1

TEMA 1. INTRODUCCIÓ
1.1.Plantejament de l’assignatura.

L’arqueologia clàssica és l’estudi de les civilitzacions grega i romana, les que han tingut major
influència en el món actual. L’arqueologia clàssica és sols una branca del que es denomina
ciències de l’antiguitat, constituïda per l’arqueologia clàssica, la història antiga i la filologia
clàssica. També es pot afegir la història de l’art. Són branques que s’interrelacionen, però és
l’arqueologia la imprescindible, perquè és la que més informació aporta amb els seus
descobriments.

L’arqueologia té molts significats. Els grecs entenien per arqueologia el coneixement dels fets
antics, una concepció que no ha canviat molt.

Les competències de l’arqueologia clàssica s’estenen des de l’excavació fins a l’estudi dels
aspectes de la vida quotidiana. La divisió entre cultura material i obres d’art és molt artificial,
producte d’un enfocament científic modern, perquè ambdues coses estaven fetes per
artesans.

L’especialització en la recerca en el camp de l’arqueologia ha portat al desenvolupament de

diferents disciplines arqueològiques com: la numismàtica, l’estudi de textos escrits sobre
duros... Els límits de la matèria en l’espai el temps corresponen a l’extensió de la cultura grega
i la romana. Els seus confins són oberts, perquè la influència d’ambdós va més enllà de les
seues fronteres.

1.2.Cronologia.

La cronologia és el còmput dels anys i un dels instruments més importants de l’arqueologia.

Cal distingir entre conceptes com: d’una banda, cronologia absoluta, que determina un fet que
va succeir en una data concreta, per exemple: Grècia comença a partir del 776 a.C, amb la
primera Olimpíada, els romans tenien el seu any 0 en la data de fundació de Roma, el 753 a.C.
Altres exemples de datació absoluta són: la fundació de Valentia el 138 a.C, fenòmens naturals
com erupcions de volcans, etc. En la cronologia absoluta, “terminus ante quem” significa una
datació anterior a una data absoluta (Cartago, 146 aE), mentre que “terminus post quem” fa
referència a una datació posterior a una data absoluta (Valentia, 138 aE).

En les concepcions mentals per al còmput del temps com establir un any 0 com el naixement
de Crist, succeeix al s.6 d.C; mentre que la idea de comptar en les dates anteriors a Crist,
apareix al s.18.

D’altra banda, trobem la cronologia relativa, que enquadra les restes dins de contexts
arqueològics en referència a altres ben situats i definits en el temps. Això es fa amb dos
criteris: 1.-l’estratigrafia, en relació amb la geologia, per l’acumulació de capes. 2.- els canvis
en els tipus, tècnica i estil.

1
 2

Altre concepte important és el concepte d’ “època”, un concepte fonamental però ambigu, no

està definit i respon sempre al judici de la persona q l’utilitza. Normalment, les èpoques venen
definides per àmbits cronològics, de durada variable (com el regnat d’un emperador).

La cronologia del món grec comença al s.8 a.C, quan acaba l’època fosca i comença l’època
hel·lenística, dividia en tres períodes: l’arcaic (700-490/480 a.C), el clàssic (490/480-330/320
a.C) i l’hel·lenístic (330/320-30 a.C), definit per la unificació polític-militar de Grècia amb la
dinastia macedònica. Després, cada període té subdivisions internes: el període arcaic es
subdivideix en tres: l’arcaic antic (700-620), l’arcaic mitjà (620-560) i l’arcaic tardà (560-
490/480); el clàssic es subdivideix en: l’estil sever (490/480-450), el clàssic (450-430), l’estil ric
(430-400) i el clàssic tardà (400-330/320); i l’hel·lenístic es subdivideix en: el primer
Hel·lenisme (330/320-230 a.C), alt hel·lenisme (230-150 a.C) i l’hel·lenisme tardà (150-30 a.C).

En Roma trobem tres períodes marcats per la forma de govern: la monarquia (620-509), la
república (509-31) i l’Imperi (32 a.C-395 d.C). Cada període es subdivideix en diferents
subperíodes, per exemple, el període republicà es subdivideix en tres: la primera república
(509-367), la mitjana republicana (367-202) i la república tardana (202-31). El període imperial
es subdivideix en: l’alt imperi (31 a.C-68 d.C), l’Imperi mitjà (69-192) i el baix imperi (193-395).
L’Imperi es divideix en períodes més curts marcats per les dinasties, per exemple, a l’alt imperi
trobem la dinastia juli-clàudia, la primera, (31 a.C-68d.C), de la qual formen part els
emperadors August, Tiberi, Calígula, Claudi i Neró. Després venen els emperadors adoptius
(Nerva, Trajà i Adrià), seguida d’altra dinastia familiar, l’Antonina (138-192), formada per
Antoní Pius, Marc Aureli, Luci Ver i Còmode. A continuació trobem la dinastia dels Severs (pwp)
(...)

Després trobem la tetrarquia (284-306), on trobem a: Dioclecià, Maximià, Galeri, Constanci

Clor, Constantí, Maxenci i Licini. Per últim trobem el baix imperi (306-395), amb emperadors
com: Constantí el Gran, Constant, Julià, Valentià I i II i Teodosi.

1.3.Àmbit geogràfic.

L’àmbit geogràfic del món grec té com a nucli Grècia i la costa de l’Àsia menor. A partir del s.8
a.C, els grecs comencen a colonitzar altres zones del Mediterrani (sud d’Itàlia, sud de França,
Sicília, etc) i del Mar Negre, donant lloc a una expansió important de la cultura grega. Amb
aquest procés de colonització, els grecs entren en contacte amb la cultura etrusca, una cultura
fortament hel·lenitzada. Més endavant, els influxos culturals grecs tenen una expansió cap a
l’est amb Alexandre el Gran, que comença un procés de conquesta cap a la zona de l’Índia i
Afganistan, Egipte, etc; de manera que els influxos culturals grecs arriben a una zona molt més
ampla. Aquests influxos arrelaran de diferent manera als diferents territoris.

Des del punt de vista físic, la zona de Grècia és una zona complexa, ja que és un terreny molt
abrupte, important perquè condiciona el desenvolupament polític de la zona amb l’aparició de
les polis o ciutat-estats, aïllades. L’altre aspecte decisiu per a la cultura grega és la proximitat al
mar, que fa que totes les ciutats gregues tinguen una cultura marítima, la majoria de ciutats

2
 3

gregues tenien una eixida al mar a una distància menor a un dia de camí. Les regions més
interiors, que no tenien eixida al mar eren considerades més rústiques.

Durant el II mil·lenni es produeixen una sèrie de migracions per tota Grècia i les conseqüències
es deixaren notar a principis del I mil·lenni. En la pràctica es tracta de gent amb un dialecte i
costums diferents.

Les regions gregues: la península del Peloponès, on trobem regions importants com: Lacònia,
Mecènia, Arcàdia... En la Grècia continental trobem: Beòcia, Tessàlia... I més enllà del que és
estrictament Grècia trobem Macedònia. A l’est trobem Eòlia i Jònia.

Pel que fa a Roma, es tracta d’una ciutat-estat, situat a la vora d’un riu. A partir d’aquesta
ciutat comença un procés de conquesta de tota Itàlia, on trobàvem pobles com el grec, l’etrusc
i altres pobles autòctons diferents del romà. Així, s’anà conformant una nova cultura, la
romana, que uniformitzarà la península itàlica. Roma fundà colònies amb soldats llicenciats, la
primera de les quals és Ostia (el port de Roma), fundada el 380 a.C. Algunes d’aquestes
colònies es funden des de 0, és a dir, ex novo, o aprofitant algun poblat preexistent, el qual
sofreix una reestructuració completa.

Roma formà un Imperi que envoltava pràcticament tot el Mediterrani. Per a governar aquest
territori Roma dividí els territoris en unitats més menudes i de més fàcil administració
anomenades províncies.

1.4.Fonts.

Les cultures grega i romana es coneixen no sols per les restes arqueològiques sinó també per
les fonts escrites, fonts de gran valor per al coneixement d’aquestes cultures. Ens permeten
saber coses com: esdeveniments bèl·lics (guerres mèdiques, guerres púniques...), el nom i el
paper que van jugar determinats personatges històrics (Pericles, Alexandre el Gran, etc).

La part més important de les fonts escrites són les literàries, que ens proporcionen una visió
sobre la concepció del món que tenien els antics. Cal destacar alguns autors i obres com:

- Pausànies (s.2 d.C), que viatjà per l’Àsia Menor fent descripció als seus llibres de tot
allò que veia.
- Plinius Secundus (Plini el vell) (s.1 a.C), que va escriure un manuscrit naturalista.
- Marc Vitruvi Pol·lió (s.1 a.C-s.1 d.C), qui va escriure 10 llibres d’arquitectura.

1.5.Termes i conceptes.

La recerca arqueològica utilitza una sèrie de conceptes arqueològics específics. Començaren

per la definició dels següents conceptes:

-Funció  Per a que serveix o per a que utilitzaven l’objecte. Per a esbrinar la funció dels
objectes, és important les característiques especifiques de la cultura a la que pertanyen, de
manera que podrem afegir un significat ideològic a l’objecte. Per exemple, els aríbals servien

3
 4

com a ungüentaris (per a guardar l’ungüent), però també ens indica que els propietaris eren
d’una classe socioeconòmica alta, perquè sols eixa gent tenia temps per a practicar esport.

-La iconografia és la disciplina que s’encarrega d’interpretar les imatges. Aquesta interpretació
distingeix entre subjecte o tema figuratiu.

-Motiu figuratiu  és un concepte més ampli que el de subjecte. Podem tenir a diferents
personatges en la mateixa posició i al mateix personatge en postures diferents.

-interpretació iconogràfica es basa en dos pressupostos:

1.- el coneixement de l’objecte  no es tracta sols de reconèixer aspectes generals propis de

la realitat, com un cos humà, un cavall, etc., sinó de reconèixer els aspectes específics d’una
cultura.

2.- les convencions acceptades en la seua representació figurativa  es tracta de: les
transformacions del subjecte quan passa a ser una imatge; el color blanc de la pell dels
personatges femenins.

- Iconologia  és la ciència que estudia l'origen i formació de les imatges, la seva relació amb
el que és al·legòric i el simbòlic, així com la seva identificació per mitjà dels atributs que
gairebé sempre els acompanyen.

La “Kline” i el simposi no són sols un objecte i un esdeveniment concret, sinó que representen
la quinta essència de la vida aristocràtica. D’igual manera, la toga no és sols una indumentària
real, sinó també un símbol de la ciutadania romana.

Anàlisi formal.

Tots els objectes no sols tenen una funció determinada, sinó també una forma determinada.
Per a analitzar-los utilitzem alguns conceptes com: construcció, composició, estil, tipus i
gènere.

Cada objecte posseeix una forma específica. En les escultures aïllades es parla de construcció,
per exemple: el Dorífor de Policlet, en posició estant amb una ponderació equilibrada.

En les escenes més grans trobem una composició amb narrativa.

-El concepte d’estil és un fenomen col·lectiu, no és propi de figures individuals i s’aplica quan
obres diferents presenten trets similars o pareguts. Es parla de l’estil d’un artista, un taller, una
ciutat, o fins i tot una època. En la investigació arqueològica s’utilitza aquest concepte amb la
finalitat d’atribuir obres individuals a determinats artistes.

-Tipus  representa una categoria que es refereix a un esquema formal estructurat d’una
manera especifica. Per tant, aquest terme s’aplica a tot tipus d’obres.

-Gènere  s’utilitza per a una classificació atenent a dos coses: 1.-la forma i el material.
Escultura de ple volum, pintura, etc. 2.- funció: estàtues de culte o honorífiques, etc.

4
 5

TEMA 2. LA CIUTAT

És un centre de congregació de persones que tenen una certa autonomia, que pot ser
completa (les ciutats-estat) o parcial (depenen d’altra ciutat).

La definició de ciutat és un tema complex, però el que si podem deduir és la que la grandària i
la població no són factor determinants. Un factor determinant és la complexitat de la societat,
que en una societat com és l’antiga, sols ho podem saber per les restes arqueològiques.

En la segona meitat del s.6 a.C, apareix a Grècia un tipus desenvolupat de ciutat, anomenada
polis o ciutat-estat, constituïda per un nucli urbà (anomenat “astu”), on hi ha espais per a la
vida pública i espais per a la vida privada. Al llarg dels diferents camins que portaven al nucli
urbà se situaven les necròpolis. I al voltant del nucli urbà s’estenia el territori de la ciutat
(“chora” (grec) o “territorium” (llatí)). Són dos espais que no es poden entendre l’un sense
l’altre, ja que ambdós són complementaris i es necessiten.

Els elements fonamentals de les primeres ciutats gregues són homogenis i són: l’àgora (fòrum
en el món romà) o plaça pública, és on es troben els edificis per a l’administració de la vida
urbana (política), els santuaris, per als déus, i la zona residencial; tot envoltat per una muralla.
Un espai bàsic de l’estructura de la polis és la separació entre els espais públics i els privats; els
públics es materialitzen en tres sectors que tenen funcions especifiques: 1.- l’àgora, l’espai per
als ciutadans (vida política). 2.- els santuaris, l’espai on habiten les divinitats (religió). 3.- la
necròpoli, l’espai (culte als avantpassats). La separació física d’aquests espais estableix una
separació funcional però també arquitectònica, per exemple, entre l’àgora i el santuari. En
algunes ciutats, com per exemple Atenes, hi ha un eix que uneix els dos espais.

Entre les ciutats clàssiques podem distingir dos tipus: les de creixement progressiu i les
planificades. Les de creixement progressiu deriven del creixement progressiu de la població
des d’un nucli més antic, al voltant de les vies de comunicació que esdevenen carrers, per tant,
hi ha una progressió de caràcter espontani; els dos millors exemples d’açò són les ciutats
d’Atenes i Roma. D’altra banda, les ciutats planificades, aquelles creades exnovo (llocs on no hi
ha un assentament humà previ), són fundacions per part de grups de població que s’assenten
seguint una planificació urbanística. Aquest model és molt estrany a la Grècia continental, no
obstant, és habitual en les zones d’expansió colonial grega, com per exemple: la ciutat de
Megara Hyblaea, fundada el 728 a.C, considerada la precursora de les posteriors ciutats
planificades, i amb una construcció que la dividia en diferents sectors subdividits per carrers
paral·lels. Altre exemple d’aquestes ciutats és Seliunte, fundada el 628 a.C i destruïda a finals
del s.5 a.C, tenint a la primera meitat del s.6 a.C, el seu màxim desenvolupament urbanístic.

Hipòdam de Milet

Hipòdam de Milet fou el primer urbanista de la història, que va viure al s.5 a.C. Aristòtil fou qui
primer parla d’ell, del qui diu que va reconstruir la seua ciutat després d’haver sigut destruïda i
també que Atenes li encarregà a Hipòdam la planificació de la seua ciutat portuària (el Pireu).
Les fonts atribueixen a Hipòdam la planificació urbanística ortogonal o hipodàmic, model que
desenvolupa una divisió teòrica de l’urbanisme amb la divisió de l’espai urbà segons les seues

5
 6

funcions (política, religiosa i residencial). Açò també permet establir una jerarquia d’eixos
urbans. Per tant, Hipòdam no és l’inventor però si que és el teògraf. Algunes de les ciutats en
les que es va aplicar aquest model foren:

1.- Milet, una ciutat situada en una xicoteta península. Hipòdam estableix tres àrees
residencials, comunicades per mitjà d’espais públics situats en la zona central, tals com: les
àgores, els temples i els edificis que són la seu dels òrgans de govern de la ciutat. A la zona
nord trobem el Boulleterion i el temple d’Apol·lo i a la part oest trobem el temple d’Atenea.

2.- Atenes i el Pireu. El port està situat en una península que permet la formació de diversos
ports naturals. Hipòdam, seguint l’orientació topogràfica de la península traça una sèrie
d’eixos.

3.- Olint. Fundada al s.5 a.C i destruïda el 348 a.C per Filip II. Comptava amb carrers
longitudinals (plateia) i amb carrers transversals (stenopos).

4.- Rodes. A finals del s.5 a.C, Rodes fou refundada amb un plànol de tipus octogonal, però per
qüestions cronològiques es descarta que fora Hipòdam.

Amb l’hel·lenisme s’introdueix un nou concepte de l’ornamentació del paisatge urbà, de

manera que les ciutats comencen a decorar-se arquitectònicament, per exemple: construir
pòrtics columnats als carrers principals. Al mateix temps, el desenvolupament econòmic
comporta una major especialització i diversificació dels edificis, fent aparició una nova
tipologia arquitectònica. Un exemple d’aquests canvis és de la ciutat de:

5.- Priene, una ciutat destruïda pels perses el 480 a.C, però no fou reconstruïda fins a mitjans
del s.4 a.C, quan es construí una nova ciutat en una nova ubicació, a una muntanya al costat
del riu Meandros. La principal zona residencial se situà a la part baixa i construïren o excavaren
quatre grans terrasses escalonades, situant-se en la més alta els edificis més importants i de la
gent més rica. En la zona central alçaren els principals espais públics i religiosos.

6.- Pella. Fou la capital macedònica, fundada per Arquelau IV cap al 400 a.C i que acabaria de
desenvolupar Filip II. En aquesta fundació apareix un nou model de ciutat que introdueix una
dualitat de zones urbanes amb la introducció del palau, que també busca un efecte
escenogràfic, en situar els palaus dels monarques a la part més alta i la resta de la ciutat als
peus del palau, escenificant el domini del rei sobre la població.

7.- Pèrgam. La ciutat queda condicionada per l’aparició de la monarquia. Fou una ciutat
governada per la dinastia dels Atàlides. El rei Eumenes II començà un programa arquitectònic
de renovació constructiva de la ciutat al s.2 a.C. Els constructors estructuraren la ciutat en tres
grans terrasses, la baixa per a la zona residencial, la mitjana per als edificis públics i la més alta,
l’acròpoli, queda reservada per als edificis més emblemàtics de la ciutat com els palaus i alguns
edificis de caràcter lúdic i religiós.

A Itàlia, a partir del s.6 a.C, al món etrusc, apareixen els primers exemples de models
ortogonals.

6
 7

Marzabotto  fou una ciutat fundada exnovo a finals del s.6. a.C, i que s’estén sobre una
superfície de 25 ha. Ací, els carrers es disposen de forma geomètrica, per influència grega,
dibuixant regions urbanes. Els carrers principals tenien un 15m d’amplària i unes voreres de
5m, mentre que els carrers secundaris sols tenien 5m d’amplària. Hi ha una part més elevada,
l’acròpolis, reservada per a edificis religiosos.

Roma  a partir del s.4 a.C, els romans comencen a utilitzar el model ortogonal per a les seues
fundacions colonials.

Trobem dos tipus d’esquemes urbanístics:

-El de planta d’estructura axial, de forma geomètrica, amb dos eixos perpendiculars que es
creuen al centre (tenen un traçat perimetral regular). Aquest model s’utilitza per la creació de
campaments militars o castrum, formats per dos eixos principals que es creuen, normalment al
centre, donant eixida a les 4 portes del campament. De forma paral·lela a aquests grans eixos
s’estenen els eixos menors. Al centre del campament es reserva una esplanada anomenada
fòrum, on també es troba el pretorium o caseria general. Algunes colònies romanes tenien eixa
estructura, algunes bé perquè foren fundades com a campaments militars i altres pel caràcter
defensiu de la ciutat. Un exemple és la ciutat de Augusta Praetoria, una fundació de l’època
d’August, que segeuix el model castral.

Luna  fundada el 177 a.C. la seua importància i el seu desenvolupament com a ciutat està
relacionada amb unes canteres de marbre blanc d’excel·lent qualitat. Presenta una estructura
axial.

Thamugadi (Timgad, Algèria)  és una fundació colonial d’època de Trajà (s.2). presenta una
planta quadrada amb els angles arrodonits, de 355m de costat. Està dividida en 4 quadrants
pels dos eixos majors.

-El de planta reticular, format per trames d’eixos viaris que es creuen en angle recte, amb un
traçat perimetral irregular (no tenen, necessàriament, dos eixos principals).

Cosa  és una ciutat fundada exnovo en la costa etrusca el 273. Està situada en un promontori
i la ciutat ocupa el cim aplanat d’aquest, adaptant-se a les irregularitats del terreny. L’interior
de la ciutat no té una retícula axial i el fòrum es troba desplaçat, és a dir, no està al centre de la
ciutat sinó que es troba desplaçat per a buscar una superfície millor.

Pompeia  fou soterrada per les cendres provinents de l’erupció del Vesubi l’any 79 d.C. En
canvi, la ciutat d’Herculà, la més pròxima al volcà, fou soterrada per una capa de lava que
després se solidificà. Pompeia està situada a la vora d’un riu i fou ocupada per gent de diversa
procedència i cultures, de manera que fou ocupada pels grecs, pels romans, etc. Trobem dos
zones diferents: una amb un nucli menor, de tamany reduït (9ha), en la que trobem el fòrum; i
altra zona més gran (65ha). La investigació arqueològica ha atribuït inicialment l’assentament
més antic al nucli reduït, que fou un assentament osc, des d’on s’aniria desenvolupant
progressivament la ciutat.

7
 8

Espais públics i monuments.

Grècia

El centre de la vida pública a les ciutats clàssiques era l’àgora al món grec i el fòrum al món
romà. La importància de la plaça pública és tal que acabarà essent el símbol de la ciutat. Allí i al
voltant es troben els principals edificis de les principals funcions de la ciutat: govern, comerç,
religió, economia, etc. Aquesta diversitat de funcions es plasma en l’arquitectura de la plaça i
els seus voltants, de manera que hi ha un esforç per mantenir la unitat. La primera referència a
l’àgora la fa Homer, qui diu que era el lloc on es discutien els assumptes públics. En principi és
un espai ampli obert, sense una delimitació arquitectònica clara i no sempre fàcil d’identificar
arqueològicament. Al s.2 d.C quan aquestes places començaran a estar repletes d’edificis i amb
un cert desordre.

La primera àgora fou la de Megara Hyblaea, on en la segona meitat del s.7 a.C, comencen a
edificar-se edificis públics per al desenvolupament de les funcions municipals.

El millor exemple d’àgora el trobem a Atenes, la qual consta amb una àgora antiga situada a la
zona est de l’acròpolis, l’anterior a les reformes de Clístenes, és a dir, de la tirania. Pausanies
descriu el seu viatge per l’acròpolis. Acabada la tirania, l’àgora es traslladà al nord-oest de la
ciutat, una zona extramurs inicialment, on confluïen els principals camins. Allí començaren a
construir-se els primers edificis al voltant de l’àgora. De manera que el desenvolupament
arquitectònic de la ciutat està lligat al desenvolupament polític d’aquesta amb Clistenes, qui
realitza les seues reformes polítiques entre el 508 i el 507 a.C. En un moment determinat es
van tenir que traslladar algunes funcions fora de l’àgora, ja que tot es feia allí, com per
exemple: el teatre de Dionís, algunes competicions esportives i algunes reunions polítiques
(hemicicle de la Pnix, per a les reunions de l’assemblea popular).

A Grècia trobem una tipologia diversa dels edificis de reunió, de manera que trobaríem: el
bouleuterion, el pitaneion i el ekklésiasterion.

El primer que trobem a l’àgora d’Atenes és l’stoa Basileus (stoa reial), que fa referència a un
càrrec religiós, i és la més antiga. A continuació es construeixen altres, però a l’altra banda de
al via panatenaica, com l’stoa poikilé (stoa pintada). Al costat de l’stoa basileus es construeix
un altre edifici amb forma de “u”, anomenada stoa de Zeus eleutherios. A l’extrem meridional,
l’àgora es tanca amb una llarga stoa anomenada stoa sud o meridional, la més gran de totes i
la qual compta amb una sèrie d’estàncies que eren comerços.

En el període hel·lenístic, alguns monarques comencen a sufragar les despeses de construcció

d’edificis per a embellir la ciutat d’Atenes. Alguns exemples són: el rei Atal, qui construí una
stoa a la meitat del s.2 a.C, l’stoa d’Atal, que fa uns anys fou excavada, reconstruïda i
convertida en un museu. Aquesta stoa es caracteritza perquè té dos pisos i perquè a la part
posterior té comerços; el rei Eumenes II,etc. Aquesta costum passà als romans, de manera que
començaren a construir pòrtics, tals com els d’Octàvia, els de Metel o els de Minúcia; pòrtics
que donarien entrada a les places porticades.

En la construcció de l’àgora d’Atenes no hi ha, en un principi, preocupació per tancar-la. Amb

el temps, començaren a construir-se edificis dins de l’àgora, cosa que mai s’havia fet; a més, al

8
 9

s.2 d.C, Agripa (lloctinent d’August), construeix un odeó (edifici teatral que s’emprava per
activitats de cant) a l’àgora d’Atenes i trasllada un temple a enmig de l’àgora, un temple
dedicat a Ares.

Fins a època hel·lenística, les àgores no tenien funcions religioses, sols polítiques i
econòmiques, fins que a aquesta època comencen a construir-se temples a l’àgora. Però la
principal aportació de l’hel·lenisme a l’àgora és el tancament de l’àgora, tancada pels quatre
costats per pòrtics.

Món romà.

A la ciutat de Roma trobarem els primers fòrums, entesos com a mercats, no com la típica
àgora hel·lenística. Des del principi hi ha dos espais dedicats al comerç: el fòrum Boari, entre el
Palatí i el Tiber, és el mercat del bestiar boví; i el fòrum Holitori, entre el capitoli i l’illa tiberina,
fòrum dedicat al comerç de productes vegetals; el fòrum piscarium, entre el capitoli i el Tíber,
dedicat al comerç del peix; el fòrum suarium,en la part nord del camp de Mart, dedicat al
comerç del porc; el fòrum vinarium, dedicat al comerç del vi. Per tant, observem l’origen
comercial del fòrum, que després serviria per a denominar l’espai públic romà. Quan ens
referim al fòrum romà fem referència al primer fòrum, ja que la resta de fòrums porticats que
es construirien serien fòrums imperials. En coherència amb la funció comercial del fòrum
comencen a construir-se als voltants “tabernae” o botigues per a mantenir un mercat
permanent.

El primer temple que es construeix és el de Saturn, el 494 a.C, on es guardava el tresor de la

República; 10 anys després es construeix el temple de Càstor i Pòlux (dos bessons de la
mitologia grega i romana que eren els protectors d’una nova classe social emergent, els
cavallers); i el temple de la Concòrdia el 367 a.C (és la personificació de la pau social).

Al mateix fòrum de la ciutat es van construir edificis per a les operacions comercials, les
basíliques, la primera de les quals va ser la basílica Aemília, el 179 a.C, després fou la
Semprònia el 170 a.C i la Júlia el 54 a.C. Algunes d’aquestes basíliques són construïdes damunt
d’altres basíliques perquè les antigues es cremen o es destrueixen. Per tant, les basíliques no
tenen un caràcter religiós sinó civil, tot i que posteriorment serviran com a model per ales
basíliques cristianes, ja que eren edificis grans que permetien la reunió dels fidels al seu
interior.

A principis del s.4, en una zona ocupada antigament pels magatzems d’espècies, al costat del
Palatí, Maxenci i Constantí construïren una gran basílica de 100x 65m i 35 m d’alçada.

Posteriorment es construïren els fòrums imperials, el primer dels quals és el de Cèsar, en

resposta a la construcció del teatre de pedra del seu rival, Pompeu, Cèsar decidí construir un
fòrum. D’aquesta manera expropià els terrenys i construí una plaça amb un temple a la
capçalera, de manera que ara els fòrums tenen una funció religiosa, no política ni comercial,
model que serà copiat per quasi totes les ciutats de l’Imperi i per la resta d’emperadors. El
temple que presideix el fòrum, Cèsar el dedica a la seua divinitat protectora, a la Venus
Genetrix.

9
 10

En època d’August, l’any 29 a.C. l’emperador construeix a l’antic fòrum romà un temple
dedicat al seu pare adoptiu Juli Cèsar, el temple de Divo Iulio, un temple dedicat al culte
imperial. El 2 a.C, s’inaugura el fòrum d’August, amb els dos costats majors porticats, amb una
quadriga enmig de la plaça i presidit pel temple de Martis Ultoris, un temple que segueix el
model del temple de Venus del fòrum de Cèsar. A més, als pòrtics laterals s’uneixen dos absis
semicirculars decorats amb escultures que justificaven les seu procedència i el seu regnat. A la
seua mort, August s’enorgullia d’haver heretat una Roma de fang i haver-la deixat de marbre.

A la mort de Neró, hi ha una guerra civil, al final de la qual ix proclamat emperador Vespassià,
qui construeix una nova plaça porticada per a commemorar la pau. És una plaça de planta
quadrada, amb pòrtics laterals i amb una sèrie d’edificis en el centre dels quals es troba el
temple, el Templum Pacis (temple de la pau, personificació de la pau), que tenia a l’interior
jardins, estanys i altres espais dedicats a activitats diverses com, per exemple, una biblioteca.
Una biblioteca que després Septini Sever utilitzaria per a col·locar el mapa que havia ordenat
fer de la ciutat de Roma, mapa sobre marbre que col·loca a les parets de l’aula.

Al 97 d.C, a l’espai que quedava entre el fòrum de Cèsar i el de Vespassià, es construeix un nou
fòrum, que comença a construir Demacià i acaba construint el seu successor Nerva o fòrum
transitori perquè s’utilitzava de pas.

El 117 d.C, es construí el fòrum de Trajà, un gran complex forense, construït per un gran
arquitecte, Apol·lodor de Damasc. És el fòrum més gran de tots, fet que li suposà un gran
esforç econòmic. Està constituir per una plaça porticada, amb hexedres als laterals, una
estàtua eqüestre al centre. A l’altre costat trobem un gran edifici amb dos absis, és
l’anomenada Basílica Úlpia . Més enllà trobem tres espais, un central que és un pati porticat on
trobem la columna trajana, una gran columna decorada amb uns relleus; al costat d’aquest
patí Trajà decidí construí biblioteques, cadascuna dedicada a les dos llengües més importants
de l’època, el llatí i el grec. A continuació trobem altre espai porticat amb un temple enmig.
Per tant, trobem un complex forense, més complex i més gran que la resta que, a més, es
completà amb la construcció d’un complex comercial que tenia carrers i tendes, amb tendes a
diverses altures adaptant-se a les corbes del terreny, els mercats trajaneus.

A cada fòrum, trobem un temple dedicat a la triada capitolina. De manera que a cada ciutat
romana trobarem una plaça porticada presidida per un temple dedicat a Júpiter, Juno o
Minerva.

En síntesi, el fòrum és un complex arquitectònic que consta de: una plaça porticada, un
templum, una basílica (per a l’administració de justícia i negocis), una cúria (seu del govern
municipal), un tabulàrium (arxiu), un aerarium (tresor) i tabernae (botigues).

10
 11

TEMA 3. El territori
Chora i territorium.

Chora i territorium són dos conceptes que no poden existir l’un sense l’altre. El problema del
territori per als estudiosos d’avui és que pràcticament és ignorat a les fonts escrites, per
exemple, per a Pausànies el camp és simplement l’espai que hi ha entre dues ciutats o entre
dos santuaris (llocs amb edificis monumentals). Açò és una situació curiosa perquè és el camp
el que produeix la riquesa i el menjar de la gent.

En el món romà la investigació del món rural és relativament antiga, ja al s.19, en canvi, a
Grècia, l’interès pel món rural és molt recent, ja que comença als 70’ del segle passat.

A Grècia, de la mateixa manera que a les ciutats es desenvolupa l’urbanisme hipodàmic

(ortogonal), va començar a aplicar-se el mateix a les zones rurals. La zona de l’Àtica té molts
productes naturals com: les mines de plata del sud, canteres de marbre a la serralada del
Ventèlic. A més, els territoris tenien santuaris fora de les ciutats, també altres poblacions
menors.

L’aplicació de la divisió geomètrica al mon rural. La unitat de mesura del món grec és el
“plethron” (100 peus; peu àtic=29’57 cm); els kleros (kleroi, pl) són la unitat de superfície de la
terra.

En la chora de Metaponto trobem dues zones diferenciades, una a cada costat del riu. Les
parcel·les característiques dels parcel·laris geomètrics grecs són rectangulars, unes parcel·les
que tenen una superfície pròxima a 300 pletroi (26’5 ha). El territori està ocupat per un
poblament disseminat.

Altre cas és el de Chersonesos, una fundació d’Heraclea a l’últim quart del s.5 a.C. La superfície
de la seua chora és d’aproximadament de 100 km2 , desenvolupada al s.4 a.C i traçada amb
línies paral·leles formant una retícula de grans rectangles. Es formaren lots de terra per a
repartir, que hi havia de dos tipus: lots de 50 (4’37 ha) i lots de 100 (8’74ha).

Parcel·lacions i vies de comunicació.

Les parcel·lacions d’època romana també són en forma geomètrica, formant en esta ocasió,
quadrats. Els romans duien a terme una “centuriació”, és a dir, una reestructuració del territori
en la que canviaven el territori. Aquest procés suposava: desforestació per a tenir una
superfície agrària; una dessecació de zones humides; la construcció d’una ciutat; la construcció
d’una xarxa viària; l’edificació d’assentaments menors; la construcció d’una infraestructura
hidràulica; etc.

Els tècnics encarregats de fer la divisió dels camps eren els “agrimensors”, qui utilitzaven
aparells com: la “groma”, per a traçar línies i angles rectes, per això també se’ls anomena
“gromaticus”; el “chorobates”, una mena d’anivellador de grans proporcions. Alguns

11
 12

agrimensors fins i tot escrigueren manuals sobre l’agrimensura. També tenien diversos
instruments i formes de projecció.

La parcel·lació generava documentació escrita, de la qual sols s’ha conservat la que es va

realitzar sobre materials durs. Aquesta documentació incloïa un mapa de la ciutat i de la
parcel·lació. A banda, també es gravaven pedres que se situaven als encreuaments entre les
parcel·les, el que s’anomena “cippus terminalis”, i que ajudaven a la identificació de les
parcel·les.

Unitats de longitud i superfície romana. La unitat bàsica és el peu (29’6 cm); seguit per l’actus,
que equivalen a 120 peus (35’5 m). A continuació trobem l’actus quadrat, que equival a 120 x
120 peus...

La centuriació s’organitzava per dos eixos principals: el decumanus maximus i el cardo

maximus, dividint així la ciutat en quatre parts o regions. Els noms dels eixos principals
s’aplicaran també als eixos menors, els decumanii i els cardii. El sistema de parcel·lació seguia
un sistema de coordenades. Acabada la divisió, calia assignar parcel·les, per mitjà d’un sorteig,
el sortitio. A partir de l’assignació es feia un plànol cadastral, per a que l’estat tingués la
informació de la parcel·la (propietaris, tamany, , coordenades...) i establís els impostos a pagar.

El punt exacte on es creuaven els dos eixos majors (cardo i decumanus), és on es posava
inicialment la groma, per això, eixe punt s’anomena “locus gromae”. Normalment
s’assenyalava amb algun símbol. Aquest punt podia estar situat enmig de la ciutat o, com és
més normal, molt prop però fóra de la ciutat. De vegades, els camins es traçaven sobre camins
preexistents; els camins s’integraven en la parcel·lació. No totes les terres es repartien, hi
havia algunes terres que no eren aptes per al cultiu i es dedicaven a boscos i pastures
públiques.

Els camins són propis de cultures urbanes, cultures que han desenvolupat un caràcter estatal.
A Grècia trobem ja els primers camins, però Grècia té una projecció fonamentalment
marítima; té un relleu que fa que apareguen ciutats estat independents, que no es posaven
d’acord per a construir camins. No obstant això, si que existien camins. El mateix ocorria a
Etrúria, on s’han trobat restes de carros i inclús en la necròpolis de Caere s’han trobat una
mena de carrils per a que passen els carros.

Els qui més desenvolupen els camins són els romans, dels quals es conserven multitud de vies.
Per a estudiar aquestes vies romanes s’utilitzen diverses fonts com: les literàries, els itineraris,
les epigràfiques i les restes arqueològiques. A partir d’època d’August s’organitza un sistema
de transport públic, els cursus publicus, en les carreteres més importants per a comptar així
amb un servei d’informació ràpid i eficaç. Per a això, milloraren les vies i crearen una xarxa
d’estacions de posta com: les “mansiones”, per a l’allotjament dels missatgers, i “mutationes”,
per al canvi de cavalls dels missatgers (stabulum). La distància entre les postes és reduïda en el
cas de les “mutationes” per al canvi de cavalls dels “cursores” (missatgers) (12-14 km), i més
llarga en el cas de les “mansiones” que permetien passar la nit (30-36 km). La funció de la
mansió era triple: servia com a stabulum, com a hospitium i com a horrerum.

12
 13

Sobre aquestes vies també trobem itineraris, que poden ser: adnotata (pintats), epigràfics
(escrits amb noms i distàncies) i pictus. Els mil·liaris eren columnes de pedra que assenyalaven
distàncies i que se situaven cada “millia passuum” o 1480 m (1000 passos  1 pas (148cm) = 5
peus  1 peu = 29’6 cm). Començaven a comptar des d’un punt anomenat “caput viae”,
normalment, fronteres de províncies. El mi·liari més antic que es conserva és del 252 a.C en la
via Appia; més tard, Semproni Grac, a mitjan s.2 a.C, va fer augmentar la construcció d’aquests
mil·liaris.

Tenim informació de diversos autors d’època romana sobre les vies romanes. Així, Sícul Flac
distingia 4 vies diferents: les viae publicae, les viae militares, les viae vicinales i les viae
privatae. Ulpià distingia diversos tipus de vies segons el seu acabat: viae terrenae, glarea
stratae i viae silicae o lapidibus stratae. Aquests camins es feien segons el “secundum naturam
solii” (segons la naturalesa del sòl) i no segons el “secundum caelum” (segons els cel). Els
camins estaven formats per diverses capes: pedres grosses, pedres mitjanes, pedres més
menudes, terra i grava i per damunt l’enllosat. L’amplària de les vies variava segons el lloc per
on passava i podia anar variant, però l’amplària més freqüent és de 5-6 m.

Principals vies romanes: La Via Augusta, que ix de Gades i bordeja la costa mediterrània, és la
major obra d’enginyeria en l’antiguitat a la Península Iberica i la carretera més llarga
construïda a la Península Ibèrica, prop de 1500 km de longitud. La seua construcció data
d’entre l’any 16 i 13 a.C. A Vilanova d’Alcolea es van trobar restes de la Posta Ildum, un
complex arquitectònic amb magatzem i graner.

4/11
TEMA 4 MATERIALS I TÈCNIQUES
L’argila s’utilitza en vàries formes, primer com la tàpia. Açò és un procediment que
utilitza l’encofrat, és un contenidor i dins es col·loca el fang comprimit. L’altra forma de l’argila
és la tova, és un sistema que és diferent a la tàpia però que té uns resultats semblants, el més
conegut de tot són les estructures mesopotàmiques. Per altra banda tenim els maons, la rajola
que està cuita, adquirint una consistència que durarà segles quan es troba entre els 600-1000
graus. Açò implica un consum energètic que encareix la producció d’aquest material, durarà
més, sí, però la inversió en energia és molt superior.
En el món antic els maons, que situarem entorn al canvi d’era (en la part occidental), sempre
s’han utilitzat en mesures estàndard. Les obres tenien segells, que donen el nom del terrisser,
de la institució que les ha fet. Podien ser bessals, sesquipedals i bipedals.
Pel que fa en l’arquitectura domèstica, en el món clàssic, allò més normal era que els murs de
tova o tàpia estigueren sobre un sòcol de pedres travades amb argila, coberts amb morter.
Estava revestit de morter, que li dóna consistència. En el món antic una de les innovacions més
importants va ser el opus caementicium, és a dir, el ciment que era una mescla d’aigua, arena i
calç. Se’n anirà expandint progressivament amb una gran repercussió perquè és un material
enormement durable i a més, fàcil d’aconseguir. El ciment requereix d’un material i d’un
procés específic, perquè hem d’afegir calç, la qual s’obté a partir d’un forn amb pedra calcària.
Bona part del marbre de l’antiguitat ha desaparegut perquè era el millor material per a fer
calç. La pedra serà la més característica del món clàssic, ja que era el material més utilitzat per

13
 14

als edificis més importants, com els de culte. Comença a emprar-se d’una manera molt
selectiva en el món romà, però en el grec hi havia pedreres de marbre d’excel·lent qualitat,
com el marbre d’Afrodisia o de Carrara, aquest últim del món romà. A més permet un pulit,
com cap altre material, per això s’utilitzà en l’escultura. Com ja s’ha esmentat, en el món romà
el marbre més prestigiós era el de Carrara, però a partir del regnat d’August, amb el domini de
bona part de tota la mediterrània, on hi ha pedreres de tot tipus són marbres que arribaven a
Roma de totes les províncies de l’Imperi perquè a partir de l’emperador es produeix un
fenomen que es coneix com la marborització, que vol dir que primer per part del poder
imperial començaran a construir-se edificis amb marbres de colors. Açò se’n anà estenent per
les províncies.
El seu treball serà molt costós, perquè les pedres no sempre estaran al costat d’on es
construeixen les pedreres. Aquestes podran estar construïdes a cel obert. Una manera
d’extraure la pedra pot ser en galeria, és a dir, es treballa dins d’aquesta com si fora una mina.
Una de les pedreres més famoses és la de Siracusa, a Sicília. El treball es basa en marcar línies, i
amb cunyes de fusta que al unflar-se fan que el bloc es puga obrir. Si el bloc estava pensat per
a fer columnes, el material es tallava directament en la pedrera per estalviar transportar un
pes addicional. A partir de les construccions que tenim, s’observa que tenien els mitjans per
manipular grans peces de pedra. La construcció en pedra era seca, és a dir, no utilitzava cap
tipus de morter ni material . com s’unien els blocs i es mantenien estables? A base de grapes i
perns. S’utilitzaven també bastides.

Els aparells poden ser de diversos tipus: en primer lloc estaria el gran aparell, en segon lloc les
estructures mixtes i el tercer el petit aparell. El primer podia ser gegant, poligonal, trapezoïdal i
rectangular; el segon opus africanum i opus craticium i el tercer opus quadratum, opus
incertum, opus reticulatum, el opus vitatum, listatum i mixtum.
a) Aparejo ciclópeo o megalítico: constituido por grandes piedras, casi sin
desbastar. Es un tipo de aparejo utilizado en los siglos V a III a.C. (etapa
republicana), en los que apenas hay arquitectura monumental, más bien
son estructuras de defensa, de carácter fortificado. (En este momento, el
mundo helénico está ya trabajando los sillares perfectamente escuadrados,
pulidos y engarzados).
b) Aparejo poligonal u opus siliceum: con piedras irregulares o poligonales,
aunque con sus caras perfectamente pulidas.
c) Aparejo trapezoidal: con sillares trapezoidales que encajan entre ellos, de
tal modo que los lados superior e inferior son horizontales y los laterales,
oblicuos.
d) Aparejo isódomo u opus quadratum: se caracteriza porque todas las piedras
son iguales. Los bloques paralelepípedos regulares se disponen uno sobre
otro en hiladas horizontales. Es el aparejo constructivo más utilizado en
Roma hasta finales de la República.
e) Aparejo pseudoisódomo: variante del anterior. Presenta tamaños diferentes
en las distintas hiladas.

14
 15

Aparells mixtes:
En estas estructuras se utilizan distintos materiales que pueden ser muy diferentes,
tanto por sus dimensiones como por su función en el muro. Destacaremos dos:

a) Opus africanum: Procedimiento cuyo origen se encuentra en Africa del

Norte, pero cuya técnica, difundida por los cartagineses, se encuentra en
varios puntos de Sicilia e Italia Meridional. Está constituido por cadenas
verticales de bloques de sillar, en las que alternan piedras verticales y
piedras horizontales que sobresalen lateralmente respecto de las
anteriores. Estos apilamientos forman los elementos portantes del muro,
uniéndose al relleno de mampuestos por los voladizos de las piedras
horizontales. Los mampuestos, según su tamaño, podían colocarse en
juntas en seco o amalgamarse con mortero de arcilla. Los romanos
perpetuarán el empleo del opus africanum en Africa durante toda su
ocupación, convirtiéndola en la técnica exclusiva y sistemática en esa parte
del mundo. El relleno será siempre de mampuestos cuadrangulares.

b) Opus craticium: Representa la estructura mixta más extendida, pese a ser la

que ha dejado menos vestigios, debido a la naturaleza perecedera de sus
elementos portantes, consistentes en un entramado en madera. En
Pompeya y Herculano se encuentran los únicos modelos romanos que han
llegado hasta nosotros. Es un opus importante en la arquitectura urbana,
pues en las fachadas exteriores se usa para las plantas superiores,
recurriendo a las diversas mamposterías en la planta baja. En el interior de
las casas, tabiques de entramados de madera aíslan las estancias a todos los
niveles, apoyándose directamente sobre el suelo de circulación. Los muros
montados según esta técnica son muy ligeros, pues además del
aligeramiento debido a la madera, y a causa de estos elementos portantes
los paneles pueden tener un grosor de menos de 20 centímetros, frente a
los 40 ó 50 de la mayoría de los muros de mampostería o piedra de talla.

ARQUITECTURA ARQUITRABADA
En el món grec, l’arquitectura és arquitravada, perquè fins l’època romana, l’arc i la
volta es varen utilitzar molt poc, de fet s’introduïren tard i de forma habitual no apareixen fins
el segle III-II a.C, però es generalitzen a partir del segle V.
Arquitravada significa amb columnes i línies rectes, en definitiva. En Micenes, s’utilitza allò que
es coneix com la falsa volta, que s’aconsegueix amb l’aproximació de la paret i al final sembla
que siga una volta de veritat. En Itàlia, en una època més tardana, també s’empra aquest
sistema d’aproximació paulatina.
Com es construeix un arc? Es necessita d’una sintra (cimbra) que és una estructura de fusta
que sobre la qual es col·loquen les pedres ja tallades i treballades i si és menester l’arc es
construeix fora del lloc per a que les peces encaixen perfectament. Les sintres són de fusta, es
col·loquen en la part de dalt i les pedres sobre aquesta estructura. Una vegada ja construït es
pot desmuntar la sintra.

15
 16

El primer edifici que utilitza una gran cúpula seran les termes d’Agripa, casat amb la filla
d’August. Els banys van fer refets per l’emperador Adrià i va transformar els banys en el
panteó, sent un dels edificis més complets que ens han arribat de l’Alt Imperi romà. En el món
clàssic les cobertes solen ser de fins 4 vertells, des del punt de vista tècnic poques coses han
canviat. Las cubiertas y tejados de época clásica podían ser de una, dos o cuatro vertientes. Lo
normal era cubrir los tejados con tejas de fango o de cerámica, aunque para los edificios
oficiales se podían usar tejas de piedra, sobre todo de mármol.. Les teules al principi no només
protegien d’humitats l’interior dels edificis sinó que també protegien dels incendis, sobretot
del maderamen de l’estructura quan aquesta era de fusta.
Hi havia un peça anomenada antefixa, que era un adorn que es col·locava en l’aleró al final per
a tapar l’espai frontal de l’ímbrex (món grec) i en el romà les antefixes podien arribar a ser
elements molt elaborats. En el cas dels temples, quan la coberta era de dues vertents o aigües,
entre l’arquitrau forma un espai triangular, aquest espai és el que es coneix com timpà (o el
frontó).

ORDRES ARQUITECTÒNICS
És un sistema constructiu organitzat, que pretén donar solucions arquitectòniques i
ornamentals als diferents reptes constructius. En època grega els ordres més característics,
serien dos i un altre que és una variant: els primers que apareixen són el dòric i el jònic. Pel
que fa al tercer que és el corinti, en realitat és una variant del jònic. Naixen entre els segles VI i
V a.C. (dòric i jònic i es converteixen en ordres canònics amb unes regles més o menys
precises) són formes que s’adopten per a construir, i per a que queden fossilitzades i
estandarditzades de tal forma que el model una vegada, assajat es repetirà en successives
ocasions. Tenen sempre els mateixos noms les seues parts: coberta, entablament (unió entre
el fris i l’arquitrau), la columna que està formada pels capitells i els tambors i per últim el podi.

Dòric
És un ordre arquitectònic que sembla que siga la continuació de la construcció en fusta
a la pedra. Són línies rectes arquitravades.
S’utilitzà en la Grècia continental (la Grècia més o menys la que en l’actualitat constitueix el
país grec) i les colònies gregues d’occident (Magna Grècia i Sicília).
Els ordres es diferencien per les columnes, l’entablament, però la característica més notable és
que la columna no té una basa i es recolza directament sobre l’estilòbat que és un esglaó més
del podi del temple. La columna, per tant està estriada i té aristes vives. L’exemple més
característic és el Partenó. És un ordre molt utilitzat en ela part occidental de la mediterrània,
com el temple de Poseidó o d’Hefest a Atenes. L’arquitrau sol ser llis, dividit entre estries
verticals (tríglifs) i llisos (metopes) que poden tindre algun tipus de decoració pintada o en
relleu.

5/11
Jònic
Aquest pertany a la Grècia oriental (illes i a la costa de la Jònia), des de finals del segle
VIIè per influència oriental. La columna té una base motllurada sobre l’estilòbat i les aristes
estan suavitzades mitjançant una banda llisa. El capitell acaba amb dues volutes enrotllades en
espiral als dos costats del fust. L’arquitrau sol estar format per tres bandes llises o fasciae,

16
 17

cadascuna sobreïx un poc més que l’anterior i rematat per una petita motllura. El fris és
continu i pot ser llis o tenir relleus. Un exemple és el capitell Jònic del Temple d’Artemisa o el
temple d’Atenea Niké. Cal dir que no tots els edificis s’adscriuen d’una manera pura als ordres
arquitectònics, hi hauran variacions.

Corinti
És una variació del Jònic. La característica distintiva és el capitell, perquè la resta és
molt similar. Té l’entablament, el fris llis, l’arquitrau amb tres fasciae. Per tant el capitell és
l’element més distintiu, amb dos corones de huit fulles d’acant. Damunt de les dues corones
eixen tiges (tallo).En la part central apareixerà normalment una flor. És un ordre més tardà que
els anteriors.
Un exemple és el capitell de l’Odéon d’Agripa (Atenes). Temple de Zeus Olímpic.
En l’arquitectura hel·lenística i en el món romà és on es va desenvolupar d’una manera més
freqüent i extensa. La Maison Carrée és un exemple.
Els romans crearen dos ordres, que en realitat són una adaptació del grecs. En parlarem de
dos: el torcà i el compost
Ordre toscà
És na versió romana adaptada del Dòric.
Ordre compost
Es caracteritza perquè suma l’ordre jònic i corinti, ja que té fulles d’acant i grans
volutes de l’ordre jòric. No té la flor, sinó que tindrà una decoració.

ELS GRANS EDIFICIS URBANS

Teatres a Grècia
Inicialment eren llocs per a desenvolupar activitats musicals, no eren lloc per a fer
obres de teatre com a tal. Estan relacionats amb activitats religioses vinculades a Dionís i per
tant, més que lúdic, és un espai dedicat a activitats socio-religioses. En un principi era de fusta,
però com que aquesta es cremava ràpidament, molt aviat començaren a construir-se amb
pedra (Vè a.C). Les seues parts: Koilon (teatre grec) és un poc més que semicircular ;
l’orchestra, espai rodó completament circular, on els actor feien la seua actuació; l’skene és un
lloc on els actors es desvestien, és un lloc de suport a l’actuació. Alguns exemples són el teatre
de Dionisos a Atenes, el de Pergam o Delfos.
Té una construcció relativament d’altura reduïda. El Teatro de Epidaure, és un dels teatres
millors conservats del món grec, a més de ser dels que millors sonoritat té. Normalment es
construïen en la falda de la muntanya per aprofitar la vessant, de manera que es reduira el
cost.
Teatres a Roma
Els romans van prendre el teatre, però el transformaren en bona part, encara que
l’estructura i la idea era la mateixa. Les diferències més notables van ser: en primer lloc que
l’orchestra en lloc de ser rodona és semicircular, a més a més, la cavea es divideix en tres parts
la primera es coneix com la ima, la del mig media i la de dalt la summa. El front de l’escena es
fa molt més gran, l’altura d’aquesta és la mateixa l’altura de la part de darrere. Eixe conjunt es
coneix amb el nom de scaenae frons. Les actuacions que en el món grec es feien en el centre,

17
 18

ara es fan damunt del que es coneix com el púlpit que està sobre elevat. El teatre té un
escenari.
El teatre en el món romà tenia una funció propagandística, com a reconeixement de l’autoritat
imperial i d’adulació a l’emperador. Les ciutats competien entre elles per tindre el millor teatre
ja que era un element de prestigi. Les tres parts no estaven comunicades entre sí, la gent que
anava a cada part entrava per una porta.
Els primers teatres eren de fusta, però el primer estable de pedra el va construir Pompeu el
Gran a finals de l’època republicana en el camp de Mart. En aquest moment el senat cada
vegada té menys poder i són els generals, imperatores, els que tindran més autoritat i diners i
en el món romà el que era ric i poderós, havia de demostrar aquest poder. Un símbol de poder
era fer donacions, per aquest motiu Pompeu construirà un teatre. Un altre teatre conegut i
que encara queda una part és el Teatre de Marcelo.
És una edifici que igual que el grec, tenia una estructura estàndard. Açò ho podem veure en els
teatres que perviuen per exemple en Orange o en Sicília. El teatre de Mèrida s’ha alçat
l’escena, i s’ha reconstruït a partir dels materials que tenien.
Dins del món grec hi ha un altre edifici que es coneix amb el nom d’Odéon, que podria
qualificar-se com un menut teatre. Els primers també eren de fusta. Aquest servia per
actuacions musicals, encara que per alguns autors, no seria més que un teatre de reduïdes
mesures. Per tant serien representacions per a un nombre d’espectadors més reduïts. El
primer es relaciona amb Pericles, el qual es cremà. El que millor es conserva és el d’Herodes
Àtic, el qual és com un teatre però per a un públic més reduït.
L’Odéon passà també a Roma i es construïren uns quants. Un important és el Domicià, en el
qual podien assistir uns 10mil espectadors. A Itàlia es coneixen amb el nom de teatrum tectum,
perquè se sap que alguns d’ells estaven coberts.

Amfiteatres
La paraula vol dir dos teatres junts, units per la part de l’escena. Es produeix el que es
coneix com munera gladiatoria, que són les lluites de gladiadors i les venationes, caseries.
Però també s’empraven en un primer moment com un espai per a fer noumaquies, és a dir
combats navals. S’omplia l’arena d’aigua i les naus, de xicoteta escala, combatien.
Estaven dividits els graons en tres parts com els teatres, la única diferència és que en la part
que diu pòdium, era on estaven les autoritats, és a dir, l’àrea noble i que estava separada de
l’arena per un mur relativament alt, per a que ni els gladiadors ni les feres pogueren votar.
Més endavant aquest sistema de gladiadors i feres implicava una part inferior que mitjançant
unes maquinàries podia pujar i baixar els animals per a diferents espectacles. Els forats en
l’arena seria part d’aquesta infraestructura de la part inferior dels amfiteatres.
L’amfiteatre és romà, no existeix en el món grec. El crearen per a jocs, entreteniments
i espectacles. Els més antics es desenvolupen en la Campanya (sud de Roma). A Pozzuoli hi ha
un amfiteatre, zona portuària romana. L’amfiteatre estava aïllat i implicava la construcció de
voltes, parets, contraforts etc. Exemples d’anfiteatres: Càpua, Pompeia, Pozzuoli...
La idea dels amfiteatres, d’aquestes ciutats, passà a Roma i en època d’August es creà un
amfiteatre del qual no es conserva res ja que es va destruir perquè estava fet de fusta. Quan
parlem d’amfiteatre pensem en el Flavi, el conegut com el Coliseu; és el més espectaculars de
tots; es podia desplegar un toldo que mitjançant un sistema de cordes.

18
 19

El començà Vespasià però serà inaugurat pel seu fill, inauguració que durà cent dies.
Immediatament aquesta construcció passà a altres províncies romanes, ja que les elits
copiaven tot allò que es feia a Roma. Un d’ells és el de El Djem a Tunísia, el d’Itàlica, Emerita
Augusta...
No totes les ciutats tenien amfiteatres, ja que era una construcció relativament costosa.

Circ
Un altre edifici civil, apreciat pels romans va ser el circ. Aquest és en Roma, el que
l’hipòdrom és al món grec. És una àrea rectangular en la quals es feien curses de carros,.
L’hipòdrom al món grec formava part de les infraestructures en algunes ciutats importants, i a
més a més l’aristocràcia de les ciutats gregues participaven en les curses de quadrigues perquè
eren les activitats més costoses. En Grècia els hipòdroms no tenien una estructura estable sino
que aprofitaven una fondanada. Va ser a Roma quan se li donà un gran esplendor a les curses
de carros, i aquesta activitat es realitzava en el que ells denominaren circ.
Una fita important del desenvolupament de l’estructura del circ, ve del circ màximus de Roma.
El més important estava situat al costat del fòrum, en una zona al peu de la colina en la qual
estaven les cases més importants i tenia el Circ Màxim. Era rectangular amb un dels costats
rodons i un altre recte, d’aquest punt eixien els carros. Els circs es van difondre per tot l’imperi
igualment que els amfiteatres.

L’esport: el gimnàs
Els gimnasos són edificis que inicialment no tenien una definició arquitectònica sinó
que eren llocs on s’entrenaven als soldats, era un lloc d’exercici i que progressivament van
anar dotant-se d’estructures i equipaments no només per a cultivar el cos sinó també la ment,
és a dir, era un lloc també, d’instrucció intel·lectual. Hi havia biblioteques, llocs de reunió i
banys públics. El trànsit entre el lloc dedicat a l’esport i intel·lectualitat es produeix a partir del
segle IV. Hi ha alguns gimnasos que van ser emblemàtics, com el de l’Olímpia. Aquest era el
lloc on es celebraven el jocs que porten el seu nom. Normalment els gimnasos tenien tres
parts: una era la palestra, el pati central d’un edifici normalment quadrat que a més tenia una
pista d’exercicis coberta i una altra a l’aire lliure. Un cas important és el del món romà com és
Pompeia, soterrada per les cendres del Vesuvi ,ací hi ha un gimnàs amb un gran pati per fer
exercici o lluites, i també hi ha un espai porticat amb una sèrie de càmeres que serien
biblioteques o banys.

L’estadi
Aquesta paraula deriva d’una mesura i és l’equivalent a 600 peus que equival a 180
metres. És un rectangle que acaba en una part rodona i una altra recta i a més no tenen espina
(part central que divideix les dues parts). De la mateixa manera que els hipòdroms els primers
estan fets en zones fondadades. Exemple: estadi d’Olímpia; Un estadi molt be conservat és
l’Estadi d’Afrodisias.
Amb el pas del temps se’n va anar sofisticant, especialment a partir del segle IV quan es
comencen a construir graons, és a dir, seients estables que donen una aparença més
d’hipòdrom, com els circs romans.

19
 20

Els estadis també arribaren a Roma, se’n van fer diversos però no s’han conservats perquè
foren destruïts en època romana. El més important de tots és un estadi fet per Domicià,
emperador de la família Flàvia que va governar.

El mercat
Inicialment les activitats comercials en Grècia es feien a les places, en hivern s’agraïen
els porticats per donar protecció en èpoques més fredes. En el món grec la plaça porticada es
coneix amb el nom d’Àgora, que en el món romà es coneixerà com a Fòrum.
És una plaça on s’obrin les botigues a Grècia i taberna a Roma. En un principi les transaccions
es fan a l’aire lliure o en llocs habilitats. A finals del segle III a.C són edificis tancats, amb
botigues que s’obrin a un pati interior. En el món romà els mercats són edificis que paguen els
rics, és a dir, moltes vegades els rics fan donacions dels mercats, ells construeixen els mercats i
fan donacions a les ciutats. La planta pot variar d’un lloc a un altre, un exemple és el Pozzuoli.
De tots els mercats, n’hi ha un que se’n ix de la normalitat, podríem qualificar-lo com un centre
comercial, és el conegut com el mercat de Trajà, situat en un extrem del fòrum de Trajà a
Roma. Té cinc pisos. En la part de baix estaven les botigues de luxe i les coses més correntes es
trobaven en la part superior.

Magatzems
Les ciutats havien de tindre un abastiments assegurat. Roma a finals de l’època
republicana en voltant del segle I a.C – I d.C tenia un milió d’habitants. Per tant donar de
menjar a tota aquesta població, no era una tasca senzilla, per aquesta raó a principis del segle
II a.C començaren a construir magatzems, Horrea, magatzems per a guardar aliments i altres
mercaderies. El primer serà el Porticus Aemilia, estava situat en paral·lel al riu però un poc
separat ja que el riu era una via de comunicació entra la ciutat i el seu port que en eixos
moments estava en la zona d’Ostia.
Poc després d’aquest s’establí el suministre gratuït d’aliments a tots els romans.
Els magatzems solien estar aïllats de terra, és a dir, estaven sobre unes columnes , deixant un
espai airejat per evitar humitats i per a protegir en general la mercaderia; també el seu
aïllament es produeix per tal d’evitar incendis. A finals del segle II els Graco instituïren els
Horrea publica populi romaní, és a dir els magatzems de l’estat, aquests van establir una
estructura que perdurarà en altres edificis semblants posteriors, és a dir, marca com han de
ser. Dels horrea Sulpicia no hi ha restes de caràcter arqueològiques, però en la ciutat portuària
d’Ostia sí que hi ha restes arquitectòniques. Hi ha una entrada a un magatzem d’Ostia, és un
orreum de planta ovalada amb un pati central i una sèrie de magatzems laterals per a guardar
aliments com blat o líquids, tot en relació al subministrament d’aliments a la població de
Roma. Hi ha magatzems en altres llocs i tots normalment tenen una estructura, més o menys
semblant.

Monuments
Al segle IV apareix en Atenes un tipus de monument commemoratiu per a celebrar les
victòries. En el món grec hi ha un tipus de monument honorífic que són els reconeixements de
victòries en concursos i festivals de diverses categories. Els guanyadors d’eixos festivals se’ls
obsequiaven amb un trípode amb tres peus i a partir del segle IV es posà de moda el col·locar
un monument no molt gran sobre el qual es col·locava el trípode amb una inscripció amb el

20
 21

nom del guanyador i del que finança l’activitat. S’agrupaven en Atenes en un carrer que es
coneixia amb el nom del carrer dels trípodes.
Dins dels monuments commemoratius sobreïxen els arcs. Abans de que August es configurara
com a emperador, els triomfs eren dels generals, i eren els que entraven triomfants a Roma
amb els motins i presoners. Però a partir d’August tots els triomfs són de l’emperador del
moment, encara que aquest no haja participat, ja que l’emperador acapara tot el
protagonisme.
Els arcs són portes que poden tindre una o tres entrades i es relacionen amb el concepte de
ritus de pas, que és una cerimònia que es fa quan hi ha una transició entre dos estats diferents,
com el pas de la joventut a la maduresa. En l’actualitat se’n conserven alguns com una moneda
on en un revers apareix August i l’altre un arc ple d’escultures. Són monuments
commemoratius com el de Titus en Roma que commemora la presa de Jerusalem o el de
Septimi Sever i el més espectacular de tots per la seua decoració serà el de Constantí que
commemora la victòria contra Maxènci (?). A Espanya tenim el de Berà a Tarragona o el de
Cabanes.

Les columnes, com a monument commemoratiu. Són columnes amb relleu que discorreix amb
forma helicoïdal. Aquestes conten una història tota seguida, encara que es sap que hi havia
vàries columnes, només en coneixem dues: la de Trajà (40 metres) situada en el fòrum de
Trajà, en aquesta encara que conta la campanya d’Àsia també mostra escenes de la vida
quotidiana. Va ser la sepultura de Trajà. Té una porta i es pot pujar a la part superior. Al final
estava coronada amb una estàtua seua. La segona que es coneix és la de Marc Aureli, amb una
altura menor (30 metres), conta les campanyes amb els germans i els sàrmates.

12/11/14
Els banys
Eren unes construccions que evolucionaren des de Grècia fins arribar a la gran
complexitat de l’època romana. Inicialment els banys no tenien una estructura determinada ,
sinó que eren uns llocs circulars , organitzats amb banyeres individuals. Les banyeres eren de
ceràmica, encara que també es coneixen de metall, però aquest material era mes car. A partir
del segle III en època hel·lenística, comencen a introduir-se noves tecnologies per a mantindré
calent els banys. En primer lloc hi ha una estança anomenada apodyterium és a dir, el vestuari;
tepidarium sala d’aigua tèbia o sudatio que era la sauna tot açò en el món romà.
Els banys tenen una sala calenta, una tèbia i una altra freda. Al costat de la calenta estan els
vestuaris, per on la gent entra fins arribar a la sala freda, fent després l’itinerari invers. No tots
tenien aquesta estructura, sinó que hi havia alguns que tenien una estructura més
desestructurada. Per obtindré l’aigua calenta es calfava en un forn o calfaven grans depòsits de
coure i d’ahí passava a la sala. El forn calfava l’aigua en la sala més calenta, calfant alhora el pis
de la sala tèbia. A més a més, algunes de les habitacions tenien parets de rajoles que estaven
buides, rajoles que podien fer passar l’aire calent i així es mantenien caletes les parets. Els
excusats latrines, eren comunals i lloc de conversa.
Els que millor s’han conservat són més coneguts en època romana, perquè les ciutats gregues
han anat evolucionant i allò que es conserva és del últim moment. Les termes de Pompèia, són
del segle I a.C i són dins de les termes estàndard són les més antigues que es reconeixen amb

21
 22

eixa estructura. Tenien dos parts, una per a les dones i una altra per als homes. Els banys
tenien altres estances amb sales de reunió, biblioteques, zones per a donar massatges...
Hi havia piscines com al de Pompeia que pertany al segle I a.C, i per tant no és molt gran. Els
primers banys que es feren d’una manera luxosa va ser per part d’Agrippa, que morí l’any 12
a.C, després es transformaria per Adrià en el Panteó. Entre les termes que feren posteriorment
destaquen les de Neró, ja que aniran ampliant-se. Una característica és que són simètriques,
segons s’amplia segueix una estructura simètrica, fins arribar a l’època de Trajà, on es pot
veure com comença a adoptar una estructura estàndard. Els banys són tancats i quadrats,
tenen un porticat que envolta l’estructura central que és on estan els equipaments dels banys.
A finals del segle II serà quan comencen a construir-se les grans termes com la de Caracal·la
(212-217). Aquestes tenien 337 de costat per 328m amb un aforament de 1500 persones. En
aquesta època es construeixen de rajola cuita (maó). L’exageració respecte a les termes ve per
part de Dioclesià, més grans que les de Caracal·la amb un aforament de 3000 persones. Una
part de les termes s’han conservat pels usos posterior i perquè a partir del segle XVI es va
convertir una part en una Església i l’altra part és un museu d’arqueologia.
En altres ciutats de l’imperi, especialment aquelles ciutats que tenien aigües sulfuroses
i calentes eren el lloc ideal per construir uns banys com en Bath en Anglaterra.
En Llíria hi ha unes termes, de les més grans conegudes en l’actualitat a la Península Ibèrica. Hi
ha dos conjunts, un per a homes i un altre més menut per a dones.
Cal dir que les cases dels rics també tenien termes.

TEMA 5. LES GRANS OBRES D’ENGINYERIA

L’obra hidràulica conforma un conjunt de tècniques que pretén donar solucions a
diversos aspectes. El primer és la captació d’aigua, la conducció, la distribució i l’evacuació.
La manera més fàcil de captar aigua és del riu, però les ciutats no podien ser dependents
d’eixos subministraments que normalment estaven lluny. Captaven l’aigua, doncs, de la pluja
mitjançant cisternes. Les cisternes ibèriques solen estar tallades en la roca.
Però en el món antic n’existiren de molt sofisticades, ja que l’aigua era un bé de primer ordre, i
per tant havia d’haver una previsió per a que no faltés en cap moment.
Com arriba l’aigua a les ciutats? L’aigua la captaven amb sínies. Hi ha de diversos tipus un d’ells
es una roda per dins buida, l’aigua entra pels forats que hi ha al voltant i quan arriba a la part
de dalt l’aigua cau a un caixó. L’aigua circula per canals, si és per a consum humà el canal va
cobert mentre que si no és així anirà descobert. Però portar l’aigua des del punt de captació
fins el consumidor no sempre és fàcil, ja que moltes vegades la geografia no permet el fer un
canal (specus) complet, i s’hauran de cavar túnels i salvar obstacles. De les conduccions d’aigua
els arcs (opera arcuata) són la part més visible, però no és l’única. Arquitectònicament és una
obra d’enginyeria, és molt pareguda als ponts.
Els accidents geogràfics s’han de saldar, si l’aqüeducte ve en una direcció i ha de passar per
una muntanya s’ha d’excavar per a que s’òbriga un cuniculus, és a dir túnels de ventilació.
L’únic que requereix el sifó (altre mètode per salvar els desnivells) és una construcció
completament tancada. El primer d’ells es va construir en Pèrgam.
Roma és el paradigma de les obres d’arquitectura.

22
 23

Dins de la conducció estan els aqüeductes. A Roma el primer data del 312 a.C, és una
conducció que porta el nom d’Aqua Appia. Però el primer aqüeducte amb arcs és el Aqua
Marcia i l’últim és el de Aqua Alessandria que data del 226 d.C.
Es calcula que tindria més d’un milió de metres cúbics al dia, quantitat molt elevada i molt
semblant a la que en l’actualitat es gasta en ciutats modernes. En alguna ocasió com en la
Porta Maggiore de Roma, s’empra l’aqüeducte per a fer coincidir aquest i la muralla que es
construeix al segle III.
El concepte i la tècnica viatja i es difon a les províncies com l’aqüeducte de Pont du Gard. Ací a
la península també hi ha altres com el de Mérida, Los Milagros.
El que té més prioritat és el consum domèstic, i això es gradua en un partidor, en el qual hi ha
tres canals, podent ser també tres forats. Un d’ells va als monuments públics, l’altre a les fonts
ornamentals, i el més importants és el del consum domèstic.
La distribució urbana consisteix en canalitzacions de plom, aquest material era utilitzat per a la
fabricació de conduccions. Algunes cases tenien aigua correnta, i pagaven per ella. Pel que fa a
la distribució aquestes últimes cases eren les més escasses, mentre que allò més habitual era
la població que havia d’anar a per aigua a la font. La diferència està en la quantitat de fonts: en
el món antic el nombre de font eren molt elevat ja que tot havien d’anar a aquestes.
Finalment hi havia monuments en relació a l’aigua, donat que aquesta era un element preciós.
Hi havia ciutats que construïen el conegut com Nimfeu, és a dir, un monument que està
dedicat a l’aigua, és una font ornamental, no és per al subministrament sinó que s’empra pel
plaer. El sanejament urbà constituí una part important, per tal de desfer-se de l’aigua bruta,
en aquest sentit destaca la Cloaca Maxima, a Roma.

Els ponts
Que des del punt de vista arquitectònic són pareguts als aqüeductes, en aquest cas no
donen pas a l’aigua però sí als carruatges o les persones. Són les obres més espectaculars, ja
que es conserven en millor condicions perquè es van construir amb una gran solidesa i perquè
per la seua utilitat se’n han anat reconstruint i cuidant.
Poden tindre un arc, dos o més; si la distància a cobrir és curta amb un arc es pot
complir la funció. En canvi, si s’ha de cobrir una àrea ampla, s’empren els encofrats per a
saldar el problema de treballar dins de l’aigua.
Els ponts poden ser de fusta (pals molt pareguts als molls), de barques , mixtos (podien tindre
els pilars de pedra i la part de dalt de fusta) com el Pont de Trajà sobre el Danubi o de
materials duradors com de rajola o pedra i rajola.
Igualment que en les altres construccions civils, els ponts s’estengueren per tot l’Imperi.
Els ports
És una infraestructura necessària en el món antic. Totes les ciutats importants de
l’antiguitat estan a la vora de la mar o en la vora d’un riu navegable important, açò es produeix
per una raó: el transport terrestre era molt car, en poques milles el preu de les mercaderies
s’incrementava exponencialment i per tant el transport més barat era el marítim.
Els canvis que es produeixen en la costa influeixen en els coneixements de les
infraestructures ja que s’experimenten canvis com l’augment del nivell del mar, la costa ha
anat baixant... açò dóna com a resultat diferents situacions. Una d’elles és que la zona s’haja
submergit, en llocs com Pisa, on els sediments han reblit el que abans era el port. Normalment
els ports es van utilitzar en aquells llocs on hi havia condicions naturals per al seu

23
 24

desenvolupament, s’aprofiten accidents naturals, perquè en el món grec no hi havia una

capacitat elevada de la transformació del medi geogràfic. El port d’Atenes, que està a l’interior,
tenia al seu port una unió amb un camí emmurallat. Les ciutats podien tindre el port allunyat
per dos raons: per seguretat o salubritat.
Entre els ports naturals hi ha un molt important a la Península Ibèrica, que és el de Cartagena
ja que té unes condicions naturals excepcionals. Els dos farallons i la illa resguarden l’entrada
al port, hi ha una primera àrea, però també en té una altra interior i açò fa que el temporal a
penes incidisca en les naus que estan dins.
En alguns casos, els ports es varen construir en illes que estaven prop de la costa o bé
en penínsules, perquè aquestes permetien tindre dos ports i tenien amb seguretat les naus
vinguera d’on vinguera el vent. Si no hi havia condicions naturals, arriba un punt en el què es
construeixen ports artificials en l’interior de la terra, ports, per tant, terrestres. Un cas molt
conegut és el de Motya, a Sicília, una illa en la qual s’assentaren els fenicis. L’exemple més
paradigmàtic és el de Cartago, ja que consta d’una illa on es construeix un dic, i aquest era
inicialment el port de la zona, més endavant es construí dins de terra ferma es construí un port
circular on hi ha magatzem i drassanes, és a dir, es tractaria d’un port militar.
Hi ha un problema, i és que en els rius s’amollen tots els sediments, i de vegades
impedeixen aquests l’entrada de naus, relativament grans, però també tenen avantatges i és
que es converteixen en punts de redistribució cap a l’interior. Tenen una funció prou semblant
a les ciutats de la vora de la mar. En alguns casos els ports que estan a la vora de la mar poden
tindre llacunes que en molts casos van ser aprofitades. En una ciutat que es diu Cosa, que tenia
el port a la vora de la mar tenia una llacuna interior en la qual podien entrar les naus,
infraestructures portuàries i a més a més era una zona en la qual també es feien pesqueries.
Vitruvi parlava de que el port ideal era un port tancat i rodó, com es veu en les representacions
d’algunes monedes on apareixen aquests tipus de ports. Vitruvi també parlava que hi havia
d’haver en els dos extrems dos torres.
Els primer ports es coneixen al segle VIII, abans les naus ancoraven en les rades de les
platges. Un dels ports construïts va ser el de Delos, que al món clàssic siguè un punt estratègic.
Hi havia altres ports que més tard, començaren a construir-se de manera estable amb espigons
o dics.
El port de Puteoli va ser durant molts anys el més important d’Itàlia. La zona de Roma, tenia
bones condicions mentre Roma va ser una ciutat d’un tamany assequible. Quan començà a
créixer no disposava de les infraestructures portuàries necessàries, i el seu port serà Puteoli,
que es trobava al sud. Ací arribaven les naus que portaven el subministrament alimentari que
estava destinat a Roma. L’estat importava 200mil tones mètriques de blat per a nodrir als seus
habitants, d’eixes la major part provenien d’Egipte, altres de Sicília. Tot açò arribava per la mar
i almenys, arribaven a Puteoli 800 naus amb blat i altres productes, aquest blat per via
terrestre arribava a Roma, la qual cosa encaria el producte, especialment a l’hivern, època en
la que no es navegava.
En època Republicana els republicans van fer un descobriment, innovant en les tècniques de
construcció i se’n adonaren que la puzzolana mesclada amb el mortes podia endurir-se encara
que estiguera baix de l’aigua, i açò portà a que els ports i altres construccions en un medi
aquàtic no tinguera excessius problemes i per tant els ports van començar a construir-se amb
ciment.

24
 25

El port ben construït és d’època imperial a la vora de la desembocadura del riu Tíberen Ostia.
Aquest port de Claudi es quedà menut, a més sembla que no protegia excessivament be les
naus, ja que se sap que en època de Neró una tempesta destruí gran part de les naus que
estaven en el port. Trajà va construir un altre mes cap a l’interior per a que estiguera més
protegit. El port de Trajà és exagonal i en tot el complex portuari podien haver entre 350 i 400
naus, però a més del port de Claudi i de Trajà hi havia uns canals on podien atracar les naus.
Els ports tenien infraestructures amb magatzems o les nevaria, és a dir, les drassanes.
Aquestes últimes eren edificis funcionals a la vora de la mar, en pendent per arribar a l’aigua,
tenen un buit per a que la nau puga entrar.
La part administrativa de les companyies comercials, els navicularii, estaven fora del
port ja que aquest era una zona tancada i controlada. Per tant l’administració estan fora, en el
cas d’Ostia estan al voltant d’una plaça coneguda com la Plaça de les Corporacions. Ací s’obrin
les botigues i cada una d’elles tenen un mosaic que les idetifica.

Fortificacions
Han sigut al llarg de la història un element inherent a les ciutats des de l’antiguitat ja
que naixen de la necessitat de la defensa. Les polis en la qüestió de defensa es centren en les
muralles, murs, bastions, fossats o tores. Tots aquests elements defensius a partir del segle V
adquireixen una importància capital en algunes de les polis més importants de Grècia perquè
les Guerres Mèdiques, suposaren un impacte al món grec i a partir d’ací les ciutats comencen a
emmurallar-se més encara del que podien estar. El món grec va estar amb una certa harmonia
i equilibri, perquè les ciutats-estats tenien un tamany reduït i no havien arribat a articular-se
de manera que mantingueren un cert equilibri, per tant, els esforços cap a la defensa de les
ciutats eren uns esforços dins d’un límit i nivell modest. Però a l’època Hel·lenística, la situació
canvià perquè van aparèixer grans estats, ja que es crearen estats amb gran capacitat militar i
una de les estratègies militars eren els setges de es ciutats.

19/11
En època hel•lenística es produeix un major desenvolupament de les tècniques
poliocèrtiques. En aquesta època trobem tres grans estrategues: Epaminondes, Alexandre el
Gran i Demetri Polorcetes (assetjador de ciutats). També s’observen canvis en les tècniques
militars com l’artilleria o les torres d’assalt. Per tant, les muralles han d’adaptar-se a les noves
maquinàries per a impedir l’actuació d’aquestes, de manera que primerament reforcen les
muralles, es generalitza l’aparell d’isòdom i el coixinet, es construeixen torres, bastions i
llenços amb molts angles que absorbeixen millor els impactes de l’artilleria. A banda
d’aquestes fortificacions, en alguns casos, podien haver emmurallaments ocasionals, és el cas
d’Atenes i el Pireu, els quals estaven units per una muralla, donada la gran dependència
d’Atenes sobre el Pireu. Per a evitar que les noves màquines de guerra s’acosten a les
muralles, les ciutats caven fosses davant de les muralles i també col•locant avantmurs, és a
dir, un impediment addicional davant de la muralla. A més, les muralles també es reforcen,
principalment amb dues tècniques: l’ “emplecton”, que són dos murs de carreus amb
reompliment de terra per a que els soldats puguen caminar per damunt. D’altra banda, les
muralles també compten amb casamates (petites finestres en la muralla) i merlets (almena).

25
 26

Les portes són un punt dèbil per on l’enemic pot entrar, per la qual cosa, s’avancen torres per
a que si entren per les portes es puguen cobrir des de les torres i no deixar-los entrar. Les
torres solien ser quadrades i solien tenir una estructura interior de fusta, però amb el temps
adquiriran una forma rodona. Itàlia està més endarrerida, però a partir del període clàssic
comencen a fortificar-se les ciutats amb portes de tipus triangulars fetes per aproximació de
files de pedra. Algunes ciutats mantenen la influència grega i utilitzen les tècniques gregues
per a les muralles. Posteriorment trobem la primera ciutat amb muralla i una porta de mig
punt, el primer pas cap a les portes monumentals, entenent aquestes com un element de
prestigi de les ciutats, perquè signifiquen el pas de lo rural a lo urbà. Al s.3 a.C, trobem ja a
Itàlia: el cavaedium o una doble porta amb pati. Roma és la ciutat que marca la resta de
ciutats. Roma va tenir moltes muralles al llarg del temps: una primera del s.8 a.C, la qual sols
engloba el Palatí; al s.6 a.C se’n fa una altra que ja engloba gran part de la ciutat i que dura fins
al s.3 d.C, quan es fa la muralla definitiva de Roma, la qual encara es pot veure i hi queden
portes en peu. Aquesta muralla es coneix com muralla aureliana, construïda en el 271 amb
maons i que té un perímetre de 18’8 km. En el moment de la seua construcció tenia 8 m
d’alçada, als quals se li van afegir 8 metre més el 410; tenia 3’5m de gruix. Cada 100 peus tenia
una torre quadrada, de manera que al s.6 tenia 383 torres. D’igual manera, trobem moltes
portes a la ciutat de Roma, portes monumentals flanquejades per torres. Les muralles eren un
element comú a totes les ciutats de l’Imperi, de manera que trobem restes de muralles
romanes a totes o quasi totes les ciutats romanes.

TEMA 6. L’ESPAI DOMÈSTIC. LA CASA A GRÈCIA. DOMUS I VIL·LES. ELS PALAUS.

A Grècia hi ha una tradició de construcció de l’espai domèstic que consisteix en una casa d’una
sola estància, el mègaron. Aquesta tradició arriba fins al s.8 a.C, quan es produeix el canvi cap
a un nou model de cases amb diverses estances. A Esmirna, una població del s.8 a.C, són cases
encara de planta oval amb una sola estança. El pas cap a la diversificació espacial de l’àmbit
domèstic comença a documentar-se al s8./7 a.C en diversos assentaments, especialment
conegut el de Zagora, on cap al 825/700 a.C es documenten unes unitats domèstiques que
compten amb diversos espais. Altra localitat és la de Lathouriza, a la regió de l’Àtica, on també
s’han excavat una sèrie d’unitats domèstiques amb estances adossades als laterals però
pertanyents a una mateixa unitat, estances arrodonides i rectangulars, de manera que ja està
produint-se el canvi.

Al s.5 a.C, es produeixen importants canvis en l’àmbit domèstic que es tradueixen en una
concepció nova de la casa. Des del punt de vist social la casa és un element que reflecteix el
valor de la ciutat, ja que sols aquells que són ciutadans de ple dret tenen dret a tenir sòl urbà i
una casa, per això la casa té un valor simbòlic, perquè qui té una casa està distingint-se de la
resta. Aquesta ideologia urbana es manifesta clarament en les noves fundacions, en les que la
trama urbana s’articula al voltant d’un mòdul d’unes dimensions regulars i que les insules
(agrupacions de cases) són també regulars. Així, neix una nova estructura urbana que reparteix

26
 27

l’espai corresponent a les diferents funcions domèstiques dins de la casa i els assigna un lloc, hi
ha per tant una compartimentació de la casa en llocs diferenciats. Aquesta concepció sembla
expressar noves exigències per a l’espai domèstic, fonamentalment la de diferenciar l’espai
públic de l’espai privat.

Les fonts fan referència a una distribució de l’espai domèstic entre els dos sexes, el gineceu
(per a les dones) i l’androceu (per als homes); no obstant, l’arqueologia no permet establir
aquesta diferència de manera tant clara, almenys el gineceu. L’espai masculí si que és més fàcil
d’identificar ja que té unes característiques estandarditzades que permeten diferenciar eixa
habitació de la resta de la casa, per exemple: sol tenir un paviment impermeabilitzat com per
exemple un mosaic (perquè deu ser fàcil de netejar perquè és la zona on feien els banquets
amb els altres homes), de vegades té bancs, etc. Per contra, el gineceu no sembla tenir una
definició arqueològica clara. De manera que sembla que al món grec hi ha un repartiment per
sexe de l’espai, per als homes queda l’espai exterior i per a les dones queda l’espai interior, del
qual sols una petita part queda reservada per a l’home.

Les cases gregues en general tenen un aspecte exterior senzill, sense cap tractament especial, i
són molt tancades cap a l’exterior, és a dir, tenen molt poques finestres i són menudes. També
tenen un pati interior, característic de tota l’arquitectura mediterrània, pati que articula l’espai
domèstic. Pel que fa a la superfície de les cases varia segons la casa i el lloc, depenent de la
superfície atorgada per a una unitat domèstica; per exemple: a Olint trobem regularitat en la
superfície assignada a cada cassa i en els carrers; a Milet, per contra, les insules varien
depenent de la zona.

El pati de la casa grega juga un paper important perquè no es tracta simplement d’un espai de
pas sinó que també juga un paper de nucli social de la casa, de comunicació, ja que totes les
estàncies donen al pati. Algunes cases tenen al pati un altar per als rituals de culte domèstic,
de manera que també pot tenir funcions religioses. S’ha interpretat que a les habitacions, que
es trobaven a la planta superior, és on tenien els telers i on les dones duien a terme l’activitat
tèxtil. Una característica important de les cases gregues és que el mur exterior té dos parts
diferenciades, ninguna de les dos luxoses, una part més baixa que sol ser el sòcol de pedra, i
una part superior que sol ser d’una mena de rajoles. Les cobertes de les cases eren de teula
ceràmica. Les cases a més, també comptaven amb espais reservats per a la higiene, és a dir,
banys que ja compten amb banyeres de terracota.

L’orientació de les cases també és important, ja que les cases gregues sempre busquen el
màxim de llum i de calor solar, per això l’orientació de les cases és cap al sud.

En general en les cases trobem un reflex de la situació econòmica dels habitants, amb la
utilització de materials pobres o rics, etc. No obstant, fins a l’època hel·lenística és difícil
diferenciar les cases de la gent rica i la gent pobra perquè no les de la gent rica no eren
luxoses.

El pati va evolucionant des de la forma més senzilla en les cases d’època clàssica, quan sols
tenien columnes a un costat, evoluciona cap a un model en el que tots els seus costats tenen
columnes. De manera que observem com la casa grega evoluciona de la casa amb pati a la casa
amb peristil, o amb grans patis porticats de les cases més riques.

27
 28

Trobem dos tipus de cases: la “prostas” o casa de tipus Mègaron i la “pastas” o casa amb
pòrtic.

Les dones apareixen en la ceràmica grega en diverses escenes de la vida quotidiana, fent
tasques domèstiques, etc.

A l’illa de Delos es va desenvolupar un important nucli de població al s.2 a.C, ja que es va

convertir en un port franc i es va assentar una colònia de mercaders itàlics. El més conegut de
Delos és el seu temple d’Apol·lo. La població de Delos va aniquilada i arrasada per Mitrídates
VI de Ponto, que el 88 a.C destruí Delos. És ací a Delos on trobem les cases hel·lenístiques més
luxoses, amb un peristil o amb dos. Una d’aquestes cases és la casa dels comediants, una casa
gran i luxosa amb un peristil plenament format ja en el s.2 a.C. Altres cases amb peristil, però
no tan grans són la casa dels dofins i la casa del trident.

A la ciutat de Pèrgam també trobem una sèrie de cases luxoses amb peristil.

El palau es desenvolupa amb la consolidació de les monarquies, que en origen són formes
pròpies del pròxim Orient, però estranya a Grècia. No obstant, la monarquia s’estén per les
costes d’Àsia Menor i Grècia i amb l’aparició del basileus apareix el palau. Es coneixen més de
30 edificis d’aquestes característiques, ja fora per a residència del rei o de la família. Un
d’aquests palaus és el de d’Aigai, un edifici de forma rectangular, amb un peristil enmig i
envoltat de sales, entre les quals trobem una capella. En una segona fase de construcció se li
afegeix al palau un segon mòdul replet d’estàncies. La importància d’aquest edifici resideix en
que introdueix un nou model arquitectònic que no existia en anterioritat i que introdueix una
arquitectura de façana, és a dir, per a que es s’observe des de fora.

A Pella trobem altre palau important, palau que compta amb fins a quatre peristil envoltats
d’una sèrie d’estàncies. A Pèrgam trobem petits palaus, que s’organitzen de manera semblant
però a menor escala.

En el cas de l’arquitectura privada, aquest model de grans cases també va ser adoptat pels
membres de les elits socials, fet que podem observar en la ciutat de Pella, on trobem una sèrie
de cases senyorials d’època hel·lenística, com la casa Dionisos, que presenta un pati porticat a
cada banda de la casa.

El món rural es caracteritza sempre per un habitat dispers, amb construccions disseminades. Al
camp trobem cases prou semblants en les quals hi ha un pati al voltant del qual gira la vida
dels membres de la casa. Un exemple d’aquestes residències rurals o granges és la granja de
Vari, amb un pati central i al voltant d’aquest trobaríem les estàncies, una de les quals tindria
diverses altures a forma de torre. A Chersonesos i a Haghia Triada s’han trobat una mena de
granges fortificades, amb estàncies i amb una torre fortificada a un lateral.

Canviem ara al món romà, on trobem el mateix tipus d’edifici però amb una denominació
diferent, ja que la casa urbana s’anomena “domus” i la casa rural s’anomena “vila”.

Comencem amb les “domus”, cases unifamiliars que poden presentar un nivell de
desenvolupament arquitectònic i ornamental que variarà depenent del nivell de riquesa dels

28
 29

habitants. A més, també trobem edificis d’apartaments, els anomenats “insula”, grans edificis
rodejats de carrers.

El domus segueix un esquema anomenat de tipus mediterrani, és a dir, cases que tenen un pati
des d’on s’obrin les diverses estàncies de la casa, buscant la llum i la ventilació. Les cases
romanes però evolucionen al llarg del temps amb la introducció dels elements hel·lenístics.
Des del carrer, a través de la porta, passem al vestíbul des d’on passem a l’atrium, un pati que
té una obertura al terrat anomenada “complubium” i passa la llum i l’aigua de la pluja que
s’arreplega en un estanc anomenat “impluvium”, de vegades s’emmagatzema per al consum
propi. El buit que quedava a l’atri podia tancar-se, per raons climatològiques o simplement de
seguretat. L’atri tenia una funció social, perquè era el lloc de recepció de la clientela. Vitruvi
distingeis 5 tipus d’atris, els tres més importants són: el toscà, que no té suports verticals, és a
dir, columnes; el tetràstil, que presenta 4 columnes; i el corinti, si té més de 4 columnes
(apareix al s.2 a.C per influència de Grècia). Normalment, a l’atri hi havia una capella, el
lalarium, que servia per al culte domèstic i on trobaríem les images maiorum (escultura amb
els caps dels avantpassats), fetes de fusta, metall, etc.; i imatges de déus o semidéus com
Hèrcules, amb una funció de protecció de la casa. Aquestes capelles, a mesura que evoluciona
el pati de la casa, passaran a situar-se en el peristil. Si travessem el pati trobem el “tablinum”,
una estància de presentació, el despatx i l’arxiu del propietari, per tant, un lloc central però on
es fan un tipus d’activitats no domestiques. És una habitació oberta per davant a l’atri i també
ho pot estar per darrere a altres estàncies de la casa.

A la dreta de l’entrada trobem el triclinium o menjador, però no és on mengen tots els dies,
sinó on mengen quan porten convidats. S’anomena així perquè hi ha tres llits en el quals
menjaven reclinats. Els tricilinius poden ser interiors, que done a l’atri, o estacionals que per
exemple s’utilitzen sols en estiu o en hivern. El triclinium com a sala de recepció dels convidats
apareix per influència hel·lenística. Altra estància de la casa és l’”oecus”, derivat del grec
“oikos”, i és una sala de representació, per això està ben decorada, i que pot servir fins i tot de
menjador.

Darrere de totes aquestes sales, apareix el peristil, construït amb posterioritat a la resta de la
casa. Tant a aquesta part de la casa com a l’antiga anirem trobant les habitacions de la casa, ja
siga dels propietaris o del servei, i que s’anomenen “cubicula”. Solen ser habitacions menudes i
sols en les cases més luxoses estan ben decorades amb mosaics o pintures murals. Tornant al
peristil, és un element que s’incorpora en època hel·lenística per la influència grega. Es tractat
d’un pati columnat en el que es freqüent trobar una font, alguns elements vegetals i elements
ornamentals de diversos tipus, per tant, és un espai per al descans, per a l’oci i per al contacte
amb la natura en un àmbit urbà. Fonts hi havia de diversos tipus, poden ser murals,
construïdes com a façana arquitectònica.

Una altra estància important de la casa és la cuina o culina, era un espai no molt gran, situat
lluny del menjador i que en les cases més antigues incorpora la “latrina”. En les cases més
grans podia haver dues cuines, una prop del triclinium del atri i una altra en el del peristil.
Normalment la cuina estava formada per unes plataformes amb buits on es guardava la llenya
per al foc; damunt d’aquests plataformes es situarien els ferros per a cuinar. En alguns casos

29
 30

podien haver també forns domèstics. De la cuina eixien els canals d’evacuació de les aigües
residuals, que desembocaven en les clavegueres.

Una estància que s’incorpora més tardanament, a la fi del s.3 a.C, són els banys domèstics o
“balnea”. Inicialment són banys senzills per a la higiene diària i estaven situats en les mateixes
cuines o al costat. Al s.2 a.C, el bany se separa de la cuina i tenen ja una instal·lació per a
l’aigua tèbia o un poc calenta o tepydarium i pot haver altra d’aigua calenta o caldarium.
Tenen també un espai per a canviar-se i deixar la roba, l’apodyterium. En aquests primers
banys l’aigua es calfava a banda, en una caldera i després es tira als banys d’aigua tèbia o
calenta. A principis del s.1 a.C s’introdueix al món romà la tècnica del hypocaustum que
permet calfar les sales, al fer unes sales amb un paviment elevat, de manera que baix del
paviment queda un espai buit per on circula l’aire calent produït per un forn situat a un costat,
així es calfa l’estància i l’aigua. A Pompeia trobem ja algunes cases que compten amb balneari
propi, com la casa de Menandre o la casa del Criptopòrtic.

A finals del s.2 a.C, que ja es documenten cases luxoses, les cases ja incorporen el peristil. Esta
evolució segueix quan moltes domus incorporen a la port nova uns banys.

En aquesta evolució, la gran aportació data del s.1 a.C i és l’oeci, són salons que solen estar
coberts amb voltes, decorats amb columnes i tenen un aspecte molt luxós. En època tardana la
evolució continua amb la incorporació dels absis a les estàncies domèstiques.

Els insula (edificis de pisos). El terme insula fa referència a un conjunt d’edificis que estan
delimitats per carrers, però ja a finals de la república, Ciceró ja es refereix a aquest terme com
a un conjunt de pisos o apartaments i és aleshores quan s’estableix la diferència entre domus i
insula.. Al s.3 a.C ja existien aquest tipus de cases; la seu aparició pot deures a la superpoblació
de la ciutat i són típiques de les famílies pobres. Els testimonis arqueològics més antics són les
ciutats vesuvianes, de fet, un dels primers exemples arqueològics coneguts és la casa del tabic
de fusta a Herculà. Normalment tenen botigues o tallers a la planta baixa i dalt els pisos.
Aquest tipus de vivendes s’han documentat sobretot a Ostia, on cap al 120 a.C es documenta
la construcció d’una sèrie d’edificis d’apartaments. Hi ha de dos tipus: un primer en el que els
edificis giren entorn a un pati on hi ha botigues, tabernae, etc. Dalt d’aquests espais viuen els
botiguers o els taberners (els treballadors) i dalt hi ha dos pisos als quals s’accedeix per una
escala situada al pati. Un segon tipus és el que la planta baixa està ocupada per apartaments
també i es distribueixen formant una mena de “L”, un edifici estrictament residencial. Un últim
tipus és l’anomenat insula de tipus dominical, un edifici en el que hi ha un corredor central des
del que s’accedeix a les habitacions situades a cada banda del corredor. Un cas particular és
l’àrea residencial de les cases amb jardí, un edifici amb forma quadrada format per
apartaments i enmig una plaça amb jardins i dos blocs d’edificis més separats per un carreró.

Tiberi va construir una residència més gran que començà a ocupar la superfície del Palatí cap al
fòrum, construí ja un autèntic palau que s’alçava sobre uns pòrtics (criptopòrtics). El seu
successor Caligula va ornamentar més encara aquesta vivenda. Després de l’incendi del 64,
Neró va construir un enorme complex palacial que desbordava el Palatí i s’aproximava a altres
turons pròxims, el que es coneix com la Domus Aurea, un gran complex residencial. D’aquesta
domus aurea es conserva un gran pavelló d’uns 300 m de longitud en la muntanya del opidum.
Posteriorment , aquesta gran palau va anar sent ocupant per altres edificacions d’emperadors

30
 31

posteriors (els banys de Titus, l’amfiteatre Flavi, etc.). En els 80, l’emperador Domicià va
construir un nou palau, el conegut com a Domus Flavia, construïda per l’arquitecte Ramirium.
Aquest complex palacial va ser fins al final de l’Imperi la domus oficial dels emperadors, de
manera que amb ell es va formular el model arquitectònic de palau dinàstic. Es dividia en
diferents sectors i hi havia zones amb funcions públiques i altres que eren privades. A l’extrem
sud-oest, Domicià va construir un “estadium”, que se suposa que no era tant per a les carreres
d’atletes sinó com a hipòdrom.

A principis del s.3, Septini Sever va ampliar el complex palacial en una sèrie d’habitacions en la
part que dona al circ màxim. Per a això va crear una sèrie de criptopòrtics sobre els que va
alçar una sèrie d’edificis.

A banda de a Roma, també hi ha altres palaus repartits arreu de l’Imperi. El primer d’ells és el
que va construir l’emperador Tiberi a l’illa de Capri, l’anomenada Villa Iovis, de la qual es
conserven les ruïnes, sobretot les construccions que hi havia per davall. Altre exemple és el
palau que va construir Dioclecià a Split (Croàcia), un complex que combinava el luxe d’un palau
amb les característiques d’un campament militar. Les quatre portes que hi havia donaven pas a
uns carrers que es dirigien cap al centre, on hi havia un pati porticat a través del qual s’accedia
als apartaments imperials. Allí mateix es va construir l’emperador el seu mausoleu.

El poblament rural: les vil·les.

El poblament rural romà es pot dividir en dues grans categories: poblament disseminat o
poblament concentrat. Aquesta categoria fa referència a les aglomeracions no urbanes, per
tant, són aglomeracions secundàries. En llatí, el terme “vicus” fa referència a aquesta
aglomeració. Els vicus podrien tindre algunes funcions de caràcter administratiu i religiós dins
del territori d’una ciutat, per delegació d’aquesta. Els vicus tenien una mínima estructura
urbana amb magistrats, delegats, temples...; per tant, són una mena de petites ciutats.

A banda dels vicus, a les fonts trobem altres termes per a referir-se a aquestes aglomeracions,
els “fora”, que origen eren mercats que es formaven en un punt determinat d’un camí i al
voltant d’eixe mercat semanal va creant-se un petit nucli de població. Es documenten sobretot
a Itàlia, però també hi ha a altres llocs.

Pel que fa al poblament concentrat trobem la vila o els tuguria si tenien una categoria inferior.
Els més grans i els més luxosos són les viles. La propietat rural d’una vila són els “fundus”, que
compren els boscos, pastures, etc. Les viles poden ser de diferents complexitat, construcció i
importància. Si la vila o el fundus es trobem prop de la ciutat es parla de vila o fundus suburbà.
El significat del terme vila segons els autors antics és bastant imprecís, de manera que es
refereix a dues coses: les cases luxoses dels rics, orientades a l’oci i al plaer dels propietaris; i
també les construccions més modestes dedicades a l’explotació del recursos agropecuari.

Les fonts antigues que tracten la vida agrícola donen informació sobre les vil·les. Un d’ells és
Columel·la, d’origen hispànic, que fa distinció de la vila en tres parts: la pars urbana, que és la
residència del propietari, la part més luxosa; la pars rústica, que designa la vivenda dels
treballadors; i la part fructuaria , que designa les dependències de caràcter econòmic
(magatzems, graners, corrals, almàsseres, cups, etc).

31
 32

Els canvis més importants que trobem a les vil·les es donen en època tardo-republicana, en un
moment d’expansió territorial, on tant l’expansió de l’Imperi com la quantitat de població sota
el seu domini. Quan arriben els romans porten amb ells els seus costums, com el consum de vi.
Així, a Itàlia s’estèn el cultiu de vinya per a assegurar l’abastiment de vi a les províncies. Les
classes aristocràtiques comencen a dedicar-se a comprar grans terres, establir fundus i
organitzar produccions de vinyes. És en aquest procés de concentració de terra quan
s’estableix el model de vil·la rústica de producció. Aquesta classe inversora era també
absentista, aportaven la inversió però vivien a la ciutat. Un exemple és la vil·la de Settefinestre,
a Itàlia, que arriba a constar d’un territori agrícola de 250 ha. A la seua primera fase, la vil·la
està constituïda per dos sectors: un de caràcter residencial i l’altre de caràcter rústic de
proporcions molt semblants. La part residencial està concebuda com una domus de tipus
tradicional, amb un atrium i peristil com qualsevol casa urbana. Tot en conjunt està integrat a
un mateix bloc. A la segona fase, ja en el període imperial, s’amplia notablement el conjunt: la
zona residencial s’amplia amb la construcció d’uns criptopòrtic per a una zona ajardinada i uns
banys. A la zona rústica s’afegeixen uns corrals nous, a més es construeix un nou edifici,
l’ergastula, la zona residencial del servici, i més enllà un gran magatzem i graner destinat als
productes agrícoles.

Altra característica fonamental de l’arquitectura d’aquesta època és la proliferació dels absis.

Es tracta d’una vila en la que s’escenifica la voluntat de reproduir la cort imperial a petita
escala.

Alguns exemple de viles a la península ibèrica són: la Vil·la Maternus (Toledo), la Vil·la de Casa
Ferrer (Alacant), Vil·la dels Alters (L’Ènova, València), la Vil·la del Pou de Sargueta, la Vil·la de
Benicató (Nules, Castelló).

25/11/14
TEMA 7. TEMPLES I SANTUARIS

Temple grec
Els grecs van ser els que tingueren la idea de dissenyar un tipus d’edifici de caràcter
religiós que ha perdurat al llarg del temps. És una idea simple perquè és una arquitectura de
dintel, de línies rectes, arquitraus i línies verticals.
En el temple grec prima el volum extern, és a dir, no eren llocs on la gent es reunia en el seu
interior, sinó que les activitat es feien en l’exterior. En el seu interior és on viu la divinitat.
El tèmenos, és el territori que envolta al temple i està rodejat de fites que delimiten l’espai
sagrat.
Les parts són: un espai central, on l’espai més gran es diu naos. Té un pronaos, i
darrere té un espai cobert amb el nom d’opistdomos. Estes serien les parts del temple i davant
estria l’ara, sobre el qual es fan els sacrificis, i per tant és un altar.
Els temples reben un nom segons les seues característiques. Poden ser simples o complexos:
un pròstil per exemple té una naos i una pronaos; si el temple està rodejat pels 4 costats de
columnes es coneix com Peripter i si està rodejat per dues files rep el nom de Dípter.
Els temples segons el nombre de columnes que té en la part frontal reben el nom de dístil,
tetràstil...

32
 33

Els primers temples que coneixem són maquetes motives, és a dir, ofrenes que es fan a
les divinitats, de caràcter reduït. Un d’ells és de Perachora del segle VIII a.C. Té un xicotet
pòrtic davant (pronaos). Hi ha un altre model de terra cuita que té un altre model de planta,
aquesta serà quadrada. Aquest model és el que es divulgarà, i marcarà el model dels temples
grecs posteriors.
Els primers edificis que coneixem són posteriors, de finals del segle VIII. El temple d’Apol·lo en
Dreros, segueix la planta rectangular amb un porticat en les columnes. Poc a poc el temple
anirà evolucionat, i se’n aniran coneixent-ne més, com el de Hekatompedon, que vol dir que té
cent peus de llar. És allargat, està rodejat de columnes i té una fila de columnes centrals.
A mitjans del segle VII (650), coneixem un altre temple dividit en tres parts amb una planta en
ferradura encara que aquest model no tindrà molt d’èxit. Serà partir d’època arcaica quan
comença a desenvolupar-se un arquitectura més sòlida i comença a configurar-se l’ordre dòric.
És un ordre en el què les columnes defineixen la seua singularitat.
Cap als 600 ja està establert aquest ordre el qual no té basa i el capitell és redó. El Temple
d’Hera, és una construcció mixta fet amb pedra, tova i fusta, aquesta última en la teulada, i
per tant no és encara un temple construït tot de pedra. En aquests moments el temples no
tenen decoració en el frontó (l’espai triangular), però es veurà com molt prompte s’aprofitarà
per a col·locar, bé siga en forma de relleu o en figura exempta, narracions de caràcter
mitològic com en el Temple d’Artemis. Aquest és el primer que coneixem que està fet
completament de pedra, a més a més, inclou figures escultòriques.
Un pas endavant és el temple d’Afaia en Egina, ja que no només tenia decoració escultòrica
sinó que a més la pedra tenia un recobriment i estava pintada.
El dòric, per tant, és un ordre que es cultiva en la Grècia continental, però en el sud d’Itàlia i en
Sicília des del segle VIII a.C es van establir colònies de grecs que van portar la cultura grega al
Mediterrani central. Doncs bé en aquestes es va desenvolupar l’odre Dòric, un exemple és el
temple de Segesta en Sicília de l’any 430 a.C.
L’arquitectura religiosa es va difondre cap a Occident, però també hi ha exemples en la Grècia
Oriental, en les ciutats gregues de la costa turca, és a dir, la zona de la Jònia. Un dels exemples
és el Artemision en Efes, és un dels temples més impressionants que es van construir. Es va
començar a construir a mitjans del segle VI, durant el regnat de Croesus.
Al segle V s’arriba al període clàssic, en el qual trobem els edificis més singulars i
elaborats i que marquen el veritable model de l’arquitectura religiosa grega. Un d’eixos
temples és el de Zeus, en Olímpia, que representa amb tots els seus elements purs, l’ordre
dòric. La naos tindria l’estàtua de la divinitat, dins estan les columnes interiors per reduir la
distància entre els dos parets i ajudar a que el temple fora més estable.
Dins d’aquest ordre un altre temple que segueix totes les normatives del temple dòric, és un
dedicat a Hephaistos en Atenes, que és una divinitat que en el món romà es coneix com volcà.
Respecte l’arquitectura sagrada grega cal parlar de l’Acròpoli d’Atenes, ja que prefigura a
mitjans del segle V el que serà l’escenografia religiosa grega.

El Partenó
L’Acròpoli és un conjunt monumental religiós i d’alguna manera està pensat com un conjunt
unitari. El monument més destacat és el Partenó, edifici que es va a començar a construir a
mitjans del segle V (447-446) els arquitectes són Ictinos i Calícrates. És un edifici construït amb
marbre.

33
 34

Segueix l’ordre dòric, però no és pur perquè inclou en la seua part interior un fris que no li
correspon, capitells jònics i així donar-li una major ornamentació.
Aquest edifici té un front, i la part de darrere el pronaos i el opistodomos és hexàstil, és a dir,
té 6 columnes. La naos té les columnes interiors mogudes cap a les parets per deixar una naos
molt ampla. El cos del temple té un fris que l’envolta.
La part de darrer (opistomos) és on s’han afegit els capitells jònics. Utilitza recursos òptics per
a millorar la seua visió. La part sobre la que s’alça el temple no és plana, l’han feta corbada, les
columnes no són totes rectes sinó que hi ha inclinades. Les columnes dels laterals, són més
grosses i a més a més, les columnes tenen una característica coneguda com pentasi, és a dir,
les columnes per la seua part central són més grosses que en la base i que en la part de dalt.
Açò es fa per a que de tots els angles el temple tinguera una visió que no estiguera deformada.
La divinitat d’Atenes, és a Atenea. La ciutat faria un concurs per a veure quina divinitat
aportava més profit per a la ciutat entre Posidó i Atenea. El primer va fer emanar una font
d’aigua salada i la deessa els regalà una olivera, la qual donava olives, oli i fusta i per tant tenia
una major utilitat.
El temple estava sencer fins el segle XVIII, però en la guerra posaren un polvorí, esclatant.
El Partenó tenia refinaments òptics, on la banda de dalt dóna la sensació de que fora
completament recta; la superfície la té corbada perquè així es pot veure sense obstacles el
temple.
Al segle IV es frena el ritme constructiu. Les entrades monumentals s’emplacen en un
funció de la visió del temple principal. S’aixequen sobre bases de cinc i fins a set graons i es
mostra una major èmfasi en la façana que porta un gran desenvolupament de la pronaos, que
arriba a tenir fins a 3 files de columnes. Dominarà el jònic i el corinti.
A finals de la guerra del Peloponés, Atenes es convertí en una polis important però sense la
preponderància anterior. Ja en el segle IV poques realitzacions de caràcter religiós es faran.
En aquest segle, es frena la construcció de caràcter religiós, l’únic que es fa es refer edificis que
necessiten ser restaurats i hi haurà una tendència a la monumentalitat.
El temple d’Apol·lo en Didyma, és particular, ja que dins del bosc de columnes té un pati amb
un xicotet temple, una font i un arbre sagrat. Un dels últims temples grecs que es començaren
a fer-se i no s’acabaren és el de Zeus Olimpic en Atenes.

Santuaris grecs
Els santuaris estan fora de les ciutats, encara que poden arribar a formar una aglomeració
urbana. Aquests normalment, tenen parts molt semblants als temples. Té un recinte sagrat
(tèmenos), sol tindre un mur.
Igualment que als temples l’edifici principal del santuari és a vivenda de la divinitat, per tant,
en els santuaris les activitats es fan fora del temple. Un element important és l’altar (ara).
Sobre l’altar es sacrifiquen als animals per a la divinitat, després compartien el menjar amb la
mateixa, és a dir, allò que mataven s’ho menjaven fent banquets.
En els altars també es feien les libacions, és a dir, derramar un líquid (perfums, sòlids o líquids,
incens, mirra, vi...).
En els santuaris grecs i romans, es feien donatius d’objectes. Com que aquestes pertanyen a
les divinitats i quan no caben més s’han de retirar, els sacerdots ho agafen tot, fan un clot dins
del tèmenos, ahí ho enterren per a que puguen entrar les noves donacions. Aquestes ofrenes,
en ocasions eren molt valuoses, és a dir, d’or, argent...quan aquestes en els santuaris són

34
 35

valuoses, les ciutats que les fan construeixen un xicotet edifici per a guardar-les, com els Tresor
dels Atenesos (Delfos), llos on els atenesos guardaren les seues donacions en honor al déu
Apol·lo.

26/11/14
El Tholos, sol estar associat a molts santuaris però no se sap quina va ser la seua finalitat. El
santuari de Delfos, i en general, tenen un mur que els protegeix, i dins estan els tresors, que
són les ofrenes valuoses de les ciutats. En molts casos seran una manera de guardar la riquesa
d’aquestes en un lloc segur.
Els santuaris són de diverses característiques: hi ha que són de tipus oracular com el de Delfos
( en eixe santuari hi ha un mèdium, normalment una dona que entra en un estat de trànsit i
parla donant-li veu a la divinitat, aquesta persona rep el nom de Pitia/ Sibila) i mèdics (molt
habituals sobretot en els llocs en els que hi havia aigües termals. Buscaven curar-se i
normalment estan dedicats a Asclepi). Un dels més famosos és el Epidaure. Tots els santuaris
tenien llocs per allotjar als peregrins. Un santuari important és el de Delos, dedicat a Apol·lo.

Santuaris romans
Roma encara que segueix la tendència que anterior, té una certa especificitat ja que
l’espiritualitat és diferents.
Es diferencien dos tipus: Aedícula, és un temple menut, sol estar en mig dels carrers. Poden
estar, també, dins de les cases. Per altre costat estan els Templum, que és hereu dels temples
grecs, però té algunes particularitats: els temples romans estan damunt d’un podi, la part
lateral està elevada i al temple sols es pot accedir per davant. Hi ha representacions que
mostren el què es fa en els ares: es fa una xicoteta foguera i també es fan sacrificis.
La forma del temple romà és el reflex d’unes concepcions religioses diferents a les gregues i
més properes a les etrusques. Es distingeix per un podi elevat amb una sola escala d’accés, una
forma d’aïllar i elevar l’estatge del déu respecte dels humans. Els podis romans es caracteritzen
per tindre els remats superior i inferiors mollurats.
Els temples tindran una evolució, ja que els primers models són coneguts amb el nom de
pròstil, que vol dir que només tenen columnes en la seua part frontal, la resta és un caixó. Un
segon model és el temple etrusc-itàlic, és un model de temple que té la cel·la dividida en tres
parts. Són temples que es coneixen amb el nom de capitolins i solen ser habituals de les
províncies, especialment en les colònies durant l’època republicana, és a dir, abans del canvi
d’era. L’aspecte es caracteritza per tindre un frontó amb columnes centrals . bona part de les
influències gregues que trobem en les seues manifestacions de caràcter arquitectònic,
provenen, primer, d’Etrúvia (?), més tard de la Magna Grècia. En el procés d’hel·lenització,
trobem una nova incorporació, encara que no serà del tot pur, serà el Temple de Portumnus.
Aquest és pseudo-perípter, ja que la cel·la no està totalment envoltada de columnes aïllades.
El tholos arriba a Roma amb la funció d’ albergar l’estàtua d’una divinitat, així és un temple
singular. Aquests edificis, utilitzaven un element arquitectònic fet de terra cuita i un element
que es coneix com antefixa, que eren unes figures que es col·locaven en la part de davant de
les teulades.
Els temples romans empren alguns estils grecs, com la creació de l’ordre toscà, inspirat en el
dòric. L’ordre més utilitzat va ser el corinti i el compost, aquest últim unia el jònic i el corinti.

35
 36

August començaria una monumentalització dels temples igualment que de les edificacions de
caràcter urbà. En relació als primers construí un temple dedicat a Mars Ultor, en el fòrum de
Roma, va ser un complexe tancat amb la principal característica de l’ús del marbre en color, i
de la utilització de les característiques clàssiques.
Adrià serà el que cree models nous, és a dir, és considerat com un innovador en l’arquitectura.
En primer lloc, el temple de Venus i Roma, no té res semblant dels temples d’August o
Vespasià, sinó que és un temple més paregut a un grec. Adrià era d’ascendència hispana, era
considerat com un filo grec.

2/12
El temple de Vespasià, serà construït per un aula absidiada. És un espai porticat, en el
fons està el temple; les columnes de la pronaos estan gairebé alienades amb el pòrtic. Una de
les construccions més conegudes i espectaculars d’Adrià és en Panteó, ja que és l’obra que
s’ha conservat completament amb molt poques modificacions. Té una cel·la circular, un
pronaos que en principi és octàstil. Té en la part superior un “ull” de nou metres.
Aquest edifici no se sap exactament quina va ser la seua funció: era una sala de reunió, un
temple que estaria ple d’estàtues d’altres divinitats, format per pilars entre els quals hi ha
espais rectangulars, lloc clau om estarien les escultures. És una estructura innovadora.
Adrià va morir i va rebre la divinització, no es convertirà en déu però sí passaran a viure amb
els déus. Per al culte als emperadors es construïen temples dedicats a la seua memòria.
Un dels temples dedicats als emperadors és el conegut com Hadrianeum, construït pel seu
successor, Antoninio Pio, i que tenia la forma igual que alguns dels temples d’Adrià, prou
oriental.
Un temple d’unes característiques semblants és el temple d’Antonino Pio i Faustina (la seua
esposa) en el Fòrum romà. Era hexàstil amb un pronaos envoltat de columnes.
Roma era una ciutat carregada d’esglésies. A partir del segle III hi ha una introducció
de divinitats de caràcter oriental com Helios o Mitra. Açò ocorreix perquè hi ha emperadors
que es fan devots de les divinitats orientals, un d’elles serà l’abans esmentada, Helios, el sol.
Aquest va considerar-se la divinitat més poderosa de tots. Un exemple és el temple d’Helios en
el Palatí amb un mur que delimita el seu espai, és un temple canònic en la part central amb un
jardí sagrat.
El món de l’arquitectura religiosa té un canvi a partir del segle IV, quan a partir de Constantí el
Gran el cristianisme va a tindre major facilitat per a la seua pràctica gràcies al suport imperial.
El cristianisme ara, podia visualitzar-se i per als seus llocs de culte adoptà una arquitectura
diferent als temples anteriors. Els temples grecs i romans no són llocs de reunió a diferència
dels temples cristians, on els fidels es reuneixen i celebren una litúrgia en el seu interior. Els
cristians trien la Basílica, edifici de caràcter civil, amb tres naus, un central i normalment dos
laterals. En Roma les primeres basíliques són del segle IV, la primera és la de Sant Joan del
Laterà (313). Aquestes s’acompanyaven d’un baptisteri, que era un edifici separat en el qual es
feien els batejos en una piscina que estava al seu interior.

Santuaris
Els santuaris romans són semblants als grecs però tenen un concepte diferent; hi ha de
tot tipus (més grans o més menuts). El santuari haja pogut generar un hàbitat i que amb el
temps es convertisca en una aglomeració urbana.

36
 37

En època hel·lenística i romana són monumentals, tenen una escenografia intentant reflectir la
grandiositat de l’edifici. El santuari de la Fortuna està en Paeneste, que està construït en la
vessant d’una muntanya, i per tant espot observar com s’articula a base de terrasses. La
terrassa principal està porticada, amb una escala d’accés amb una càvea porticada en la part
superior. Els santuaris han de proporcionar una mínima infraestructura per a que els peregrins
puguen descansar.
Hi ha diferents santuaris del món antic com el de Munigua en Sevilla.

TEMA 8. EL MÓN FUNERARI

Té en l’Antiguitat una importància quasi capital, perquè genera arquitectura ja que
modela el paisatge i perquè té una importància social de primer ordre. Des de que les ciutats
es configuren com a tal, els adults havien de ser enterrats fora de la ciutat i en una àrea entre
el que seria la polis i el territori, conegut com la chora. Un cas conegut és el del cementi del
Ceràmic (Atenes). Aquest és el camí d’eixida de les portes principals d’Atenes, on es troben les
diferents sepultures.
En Itàlia tant en època republicana (anterior al 31 a.C) com posterior, també els difunts havien
de soterrar-se fora del pomerium (ciutat), però hi havia més llibertat per a soterrar-se ne el
territori perquè es poden trobar necròpolis en mig del camp, perquè el propietari que vivia en
una vila podia enterrar-se allí.
Els cementeris en realitat són vies d’eixida de la ciutat i es converteixen en vies sepultades.
Hi hauran excepcions respecte al soterrament fora de la ciutat, ja que aquelles
persones que han desenvolupat una tasca o una actitud de donació a la ciutat poden estar
exemptes de soterrar-se en l’interior d’aquesta, moltes vegades és la ciutat és qui dedica una
tomba públic a aquestes persones. Algunes vegades es una cenotafi, és a dir, un monument
honorífic en el qual no hi ha cap persona soterrada en el seu interior. Dins de les excepcions
poden incloure als emperadors, com August, Trajà...
Quina és la raó per la qual les ciutats prohibeixen soterrar al seu interior? Una és evitar
contaminacions, infeccions o malalties en l’interior. Però per altra banda els difunts eren
incinerats, podent provocar incendis en ciutats on part de les seues estructures domèstiques
estaven fetes de fusta.
El ritus funerari, té una finalitat, en principi té a veure amb la miasma, que és la idea
de que quan una persona mor contamina i per tant el ritual té la funció d’evitar eixa
contaminació, i per altra banda fer un acte de propiciació per a que el difunt passe a l’altre
món d’una manera que no provoque cap tipus de problema o conseqüència negativa. En el
procés d’enterrament dels difunt es segueixen vàries fases. La primera és que al difunt se l’ha
de llavar i cobrir d’ungüents. Hi ha escenes de les cerimònies.
Una vegada el cos està net, el difunt queda en exposició, és a dir, tombat mentre amics i
familiars es queden amb el cadàver. Depèn dels llocs, el difunt podia estar més o menys temps
en exposició.
En el món romà la situació és igual, hi ha una exposició del difunt. Una vegada el
cadàver va ser exposat es feia el trasllat al cementeri, on havia de ser soterrat. En aquest
trasllat la família del difunt mostrava la seua posició social, la seua riquesa...era un moment
d’ostentació familiar del rang.
Tenien la costum de que quan la persona moria li feien una careta de cera que servia
per a fer imatges però no tots tenien dret a tindre imatges dels seues avantpassats. Una

37
 38

qüestió associada als rituals funeraris eren els jocs. Quan moria una persona si era de alt nivell
social, en honor d’ell es feien jocs, fonamentalment de lluita.
L’aixovar acompanyava al difunt. En el procés final eren incinerats i en aquest moment
també podien col·locar part del material de caràcter d’us. La sumptuositat de les cerimònies
fúnebres es reflecteixen en les fosses, rituals dels segles VII-V, com les trobades en la necròpoli
del Ceràmic, en l’interior del qual s’han trobat gran quantitat de gots de luxe.

3/12

Les ofrenes
Sobre el luxe que tenien alguns enterrament són una mostra en les tombes etrusques ja que
són espectaculars respecte a les pintures murals, però també per la riquesa material que
conservaven. Bona part de les ceràmiques gregues que es poden veure en museus i estan
senceres, normalment procedeixen de tombes.
Celebraven nombroses festes per als difunts al llarg dels anys.
En el món romà el ritual és molt semblant, tenen també una activitat més o menys
periòdica al voltant de la tomba pels difunts. Moltes tombes tenen un forat pel qual es poden
enviar dedicacions, líquids i aliments al difunt.
Les lleis sobre el luxe funerari es basen en Atenes: la primera va haver de ser promulgada per
Soló a principis del segle VI. Una altra data és a la fi del mateix segle, possiblement en relació
amb les reformes de Clístenes. L’última va ser promulgada pel governador macedoni Demetri
Falereo probablement en el 317.
També hi havia una sèrie de tombes que no tenien un caràcter privat com el túmul de Marató,
que és una construcció funerària relacionada amb els difunts de la guerra contra els perses.
Les pràctiques funeràries en el món clàssic són molt variades. Bàsicament es redueixen a la
inhumació i a la incineració. Aquestes dues pràctiques no havien de ser excloents una de
l’altra, sinó que hi hauran èpoques en què una és majoritària però paral·lelament es podia
donar l’altra forma. El xiques normalment no eren incinerats, i en alguns llocs estava permès
soterrar-los dins de les cases.
Hi ha dos tipus d’incineració: la considerada com primària i la secundària. La primera es
coneix amb en nom de Bustum i la segona amb el nom d’Ustrinum.
Una cremació primària és la que es fa en el mateix lloc en el què serà enterrat el difunt, es fa
un clot es posa la pira, es crema el mort i després es tapa. La secundària es produeix quan el
difunt es crema en un lloc, una vegada cremat es repleguen les cendres i tots aquells objectes
que s’han cremat junt al difunt, després es col·loca en una urna i aquesta es diposita en el lloc
d’enterrament.
En el món antic, la pràctica més habitual era la inhumació, però de 1050 al 900 és el
moment en què es fa en el món grec el trànsit entre la inhumació i la incineració.
En Roma encara que la incineració era més freqüents a partir de la conquesta d’Orient, es va
posar de moda la inhumació. Amb aquesta es va desenvolupar la fabricació de sarcòfags. Són
d’una gran qualitat, ja que la producció normalment prové de Grècia. Comença cap al segle I la
inhumació però prompte tindrà una gran difusió com a conseqüència del cristianisme. Els
cristians els inhumaven en posició supina o de costat sense tindre una orientació definida.
Després del canvi d’era Egipte caigué en mans del romans, any 31 comencen la momificació. A
diferència de les èpoques anteriors, les mòmies tenien el retrat del difunt.

38
 39

El lloc d’enterrament era habitualment marcat, i evolucionarà aquesta senyalització al llarg del
temps. Hi ha àmfores que són d’un gran mesura. Més endavant en el temps, la senyalització de
les tombes es fa d’una forma més monumental, col·locant estàtues del difunt, d’una manera
estereotipada. Cap a final del segle VI apareix un altre model de senyalització de les sepultures,
són les esteles. L’estela és una placa rectangular que pot acabar en formes diverses, i inclou
figures humanes com l’estela d’Aristió.
Un pas endavant en la senyalització de les tombes en Grècia són les esteles funeràries que
tenen forma de frontó o de façana. Solen ser marques per a persones joves com xiquets,
herois, i en general fadrins. Hi ha altres tipus de marca per a les tombes i són també d’una gran
mesura: en primer lloc són de marbre i solen tindre una altura considerable com l’àmfora
d’Edipidón, poden ser llisos o anar acompanyats d’una decoració molt llisa. Un tipus de
senyalització són els relleus en l’interior dels temples, però de temples reduïts.
En el món romà apareixen també marques de tombes, senyals d’on estan soterrats els difunts.
Com una necròpoli en Roma, Via Triumphalis on s’observen les marques. Són senyals molt
senzilles, com esteles amb remat triangular, pot tindre un retrat del difunt o esteles amb la
part superior arrodonida. Les més complicades, tenen formes diferents com de cupa
Les tombes en el món romà són diverses atenent a la riquesa de la persona, si el soterrament
és d’inhumació o incineració. Aquell que es cremava tinguera la tomba que tinguera,
col·locaven els familiars les restes en urnes cineràries que podien ser de vidre, ceràmica,
metall, pedra... Aquells que s’inhumaven podien fer-ho dins d’una àmfora, en una fosa i
marcant el lloc amb teules o en un sarcòfag.

9/12

Tipus de tombes
Moltes tombes tenien una edifici funerari, és a dir, una senyalització de la mateixa, i
així marcar a on està. Açò és un sistema que ja s’emprava des de l’Edat de Bronze, conegut
amb el nom de túmul. Són tombes arquitectòniques cobertes de terra, solen tindre una forma
circular. El més conegut de tots és la tomba del tresor d’Atreu en Micenes, emprada per a
soterrar als membres de les elits de la societat; té un corredor, perpetuant-se aquest model de
tomba. Una variació del tipus d’enterraments, es fa difondre per tota la mediterrània (món
etrusc, romà...).
Dins de l’evolució de tombes monumentals, cal parlar de la Necròpoli de Verginia en
Macedònia, on es va trobar el túmul que està cobrint l’estructura de pedra. Es va pensar en un
principi que era la tomba de Fili II , rei de Macedònia. Se li atribuí per la seua riquesa però en
l’actualitat es pensa que seria una tomba del germanastre d’Alexandre el Gran o d’un fill
d’aquest últim. En el seu interior tenia una caixa plena de restes humans incinerats, una
corona d’or de fulles i flors, una xarra o un escut fet sobre un material de fusta.
Aquest concepte de la senyorització de la tomba passarà a Roma, ja que les grans famílies
arribaven a poder construir un monument d’aquestes característiques com la que està en la
Via Àpia amb forma de cilindre que en el seu interior té les restes de Cecília Metella (50 a.C).
aquestes tombes en Roma comencen a principis del segle I a.C. Del mateix model en el mateix
lloc està e Casale Rotondo amb la mateixa estructura.

39
 40

August en vida va manar construir un Mausoleu, amb una entrada tipus temple, a més
d’unes plaques on col·locà les fites memorables d’ell, on contava part de la seua història. Un
altre mausoleu serà el d’Adrià, que es coneix amb el nom de Castell de Sant Angelo.
En la part oriental, hi ha altres costums, formes diferents de marcar les tombes: com el
monument de les Arpies (dos pilars amb decoració) i el monument de les Nereides (temple
perípter sobre podi amb una decoració que l’envolta). Tal vegada el monument més famosos
del qual deriva la paraula mausoleu, és el monument funerari d’un sàtrapa de l’Imperi persa,
que regnava en Halicarnàs, i que manà construir un monument funerari espectaculars,
considerat en l’època com una de les set meravelles del món. Era una tomba de grans
proporcions, tenia una càmera subterrània. Té un sòcol molt alt, també tenia una cambra
central rodejat de columnes (perípter) i finalment tenia un acabament en forma de piràmide
escalonada. S’empraren als millors arquitectes i escultors de l’època, ja que una de les
característiques de la tomba era la important decoració arquitectònica i escultòrica que tenia.
En la part oriental hi ha un tipus articular d’actuar en relació a la senyalització de les tombes,
com les excavades en la roca, per exemple les tombes reals de Petra. Totes aquestes
influències orientals arriben a Roma, com la Piràmide de Caius Cestius, manades per un
general que viatjà a Egipte i decidí construir-se una. Un altre Mausoleu és el de Fabra en
Saragossa.
Òbviament aquest tipus de tombes eren construïdes per als més rics, per a les persones amb
menys capacitat econòmica es construiran els Edícula sobre podi com la Porta Nocera, en
Pompeia. Hi ha altres formes de senyalització de tombes com les Torres dels Escipions, que no
té res a veure amb la família Escipió. És un monument funerari amb forma de torre a
Tarragona. L’altar monumental, és un monument que reprodueix en grans dimensions l’altar
que hi havia davant dels temples.
En el món romà, les tombes estan al costat dels camins, però quan la primera fila està
completa s’ocupa la segona i així successivament, d’aquesta manera al passar el temps, els
camins d’eixida de les principals ciutats estiven envoltats d’una ciutat dels morts. També es
desenvolupen tombes de cambra en forma de casa com les que trobem a la necròpoli de Isola
Sacra a Òstia.
Els columbaris estaven pensats per depositar l’urna dels difunts.

L’aixovar
Les tombes tenien objectes en el seu interior, relacionats amb el difunt, però aquests
podien tindre diversos nivells de relació.
Ens dóna informació, en el cas de les inhumacions sobre el seu sexe i riquesa, però no quan es
tracta d’una incineració. Hi ha tombes amb una riquesa descomunal, altres que tenen un
aixovar molt modest, així, els objectes que acompanyen a les tombes són important per
identificar l’estatus socials, per a conèixer el ritus funerari i el sexe.
El ritual és important perquè ens dóna una idea de les creences i en definitiva de la religió dels
difunts. Els objectes que apareixen a les tombes poden tindre diverses vinculacions amb el
difunt:
 En primer lloc, el vestuari, com per exemple fíbules, botons, claus...
 Objectes que s’han pogut depositar en la sepultura per a que el difunt puga fer alguna
activitat en el més enllà; recipients ceràmics amb menjar; algun tipus d’eina...

40
 41

 Objectes que s’han dipositat al voltant de la tomba en un procés de cerimònies

posteriors a la seua mort.
Un objecte que els romans no solen emprar, són les figuretes, mentre que els grecs si que les
utilitzaven. Un exemple és el de Tanagra, figura femenina de terracuita. El món púnic també
tenia figuretes similars, és a dir, és un objecte molt habitual.
El que sí que hi ha en les tombes romanes i gregues són els ungüentaris, que són una mena de
botelletes de colònia. Hi havia de vidri i ceràmica. A més també, hi havia llanternes per
il·luminar-se el més enllà. Era costum col·locar una moneda, en la boca, per a pagar a Caront,
que era el barquer que els conduïa, sino duien monedes, el difunt havia de vagar durant cent
anys, quan passava aquest temps el barquer els conduïa sense necessitat de pagar.

TEMA 9. ESCULTURA
En el món clàssic l’escultura té tres tipus de materials: la calcària, el marbre i el metall.
Tenia una gran quantitat de pedreres de marbre de excel·lent qualitat, aquest té la qualitat de
poder polir-se i donar superfícies molt llises.
El marbre del Pentèlic era molt bo, també el de Palos i en Naxos.

Època arcaica
Les primeres escultures daten del període orientalitzat en el segle setè abans de Crist. Té
influències egípcia perquè en Grècia no hi havia una tradició prèvia i per tant són influències
externes les que donen naixement a l’escultura grega. La primera que es coneix és la Dama
d’Auxerre (640 a.C). L’evolució de l’escultura és cap al dinamisme, naturalisme, és a dir, es
produirà un canvi al llarg de l’època antiga. En l’època arcaica, les escultures són hieràtiques,
amb la particularitat de ser representacions d’homes i dones. Els primers sempre van sense
roba i les segones vestides. Tindran un pentinat peculiar, típic de l’època arcaica i segons
avança aquest període es pot observar com les escultures aniran guanyant naturalitat. Un
exemple és el Curos d’Anàvissos. Aquest estarà millor modelat, serà més naturalista i encara
que continua en una cama més avançada sempre recta anirà evolucionant. Un exemple de
dones serà la Cora Heraion, vestida amb la roba típica.
Un exemple de final del període arcaic és el Curos Aristodikos (500 a.C) la musculatura és més
suau, té un aspecte més natural, igualment que el cabell i l’expressió.
Aquestes figures s’empraven com a senyalització de tombes.
En època arcaica apareixen els primers relleus i els relleus com a frisos com el del tresor de
Sifnis en Delfos en el qual es representa la lluita entre animals i divinitats.
A partir del 480 a.C suposa el trànsit entre el període arcaic i els clàssic, suposa la derrota dels
perses pels atenesos.

Època clàssica
És un període d’evolució fins arribar al clàssic més característic que es produeix a
mitjans del segle V. Primer està l’estil sever, que és la derivació de l’arcaic amb certes
introduccions d’elements que fan cada vegada més naturalista l’art. El jove de Críties, és un
exemple que aparegué en un fos datat entre els anys 490-480 a.C.
En aquesta època destaca el pentinat, enganxat al cap amb uns trets i gravats molt fins.
Aquesta evolució es pot veure en dues figures: els Tiranicides Aristogistó i Harmodi amb un

41
 42

gest d’ímpetu. El cos ja està en una posició més dinàmica, amb un peu avançat i l’altre
flexionat que es recolza amb la punta del peu.
Una de les escultures que eren molt habituals eren les de caràcter honorífic, ja que a partir
d’aquest període es representen a deus i joves atlètics. Auriga de Delfos, era una escultura
impressionant ja que es situava damunt d’un carro amb quatre cavalls.
Del període clàssic sever, hi ha un artista molt important, Miró, el qual va construir el Discòbol.
No sols hi ha una versió, cadascun dels monuments no seran exactament iguals, però
reproduiran tots el mateix moviment.
Dins del període madur, i també dins de la línia de representar atletes i divinitats, apareix
Policlet, una de les figures clàssiques de l’escultura grega de la segona meitat del segle V a.C.
Hi ha dos figures molt conegudes masculines: Dorífor que porta una llança, i encarna durant
molt de temps l’ideal de proporcions, no només de bellesa exterior, sinó també interior(home
just) i Diadumen, que sestà lligant una cinta en el cap.
La figura que més famosa serà la de Fídies, que va fer nombrosos treballs. En el seu taller
dirigia o configurava les seues obres. Ell dirigí la construcció del Partenó o l’escultura de Zeus
segut sobre un tro amb un globus en una mà, situat en Olímpia o l’Atena Lemnia. De Fídies el
que més podríem destacar és el programa iconogràfic del Partenó, un dedicat a la lluita de
Poseidó i Atena i un altre al naixement de la deessa.

10/12
Les escultures del s.4 a.C són una clara expressió de les emocions humanes. En aquesta època
trobarem 4 escultors principals:
- Cefisòdot d’ell és l’obra Irene i Pluto, situada en l’àgora d’Atenes. Representa una
personificació de la pau i la riquesa. En l’obra cal destacar la mirada de la dona cap al xiquet,
una mirada tendra, pròpiament humana.

- Praxíteles en l’aspecte formal és clàssic, tradicional, però són els temes que tracta la
innovació, ja que no presenta a les grans divinitats de caràcter polític com Zeus i Atenea, sinó
unes altres que simbolitzen el món de la felicitat i el benestar individual com Afrodita i Dionís,
més acords amb l’ideal de l’època. L’obra de Praxísteles la podem dividir en tres grups: el
primer grup és el de les figures masculines, on trobarem les figures d’Apol•lo sauròcton, el
jove de Marató, l’Apol•lo Liceu o l’Hermes amb Dionís infant. El segon és el grup de figures
femenines vestides, grup en el que trobaríem obres com l’Artemisa de Dresde. El tercer grup
és el de figures femenines nues, on trobaríem l’obra Afrodita de Cnido, la primera vegada en
que un autor s’atreveix a representar a una deessa nua.

- Leòcares amb ell trobem una experimentació de noves formes figuratives, representant al
déu en moviment. A ell pertany l’obra Apol•lo Belvedere.

- Scopes Scopes fou una altra figura destacada per dotar a les seues obres de moviment i de
valors expressius: heroisme atlètic i força emocional. Fet que podem observar en l’obra
Mènada dansant, en la que apreciem el tors de la dona girat. Scopes també representava els
sentiments.

- Lisip Lisip elabora un nou cànon en el qual redueix les proporcions del cap i del cos i allarga

42
 43

les cames. Amb ell i el seu nou cànon, és la transició cap a l’hel•lenisme. Diferencien dues
etapes: una primera en la que elabora aquest cànon. Després, una segona etapa en la que ja té
preferència per temes hel•lenístics. A aquesta segona etapa correspon l’obra Hèracles
Farnessi, en la que representa un heroi musculat, però entrat en anys i fatigat després d’haver
realitzat les seues proeses. En aquesta segona etapa també representa figures infantils com en
l’obra d’Eros.
A més, Lisip va influir en altres escultors, fet que podem observar en obres d’altres escultors
com per exemple en l’obra l’Afrodita de Càpua.

Hel•lenisme.
Amb la mort d’Alexandre el Gran el 323 a.C s’enceta un nou període, l’Hel•lenisme. En aquest
nou període es rebutja l’idealisme clàssic, buscant un major naturalisme; passen d’allò
universal a allò particular, és a dir, a representar personatges concrets, fet que es manifesta en
la creació de nous tipus escultòrics: figures de xiquets, grups eròtics, escenes de la vida
quotidiana, figures grotesques, etc.; i d’allò atemporal es passa a representar el moment, és a
dir, moments precisos, fet que es reflecteix en la representació de situacions de dolor i de
mort.
Altra característica de l’escultura en aquest període és que aquesta abandona els espais
públics i religiosos com l’àgora, per a passar també a l’espai privat, de manera que l’escultura
penetra en les cases i s’utilitza per a decorar les grans mansions. En aquesta època destaquen
dues grans escoles:
1.- L’escola de Pèrgam, en el regnat d’Atal I, la principal figura és Epígon de Pèrgam, a qui Atal
encomana l’erecció de monuments per a commemorar les seues victòries contra els gàlates i
els lúcides. Eren figures de bronze i en destacaríem dues principalment: el gal moribund, en la
que observem a una persona moribunda; i el gàlata suïcida, en la que el gla vençut acaba de
donar mort a la seua esposa i va a donar-se mort a ell mateix.
2.- L’escola de Rodes, d’on va sorgir l’obra de la Victòria de Samotràcia, una niké esculpida per
a commemora una victòria naval sobre Antíoc III, ja que representa la proa de la nau. Altra
obra d’esta escola és la del Bou Farnesi, la qual s’atribueix als escultors Apoloni i Taurisc,; és
també una còpia romana i representa al fills d’Antíope lligant a Diode a les banyes del bou.
Amb l’hel•lenisme comença a representar-se el cos en noves actituds, com per exemple la que
trobem en l’obra Faune Barberini, on trobem a un grec deixat caure en una pedra perquè
anava begut; i la que trobem en el grup d’herois troians, en la que observem a un personatge
caient al sòl perquè estava ferit. En la segona meitat del s.2 a.C trobem l’obra el càstig de
Màrsies, on trobem aquest personatge penjat per les mans i amb gestos de dolor. Al s.1 a.C
trobem l’obra Ulisses encegant a Polifem, en la que apareix Ulisses i els seus companys
estacant una estaca en l’ull del gegant Polifem.
Amb l’Hel•lenisme també apareixen grups eròtics en les que es representa a figures de
diferent sexe en posicions eròtiques. Però llevat d’açò, la màxima expressió de representació
de grups en moviment és el grup de Laocont i els seus fills (s.1 a.C), on s’observa la mort del
sacerdot troià Laocont, castigat pels déus a ser estrangulat per serps marines junt amb els seus
dos fills.
De tot açò, deduïm que l’escultura hel•lenística el que fa és aproximar-se al realisme, el qual
apareix en les representacions de sectors socials que fins aleshores no havien estat mai
representats. Són figures de gran realisme com l’obra del vell pescador, mostra un home vell

43
 44

amb la cistella del peix; o la vella èbria, que mostra una dona vella, amb trets marcats de
l’edat, asseguda i amb una jerra en al mà.
En aquesta època, les divinitat femenines apareixen ja nues o sols cobertes amb un capa fina
de roba. En la línia més classicista se situa la Venus de Mil (s.2 a.C). També trobem l’obra
Afodita en el bany, atribuïda a l’autor Doïdalses, on veiem a Afrodita en el bany amb el cap
girat perquè ha sigut descoberta.
L’escultura monumental del període hel•lenístic està representada pels frisos de l’altar de
Zeus de Pèrgam, on trobem representacions dels mites clàssics com la gigantomàquia, una
representació feta amb una finalitat política, ja que representa les victòries dels habitant de
Pèrgam contra els gàlates.
Finalment, cal parlar de la retratística i poden ser bust o caps. Apareixen en Atenes al s.5 a.C, i
són retrats de caràcter públic per a retre homenatge a generals o polítics importants que han
fet alguna cosa important per la ciutat. Amb el temps, també es representaran filòsofs i autors
teatrals, representats en sèries, en el s.3 a.C és quan el retrat aconsegueix el seu màxim
desenvolupament. Un exemple són les obres que representen una persona en posició
pensativa.

16/12/14

Els retrats
Els retrats en Roma són madurs, de persones amb una certa edat. Un exemple és el de
Bruto Capitolino. El realisme d’aquests tipus de retrats s’ha posat en relació amb el costum
d’obtindre màscares funeràries, que podria haver influït en la retratística en general. Açò és
típic d’època republicana. A finas d’aquest període hi ha dos tendències: una normal
republicana d’home madur amb una fisonomia molt severa i real i un altre retrat que pretén
donar una impressió de poder com és el de Pompeu (55 a.C).
El que propicià el gran canvi en Roma ho va propiciar la gran conquesta de Grècia. Des de
mitjans del segle II es produeix la conquesta i nombroses escultures gregues seran portades a
Itàlia. La gran demanda d’art per part de l’aristocràcia romana portarà a molts escultors grecs a
establir-se a Roma. Dionís amb Sàtir és un exemple (180-160).
Una figura que mostra que l’escultura romana és una mescla és la de l’Espinari, figura en
bronze amb una cronologia desconeguda, intuint que podria pertànyer al segle II o I. És de
caràcter hel·lenístic, representa a un xiquet que s’està llevant una espina.
En el segle I comencen a canviar es coses, el Dorífor de Policlet, ja que és una figura que
encarna la bellesa juvenil però a més moltes virtuts de la societat. És una escultura sobre la
qual es modelaran un gran nombre de retrats.
El retrat de l’emperador en època imperial, és utilitzat per manifestar la seua presència
amb un poder polític centralitzat. La presència simbòlica de l’emperador. Connectada als
cultes religiosos dedicats a ell i a la seua família, vigilava sempre la vida pública en els fòrums,
basíliques, temples...
Això va fer necessària la producció de retrats en massa. Els originals es preparaven en Roma.
És un procés lent, el primer que es fa és el d’August. Aquest va crear el model de retrat
imperial, ja que va estar 41 ans en el poder, els següents el seguiran amb algunes diferències.
August és representat jove i enèrgic a l’inici de la seua carrera política en la línia dels
monarques hel·lenístics. Després va modelant el retrat d’una forma més suau, adoptant les

44
 45

característiques del Dorífor. Finalment va perdent part de la seua rigidesa, aniran suavitzant-
se les seues faccions. Es produeix un canvi dràstic entre el retrat de Neró i el de Vespasià, ja
que l’últim és retratat d’una manera pareguda a com es retratava la gent en època
republicana. Açò es produeix perquè Vespasià va ser proclamat emperador en una edat molt
madura; havia viscut l’època final republicana i per tant estava influenciat per les tendències
d’eixe moment. Adrià era un enamorat del món grec introduint la barba, únicament portada
pels joves ja que era símbol d’immaduresa. Aquest, que destacà per la seua cultura i per l’amor
a la cultura grega es deixà la barba típica de la part oriental de l’Imperi. Quan els ciutadans en
època d’Adrià es retrataven amb barba. Els seus successors també seran retrats amb barba.
El canvi més important es produeix amb Constantí: abandona la barba, quedant reservada als
emperadors apòstates (aquells que no són partidaris del cristianisme, i com a signe de
politeisme l’adoptaran).
Les emperadrius també marcaran la moda i l’estil. Seran representades d’una manera
individualitzada, i gran part de la societat adoptarà part de les seues característiques. La moda
que s’estén és la del pentinat. Un exemple són les representacions d’ Agripina o Vibia
Sabina(dona d’Adrià).

LA MONEDA GREGA
Dins de la riquesa mòbil per un costat està el metall com el lingot d’or, també hi havia
riquesa que estava sota la forma d’objectes com copes o joies. El ramat podia incloure’s dina
d’aquest grup, igualment que la moneda. Aquesta última era un tros de metall amb un pes
determinat, amb una marca que és la que fa referència al poder que l’ha fabricat.
La moneda és un objecte metàl·lic que va nàixer en la costa turca d’Àsia Menor, en el
regne de Lídia. Les primeres monedes les coneixem en les excavacions arqueològiques fetes en
Èfeso, en el temple d’Artemísio va aparèixer un tresor i monedes soltes. Aquestes són d’or i
argent. Era freqüent que al construir-se un edifici rellevant es feia la cerimònia es depositaven
de forma votiva objectes.
Les primeres monedes són de forma glodular.
Cap al 560, un rei de Lidia, anomenat Creso fabricà per primera vegada monedes d’or
d’argent, separant els metalls, ja que el primer valia unes dotze vegades més que el segon. La
nova moneda mostra un lleó que està lluitant contra un bou en els dos metalls.
Cap el 547 Lidia caigué en mans dels perses i per tant, gran part de les ciutats gregues de la
costa turca quedà en mans dels sàtrapes, que actuaven en el nom del rei persa. Els perses que
no havien fabricat mai moneda, ja que empraven l’or i l’argent a pes, per primera vegada al
controlar un territori acostumat a l’ús de la moneda, el poble persa començaran a fabricar-ne.
Col·locaren una figura que representa al gran rei de Pèrsia en la seua figura d’arquer i amb una
llança. Després de que Creso, exceptuades ciutats d’orient no adoptaren l’estructura de
moneda en or i argent, el model s’exportarà a occident.
En la Grècia continental hi ha tres nuclis: Corint, on part de la seua riquesa esdevé per a seua
condició de ciutat comercial, la seua moneda porta un pegàs perquè segons la mitologia en la
ciutat Atenea en un somni li va rebel·lar a Velerofont (?) com domesticar al pegàs, posant-li un
ferro en la boca i quan el cavaller tira de les cordes l’aparell de ferro se li clava en la boca.
També apareix Atenea amb un casc corinti.
Egina és un altre punt comercial, és una illa sense recursos, dominen la mar i per tant es
dediquen a aquesta activitat. El símbol de la ciutat és una tortuga per la seua insularitat. Les

45
 46

ciutats que no tenien mines d’argent no tenien interès en què la seua moneda es difundira i
per tant el valor de la moneda serà major que el metall.
Açò serà el contrari del que farà Atenes, una ciutat molt poderosa. Deu el seu poder a que
tenia unes mines d’argent importantíssimes. Exportarà el seu argent en forma de moneda en
l’època clàssica. Prèviament els dissenys d’Atenes eren molt variats, però amb un revers igual:
el quadrat incurs, que és un indici d’antiguitat, però a partir del segle V desapareixerà. Les
mines de Laurion, van ser la causa de la seua prosperitat. La moneda porta un cap d’Atenea i
un mochuelo amb una òliba. Era una moneda que pesava 14.32 grams, amb un dissenys que
reflectien la qualitat del material del que estava feta. En el mercat d’Atenes es podia comprar
qualsevol producte amb la moneda, ja que formava part de la vida quotidiana.
Les característiques de les ciutats de l’adriàtic són la representació del disseny en relleu i al
revers s’endinsa. A més porten una banda en la vora que es coneix amb el nom de gràfila. Les
emissions de Siracusa i Sicília seran les més espectaculars ja que contractaren als millors
gravadors de l’època i perquè tenien orgull de fer un producte excepcional. Una altra ciutat
serà Naxos, era una zona rica en vinyes i en el cultiu del vi, per això representa a Dionís i a un
Sàtir. De totes les ciutats de Sicília, una que tenia més qualitat era Siracusa amb la seua
divinitat local anomenada Aretusa. L’aristocràcia en la ciutat participava en els Jocs Olímpics en
la quadriga que també es representa en les monedes. Va derrotar als cartaginesos que
hagueren de pagar una gran quantitat d’argent que va ser emprat per a la fabricació de
monedes.

No s’encunyava moneda de bronze perquè aquest és un metall poc valuós i les monedes en el
món antic valien per la quantitat de metall que portaven. Les monedes de bronze són
fiduciàries, és a dir, té un canvi garantit per la ciutat-estat. Les pioneres en l’encunyació de
monedes de bronze són Siracusa i Cragas (Sicília). Les primeres eren petits cudols macisos de
bronze, però prompte comencen les primers mondes pròpiament dites, en les quals tenien
certa el importància els gravadors, qui deixaven el seu nom gravat a les monedes. La moneda
més excepcional del món grec és el tetradracma, equivalent a 10 dracmes i amb sols 37 mm de
grandària, i se li atribueix a Kimón. Per tant, cal destacar la importància socials dels artesans
gravadors que podien deixar empremta en aquestes monedes. Els cartaginesos van començar
a encunyar moneda tardanament, de fet, no ho feren fins al principi de les guerres púniques,
quan les tingueren que encunyar per a poder pagar als mercenaris. Per a aquestes primeres
monedes van utilitzar els models de les monedes que ja circulaven per Sicília. Un dels gravats
més coneguts de les monedes púniques és la palmera, perquè la palmera es deia “fènix”, i ells
s’anomenaven “fènix”, així la moneda permetria identificar la seua procedència. La moneda
arriba també a Massalia (Marsella) i a Emporion (Empúries). Dins de la moneda grega hi ha un
esdeveniment històric que serà transcendental, que és el regne de Macedònia. Durant el s.4 el
regne de Macedònia, que era un regne sense cap protagonisme en segles anteriors, un rei,
Filip II, va aconseguir dominar l’entorn geogràfic conquerint la Calcídia i la Tràcia. Macedònia
rep la seua importància a les mines del Pangeu, situades en una muntanya rica en or i plata,
claus per a pagar un exèrcit i conquerir l’entorn i, fins i tot, de l’Imperi persa, com va fer Filip II.
Així, amb l’or i la plata que extreia de les mines del Pangeu va fabricar una sèrie de monedes
d’or amb Apol•lo a una cara i una auriga a l’altra; també va fabricar tetradracmes, amb el cap
de Zeus a una cara i el propi Filip II a l’altra. Però Filip II va ser assassinat i el seu fill, Alexandre
el Gran, va arreplegar el testimoni i va recollir tots els preparatius del seu pare per a conquerir

46
 47

l’Imperi persa. Ix de Macedònia, va a Anatòlia, Fenicia, Egipte, torna, Mesopotamia, Pèrsia,

Iran, Afganistan, Pakistan i fins i tot la India. Així que entre el 334 i 329 a.C, Alexandre el Gran
conquesta tot aquest territori i crea un Imperi enorme. Tot açò ho aconsegueix a base de
monedes d’or i plata, perquè les tropes eren mercenàries i si no cobren no lluiten. En moneda
d’or trobem la cara de l’Atenea de Corint a una cara i una niké en l’altra; mentre que en la
moneda de plata trobem a Hèracles a la pell de lleó al cap, perquè dien que eren descendents
d’aquest; i al revers està Zeus entronitzat amb una àguila a una mà i ceptre a l’altra, imatge
que possiblement provinga de l’estàtua del temple de Zeus en Olímpia. A la seua prematura
mort, el seu fill no havia nascut i el seu germà tenia una discapacitat mental que l’incapacitava
per al govern. Per a això, Alexandre havia anat deixant a gent proper a d’ell a cada territori
conquerit, qui en un principi respectaven l’autoritat de Macedònia, però amb la mort del fill i
el germà d’Alexandre, van deixar de fer-ho i es van formar el que es coneix com a regnes
hel•lenístics. Alexandre mai es va retratar en les seues monedes, si en escultura però no en
monedes. L’únic retrat que hi ha d’ell en les monedes és després de mort i apareix amb la
mirada perduda cap amunt i amb una banya al cap, fent referència a Amón. Després de
separar-se els diversos regnes, el diversos governadors comencen a retratar-se a les monedes,
com Ptolomeu, qui es retrata amb un “aegis” (pell de cabra), símbol de divinitat. Demetri
també ho feu i amb una banya al cap, però no la d’Amón, sinó que era de bou, procedent de la
tradició oriental, i en l’envers apareix Posidó nu amb una cama sobre una roca i amb el trident
a l’altra. El regne de Seleucida va ser el més gran de tots, ja que va de Síria fins a la Índia, i va
ser un mal de cap per a tots els reis perquè era un territori molt gran i divers i a poc a poc van
anar perdent parts de l’Imperi. De tots aquests regnes, un que sembla sorprenent és Bactriana,
en la part més oriental, però l’administració és de Grècia, i allí on van fer les monedes amb els
retrats més espectaculars dels món antic, fet sorprenent perquè hi havia una petita població
grega i una enorme població sotmesa. Un retrat amb el cap d’elefant al cap, fent referència a
Dionís. Les aventures d’Alexandre el Gran va tenir una gran difusió cap a occident, i alguns
governants d’algunes ciutats van voler ser com Alexandre. Per exemple, en Sicília, el tirà de
Siracusa Agathocles, va voler crear un regne en occident. Aquest tirà es retracta a les monedes
com ho feia Alexandre el Gran, amb la cinta al cap que és el símbol del rei. Més cap a occident,
els cartaginesos, més bé la família dels Barquides també van voler crear un regne hel•lenístic,
de manera que el 237 a.C van vindre a la península ibèrica per a crear un exèrcit i per a
explotar les mines que ací existien. Roma. A mesura que el món grec decau, Roma va guanyant
importància. En Itàlia, el metall de base utilitzat per a intercanvis és el bronze i no la plata, i
utilitzen el bronze a pes, amb una mena de monedes que s’anomenen “ramo seco”. Però quan
Roma conquesta el sud d’Itàlia, la Magna Grècia, on hi ha ciutats gregues que fabriquen
moneda en concepte grec des del s.6 a.C. Per tant, Roma entra en contacte amb una cultura
en la que la moneda és un objecte quotidià, de manera que Roma té moneda com a tal,
artesans i accés a la tecnologia per a crear moneda, de fet, les primeres monedes romanes es
crearan en ciutats gregues, en concret, en Neapolis (Nàpols). Els dissenys d’aquestes primeres
monedes són grecs, perquè els gravadors són grecs; en l’anvers posava “romano”, que significa
“dels romans”. La mescla del concepte de moneda grega i el concepte de moneda romana (els
lingots), donaran lloc a les monedes de bronze, els asos. Durant la segona Guerra Púnica,
l’estrès econòmic que va produir sobre l’estat romà va provocar la creació d’un sistema
monetari nou i es crea el denari, que equivalia a 10 asos. En el 31 a.C, es produeix la batalla
d’Actium, és a dur, l’enfrontament entre Octavià (futur August), Marc Antoni i Cleopatra, del

47
 48

que ix vencedor Octavià, qui es convertirà en la persona més rica i poderosa. En aquesta
batalla hi havia més de mig milió de soldats. Amb la victòria, Octavià es troba en que l’antic
exèrcit de Marc Antoni és d’ell i per tant, els admet i a alguns, 300.000 els llicència i els dona
terres. Per a això necessita encunyar moneda i així encunya monedes d’or, els aureus, la
moneda de més valor. També va fabricar moneda de plata, que continuava essent el denari; i
després també va fabricar moneda en bronze, el sistersi, el dupondi i l’as. Dins de l’Imperi
romà, aquest sistema monetari de moneda d’or, plata i bronze, es va mantenir intacte durant
l’Alt Imperi, fins al s.3, quan el sistema monetari romà és un caos, amb una moneda que es
devalua constantment. Cal tenir present una moneda que en un futur tindrà un impacte
excepcional, el sòlidus, de la que deriva la paraula sou; una moneda creada per Constantí el
Gran, es manté en l’Imperi Bizantí, l’adopten els musulmans i s’estén sota el nom de dinar.

TEMA 10. LES MANUFACTURES

Ceràmica.

La ceràmica és un material molt útil per a la recerca perquè és un material durador, molt
abundant i té capacitat de datació. A més, aporta informació molt ampla de caràcter:
tecnològic, econòmic i cultural.

Durant el període protogeomètric (1050-900) es produeixen una sèrie d’avanços: en primer

lloc, la preparació de l’argila, amb el torn ràpid. En segon lloc la temperatura de cocció amb el
forn de cambra (950º); en tercer lloc el tractament de la superfície, amb l’engalba, que
recobreix la superfície. En últim lloc, l’ús del pinzell múltiple i del compàs, amb la pintura.

Formes clàssiques de la ceràmica grega.

Primer trobem el pas de la ceràmica submicènica (1125-1050) a la del període protogeomètric

(1050-900).

- Àmfores protogeomètriques  1050-900.

- Àmfores del geomètric inicial  900-850.
- Vasos del geomètric mitjà  850-760.
- Cràteres del geomètric final  760-700. Amb escenes de Próthesis (exposició) i
Ekphora (conducció).

A continuació trobem el període orientalitzant (s.7), amb la ceràmica coríntia amb decoració
amb animals i esfinx. Un exemple d’aquesta ceràmica és: la cràtera de Munich o l’aríbal Mc
Milan.

Després es passa al període protoàtic (625-600), amb escenes d’Heracles i el centaure Nessos.
A aquest període pertany, per exemple, l’àmfora d’Eleusis amb el cegament de Polifem.

Seguidament es passa a la tècnica de figures negres.

Neix de la confluència de la tradició de representar figures negres sobre el fons clar i de

esgrafiar les figures sobre la pintura. De vegades, la pell de les dones es representa amb el

48
 49

color roig. Altra característica d’aquesta nova tècnica és que els terrissaires i els pintors
comencen a firmar els vasos: “epoiesen” (fet per).

Pel que fa a la temàtica són molt importants els cicles mitològics i els cicles èpics, en relació
amb els poemes homèrics normalment. És freqüent l’aparició d’alguns semidéus, com
Heracles, i d’alguns temes de la vida quotidiana de la gent. També es troben escenes
relacionades amb els esports, ja siga la boxa, les carreres, etc., que apareixen en un tipus
d’àmfores anomenades àmfores panatenaiques, que es donaven als esportistes guanyadors.
Entre els autors més destacats d’aquesta època cal destacar a Clitias, l’obra més coneguda del
qual és el “vas François”; a Exequias; el pintor d’Amasis; el pintor de Munich.

Cap al 530 a.C comença una nova tècnica, la tècnica de les figures roges, en la qual
s’inverteixen els colors, ara el fons es pinta de negre i les figures queden ressaltades en roig.
Ara comença també a introduir-se la perspectiva, el tractament dels vestits i la sensació de
profunditat, intentant dotar la imatge de major naturalitat. Alguns autors importants d’aquest
període són: el pintor de Brigos, Douris, etc.

A mitjan s.5 les representacions apareixen ja en perspectiva i els plecs dels vestits comencen a
representar-se ja d’una manera natural. Amb el pintor de Pan es dona un pas ja cap al
manierisme; el pintor de Marsias introdueix el blanc per a destacar les figures; amb Asteas
comencen a introduir-se altres colors a banda del blanc, com el verd, el blau o el daurat.

En la mateixa època en que apareixen les figures roges, cap al 530 a.C, apareix una altra
tècnica consistent en pintar el fons del vas blanc i les figures es dibuixen damunt. Com que
aquesta tècnica es dona quasi exclusivament sobre unes ceràmiques concretes, els lecits, d’ahí
el nom: lecits de fons blanc. Aquestes ceràmiques eren ofrenes funeràries. Cap a finals del s.5
a.C, els personatges que apareixen es representen amb una actitud melancòlica, fet que alguns
autors atribueixen al reflex del clima produït per la guerra del Peloponès.

En la mateixa època també, a la regió de l’Àtica i altres zones menys importants, comencen a
produir-se i comercialitzar-se una sèrie de vasos en vernís negre, que intenta reproduir les
qualitats de la vaixella metàl·lica. Aquesta vaixella s’anomena ceràmica àtica de vernís negre i
és la més típica i nombrosa. En general, no porta molta decoració, sols algunes porten una
decoració vegetal en l’interior dels vasos. Aquest tipus de vaixella es comercialitza pel
mediterrani, de fet, en la península ibèrica s’han trobat una quantitat important d’aquestes
ceràmiques.

Una de les darreres produccions itàliques és la que apareix al s.3 a.C, la ceràmica policromada
siciliana. Una producció original i barroca, una producció que trenquen amb el models clàssics
de la ceràmica grega.

Dins de les ceràmiques hel·lenístiques trobarem dues sèries més que també son importants.
D’una banda les ceràmiques suditàliques sobrepintades, datades entre finals del s.4 a.C i el s.3
a.C, decorades amb motius vegetals. D’altra banda, trobem la sèrie que incorpora una
protuberància al centre i que són una còpia dels vasos en or o plata. La més important
d’aquesta és la ceràmica de Cales amb decoració en relleu.

49
 50

Utilitzant la mateixa tècnica de producció en relleu apareixen sèries menors, el que es coneix
com els bols megàris, uns bols sense peu i amb decoració a l’exterior (vegetal, animal o
escenes mitològiques). Aquests bols daten del s.2 a.C i amb ells entrem ja en la producció
romana.

En el període romà trobarem dues grans tradicions de producció ceràmica: la del període
republicà, on trobem la ceràmica de vernís negre; i la del període imperial, en el que trobem
ceràmica de vernís roig. La transició la entre la ceràmica grega i la romana la trobem en
produccions com les ceràmiques de petites estampetes, datades del s.3 a.C. Però el vertader
salt qualitatiu es produeix amb la ceràmica “campaniana A”, que es produeix a Nàpols i a l’illa
de Iscia (¿?) i s’exporta massivament. Amb la mateixa tècnica però en diferents regions es
produeix una ceràmica semblant però amb diferent pasta, que renova en part el repertori
tipològic i que quasi no tenia decoració, és la “campaniana B”. Aquesta ceràmica té una
cronologia paral·lela a la campaniana A (s.3-s.1 a.C).

A partir de mitjan s.1 a.C, els terrissaires comencen a assetjar el canvi de coloració d’aquesta
pel·lícula d’argila diluïda, donant un color roig que agrada al consumidor, de manera que els
mercats s’inunden d’aquestes ceràmiques roges. Aquestes produccions tenen dues sèries: una
de vases decorats fets amb motle i altra de vasos llisos que sols tenen una estampeta amb el
nom del terrissaire. La demanda era tant gran que anaren creant-se tallers ceràmics per tot
l’Imperi per a crear aquesta ceràmica i evitar els costos del transport. A la península ibèrica
trobem dos tallers importants: el de Tricio i el de Andujar.

A banda d’aquestes produccions, també hi havia altres minoritàries com: la ceràmica de parets
fines, amb unes parets molt fines (algunes fins i tot d’1 mm), algunes estan decorades i altres
són llises. Acabaran substituïdes pel vidre.; la ceràmica vidriada, que tenen una capa vidriada;
llànties o recipients que tenen una part perforada per a les ceres i un bec per on ix la “mexa” i
servien per a il·luminar. La més comuna és la ceràmica de cuina, és la més impermeable als
canvis, la que està feta d’una manera més ràpida i menys decorada. Els recipients de transport
i emmagatzemament: les àmfores, q són estrictament funcionals i per això no van decorades;
tenen diverses formes que responen al que contenen: oli, vi, salsa de peix, etc.

L’orfebreria.

L’orfebreria grega té antecedents molt antics i utilitza tècniques com la deformació plàstica i la
fundació. A partir d’època hel·lenística comencen a encastar-se en els joies les pedres
precioses o semiprecioses. Pel que fa a la tipologia trobem:

- Anells  que poden ser de bronze, de ferro, d’or, etc. Solen tenir una superfície plana
que s’utilitza per a decoració. A partir d’època hel·lenística comencen a encastar-se
pedres precioses en la part plana, pedres que poden ser llises o poden tenir algun
gravat.
- Arracades  hi ha moltes tipologies diferents que van canviant amb el temps, de
manera que trobem des de simples arracades circulars fins a arracades amb penjolls
amb gran decoració i arracades amb pedres precioses en època hel·lenística.

50
 51

- Braçalets  solen ser com un aret d’or massís que es pot col·locar en diferents parts
del braç. Els extrems dels braçalets solen tenir forma de cap d’animal. Posteriorment
s’utilitzen serps enroscades en espiral per a fer el braçalet.
- Collars  els més elaborats són aquells dels quals pengen peces. A partir del període
hel·lenístic incorporen pedres.

L’orfebreria romana està influïda per l’orfebreria hel·lenística i, en menor part, per l’orfebreria
etrusca. Una de les tècniques que utilitza l’orfebreria romana era el niellat, que consistia en
buidar les figures desitjades i després reomplir eixe buit amb una solució concreta que prenia
la forma tallada. Altra tècnica era la “opus interrasile” o el calat. En la tipologia trobaríem:

- Anells  de molts tipus diferents i amb diferents decoracions. Es multiplica la

decoració amb gemmes en els anells.
- Collars  semblants als del període hel·lenístics.
- Arracades  s’utilitzen gemmes per a la seua decoració. També trobarem diferents
decoracions o formes d’arracades.
- Fíbules  serveixen per a subjectar la roba. Aquestes peces tenien una tradició molt
important a Itàlia. També trobem una jerarquia en funció de la seua realització,
depenent dels materials emprats i la forma o decoració de les fíbules.
- Agulles per al pèl: acus crinalis  poden ser d’or, bronze, plata o d’ós i, normalment,
van decorades.
- Joies monetals  incorporació de monedes a arracades i anells, perquè hi ha una gran
inflació i el valor dels diners és molt baix.

El vidre

El vidre apareix a Mesopotàmia al tercer mil·leni a.C, però al principi té moltes limitacions
tècniques, de manera que es fan peces amb motle. Però el vidre que ens interessa és el vidre
bufat, una tècnica que suposa una vertadera revolució en el treball i utilització del vidre. Amb
aquesta nova tècnica el vidre passa a utilitzar-se en la vaixella, en la cuina, en la conservació
dels aliments, en medicina, en cosmètica (com a recipient) i en arquitectura. Aquesta difusió té
especial importància des d’època de l’emperador August. Algunes tècniques de treball del
vidre serien: el vidre mosaic, la diatreta i el vidre camafeu. El motle s’utilitzava molt per a la
fabricació de recipients.

També trobaríem altres tècniques que s’apliquen amb el vidre ja freda, com per exemple: la
pintura, la decoració d’entalla o gravats.

En el camp de l’alimentació s’utilitzava vidre per als plats, les safates, les botelles, els pitxers,
per a recipients d’emmagatzemament. Per a la condícia personal, el vidre s’utilitza per a fer
ungüentaris; per a la higiene, vidre per a la fabricació d’orinals; per a l’ornament personal,
perquè les peces de pasta vitrea són prou econòmiques; per a la il·luminació (llanternes i
llànties). Per últim, el vidre arquitectònic, és a dir, el vidre per a les finestres, que inicialment
es documenten en les termes, des d’on es difonen cap a àmbits domèstics.

51