SAGRAMENTS

Definició de sagrament i justificació de la definició

Per a comprendre la realitat d’un sagrament cal endinsar-se en l’acció misteriosa de

Déu. Per a explicar-ho partiré de 3 realitats, algunes de fe.

La primera és que l’home es troba en el món, un món material, al qual només pot
accedir mitjançant els sentits. El segon punt de partença és la realitat de fe del misteri
pasqual: amb tot allò que el prepara i allò que és instrument de Déu per a fer-se present
en aquest món i que permet realitzar l’obra de la redempció, molt resumidament: poble
d’Israel, encarnació, mort i resurrecció. És en aquest punt on Déu es dona i ens regala el
seu amor, ens fa fills seus, ens crida a l’eternitat, a la plenitud de l’ésser humà en Crist, on
manifesta la seva voluntat de deïficar-nos i la possibilita. El tercer punt, seria l’ascensió i
l’enviament de l’Esperit, el Fill Ressuscitat marxa a la dreta del Pare i ens envia l’Esperit.
D’aquesta manera, ens trobem en un món on Déu ha intervingut, on l’home coneix pels
sentits i on Déu vol seguir donant-se per l’Esperit Sant.

L’obra de la redempció ens arriba avui per l’Església, la qual és l’autora visible del do
de l’amor de Déu (l’autor invisible és Déu). Allò que era visible en Crist ara és visible en
l’Església. L’Església en aquest sentit és el gran sagrament ja que conté i comunica, per
voluntat divina i no humana, el misteri pasqual i la gràcia invisible a tots els homes que
lliurement s’acostin. L’Església ho fa a través dels sagraments que administra, els quals
són el mitjà que Déu ha volgut per a que l’home, després de la seva ascensió i enviament
de l’Esperit, participi plenament de l’esdeveniment salvífic de Crist, que és el seu misteri
pasqual. Els sagraments doncs són instruments amb què l’Esperit Sant difon la gràcia de
Crist a l’Església que és el seu Cos. Hi ha set sagraments que formen un organisme en el
qual cadascun ocupa un lloc vital però l’Eucaristia és el central, la resta s’ordenen a ella
com a fi.

Una característica fonamental dels sagraments és que són signes visibles de la realitat
invisible (el do de l’amor de Déu) -que el signe sigui visible ens és molt útil ja que partim
del nostre coneixement que és sensible-. Aquests dons que rebem -mitjançant els
sagraments- es visualitzen amb gestos i paraules que esdevenen ritus i pregàries, els quals
remeten a paraules i gestos de Jesús.
SAGRAMENTS

Per això, els sagraments -en certa manera- en tant que són signes són imitació, ja que
remeten a la realitat a la qual imiten. D’aquesta manera, queda lligat el ritu i
l’esdeveniment de salvació (sense oblidar que la realitat ontològica de l’esdeveniment
sempre és superior al ritu). Per a fer-ho, el ritu sempre remet a la Sagrada Escriptura
identificant-se amb l’esdeveniment de salvació i després es retorna al ritu aplicant el que
s’ha trobat en l’Escriptura.

Hi ha altres dos aspectes fonamentals en els sagraments: la confessió de fe - memorial

de l’obra de l’amor de Déu en la història- i la promesa –penyora del Regne de Déu
inaugurat i esperat-. Els sagraments ens fan tastar les promeses que Déu Pare ens ha
regalat en la mort i resurrecció del seu Fill amb el do de l’Esperit Sant.

Concloent, mitjançant els sagraments en l’Església prenem part avui de la realitat

narrada en les Escriptures i en el misteri pasqual i ens arriba la salvació. La Constitució
Sacrosantum Concilium fa molt bona explicació:

Els sagraments s’encaminen a la santificació dels homes, a l’edificació del Cos de Crist, a
donar culte a Déu; com a signe, tenen també la funció d’instruir. No solament suposen la fe, sinó
que també l’alimenten, l’enrobusteixen i la manifesten amb paraules i elements rituals; per això,
s’anomenen sagraments de la fe. Confereixen certament la gràcia, però la seva celebració també
prepara (disponit) molt bé els fidels a rebre la mateixa gràcia amb fruit, a honorar Déu degudament
i a practicar la caritat (SC 59).

He trobat adient definir així els sagraments ja que crec que és molt important primer
de tot situar-nos en la història de la Salvació per a entendre’ls, ja que sense les etapes
anteriors no tenen sentit. Un cop definit en quin moment som i com els homes accedim a
la realitat he entrat en la definició dels sagraments en tots els punts de vista que he vist
després de les classes, la lectura atenta dels apunts i del catecisme. He trobat adient que
sortissin tots els aspectes des dels més humans (els signes) fins els més transcendentals
per tal de copsar màximament el seu misteri dins de les nostres possibilitats sabent però
que és inefable.