AUTORS DELS TEXTS

Joan Andrés Sorribes, Ximo Montañés, Tico Queral Gozalbo, Josep Joan
Sidro Tirado, Ximo Roses Fortuño, Vicent Pau Serra Fortuño, Cisco Mi-
ralles Climent, Amparo Ayora del Olmo, Sàlvia Queral Gomís, Toni Porcar
Gómez, Paqui Roca Ivars, Araceli Martín Mateo.

CREDITS FOTOGRÀFICS
Les fotos familiars són propietat dels autors.
Arxiu de Ximo Roses.
Castellón siglo XX. História gráfica de la província
Les informàtiques corresponen a les webs següents:
Wikipèdia.
Universitat d’Alacant.
elperiodicomediterraneo.com,
wordpress.com,
compartirconocimientos.com
hyperbole.es
culturacolectiva.com
aacademica.org
elumiere.net
algosemueveenncs.blogspot.com

EDICIÓ
Joan Andrés

MAQUETACIÓ I DISSENY
Ximo Montañés i Lledó Queral

IMPRESSIÓ
Ximo Beltràn

COORDINACIÓ
Paquita Roca
Biblioteca bàsica de “El Pixaví”
Magdalena 2018 Número XXIX
números publicats
biblioteca pixavinenca
 1. 1990 Receptari de cuina
2. 1991 Cançons pixavinenques de marxa
3. 1992 Roba tradicional de dona
4. 1993 Jocs populars
5. 1994 Farmaciola fàcil
6. 1995 Roba tradicional d’home
7. 1996 Balls i danses de Castelló
8. 1996 Una casa al carrer Cassola
9. 1997 Fauna marjalenca
10. 1998 Casos i coses de Castelló
11. 1999 Instruments populars
12. 2000 Cura sana
13. 2001 A vista de Pixaví
14. 2002 Parlem de la pela
15. 2003 Xuclar-se els dits
16. 2004 El test de Rotllocanyeswsky
17. 2005 Pim, pam, pum; coets
18. 2006 Anem, anem!
19. 2007 Biblioteca bàsica: recull + C.D.
20. 2008 Una vegada hi havia...
21. 2009 Arrop i talladeteeees!
22. 2010 Cabàs i llegona
23. 2011 Terres de secà
24. 2012 Venim de la mar
25. 2013 Do, Re, Mi; Fa sol ací
26. 2014 Festa—Gem
27. 2015 Arbres testimonials
28. 2016 D’ací cap allà
29. 2018 Silenci: Es roda!!
ÍNdex
A manera de claqueta. Joan Andrés

PRIMERA PART
SOBRE EL CINE
L’art infinit. Ximo Montañés

La censura al cine. Tico Queral

“Carmencita”. La primera censura del cine. Joan Andrés

Pel·lícules rodades a Castelló. Josep Joan Sidro

Els projectors de cine domèstic. Ximo Roses

La música al cine. Joan Andrés

Poema: L’actor i el mite. Vicent Pau Serra

SEGONA PART
EL CINE QUE HEM VISCUT
Les meues vivències al cine San Pablo. Cisco Miralles

El cine de la meua infantesa i “l’incendi” del cine La Paz. Amparo Ayora

El cine que jo he viscut. Joan Andrés

PROGRAMA MAGDALENA 2017

Formes de vore el cinema. Sàlvia Queral

El cine i jo; una estranya relació. Antoni Porcar

Poema: Percussió. Josep Porcar

TERCERA PART
VIDES DE CINE
L’atrafegada vida d’un xino que no era “xino”. Paqui Roca

Infermeres de cine!!! Araceli Martin

“JEYLO” Paqui Roca

Poema: De cine. Joan Andrés

 JOAN ANDRÉS SORRIBES

GUIÓ VERSIÓ 1.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

entreu i llegiu

JOAN A. (OFF)
Un any més, La Colla “El Pixaví” us
proposa fixar la mirada en un dels
aspectes de la quotidianitat de la
nostra societat. Enguany, la comissió
de Cultura vol que centreu la vostra
memòria i la vostra mirada en EL CINE.

Potser, a molts de vosaltres us
sorprendrà l’elecció d’un tema
com aquest per ser poc rela-
cionat amb la cultura i tradi-
ció pixavinenca. Allunyada de
les nostres tradicions o de la
pròpia història. Que voleu que
us diga? Que molt poquets de
nosaltres podem afirmar que
el cine no ha format part de la
nostra formació cultural?
Que molts dels que ens lle-
giu encara gaudiu del plaer de
veure una pel·lícula de tant en
tant en qualsevol de les formes
que la actual tecnologia ens
proposa?
Que encara trobem a faltar, de
tant en tant, aquella foscor, de
vegades còmplice, de vegades
excitant, de vegades acollidora
d’aquelles sales de projecció
cinematogràfica?
Que el cine ens ha fet somiar,
descobrir mons novells, conèi-
xer altres cultures, despertar
noves passions, viure aquells
primers amors i tantes altres
coses?
O pot ser preferiu que us parle
de les satisfaccions que, com
silenci! es roda
a “pixavins hem sentit en els
cicles de cine club que s’han
organitzat a la colla. O en l’èxit
extraordinari que vam acon-
seguir convertint el carrer en
un cine dels anys cinquanta?
Mentre us penseu quina és
la raó que cadascú pot tin-
dre per girar aquesta fulla i
començar a llegir, un grapat
de bojos ens´ hem posat a
treballar per poder concretar
les pàgines que segueixen a
aquesta.
Us han tirat de tècnica i de co-
neixements, que al “PIXAVÍ”
n’hi ha gent especialitzada en
qualsevol tema que vulguem
tractar. D’altres, com jo mateix,
hem escorcollat papers per
traure alguna coseta sucosa.
I uns tercers ens han parlat de
les seus vivències personals.
És a dir: com “Cagueme” (mític
personatge del Tombatossals)
hem fet el que hem pogut.
Si tot el que s’ha dit ací us ha
decidit a encetar la lectura del
llibret actual: Passeu i llegiu
(Ja sabeu que una utilitat dels
llibres és llegir-los)
9
PRIMERA PART
SOBRE EL CINE
 XIMO MONTAÑÉS BLANCH

GUIÓ VERSIÓ 2.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

l’art infinit
XIMO M. (OFF)
Espectacle i diversió, descobriment,
art i document de la vida, això ha
estat el cinema des del principi del seu
invent i així es manté en la il·lusió
de tots aquells implicats en el món
del cinema, tan els que el fan com els
espectadors.

12

El cinema dels primers
temps era cosa de barraca
de fira. Passen i vegen, te-
nim la dona barbuda i una
sala fosca al costat amb un
llençol on podran contem-
plar misterioses escenes de
la vida quotidiana. La realitat
convertida en capritx ocult
en un ambient fantàstic.
El cinema va ser el primer
art nascut de la tecnologia
i va obrir a les persones un
univers apassionant com el
d’Alícia en travessar al País
de les Meravelles.
I potser van ser Alícia, el
barreter boig i la reina roja
els culpables d’aquella pri-
mera guspira al meu cap.
Potser va ser Peter Pan vo-
lant de punta a punta del
llençol blanc d’aquell cine
de butaques i terra de fusta,
al qual mai vaig saber per-
què li deien Azul. O van ser
Chaplin i Phantomas barre-
jats en aquells programes
dobles que encara vaig gau-
dir al Rialto, no ho sé. El que
sé i sent com el primer dia,
és com aquell blanc i negre,
aquells colors, la música i
silenci! es roda
aquella forma de transmetre
una història a través d’una
pantalla em van fer prendre
consciència que m’havia
nascut a dins una passió.
Assegut a la butaca, la sala
s’apagava, la famosa melo-
dia de la dona de Columbia
i la seua figura dreta soste-
nint una torxa, o aquell lleó
de la Metro, les muntanyes
i estrelles de la Paramount,
la Universal o els United Ar-
tists, anunciaven l’arribada
de dues hores concentra-
des d’històries, sensacions i
emocions.
Tarzan cridava saltant d’ar-
bre a arbre, James Bond
pegava colps de puny sen-
se despentinar-se, hi havia
una burreta que parlava, un
goril·la gegant , Buster Kea-
ton en un tren, Harold Lloyd
penjant d’un rellotge, Oliver i
Hardy i la mansió de Rebe-
ca cremant-se. I Elizabeth
Taylor i Ava Gardner. Orson
Wells i l’oest americà llunyà
i una selva exòtica.
Després vindrien Superman
amb la seua capeta, Star
13
14
 silenci! es roda
Wars i els seus mons mai
imaginats,
Indiana Jones i els Goonies,
ET i també el nen salvat-
ge de Truffeau. Descobriria
Tati, Rhomer, Blake Edwards
i Kubrik i el 2001. Buñuel,
Berlanga, i Almodóvar, i Aki-
ra Kurosawa i la Vida és Be-
lla, i…
Aquelles imatges que han
convertit una vesprada, o
una nit qualsevol en una
festa, una aventura, o un
drama, que ens han fet pas-
sar por, que ens han fet pe-
tar de riure i plorar descon-
soladament configuren l’art
dels arts. El seté art sempre
en transformació, però im-
mortal i infinit: el cinema

15
 TICO QUERAL GOZALBO

GUIÓ VERSIÓ 2.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

LA CENSURA AL CINE
CLASSIFICACIÓ MORAL DE LES PEL·lícules
TICO Q. (OFF)
CONTEXT. La censura al cinema ve d’antic,
ja l’any 1913, quan aquest art era mut
i regnant Alfons XIII, es van dictar
decrets referents a les pel·lícules que
tractaven temàtiques com pornografia,
suicidis, maltractaments als infants,
robatoris, amors fora del matrimoni,
etc.

Es va donar el cas que en
els cinemes de grans ciutats
s’exigia la separació dins la
sala `entre homes, dones i
parelles. Sent aquesta últi-
ma sala convenientment il·
luminada.
Ja en temps de la República,
amb la incorporació del ci-
nema sonor, la censura se va
centrar més en temes ètics i
en els que afectaven al patri-
otisme, crítiques infundades
als polítics etc.
Durant la Guerra Civil, els dos
bàndols enfrontats van apro-
fitar aquest potent mitjà de
comunicació per fer vore el
que els interessava i silenciar
allò que els perjudicava.
En la postguerra, els que som
majorets, tots hem vist com
abans de les pel·lícules es
projectava el NODO.
A mitjans del segle XX, davant
l’auge que prenia el cinema i
la propaganda salvatge que
va dur a terme la indústria ci-
nematogràfica, que no repa-
rava en mitjans econòmics ni
morals per tal de exportar el
cinema a tots els racons de la
silenci! es roda
terra, pensant sols en el bene-
fici econòmic, el papa Pio XII,
atenent a criteris religiosos i
de moral catòlica, va alertar
del bé o del mal que podia
fer als feligresos, sobretot als
més joves, ja que estaven en
període de formació .
Basant-se en la carta de San
Pau als romans en la que deia
“No sigues vençut pel mal;
sinó venç amb el bé al mal”,
es va dirigir al fenomen cine-
matografic donant les pautes
a seguir puntualitzant-les en
un discurs titulat “El film ide-
al” que pretenia obrir-los els
ulls per vore els perills i que
saberen de què anava allò.
Pel que jo captava, em feia la
impressió que la jerarquia vo-
lia més implicació per part de
l’estat en aquest tema.
En aquest context, com sem-
pre, van aparèixer els ele-
ments més extremats dins la
jerarquia catòlica i els gover-
nants de l’època. Uns bisbes
va decretar fins i tot l’exco-
munió si es veien certes pel·
lícules. En aquells temps vam
escoltar frases com ”feliz el
pueblo a cuya entrada rece
17
 con verdad un cartel que diga:
“Aquí no hay cine”.
L’OBJECTIU
En aquest sentit, es va encar-
regar a la Junta Nacional de
Acción Católica, mitjançant
el Secretariado Central de
Espectáculos y la Confede-
ración Católica Nacional de
Padres de Familia un projec-
te, la finalitat del qual era in-
formar a fons del contingut
18
de cada una de les pel·lícules
que s’exhibien. Ells van ser
qui van donar les pautes als
censors per tal que classi-
ficaren les pel·lícules d’una
forma molt clara, senzilla i
per edats.
Aquests van fer taula rassa
i van optar per les següents
classificacions:
1ª.- Fins 14 anys, nens.
2ª.- De 14 a 18 anys, joves.
2R.-18 a 21 anys, joves.

3ª.-21 anys complerts, ma-
jors.
3R.-21 anys amb sòlida for-
mació moral Majors.
4ª.- Greument perillosa.
ACTUACIÓ
I ací apareixem nosaltres: jo i
els meus amics, que érem de
famílies tradicionals catòli-
ques, de classe mitjana, on
ni ens faltava ni ens sobrava
res. Del raval de Sant Fèlix i
de La Vila és a dir, de la par-
ròquia dels frares caputxin, i
Santa Maria on havíem pas-
sat la nostra infantesa als
Centres Parroquials i que
després ens vam afiliar a la
J.A.R.C. (Juventud Agricola
Rural Católica) i J.I.C. (Ju-
ventut independiente Catoli-
ca) sent militants actius per
la nostra inquietud juvenil
de cara a la justícia social al
camp, i la ciutat que ens van
ensenyar els capellans joves
que seguien els dictats del
Concili Vaticà II.
Dins d’aquesta inquietud,
no sé com, segurament per
silenci! es roda
aquelles casualitats que té la
vida, els amics ens vam tro-
bar amb que dúiem a terme
el tema del control de la clas-
sificació de les pel·lícules a
Castelló. Allò ens omplia, ens
feia sentir més homes.
La cosa consistia en dur
un fitxer de les pel·lícules
on constava l’argument i la
seua classificació moral. Es-
tes fitxes ens arribaven del
Secretariado Central de Es-
pectáculos. Nosaltres ens
enteràvem de la cartellera
de tots els cines i a casa,
amb una màquina d’escriu-
re, fèiem la relació de tots
els cines amb les pel·lícules
que programaven i la classi-
ficació moral corresponent.
Després ho penjàvem al tau-
ler d’anuncis de la porta de
les parròquies amb un full.
Si d’alguna pel·lícula no tení-
em la fitxa fèiem constar la
paraula “sin clasificar”. Esta
actuació era setmanal i era
un poc pesada per la obliga-
ció que comportava, però la
fèiem a gust, ja que estàvem
convençuts que el contingut
de la informació que donà-
19
 vem formava part del nostre
granet d’arena per fer un món
millor.
Així vam continuar una
quants anys fins que ens vam
trobar en la dificultat de que,
20
sense saber-ne el perquè, no
ens arribaven moltes fitxes.
El fitxer s’anava des actualit-
zant, i en canvi, les pel·lícules
augmentaven cada vegada
més i més. Quan ens vam
adonar que al full eren més
 silenci! es roda
nombroses les pel·lícules “sin
clasificar” que les classifica-
des, vam decidir deixar de fer
aquella feina.
Des de la perspectiva actual,
tot este relat sembla d’una al-
tra galàxia, però aquesta era
la realitat d’aquells temps.
Com han canviat les coses!
Com és de diferent el món
actual!
Si no fóra per estos contra-
punts que ens fan compa-
rar, no seriem conscients del
gran desenvolupament que
han tingut les petites coses i
conseqüentment la història,
al llarg de les nostres curtes
vides

21
 JOAN ANDRÉS SORRIBES

GUIÓ VERSIÓ 2.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

“carmencita”
la primera censura del cine
JOAN A. (OFF)
Com cada vegada que algú tria un tema
per el llibre del “Pixaví” jo tremolo.
No sols de l’emoció, que també, sinó de
pànic perquè sé que em tocarà sotmetre
la meua creativitat a l’esforç d’escriure
sobre qualsevol cosa que desconec.

22
 silenci! es roda
Dit açò no vaig a amagar que aplegar al treball d’un inves-
el repte encara em resulta tigador del Departament de
estimulant perquè m’agrada Comunicació i Psicologia
regirar entre coses oblidades Social de la Universitat d’Ala-
o bé desconegudes. És un cant on contava la història de
treball d’informació prèvia la tal “Carmencita” amb pels i
que m’agrada. senyals. L’investigador es diu
Kiko Mora i a ell li dec gran
El cas és que en parlar de cine
part d’aquest article.
vaig pensar en trobar alguna
historieta més o menys des- Qui era “Carmencita”? Se-
tarifada al voltant de la censu- gons la Wikipèdia va ser una
ra en el cine. Clar que no havia tal Carmen Dauset Moreno,
de ser una història qualsevol nascuda l’any 1816 a Almeria.
i furgant per ací i per allà em També podeu llegir que la van
vaig trobar amb “Carmen-
cita” una artista del ball (di-
guem-ne espanyol) que, per
aquelles voltes que fa la vida,
va resultar ser la protagonis-
ta del primer film censurat de
que tenim noticia.
El cas m’ha vingut a les mans
en retrobar una notícia que
donaven dos diaris d’Alacant:
“Información” (18-VI-2012) i
“Levante.EMV” (19-VI-2012).
Citant l’agència EFE, donaven
el següent titular: “Carmenci-
ta; la primera estrella censu-
rada del cine”. De primeres la
cosa ja va cridar-me l’atenció
i m’hi vaig tirar de cap fins

23
 posar a estudiar dansa als 7
anys i que als 12 ja era una
artista destacada que actu-
ava a les vetllades de dansa
del Teatro Cervantes de Mà-
laga. La xiqueta ja tenia vi-
sió de futur perquè, segons
fa costar l’informant anava a
aprendre llengua estrange-
ra a 40 dòlars mensuals (un
preu exorbitant). Va passar a
Cartagena de la mà del seu
cunyat Antonio “El Alpargate-
ro” un cantador flamenc que
sembla que va ser un dels
majors impulsors del “Cante
de las Minas”.
El cas és que la xiqueta va
sortir espavilada i al 1882 i
amb la companyia del seu
cunyat i de la seua germana
Maria va començar a fer gi-
res triomfals per tota Espa-
nya, per Portugal i fins i tot
per França (on la coneixien
com “Carmencita, la perla
de Sevilla”) on va triomfar al
“Noveau Cirque”. Finalment
deixa a la família i actua pel
seu compte; va tornar a Fran-
ça on va triomfar a L’Exposi-
ció Universal de París de 1889
(la de la Torre Eiffel). Allà la va
24
vore un agent teatral americà,
Bolosy Kiralfy que la va con-
tractar per anar a Nova York
a ballar en el local “Niblo’s
Garden”. Sembla que balla-
va totes les nits al llarg d’un
quart d’hora i va causar una
enorme sensació entre el pú-
blic. Tant fou així que en 1890,
la contracten com a primera
ballarina al “Koster an Bial’s
Music Hall” per 81 setma-
nes que sols interromprà per
fer alguna gira per l’interior i
tornar. La premsa america-
na destaca “que un fenomen
com aquell, no s’havia produ-
ït mai”. Molt celebrada va ser
la seua actuació al “Madison
Square Garden” de Nova York
on va obtenir un èxit sonat

els mesos de gener-febrer de
1891. Tant bé li va anar que va
muntar companyia pròpia i va
decidir-se a quedar-se a viu-
re als Estats Units i anant de
ciutat en ciutat.
La “Carmencita” sembla que
va ser una estrella del ball en
tot el territori americà. Es diu
que va guanyar 50.000 dòlars
en dos anys, que tenia clubs
de fans que organitzaven
festes en el seu honor ano-
menades “Carmencita ball”
on imitaven la seua forma
de ballar. Diu la premsa que
a una “Carmencita ball” que
van organitzar a Nova York
s’hi van aplegar més de 6.000
persones de tota edat i condi-
ció. Fa publicitat, la reclamen
silenci! es roda
la premsa i l’alta societat; fa
de model i se la rifen els pin-
tors més cotitzats per fer-li
retrats. Conservem quadres
amb la figura de “Carmencita”
a museus importants, pintats
per artistes tan famosos com
John Singer Sargent (museu
d’Orsay-París) i William Mer-
ritt Chase (museu Metropoli-
tan- Nova York). Fins i tot va
donar el seu nom per a pu-
blicitar productes com el que
apareix a l’anunci de cigars
que adjunto com a mostra.
Amb tot açò tenim una cosa
clara que Carmen Duset Mo-
reno coneguda artísticament
com a “Carmencita” era una
estrella de primera magnitud
del “Music hall” als dos cos-
tats de l’Atlàntic. Cosa ex-
traordinària tenint en comp-
te que Europa estava a una
setmana(més i tot de vega-
des) de navegació dels Estats
Units amb la dificultat que
això representava a l’hora
d’intercanviar fama i cultura.
Amb diferents espectacles
va actuar a la costa oest, per
més que, en rematar les tem-
porades a Nova York, Boston
25

o Filadèlfia, acostumava a fer
gires triomfals per les princi-
pals ciutats del centre i sud
del país. Es creu que la nos-
tra estrella va estar triomfant
als Estats Units entre des de
1889 fins al 1895. Allà va viure
i es va casar un parell de ve-
gades; el 30 de gener de 1895
va embarcar a Nova York per
retornar a Europa on encara
va actuar pels principals es-
cenaris de tota Espanya i, so-
bre tot, a París. No he pogut
trobar la data de la seua mort.
Fora molt llarg i empalagós
detallar la seua vida artística
26
(que si ho voleu saber podeu
trobar-la a l’estudi que el pro-
fessor Kiko Mora té publicat a
la web de la Universitat d’Ala-
cant. Ara penso jo que ens
hem de centrar en el tema
que ens ha portat ací a parlar
de la tal Carmencita.
És el cas que en aquells
temps es va celebrar l’Ex-
posició Universal de Chica-
go de 1893, i van confluir a
un temps “Carmencita” que
actuava a la ciutat i Thomas
A. Edison que volia presen-
tar en societat el seu nou in-
vent “Kinetoscopi” que era un
aparell per visualitzar un se-
guit d’imatges a una velocitat
constant que estaven grava-
des a una cinta de cel·lulosa.
L’aparell sols permetia veure
les imatges individualment,
però en aquell moment, no hi
havia res de millor; estàvem a
l’any1893 i els germans Lumi-
ere no posarien a punt el seu
invent fins al 1895. No us sa-
bria dir qui va fer la proposta
ni si es van veure en perso-
na. El cas fou que consta que
Edison va sol·licitar a la “ve-
dette” que participara amb un

ball per filmar-la i ella, mo-
derna com era, va acceptar
I allà que va “Carmencita” cap
als estudis “Black Maria” que
tenia Edison a West Oran-
ge (Nova Jersey). Va ser en-
tre els dies 10 al 16 març de
l’any1894. Era el cas que ja es
venien fent experiments des
de 1893, però aquella grava-
ció seria el primer registre
cinematogràfic que tindria a
una dona com a protagonis-
ta. Tal va ser la cosa que la
premsa anunciava la grava-
ció amb una setmana d’ante-
lació. Edison va aconseguir el
que volia posar el seu invent
en primer plànol i cal pen-
sar que “Carmencita” va tin-
dre l’honor, de ser la primera
dona filmada. Tots contents!
Clar que la cosa no va que-
dar ací. Evidentment, Edison
havia de promocionar la seua
filmació (val a dir que el siste-
ma sols permetia una duració
de 20/25 segons) i així, el dia
14 d’abril va obrir-se al públic
el primer Salò de Kinetos-
copis, al 1155 de Broadway
Street de Nova York que va
omplir-se de gom a gom per
silenci! es roda
veure, entre moltes altres, la
cinta gravada a “Carmenci-
ta” interpretant un dels seus
balls.
Sembla que tot el món co-
mentava el fet meravellat i la
cosa va escampar-se com
reguer de pólvora encès. La
cosa anava de boca en boca,
especialment la meravella de
vore allí mateix, actuant sols
per tu, a la gran “Carmencita”
ballant davant del teus ulls. I
va ser aquell mateix any que
un tal John Schewerin que
estava interessat en instal·lar
un kinetoscopi a la ciutat a
Asbury Park (població situ-
ada al sud de Nova York). El
millor que se li va ocórrer va
ser convidar al fundador de
la ciutat el senador James
A. Bradley, i a l’alcalde, Frank
Ten Broeck, per mostrar-los
el producte a fi de que com-
provaren personalment les
possibilitats del nou invent
que ell pretenia instal·lar a la
ciutat.
El senador i l’alcalde van mi-
rar aquella cinta que reprodu-
ïa un dels balls de “Carmen-
cita” al llarg dels vint segons
27

que durava meravellant-se de
les evolucions de l’artista fins
al final quan l’artista remata
alçat una cama i mostrant les
sinagües i els turmells (per
suposat enfundades en cal-
ces blanques). Y allí va escla-
tar la còlera i la santa ira del
Senador Bradley que escan-
dalitzat va proclamar des de
l’alçada moral del seu càrrec
que allò no podia ser.
De tal manera va posar-se
sa senyoria que a la premsa
consta que havia dit que la
cinta “no era adequada” i la
va considerar “senzillament
repulsiva perquè degrada a
28
la dona” i a manera de remat
afegia “No crec que una dona
s’haja d’exhibir d’aquesta
manera, excepte per el seu
marit”. I, sense cap més trà-
mit la va censurar prohibint
la seua exhibició per sempre
més. Amb la qual cosa tots
dos van passar a la història
del cine: El senador James A.
Bradley com a primer censor i
la “Carmencita” com a actriu
de la primera escena del cine
censurada. Això, a banda de
ser la primera dona filmada.
No sabem que va passar amb
la cinta, però ens consta que
s’hi van fer còpies i va cór-
rer món. Ho sabem perquè
el professor Mora n’ha trobat
una còpia a Anglaterra a la
Biblioteca de la Universitat de
Sheffield; sembla que també
se n’ha trobat una altra còpia
a la Biblioteca del Congrés a
Washington.
Potser que penseu que
aquesta història és fruit de la
meua desbordada imagina-
ció però, com massa vega-
des passa, les històries més
destarifades acostumen a re-
sultar certes i vertaderes. Si
 silenci! es roda
ara teniu el gust de vore amb
els vostres ulls el film que va
escandalitzar el Senador i
conèixer en viu a la Carmen-
cita, no teniu més que anar a
l’adreça que adjunto i la voreu
amb els vostres ulls mortals

https://www.youtube.com/watch?v=-15jwb1ZTMA

29
 JOSEP JOAN SIDRO TIRADO

GUIÓ VERSIÓ 2.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

pel·lícules
rodades a castelló
JOSÉ JUAN S. (OFF)
Va ser per les festes de “Sant Isidre”
de l’any 1896 quan el cine va arribar a
Madrid per primera vegada. L’èxit va ser
tan gran que a l’agost d’aquest mateix
any arriba a Alacant, al setembre a
València i el 6 de desembre de 1896,
prompte farà 122 anys, va fer la seua
aparició a la nostra ciutat.
30
 silenci! es roda
El veïnat castellonenc va po- va la posada “la estrella”, al
der veure per primera vegada carrer d’enmig, va construir
allò de “les imatges en movi- el cine Royal, fent-se càrrec
ment” tot i que en realitat no també després del cine la Paz
es tractava d’una pel·lícula de trist record i canviant-li el
tal com ho entenem hui en nom per Doré, i obrint el 1929
dia, amb argument i ficció. La el Goya a la plaça del Rei i
sessió va ser anunciada com molt a prop del Victòria, que
a complement d’una repre- obria les seues portes al car-
sentació de teatre clàssic, te- rer Alonso d’Arrufat.
nint lloc al Teatre Principal de
I a la vegada que el cinema
la plaça de la Pau, inaugurat
creixia a Castelló i altres em-
només dos anys abans. Però
presaris pujaven al carro de
si volem recordar el primer
la modernor, també les nos-
local dedicat de manera ex-
tres terres van començar a
clusiva a projeccions de cine
situar-se en el punt de mira
a la nostra ciutat, cal pensar
dels directors, efectuant-se
en “un barracó” que, en temps
en aquests més de 100 anys
de fira, es muntava a la plaça
de Tetuan.
Va ser a partir del moment
en què les pel·lícules presen-
ten argument quan van sorgir
les primeres sales: Ribalta,
La Paz, Novedades..., crei-
xement que va veure’s frenat
dràsticament per la tragèdia
del 18 de novembre de 1918
del cine La Paz. La reactiva-
ció va tardar un parell d’anys,
i va arribar de la mà del pintor
Vicent Renau que al solar que
fins aquell moment ocupa-

31

d’història alguns rodatges
que amb major o menor for-
tuna, configuren també la
història del cine. Separades
en el temps per més de 50
anys dues cintes destaquen
per damunt d’altres i mar-
quen la projecció del nostre
territori a la pantalla gran, la
primera rodada el 1961, la se-
gona el 2016, totes dues de
nom curt: “El Cid” i “El Olivo”.
El Cid, pel·lícula èpica Italo-
estatunidenca va ser realit-
zada per Samuel Bronston i,
com molts encara recordem,
protagonitzada per Sofia Lo-
32
ren i Charlton Heston; conta
la història del guerrer castellà
Rodrigo Diaz de Vivar i va ser
rodada a Peníscola, contant
entre els “extres” als matei-
xos veïns del poble i als sol-
dats que, en aquell moment,
estaven fent la mili a Castelló.
La darrera, El Olivo, que se-
gur molts de vosaltres hau-
reu vist també, va ser rodada
al Maestrat, a Sant Mateu, va
ser dirigida per Iciar Bollain
i protagonitzada per Anna
Castillo i Javier Gutiérrez, i
conta la història d’Alma, una
jove que estima el seu avi, un
home que fa molts anys que
no parla i que, davant la ne-
gació de l’avi a menjar i se-
guir vivint, decideix recuperar
una olivera mil·lenària que la
família, contra la voluntat de
l’avi, va vendre i que es troba
en algun lloc d’Europa.
Entre l’una i l’altra, podem
destacar, tot i ser tal vega-
da menys conegudes Novio
a la vista, rodada el 1953 i
estrenada l’any següent, di-
rigida per García Berlanga i
protagonitzada per José Luís
López Vázquez, rodada en un

espai de “Lindamar”, una lo-
calitat fictícia que en realitat
era l’hotel Voramar de Beni-
càssim.
Estrenada l’any 1956, i també
sota la direcció de Berlanga,
però en aquesta ocasió pro-
tagonitzada per l’actor bri-
tànic Edmund Gween, el film
Calabuch, que relata la pecu-
liar vida del científic George
silenci! es roda
Hamilton que decidint que les
seues investigacions deixen
de ser d’ús exclusiu militar,
i per no ser descobert, es fa
passar per un pobre en una
localitat, Calabuch, on no el
coneix ningú, en la realitat és
Peníscola.
També a Peníscola el 1999 es
van rodar diferents parts del
film París -Tombuctu, prota-
gonitzada per Michel Piccoli.
Una pel·lícula molt realista
en la que el protagonista; un
cirurgià al límit del suïcidi en
conèixer la seua impotència
sexual; quan surt a la finestra
per llançar-se al buit, desco-
breix un ciclista amb un car-
tell a la “màquina” què diu
“Paris-Tombuctú”. El prota-
gonista decideix en eixe mo-
ment comprar-li la bicicleta
i emprendre un viatge dei-
xant-ho tot enrere.
Ja al segle XXI, el 2004, una
altra localitat, en aquest cas,
Orpesa, serveix d’escenari
per què el director Juan Calvo,
porte endavant el rodatge de
Di que si, protagonitzada pels
actors Santi Millán i Paz Vega
33

i que se centra en el canvi que
experimenta la vida d’un aco-
modador de cine, quan coneix
una estrella cinematogràfica,
en coincidir per equivocació
en un concurs televisiu.
També molt més recent en-
cara, del 2013, és, sens dubte,
la pel·lícula “made in Caste-
lló”, El efecto K. El montador
34
de Stalin, dirigida per Valentí
Figueres amb guió de la be-
nicarlanda Helena Sánchez
i protagonitzada pels actors
castellonencs Jordi Collado
i Valentí Piñot. Una història
d’aventures, un conte mític
sobre el cinema, la llegen-
da de l’amistat i el mite de
l’heroi i el seu descens als
inferns. Els esdevenirs d’un
actor-espia que a la fi, sap dir
no a Stalin, i que, també, per
descomptat, està rodada a la
nostra terra, l’hotel Voramar
de Benicàssim, el Palau del
Marqués a Benicarló, el San-
 silenci! es roda
tuari de la Mare de Déu de la
Font de Traiguera o el teatre
de Vinaròs.
De segur que hi haurà alguns
films més que s’hauran rodat
a les nostres terres, tal vega-
da molts més, la història del
cinema és llarga, i amb total
seguretat que vosaltres, que
açò llegiu, ens podreu afegir
informació.
Benvinguda siga! Jo, tan sols
he volgut portar al record es-
pais, llocs, personatges, ac-
tors i directors que, com els
Pixavins, s’han enamorat de
la terra que un dia, l’atzar els
va portar a xafar

35
 XIMO ROSES

GUIÓ VERSIÓ 2.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

els projectors
de cine domèstics
XIMO R. (OFF)
Bona nit, pixavins i pixavines: M’han
encomanat que vos conte alguna cosa,
del poquet que jo sé, sobre el cine en
general (sembla que d’açò va el llibret
d’enguany). De primeres vaig fer-me el
sord, que jo de sants i lletanies en sé
tot el que cal, però d’açò d’escriure
no en sé un borrall i a més em fa molt
de respecte.
36

El cas és que tantes vegades
m’ho van dir que al final m’he
vist en l’obligació de dir la
meua. Dit açò, sabreu que jo
no volia i que ho faig obligat.
Ja posats vos parlaré, poc o
molt dels projectors de cine
domèstic. He triat açò perquè,
com molts ja sabeu, sóc un
maniàtic del col·leccionisme
i en tinc una bona col·lecció.
Si ens remuntem anys enllà
cap a la prehistòria, els primer
que van projectar imatges,
sense entrar en detalls, seri-
en el homes primitius amb les
seues pintures rupestres (vol
silenci! es roda
dir fetes a la roca) de les que
tantes en tenim a les nostres
terres (la Valltorta, Ares, etc).
Clar que per parlar de cine
aquestes imatges havien de
ser en moviment i no és el
cas. Tampoc no es movien el
jeroglífics egipcis ni les re-
presentacions clàssiques del
nostre art. Si que ho feien les
“ombres xineses” que ben bé
podem considerar els precur-
sors directes del nostre cine-
ma.
Entrant ja en el tema comen-
çaré allà per l’any 1875 quan
un físic va inventar un aparell
anomenat “zoòtrop”. Aquest
aparell, tenia unes finestretes
per on es veien un seguit de
fotos consecutives que, en
passar-les a una determinada
velocitat figuraven un cavall
que corria o una persona en
moviment. L’invent, tant sen-
zill que tots podríeu fer-ne un
a casa, havia encetat l’era del
cine. Podríem dir que aquest
“Zootrop”, tot i que no podia
projectar res, sí que permetia
crear la il·lusió de moviment
en les figures
37
 instantànies amb un deter-
minat interval per un aparell
anomenat “Camara” i poder
reproduir-les a la mateixa
cadència en un altre aparell
anomenat “Projector” que les
projecta contra la pantalla.
Per fer possible aquest pro-
cés hi falta un element indis-
pensable i comú entre els dos
aparells: la “Pel·lícula”

Encara, però, havien de pas- Un dels primers projectors de

sar uns quants anys abans cine domèstics va ser creat a
de fabricar els projectors. Si França per Charles Pathé en
definim el cine com l’art de 1922. Aquest aparell, anome-
captar i reproduir imatges en nat “Pathé-Baby” va ser molt
moviment en una pantalla ja popular al seu temps per la
entendreu que ací les imatges novetat que representava.
les capta l’ull de la persona i, Utilitzava una pel·lícula de
se més no de moment, encara 9’5mm (açò indica l’amplària
no sé de ningú que puga pro-
jectar-les sobre una pantalla.
No entraré en les considera-
cions físiques per les quals
l’ull de la persona es deixa
enganyar per la ràpida suc-
cessió d’imatges sentint la il·
lusió del moviment. El fet és
que l’art del moviment pot ser
captat i reproduït.
La cosa consisteix en cap-
tar una sèrie de fotografies

38

de la cinta), perforada al cen-
tre (les perforacions són im-
prescindibles per fer avançar
la pel·lícula al ritme adequat)
i, per suposat, en rigorós blan
i negre.
El “Pathé-Baby” va ser el
projector familiar, per excel·
lència, de les cases benes-
tants. Més tard amb la difusió
de l’invent va passar a apor-
tar noves experiències al món
del joguet.
A nivell tècnic heu de saber
que l’amplada i l’estructura
de les cintes de pel·lícula han
silenci! es roda
variat molt al llarg de la histò-
ria del cine. Independentment
dels materials amb que es-
taven fetes, variava l’ampla-
da de la imatge, la presencia
i quantitat de les bandes de
so, la situació i el número de
perforacions que tenia i mol-
tes altres coses. Per si voleu
saber-ne més adjunto un ele-
mental quadret explicatiu ACÍ
HA D’ANAR EL QUADRE DEL
TIPUS DE CINTES
En 1923 apareix al Estats
Units la primera càmera i
projector de 16mm que apor-
tava, a més de l’amplada
major, perforacions dobles
situades al dos costats de la
cinta. El format de 16mm va
tindre molt d’èxit en el camp
del cine amateur per reunir
qualitats que els altres siste-
mes no tenien. Per començar
era la mitat quela de 35mm
que usaven al cine professio-
nal (sales de cine) per la qual
cosa era molt més econò-
mica. Més endavant encara
van tindre l’opció d’afegir una
banda sonora òptica. Sols te-
nia un problema, comú a to-
tes les cintes de l’època; era
39
 un tipus de pel·lícula que se
fabricava amb acetat de cel·
lulosa que era totalment in-
flamable.
Ja més a prop del que jo re-
cordo va aparèixer el format
de 8mm. Era l’any 1933 quan
començà a expandir-se per
Europa de la mà de l’empre-
40
sa americana KODAK. Va ser
amb aquest format quan co-
mençaren a popularitzar-se
les càmeres(“tomavistes”
que en dèiem) i els projectors
amateurs en aquest format.
La mateixa empresa va ser la
creadora que va llança el for-
mat “super 8mm” a l’any1965,
 silenci! es roda
aquest va ser, sens dubte el
format més brillant que va
existir al llarg del anys 60 i 70.
Va ser el causant de la gene-
ralització del cine familiar en
tota Europa i també, com no a
casa nostra. Noves marques
van aparèixer al mercat, apor-
tant novetats al nous models
que anaven fabricant i que no
vaig a enumerar-vos perquè
la llista seria inacabable. Així
doncs, ben bé podem afirmar
que el format “super 8mm” de
la casa Kodak que ja incorpo- lícula; mon pare ens els llegia
rava el color i el so, va ser el a tots i nosaltres el miràvem i
màxim èxit de l’època l’escoltàvem com si parlara el
A nivell més personal, un dels nostre senyor Allò era el que
primers projectors de cine ens reunia a tota la família
domèstic que jo recordo era per excel·lència
de la marca “Sin Rival”.(pos-
teriorment “Casa Payà”). Amb
els que, després de rematar
els deures escolars en casa,
i en acabar d’escoltar per la
ràdio “Matilde, Perico i Peri-
quin”, el nostre pare projecta-
va les pel·lícules,que éren de
paper i quasi totes de Disney.
Com que no tenien so entre
les imatges insertaven textos
explicatius amb els diàlegs
i els comentaris de la pel·

41
 JOAN ANDRÉS SORRIBES

GUIÓ VERSIÓ 1.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

la música al cine
JOAN A. (OFF)
De sempre, la música ha estat
utilitzada com a complement d’altres
manifestacions més o menys plàstiques;
com ara festes majors, desfilades,
competicions esportives i tantes més
que a tots ens vindran pensament a poc
que ens fiquem.

42
 silenci! es roda
Reduint la cosa a la part és açò mateix el que fa el cine
visual no em negareu que en l’actualitat?
les representacions teatrals
Efectivament! Al present, per
serien allò més proper al cine
més que els paladars ex-
(per allò de ser espectacles
quisits defensen que aque-
amb lloc concret, tema
lla música que no se nota
concret i estàtica semblant).
és la millor, no entendríem
Doncs bé; ja des de bon
una pel·lícula sense el seu
començament tant els
acompanyament musical.
teatre, com el culte religiós
El problema però, era que el
(al capdavall no deixa de
cine, nascut per evolució de
ser una representació),
la fotografia, podia simular
van usar la música com
el moviment passant els fo-
un recurs imprescindible,
togrames a una determinada
tant per recolzar els seus
velocitat però l’únic so que
missatges com per despertar
era capaç de produir era la
determinades sensacions
remor prou molesta de la mà-
en l’auditori. I açò val tant
quina de projecció.
per el “Chorus” del teatre
clàssic de Grècia o Roma, Els creadors ja van notar que
com per al cant gregorià, per allò anava coix; li mancava
els “mantres” tibetans o per alguna cosa i tractaven de
les giravoltes dels dervixos resoldre el problema habili-
sunnites. tant “Relators”(persones que
acompanyaven amb petites
Sense ser un expert en el
explicacions allò que es veia
tema, que ni ho sóc ni pretenc
a la pantalla) i musics que
ser-ho, vos diré que aquesta
aplicaven peces, clàssiques
aliança entre acció i músi-
o populars, interpretades
ca aplega a la perfecció amb
al piano en directe tractant
l’aparició de l’Òpera que des
d’adaptar els ritmes a l’acció
del segle XVII harmonitza en
de la pel·lícula amb resultats
un espectacle complet músi-
desiguals.
ca, cant, acció i escenari. I no

43
 Diuen que allà pel 1927 algú
va tindre l’ocurrència de gra-
var la música i alguns mínims
diàlegs en un disc que s’havia
de coordinar amb la imatge
de la pantalla. Aquells que no
haveu provat a fer-ho no us
44
podeu fer una mínima idea de
com és de complicat aconse-
guir que un projector es sin-
cronitze amb un tocadiscs.
Amb totes aquestes defici-
ències havia nascut el cine
sonor. Diuen que la primera
 silenci! es roda
pel·lícula va ser “El cantante tendre la sonorització d’un
de Jazz”. film:
Ara bé, l’autèntica revolució Parlem de “banda sonora”
del cine va aplegar a partir o “soundtrack” per definir el
de 1931 amb l’aparició de la fragment de la cinta on es
“banda sonora”. Consistia en grava tota la part sonora de la
una banda del film, general- pel·lícula. Ací hi ha un parell
ment a la part inferior de la de coses que cal diferenciar:
cinta,on es gravaven, sobre
Hi ha el grup de sons que for-
tot música i efectes especi-
men part de la narració, com
als. Recordeu que el cine, fins
ara: diàlegs, efectes especi-
a aquest moment no tenia di-
als, música emesa per coses
àlegs; més encara, els actors
que apareixen a la pantalla,
eren autèntics mims, inútils a
etc. És com sonaria la realitat
l’hora d’expressar-se parlant.
de les coses que veiem i trac-
Els ídols de l’època (Buster
ta de reproduir els sons de la
Keaton o Charles Chaplin) van
vida real. Per dir-ho fàcil; par-
haver d’adaptar-se. Alguns
lem de tots aquells sons que
com Chaplin ho van aconse-
els actors “escolten” en la
guir, Keaton i molts més no.
pantalla. La música que sona
Sembla que la primera com- en aquest apartat (ràdio, to-
posició musical feta per una
pel·lícula va ser la que feu
Max Steiner per un dels pri-
mers “King Kong” en 1933;
ell mateix va especialit-
zar-se en musicar el cine i,
entre moltes més, és l’autor
de la música de “Casablan-
ca” i la de “Lo que el viento
se llevó”. A partir d’aquest
moment hem de fer un acla-
riment tècnic a l’hora de en-

45
 cadiscos, interpretació dels
actors, etc.) seria la música
accidental o diegètica
Hi ha però, una altra música.
La que no “sentiran” els ac-
tors quan estan rodant i que
s’anomena música incidental
o no diegètica: Es una músi-
ca creada o adaptada per do-
nar relleu a l’escena, a l’acció
o als personatges. Aquesta
música ha d’estar subordi-
nada a l’acció i a la durada de
les seqüències. Val per cre-
ar ambientacions, potenciar
emocions i preludiar fets; és
a dir, per completar, potenciar
46
o enllaçar allò que no es veu
en pantalla.
La cosa és molt més com-
plexa; però com a una mica
de divulgació ja ens val. Per
si encara no ho teniu clar ho
explicaré amb un exemple
força conegut. Feu memòria:
Hitchcok; “PSICOSIS”. La fa-
mosa escena de la dutxa: els
passos, la cortina que corre,
el soroll de la dutxa, els crits
de la xica, etc. Açò corres-
pondria al primer grup. Per
contra la música aguda, per-
sistent i retallada del violí que
sona quan li claven el ganivet;
 silenci! es roda
açò seria la música inciden- especials: A. Newman (La tú-
tal. I és d’aquesta de la que nica sagrada), E. Berstein (Los
vull parlar. diez Mandamientos) seran
especialistes en superpro-
Serà a partir de la Segona
duccions religioses. B. Herr-
guerra mundial quan la mú-
mann (Ciudadano Kane, Psi-
sica cinematogràfica atraurà
cosis o Con la muerte en los
els grans compositors cap
talones) va especialitzar-se
a Hollywood i donarà lloc a
en el cine de “suspense” fins a
grans composicions origi-
ser el compositor preferit per
nals creades com a suport de
Hitchcok. E. Morricone (“Por
pel·lícules molt importants.
un puñado de dólares”,“La
Aquestes partitures comença-
muerte tenía un precio” o “El
ran a tindre vida independent
bueno, el feo y el malo”) va
al marge del film per al que
ser el creador de les músiques
foren creades: Henry Mancini
del cine de l’Oest. Això per ci-
va musicar “Desayuno con di-
tar-ne sols alguns.
amantes” o “La pantera rosa”
i, a banda de la pel·lícula, va
vendre milions de còpies de
cadascuna de les interpreta-
cions (i encara les ven).
També va tindre la música una
gran influència a l’hora de de-
terminar els “generes” cine-
matogràfics. És la música qui
ens marca, sols amb els crè-
dits inicials, quina classe de
film anem a veure: De romans,
de l’Oest, de Guerra, d’aventu-
ra, romàntica, de por, etc. Fins
i tot, a partir de la dècada dels
50 els compositors aplegaran
a especialitzar-se en generes

47
 A partir dels anys 70 les que aleshores s’anomenaran popu-
larment BSO (banda Sonora Original) guanyaran en adaptació
als personatges i en temes recurrents que se repetiran al llarg
del film per ressaltar un personatge o per intensificar un pai-
satge. A mi, en aquest aspecte, em van impressionar molt dos
BSO “Lawrence de Arabia” i “Doctor Zhivago” amb l’inoblidable
“tema de Lara”. Més tard he sabut que totes dos són del mateix
autor, Maurice Jarre (pare al seu temps del també compositor
Jean Michel Jarre que m’agrada molt).

John Barry James Bond (1963)

Memorias de Africa(1985)
Nino Rota El Gatopardo (1963)
El Padrino (1972)
Amarcord(1973)
John Williams Tiburón (1979)
La guerra de las Galàxias(1978)
Indiana Jones (1981)
Jerry Goldsmith Alien (1979)
Gremlins (1983)
Instinto Bàsico(1992)
Vangelis Carros de Fuego (1981)
Blade Runner (1982)
Hans Zimmer El rei Leon (1994)
Piratas del Caribe (2003)
Codigo da Vinci(2006)
James Horner Titànic (1997)
Avatar (2009)

48
 silenci! es roda

Per no fer-ho llarg, que el

massa embafa, us adjunto
un seguit d’autors de BSO de
pel·lícules força conegudes
amb els autors (no tan co-
neguts) de les seues bandes
originals. La gran majoria són
obres mestres de la música
actual
Aquesta és una simple tria
meua, molt personal. No és
massa rigorosa, però us puc
assegurar que, a banda de re-
colzar unes bones pel·lícules,
per elles mateixa són unes
magnífiques composicions
musicals

49
 l’actor i el mite
VICENT PAU SERRA I FORTUÑO
del poemari Paràboles

50
 silenci! es roda

Deixa el seu cos

la veu, el rostre, el gest
al text etern
i es fa un altre jo
calent i amb vida pròpia.
És Hamlet, Segismundo,
rei o pobre,´
i fa assumpció completa
assimilada
d’un assassí, d’un pare,
un savi o d’un dolç boig.
Ànima doble,
dicotomia entera,
camina sobre el temps
creant la vida
que mai no va ser vida.
Fou, sols desig
d’un acte creador
d’humana acció
que feu un home ocult
sota l’afait.
I el drama del seu drama
sols és pols…

51
52
 silenci! es roda

segona PART
EL CINE
que hem viscut
53
 CISCO MIRALLES CLIMENT

GUIÓ VERSIÓ 1.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

les meues vivències

als cine san pablo
CISCO M. (OFF)
Quant jo tenia sis anys el meu avi me
va portar a dependre a ajudar missa
a l’església de Sant Agustí, amb la
intenció de que fora “monaguillo” de
l’Asilo, tal com ho havien estat els meus
germans grans; però, les monges dels
Germans Desemparats, que administraven
l’Asilo volien escolanets jovenets.
54
 silenci! es roda
En complir els 11 anys per a a les 7 de la tarda en sessió
les monges de l’asilo ja se era continua, de manera que si
molt gran. s’arribava tard podies que-
dar-te per veure el que t’havi-
I vosaltres direu: Tot això que
es perdut. En diumenge feien
te a veure amb el cinema? Ahí
tres sessions: a les 3,30, a
vaig!
les 7 de la tarda i a les 10,30
Aleshores vaig passar a ser de la nit. Aquestes sessions
escolanet de la Concatedral no eren numerades, excepte
de Santa Maria. Això tenia la del diumenge de les 7 i a
uns privilegis i un d’ells era eixa sessió anàvem els esco-
que podies anar a veure pel· lanets a fer d’aposentadors.
lícules gratis al cine San Pa- El personal fixe del cine es-
blo, que estava en el carrer tava format per un taquiller,
Pescadors, i que aleshores un maquinista, un porter i un
pertanyia a la parròquia. aposentador que també re-
En realitat el San Pablo era un gentava una garita de llami-
teatre ja que tenia escenari, nadures, pipes i cacau.
tot i que no se solia utilitzar
com a tal. A principis dels
anys seixanta alguns diu-
menges al mati se represen-
taven obretes còmiques cur-
tes o de “Vidas Ejemplares”
(obres emotives, sentimen-
tals i de contingut religiós)
per part de jovenets d’Acció
Catòlica i escolanets, entre
els que actuaven dos ger-
mans meus i Toni Porcar. (de
casta le viene al galgo)
Aquest cine obria tots els dies
llevat del dilluns, començava

55
 cons laterals sobre les files
laterals del pati de butaques
amb dues files graonades en
diagonal.
Les sessions comen-
çaven sempre amb el
“NODO”(Noticies i Docu-
ments) una revista cinemato-
gràfica bàsicament de propa-
El local consistia en un ample
ganda del regim (en un NODO
vestíbul que distribuïa, en-
de l´any 1963 vaig veure que
front, als dos costats, sengles
nombraven i filmaven la car-
entrades al pati de butaques i
rera de tanques (vull allò
als laterals dues escales que
que en castellà anomenem
pujaven al primer pis, baix
“vallas”) en la que participa-
de les quals estaven els ser-
va i guanyava el meu germà
veis; a la dreta el dels homes
major en uns Campionats
i a l’esquerra el de les dones,
Nacionals Escolars per la
Enfront, al centre en un la ca-
Universitat Laboral de Córdo-
bina de projecció i, en un la-
va. Com es natural el dia se-
teral junt a la paret que dona
al carrer, la garita de venda de
entrades.
El pati de butaques consistia
en dos corredors que tenien
al lateral i a la part de darre-
re sis files de quatre seients a
cada costat i al centre 10 files
de dotze o catorze seients En
el primer pis, i sobre el que
baix era el vestíbul, sis files
graonades també de dotze
o catorze seients i dos bal-

56
 silenci! es roda
güent estàvem tota la famí-
lia al cine per veure aquelles
imatges) i dues pel·lícules.
La primera solia ser de dibui-
xos animats,TOM Y GERRY
o del El GORDO Y EL FLACO,
CHARLOT, etc. De vegades si
les pel·lícules eren curtes en
feien dues de “normals”.
La programació era molt va-
riada. Pel·lícules de l’Oest, de
Romans, de El Zorro, El En-
“DIGUEM NO”, “AL VENT”, “LA
mascarado de Plata, Cantin-
PEDRA”, “ A COLPS”, “DISSET
flas, Marisol, Pablito Calvo,
ANYS”, “SOM”, i alguns poe-
Joselito, etc. Pel·lícules molt
mes de Salvador Espriu.
lleugeres i de re-reestreno tot
i que algunes tenien un cert Anys mes tard a principis del
nivell. Ara em venen a la me- 70 un dia a la setmana hi ha-
mòria un parell que em van via Cine Club, jo solia anar,
agradar “Solo Ante el Peligro” projectaven una pel·lícula i
amb Garry Cooper i “Candi- desprès se debatia o se co-
lejas” de Chals Chaplin. Pel· mentava. Algunes encara
lícules rodades l’any 1952. les recorde; “ Galileo Galilei”,
“Edipo Rey”, “Cromwell”, “Un
L’any mil nou-cents seixanta-
Hombre para la Eternidad”,
tres o seixanta quatre va venir
“HELGA”. Pel·lícula molt polè-
Raimon a fer un recital al San
mica en l’època ja que filmava
Pablo; el local se va omplir de
un part en directe,
gom a gom, jo vaig fer d’apo-
sentador, com que era molt Eixes son les meves vivències
jove i no estava posat en el respecte al San Pablo
tema no sé què va cantar però
com que eren el primers anys
d`en Raimon devia de cantar;

57
 AMPARO AYORA

GUIÓ VERSIÓ 1.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

el cine de la
meua infantesa
i el fals l’incendi
del cine la paz
AMPARO A. (OFF)
Quan érem xicotets (nosaltres en som
sis germans amb deu anys de diferència
entre jo i la més menuda) els nostres
pares acostumaven a enviar-nos al cine
els diumenges per la vesprada. No sé
jo si per a que pogueren nàixer més
germans, o què.
58

Eixos diumenges sempre
anàvem al cine “San Pablo”,
després Cine “Condal”. Les
sessions eren prou baratetes,
crec que 10 pessetes, i com
n’eren molts a pagar… Recor-
de que feien sessió doble, i
quasi sempre hi havia alguna
de “indios y vaqueros” i que,
de vegades, te tocava un se-
ient amb una de les columnes
al davant que t’impedien vore
bé la peli. També recorde que
vaig haver d’eixir del cine a
causa dels mareigs que em
van produir les escenes dels
gratacels de la pel·lícula “New
York, New York”… i el “carret”
silenci! es roda
de les xuxeries que estaci-
onava un home coix de pell
molt fosca, a la porta del cine
on podíem comprar “puro
moro”, a cèntim la barreta,
ninotets de sucre o caramel,
d’aquells erts i despullats i
regalèssia de pal a més d’al-
gun xiclet “Bazooka” o pipes
a doll.
Però no sempre anàvem a so-
les al cine, algunes vegades
els nostres pares ens acom-
panyaven, i recorde especial-
ment les pel·lícules que vam
vore al cine “Rialto”, sobretot
les de Walt Disney, “La Ceni-
59
 cienta” o “Blancanieves y los
siete enanitos”, “Mary Pop-
pins”, “Dominique, nique, ni-
que”, “Marcelino, pan y vino”,
i tantes altres que ara mateix
no em venen al cap…. Escric
els noms d’aquestes cintes en
castellà, perquè, evidentment
era impensable en aquella
època vore cine en una altra
llengua fins que van aparèixer
les pel·lícules subtitulades
o en versió original. També
anàvem al cine al “Sindical”
i més tard als cines “Azul” i
“Avenida”. Fora de Castelló
només coneixíem el nom dels
cines “Condal”, de Vila Real i
“Viciana” de Borriana, que ri-
maven i que els nomenaven
en la ràdio quan recitaven la
cartellera.
Recorde haver acompanyat
mon pare, sense ma mare,
perquè aquest gènere de pe-
lis a ella no li agradaven, a
vore algunes bèl·liques com
“Los cañones de Navarone” i
altres de cataclismes com “El
coloso en llamas”, “Terremo-
to” o “Tiburón”.
Un dels records més bonics
que tinc del cine de la meua
60
infantesa és poder vore, des
de la finestra de l’habitació
de les meues ties, pel·lícules
de Joselito, Marisol i Rocío
Dúrcal, (totes les xiquetes de
la meua generació, que érem
unes coentes, volíem ser com
elles). Les veiem perquè les
projectaven al pati de l’edifici
on actualment està la Conse-
lleria d’Educació, i els meus
“güelos” vivien a l’Avinguda
del Mar, davant de Sanitat, o
“La Higiene”, com era cone-
gut el lloc aleshores. Allò era
el “cine de verano”. Ficaven
cadires de fusta, plegables,
sobre un terra de grava i la
gent gaudia de les estrelles
infantils del moment mentre
menjava pipes i bevia llimo-
nada.
I cercant a la memòria les ses-
sions de cine estival, recorde
que la gent gran traïa al car-
rer hamaques de fusta amb
“mantelitos de ganxo”, i com
en alguna d’aquestes nits a
la fresca algú dels veïns que
compartien la tertúlia amb la
meua família, a més d’ense-
nyar-nos diversos jocs i can-
çons en valencià (com ara: a

la rum, rum, carrilet de fum, o
a l’hort de ma tia sabonera),
ens contava l’incendi del cine
La Paz, on van morir molts
xiquets. Vam quedar esgarri-
fats amb aquesta historia so-
bretot quan van explicar que
la causa d’aquell luctuós suc-
cés que el poble castellonenc
conserva en la seua memòria
col·lectiva, havia estat una
desgraciada broma. La notí-
cia aparegué a la pàgina 15
silenci! es roda
de la revista “Mundo Gráfico”
de 13-11-1918
L’incendi, que en realitat no
va ocórrer, va ser una broma
macabra amb resultat de víc-
times mortals, El 17 de no-
vembre del 1918, mentre es
projectava la pel·lícula “Los
huérfanos del Puente de Ntra.
Señora”, algun espectador va
escridassar una falsa alarma
d’incendi i 21 xiquets i un sol-
dat de Benicàssim (Pasqual
Escoín) van perdre la vida, ai-
xafats a causa del tumult que
es produí. Va ser un desgra-
ciat fet real, que ha perdurat
en la memòria col·lectiva dels
castellonencs. Ocorregué en
el cine La Paz1, ubicat ales-
hores en el cantó del carrer
Asensi, amb el carrer Herrero.
Després va canviar el nom a
cine Doré i més tard Rialto. En
la actualitat hi ha una perfu-
meria (Druni). La descripció
d’ aquest cine es la que ens
trasllada Conxa Alós a la
seua novel.la “Los cien pája-
ros”:
“yo miraba el techo del cine,
pintado en colores. Repre-
61
 sentaba el Olimpo, Las Mu-
sas, los Faunos.” (p. 72)
El diari Levante publicava el
17 de novembre de 2005 un
artícle de Javier Andrés en re-
cord del fatal accident.2, una
vesprada de diumenge, el 17
de novembre del 1918.
L´Heraldo de Castellón (18-11-
1918) deia: “ un espectador
abrió a golpes un gran bo-
quete en el tabique contiguo
por donde lograron salvarse
algunos niños y hombres…”
Conxa Alós, escriptora lliga-
da biogràficament a Castelló,
relata aquest fet històric en la
seua novel.la “El caballo rojo”,
encara que canvia el nom pel
del cine Goya, que també va
existir a Castelló encara que
en altre lloc, a plaça de la
Victoria, 22 (en la actualitat A l’edifici de l’esquerra de la foto,
Avda. Rei En Jaume) que actualment és la Conselle-
ria d’Educació, es veu una claror
Suposem que Alós es refereix
que correspon al pati on es feia
a aquest cas i no al de l ‘in-
el cine d’estiu, actualment esta
cendi que realment va ocórrer
façana mostra dependències de
en Vila-Real el 27 de maig del
nova construcció
1912 al cine La Luz3, on per-
deren la vida 69 persones,
que també va passar un diu-

62

menge, però no per la vespra-
da, sinó a les 22.30 de la nit.
“Emilio [...] murió un domingo
por la tarde en el incendio del
cine Goya, pisoteado por la
gente que escapaba” (p. 58)
Per descomptat, també vaig
anar al cine quan era ado-
lescent i també vaig rebre
algun beset o carícia d’algun
xiqüelo que m’agradava en
aquella època que a causa
de que l‘estreta moral sexu-
al del moment convidava a
aprofitar la foscor de la sala,
i podríem parlar molt de cine
d’etapes posteriors, quan ens
pensàvem que érem molt
progres per anar a vore “El úl-
timo tango en París”, “Muerte
en Venecia” o “El acorazado
Potemkin”, però no arribaré a
tant
silenci! es roda
1 Es pot consultar en línea en el
web de la heremoteca de la Bi-
blioteca Nacional d`’ Espanya.
http://hemerotecadigital.bne.
es/issue.vm?id=0002143759&s
earch=&lang=es
http://hemerotecadigital.bne.
es/issue.vm?id=0002143759&s
earch=&lang=es [22-10-2013]
2 http://www.levante-emv.
com/castello/2976/tragico-
i n c e n d i o - c i n e - pa z /1515 3 8.
html [22-10-2013] Xavier Cam-
pos Vilanova recoge en su libro
de fotografías de Castellón una
instantánea del funeral de las
víctimas del trágico suceso.
3 Fernando Miñana ofrereix una
explicació del succés en un ar-
tícle de 27-5-2012 http://www.
lasprovincias.es/20120528/
mas-actualidad/sociedad/vi-
lareal-tragedia-201205281246.
html [22-10-2013]
63
 JOAN ANDRÉS SORRIBES

GUIÓ VERSIÓ 1.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

el cine
que jo he viscut
JOAN A. (OFF)
Per molts dels “pixavins” que compartim
edat i/o generació una, part molt
important de la nostra vida ve marcada
per la relació que manteníem amb el
cine. Val a dir que mentre vaig ser jove
(més jove que ara, vull dir), el cine
dominical formava part d’una tradició,
d’un costum o, si millor ho voleu d’una
manera de viure o de somiar.

64
 silenci! es roda
Com que ara parlo de memò- (conegut com el de Sant Fèlix
ria, potser em ballen les da- o “del codony”) també estava
des o els records. Però, a la el cine VICTORIA (penso que
dècada dels 50 jo diria que a per Arrufat Alonso, que jo no
Castelló hi havia força cines; vaig anar mai) i, molt més
tants que resultava estrany tard, van obrir el SINDICAL (
no trobar entrades a l’hora al mateix lloc on ara està el
(sempre a punt i hora) de de- teatre del RAVAL) .
cidir on anàvem dissabte o
Això a banda, a l’estiu apa-
diumenge de vesprada.
reixien els CINES DE VERANO
Que jo recorde teníem cines que funcionaven sols a l’estiu
de vila i cines de raval. Entre i a fosca nit (la llum del dia els
els cines de la vila estaven el feia incompatibles per pro-
RIALTO situat al edifici actual jectar res a plena llum). No
de Druni; el CAPITOLIO, carrer sé si els recordo tots però sé
Assensi avall just al solar que que tots portaven el nom de
ara ocupa el “gratacels”; front TERRAZA davant i que t’em-
per front està encara el REX. portaves el sopar (en rua, es
Al carrer d’Enmig veí de la lli-
breria d’Armengot i enfront
mateix de “Billares” estava el
ROMEA. Mes tard van obrir el
SAN PABLO al carrer de Pes-
cadors; el GOYA, fronterer a
l’Institut Ribalta i l’AVENIDA
al cantó de la Casa de la Mar-
quesa (Cardona Vives).
Al ravals també n’hi havia
cines: Al meu raval (dit de la
Trinitat o “de la punyalà”) fe-
ien cine també a les ESCOLES
PIES i al cine AZUL (carrer del
Conde Noronya). A l’altre raval

65
 clar), que te’l menjaves tan a Lamentablement no tinc co-
gust mentre veies la primera neixement dels locals que hi
pel·lícula i que l’acompanya- havia al Grau, però ja enten-
ves amb una llimonada com- dreu que als anys cinquanta
partida (no estava la cosa per l’altre raval ja era “terra igno-
dispendis estrafolaris) i que, ta” i el Grau, ni us conto.
en acabar, la llimonada ro-
No vull deixar passar, en plan
dava pel terra rodolant fins
contalla de vell, que una nit
aplegar a les primeres files
que estàvem a la Terrassa Ri-
amb una sorollera impressi-
balta feien una pel·lícula en la
onant. Pel que ara recordo hi
que tot un poble feia una ro-
havia la TERRAZA RIBALTA al
gativa per aconseguir “pluvi-
passeig Ribalta, entre Aragó i
am de caelis” i que el capellà
Pare Vela; la TERRAZA PLA-
que la presidia va exclamar
NAMAR a Mestre Ripollés, al
en un moment donat “Señor,
“gratacels” següent al Con-
concedenos el agua que tan
servatori; la TERRAZA GOYA,
devotamente te pide tu pue-
al mateix terrat del cine Goya;
blo”. Va ser dir això i com si
la TERRAZA MIJARES, a la
algú haguera estat esperant
Ronda Millars al pati poste-
la frase per obrir l’aixeta del
rior de les Escoles Pies i la
cel, va arremetre a ploure amb
TERRAZA TOMBATOSSALS
tota l’ànima. No cal dir que va
(?) no sé si era aquest el
acabar-se el cine i, campe qui
nom, però sí que recordo que
puga; tots cap a fora a buscar
era el nom del local de ball
refugi. Potser els primers que
posterior (amb orquestra to-
van sortir havien trobat aixo-
cant en directe, per suposat)
pluc sota els balcons; però
que va ocupar el mateix lloc,
tampoc no hi havia tants de
estava al camí del Grau allà
balcons per aquells carrers
on s’acabaven les cases de
mig descampats. Mon pare
Castelló. També recordo ha-
que em portava al braç va en-
ver anat alguna vegada a la
filar corrents cap al Templet
PLAÇA DE BOUS a vore cine.
de la Música i ma mare darre-

66

re amb el cabasset dels tras-
tos. Vam arribar al Templet
xorrant aigua per tot arreu i
allà vam estar mitja hora ben
complida fins que va parar de
ploure. No vam vore la pel·
lícula; però, si més no jo, no
em vaig avorrir gens ni mica.
Anar al cine era un hàbit
que cadascú practicava al
seu aire. Recordo que hi ha-
via tres sessions: la primera
després de dinar (era per els
xiquets), la segona allà cap
a les cinc o les sis (era la del
jovent que tenia les deu com
a hora de retiro cap a casa),
la tercera començava de nit
fins a les dotze (el públic era
adult i cinèfils que no havien
de matinar).També faré cons-
tar que hi havia tres tipus de
programació. Les dos prime-
res sessions podien ser de
programa doble (pel·lícula se
sèrie B +Pel·lícula bona i entre
les dos el NODO) o bé eren de
sessió contínua (que feien el
mateix però quan acabaven
tornaven a començar i podies
quedar-te fins que et fartaves;
el preu era el mateix). La ses-
sió de nit (era la seria) Sols
silenci! es roda
feien una pel·lícula precedida
d’un curt o dels “tràilers” de
les properes pel·lícules + el
NODO i la pel·lícula bona (no
estava mal vist aplegar des-
prés del NODO).
El primer record que jo tinc
d’haver anat al cine me l’han
contat els meus pares que
jo no en tinc memòria d’ell.
Sembla que hi havia un porter
al cine Rialto que era conegut
de casa i ells, de tant en tant,
s’arreglaven per anar al cine.
No sé si era perquè la cinta no
era “autoritzada” o bé per evi-
tar que jo armara escandale-
ra, a mi em compraven algu-
na coseta i em deixaven fora
amb el porter. Tindria jo dos
o tres anys i ja tenia pràctica
t’entretindrem a soles. Val a
dir que per més que la gent
s’escandalitzen jo no vaig ad-
quirir cap trauma.
També he de manifestar ací
que la nostra assistència al
cine no era gaire freqüent.
Per que jo, xiquet com era,
insistia en demanar als pares
si aquella nit aniríem al cine
i ells, després de negar-ho
diverses vegades alguna nit
67

em deien: demà anirem. Com
que al dia següent jo no veia
cap preparament per sortir
de casa, exigia una explicació
de perquè no hi anàvem. I els
meus pares sorruts i picardi-
osos em deien.
—Si que anirem. Anirem al
cine de las “sábanas blancas”
És a dir al llit! El cine de las
“sábanas blancas” fou un
clàssic de la meua infantesa.
Els primers records que con-
servo de pròpia mà són d’una
pel·lícula còmica d’Abott i
Costello “Agarramé ese fan-
68
tasma”. Aquesta parella eren
la competència de Laurel i
Hardy (“el gordo y el flaco”)
d’aquella època, quan encara
anava al cine amb els pares.
Ho fèiem de tant en tant per-
què, tot i ser barat, la vida no
donava per res més.
Posat a regirar pel fons del
sac del records he trobat
que, els dies que no anàvem
al cine, anàvem al Passeig
Ribalta per córrer i passar la
vesprada. En tornar a casa
passàvem per davant de les
pastisseries de “La Pilarica” i
“El Chato” i ens paràvem da-
vant de l’aparador per jugar
a vore quin dels pastissos
exposats allí ens menjarí-
em cadascú. I açò, ho fèiem
mesuradament que, si no em
falla la memòria, sols podíem
triar-ne tres. També us he de
dir que alguna vegada, sor-
prenentment, després del joc
entràvem i en compràvem un
per cadascú.
Mes tard, quan ja anàvem
amb el amics solts per la ciu-
tat dissabtes o diumenges,
ja puc recordar que anàvem
al cine de les Escoles Pies o
 silenci! es roda
bé al Rialto. Al primer perquè
era més barat; al segon per-
què feien sessió contínua i
passaves la vesprada d’allò
més entretingut. Per més que
ara ens coste d’entendre que
poguera divertir-nos el fet de
vore la mateixa pel·lícula dos
vegades seguides, ja us dic
jo que sempre li trobàvem
alguna cosa que se’ns havia
escapat a la primera. Fins i
tot sentíem un plaer especial
amb la publicitat (un seguit
de diapositives que projecta-
ven al descans entre les dues da”, “El Cid”, “Ben Hur”, etc..
pel·lícules). Els amics havíem Us diré què no van impres-
inventat un joc consistent en sionar-me gaire. Una vegada
repartir-nos per rigorós sor- sorprès per la primera, les
teig l’anunci que ens tocava a altres ja em semblaven totes
cadascú de nosaltres. Ja po- iguals. A hores d’ara, encara
deu imaginar la xança que fè- em costa destriar-les. Clar
iem quan a algú li sortia algun que, igual hi ha diferents fac-
anunci ”poc apropiat”. tors que influïen en el meu
desinterès cap al cine: d’un
Més endavant les coses ana-
costat les entrades acostu-
ven variant tal com ho feien
maven a ser significativa-
els nostres interessos. Co-
ment més cares quan feien
mençarem a triar a quin cine
aquestes pel·lícules; de l’altre
anàvem després de mirar la
va començar a manifestar-se
cartellera i, de vegades fins
el nostre interès cap a les xi-
i tot aplegàvem a partir-nos.
ques i aleshores, entre cine i
Era l’època de les Superpro-
ball, al principi ens feia dubtar
duccions “La túnica Sagra-

69
 poc més hi havia que fer per
allà. Allà vaig aprendre a col·
locar les bobines (dos o tres
per pel·lícula), a mantindre els
carbons a la distància justa
(massa prop podíem cremar
la cinta; massa lluny s’apa-
gaven i tots a fosques)També
vaig aprendre a tallar i empal-
mar les cintes amb acetona;
unes vegades es feia per evi-
tar besades massa llargues;
d’altres era per apartar tros-
sos que estaven malmesos
que podien fotre la cinta en
dificultar l’arrossegament del
i després ja no hi havia color. projector
Durant els dos anys que vaig
estar de mestre a Montán (el
meu primer destí a finals dels
anys 60) vaig tindre una breu
experiència com a operador
de cabina. En aquells temps
molts del pobles xicotets
també tenien un cine. Gene-
ralment estava gestionat per
la parròquia i es feia sessió
de cine en diumenge de ves-
prada. Gestionaven la “ma-
quina” el capellà o l’home de
la mestra i jo que em vaig afe-
gir, més que res perquè, amb
poca afició als jocs de cartes,

70

Recordo també que calia re-
bobinar les cintes després
de projectar-les (venien amb
les bobines de la distribuïdo-
ra i en passar-les quedaven
enrotllades a la bobina de la
màquina) aquesta feina era
força pesada perquè s’havia
de fer menant una manovella
i no podeu imaginar la quan-
titat de metres de cinta que
tenia cada carro (si voleu fer
un càlcul podeu comptar 30
metres per minut). Allò, com
ja us he dit, va durar un parell
d’anys i ja no vaig voler sa-
ber-ne més d’aquell ofici tan
poc agraït i sense cap remu-
neració.
Però el temps va córrer i vaig
viure diferents etapes. Com
que ja tenia altres interessos,
el cine va deixar de ser priori-
tari; triàvem sols les pelis que
ens interessaven (recordo es-
pecialment “Doctor Zhivago” o
“Lawrence d’Arabia”) i recordo
també haver anat al cine pel
sol interès de la companyia,
on sempre que podíem està-
vem més pendents la compa-
nyia que no de la pantalla.
Clar està que el meu interès
silenci! es roda
pel cine comercial va decaure
però, per contra, vaig entrar
de ple en la moda del “Cine
Club” o dels “Cines de Arte y
Ensayo” que feien altres pel·
lícules i que et demanaven
el carnet per entrar. Allí vaig
conèixer els mites del cine:
Buñuel, Eisenstein, Lubistch,
Polansky, Bergman i tants
d’altres que m’obriren el gust
a noves experiències que la
censura ens havia prohibit.
“El manantial de la Donzella”,
“Hiroshima mon amour”, “To
be or not to be” “El acorazado
Potemkim” “Viridiana”.... Re-
cordo la sensació que va cau-
sar “Helga” que era un docu-
mental sobre la natalitat amb
una impressionant escena
del part que produïa histèries
i defalliment entre la gent.
La meua relació no ha acabat
ací, que la meua vida és molt
llarga, però sí que puc donar
per tancada aquella etapa
en que, si més no per a mi, el
cine va ser vida. Segurament
perquè la vida no era cine
71
72
 silenci! es roda

PROGRAMA
MAGDALENA
2018
73
 SÀLVIA QUERAL GOMIS

GUIÓ VERSIÓ 1.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

formes de vore
el cinema
SÀLVIA Q. (OFF)
No recorde, al contrari del que sol
passar-li a la majoria de la gent, quina
va ser la primera vegada que vaig anar
al cine.

74

No podria dir si va ser al
“Azul” (que ens pareixia que
estava tan lluny!), el “Rex” o
el del carrer Campoamor, que
tenia dos sales, la “Casalta”
i la “Tàrrega”, una dalt i l’altra
baix. Tampoc tinc records de
la pel·lícula, podria ser E.T.,
Indiana Jones o qualsevol altra
estrena del moment.
El que sí recorde amb clare-
dat és que anar al cine era una
cosa fàcil, espontània, que no
calia premeditar. Hi havia cines
al centre de Castelló, a l’abast
de tothom. No calia cotxe, ni
mirar horaris (eren prou regu-
lars), era tot molt més relaxat.
Els xiqüelos i xiqüeles, quan ja
teníem edat d’anar per ahí sen-
se persones adultes, quedà-
vem els dissabtes de vesprada
i la sala d’un cinema era un
lloc amb moltes probabilitats
on acabar. No ens importava
quina pel·lícula vèiem, el que
en eixos moments ens ocupa-
va la ment era quines llepolies
ens compraríem per menjar i
al costat de qui seuríem (fona-
mental!).
Més endavant, més adulta i
silenci! es roda
amb més criteri, freqüentava
la Filmoteca, que es va obrir
a Rafalafena, apropant el cine
d’autoria a la capital de la Pla-
na. Allí vam poder gaudir uns
quants anys de cinema menys
comercial, estalviant-nos el vi-
atge a Benicàssim, on la pro-
gramació era espectacular, i el
preu més barat.
Com que jo no sóc massa si-
barita, quan em va arribar la
maternitat, el temps per anar al
cine es va vore reduït dràstica-
ment, per la qual cosa em vaig
dedicar a vore les pel·lícules
que m’interessaven per inter-
net, mentre alletava a la meua
filla, amb els horaris que em
venien bé i les interrupcions
que necessitava.
Deu anys més tard, actual-
ment, repassant els canals per
vore si hi havia alguna cosa
interessant en la programa-
ció d’un dissabte nit, vam vore
a casa com començava una
pel·lícula. Pot semblar una
cosa sense importància, però
començava en eixe moment.
Era “en directe”!, no estava bai-
xant-se d’internet o l’estàvem
75
 veient en streamin amb les avançava, i si volíem seguir-la,
conseqüents mil aturades per caldria silenci i atenció.
atendre algun xiquet o xiqueta,
Als quinze minuts ja havíem
o per estendre una rentadora,
reconegut el film, vist anterior-
o preparar una beguda. Em va
ment, però ens va donar igual,
semblar transgressor. Adquirir
eixa pel·lícula francesa calia
plena consciència del temps,
gaudir-la, contemplar-la, visio-
que avança i no està a les nos-
nar-la en silenci, amb respecte,
tres mans aturar-lo en funció
com es fa amb l’art, consci-
de les nostres necessitats.
ents del que fem, amb els seus
Dels títols de crèdit passava a tempos.
les primeres imatges, i comen-
Així llegit, pareix una exage-
çaven els primers diàlegs, i allà
ració, quina estupidesa! Pot
que ens vam quedar, explicant
semblar-ho, sí. Però eixa nit,
els nostres fills que la pel·lícula

76
 silenci! es roda

va ser com un toc d’atenció,

una presa de consciència de
com, les meues circumstànci-
es actuals m’havien canviat la
forma de vore cinema; sí, però
alhora em vaig adonar del seu
caràcter reversible.
Ara, quan puc, gaudisc amb
tots els sentits d’una pel·lícula
interessant

77
 ANTONI PORCAR

GUIÓ VERSIÓ 1.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

el cine i jo; una

estranya relació
ANTONI P. (OFF)
Com a qüestió prèvia, us he de dir que
a mi m’haguera agradat ser un perso-
natge cinematogràfic. Quin personatge?
Us preguntareu. Qualsevol, depèn del
moment de la meua biografia.

78
 silenci! es roda
Vaig començar volent ser Jo- és una tècnica de filmació on
selito, després volia ser el “jine- la càmera es mou mitjançant
te enmascarado”, “el pequeño una espècie de carret amb
cabo Rusty” i tota una llarga rails.
tirallonga de pistolers i d’in-
Els meus records més llunyans
dis de comportament heroic.
són de pel·lícules en blanc i
També m’atreien molt els capi-
negre. Aquelles pel·lícules de
tans pirates, els de submarins,
cine mut em feien gràcia, però
i els guerrers medievals. Quan
no tanta com me’n farien uns
vaig començar a vore pel·
pocs anys després; es veu que
lícules fantàstiques, les meues
el cervell ha de madurar per
preferències van derivar cap a
poder assaborir l’humor amb
personatges tipus “El hombre
plenitud. Aquelles pel·lícules
invisible i “Superman”, sense
les anava a vore a clubs par-
renunciar a “Tarzan”.
roquials, a les Escoles Pies o al
Respecte als actors afirme cine San Pablo; i també al trin-
que no he tingut gran interès
a ser actor. Per dir la veritat, hi
ha tres actors que m’haguera
agradat ser: Humphrey Bogart,
Bruce Willis, i Clint Eastwood.
El primer pel sombreret, el se-
gon pel somriure, l’últim per la
mala llet; i tots tres perquè a
les dones els agradaven.
El cine m’agrada molt, i això
que no tinc idea de cine, no sé
el nom dels actors ni dels di-
rectors, tampoc conec el lèxic
cinematogràfic. Sense anar
més lluny l’altre dia em vaig
assabentar que un “tràveling”,
a més de ser el nom d’un bar,

79
 quet, on feien cine d’estiu.
Vaig tindre sort perquè a mon
pare li agradava molt el cine i
jo l’acompanyava moltes ve-
gades, sols anàvem a vore
pel·lícules edificants: “La túni-
ca sagrada”, “Ben-Hur”, “Los
diez mandamientos”, “Molokai,
la isla maldita” “Que bello es
vivir”, “Marcelino, pan y vino”.
Per cert, el meu germà conta
un acudit molt roí sobre eixa
pel·lícula: s’obre el teló i es veu
un tigre per la mar, un home
que hi ha a la platja pega una
palmada i el tigre ve. Com es
diu la pel·lícula? Mar felino pam
y vino. Les de Joselito les vaig
vore totes, les de Marisol tam-
bé.
No enumeraré totes les sa-
les de cinema que hi havia a
Castelló perquè això és ob-
jecte d’altres treballs més as-
senyats que l’article que esteu
llegint, us contaré alguna cosa
d’aquelles sales on es projec-
taven somnis en forma de pel·
lícules, amb “cinemascope i
tachincolor” com molt bé deia
el meu amic Jaumet.
El Rialto era el meu cine pre-
80
ferit, de menut solia anar amb
mon pare. Era la postguerra,
els franquistes manaven molt
i, a més de l’entrada a la sala,
havíem de comprar una insíg-
nia de cartonet que ens ha-
víem de penjar a la solapa, el
cost de la insígnia anava des-
tinat al Frente de Juventudes.
El Rialto era, com tots els de
l’època, un cine distingit, amb
unes escales amples i fines-
trals elegants. Solíem anar la
colleta d’amics per vore pel·
lícules de l’oest o de romans.
Feien sessió doble, la primera
solia ser de Xarlot o del gros i
el flac. Les panxades de riure
que ens pegàvem. Jo m’aga-
fava la panxa per no rebentar
i Jaumet pegava patades a les
butaques de davant i bracejava
com si s’ofegara. El NODO ens
venia justet per eixugar-nos
les llàgrimes dels ulls. Després
en projectaven una d’indis o de
romans i, en eixir, passàvem
el que quedava de vespra-
da pegant tirs, tirant fletxes o
conduint quadrigues roma-
nes. Quan fèiem el batxillerat
a l’Institut Ribalta, per celebrar
la fi de curs, agafàvem un pa-
 silenci! es roda
rell de coloms del parc i, amb javen codonys i cacaus i tira-
els coloms amagats, entràvem ven les pells als de baix i sem-
a la sala. En el moment més pre hi havia una remor que no
emocionant de la pel·lícula et deixava escoltar els diàlegs.
amollàvem els coloms i se’n
Però el cine més propi va ser
muntava una de grossa, de
el Goya. Quan van reformar la
vegades algú, des de general
sala, van posar a les parets fi-
pixava als de butaca, sempre
bra de vidre per insonoritzar-la.
acabàvem expulsats de la sala
Nosaltres aprofitàvem qualse-
per la policia.
vol descuit dels treballadors
Del Romea, una sala ubicada per abastir-nos d’aquell mate-
al carrer d’Enmig, duré gra- rial innovador, l’anomenàvem
vada tota la vida la imatge de “pica-pica”, i li’l posàvem pel
Dràcula. No la vaig vore mai bescoll al primer incaut que
eixa pel·lícula, però vaig vore trobàvem, fent-li creure que
els fotogrames que penjaven aquella era una matèria suau i
a l’entrada del cine. Horrorós, benefica, el pobre es passava
van ser molts els anys que vaig
passar perseguit per aquelles
fotografies del vampir. Encara
ara, en nits d’hivern, quan es
senten sorollets per la casa,
em revé a la memòria aquell
rostre maligne, i he de mirar
sota el llit per dormir tranquil.
A l’Azul, vaig vore “Titànic”,
amb la meua núvia; que bonic!
Del Victòria recorde el soroll
del públic, tots cridant. “el xic,
el xic”, “el bandido”, “la cavalle-
ria”, quan es besaven els pro-
tagonistes la gent aplaudia. Els
espectadors del Victoria men-

81
 tot el dia gratant-se per la pi-
cor, se li feia tot el coll roig com
una pebrera.
Aquell cine estava a la Pl.
Del Rei. Les cases del carrer
d’Amunt, on jo vivia, limitaven,
82
per la part de darrere, a l’edi-
fici del cine. A l’estiu feien les
projeccions a la terrassa, de
manera que des dels nostres
terrats les veiem perfecta-
ment. Allò feia goig, totes les
 silenci! es roda
teulades plenes de veïns, els Castelló formava part d’aquella
xiquets amb la rua de tomata empresa, i Pep Cortés em va
amb llonganissa, veiem totes buscar per a doblar pel·lícules.
les pel·lícules. En recorde es-
Era un bon treball i ben pagat.
pecialment una: “Un bruto para
Sols vaig arribar a doblar una
Patricia”, aquella pel·lícula va
pel·lícula, es tractava d’una mi-
fer que les meues hormones
nisèrie: L’acció transcorria al
sexuals es despertaren dos
Canadà durant la rebel·lió dels
anys abans del que és normal
indis i mestissos, jo doblava al
biològicament. Fa uns anys la
general rebel que lluitava per
vaig tornar a vore per compro-
la independència de Manitoba.
var si era tan descarada com
Però les maniobres de polítics
m’havia paregut de xiquet. No
corruptes van fer que aquella
hi havia per a tant, l’escena
incipient industria audiovisual
més escabrosa és quan la pro-
no alçarà el vol, després van
tagonista es treu les mitges,
tancar Canal 9 i ara si volem
se li veu un poquet més amunt
vore tele ens hem d’engolir
del genoll.
programes lamentables, i si
Amb la televisió, i posterior- volem vore cine hem d’agafar
ment internet, les sales de pro- el cotxe. Encara sort d’internet
jecció van començar a anar i del telefonet mòbil; entreté
de capa caiguda. Actualment molt
no queda cap sala de cinema
a la ciutat, no pots anar al cine
passejant. Però amb la televi-
sió es van obrir noves opor-
tunitats d’activitats econòmi-
ques. Canal 9 va començar a
emetre sèries televisives i pel·
lícules, que s’havien de doblar
al valencià, i a Castelló es va
crear una empresa de doblat-
ge. Alcón, el càmera de TVE a

83
 percussió
JOSEP PORCAR
De Llambreig, Tria Llibres, Barcelona, 2013
Podeu veure’n el videopoema a:
https://vimeo.com/92536624

84
 silenci! es roda

Estri i arma, fèmur

percussor, l’os devorat
d’un esquelet de simi,
brandat per un simi
contra un altre simi.
A les andanes, a l’oficina,
a l’evanescent fons
de l’hipotàlem, l’odissea
recomença eternament
dins la gàbia de l’el·lipsi:
no ha tornat a caure,
l’os llençat, ni a percudir
la superfície de la Terra;
desorbitat, solca
encara eons efímers
de galàxies florescents
entre estels i quàsars
d’humans nonats.
Tronen les timbales.
Estelles i ascles salten.
Víctima i botxí, oblida
el simi, a cada instant,
que l’os canvia sovint
de cos, de mans i de cap.

85
86
 silenci! es roda

tercera PART
vides de cine

87
 PAQUI ROCA

GUIÓ VERSIÓ 1.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

l’atrafegada vida
d’un xino
que no era “xino”
PAQUI R. (OFF)
Evaristo Musné de los Santos no era
“xino”. Havia nascut a Manila, a les
illes Filipines, l’any 1879. Però com
veureu en la història que us anem a
contar entre el sinyó Pepe Barberà i
Ceprià (en negreta) i jo, va arribar al
nostre poble en 1909.
88

Era aquell Castelló una petita
ciutat agrícola on quasi tot el
veïnat es coneixia (molts d’ells
pel seu malnom) i l’aparició del
primer home de procedència
oriental va cridar molt l’atenció.
Ningú li va preguntar d’on venia.
Si tenia la color citrina i els
ulls allargats, necessariament
havia de ser “xino”. I per aquest
malnom se’l va conèixer entre
els castellonencs. Encara
que la paraula malnom no és
l’adequada ja que, en referir-se
a ell, mai va tenir ni té, un sentit
peroratiu sinó simplement
identificatiu i personalitzador.
“Orfenet de mare i pare als deu
anys, va entrar de criadet del
metge En Josep Grifo, alesho-
res en les Filipines en un càr-
rec oficial”
La seua neta Carmen Musné,
filla d’Evaristo el tercer dels
fills, a qui he entrevistat per
apropar-me més a la figura del
meu personatge de pel·lícula,
em diu que mai va voler contar
a la família com va ser la seua
infantesa ni les circumstànci-
es de l’orfandat. No sabem si
eren bons o dolents els seus
records però intueix la família
silenci! es roda
que sempre ha portat al cor la
seua terra. Una vegada, pen-
sant que li faria il·lusió, li van
oferir viatjar a Filipines per
conèixer com havia canviat
el seu país. La contestació va
ser: ”No quiero ir. Si me voy a
Filipinas no volveré.
“Al perdre Espanya aquelles
illes i tindre el bon senyor met-
ge que retornar, el problema va
ser gran, ja que com el xiquet
sols tenia uns quinze anys, no
li permetien embarcar. Més era
tan gran el voler que li tenien
que van tramitar els papers i el
van fer fill adoptiu”
A València va viure a la casa de
la seua família adoptiva però,
com diu Carmen, no volia ser
fill de casa bona sinó aprendre
un ofici, ser algú en la vida i for-
mar una família. Així és com va
entrar d’aprenent en una casa
de màquines de cosir PFAFF.
“La senzillesa, humilitat i sim-
patia d’aquell xiquet rovellat va
fer blanc en els Mercé i com
era treballador, manyós i ben
educat, en poc de temps els
tenia a tots capdellats”
La família dels Grifo no veien
89

en bons ulls el camí d’obrer
que estava prenent el xiquet
així que, amb disgust de tots,
va decidir marxar.
“- Me dejaré la piel por los ca-
minos pero no me moriré de
hambre. Dios no me dejará de
su santa mano.”
Una bona dona, més pobra
que les rates, el va replegar.
Per tal d’ajudar-la un poc i com
que li agradava molt la música,
va aprendre a tocar l’acordió.
“Tots els dies, després de les
dotze hores de treball, anava al
“Patronato”.
90
Allí, sense tindre acordió propi i
sense quasi hores de classe va
aprendre l’instrument.
“Mai va aprendre a llegir, més
el deler de la música el va cap-
girar i comprant-se quaderns
de segona mà, va aplegar a
dibuixar la lletra anglesa a la
perfecció. Pobret era el nos-
tre personatge, però milionari
en tenacitat. La seua volun-
tad de ferro, el seu somriure
suau d’home beneït, en el cor
en la ma, la seua humilitat i les
mans d’argent per al treball, el
seu riure, la seua mansuetud,
la seua amabilitat, el feien gua-
nyar-se a la gent. Arronsava
els muscles i el cap, i eixam-
plia el cor de bat a bat. Sembla
un misteri que dins un cos tan
menut visquera un ànima tan
gran”
Així el recorda Carmen, la seua
neta. Bona persona, creient
sempre en la bondat de la gent
i incapaç de negar un favor,
amb un desig infinit d’aprendre
i sense rebutjar mai la feina.
“ Per fi Déu va fer un miracle i el
mestre, al vore’l tan acovardit
per no poder guanyar-se algun

duro tocant, li va regalar el seu
acordió. I en les festes tocava
per als soldats i les minyones i
arreplegava algun duro pel seu
treball”.
Ja tenint treball i amb núvia, en
1900 es va casar amb Trinitat
Allepuz.
Al poc de casat la PFAFF es
va establir a Castelló i en 1909
van obrir el seu obrador. Pocs
anys va durar el negoci ja que
a causa de la guerra del cator-
ze deixaren de vindre màqui-
nes de cosir, així que Evaristo
va tenir que establir-se pel seu
compte. Les seues mans per
a la mecànica eren extraordi-
nàries. No hi havia màquina
que se li resistira fóra de cosir,
d’escriure o bicicletes. D’una
peça vella en treia una de nova.
La mecànica no tenia misteris
per a ell.
“ Tots els dies de l’any a les sis
del matí, en la bicicleta, recor-
ria tota la província en busca
de treball. Per les nits tornava
a casa molts dies sense haver
engolit més que una rueta de
pa... i aixina, un dia, un altre
dia.... Els diumenges i les fes-
silenci! es roda
tes, a tocar l’acordió en bodes,
batejos, combregars i valseos
dels masets. Tot un dia de pol-
ques i masurques li deixaven
en net dos duros. Però sempre
estava content i pagat, i donant
gràcies a Déu per la seus salut
de roca, ja que fins el dia de la
mort no va deixar de treballar”
El matrimoni, quan va vin-
dre a viure a Castelló, es van
instal·lar primer al carrer Bis-
be Climent, després al carrer
Barraques, al carrer d’Enmig i
finalment al carrer Saragossa.
El seu primer taller de bici-
cletes va estar al carrer de la
Moreria i després es va canvi-
ar al que més tard continuaria
el seu gendre i tots recordem
perquè ha perviscut molt de
temps amb el nom de “Bicicle-
tas Casañ”.
La seua neta recorda com li
agradava jugar a escacs i com,
de ben matinet carregava la
bicicleta amb les gavietes per
anar a caçar a l’enfilat.
En preguntar-li quina cosa li va
admirar més del seu avi, em
diu que la seua estima a la fa-
mília. Una gran família ja que
91
 van tindre 7 fills, dels quals en
van viure 6. El nucli familiar era
el seu món. Sovint es reunien
a casa l’avi o a un mas d’un
oncle i mai faltava l’acordió
del “Xino” per emplenar d’ale-
gria al grup familiar que havia
aconseguit formar.
Ja tenia 85 anys quan un dia,
en l’alqueria que el seu oncle
tenia a l’arròs, mentre baixava
de regar les plantetes, va caure
a terra i, no saben si per algun
atac fulminant, va morir. Aquell
mateix dia encara havia estat
92
pintant unes peses de gimnas-
ta que estava fent com regal
de boda a un net. El van soter-
rar al cementeri de Castelló.
“I ara, els galzes del cel tots
redolen suaus. La goteta d’oli
del Xino no els deixarà rovellar.
És l’encarregat de tota la ma-
quinaria celestial, i és que ell,
sense fer res, no sap estar ni
en el cel”
A Carmen se li omplin els ulls
d’orgull quan em conta que al-
gunes persones, en dirigir-se a
 silenci! es roda
ella li diuen:
—Clar que et conec! Tu eres la
neta del Xino!
De segur que va ser un gran
home dins d’un cos xicotet, de
pell citrina, ulls allargats i gal-
tes sense pèl. Així el recorden
tots qui el van conèixer i esti-
mar.
Gràcies Carmen, per compartir
amb la colla El Pixaví els teus
records. Jo sols puc dir com el
sinyo Pepe Barberà:
“ De tot cor us demane un pa-
ter per la seua animeta i jo li
oferiré el batre de les vostres
mans. I als seus fills, per ahí
arronsats com ell, el meu mi-
llor abraç”

93
 ARACELI MARTÍN
Màster en Ciències de la Infermeria.
Especialista en Infermeria Pediàtrica.

GUIÓ VERSIÓ 1.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

infermeres
de cine!!!
ARACELI M. (OFF)
La infermera és una professional
imprescindible en la vida. El cuidat
infermer està al teu abast en qualsevol
episodi de la vida, sobretot en
moments especialment importants, des
del naixement fins a la vellesa, la
malaltia o fins i tot, la mort.
94
 silenci! es roda
Tots tenim una idea de qui o com “Adios a las armas” de
com és una infermera i si hem 1932, ens la pinten jove i be-
tingut la sort de topar-nos lla, cuidant d’un jove militar
amb ella en algun d’aquests ferit en el front ...sorgeix el
moments crítics de la vida, romanç i es casen. Només
segurament guardarem un destaquen els valors de mare
grat record d’ella. i esposa, rol tradicionalment
femení, (bondat, candor, sa-
Però els mitjans de comuni-
crifici...) però la dimensió
cació, no sempre han reflectit
professional amb prou fae-
la realitat infermera. Si t’agra-
da el cinema, estaràs d’acord
amb mi, que és un mitjà ca-
paç d’incidir sobre la imatge
social d’una professió i gene-
rar en l’espectador models i
arquetips determinats. Si fas
l’esforç per recordar alguna
peli on apareguen infermeres,
quina imatge et ve al pensa-
ment? Mmmmm...
S’han donat diferents perfils,
però el més comú és que es
desvirtualitze la seua essèn-
cia, fins a transformar-la en
una caricatura del que real-
ment és.
La concepció social de la in-
fermera és producte de la
ideologia sexista de la soci-
etat del moment. Si ens re-
muntem al final de la primera
guerra mundial, en pel·lícules

95
 nes apareix. No obstant açò,
va ser durant aquesta època,
que la Creu Roja va posar en
marxa a Europa, fins 60 esco-
les d’infermeria dependents
d’hospitals amb estudis que
duraven de 18 a 24 mesos.
Ens endinsem en el cinema
espanyol, recordant el direc-
tor Carlos Saura en “Pepper-
mint frappé” (1967) on la re-
presenta mostrant-la en un
rol femení, submís i sense
autonomia. En els anys 70,
perviuen criteris sexistes per
96
a un públic masculí, fomen-
tant en la anomenada època
del “destape”, un estereotip
de dona provocativa, frívola
i estúpida. Destaquem “La
trastienda” de 1975, ja que va
estar el primer nu de l’època.
En ocasions, com en “El pa-
cient anglés” d’Anthony
Minghella (1996), la repre-
senten en una actitud pro-
fessional i de respecte a la
voluntat de morir del pacient,
posicionant-se sobre temes
com l’eutanàsia. En altres, ha

tingut un paper protagonis-
ta, com en “Hable con ella”
de Pedro Almodóvar (2001),
on ens mostra un professio-
nal amb autonomia i huma-
nització en les seues cures,
superant l’etapa d’ajudant del
metge i d’un dispensador de
tècniques.
En algunes pel·lícules més
actuals, com “La vida secreta
de les paraules”(2005) dirigi-
da per Isabel Coixet, descriu
una infermera que en la seua
vida, es regeix pel compromís
professional, l’autonomia i la
competència, mostrant co-
neixements científics i ètics
propis de la seua discipli-
na i oferint cures de qualitat,
però... Com veuràs, açò no és
el més usual.
La imatge de la infermera, en
general, no ha estat ben trac-
tada pel setè art. Ha estat ob-
jecte de desprestigi professi-
onal, ja que s’ha utilitzat per
representar-la com imatge de
la dona babau, ximple o be al
contrari, frívola i seductora, si
més no, utilitzada com mite
eròtic o pornogràfic.
silenci! es roda
Cap professional es sent re-
presentat al cinema davant
aquests clixés, que la ficció
ha anat calant durant anys
en el subconscient col·lectiu
i que gens afavoreix el reco-
neixement del seu paper real
en la societat, mantenint en
el millor dels casos, una visió
distorsionada, esbiaixada i
antiquada de l’activitat infer-
mera i que no col·labora a po-
sar en valor els professionals
sanitaris
-----------------------------
Almansa Martínez, P. Enferme-
ría y cine posfranquista. Una vi-
sión frívola. Enfermería global 4
(2004).
Parte Pérez, M. Imagen de la
enfermería, a través del cine es-
pañol, desde el franquismo a la
actualidad. (2015)
Heierle Valero,C. La imagen de la
enfermera a través de los medi-
os de comunicación de masas:
La prensa escrita Index de Enf
18.2 (2009): 95-98.
Siles González, J, et al. Origen
de la enfermería en el cine: el
género histórico-documental y
biográfico. 2009.
97
 PAQUI ROCA

GUIÓ VERSIÓ 1.0

ESC. 1 - (INT. DIA) COLLA

JEYLO

PAQUI R. (OFF)
Un

98

Entre aquelles persones atí-
piques que han viscut, al meu
parer, una vida digna de ser
portada a la gran pantalla està
LOLITA BADENES BENLLOCH.
En veure les fotografies que
acompanyen l’article ja l’hau-
reu reconeguda. Efectivament;
es tracta d’eixa dona que, si
passeu pel carrer Cavallers en
direcció a la plaça Major des
de les Aules, veureu xerrant a
la porta o darrere del mostra-
dor de la seua tenda d’aparells
elèctrics. Una tenda que crida
l’atenció dels vianants que no
la coneixen però que passa
desapercebuda, per quotidia-
na, d’aquells que la coneixem
des de ben antic.
La paraula escrita a la seua fa-
çana i que dóna nom a la ten-
da, JEYLO, sembla treta del vo-
cabulari d’un idioma estranger.
Sols si la separem en síl·labes
comprendrem el seu significat:
JE (de Jesús Medrano) y(i) LO
(de Lolita Badenes)
L’interior si no ens fixem en
la “modernor” dels objectes
que es mostren, sembla sortit
d’una estampa de temps pas-
silenci! es roda
sats. A aquesta tenda vaig en-
trar disposta a conèixer un poc
més a aquella dona per la vida
de la qual sempre havia sentit
curiositat.
Mentre estava asseguda a un
costat per no interrompre el
flux de clients que entraven, la
vaig anar observant. Des del
abundant cabell arrissat, pas-
sant pels ulls vius de mirada
acollidora i la figura inquieta
que es movia entre els apa-
rells (quasi sense mirar ja que
els itineraris per dins la tenda
eren per a ella camins quoti-
dians), tot em mostrava una
dona activa, segura del terreny
que xafava; una dona en el seu
ambient.
En l’hora i mitja que vaig estar
allí una vintena de persones
van entrar: amigues que veni-
en a fer la xerradeta, clients i
clientes “de tota la vida” a la re-
cerca d’una bombeta de la llum
concreta, un endoll o qualsevol
altra cosa quotidiana, clients
desconeguts en busca d’una
persona a qui explicar exac-
tament allò que necessitaven,
joves, majors... A tots atenia
per igual, buscant i buscant en
99

aquella caixa màgica on pots
trobar de tot i, amb veu serena,
afectuosa i amb infinita paci-
ència, explicant els avantatges
de les noves tecnologies, in-
tentant convèncer però sense
pressionar. I sobre tot sense
escatimar el temps que gas-
tava en les explicacions i re-
cerques, com si el seu temps
no costara diners. El clima
que va saber crear va fer que
molts dels clients (coneguts i
100
desconeguts) i nosaltres dos
acabarem immersos en con-
verses amigables sobre el pre-
sent, el passat i les coses de
la vida. Quina raresa en un es-
tabliment del segle que vivim!
Em vaig sentir transportada a
aquelles tendes de barri on les
persones que ens atenien eren
quasi amics.
Entre client i client em va anar
contant la seua vida.
Encara que va nàixer a Ben-
lloch, als 9 anys va vindre a
viure a Castelló. Va fer els es-
tudis primaris a l’escola de
l’Institut (Graduada Aneja a la
Escuela Normal de Maestras).
De la seua etapa escolar re-
corda el mercat setmanal que
estava davant de l’edifici esco-
lar, en especial les parades de
terrissa que visitaven de vega-
des. En demanar-li una anèc-
dota d’aquella època em va
contar com un dia de mercat,
van observar com compradors
i venedors estaven molt esca-
rotats. Aquella vesprada havia
de produir-se un enfosquiment
del sol tal com havia anunciat
la xiqueta de les Coves i tots
estaven temorosos i alarmats

pel que podia passar. De fet els
mestres van decidir acabar les
classes abans de l’hora habi-
tual per a que les alumnes po-
gueren tornar a refugiar-se a
les seues cases. Com sabeu el
miracle va consistir en que no
es produïren accidents entre
la multitud que va acudir a les
Coves de Vinromà. El sol no va
respondre a les expectatives
creades.
Després d’acabada la prime-
ra etapa escolar va passar a
l’acadèmia Activa, de Don Mi-
guel Pastor i Doña Adela. Volia
estudiar taquigrafia i mecano-
grafia. En especial aprendre
mecanografia era el seu ob-
jectiu. La raó era senzilla: en
les visites que feia de xiqueta a
la ferreteria Traver, observava
bocabadada com l’empleada
manejava la caixa enregistra-
dora, tot un avanç tecnològic
al Castelló de la dècada dels
40. Allò va determinar la seua
primera vocació: seria caixera
d’una d’aquelles meravelles.
També recorda de l’escola la
festa de Sant Lluc i els regals
que els xiquets i xiquetes feien
als mestres: magranes, co-
silenci! es roda
donys, pataques, melmelades
casolanes, codonyat, coques
fetes en casa i algun pollastret
o colom de coll guarnit amb un
gran llaç. D. Miguel organitza-
va en aquell dia de festa una
excursió amb els alumnes al
seu maset a la carretera d’Al-
cora, davant del camp de fut-
bol del Bovalar. Allí els obse-
quiava amb una festeta.
Mentre, en les hores no esco-
lars, la vida es feia al carrer.
Recorda amb molta estima el
seu carrer, el millor de Castelló.
Es tracta del carrer Historiador
Escolano, ubicat darrere de
l’església dels frares (Sagrada
Família). Era un carrer ample i
curtet, amb moltes cases fa-
miliars on vivien famílies llau-
radores. Per les vesprades les
dones del carrer i les xiquetes
eixien a les voreres amb les
seues cadires per “fer labor”.
Allí les majors ensenyaven a
les menudes tot tipus de tre-
balls: a cosir, a fer ganxo, a fer
calça... Era com una escola de
manualitats en que cadascú
ensenyava el que sabia men-
tre compartien conversa i
afermaven els lligams de bon
101
 veïnatge. Si es tractava d’apro-
fundir en la tècnica del brodat,
allí estava Doloretes “l’Espino-
sa”, al carrer Sagrada Família
on sa mare la va enviar a “fer-
se l’aixovar” cosa que no li feia
gens de gràcia.
Però el millor de tot l’any en
el seu carrer eren les festes
d’Agost. Duraven una setmana
i tots participaven en la seua
preparació: els homes anaven
amb els carros al pinar a re-
collir matisa i baladre per a fer
les arcades que guarnirien el
carrer, les dones i les xiquetes
retallaven els gallardets i feien
les flors de colors amb paper
de seda. En la vespra de la
festa, ja engarlandat el carrer
acudia el que portava la mega-
fonia. Era important la mega-
fonia perquè a través d’ella es
convocava al veïnat als dife-
rents actes, es posava música
o es dedicaven cançons uns
als altres. Tots els aparells es
llogaven a l’empresa Jovino i
l’encarregat del muntatge era
un empleat de 21 anys, Jesús
Medrano.
Lolita, que tenia 15 anys, i Je-
sús es van enamorar. El seu
102
nuviatge va ser un poc d’ama-
gat perquè ella era molt jove-
neta i els pares no la van deixar
eixir quasi fins els 18 anys. Per
aquell temps Jesús ja havia
obert un petit taller propi al
que, des del principi, li va po-
sar el nom de JEYLO, donant
per segur que es casaria amb
aquella xiqueta.
Quan ella tenia 19 anys es van
casar i van anar a viure a la
casa dels pares fins que van
poder comprar-se una casa al
carrer Mealla. Per cert, que els
pintors “de brotxa gorda” que
els van pintar la casa van ser
Vidal Serrulla i “Juanito” Ripo-
llés, amics de Jesús.
Va ser més tard quan van llo-
gar un local al carrer Cavallers
que abans havia estat una ten-
da de comestibles i van obrir el
seu establiment.
I la vida del matrimoni va se-
guir endavant. Jesús anava
a muntar la megafonia on el
llogaven sempre acompanyat
per Lolita: a la Pèrgola per al
ball de dijous, dissabte i diu-
menge, a la plaça de bous per
a les vetllades de boxa, a l’er-

mitori de la Magdalena, a al-
gun poble... Primer no tenien
altre vehicle que una “Lam-
bretta”. Li enganxaven un re-
molc per a posar els materials
i allà que se n’anaven la pa-
rella. Quan arribaven al lloc i
descarregaven Lolita pujava a
la “Lambretta”i tornava a casa
fins l’hora de tornar a recollir
a Jesús i al material. Després
ja tenien dos “ranxeres” que
conduïen els dos. Per cert que
quan Lolita va necessitar tenir
silenci! es roda
carnet de conduir, va fer falta
el permís del seu marit ja que
l’encarregat de lliurar-lo ne-
cessitava confirmar per a que
podia necessitar una dona un
carnet de conduir. Ella, cabuda
que cabuda, es va traure tots
els carnets menys el de camió.
La xica li va prendre afició a la
conducció i van comprar per al
seu ús un “cupé” de color roig.
Un dia els organitzadors d’un
rally important que partia de
Castelló van convidar a Jesús
103
 a participar. La contestació va
ser clara:
Jo no, però dieu-li-ho a la
meua dona que és molt atre-
vida.
I Lolita va acceptar. Allà que la
veus conduint el “cupé” acom-
panyada de la dependenta
de la seua tenda com copilot
participant en el rally per ei-
xos pobles de la província. En
passar els primers controls ja
es va veure que les xiques te-
nien probabilitats. No tots els
homes conductors van veure
amb bons ulls aquelles dos
conductores locals, en especi-
al un madrileny que “es va pi-
car” i va arribar a enfrontar-se
amb Jesús perquè no podia
acceptar que unes dones, i el
que encara era més greu “de
provincias”, el passaren enda-
vant. El fet és que van guanyar
el rally! Van obtenir una meda-
lla i un trofeu i la premsa local
es va fer ressò de l’esdeveni-
ment. Des d’aquell moment la
convidaven a altres rallys però
ja no hi va participar.
En les festes de la Magdalena
d’aquells anys els espectacles
104
infantils els organitzava Juani-
to Algueró que els contractava
tots els anys; era una com-
panyia del Retiro de Madrid
que portaven un espectacle
de titelles. Lolita, que es co-
neixia totes les festes perquè
acompanyava a Jesús, s’ad-
mirava contemplant l’alegria
dels xiquets i xiquetes en veure
aquells personatges diminuts.
I va tindre una idea: si als xi-
quets els agradava tant, per
què no fer unes titelles per
entretenir els dos fills que ja
tenien?. Ella va comprar els
cabets i va fer la roba de tots
els personatges que havia vist
representar: Xacolí, la princesa
i altres.
Un dia, en la festa d’un carrer
van començar a representar
ells amb titelles i sense guió
previ. Els personatges anaven
interactuant i la pròpia respos-
ta dels menuts els informa-
va sobre el que havien de fer.
Així va ser quan començar els
seus espectacles de titelles a
les festes de la Magdalena. En
Castelló tenien l’èxit assegurat
perquè la tenda d’Arcusa ob-
sequiava els assistents amb
 silenci! es roda
un sobre de Cola-Cao i acudien Quan em vaig acomiadar d’ella
molts xiquets. L’Ajuntament els li vaig donar les gràcies i vaig
va fer una plataforma que duien expressar-li un desig:
d’un lloc a l’altre fent riure a la
Que estigues molts anys com
menudalla. L’etapa de “titirite-
ara i que jo, quan tinga els teus
ros” va durar uns quatre anys i
anys, estiga com estàs tu
es va acabar en fer-se majors
els seus fills i aparèixer en el
món de l’animació infantil Mel i
Xispa, que els van rellevar.
Tot va seguir avant amb nor-
malitat, altres establiments i
tendes com la d’ells van apa-
rèixer en Castelló però Jeylo
sempre va ser un referent de
serietat i professionalitat.
En 2010 va morir una de les
dos meitats de Jeylo. Jesús va
faltar.
Però Lolita, als seus 81 anys,
segueix en la tenda. A més,
com no en té prou amb la feina
del dia, per les nits pinta roba
i quadres, cus roba, fa ganxo...
Com diu ella:
La tenda ni és negoci, ni la ne-
cessite econòmicament, però
em dona vida, em fa estar ac-
tiva de cos i de cervell i em dis-
trau. Mentre la salut em deixe,
seguiré estant al meu lloc de
sempre.

105
 de cine
JOAN ANDRÉS SORRIBES

106
 silenci! es roda
Charles Chaplin “Xarlot”:
Home com tu, que no parla.
Blanc i negre a la pantalla,
mirall implacable de la nostra vida,
heroi marginal amb roba vella.
Innocència confiada, bondat fracassada, somriure trist
caminant cap a l’infinit mentre jugant amb un bastó inútil.
Fora, a casa nostra ens espera la roba apedaçada…

Stan Laurel i Oliver Hardy:

Keaton i Fatty Arbuckle junts i parlant.
Blanc i negre a la pantalla,
històries que omplin els ulls d’il·lusió,
que ens dibuixen al rostre rialles de colors.
Res no és més bonic que el riure franc d’un xiquet,
riure espontani, incondicional, vital i sincer.
Fora, al carrer, ens està esperant la vida…

Els germans Marx:

Surrealisme fet cine.
Blanc i negre a la pantalla,
diàlegs absurds que ara semblen raonables,
escenes impossibles resoltes amb martingales.
Disbarats musicals, cantats amb l’etern cigar a la boca,
riallades que encenen al cervell espurnes impensades.
Fora, la vida estava per fer i, podia ser, que tot fos possible…

107
 The
End
El següent llibre s,ha acabat d,imprimir
el dia 6 de febrer, dia de Sant Pau Miki
i els màrtirs de Japó