Arg.

7 14/4/08 17:31 Página 39

Art, canon i poder(s)

Gerard Vilar*

U n cànon artístic és una relació de noms i d’obres d’artistes

pertanyents a una determinada cultura que qualsevol perso-
na ha de tenir present per a poder dir que coneix la cultura en
qüestió. Els noms i les obres que formen part d’un cànon hi són
per l’excel·lència o per la rellevància artístiques, o per ambdues
coses. Els cànons existeixen perquè som finits, perquè el nostre
temps és limitat. Els cànons es formen per tal que, ja des de petits,
tinguem una orientació respecte a allò en què val la pena invertir
el temps escàs que tenim de vida i allò que potser no s’ho val tant.

* Gerard Vilar (Barcelona, 1954). Ha estudiat filosofia a Barcelona i Frank-

furt i ha publicat, entre d’altres, El desorden estético (2001) i Las razones del arte
(2005). Actualment és catedràtic d’estètica i teoria de les arts a la uab i coordi-
nador del màster de teoria de l’art contemporani que imparteixen la mateixa uni-
versitat i la Fundació Miró.

39
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 40

gerard v i l a r

Si no tinguéssim l’orientació que ens proporcionen els cànons el

món de l’art seria molt més caòtic i confús, i potser mai no arri-
baríem a descobrir alguns dels grans artistes i ens perdríem mol-
tes obres mestres. Els cànons els heretem de les generacions ante-
riors i a mesura que ens fem grans contribuïm a polir-los i esten-
dre’ls cap al present, tot afegint-hi noms i obres nous. Els cànons
no són llistats tancats definitivament; sempre hi ha noms entrant-
hi i sortint-ne, tot i que tenen un ampli nucli molt estable. Els
cànons, com és comú en els assumptes de l’estètica i de l’art, no
són vertaders ni falsos a la manera dels teoremes de la física. Són
recomanacions que un és lliure de seguir, d’ignorar o de qüestio-
nar. A diferència de la ciència i de la moral, no estem obligats a
acceptar-ne res; la relació estètica és lliure per definició.
En les properes planes em proposo esbossar respostes a les pre-
guntes següents: ¿Hi ha un cànon de l’art català contemporani? I,
suposant que efectivament existeixi, com s’ha format aquest
cànon? Qui ha decidit o ha determinat quins artistes i quines
obres en formen part? El concepte de cànon pot semblar conser-
vador, antipàtic i completament superat, però em sembla molt
que resulta inevitable. Explícitament o implícita forma, conforma
i informa els llibres que estudien els adolescents a l’institut, s’en-
senya als aspirants a graduats en història de l’art o en ciències de
la comunicació, el trobem en els llibres d’història de l’art o en les
enciclopèdies i, òbviament, el podem contemplar en els museus i
les fundacions. Potser alguns creuen que no n’hi ha cap, de cànon,
o que n’hi ha molts. Però la resta de ciutadans sabem que Miró,
Tàpies, Cuixart, Alfaro, Hernández Pijoan, Susana Solano,
Barceló, Plensa o Perejaume –per citar només uns pocs artistes–
en són part inevitable; són discutibles, com sempre passa amb els

40
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 41

a rt, canon i poder(s)

noms que s’inclouen en els cànons, però són indefugibles. Llevat

que un s’entesti a negar l’evidència, el cànon català contempora-
ni existeix i és un problema teòric. Per què afirmo que és un pro-
blema? Perquè aquest cànon s’ha format i s’està formant en una
situació molt complexa i «líquida» –com està de moda de dir–,
totalment diferent a la situació en la qual es va formar el cànon
de l’art tradicional i de bona part del modern. M’explico.
Des de la mort de Franco fins al present, la nostra cultura ha
vist com el context polític, econòmic i social experimentava uns
canvis que pocs haurien cregut possibles el 1975, inclosos alguns
de totalment impredictibles. La transició política, el desenvolupa-
ment econòmic, la globalització, l’explosió de la cultura de mas-
ses, la ubicació significada en el món, la recent transformació
ètnica per la immigració i tots el altres fenòmens que podríem llis-
tar aquí han fet que, en trenta anys, el panorama de les arts hagi
canviat radicalment. Ha canviat tant que segurament totes les teo-
ries tradicionals que volien explicar la naturalesa i el desenvolu-
pament de les arts pels diversos factors externs s’han hagut de
repensar i encara s’estan repensant a fons. Sigui com vulgui, la
tònica dominant és l’estat de confusió que denota l’ús recurrent
de termes buits com «postmodernitat», «simulacre», «postmè-
dia», «espectacle», «posthumà», «glocal», «suplementarietat»,
«post-ready-made», «micropolítica» i una inacabable col·lecció
de mots que només solen servir per a tapar la impotència i les ver-
gonyes intel·lectuals.
A aquesta situació general de la història externa de l’art, hi
hem de sumar, és clar, la paradoxal situació a què ha desembocat
la seva història interna. El 1975 els nassos més fins i atents ja
havien començat a ensumar que les avantguardes i la seva lògica

41
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 42

gerard v i l a r

d’exploració d’allò nou estaven esgotant-se. El 1980 Victòria

Combalia edita un llibre sobre el descrèdit de les avantguardes
artístiques, un text, aleshores, de pensament actual, quelcom gai-
rebé inèdit en una cultura que havia viscut sempre relativament
retardada i en el raquitisme teòric més trist. Malgrat la lucidesa
d’alguns, emperò, el fenomen clau del que estava passant alesho-
res encara no l’havia entès gairebé ningú. Naturalment, això pas-
sava no sols per la pobresa de la nostra crítica, sinó també per les
dificultats –universals– de comprendre adequadament el sentit
d’allò que està passant en el present. Només ara veiem ben clar
que l’art s’ha buidat d’un concepte que el defineixi, perquè ara
qualsevol cosa pot ser una obra d’art: val la pintura, sí, però de
qualsevol gènere, inclosos tots els inventats en el passat, com
també valen qualsevol acció o instal·lació, qualsevol objecte o
missatge en qualsevol format i suport, amb estètica o sense.
Aquell riu imparable de l’art modern i de les avantguardes s’ha
descompost o esfilegat en un delta de braços tan nombrosos que
s’ha fet quasi inabastable i incomprensible per als conceptes i la
mirada moderna clàssica, que perseguia una unitat de visió, d’ex-
plicació i de sentit. «Pluralisme» és un mot que ve de la teoria
política i que ara usualment apliquem –tot sovint afegint-hi un
adjectiu com «radical»– per a referir-nos a la realitat de l’art i del
seu concepte. El món de l’art contemporani viu en un estat de plu-
ralisme radical que fàcilment tendim a viure com un estat d’en-
tropia.
A més de la pèrdua del centre, tenim la hipertròfia creativa. El
relatiu benestar de les societats de consum a les quals s’ha incor-
porat la nostra ha afavorit la multiplicació del nombre d’indivi-
dus que aspiren a ser i són artistes. El nombre de creadors per

42
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 43

a rt, canon i poder(s)

metre quadrat mai no havia estat tan gran en tota la història.

Vivim sota una allau permanent i creixent de produccions artísti-
ques que se sumen a les literàries, musicals, cinematogràfiques,
teatrals, de dansa, etc., cosa que fa gairebé impossible que estiguis
totalment assabentat del que passa al món i a casa nostra si no
t’hi dediques de manera professional –i fins i tot en aquest darrer
cas l’empresa és gairebé titànica–. I just quan la guia dels experts
es faria més necessària resulta més problemàtica i improbable.
Per a tots aquells que ens ocupem de l’art contemporani des de
distintes posicions i interessos teòrics (crítics, curadors, historia-
dors, filòsofs), el problema de posar ordre i donar sentit en una
narrativa a allò que ha passat recentment o a allò que està pas-
sant s’ha convertit en un greu problema perquè aquell esquema
del riu que avança seguint una lògica determinada ja no ens ser-
veix de gaire i no sembla que disposem d’alternatives clares.
Escriure la història d’un període, igual que comprar, triar i expo-
sar els fons d’un centre d’art contemporani és també, a tots els
efectes, contribuir a constituir el cànon de l’art en algun grau.
Certament, els historiadors i els teòrics són una part dels més o
menys «experts» en art que es guien pels seus coneixements i pel
seu ull ensinistrat per a les tasques del judici estètic i artístic. En
el passat, quan Sebastià Gasch o Alexandre Cirici parlaven d’al-
gun artista exercien les seves capacitats per al judici crític. Avui,
en canvi, quan llegim les crítiques d’art del suplements culturals
dels diaris o els textos del catàlegs veiem que qui les signa no fa
judici crític, només ajuda el públic potencial a interpretar les
obres. De les seves tries i opinions tendim a pensar: o bé que són
producte d’una elecció subjectiva del crític en un món de l’art plu-
ralista en què tot val, o bé que és un encàrrec del poder polític o

43
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 44

gerard v i l a r

econòmic de torn, o bé que, en fi, és una concessió instrumental

al gust de la tribu amb la qual es relaciona més.
La pèrdua d’autoritat dels teòrics «experts» d’avui, víctima
tant dels canvis estructurals en el món de l’art com de la filosofia
de la sospita d’estar per casa, és evident. Així, no és d’estranyar
que, en parlar del cànon de l’art, avui se sentin dir repetidament
coses com «això és l’elecció particular del director del MACBA»,
«això és que té amics poderosos al partit governant», «això és
perquè el vernís cultural dóna prestigi» o «és que es tracta d’un
negoci rodó», però mai no se sent dir que «si ho diu el Martí
segur que té raó». I això vol dir que avui el cànon ja no es forma
atenent sobretot el judici dels experts, sinó que hi intervenen
altres factors que abans tenien menys, poca o cap importància.
C e rtament, mentre que el cànon de l’art clàssic es deu a
Winckelmann i Hegel, el concepte i el cànon del Renaixement a
Burkhardt, Ruskin, Wölfflin i Panofsky, el cànon de l’art modern
a Roger Fry, Alfred Barr, Clement Greenberg i Michael Fried,
resulta molt dubtós que el cànon de l’art postavantguardista i fins
on podem endevinar en el futur sigui fruit d’un procés de decan-
tació històrica en el qual el judici dels experts tingui un paper tan
preeminent com en el passat, atès que els experts no solen jutjar i
atès que altres factors com la política, el gust d’un públic massifi-
cat o el mercat han adquirit un pes decisiu. Repassem, doncs,
aquests elements que han transformat el procés de formació del
cànon des de l’art de la mort del dictador ençà.

Els experts ja no jutgen i han perdut autoritat

44
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 45

a rt, canon i poder(s)

S’ha dit que, fins i tot, en el món de l’art contemporani, «everyo-

ne is a critic», és a dir: que tots som crítics d’art i que el vot de
cadascú val igual que el de qualsevol altre. És una exageració,
naturalment, però, com sovint passa amb les exageracions, en
augmentar de mida, els fenòmens que considerem ens permeten
veure’ls molt millor. Avui dia es pot fer aquesta mena d’afirma-
cions sobre la nostra universal condició de crítics per dos motius
principals, dos fenòmens que es reforcen l’un a l’altre: perquè l’art
ja no va lligat a una narració lineal de la seva evolució i sentit i
perquè l’esfera pública s’ha democratitzat relativament. Atès que
l’art ja no va lligat a una lògica històrica precisa i lineal, els crí-
tics han perdut el principal criteri que empraven en la seva tasca.
Atès que l’originalitat, la novetat, la contestació i la subversió ja
no són res més que uns criteris entre molts d’altres, i això quan es
poden aplicar, els experts ja no s’arrisquen. No es pot jutjar l’o-
bra d’Ignasi Aballí amb els criteris amb què es jutjava la de Juli
González als anys vint o la d’Antoni Tàpies als anys cinquanta.
Si se’m permet, posaré alguns exemples d’aquí al final del text
per tal de raonar al més a prop de terra possible (els exemples no
són altra cosa que el que són i en podrien ser uns altres de ben
diferents, fora dels casos més obvis i clàssics; per tant, cal pren-
dre’ls cum grano salis). Com va ser que el nom de Joan Miró es
va incorporar al cànon de l’art català? No és gaire misteriós,
aquest cas. Alguns del millors ulls crítics dels anys vint als qua-
ranta van assenyalar la seva obra i van argumentar convincent-
ment a favor seu: Ernst, Breton, Greenberg. Quan els mirós ja
penjaven en les col·leccions i els museus més anomenats dels
Estats Units, França o Suïssa, a casa nostra se’l va començar a
reconèixer en un llarg procés llastat pel franquisme dominant.

45
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 46

gerard v i l a r

Però, si el 1948 Greenberg escrivia una monografia sobre Miró i

Ernest Hemingway hi afegia un pròleg, devia ser que aquell
estrany pintor català estava a l’avantguarda de l’art. Eren les
mirades crítiques més competents, les que s’expressaven sobre les
bondats del nostre compatriota, i la seva autoritat era decisiva.
Després, és clar, hi havia la política, la defensa de la identitat i
tota la resta, però –per dir-ho així– Miró es va incorporar al
cànon de l’art català per recomanació de les autoritats interna-
cionals, perquè al cap i a la fi ja estava en el cànon universal, com
Picasso o Matisse. I hi fou incorporat perquè hi havia prou una-
nimitat entre els experts sobre l’aportació original de Miró a les
avantguardes, el caràcter subversor de bona part de la seva obra
i la seva coherència, la seva qualitat i el seu indubtable interès.
Un cas diferent és el de Tàpies. Antoni Tàpies pertany a la
generació que va contribuir a l’art català des de dins, des de
Barcelona i no tant des de París o Nova York; ho va fer des de
Dau al Set, amb les arrels sempre plantades aquí. Tàpies es va
guanyar el reconeixement de la seva obra a pols. És veritat que els
francesos van ajudar-lo una mica, però l’originalitat de la seva
obra i la seva evident qualitat i interès van permetre que, malgrat
les interferències de la política dels uns i dels altres, el seu nom
s’incorporés al panteó del cànon bastant aviat. A diferència de
Miró, Tàpies no forma part del cànon universal, potser perquè no
va treballar suficientment el mercat americà en el moment opor-
tú, però el judici d’Arnau Puig, d’Alexandre Cirici i de Juan
Eduardo Cirlot com a autoritats expertes en art contemporani,
més enllà de les amistats i de les afinitats, més enllà dels interes-
sos polítics i dels impactes mediàtics, va ser decisiu per a integrar-
lo clarament en el cànon que tenim avui. Tàpies ocupa un lloc

46
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 47

a rt, canon i poder(s)

preeminent en el nostre cànon perquè el seu art, producte d’una

mà traçuda i d’una ment original, té una qualitat que qualsevol
ull expert veu a anys llum. Igual que pot veure que, contrària-
ment, l’obra de Subirachs, amb algunes excepcions dels anys sei-
xanta, no té aquesta qualitat ni de bon tros.
Ara bé, què passa amb aquell art contemporani que ja no té
res a veure amb les habilitats artístiques tradicionals i que els
experts ja no solen jutjar, sinó que sols interpreten o ajuden a
interpretar? Em refereixo a les obres d’artistes com Francesc
Abad, Jordi Benito o Antoni Muntadas (els noms aquí són fruit
purament de l’atzar; hi insisteixo: podrien ser-ne uns altres). En la
seva diversitat, tanmateix, tenen trets en comú: la seva obra no és
jutjada pels experts, les seves peces són sobretot concepte o idea i
no tenim gens clar si formen part o no del cànon. Comptar i
numerar les pigues d’una part del braç per part dels assistents,
com es titula i es va fer en l’acció d’Abad el 1973; serrar en canal
un animal i banyar-se en la seva sang com va fer Jordi Benito en
la seva Barcelona Toro Performance a l’Espai 13 de la Fundació
Miró, o una work in progress col·lectiva com On Traslation:
Socialnetworks d’Antoni Muntadas, no es poden jutjar com les
obres de Tàpies o Subirachs. No hi ha ni la presència de l’objecte
artístic, ni una experiència estètica en sentit tradicional contem-
platiu, ni una sola qualitat que es pugui jutjar. Els experts poden
interpretar que aquestes obres són fites rellevants en la introduc-
ció de l’art conceptual, de l’accionisme o del net art a casa nostra.
Però no deixarà de ser una docta opinió al costat d’altres que
poden dir ben legítimament que tot això no és art per més que ho
diguin el MACBA i l’IVAM. Perquè el que diuen aquestes institu-
cions en un moment donat té relació amb una opció –inevitable-

47
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 48

gerard v i l a r

ment política, però en un context pluralista– d’algú que hi mana.

Així, doncs, el pluralisme porta una inesperada rellevància de la
política, tant en sentit estricte com en sentit ampli, ben diferent
dels temps en què l’avantguarda estava en possessió de la veritat
artística, moral i política. Tot i així, i encara que l’expert clàssic
tipus Greenberg mai no retornarà amb la seva autoritat, faríem
mal fet de menysprear i oblidar que l’opinió i el judici de l’ull for-
mat en l’experiència continua tenint un gran valor, perquè, en
aquest món de l’art pluralista i hipertròfic que tenim, potser tot
s’hi val («anything goes»), però no tot val igual, i per això hi ha
cànon.

Les afinitats i els interessos polítics són molt

rellevants

Si el judici artístic ja no té la rellevància que tenia, aleshores les

opcions interpretatives tendeixen a suplir-lo. I les opcions poden
ser força ideològiques. Segons alguns intèrprets, ens podem tro-
bar que la catalanitat i el nacionalisme són determinants en la
seva manera de llegir l’art, els artistes, els moments i els movi-
ments; segons d’altres, podem apreciar com a factor determinant
de la seva lectura el caire combatiu contra la injustícia; uns altres
poden tenir l’art per una mena de divan psicoanalític, i altres, en
fi, poden entendre que si no hi ha experiència estètica no hi ha art.
Amb l’art més recent aquesta situació genera uns dubtes enormes.
El tipus d’obra tradicional que fa un Subirachs té l’avantatge que
la seva manca de qualitat és tan visible que, per més que li donin
suport alguns polítics i algunes institucions, serà molt difícil que

48
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 49

a rt, canon i poder(s)

aconsegueixin colar-lo al cànon. Aquí també hi ha la qüestió del

temps, que al final posa cadascú al seu lloc. Vull recordar que els
suports oficials i els honors no són garantia de res.
Estadísticament, està provat que si et donen el Premi Nobel de
Literatura tens tots els números per a passar a l’oblit més absolut.
La Creu de Sant Jordi és la loteria de can pixa. Els honors i els
reconeixements oficials valen el que valen. Avui la cultura és un
valor simbòlic que els polítics utilitzen per als seus fins, que són
sempre, en primer lloc, sumar vots per a mantenir-se en el poder.
En el pitjor dels casos, l’art és una cosa merament decorativa que
serveix per a ocupar el centre de les rotondes en les cruïlles de
carrers i carreteres, que quedarà enmig del tràfic sense molestar
ningú i que a penes es pot veure de cua d’ull quan hi passes al
volant del cotxe.
L’art i la política tenen una vella història en comú, que sobre-
tot revela una relació de vassallatge i d’instrumentalització, que
en la modernitat es converteix també en una història de crítica i
de lluita per l’emancipació. Però la situació actual no s’assembla
gens a la dels artistes renaixentistes quan treballaven per als seus
senyors i prínceps terrenals i espirituals, ni tampoc a la dels avant-
guardistes quan combatien per la revolució. Els artistes d’avui
sovint viuen de la subvenció, fins i tot quan pensen que estan
practicant la subversió. Els centres expositius poden fer suport a
l’art crític i contestatari, però tothom cobra dels pressupostos dels
governs locals, autonòmics o estatals. No podem repassar ara l’e-
volució de les relacions entre l’art i la política d’aquests darrers
trenta anys, sobretot al País Valencià i a les Illes on els canvis de
govern han fet estralls en el món de la cultura, malgrat l’IVAM de
València, l’Espai d’Art Contemporani de Castelló i el més recent

49
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 50

gerard v i l a r

Es Baluard de Palma. En tot cas, podríem recordar que, parado-

xalment, al Principat, els nacionalistes que van governar durant
vint-i-tres anys la Generalitat de Catalunya van mantenir unes
relacions molt negatives amb el món de la cultura. Malgrat que
Catalunya no és res sense la seva cultura, la Generalitat i CiU van
ser –fora del breu període del conseller Joan Rigol– obertament
hostils a la cultura, incloent-hi les arts, percebudes com poc afi-
nes a la seva visió de la nació. Així, Jordi Pujol va preferir tenir
els Mossos d’Esquadra a tenir un pol internacional de producció
cultural i científica. Només el contrapès dels governs locals –espe-
cialment el de Barcelona– de diferent color polític va permetre
que es creessin infraestructures per a l’art contemporani com el
CCCB o el MACBA; altrament, ens hauríem quedat amb prou fei-
nes amb la Virreina i el Centre d’Art Santa Mònica.
Sortosament, com en el passat, la manca d’un poder polític
prou ambiciós i generós amb la cultura ha estat substituïda per la
societat civil. Va ser Joan Miró qui va finançar la creació de la
Fundació que porta el seu nom i que, inaugurada el 1975, fou la
primera institució dedicada a l’art contemporani. I després van
venir la Fundació Tàpies, la Fundació i el Taller Cuixart, Hangar,
Metrònom, el Caixafòrum, etc. Llevat de les que depenen d’insti-
tucions financeres, tots aquests referents sorgits d’iniciatives civils
compten avui amb subvencions públiques de les quals depenen
totalment per a subsistir. El resultat és un entrellat complex i con-
fús en què les dependències, les fílies, les fòbies i la calculadora
electoral solen interferir en la suposada autonomia dels centres,
dels seus responsables i dels artistes que hi col·laboren. D’aquí en
resulten uns camps de forces que avui tenen un paper molt relle-
vant per a determinar qui és en el cànon i qui no. La veu dels

50
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 51

a rt, canon i poder(s)

experts d’ara està modulada per aquestes institucions i pels camps

de forces polítiques de cada moment. Però en les democràcies
occidentals no sols manen els polítics, en un cert grau variable
també manen els ciutadans.

Influeix també el gust d’un públic democratitzat

però massificat

Que mana el gust d’un públic democratitzat però massificat és

una fórmula concentrada per a dir vàries coses diferents alhora, a
saber: que l’opinió dels ciutadans compta avui en la formació del
cànon, que l’art contemporani en principi és a l’abast de tothom
i que tots pertanyem a la cultura de masses, on la vella distinció
entre alta cultura i cultura popular està pràcticament cancel·lada.
La cultura de masses se’ns apareix dominada per les indústries de
l’espectacle i els mass media, pel futbol, la televisió, la música
pop, els vídeojocs, el cinema d’entreteniment, la literatura de best-
sellers i internet. Això és un fet generalitzat més o menys arreu del
món avui. (I jo mateix pertanyo a aquesta cultura i m’hi vaig inte-
grar de petit enganxat al Cavall Fort i a TVE, que no era catala-
na però sí de masses.) Evidentment, en la cultura de masses no tot
és de consum massiu ni tot és alienació, ni liquidació de les lli-
bertats ni estultícia. Adorno es va equivocar en el seu pronòstic
pessimista: Schönberg i Beckett no ens han salvat, però
Hollywood, la televisió i el pop tampoc no els han fet desaparèi-
xer juntament amb les darreres llums de la llibertat. Com moltís-
sims dels meus conciutadans, jo escolto Schönberg i Bon Jovi i lle-
geixo Beckett i Stephen King. La música de Schönberg s’integra en

51
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 52

gerard v i l a r

bandes sonores de films de Hollywood, Beckett en sitcoms de tele-

visió i Mondrian en vestits de moda i etiquetes de gel per als
cabells. Igual que les figures kitsch de Jeff Koons, els dibuixos de
còmic de Raymond Petitbon o les fantasies inspirades en el manga
de Takashi Murakami i els seus artistes de Kaikai Kiki són a gai-
rebé tots els museus d’art contemporani. En la cultura globalitza-
da, a més, tenim totes les tradicions a l’abast, totes les cultures
tendeixen a una fusió, almenys parcial, en què el particular i l’u-
niversal, allò local i allò global, allò ètnic i allò cosmopolita es
troben en tensió, s’hibriden, s’empelten, s’amalgamen o mera-
ment coexisteixen en contradicció.
Així és la nostra cultura i l’art hi ocupa un lloc que no es pot
qualificar de popular o de masses si no és exagerant molt. De
masses, és el futbol i l’art no serà mai tan popular. Però que els
centres d’exposició tinguin visitants que es compten per milions
vol dir que l’art s’ha democratitzat, que en principi tots som ciu-
tadans iguals en la República de les Arts. Que no tothom partici-
pa i vota en la vida d’aquesta república és evident. Tampoc no
ocorre en la democràcia política, en què una part important de la
ciutadania no participa ni vota. Però tothom hi pot participar i
votar quan ho decideix. Que un percentatge important dels visi-
tants dels nostres centres d’exposició d’art contemporani siguin
turistes és un fet de la cultura de masses (tots som turistes; ja no
hi ha viatgers) i això no resta ni un pèl de validesa al principi
republicà esmentat. Els ciutadans votem anant a veure exposi-
cions d’art contemporani i exercim la nostra influència, sempre
insignificant a escala merament individual, però significativa a
escala col·lectiva, almenys en algunes ocasions. L’èxit d’una expo-
sició, posem per cas, d’Hernández Pijoan o de Barceló, és expres-

52
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 53

a rt, canon i poder(s)

sió d’un vot ciutadà. Igual que el fracàs a l’hora de connectar amb
el públic. Però això no és simplista? Sí, és clar. El més freqüent és
fracassar perquè ha mancat difusió publicitària de l’esdeveniment
o perquè encara no ha arribat el moment per a cert tipus d’obra.
En el primer cas és com si no s’hagués publicitat que tenen lloc
unes eleccions; en el segon ens trobem amb aquell cas típic que
una obra no estableix diàleg amb els seus coetanis, però sí amb el
públic del futur. Com a éssers històrics i contingents que som,
això és inevitable. També es dóna el cas freqüent que els artistes
molt reconeguts i apreciats pels seus coetanis deixen d’interessar
les generacions posteriors i acaben entre la pols dels llibres aca-
dèmics i dels magatzems dels museus.
En la cultura de masses, per altra banda, els individus són ciu-
tadans, no els ciutadans ideals que teoritzen els filòsofs, és clar,
sinó els ciutadans de carn i ossos. Alguns dels fenòmens que des-
menteixen més essencialment la teoria adorniana de la indústria
cultural i la societat administrada han estat els distints moviments
emancipatoris que s’han donat en els darrers decennis: el movi-
ment pels drets civils als Estats Units, els moviments de joves dels
seixanta i setanta, els moviments feministes, els moviments ecolo-
gistes del vuitanta ençà, els moviments de gais i lesbianes, els
moviments de minories ètniques, d’emigrants, etc. Les estudiants
que ensenyaven els pits a Adorno o que varen ocupar el seu insti-
tut el 1968 eren fenòmens impossibles en la societat totalment
administrada que ell teoritzava perquè eren ciutadanes lliures que
es disposaven a conquerir un espai més de llibertat. La llibertat
mai no és quelcom absolut, és sempre relativa a una esfera, i con-
siderada no com a estat, sinó com a activitat, s’ha d’entendre com
a alliberació. Els ciutadans de la República de les Arts sensibles a

53
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 54

gerard v i l a r

la manca de llibertat de les dones o dels gais i lesbianes voten per

l’art feminista o homosexual. Aquest fenomen també està present
en la formació del cànon avui. Per això, ara com ara, artistes
feministes com Eulàlia Valldosera, posem per cas, tenen números
per a formar-ne part.
En la cultura de masses els mass media són molt influents, atès
que segons quin diari es llegeixi i quins canals de televisió es vegin
hom pot tenir visions molt esbiaixades de la cultura. Els mitjans
de comunicació sovint filtren la informació i l’opinió de les seves
planes de cultura per interessos polítics o econòmics, o per amb-
dues coses alhora. A les pàgines dels nostres diaris és inaudit lle-
gir una crítica seriosa i discrepant d’una exposició o d’una línia
expositiva, no sigui que et piquin la cresta, que et facin fora de la
casa o fins i tot de la professió. Cada any que el diari El País tria
un artista perquè el representi al seu estand d’Arco vota a favor
que almenys un nom sigui candidat a integrar-se en el cànon, i de
passada s’assegura el futur de la inversió econòmica feta en la
seva obra. Per altra banda, els mitjans poden arribar a voler
influir tant en l’opinió pública que s’arrisquen a fer el ridícul més
patètic. N’hi ha prou de recordar una enquesta surrealista del
1997 de La Vanguardia i altres mitjans anunciant que, segons els
catalans, Subirachs és el més gran artista viu de casa nostra. El vot
popular, quan existeix, també pot estar equivocat o manipulat. En
tot cas, igual que en la política, no desqualificarem ningú perquè
pensem que el seu vot és un error o que està enlluernat per falses
promeses o discursos demagògics; en la República de les Arts, el
que farem és intentar que la gent hi vegi més clar i convèncer-la
que canviï el seu vot, entenent que podria ser el cas que fóssim
nosaltres i no els altres els qui estiguéssim equivocats. Tant si ens

54
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 55

a rt, canon i poder(s)

agrada com si no, en democràcia la raó es fa entre tots i no la pos-

seeix ningú en exclusiva per un suposat accés privilegiat a allò que
és correcte i vertader (per exemple, per ser una bona persona d’es-
querres).
Finalment, no voldria deixar d’esmentar amb brevetat el feno-
men de l’enxarxament via internet com un aspecte difícil de valo-
rar pel que fa a l’art, però de gran abast, tant perquè reforça el
caire democràtic com el caire massiu de les relacions culturals
avui. A través d’internet, tots podem aconseguir molta informa-
ció sobre qualsevol cosa que busquem. Avui tardo només uns
minuts a assabentar-me de la peculiar orientació del museu d’art
contemporani de Kumamoto i de quines exposicions ha fet
recentment. Fa una dècada era molt complicat d’obtenir aquesta
informació i requeria molt de temps. I, més interessant encara que
aquest eclipsi de les distàncies i la contracció del temps que, al cap
i a la fi, segueix una tendència imparable de la vida moderna,
tenim el desenvolupament incipient de la interactiviat a la xarxa
que haurem de veure quines novetats aporta al nostre problema.
Així com ens trobem amb fenòmens clars de creació col·lectiva a
la xarxa, també ens podem trobar noves figures de recepció i
reflexió col·lectiva intel·ligent que podrien ser determinants per a
formar el cànon. La República de les Arts ja té una dimensió de
República virtual i en tindrà encara més en el futur. No ens dei-
xem enlluernar, tanmateix. La democràcia en la cultura de mas-
ses, incloent-hi internet, té uns límits i condicionaments econò-
mics. La cultura de masses és la cultura de la democràcia de la
nostra època, certament, però també és la cultura del capitalisme
de l’era de la globalització.

55
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 56

gerard v i l a r

El mercat amb els seus interessos financers

i comercials també influeix

Aquí només hi ha un mercat d’art contemporani esquifit, si el

comparem amb el d’altres cultures i països. Estem a anys llum de
viure fenòmens com el dels Young British Artists impulsat pel
publicitari i col·leccionista Charles Saatchi, amb les bad girls de
Sarah Lucas i Tracey Emin, i artistes tipus hooligan Mides com
Damien Hirst. Fins ara, el nombre de galeries d’art dedicades al
contemporani i la massa dels col·leccionistes privats han assolit
xifres molt escarransides. No és que no hi hagi diners; n’hi ha,
sobretot en els darrers anys, però acostumen a ser diners que bus-
quen la solidesa, les garanties de la inversió, i que no estan gaire
disposats a apostar, a arriscar ni a gaudir. Potser això està can-
viant; cal esperar-ho, per la pròpia lògicament del desenvolupa-
ment econòmic, però ara com ara no ho semblaria (¿deu ser enca-
ra aquella avara povertà dei catalani de Dante?). Això vol dir que,
a diferència del que ocorre en altres contrades, aquí el mercat amb
els seus interessos financers i comercials no mana tant o mana
poc. No sabria dir si això és bo o dolent per a la nostra cultura
artística.
En el passat, amb diners i màrqueting, no es podia comprar un
lloc al cànon. Tinc la sospita que, en canvi, això ha esdevingut
una possibilitat, encara que –de moment– no entre nosaltres. És
evident que avui es pot vendre l’obra d’un artista com es venen
ampolles de whisky, cotxes i vestits de marca. Des que existeix l’e-
conomia comercial, l’art ha estat sempre una forma de mercade-
ria, en la qual es poden comprar les habilitats d’un artista perquè
et faci una obra. Fa milers d’anys que els artistes venen les seves

56
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 57

a rt, canon i poder(s)

obres per diners i que aquestes formen, en algun grau, part del
mercat i, per tant, es poden comprar i vendre com els alls, les
sabates o els serveis d’un advocat. La diferència amb el que passa
avui és que els criteris que determinen el valor d’una obra es
basen menys en la seva qualitat intersubjectivament constatable
que en altres aspectes com el renom mediàtic, l’elecció dels inver-
sors i les moltes astúcies del màrqueting. Entre nosaltres no hi ha,
però, ni gaires col·leccionistes, ni gaires inversors ni galeristes
poderosos que realment manin en el nostre mercat de l’art con-
temporani. Consegüentment, la influència dels diners en la con-
sagració d’artistes i obres que observem en altres indrets no em
sembla gaire evident entre nosaltres. Per això, aquest factor és
l’últim en la llista que estic presentant.
Conclouré tot observant que a alguns els pot semblar frustrant
aquesta reconstrucció del concepte de cànon artístic perquè evi-
dencia una gran contingència en la nostra relació amb l’art. Vull
insistir, però, que és així com ha de ser. En èpoques passades l’art
transmetia veritats d’ordre superior, religioses, metafísiques o
morals; avui és una manera de pensar el món i de veure’l en per-
manent mutació. Un art del qual tot sovint no sabem si n’és, d’art,
és el que es correspon amb una cultura democràtica que es cons-
trueix des del pluralisme i des d’un relativisme ponderat. En els
idearis d’Stalin o de Benet XVI no hi ha lloc per a l’art contem-
porani, que està a l’esquena de les veritats absolutes i planteja la
pretensió de pensar d’una altra manera i de veure l’altre cantó del
mirall. Aquest és l’art més lliure en les societats més lliures que
hem tingut mai. Que no és la utopia, és quelcom més que clar.
¿Que hi ha ingerències de la política i els diners en el món de l’art?
I on no n’hi ha? Estaria molt bé que en els cossos de jutges, les

57
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 58

gerard v i l a r

càtedres d’universitat i el Barça només hi fossin sempre els

millors, sense interferències polítiques, econòmiques o d’ordre
aliè al que ha de ser en cada cas. En el món de l’art no passa res
que no passi en major grau en altres àmbits socials. I, tanmateix,
sempre hi ha una diferència essencial: mentre que a una obra o al
cànon artístic sempre ets lliure per a fer-los botifarra, els altres els
has d’acceptar i aguantar. Que no es preocupin els postmoderns
que no creuen en cànons artístics, ningú no els obligarà a com-
bregar-hi, sempre seran lliures per a negar-los, almenys mentre no
es posin a estudiar història de l’art contemporani. Els cànons avui
no neguen la nostra llibertat de pensar amb el propi cap, sinó que
la reforcen en la mesura que ens regalen temps.

Nota bibliogràfica

B l o o m, Harold (1995). El cànon occidental: el llibre i l’escola de les

edats. Traducció i notes de Lluís Comes i Arderiu. Barcelona: Co-
lumna.
B o r ja - Vi l l e l, Manuel i Ca r r i l l o, Jesús (2003) (ed.). Desacuerdos.
Sobre arte, políticas y esfera púbica en el Estado español. 4 vols.
Barcelona: Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
B r z ys k i, Anna (2007) (ed.). Partisan canons. Durham: Duke University
Press.
E l k i n s, James (2005). Master narratives and its discontents. Oxford:
Routledge.
E l k i n s, James (2007) (ed.). Is art history global? Londres / Nova York:
Routledge.
G a b r i e l, Pere (1998) (dir.). Història de la cultura catalana. Resistència
cultural i redreçament 1939-1990, vol. X. Barcelona: Edicions 62.

58
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 59

a rt, canon i poder(s)

G o r a k, Jan (2001) (ed.). Canon vs. Culture. Reflections on the current

debate. Nova York: Garland.
H a l b e rt s m a, Marlite (2007). «The call of the canon. Why art history
cannot do without». Dins: M a n s f i e l d, Elizabeth C. (ed.). Making
art history. A changing discipline and its institutions. Londres / Nova
York: Routledge. Pàg. 16-30.
M i c h au d, Yves (2003). L’art à l’état gazeux. París: Stock.
Vi l a r, Gerard (2005). Las razones del arte. Madrid: Machado.

59
Arg. 7 14/4/08 17:31 Página 60

60