Text encarregat per a http://www.idees.

net/

CONCLUSIONS: “Noves estatalitats i processos de sobirania”

Jaume López
Director de l’estudi

Fruit de l’anàlisi comparatiu dels 17 casos que es presenten se n’han extret un seguit de conclusions que es
detallen a continuació. En cap cas s’han d’interpretar com un intent d’elaborar una teoria explicativa de la
creació de nous estats, sinó que s’han de llegir merament en clau descriptiva i de proposta interpretativa.
S’intenta destacar els trets distintius més rellevants d'un fenomen complex – els processos de reivindicació
de sobirania- que va experimentar amb la caiguda dels règims comunistes un punt àlgid. Ara bé, l’existència
de demandes en favor de noves fórmules institucionals per part de minories territorials de democràcies
consolidades pot també compartir alguns d’aquests trets com es posa de manifest en aquestes conclusions i
en la infografia que les acompanya.

1. Pel que fa als països que esdevingueren independents a la dècada dels anys 90 del segle XX

1.1 Tercera onada de creació de nous estats al segle XX

Els podem integrar en la tercera onada de creació de nous estats del segle XX que podem relacionar amb
reivindicacions de democratització (no de descolonització) en el context de transformació dels països
excomunistes, i de protecció i millora de la gestió de la pluralitat cultural.

La creació d’aquests nous estats es vincula a un canvi de règim polític (cap a democràcia
liberalrepresentativa), en el marc de la qual es garanteix una millor posició per acomplir els dos objectius
esmentats: més democràcia i protecció d’antigues minories territorials (vegis marc teòric).

1.2 Similituds entre els nous estats europeus

Es poden subratllar algunes condicions compartides entre els casos estudiats:

1. Tots disposen d'un grau elevat d’identitat col·lectiva que podem relacionar amb el fet:

1.1. d’haver disposat d’institucions pròpies en l'edat moderna o de haver constituït estats en algun
període anterior al 1945 abans de formar part de l'estat-matriu del que se secessionen (repúbliques
bàltiques, Eslovàquia, Ucraïna, Montenegro) o/i

1.2. no pertànyer a la cultura majoritària o dominant de l’estat matriu del que formen part, prenent
com indicador l’existència d’una llengua o/i religió diferent (Macedònia, Kosovo, Bòsnia, Eslovènia)1

1 . A diferència de les unitats descolonitzades de la segona onada de secessions on, en general, no hi

havia una identitat col·lectiva subjacent clara: primer l’estat i després la nació.

174
 Text encarregat per a http://www.idees.net/

Ambdues condicions (1.1 i 1.2.) poden reconceptualitzar-se apel·lant a una possible condició
nacional, d'acord amb les definicions habituals del fet nacional com un grup humà, conscient de
formar una comunitat, amb un territori definit, memòria històrica compartida, una cultura pròpia,
voluntat política, etc.

2. Tots ells disposaven d’algun tipus d’administració pública pròpia, i algun grau de reconeixement
institucional vinculat a ella, en els seus passats estats matrius.

La interacció de totes elles permet la generació d’uns demos2 que no coincideixen amb el conjunt de la
població de l’estat matriu.

1.3 Similituds en els processos de transició

Igualment, es poden destacar una sèrie de condicions compartides en els processos de transició estudiats:

1. Tots sorgeixen en la finestra d’oportunitats que suposa l’esfondrament del sistema comunista.

2. En el cas de les repúbliques ex-iugoslaves hi havia una voluntat prèvia d’arribar a un nou pacte amb
l’estat matriu: la independència com a darrera instància.

3. En el cas de les repúbliques bàltiques, l’objectiu independentista es vinculava, des del principi i molt
fortament, amb altres objectius; en primer terme, democratitzadors, però també ecologisme,
defensa del patrimoni i promoció de la llengua pròpia, etc.

4. Les respostes o esdeveniments de l’estat matriu són els detonants definitius en el procés
d’independència.

5. En la majoria dels casos l’actor que lidera el procés pren la forma d''un moviment polític transversal
i no d'un únic partit polític. Aquest moviment no es defineix principalment com independentista
d’entrada.

6. Menys en Eslovàquia i Kosovo en tota la resta de casos es realitza una consulta popular o
referèndum.

L’estructura del procés que hem anomenat tercera onada de creació de nous estats al segle XX, que es
dóna a Europa en la dècada dels 90, pot representar-se simplificadament amb la següent cadena causal
(tipus ideal) aplicable a tots els casos estudiats (amb l’excepció d'Eslovàquia3):

1. Reivindicacions democràtiques.

2 Per demos s’entén un conjunt social de referència, amb consciència de ser-ho, sobre el que aplicar algun
tipus de regla de la majoria per generar decisions col·lectives democràtiques.
3 El cas d'Eslovàquia és el més particular donat que les diferències culturals són poc importants (vegis
infra).

175
 Text encarregat per a http://www.idees.net/

2. Eleccions a les institucions regionals de l’estat matriu.

3. Enfortiment (augment de la legitimitat) del demos de la nació sense estat: major autoconsciència
nacional (o més expressió pública) i aflorament de posicions sobiranistes. (El demos de la nació
sense estat és creixentment percebut com a subjecte de decisió democràtica independent del
demos de l’estat matriu.)

4. Resposta negativa del poder central a les expressions sobiranistes.

5. Transformació de les reivindicacions democràtiques en reivindicacions independentistes (això és,

secessionistes).

6. Espiral de desencontres/tensió entre l’estat matriu i el nou demos (amb o sense episodis de
violència).

7. Independència.

8. Construcció d'un nou estat democràtic.

1.4 Democratització i sorgiment de nous estats

Connectant els fenòmens de creació de nous estats amb els de les reivindicacions de les nacions sense estat
en el context de democràcies liberalrepresentatives és pertinent la pregunta (que s'ha fet la literatura
politològica vinculada a les teories de la secessió):

Més reconeixement de les nacions sense estat per part de l’estat matriu redueix o incrementa les demandes
de noves estatalitats? (Devolution prevent secession?)

Pel que fa a la tercera onada estudiada aquesta pregunta requereix ser transformada en ordre a incloure les
reivindicacions de signe democràtic per concloure que els impediments per aprofundir en els processos de
democratització endegats amb l’esfondrament de les antigues estructures comunistes, si han pogut vincular-
se amb aspiracions i legitimitats associades a l’existència d’antigues nacions sense estat, han estat el punt
clau en el desencadenant de les reivindicacions independentistes.

En altres paraules: el rebuig a les demandes de més democratització va incrementar la demanda

d’independència.

Per això pot ser pertinent observar aquests processos de la tercera onada amb un esquema d’anàlisi de
veu/sortida: els intents de frenar la veu democràtica acaben enfortint els factors de sortida de l’estat
matriu4.

4 Sobre el binomi teòric “veu/sortida” vegis les referències a l’apartat de marc teòric de l’estudi. Així
mateix, és pertinent assenyalar que les darreres teories normatives de la secessió proposen uns nous
criteris justificatius vinculats a l’existència de processos ‘d’última instància' després d’intents 'de bona fe’
fallits per aconseguir l’acomodació de la societat secessionista en l’estat preexistent, o matriu. La fallida del
“darrer intent” dota de legitimació, segons aquests autors (Patten, 2002; Seymour, 2007), el procés de
secessió.
176
 Text encarregat per a http://www.idees.net/

Cal apuntar també que aquestes reivindicacions democràtiques al lligar-se a l’establiment d'un nou demos
subestatal van lligades, inevitablement, a demandes de descentralització que són, igualment, ignorades per
l’estat matriu.

Aquest perspectiva ens porta a un nou contrafàctic: si s’hagués respost positivament a les reivindicacions de
més democràcia s’hagués evitat el desmembrament de les federacions russa o iugoslava?

El cas d'Eslovàquia se’n surt de la resta. Com s’explica a la fitxa pertinent, no hi ha en aquest cas una fallida
democràtica sinó un procés de negociació entre dues visions de com encarar el futur sense comunisme que
no s’acaben de posar d'acord ni de trobar raons per seguir formant part d'un únic i mateix estat, en un
procés on el suport popular -força determinant en la resta de casos- passa a un segon pla.

1.5 Nous estats i noves estructures de costos i beneficis

Més enllà de la finestra d’oportunitats que suposa la perestroika en la Unió Soviètica (i les seves
conseqüències en els estats sota la seva influència) cal fer esment també dels canvis en el context global
que han afectat l’estructura de costos i beneficis que podem associar a un procés de creació d'un nou estat.

En aquest sentit, tant les possibilitats d’accedir directament a l'economia global com el nou marc
institucional que oferia la Unió Europea i, per tant, els costos d’oportunitat associats a seguir formant part
d’estructures estatals obsoletes i amb baixos nivells de democràcia, foren igualment claus, com s’aprecia a
l'examinar arguments apareguts en els processos de transició. Igualment, el suport d'un Estats Units
interessats a reduir la influència del seu enemic tradicional en la zona i desitjós d’acollir en les estructures
atlàntiques els nous països marquen un context propici pel canvi institucional.

A això cal afegir la generalització de la percepció com a demos separat del demos de l’estat matriu
intensificat al llarg d’aquests processos que transformen el frame (marc cognitiu) social fent aflorar noves
expectatives generals i noves oportunitats i nous costos d’oportunitat percebuts.

En definitiva, es produeix una barreja de reivindicacions democràtiques amb noves definicions de les
institucions i oportunitats (d’integrar-se a un mercat global, a la UE, etc.).

1.6 Costos post-transició i reptes

Pel que fa als costos post-transició, fins i tot aquells casos que presenten una millor trajectòria econòmica
van passar per un període inicial de recessió més o menys limitat, que pot associar-se amb les dificultats de
generar una nova economia desvinculada del mercat que suposava l’estat matriu, alhora que el nou estat
aconsegueix integrar-se en nous mercats globals.

La Unió Europea, en primer terme, i altres organismes internacionals (OSCE, OTAN) han estat actors
rellevants en l’estabilització dels resultats d’aquests processos.

Des del punt de vista de la democratització, en alguns casos resten reptes pendents a l’hora d’acabar
d’acomodar les noves minories interiors (albanesos a Macedònia, russos a les repúbliques bàltiques), tot i
que aquesta problemàtica s'ha anat reduint considerablement al llarg dels darrers anys (p.e., Letònia: del

177
 Text encarregat per a http://www.idees.net/

30% d’apàtrides d’origen rus a l’inici al 5% actual).

1.7 Hipòtesis falsades

L’anàlisi de casos que aporta l’estudi permet falsar algunes hipòtesis sobre les condicions que són
necessàries per a la creació de nous estats.

No és important/rellevant:

• La grandària del demos que es constitueix en nou estat:

Montenegro (amb 684.000 ciutadans) i Ucraïna (amb 46 milions) en són els casos extrems.
• La grandària del territori reivindicat com a propi d’aquest demos:
Kosovo (amb 10.887 km2) i Ucraïna (amb 603.700 km2) en són els casos extrems.
• La grandària del demos respecte de l'estat-matriu del que formava part:
Estònia (amb 0,45%) i Eslovàquia (amb un 36%) en són els casos extrems.
• La grandària del territori del nou estat respecte de l'estat-matriu:
Estònia (amb 0,2% de l'URSS) i Eslovàquia (amb un 38%) en són els casos extrems.
• El percentatge (o existència) de parlants d’una llengua pròpia:
Bòsnia-Hercegovina, Kosovo, Montenegro no tenen una llengua diferent a la de l'estat-matriu; a
Eslovènia o Macedònia més del 80% dels ciutadans parlen una llengua diferent a la de l'estat-
matriu.
• L’existència d’una religió diferent de l'estat-matriu:
tenim casos de religió diferent (Bòsnia-Hercegovina, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Kosovo) i de la
mateixa religió (Eslovàquia, Macedònia, Montenegro, Ucraïna); en els casos de Macedònia i Ucraïna
amb esglésies pròpies dins de la confessió de l'estat-matriu.
• Una realitat econòmica superior a la de l'estat-matriu:
Kosovo, Montenegro, Eslovàquia hi estaven per sota.
• Una realitat econòmica inferior a la de l'estat-matriu:
Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània estaven per sobre.

2. Pel que fa als països amb reivindicacions d'estatalitat en un context de democràcies

liberalrepresentatives occidentals

2.1 Demos en disputa: a on

Des d'Irlanda (1921) no s'ha produït un procés de creació de nous estats en aquest context sociopolític però,
en canvi, existeixen diversos casos de reivindicacions consolidades de noves estatalitats en el seu sí.

Aquests casos presenten un elevat grau d’identificació subjectiva amb un demos diferent del que suposa
l’estat matriu que es fonamenta -com passava en els casos abans analitzats- en el fet de:

1. Haver disposat d’institucions pròpies en l'edat moderna o/i

2. no pertànyer a la cultura majoritària o dominant de l’estat matriu del que formen part, prenent com a

178
 Text encarregat per a http://www.idees.net/

indicador l’existència d’una llengua o/i religió diferent5.

3. Disposar d’algun tipus d’administració pública pròpia, i algun grau de reconeixement institucional vinculat
a ella, fruit de processos de descentralització política i administrativa.

De fet, en aquest cas podem ser més exigents en el filtratge i exigir que existeixi un poder legislatiu propi en
l’actualitat. Aquest és el cas de tots els països examinats que podem classificar en dos grups: aquells que
acompleixen amb totes tres característiques (Catalunya, Escòcia, Euskadi, Flandes) i aquells que
n’acompleixen dues. En els casos de Quebec i Grenlàndia la inexistència d’institucions pròpies a l'edat
moderna podria ser compensada per la llunyania de la metròpoli que atorgà en aquell període una certa
autonomia “de facto”. Irlanda del nord, per la seva banda, tampoc va disposar d’institucions pròpies i
constitueix un cas d’irredentisme6.

2.2 Principals similituds dels processos de reivindicació

1. Com a conseqüència de l’anterior, en tots aquests casos es conforma un espai polític diferenciat i en ell
s’estableix un sistema de partits propi (diferent del estat matriu) que contribueix a reforçar les
reivindicacions.

2. A la dècada dels 60 del segle XX es produeix una revifalla d’aquestes reivindicacions vinculada al discurs
del colonialisme interior influït per les tesis marxistes (amb l’excepció de Flandes).

3. La religió ha tingut un paper destacat en la definició d’una identitat distinta a la de l’estat matriu (excepte
en Catalunya i el País Basc) o/i l’església ha jugat un paper important en el manteniment dels trets
d’identitat cultural en els moments que estava proscrita o menystinguda per l’estat matriu.

4. Malgrat que a Irlanda del Nord i el País Basc s’han associat les reivindicacions amb la violència, aquest
fenomen sembla remetre definitivament i equiparar-se la situació a la resta de casos caracteritzats per la
defensa pacífica i política de les demandes de noves estatalitats.

5. La reivindicació de reconeixement d'un nou demos, o d'un demos subestatal, lliga les demandes en favor
de més descentralització amb les de l’aprofundiment democràtic (p.e. reconeixement de la possibilitat de
fer referèndums) i sovint impliquen reformes constitucionals en els estats matriu.

6. Les reivindicacions no han perdut força a començaments del segle XXI. En el cas de Catalunya i Escòcia, es
percep l’inici d'un nou capítol reivindicatiu basat en les noves oportunitats que ofereix un possible
creixement interior de la Unió Europea, la percepció de la viabilitat econòmica d'un estat propi, i la
focalització en la defensa del dret de decidir (consultes sobiranistes, propostes de referèndum).

5 De nou, pot apuntar-se el fet que ambdues condicions (1 i 2) poden fàcilment ser
reconceptualitzades apel·lant a una possible condició nacional, d'acord amb les definicions principals del fet
nacional (un grup humà, conscient de formar una comunitat, amb un territori definit, memòria històrica
compartida, una cultura pròpia, voluntat política, etc.).

6 Per irredemptisme s’entén la voluntat d’incorporar-se a un estat ja constituït amb el qual existeixen
vincles de pertinença cultural, històrica, etc.

179
 Text encarregat per a http://www.idees.net/

2.3 Principals diferències i trets distintius dels processos de reivindicació

a) Tots els casos presenten particularitats, les més destacades de les quals:

Irlanda del Nord és l’únic cas d’irredentisme entre els països analitzats7. A Flandes la diferència religiosa
(població majoritàriament catòlica) enfront de l'Holanda protestant ha actuat històricament, i fins
l’actualitat, com un fre a aquest tipus de tendències.

De fet, en el cas de Flandes, les possibilitats de creació d'un nou estat es troben més aviat en l’absència de
raons per la continuïtat en el marc que ofereix l’estat actual, més que no pas en motius objectius per la
ruptura, en uns termes en certa manera similars al que va passar a Txecoslovàquia. Un dels pocs motius
clars per a la continuïtat és la situació incerta de Brussel·les com a capital europea, a territori de Flandes
però de majoria francòfona.

b) Des del punt de vista econòmic:

Mentre el Quebec, Escòcia i Grenlàndia són receptors nets de les prestacions i serveis que ofereix el seu
estat matriu, en el cas català és tot el contrari. És a dir, Catalunya és contribuent neta a les arques de l’Estat
espanyol.

Tot i això, diverses fonts remarquen que en el cas escocès si es comptés els ingressos del petroli provinent
del Mar del Nord que rep directament el Regne Unit la balança fiscal s’invertiria i aquest cas es trobaria de
la mateix banda que Catalunya.

En el cas del País Basc, l’argument econòmic no és prioritari donat el règim fiscal autònom amb el que
compta.

c) Des del punt de vista del reconeixement per l’estat matriu d'un demos diferenciat:

Tant a Escòcia, com a Quebec, com a Irlanda del Nord, Grenlàndia i Flandes s’han donat diversos
reconeixements de l’existència d'un demos distint al que constitueix el conjunt de la societat de l’estat
matriu:

• A Quebec, a través de l’opinió del Tribunal Suprem de 1998 (Secession Reference) on es reconeix la
necessitat de negociar bilateralment entre el govern estatal i el subestatal en cas que hi hagués una
majoria clara en favor de la secessió consultada en referèndum amb una pregunta no capciosa. Així
mateix, la moció aprovada al Parlament canadenc el 27 de novembre de 2006 reconeix que els
quebequesos són una nació.

• A Escòcia, des de la seva integració al Regne Unit a través de la Union Act (1707) on es reconeix el
seu estatus diferenciat que s’actualitzarà a través del procés de devolution (2007).

7 També es donen reivindicacions en aquest sentit en estats de nova creació, com el cas de la República
Srpska de Bòsnia-Hercegovina, en el cas de la minoria húngara d'Eslovàquia, o la de la minoria albanesa a
Kosovo i Macedònia.
180
 Text encarregat per a http://www.idees.net/

• A Irlanda del Nord, el reconeixement del dret de decidir de la població nordirlandesa es fonamenta
en els Acords de Divendres Sant (Good Friday Agreement), signats a Belfast el 10 d'abril de 1998, i
aprovats per la majoria dels partits polítics norirlandesos, i pels ciutadans d'Irlanda del Nord i la
República d'Irlanda en sengles referèndums. En aquests acords s’estableix que el futur
constitucional d'Irlanda del Nord serà decidit pels ciutadans norirlandesos.

• A Grenlàndia, el nou marc estatutari aprovat en referèndum (2008) reconeix l'estatus de nació amb
dret a l’autodeterminació i n’estableix el procediment en cas de voler iniciar un procés de secessió.
(Cal no oblidar que el reconeixement com a demos separat ja es manifestà en el referèndum de
1985 pel qual Grenlàndia va abandonar la Unió Europea sense que això impliqués fer-ho de l’estat
matriu.)

• A Flandes es compta amb el reconeixement que la fórmula federal d’organització de l’estat en

comunitats lingüístiques i territorials garanteix.

L’únic cas on aquest reconeixement s'ha exclòs explícitament és Espanya a través de la sentència del
Tribunal Constitucional de setembre de 2008, on s’estableix la inconstitucionalitat de la llei de consultes
impulsada pel Parlament Basc i s’afirma que l’únic demos a Espanya (nación) és el demos espanyol, i la
sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2010 on es nega, en el
mateix sentit, la constitucionalitat de la definició com a nació de Catalunya i el seu dret a decidir (possibilitat
legal d’organitzar referèndums unilateralment).

3. Una quarta onada? A mode de resum final

1. Si examinem els nous estats apareguts a partir dels anys 90 ens adonem que aquestes societats presenten
menys factors distintius respecte dels estats matriu dels que formaven part que els que presenten
algunes minories territorials (en certs àmbits s’hi fa referència com “nacions sense estat”) que trobem
actualment en democràcies liberals consolidades i que reclamen noves fórmules d’encaix en els seus
respectius estats. (Vegis infografia.)

2. El tret més distintiu comú a tots aquests nous estats, a part de l’esfondrament dels règims comunistes
que va funcionar com a finestra d’oportunitats, és la fallida de reconeixement (failure of recognition) de
les demandes de més democràcia que es van dirigir a l’estat.

3. Cap dels moviments que van esdevenir, finalment, secessionistes ho era en un principi.

4. En l’anàlisi de la tercera onada de creació de nous estats, cal mirar més a la resposta dels estats matriu i
a la seva estructura democràtica que a les característiques de les minories territorials, en el sentit oposat
a com s'ha fet sovint a l’hora d’analitzar el fenomen secessionista. (El cas més paradigmàtic de
transformació de preferències induïdes per esdeveniments de l’estat matriu és el d'Ucraïna que en un
període de vuit mesos va passar de votar a favor de formar part de la Federació russa a independitzar-se).

5. Aquest nou esquema analític ens permet arribar a noves conclusions amb les que analitzar les demandes
de més autogovern que s’estan produint actualment en estats com el Regne Unit, Bèlgica, Dinamarca,
Canadà o Espanya, on trobem minories territorials amb reivindicacions sobiranistes estructurades política i
socialment.

181
 Text encarregat per a http://www.idees.net/

6. Cada vegada més aquestes demandes s’expressen associades a reivindicacions democràtiques:

consultes sobiranistes realitzades a Quebec, proposades a Escòcia, Grenlàndia i a Euskadi (refusada pel
govern espanyol), consultes sobiranistes populars a Catalunya.

7. A això cal afegir els canvis accelerats des dels anys 90 en l’estructura de costos d’oportunitat que
aquestes minories territorials han d’afrontar pel fet de seguir formant part dels seus respectius estats
matriu en un entorn de globalització creixent dels mercats (i pèrdua de valor dels mercats interns
estatals), així com d'estabilitat militar internacional. (Tot plegat ha portat a parlar en diverses fonts de la
possibilitat d'un “creixement interior” de la Unió Europea, amb l’aparició de nous estats dins de les seves
actuals fronteres.)

8. Pel que fa al comportament dels estats en el context liberaldemocràtic enfront de les demandes de
noves fórmules institucionals (noves fórmules d'estatalitat) i de reconeixement identitari s’observa una
distinció clara entre els arranjaments institucionals de Bèlgica, Canadà, Dinamarca i el Regne Unit, per una
banda, i el d'Espanya, per l’altra.

9. Els casos de Catalunya i Euskadi resulten, en aquest sentit, singulars: es tracta dels dos territoris de les
democràcies occidentals amb reivindicacions sobiranistes desenvolupades on es més gran la “fallida de
reconeixement” per part de l’estat matriu. (Els dos casos, tanmateix, no són equivalents ni pel que fa a les
fórmules reivindicatives -amb violència en el cas d'Euskadi-, ni a la naturalesa de les demandes.)

10. Parlar d’una quarta onada de creació de nous estats és parlar de possibles candidats i d’estructures
d’oportunitat que res tenen a veure amb l’esfondrament dels règims comunistes i tot el que va implicar.
També és parlar de la incidència d'un possible efecte contagi. Sense poder -per definició- destacar un
detonant concret l’estudi comparatiu ens permet destacar el paper que les característiques de l’estat i
l'entorn internacional, més que no pas la caracterització de les minories territorials, pot tenir a l’hora de
respondre a la pregunta de si en els propers anys assistirem a la creació de nous estats.

Jaume López és professor de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Oberta de
Catalunya

182