Volum 27. ARBRES TESTIMONIALS

Associació Cultural Colla “El Pixaví”
Castelló
Festes de la Magdalena 2015

2
ARBRES
TESTIMONIALS
Biblioteca básica del “Pixaví”. Magdalena 2015

Número 27
3
Números publicats:
1. 1990 Receptari de cuina
2. 1991 Cançons pixavinenques de marxa
3. 1992 Roba tradicional de dona
4. 1993 Jocs populars
5. 1994 Farmaciola fàcil
6. 1995 Roba tradicional d’home
7. 1996 Balls i danses de Castelló
8. 1996 Una casa al carrer Cassola
9. 1997 Fauna marjalenca
10. 1998 Casos i coses de Castelló
11 1999 Instruments populars
12 2000 Cura sana
13. 2001 A vista de Pixaví
14. 2002 Parlem de la pela
15. 2003 Xuclar-se els dits
16. 2004 El test de Rotllocanyeswsky
17. 2005 Pim, pam, pum; coets
18. 2006 Anem, anem!
19. 2007 Biblioteca bàsica: recull + C.D.
20. 2008 Una vegada hi havia...
21. 2009 Arrop i talladeteeees!
22. 2010 Cabàs i llegona
23 2011 Terres de secà
24 2012 Venim de la mar
25 2013 Do, Re, Mi; Fa sol ací
26 2014 Festa—Gem
27 2015 Arbres testimonials
4
Índex de temes i matèries:
Passeu i llegiu 9
Diàleg marjalenc 10
Els arbres als carres i els carrers dels arbres 11
PRIMERA PART: LA MORERA 16
Caràcters generals de la Morera 17
El conreu de la SEDA 20
Les moreres a La Plana al llarg dels segles 27
La cuina de la Morera 32
Dites i Refranys de la Morera 33
SEGONA PART: EL LLEDONER 34
Caràcters generals del Lledoner 35
Com fer un gaiato de lledoner 38
Els Lledons en la poesia 40
La petita imatge 41
Dos Testimonis d’excepció 48
I vaig plantar un Lledoner 50
Els Lledons com a joguina 55
TERCERA PART: LA PALMERA 56
Caràcters generals de la Palmera 57
Dites, refranys i costums 63
Poesia sobre les Palmeres 64
Contalles vora el foc: El ceguet de la palmera 65
Missi, el gat caça-morruts 66
Cuina dels Dàtils 68
(continua al darrere)
5
QUARTA PART: EL CODONYER 70
Caràcters generals del Codonyer 71
Dites i Refranys de codonys 74
El codonyer com a empelt d’altres fruiters 75
Nadala dels Codonys 78
El cine Victòria o el “CODONY” 79
Cuina dels Codonys 82
CINQUENA PART: LES FIGUERES 88
Caràcters generals de les Figueres 89
No totes les figues són iguals 94
La comercialització de les figues seques 96
Dites i Refranys de figues 99
Les Figueres que he conegut 100
Copletes de Figues 105
CONTALLES VORA EL FOC: Les figues del rector 106
Coses de Sant Pere 107
Injustícies 108
Refranys de Figues 110
Cuina de Figues 111
Poesia sobre Figues i Figueres 117
SISENA PART: ALTRES ARBRES 118
L’arbre Savi 119
Els cinc arbres de Matilde 122
Poesia sobre altres arbres 124
Una petita troballa 126
L’ús medicinal de la Garrofa 127
In Memoriam 128
6
Crèdits:
AUTORS DELS TEXTS i ENTREVIS- Consten a cada article
TATS
CRÈDITS FOTOGRÀFICS Museu d’Etnologia, Museu de BB. AA.
Col·leccions de Vicent Serra, Ribés Pla,
Joan Andrés, Paquita Roca, J.A. Pradells.
Diccionari ALCOVER i MOLL.
Història Natural dels PP.CC.
Indumentaria T. Valenciana. Francesc X.
Rausell.
WIKIPÈDIA
CRÈDITS DIBUIXOS Araceli Martín, Ximo Montañes, Amat Be-
lles. Mar Garcia, Balma Garcia, Aitana Que-
ral, Estel Bouillard, Oriol Bouillard, Clara
Contreras
ESCANEIG I RETOCS DE FOTOS Paquita Roca, Vicent Queral, J.A. Pradells i
Joan Andrés
EDICIÓ I MAQUETACIÓ Joan Andrés
DISSENY DE PORTADA Lluis Olucha
IMPRESSIÓ Ximo Beltrán
COORDINACIÓ Paquita Roca
7
8
Passeu i llegiu
Joan Andrés Sorribes
Com cada any, ací estem. Una vegada més hem aconseguit
aplegar a hora per presentar-vos el LLIBRET d’enguany, aquest ja
fa el número 27.; un recull d’experiències i sabers fruit del treball
en grup dels PIXAVINS i PIXAVINES que s’han volgut implicar
en el tema d’enguany.
Volem presentar-vos un seguit de col·laboracions, pensades
sota l’ombra acollidora d’uns arbres de la nostra terra que hem do-
nat en anomenar testimonials: LA MORERA, EL LLEDONER, EL
CODONYER, LA PALMERA i LA FIGUERA.
El concepte d’arbre ens porta directes al sentiment ecologista
que tant valorem els PIXAVÍNS. El concepte de testimonials re-
marca el caràcter excepcional d’uns arbres que, per més que són
habituals a casa nostra, no deixen de ser el testimoni mut de temps
passats quan ells regnaven ufanosos per hortes i marjals. Seua era
la missió de marcar voreres, fixar sequiols, alimentar cucs de seda,
ombrejar alqueries o senyalar amb la seua magnificència qualsevol
lloc del terme. A molts els veiem ara domesticats com a arbres ur-
bans, presoners en mínimes placetes o escortant, soldats de la bri-
gada oxigenadora urbana, carrers i places. Què hi farem? A temps
nous; noves funcions! Pot ser que aquest llibret els valga d’hom-
enatge i de record del profit que des de temps antics ens han donat.
Així mateix hem de recordar, i ja va sent excessivament ha-
bitual, als dos Miquels que ens han deixat: Miquel Marmaneu i
Mitxel Porcar, Pixavíns de primera generació que ens llegiran en-
guany des l’altre costat de la vida. Allà, a l’altra ribera d’aquest riu
fosc, no dubtem que es trobaran amb agradosa companyia.
Amb totes aquestes enrònies voltant-nos pel cap, us convi-
dem a passar: PASSEU I LLEGIU!
9
COLLA “EL PIXAVÍ” MAGDALENA 2015
Diàleg marjalenc
Paquita Roca Ivars
A la vora d’una sèquia rebentant d’orgull la pell,

d’una marjal que jo sé, tot carregat de taronges
sempre seriós i arrogant s’engrandeix un taronger.
monologa un cirerer: Jo sí que soc ric de veres!
Què galania la meua! Jo faig més que fruit diners!
què bonic i falaguer! I me mima i me contempla
què atraient i que templat el llaurador feiner
em va fer el Pare Déu! de mans brunes i veu dolça
Quan no hi ha fruit a les taules i el cor més gran que un castell.
jo madure els fruits primers. I va parlar, la veu d’aigua,
I fins en dites em diuen, posant-li fi al desgavell
dites antigues de vells. la sèquia de llengua llarga
A la mateixa marjal la del cantar jogasser.
i creixent prop del caixer Sou bonics, sou orgullosos,
una llimera s’anima sou brillants i falaguers.
tremolant-li el fruit d’un Jo soc... sols aigua, sols aigua...
bleix. Jo soc... tan sols una serp
Soc verd d’esperança i joia! que creua la terra mare
Soc llum feta a pilotets! engabiada en un caixer.
Soc agrenca i tots em volen! Jo soc...sols aigua, sols aigua...
Que gustosa em va fer Déu! Jo soc tan sols bressol fresc.
El meu suc fa fer saliva Jo sols sé el cantar de sempre
al xiquet més fetiller. que fa el renoc dormilec.
Que llustrós el meu brostatge Jo soc... sols aigua, sols aigua...
que endiumenjat i lluent! Més sense mi no sou res!
I més amunt, dintre l’horta
10
Els arbres als carrers

i els carrers dels arbres
José Juan Sidro Tirado
Dels 5 arbres que conformen l'espina dorsal del nostre llibret,

com veieu, poden dir-se moltes i molt variades coses. També els
carrers, vies de comunicació i llocs de trobada, són clar reflex d'a-
quests “altres sers vius” que conformen el teixit urbà per on discor-
re la vida del nostre poble.
Són arbres que han donat nom, com a identificadors naturals,
a diferents espais de Castelló. Així si m'acompanyeu coneixerem
una mica més de les avingudes de “Les palmeretes” o “del Lledó”,
dels carrers “Moreres” o “Higuera”, del “Raval del Codony” i del
carrer “Membrillero”. I, de camí, coneixerem un poc més la nostra
història local.
“Les Palmeretes” rep oficialment el nom d'Avinguda de Ca-
putxins en record de l'antic convent de caputxins fundat el 1608 i
incendiat el juliol de 1837, situat a tocar de la sèquia major en els
inicis de l'actual avinguda. I per què
de les Palmeretes? Doncs perquè
allà pel 1925, desaparegut el con-
vent, la sèquia major va ser coberta
parcialment i es va crear un nou
carrer; una avinguda, al llarg de la
qual el 1933 van plantar-se 40 pal-
meres constituint tot un esdeveni-
ment per a la ciutat. Tan important
va ser que, des d'aquell moment,
l'avinguda caputxins va ser, i conti-
11
nua sent, coneguda més pel nom popular de “Les Palmeretes” que
per l'oficial.
Així, i en 1994-1999 anys en què l'avinguda va haver-se de
perllongar pel nord fruit del creixement de la ciutat, els arbres ele-
gits per plantar-se al bell mig del nou passeig van ser, naturalment,
palmeres. I més encara, amb això del “morrut roig” aquest coleòp-
ter que s'ha fotut totes les palmeres del terme, incloent les de “Les
Palmeretes” en els darrers anys, l'ajuntament s'ha vist obligat a re-
plantar totes les palmeres antigues i com s'ha fet? amb quin tipus
d'arbres?. Allí està per veure-ho, palmeres, naturalment, sí, d'una
altra espècie, però palmeres al cap i a la fi, i és que ja se sap, el
nom popular tira molt...
“Avinguda del Lledó”: Resulta curiós que l'avinguda del Lle-
dó, entre la plaça de Maria Agustina i la pròpia basílica, tinga com
a arbres d’ ombra palmeres en el seu primer tram, entre el Toll i el
Tombatossals i “plataners” al llarg del passeig, i és que aquesta
avinguda oberta el 1904, tot i que en algunes èpoques ha estat co-
neguda com a “Passeig de la Mare de Déu” o fins i tot “Avinguda
de l'aeroport”, en realitat fa referència i record al moment de la
Santa Troballa, el 1366 quan a Perot de Granyena llaurant en el seu
camp, se li pararen els bous als peus d'un lledoner i trobà una imat-
ge de Madonna Santa Maria. Moment en què tot començà...
Conta la llegenda que en aquell indret i a l'ombra del primitiu
lledoner es va edificar la primera ermita i que des del 1766 l'ermi-
tori té la traça actual
i que va ser al 1900
quan va determinar-
se construir el pas-
seig que uniria defi-
nitivament l'ermitori
amb el poble, dei-
12
xant-se els lledoners pels voltants de l'ermitori, com ho havia estat

des del moment de la troballa, omplint-se el passeig de acàcies o
plataners... coses de la història.
“Carrer Moreres”: És el nom popular amb que és coneix el
que des de l'any 1897 s’anomena oficialment carrer de Sanahuja,
entre la plaça de Maria Agustina i el carrer de Sant Roc, recordant
la figura d'en Ramón Sanahuja, sacerdot i arxiprest, conegut popu-
larment com “el sant”, gran defensor del poble en els terribles dies
del juliol de 1837 quan el carlista Ramón Cabrera amenaçava d’in-
cendiar la ciutat demanant la seua rendició.
I per què Moreres? En record d'aquests arbres la fulla dels
quals, en el seu dia, va servir d'aliment als cucs de seda, indústria
complementària del llaurador de la Plana a l'època medieval. More-
rars, el més important dels quals, el llibre de la peita el situa el
1663 en aquest indret del poble.
És veritat que en època de la guerra civil també el carrer va
ser anomenat oficialment
de “Komsomol” que era
el nom del primer mer-
cant soviètic que va por-
tar subministraments,
queviures i roba, per aju-
dar al Govern Republicà
en l'inici de la guerra, tris-
tament enfonsat pel cui-
rassat “Canarias” el 1936. Acabada la guerra, amb el triomf del
bàndol nacional, retorna el seu nom original, mentre el poble pla,
sobretot la gent llauradora del Raval, passant de política i vence-
dors i vençuts, segueix fent seu i usant el nom popular de
“moreres”, tant que, amb la remodelació dels darrers anys, els ar-
bres que van plantar-se a tocar de les seues voreres, no van ser al-
13
tres més que moreres naturalment.

“Calle Higuera”: Així en castellà, no carrer de la figuera, no.
Els grups perifèrics, ravals dels afores del poble, des dels seus orí-
gens quan no es demanava permís per edificar una casa, sinó que es
comprava un solar i s'edificava, fins als darrers anys del segle pas-
sat, i a causa de les grans migracions interiors, fonamentalment de
persones procedents d'Albacete, Extremadura, Andalusia, La Man-
cha o l'interior de la província de Castelló, van sofrir ràpidament un
gran augment demogràfic, fet que va desembocar en la necessitat
urgent d'urbanitzar les diferents zones.
Com en altres grups, també en el grup Santiago, entre l'avin-
guda de Villareal i la quadra de La Salera apareix un nou carrer
que, el 1993 pren el nom de “Calle Higuera”, en record i memòria
de que potser allí va haver-n'hi alguna d'aquestes plantes arbòries
de gran excel·lència, rames fràgils i medul·loses, fulles cordifor-
mes i dolços fruits, les figues, molt tradicional al nostre terme pel
clima mediterrani i auxili fruiter i ombrívol de moltes alqueries de
la Plana.
Com a curiositat us diré que al plànol de la ciutat de 1588 que
podem trobar al llibre “Antigüedades de Castellón” de Traver, tro-
bem un carrer, entre el carrer Colon i Poeta Guimerà, en l'actualitat
un tros del carrer del Papa Luna o de la Dula, anomenat “de la Fi-
guera”, nom toponímic, possiblement d'un propietari d'alguna casa
o per existir una figuera en algun dels patis interiors.
“El raval del Codony”: Hem dit abans al parlar de les palme-
retes que els caputxins tenen convent a Castelló des del 1608.
Doncs be, al voltant d'aquell convent, a la zona septentrional del
poble, es configurà al llarg del segle XVIII el raval llaurador per
excel·lència de la ciutat. Anys després de la canonització de Felix
de Cantalici un dels carrers més grans del raval, el carrer llarguer,
rep el nom del Sant, denominació que prompte s'estendrà a tot el
14
raval, conegut tam-

bé com a “Raval
del Codony”.
Codony per
què? Cal furgar en
la història i recor-
dar que a comença-
ment del segle XX,
a més a més de la
Vila, hi havia al
nostre benvolgut Castelló dos ravals principals, el meridional, de la
Trinitat i el septentrional de Sant Fèlix. Políticament el de la Trini-
tat era de majoria republicana, el de Sant Felix vedat al republica-
nisme, més catòlics ells; de manera que els veïns de Sant Fèlix, ma-
joritàriament llauradors i bracers, aplicaven als de la Trinitat el
malnom de veïns del “Raval del Punyal” com a imatge de la traï-
ció, del no fiar-se, mentre que aquells, llauradors més mesclats amb
oficialets, en parlar dels de Sant Fèlix deien veïns del “Raval del
Codony” per allò de les qualitats més reconegudes del codony, l'as-
tringència i l'aspror, aplicat en aquest cas al caràcter, al tracte amb
constricció i sequedat d'aquells veïns de l'altre extrem del poble.
Com a curiositat dir-vos que al Grau, concretament a la parti-
da Patos, entre l'avinguda dels Germans Bou i el carrer de les Acà-
cies, també des del 1999 hi ha un carrer que rep el nom de
“Membrillero”, tal vegada perquè ací, a la marjaleria, a l'horta del
Grau, al costat de les sèquies, era on més arbres d'aquest fruit podí-
em trobar fins no fa massa anys...
Veieu el que us deia al començament? Conèixer la raó i la his-
tòria que hi ha al darrera de cada arbre relacionat amb els carrers o
els carrers relacionat amb els arbres és, sens dubte, també una ma-
nera d'arribar a conèixer un poc millor la nostra història local.
15
Primera part:
LA MORERA
16
Caràcters generals de la Morera

CLASSIFICACIÓ CIENTÍFICA:
És un arbre de bon port que correspon científicament l’ordre
dels “Rosals”( inclou les plantes amb flor), dins d’ells pertany a la
família de les “Moraceae” ( si fa o no fa, amb aspecte de morera) i
a gènere de les “Morus” (és a dir morera)
En concret ací parlaríem de dos especies de moreres: “Morus
alba” que és la més abundant per ser la que plantàvem per alimen-
tar els cucs de seda (anomenada per això mateix MORERA DE
CUCS o MORERA BLANCA) i “Morus nigra” (coneguda com a
MORERA DE MORES o MORERA NEGRA).
Abans de seguir cal aclarir que estem parlant d’arbres i no
dels arbusts immortals, enfiladissos i punxants que coneixem com a
esbarzers, albarcers o romigueres (científicament: Rubus Ulmifo-
lius”). Per més que alguns els anomenen moreres tenen molt poc a
veure amb els arbres dels que parlem; sols el tipus de fruit té una
ressemblança amb els de la MORERA i és per això que els anome-
nem mores i a la planta, per extensió morera (ara que ja ho sabeu,
no ho feu més).
DESCRIPCIÓ:
Per més que tots ja n’haveu vist les MORERES són arbres de
bon port, que si els dones temps poden alçar-se fins als 20 m.
(especialment la “Nigra”) amb una alçada normal de entre 10 i 15
metres (prou menys la “Alba”). Tenen una existència mitjana d'an-
tre 120 o 150 anys. Açò depèn en molt de la terra, del clima i sobre
tot de les podes; per més que és arbre de bona encarnadura, si la
poda és intensa la vida se li acurta. Per més que es arbre poc exi-
17
gent amb el sòl, si

pot triar s’estima
més la terra solta i
ben drenada, a po-
der ser poc àcida.
Aguanta prou bé
temperatures extre-
mes de fred i calor
sempre que no li
falte l’aigua, però
quan són arbres jo-
ves o plantons els
pot afectar un gela-
da intensa.
És un arbre
CADUCIFOLI
(que perd la fulla a
l’hivern) amb la
corfa molt aspra,
amb fulles grans de
color verd intens i
aspecte tendral: pu-
bescents (Sí; amb pelets curts i suaus com el pubis mateix, ja ho
diu la paraula), cordiformes (en forma de cor) i dentades. Les flors
formen inflorescències unisexuals en espigues; no tenen pètals. Els
fruits , abundants i comestibles, s’anomenen MORES i s’agrupen
formant raïms de petites drupes (cadascuna de les boletes de la mo-
ra). Com ja sabeu son molt millors les mores de la Nigra que no les
de la Alba; ara bé, tant una com l’altra taquen tot el que toquen.
Potser és per això que les que planten ara són varietats estèrils que
no fan fruït.
18
PROCEDÈNCIA:
Les moreres són arbres de la zona subtropical i temperada;
originaris, pel que sembla, de l’Àsia Central que s’han incorporat a
la zona mediterrània coincidint amb l’expansió de la SEDA a partir
de l’Edat Mitjana. Sembla ser, però, que ja es coneixia la MORE-
RA DE MORES al nord d’Àfrica en temps més antics com a arbre
fruital i d’ombra. A casa nostra els morerars formaren part del pai-
satge del nostre terme a partir del segle XV i especialment als XVII
i XVIII que fou l’edat daurada de la seda valenciana.
USOS TRADICIONALS:
De sempre, s’han valorat els seus fruïts i la seua fulla. Els fru-
ïts són excel·lents per consumir-los en cru i en diferents melmela-
des o confitures i la fulla, ombra frescal a banda, ha estat la base de
la indústria de la seda per servir d’aliment exclusiu del CUC DE
SEDA (Bombyx mori).
Això a banda, les mores i les fulles passen per ser diürètiques
(bones per pixar) i lleument laxants. També hi ha qui li reconeix
propietats de protector capil·lar. Antigament s’usava la corfa de
l’arbre bullida com a analgèsic i antiinflamatori. Així mateix s’ext-
rauen fibres, de la corfa, per fer teixir corda molt resistent. Final-
ment la seua fusta aguanta molt bé els canvis d’humitat i, per això
mateix era usada per a mànecs de ferramenta i peces del carro.
19
El conreu de la seda
Paquita Roca Ivars
Al tercer mil·lenni abans de Crist els xinesos es van adonar

que una eruga (bombix mori) que s’alimentava de les fulles de la
morera (Morus Alba o morera de cucs) fabricava per fer la meta-
morfosi un capell format per un fil llustrós i resistent, que podia
desenrotllar-se de forma continua obtenint entre 300 i 600 m. de fil
de seda de cadascun. El resultat de filar i teixir aquest fil era un tei-
xit ric que ràpidament va adquirir gran prestigi i es va escampar per
molts països. Des del Nord d’Africa, amb la invasió musulmana, va
arribar a Espanya. (Granada, Almeria, Murcia, Catalunya i Valèn-
cia).Va ser des d’aquesta ciutat on el conreu de la seda va irradiar a
gran part del País Valencià.
A les nostres comarques molts pobles van ser productors de
seda, ja fora per consum propi o per ser comercialitzada. Les more-
res s’adaptaven bé al clima i la seda que produïen els cucs era
abundant i una de les millors d’Espanya. Ja fora en camps de more-
res o plantada vorejant les parcel·les, moltes famílies veien en els
guanys que la seda els produïa un complement important, i més per
20
ser uns treballs que podien

dur a terme dones i xi-
quets: pujar a les moreres,
pelar fulla, cuidar dels
cucs, escaldar els capells.
LA CRIA DELS
CUCS
La primera feina que
calia emprendre en acabar
la temporada, allà pel mes
de Maig, era triar els millors capells per permetre que les papallo-
nes eixiren, s’aparellaren i pongueren ous com llavor per a l’any
següent. Aquests ouets eren guardats entre draps o cartons i quan es
preveia l’entrada de la primavera i la morera de cucs començava a
traure les primeres fulles, s’avivaven donant-los calor en un lloc
càlid o entre els matalassos dels llits.
En eixir les petites cuques eren alimentades per trossets de fu-
lles tendretes i després col·locades a les andanes d’obra o als ca-
nyissos on dones i xiquets els donaven de menjar dues vegades al
dia les fulles de morera que havien “pelat” de les branques prèvia-
ment.
Una feina molt important i difícil, segons hem comprovat els
que de xicotets hem criat cucs de seda com a joc, era netejar les
deixalles de cada dia. Era difícil perquè els si els tocaves es morien
(o això deien les mares), així que l’única solució era posar-los
branquetes amb morera fresca per a que pujaren a menjar-se-la i
mentrestant poder llevar les restes.
Al llarg del cicle, que durava en total 45 dies, els cucs passa-
ven per diferents fases. Les més evidents eren les 4 dormides que
duraven 24 hores cadascuna i es produïen cada 8 dies. En les dor-
mides els cucs canviaven la pell que se’ls havia quedat menuda i
21
restaven molt quiets. Després de la quarta dormida venia un temps

en que menjaven molt per agafar forces per fer el capell. Es feien
molt grossos i quasi transparents. Al llarg d’aquesta primera etapa
de la cria, quan encara eren erugues, molts perills amenaçaven la
collita de seda: falta o excés de calor o d’humitat, virus etc. Calia
doncs vigilar contínuament.
Quan es veia que anaven a filar s’incorporaven botges o bran-
quetes pelades per a facilitar-los un lloc on fer el capell, que podia
ser de color blanc o groc. Dins el capell tenia lloc la metamorfosi
que durava 18 o 20 dies.
OBTENCIÓ DEL FIL DE SEDA
Abans que eixiren les papallones els capells que anaven a ser
dedicats a la fabricació de la seda es separaven de les botges i s’es-
caldaven en les peroles d’ofegar cucs plenes d’aigua bullint per
matar la papallona. Alguns productors venien els capells (així s'a-
nomenaven els capolls de seda) abans de filar-los als compradors
de seda.
En el moment de començar a traure la seda s’agafaven tants
capells com fils de seda anaven a unir-se per formar un fil més o
Capolls blancs, palometes, cucs de seda, botja.

Llibre Indumentaria T. Valenciana. Francesc X. Rausell.
22
menys gros. La gent experi-

mentada sabia trobar-los el
cap als fils, passar-los pel torn
i després per la debanadora on
es torcia. A tot el País Valen-
cià eren molt famosos per la
seua gran habilitat els filadors
de la província de Castelló. Es
desplaçaven als pobles on
eren requerits, se’ls donava
allotjament mentre durava la
feina (mesos de Juny i Juliol) i
eren tractats “a cuerpo de rey”
Les madeixes obtingudes es
trenaven per millor emmagat-
zemar-les i transportar-les.
CLASSES DE FIL DE
SEDA
La més valuosa era la seda primera o escuma primera, extreta
dels millors capells essent la més fina, llustrosa i de major qualitat.
Aquesta es venia als centres manufacturers per convertir-la en tei-
xits de luxe com els velluts, brocats o espolinats i altres de qualitat
mitjana com el ras, el domàs o el tafetà.
La seda que podíem dir “de segona” era l’alducar que s’ex-
treia dels capells dobles filats per dos cucs. Era més basta i gruixu-
da però també més forta i dura.
El filadís era la seda “de tercera” i s’obtenia dels capells fora-
dats per la papallona abans de ser escaldada, per la qual cosa la fi-
bra no tenia continuïtat. Era la més emprada per a ús domèstic i
amb ella es fabricaven la majoria de peces d’indumentària de mu-
dar: Guardapeus, davantals mantons, calçons, jupetins etc.
23
La seda de retriat o de rebuig era la que formava els capells

no acabats per haver mort el cuc. És teixia barrejada amb cotó o lli.
Les millors deixalles dels telers d’alducar i filadís eren empra-
des per teixir cintes, llistes, vetes i galons en uns telers molt xico-
tets i delicats emprats per dones i xiquetes als telers casolans i per
teixidors especialitzats els de més qualitat( galoners, cordoners i
cinters).
La borra exterior dels capells (borró o filassa) es teixia sola o
barrejada amb cotó i altres matèries obtenint una tela gruixuda ano-
menada estopa o seda de borró.
COMERCIALITZACIÓ DE LA SEDA EN BRUT O SEDA
EN MADEIXA
En el moment de vendre la seda comerciants ambulants visita-
ven els pobles productors per tal d’obtenir el producte.
TEIXITS CASOLANS O COMARCALS
En senzills telers com els utilitzats per a teixir llenç casolà es
podia teixir a casa tela de seda. Una vegada teixida, o de vegades
abans de teixir-la calia tintar-la. Els tintorers professionals s’enca-
rregaven del tint sobre peces de tela o peces ja confeccionades, a
excepció del negre quan era per a un dol que es tintava a casa. A
més dels telers domèstics també hi havia els telers comarcals on els
productors podien dur la seua seda en madeixa per fer teles de més
qualitat.
Els mercaders ambulants o llencers oferien els teixits exce-
dents de les cases o els procedents de les industries manufactureres
de València o Requena que havien estat rebutjats pel Col·legi d’Art
Major de la Seda que era qui controlava la qualitat del teixit i qui
retirava aquells que no complien estrictament amb les normes de
qualitat. També es podien obtenir teixits de seda als mercats setma-
nals, a les botiguetes que es muntaven amb motiu de les festes dels
pobles, a les fires i a casa dels sastres ordinaris de cada localitat.
24
Els teixits de gran luxe (velluts de seda llisa o llavorada, espo-

linats, domàs, ras, tafetans, brocats), elaborats als xicotets obradors
familiars controlats estrictament pel Col·legi d’Art Major de la se-
da de València i repartits per molts pobles eren comercialitzats per
comerciants d’alt poder econòmic que visitaven periòdicament els
domicilis dels possibles compradors de classe social afavorida i els
oferien ens seus productes. També els exposaven als millors apara-
dors de les botigues locals.
LA SEDERIA VALENCIANA
No podem parlar de la seda sense anomenar els grans centres
manufacturers de València. Els teixits que d’ells sortien procedien
dels obradors que estaven repartits per diferents localitats i especi-
alment al barri de Velluters de la ciutat de València. Tenien un gran
prestigi i eren comparables als d’altres centres seders europeus,
com Lió. Fabricaven amb dissenys propis o copiats d’aquella ciutat
francesa.
Al llarg del s. XVIII diferents problemes van aparèixer en
aquesta pròspera activitat que havia donat feina i guanys econò-
Peroles d’ofegar cucs. Triant els capells per a filar a la fàbrica de la Battifora de Patraix.
Llibre Indumentaria T. Valenciana. Francesc X. Rausell
25
mics a milers de valencians. Els dissenys i processos de fabricació

van seguir essent massa tradicionals, les normes del Col·legi no
sempre eren complides, l’estructura productiva es basava en petits
tallers artesanals i els canals de comercialització no eren els ade-
quats.
Això, unit a una malaltia dels cucs va acabar, ja al s. XIX amb
la sericultura valenciana. Les moreres van quedar com arbres d’o-
mbra en alqueries, places i jardins i les seues fulles per fer de la
cria dels cucs de seda un joc de xiquets. Però allà al fons..., al fons
de la memòria col·lectiva ens ha quedat una estima per la seda i
una estranya curiositat pel cuc que la fila difícilment explicable
sense una herència cultural.
De menuts compràvem, canviàvem o rebíem com regal cu-
quets de seda en una caixeta de cartró amb forats al tap. Buscàvem
morera (de vegades els donàvem morerot i es morien), els alimen-
tàvem, els netejàvem, jugàvem amb ells (o els matàvem de tant de
tocar-los) i esperàvem bocabadats la sortida d’una papallona del
capell on havia entrat una eruga. Ens semblava un miracle. És el
que ens queda en l’inconscient de la cultura de la seda, part de la
nostra història i la nostra tradició.
26
Les moreres a La Plana al llarg

dels segles
No tant la Morera, com el seu derivat la seda han estat pre-

sents en les terres de La Plana des de temps antics, per més que
sols a partir de l’edat Mitjana tenim referències concretes del seu
cultiu a la nostra zona.
Sembla ser que no sempre ha existit una relació entre l’arbre
(morus alba) i la seda produïda pel cuc de seda (Bombyx mori).
Quan parlem de moreres als temps antics, potser estaríem parlant
de la Morera Negra (morus nigra) que cultivarien com a arbre frui-
tal, més pels seus fruits que no per la seua fulla. Escassos de sucre,
els habitants de la Mediterrània tenien molta afició per les coses
dolces; eren , per dir-ho clar i ras, uns llépols. Era per això que les
mores de la morus nigra, més dolces que no les de la morus alba,
trobaren una bona acceptació entre romans, primer i musulmans
després.
La forma de cultiu era semblant a la que tenim en la actualitat,
uns arbre marginal que donava fruita per a casa i fulles per a men-
jar els animals casolans. Per més que a partir del segle VI sembla
que els bizantins (imperi que ocupava tota la part occidental de
l’imperi romà, amb centre a Constantinopla) ja treballaven alguna
mena de teixits de seda, eren els xinesos qui tenien l’exclusiva de
la seda de luxe.
A les nostres terres, seran els musulmans qui, a partir del segle
27
X començaran a
criar morera com a
fuita i farratge.
Penseu que a occi-
dent no aplegarà la
seda com a tal fins
al segle XIV, molt
després dels intrè-
pids viatges del ve-
necià Marc Polo,
que en tornar
(1295) explicarà
l’esplendor de la
seda xinesa però no
aconseguirà que li
lliuren una mostra
dels cucs que la
produïen.
Serà a partir
del segle XIV,
doncs quan comen-
çarà el cultiu intensiu de la morera a les nostres terres amb la finali-
tat exclusiva de produir seda. Seran els pobladors moriscs el princi-
pals cultivadors del producte fins a la seua expulsió de les nostres
terres (1609). Després, al llarg dels segles XVII i XVIII, les hortes
de tota la nostra comarca coneixeran l’edat daurada del cultiu de la
seda.
Bona prova del que us explico ve reflectida en els acurats es-
tudis que ens deixa Antoni Josep Cavanilles en la seua obra
“OBSERVACIONES SOBRE LA HISTÒRIA NATURAL, GEO-
GRAFIA, AGRICULTURA POBLACIÓN Y FRUTOS DEL REY-
28
NO DE VALENCIA” publicada en 1795. L’home, que va tindre la

santa barra de passejar-se un per un tots els pobles del País Valen-
cia, prenia notes molts valuoses de tot el que veia. Així, en dona
una visió molt completa de la importància de la seda en l’economia
dels llauradors valencians de la seua època.
Per no ser exhaustiu us he fet una taula amb els principals po-
bles de La Plana i la seua producció de seda en lliures (1 lliura =
355 grams) contemplada a les OBSERVACIONS de l’any 1795:
POBLACIÓ QM2 SEDA

ALMASSORA 32,99 10.000 lliures
ALMENARA 27,17 2.000 lliures
BETXÍ 21,10 3.000 lliures
BORRIANA 47,22 16.000 lliures
CASTELLÓ 107,32 8.000 lliures
NULES (sols fulla) 48,80 5 arroves
ONDA 108,80 4.200 lliures
VALL D’UIXÓ 68,20 8.000 lliures
VILA REAL 67,90 12.000 lliures
VILAVELLA (sols fulla) 6,10 4 arroves
Es de destacar la diferència entre els termes més grans (Onda,

Castelló o Vall d’Uixó) que produeixen menys seda que altres de
menor extensió; en el cas d’Onda i La Vall es deu a que la Morera
sols es cria en terra de regadiu i aquests termes tenen molt de secà.
En el cas de Castelló, equiparable per situació a Almassora, el pro-
blema és que la seda competeix per la terra d’horta amb el cànem
del que al nostre terme produíem, en el mateix any 80.000 (1 ar-
rova = 13 Quilos) També cal ressaltar que a Nules i a la Vilavella
( així mateix a Xilxes Moncofa i La Llosa) no produeixen seda per
29
més que sí que tenen moreres, la fulla

de les quals venen als pobles veïns.
Val dir que tota aquesta seda no
es treballava a La Plana sinó que, en
alguns casos la filaven, no sempre, les
més de les vegades es venien els ca-
pells (així els diuen als capolls dels
cucs) als comerciants de València on
estaven els teixidors i tota la industria i
el comerç de la seda
Referint-se a Castelló, el propi
Cavanilles ens diu:”Don Juan Vallés,
Comendador de la Orden de San Juan,
se esmera en promover este ramo de
industria, ha introducido maquinas pa-
ra hilar el cáñamo, y desea que se fa-
briques sogas y cables para la marina. Convendría también que
algún buen vecino de los acaudalados estableciese fábrica de texi-
dos de seda, de que se cogen más de 8.000 libras”. Mai ningun
“buen vecino acaudalado” no va fer l’intent de produir seda a Cas-
telló.
Si que progressà el cultiu del cànem fins que la Marina va dei-
xar de necessitar veles i cabs per navegar al vent. Cap al 1880,
aquest cultiu comença la seua decadència a l’horta de Castelló i ai-
xò va renovar al nostre terme l’interés per la morera i la seda al
llarg de la resta del segle XIX. Es tractava d’un cultiu complemen-
taria per completar l’economia dels llauradors; les moreres ombre-
gen massa i no toleren altres cultius sota la seua ombra. Fou per ai-
xò que les mantenien com a arbres vorers als bancals o a les mar-
jals. La resta de la terra la usaven per sembrar llegums, hortalisses
o cereals(se’n feien dos collites anuals).
30
El que no havia aconseguit el cànem ho va aconseguir el ta-

ronger. Amb l’entrada del taronger els sistema agrari va canviar
(segurament fou la nostra revolució agrària); vam passar d’una eco-
nomia de subsistència (produíem allò que necessitàvem) a una eco-
nomia comercial (produíem allò que ens compraven). Amb açò va
anar desapareixent el cultiu de la morera a casa nostra fins a con-
vertir-se en allò que és avui. Un arbre testimonial o bé ornamental.
31
La cuina
de la morera
MELMELADA DE MORES
Àngels Roig Ferriz
INGREDIENTS
1 Kg de MÓRES MADURES (mores d’esbarzer, clar)
950 g de SUCRE
1 LLIMA
PREPARACIÓ
Netejar molt bé les móres amb aigua i traure, si és el cas, les
cues que queden després de collir-les.
Un cop netes i escorregudes, posar-les en una cassola.
Afegir el sucre, el suc de la llima.
A foc lent, coure les móres remenant sense parar i aixafant-les
de tant en tant perquè vagen soltant el suc, fins que es torne tot
d’un color vermellós. Les móres s’han d’anar desfent, però
per fer-ho més ràpid es pot triturar la pasta amb el “túrmix”.
Remenar-ho tot a foc molt lent fins que tinga la textura desit-
jada.
CONSERVACIÓ:
Un cop tenim la melmelada feta, podem omplir els pots (que els
haurem esterilitzat abans fent-los bullir al bany Maria) de 2 mane-
res:
Amb la melmelada calenta, omplir els pots fins dalt de tot i ta-
32
par-los. Deixar-los del rebés fins que es refrede la melmelada

i aleshores ja es poden guardar a la nevera.
Deixar refredar la melmelada. Un cop freda, omplir els pots de
vidre fins dalt de tot, perquè no quedi aire a l’interior. Els ta-
pem bé i els fem bullir al bany Maria durant 5 minuts. Un
cop freds, ja es poden guardar a la nevera.
DITES I REFRANYS
DE LA MORERA
Paqui Roca Ivars
Si vols enganyar al teu veí, planta la morera grossa, la figuera

petita i fema el teu prat per Sant Martí: (Explica’l tu mateix)
Qui tinga cucs que pele fulla: Qui tinga problemes, que se’ls re-
solga ell.
Per Juliol, mores i polls.
33
Segona part:
EL LLEDONER
34
Caràcters generals del Lledoner

És un arbre voluminós de l’odre “Rosals”, de la família
“Canabaciae” i del gènere “Celtis”. El seu nom científic és
“Celtis australis”.
DESCRIPCIÓ:
És, com ja sabreu, un dels
arbres emblemàtics del nostre ter-
me i això no solament com a part
de paisatge visual sinó també en
el paisatge afectiu o en el cultu-
ral.
Això, a banda, convindria
que sabéreu que es tracta d’un
arbre CADUCIFOLI (que perd la
fulla a l’hivern), amb una capça-
da espessa, arrodonida i molt ra-
mificada. Té les branques molt
flexibles però de fusta resistent,
la qual cosa la fa ideal per doblar
-la i donar-li forma. Té la soca
llisa i de tacte fi i de color gris.
Apareix, generalment, en solitari; s’estima més les terres soltes,
fresques i fins i tot pedregoses, tant li fa si són calcaries o silícies.
És arbre de llarga vida que, diuen, pot viure fins a 600 anys i aple-
gar fins als 25 metres d’alçada.
Té les fulles aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a
35
l'anvers (part de la fulla que mira al sol); són asimètriques, pubes-

cents (amb tacte de pubis, ja saps), ovades o lanceolades amb el
marge finament dentat, de 5 a 15 cm.
Les flors, hermafrodites ,són petites, solitàries, s’ubiquen a
l’axil·la de les fulles i molt pedunculades,; no tenen pètals (la part
acolorida de les flors), té 5 sèpals de color verd-groguenc que apa-
reixen entre abril i maig.
El fruit és una drupa (fruit carnós, amb una sola llavor llenyo-
sa, com la cirera o l’albercoc) de la mida d'un pèsol, perfectament
redó i llis; comença verd, després grogueja i finalment es fa fosc
tirant a negre. Té molt poca carn de color groc, amb un pinyol ex-
cessiu. Madura a la tardor.
PROCEDÈNCIA:
Hi ha discrepàncies respecte a l’origen dels arbres mediterra-
nis. En el cas del lledoner, l’etimologia ens suggereix que proce-
deix de la Mediterrània oriental. El seu nom grec “lôtos”(Λωτός)
sembla que el situa originari de la costa de la Mar Negra i que des
d’aquella zona va escampar-se per les costes de la mar Mediterrà-
nia. D’ací sembla provenir el nom llatí “Celthis”, amb que anome-
naven al nord d’Africa el mateix arbre. Així mateix la forma caste-
llana “almez” deriva de la forma àrab “al mâys” que ve a significar
“arbre”.
36
USOS TRADICIONALS:
Principalment s’ha utilitzat l’arbre com productor de fusta i
també d’ombra. Pel que fa a la fusta, d’un característic color groc
pàl·lid, s’aprofita la mal·leabilitat que permet quan està tendra i la
seua capacitat de mantindre la forma adoptada en secar-se. Açò, la
feta indispensable per elaborar determinades ferramentes agrícoles,
com ara forques o rastells. Així mateix, ha afavorit aquest procés la
capacitat de rebrotar després d’una poda, i de fer-ho amb branques
dretes i ben llargues.
També, antigament es veien els lledoners associats amb les
moreres perquè de la corfa i les arrels s’obtenia un tint groc per
colorejar la seda.
Com a arbre d’ombra s’ha difós el seu us actualment per orna-
mentar carrers i avingudes perquè és tolerant amb les agressions
del medi urbà i per la facilitat de créixer ert i copar ample.
Lamento no haver trobat receptes culinàries amb el lledó com
a ingredient bàsic. Potser que, com que té tan poca molla, s’hauria
d’estudiar introduir el seu ús en les dietes per aprimar.
En la farmaciola popular hi ha qui diu que té una certa capaci-
tat per controlar la menstruació excessiva (beure infusions de fulla)
o que també val per aturar les diarrees lleus ( ingerir l’aigua on han
bullit lledons verds). També aquest remei diuen que resultava pre-
ventiu contra la disenteria. Finalment, no falta qui afirma que per
curar-se la malaltia de la fel s’ha d’anar 9 dies seguits, abans
d’eixir el sol, a orinar al peu d’un lledoner.
37
Com fer un gaiato de lledoner

Vicent Beltrán Serrulla
Com que sóc fill de fuster, sempre m’he interessat pels temes
relacionats amb la fusta i per les activitats per poder treballar-la.
Des de que em vaig casar passava gran part dels estius en
una casa des meus sogres en Villarluengo. Allí vaig observar que
en les voreres de molts bancals dels camps conreats hi havia plan-
tats lledoners, però eren arbres menuts ja que els tallaven molt per-
què feren rebrots ben rectes. Amb aquests rebrots feien gaiatos i
mànecs per a les ferramentes.
Em vaig interessar en fabricar-me algun bon gaiato per cami-

nar per la muntanya i per això vaig parlar amb un home major que
feia treballs artesans de fusta. Em va explicar com els feia. Tenia un
tauló i sobre ell estava marcat el dibuix del gaiato. Seguint el tra-
jecte del gaiato hi havia als dos costats alternativament alguns fo-
rats on introduir varetes de fusta o ferro que tenien la funció de
subjectar la vara quan es doblava.
Quins són els passos a seguir?
38
 En primer lloc s’agafen unes vares tendres i rectes de lledoner

d’un gruix adequat.
 Es calenta un poc una vara en la zona on es va a doblar, per a
que no trenque.
 Es col·loca la vara sobre el tauló subjectant-la des de baix cap
a la zona on es va a doblar.
 Quan anem a fer la curvatura s’ha d’anar doblant poc a poc i
subjectant-la per a que es quede doblada.
 Quan ja està ben doblada es nuga amb un cordell i es deixa un
bon temps fins que estiga ben seca.
Finalment cal tallar el cordell i allò que sobra i polir el gaia-
to.
No et desanimes si alguna vegada es trenque al doblar la vara
i qui vulga saber més que pregunte.
LLEDONER D’ORIOL
LLEDONER DE CLARA
39
Els lledons en la poesia

PRÒLEG DEL LLIBRE “LLEDONS
Com un xiquet revoltós Deixeu-me trencar la pau
d’aquells que fa uns anys creixien de la gent, que, confiada,
i per joc, se divertien passa la vida sentada
fent gràcies de poc graciós; mirant... per veure qui cau!
i prenent una mesura I si els lledons, per porfia,
de lledons...i projectils, fan més mal del que jo vull,
a colls i clatells tranquils Perdoneu-me! Tire a ull
feien guerra de conjura, i no puc fer punteria!
Bernat Artola Tomàs
LA TROBALLA
No hi hagué àngels, Senzillament
ni llums, Com quan es fa el jorn alba,
ni cap campana el temps es feu etern
sonà en aquell moment. i l’Esperada
Sols la mirada. creuà l’immens
Sols els dos ulls per fer-se una troballa.
de l’home que esperava No hi hagué avalots
trobar penes i afanys. ni cosa estranya.
Hi era vesprada Sortí, com surt el verd
el temps en el que el vent de dins l’entranya.
es fa esperança. El temps era complert
No hi hagué esclat dels cels, i Ella arribava!
ni lluminària. Vicent P. Serra Fortuño
40
La petita imatge
Paquita Roca Ivars
Després de consultar les conclusions que els nombrosos ar-
queòlegs i historiadors han tret en estudiar detingudament la imatge
i el seu culte, intentaré presentar d’una manera organitzada aques-
tes conclusions. Ho faré contestant-me a unes qüestions que des de
sempre jo mateix m’he plantejat.
Com codi empraré unes paraules orientatives que m’ajudaran
(i espere que a vosaltres també) a aclarir-me. Són aquestes:
És cert: Significa que està provat documentalment.
És molt probable/probablement: No hi ha document que ho
diga clarament però de la lectura d’alguns d’ells es conclou
que va ocórrer així.
És possible/possiblement: Podria ser que fora cert, però no està
provat documentalment.
És tradició-llegenda-invenció: No cal explicar que significa,
crec que està clar.
LA IMATGE:
¿Com és la petita imatge?
Es tracta d’una figura d’alabastre blanc i dur de color gro-
guenc amb una tonalitat ambreïna. La seua mesura és de 7 cm. La
superfície de la pedra està polida i no presenta policromia. No té
cames i acaba en un eixamplament arrodonit que en aquest moment
no li permet la postura vertical. Els braços estan creuats sobre els
pits. No va nua ja que vesteix una mena de capa els plecs de la qual
a l’igual que els cabells, les joies o la boca estan assenyalats mit-
jançant incisions poc profundes. En la superfície de la pedra es ve-
uen nombrosos signes no identificables. A la part superior del cap i
d’un muscle presenta una trencadura produïda fa molts anys molt
41
Imatge d’alabastre (7 cm.) de la Figureta d’alabastre (5 cm.) trobada

Verge del Lledó a Castelló al jaciment de Tell-es-sawwan (Irak)
probablement per un objecte metàl·lic (pic, aladre...). És un treball

popular fet amb molta cura.
¿Què és?
Tots els historiadors estan d’acord en què és una imatge
mil·lenària que representa la Deesa Mare la qual rebia culte univer-
sal. Era considerada pels pobles antics font inesgotable d’exis-
tències, força i fecunditat. Representa la Terra, la Mare dels homes
i els animals a qui estima, nodreix i protegeix.
¿D’on ve?
Es sembla molt a les antiquíssimes figures que representen la
Deesa Mare, en especial a les del jaciment iraquí de Tell-es-
Sawwan, datat en l’any 5000 abans de Crist.
¿Qui la va dur a Castelló?
42
Possiblement els fenicis que visitaven amb assiduïtat l’estuari

del riu Millars per comerciar, però no es pot demostrar i va poder
arribar per altres camins. El que és segur és que va ser fabricada
com objecte de culte.
EL CULTE
¿Des de quan és venerada a les nostres terres?
Alguns historiadors afirmen que el nom lledó, és una paraula
derivada de l’idioma cèltic (així ocorre amb altres Lledó o Lidón
en Catalunya o Aragó). Significaria “pujol lluminós” passant des-
prés a nomenar l’arbre. Això i les característiques de la imatge con-
firmen el lloc de Lledó com un possible i antic lloc de culte. Culte
que seguiria en el període romà tardà en què la figura es convertiria
en un prestigiós exvot de sanació miraculosa. Sobre l’any 431 des-
prés de Crist coincidint amb la designació de Maria com Mare de
Déu al concili d’Efes, entre el final del període romà i el visigòtic,
es deguera cristianitzar la figura canviant la seua representació de
la Deesa Mare a la de la Mare de Déu. De ser cert això seria la fi-
gura representativa de la Mare de Déu més antiga de tot el món
(5000 anys) i la més inusual i enigmàtica.
¿Què ens diuen del culte els documents?
Que abans de la conquesta de Jaume I ja hi havia un lloc de
devoció Mariana on ara està Lledó. És molt probable l’existència
d’un lloc de culte dedicat a Madona Santa Maria (sense l’apel·latiu
“del Lledó) en temps dels musulmans, conseqüència d’una cristia-
nització cultural d’un entorn sagrat anterior. Seria una comunitat
mossàrab la que veneraria i defensaria el lloc i la imatge i la que,
davant el perill de què les successives invasions almohades i almo-
ràvits la destruïren, optaren per ocultar-la soterrant-la baix d’una
llosa.
En 1375, (Arxiu Històric Nacional) es concedeix permís al
Consell i al Vicari de l’església Major de Castelló per celebrar mis-
43
sa i oficis diaris al temple de Lledó.

En 1379, al Llibre dels Consells ja està escrit que és necessari
ampliar l’església per la molta gent de les poblacions properes que
hi acudia.
En 1394 va haver una peregrinació tan multitudinària proce-
dent d’Almassora i Vila-real que va caldre buscar vestidures litúrgi-
ques a les parròquies per la gran quantitat de capellans que hi van
acudir.
LA TROBALLA
¿És certa la troballa tal com la coneixem?
La primera vegada que els documents parlen de la troballa de
la imatge és en una cita feta per d’historiador Balbàs d’un hipotètic
“Llibre del Bé i del Mal” que, segons ell, va ser cremat al s. XVI i
del qual, la part referent a Lledó es trobava a l’Arxiu Municipal de
Castelló. Però aquesta còpia mai s’ha trobat i avui en dia l’esmentat
llibre és considerat un apòcrif, o siga de redacció molt posterior a
la data que se li adjudicava. Dona com data de la troballa de Perot
de Granyana l’any 1366. Aquesta data també és considerada incer-
ta ja que en aquell anys no hi havia a Castelló cap llaurador amb el
cognom Granyana que fóra propietari de terres al lloc de Lledó.
¿Va existir Perot de Granyana?
Al primer terç del s. XV apareix a la documentació Guillamó
Granyana, que tenia terres al lloc de la troballa i que tenia un net de
nom Pere de Granyana. La família Granyana, que està documenta-
da a Castelló des de l’edat mitjana, va seguir posseint moltes terres
al lloc de Lledó . En 1563 l’historiador de Borriana Martí de Vicia-
na recull una tradició oral de la troballa de boca de la família Gra-
nyana, ja en la tercera generació després de Perot. No diu data sola-
ment que “fa molts anys”.
Va ser Llorenç de Clavell, notari i cronista de l’Ajuntament de
Castelló qui en 1716 va repetir el relat guarnint-lo amb elements
44
màgics i sobrenaturals
coincidents amb molts
altres troballes d’ima-
tges de Verges i en la
mentalitat barroca
d’aquella època: La
llosa pesava 4 quin-
tars, els bous es van
agenollar, va eixir un
gran resplendor, el
braç se li va quedar
sense força, la imatge
va ser portada a
l’església Major i va
tornar tres vegades al
lloc de la troballa. La
devoció popular va fer
la resta.
La troballa, de ser certa, es deguera produir a principis del s.
XV. De fet fins meitat del s. XVI ni en els inventaris de l’església
de Lledó ni en les representacions plàstiques de la Verge es parla
mai ni es representa una imatge trobada. Però abans d’eixa data la
devoció era ja molt gran i molt real.
Donant per cert que Perot va trobar la imatge ¿ Com va re-
conèixer al moment la Mare de Déu en una figura tan estranya i
tan diferent de la representació oficial de la Verge?
Això sols s’explica si hi havia una memòria col·lectiva que ja
la identificava amb Maria abans de la fixació dels models romànics
i que portava al seu entorn un anterior i vell prestigi. De no ser així,
una figureta com aquella haguera repugnat als cristians i mai ha-
guera estat identificada amb la Mare de Déu.
45
¿Per què baix d’un lledoner i en aquell lloc?

Perquè era un arbre molt abundant a la Plana. Així ho fa cons-
tar Jaume I en la seua Crònica quan es refereix al setge de Borria-
na. Molts historiadors afirmen que la paraula lledó tenia en el seu
origen un sentit d’orografia (pujol) i que va ser després quan va
passar a nomenar l’arbre. Ara no veiem cap pujol al lloc on està la
Basílica però si que és nota certa elevació del terreny de la que són
molt conscients els que van cap a Lledó corrent o empentant algun
element pesant. El terreny es va aplanar per construir l’actual es-
glésia. Tampoc hem de oblidar que ens trobem prop del Caminàs,
lloc on es situaven antigament molts poblaments i ermites.
ESTUDIS ARQUEOLÒGICS
A més dels documents ¿Quins estudis arqueològics s’han fet
a l’entorn del lloc de Lledó i de la imatge?
En 1981 es van fer unes excavacions a càrrec de D. Ferran Arasa i
F. Gusi a l’entrada de l’església i van aparèixer restes morisques.
En 1982 va haver una campanya d’excavació en l’esplanada en què
es van trobar gran quantitat de ceràmica d’origen romà i d’una vi-
venda musulmana: teules, terra sigil·lata, gerres i monedes del s. II.
Es va concloure que la zona va estar habitada des d’antic i que se-
gurament les restes arqueològiques més importants es troben baix
la pròpia Basílica.
D. Joaquín Campos Herrero va estudiar la imatge dins el camarí, i
va publicar els resultats en diferents butlletins de la Societat Caste-
llonenca de Cultura. La descriu com “Antiquísima representación
de la Diosa Madre venerada en un lugar de culto muy antiguo y
cristianizada posteriormente como Madona Santa Maria”. Jo afe-
giria: I posteriorment Santa Maria del Lledó.
El dia 27 de Juny de 1986, els arqueòlegs D. Antonio Beltrán i D.
Fernando Marco van obtenir permís per traure la imatge del camarí
per estudiar-la a fons. Van actuar com testimonis representants de
diferents institucions castellonenques prestigioses. Per primera ve-
46
gada en la història se van fer bones fotografies després de llevar-li

la xapa de zinc que li protegeix l’esquena i part baixa dels braços i
també la coroneta d’or. Aquesta acció la va realitzar En Salvador
Sánchez Cazador, joier de Castelló, en representació del seu pare
D. Salvador Sánchez Antonino que era l’encarregat de mantenir i
conservar la joieria de la imatge gran i de la menuda. Entre els tes-
timonis estava En Vicent Pau Serra Fortuño.
Historiadors i arqueòlegs consultats:
D. Antonio Beltrán, D. Fernando Marco, D. Angel Sánchez Gozalbo, D. Luís Revest, D.
José Sánchez Adell, D. Eugenio Díaz Manteca, D. Martí de Viciana, En Ferràn Arasa , F.
Gusi, D. Joaquín Campos Herrero. Josep Miquel Francés Camús, Antonio José Gascó.
Basílica de Lledó, autor Lorenzo Ramírez

47
Dos testimonis d’excepció

Recollits per Paqui Roca Ivars
Recercant entre papers vells he trobat unes pàgines de Caste-

llón Diario del diumenge 2 de Maig de 1993. En elles, dos homes
que van ser testimoni del primer estudi seriós de la imatge de la
Lledonera, conten les seues impressions des del seu sentiment de
castellonencs. Us faré un resum.
LLEDÓ MÉS ENLLÀ DE TOT

Vicent Pau Serra i Fortuño
El dia 26 de Juny de 1986 és una data que ha passat a ser a
poc a poc base sobre la qual construir la meua relació formal amb
Lledó.
Allí al pedrís que hi havia cara a Almassora, sobre una tela
grisa, mirada amb respecte por tots els presents, estava la imatge
real de la Mare de Déu del Lledó. Completament nua de bolcall,
mants i joies. Simple i elemental com quan Perot de Granyana la va
trobar. Nou centímetres de pedra d’alabastre.
Els presents, amb una veneració exquisida, la vam admirar i,
mentre el sol dibuixava als meus ulls la seua imatge, vaig pensar
que allò, al llarg dels segles, havia servit de mitjancer espiritual de
Castelló amb Déu. Allò, aquella pedra, només allò.
Aquella simple imatge, tan menuda com per a portar-la a la
butxaca, era per a tots aquells que se senten de Castelló més que el
més gran dels edificis, més alta que el campanar, mes volguda que
tot.
Semblava mentida.
48
LA IMATGE DE LA MARE DE DEU A LES MANS

Jose Luis Serrano. Traducció de Paquita Roca.
Com castellonencs, tots sentim una especial devoció per eixa
imatge menuda, quasi recòndita, que s’amaga a l’interior de la
imatge-reliquiari i que centra el sentiment filial de respecte i estima
a la Mare del Redemptor, en la seua advocació més castellonera.
Imagineu què varem sentir, quan un 27 de Juny de 1986, vam
tindre el privilegi de sostenir entre les nostres mans de petita imat-
ge? En tenir-la entre les nostres mans tremoloses i respectuoses...
Com explicar-ho?. A pocs fills de Castelló els havia estat donada
tal oportunitat! A la fredor de l’estudi teòric s’unia el sentiment
d’amor cap el que significava aquella peça, vinguda de tan lluny i
de fa tant de temps, però que ha trobat entre nosaltres l’estima filial
d’un poble que sempre pensa en “Ella”.
Dibuix d’Amat Bellés per al llibre

Crónica de Castellón de A.J. Gascó.
49
I vaig plantar un Lledoner

Josep Antoni Pradells Puig
I ho vaig fer a l'ermita de San Francesc de la Font.

Tal vegada algú dels que llegiran este escrit ja coneixerà la
història, o part d'ella, del que us vaig a contar, però per a uns altres
serà desconeguda i són aquestos, precisament, els que es poden fer
aquestes preguntes:
On és l'esmentada ermita ?
Per què és diu San Francesc de la Font ?
Per què plantar-lo a l'ermita i per què un lledoner?
Encara perdura als nostres dies ?
Si teniu un xic de paciència i seguiu llegint us assabentareu de
totes les preguntes.
1 - On és l'esmentada ermita ?
L'ermita és una petita capella, construïda al segle XVIII i situ-
ada a la partida de Cap, ben a prop de l'ermita de la Magdalena i
del Molí de la Font, a la vorera de l'antic Camí de les Vil·les. El pa-
ratge es pot considerar el punt on conflueixen el secà, l'horta i la
marjal. En 1913 va ser catalogada de ruïnosa, però en l'any 1975, la
Germandat dels Cavallers de la Conquesta mamprèn la tasca de la
seu restauració (previ permís de l'Ajuntament) éssent el mateix
Ajuntament qui a l'any següent, (1976), cedeix a la Germandat la
custòdia de l'avantdita ermita.
Malgrat ser menudeta i aparentment modesta, es distingeix per
una important particularitat que la fa destacar per damunt d'altres
ermites, el seu interior alberga unes pintures, al fresc, que entapis-
sen els seus murs; pintures que van ser restaurades l'any 1982, ja
que es trobaven en condicions gairebé ruïnoses.
50
L'ermita està rodejada d'una zona enjardinada, amb un pou

que permet el seu reg, En ella es poden veure uns xiprers, acompa-
nyats de palmeres, unes mates de romaní i un lledoner.
2 - Per què es diu Sant Francesc de la Font ?
L'ermita està dedicada a Sant Francesc d'Assís, aquell del
“Càntic de les criatures”, però en aquest indret sempre se l’ha cone-
gut com a Sant Francesc de la Font perquè a poca distància està el
paratge del Molí de la Font, antic molí que rep les aigües d'un bro-
llador; aigües que acaben abocant-se a la mar.
Esta ermita està lligada al mite castellonenc de Tomba-
Tossals, ja que Josep Pascual Tirado, des del Molí de la Font fa ei-
xir, un dia de Sant Francesc, els vaixells on Tomba-Tossals i la seu
conlloga partiren a la conquesta de les illes Columbretes. I a l'ermi-
ta van parar una vegada arribats de les illes.
3 - Per què plantar-lo a l'ermita i per què un lledoner ?
I ací ve l'explicació del perquè vaig plantar el lledoner.
Des del meu pas pel Capítol de la Germandat de Cavallers de
la Conquesta ja m'anava pel cap la dèria que a l'ermita calia que hi
hagués un lledoner, per tractar-se d'un arbre tan arrelat a Castelló i
51
a la nostra Madona Santa Maria del Lledó. La meua mania va pren-

dre cos al meu cervell i em vaig decidir a portar-la a la pràctica. Pe-
rò ací van començar els problemes.
El primer problema : era que havia de tindre un plançó de lle-
doner per a poder trasplantar-lo i la veritat és que, ja ni recorde
com, vaig aconseguir una plantonada de tres o quatre renous de lle-
doner, però eren tan menudalls que crec encara estaven en “període
de lactància” i el “projecte” de tronc no seria més gros que el palet
que utilitzen en els bars per a fer “pinchitos”; però era el que hi ha-
via i amb allò havia de portar endavant el meu objectiu.
El segon problema: recriar-los, perquè en vore’ls tan esquifits
era poc menys que una utopia l'intentar fer un trasplantament. I allí
em veieu a mi criant lledoners. De moment tots al mateix test: a re-
gar-los, adobar-los i procurar que creixen rectes…; i a canviar-los
de test a mesura que anaven creixent.
Tercer problema: l'arbret ja va deixar de ser “un pincho moru-
no” i va passar a ser una llapissera o un bolígraf, com vulgueu, amb
quatre inicis abortius de fulletes, però, vaja, ja va ser moment de
pensar a portar-lo a l'ermita i fer un clot a la terra, posar el conat de
lledoner al clot, tapar-lo i… vet ací que en gener de 1984 el projec-
te d'arbre ja esta-
va plantat a vora
de l'explanadeta
que hi ha al jardí
de l'ermita. Però,
evidentment, cal-
dria regar-lo. Re-
gar-lo! L'aigua?
El pou estava ca-
denat i no es po-
dia treure l'aigua
L’arbret acabat de plantar
52
per al reg. I em vaig dir. doncs haure de cercar alguna solució… ja

està !!!, com periòdicament havia d'anar a controlar-lo em vaig po-
sar un bidonet, d'eixos de plàstic de 5 litres de capacitat, al maleter
del cotxe i cada vegada que anava, al passar per Lledó, aprofitava
la font que allí hi havia per a omplir el bidonet amb aigua i a regar
al nounat, (bé, nounat a l'ermita perquè el naixement va ser anteri-
or). Fins i tot una vegada que va fer molt de vent vaig anar a fer-li
un parapet amb canyetes i plàstic per protegir-lo del vent i que no
el tombara.
4 – Encara perdura als nostres dies ?
Efectivament aquell aprenent de lledoner es va fer major, va
aprendre a créixer i a conviure amb tots els seus veïns, palmeres,
xiprers, el matoll de romaní i unes quantes floretes que van anar
plantant-se al transcurs dels anys. I ara, als nostre dies, el podem
veure esvelt, triomfant, amb un ramatge atapeït de verdes fulles que
donen, al seu entorn, un abellidor ombradiu.
I com en este món tot s'acaba, també acaba ací la petita, però
per a mi entranyable història d'un lledoner, que en certa manera el
considere un poc fill meu, perquè jo el vaig plantar i jo el vaig aju-
dar a créixer. Ara, ell, en agraïment, em sopluje de l'ardent sol
quan, amb mo-
tiu d'algun acte
que es realitza a
l'ermita o al seu
entorn, em dei-
xe caure per
aquells indrets
de Sant Fran-
cesc de la Font.
I ara si em
permeteu, faré
L’arbre en l’actualitat
53
una mena de reflexió, en certa ocasió el poeta cubà José Martí va

dir
“un hombre para ser completo ha de plantar un arbol, tener
hijos y escribir un libro”
I donat el cas que he plantat un arbre, he tingut fills, o millor
dit filles, (però en aquest cas tant es val), i en cara que sense editar
tinc prou material per a enllestir un llibre, em puc considerar un ho-
me complet. Així de clar. Més no voldria rematar aquest escrit sen-
se retre-li un personal, però emotiu i entranyable homenatge, al lle-
doner motiu d'este escrit.
Cuina dels Lledons

Com ja s’ha dit, per més voltes que hem pegat els de la redacció,
no hem aconseguit fer-nos amb ninguna recepta de cuina amb els
lledons com a ingredient fonamental ( ni tan sols secundari)
I és llàstima, perquè els lledons, com règim per a aprimar, no tin-
drien preu.
Nota de la Redacció
54
Els lledons com a joguina

Informació d’Eustàquio Massip
De menuts anaven a per lledons darrere de l’ermita de la Mare
de Deu, on hi havia molts. Carregats de projectils buscaven una ca-
nya, seca o tendra, buida per dins, sense el tels que separen els nu-
sos. Les de primera categoria eren les canyes indies que eren molt
preuades. Després s’apostaven en qualsevol lloc. Es posaven un
lledó a la boca i per la canya disparaven el projectil contra els vile-
ros, els gats o la gent que passava.
Informació de Pep Martí.
Per no tenir que elaborar molt la canya solíem emprar la part
final, la que està junt al plomall i que no té nusos per dins, sempre
que donara espai per posar el lledó. Les canyes indies exigien mol-
ta preparació ja que havies de cremar els tels dels nusos amb una
varilla de ferro brusent. Normalment els gastàvem per fer guerres
entre les bandes de xiquets
Informació de Paqui Roca Ivars
Un altre joc consistia en portar lledons a l’escola. Quan el
mestre/a no mirava o abans que entrara a classe, s’alçava un poc
aquell pupitre de fusta i pesat en que estàvem asseguts tantes hores,
i posàvem un lledó baix. Quan seies al pupitre el lledó petava da-
vant la rissa general.
Bernat Artola Tomás

55
Tercera part:
LA PALMERA
56
Caràcters generals de la Palmera

Vicent Queral Gozalbo
GENERALITATS
Tenim a la nostra vista un arbre excepcional. Dur, resistent a
les condicions adverses, de llarga vida i poc exigent pel que fa a la
fertilitat del terreny. És un arbre al que mirem de forma diferent a
la resta.
Per la seva bellesa, la facilitat d’arrelar i la baixa mortalitat en
els llargs transports, és un dels arbres preferits per fer més boniques
les alqueries, jardins i avingudes del nostre poble i que, vulgar-
ment, i per fer-ho curt, anomenem Palmera. Però tot açò té un
preu, i és que el seu manteniment és prou car.
El tronc no te anelles de creixement, es composa de la me-
dul·la i un embolcall de teixit fibrós, solen tenir absència de ramifi-
cacions, és a dir, un sol tronc, monocotiledònies (tenen un sol galló
– cotiledó – a l’embrió). Rarament, a alguns individus, a certa altu-
ra, els ixen brots formant una palmera ben estranya, que aprofiten
els jardiners per fer-les lluir, com per exemple les de la rotonda del
Palau de Justícia.
Les fulles poden tenir moltes, molt variades i fins i tot artísti-
ques punxes, que si es claven, produeixen molt de dolor i ferides
fondes. Tots ho sabem per experiència! Qui no se n’ha clavat algu-
na en algun moment!
Tenen un sistema radicular molt potent quant a duresa per la
fibrositat de les arrels i l’extensió territorial que ocupen.
La soca és pura fibra, llevat de la part del creixement
57
(margalló), que també és fi-

brosa però més tendra.
Les palmeres poden ser
fèrtils, hermafrodites, estè-
rils, etc. Algunes especies
tenen, en el mateix ram, les
primeres flors mascles i la
resta femelles. Algunes ne-
cessiten pol·linització creua-
da per fer els fruits, fer-los
grossos i dolços, i poder-los
vendre. Coneixem pobles,
l’economia dels quals depèn
dels dàtils i les palmes.
El seu habitat és molt
variat, les trobem tant a nivell del mar com en altures prou eleva-
des; n’hi ha de climes tropicals i subtropicals amb abundants plu-
ges i elevada temperatura, de fet algunes varietats suporten tempe-
ratures de 42º C. fins a -15º C. També hi ha espècies de zones més
templades així com en climes tan extremats com són els deserts.
Actualment, la genètica és molt empleada per millorar les
condicions de les palmeres en tots els sentits: creixement, produc-
ció, qualitats dels fruits, resistències a condicions adverses, seque-
ra, fred, resistència a plagues, etc.
Una curiositat: la Cica (Cycas revoluta) és una planta que ens
pot enganyar. Sembla ser una palmereta de jardí però en realitat no
té res a vore, presenta unes fulles molt estretes, i el seu port és plo-
rós. Té els “dàtils” amuntonats en la part més alta (zona de creixe-
ment).
VARIETATS MÉS COMUNES A CASTELLÓ
Açò és tot un món i, clar! és impossible parlar de totes les va-
58
rietats; a més ni de lluny és l'objectiu d’aquest escrit.

Les palmeres les dividirem en dues classes: les de fulla llarga
o “ploma d’au”, com per exemple les datileres, i les de fulla rodona
o “palmito”, com les del Camí Lledó.
De les 2800 espècies que han estat descobertes fins ara arreu
del món, a Castelló en tenim, en poca quantitat, d’una gran varietat
tant en els jardins particulars com en els públics. També se’n obser-
ven algunes fora del seu rang de resistència al fred i en hivern fan
“mala cara”. Per tot açò em centraré en les quatre més comunes del
nostre entorn: entre les de fulla llarga o pinnada destacarem la Ca-
naria i la Datilera; pel que fa a les de fulla rodona o palmito: el
Margalló i les Washingtonies.
PALMERA CANARIA (Phoenix canariensis):
Era la més nombrosa fins l’aparició del Morrut Roig. És d’ús
exclusiu com a arbre ornamental, té els fruits petits que serveixen
per ben poc i és fàcil de llaurar. Té una presència bonica pel seu
port majestuós; la soca molt grossa, vigorosa i és de creixement rà-
pid. Formava part del paisatge al nostre terme fins al punt d’arribar
a ser difícil estar en un lloc on no hi havia! el Camí la Plana, les
Palmeretes, etc. en són bons exemples.
L’any 2005 va
ser el principi de la
seua fi en aparèixer
el Morrut Roig
(Rhynchophorus
ferrugineus). La
palmera Canaria és
especialment sensi-
ble per la seva poca
resistència a l’atac
d’aquest coleòpter i
59
perquè el seu tronc no és suficientment atapeït i fibrós; tampoc no

hem ajudat l’arbre fent les podes molt severes que convenien. Totes
aquestes coses han facilitat la lluita insistent d’aquest insecte per
perforar-la i penetrar dins de la seua soca. Total, que és la seua fa-
vorita.
PALMERA DATILERA (Phoenix dacthylífera):
Estem parlant de les palmeres més altes i antigues del nostre
terme. Dures com elles mateixes, han resistit tormentes i ventades
al llarg del temps.
N’hi ha de diverses varietats, i com el seu nom indica, fa dà-
tils que es poden menjar. En general es pot parlar de problemes de
fertilització pel que és necessari pol·linitzar-les si no en té a prop
una altra, que a més siga compatible.
De moment pareix que està guanyant-li la batalla al terrible
morrut.
Abans, aïllades pel terme, les datileres, sempre han estat apre-
ciades pels xiqüelos i cuidades pels seus amos. De crios, qui no els
ha llançat pedrades per baixar els dàtils o ha corregut per fer-ho,
fugint, , dels guàrdies de camp?
Actualment podem vore en places i avingudes grans quantitats
de palmeres plenetes de branques de preciosos dàtils als que ben
poc de cas els fem.
MARGALLÓ (Chamaerops humilis):
Té el mèrit de ser l’única palmera natural d’Europa. El seu
60
hàbitat és Mediterrani i a les muntanyes ocupen els terrenys secs i

poc fèrtils.
El fruit, “dàtil de gos”, és poc apreciat, però de les palmes, les
seues fulles, es fan les graneres de palma i altres estris.
El seu margalló, cor tendre amb les seues blanques fioles; és
un aliment molt saborós. A la postguerra es menjava com a postres
i n’hi havia homes que es guanyaven la vida venent-los. Ara estaria
mal vist, ja que estan protegits.
Per la gran quantitat de margallons que hi ha, li diem Desert
de les Palmes al Desert Carmelità. Estes xicotetes palmeres són
molt resistents als incendis perquè després de passar el foc tornen a
rebrotar amb facilitat, perpetuant així l’espècie.
Si els conreem en jardins regant-los i tenint un poc de cura,
podem donar un toc de cohesió entre el jardí i l’entorn, i es fan alts,
vigorosos i bonics , amb els poms plens de “dàtils de gos.
De totes les palmeres, el Margalló es la que menys cures ens
exigeix; no debades es troba al seu entorn natural.
PALMERES WASHINTÒNIES:
Existeixen sis espècies de Was-
hingtònies, però les mes nombroses a
Castelló són la Washingtonia Robus-
ta i la W. Filifera, predominant la
W.Robusta híbrida.
Són les palmeres de copa més
xicoteta i molt altes. Al créixer, en-
greixen fins un punt i a partir d’ací ja
sols creixen en alçada, mantenint el
mateix diàmetre del tronc, siga quina
siga la seua alçada. La W.Robusta,
pot arribar a 30 m. d’alçada, cosa
que les fa tan belles.
61
Les dos tenen un creixement ràpid, la “W.Robusta” és especta-

cular i sol mantenir les restes de branca molt de temps units al
tronc, com les del camí Lledó.
La varietat “W. Filifera” és un poc més lenta pel que fa al
creixement, i de troc més gros i més nét. Les punxes de la
W.Robusta són en forma d’hamet, les branques tenen datilets petits
i negrets que gastàvem com a projectils de canut quan no teníem
lledons. Estos tenen un gran poder de germinar, i bé escampats pel
vent o pels excrements dels ocells, omplin de palmeretes tots els
horts veïns.
PLAGUES I MALALTIES DE LES PALMERES
Les palmeres tenen una bona resistència en general als fongs
del sol, Nematodes, cucs del piso i altres plagues habituals al món
vegetal, en canvi tenim dos classes d’insectes que sí les ataquen.
Per una banda hi ha l’eruga d’una papallona (Paysandisia
Archon) que sempre ha estat convivint amb les palmeres però sense
tenir efectes mortals, i n’ataca de tot tipus.
L’altra espècie és el Morrut roig (Rhynchophorus Ferrugi-
neus) que ataca a la Canària i també a les Datileres. Este coleòpter
en el seu estat larvari és el responsable de la mortaldat que podem
vore tots els dies. Per ser una plaga de recent implantació, no ha
hagut temps material per tenir uns depredadors naturals, i té pocs
problemes en este sentit.
62
La virulència d’esta plaga és deguda a que té dos períodes

dins del seu cicle biològic molt llargs. L’un és quan és adult i l’altre
quan és larva. L’adult, que ix de la palmera morta, ja està fecundat i
té de 60 a 90 dies per tal d’escollir palmeres i penetrar el més fondo
que pot per poder dipositar els seus 200 ó 400 ous. Aquest camí el
fa volant o caminant, tot i que prefereix caminar, perquè és poc
destre en el vol. Als pocs dies, aviva la larva amb una fam extrema
i mamprèn a fer galeria fins el centre de la palmera. Compta amb
60 dies, pera menjar-se la medul·la, al termini d’aquest temps evo-
luciona a pupa.
Els actuals mètodes de control químics es basen en incorporar
a la corrent de saba (medul·la) uns insecticides sistèmics, però la
voracitat de les larves fa que molts intents siguen inútils, ja que és
tard i la saba ja no flueix transportant el verí fins a elles.
Dites, refranys i costums

Paqui Roca Ivars
DITES
Emportar-se la palma. Ésser el més mereixedor/a: En això
de ballar te’n portes la palma.
Arribar com les palmes d’Elx: Arribar a temps.
COSTUMS I TRADICIONS
Les palmes beneïdes el diumenge de Rams, posades als balcons,
lliuren de bruixes i dimonis.
Les dones que crien per no tindre mal als pits es pengen al coll un
pinyol de dàtil ( recollit a Catalunya)
63
Poesia sobre les palmeres

Enric Soler Godes. Miquel Peris.
Cançons d’ahir i de demà. El Betlem de la Pigà
La palmera
PIGÀ Enguany no veig margallons
té enlairada la crinera
voleiant sota el cel blau. amb la cabota pelà...
Sembla un ciri, DONA Què tens desitjos Pigà?
la palmera és un deliri
PIGÀ Ves-te'n a collir codonys
d’ànsies d’amor i de pau.
Son plomatge, bequeruda descarà !
verd i airós com el paisatge
és popular i senyor.
En la vida,
hi ha qui porta la ferida
d’un ferm i llarg desamor.
Sols encerta,
qui acompanya amb l’al-
erta
del ver i pur pensament.
La palmera,
cap al cel com qui dalera
joiós alliberament.
64
Contalles vora el foc
El ceguet de la Palmera
Prop del tercer Molí vivia un ceguet en una alqueria amb una
palmera que feia els dàtils dolcíssims. Aquest bon home vivia de
l’almoina i els xiqüelos i ell tenien una lluita continua per tal d’aga-
d’agafar dàtils els uns i defensar-los l’altre. La conseqüència va ser
que a l’amo de la palmera se li va fer un caràcter desconfiat, malca-
rat i agressiu.
Tots els diumenges, el meu pare anava a dur-li l’almoina de
les Conferències de Sant Vicent de Paül, i com jo l’acompanyava,
el ceguet em coneixia la veu i m’apreciava, així que sempre que
volia portava els meus companys d’escola a menjar dàtils, però
amb la condició de que no feren molt de soroll, i sobretot de que no
parlaren per si els reconeixia.
65
Missi, el gat caça-morruts

Esta historia va passar als voltants d’una palmera que ja no

està.
“Missi” és el nom d’un gat que es passa tot l’estiu a l’alqueria
del Serradal. L’estiu passat, “Missi” va abandonar la ciutat i es va
traslladar a estiuejar amb els seus amos .
Mai havia estat al camp i el seu instint de felí el dominava.
Des de l’alqueria feia expedicions fins el camí del Serradal per tal
d’explorar el seu territori, però quan veia venir un cotxe,
s’acollonava i es refugiava corrent fins l’alqueria, on també hi ha-
via un galliner, i fora de ell dos ànecs muts, als que clar, tenia l’-
l’obligació de demostrar-los qui era ell. Com a animal felí, però ur-
banita total, no sabia què fer. A les gallines no les molestava, per-
què estaven tancades, però amb els ànecs, que estaven solts, era un
altre cantar.
Ells, davant la seua presència s’ajuntaven i caminaven ben
apretadets, aleshores “Missi” s’ajupia a terra, com un tigre, i adop-
tava la posició d’atac, arrancava cap a ells i quant estava a la seua
alçada, davant l’estupor del ànecs, pegava un gran salt deixant-los
amb el bec obert. En eixe moment, ells l’enfilaven contraatacant
amb el bec obert i les ales esteses cap al gat i es produïa una escena
digna de vore; un gat fugint dels ànecs muts, cagat de por!.
Però els que ho passaven malament eren els morruts rojos. Al
costat de l’alqueria hi havia una palmera datilera de dos troncs, i tot
l’estiu s’observava el vol de morruts a baixa altura. Els meus néts
em van preguntar perquè se’n veien tants.
66
“Missi”, davant el fracàs amb els ànecs, la va mamprendre

amb els morruts i mogut per la seua frustració, va aprendre a caçar
morruts al vol, així que morrut que volava al seu davant, morrut ca-
çat.
A la tardor, vam descobrir el motiu de tant de morrut. Una nit
de fort vent la palmera va tombar rossegada com estava la base, la
qual cosa constitueix una raresa, ja que com hem dit, els morruts
rojos ataquen la part tendra.
MARGALLÓ DE MAR
PALMERA DE BALMA
67
Cuina dels Dàtils
COCA DE DÀTILS I BACON

Facilitada per Anna Fraga
Ingredients:
Una caixa de pasta “quebrada” de la que venen congelada.
Una terrina de “bacon” dels que ja van tallats a daus.
Una “bandeja” de dàtils.
Un ou per pintar la pasta de la tapa.
Mig litre de nata de cuinar.
Preparació:
Descongelem la pasta i estenem una de les dues làmines sobre una
llauna de forn que prèviament haurem cobert amb paper de
cuinar.
En un recipient barregem els dàtils a trossets, la nata i el “bacon”.
Ho estenem sobre la pasta de la llauna i ho tapem amb l’altra làmi-
na estirada.
Ho pintem amb ou i al forn.
DÀTILS AMB FILADÈLFIA

Facilitada per Amparo Ayora del Olmo
Ingredients:
Dàtils no confitats
1 terrina de formatge Filadèlfia
Preparació:
S’obrin els dàtils pel mig i se’ls lleva el pinyol
S’omplin amb el formatge Filadèlfia que pugues posar
Es mengen.
68
DOLÇ DE DÀTIL
Facilitada per Àngels Roig Ferriz
Ingredients:
1 got i mig de llet
100 ml. De mel, millor líquida
Un pessic de sal
200 g. de nous picadetes molt finetes
500 g. de dàtils, sense os, picadets molt finets
2 cullerades de mantequilla
1 cullerada de sucre avainillat o unes gotetes de Vainilla
Preparació:
Picar els dàtils i les nous ben finets i reservar unes poques nous
Barrejar la llet amb la mel, la vainilla i la sal. Remenar-ho.
Posar-ho en una paella o caço, a foc lent fins fer-lo bullir.
Quan arranque el bull, afegir les nous i els dàtils i ho deixes bullir
fins a reduir sense deixar de remenar fins que no quede líquid i
se retira del foc.
Traure’l i deixar-lo refredar a un plat.
Quan pugues treballar-ho, donar-li forma tubular (com braç de gita-
no o “sushi) o bé l’aboques a un motlle (en aquest cas unta’l
amb mantequilla)i el decores amb les nous picades restants.
Finalment, es guarda al frigorífic i quan estiga ben gelat el talleu a
llesquetes o com vulgueu.
69
Quarta part:
EL CODONYER
70
Caràcters generals del Codonyer

És tracta d’un arbust que, a l’igual que els dos anteriors, tam-
bé correspon a l’ordre “Rosals”, dins d’aquest ordre s’enquadra
dins de la família “Rosaceae” i que com a espècie porta el nom
“Cydonia Oblonga”.
DESCRIPCIÓ:
Segurament us ha sorprès qualificar d’arbust a una espècie in-
closa en un llibre d’arbres. El fet és que com passa amb moltes
plantes semblants, com ara la pomera o la perera que són els seus
parents més propers, en origen són plantes de caràcter arbustiu que,
per evolució en el cultiu i en la poda, adopten el port i l’aspecte
d’un arbre que pot aplegar a campejar fins a alçades de 4 o 5 m.
Són CADUCIFOLIS (perden la fulla a l’hivern). Necessita clima
temperat terres frescals, lleugeres i carasolats. No tolera el fred ex-
cessiu.
Té, doncs, una branca principal tortuosa que deixem ramificar
a un metre, pam dalt o baix, amb branques irregulars i flexibles de
color fosc i tacte asprenc. Les fulles són simples, alternes al llarg
de la branca, peciolades, senceres (és a dir sense dents ni lòbuls),
aovades (en forma d’ou), d’un verd xarolat per una cara i fortament
pubescents (en aquest cas cobertes d’uns pèls blancs) pel revés. Les
flors son molt vistoses; grans, assentades i de calze persistent amb
cinc pètals de color blanc o rosat, apareixen a la primavera, després
de brotar les fulles, a les branques novelles.
71
El seu fruit és el CODONY (amb perdó) adopta la forma de

“pom” (per més que s’hauria de dir de “per” perquè s’assembla
més a una pera que no a una poma). És gran (fins 12 cm.), d’un
color groc brillant quan està madur. La pell és dura, blanquinosa
quan naix, verdosa mentre creix i groga quan està madur. La carn
és dura, granulosa i de sabor aspre, però molt perfumada, a
l’interior conte llavors mucilaginoses (com si digueres amb goma).
Poden aguantar-se en bones condicions fins 3 mesos.
PROCEDÈNCIA:
Segons els experts el codonyer procedeix de les regions tem-
perades del Caucas, d’Iran o de Turquia. Des d’allà s’ha anat es-
campant cap a orient fins a Xina (màxim productor actual junt a
Turquia) i per les dos vores de la mar Mediterrània on apareix ja
citat pels clàssics grecs que li donaven el nom de Mela kudonya,
(μήλο Κυδωνία), poma de Kudonya que era una ciutat de l’illa de
72
Creta. D’ací deriva el seu nom científic “Cydonia” i el nostre de

CODONY. El nom castellà, per contra, hi ha qui diu que procedeix
de l’ús que feien de les seues varetes més tendres per fer cistelles
en lloc d’usar el vímet (mimbre), d’ací el seu nom MEMBRILLO.
Des d’aquest punt el CODONYER s’ha escampat amb més o
menys protagonisme pels dos costats del Mare Nostrum.
CURIOSITATS:
Conten que els grecs clàssics el consideraven l’arbre sagrat
d’Afrodita. Diuen que el propi Plutarc explicava el costum de mos-
segar un codony per part de les novies abans d’entrar a la cambra
nupcial per tal de perfumar el seu alè; volien que el primer bes fora
agradós (jo més bé penso que seria aspre i astringent).
Així mateix dels romans conservem algunes receptes d’alta
cuina amb el CODONY com a ingredient principal. Per més que
nosaltres no en conservem gaires d’aquestes receptes, val a dir que
els pobles del nord d’Àfrica, de Turquia o dels Balcans, encara
mantenen avui el codony com a ingredient per perfumar, macerar o
endolcir molts del seus plats populars. I és que els CODONYS,
sols resulten aspres en cru.
USOS ACTUALS:
L’efecte més conegut del
CODONY i del seu derivat el
CODONYAT és el seu poder
antidiarreic que fa que si
uses poc o molt quedes estre-
nyit de sobte. També se’l valo-
ra com astringent per constre-
nyir els teixits i afavorir així
la cicatrització de ferides i lla-
guetes.
També aporta a l’orga-
73
nisme importants quantitats de vitamina A i C i minerals com el po-

tassi (Bo per a qui pateix d’hipertensió o retenció de líquids). Anti-
gament les infusions de fulles i pinyols eren usades com antiinfla-
matòries per tractar cremadures, problemes de gola o altres tipus
d’infeccions.
No s’ha d’oblidar l’ús tradicional dels CODONYS com a per-
fumadors dels armaris amagant-los entre la roba. Aquesta és la
principal virtut d’aquesta fruita en la cuina; de sempre s’ha usat
com a potenciador de sabors d’altres productes, tant en guisats com
en rebosteria i és que el CODONY, una vegada el cuinem queda
domesticat i es torna dolç i saborós.
Ja us he comentat com a determinades contrades era comú, a
falta de vimeteres, l’ús de les varetes del CODONYER en la con-
fecció de cistelles i cabassos.
Dites i refranys de Codonys

Paquita Roca Ivars & Joan Andrés Sorribes
Figues i raïms per agost i per setembre codonys.

El sol de setembre madura el codonyer.
Figuera, magraner i codonyer volen el seu amo carnisser.
El codony madurarà i el pèl li fugirà.
Quan la codonyera madura, el dia i la nit són d’una mesura.
En el forn hi ha codonys i carabassa. Xiquets, tots a casa.
Si plou a l’Ascensió, es perd la bellota, el codony i el meló.
Ser un codony: Persona de poques llums.
Ser més aspre que un codony: Ser persona de tracte difícil.
Estar assaonant-se el codony: No estar encara una cosa clara: En-
cara no puc concretar res sobre eixe projecte, encara està assao-
nant-se el codony.
Estar groc com un codony: Estar molt groc.
74
El codonyer com a empelt

D’altres fruiters
Entrevista amb J. Ramón Martí Roca, feta per Paqui Roca Ivars
Sempre ha hagut, i encara hi ha, homes i dones d’ofici amb

cor de llauradors. En la seua vida laboral realitzen tasques que res
tenen a veure amb l’agricultura però dins del cor porten el deler de
xafar la terra, olorar-la, treballar-la, sembrar-la, fer-la fruitar i por-
tar a casa, farcits d’orgull, el resultat del seu treball. De segur en
coneixeu a alguns. Jo he tingut, i tinc, el privilegi de tractar amb
dos: el meu pare Vicente Roca, ebenista i músic de la banda Muni-
cipal, i el meu nebot i net d’ell Joan R. Martí i Roca. Dos llaura-
dors de vocació. Per ser el major dels nets i mostrar des de ben xi-
cotet l’estima per la terra, l’avi Sentet es va dedicar a explicar les
seues experiències de llaurador aficionat a eixe net sempre disposat
a escoltar amb respecte el que li volia comunicar. En parlar del co-
donyer, he pensat que una petita part de la saviesa antiga, podia ar-
ribar a aquest llibret a través d’una entrevista amb J. Ramón.
Començarem.
Què has aprés per experiència i que recordes de les converses
amb el iaio Sentet respecte al codonyer?
Ell em deia que el codonyer era un bon patró per a altres ar-
bres fruiters com la pomera, la perera i el nesprer (de fet no és es-
trany veure com sota alguns nesprers broten branques de codo-
nyer). A aquest patró de codonyer se l’anomenava Peu de Déu i els
seus avantatges respecte al de pomera eren una major resistència i
un port menys vigorós la qual cosa permetia fer una plantació més
75
L’empeltador, gravat del s. XVII
espessa ja que els arbres no es fan tan grans. Això també facilita
totes del tasques que s’han de fer i la mecanització .
Sé que alguna vegada, quan ell encara estava amb salut, vau
fer alguna experiència al respecte. Com va ser?
Va ser a l’any 1985 i jo era un adolescent que seguia pèl per
pèl els seus consells. A l’hivern vaig tallar les estaques de codo-
nyer. Vaig agafar rebrotissos, alguns amb arrels, però també esta-
ques d’uns 50 cm. En una zona ombrívola per a que aguantara la
humitat vaig fer la plantació.
La veritat és que la brotada va ser bona, tant de les estaques
com dels que ja tenien arrels. A l’hivern següent, quan ja estaven
ben arrelats, els vaig trasplantar al lloc definitiu i en el mateix mo-
ment els vaig empeltar d’agulla, agafant les varetes de la llavor de
pereres de diferents varietats. Quan va prendre l’empelt, tot allò
que era de codonyer va ser eliminat deixant solament el nou brot
de l’empelt. I ja tens una perera forta, d’altura i volum mitjà que
farà peres ben bones.
Encara que no et dediques a l’agricultura per professió sé que
no pares d’investigar, recollir, recuperar i divulgar. Com ho fas?
76
Les noves tecnologies em permeten posar a l’abast de tothom

el saber recollit de les persones majors sobre la manera com es con-
reava abans a les nostres comarques així com el que he aprés per
mi mateix. Per a mi és important investigar quines eren les varietats
autòctones dels productes de l’horta i el secà, dels animals domès-
tics, dels procediments emprats. Tot això és una saviesa antiga que
crec cal recuperar i divulgar i això ho estic fent amb els mitjans que
avui tenim a la mà.
Com podem conèixer el que estàs fent?
Si entreu en Google busqueu ELS COLORS DE LA TERRA.
En Menú trobareu tres blocs meus i l’explicació del que conté ca-
dascú : Els colors de la terra, El nostre petit món salvatge i El
jardí de les espècies. Si trobeu alguna dificultat Paquita us posarà
en contacte amb mi.
Gràcies Ramon, i bona collita.
Vicente Roca, ebenista, músic i llaurador de cor.
77
Nadala dels codonys

Betlem de la Pigà. Miquel Peris Segarra
Al sequiol, margevorer La cassola està al foguer
d’herbatge voraviat i el codony ben ensucrat
fita l’horta el codonyer el pare, manifesser
per donar-nos codonyat. omple els plats de codonyat
Anem a collir codonys Jesuset ja s’ha dormit

per a l’Infantó que és nat després de llepar-ne un plat
portem-li’n quatre sarions que un angelet s’ha engolit
que el Xiquet vol codonyat. ¡ Què bo estava el codonyat!
A collir codonys a rodolons A collir codonys a rodolons

per la punta dels dits per la punta dels dits
codonys collits... codonys collits.
Embulls o Embarbussament
Collim codonys
A genollons Set senalles de codonys
Codonys collits, Vaig dur a recodonyar.
per la punta dels dits De set recodonyadures
per la punta dels dits Set senalles vaig tornar.
codonys collits.
78
El Cine Victòria o “El Codony”

Toni Rodrigo Valls
(Toni de Cuc)
Posats a parlar del cinema, els qui no som ni xiquets ni joves,

hem de recórrer als records llunyans de la infantesa per tractar d’-
explicar el que va suposar per nosaltres l’única diversió estatuïda
per la societat d’aleshores.
Avui és treball ímprobe voler anar al cinema i no tenir cotxe.
Ja sabem que està la tele, encara que la possible màgia que llavors
veiem embovats no s’hi troba en la “xicoteta pantalla”. Queden allà
lluny, en ple terme, uns establiments cinematogràfics que quasi no
es poden aguantar per la manca d’espectadors i als que per poder
accedir s’ha de fer un pla d’atac.
En altra època els cines eren
locals establerts al centre del po-
ble, de fàcil accés, mai més lluny
de deu minuts de casa. Al carrer
del Mig (Romea i abans Royal), a
la Porta del Sol( Saboya), a la Pla-
ça de la Pau (Teatre Principal), al
carrer Asensi (Rex, Rialto i Capi-
tol). Y més separats el Astoria, allà
per la presó i el Cine Azul, pel ra-
val de la Trinitat. També va funci-
onar el Cine San Pablo, al carrer
de Pescadors. Més tard a Cardona
79
Vives (Avenida), al polígon Rafalafena (A-B-C).

Hi havia dos locals que eren la delícia de la jovenalla. Eren el
Goya (front a l’Institut Ribalta) i el Victoria o Codony, que ocupa-
va un magatzem convertit en sala de Cinema. No sé si seré fidel a
la veritat però en aquests dos locals tan sols projectaven pel·lícules
d’aventures, en especial de l’Oest. Al Goya les persecucions hi eren
acompanyades pel públic amb crits i avalots quan no pel colpejar
dels peus a la tarima. Bob Steele, Ken Maynar i altres eren ídols
que ens feien gaudir.
L’altre cine, el Victoria, crec que era aprofitat molt per pare-
lles de nuvis. A l’entrada hi havia plafons amb fotogrames per cri-
dar l’atenció del públic. Figurava també l’advertència de que la

pel·lícula estava doblada a l’espanyol i que l’entrada era numerada.
Com que el públic no era nombrós i estava lluny del centre la
presència policial era nul·la. Vull dir que per tal motiu els escàn-
dols eren freqüents. Més d’una vegada la finestreta per on apareixia
la imatge era cegada per alguna pell de moniato ja que estava prop
del personal de “general o galliner”. Diuen que com el sostre tenia
com decoració teles de sac solia amagar-se algun ratolí. Qualsevol
80
qüestió era motiu per a que el públic, prou bròfec, armara el lio.
Això sí. La sang mai no arribava al riu.
ANÈCDOTES:
Era costum que els estudiants, en acabar el curs acudiren a ce-
lebra-ho al cine Rialto en especial. Aquelles sessions eren èpiques:
s’amollaven coloms, es tiraven coses al pati de butaques, i s’ac-
ompanyaven les persecucions amb crits cantats a cor: el xic......!, la
xica....!, el bandido...!, el gos....!
També al cine Victoria es llençaven coses des de dalt, en espe-
cial pells de les pipes. Per això les primeres files del galliner solien
deixar-se buides.
A l’estiu es projectaven pel·lícules a les “terrazas de verano”,
on mentre es veien les pel·lícules (normalment dues) les famílies
sopaven l’entrepà que portaven de casa i les llimonades que com-
praven allí mateix, asseguts en uns banquets tipus plaça de bous
més durs que una pedra.
Recorde la “terrassa” Ribalta prop del passeig del mateix
nom, la del cine Goya i la plaça de Bous; la Terraza Planamar a
l’actual Mestre Ripollés, la Terraza Trinquete (pense que es deia) al
carrer Governador dins el Trinquet o la Terraza Mijares a l’esquena
de les Escoles Pies (s’entrava per la Ronda)
81
Cuina dels Codonys
Receptes facilitades per Anna Albert

Les receptes bàsiques de cocció del codony, com ara la confi-
tura de codony, utilitzen una quantitat molt elevada de sucre, nor-
malment en una proporció de mig quilo de sucre per quilo de fruita.
A continuació, trobareu un parell de receptes alternatives menys
ensucrades.
CODONYS AL FORN
INGREDIENTS:
 4 codonys
 Una mica de sucre
 Canyella
PREPARACIÓ:
 Es parteixen els codonys per la meitat i els traiem el cor, que
omplim amb una culleradeta de sucre i canyella.
 Els tornem a tapar i els posem a coure al forn a foc mig (160-
180 ºC), fins que siguin tous (normalment, al cap d’una hora).
 Els servim calentets.
CODONYS AMB VI DOLÇ

INGREDIENTS:
 4 codonys
 100 grams de sucre integral (tipus panela o mascavo)
 Oli d’oliva verge extra
82
 1 gotet de moscatell
PREPARACIÓ:
 Tallem els codonys per la meitat i els traiem el cor.
 Els untem ben untats amb l’oli d’oliva.
 Els tirem el sucre per sobre i els posem al forn preescalfat a
temperatura mitjana (160-180 ºC).
 A mesura que es van coent, la polpa es va fent tova, i quan es-
tiguen a mig fer (normalment, al cap de mitja hora), els re-
guem amb el gotet de moscatell i els deixem mitja hora més.
 Els servim calentets.
83
JALEA DE CODONY
PREPARACIÓ:
A les cases llauradores d’abans, on tot el que es produïa s’apro-
fitava, era molt habitual fer “jalea” de codony.
 Quan es bullien codonys per a menjar-se’ls amb sucre o per a
fer codonyat, si es pensava fer després aquesta recepta, es me-
surava bé l’aigua que es posava pera què quedara prou reduïda
i poder aprofitar-la. També es podia fer bullint les pells dels
codonys i els cors(després de llevar les pepites).
 Es colava el caldo resultant i s’afegia sucre blanc a ull, però
sempre en prou menys quantitat que per fer codonyat o mel-
melada.
 Es bullia fins que estiguera dissolt el sucre.
 Es deixava refredar i es guardava en pots de vidre.
 Cas de voler una conservació més llarga, calia fer el procés de
la melmelada, o siga al bany de Maria.
 El resultat era una llepolia molt bona d’una consistència més
lleugera que la mel i un color ataronjat .
 Agradava molt als xiquets que la menjaven damunt una llesca
de pa.
84
CODONYAT
Facilitada per Tona Argent Muñoz
INGREDIENTS:
 1 Kg. de codonys
 1 Kg. de sucre
 1 corfa de llima
PREPARACIÓ:
 Es pelen els codonys, se’ls lleva el cor i es bullen
 Els pesarem i els barrejarem amb el mateix pes de sucre. Mi-
llor fer-ho amb el passa-puré.
 En una cassola de fang els courem, amb la corfa de la llima,
remenant amb una cullera de fusta fins que estiga espesset.
 S’aboca en motlles i es deixa eixugar alguns dies.
COCA DE CODONY 1
Recollida a la Comarca de l’Alcalatén.
INGREDIENTS:
 Un got d’aigua
 Mig got d’oli d’oliva
 Llevat
 Llavoretes
 Farina
 Sal
 Sucre.
PREPARACIÓ:
 Remenarem be l’oli, l’-
aigua, les llavoretes i un
pessic de sal.
 Afegim el llevat i la farina
85
que admeta.
 Seguirem pastant fins que estiga ben barrejat.
 Deixem reposar fins que la pasta estiga bona
 Estenem la pasta damunt una llauna i aplanem.
 Sobre la pasta posem el codony prèviament tallat a gallonets,
com per a coca de poma.
 Ensucrem i amb el setrill tirem un raig d’oli per damunt.
 Fem una voreta a la coca amb la mateixa pasta per mantenir
amb més consistència el codony i l’oli i el sucre.
 La posem al forn.
 Amb la mateixa pasta es pot fer amb poma o pera.
 Actualment hi ha gent que en lloc d’aigua utilitza llet i si es
per a coca salada, cervesa.
86
COCA DE CODONY 2
Rosa Claros Marques
INGREDIENTS:
 Un got d’oli
 Dos gots d’aigua tèbia
 Un pesic de sal
 Llevat (25 gr.)
 Farina (la que admeta)
 Codonys
 Sucre
PREPARACIÓ:
 Posarem l’oli, l’aigua, la sal i el llevat que anirem desfent
mentre remenem.
 Afegirem la farina a poc a poc per obtenir una massa fina que
no s’enganxe als dits, la deixarem en repòs per tal de augmen-
te i es faça bona.
 Mentre, pelarem els codonys i els tallarem.
 Estirem la massa i poseu el codony cru, tallat molt prim, per
sobre.
 Al damunt poseu-hi un raig d’oli, un polsim de farina i sucre,
i poseu-ho al forn a 170º uns 30 minuts.
87
Cinquena part:
LA FIGUERA
88
Caràcters generals de les Figueres

L’arbre que coneixem com a figuera és un arbre que està clas-
sificat dins de l’ordre de les Rosals”, d'antre elles pertany a la fa-
mília Moraceae” i al gènere “Ficus”. Com a característica particu-
lar té la de ser l’única de les més de mil espècies de “Ficus” que
creix silvestre a Europa. Estem parlant de l’espècie “Ficus carica”
la nostra figuera.
DESCRIPCIÓ:
És, sens dubte un dels arbres més emblemàtics de la Mediter-
rània. Arbre considerable que pot aplegar fins al 10 m. d’alçada per
altres tants d’amplada. Te la soca llisa, de color gris clar i un bran-
cam recte i flexible, però fràgil, que rebrota amb força després de
cada capolada; és perfumada i té un làtex (la llet) que sovint irrita
les pells sensibles i pot aplegar a crear al·lèrgies. Si la deixem al
seu aire, la figuera envolta la soca principal amb una infinitud de
mamons que acabaran donant-li un port arbustiu. És un arbre CA-
DUCIFOLI. Té un sistema radicular (arrels) molt potent que pot
aplegar a crear problemes segons cap on creix; no permet vegetació
a la seua vora i és especialista en foradar basses i cisternes. És
aquesta facilitat d’arrelar la que fa que trobem figueres creixent en
els llocs més insospitats: forats de troncs vells, campanars o clevills
de roca.
Les fulles són molt grans, palmipartides (en forma de palma),
lobulades, dures, asprenques al tacte i d’un verd molt tendral; peci-
89
olades (amb pecíol), amb els nervis molt marcats. També s’ha de
dir que son elles, les fulles, les responsables del rojos que ens fem
en collir figues a braç nu.
Per més que mai ningú no les ha vistes, les figueres tenen
flors. Floreixen de febrer a abril, segons ubicació i espècie, i ho fan
a l’interior d’un saquet carnós amb un orifici d’entrada i sortida a la
part oposada al pecíol. Aquest sistema vegetatiu s’anomena siconi
(forma de fruit pròpia de molts “Ficus” consistent en centenars de
petits fruits madurats junts a l’interior d’un saquet piriforme) i com
ja haureu entès és allò que en madurar anomenarem figa (amb tots
els respectes deguts). Si tot açò no et pertorba, pensa que, per
pol·linitzar cadascuna dels centenar de flors que hi ha dins del sico-
ni ha hagut d’entrar i sortir per l’opèrcul (foradet del cul, evident-
ment) un o més d’un insecte. Ja ho sé, et resulta complicat, però
donada la fecunditat de les figueres no em negaràs que resulta efec-
tiu.
Com bé sabràs hi ha figueres que
fan figues dos vegades a l’any, no
totes, clar. Fan una primera flora-
da a finals de juny; les anomena-
des Bacores o Figues flors. Pos-
teriorment, allà cap a finals d’a-
gost, fan la collita normal. Açò
passa principalment amb les fi-
gues blanques.
Per totes aquestes coses que hem
comentat, i per la pròpia experi-
ència, sabràs que la figuera és ar-
bre resistent, de poca exigència i
molt agraït.
PROCEDÈNCIA:
90
Com la major part dels arbres mediterranis, també la figuera

sembla procedir de l’Àsia sud-occidental escampant-se al pas de
l’expansió humana als dos costats de la mar Mediterrània. De les
figueres tenim testimonis antiquíssims ja que ens consta que s’han
trobat nou figues semi-fossilitzades a les excavacions del poblat
neolític de Gilgat-I, a la vall del riu Jordà; això les dataria entre
9400 i 9200 abans de Crist i situaria la figuera entre els primers ali-
ments cultivats per l’home.
Així mateix, el propi nom científic de l’espècie, ja ens porta a
la mar Egea. “Ficus carica” significa “Figuera de Karia” (Καρία),
antiga regió costanera de l’actual Turquia, veïna front per front,
amb l’illa grega de Rodes.
CURIOSITATS:
Sobre l’antiguitat de la figuera, vull apuntar determinades co-
ses. Tots sabeu que Déu lo Pare va crear el món i finalment, com
per adornar-se, va crear l’home i la dona (aquest concepte s’hauria
d’actualitzar per allò de la igualtat de sexes, no?). És el cas que Eva
i Adam van pecar i, per això mateix, van perdre la innocència, es
91
van veure nuets i es van avergonyir (no sé per què, al cap i a la fi

ells no s’havien vist mai d’altra manera). El cas és que van córrer a
tapar-se i; en què ho van fer?.... Amb pàmpols de figuera; sí se-
nyor!. Així ho diu el Gènesis. De ser així, la figuera seria el primer
arbre que li feu servei a l’home, per més que els fera algun roig a
l’entrecuix als nostres primers pares.
Fins i tot va resistir la maledicció del Nostre Senyor que la va
maleir en anar a buscar figues fora temps i no trobar-ne; diu l’e-
vangeli que la figuera va assecar-se i mai més no donà fruits. Jo no
ho crec, més bé penso que, resistent i adaptable com és, va decidir-
se a no fer figues quan Jesús passava per allí i va viure verda i ufa-
nosa per molts anys.
No vull parlar ací del concepte eròtic que ve associat a la ment
quan parlem de la figa. Açò donaria per moltes profunditats que no
sé si sabríem controlar.
USOS I PROFITS:
Per més que he regirat, no he trobar ninguna citació d’una mí-
nima utilitat de la fusta de la figuera. Trencadissa i traïdora es po-
dreix amb facilitat i no se li coneix utilitat alguna. No és bona ni
per fer foc, per més que quant està seca sí que crema, no fa brasa ni
caliu, sols fa fum. D’ací la dita popular: Eres més inútil que la fusta
de figuera.
Tan cert com açò és el gran profit que les persones humanes
obtenen dels seus fruits, tendres o assecats, i de la seua ombra a
l’estiu (per més que no falta qui diu que està maleïda perquè d’ella
va penjar-se Judes) i també es diu: No dorgues a l’ombra de figue-
ra; que la mort s’amaga darrera.
Els fruits serveixen d’aliment, tant en fresc com en sec. La
qual cosa permet fer-se amb una reserva molt energètica tant per
les persones com per als animals. Encara no fa molts anys ( Bé, pot
ser per meitat del segle passat) les figues seques han salvat perso-
92
nes i animals d’un hivern força rigorós.

També la medicina popular recorria a la figuera com a planta
remeiera. Era corrent l’ús del làtex contra les berrugues i per tractar
la càries. També les infusions de fulles en aigua eren bones per el
dolor de queixals i diuen que rebaixen els triglicèrids.
93
No totes les figues són iguals

Ni totes les figues són iguals, ni tampoc ho són els noms que
gastem per a designar-les. La nomenclatura popular és molt creati-
va i varia d’un poble a un altre. Ací en tens un dotzena ben contada.
BACORA BLANCA BACORA NEGRA
BURJASSOT BLANCA COLL DE DAMA
DAMA VALENCIANA DE SANT JAUME

94
PARATJAL PARDA
POLITANES ROGETES o CUL DE

BURRO
ULL DE PERDIU VERDAL

Ja sé que no esteu d’acord amb la meua tria, que no estant les
de la teua figuera o les que a tu més t’agraden. No ho he fet a posta,
però ja em va bé així.
Al cap i a la fi, les coses que escrivim al llibret no deixen de
ser provocacions per al diàleg o la discussió, o també, per què no
dir-ho, incitacions al descobriment de coses noves. Bon profit!
95
La comercialització
de les figues seques
Entrevista a Anna Albert, realitzada per Paquita Roca
Anna, fa molts anys que no es veuen a les nostres terres camps

de figueres, però jo se que per tradició familiar tu coneixes bé el
tema de la comercialització de les figues. Explica’ns un poc com
era.
El meu avi, Abdón Martí Pruñonosa tenia a les Useres una fin-
ca molt gran amb 380 figueres de varies classes i jo vaig presenciar
de xiqueta el procés complet.
És que les Useres és terra bona per a les figueres?
Deia el meu avi que el terme de les Useres per la seua situa-
ció, té una insolació especial i per això el vi sempre ha segut de
més alta graduació que als pobles veïns i les figueres, que volen
molt de sol, han produït bones collites.
Exigia molt de treball el conreu de les figueres?
De les figueres no. Simplement capolar-les per parar-les bé i
que no es feren molt altes i anar podant les branques que sobreeixi-
en massa. Cal dir que era necessari tindre molta precaució en pujar
a una figuera perquè la fusta és blana, les branques s’esgallen
prompte i pots guanyar-te un bon bac.
La collita ja era una altra cosa. Una pluja fora de temps podia
fer clavillar les figues o que es feren agres i es perdia tota la pro-
ducció d’un any.
Com era el procés?
Calia tindre preparats els canyissos que podia fabricar el propi
llaurador o artesans especialitzats. Eren de canya tallada al seu
96
temps, redona i pelada. Quan les figues negres estaven madures pe-
rò encara no pansides les collien a mà o amb el panfigo i les deixa-
ven cuidadosament sobre els canyissos .
Quan feia sol s’estenien els canyissos a l’exterior de la casa
però en el moment que començava a caure l’aiguatge, els posaven a
cobert situant-los sobre unes estaques obrades a la paret de les
cambres de masos o alqueries i que els feien de suport .Eren com
uns aparadors amb estants amb poc d’espai entre uns i altres.
Quan les figues anaven baixant de volum, els llauradors al tac-
te i amb molta cura per a que no esclataren, les anaven aplanant i
donant forma, al temps que els donaven la volta una per una. Cada
dia es treballava en uns canyissos diferents de forma que no es fera
malbé cap figa.
Sembla un procés molt delicat per a un llaurador sol.
Per a un llaurador sol haguera estat impossible. Calia contrac-
tar jornalers que, moltes vegades, coincidien amb els que s’encar-
regaven després de la verema, ja que en algunes setmanes les dos
collites se sobreposaven. Pensa que les figues seques es venien per
Nadal o siga que el procés durava un poc més de dos mesos, i no
permetia cap errada. Un descuit en posar-les al recer un aiguatge
caigut sobre les figues o una “ponentà” podia fer aparèixer en elles
els cucs i convertir-les en aliment únicament vàlid per als porcs.
Una altra feina precisa era espantar els ocells als que atreien forta-
97
ment les figues. Tota classe d’espantaocells i altres artefactes així

com les graneres sorolloses en mans d’homes i dones servien per
defensar la collita dels comensals no convidats: merles, guatlles o
vileros.
Qui comprava les figues?
Les figues que ja estaven seques s’anaven llevant dels canyis-
sos i abocant en unes paneres a les que calia sacsejar cada dia per
què es ventilaren. De vegades s’espolsava sobre elles un poc de fa-
rina per a que no s’apegaren.
Arribat el més de Desembre els compradors arribaven al poble
a parlar amb els productors, als que ja coneixien d’altres anys. Si
s’aconseguia l’acord en el preu, s’ensacaven les figues i començava
un nou procés en el qual el llaurador, amb els guanys a la butxaca
ja no tenia res a veure.
Diuen que per alguns llocs tornen a veure’s camps de figueres.
És possible però el procés actual de segur serà ben diferent.
Pot ser algun dia puguem comercialitzar les figues seques del ter-
reny en substitució de les importades d’Irak i altres països. Estaria
molt bé.
98
Dites i refranys de Figues

Paquita Roca Ivars
FRASES FETES I COMPARACIONS

Fer coll de figa: Rendir-se o morir-se:Tan jove i ja ha fet coll de
figa.
Estar com figues en cofí: Estar molta gent o moltes coses en un
lloc molt menut: Vam anar a replegar rotllets i estàvem com figues
en cofí.
Pujar-se’n a la figuereta: Enfadar-se fortament: Per no res ja te’n
puges a la figuereta.
Estar en la figuera: No enterar-se de res:¡ Espavila, que sempre
estàs en la figuera!
Bon bac i sense figa: Tanta feina per i no t’ha valgut de res:
Quan ploguen figues!: És com dir: quan els burros volen.
El que es perd en la pansa es guanya en la figa: El que perdem
per un costat ho guanyem per un altre.
Fer figa: Fallar. Estic tan cansat que els genolls em fan figa.
Acabar en aigua de figues: Acabar en no res.
Esser figues d’un altre paner: Tractar-se d’una altra qüestió: Bé
reclamar més sou, el canvi d’horari són figues d’un altre paner.
Estar enfigat: Estar sotmès o molt enganxat a una dona: Una cosa
és estar enamorat i una altra estar enfigat.
Moll com una figa: Estar sense forces: Avui m’he alçat més moll
que una figa.
99
Les figueres que he conegut

Toni Porcar Gómez
La primera figuera que vaig conèixer va ser la del Sinyó To-

màs de “Caballero”, un home major, no sé l’edat que tenia, però jo
era molt menudet i aquella figuera era molt gran.
A la partida de Vinatxell, entre Villamargo i Almalafa, teníem
una marjal i mitja, justet contra la sèquia mare del “Vallet”, on
s’acabava el caminet, dalt del camí teníem una marjal, a la banda
de baix del caminet en teníem mitja, era una marjal llarga, com to-
tes i partida longitudinalment per una senda, de la senda a la sèquia
mare era del “Caballero”, l’altra meitat era nostra.
El sinyó Tomàs era un home molt organitzat, tenia una dona,
una alquerieta de quatre metres quadrats amb un armari empotrat
un fogueret de llenya, una post on hi havia dos plats dos gots i una
cassoleta, una xarcullera, un llegó, un eixartellet, una falç dues,
corbelles, una caragolera, un cabàs de palma, una conillera amb co-
nillets de huit--huit, una gorra un capell de palla, mitja senda i mit-
ja marjal amb un ullal a la sèquia mare, i també tenia una figuera
enorme. Era un home que parlava poc i que cantava una sola can-
çó: “cucut cantava la rana, cucut debajo del agua, cucut pasó el
caballero, cucut con gorra y sombrero”. Podria estar hores parlant
d’aquell home, però ací hem vingut a parlar de figueres, de manera
que anem al cas.
La figuera de “Caballero” i jo teníem una relació ambivalent,
perquè aquella figuera em va proporcionar moments molt dolços
amb aquelles excel·lents figues napolitanes que jo em menjava
amb deler, mos de pa, mos de figa, de vegades menjava figues sen-
se pa. Però a la seua ombra van ocórrer fets sinistres.
Aquella figuera em feia patir molta set, quan m’afartava de
figues i volia beure, mon pare em deia que no es pot beure aigua
després de menjar figues, que això és malíssim.
100
Quan es va ofegar a la sèquia de la Fileta el meu cosí Migue-

lin, mon pare tenia tanta por de que a mi em passara el mateix que
quan més tranquil estava jo baix la figuera jugant, d’una forta pata-
da em va llençar de mala manera al mig de la sèquia mare, jo plo-
rant i enfangat, tot banyat vaig eixir arrapant-me al marge, mentre
plorava, mon pare reia de gust dient, “este no s’ofegarà, pareix un
sobremolló”, tenia tres anys jo.
El sinyó Tomàs em deia que la figuera era molt traïdora, que
la seua fusta era borda, que no avisava, que el bac de figuera era
molt roí i que no havia de pujar mai a la figuera. Nosaltres teníem
dos cireres molt grans i mon pare ens feia pujar a collir cireres i ens
deia que baixarem per les rames. Quan ens posàvem a la punta
s’anaven doblegant fins que podíem baixar a terra sense cap pro-
blema; però a la figuera no podíem fer això, perquè tenia una fusta
que es trencava sense avisar i el bac de figuera era mortal de neces-
sitat.
Però ell si que pujava. Un dia, poqueta nit, abans de tornar a
casa es va enfilar a la figuera per menjar figues, era molt atrevit. Va
pujar tan alt que quan es va trencar la rama va caure per fora de la
figuera, sense poder agafar-se a cap rama i es va pegar tan gran ta-
balada que es va quedar estés a terra, com un dragó panxa per
amunt, sense po-
der moure’s. No
podia cridar,
s’havia quedat
sense veu de la
tabalada i per
aquelles marjals
ja no hi havia nin-
gú, tots havien
pegat cap al po-
ble. Es feia de nit
i es moriria irre-
missiblement…
101
Encara va tindre sort que el “Granotero”, un home que cami-

nava garçat cap a darrere i que duia gorra i “sombrero” com el de la
cançó, estava tres o quatre marjals més avall i va sentir el soroll de
la sacsada, es va arrimar per vore que havia segut aquell enrenou i
es va trobar a mon pare tirat semblava talment una fangada, el va
ajudar a pujar a la bicicleta i mon pare se’n va anar cap a casa pen-
sant-se que no arribaria viu, estava convençut que s’havia rebentat
per dins. No s’havia fet res.
Quan el sinyó Tomàs es va morir de vell, el meu pare li va
comprar la mitja marjal a la viuda, va tallar la figuera, va enderro-
car l’alquerieta i ho va plantar tot de tarongers. L’ullal el vam con-
servar, quina aigua més fresca, però les figues s’havien acabat.
A Taxida el meu avi patern treballava un tros de terra que te-
nia arrendada d’uns senyors de València, sempre que passàvem per
aquell indret entravem per collir figues de la figuera, unes figues
negres dolces com la mel, mon pare les collia i jo les posava al ca-
pell de palla, tot suat, si en collíem moltes les posàvem a una ciste-
lla amb fulles de figuera per a que no s’esclafaren. En arribar a ca-
sa, ma mare s’alegrava molt perquè li agradaven les figues amb de-
liri
Una mica més amunt, a la venta de “Culsec” també hi havia
una figuera enorme i una sènia. Nosaltres no bevíem aigua
d’aquella sènia perquè a la guerra del francès; segons deien, van
matar un soldat i per a que no el descobriren per por a les represàli-
es el van tirar dins la sènia. Aquella figuera no em queia bé, mai
vaig tastar una figa. Estava segur de que les seues arrels s’alimen–
taven del francès mort.
Al camí Molins hi havia una figuera grandiosa, alguns xiquets
del meu barri de vegades anàvem per prendre el bany a la sèquia
major i després ens anàvem a la figuera a menjar figues. Un dia Pa-
co “Rata” estava menjant figues escarramat a una branca; per eixa
època ja ens atrevíem a pujar a les figueres, però anàvem amb certa
precaució. A Paco “Rata” li van entrar ganes de cagar, i per mala
gana de baixar es va ajupir a la branca i cagava al vol, amb tanta
102
mala traça que va caure de tos i va caure justet damunt de la cague-

rada, emmerdant-se tot, encara sort que la sèquia major la teníem a
mà.
Un altre dia, ja érem més fadrinets, li vam dir a un xicot del
carrer Tosquella que si s’untava la fava amb la llet de una figa se li
faria un pardal de dimensions respectables, era una llegenda que
corria, així ho va fer i així va ser, se li va unflar la xufa com un bo-
to, van haver d’anar al metge i tot.
Jo sempre ha menjat figues, però a figueres d’altres, el meu
pare no plantava cap figuera, perquè preferia plantar tarongers, ar-
ròs o carxoferes. El dia que mon pare va comprar l’alqueria del
planter, nou fanecades de terra d’arròs, alqueria i figuera incloses,
ens vam dir, ara sí que menjarem figues, però no, aquella figuera va
ser arrabassada, on hi havia la figuera podríem segar una garba
d’arrós.
Ens salvava “Saragossa”, veí nostre al Senillar i que tenia una
figuera magnífica a prop de la nostra marjal, ens va dir que podíem
collir i menjar totes les figues que volguérem, de manera que al
temps de les figues, tots els dies quan pegàvem cap amunt, en pas-
sar per la figuera de Saragossa, fèiem aparonet per menjar figues,
aquelles eren figues de coll de dama, bones i sucoses.
Marge mitger a l’alqueria del planter tenia terra d’arròs, el
“Pallisser”, avi de Salvador Renau, teníem també un bon “paraero”
i una alquerieta amb una teulada amb teules soltes on feien nius els
103
vileros. De cada punt ja estava Renau per la teulada furgant a les

teules per agafar els vileros dels nius, males menjades de pardalets
no es feia! Un dia Salvador Renau va plantar una figuereta a la
seua marjal, i ens feia enveja, mentre birbàvem, nosaltres la nostra
terra i ell la seua, ens deia, “eixa figuereta enguany ja farà figues,
quines figues napolitanes més bones em menjaré, perquè no en
planteu una vosaltres?” A nosaltres ens feia molta ràbia sentir allò,
perquè sabíem que mai tindríem una figuera; el nostre pare sols
plantava coses que donaven feina, coses per vendre.
Ara, que han passat els anys, he de reconèixer que vam ser
roïns i malvats. Salvador sempre mirava les figues per vore quan
madurarien, i nosaltres també. Quan estaven a punt de madurar Sal-
vador va estar uns dies sense aparèixer per la marjal; tenia terra a
Moró i tindria coses a fer pel secà. El meu germà i jo aprofitant
l’absència del amo ens vam menjar totes les figues de la figuereta;
mig verdes i tot, van anar una darrere l’altra cap a dins de la nostra
panxa.
Quan va tornar Salvador i va vore la desfeta es feia creus,
nosaltres li vam dir que segurament els vileros de la teulada de
l’alquerieta se les havien menjat; que tot no podia ser, vileros i fi-
gues eren incompatibles… Total que va arrencar la teulada per a
que els vileros mai se li tornaren a menjar les figues. La figuera de
Renau ha sigut una gran font d’alegria per a mi i per als meus fills.
Es va fer enorme, una figuera senyorial, una figuera molt producti-
va, en figues i en caragols, fins que la van tallar.
A l’era del meu avi el “Verdaero”, finalment mon pare va
plantar una figuera. Com eixa alqueria li va tocar al meu germà Ba-
tiste puc menjar figues sempre que vull, és una figuera monumen-
tal, però està plantada massa prop de l’alqueria i les seues arrels
van decantant l’alqueria del “Verdaero” i a causa de la inclinació
de l’alqueria es retarda més de mitja hora el rellotge de sol que té al
cara-sol de l’era. Però és una figuera que ens dona moltes satisfac-
cions, la nit de sant Roc, quan a la foguera sols queden brases ens
asseiem a sota per cantar, beure i bramar com les tonyines fins que
104
ix el sol i ens anem a dormir, que ja està bé de menjar i beure.

He conegut més figueres, i les he tastat, a la vora de la Sèquia
Major, a la Sèquia de L’obra, al camí Taxida,.., però seria llarg enu-
merar-les totes. Finalment jo també ha plantat dues figueres, en-
guany crec que ja menjaré figues de la meua propietat.
Copletes de figues
Recopilada per Paquita Roca Ivars
La figa per a ser bona I per totes les contrades

ha de tenir tres senyals: de la nostra llar pairal,
madureta, pansideta refloreixen,-albardades-
i picada dels pardals. les figueres de Nadal.
Cançoner popular Miquel Peris.
El Betlem de la Pigà.
Valencia tota rodada
de figueres palejals Una figa se queixava
encara no estan madures sent bona per a menjar
ja les piquen els pardals. de no haver segut encara
Cançoner popular. picada per un pardal.
Cançoner popular
105
Contalles vora el foc

Les figues del Rector
Conte popular replegat per Paquita Roca Ivars
Hi havia una vegada un rector d’un poblet que tenia a l’hort

una figuera de figues de coll de dama, a la qual era molt aficionat.
Cada vesprada anava sota la figuera, al temps de les figues,
mirant amb delícia les que anaven madurant i llepant-se els llavis
pensant en les que es menjaria l’endemà, després de prendre la xo-
colata. Mes arribava l’endemà i les figues madures ja no eren a
l’arbre, i, per més burla, al costat del tronc hi havia una grossa ca-
guerada.
Això passava cada matí i feia desesperar de tal manera el
mossèn que, si no se l’enduien els dimonis, era perquè, segons
sembla, aquests no hi podien res amb la gent de sotana.
Debades el senyor rector renyia l’escolà, segur que era
aquest qui se li menjava les figues. Més ell jurava i perjurava que
no n’havia tastat ni una.
L’escolà, com tots els escolans, era molt llest, i un dia va en-
trar corrents a l’habitació del senyor rector dient-li:
—Vinga, vinga, senyor rector, ja sé qui es menja les figues!
I fent-lo anar sota li figuera, li va dir:
—Veu com jo no puc ser? És la majordoma!
—I Com ho saps?
—No veu vosté que la caguerada i la pixarrada estan juntes?
—Tens raó. Vet aquí una cosa en la qual jo mai no hauria cai-
gut
106
Coses de Sant Pere

Conte popular replegat per Paquita Roca Ivars
Un dia Jesús va sorprendre Sant Pere que menjava alguna

cosa.
—Què menges Pere?
—Figues!- va respondre l’apòstol que en veritat estava men-
jant raïms.
—Tant t’agraden les figues?—li va preguntar Jesús, que sa-
bia perfectament que eren raïms allò que menjava.
—Moltíssim, Mestre!
—Doncs, d’ara endavant, la figuera donarà fruit dues vega-
des a l’any.
I Sant Pere es va arrencar els pocs cabells que li quedaven en
pensar que, si hagués dit la veritat, haurien estat els ceps els qui
haurien donat, dues vegades a l’any, els raïms que tant li agrada-
ven.
FIGUERA D’ESTEL
FIGUERA D’AITANA
107
Injustícies
Antoni Rodrigo Valls “Toni de Cuc”
De tots els arbres que a la vora de la Mediterrània ens donen

ombra i aliments, pot ser dos d’ells formen part més important de
la meua vida i d’alguns dels seus miracles: Són l’olivera i la figue-
ra. Ells són part de la meua forma i manera d’entendre l’espai vital
que em correspon.
Del primer d’ells quasi no cal parlar. L’olivera ha sofert trans-
formacions estètiques una vegada desvinculada del seu lloc de nai-
xement com mostra evident de la rapinya humana. Per culpa dels
estetes i altres badocs han estat retallades, transformades i quasi
prostituïdes col·locant-les com motiu ornamental en eixos indrets
coneguts com “rotondes”, sense pensar per a res en la seua pròpia
història, fortament arrelada a la nostra Mediterrània. Li fan bucles i
tirabuixons desproveint-les del que és la seua veritat. Les desnatu-
ralitzen i les desproveeixen del seu fruit o, al menys, el menyspreen
com a tal i el llancen a perdre. Converteixen a tan antic i digne ar-
bre en un gerani o en una mena d’herba lluïsa. És pecaminós veure
com el menyspreu creix i creix.
L’altre, la figuera (ficus carica) és un arbre quasi monumental
vingut a menys per raons d’economia entre altres. Al meu poble,
que és Castelló, i als pobles dels voltants les figueres han deixat de
formar part del paisatge per complet. I això que va estar un arbre
que va arribar a ser objecte de conreu per a que formara part molt
important de l’alimentació del paisanatge com recurs alimentici de-
gut al seu alt contingut en sucre. (Recordeu allò de: “animalot, ani-
108
malot, ara que venen les figues, ara t’has mort”)

Els motius? La comoditat de no tenir baix les figueres a totes
les abelles del terme quan la maduració de les figues i rebutjant per
complet i sense justificació les figues pansides. S’han oblidat per
Nadal aquells panfigos farcits d’ametlles i llavoretes. Sols és com-
pleix, i sols mitjanament, amb el consum festiu de les saboroses
“figues albardades. (Per cert ¡ quina “coentor” la del Cap i Casal
quan les anomenen “bunyols de figa!...)
Però quan ja era sentenciada la figuera com arbre rebutjable,
una altra raó més científica va pegar-li al clatell amb força desme-
surada. En un moment donat els responsables de la cosa fitosanità-
ria van concloure que la “mosca del Mediterrani” (“ceratitis capi-
tata”) s’amagava enllepolida i es reproduïa sota els amplis pàm-
pols ombrosos de les figueres. Va ésser el seu final: el final del dra-
ma de la figuera castellonenca, parenta llunyana del sicòmor israe-
lià, aquell al que Zaqueu es va empinar per ser curtet d’alçària i vo-
ler veure bé a Jesús (Lluc, 19.1 al 10). Tampoc la figuera segons
l’evangeli del mateix evangelista (Lluc, 13 del 6 al 9 ) va sortir ben
lliurada de la seua consideració d’estèril. També Sant Marc ( Marc,
11 del 12 al 14) fa referència a l’anatema que llança Jesús a la fi-
guera malfeinera que en aquells moments el priva d’aliment.
Per totes aquestes qüestions he volgut fer esment del dos ar-
bres: l’olivera i en especial la figuera a la que considere com arbre
propi i al que, per la inconsistència del seu brancatge, no vull pujar
al cim, no siga que per atrevit em quede amb un “bon bac i sense
figa”.
109
Refranys de Figues
Paquita Roca Ivars
Per Sant Joan bacores, verdes o madures, segures.

Bacora verda i xica de “messó”, palpant-les madu-
ren.
Una figa no fa estiu.
Per Sant Jaume, figues a taula.
A l’agost, figues i most.
Cada cosa al seu temps i les figues en agost.
Per Juliol, ni figues ni caragol.
Figues i vi, mort en camí.
Les figues flors, al ventre causen dolors.
Darrere les figues aigua i darrere les peres vi.
Figa i caragol aigua vol.
Any de figues any de fatigues.
Quatre figues en un brot ¡ Bon any de tot! ( amb ironia)
Figa clavillada, pluja sobrada.
Figa tocada, figa menjada.
La figa madura per ella mateixa cau.
Tres mitges figues fan figa i mitja.
La figa i la dona quan torça el coll és bona.
Mes tira un pèl de “figa” que una maroma de barco.
Les avellanes, ametlles i figues són bones amigues.
Caiguda de figuera, la mort darrera.
Qui sembra la figuera no en menja les figues.
Foc de figuera, foc de quimera.
El que tinga figues que no parle mal de les figueres.
110
Cuina de les Figues

Recull fet per Paquita Roca Ivars
FIGUES ALBARDADES
Facilitada per Jose J. Sidro i Araceli Martín.
Ingredients:
1 Kg. De figues seques.
1 got d’aigua.
1 pastilla de llevat (del de Mercadona)
La farina que admeta.
Un poquet de sal.
1 cullerada sopera de sucre.
Preparació:
Primer cal escaldar les figues
amb aigua bullint, es peguen
dos voltetes, es renten bé, es
trauen, es posen sobre un drap
i s’assequen.
Es lleva el peçó a les figues,
s’obrin per la meitat, s’aplanen i s’ajunten dues encarades.
En un gibrellet es posa aigua tèbia i es desfà el llevat.
S’afegeix farina, un pessiguet de sal i una cullerada sopera plena
de sucre.
Es pasta tot, però ha de quedar molt molla la pasta, que s’apegue
als dits.
Passarem les figues per la pasta i les fregirem amb oli ben brusent.
111
FIGUES DEL TEMPS SUCRADES

Facilitada per: Immaculada Puig
Ingredients:
1 Kg. de figues del temps, sanes i sense cucs.
1 Kg de sucre.
Preparació
Es netegen les figues i es cobreixen amb el sucre.
Es deixen en un recipient tapat tot un dia.
A l’altre dia es posen a foc lent un ratet, fins que el sucre es va fent
espès.
Al dia següent es repeteix l’operació.
Finalment, a l’altre dia es poden posar en pots amb el seu suc. No
cal bullir-les. Més val tirar-ne alguna que desbrafar-les.
FIGUES TENDRES AMB AIGUARDENT

Facilitada per: Paqui Roca
Preparació:
Es pelen les figues recent colli-
des.
Es parteixen per la meitat
Es posen en un plat amb la part
partida cap amunt.
Es tiren per damunt unes gotes
d’aiguardent o anís.
COCA DE FIGUES SEQUES

Recollida A la comarca de l’Alcalatén.
Ingredients:
Dues mesures d’aigua
Una mesura d’oli d’oliva
112
Llevat
Farina
Llavoretes
Sal
Preparació:
Barregem en un gibrell l’aigua, l’oli, un pessic de sal i les llavore-
tes. Ho remourem ben bé.
Afegim la farina que siga necessària.
Deixem reposar la pasta fins que estiga bona.
Novament la pastem i li posem les figues seques que prèviament
haurem tallat i untat amb oli d’oliva.
Esperem que la coca es faja bona.
Abans de posar-la al forn, l’acararem amb oli per damunt i l’ens-
ucrarem.
COCA DE FIGUES I PANSES O REGANYÀ

Recollida a Onda.
Ingredients:
4 ous
2 tassetes d’aigua
1 tasseta d’oli
2 tassetes de sucre
Un paperet de “llimonà” de cada color
Un tros de rent de pastilla
La farina que admeta
Panses i figues
Neules
Preparació:
Batem els ous i anem afegint-los l’aigua
amb el rent desfet, els paperets de
113
“llimonà”, el sucre i l’oli.

Ho treballem bé.
Aboquem les panses escaldades i escorregudes i les figues seques.
Si la volem més bona la vespra obrim les figues, les tallem a tros-
sets i les deixen en oli, llima ratllada i canella 24 hores.
Afegim la farina fins que quede una pasta no molt dura.
La tapem i la deixem reposar fins que puge.
Agafem porcions de pasta i les aplanem damunt les neules fins
que queden com un cm. d’altes,.
Les deixem reposar tapadetes fins que augmenten de volum (com
1h.)
Amb un pinzell les pintem amb ou batut.
Els espolsem sucre per damunt i les posem al forn fins que esti-
guen dauradetes.
PA DE FIGUES O PANFIGO
Recollida Onda. Castelló.
Ingredients:
Figues seques
Ametlles
Aiguardent
Llavoretes
Preparació:
Obrim les figues.
En un motlle posem una capa
de figues seques.
Les banyem amb l’aiguardent
Tirem damunt les ametlles i
les llavoretes.
114
Seguim fent capes de figues, ametlles i llavoretes fins que el mot-

lle estiga ple.
Ho premsem i ho deixem assecar.
NOTA: A Castelló simplement encaràvem dues figues obertes i les
farcíem amb nous, avellanes i ametlles. Després les premsàvem i
les menjàvem.
FIGUES EN COFÍ
Recollida a Xòvar
Ingredients:
Figues seques
Sal
Aigua
Preparació:
Obrim les figues
En el motlle anem posant capes de figues banyades amb aigua i sal.
En estar el motlle ple, es premsa i es deixa assecar.
RECEPTA PER CURAR LA TOS

Facilitada per Anna Albert
Es posa al foc vi negre.
Abans d'arrancar el bull es tiren dins unes figues seques trosseja-
des.
Es remena bé.
S’afegeixen uns anissos en gra.
Es bull un poc de temps.
Quan t’agafe la tos, te’n prens una cullerada.(no te’n passes que se
te curarà la tos però caldrà després curar-te la “ressaca”)
115
“SORBETE” DE FIGUES PALERES (figues són; no?)

Facilitada per Àngels Roig Ferriz
Ingredients:
2 Quilos de Figues paleres madures i pelades
1/2 litre d’aigua
2 Clares d’ou.
1 l. d'almívar feta amb 1 l. d’aigua, 700 g. de sucre, 1 pell de llima
i una vareta de canyella.
Com pelar una figa palera:
Tallar el rabo i el cul de la figa (alerta amb el que has entès). Amb
el ganivet se li fa una incisió de costat a costat i saltarà tota la clos-
ca exterior (millor amb guants)
Preparació:
Se trituren les figues (sense pell) fins a passar-les per un colador fi
o per un “xino” amb l’ajuda d’una cullera o la maça del morter.
Barrejar-ho amb el 1/2 l. d’aigua i les dos clares d’ou.
Posar-lo al congelador, remenant-lo de tant en tant fins que estiga
casi dur.
Preparació de l’almívar:
Posar a calfar l’aigua i abans que arranque a bullir, afegir el sucre.
Quan comença a bullir, afegiu la canella i la corfa de llima.
Després de bullir breument el traieu i el coleu.
Servir: A l’hora de servir el “sorbete”cal barrejar el contingut de la
nevera amb una certa quantitat de l’almívar fins a aconseguir la
textura desitjada.
116
Poesia sobre figues i figueres

MEC!
No hi ha mec que tan mec siga
que se pique amb un martell!
El més mec del món fa figa Què li darem
si li cou la pròpia pell!... al fillet de Maria,
Bernat Artola Tomás. què li darem
Del llibre Lledons que li sàpiga bo?
Panses i figues
i nous i olives
i una miqueta
Ací tens este cofí de mel i mató.
de figues seques, Maria, Nadala popular
collides a l’alqueria valenciana
que tinc vora l’Almudí.
Tantarantan que les figues són
verdes
Tantarantan que ja maduraran
Si no maduren el dia de Pasqua
maduraran el diumenge de
Rams.
Miquel Peris.”Betlem de la Pi-
gà i popular.
117
Sisena part:
ALTRES COSES
118
L’arbre Savi
Alfonso T. Segura & Virtu Navas
Quan la comissió de cultura ens va proposar parlar sobre re-
cords i experiències viscudes a l’entorn dels arbres, em va vindre a
la memòria la història de l’arbre savi. Es tracta d’un arbre del qual
no sé l’espècie, pot ser fora una surera, una olivera, un cirerer, un
codonyer o una figuera però sé que mereixia tributar-li un reconei-
xement i recordar l’espai que va ocupar a les nostres vides.
Es tracta de l’arbre protagonista d’un llibre anomenat “EL
ÁRBOL SABIO” que ha acompanyat la nostra família, i especial-
ment a les meues filles, en els primers anys de la seua vida, i ara,
en una altra etapa de la meua vida, ja avi, encara segueix present.
De fet una de les meues netes duu per nom EMMA, com la prota-
gonista humana del llibre. És bonic recordar-lo.
Començava així:
“Erase una vez, no hace mucho tiempo, una semillita que
cayó en el suelo blando. Se sintió tan a gusto que se acurrucó bajo
una hoja seca, marrón y pronto se quedó dormida. Por la mañana
el Sol dio un salto por detrás de una colina, y le dijo:
Semillita, ha llegado la hora de crecer. Yo te enseñaré todo lo
que hay que saber (...) y te convertirás en un árbol al que llamarán
EL ÁRBOL SABIO.
La història continuava dient que la llavor havia estirat els bra-
ços i havia crescut tant com havia pogut. Després de molt de temps
l’arbre va dir-li al Sol si ja havia crescut bastant i el sol li va con-
testar que, efectivament, ja era un Arbre Savi.
Aquesta història la van aprendre de tal forma les meues filles
que elles ho aprofitaven per a totes les ocasions. Especialment quan
119
estàvem en contacte amb la natura, eren elles qui començaven el

conte adaptant-lo a la situació.
Quan, per exemple, estaven davant un bon grapat de maduixes
o mores (vivíem al mig de la muntanya) amb la cançó de l’arbre
savi els dèiem que no havien d’abusar ja que els podria produir un
fort dolor d’estómac. Així mateix l’aprofitàvem per ensenyar-los
les fruites silvestres que es trobaven a la natura.
Quan els parlàvem de no tirar deixalles al camp, l’arbre savi,
per boca nostra els cantava la seua cançó:
“Sentirás, amigo, un cosquilleo / cuando te pares, y tires el
papel / que envuelve el caramelo. / En la papelera, en la papele-
ra”.
Així anàvem replegant els papers, les deixalles, les botelles i
les llaunes que altra gent, molt més descuidada, havia deixat aban-
donades pel camp. En tornar buscàvem una paperera o algun femer
per dipositar-ho tot allí agraint a
L’ARBRE SAVI, els seus consells
cantats en aquelles cançonetes que
elles mateixes adaptaven a la situació.
O quan parlàvem de les estacions, en
concret de la primavera, que cantàvem
aquesta altra cançó per a contar les
coses que la primavera ens oferia a la
vista:
“Tú y yo contamos árboles / para mi-
rar que haya bastantes en todas par-
tes./ Para saber que nuestro mundo
está verde y sano. / Para convertirlo
en el mundo más bonito de todos.”
Quan ens havíem cansat de contar els
120
arbres que anàvem veient canviàvem els

ser vius que contàvem i ens posàvem a
contar abelles que feien mel per endol-
çar-nos la vida o els pardalets que vola-
ven pel cel, els camps verds que anàvem
travessant, les flors que anàvem ve-
ient… i així passàvem el temps entretin-
guts amb cançons que inventaven i que
ens anaven ensenyant el món que ens
envoltava i els seus valors
Recorde que fins i tot cantàvem
quan volíem propiciar la pluja la pluja.
També aleshores entonàvem la cançone-
ta de l’ARBRE SAVI:
“Vientos que en el aire veo, / traed lluvia- no bromeo. / Toda
el agua que podáis. / Por favor, que así lo hagáis.”
Ja de més majors el mateix arbre va ensenyar-los com havien
de ser les seues relacions amb els animals més propers: que no eren
els nostres joguets i que els havíem de deixar lliures al seu aire; el
respecte cap a l’entorn afectant-los tan poc com poguérem amb la
nostra conducta. Observant-los amb respecte i respectant els seus
hàbitats.
Com us deia abans, L’ARBRE SAVI tot ho sabia, tenia una
explicació per a totes les coses. Nosaltres, encantats, podíem donar-
los aquesta explicació a moltes de les preguntes que ens feien va-
lent-nos de la cançoneta del nostre amic l’ARBRE. I les xiquetes
encantades, fruint d’ell.
Amb els anys s’han fet majors, ja són mares, però sempre han
conservat el record del seu ARBRE SAVI i es saben de memòria
com començaven els contes.
121
Els cinc arbres de Matilde

Josep Antoni Pradells Puig
Encara que la temàtica d'esta publicació estava centrada en al-

tres arbres hem pensat que també els que a continuació presentem
tenen cabuda, perquè a la fi són arbres arrelats a les nostres terres i,
en certa manera, amb la seua publicació aprofitem per a fer-li un
homenatge afectiu a una dona castellonera de soca, amb ferms ar-
rels al nostre poble, amiga i simpatitzant de la nostra colla, a la que
no deixava de visitar cada any en les festes de la Magdalena. Fins i
tot l'any 1987 va compondre la “Tocateta del Pixaví”, pera dolçaina
i dedicada a la colla. Me n'estic referint a la sempre recordada Ma-
tilde Salvador, compositora, castellonera i sobre tot amiga.
I per què s'han triat estos cinc arbres? Doncs perquè són els
que ella va escollir per a fer les seues “Cinc sardanes vegetals”. La
122
seua idea va ser l'ajuntar en un mateix grup a poetes dels distints

indrets on es parla la nostra llengua. Del Rosselló, el poema “El
roure de Serranoba”, de Josep Sebastià Pons; de Catalunya, el poe-
ma “Xiprers de Sinera”, de Salvador Espriu; de Mallorca, el poe-
ma "El pi de Formentor”, de Miquel Costa Llovera; de L'Alguer,
(a la Sardenya), el poema “Oliveres de l'Alguer”, de Rafel Caria;
de les nostres terres, el poema “La carrasca de Culla”, de Miquel
Peris Segarra. (estos dos últims poemes va encarregar-los expressa-
ment als autors).
I ací teniu l'explicació del per què estos cinc arbres apareixen
juntament amb les contalles, històries, anècdotes o experiències…
que conformen el contingut de la publicació d'enguany.
Castelló, Magdalena 2015
123
Poesia sobre altres arbres
XOP
Xop que fites el camí
vessant fulla mig marcida
de la branca esfereïda
pregonera de la fi.
En vore’t recorda el pi
ta ja llunyana harmonia
mentre el vol d’una falzia
sobre el cormull del sec card,
et dóna el darrer esguard,
trist comboi de l’elegia.
Miquel Peris Segarra. Poemes.
CEMENTIRI DE PINS
Nuets llurs cossos pels cops de destralades,
-¡ queixals de dur acer, fam sublimada-,
jeuen els pins de virginal pinada
glatint encara son sospirar darrer.
En llit de costra i saba calcinades
pel sol calent d’un estiu bandoler,
resta mon cor rebent les dentellades
d’una cançó que canta un masover...!
Miquel Peris Segarra. Aiguamoll i senill
124
TARONGER
Arrelat a la terra, cara al sol
brandant son cos al ritme de l’oratge,
cobert perennement el dur brancatge
per un meravellós i verd estol
De subtils papallones sense vol,
el taronger, senyor del bell paisatge
imposa per sa llei el nou brostatge,
la flor, el fruit i fins el goig i el dol.
I dóna nova vida a les desferres,
fa fruit el dur treball del llaurador
i suc dolços el salobrós suor.
Domina sobre homes, sobre terres,
sobre el silencia de la pau de l’hort,
sobre la vida, l’amor i la mort...
Vicent P. Serra Fortuño.
A UN TARONGER
Arrelat a la terra, amb senyoriu
sobre la Plana, hort i roquedar,
brandant-se per les brises de la mar
i regalat per l’aigua que duu el riu,
Un taronger, curat per tothom viu
amb plàcid i agradívol benestar
fent joia del pagés son roig fruitar,
fent verd el verd de l’horta amb son caliu.
Tot és per ell, la terra i el roquer,
el camí d’aigua, el sol, la poesia,
l’afany del llaurador dia per dia,
La mort, l’estima, el somni i el plaer.
Tot és per ell, per fer-li amorosida
la lluita per fruit la seua vida.
Vicent P. Serra Fortuño
125
Una petita troballa

Joan R. Martí Roca
En l’actualitat podem trobar al camp i als comerços moltes va-

rietats de pomes amb moderns aromes i sabors i noms que sonen
més bé estranys a les nostres oïdes. Però aquesta de la que us vaig a
parlar és una varietat antiga de poma amb la que tinc una petita his-
tòria compartida a l’hort. Es tracta de la poma de Gandia.
Dintre el terme de Castelló de la Plana, a la partida de la Bar-
rassota els meus rebesavis per part paterna conreaven llustroses po-
mes de Gandia, fa més de setanta anys, on actualment hi ha el com-
plex industrial que va acabar amb aquella horta i amb el paratge de
la Font de la Barrassota.
D’aquelles marjals es collien allà pel juliol, precioses pomes
d’olor i sabor intens que es duien en paneres al mercat del Grau per
vendre-les. Dues d’aquelles pomeres
van ser trasplantades pels meus avis a
una terra a la partida del Racó de Ra-
mell, al caixer de la sèquia.
Els anys varen passar i, en fer-se
vells, es va encarregar el meu pare
d’aquell tros de terra. Jo, un xiquet de
12 anys, vaig començar a treballar-la.
En aquell moment no els vaig donar la
importància que els done ara. Com que
treien fillols, jo els utilitzava per em-
peltar altres varietats de pomeres més
modernes que vaig plantar pel tros, va-
ja, com a patró.
126
Un hivern varen pujar els nivells dels aqüífers, els arbres van
començar a ofegar-se i vaig haver de trasplantar-los a corre-cuita a
una terra a la partida de la Mota.
Ara, després de 25 anys, aquestes pomeres de la Mota han tret
un fillol gran i esvelt que torna a fer unes saboroses pomes de Gan-
dia. Les pomes dels meus rebesavis han tornat a mi.
Avui sí que entenc la importància de tenir cura d’elles i del
llegat que suposen. Així que els faré un seguiment i agrairé als ar-
bres la seua saviesa que m’està permetent retrobar-me amb una va-
rietat antiga avui quasi desapareguda als nostres camps.
L'ús medicinal de la Garrofa

Anna Albert (infermera del Dr. Rozalen)
De vegades no coneixem els castellonencs que han estat in-

ventors o descobridors d’algun producte important i cal que parlem
alguna vegada d’ells. Aquest any que anem a tractar els arbres cal
parlar d’una medicina que es va fer famosa i que va descobrir un
pediatra de Castelló : D. Manuel Rozalen.
Es tracta del AROBON.
S’obtenia de la farina de garrofa, millor dit de la flor d’aqu-
esta farina. La va comercialitzar un laboratori (Nestlé?) i es venia
en forma de farina o en pastilles que venien en un tub i una caixa.
Era molt eficaç per curar les diarrees infantils.
La farina de garrofa és un astringent i la medicina va ser cone-
guda en tota España.
127
A Miquel Marmaneu. In Memoriam

Paquita Roca Ivars
Miquel Marmaneu, la sensatesa per-

sonificada, una excel·lent persona, un
millor amic i company, amb senti-
ments purs i nobles va també dir-nos
adéu fa uns mesos.
Quants anys viscuts colze a colze
amb tu!Quanta experiència transmesa
per tots els anys que has viscut entre
nosaltres! Quanta empenta rebuda des
de les comissions de paelles i de Ro-
quers a Sant Roc! Quanta dedicació a
la recuperació de la teua estimada er-
mita...
Miquel l'home servicial que va ser, sempre restarà entre nosal-
tres, tant a la setmana de festes... al peu del campanar, a l'hora de
treballar o al cadafal, com la resta de l'any. Sempre que se't cridava
allí que estaves i això que cada dia que passava les teues cames es
negaven una mica més a fer allò que el cor els hi manava... però tu,
mai vas defallir. Tot un exemple per tots nosaltres. Tu obrint i tan-
cant les portes, cuinant paelles, preparant flors, guarnint l'ermita,
tenint cura de la campana i donant-nos consells capaços de ficar
pau on sorgia alguna espurna. Miquel, l'home de grans sentiments,
el pixaví major, va partir sense pols ni remolí, Aquesta Magdalena i
totes les venidores et trobarem a faltar.
Gràcies company pel teu llegat d'honestedat i per ensenyar-
nos i recordar-nos que si res ens pot salvar de la mort, almenys que
el gaudir de la vida i de la festa!
Miquel, que la pau t'acompanye en aquesta nova etapa del teu
camí envers la llibertat total!
128
A Mitxel Porcar. In Memoriam

José Juan Sidro Tirado
El bo de Mitxel, Josep Mi-

quel Porcar, un bon xicot, amic
dels seus amics i que també sabia
acostar-se als pocs que menys l'a-
preciaven, ens va deixar sense de-
manar-nos permís, sense dir-nos
adéu, un matí de la passada pri-
mavera.
Uns mesos enrere tots els
qui l'apreciàvem ja vam sofrir un
ensurt; Mitxel va estar a un pas
de la mort, però la casualitat, l'es-
forç dels metges, la seua fortalesa i l'empeny que tots van ficar, ell
el primer, va fer que “la parca” passara de llarg. Tots ens alegràrem
molt quan, per festes, el vam tornar a veure pel carrer i ser un més
de nosaltres al cau dels pixavins. Havia vençut la batalla però no la
guerra.
Després, un matí, sense que ningú ho esperàrem, el bon Déu
va venir a visitar-lo i se’l va emportar amb Ell. El necessitava al
mort enllà per seguir comboiant sainets, betlems i romanços. Ara,
ja han passat uns quants mesos, és un més a l'infinit gaudint del
descans etern i menjant “coquetes en mel”. Segur que seguirà pin-
tant, com només ell sabia fer-ho.
Però mentrestant, ací el trobem a faltar. Micalet, vas deixar la
casa massa prompte i, als que ens hem quedat a esta part de la vida,
ens consta acceptar aquest absurd. Ens consola però, que altres pi-
xavins estaran també al teu costat, guiant-te pel regne celestial.
Adéu company, que la pols del camí et siga lleu. T'hem esti-
mat, t'estimem i et seguirem recordant per sempre més.
129
EL PRESENT LLIBRET HA ESTAT
ACABAT DE MAQUETAR I S’HA
IMPRIMIT ALS OBRADORS
DE FORMAT G 10, SEGONS
LA COSTUM I TRADICIÓ
PIXAVINENCA,
EL DIA DE LA
COMMEMORACIÓ
DE SAN PAU MIKI
I ELS MÀRTIRS
DEL JAPÓ.
DEO
GRATIA
130

Volum 27. ARBRES TESTIMONIALS

Uploaded by

Document Information

Copyright

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Volum 27. ARBRES TESTIMONIALS

Uploaded by

Copyright:

Associació Cultural Colla “El Pixaví”

Festes de la Magdalena 2015

Biblioteca básica del “Pixaví”. Magdalena 2015

Els arbres als carres i els carrers dels arbres 11

PRIMERA PART: LA MORERA 16

Caràcters generals de la Morera 17

Les moreres a La Plana al llarg dels segles 27

Dites i Refranys de la Morera 33

SEGONA PART: EL LLEDONER 34

Caràcters generals del Lledoner 35

Com fer un gaiato de lledoner 38

Els Lledons en la poesia 40

Dos Testimonis d’excepció 48

I vaig plantar un Lledoner 50

Els Lledons com a joguina 55

TERCERA PART: LA PALMERA 56

Caràcters generals de la Palmera 57

Dites, refranys i costums 63

Poesia sobre les Palmeres 64

Contalles vora el foc: El ceguet de la palmera 65

Missi, el gat caça-morruts 66

Cuina dels Dàtils 68

Caràcters generals del Codonyer 71

Dites i Refranys de codonys 74

El codonyer com a empelt d’altres fruiters 75

Nadala dels Codonys 78

El cine Victòria o el “CODONY” 79

Cuina dels Codonys 82

CINQUENA PART: LES FIGUERES 88

Caràcters generals de les Figueres 89

No totes les figues són iguals 94

La comercialització de les figues seques 96

Dites i Refranys de figues 99

Les Figueres que he conegut 100

Copletes de Figues 105

CONTALLES VORA EL FOC: Les figues del rector 106

Coses de Sant Pere 107

Refranys de Figues 110

Cuina de Figues 111

Poesia sobre Figues i Figueres 117

SISENA PART: ALTRES ARBRES 118

L’arbre Savi 119

Els cinc arbres de Matilde 122

Poesia sobre altres arbres 124

Una petita troballa 126

L’ús medicinal de la Garrofa 127

DISSENY DE PORTADA Lluis Olucha

IMPRESSIÓ Ximo Beltrán

COORDINACIÓ Paquita Roca

A la vora d’una sèquia rebentant d’orgull la pell,

Els arbres als carrers

Dels 5 arbres que conformen l'espina dorsal del nostre llibret,

xant-se els lledoners pels voltants de l'ermitori, com ho havia estat

tres més que moreres naturalment.

raval, conegut tam-

Caràcters generals de la Morera

gent amb el sòl, si

Al tercer mil·lenni abans de Crist els xinesos es van adonar

ser uns treballs que podien

restaven molt quiets. Després de la quarta dormida venia un temps

Capolls blancs, palometes, cucs de seda, botja.

menys gros. La gent experi-

La seda de retriat o de rebuig era la que formava els capells

Els teixits de gran luxe (velluts de seda llisa o llavorada, espo-

mics a milers de valencians. Els dissenys i processos de fabricació

Les moreres a La Plana al llarg

No tant la Morera, com el seu derivat la seda han estat pre-