Terminologia[modifica]

El jurament dels set cabdills (1897), inspirada en la tragèdia grega Els set contra Tebes. En aquesta
obra, a la mort del rei Èdip, els seus dos fills Polinices i Etèocles han de regnar per torns però
acaben lluitant per mantenir-se al regnat i finalment es maten mútuament. Els alts dignataris de la
ciutat ofereixen un gran enterrament a un dels germans i el deshonor de no tenir-ne a l'altre,
considerat traïdor per ells. Llavors la seva germana Antígona decideix donar-li a ell també una tomba
decent, tot i que ho faci sola i al marge de la decisió dels governants de la ciutat: ekhous apiston
ténd anarkhianpolei.

Mural anarquista a Sant Celoni, actualment esborrat.

L'arrel etimològica dels mots "anarquisme" i "anarquia" prové del grec ἄναρχος, anarchos,
"sense governants"; format pel prefix ἀν- (an-, "sense") més ἀρχός, archos, "governant",
"dirigent", al seu torn derivat d'ἀρχή, arkhē, "regla", "sobirà".[3] El primer registre escrit del
qual es té constància és a l'obra d'Els set contra Tebes (467 aC) d'Èsquil.[4] El terme
"anarquia" es va referir anys més tard al govern dels Trenta Tirans (404 aC), sense
l'Arcont (ἄρχων).[5]
Traduït al llenguatge contemporani, l'anarquia pot significar "absència de
prejudicis",[6] "absència de norma",[6] "absència de jerarquia",[7]"absència d'autoritat"[8] o
"absència de govern".[9]
Els termes "anarquia" i "anarquista" van ser utilitzats en un sentit polític durant la Revolució
francesa, amb una connotació negativa, relacionats amb els abusos per part de diverses
faccions per a atacar els seus oponents. Així, tant els Enragés de l'extrema esquerra, que
desconfiaven del poder excessiu, com Robespierre, que el buscava, van ser titllats
d'anarquistes. Aquest sentit va canviar quan Pierre-Joseph Proudhon va publicar Què és la
propietat? (1840) on es declara a si mateix anarquista i precisa què és el que entén
per anarquia: «una forma de govern sense amo ni sobirà".[10]
Una de les primeres definicions en català provenen del setmanari obrer valencià El
Chornaler:

[L'anarquia és] la negació de tota organisasió política, sivil, militar o relichiosa, es tota
« societat que estiga despojá de mando, de dominio o autoritat. »
 — "¿Qué es anarquía?", El Chornaler, València (29 desembre 1883), Citat a La sociedad libertaria, p. 16. [11]

El terme "llibertari" (en francès, libertaire) va començar a ser utilitzat a França a la dècada
de 1890,[12] i amb el temps ha acabat esdevenint un sinònim d'anarquista.[13] Als Estats
Units libertarian va ser utilitzat en aquest mateix sentit fins als 1950[14] però en les darreres
dècades s'ha estès l'ús d'aquest terme per a definir el liberalisme llibertari, una filosofia
extremament individualista i capitalista liberal que no és considerada anarquista ni pels
seus adeptes ni pels anarquistes.[15]
"Acràcia" i "àcrata" (del grec α-, a "sense", y κράτος, kratos "autoritat") s'utilitza com a
sinònim d'"anarquia" i "anarquisme", tot i que els orígens etimològics tenen matisos
diferents. El 1886 va començar la publicació de la revista Acracia, i des de llavors el terme
"àcrata" ha estat utilitzat en diversos moments històrics, fins avui dia per exemple en el
context del moviment okupa i l'anarcopunk.

Història[modifica]
Article principal: Història de l'anarquisme

Piotr Kropotkin és considerat un dels principals teòrics de l'anarquisme.

Lev Tolstoi, anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià.

Antecedents[modifica]
El primer referent del qual hi ha constància és Lao Tse i la definició del taoisme,
oposats a l'estat i qualsevol mena d'autoritat imposada.[16][17] A la Grècia Antiga, Zenó
de Cítion va contraposar una concepció de comunitat lliure de govern a la utopia
estatista de Plató.[18][19] Alguns historiadors troben en el discurs i la figura de Jesús de
Natzaret una gran presència de valors anarquistes.[20]
A la història de les religions existeixen diversos moviments que rebutgen tota autoritat
terrenal o espiritual i que confien en la llibertat absoluta per a actuar segons la seva fe.
Aquestes sectes considerades per l'Església Catòlica com a herètiques eren sovint
subjectes a la persecució i havien de buscar refugi en la clandestinitat i la
conspiració.[21] Les denominades heretgies manifestaven una actitud de revolt contra el
dogma i l'autoritat establerts. Els seus principis es basaven més en un allunyament
d'allò que trobaven corrupte i un recolliment en la puresa que no pas en un projecte de
transformació social. Hi ha l'exemple dels Valdesos, que practicaven un culte a la
pobresa. Altres sectes practicaven una mena de comunisme abolint la propietat
individual.[22]
En el marc del reformisme religiós i social del segle XVI a Europa, la primera
presentació literària d'una societat igualitària és l'Utopia, de Thomas
More (1516).[23] Els anabaptistes són a vegades considerats precursors religiosos de
l'anarquisme modern, destacant el teòleg i activista polític Thomas Müntzer, líder
revolucionari durant la Guerra dels camperols alemanys en temps del Sacre Imperi
Romanogermànic.[24] El 1532 va ser escrita l'obra Gargantua i Pantagruel, de François
Rabelais, on es descriu l'Abadia de Thélema com un lloc on els seus habitants viuen
sense necessitat de govern, lleis o religió. També en aquesta època poden es
identificar com a precursors de l'anarquisme a Étienne de La Boétie,[25] així com al
reformador protestant Gerrard Winstanley, fundador dels Igualitaris Autèntics, el qual
va publicar un pamflet cridant a la propietat comunal i social, i una organització
econòmica basada en petites comunitats agrícoles.[26]
Jean-Jacques Rousseau no va ser anarquista, però sí que va influenciar als teòrics
anarquistes, igual que els precursors d'altres moviments polítics. Rousseau descriu la
noció del "noble salvatge": "L'home va néixer lliure i arreu es troba encadenat", escriu.
La idea d'un món primigeni natural i feliç on les persones viuen en relacions de
cooperació va inspirar profundament el pensament anarquista. Tot i que l'obra de
Rousseau contribuiria a ideologies polítiques de fort caràcter estatal, les idees de
bondat i innocència primitives i les seves teories d'educació racional gairebé no
difereixen de les que més d'un segle més tard promourien anarquistes com Piotr
Kropotkin o Francesc Ferrer.[27]

L'anarquisme al s.XVIII: inicis del moviment[modifica]

Trencament amb el liberalisme a la Revolució Francesa[modifica]
L'anarquisme modern té un origen comú amb el socialisme en la Revolució
Francesa (1789-1799). Si bé aquesta va marcar el triomf del liberalisme sobre l'antic
règim, també va fer palès que els principis polítics de "Llibertat, igualtat, fraternitat" no
resolien per a la gran majoria una realitat marcada per l'esclavitud econòmica,
la desigualtat social i la lluita de classes. François-Noël Babeuf i la Conspiració dels
Igualsrepresenten un sector radical que considera que la revolució ha quedat a mitges
i que cal seguir lluitant perquè la llibertat política es tradueixi en igualtat social. La
convicció que el ciutadà no pot ser lliure en una societat que no garanteixi la seva vida
material marcarà l'oposició definitiva entre els liberals i els precursors del socialisme.[28]
En el pla teòric, William Godwin estableix les primeres bases filosòfiques de
l'anarquisme amb la seva obra justícia política (1793). "L'home és un ésser racional"
és l'eix de la seva doctrina. Godwin considera que amb la raó i la saviesa les persones
poden trobar solucions a tots els problemes socials. Per tant, afirma, res no pot impedir
el lliure exercici de la raó. Godwin considera que l'Estat, justificat per la força, el dret
diví o un contracte, s'oposa a la raó. "No oblidem mai que tot govern és un mal: que és
l'abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència.", escriu.[29] Godwin
condemna també el dret, la propietat privada i el matrimoni pel fet d'estar arrelats en
els costums i no en la raó, que obstaculitzen.
En el model social de Godwin cap d'aquestes eines de coerció existeix. El motor social
és l'altruisme nascut de la necessitat d'ajuda mútua. La societat ha de ser fraccionada
en petites societats on sigui possible la distribució equitativa de la propietat i
la resolució directa de problemes, on es treballi per a cobrir necessitats i on l'adquisició
de béns superflus estigui fora de lloc. En aquest model utòpic, els individus són lliures
però a la vegada estan moralment subjectes al veredicte de la raó.[30]

L'anarquisme al s.XIX: conformació del moviment[modifica]

Proudhon, l'anarquia positiva i el mutualisme[modifica]

Pierre-Joseph Proudhon va ser el primer filòsof polític en autonomenar-se anarquista.

La primera formulació teòrica explícitament anarquista va ser desenvolupada

per Pierre-Joseph Proudhon, en una època marcada per creixents tensions de classe
com les revolucions de 1848. Fill d'un boter i una cuinera, Proudhon va néixer
a Besançon el 1809 i, a diferència de molts líders revolucionaris, va tenir una vida
humil, veïnal i marcada pels problemes bàsics de subsistència. Aquests condicionants
es reflecteixen en la seva obra, més pràctica que intel·lectual, on la crida a
la insurrecció es combina amb la defensa d'antics valors populars com la família.[31]
El 1840 Proudhon publica l'opuscle "Què és la propietat?" i començarà a obtindre
l'atenció pública. Allí escriu una frase que esdevindrà un pilar de l'anarquisme: "La
propietat és el robatori".
Tal autor ensenya que la propietat és un dret civil, originat per l'ocupació i sancionat
« per la llei; tal altre sosté que és un dret natural, la font del qual és el treball; i aquestes
doctrines, tan oposades com semblen, són encoratjades, aplaudides. Jo trobo que ni el
treball, ni l'ocupació, ni la llei poden crear la propietat; que aquesta és un efecte sense
causa: sóc recriminable?
Quina mà de murmuracions s'aixequen!
— La propietat, és el robatori! Vet aquí el toc de sometent del 93! Vet aquí el
xafarranxo de les revolucions! »
— PROUDHON, Pierre-Joseph. Qu’est ce que la propriété ? (en francès). Besançon: Viquitexts, 1840. (francès)

Segons aquesta visió, la transformació de recursos en propietat privada o col·lectiva

és una injustícia. Proudhon defensa el dret a la possessió de béns en el sentit
d'usdefruit per a satisfer les necessitats i com a estimulant per al treball.[32]
Per a Proudhon l'economia basada en el treball és fonamental per a una societat justa
i respectuosa amb les llibertats individuals. La política, en canvi, acaba comportant la
imposició i està basada en la figura de l'Estat que, igual que la propietat, veu com
desproveït de tota base legítima. "El taller reemplaçarà el govern", escriu. "Fora partits,
fora autoritat; llibertat absoluta de l'home i del ciutadà".[32] Sota la seva definició
d'"anarquia positiva", la llibertat és la generadora de l'ordre, i no a l'inrevés. Proudhon
va ser un defensor del crèdit lliure i de l'intercanvi just, i va intentar crear un Banc del
Poble[33] amb una formulació similar a les cooperatives de crèdit.[34]
Totes aquestes idees, que van comportar a Proudhon multes, empresonaments i
l'exili,[33] van ser posteriorment agrupades sota la denominació de mutualisme, oferint
un pla concret d'acció a simpatitzants anarquistes.[35]
Stirner assenta les bases de l'anarquisme individualista[modifica]

Caricatura de Max Stirner feta per Fiedrich Engels.

Max Stirner va ser contemporani a Proudhon i també va jugar un paper important en la

definició de l'anarquisme en contraposició a l'emergent socialisme marxista. El filòsof
alemany és el primer ideòleg de la tendència que amb el temps es
denominarà anarquisme individualista, defensant la llibertat individual per sobre de tot.
Stirner havia coincidit amb Friedrich Engels i Bruno Bauer a Berlín, en un petit cercle
intel·lectual hegelià conegut com El Cercle dels Lliures, on discutien sobre filosofia i la
tensa actualitat política. En la seva obra L'Únic i la seva Propietat (1844), Stirner
defineix el Jo com l'única realitat tangible i com a prioritat màxima de cadascú per a
alliberar-se. Un cop l'individu ha superat totes les alienacions, llavors està en
condicions per a l'associació lliure i satisfactòria amb altres individus. Sense aquest
alliberament individual, afirma Stirner, en comptes d'associació hi ha la Societat
que "et reclama com la seva propietat i fins i tot existeix sense tu".[36] Pel que fa a
l'Estat, Stirner el considera l'oposició del Jo: "L'Estat no té sinó un sol objectiu: limitar,
domar, subjectar l'individu, subordinar-lo a alguna cosa «general»".[37]
Amb el Jo com a única mesura, els fonaments de les societat convencionals es
desplomen. "Quan els altres llancen el crit salvatge: «A baix el rei», Stirner hi afegeix
tot d'una: «A baix també les lleis.»", escrivia Engels en vers.[38] "Jo no exigeixo cap dret
i per això no estic obligat a reconèixer-ne cap", afirmava el mateix Stirner. Ell volia
conscienciar els proletaris que els poders opressors obtenen la força de la ignorància i
la renúncia al paper de creadors sobirans dels oprimits.[39] La revolta que Stirner
proposa comença amb una revolta individual, interior.[40] Mestre d'escola i traductor,
angoixat pels problemes econòmics, Stirner no va tenir una vida revolucionària però el
seu llegat va oferir un influent sistema filosòfic radical que no deixava pedra sobre
pedra.[39]
Bakunin i l'anarquisme conspiratiu[modifica]
 Bakunin adreçant-se als participants de la secció de Basilea de l'AIT, en una il·lustració
de Rafael Farga i Pellicer.

Les bases de l'anarquisme revolucionari modern es van establir sota la forta influència
del rus Mikhaïl Bakunin, paradigma del revolucionari fervorós, internacional,
conspirador i instigador de revoltes. El 1876, quan Bakunin mor amb 62 anys,
l'anarquisme té una ideologia, unes tàctiques i uns territoris d'implantació a l'Europa
llatina que l'hi seran característics fins a la desfeta prèvia a la Segona Guerra Mundial.
Els seus pronòstics sobre el socialisme autoritari, el comunisme d'estat i el potencial
revolucionari de Rússia i els països agraris es van plasmar en la teoria i pràctica de les
dictadures comunistes del segle XX. Els seus postulats sobre l'ús de la violència per a
destruir l'ordre existent, dutes a terme per cèdules clandestines professionalment
organitzades, han inspirat perpetradors i insurrectes de tota mena, tant en
l'anarquisme com entre altres revolucionaris de tendències oposades
com Lenin o Mussolini.
Llibertari convençut, el 1840 Bakunin viu a París i allà coneix tant a Proudhon com a
Marx. Tot i compartir la base anarquista amb el primer, el que marcaria el destí de
l'anarquisme i el comunisme va ser la relació amb el segon. Bakunin admirava i
compartia tant el materialismecom l'aplicació del mètode científic a les teories
socials com propugnava Marx, i també compartia la necessitat d'una estratègia de
classe. La seva concepció de la propietat col·lectiva l'ubicava més a prop dels
comunistes que dels mutualistes proudhonians. Un punt notable de discrepància era el
convenciment dels marxistes que la revolució vindria de les societats industrials, com
les d'Alemanya o Gran Bretanya: Bakunin propugnava que els camperols de Rússia,
Polònia, Itàlia o Espanya eren socialistes sense saber-ho, i que una espurna
despertaria allà les revolucions.
Segons Bakunin aquesta espurna seria literalment un esclat de violència. Mentre que
altres sectors socialistes propugnaven la il·lustració de les classes populars com a via
cap a l'emancipació, Bakunin afirmava que amb l'emancipació primer la il·lustració
seria una conseqüència lògica. Quan es proposava l'ús de partits polítics per a
conquerir el poder, Bakunin replicava que l'única manera de transformar les
estructures opressores era destruint-les primer. En un context d'explotació i
descontentament social, sostenia Bakunin, un sol grup d'activistes podria donar un cop
al sistema que despertés una sublevació general.
Des de la formulació del Catecisme del Revolucionari i altres opuscles incendiaris
escrits amb Sergey Nechayev en els 1860s, la justificació de la violència esdevindria la
norma en un sector de l'anarquisme, i també propiciaria que atemptats diversos fossin
adjudicats a anarquistes, a vegades justificadament, a vegades com a excusa per a
reprimir el propi moviment obrer.
Trencament amb el socialisme a la Primera Internacional[modifica]

Barricada a la Comuna de París.

Amb uns orígens i adversaris comuns, anarquistes i socialistes van anar definint al
llarg del segle XIX les seves posicions pròpies, posant de manifest la seva
incompatibilitat ideològica i estratègica a múltiples nivells. El trencament oficial es va
produir en el si de l'Associació Internacional de Treballadors, coneguda com a Primera
Internacional, una organització obrera sense precedents operativa entre el 1864 i
el 1881.
Aquests van ser els principals punts de fractura, apuntats ja clarament en les
respostes teòrica que Marx i Engels van presentar cap a les idees de Proudhon i
Stirner:

 Individu o classe: per a l'anarquisme l'individu i les individualitats són el punt de

partença a partir del qual es defineix la societat; per al socialisme el protagonisme
correspon a la classe treballadora, dins la qual les individualitats són anivellades.
 Història: per a l'anarquisme hi ha valors permanents com la llibertat o al justícia, i el
referent futur es troba en el passat natural, previ a les estructures polítiques de
poder; per al socialisme cap valor transcendeix el materialisme històric, tot depèn
del seu context històric, impulsat per una força dialèctica que no té marxa enrere.
 Política, economia, societat: l'anarquisme vol resoldre la qüestió social anteposant
l'economia a la política, i abolint l'Estat; per al socialisme no hi ha separació entre
política i economia, no hi ha moviment polític que no sigui social, i l'estratègia de
lluita és la conquesta de l'Estat.
Més enllà dels debats ideològics, entre la creixent militància obrera d'ambdós
moviments també es consolida la percepció que els aparents companys de lluita són
de fet un perill potencial: els anarquistes veuen el socialisme com un nou opressor
potencial, mentre que els socialistes veuen l'anarquisme com una trampa i un obstacle
per a la classe obrera en el seu procés històric.
Un tema de debat intens a l'AIT va ser el de la propietat. Els denominats "mutualistes",
influenciats per Proudhon, defensaven la propietat individual per a cobrir necessitats
bàsiques, mentre que per als denominats "col·lectivistes" la necessitat bàsica és posar
la terra sota el règim de propietat col·lectiva. La tesi col·lectivista triomfà en el congrés
de l'AIT del 1868, però mentrestant el col·lectivisme havia arrelat també entre una
bona part dels seguidors anarquistes i va trobar una veu pròpia amb Mikhail Bakunin.
Mentre l'AIT seguia evolucionant cap a postures clarament socialistes, els anarquistes
es van aferrar en un aspecte fundacional de l'organització: el federalisme. Per
anarquistes com Bakunin o James Guillaume la idea de descentralització era cabdal i
directament relacionada amb l'antiautoritarisme. El federalisme era també un aspecte
important per a alguns socialistes de caràcter més llibertari com Eugène Varlin. En
aquell temps, però, els seguidors de Marx es denominaven "comunistes autoritaris",
apostaven per la centralització com a estratègia de lluita i estaven guanyant posicions
dins l'AIT.
Després de moltes tensions, Bakunin i Guillaume van ser expulsats de l'AIT al congrés
del 1872. Amb ells van marxar la resta d'organitzacions anarquistes, assenyalant una
bifurcació definitiva en el moviment obrer.
L'anarquisme comunista[modifica]

Emma Goldman adreçant-se als participants d'una manifestació.

Pyotr Kropotkin és el pensador més associat a aquesta posició, seguit d'Alexander

Berkman, Emma Goldman i Errico Malatesta. Com els anarquistes col·lectivistes, els
anarquistes comunistes creuen en la propietat comuna dels mitjans de producció. El
que diferència aquestes dues postures és que, si els anarquistes col·lectivistes creuen
que el treballador hauria de rebre un sou equivalent al temps dedicat al procés de
producció, els anarquistes comunistes creuen que la compensació no depèn del temps
dedicat a la producció, sinó de la necessitat del treballador en qüestió. És a dir, no és
que un treballador tingui dret al producte del seu treball sinó que té dret a satisfer les
seves necessitats. D'aquesta manera, cadascú donaria el millor de si mateix en el
procés de producció i el producte total de la producció seria disponible per a tots sense
cap mena de restricció. Aquest sistema econòmic implicaria l'abolició del diner i la
implantació d'un sistema d'intercanvi lliure, on el valor de les coses dependria de la
necessitat.
Amb el temps, però, el "fracàs" continuat de les vagues generals com a eina perquè es
produís la revolució (entesa com a canvi immediat de les condicions de vida) va
decebre molts obrers i intel·lectuals que donaren crèdit a les
idees anarcocomunistes de Kropotkin i Malatesta, els quals advocaven per la violència
("propaganda pel fet") com a nova eina obrera: Efectivament durant l'últim terç del
segle XIX es produïren a Europa i els EUA milers d'atemptats més o menys organitzats
i més o menys mortífers, però amb una gran transcendència social. Foren sonats, per
exemple, els assassinats del president francès Sadi Carnot (1894),
l'emperadriu Sissí (1898) i el president dels EUA William McKinley (1901), o a casa
nostra atemptats com el del carrer de Canvis Nous de Barcelona durant una processó
(1896) o la bomba del Liceu (1893).

L'anarquisme al s.XX: transformació interna i expansió

global[modifica]
Anarcosindicalisme en el segle XX[modifica]
La tradició anarcocol·lectivista va acabar generant un corrent renovat al tombant de
segle: l'anarcosindicalisme. Fou decisiva la fundació el 1895 a Llemotges de
la Confederació General del Treball francesa, i l'elaboració de la seva carta
d'Amiens el 1906. Aquests fets tingueren repercussions mimètiques a
tot Europa i Amèrica. Un dels sindicats més importants fou la Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Espanya a principis del segle XX, fundada el 30 d'octubre de 1910;
aquest sindicat va ser clau per a la coordinació durant la Vaga de la Canadenca, una
vaga revolucionària que va aconseguir la jornada laboral de 8 hores, col·locant a
Espanya com a primer estat en aconseguir aquest dret històric.[41]
El sector més teòric i organitzatiu de l'anarquisme va proposar a principis del segle XX,
homogeneïtzar idees i organitzar-se (mirant de no caure en la contradicció de
jerarquitzar-se) constituint la Internacional Anarquista a Amsterdam el 1907, però
aquesta es va trobar amb l'inici de la Primera Guerra Mundial tan sols 7 anys després
de la constitució, el 1914. Davant el nou context, les anarquistes van optar per
prioritzar l'acció directa i el suport mutu davant l'exaltació dels nacionalismes (tant els
feixistes de l'eix, com dels democràtics i republicans dels aliats). Uns nacionalismes
que amagant-se en el discurs de l'interès nacional, sempre serveixen a unes elits.[42] El
que com assenyala també el treball de Karl Polanyi, estableix una relació de contacte
directe entre el lliberalisme i el feixisme, en què hi ha un interès mutu, el de controlar a
la població per mitjà de símbols i creences inqüestionables, ja sigui la puresa de sang
o el mercat autorregulat.[43]
En general, sembla que el moviment anarquista formalment organitzat com a força de
xoc clara, es dissolgué internacionalment després de la Segona Guerra
Mundial (1945). En aquests anys els moviments anarquistes es van anar transformant i
incorporant en múltiples moviments de caràcter subversiu, antiautoritari, llibertari, etc.
En són un clar exemple les accions empreses pels grups autònoms com del que en
formava part en Lucio Urtubia a París.[44]
Aquest caràcter mal·leable del moviment anarquista en les darreres dècades es pot
observar des del moviment contracultural de la dècada del 1960, amb la Internacional
Situacionista, amb el maig francès de 1968 i les seves revoltes estudiantils i de
treballadores, així com en la corrent del Punk i en el moviment okupa;[45] també en les
protestes del moviment antiglobalització del 1999 en la Conferència de Seattle de
l'Organització Mundial del Comerç (OMC), o en les protestes consecutives del G-8, i
del Fòrum Econòmic Mundial;[46] en moviments sindicalistes d'arreu del món, o
moviments d'inspiració cristiana, islàmica, budista, entre d'altres religions,[47][48] així
com en moviments tant coneguts com l'aixecament zapatista a Chiapas, Mèxic al
1994.
Un dels punts forts de l'anarquisme davant la repressió institucionalitzada ha set la
seva mal·leabilitat per a adaptar-se a noves formes i noves pràctiques. A l'estat
espanyol es va donar una repressió cruenta durant els primers anys de la dictadura de
Franco, dirigint els moviments anarquistes a la clandestinitat. Al 1973 es va
desarticular el grup armat Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), el que va provocar
alhora la multiplicació dels grups autònoms, que van estar en actiu durant una dècada
més fins al 1984. Dins d'aquest període (1977) es va legalitzar la Confederació
Nacional del Treball (CNT), fundada al 1910, i entre el 22 i el 25 de juliol del mateix
1977 es celebren les Jornades Llibertàries Internacionals a Barcelona, que foren una
demostració de força impressionant, un punt de trobada i de festa anarquista que va
reviure el rebombori de la Rosa de Foc; tant d'èxit va tenir aquesta sortida de la
clandestinitat de la CNT que tot sembla indicar que les forces de l'estat van planejar un
acte de terrorisme d'estat conegut com el cas Scala (1978), gràcies a un infiltrat de la
policia en el sindicat. La versió oficial va devastar l'opinió pública de la CNT, i
seguidament, a l'any 1979 es va crear la primera escissió: la Confederació General del
Treball (CGT), i al 1996 es crea una altra escissió des de la CNT, la CNT Joaquim
Costa; es pot considerar que aquest acte de terrorisme d'estat fou un èxit en
la manipulació del pensament en una societat democràtica a través dels mitjans de
(des)informació, com argumenta Noam Chomsky.[49]

L'anarquimse al s.XXI: l'anarquisme en constant

moviment, anarquisme extramurs[modifica]
Anarquismes contemporanis[modifica]
En la dècada dels 2000 es consolida l'anarquisme a la xarxa, que es dona de manera
paral·lela a l'explosió del món informàtic. Ràpidament aquesta eina és utilitzada per a
crear xarxes a dins del moviment, el que genera una interrelació global instantània; en
aquesta línia neix 4chan cap al 2000, a partir de la qual va sorgir el col·lectiu
d'Anonymous, que s'identifica per la seva filosofia anarquista aplicada tant a la xarxa
com al carrer.[50]

Estudiants en una protesta contra l'ocupació d'Iraq a Washington DC el 2007.

Arrel dels atemptats també molt qüestionats de l'onze de setembre de 2001, i la

consegüent creuada per la democràcia d'EEUU, Anglaterra i Espanya sobre Irak, els
moviments anarquistes, antiglobalització i antimilitaristes entre d'altres, es van impulsar
de manera important. Al 2010 l'organització WikiLeaks va descodificar una
gravació: Collateral Murder del Pentàgon sobre Irak, que mostra un assassinat
indiscriminat per part de militars dels EUA en el qual van morir civils, entre ells dos
reporters de guerra; aquest vídeo resulta ser la principal raó[51] perquè el govern dels
EUA iniciés la persecució encara en actiu de Julian Assange, un dels fundadors
de WikiLeaks.
Des del front cultural, els anarquistes David Graeber (antropòleg) i Andrej
Grubačić (historiador) han marcat una ruptura entre generacions "entre aquelles que
encara no s'han desfet d'hàbits sectaris" del segle XIX, i les activistes més joves que
"estan molt més informats sobre coneixements tradicionals, feminisme, ecologia i
cultura crítica", les quals han passat a formar en el segle XXI, "de lluny la majoria" de
les anarquistes.[52] També l'acadèmic anarquista Tomás Ibáñez ajuda a desenvolupar
una concepció no sectària del que ha de ser l'anarquisme, a més d'explicar
l'anarquisme extramurs com a una tendència que no té perquè ser contraproduent per
al propi moviment:
Es cierto que el anarquismo siempre ha desbordado los contornos bastante difusos
« del propio movimiento anarquista, sin embargo, su actual expansión fuera de él no
sólo es mucho mayor que en el pasado, sino que también presenta aspectos un tanto
diferentes. De hecho, ya no se trata de un desbordamiento de tipo esencialmente
cultural como ocurría antaño, cuando algunos artistas e intelectuales manifestaban a
veces su simpatía por las ideas libertarias. Hoy se trata de un desbordamiento que se
produce en el mismo corazón de determinadas luchas protagonizadas por
movimientos antagonistas que no se reclaman explícitamente del anarquismo. »
— IBÁÑEZ, Tomás. Anarquismos a contratiempo (en castellà). La Torre de Claramunt, Barcelona: Virus, 2016, p. 400. ISBN 978-84-
92559-75-6.

S'ha de destacar també l'eminent treball de múltiples periodistes arreu del món, que
desestabilitzen les bases sobre les que s'assenta la credibilitat del statu quo actual.[53]

Cos ideològic[modifica]
Article principal: Ideari llibertari
L'anarquisme es pot considerar una filosofia política que advoca per societats
sense estat sobre la base d'associacions lliures no
jeràrquiques.[54][55][56][57][58] L'antiautoritarisme és intrínsec a l'anarquisme i va ser un
element clau de ruptura amb els promotors del socialisme marxista; aquesta
confrontació ideològica ja es va posar de manifest al Congrés de Basilea, l'any
1869.[59] L'anarquisme sosté que l'estat és indesitjable, innecessari o perjudicial, ja
que per la seva natura sol atorgar gran quotes de poder sobre pocs individus, i
porta a conflictes socials.

« Nunca se toma el poder, sino que es el poder quien nos toma

»
— «Tomás Ibáñez: “Nunca se toma el poder, sino que es el poder quien nos toma”» (en castellà). La Marea, 29-06-2014. [Consulta:
5 novembre 2017].

A més, també s'ha de tenir present que l'estat és una forma més d'organització
social, és molt recent, i es lliga a l'imperialisme europeu.[60][61][62] Mentre l'anti-
estatisme és central, alguns argumenten[63] que l'anarquisme implica oposar-se a
l'autoritat o l'organització jeràrquica desmesurades en la conducció de les
relacions humanes.[54][64][65][66][67][68][69]Aquestes desmesures de poder es poden
observar en tota relació social, ja vingui donada per estats i corporacions, ja siguin
de caràcter personal, com el cas del maltractament en una parella, o l'abús
d'autoritat en una petita associació.
Com a filosofia subtil i anti-dogmàtica, l'anarquisme es basa en molts corrents de
pensament i estratègia. L'anarquisme no ofereix un cos fix de doctrina des d'una
sola visió del món, sinó que fon i flueix com una filosofia.[70] Hi ha molts de tipus i
tradicions de l'anarquisme, no tots els quals són mútuament
excloents.[71] Les escoles anarquistes de pensamentpoden diferir fonamentalment,
recolzant aproximacions tant diverses com l'individualisme extrem i el
col·lectivisme.[62] Les inclinacions de l'anarquisme sovint s'han dividit en les
categories de social i individualista o similars classificacions duals, però el ventall
d'inclinacions és molt més ric i divers, i el nexe d'unió és sempre la lluita en contra
de la dominació, per construir una societat més lliure, i que combina l'acció teòrico-
pràctica.[72][73][74] L'anarquisme es considera sovint una ideologia de l'ala esquerra
radical,[75][76] però que en el fons resulta ser una ideologia que es fonamenta en la
lluita per al dret a la vida, en totes les seves manifestacions i variants.[77] Molta de
l'economia anarquista i filosofia legal de l'anarquisme reflecteixen interpretacions
anti-autoritàries del comunisme, col·lectivisme, sindicalisme, mutualisme, o
d'economia participativa.[78]

L'acció directa[modifica]
Article principal: Acció directa

Cartell de la Fira del Llibre Anarquista de San Francisco el 2008.

 Edifici okupa a Barcelona.

En l'anarquisme clàssic, el rebuig comú cap a l'Estat i tota forma d'autoritat o

jerarquia (com pot ser la divisió entre dirigents i dirigits en un sindicat) implica
el seguiment d'estratègies similars (excepte quan això implica un judici de
valor sobre la propietat privada). Aquí és on es troba la diferència fonamental
entre l'anarquisme clàssic i el marxisme; si els dos corrents volen arribar a una
societat lliure i igualitària, el marxisme proposa l'ús de l'Estat per la classe
obrera com a transició, mentre que l'anarquisme rebutja aquesta estratègia
amb l'argument que aquesta transició no és necessària i sobretot expressant
el perill d'una dictadura a mans d'una nova elit.
Acció directa és el nom que rep l'estratègia anarquista, basada en el rebuig de
tot sistema provinent de l'Estat com la democràcia representativa, tota
negociació amb la patronal, tot sistema burocràtic, i en alternatives com
l'autogestió, l'educació llibertària, la desobediència civil i, en alguns casos,
la violència.

Pedagogia llibertària[modifica]
L'educació és un pilar fonamental de la lluita antiautoritària. El moviment
anarquista usa l'educació per tractar de construir l'individu lliurepensador,
conscient, i crític que sia capaç de construir la futura societat anarquista.
Mitjançant molts de recursos com ateneus llibertaris, publicacions periòdiques,
edició i difusió de texts, creació d'alternatives educatives a les establertes, etc.

Antiautoritarisme[modifica]
L'antiautoritarisme és l'oposició a l'autoritarisme, és a dir, a allò que es defineix
com concentració de poder en un líder o en una elit, o la doctrina que defensa
l'absolutisme en el govern, com en les autocràcies, en el despotisme,
les dictadures i en el totalitarisme. Alguns anarquistes anomenen als marxistes
"socialistes autoritaris", ja que el marxisme propugna la creació d'un Estat
proletari que duria a terme la revolució.

Autogestió[modifica]
Article principal: Autogestió
L'autogestió és la gestió directa d'una organització pels seus propis
membres. En el cas d'una empresa, els seus treballadors són propietaris
per parts iguals i alhora empresaris, compartint riscos i alhora beneficis.
Les decisions són preses normalment a través d'un sistema
de democràcia directa o en un marc de consens a través d'assemblees.

Federalisme[modifica]
Per tal d'impedir la concentració de poder i assegurar l'autonomia dels
diferents sectors de la societat (assemblees de treballadors, per exemple)
sense comprometre la cooperació i la solidaritat entre aquests sectors, els
anarquistes utilitzen pràctiques federalistes. Els diferents sectors de la
 societat cooperen com a iguals per voluntat pròpia, podent abstenir-se en
qualsevol moment de cooperar.

Desobediència civil[modifica]
Article principal: desobediència civil
Per tal d'afeblir l'autoritat de l'Estat, els anarquistes proposen ignorar
sistemàticament les lleis que els diferents governs imposin, guiant-se
només per l'estricta ètica personal o col·lectiva. A llarg termini, això
hauria de suposar la inviabilitat de l'aparell repressiu de l'Estat, i la
seva dissolució.
La desobediència civil implica accions no-violentes i coordinades amb
el màxim nombre de persones possible, amb l'objectiu de què l'Estat
es vegi desbordat a l'hora de reprimir a les masses.
Aquesta forma de lluita també es proposada per altres moviments, de
caràcter pacifista, per tal d'aconseguir determinats drets individuals o
col·lectius.

Nihilisme[modifica]
El nihilisme és una postura filosòfica consistent en la negació de tot
principi, autoritat o dogmatisme. No obstant, hem de tenir en compte
les diferències entre estes actituds per tal com l'acostament
d'anarquistes cap a propostes nihilistes suposa una diferenciació amb
l'anarquisme clàssic, més pròxim al pensament il·lustrat. El nihilisme
s'oposa al materialisme històric i a qualsevol visió lineal de la Història,
la qual cosa suposa una ruptura amb l'anarquisme més pròxim a
l'anàlisi historicista de Karl Marx. També nega que la Història tinga un
objecte, propòsit o fi superior a què hem d'encaminar-nos.
Una de les conseqüències més profundes és el distanciament de
l'anarquisme de les idees que propugnaven que el progrés científic
encamina a la societat cap a una millora de les condicions de vida (o
inclús cap a un socialisme llibertari). Estes ruptures trobarien els seus
expressions més clares en el primitivisme, que critica durament el
progrés científico-tècnic i aposta per un futur primitiu;
l'insurreccionalisme, que arreplega l'herència vitalista i lúdica del
nihilisme, emfasitzant la importància de la insurrecció enfront de la
revolució i apostant per formes d'organització informal i per la recerca i
consecució dels desitjos com a fi de la rebel·lió, la desobediència i la
lluita; i els defensors de la igualtat animal, que rebutgen les
idees humanistes i col·loquen els humans a la mateixa altura que la
resta d'animals "no humans".
També s'ha associat l'anarquisme a actituds nihilistes (habitualment
passives o destructives, ben diferenciades del nihilisme positiu) per
mitjà del fenomen punk. Esta associació sol ser més estètica,
superficial (la simbologia anarquista és habitual entre els partidaris
d'esta subcultura), que teòrica o pràctica.

No violència[modifica]
Segons els anarquistes l'estat o qualsevol institució que
ostenta poder engendra violència, a causa del fet que aquells que
ostenten el poder són els que coarten la llibertat dels altres individus.
La convicció de què l'ús de la violència suposa repetir patrons de
poder i autoritat els duu a rebutjar qualsevol tipus de violència i
proposen altres tipus de lluita. En l'actualitat la majoria estan vinculats
 a moviments pacifistes. L'anarcopacifisme milita particularment pel
pacifisme.
L'anarquisme s'associa a la no-violència enfront de les persones i del
medi ambient. Per això i modernament alguns anarquistes són
ecologistes, anti-taurins o animalistes en general, o vegetarians
(també per una qüestió de sostenibilitat). De fet al segle passat era
més habitual que els anarquistes fossin vegetarians. D'altra banda, a
inicis del segle XX, molts vegetarians van recolçar l'anarquisme.

Escoles de pensament anarquista[modifica]

Categoria principal: Escoles de pensament anarquista
El nombre d'escoles de pensament anarquistes és molt elevat,
degut principalment a la llibertat formal associada a la teoria i la
pràctica llibertària. Totes compartixen la idea comuna que una
societat pot existir pacíficament sense estructures jeràrquiques,
basant-se en la llibertat de l'individu per damunt de les institucions
—estatals o privades— i dels seus organismes i oposant-se per
tant a qualsevol forma de govern forçat.
Les escoles de pensament anarquistes s'han agrupat generalment
en dues grans tradicions històriques, l'anarquisme individualista i
l'anarquisme social, amb orígens, valors i evolució
diferents.[62][73][79] La branca individualista de l'anarquisme posa
l'accent en la llibertat negativa, és a dir, en l'oposició a l'estat o al
control social sobre l'individu; en canvi, la branca social emfatitza
la llibertat positiva de satisfer el potencial de cadascú i argumenta
que els humans tenen necessitats que la societat hauria de
satisfer, "reconeixent la igualtat de drets".[80] En un sentit
cronològic i teòric, hi ha corrents clàssics —aquells creats durant
el segle XIX— i postclàssics o contemporanis —els creats a partir
de la segona meitat del segle XX.
Més enllà de les especificitats de les seves escoles de
pensament, l'anarquisme filosòfic encarna la posició teòrica que
l'estat no té legitimitat moral sense acceptor l'imperatiu de la
revolució per a eliminar-lo. Com a component especialment
important en l'anarquisme individualista,[81][82] l'anarquisme filosòfic
pot acceptar l'existència d'un estat mínim com un "mal necessari"
desafortunat, i en general temporal, però argumenta que els
ciutadans no tenen l'obligació moral d'obeir-lo quan les seves lleis
entren en conflicte amb l'autonomia individual.[83]
Com a reacció contra el sectarisme en l'entorn anarquista,
l'"anarquisme sense adjectius" fa una crida a la tolerància. Va ser
adoptat en primer lloc per Fernando Tarrida del Mármolel 1889,
com a resposta als "debats amargs" de la teoria anarquista
d'aquell moment.[84] A l'abandonar els anarquismes amb guió (és
a dir, anarco-col·lectivisme, -comunisme, -mutualisme i -
individualisme), buscava posar l'èmfasi en el
pensament antiautoritari comú a tots els corrents anarquistes.[85]
Entre els corrents clàssics trobem el comunisme llibertari,
l'anarquisme col·lectivista, el mutualisme i l'anarquisme
individualista. Malgrat que aquests corrents compten amb major
rellevància històrica, n'han sorgit recentment d'altres com
el postanarquisme o l'insurreccionalisme, entre altres. A més, les
tendències clàssiques dins de l'anarquisme s'han vist
 actualitzades amb propostes provinents d'altres moviments com
el situacionisme o l'autonomia obrera.

Escoles de pensament clàssiques[modifica]

Mutualisme[modifica]
Article principal: mutualisme (teoria econòmica)

Retrat del filòsof Pierre-Joseph Proudhon (1809–1865)

de Gustave Courbet. Proudhon fou el primer proponent
del mutualisme anarquista, i influencià molts pensadors
anarquistes posteriors, tant individualistes com socials.

El mutualisme s'inicià dins dels moviments obrers anglès i

francès del segle XVIII, per després prendre una forma
anarquista associada amb Pierre-Joseph Proudhon a França i
a d'altres als Estats Units.[86] Proudhon proposava l'ordre
espontani, en què l'organització emergeix sense autoritat
central, una "anarquia positiva" on apareixia l'ordre quan
tothom fa "allò vol i només allò que ell vol"[87] i on "les
transaccions comercials per produeixen si soles l'ordre
social".[88] És important reconèixer que Proudhon distingia
entre les possibilitats polítiques ideals i el govern pràctic. Per
aquesta raó, i en gran contrast amb algunes de les seves
declaracions teòriques relatives a l'autogovern espontani,
Proudhon s'involucrà molt en la política parlamentària
francesa i es va aliar no amb les faccions anarquistes dels
moviments de treballadors sinó amb les socialistes i, a més de
defensar privilegis protegits per l'estat per a les cooperatives
propietat dels treballadors, va promoure algunes
nacionalitzacions durant la seva vida de servei públic.
L'anarquisme mutualista es basa en la reciprocitat, la lliure
associació, el contracte voluntari, la federació, i el crèdit i la
reforma monetària. D'acord amb el mutualista estatunidenc
William Batchelder Greene, en el sistema mutualista cada
treballador rebria "el pagament just i exacte per a la seva
feina; els serveis de cost equivalent serien bescanviables
entre ells, sense lucre ni descomptes".[89] El mutualisme s'ha
caracteritzat retrospectivament com ideològicament situat
 entre les formes individualistes i col·lectivistes de
l'anarquisme.[90][91] Proudhon va caracteritzar el seu objectiu
com a una "tercera forma de la societat, la síntesi del
comunisme i la propietat".[92]
Anarquisme individualista[modifica]
Article principal: Anarquisme individualista
L'anarquisme individualista engloba diverses tradicions de
pensament dins del moviment anarquista que posen
l'accent en l'individu i la seva voluntat per sobre de
qualsevol tipus de condicionants externs, com els grups,
la societat, les tradicions i els sistemes
ideològics.[93][94]L'anarquisme individualista no és una
única filosofia sinó que inclou un grup de filosofies
individualistes que de vegades estan en conflicte.
El 1793 William Godwin, sovint referit com el primer
anarquista,[95] va escriure justícia política, considerada per
alguns com la primera expressió de
l'anarquisme.[96] Godwin, un anarquista filosòfic,
s'oposava a l'acció revolucionària des d'una
base racionalista i utilitària, i veia un estat mínim com un
"mal necessari" contemporani que esdevindria cada
vegada més irrellevant i mancat de poder gràcies a
l'extensió gradual del coneixement.[97] Godwin va
defensar l'individualisme i va proposar que tota la
cooperació en el treball fos eliminada sota la premissa
que això seria més encaminat al bé general.[98][99]
Una forma de l'anarquisme individualista que ha tingut
gran influència, anomenada "egoisme"[100] o anarquisme
egoista, la va exposar un dels defensors més primerencs i
coneguts de l'anarquisme individualista, l'alemany Max
Stirner.[101] El seu llibre L'Únic i la seva
Propietat (en alemany Der Einzige und sein Eigentum),
publicat el 1844, és un text fundacional d'aquesta
filosofia.[101] Segons Stirner, l'única limitació als drets de la
persona és el seu poder per obtenir el que
volen,[102] sense tenir en compte a Déu, l'estat o la
moral.[103] Per Stirner, els drets eren fantasmes en la
ment, i sostenia que no existeix la societat sinó que "les
persones són la seva realitat".[104] Stirner defensava
l'autoafirmació i preveia associacions d'egoistes
(associacions no sistemàtiques que es renovaven
contínuament pel suport de totes les parts a través d'un
acte de voluntat),[105] que Stirner proposava com una
forma d'organització en lloc de l'estat.[106] Els anarquistes
egoistes argumenten que l'egoisme fomentarà la unió
genuïna i espontània entre els individus.[107] L'"egoisme"
ha inspirat moltes interpretacions de la filosofia de Stirner.
Va ser redescobert i promogut pel filòsof anarquista
alemany i activista LGBT John Henry Mackay.
Josiah Warren es considera àmpliament com el primer
anarquista estatunidenc,[108] i el setmanari de quatre
pàgines que va editar durant el 1833, The Peaceful
Revolutionst, va ser el primer periòdic anarquista
publicat.[109] Segons l'historiador anarquista estatunidenc
Eunice Minette Schuster: "És evident... que l'anarquisme
proudhonià es troba als Estats Units almenys tan aviat
com el 1848 i que no era conscient de la seva afinitat amb
l'anarquisme individualista de Josiah Warren i Stephen
Pearl Andrews... William B. Greene va presentar aquest
mutualisme proudhonià en la seva forma més pura i
sistemàtica".[110] L'estatunidenc Henry David
Thoreau (1817-1862) va ser una important influència
primerenca de l'anarquisme individualista dels Estats
Units i Europa. Thoreau era escriptor, poeta, naturalista,
opositor dels impostos, crític del desenvolupament,
topògraf, historiador, filòsof i líder transcendentalista. Se'l
coneix sobretot pels seus llibres Walden, una reflexió
sobre la vida simple en un entorn natural, i el seu
assaig La desobediència civil, una argumentació a favor
de la resistència individual al govern civil en oposició
moral a un estat injust. Més tard Benjamin
Tucker fusionaria l'egoisme de Stirner amb l'economia de
Warren i Proudhon en la seva influent publicació
eclèctica Liberty.
A partir d'aquestes primeres influències, l'anarquisme
individualista va atraure a diferents països un petit però
divers seguiment d'artistes i intel·lectuals
bohemis,[111] defensors de l'amor lliure i els mètodes
anticonceptius,[112][113] naturistes individualistes,[114][115][116]
lliurepensadors i activistes anticlericals,[117][118] així com
joves anarquistes fora de la llei en el que es va conèixer
com il·legalisme i expropiació individual.[119][120] Entre
aquests escriptors i activistes s'incloïen Oscar
Wilde, Emile Armand, Han Ryner, Henri Zisly, Renzo
Novatore, Miguel Giménez Igualada, Adolf Brand i Lev
Chernyi, entre d'altres.
Anarquisme social