ARADIUMENGE 02 _ 11 _ 2014 #26

PUJOL, COM HO VA FER

Josep Maria Ruiz Simon analitza els inicis a la política
i les finances de l’expresident

EFE

12 ENTREVISTA
Pankaj Mishra: “Cal una democràcia
més clara, que la gent assumeixi
el control del seu destí polític”
20 CIÈNCIA
La vacuna de l’Ebola, més a prop:
aquest novembre es coneixeran
els primers resultats de dos assajos
02 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014
JORDI
PUJOL
UNA HISTÒRIA
DE LA
TRANSICIÓ
Quan va arribar a la presidència de la
Generalitat, el 1980, l’exlíder de CDC ja
s’havia fet ric i havia creat una àmplia
xarxa de lleialtats i interessos
TEXT__ JOSEP MARIA RUIZ SIMON
HI HA HISTORIADORS QUE sostenen que, de
fet, la Transició va començar quan es va pu-
blicar al BOE el Pla d’Estabilització amb què
el règim de Franco buscava deixar enrere la
seva política inicial d’autarquia econòmica.
Després d’haver trencat l’aïllament interna-
cional amb la signatura del conveni defensiu
amb els EUA (1953), Espanya també obria la
porta, en un món definit per les oposicions
ideològiques pròpies de la Guerra Freda, a un
procés de liberalització econòmica més
d’acord amb els gustos i interessos del seu
nou aliat i tutor. El Pla d’Estabilització es va
engegar el 1959 i va ser precisament aquest
any, un abans de la seva famosa detenció,
que Jordi Pujol va adquirir una petita enti-
tat financera d’Olot, la Banca Dorca, que, el
1961, rebatejada com a Banca Catalana, va
traslladar la seu a Barcelona. El 1980, des-
prés de ser elegit president de la Generalitat,
el mateix Pujol recordava al Cercle d’Econo-
mia una conversa que havia mantingut amb
l’historiador Jaume Vicens Vives mentre es
plantejava entrar al món de les finances. “He
arribat a la conclusió que hauria de fundar
un banc”, hauria dit el futur president. I Vi-
cens Vives li hauria contestat: “Faci-ho. Tiri
endavant”. “Llavors –afegia Pujol– tots reien
i em preguntaven si el banc havia de ser de
ferro o d’aquells que són al carrer”.
Que el tema aparegués en una conversa
entre Pujol i Vicens Vives no va ser casual.
Tampoc que, dues dècades després, Pujol ex-
pliqués el diàleg en un acte del mateix Cercle
d’Economia. L’octubre del 1958 Vicens Vives
havia pronunciat una conferència al Club Co-
modín que se sol descriure com el fet funda-
cional i el full de ruta d’aquest Cercle. La con-
ferència es titulava El capità d’indústria es-
panyol dins els darrers cent anys. L’historia-
dor hi animava els joves empresaris catalans
que l’escoltaven a emular el paper que els
seus predecessors havien interpretat, a par-
tir de la segona meitat del segle XIX, en la mo-
dernització econòmica d’Espanya. També
al·ludia de passada amb nostàlgia al fet que,
des d’aquell temps pretèrit fins a la fallida del
Banc de Barcelona el 1918, el denominat Grup
Català havia dirigit les finances de la Restau-
ració de la mateixa manera que després va
passar a controlar-les el Grup Basc. Els herois
del relat de Vicens Vives eren personatges
com Antonio López, Evarist Arnús i Ignasi Gi-
rona, industrials que fundaven bancs, com
l’Hispano Colonial, i que donaven diners al go-
vern central perquè “resolgués” les qüestions
cubana i filipina de la mateixa manera que an-
teriorment n’havien avançat perquè Alfons
XII pogués tornar a Espanya. Gent que “do-
mina la política, domina les finances, domina
tot el que pot ser vital per al país”. En el seu re-
trat, Vicens Vives dibuixava amb desimboltu-
ra el domini d’aquests capitans d’indústria so-
bre la política: Girona, que va ser el primer al-
calde de Barcelona en la Restauració, és “l’amo
del Partit Conservador i té els seus petits ca-
cics que li serveixen per al joc electoral i po-
lític”. Arnús, per la seva banda, és “l’amo del
Partit Liberal”, encara que utilitzi com a pan-
talles alguns personatges secundaris. “Gent
així era la que mantenia el pols de l’economia
espanyola”, concloïa amb admiració la seva
pintura d’aquells grans herois, abans d’afegir
que, en aquells temps gloriosos, “no calia anar
a Madrid a suplicar, sinó que, des de Barcelo-
na, hom dictava ordres”.
El model d’aquests capitans d’indústria
fets banquers que dominaven tot el que era
vital i que des de Barcelona donaven ordres
al govern de Madrid, i així materialitzaven
subterràniament una hegemonia catalana
sobre la política espanyola que contradeia la
historiografia catalanista romàntica, no po-
dia deixar de fascinar un jove i ambiciós em-
presari catalanista com Pujol, que, aleshores,
dirigia l’empresa farmacèutica Fides, que ha-
via adquirit feia poc el seu pare. Pujol sem-
pre ha reconegut el seu deute intel·lectual

amb Vicens Vives. Molt abans que es parlés
del dret a decidir dels catalans, havia rebut
del seu preuat mestre lliçons inoblidables de
realisme polític, com la de la importància del
poder de ser decisiu de les elits econòmiques.
Però, aquells anys, Vicens Vives no no-
més cridava a emular, reciclant una vella
imatge de Thomas Carlyle, els capitans d’in-
dústria vuitcentistes. També predicava les
doctrines de Pareto sobre la circulació de les
elits. La producció historiogràfica de l’autor de
Notícia de Catalunya era llavors inseparable
de la voluntat parapolítica de formar una mi-
noria selecta de joves catalans perquè crees-
sin una “nova burgesia” capaç de liderar la mo-
dernització de l’estat espanyol franquista sor-
tit de la Guerra Civil. Vicens Vives parlava de
la necessitat de les oligarquies, però també de
la seva fatal degeneració i de la necessitat de
substituir les oligarquies decrèpites per noves
minories creadores capaces d’ocupar el seu
lloc. Segons ell i segons alguns altres intel·lec-
tuals com Gaziel o Josep Maria de Sagarra, el
fracàs del Banc de Barcelona el 1918 havia si-
gut el símptoma més important de la deca-
dència de la vella burgesia del país, i el gran
repte en el qual les noves elits havien de mos-
trar la seva vitalitat era la creació d’un gran
grup financer-industrial capaç de vertebrar
l’economia catalana. El llibre que Pujol va es-
criure a la presó conté una interessant refle-
xió sobre els burgesos de la generació ante-
rior que, observada des del present, adquireix
una gran projecció: “Ara ja sabem que aquells
homenets, dels quals ens consta que els agra-
daria fer diners, molts diners, moltes pesse-
tes, ni són homes de caràcter ni homes va-
lents ni autèntics dirigents, i que no es poden
convertir ni en sants ni en herois ni en confes-
sors. Ho sabem perquè no són capaços de fer
diners, de fer molts diners, moltes pessetes,
de crear-se una autèntica força econòmica”.
Com els antics i austers calvinistes descrits
per Max Weber, el jove catòlic Pujol, que no era
02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 03
EFE
aliè als influxos de les metamorfosis del cato-
licisme operades per l’Opus Dei, semblava
veure en l’acumulació de riquesa un signe de
l’elecció divina.
CREANT UNA NOVA OLIGARQUIA
A Pujol sempre li ha agradat subratllar que, a
diferència dels líders històrics del PSC, no per-
tany per origen a la burgesia. El seu avi, un
empresari del suro, va acabar arruïnat. El seu
pare, també conegut com el Pujolet de la Bor-
sa, un home de negocis que a finals dels 50 va
ser condemnat per evasió de capitals, sempre
va ser vist pels burgesos de tota la vida com
un nou-ric. La vella burgesia catalana mai no
va considerar Pujol com un dels seus. I ell, per
la seva banda, sempre va pensar que aquesta
burgesia havia traït Catalunya i que, per fer
país, calia construir una nova oligarquia més
patriota a partir dels sectors més elàstics de
la classe mitjana. El jove capità d’indústria as-
pirava a general i, mentre va estar al capda-
SEGON MANDAT. El 1984 milers de
persones van aclamar Jordi Pujol quan va
aparèixer al balcó principal del Parlament el
30 de maig després de la seva investidura
com a president de la Generalitat per segon
cop. Havia aconseguit la majoria absoluta i
el suport d’ERC i els populars, però feia
només deu dies que Carlos Jiménez Villarejo,
al capdavant de la Fiscalia, havia presentat
una querella contra ell i altres dirigents de
Banca Catalana per malversació.
vant de Banca Catalana, no va dubtar a uti-
litzar la capacitat que li oferia la seva posició
com a banquer per participar-hi. Després, des
de la presidència de la Generalitat, va dispo-
sar de nous i poderosos mitjans per a la con-
secució d’aquest fi.
Tot i que quan va comprar la Banca Dor-
ca encara no havia fet els trenta, Pujol ja no
era aleshores un desconegut. Des de feia
anys es movia amb aires de líder pels ambi-
ents eclesiàstics que s’organitzaven per
mantenir viva la flama del catalanisme ca-
tòlic. I el 1954 havia format part en la funda-
ció, sota l’ombra protectora del monestir be-
nedictí de Montserrat, del moviment CC, unes
sigles que inicialment significaven Crist-Ca-
talunya. L’ideòleg de CC en la seva primera
etapa era Raimon Galí, que va deixar una
marca inesborrable en el pensament de Pu-
jol. Galí, que havia sigut oficial de l’exèrcit re-
publicà durant la Guerra Civil, havia iniciat en
l’exili, juntament amb l’escriptor Joan Sales,
04 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014
un procés de reflexió, en clau nacional cata-
lana, sobre les raons i les conseqüències de la
desfeta del 1939. Quan va tornar a Catalu-
nya, no va trigar a trobar-se amb Vicens Vi-
ves i també es va lliurar a fons a la causa del
rearmament ideològic de la jove elit que, as-
sumint les conclusions pertinents sobre la
derrota del país, havia de protagonitzar la se-
va reconstrucció. Encara que no fossin idèn-
tics, els diagnòstics i les teràpies proposats
per Vicens Vives i Galí confluïen. El 1958,
l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré va pro-
fetitzar que els camins futurs de Catalunya
estarien marcats intel·lectualment per tots
dos. El pes del pujolisme ha contribuït a donar
versemblança a aquesta profecia.
En els escrits del jove Pujol les idees de Vi-
cens Vives es fonen amb les de Galí. Darrere
del seu vell lema de construir el país hi bate-
ga la doctrina d’aquest últim sobre la necessi-
tat de crear una mística capaç de mobilitzar-
lo i d’estimular unes virtuts la pèrdua de les
quals explicaria els anteriors fracassos. Galí,
que, com Sales, identificava la falta d’esperit
militar entre els catalans com una de les prin-
cipals causes del desastre, no era una germa-
neta de la caritat, sinó un entusiasta lector de
Péguy. En la seva ponència, parlava de la ne-
cessitat que les noves generacions assumis-
sin el sentit del risc lligat a tota una cadena de
virtuts ascètiques i virils que obliguen l’home
a estar sempre a punt. Els textos del jove Pu-
jol, a qui Galí va contagiar la seva devoció per
l’escriptor francès, no només reflecteixen la
idea d’ascendència peguyiana que tot comen-
ça en la mística i acaba en la política. També
transpiren aquesta concepció militar de les
realitats morals, que el futur president de la
Generalitat, que sent gran estima per les vir-
tuts de l’autoritat i el compliment estricte de
les ordres, mai no ha abandonat.
GRANS OBRES, MANS BRUTES
Pujol ha identificat Galí com el seu “mestre en
exigència ètica”. Tractant-se de Galí i en últi-
ma instància de Péguy, aquesta afirmació no
s’hauria d’interpretar precipitadament. L’es-
criptor francès és ben conegut pel seu al·legat
contra Kant i la seva ètica de “les mans netes”.
Péguy sostenia que el kantisme té les mans
netes, però no té mans, i que els que fan bo-
nes accions per la comunitat sovint tenen les
mans brutes, mans pecadores que, al cap i a la
fi, són les úniques que poden fer grans obres.
Aquesta lliçó de Péguy no ha abandonat Pu-
jol ni durant els temps recents en què predi-
cava les bondats d’un codi deontològic per a
polítics. Els que aspiren a comprendre el pujo-
LA PAELLA PEL MÀNEC. Al consell
nacional del juny del 1993, Jordi Pujol va
explicar per què s’oposava a la gran
coalició amb el PSOE que oferia Felipe
González. FRANCESC MELCION
lisme no han d’oblidar que Pujol pertany a la
raça dels polítics peguyians. Com el també ca-
tòlic De Gaulle, que afirmava que amb la per-
fecció que invoquen els Evangelis mai no s’ha
construït cap imperi perquè tots els grans ho-
mes d’acció tenen una gran dosi d’egoisme, or-
gull, duresa i astúcia que acaba sent perdona-
da si permet obtenir grans resultats. O com
el socialista François Mitterrand, que, després
de reconèixer que Richelieu, Mazzarino o Ta-
lleyrand s’havien apoderat del botí, afegia que
ja ningú se’n recordava.
Probablement les lliçons de Galí i Péguy
sobre el sentit del risc i les virtuts militars van
ser determinants en la manera com Pujol va
assumir, a finals dels 50, el seu paper de ca-
pità d’indústria. I potser també ho van ser en
la manera com, l’any 1960, va afrontar els fets
que el van portar a la presó i que, com un nou
Napoleó, el van acabar convertint, gràcies al
seu domini de l’estratègia, en el més jove dels
generals del catalanisme renaixent. Enric
Bastardes, que també va ser detingut per
aquells esdeveniments, assenyala en un do-
cumental que Pujol va mesurar molt en tot
moment el rèdit que a la llarga li reportaria
una condemna.
Josep Benet, que era l’eminència grisa
d’aquella xarxa de nacionalistes catòlics en
què ja destacava Pujol, també va tenir clares
des d’un principi les rendes polítiques que es
podien obtenir del cas. En una carta a Fran-
cesc Farreras, subratllava la necessitat que
es parlés una vegada i una altra de Jordi Pu-
jol i que calia convertir-lo en un nou líder per
al poble català. I insistia en la conveniència de
demostrar que les campanyes contra les tor-
tures i a favor dels presos no eren exclusives
dels comunistes i d’internacionalitzar el cas,
organitzant protestes a les ambaixades, pro-
movent un enviament massiu de telegrames
al govern espanyol amb queixes contra la
tortura a un catòlic en una país catòlic i, so-
bretot, comptant amb la intervenció dels
“amics dels EUA”. No va ser l’única carta que
Benet va escriure mentre Pujol esperava el
consell de guerra. Però és especialment relle-
vant. Farreras, exdirector de la revista Laye
i un dels falangistes que havia seguit Dioni-
sio Ridruejo pel camí de la dissidència, era la
mà dreta a París de Julián Gorkín, el director
de la revista Cuadernos por la Libertad de la
Cultura i vicepresident del Centro de Estudi-
os y Documentación que depenia del Congrés
per la Llibertat de la Cultura, la principal de les
organitzacions pantalla a través de les quals
la CIA duia a terme les seves operacions en la
Guerra Freda cultural. Miguel Sánchez Mazas,
que també col·laborava amb el grup de Cua-
dernos, va escriure a les pàgines del setma-
nari El Socialista, editat a Tolosa, un llarg ar-
ticle sobre el cas Pujol (8/12/1960) en què
consagrava el pres, amb el qual havia man-
tingut alguns contactes amb anterioritat,
com a “símbol heroic de la resistència anti-
totalitària a Catalunya”.
Com ha estudiat Joan E. Garcés, el 1959 els
serveis d’intel·ligència nord-americans es
mostraven preocupats pel que podia passar
després de la desaparició de Franco, que lla-
vors tenia 67 anys, i es plantejaven la neces-
sitat que les agències governamentals desen-
volupessin plans per evitar una futura torna-
da a l’aïllament que pogués obrir les portes al
comunisme. En aquest context, els EUA, sen-
se deixar mai de donar suport al dictador, do-
naven via lliure a l’oposició no comunista i es-
taven especialment atents a l’aparició de nous
líders entre les forces que el criticaven i eren
partidàries d’un canvi de règim, amb l’objec-
tiu d’associar aquests futurs líders amb els in-
teressos americans. Les iniciatives de la secció
espanyola del Congrés per la Llibertat de la
Cultura sintonitzaven amb les línies generals
d’aquest plantejament.
El projecte, de personatges estretament
relacionats amb el Congrés, com Benet i Sán-
chez Mazas, de convertir Pujol en un símbol
heroic es pot emmarcar en aquesta política. I
també els famosos Col·loquis Catalunya-Cas-
tella, que es van celebrar amb el patrocini del
mateix Congrés i en els quals, a parer d’alguns,
es van posar les bases per a l’encaix de Cata-
lunya a Espanya que es va acabar plasmant
en la Constitució del 1978. Es tracta d’una his- i prosperar, va trobar en aquest nou ambient
tòria que amb prou feines es comença a conèi- econòmic un marc acollidor que convidava a
xer però que podria ajudar a entendre certs l’acomodament polític.
aspectes del paper que Pujol i altres polítics Banca Catalana no només va permetre
van interpretar durant aquella llarga Transi- que Pujol i els seus s’enriquissin. També va
ció, que, segons alguns historiadors, va co- servir al futur president de la Generalitat per
mençar el 1959 i que potser va acabar, des- teixir una compacta xarxa d’interessos, gra-
prés del cop d’estat del 1981, amb l’entrada tituds i lleialtats clientelars sobre la qual va
d’Espanya a l’OTAN. acabar recolzant la seva carrera i la seva ac-
El Pla d’Estabilització no només va obrir ció polítiques. Un capítol interessant d’aquest
la porta de l’economia espanyola a les multi- procés va ser el posicionament de Banca Ca-
nacionals, sobretot a les nord-americanes, en talana entre els grups d’interès que van par-
eliminar obstacles a la inversió estrangera. ticipar en les polèmiques iniciatives de reno-
També va permetre una redefinició del modus vació urbana de la Barcelona porciolista del
vivendi entre el règim franquista i les velles tardofranquisme i en la promoció de grans
i noves elits econòmiques catalanes, alguns estructures viàries.
dels membres de les quals van tenir un impor- Banca Catalana va ser, per exemple, una
tant paper en la seva gestació i desenvolupa- de les entitats que, l’estiu del 1967, es va im-
ment. El projecte de Banca Catalana, a l’entorn plicar en la constitució de la societat Túnels
de la qual Jordi Pujol havia agrupat una bur- i Autopistes de Barcelona (Tabasa). I el mateix
gesia nacionalista emergent a qui la mateixa Pujol formava part del primer consell d’admi-
entitat financera va permetre consolidar-se nistració d’Acesa, l’empresa que el 1969 va

construir, a Catalunya, la primera autopista
de peatge d’Espanya. La seva participació en
aquestes iniciatives li va permetre, entre al-
tres coses, associar els seus interessos als del
clan dels Garrigues Walker, que era clau en el
desembarcament de les multinacionals nord-
americanes i que representava els interessos
dels Rockefeller. Aquesta aliança va tenir,
anys més tard, la seva traducció política en
la fracassada Operació Reformista.
Abans de la mort de Franco, Pujol contro-
lava una part important de les finances ca-
talanes i, des del seu despatx de Banca Cata-
lana, dominava, amb unes formes autorità-
ries més pròpies d’una caserna que de la so-
cietat civil, molt del que podia ser vital per
al país. El 1970 va enlairar Agustí Montal a la
presidència del Barça, i ell i Banca Catalana
van tenir un paper decisiu en el fitxatge de
Johan Cruyff. En el món de la cultura, la seva
patriòtica voracitat el va portar a controlar
(no només econòmicament), des de la seva
entitat financera o des de plataformes pro-
peres, i d’acord amb el vell principi de qui pa-
ga mana, innombrables iniciatives. Amb un
parell d’exemples n’hi ha prou per il·lustrar-
ho. Enciclopèdia Catalana, posada en circu-
lació anys abans per Edicions 62, va passar a
les mans de Banca Catalana el mateix any
1970. I Edigsa, la discogràfica que en els anys
d’esplendor de la Nova Cançó publicava els
discos dels Setze Jutges, va ser fundada des
del seu entorn.
A principis dels 70 Pujol encara no domi-
nava la política local, però ja tenia una gran ca-
pacitat d’influència. El 1973 el govern de la
dictadura va nomenar alcalde de Barcelona
Enric Masó, fins llavors vicepresident del Banc
Industrial de Catalunya, del grup Banca Cata-
lana. Durant aquests anys Pujol es va conver-
tir, en la seva doble naturalesa de gran me-
cenes del catalanisme i d’oligarca del desarro-
llismo franquista, en un personatge tan ine-
vitable com temut. L’estiu del 1974 l’oligarca
02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 05
L’ENTORN. Durant els anys 90, alguns dels
homes forts de CDC eren, d’esquerra a dreta,
Josep Maria Cullell, Miquel Roca, Jordi Pujol,
Macià Alavedra i Joaquim Molins. F. MELCION
mecenes va pronunciar a Salou una conferèn-
cia sobre el paper de la banca privada en el
desenvolupament espanyol en un cicle que
va ser inaugurat i clausurat pels ministres del
govern de Carlos Arias Navarro.
L’HORA DE LA POLÍTICA
La tardor d’aquell mateix any, després d’una
llarga malaltia de Franco que presagiava un
imminent canvi d’escenari, va fundar a Mont-
serrat el moviment Convergència Democràti-
ca de Catalunya. Després de quinze anys fent
país des de la banca “es va fusionar amb ell
mateix” i va decidir que havia arribat l’hora de
fer política. Altres forces portaven temps
fent-ne des de la semiclandestinitat. Tots els
espais semblaven copats. Però Pujol, com els
vells capitans d’indústria, també volia domi-
nar la política i ocupar el lloc de líder del po-
ble català que tenia assignat des del 1960.
Convergència es va proposar com un movi-
ment que aspirava a ser el “pal de paller” de
la política catalana. A diferència dels partits
preexistents, era un projecte personalista fet
a mida del seu líder a partir d’un nucli central
format per incondicionals de la seva figura i,
sobretot, per gent vinculada a Banca Catala-
na. Convergència era ell, i els que s’hi sumes-
sin haurien d’agombolar-ho com les capes de
fenc que s’acumulen al paller sobre el pal que
les aguanta.
Poc abans de fundar-la, Pujol, a qui fasci-
na Ciutadà Kane, havia aconseguit el control
d’una capçalera històrica del periodisme bar-
celoní, El Correo Catalán, i l’emblemàtic setma-
nari Destino. Coneixia la importància que tin-
drien els corrents de l’opinió pública i volia ca-
nalitzar-los per portar l’aigua al seu molí. Pe-
rò no van ser aquestes apostes fracassades
les que van catapultar la seva carrera política.
Pujol va començar aquesta carrera amb avan-
tatge respecte als seus competidors. Quan
després de la mort de Franco el govern d’Adol-
fo Suárez va començar a aplanar el camí cap
a un canvi controlat de règim, era ja, tot i les
suspicàcies que despertava entre alguns, l’in-
terlocutor privilegiat dels reformadors, entre
ells el seu vell conegut Rodolfo Martín Villa.
Mai va ser un interlocutor dòcil. Quan va po-
der, va treure profit del poder de ser decisiu
o indispensable. Però a Madrid sempre van
creure que Pujol, com ell mateix va dir mig de
broma a Xabier Arzalluz a finals dels 70, no-
més seria independentista el dia que el depar-
tament d’Estat dels EUA digués que els cata-
lans podien ser-ho.
Quan cinc llargs anys després de la mort
de Franco va aconseguir el càrrec de presi-
dent de la Generalitat, per al qual es creia
predestinat, el deixeble avantatjat de les lli-
çons de realisme polític de Vicens Vives, el
marcial lector de Péguy, va passar a gover-
nar la Generalitat com havia dirigit Banca Ca-
talana. Ja era ric quan va arribar a la presi-
dència. Però des de la seva nova posició i du-
rant vint-i-tres anys, va seguir fent el país
a la seva manera, teixint xarxes d’interessos
i lleialtats, utilitzant les finances públiques
com abans havia utilitzat les privades per
anar construint a la seva ombra i amb el seu
clan una nova oligarquia, i donant per fet
que, per a la classe dirigent, la distinció en-
tre el món dels negocis i el món de la políti-
ca sempre ha sigut irrellevant. ■
__ Josep Maria Ruiz Simon és professor del
departament de filosofia de la Universitat de
Girona. Aquest article surt publicat al núme-
ro 8 de la revista La maleta de Portbou, que
sortirà el 5 de novembre.
06 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014
“VA SER UN
ASSASSINAT,
NO UN
NAUFRAGI”
Tres supervivents de la tragèdia del 9 de
setembre al Mediterrani, en què van morir
300 persones, expliquen el camí del tràfic
TEXT__ JIM YARDLEY
L’ÚLTIM MATÍ NOMÉS QUEDAVEN QUATRE
SUPERVIVENTS: dos parells de germans pales-
tins exhaustos que suraven a la deriva al mig
del Mediterrani, sota un sol blanc abrusador. Els
germans Auadal·lah deliraven. El Mohammed
veia vampirs que sortien de les onades i l’Ibra-
him no parava de treure’s l’armilla salvavides
imaginant-se que era a casa, a Gaza, i es can-
viava de roba. Molt a prop, Mamun Dogmoix, de
27 anys, sostenia el seu germà petit, l’Amin,
de 24, que estava molt feble i tenia al·lucina-
cions. Havien passat gairebé quatre dies des
que el seu vaixell havia bolcat el 9 de setembre,
abarrotat d’immigrants, després que una altra
embarcació l’envestís en una presumpta dis-
puta entre traficants d’immigrants.
Es calcula que almenys 300 homes, dones
i nens que miraven d’arribar a Europa van mo-
rir en una de les catàstrofes més tràgiques
que s’han produït al Mediterrani. Els pocs su-
pervivents del naufragi recordaran per sem-
pre més la crueltat dels traficants de perso-
nes, que els van extorsionar per obtenir-ne di-
ners durant el viatge de sortida de Gaza, i des-
prés van burlar-se dels immigrants mentre es
bellugaven a l’aigua. “Ens volien matar –recor-
da el Mohammed Auadal·lah, que té 23 anys–.
Ens van començar a encerclar i a riure’s de
nosaltres”.
El negoci del tràfic de refugiats i immi-
grants que travessen el Mediterrani en direc-
ció a Europa ha esdevingut una activitat
enormement lucrativa, malgrat el cost en vi-
des que comporta: s’estima que aquest any
han mort més de 3.000 persones. Fonts de les
Nacions Unides calculen que el 2014 els trafi-
cants que operen en aquestes rutes ingressa-
ran més de 1.000 milions de dòlars gràcies a
operacions sofisticades en què de vegades
participen organitzacions delictives que tam-
bé trafiquen amb armes i drogues.
A Europa l’enorme influx d’immigrants i
refugiats ha suscitat alhora solidaritat i res-
sentiment i ha confrontat el continent amb
un dilema polític: ¿ha de pesar més l’impera-
tiu humanitari de rescatar els immigrants
que, presa de la desesperació, es fan a la mar,
o bé la càrrega econòmica i política que impli-
ca absorbir l’influx migratori? Com que és molt
probable que la immigració il·legal segueixi
augmentant, una de les qüestions candents
és si s’hauria de mirar d’incrementar la immi-
gració legal. Les xarxes de tràfic de persones
actuen a pler a la costa nord-africana gràci-
es a la desorganització de les forces de l’ordre.
“La línia de costa és extensíssima i és pràcti-
cament impossible controlar-la tota –afirma
al Caire Masood Karimipour, representant re-
gional al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica de
l’Oficina de les Nacions Unides de Lluita con-
tra la Droga i la Delinqüència (UNODC)–. Amb
els desplaçaments de persones, la situació no
farà més que empitjorar”.
La travessia dels germans Auadal·lah i
Dogmoix, que va ser possible gràcies a una so-
fisticada xarxa dedicada al tràfic, un grapat
de conductors d’autobús i uns quants refugis,
posa de manifest la velocitat amb què les di-
verses rutes del tràfic il·legal s’han associat en
resposta a l’agitació que predomina al món
SOLS ENMIG DEL MAR. Les imatges
d’embarcacions provinents de la costa
africana plenes d’immigrants –com
aquesta de principis d’octubre amb 104
subsaharians rescatats per l’ONG Migrant
Offshore Aid Station de Malta– són
comunes al llarg de l’any. Aquest 2014 ja
s’han comptabilitzat 3.000 morts.
àrab. L’any passat Síria es va convertir en un
centre emissor d’emigració. Aquest any hi ha
cada vegada més palestins que fugen de Ga-
za a causa de l’ofensiva que Israel va llançar
contra Hamàs a l’estiu. Això per bé que, per fu-
gir de la franja, cal arrossegar-se per túnels
clandestins dedicats al contraban i córrer ca-
mes ajudeu-me pel mig del desert.
4.000 DÒLARS PER CAP
Cadascun dels quatre homes que miraven
d’arribar a Suècia, on viuen parents seus, va
haver de pagar uns 4.000 dòlars. Si multipli-
quem aquesta quantitat per tots els passat-
gers del vaixell enfonsat, arribem a la conclu-
sió que els traficants van obtenir aproxima-
dament 1,2 milions de dòlars per un sol viatge
mortal. “Viure a Gaza és com no viure –afir-
ma el Mamun Dogmoix explicant per què ell
i altres arrisquen la vida per intentar arribar a
Europa–. Tot està destruït”. Els bombardejos
israelians van destruir el pis dels germans
Auadal·lah i la moto amb què es guanyaven la
vida fent de missatgers. Després de perdre la
feina i la casa, van decidir anar-se’n a Suècia
amb un oncle seu i van començar a buscar un
passador de fronteres. “Ens van donar núme-
ros de telèfon i un era el d’Abú Xaraf –recorda
el Mohammed Auadal·lah–. Ens va dir que tot
seria legal”.
A Gaza diversos entrevistats van identi-
ficar Abú Xaraf al-Masri com un conegut pas-
sador de fronteres. No ens hi vam poder posar
en contacte, però el seu cosí, Samir al-Masri,
va declarar que Abú Xaraf tenia vincles amb
traficants egipcis que organitzen el transport
i ofereixen refugis segurs per travessar el Si-
naí, arribar a la costa d’Egipte i embarcar-se. Si
fan els tràmits necessaris, els palestins poden
entrar legalment a Egipte a través del pas
fronterer de Rafah. Tot i això, per arribar a Eu-
ropa solen comprar un segell egipci fals per
al visat (per si els aturessin en territori egipci)
i fugir mitjançant els túnels.
Els germans Dogmoix, que també van re-
córrer a Abú Xaraf per fugir de Gaza, encapça-
laven un grup de familiars format per dos ne-
bots joves i un amic íntim. Els Dogmoix i els
Auadal·lah van marxar en dies diferents i amb
grups diferents. Els van portar a un dels tú-
nels clandestins de prop de la ciutat de Khan
Yunis amagats a l’interior de furgonetes amb
cortines. Un cop allà, van baixar per una esca-
la fins a més de 20 metres de profunditat i van
cobrir gairebé dos quilòmetres arrossegant-
se per sota terra amb els colzes. Els germans
Auadal·lah van reptar en la humitat i la foscor
del túnel durant tres hores i van esperar nou
hores a la banda egípcia fins que els van fer un
senyal perquè sortissin.
Els següents dies els van passar tancats
en una casa abandonada, d’on els van tras-
lladar a una parada d’autobús quan era ne-
gra nit i, finalment, van portar-los a un edifi-
ci alt situat en una ciutat densament pobla-
da que van deduir que era Alexandria. Tres
hores després, van rebre una trucada: ja mar-
xaven. Mentre s’afanyaven a entrar a auto-
busos, es van adonar que hi havia centenars
d’immigrants que abandonaven l’edifici.

Segons algunes estimacions, a l’estiu, du-
rant els mesos de més activitat, hi arriba a ha-
ver fins a un milió d’immigrants amagats a la
costa nord-africana, des de Líbia fins a Egip-
te, esperant per embarcar. A Egipte el tràfic
d’éssers humans ha augmentat dràsticament
des que va començar l’èxode de Síria el 2013,
quan van arribar a salpar entre cinc i set em-
barcacions per setmana. Actualment en sur-
ten entre cinc i set al dia.
Ahmed al-Xazli i Muhammed al-Kaixef tre-
ballen a Iniciativa Egípcia per als Drets Perso-
nals, un col·lectiu de defensa dels drets hu-
mans. Fan un seguiment de l’emigració il·legal
a Alexandria i expliquen que últimament els
traficants egipcis ofereixen l’equivalent a un
catàleg de tarifes. Així, cobren preus més alts a
l’estiu, quan la travessia és menys perillosa per
l’estat del mar. El paquet bàsic costa 2.000 dò-
lars per persona i només inclou aigua per beu-
re. Si l’emigrant vol fer un àpat al dia, ha de pa-
gar més. El paquet més car costa uns 4.000 dò-
lars i inclou un passatge directe cap a Albània,
un punt de desembarcament des del qual la ru-
ta cap als països escandinaus, que ofereixen
més facilitats a molts refugiats, és més curta.
Els dos investigadors egipcis han identi-
ficat tres grups que intervenen en el tràfic:
xarxes d’intermediaris, conductors i la tripu-
lació de les embarcacions. En alguns casos, els
intermediaris de nivell mitjà són refugiats si-
rians que no poden obtenir el permís de tre-
ball a Egipte i col·laboren en les operacions a
canvi que permetin a les seves famílies pujar
als vaixells que salpen cap a Europa. Els ger-
mans Auadal·lah i Dogmoix afirmen que van
recórrer als serveis de la banda que dirigeix
Abú Hamada, un sirià resident a Egipte a qui
es coneix pel sobrenom del Doctor.
300 PERSONES EN UN PETIT VAIXELL
Quan els autobusos els van deixar a la costa,
els immigrants van arrencar a córrer per la
platja, es van ficar al mar fins que l’aigua els
arribava al pit i es van enfilar a dues petites
embarcacions. Començava un viatge de tres
dies durant el qual van traslladar-los a dues
embarcacions més, cadascuna més abarrota-
da que l’anterior, fins que 300 persones (al-
tres supervivents han assegurat que n’eren
ni més ni menys que 500) van acabar ficades
en una mateixa embarcació on amb prou fei-
nes tenien espai per estar-se drets. “Ens trac-
taven com animals”, comenta el Mohammed
Auadal·lah.
Finalment, va aparèixer una barca de
fusta atrotinada, encara més petita. “Ens hi
vam negar –recorda Mohammed Auadal·lah
en referència a les ordres que embarques-
sin–. Fins i tot el capità va dir que no”. Segons
els germans, el capità va telefonar al cap de
la xarxa egípcia (possiblement Abú Hamada)
per queixar-se de la inseguretat de l’embar-
cació i de seguida es van posar a escridassar-
se per telèfon. El capità va penjar i van pros-
seguir el viatge cap a aigües italianes. Era el
9 de setembre quan va aparèixer una altra
embarcació, més gran, més moderna i tripu-
lada per egipcis que van començar a escridas-
sar el capità i a llançar-li objectes metàl·lics.
02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 07
Després, l’embarcació més gran es va po-
sar en paral·lel a la dels immigrants i va fer
un gir sobtat, envestint-ne el buc amb la proa
i fent-la bolcar. Uns moments després, hi ha-
via cossos sense vida flotant al mar i els su-
pervivents s’agafaven a les armilles salvavi-
des que havien quedat escampades per l’ai-
gua. Els germans Auadal·lah van agafar cinc
ampolles grosses d’aigua dolça i bosses de dà-
tils i dolços. El Mamun Dogmoix va buscar els
seus nebots desesperadament. El gran esta-
va malferit i amb prou feines podia mantenir-
se a la superfície, s’estava posant blau. “Va
morir al cap d’un quart d’hora”, recorda el Ma-
mun. El petit, que només tenia 5 anys, tam-
bé acabaria perdent la vida.
Aquella primera nit 150 supervivents es
van amuntegar per formar un cercle flotant
encreuant els colzes. Els germans relaten que
el matí següent n’havien mort 20. “No tens ai-
gua –comenta el Mohammed Auadal·lah–. No
tens menjar, i alguns estaven malalts”. Al llarg
dels tres dies següents el grup es va anar redu-
int progressivament a mesura que passaven
les hores. Alguns van formar grups més petits
i es van separar en busca de vaixells de salva-
ment. Un vaixell va trobar dos supervivents a
qui van portar a Itàlia. També van rescatar un
altre grup que van portar a Creta. A d’altres se’ls
va endur el corrent i no se’n va saber mai més
res. Alguns altres van embogir. “Tothom parla-
va i cridava i s’imaginava coses –assenyala el
Mohammed Auadal·lah–. No et pots fer una
idea del que és”. El 12 de setembre al vespre no-
més quedaven els germans Auadal·lah i Dog-
DARRIN ZAMM LUPIA _ MOAS VIA REUTERS
moix. Expliquen que, a falta d’aigua, es van
veure obligats a beure orina. S’esforçaven per
mantenir-se lúcids, malgrat veure dimonis o in-
tentar-se treure les armilles salvavides. A
l’Amin Dogmoix començaven a fallar-li les for-
ces i el Mamun va fer servir el seu cos per man-
tenir a la superfície el seu germà petit.
Finalment, van veure una llum. L’Antarc-
tica, un petrolier que transportava cru des de
l’Aràbia Saudita fins a França a través del ca-
nal de Suez, havia rebut una comunicació dels
serveis de salvament maltesos en què se li
sol·licitava que col·laborés en les tasques de
salvament dels passatgers d’una embarcació
plena d’immigrants que havia bolcat. “Vam
sentir veus a l’aigua –comenta Alain Quere,
capità de l’Antarctica, en una entrevista–. Cri-
daven. Estaven desesperats perquè els veiés-
sim”. Van enfilar els germans a bord, però no-
més tres havien sobreviscut. L’Amin Dogmoix
havia mort. Van portar els altres tres als ser-
veis mèdics del vaixell i Quere va passar les 18
hores següents buscant altres supervivents.
“Només vam trobar morts –assenyala–. Hi ha-
via molts cossos. Era la primera vegada que
veia una cosa així. Espero que sigui l’última”.
Actualment, els tres supervivents viuen
a Malta en uns llimbs burocràtics. Volen arri-
bar a un país que els ofereixi asil, potser el Ca-
nadà o Suècia o Austràlia. El Mamun ha tingut
ocasió de parlar amb la seva família de Gaza
des de l’accident. Li han preguntat com estan
l’Amin i els seus nebots petits. “No els hi puc
dir –diu mentre se li enrogeixen els ulls–. Què
els he de dir?” ■
08 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014
ANTONI CAIMARI,
LA MÚSICA COM A DESTÍ
L’activista cultural mallorquí és una ‘rara avis’ a les Illes que ha
dedicat la vida a la promoció dels compositors contemporanis
TEXT__ PERE ANTONI PONS
“VOLS ESCOLTAR UNA DE LES MEVES COM-
POSICIONS?”, em demana Antoni Caimari
mentre s’aixeca de la cadira de tisora on por-
ta més d’una hora assegut responent-me a
preguntes. “I tant que sí”, li dic. Som dins la Sa-
la del Piano, barreja d’estudi de gravació i de
rústic auditori per a concerts, de la Fundació
ACA, al poble mallorquí de Búger. Concebuda
i impulsada pel mateix Caimari el 1978 amb
l’objectiu de ser “un espai de referència per a
la creació sonora”, la Fundació ACA (Àrea de
Creació Acústica) s’ha convertit amb els anys
en un dels centres culturals més singulars de
les Illes Balears. Tan singular com el seu im-
pulsor, un home amb aspecte de profeta bíblic
que, sense deixar de ser analític, viu, sent i en-
tén la música amb un fervor quasi religiós.
“Per escoltar bé el que ara et posaré, t’has
de col·locar exactament aquí”, em diu men-
tre m’obliga a aixecar-me de la cadira, l’aga-
fa, la mou un pam i, finalment, en clava les
quatre potes damunt de quatre marques
que hi ha pintades en terra, just al centre de
la sala. “Estic obsesssionat amb la perfecció
del so”, diu. “Des d’aquí és d’on se sent mi-
llor. Segons on està situada una cadira, tot
sona diferent, els harmònics ja canvien”. És
científicament comprovable, això? “És així”,
respon ell mentre assenyala una paret:
“Aquí hi havia penjat un quadre que m’agra-
dava molt, però l’he hagut de treure perquè
em disminuïa els greus”.
Quan tot és a lloc, Caimari posa una com-
posició de joventut dedicada al pianista irlan-
dès John Field i que forma part d’una obra ti-
tulada Tendències. Diu que és un bon exem-
ple del tipus de “música contemporània” que
fa: amb melodies discontínues, amb un inici
agressiu (un greu i un agut sonant alhora),
moltes variacions… La peça dura un minut i
vint segons: és absorbent, intensa. Quan aca-
ba, Caimari recorda que Schumann deia que
per captar bé una obra calia escoltar-la tres
vegades. “Jo només la posaré dues”.
DUES RUPTURES
Antoni Caimari Alomar va néixer el 1943 a sa
Pobla, un municipi conegut pel fet de ser el
principal productor d’horta (sobretot patates)
de Mallorca. Els seus pares, benestants, re-
gentaven l’adrogueria del poble i se sentien
còmodes en l’ambient conservador de la Ma-
llorca de postguerra. “A casa teníem un piano,
i vaig començar a tocar-lo de petit. Li deien el
piano de na Catalina morta, perquè havia es-
tat de la meva germana, que va morir abans
que jo nasqués”. Més enllà d’unes poques clas-
ses de solfeig –“Els meus companys no es pre-
nien la música seriosament, i tot d’una ho vaig
deixar anar”–, el mestre més convencional
d’Antoni Caimari va ser un veí del poble ano-
menat Don Joan des Rafal. “Era un home ex-
cèntric, que dirigia el trànsit dels carros amb
DOS TRENCAMENTS. Antoni Caimari va trencar amb la família quan
es va casar, i després, el 1978, amb la dona per consagrar-se a la música.
un gaiato”. El bon home, que era músic, sabia
en quines cases del poble hi havia piano, i hi
entrava sense permís i es posava a tocar. “A
ca nostra venia sovint. Don Joan tocava bé,
també era l’organista del poble. Gràcies a ell
–explica Caimari– vaig aprendre molta músi-
ca i vaig conèixer Bach”. Conèixer Bach a tra-
vés de l’excèntric del poble defineix prou bé la
figura d’Antoni Caimari.
Més enllà de la seva vocació musical, que
ell percep com un destí ineludible, la trajectò-
ria de Caimari ve marcada per dues ruptures
familiars. La primera va succeir quan tenia
vint-i-un anys i es va enamorar d’una noia que
la seva família –sobretot el seu germà gran, ca-
pellà– no va acceptar. “La trobaven massa po-
bra i em desheretaren”. No podent seguir amb
el negoci familiar, va haver d’espavilar-se. Es
va convertir en el representant de l’empresa
Bayer a les Illes Balears –“sobretot de produc-
ISAAC BUJ
tes fitosanitaris i veterinaris”– i durant més de
vint-i-cinc anys va tenir un negoci propi. “Vaig
guanyar molts diners”, reconeix. Per això va
poder comprar-se el piano imperial, un Bösen-
dorfer formidable, que domina la sala principal
de l’ACA. Era el 1978, l’instrument va costar “el
mateix que dos pisos de l’època” i va marcar un
altre punt d’inflexió en la vida de Caimari. Per-
què aleshores, gauguinianament, va deixar-
ho tot –dona, fills, negoci– per consagrar-se
només a la música.
FEINA FETA, OBSTACLES I PROJECTES
Al llarg dels seus trenta-sis anys d’existència,
la Fundació ACA ha organitzat i acollit actes de
tota mena: des d’enregistraments de discos
–alguns del mateix Caimari, la sèrie Contem-
poranis de la Mediterrània– o de poetes llegint
els seus poemes –els cedés de Veu de poeta i
de Solstici d’estiu– fins a l’organització de fes-
tivals o trobades. Dues de les iniciatives més
importants han estat el Simpòsium d’Organis-
tes (18 edicions, ja) i l’Encontre de Compositors,
que enguany arriba a la 35a edició i que ha dut
a l’illa músics com Krzysztof Penderecki, Llo-
renç Barber i, aquest novembre, Helmut La-
chenmann. “Massa sovint la música contem-
porània ha estat i és deixada de banda, en
aquest país, per això aquí sempre hem inten-
tat donar-li projecció, sense que això impliqui
renunciar a la música clàssica”, explica Caima-
ri, que es considera hereu tant de Bach i
Beethoven –“els meus grans mestres, l’Antic
i el Nou Testament”– com de Debussy i Bar-
tók o de Schoenberg i Cage.
Òbviament, per acollir un programa tan
atapeït d’esdeveniments fa falta disposar de
recursos i d’una bona infraestructura. La Fun-
dació ACA en té, sobretot perquè en tots
aquests anys Caimari no ha parat de perse-
guir les institucions públiques balears i de re-
unir-s’hi. Quan, a finals dels 70, va comprar
l’antiga finca de Son Bielí per muntar-hi la
Fundació, el terreny només era un solar. Ara,
en canvi, a més de l’estudi conegut com la Sa-
la del Piano, hi ha la petita casa on viu Caima-
ri, quatre cel·les per allotjar els participants de
les trobades i simpòsiums, i una aula de gas-
tronomia on es fan activitats relacionades
amb la cuina. La Fundació també té un local
a sa Pobla que fa les funcions d’arxiu: conté els
nombrosos materials i documents generats al
llarg dels anys.
Un dels polítics illencs amb qui més s’ha
entès Caimari –un bohemi poc amic de la fri-
volitat, sense altres ambicions que les cre-
atives, tan poc propens a la cobdícia com un
eremita medieval– és Maria Antònia Munar,
expresidenta d’Unió Mallorquina, actual-
ment a la presó per delictes de corrupció, que
va donar suport a la Fundació ACA mentre
va ser consellera de Cultura del Govern Ba-
lear, entre el 1987 i el 1992. “Vull dir que
sempre ens va ajudar”, diu Caimari. Tot i que
l’ACA rep 78.000 euros anuals, que passaran
a ser 88.000 l’any vinent, Maria Antònia
Crespí, col·laboradora de Caimari, avisa que
ara les institucions paguen molt tard i que
ells han de demanar préstecs als bancs per
continuar organitzant els actes: “El proble-
ma és que els bancs cada cop es mostren més
reticents, perquè no estan segurs que les
institucions acabin pagant”.
“He hagut de patir tant sempre per tirar
endavant que ja ni ho noto”, deixa anar Cai-
mari. No sembla desanimat. Somriu i expli-
ca el seu pròxim projecte. “Seran unes grans
capses de col·leccionista, amb les 300 obres
que he compost i amb il·lustracions d’artistes
amics”. Les capses també inclouran un docu-
mental sobre ell i la seva feina, i diversos es-
crits de musicòlegs. “Servirà per moure la
meva música pel món”. ■
02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 09
10 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014
L’ART
PER L’ART
El 1965 l’escriptor de culte Philip K. Dick va pu-
blicar la novel·la Els tres estigmes de Palmer
Eldricht, en què els protagonistes prenien
Chew-Zi, una droga que els permetia accedir
a altres mons, desdoblar-se i viure aventu-
res en la pell de personatges inventats. Qua-
ranta anys més tard, la projecció fantàstica de
Philip K. Dick és una realitat quotidiana i uni-
versal gràcies als videojocs.
Els humans hem buscat sempre formar
part d’altres dimensions fent servir la imagi-
TEXT__ GINA TOST / XAVIER VIDAL nació a través de les arts clàssiques com la li-
teratura, la pintura o, més recent-
ment, el cinema. El que no podien
oferir les belles arts clàssi-
ques, la interactivitat, s’ha
fet realitat gràcies als video-
jocs, que ens permeten inter-
venir en les aventures, encar-
nar-nos en els protagonistes i al-
terar el curs de la narració. Ser a
la ficció el que no podem ser a la re-
alitat, aquest és el gran canvi apor-
tat per l’anomenat desè art.
El joc Destiny, acabat de llançar al
mercat i la producció audiovisual més
cara de la història amb un cost de 500
milions de dòlars, n’és una prova pa-
tent. Per Oriol Boira, un dels crea-
dors de videojocs més importants
del país, d’entre totes les arts “els
ÉS
UAL M videojocs són els que exprimeixen
IÓ AU DIOVIS OS
CC D’EUR més opcions interactives”. “So-
PRODU ILIONS
Y’ ÉS LA : 500 M vint, la interactivitat és més psico-
‘DESTIN ISTÒRIA
E LA H lògica, com ara resoldre un enigma,
CARA D
que física, en forma, per exemple, de
prémer un botó”, diu. Interactuar, ser part
activa de les aventures, és essencial en
l’experiència d’usuari, que ha convertit la
indústria dels videojocs en la més important
de l’entreteniment, amb una facturació que
supera la del cinema i la música plegats. Jo-
an Maria Minguet, president de l’Associa-
ció Catalana de Crítics d’Art, afirma: “L’es-
pectador de cinema o teatre, com diu el filòsof
francès Jacques Rancière, es caracteritza per
la seva passivitat. En canvi, l’usuari de video-
jocs pot decidir algunes fases del relat o fins
i tot canviar de personatge. I, amb cada deci-
sió, intervé en la trama”.
EL DESÈ ART, L’ART INTERACTIU
Més de 1.200 milions de persones conformen la comunitat de jugadors de videojocs
al món, una indústria, un entreteniment i també una nova forma de creació total
LA INTERACTIVITAT
ARTÍSTICA
L’abast massiu dels videojocs té molt a veu-
re amb la interactivitat i amb una experiència
d’usuari que ha anat evolucionant fins a con-
vertir-nos en el centre de mons que ni tan sols
hauríem pogut somiar. De fet, el lema de Des-
tiny, el joc que ara mateix ocupa el vèrtex de
l’evolució del seu ecosistema, és “Converteix-
te en llegenda”. És a dir, promet fer-nos pro-
tagonistes actius d’una història que ens por-
tarà a salvar l’última ciutat de la Terra. La for-
ça d’una promesa de tant abast, ni que sigui
en la ficció, va fer que Destiny recaptés els
500 milions de dòlars que va costar en només
24 hores. Fins i tot destacades figures d’altres
arts, com ara Paul McCartney i l’actor Peter
Dinklage, el Tyrion Lannister de Joc de trons,
han participat en una producció com Destiny.
La gran aportació, però, que projecta els
videojocs per sobre d’altres arts és convertir
l’experiència personal d’immersió en un acte
social compartint-la amb una extensa comu-
nitat de jugadors dispersa arreu del planeta.
Joan Maria Minguet afirma: “Amb els disposi-
tius actuals, el més interessant dels videojocs
és que s’han socialitzat moltíssim: molta gent
hi pot accedir sense necessitat de comple-
ments tecnològics gaire virtuosos i, per tant,
gaire cars”.
Les xifres són reveladores: Hearthstone:
Heroes of Warcraft ha arribat als 20 milions
de jugadors connectats arreu del món, i par-
ticipen tots plegats d’una activitat comuna
que va més enllà del pur entreteniment. En
el cas del Destiny, només una setmana des-
prés de la publicació ja s’havia arribat als 100
milions d’hores de joc online. La interactivi-
tat que han aportat els videojocs ja ha su-
perat la fase del jugador ficat a la trama per
estendre’s a la comunitat i agrupar tots els
que tenen aquell mateix interès. Una in-
teractivitat que ha superat, fins i tot, les bar-
reres territorials.

UN ART
EMOCIONAL
Més enllà de tenir una música cuidada fins al
més mínim detall, de la perfecció de la imat-
ge o de les suggestives trames narratives, el
que atrapa l’usuari dels videojocs és la part
emocional. Per Oriol Boira aquest vessant “es-
tà per sobre del realisme o la bellesa per ella
mateixa”. “Per exemple, quan un videojoc vol
que l’usuari senti la solitud, o la por, busca que
des dels colors fins a la banda sonora estiguin
en consonància amb aquestes respostes emo-
cionals dels éssers humans”, afirma. És a dir,
som protagonistes actius de les històries més
fantàstiques i podem compartir-les amb mi-
lions d’amics d’arreu del món. La fórmula sem-
bla infal·lible i ha generat una comunitat de ju-
gadors de més de mil dos-cents milions de
persones a nivell global. I també ha fet créixer
una indústria amb una projecció de dimensi-
ons colossals. A casa nostra, la penetració
d’aquest nou art arriba gairebé a un terç de
la població, segons l’anuari de l’Associació Es-
panyola de Videojocs. Actualment a Catalu-
nya hi ha 74 empreses dedicades exclusiva-
ment al videojoc independentment del seu
format de consum, ja sigui com a joc físic o per
descàrrega. Aquestes empreses representen
el 27,1% respecte del total de l’Estat i factu-
ren en conjunt més de 70 milions d’euros anu-
als. El pas següent, segons explica Oriol Boira,
és “anar a buscar perfils psicològics i gustos
per sobre de tot”. “No es juga als mateixos jocs
quan algú es vol desfogar que quan es vol re-
laxar, per exemple. I són dues coses que po-
dem desitjar en un mateix dia”, conclou.
L’EVOLUCIÓ
NATURAL DELS
VIDEOJOCS
La catarsi unidireccional que Aristòtil dema-
nava al teatre clàssic com a forma màxima
d’interactivitat s’ha perfeccionat de manera
exponencial amb els videojocs del segle XXI.
L’evolució deu molt al cinema, un art del qual
beu en aspectes com ara la narrativa visual i
els efectes especials però aportant un afegit
de participació de l’usuari. N’hi ha molts exem-
ples. És el cas de produccions com ara Blade
runner, Goldeneye i Batman, que van saltar de
la gran pantalla a la consola amb un gran èxit
de recaptació i crítica. Veure Rick Deckard per-
seguint replicants a la pantalla va ser un èxit.
Convertir-se en Rick Deckard i poder interac-
tuar en la història o ser el mateix Batman va
ser un salt qualitatiu important. Per Joan Ma-
ria Miguet “el videojoc recull coses de la histò-
ria de la visualitat (la pintura, però també la
fotografia, la il·lustració, les postals… i el ma-
teix cinema), aportacions de la història de la
música i, sobretot, elements de la narrativa ci-
nematogràfica”. En aquest sentit, els video-
jocs recullen tècniques dels altres arts per
compondre’n un de nou. “Un videojoc està pla-
nificat com una pel·lícula (primers plans, plans
generals, inserts...) i, generalment, està es-
tructurat narrativament com un episodi de
sèrie de televisió o com un film de narració
vertiginosa”, explica Joan Maria Minguet.
El nivell d’immersió que permeten els vi-
deojocs no està a l’abast dels altres arts i ai-
xò li dóna un valor afegit important per a
l’usuari. Oriol Boira argumenta que “la gran di-
ferència és sobretot en el llenguatge: els vi-
deojocs ofereixen progressió, gratificació o
instantaneïtat com cap altra disciplina”. De
fet, els videojocs avui són la materialització
del somni que Borges va dibuixar el 1941 quan
va publicar El jardín de los senderos que se bi-
furcan. En aquell relat, l’escriptor argentí di-
buixa un temps laberíntic que s’estructura en
línies paral·leles i infinites. Cada decisió dels
personatges obre una nova possibilitat nar-
rativa. Si ens ho parem a pensar, aquesta és la
base narrativa de la majoria de produccions
que han tingut un gran èxit al mercat, des de
Lara Croft fins a la saga Grand Theft Auto. Ca-
da decisió que prenem amb el comandament
genera una nova acció que només existeix
justament perquè hem pres aquella decisió.
Es podria dir que els videojocs són el principi
de la novel·la infinita que Borges va idear en
la ment del seu personatge Ts’ui Pênen, en un
dels relats més intrigants de la seva produc-
ció literària.
E O JO C ATÍP
O ’ É S UN VID I E N B LANC I
‘LIMB T CLAR
GUMEN
UN AR
02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 11
L’EXPERIÈNCIA D’USUARI
COM A MOTOR DELS VIDEOJOCS
La droga que els protagonistes d’Els tres es-
tigmes de Palmer Eldricht necessitaven per
a la immersió en altres mons s’ha substituït
al segle XXI per la tecnologia. Imatges en tres
dimensions, efectes especials com en les mi-
llors pel·lícules i comandaments que vibren
són els elements que fan sentir que estem
immersos en altres dimensions. Al videojoc
Limbo ens despertem convertits en un nen
petit en un món desconegut en blanc i negre.
Només el so de les nostres passes i algun al-
tre efecte sonor llunyà ens ajudaran a enten-
dre que ens hem de valer per nosaltres ma-
teixos si volem sortir d’aquest malson. La im-
mersió és gairebé total. La part sensorial, per
tant, es converteix en element clau. Un al-
tre exemple és Thomas was alone, un joc en
què hem de traginar figures geomètriques
que adquireixen propietats físiques en fun-
ció del color i la forma. Una peça més llarga i
més clara podrà saltar molt més alt i serà més
lleugera que el rectangle blau fosc, per exem-
ple. Tot i això, Joan Maria Minguet opina que
“com més virtuosisme tecnològic es neces-
siti, més difícil serà arribar a més població”.
Oriol Boira coincideix amb aquest diagnòstic
quan explica: “De vegades els invents més re-
llevants no són els que el públic adopta millor,
com va passar amb el Kinect, que és un prodi-
gi tecnològic però no s’ha convertit en im-
prescindible per als videojugadors”. L’experi-
ència d’usuari implica també, segons Boira, la
simplicitat d’ús. “Per sobre de segments de
públic concrets que vagin a buscar el virtu-
osisme gràfic o ultrarealista, la gran majoria
del públic vol experiències que l’entretinguin
i en què la tecnologia actuï, sobretot, al seu
servei i sense que li suposi cap complexitat
d’ús”, explica.
Però més enllà de l’oci i la seva dimensió
artística, els videojocs aporten altres benefi-
cis que els converteixen en un producte cul-
tural de primer nivell. Escoles, instituts i uni-
SE
IC, SEN
N EGRE
versitats fan servir els videojocs per fomen-
tar certs processos mentals i dinàmiques que
tot professional requerirà en un futur.
L’exemple són els països nòrdics, capdavan-
ters en l’ús educatiu dels videojocs, i el Mine-
craft, una de les produccions pioneres en
aquest camp. El 2011 professors finlandesos i
nord-americans es van unir per redissenyar
el videojoc en adonar-se que tenia unes pos-
sibilitats educatives molt grans. El resultat va
ser una versió educativa del Minecraft que es
fa servir en col·legis de països com ara Suè-
cia, Finlàndia i els EUA per ensenyar als alum-
nes urbanisme i consciència mediambiental.
La construcció d’un món virtual al videojoc
serveix als docents per crear noves normes
de funcionament més justes i solidàries. Jo-
an Maria Minguet, en canvi, pensa que s’ha de
ponderar l’ús dels videojocs a les aules. “L’edu-
cació és transmissió de coneixement i això no-
més es pot fer per mitjà de la paraula, com
sempre s’ha fet”, opina, i afegeix: “Un video-
joc pot ser un instrument didàctic molt útil per
acostar coneixements sempre que sigui con-
siderat un mitjà, mai un fi per ell mateix. A tra-
vés d’un videojoc es juga, no s’aprèn de mane-
ra pròpiament dita”.
L’educació és una de les possibles vies
d’evolució dels videojocs però el camp per re-
córrer és molt gran. Oriol Boira explica: “Com
en altres disciplines culturals, els videojocs es
van adequant als diversos perfils psicològics,
estímuls, interessos, etc. Per exemple, en l’era
de les videoconsoles era impensable un vi-
deojoc de castellers. Avui a l’iPhone ja n’hi ha”.
A la novel·la de Philip K. Dick, la droga que
ens permetia entrar en altres mons es publici-
tava amb l’eslògan “Déu promet la vida eterna.
Nosaltres la donem”. El 2014 la promesa és una
realitat gràcies al fet que aquests altres mons,
aquestes altres vides intenses i eternes, ja no
són a fora, sinó al menjador de casa nostra, al
nostre sofà, a la nostra videoconsola.
12 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014
CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE
CARLES CAPDEVILA
“SE SUBESTIMA EL
FACTOR HUMILIACIÓ EN
LA HISTÒRIA HUMANA”
PANKAJ MISHRA
PANKAJ MISHRA ÉS UN ASSAGISTA INDI, RI-
VAL INTEL·LECTUAL de l’historiador Niall
Ferguson que en llibres com De las ruinas de
los imperios. La rebelión contra Occidente y la
metamorfosis de Asia (Galaxia Gutenberg) de-
nuncia genocidis d’Occident i descobreix pen-
sadors molt influents de la història d’Orient.
Ha estat a Barcelona convidat pel CCCB.
Et proposes revisar la història i el rol
d’Occident.
No només m’interessa presentar al públic oc-
cidental una història que no coneix, sinó tam-
bé fer una mica de llum a la Xina o a l’Índia so-
bre la història cosmopolita d’una gent que no
coneix la seva història nacional. Molta gent no
coneix els intel·lectuals xinesos, i com esta-
ven relacionats entre ells de múltiples ma-
neres. I com mostren els seus dilemes i rep-
tes de manera semblant, i com comparteixen
les idees. Hi ha molt poca consciència dels in-
tel·lectuals del món no occidental, no es conei-
xen gaire. És un desequilibri per com s’ha dis-
tribuït el poder.
La dignitat és una paraula clau en el teu relat.
Sí, per mi la dignitat és clau perquè se subes-
tima el factor de la humiliació en la història
humana, sobretot en els últims 200 anys.
Quan civilitzacions molt antigues amb un
sentit molt elevat d’elles mateixes, per
exemple la societat xinesa, que es conside-
rava que formava part del regne feliç, es van
haver d’enfrontar amb el fet que no eren tan
poderoses o tan riques com es pensaven en
comparació amb aquesta gent del món oc-
cidental, que eren petits però tenien prou
poder per dominar societats arreu del món
amb un poder sense precedents, la seva ex-
periència d’humiliació va ser molt intensa i
cal entendre-la bé. Al Japó aquest sentit de
la humiliació, aquest desig d’enfrontar-se i
comparar-se amb Occident, va comportar un
imperialisme i un militarisme boig. Aquesta
sensació d’humiliació encara es pot veure en
diversos moviments fanàtics d’arreu del
món. O a Rússia, per exemple, hi ha un an-
tioccidentalisme que prové d’aquesta sensa-
ció d’humiliació.
Quines conseqüències té aquest tipus d’odi
per a Occident? Occident n’és conscient?
Hi ha una veritable pobresa de comprensió
per part d’Occident d’aquest fenomen con-
cret. Aquest tipus d’odi no l’entenen. L’inter-
preten d’una manera molt pròpia: “Ens odi-
en perquè tenim aquest conjunt de valors”.
Sobretot és molt freqüent a partir dels
atemptats de l’11 de Setembre i crec que cal
aprofundir-hi més i mirar d’anar més enllà.
De fet, es va escriure un assaig molt interes-
sant després de l’11 de Setembre. Si bé Tur-
quia és oficialment aliada de l’OTAN, a Tur-
quia els que més ben formats estaven entre
les elits celebraven la destrucció del World
Trade Center. Això et fa preguntar com pot
ser que algú n’extregui plaer, d’això. Jo crec
que era la sensació que tenien que se’ls ha-
via privat de la seva dignitat i ara això ma-
teix ho estava patint Occident. La sensació
de venjança.
Es pot recuperar la dignitat sense venjança?
Penso que és un gran problema amb el qual
s’enfronta el món. No hi ha cap lloc del món,
tret d’alguna part de Borneo o alguna altra
part de la selva tropical, on la gent no hagi
sentit l’efecte d’Occident i de la modernitat, i
no s’hagin sentit aïllats, marginats o inade-
quats. Per tant, per a ells recuperar un sen-
tit de dignitat implicaria recuperar moltes de
les seves tradicions que s’han vist aniquilades
en l’àmbit intel·lectual, polític i econòmic. Ai-
xò passa, fins a cert punt, en determinats llocs
de Llatinoamèrica, en els pobles indígenes, a
través d’Evo Morales o abans a Chiapas. Tam-
bé es pot veure una mica a Indonèsia, on hi ha
petites comunitats indígenes que estan recal-
cant el seu dret a viure sense entrar en la di-
alèctica de la humiliació i sense una cerca de
la dignitat a través de la violència, que és el
que s’ha vist més últimament.
¿Has apreciat algun canvi en les visions oc-
cidentals en els últims anys?
Crec que hi ha força confusió. Entre les elits an-
gloamericanes, de les quals estic més capaci-
tat per parlar perquè escric en anglès, les ex-
pectatives eren d’un món que avancés al ma-
teix ritme que Occident en tots els sentits. En
el capitalisme, a ser més demòcrata, a ser més
obert al mercat... Totes aquestes expectatives
s’han vist aixafades cruelment. I a tot arreu, no
només a Líbia amb l’Estat Islàmic, que és un
dels exemples més flagrants d’un fracàs catas-
tròfic, sinó també a Rússia, on el capitalisme
ha comportat el putinisme. O a la Xina, on el ca-
pitalisme està sorgint però no hi ha democrà-
cia. També a l’Índia, on s’ha acabat escollint una
persona acusada d’homicidi en massa. El fet és
que aquest tipus d’expectatives o ideologies
estan actuant i fa la sensació que la història
s’ha acabat i que tots avancem cap a aquest ca-
pitalisme i liberalisme. Aquesta fantasia tan
esbojarrada ha acabat enfonsant-se última-
ment. Ara són com gallines sense cap, i la ma-
nera que molts veuen per controlar la situació
és començar a tirar bombes.
Quina solució hi veu?
Jo crec que la possibilitat més prometedora és
que la gent assumeixi el control del seu des-
tí polític. Ja no tant a Síria, Hong Kong, Escòcia
o, fins i tot, a Catalunya. Cal sobretot una de-
mocràcia més clara. Perquè sembla que la de-
mocràcia s’està convertint en una broma per
a molta gent. La democràcia s’ha vist afecta-
da pels grans negocis i les elits polítiques. La
gent se sent infrarepresentada, i qualsevol
cosa que s’aparti d’aquesta sensació d’impo-
tència i marginació, que els faci sentir que re-
alment tenen alguna cosa a dir a l’hora de cre-
ar aquesta societat i prendre decisions, és l’as-
pecte més positiu de tot aquest canvi tan con-
fús que està tenint lloc. Crear la democràcia
des de les bases. Ja n’hem tingut prou d’aques-
ta modernització des de dalt de tot, de les bu-
rocràcies centralitzades, els estats nació cen-
tralitzats. S’ha acabat provocant que la gent
se sentís sense drets i sense poders, amb la
sensació d’indefensió i deriva d’aquest sen-
timent, d’aquesta manca d’esperança.
El capitalisme no garanteix la democràcia?
Home, al capitalisme no li calia la democràcia.
És un mite, això. Digue’m un sol país que es fes
capitalista a Occident i alhora fos democrà-
tic. Per exemple, als Estats Units hi havia l’es-
clavatge. Un esclavatge que també va servir
per a la Revolució Industrial a la Gran Breta-
nya. Mai hi ha hagut la democràcia que doni
suport al capitalisme, la democràcia ha vingut
més endavant. I en llocs com Espanya o Por-
tugal, de fet, ha sigut fa poc. Que el capitalis-
me porta la democràcia és un mite que es va
fabricar per combatre les afirmacions que fe-
ien els comunistes, que ells eren els que por-
taven la prosperitat. Però cal no basar-se no-
més en aquesta mala concepció de la histò-
ria occidental per veure els efectes morals
que deien que el capitalisme comportava de-
mocràcia. Les classes mitjanes buscaran els
seus drets. Però a l’Índia i a la Xina s’estan ve-
ient els drets que demanen: viure en comuni-
tats aïllades.
I doncs, què tocaria fer?
Crec que sens dubte hem de canviar l’opinió
que tenim, per exemple, sobre el creixement
econòmic i l’expansió econòmica perquè en el
seu estat actual el capitalisme ja no ho pot su-
portar. Un exemple: la digitalització o automa-
tització. En un país com l’Índia, on se’ns ha ve-
nut aquesta idea del creixement econòmic a
través del capitalisme, de la producció,
d’aquesta economia orientada a la fabricació,
ara ens trobem amb la tasca de crear una re-
volució manufacturera, i el problema és que
quan l’economia mundial s’alenteix, baixa la
demanda. Com pots fer una producció que re-
quereixi molta mà d’obra en un país, quan la
resta del món s’encara cap a l’automatització?
Si ens fixem en aquest tipus de correlacions,
cal pensar en un món més coherent, en lloc
d’anar tots per un camí determinat sense pen-
 02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 13

sar què vindrà després i viure’n les conse-

qüències sense reflexionar-hi.

Per molts l’Índia és un país emergent i un

model econòmic i de desenvolupament...
Jo crec que això és un tipus de fantasia que ha
creat i mantingut la premsa comercial i ha per-
mès que la gent tingués aquestes il·lusions i
falses esperances sobre el que podria tenir.
El mateix s’ha dit a Indonèsia o fins i tot en pa-
ïsos més petits com el Vietnam. Ha arribat un
punt en què cal que no ens prenguem serio-
sament aquestes afirmacions. Que l’Índia ar-
ribarà al nivell d’Europa aviat. No. Aquests pa-
ïsos estan molt endarrerits respecte a Euro-
pa, mai han tingut els avantatges compara-
tius que ha tingut Europa al segle XIX amb la
industrialització. No hi ha manera que l’Índia
i la Xina puguin arribar a aquest nivell. Pot-
ser sí que podrien arribar a tenir el poder mi-
litar d’Europa o els Estats Units, però tot i ai-
xí estan molt endarrerits. I encara que arri-
bin a tenir aquest poder militar, què va passar
amb la Unió Soviètica? Va passar el mateix. In-
ternament estava podrida.

Hi ha una elit intel·lectual a l’Índia?

Països com l’Índia estan patint una crisi enor-
me, sobretot intel·lectual. Es poden veure ex-
pressions d’això en l’entorn polític o en l’au-
ge de l’autoritarisme, però la crisi més gran
és la crisi intel·lectual, perquè s’ha centrat en
aquest projecte de creació d’un estat nació,
com Europa, però sense disposar dels mitjans
per fer-ho. No hem pogut assolir els objectius
d’una manera adequada i això està compor-
tant una crisi enorme i l’Índia s’està trobant
amb uns problemes ecològics enormes. Rius
assecats, zones molt contaminades. Delhi ara
està més contaminada que Pequín. Ens tro-
bem en un escenari catastròfic en aquests pa-
ïsos. Hem de deixar la fantasia que l’Índia ar-
ribaria a assolir el nivell d’Europa: la realitat
ens ha demostrat el contrari.

Hi ha nous models sense violència?

CRISTINA CALDERER
14 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014
PANKAJ MISHRA L’únic model que em dóna esperança és el de
la democràcia cara a cara, en què la gent co-
neix els seus representants, aquells a qui ha
escollit, un model en què la gent pugui estar
en contacte amb ells, en què la gent sigui res-
ponsable de les seves comunitats. Crec que
aquest és l’únic model que sigui on sigui es pot
fer. Ja sigui a la Indonèsia descentralitzada, a
les comunitats indígenes de l’Índia que lluiten
contra les multinacionals, els pobles indíge-
nes de Bolívia, els escocesos, a Catalunya. Ai-
xò és el que jo veig com un raig de llum enmig
de tanta foscor.
A Europa també creix la pobresa.
Europa forma part d’aquesta imatge més àm-
plia de canvi, i també es poden veure coses
pertorbadores, com l’auge de l’extrema dre-
ta a Grècia, Hongria o França amb Marine Le
Pen. Fins i tot al Regne Unit. Però també es-
tan passant altres coses que poden portar
una mica d’esperança cap al canvi.
¿Coneixem bé l’Índia o la tenim idealitza-
da, plena de tòpics?
La visió que es té de l’Índia en molts llocs d’Eu-
ropa està desfasada. No hi ha una connexió
lògica entre el que passa a l’Índia i les actituds
d’aquí. Com pot ser que d’una banda l’Índia si-
gui pobra i de l’altra estigui a punt de posar-se
a l’altura d’Europa? Crec que hi ha una opinió
molt poc informada. La gent que es pensa que
l’Índia és un país molt espiritual se sorprendria
de veure el materialisme de moltes classes,
que ha comportat que un home amb unes vi-
sions pràcticament feixistes acabi sent esco-
“La crisi
llit president.
Has tingut polèmiques dures amb intel·lectu-
intel·lectual té als com Niall Ferguson. Com ets rebut al món?
Molta gent em veu com algú que busca crear
polèmica i que està en contra d’Occident. A l’Ín-
a veure amb dia se’m denuncia com si fos un esclau d’Occi-
dent per part dels nacionalistes. Són un tipus
d’estereotips amb què es troba la gent, perquè
com es la gent és incapaç d’anar més enllà d’aquesta
separació entre Orient i Occident. De fet, pot-
ser ja no correspon parlar d’Orient i Occident,
formen les perquè les línies ja no estan ben dibuixades, l’Ín-
dia vol formar part d’Occident i de fet l’elit índia
elits. En un
és a Londres i Nova York. Cal tenir una visió més
complexa de les coses, amb els processos del
capitalisme, sobre les elits nacionals. Com es di-
període de 20 fon tot això. És tot molt més complex, però en-
cara hi ha molta gent que pensa així. Qualsevol
que vulgui aportar una visió diferent primer
a 30 anys, s’hi haurà d’enfrontar. Quan hi ha gent que diu
que l’Imperi Britànic va ser fantàstic quan tot-
hom sap que en l’última etapa va ser un impe-
totes les elits ri genocida, t’hi has d’enfrontar. És gent que so-
vint apareix a la BBC, a la CNN, que té molta res-
han anat a la
pectabilitat. Si t’enfrontes a tot això et titllen
de polèmic, però què he fet? És una cosa com-
provada pels acadèmics i és un exemple de com
universitat el poder distorsiona el coneixement. I qualse-
vol que s’enfronti amb això és sospitós.
neoliberal, i s’hi Ho vius com un fracàs?
Sí, és un fracàs intel·lectual. Un fracàs de la
imaginació, d’enfrontar-se amb les experièn-
han resignat” cies dels altres. La incapacitat d’entrar en el
pensament dels altres.
PANKAJ MISHRA. Nascut el 1969 a Jhansi, al nord de l’Índia, actualment viu part de l’any a
Londres. Aquest assagista i novel·lista és un dels intel·lectuals més lúcids en relació a les
contradiccions entre Orient i Occident. L’any passat va protagonitzar una interessant polèmica
en criticar, per colonialista, un llibre del mediàtic historiador britànic Niall Ferguson. Ha estat a
Barcelona convidat pel CCCB i fa poc va rebre el premi internacional d’assaig Palau i Fabre pel
seu últim llibre, De las ruinas de los imperios. La rebelion contra Occidente y las metamorfosis
de Asia (Galaxia Gutemberg). També ha publicat Els romàntics (Empúries).
Per progressar hem d’admetre que Occident
va practicar genocidis.
I tant. Si no fem l’esforç d’entrar a la ment de
les altres persones, no podem estar bé tal com
estem ara. Si només ens centrem en els nos-
tres interessos i de manera implacable trepit-
gem els altres per arribar als nostres objectius,
això acabarà generant més violència perquè
hem alimentat un estat on centenars de mi-
lers de persones s’han polititzat. Cada cop hi
haurà més violència perquè aquestes perso-
nes polititzades no han sigut capaces de fer
aquest exercici.
Què en penses de l’eufòria amb la qual es
van explicar les revoltes àrabs?
Es van fer per a la televisió i des de la televi-
sió. El problema és que van dir que hi havia
una revolució i després nosaltres vam passar
molt de temps preguntant-nos si això era una
revolució o no.
Ets optimista?
Crec que un ha de supervisar la realitat i l’ac-
tualitat d’una manera molt propera i veure el
que és nociu i el que pot alleujar el que és no-
ciu. No penso tant en el futur sinó a implicar-
me en el present. És només quan un es projec-
ta en un futur que es converteix en pessimis-
ta i optimista.
¿Vols provocar canvis d’actituds perquè
canviïn les coses?
Les coses canviaran tant si jo vull com si no.
Em considero un escriptor, mirant d’entendre
el món en el qual visc i mirant de comunicar
aquesta comprensió a la resta de gent.
¿Aquest serà el teu tema d’estudi per
sempre?
No ho sé, potser torno a l’escriptura imagina-
tiva, a la novel·la.
On fas més vida?
Visc a Londres vuit mesos i la resta a l’Índia.
La teva filla és índia o britànica?
Mig índia i mig britànica.
Quin missatge li transmets a ella sobre
l’Índia?
Només té sis anys i mig, és massa jove. Els
dies de tenir identitats fixes ja s’han acabat,
sobretot a Londres, on les escoles estan ple-
nes de gent de Bangla Desh, Somàlia, Grècia,
Espanya. I quan veus els nens jugant junts
veus que no pensen en aquesta qüestió de
la identitat. M’agradaria que això continués
així.
La globalització és positiva, doncs?
Quan funciona, sí. Quan ets en llocs com
aquests i veus que la gent crea una comuni-
tat de manera conjunta, sí.
¿I el paper dels governs globals en aquest
món globalitzat?
La globalització ha estat en mans d’unes
elits que no ha escollit ningú. Perquè la gent
es torni a sentir sobirana i vegi que els seus
destins ja no es decideixen en un lloc llunyà
del qual no han sentit a parlar mai, hem
d’anar cada cop més cap a governs més
petits.
Cal gent polititzada i compromesa?
Sí, la gent està cada cop més polititzada. La
globalització ha permès això com a revolu-
ció de la comunicació. La gent sempre pen-
sava que això seria un avenç positiu, però
també ha sigut negatiu i s’ha creat molta vi-
olència, la violència d’aquells que se senten
frustrats i no poden assolir els fruits del
món modern i que han portat a crear revol-
tes pràcticament nihilistes. Ha tingut mol-
tes facetes, el procés de globalització.
Si d’aquí deu anys ens trobem aquí, el món
haurà canviat gaire?
Sí, espero que Catalunya sigui independent
aleshores i que s’hagi experimentat amb tipus
d’economia diferents, i que serveixi de mo-
del per a altres llocs i països del món.
També haurem d’esperar les reaccions a les
accions de la jihad, com les decapitacions i
altres tipus de propaganda.
Crec que això és difícil de controlar. Aquesta
maquinària de mort i destrucció.... Els Estats
Units, com a societat, des de la fi de la Sego-
na Guerra Mundial estan sempre preparats
per a la guerra. Recorrent al tòpic, és un com-
plex industrial militarista. Hi ha molta gent
poderosa en aquell país que està en el ne-
goci de la defensa i les armes. Gent en think
tanks que no paren de parlar del que cal fer.
Conceptes de guerra, de control del destí... Hi
ha tot un grup de gent que són molt agres-
sius i que constantment estaran buscant
nous enemics per justificar la seva existèn-
cia. És un gran problema. A Europa també hi
ha els columnistes neocons americanitzats,
com en el cas d’Espanya. Es volen situar al
costat dels Estats Units facin el que facin,
però crec que en general el sistema europeu
no està dissenyat per a la guerra i l’expansió
militar. Els Estats Units sí, i la guerra de l’Iraq,
com la del Vietnam, era un resultat inevita-
ble. També altres guerres. El que ha passat
a l’Iraq és que una guerra fracassada ha ge-
nerat un buit en el qual s’ha generat tot ai-
xò. O com en el cas dels khmers rojos a Cam-
bodja. L’Estat Islàmic és el mateix fenomen.
Es pot definir com a extremisme islàmic, pe-
rò és el producte d’una guerra fracassada
com va ser el cas dels khmers rojos, que no
eren religiosos sinó un moviment fanàtic
laic. De fet era comunista. Penso que això és
una cosa amb la qual la resta de nosaltres
ens haurem d’enfrontar.
Com veus que moltes solucions a la crisi ac-
tual estiguin en mans del neoliberalisme?
Això forma part també de la crisi intel·lectu-
al que té a veure amb com es formen les elits.
En un període de 20 o 30 anys les elits, no no-
més d’Europa i els Estats Units, han anat a la
universitat neoliberal. En tots aquests països,
no només a Europa sinó també a l’Índia o Indo-
nèsia, la gent que va a les mateixes univer-
sitats s’ha resignat a una doctrina i a una ma-
nera de veure les coses. Això està creant
aquest enorme buit del qual no sabem com
sortir. ■

A LA PEL·LÍCULA DOCUMENTAL ‘LA SAL DE
LA TIERRA’, EL FOTÒGRAF SEBASTIÃO SAL-
GADO explica com després de tornar de Ruan-
da va tenir una forta depressió. Va deixar de
creure en l’ésser humà. Estava esgotat. Com-
pletament decebut. Xocat. Perdut. Buit. Salga-
do coneixia el país africà de l’època en què vi-
via a Londres i treballava com a economista en
el negoci del cafè. Quan va començar el geno-
cidi, el mes d’abril de l’any 1994, va decidir vi-
atjar fins a Tanzània per entrar a Ruanda a tra-
vés de la frontera del pont que creua el riu
Akagera. Una vegada allà l’esperava la visió
horripilant dels cadàvers de totes les edats,
dones embarassades, nens, adolescents, mi-
lers de morts assassinats a cops de martell i
a ganivetades, arrossegats per les aigües des-
bocades que baixaven en direcció al llac Victò-
ria. Però el que va veure aquell dia només se-
ria el principi de les atrocitats que l’esperaven
durant els següents dos anys en un mateix es-
cenari: primer, el genocidi contra els tutsis;
pocs mesos després, la mort massiva causa-
da per una epidèmia de còlera als camps de Go-
ma, a l’antic Zaire, on més d’un milió d’hutus
s’havien refugiat fugint del país sota la protec-
ció de l’operació Turquesa francesa, i, final-
ment, en el seu últim viatge l’any 1996, la tro-
bada amb centenars de milers d’hutus que, as-
setjats per les forces tutsis ruandeses, ja al po-
der a Kigali, es van amagar a les selves
congoleses, on la majoria serien assassinats
o bé moririen de gana i de cansament.
Els escassos sobrevivents d’aquell èxode
apocalíptic –es calcula que hi va haver
150.000 desapareguts– Salgado se’ls va tro-
bar quan sortien de la selva i els boscos tropi-
cals i, una vegada més, va retratar les perso-
nes. Les seves fotos ens ensenyen la singu-
laritat del patiment humà, i cadascuna de les
mirades és una mirada única enmig d’una
massa humana a la deriva, famèlica, espanta-
da, esgotada, enfollida. El cicle infernal de la
violència i la barbàrie havia donat en aquell úl-
tim viatge una volta sencera: les víctimes
d’ahir eren els assassins d’avui, mentre les no-
ves víctimes es preparaven per a nous assas-
sinats. I encara havia de començar la guerra
a l’antic Zaire, ja convertit en República Demo-
cràtica del Congo, on haurien de morir més de
tres milions de persones.
Escoltar Sebastião Salgado mentre expli-
ca a la pel·lícula –rodada per Wim Wenders i
pel seu propi fill Juliano– aquelles últimes
imatges dels refugiats ruandesos resulta gai-
rebé insuportable, però –i d’aquí el geni de la
seva fotografia–, al mateix temps que se’t fa
un nus a l’estómac, no pots defugir enfron-
tar-te sense subterfugis al patiment humà; a
un passat no tan llunyà de la nostra història
02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 15
CARRETERES SECUNDÀRIES
BRU ROVIRA
LA MIRADA DE
SEBASTIÃO
SALGADO
que, sabem, és també el nostre present en
tants altres escenaris del món actual, per
molt que hi girem l’esquena. Mentre Salgado
parlava des de la pantalla, enmig del silenci
sepulcral de la sala, el plor desconsolat, silen-
ciós, gairebé com una pregària, d’una senyo-
ra sola, amb els cabells blancs, em va evocar
els llocs de les matances. Era el mateix plor
que jo havia sentit dels sobrevivents, un san-
glot que sembla que arrenca més enllà del cos
i del temps, potser el lament de la Història, la
© SEBASTIÃO SALGADO/AMAZONAS IMAGES / CONTACTO certesa que tots plegats formem part d’una
mateixa humanitat, d’aquest caminar que
combina la joia amb la barbàrie des dels segles
dels segles. Potser aquella dona que plorava,
i que amb tota probabilitat no havia estat mai
a Ruanda, plorava pels seus propis morts, la
seva guerra, plorava per tots nosaltres des de
l’empatia per les vides destruïdes dels ruan-
desos. I és aquí on es produeix, al meu enten-
dre, un nou fenomen que converteix la foto-
grafia de Sebastião Salgado en una fotogra-
fia única, una fotografia que, més enllà del
temps i de la història, agafa una dimensió èpi-
ca sobre l’ésser humà. Salgado estima els ho-
mes, diu Wenders amb tota la raó.
Després d’aquella experiència ruandesa, el
fotògraf de La mà de l’home i Èxodes, el fotò-
graf nascut a Minas Gerais que havia retratat
les mines a cel obert i les ocupacions campero-
les de terres, el fotògraf aventurer que havia
fet la volta al món tenint com a subjecte l’és-
ser humà, es va submergir en un nou projec-
te que es diria Gènesi, consagrat a la natura.
Una “carta d’amor al planeta”, com diu el ma-
teix Salgado. La història de la bellesa del món
que ens envolta, convertida en l’exposició que
es pot veure aquest dies a Barcelona. Com
sempre, va ser la seva dona, Léila, qui el va en-
coratjar en aquesta nova aventura, molt cri-
ticada per alguns sectors del fotoperiodisme,
convençuts que Salgado s’endinsava en un
terreny artístic en què la seva mirada queda-
ria eclipsada pels fotògrafs especialitzats a re-
tratar la naturalesa. Aquesta nova etapa de
Salgado també ha estat molt criticada per cer-
ta premsa francesa, el seu país d’acollida, la
mateixa premsa que abans l’acusava de fer
“estètica de la misèria” i que ara deplora que
s’hagi finançat gràcies a una empresa mine-
ra, Vale, que no es caracteritza, precisament,
per la conservació del planeta.
Sigui com sigui, La sal de la Tierra ens en-
senya la trajectòria humana i personal d’un
dels grans fotògrafs dels nostres temps. És
una història del món feta de l’aventura de la
pròpia vida, amb una fotografia extraordi-
A la pel·lícula acabada d’estrenar La sal de la Tierra, Sebastião Salgado emociona parlant de la nària, única, que sap mirar i pensar més en-
seva experiència a Ruanda, on va retratar l’infern dels refugiats i les matances. Ara, fins al 8 de llà de la mirada ordinària, amb la passió dels
febrer, exposa al CaixaForum de Barcelona el seu últim projecte, Gènesi, un cant a la natura. que es neguen a sucumbir a la barbàrie. ■
16 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014
EL RASTRE DEL DINER
TONI GARGANTÉ
EL 9 DE NOVEMBRE, PERÒ DEL 2001, ES VA
CONSTITUIR A BARCELONA LA CASA ÀSIA,
UN CONSORCI PÚBLIC RESULTAT DEL CON-
VENI FIRMAT entre el ministeri d’Exteriors
–que llavors encapçalava Josep Piqué–, la Ge-
neralitat i l’Ajuntament de Barcelona. La cre-
ació de la institució era un dels objectius del
pla marc Àsia-Pacífic 2000-2002, que preve-
ia augmentar la influència espanyola en
aquesta zona, en aquell moment ja amb un
creixement exponencial, i que concentrava la
meitat de la població mundial. El PP va gua-
nyar les eleccions de la setena legislatura el
2000 per una àmplia majoria absoluta. Que-
daven enrere els primers quatre anys de
mandat de José María Aznar (1996-2000), en
els quals va haver de comptar amb l’ajut de
CiU per poder governar.
Tot i la majoria absoluta i la renovada em-
branzida centralitzadora d’aleshores, les ad-
ministracions que van formar Casa Àsia van
entendre que la seu s’havia d’instal·lar a Bar-
celona en comptes de Madrid. Així ho recorda
el professor de la Facultat de Dret de l’escola
de negocis Esade, Jaume Giné: “La ubicació no
va ser casual perquè la tradició d’empreses ja-
poneses i asiàtiques a Catalunya era més que
evident. Madrid s’havia decantat sempre més
cap a l’Amèrica Llatina, mentre que des de Ca-
talunya s’havia mirat més cap a Àsia”.
Així, el 16 de juny del 2003 el príncep
d’Astúries, Felip de Borbó, va presidir la in-
auguració de les instal·lacions al Palau del
Baró de Quadras, un edifici modernista de
l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch de la Di-
agonal, que havia sigut el Museu de la Mú-
sica. Posteriorment, el 2006, l’Ajuntament
de Madrid es va integrar al consorci i un any
després va estrenar la seva pròpia Casa Àsia
en un altre magne edifici, el Palau del Mar-
qués de Miraflores.
FRANCESC MELCION
Entre tanta noblesa i edificis nostrats, la
Jaume Giné és un ferm defensor dels consorcis. El 1984 ja va tasca de Casa Àsia es va concentrar en la
treballar al Patronat Català Pro Europa i els últims anys ha sigut promoció de tota mena d’actes culturals, so-
en dues ocasions secretari general del consorci de Casa Àsia. cials, científics i econòmics per acostar les
cultures espanyola i catalana a l’asiàtica.
Jaume Giné en va ser el secretari general en
dos períodes: en el seu inici, entre el 2002 i el
CONSORCIS
2005, i fa ben poc, entre el 2013 i el mes pas-
sat. “La quota comercial ha avançat molt en
els últims 13 anys, des del 2% que amb prou
feines es registrava el 2001 fins al 9% ac-
tual. I encara hi ha molt de marge per créixer
a la Xina, l’Índia i altres mercats del Sud-est
PER OBRIR
Asiàtic”, reflexiona.
L’ENTRADA AL MERCAT COMÚ
Giné desenvolupa tot un argumentari sobre
la internacionalització catalana de les últi-
CATALUNYA
mes dècades. Per seguir el seu raonament re-
cula fins als anys 80, en la primera etapa de
la incipient globalització catalana, coincidint
amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Eco-
nòmica Europea (CEE). En aquell moment era
prioritari agafar la maleta i anar a vendre als
AL MÓN
nostres veïns, als mercats més propers, i créi-
xer amb el vell sistema de taca d’oli. Per aju-
dar les empreses, la creació del Patronat Ca-
talà Pro Europa el 1982 va ser el primer d’una
sèrie de consorcis que s’han convertit en un
hàbit, “amb la voluntat de donar protagonis-
me a la societat civil de Catalunya i crear si-
La indústria descobreix Àsia al segle
nergies entre institucions per sumar esfor-
ços entre sindicats, cambres de comerç, cen-
tres de formació i amb la Generalitat com a
XXI, després que a finals del XX facilitadora”.
Giné es va incorporar a Casa Àsia el 1984
entrés a Europa i Amèrica Llatina
com a director executiu i va viure de prime-
ra mà la creació d’altres organismes de promo-
ció econòmica, com el Cidem i el Copca, sem-
pre amb la il·lusió d’obrir Catalunya a Europa,
el primer pas de la internacionalització de
l’economia local. “Hem de tenir present que
teníem molts anys d’endarreriment –recor-
da–. Catalunya es va convertir una vegada
més en la locomotora econòmica i les empre-
ses van fer una tasca molt important i valu-
osa per entrar a la CEE”.
SEGON IMPULS: AMÈRICA LLATINA
Però calia avançar i amb el canvi a l’última dè-
cada del segle XX “s’havia de fer un segon es-
forç amb la descoberta de l’Amèrica Llatina”.
Els lligams amb alguns països fins i tot eren
més estrets que amb algunes zones més pro-
peres d’Europa. És el cas de Mèxic, que va aco-
llir molts catalans després de la Guerra Civil. A
més, els intercanvis comercials durant l’èpo-
ca colonial havien sigut prou importants. I de
manera paral·lela, durant els anys 90 també
van augmentar molt les relacions amb el nord
d’Àfrica, com un primer pas a la deslocalitza-
ció industrial que més tard es produiria cap a
Europa de l’Est i Àsia.
La Generalitat va crear l’Institut Català de
la Mediterrània el 1989, i al final va ser un al-
tre exemple de col·laboració entre administra-
cions. Es va refundar el 2002 com a Institut
Europeu de la Mediterrània amb el mateix mo-
del que la Casa Àsia: un consorci integrat pel
Govern, el ministeri d’Afers Estrangers i
l’Ajuntament de Barcelona. “Així, vam comen-
çar a conèixer què passava al Magrib”, remar-
ca Jaume Giné.
LA BATALLA FINAL A ÀSIA
En el tombant de segle, el tercer vector de
creixement internacional es va donar als mer-
cats asiàtics. “Àsia continua com a assignatu-
ra pendent. Perquè ja no és només el marge
potencial que hi ha, és que la Xina i l’Índia
s’han convertit en els motors del creixement
mundial. A més, cal tenir en compte que Cata-
lunya és eminentment turística i s’ha de mi-
rar aquests mercats asiàtics com a emissors
de visitants”, destaca Giné.
El professor no estalvia elogis a les promo-
cions dutes a terme pels governs de la Gene-
ralitat, especialment per la tasca de Jordi Pu-
jol, que va viatjar al Japó els anys 1985, 1990
i 1999 per captar inversions de multinacio-
nals, però també per impulsar les exportaci-
ons i la internacionalització de les pimes cata-
lanes. També Pasqual Maragall i José Monti-
lla ho van fer, igual que l’actual president, Ar-
tur Mas.
Aquest exitós model col·laboratiu con-
sorciat, que ha implicat administracions, es-
coles de negocis, universitats, cambres de
comerç i tota mena d’institucions –fins i tot
el Futbol Club Barcelona– ara està en perill.
Segons Jaume Giné, “l’asfíxia financera de la
Generalitat no li permet mantenir aquest pa-
per de catalitzador, i la idea es debilita”. Si a
la crisi de model hi afegim que també es de-
bilita el ritme exportador, el problema es
multiplica.
Efectivament, les exportacions catalanes
segueixen depenent massa dels clients euro-
peus. I quan l’economia francesa s’estanca i la
d’Alemanya no acaba d’anar bé, les vendes a
l’estranger se’n ressenten. Les exportacions
espanyoles van caure un 5,1% a l’agost res-
pecte al mateix mes del 2013, i els mercats
que més van baixar van ser precisament
França (11,2%) i Alemanya (-3,7%), i a més
Itàlia també va reduir les compres a Espanya
en un 3,1%. ■

CARA A CARA
COORDINA __ BORJA DUÑÓ IL·LUSTRACIÓ __ DANIDE
Pilar Parcerisas i Ignasi Domènech són els comissaris de l’exposició
itinerant #ArtVeuiVot, que reuneix obres d’una vuitantena d’artistes
creades per fer sentir la seva veu a favor del dret a decidir
IGNASI DOMÈNECH
ENTREVISTA
PILAR PARCERISAS
Què t’agrada del projecte #ArtVeuiVot?
La participació dels artistes, la bona dispo-
sició a expressar lliurement amb una acció
visual o textual una idea, un sentiment, una
emoció col·lectiva passada pel sedàs de la po-
ètica individual. Sempre he pensat que els
artistes fan de filtre de la societat i que el seu
món sensible és capaç de projectar aquests
signes col·lectius i transformar-los en una
obra pròpia. Així ho han fet Miró, Tàpies i
tants altres artistes que han manifestat
aquesta llibertat de dir el que els altres volen
dir i que ells saben dir en el seu llenguatge.
¿Creus que l’art català està ben represen-
tat a l’exposició?
Hi podria haver més artistes dels que hi ha.
Potser alguns s’hi acabaran afegint més tard,
però com que s’ha fet la campanya de reco-
llida d’idees en època d’estiu la coordinació
ha sigut difícil. Malgrat tot, és important dir
que els artistes són un referent en el seu
camp: sigui la il·lustració, les arts gràfiques,
el disseny o les arts visuals en general. A la
vegada hem procurat la presència d’artistes
representatius del territori, que no només hi
haguessin creadors de Barcelona, on hi ha
una gran concentració. També hem volgut
obrir l’exposició a les disciplines poètiques
que de sempre han estat molt a prop de les
arts plàstiques. Per això hi ha noms com Car-
les Hac Mor, Perejaume, Ester Xargay i Vi-
cenç Altaió.
Quina va ser la teva primera feina en re-
lació al món de l’art?
El que em va atrapar quan tenia 11 anys va
ser un àlbum de cromos de la història de la
pintura que anava des de les coves d’Altami-
ra fins a Andy Warhol. Encara el guardo. Als
13 anys em vaig posar a pintar ocupant una
plaça que la meva germana havia deixat bui-
da a l’estudi del pintor Vilajosana de Manre-
sa i als 14 em vaig integrar en un grup de pin-
tors locals que anaven a les pintures ràpides.
Quatre anys més tard va morir el crític d’art
local i vaig ocupar el seu lloc a la ràdio i al di-
ari. Vaig partir d’una autocrítica a la meva
pintura, i a partir de llavors vaig decidir dedi-
car-me a la lectura de l’art mitjançant l’es-
criptura i la imatge, els dos suports que sem-
pre he fet servir. Per això vaig estudiar his-
tòria de l’art i periodisme.
Quin projecte tens entre mans?
Aquest mes, més d’un! Acabo de tancar un
simposi internacional d’art públic amb Dani
Karavan, amb motiu del vintè aniversari del
Memorial Passatges de Portbou, i hem pre-
sentat al MNAC el llibre Ponç abans de Ponç,
una recopilació crítica sobre la figura de Joan
Ponç, i al mes de novembre presentem a Xi-
le l’exposició Don’t forget. Marcel Duchamp.
Una partida d’escacs amb Man Ray i Dalí’, que
vam presentar a Múrcia i que ara ens ha de-
manat el Museu d’Art Contemporani de Xile,
i que presentem ampliada. ■
02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 17
PILAR PARCERISAS
ENTREVISTA
IGNASI DOMÈNECH
Com creus que es percebrà l’exposició?
Quina lectura tindrà?
La mateixa naturalesa de l’exposició, on són
representades diferents maneres d’enten-
dre l’art i també el procés que estem vivint
–però sempre des d’un compromís–, ofereix
la possibilitat de múltiples lectures. D’altra
banda, el fet de la itinerància i de la seva
obertura a les xarxes socials la dinamitzarà
molt i podrem rebre molt retorn del públic fí-
sic i virtual que pot ser molt enriquidor.
Una de les feines va ser seleccionar els ar-
tistes. Pots explicar com ho hem fet?
La idea des del principi ha sigut buscar la mà-
xima visibilitat de diferents sensibilitats i
maneres de treballar, i que tots fossin pro-
fessionals. A tots els hem demanat actuar en
un mateix format, un DIN A-3, per generar
una manifestació democràtica i unitària, i
una obra que fes referència al títol de l’expo-
sició, #ArtVeuiVot. A partir d’aquí hem rebut
diferents respostes, des d’aquells que exigei-
xen el seu dret a decidir fins als que es po-
sicionen clarament per la independència.
També buscàvem representar l’art en tota la
seva amplitud i per tot el territori.
D’on et ve la passió per l’art?
Em ve de casa. El meu pare pintava, i de ben
petit em duia a veure exposicions que s’es-
forçava a explicar-me de manera entenedo-
ra. A partir d’aquí també em vaig aficionar al
dibuix, que vaig practicar durant alguns
anys. Vaig estudiar història de l’art, i des del
primer moment vaig col·laborar amb la gale-
ria del departament d’art en un projecte que
dirigia la professora Teresa Camps, que tam-
bé ens animava a escriure. En aquells anys
d’aprenentatge vaig poder conèixer molts
artistes que ara en diríem emergents, un
nom que em sembla poc afortunat, gent que
començava a treballar i que tenia propostes
interessants i que ara retrobo en aquesta ex-
posició. A partir d’aquí vaig començar a es-
criure en diferents mitjans i vaig començar
a treballar en el món del patrimoni.
Què et portarà el futur?
Actualment estic dedicat als treballs de reo-
bertura dels museus de la façana marítima de
Sitges. El Museu del Cau Ferrat i el Museu de
Maricel. També estic treballant en el catàleg
de pintura i obres sobre paper del Museu del
Cau Ferrat, i en la preparació de l’exposició in-
augural dels dos museus. Al mateix temps es-
tic acabant un llibre sobre l’escultor Pere Jou,
que em té molt atrapat, i amb el qual estic dis-
frutant molt. El llibre sorgeix d’una exposició.
Com passa sovint, el treball intensiu sobre un
artista que suposa una exposició monogràfi-
ca va fer aflorar molta obra desconeguda, i
em va despertar la curiositat per saber-ne
més. També estic treballant en un llibre sobre
la història del col·leccionisme artístic i els mu-
seus que està a punt de sortir. ■
18 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014

DE LUITSPELENDE NAR
[Bufó tocant el llaüt]
FRANS HALS (1581-85/ 1666)
Aquest mestre del retrat de
l’escola barroca neerlandesa va
pintar aquí un quadre de
gènere, amb un personatge
popular, que es pot interpretar
també en clau al·legòrica sobre
la vanitat de la música. Aquesta
obra, una de les més conegudes,
va entrar a les col·leccions del
Museu del Louvre el 1984.

TEATRE EUROPA
RAFAEL ARGULLOL

L’OBSCURA VERITAT DEL BUFÓ

SOBRE SHAKESPEARE S’HA ESCRIT PRÀCTICAMENT TOT: que no apa-
reix la paraula Déu a la seva obra, que hi ha dos centenars de suïcidis
als seus drames, que hi ha més escenes de foscor que de llum, que, en re-
alitat, Shakespeare no és l’autor del seu teatre. Encara avui dia a Londres
hi ha un club que defensa que no va escriure ni una sola línia: ell era úni-
cament l’actor que representava les peces teatrals que en la clandesti-
nitat escrivia Christopher Marlowe. Però em sembla que mai he llegit
quants bufons apareixen en els seus escrits. Deuen ser molts. Desenes.
Com en Velázquez. Un pintor poc prolífic amb una sèrie de retrats de
bufons, entre els quals el magistral Don Sebastián. Tant en Velázquez com
en Shakespeare el bufó perfecte és aquell que actua com a contrapunt del
rei. És una contrafigura del poder i, per tant, un poder temible. L’arma
del bufó, com la del boig, és dir la veritat. De manera obliqua si es vol, en
formes obscures gairebé sempre. Però diu la veritat, i per això esdevé
incontrolable, un grotesc heroi de la llibertat.
Es troben a faltar en la nostra època autèntics bufons disposats a dir
tota la veritat, bojos que expressin una saviesa abrupta. Potser el que
passa és que la mala bufonada –la dels mals bufons– ha conquerit tot l’es-
pai polític i la mentida té, amb impunitat, el monopoli de la paraula. Els
reis absoluts de Shakespeare o de Velázquez havien de permetre la ve-
ritat del bufó. La gran bufonada, avui, distorsiona totes les paraules.
El bufó té la mirada seriosa, com Don Sebastián. El bufó té la mira-
da alegre i canta, com a l’obra de Frans Hals Bufó tocant el llaüt. Amb
la tragèdia o amb la comèdia la seva veritat és imprescindible. ■
 02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 19

IDEES DE REÜLL FORA DE CLASSE

XAVIER ANTICH MARINA GARCÉS

QUÈ ÉS ABANS,
L’ALLIBERAMENT
O LA LLIBERTAT?
Pocs com John Adams van mostrar la força constituent de l’energia revolucionària abans de la revolució americana. En
la imatge, un fotograma de la sèrie, dirigida per Tom Hooper, que li va dedicar la cadena HBO i va emetre TV3.
“A DIFERÈNCIA DE LA FORÇA, QUE ÉS ATRIBUT i propietat
de cadascun dels humans en el seu aïllament enfront dels
altres, el poder només apareix allà on els humans es reu-
neixen amb el propòsit de realitzar alguna cosa en comú, i
desapareixerà quan, per la raó que sigui, es dispersin o se se-
parin. Per tant, els vincles i les promeses, la reunió i el pac-
te són els mitjans pels quals el poder es conserva; sempre
que els humans aconsegueixin mantenir intacte el poder
que va brollar durant el curs d’una acció o empresa determi-
nada, pot dir-se que es troben en ple procés de fundació, de
constitució d’una estructura secular estable que donarà al-
berg, per dir-ho així, al seu poder col·lectiu d’acció”. Aques-
tes paraules visionàries les va escriure Hannah Arendt en
el seu llibre On revolution (1962), un clàssic del pensament
polític en què prova d’esbrinar el caràcter essencial de l’es-
perit revolucionari a partir de l’anàlisi de les revolucions
francesa i americana.
En aquest text, il·luminador com pocs, Arendt, a diferèn-
cia de l’aproximació habitual, presta una atenció especial als
moments prerevolucionaris i, després, als moments cons-
tituents: enfront de la tan comuna fascinació per l’esclat
de l’impuls revolucionari, sempre més vistós i teatral, la filò-
sofa va intentar delimitar els dos processos que, abans i des-
prés, els atorguen el seu caràcter específic com a moviments
històrics capaços de construir un món nou. La seva anàlisi
és fascinant, i molt útil per descobrir que promeses i con-
venis col·lectius constitueixen un element d’estabilitat en
l’imprevisible oceà d’incerteses. Amb això, Arendt va de-
terminar el que anomena la gramàtica de l’acció col·lectiva:
“l’acció és l’única facultat humana que exigeix una plurali-
tat d’humans”; i la sintaxi del poder: “el poder és l’únic atribut
HBO/TV·3
humà que es dóna en l’espai secular intersubjectiu gràcies
al qual els humans es posen en relació mútua, es combinen
en l’acte de fundació en virtut de la prestació i el compliment
de les promeses, que, en l’esfera de la política, potser cons-
titueixen la facultat humana superior”.
Per això, va establir una diferència fonamental, avui
difícil de negligir, entre alliberament i llibertat. Sempre s’ha-
via pensat que només era l’alliberament de qualsevol me-
na de servitud i coerció, com a condició prèvia, allò que po-
dia conduir, després, a la institució d’un espai polític en què
la llibertat fos possible. Arendt, tanmateix, va recordar que
la idea d’alliberament és essencialment negativa: s’oposa
a la manca de llibertat i drets, a la coerció política i a una si-
tuació en què una col·lectivitat està privada de la possibili-
tat d’autodeterminar-se. En aquest sentit, el procés d’allibe-
rament, per emancipador que pugui ser al final, és sempre
un moviment d’oposició política a repèl, a la contra.
La revolució americana, segons sosté Arendt recordant
els escrits de John Adams, va contribuir, abans del seu esclat,
a l’organització de la multitud, des de baix, i va aconseguir
que l’exercici de la llibertat, positiva i creativa, formés part
del procés d’alliberament i no hagués d’esperar al final de
la situació coercitiva i colonial, aconseguida amb la indepen-
dència política d’Anglaterra, per instituir un poder real abans
que, amb l’alliberament, arribés a la seva fase constituent.
Per dir-ho en termes més moderns, la ciutadania havia acon-
seguit empoderar-se molt abans de l’acte formal de procla-
mació de la seva sobirania política. La lliçó històrica és des-
comunal: els pobles només són capaços d’alliberar-se de la
servitud si abans han començat positivament a actuar amb
llibertat. Us sona? ■
LA
VIOLÈNCIA
EXPRESSIVA
PREPARANT UNA CLASSE SOBRE LES RELACIONS SEM-
PRE TENSES ENTRE EL COS I EL PENSAMENT, em trobo
amb un llibret publicat per uns amics a Buenos Aires. És el
llibre de l’antropòloga argentina Rita Segato La escritura en
el cuerpo de las mujeres asesinadas en Ciudad Juárez (Edi-
torial Tinta Limón, 2013), tot just una vuitantena de pà-
gines que em colpeixen i m’obliguen a aturar el que esta-
va fent. No són els espantosos fets que explica, sobrada-
ment coneguts per tothom, el que m’obliga a aturar el fil de
les meves classes. És l’explicació que en dóna.
Podem entendre la violència? O la violència és preci-
sament allò fosc i irracional que sempre desbordarà els
marcs de la comprensió? Rita Segato desplega els seus ar-
guments contra aquesta posició, molt habitual, d’escanda-
litzar-nos davant de la violència i rendir-nos davant seu
com allò de nosaltres que mai no es podrà comprendre.
L’autora ens exigeix anar més enllà: afirma que la violèn-
cia és un llenguatge que té la seva racionalitat pròpia, que
és un discurs que s’escriu
en els cossos de les víc-
times, però que no va
Les massacres adreçat a elles. El seu
planificades de missatge parla la llengua
del poder, i el poder sem-
dones, nens i pre s’adreça a un altre
estudiants, a poder. Quin és aquest
poder que necessita vi-
Mèxic i a altres olar, esquarterar i assas-
sinar dones per expres-
llocs del món, sar-se? I a qui parla a tra-
ens parlen a vés dels cossos mutilats?
Els cossos mutilats
tots nosaltres parlen, en primer lloc,
als col·legues dels assas-
sins. Són crims corpora-
tius, que creen comunitat i funden un estat paral·lel, fo-
ra de la llei. Les seves atrocitats expressen un poder sobi-
rà, arbitrari i sense restriccions, al marge de la llei. El seu
poder és absolut: en cada cos violat declaren la seva capa-
citat d’anul·lar la voluntat de l’altre fins a la seva destruc-
ció física i moral.
Aquesta sobirania absoluta parla, en segon lloc, al po-
der de l’estat, al poder de la llei. No només li marca els seus
límits, sinó que li recorda les seves ombres. No hi ha cap es-
tat que pugui actuar només estatalment: la vida política és
doble, com ho són les caixes dels partits polítics en el nos-
tre estat. Cada cos esquarterat és un recordatori d’aquest
circuit doble del poder: el visible i l’invisible.
Finalment, les massacres planificades de dones, nens
i estudiants, a Mèxic i en altres llocs del món, ens parlen a
tots nosaltres: no són víctimes excepcionals d’una irraci-
onalitat incontrolable. Són els residus habituals d’un siste-
ma econòmic i polític que, com la moneda que ens domi-
na, té a la seva cara la democràcia representativa, i a la se-
va creu, un camp de guerra. ■

ARADIUMENGE
Director Subdirectora Directora d’art Edició Fotografia Llengua Ciència
CARLES CAPDEVILA CATALINA SERRA CRISTINA CÓRDOBA ROSA RODON FRANCESC MELCION ALBERT PLA MÒNICA LÓPEZ FERRADO
ARA c/ Diputació, 119 08015 Barcelona Telèfon: 93 202 95 95 Correu electrònic: aradiumenge@ara.cat
20 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014
CIÈNCIA
COMPTE ENRERE
PER OBTENIR UNA
VACUNA PER A L’EBOLA
TEXT__ MÒNICA L. FERRADO
Aquest mateix mes
de novembre es faran
públics els primers
resultats dels assajos de
seguretat amb humans de
dues vacunes per a l’Ebola.
GSK té previst iniciar
proves amb milers de
persones a l’Àfrica a
principis d’any i engegar la
producció massiva
EL PRIMER CAS D’EBOLA A EUROPA, el de la
infermera Teresa Romero, que els metges
van donar per curada fa uns dies, ha de ser-
vir per aprendre moltes coses, com ara avan-
çar en la recerca amb fàrmacs efectius. Rome-
ro ha estat tractada amb un fàrmac antiviral
experimental, el favipiravir, que s’ha inves-
tigat en grip, febre groga o el virus del Nil, i
amb sèrum hiperimmune de la missionera Pa-
ciencia Melgar, contagiada a Libèria i que tam-
bé va superar la malaltia. Serà difícil esbrinar
quin dels dos tractaments ha sigut fonamen-
tal. Potser tots dos. Els metges que l’han trac-
tada a l’Hospital Carlos III ja han anunciat que
aviat publicaran els resultats de les dades que
han anat recollint durant el procés.
Mentrestant, les farmacèutiques conti-
nuen amb el peu a l’accelerador en la recer-
ca d’una vacuna, cosa que seria un gran
avenç per als països africans, on la malaltia
està causant autèntics estralls. L’OMS dóna
suport al desenvolupament de dues vacu-
nes en les quals treballa des de fa una quin-
zena d’anys, però que fins a l’arribada de
l’epidèmia no s’han considerat prioritàries.
Des que el virus es va descobrir, el 1976, ha-
via matat un màxim de 431 persones en un
mateix brot. Ara, el sentit d’urgència ha can-
viat. Segons dades de l’OMS, l’epidèmia del
2014 ja ha acabat amb la vida d’almenys
5.000 persones.
ACCELERAR ELS EXPERIMENTS
En condicions normals, els assajos que es du-
ran a terme tardarien al voltant d’una dèca-
da a oferir resultats. Ara, però, la màxima au-
toritat sanitària, l’OMS, i els altres agents im-
plicats han assumit que caldrà cremar etapes
i renunciar a alguns dels passos per avançar
de pressa i, tal com es pretén, tenir un tracta-
ment preventiu vàlid el 2015.
Quan un medicament demostra la seva
eficàcia en animals, a continuació ha de pas-
sar per tres fases d’experimentació amb per-
sones: a la fase I se’n prova la seguretat; a la
fase II, es continua estudiant-ne la segure-
tat i es recullen dades d’eficàcia, i a la fase III,
s’aplica a un gran nombre de malalts. Cada
fase pot trigar de sis mesos a més d’un any,
entre que es desplega i s’analitzen els resul-
tats. A més, també cal temps per dissenyar
els protocols que s’apliquen.
La urgència, però, farà que es passi ben
aviat de la fase I a la III, és a dir, que els fàr-
macs es provin directament en milers de per-
sones. Una de les vacunes seleccionades per
l’OMS, la que està desenvolupant GlaxoS-

Les dues vacunes de l’Ebola candidates utilitzen virus diferents. Una fa servir el del constipat
en micos i l’altra, un virus intestinal, però en tots dos casos els virus contenen un gen de
l’Ebola que produeix la glicoproteïna GP, encarregada d’induir la resposta immune que hauria
de protegir les persones davant la infecció.
mithKline (GSK), va ser sotmesa ràpidament
a dos estudis de seguretat en fase I a princi-
pis de setembre als Estats Units, al Regne
Unit i a Mali. L’altra vacuna seleccionada, im-
pulsada per l’Agència de Salut Pública del Ca-
nadà –encara que és propietat de l’empresa
dels EUA NewLink Genetics– també està en
fase I. Segons un article publicat a Science la
setmana passada, les dues estarien a punt
per ser aplicades en milers de persones.
Paral·lelament, la Food and Drug Adminis-
tration (FDA), l’agència nord-americana del
medicament que dóna llum verda als fàrmacs,
està elaborant nous protocols per avaluar els
assajos amb urgència. Un grup d’experts en
bioètica convocats per l’OMS a l’agost van con-
cloure que davant la magnitud de l’epidèmia
es podia considerar ètic utilitzar tractaments
i prevencions que no s’han provat en humans
o que han cremat etapes. En altres camps,
com pot ser l’ús de fàrmacs experimentals en
malalts terminals de càncer que no tenen res
a perdre, això es coneix com a ús compassiu.
ASSAJOS AMB MILERS DE PERSONES
Els resultats sobre seguretat i resposta immu-
ne dels primers participants en els assajos de
GSK es faran públics aquest novembre. Per la
seva banda, les farmacèutiques ja tenen a punt
tots els protocols per continuar-los amb milers
de persones que, segons recomanacions de
l’OMS, sortiran de personal sanitari. Segons Sci-
ence, durant una trobada celebrada la setma-
na passada a la seu de l’OMS a Ginebra, GSK va
explicar que farà dos estudis. Un serà a Libèria,
amb 12.000 persones, i començarà a principis
de gener. Una meitat dels participants rebri-
en la vacuna i l’altra un placebo. També la pro-
02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 21
GETTY/EFE
varà a Sierra Leone amb 8.000 persones. De
moment, no es farà cap assaig a Guinea.
La vacuna de GSK utilitza un virus del
constipat comú dels ximpanzés que conté un
gen del virus de l’Ebola que produeix una mo-
lècula, la glicoproteïna GP, que és la que es-
timula la resposta immunològica. Es coneix
com a vacuna bivalent, ja que protegiria da-
vant de dues soques de l’Ebola, la varietat del
Zaire, que és la que ara circula, i la varietat del
Sudan. La vacuna de NewLink Genetics es-
timula la resposta utilitzant una soca del vi-
rus de l’estomatitis vesicular, que també con-
té un gen de l’Ebola que produeix la mateixa
proteïna.
Quan alguna de les vacunes hagi demos-
trat la seva eficàcia caldrà anar molt de pres-
sa per produir-la i distribuir-la de manera
massiva. Els informes que ha presentat GSK a
La batalla contra l’Ebola
només es podrà guanyar
amb un còctel de mesures
DUES PERSONES INFECTADES CONTAGIEN
TRES PERSONES MÉS. És la progressió amb
què actualment s’escampa el virus de l’Ebola
a Libèria, segons un estudi de la Universitat
de Yale que publica Science. S’estan fent
molts esforços matemàtics per calcular quina
serà l’evolució de l’epidèmia, però tots arriben
al mateix punt: cal incrementar les mesures
de protecció en diferents fronts. I tots depe-
nen de factors culturals i dels fràgils sistemes
sanitaris d’aquests països. El treball que publi-
ca Science posa especial èmfasi en les pràcti-
ques funeràries. Se sap que han sigut un dels
focus fonamentals per a la dispersió del virus,
ja que el costum d’aquests països és rentar els
morts, tocar-los i fer-los petons. Per canviar-
ho no només cal més informació, sinó trobar
opcions per què puguin dir adéu als seus
morts amb tota la pau possible. També cal mi-
llorar les mesures per aïllar els malalts i per
protegir el personal sanitari. Tot plegat reque-
reix ajuda internacional.
REUTERS
l’OMS afirmen que podran tenir 24.000 dosis
de la vacuna preparades per fer els estudis al
gener. Creuen que podrien arribar a produir
prou fàrmac per a 230.000 dosis per a l’abril,
i fins i tot augmentar la producció fins a arri-
bar a un milió de dosis el desembre del 2015.
No obstant, GSK ha avisat que la capacitat per
envasar el fàrmac en vials sota condicions
d’esterilitat i seguretat adequades és limita-
da. Sense ajut no podran fer-ho, ja que podria
afectar a la producció d’altres vacunes com
la de les galteres, la rubèola o el xarampió.
També hi ha en marxa altres informes so-
bre com es farà per distribuir les injeccions so-
bre el terreny seguint la cadena de segure-
tat adequada a l’hora d’emmagatzemar, con-
servar en fred i distribuir. La geografia i la si-
tuació política d’aquests països tampoc farà
fàcils les campanyes de vacunació. ■
22 __ ARADIUMENGE __ 02.11.2014
CIÈNCIA
TRIEM PER LES
EMOCIONS O
PER LES RAONS?
Davant els aliments dolços, la biologia passa per
davant de la raó a l’hora de decidir si en mengem
TEXT__ DAVID BUENO
A LES PERSONES ENS AGRADA PENSAR QUE
CONTROLEM les decisions que prenem, i que
ho fem de manera raonada: què mengem i què
bevem, quina parella triem, amb qui ens bara-
llem, on vivim, què comprem, etc. Però, per molt
inquietant que sigui, potser no en tenim tot el
control. Nilay Yapici i els seus col·laboradors, de
la Rockefeller University de Nova York, del Vi-
enna Biocenter d’Àustria i de l’Institut de Ci-
ències Gulbenkian de Portugal, han utilitzat di-
versos estudis per explorar, a nivell cel·lular i
molecular, fins a quin punt controlem consci-
entment les decisions que prenem.
En aquest treball, que acaben de publicar
a EMBO Reports, han analitzat de manera
molt especial com decidim el tipus de menjar
que ingerim, sobretot quan té sucres. La con-
clusió que treuen és que, tot i que creguem
que controlem les nostres decisions, la biolo-
gia i la fisiologia del nostre cervell sovint les
condicionen.
NEUROCIÈNCIA I ECONOMIA
Fa temps que els economistes i els neuro-
científics, des dels respectius camps de co-
neixement, amb les metodologies específi-
ques de cada àrea i amb objectius diversos,
estudien el procés mitjançant el qual pre-
nem decisions. Fruit de la interrelació entre
aquests dos col·lectius professionals, l’any
1999 va sorgir una nova disciplina científi-
ca, la neuroeconomia, que integra la neuro-
ciència cognitiva, el comportament econò-
mic i la psicologia social. Des de la neuroci-
ència, l’objectiu principal és entendre com
funciona el cervell i poder-ho aplicar en ca-
sos d’alteracions conductuals; des de l’eco-
nomia, predir el comportament dels mer-
cats, i des de la psicologia social, entendre
l’evolució de la societat.
Una de les primeres troballes en aquest
camp va ser que en moltes de les decisions
que prenem el component emocional és molt
més important que el racional. Això fa que so-
vint les decisions puguin anar contra el que
racionalment sabem que és la millor opció en-
tre les diverses possibles.
Ara, per analitzar el paper que juga el cer-
vell a nivell cel·lular i molecular en aquest
component emotiu de la presa de decisions,
Yapici i els seus col·laboradors s’han centrat
a estudiar què passa al cervell davant la pre-
ferència pel menjar dolç, que es dóna fins i tot
en persones obeses que segueixen voluntà-
riament una dieta per perdre pes.
GETTY
En un dels estudis, fet inicialment en ra-
tolins, es va oferir a aquests animals menjar
endolcit amb sacarosa –el sucre de taula– o bé
amb sucralosa, un edulcorant derivat del su-
cre que no aporta cap caloria ni té cap valor
nutritiu. En tots els casos, els ratolins triaven
el menjar amb sacarosa, fins i tot uns ratolins
mutants que tenen el receptor que detecta
els gustos dolços completament inoperatiu,
la qual cosa exclou que aquesta elecció es de-
gui a alguna subtilesa del gust.
EL SUCRE ACTIVA NEURONES
L’anàlisi cel·lular i molecular ha revelat que
la ingesta de sacarosa fa que s’activin unes
neurones de l’hipotàlem que produeixen una
hormona anomenada concentradora de mela-
nina, que està implicada en la regulació de l’ali-
mentació i en el balanç energètic. En canvi, la
ingesta de sucralosa o de qualsevol altre edul-
corant sintètic no les activa.
A més, aquestes neurones envien un se-
nyal cap a una altra zona del cervell, el nucli
estriat, on hi ha neurones dopaminèrgiques,
que comencen a produir dopamina, un neuro-
transmissor que s’associa a les sensacions de
plaer i de recompensa i que també afavoreix
el reforçament de la conducta que ha estimu-
lat la seva producció. Dit d’una altra manera,
el consum de sucre activa el cervell de tal ma-
nera que ens estimula a consumir-ne més.
Això explica per què a les persones que
segueixen una dieta baixa en sucres per apri-
mar-se els costa tant d’esforç evitar-ne el
consum, i de tant en tant noten una neces-
sitat gairebé irrefrenable de menjar aliments
dolços, però no endolcits amb edulcorants ar-
tificials, sinó amb sucre. A més, en aquests ca-
sos també s’ha vist que la pèrdua de pes pro-
voca una baixada del nivell d’hormones rela-
cionades amb el teixit adipós, la qual cosa fa
que s’incrementi encara més la sensació de re-
compensa i plaer en ingerir menjar.
Els autors del treball esmenten també al-
tres casos similars, com l’elecció de la parella
o el comportament agressiu davant d’un
conflicte, per concloure que aquesta relació
entre les decisions i el sentiment de plaer i
de recompensa es produeix també en moltes
altres situacions, com per exemple quan de-
cidim quin producte comprem entre diver-
sos de similars. ■
__ David Bueno és investigador i professor de Des de les neurociències s’estan fent descobriments que explicarien per què quan cal aprimar-
genètica a la Universitat de Barcelona se resulta tan difícil tenir prou voluntat per deixar de menjar el que no convé, com el sucre.
 02.11.2014 __ ARADIUMENGE __ 23

PA CIÈNCIA, LA NOSTRA UN MICROBI DE

DANI ARBÓS I MÀRIUS BELLÉS
BIÒLEG I FÍSIC MANRESA CONTRA
Les cançons LA TUBERCULOSI
de Bob Dylan
TEXT__ M.L.F.
també tenen
ciència BACTERIS CONTRA BACTERIS. I, en con-
cret, un bacteri descobert al riu Cardener,
nar dues situacions: que el cos estigui molt im-
munodeprimit, és a dir, que tingui poques de-
tífics”. “El vam seqüenciar i ens vam adonar de
les seves característiques”, explica Cardona.
JOHN LUNDBERG I EDDIE WEITZBERG el Mycobacterium manresensis, contra el fenses, o que tingui una resposta exagerada Així doncs, en comptes d’enviar la gent a
SÓN DOS INVESTIGADORS de l’Insti- bacteri de la tuberculosi. Investigadors davant la presència del bacteri –com podria prendre les aigües a Manresa, el següent pas
tut Karolinska que fa poc han confes- de l’Hospital Germans Trias i Pujol han passar amb una al·lèrgia– i aleshores s’iniciï ha sigut trobar la manera de produir el pro-
sat que, durant 17 anys, en els seus descobert a les aigües de Manresa un mi- el procés lesiu que comporta la malaltia. biòtic a gran escala, en píndoles o en pols, un
nombrosos articles científics, en edi- crobi de la mateixa família que el de la tu- tractament que s’ha de prendre cada dia du-
torials i introduccions de llibres, han berculosi que enganya el sistema immu- ENGANYAR EL SISTEMA IMMUNITARI rant dues setmanes. Així s’aconsegueix que
intentat col·locar tantes cites de Bob nitari perquè no reaccioni de manera El que permet el probiòtic és evitar que el sis- el cos aprengui a tolerar de manera natural
Dylan com han pogut. Tots dos, uns anòmala davant el patogen de la tuber- tema immunitari sobrereaccioni. És a dir, el el micobacteri de la tuberculosi, de manera
admiradors absolutament acèrrims culosi i, per tant, no es desenvolupi la ma- probiòtic es basa en la necessitat que el cos to- que la resposta inflamatòria sigui menys in-
del cantautor nord-americà, van pro- laltia. Els investigadors ja l’han provat i leri el bacteri en lloc de voler-lo eradicar. “El tensa. Ahir els investigadors van presentar
posar-se el repte d’introduir en els l’han començat a comercialitzar a través sistema digestiu és un sistema de reconeixe- els bons resultats obtinguts en les proves fe-
seus treballs tantes frases com fos d’una spin-off, Manremyc. Els resultats ment d’anticossos i si un element no fa mal lo- tes amb humans. “El tractament té memòria,
possible, en el mateix títol o amaga- del seu treball es van presentar ahir du- calment el cos el dóna per bo; així enredem el o sigui que previndria l’aparició de la malaltia
des en el text. Aquesta juguesca es rant la 45a Conferència Mundial sobre sistema immunitari”, explica Cardona. durant un any”, afirma Cardona.
va acabar estenent a tres investiga- Salut Pulmonar a Barcelona. Els investigadors van provar primer Una altra de les virtuts del producte és
dors més i va donar com a resultat ar- No es tracta d’una guerra frontal, si- aquesta estratègia amb ratolins, amb bacils de que resulta molt barat, fet que en facilita la
ticles amb títols tan recarregats com nó d’una estratègia molt més intel·ligent la tuberculosi morts, i van veure que funcio- comercialització en països pobres. De fet, un
Nitric oxide and inflammation: the que aconsegueix desactivar el mecanis- nava. Per fer el salt a un producte adreçat a dels primers mercats on Manremyc espera
answer is blowing in the wind, Tan- me que utilitza el bacteri per emmalaltir humans calia trobar altres opcions i, per tant, desembarcar és l’Índia, i estan fent tractes
gled up in blue: molecular cardiology el nostre cos. Quan una persona s’infec- els investigadors van decidir buscar micobac- amb la Xina. El producte estaria indicat per a
in the postmolecular era. O fins i tot ta per via aèria, normalment no desenvo- teris que es trobessin ja en l’ambient i que ja poblacions amb alt risc i per a les persones que
cites dobles com Blood on the tracks: lupa de manera immediata la malaltia, ingeríssim. Així van trobar a les aigües pro- hagin conviscut amb algú amb tuberculosi.
a simple twist of fate. Sembla que la explica Pere-Joan Cardona, cap de la Uni- cedents del Cardener el Mycobacterium man- Tenint en compte que en aquests països la
seva pràctica està lluny d’aturar-se tat de Tuberculosi Experimental de l’Ins- resensis, que pertany a la mateixa família que prova de la tuberculina sovint no es fa, pren-
perquè hi ha en joc un sopar per al titut Germans Trias i Pujol. El bacil es que- el de la tuberculosi, tot i que és inofensiu i es dre el fàrmac com a prevenció podria ser molt
guanyador. El fet ens fa oblidar una da al cos, de vegades durant anys. Se- troba en les aigües que consumim sense cap útil. També estaria indicat per reforçar els ma-
vegada més el tòpic absurd del cien- gons estudis anteriors, se sap que per problema. El nom és un reconeixement al “re- lalts en acabar el tractament amb antibiòtics,
tífic amb una nul·la sensibilitat artís- passar d’infecció a malaltia es poden do- gal que les aigües de Manresa han fet als cien- ja que hi ha un risc d’un 10% de recaiguda.
tica i musical, i destrossa aquest con-
cepte de cultura seccionada en cièn-
cies i lletres tan estesa. Seria diver-
tit, a més, que la idea proliferés arreu
i que els investigadors n’explotessin
les possibilitats. Per exemple, un quí-
mic admirador de Lluís Llach que es-
crigui sobre els enllaços amb pont
d’hidrogen podria titular Et deixo un
pont d’hidrogen de mar blava. Els bi-
òlegs marins admiradors de Manel
podrien fer perles com Relació del ni-
vell de zooplàncton amb la variació
del fitoplàncton al mar! Al mar! Els in-
vestigadors climàtics nostàlgics dels
grans temes dels Europe podrien do-
nar un aire apocalíptic al seu article
amb: Efectes del CO2 a l’atmosfera:
it’s the final countdown. També els
científics que estudien les noves
aplicacions del grafè podrien citar
Juan Luis Guerra amb Ojalá que llue-
va grafeno en el campo. O potser al-
gun dia un admirador de l’eloqüència
del Fary bateja un nou material com
La mandanga. Això sí, davant la tro-
balla d’un nou recobriment que evi-
ti l’oxidació del ferro, seria de justícia
citar Peret i el seu La fiesta no es pa-
ra FeO’s. No és un repte fàcil però les
possibilitats són infinites i, evident-
MANREMYC
ment, molt millorables. Pere-Joan Cardona encapçala l’equip de científics que han creat una spin-off per produir el probiòtic a gran escala, en pastilles i en
pols. Es pren durant dues setmanes i s’adreça sobretot a població de risc i malalts que han acabat el tractament amb antibiòtics.