves els llibres de mamà i fingies que els llegies. Era molt
graciós. Papà et besa el front i us desitgeu bona nit. Sí, totes les nits em quede
desperta per escoltar-vos a tu i al pare llegint. Em du records de quan jo llegia
amb ell, quan jo encara podia llegir en veu alta, saps?

Vore com un desconegut assassinà l’avi davant dels meus nassos és un

trauma que tindré per sempre. Quan vaig perdre l’àvi, com saps, també vaig
perdre la veu. Vaig perdre moltes coses... Vaig perdre acceptació, vaig perdre
cantar, vaig perdre el torn de paraula...Vaig perdre la meua felicitat. Al principi,
no comprenies per què havies de quedar-te amb l’àvia mentre els pares em
duien al psicòleg tan seguit. I és normal, tu només tenies cinc anys, però jo
deu, i ara, ja han passat cinc anys més. Perquè ho comprengues, el psicòleg és
el metge que et possa feliç quan estàs trist. Recorde que l’àvia et deia que
aquell home anava a tornar-me la felicitat, però, no ho va aconseguir. Bé,
encara no he recuperat la veu i, he assumit que no la recuperaré; però, el més
important és que he descobert que el psicòleg no era el que tenia la meua
felicitat.

A l’endemà, com tots els matins, l’àvia va vindre a despertar-me: “Laia bonica,
bon dia!! Desperta’t. Has d’anar a l’institut”-la paraula que més deteste:
INSTITUT. Si no fóra per Joan... no sé què faria. És el millor amic del món.
Pobret...es riuen d’ell perquè és “l’amic de la muda”, però és increïble tot el que

2
fa per mi. Ell és l’ única força que tinc per seguir endavant amb l’institut. A més,
és l’únic que em defén de l’Àgatha. Àgata...ella és un dels motius per què tinc
ganes d’eixir de l’institut (A quart de primària se’n va adonar que jo estava
enamorada del seu germà, Carles i, com que ella sempre ha sigut malvada
amb mi, li ho va contar.

Carles sempre ha estat l’ombra d’Àgata i, afortunadament, em vaig adonar a

temps. Òbviament ja no m’agrada Carles. I, a banda dels mestres, que no fan
una ..... per parar-la quan comença a ficar-se amb mi, està la qualitat del
centre. Millor no comente res sobre això...-Laiaa!! Que a més de mudeta estàs
sordeta?

L’àvia i jo sempre riem les seues brometes sobre el meu problema. Així em fa
somriure una mica. Però si somric ho faig per ella, perquè em veja feliç. M’alce
del llit amb desgana, li faig un petó i isc de l’habitació: -Laia, no oblides una
cosa?-diu l’àvia assenyalant la llibreteta que tinc a la tauleta de nit. Jo faig un sí
amb el cap i li escric en la llibreta: Gràcies. I a continuació, la meua rutina: vaig
al bany, em desdejune amb els pares, em prepare la motxilla, Joan toca el
timbre i el faig esperar cinc minuts plantat a la porta mentre t’escric una nota
desitjant-te un bon dia. Em pose la meua jaqueta militar, guarde la llibreta a una
butxaca i quan estic a punt d’eixir per la porta, la mare m’atura i em diu: Laia, el
poble comença a ser perillós. He llegit al diari que dos homes en una furgona
han segrestat una xiqueta en el poble del costat. Vés amb compte. No deixes
mai que t’enganyen amb trucs de segrestadors, tingues molta cura, que si ets
una xica tan guapa, és normal que tots vagen darrere de tu. Jo he assentit
sense prestar-li molta atenció i li he escrit a la llibreta: “No et preocupes”. Li
done un abraç i me’n vaig amb Joan a l’institut.

El trajecte dura vint minuts, i com que jo no puc contar-li coses, ell comença a
parlar-me de la seua vida. Em conta el que farà quan acabe els seus estudis i,
com sabràs, Joan i jo tenim planejat viajar a Dinamarca per estudiar en una
universitat d’allí perquè et paguen per estudiar. Per tant, comença a fer-me
preguntes estúpides sobre el viatge, com: Quin menjar demanaràs a l’avió?
Cacauets? o Quin monument visitarem primer? Em fa riure amb les seues
ocurrències. Arribem a l’institut i, com sempre arribem tard i, com sempre, el
mestre no ens posa retard. Ha sigut una jornada llarga i dura, i quan he eixit de
l’institut, esperava que Àgata estiguera ací per a enganxar-me la jaqueta i
començar a amenaçar-me. Mai s’atreveix a agredir-me físicament perquè sap
que si em toca, Joan té músculs i no dubta a utilitzar-los. I, a més, Carles i ella
es fan xantatge mutu. Si ell s’enfada, li pot dir a la seua mare el que Àgata em
fa, perquè ell ho sap perfectament.

Hui es dimarts, i els dimarts, Joan es queda a ajudar alguns alumnes de primer
amb classes de reforç, per tant, l’espere mitja hora asseguda en un banc que hi
ha a la part de fora del centre per a poder tornar junts a casa. El que significa
que si Joan no està ací per defendre’m, Àgata esperarà que jo isca quan
l’institut estiga buit i m’insultarà, es ficarà amb mi i qualsevol cosa mala que

3
puga fer-me excepte pegar-me, la farà. Però hui, per alguna raó, no hi estava. I
era estrany, perquè sempre m’esperava els dimarts. He segut al banc i m’he
relaxat una mica. M’he posat a escoltar música. Ed Sheeran, sempre em
calma. Però de sobte, he vist una furgoneta negra pasar pel carrer d’enfront.
Estava plena de grafitis mal pintats i l’home que la conduïa era calb i duia una
barba llarguíssima. Anava a una velocitat realment exagerada. M’ha vist. M’ha
mirat amb uns ulls plens d’ànsia i de cop i volta, la furgoneta ha girat la rotonda
d’enfront de l’institut i l’home ha aparcat l’automòbil a l’aparcament del centre, a
uns vint metres de mi. L’home seu al rastell de la vorera i trau un cigarret. Un
altre home, un jove atractiu, d’uns vint i pocs anys, ix per la porta corredera de
la furgoneta. Ve cap a mi. Em diu: Hola guapa, què fas tu per ací? Pel que jo sé
l’institut ja s’ha acabat."Caputxeta, el bosc és molt perillós”

No sé què fer. Com responc?Què faig? És un xic molt guapo. Seu al meu
costat i m’abraça. “No deixes que t’enganye, sap molt bé com manipular-te”. He
recordat la meua llibreta: Espere a un amic. Li escric. Em pregunta: Ets muda?
Jo faig un sí amb el cap. I, de sobte, diu unes paraules que em van canviar la
vida per complet: -Aleshores... què faig jo complicant-me la vida?-diu mentre
m’abraça bruscament i m’agafa del coll –si ets muda no pots cridar, ni bramar,
ni defendre’t. I no saps l’alleujament que em dones. A l’última cria no hi havia
qui la callara. Cridava: Carleeees!! Carleeees!!”. Per sort que ja s’ha quedat
queta. Per sempre.-xiuxiueja amenaçant. Fa una rialleta i jo me n’adone que
açò no és una situació corrent d’un xic flirtejant. Aquest home és un fill de puta.
És un segrestador. Ha assassinat l’Àgata i no sé quines són les seues
intencions amb mi. M’agafa bruscament. S’alça del banc amb mi en braços.
Camege. Intente cridar, però oblide que no puc fer-ho. Plore. Em sent dèbil.
Lluís, ja la tinc, la xiqueta és muda.-Diu avisant el seu company i burlant-se del
meu problema. Val que l’àvia ho faça, però, de cop i volta, Solta-la imbècil!!.
Joan, el millor amic de món, el més valent, el que més em vol. El psicòpata es
gira, riu i li respon: O què? Joan li pega tal cop de puny que caic a terra d’entre
els braços del jove. El tal Lluís trau una pistola i dispara el meu Joan. Era el
nostre adéu? Me s’endurien? Moriria? O el que és pitjor Joan moriria?

No podia suportar més la pressió quan un grup de policies isqué a escena.

Corregueren cap als segrestadors amb la intenció d’atrapar-los, però els
maleïts fugiren amb la seua furgoneta, probablement furtada.

Estic a l’hospital. Em trobe en un llit, al costat d’un altre. En aquest altre llit
reposa Joan. Li han disparat per defendre’m. Ha donat la seua vida per mi.
Segueix en vida, però no desperta. No té massa probabilitats de sobreviure i si
no deperta prompte, hauré de donar-lo per perdut. Jo, en canvi, no he patit cap
mal, cap fractura, cap ferida. Solament un parell de moradures. M’alce del llit
per observar Joan. Està pàlid. Ha perdut molta sang. Està guapo inclús en una
situació així. Els seus cabells obcurs estan despentinats .Li pase la mà pel cap
per arreglar-li eixes grenyes. Comence a plorar, no puc retindre la meua ràbia:
Joan, per què te’n vas? No m’abandones, jo et vull. Et necessite.-La meua veu
torna a nàixer després de molt de temps, però, ni tan sols me n’adone. La
4
meua por perquè Joan se’n vaja és l’únic en el que pense. De sobte, Joan obri
els ulls verds amb debilitat i diu amb un fil de veu:-Laia, has parlat! -diu amb
emoció. -Joan! Com et trobes? Espera...he parlat!! -Dic entre llàgrimes i un
somriure. -I estàs viu! L’abrace i ell em diu: -Si he de viure perquè sigues feliç,
no me’n vaig a cap banda. Tots dos riem. Laia, he de conefessar-te una cosa
que he volgut dir-te durant molt de temps, i és que...-li tanque la boca amb un
bes.

He trobat la meua felicitat, el que no sabia és que no l’havia perdut.