Estudis de Psicologia

Mètodes d’Investigació i Anàlisi de Dades

en Psicologia

(cod. 21308)

Tema 5. Dissenys de cas únic.

Berta Cajal Blasco

Codi assignatura: 21308
 INDEX DE CONTINGUTS

1. CONSIDERACIONS METODOLÒGIQUES RESPECTE DELS DISSENYS DE CAS ÚNIC

1.1. Característiques i estructura del disseny experimental de cas únic

1.1.2. Patrons de canvi entre i intra fases

1.2. Classificació dels dissenys de cas únic

1.2.1. En funció de la reversibilitat

1.2.2. En funció de la comparació que s’estableix en i entre les fases

1.3. Validesa i limitacions dels dissenys de cas únic

1
 Tema 5:
DISSENYS DE CAS ÚNIC

Consideracions metodològiques
respecte als dissenys de cas
únic

Característi-
Classificació Validesa i
ques i
dels limitacions
estructura del
dissenys del disseny
disseny
de cas únic de cas únic
experimental
de cas únic

En funció de la
Patrons de En funció de comparació
canvi entre i la reversi- que s’estableix
intrafase biblitat en i entre les
fases

2
 CONTINGUTS

1. CONSIDERACIONS METODOLÒGIQUES RESPECTE DELS DISSENYS DE CAS ÚNIC

Els dissenys de cas únic —simbolitzats per N = 1— s’orienten a l’estudi d’un únic subjecte i han
sorgit com un poderós instrument d’investigació tant en l’àmbit clínic com en d’altres àrees
aplicades de la psicologia. A la vegada, s’han convertit en un procediment alternatiu a la
investigació tradicional on s’utilitza l’estratègia entre subjectes amb mostres grans és a dir,
dissenys caracteritzats per N > 1.
La metodologia de cas únic s’ha mostrat especialment eficaç en aquells casos on és impossible
dur a terme una investigació comparativa de grups a causa principalment de la limitada
quantitat de subjectes que presenten una determinada característica o problema clínic (que és
el que es desitja estudiar).

Els dissenys de cas únic permeten estudiar en quina mesura la conducta d’un subjecte presenta
algun canvi com a conseqüència de l’aplicació d’una intervenció o d’un tractament.

És evident que hi ha grans diferències entre els dissenys experimentals clàssics de comparació
de grups i els dissenys de cas únic. Tot i això, aquests darrers són instruments d’investigació
orientats a la prova i inferència de relacions de causalitat entre la variable independent (el
tractament o la intervenció) i la variable resposta (variable dependent). Per això és necessari
que les variables implicades, tant l’especificació de la intervenció (manipulació de la variable
independent) com el sistema de registre de la resposta del subjecte, estiguin perfectament
operativitzades.

1.1. Característiques i estructura del disseny experimental de cas únic

Tots els dissenys de cas únic es caracteritzen per un període inicial, en absència de tractament,
durant el qual es registren les mesures de conducta d’un subjecte. Aquesta sèrie de registres es
pot denominar de les maneres següents: línia base o línia de no tractament o fase A. És
imprescindible perllongar el registre d’aquesta línia base fins a l’obtenció d’un patró de conducta
estable. En termes generals, la quantitat de punts d’observació o l’amplitud de la fase dependrà
de la naturalesa de la variable i de l’estabilitat de la mesura.
Per exemple, suposem que un jove addicte a l’alcohol desitja eliminar aquesta conducta i per
això acudeix a un psicòleg. Per conèixer la magnitud del problema, els hàbits i les ocasions de
consum, el terapeuta li demana que faci un registre inicial de la quantitat diària d’alcohol que
ingereix (en mil·lilitres) durant una setmana. Però si aquest jove és bevedor de cap de setmana
no serà suficient el registre d’una sola setmana per extreure un patró estable de la conducta de
beure, sinó que s’hauran de registrar almenys dues setmanes més:

3
A la vista d’aquest registre inicial el terapeuta ja disposa d’informació sobre quines són les
característiques de consum d’aquest noi i, per tant, té elements per decidir quin és el millor
tractament i cap a on ha d’anar dirigit.
Seguint amb l’estructura dels dissenys de cas únic, després del registre de la línia base, en un
punt o tall en el temps escollit arbitràriament pel terapeuta, s’introdueix un tractament o una
intervenció durant la qual se segueixen prenent registres de la conducta fins arribar a una
estabilitat o a l’aparició d’un determinat patró de comportament. Aquesta sèrie de registres es
denomina fase de tractament o fase B.
Però hem de tenir en compte que els dissenys de cas únic no queden limitats a l’estudi d’una
sola variable de tractament. Hi ha la possibilitat que en un mateix disseny es manipulin més d’un
tractament o diversos aspectes d’un mateix tractament. Quan se n’aplica més d’un, les fases
corresponents es denominen fase B, fase C, fase D...
Utilitzant aquesta notació i combinant les fases A i B (o C, D, E... en cas que s’hagi aplicat més
d’un tractament), corresponents a la línia base (A) i a la línia de tractament (B o C, D, E...),
podem obtenir totes les possibles combinacions i, per tant, totes les versions dels dissenys de
cas únic.
Els dissenys de N = 1 són estructures que permeten l’avaluació del tractament o de la
intervenció atès que s’agafen del subjecte una sèrie de mesures repetides. A la vegada,
aquestes estructures s’organitzen de manera que s’elimini el risc que pugui estar actuant
qualsevol variable estranya que sigui capaç d’explicar els canvis produïts en la variable
dependent o conducta del subjecte. Per aconseguir aquest objectiu s’aplica la replicació o
repetició successiva i seqüencial de la intervenció així com la seva retirada.
D’acord amb Arnau (1998) aquesta repetició permet:
‰ conèixer millor els patrons de variació de la variable dependent (conducta) i, per tant, la
seva tendència,
‰ avaluar la variabilitat de la conducta al llarg del temps,
‰ a partir de l’especificació perfecte de les variables independent i dependent, del context, del
terapeuta, de les característiques dels subjectes... l’investigador podrà mantenir constants
determinades variables durant l’estudi (control de variables o factors estranys) i establir amb
claredat la relació que hi ha entre la variable independent i la dependent.

1.1.1. Patrons de canvi entre i intra fases

Per inferir l’efectivitat del tractament, ja sigui a nivell visual o estadístic, haurem d’estudiar els
patrons de canvi entre i intra fases.
Es tracta de verificar si la variable de tractament produeix, a partir del punt d’aplicació, un canvi
de nivell o d’orientació de les dades. Per tant, per verificar el grau d’impacte de la intervenció
haurem d’estudiar:
ƒ el canvi de nivell entre diferents fases,

4
ƒ el canvi de tendència o pendent entre fases, en aquells casos en què el que interessa és
estudiar la taxa de creixement o decreixement de la variable resposta del subjecte.

Per establir l’efectivitat del tractament és necessari estudiar el patró de canvi (de nivell i de
tendència) entre la línia base i la fase de tractament.
1.1.1.1. Canvi de nivell
Quan parlem de canvi de nivell ens referim a la discontinuïtat de les observacions produïda per
l’inici de l’aplicació del tractament o de la intervenció. També ens informa del que passa quan es
retira el tractament.
Si representem el canvi de nivell d’una manera esquemàtica, podem identificar quatre canvis
bàsics i estudiar la seva significació en un nivell interpretatiu.

Figura 1. Tipologies de canvis de nivell (Arnau, 1998)

El canvi abrupte i el canvi retardat manifesten l’efectivitat del tractament, mentre que en el canvi
temporal i el canvi amb recaiguda s’observa una falsa efectivitat, ja que transcorregut un temps
els registres de la variable tornen als nivells basals del subjecte, en aquest darrer cas el
decreixement és progressiu.
1.1.1.2. Canvi de tendència
El canvi de tendència o de pendent fa referència a la taxa de creixement o de decreixement
sistemàtic del pendent. De la mateixa manera que en el cas del canvi de tendència, es poden
esquematitzar quatre canvis bàsics (tenint en compte que no són els únics patrons que es
poden establir): abrupte, temporal, retardat i accelerat. Tal com afirma Arnau (1998) el que
importa és conèixer si el grau d’acceleració del canvi de pendent té un sentit i, per tant, una
significació interpretativa atès que aquests canvis presenten més dificultats d’interpretació.
Aquestes dificultats s’incrementen quan la línia base presenta molta variabilitat o un patró no
estable.

5
 Figura 2. Tipologies de canvi de tendencia (Arnau, 1998)

1.2. Classificació dels dissenys de cas únic

Igual que en els dissenys experimentals —en el tema 3—, hi ha diversos criteris de classificació
dels dissenys de cas únic. Podem diferenciar-los en funció de la reversibilitat dels efectes del
tractament o en funció de l’estratègia de comparació que s’estableix en i entre fases. Aquests
dos criteris no són excloents entre si.
1.2.1. En funció de la reversibilitat
Algunes vegades el tractament no pot ser retirat a causa d’una sèrie de consideracions (ètiques,
efectes residuals...). Això significa que en aquests casos l’efecte del tractament és irreversible i
la seva retirada no permet que els subjectes tornin als seus nivells basals. Estaríem parlant de
teràpies de tipus cognitiu, per exemple, que encara que es deixin d’aplicar, el subjecte ja ha
après quins són els esquemes cognitius que ha de canviar i com ho ha de fer, per tant, ja no es
troba en les mateixes condicions inicials o basals.
A partir de la diferenciació amb relació a la naturalesa del tractament podem dividir els dissenys
de N = 1 en:
‰ Dissenys reversibles o de reversió: són dissenys en els quals, en algun punt de l’estructura,
es retira el tractament i, a més, aquesta retirada suposa el retorn dels subjectes als seus
nivells basals quant a la variable d’estudi. Aquesta correspon a la denominada fase crítica i
és en la qual realment es pot establir si el tractament ha estat eficaç o no. Aquest procés de
canvi de fase simple pot repetir-se indefinidament. Les estructures que podem trobar són
molt flexibles: dissenys de reversió de tres fases (ABA), dissenys de reversió de quatre
fases (ABAB)...
‰ Dissenys no reversibles: en aquest cas són dissenys en els quals també en algun punt de
l’estructura es retira el tractament, però la seva naturalesa no permet el retorn dels
subjectes als nivells basals quant a la variable d’estudi.
6
Cal puntualitzar que tots els dissenys dels dos grups són dissenys de retirada però d’aquests
únicament els que compleixen les condicions del segon grup són considerats com dissenys no
reversibles.
Cal dir que la lògica dels dissenys de reversió justifica el caràcter pròpiament experimental
d’aquestes estructures. És a dir, si es produeix un canvi en la mesura de la variable dependent
o resposta quan s’aplica el tractament i un retorn als nivells de línia base quan es retira, això
constitueix un argument per inferir que la variable controladora de la resposta ha estat el
tractament. En el supòsit que aquesta relació entre variable dependent i tractament es repeteixi
al llarg d’un seguit d’aplicacions i retirades es reforça la possibilitat d’inferència de la relació
causal entre el tractament i els canvis produïts en la variable dependent. Al mateix temps, la
probabilitat que factors estranys siguin els causants d’aquests canvis és molt petita, atès que
haurien de coincidir perfectament amb el període d’aplicació del tractament.
1.2.2. En funció de la comparació que s’estableix en i entre les fases
En funció de l’estratègia de comparació, els dissenys de cas únic es poden agrupar en tres
grans categories:
• Dissenys intrasèries: són aquells que permeten avaluar els canvis en la variable
dependent a través de les diferents fases.
• Dissenys entre sèries: són aquells que permeten comparar dos o més conjunts de dades
o variables dependents.
• Dissenys de sèries combinades: són aquells que permeten comparar els efectes dels
tractaments tant a través de les diferents fases com de sèries simultànies en el temps.

Dissenys intrasèries
En aquest tipus d’estructures, l’investigador tracta d’establir alguna mena de control
experimental i alhora aplica el tractament o la intervenció a un subjecte o grup de subjectes
després d’haver registrat una línia base.
Dins d’aquesta estratègia situem el disseny AB, el més simple, que es troba format únicament
per dues fases: la fase A, o de registre de la conducta de línia base, i la fase B, caracteritzada
pel registre de la conducta durant l’aplicació d’un tractament o d’una intervenció.

Aquest disseny, malgrat el fet d’haver estat molt utilitzat en els àmbits conductuals i educatius,
planteja problemes referents a la seva validesa interna. Com que no hi ha una fase posterior de
retirada del tractament (fase A) que serveixi per verificar que realment hi ha una contingència
entre la seva aplicació i retirada i l’increment o el decreixement de la resposta del subjecte, es
planteja la possibilitat que els canvis que s’han produït en la fase B siguin causats per algun
factor extern no controlat.
Dins d’aquesta estratègia se situa, també, el disseny de canvi de criteri. De fet, és una
extensió del disseny AB. Es tracta d’una estructura AB on la fase B o fase de tractament es
divideix en diverses subfases. El pas d’una subfase de tractament a una altra es fa quan la
resposta del subjecte ha arribat a un cert criteri prèviament establert.
(Exemple: suposem que un terapeuta vol utilitzar l’estratègia del disseny de canvi de criteri per a
l’avaluació conductual d’un tractament per al tabaquisme. Aquest tractament és un programa
basat en l’autocontrol i el registre diari del nombre de cigarretes fumades. Els subjectes reben
una compensació econòmica quan no superen el límit proposat i perden diners quan el
superen.)

7
El gràfic següent mostra l’estructura que tindrà aquest disseny:

seguiment

La notació d’aquest disseny és la següent: AB1 B2 B3A.

Dissenys entre sèries

La comparació entre sèrie implica la presència de dos o més registres de conducte al llarg del
temps. Aquestes estructures permeten comparar els efectes de diferents intervencions en un
mateix subjecte per determinar, al més ràpid possible, quin és el que produeix un nivell de canvi
més elevat en la conducta.
Els dissenys únicament entre sèries són, de fet, estructures molt poc utilitzades.

Dissenys de sèries combinades

Els dissenys de sèries combinades són estructures que impliquen comparacions intrasèrie i
entre sèrie. Aquestes comparacions poden respondre a les modalitats següents:
• Entre respostes: diverses conductes del mateix subjecte en una situació determinada.
• Entre subjectes: avaluats en la mateixa conducta i en situacions experimentals
idèntiques.
• Entre situacions: amb la mateixa conducta.

El format que millor s’ajusta a aquesta estratègia és el disseny de línea base múltiple. En
aquest cas, l’investigador registra dues o més conductes que són objecte d’estudi i aplica el
mateix tractament de manera seqüencial en el temps. Evidentment, s’ha d’assumir que les
variables de registre han de ser sensibles al mateix tractament i independents entre si. És a dir,
només han de presentar canvis a partir del punt d’introducció del tractament. Al mateix temps,
les diferents línies bases actuen de controls amb les quals contrastar els efectes de la
intervenció.
La lògica d’aquesta estructura de disseny és que només es pot inferir l’efectivitat del tractament
quan el canvi es produeix de manera escalonada en funció de l’aplicació successiva dels
tractaments a les diferents conductes.
(Exemple: es tracta d’avaluar un programa de preparació de casos per ajudar els oficials de
policia a preparar els seus informes d’investigació criminal (treball de Domash, Schnelle,
Stromatt, Carr, Larson, Kirchner i Risley, 1980, citat a Arnau, 1998). En aquest estudi, els
8
oficials van ser assignats a l’atzar en un dels dos grups. Després de la recollida de la línia base,
on es va registrar el nombre d’elements inclosos en els informes, els policies d’un dels grups
van acudir a una sala de preparació de casos, on van rebre instruccions per fer informes
d’investigació criminal. Mentrestant, el segon grup no va rebre cap tipus d’ajuda. A continuació,
el segon grup va passar també per la sala de preparació.
Els resultats van mostrar que després de passar per la sala, els informes eren més
documentats, es van fer en menys temps i incloïen un nombre d’elements superior.
L’esquema del disseny és el següent:

Grup I
Percentatge
de elements
inclosos en
els casos

Intervals de tres
Línia Intervenció mesos

Grup II

Intervals de
Línia base Intervenció tres mesos

1.3. Validesa i limitacions dels dissenys de cas únic

L’estudi de la validesa interna en els dissenys de cas únic tracta de determinar fins a quin punt
els canvis observats en la variable dependent són causats per la variable independent o per
variables de confusió (no controlades). Els factors capaços de confondre l’acció del tractament
són: la maduració, les circumstàncies personals i els efectes del registre de la conducta.
Amb relació a la validesa externa, es tracta de determinar fins a quin punt els resultats de
l’experiment poden generalitzar-se a diferents subjectes, situacions...
L’anàlisi de les dades procedents de l’aplicació de dissenys de cas únic té com a finalitat
extreure conclusions sobre els efectes d’una o de diverses intervencions sobre la conducta del
subjecte. A l’hora de formular les conclusions haurem de tenir en compte tres aspectes:
a) La tendència en les dades:
En tots els dissenys que utilitzen una línia base, les dades hauran de ser estables al llarg d’ella.
Quan apareixen tendències durant aquesta fase, es dificulta la interpretació dels resultats.
b) La variabilitat de les dades:
La variabilitat de les dades pot invalidar, en gran part, els resultats experimentals a l'hora
d'extreure conclusions sobre els efectes de la intervenció. Es pot considerar que com més
variabilitat hi ha en les dades més dificultós és demostrar que s’ha produït un canvi com a
resultat de la intervenció. En aquest cas, caldrà identificar i controlar millor les fonts que
produeixen aquesta variabilitat no desitjada o analitzar més a fons la variable dependent ja que
pot ser, per naturalesa, molt variable.

9
c) Nombre d’observacions per fase:
Les dades dels dissenys de cas únic han de ser nombroses, és a dir, hi ha d’haver un nombre
prou elevat d’observacions per fase. Quan no és així, les inferències extretes de l’experiment
es veuen debilitades. No hi ha normes establertes, dependran de criteris com el d’estabilitat i el
de variabilitat de la conducta que s’està estudiant.

10
ACTIVITATS

A) Llegeix els textos següents i tracta d’establir quin ha estat el disseny utilitzat. Justifica
raonadament la teva resposta.

1. En un tractament sobre l’alcoholisme, volem comprovar l’associació de l’aparició de

nàusees i vòmits amb la ingesta d’emetina (substància utilitzada en el tractament de
l’alcoholisme). Inicialment comprovem que el subjecte no pateix aquests símptomes i
establim la línia base corresponent; a continuació, se li administra l’emetina, i registrem
l’aparició de nàusees associades a la ingesta d’alcohol, durant un període d’un mes.
Finalment, comprovem que el malestar desapareix quan es retira la medicació.

2. En Rubén és un nin de 6 anys i 8 mesos que pateix enurèsi nocturna primària. Després
d’una entrevista inicial per determinar els aspectes relacionats amb l’enurèsi i identificar les
condicions antecedents i conseqüents funcionalment relacionats amb el problema, es va
seguir el procediment que es detalla a continuació. Durant quatre setmanes es va registrar
la freqüència d’enurèsi nocturna. Seguidament durant vuit setmanes es va posar en marxa
el tractament, que consistia en un mètode d’alarma que fa que el nin es desperti en quant
s’inicia la micció, de forma que s’inhibeix l’orina. Posteriorment, es va retirar el tractament
durant cinc setmanes i una re-introducció del tractament de nou setmanes. Finalment es va
fer un període de seguiment de 6 mesos durant el qual es va verificar l’efectivitat del
mètode.

11
 QÜESTIONARI D’AUTOAVALUACIÓ

1. Els dissenys de cas únic impliquen sempre la mesura exhaustiva d’un conjunt V F
de variables independents per a un únic subjecte al llarg d’una sèrie de fases
o períodes de registre.

2. L’avaluació de l’efectivitat d’un tractament a través d’un disseny de N = 1 es V F

fa a través de l’anàlisi del canvi de nivell i de tendència entre les sèries
corresponents a la línia base i la fase

3. Els dissenys de reversió no són adequats quan els efectes produïts pel V F
tractament són irreversibles.

4. Els dissenys de N=1 de reversió permeten establir, amb més garanties, si el V F

tractament aplicat controla realment la conducta objecte d'estudi.

5. Els dissenys de N=1 de no reversió suponen la recuperació dels valors de la V F

variable dependent a nivells basals, en la fase crítica.

6. Els dissenys de cas únic presenten una estructura formada per diversos V F
períodes d'observació o fases en les que es realitzen diversos registres de la
variable dependent al llarg del temps i en les mateixes condicions, variant en
longitud i condicions del tractament.

7. En els dissenys de cas únic, la línia base es produeix abans de la introducció V F

del tractament.

8. Els dissenys de retirada de tractament , a nivell causal, no són adequats quan V F

els efectes produïts pel tractament són irreversibles.

9. Els dissenys de cas únic cerquen la validesa externa de població. V F

10.Els dissenys de retirada de tractament, permeten establir amb més garanties V F

si el tractament aplicat controla realment la conducta objecte d'estudi.

12