Les noves tecnologies propicien la creació de noves identitats que son més construïdes encara

que les que emergeixen en una interacció presencial i són menys íntimes. En efecte, la falta
d’informació sobre l’altre que suplim amb la imaginació i les ganes d’agradar-lo propicien la
creació d’uns jos virtuals “a mida”. Sense conèixer com olora l’altre, com es mou (encara que
puguem veure’l per una càmera, no el veiem interactuar en el món “real”), quin tacte té, i tot
el que es perd en la virtualitat, és més fàcil que es creï una identitat fal·laç, més a prop del
“mi”, ja que no ens inventem un personatge al atzar: ens inventem un personatge que creiem
pot ser la versió de nosaltres més atractiva possible d’acord amb els supòsits socioculturals
d’atractiu imperants (criteri de bellesa, estar prim, etc.) Es possible pensar-se les paraules
detingudament, posar la foto que més t’afavoreix, mentir més fàcilment. Posar una descripció
totalment idealitzada d’un mateix al teu perfil. La virtualitat permet inventar-se un personatge
i relacionar-se amb l’altre, que també se’n pot inventar un, de forma superficial.

La majoria de webs per lligar permeten fer-ho “a la carta”: es troba parella en base a unes
categories triades específiques, el que és menys espontani que en persona. Es tanca la
possibilitat de que un tipus de perfil que mai s’hauria mirat (per ser, per exemple, d’un altre
raça) pugui ser una potencial parella, quan aquesta mateixa persona, coneguda en directe,
podria ser una potencial parella o amic. Fins i tot, hi ha webs com OKCupid que afirmen poder
trobar els perfils més compatibles amb tu a partir de les respostes a tests, l’edat...
Ara és possible una immediatesa en conèixer gent que abans era impensable. Tinder, aplicació
que s’ha fet darrerament molt popular, possibilita xatejar amb gent que hagi fet un “Me gusta”
al teu perfil de Facebook quan tú també ho has fet. I et mostra les que es troben més a prop.
Això canviarà sense dubte la manera de relacionar-se, ja no seran tan necessaris els espais del
mon real per lligar com discoteques, o seran complementaris a aquests.

Les TIC també poden afavorir ser infidel. Pensem en per exemple Ashley Madison, tot i que
allò irònic del cas és que la immensa majoria dels usuaris eren homes.

Si pensem en els canvis segmentats per edats, els mons virtuals afavoreixen la impunitat dels
pederastes per relacionar-se virtualment amb nens. En el cas dels adolescents, hi ha més risc
que ells en facin un ús abusiu o poc conscient del riscos, com per exemple desconèixer que es
fàcil fer captures de pantalla de les seves fotos sexis al Snapchat i que acabin fetes servir ves a
saber on. No només, doncs, en son especialment vulnerables els nens. Les persones grans,
amb més dificultats per adaptar-se a les TIC, pràcticament no veuen afectat el seu patró de
relacions.

No tot és dolent: les TIC propicien el manteniment i el sorgiment de vincles, amb eines que fan
d’intermediari de forma síncrona i asíncrona i permeten transmetre text, veu i/o imatge.
Possibilita relacions que abans no ho eren, com que una parella es pugui conèixer a un viatge a
l’Índia i continuar virtualment la relació (amb les eines de transmissió de Video, el cibersexe
resulta més vívid) fins que pugui per fi estar junta i decidir-se a fer el pas a anar a viure plegats.
Fins i tot hi ha aparells que simulen els genitals humans que transmeten en temps real els
moviments dels amants.

Els col·lectiu LGBT, amb aplicacions pensades per ells, també es beneficien molt de les noves
tecnologies, podent quedar amb persones de les quals estan bastant segures de compartir la
mateixa orientació sexual, sense por a ser rebutjat o, pitjor, agredit per intentar lligar a una
discoteca.
En quant al món laboral, les TIC han empitjorat el panorama. La feina ja no es circumscriu al
espai real, i moltes vegades s’acaben treballant més hores per contestar correus electrònics o
whatsapps. Tant és així que Alemanya ja ha legislat al respecte.