TEMA 1: Pensaments. Aspectes fonamentals.

Conèixer, raonar, decidir

1. Definició de pensament

Quan preguntem a algú què es pensar, és habitual que ens vingui al cap una figura que representa esforç, arribar
a conclusions, etc. Tenir un mapa mental i un esquema ens serveix per pensar. No tot el que sabem prové de
l’experiència, però podem operar amb tot el que tenim als esquemes mentals.

El pensament ens permet projectar-nos en el futur, anticipar-nos a coses. Pensar = activitat mental per operar
amb el coneixement mitjançant la memòria, per exemple: buscar la solució a un problema, somiar desperta,
decidir què comprar...

Coneixement: representació de la realitat que ens serveix per a reconèixer-la en si mateixa. Important que no és
la realitat!

Característiques del pensament:

- Inaccessibilitat directa (difícil d’observar)

- Diversitat: diferents tipus d’activitats mentals (ex: identificar, comparar, ordenar, relacionar, analitzar, etc.).
Les fem servir per a diferents coses.
- Funcional: és una eina, que ha evolucionat amb el cervell, per millorar l’adaptació de l’individu

Exemples de funcions del pensament: solucionar problemes, somiar despert, decidir què comprar, fer plans per les
vacances, escriure una carta, preocupar-se per alguna cosa, fer suposicions,...

Què és pensar?

- Activitat mental
- Opera amb el coneixement
- Inaccessible directament
- Funcional
- Divers

2. Funcions del pensament

El judici és un acte mental en el que s’afirma o es nega quelcom sobre alguna cosa. El resultat d’un judici és una
proposició. Les proposicions es poden expressar mitjançant la funció declarativa del llenguatge (o simbòlicament).
Exemple: “Tots els independentistes són golpistes i tots els del 155 són fatxes” / “Vull beure vi, agafo la copa i està
esquerdada. Judici: la copa està trencada”.

1
Assumeixo que son veritat. Quan dic que “no es poden fer activitats avaluatives en vagues” m’ho crec. Creo la
realitat vinculada a això. Quan fas un judici sobre una probabilitat sempre encertes (probabilitat de pluja del 30%,
plogui o no encertes, a no ser que es digui un 0%).

A. Fer judicis: certesa i plausibilitat (versemblança)

o El terme genèric és valorar. El judici és un acte mental en el que s’afirma o es nega quelcom
sobre alguna cosa.
o El resultat d’un judici és una proposició (pots expressar-les verbalment: “avui fa bon dia”.
o Les proposicions es poden expressar mitjançant la funció declarativa del llenguatge (o
simbòlicament): mecanisme que tenim per representar els pensaments
o Respon a una operació de pertinença en una categoria superior: si dic que fa bon dia, l’estic
classificant en el sac dels bons dies.
o Exemple: avui fa bon dia. Cadascú tindrà la seva valoració però l’operació mental és la mateixa. Si
jo us dic que Barcelona és molt maca, podria haver diversitat d’opinions, si dic que fa bon dia
també. Els judicis tenen aquesta peculiaritat, no sempre coincidirem. Si veig el temps del que
passarà avui (Google i el temps), hi haurà dos formes de fer judicis del mateix (dos formes
d’expressar el que seria el mateix). El temps ja et dona la interpretació i el Google està per
interpretar. Les valoracions tindran un component subjectiu
Els judicis de plausibilitat es poden entendre com una mena d’estimacions de probabilitat. A les persones
ens costa representar la probabilitat i la noció d’atzar, ja que no som intuïtives. Per això fem la negligència
de probabilitat de base: no es té en compte que hi ha més x que y, i s’aposta per x. Ens comportem com
si els processos fossin equiprobables. Quan fem judicis hem de tenir en compte quina és la probabilitat de
base.

Certesa vs incertesa: Realment amb el judici que jo faig, expresso alguna cosa certa? El problema de la
certesa és que nosaltres volem afirmar veritats, quan en realitat aquesta afirmació és només una
percepció. Estic fent un judici de valor a partir d’una percepció momentània.

Informació complerta vs incomplerta: els judicis els fem sempre amb informacions incomplertes. Els
psicòlegs quan veiem al pacient, el veiem un moment i operarem amb incomplerta. La informació
completa és sense incertesa (certa) i la incompleta, amb incertesa. Els processos de pensament intenten
transformar la informació incompleta probable en informació binària més manejable i econòmica.

Exemple 1: quina és la probabilitat que: Nadal perdi el primer set d’un partit (70%), Nadal perdi el primer
set i guanyi el partit (20%). Per definició, la probabilitat que aparegui una cosa és menor o igual que la
probabilitat de que apareguin dues coses a la vegada. Amb la qual cosa, la primera resposta no pot ser
menor a la segona, en tot cas hauria de ser igual o major.

2
 Els heurístics, són les dreceres adaptatives, però algunes ens poden portar a l’error i entren en joc els
algoritmes (maneres de calcular un resultat) → Buscar el carrer Aragó en un mapa, es pot fer 1) de manera
heurística: buscar de manera aproximativa “me sona que està per l’Eixample” o 2) algorítmica: buscar a
la llegenda del mapa el carrer Aragó.

Plausibilitat/versemblança: és el grau en que una proposició és considera certa. A més de preguntar-nos

si és cert, millor preguntar-nos si és plausible, si és possible. Pensa que és cert i per tant, ho consideraré
així. Si veig precipitació 0% sembla plausible que no plourà. Per a veure si hi ha plausibilitat, es poden
entendre com una mena d’estimacions de probabilitats.

La probabilitat i nosaltres no vivim al mateix món: ningú diu, avui precipitarà un 0%. La probabilitat és el
llenguatge de les matemàtiques. Tenim diferents formes de representar la realitat i no sempre les utilitzem
totes. Ens costa entendre la probabilitat i la noció d’atzar no és intuïtiva. Per això els processos de
pensament intenten transformar la informació incomplerta probable en informació binària més
manejable i econòmica (ex: avui farà bon temps). Les formes binàries són pràctiques però pobres. Quan
estem fent aquesta representació binària se’ns oblida si avui farà o no bon dia, per tant perdrem
informació.

B. Decidir (triar entre més d’una opció)

o La presa de decisions consisteix en triar una opció entre les disponibles, als efectes d’aconseguir
un objectiu
o La presa de decisió té una funció pràctica. Depèn de les metes de l’individu (la motivació) què es
vol guanyar, o què es vol evitar perdre (sempre volem guanyar, no evitar perdre)
o La decisió normalment és un procés controlat en algun nivell, si no és el que diem automatitzat
o La decisió només es pot fer entre opcions aparentment IGUALS. Si he de triar entre el bo i dolent
sempre escolliré el bo. Ha de ser totalment equitatiu. Tot el pensament econòmic es basa en que
el humans volen el millor i el més bo.
o Per exemple és un procés AUTOMATITZAT el camí que escollim fins arribar a la Universitat, en
canvi prenem una decisió quan hi ha caravana a l’autopista i agafem un altre camí per evitar-la.
No obstant, aquest procés automatitzat, va ser una decisió en algun moment.
C. Raonar (funció més clàssica)
o Raonar és produir una proposició nova a partir d’unes (almenys dues) proposicions que es
consideren certes. Només raonarem quan ja tinguem informació preexistent ja ben delimitada,
no m’inventaré res. Quan fem un raonament no mirem la veracitat de les proposicions, i no
sempre es corresponen a la realitat.

3
 ▪ Raonament deductiu: partim d’unes premisses prèvies
▪ Raonament inductiu: partim de la realitat
o Exemple raonament deductiu: “si poso vi en una copa trencada, el vi vessarà” → “Si el vi es vessa,
no el podré beure”.
▪ Resultat del raonament (pensament anterior): si poso vi en una copa trencada, no el podré
beure. Es dona una proposició nova. Els elements que serveixen per enllaçar les dues
preposicions, desapareixen (sempre passarà al deductiu)
o Exemple raonament transitiu: Àngela és més gran que la Marina i la Marina més gran que Lucero.
Per tant direm que l’Àngela és més gran que Lucero. Cadascú s’ho imaginarà d’una forma diferent,
però el procés serà el mateix. El terme mig és la part comú d’una proposició i l’altra, és a dir que
relaciona una proposició amb l’altra. Desapareix el terme Marina.
o El raonament arriba a conclusions vàlides només si es compleix la premissa de que ha de ser
CERTES, per això el problema de la certesa és complicadíssim.
o Per a que hi hagi un raonament normalment és imprescindible que existeixi un terme mig i que
aquest estigui distribuït
D. Comprovar hipòtesi
o Formular noves explicacions a fets del mon i posar-les a prova (validació)
▪ Validar per confirmació: no em diu què hem de fer quan no surt bé, sinó quan surt bé.
Buscar exemples de que la informació és certa.
▪ Validar per falsació: pot ser tot, menys això. (L + L + 1 = sabem que no pot ser un
numero par). Buscar informació de que la informació no és correcta (contraexemples).
Falsar no és agafar la confirmació i contrarestar-la, es escollir un camí diferent per
arribar a la mateixa hipòtesi, S’ha de tenir en compte què es sap, què no confirma la
teoria.
o Té un inconvenient: no només hem de confirmar la hipòtesis sinó demostrar que es falsa l’altra,
no ho fem mai! És fàcil comprovar que alguna cosa és certa i molt difícil falsejar una altra cosa.
o No és el mateix confirmar que falsar
o No només hem de validar sinó que també hem de falsar, demostrar que no és cert. És més fàcil
considerar la informació en positiu que la informació en negatiu, però les dues SÓN
NECESSARIES per comprovar hipòtesis.
o Moltes de les teràpies parteixen de les premisses que el que tenim al cap potser no es cert, que
el que tenim al cap potser no serveix de res. La ment funciona i va a la seva. Si creus que són
certs, pues potser tens un problema.
E. Resoldre problemes

4
 o Els problemes apareixen quan un esser viu té un objectiu i no sap com aconseguir-lo. Sempre
diem que ens genera malestar però potser a vegades no. No és essencial que em generi
malestar.
o Condicions:
▪ Meta: situació nova, objectiu a assolir, etc. Si no se que vull no hi ha problema.
▪ No disposem de procediments, ens falta coneixement, hi ha una barrera, una dificultat.
Per exemple el problema de Gerald no és un problema, perquè sabem sumar. Com li
diem a això que es un problema però no ho son? Li direm exercicis. Si sapiguéssim
operar, ja l’hauríem resolt.
▪ Motivació
▪ Procés (Conscient): plans, estratègies, reflexió: posen en joc operacions mentals del
pensament. No confondrem problemes en general amb situacions de malestar, poden
coincidir però no té per què
Podem determinar mitjançant els diferents exemples de problemes que hi ha una tendència a
confirmar idees prèvies, el perfil de fer suposicions, que, malgrat ser fonamentades, de vegades
no són certes i la necessitat de qüestionar les primeres impressions, o les idees que donem per
certes.

Característiques del pensament que poden ser barreres en la resolució de problemes

- Tendència a confirmar idees prèvies

- Perill de fer suposicions (no sempre conscients) que, malgrat ser fonamentades, de vegades no son certes
(fixació funcional, fixació perceptiva, i altres)

Què és i què NO és un problema

Exercici:
o Automàtic: ens dona igual si no son certes, perquè creiem amb que ho és
o Habitual
o Ràpid-immediat
o Poc o cap interès
o Respostes predeterminades
o Son reptes però no problemes, sabem com s’ha de fer
Problema
o Control reflexiu
o Novedós
5
 o Sense solució disponible
o Interès per la meta
o Implica presa de decisions associades a la meta

Exemple 1: espelma a la paret: depèn de les funcions que ens atribuïm a cada element, ens podem plantejar unes
solucions o unes altres. Si nomes ens hem plantejat que els llumins son per encendre l’espelma, no pensarem que la
caixa també serveix per enganxar l’espelma.

Exemple 2: els 3 cavalls: la solució implica pensar que els cavalls es troben en les dues fulles, és a dir, que un únic cavall
té una meitat en una fulla i l’altra, en l’altra fulla. Aquest joc està dissenyat per veure els límits del pensament i la
racionalitat.

Com li diguem a una cosa que ja se? Exercici, tenia solució i ja me la sabia.

Fixació funcional: tenim una idea prèvia que no es funcional i ens limita la capacitat de resoldre el problema → el
quadre dels 9 punts, hem de sortir-nos del patró que dibuixa els punts per a resoldre’l. Solucionar problemes està lligat
a limitacions funcionals. La fixació funcional dels genets i els cavalls és que pensem que els cavalls s’han de cavalcar
amb horitzontal.

Què hem après en els exemples de problemes?

F. Els problemes en sí, son irrellevants

G. La tendència que tenim a confirmar idees prèvies (per exemple en els llumins sols s’estava treballant en
dues dimensions)
H. El perill de fer suposicions que, malgrat ser fonamentades, de vegades no són certes
I. La necessitat de qüestionar les primeres impressions (percepció) o les idees que donem per certes

Validar, comprovar i revisar

J. Donat que les idees i suposicions prèvies poden ser barreres per la solució de problemes: validar,
comprovar, revisar són operacions que milloren el rendiment
K. Per exemple: considerar el que se considera cert com a una hipòtesi a comprovar
L. Ens costa entendre que poden haver hipòtesis diferents

Quan utilitzem la solució de problemes?

M. En tots els àmbits de la nostra vida

o Matemàtiques (el més bàsic)
o Aspectes socials
o Ciència
o Vida quotidiana
o Clínica

6
 o Educació

Els psicòlegs tractem d’ensenyar procediments de solució de problemes aplicables a tots els àmbits.

La solució de problemes i el pensament

3. Els dos sistemes de pensament

Ens pot resultar difícil descomposar el valor de les quantitats numèriques → perquè pensem de manera rapida i a
partir d’holístics. Com es modula? Com es resol? Activant el sistema 2 monitoritzant aquest pensament ràpid i fent un
calcular algorítmic.

Busquem solucions a problemes perquè veiem les dificultat de recerca de solucions podrem començar a inferir
característiques fonamentals del pensament humà. A més, trobant solucions entendrem els processos de pensament
que es posen en marxa a l’hora de solucionar problemes.

- Heurístics i algorismes
o Heurístic (no és error): regles pràctiques, globals i intuïtives fàcils de realitzar que s’utilitzen per
fer inferències i resoldre problemes. Els heurístics són regles globals i intuïtives, fàcils d’aplicar i
que s’usen per fer inferències i resoldre problemes. Moltes vegades son eficients. Quan les
utilitzem, busquem els seus límits, en si no son erronis o deficients. Sempre que podem ho
utilitzem perquè és més ràpid (16 + 14 no dius que has fet 6 + 4 me’n porto una... sinó que 6+4 i
1+1). Resoldre les coses per camins diferents és heurística.
o Algorisme: conjunt prescrit d’instruccions o regles ben definides, ordenades i finites que
permeten realitzar una activitat mitjançant passes successives que no generen dubtes a qui ha de
realitzar aquesta i ofereix la garantia de produir una resposta a un problema (Ex: suma). Et
garanteix que arribaras sempre a la solució correcta, tot i que la solució correcta no sempre és la
idònia. No tot es soluciona amb algoritmes, hi ha algunes operacions que fem servir altres tipus
de regles.

Problema gerres:
o De vegades pensem amb dreceres (ràpid) i d’altres de manera més sistemàtica (lent)
o Quan un procés reflexiu s’automatitza es pot convertir en un heurístic (solució ràpida: la resposta
anterior és bona també ara)
o Revisar: és torna a fer un procediment per verificar que s’obté el mateix resultat o per descobrir
si s’ha comés una errada

7
Hem de tenir en compte, que sempre la nostra informació és parcial. Els mapes no són com la realitat, i el coneixement
que tenim és sempre parcial i en canvi nosaltres ens creiem que allò representa la realitat. El context en una situació
ens pot arribar a portar que la probabilitat de que succeeixin dos esdeveniments es més alta que una, quan no ho és.

4. Context i interpretació

Al context, se li atribueix un significat contingut de les preposicions, la semàntica, influeix en les operacions de fer
judicis, raonar, decidir o resoldre problemes. El contingut i el procediment no sempre son independents.

Exemple 1: venda de cavalls. A nivell matemàtic guanya 20€ però a nivell de context, si torna a invertir-los, ja no els
guanya i per tant es queda 10€. Amb aquest exemple s’aprèn la importància del significat dels conceptes alhora de
raonar i de la representació del món a l’hora de prendre decisions. Davant de problemes que matemàticament son
similars, el fet de posar-los en un context o un altre ens porta a arribar a una decisió o una altra.

Exemple 2: governi qui governi, posa un context de guany (hem reduït l’atur, etc.) ens marca les situacions, mentre que
els partits de l’oposició ens marca la situació, posa un context de pèrdua (no han fet allò, falta allò, etc.)

Exemple 3: paelles i hamburgueses. Tenim el problema de la fixació funcional de saber si són dos paelles o una. No
necessito fer regles ni càlculs perquè són accions que ens sonen i són familiars, per tant anem a l’heurístic i el pràctic
i tenim una bona representació mental.

Important:

- La importància del significat dels conceptes a l’hora de raonar

- La importància de la representació del món (si no ho podem imaginar, no pensem que sigui cert).
5. Models normatius i models descriptius del pensament humà

Cada funció del pensament té el seu model normatiu (el model normatiu és el que explica correctament la major part
de les vegades que un raona, pren decisions, etc.) Però tots aquests models normatius tenen límits. VERD (pensament
humà) / BLAU (model normatiu)

- Judicis (plausibilitat o versemblança) → teoria de la probabilitat (matemàtiques): com expressar la possibilitat

de que una cosa sigui més o menys certa una cosa en funció de les probabilitats
- Raonament → lògica (Filosofia/mates)
- Presa de decisions → teoria de la utilitat (branca de l’economia que tracta de les decisions en funció de costos
i beneficis): els humans prenem decisions raonables i de les quals s’extreu el millor. No escollim pèrdues sinó
guanys
- Comprovació hipòtesis → mètode científic
- Resolució de problemes → teoria de la computació: com representar solucions de problemes de forma
seqüenciada, de forma que arribis sempre al mateix lloc (algoritmes)

8
Una cosa son els models normatius (el que s’espera) i l’altra el que fem nosaltres, que no encaixa sempre. Els humans
no fem servir judicis de probabilitat, sinó que sistemes binaris. No són lògics i no sempre triem beneficis, no ens
comportem de forma racional.

Fal·làcies: formes de pensar no adequades a la lògica. Els errors de pensament en psicologia, s’han vist com producte
d’un dèficit per a ser totalment racional. Antigament això era ser perfecte. Amb la psicologia cognitiva (anys 80 o 90),
veient que hi ha més gent que s’equivoca i que quan ho fa es de la mateixa forma amb raonaments iguals, és a dir hi
ha uns processos que ho expliquen. És cert que les persones tenim una forma de pensar que no coincideix amb allò
normatiu establert o purament racional.

6. Dos sistemes de pensament que conviuen

Característiques Sistema 1 Sistema 2

Coneixement Implícit, es basa en coses compartides Coneixement explícit (es
que estan en la ment en forma de pot verbalitzar) i lògic,
creences (ex: s’ha de començar pel abstracte.
principi) i depèn del context (regles,
canvi segons país)
Model de funcionar El coneixement s’hauria de fer de forma Reflexiu, conscient,
intuïtiva i el mode de funcionar no és controlat, seqüencial
conscient (inconscient i preconscient), (una darrera l’altra) i lent
és automàtic i el processament pot ser
ràpid i paral·lel (puc fer més d’una cosa
a la vegada).
Càrrega cognoscitiva És d’alta capacitat i per tant de baixa Baixa capacitat, càrrega
càrrega, independent de la memòria de alta, depèn de la
treball. memòria de treball.
Ontogènia La compartim amb altres especies, Evolutivament nou,
independent del llenguatge, depèn del llenguatge,
evolutivament antiga i no esta específic en humans,
relacionada amb la intel·ligència . relacionat amb la
intel·ligència
RESUM Caracteritzat per la intuïció i l’heurístic Caracteritzat per la lògica

Tots tenim dels dos i els fem servir segons podem i quan podem. El segon és el que entenem per pensar
(deliberadament, etc.). Del sistema 2 va sortir psicologia del pensament (70/80) i a partir dels 90 a Espanya.

9
 TEMA 2: Judicis i presa de decisions

1. Judici

El raonament es relaciona com fer inferències, el judici es refereix a la formació de creences sobre la probabilitat
de fets incerts i la presa de decisions es relaciona amb l’elecció entre diferents alternatives. Cada un d’aquests té
una teoria normativa (lògica, la teoria de la probabilitat, la teoria de la utilitat) que prediuen el que un pensador
racional hauria de fer en una circumstancia donada. Fer judicis és fer estimacions respecte de si una cosa pot
passar o no, en una realitat incerta, jo no sé si passarà o no.

Aquestes teories és el que hauríem de fer, però no el que fem. Això es va posar en pràctica a la dècada del 50 quan
Simon va dir que els humans estàvem sotmesos a diferents límits de racionalitat, i el programa de heurístic. És en
aquests casos quan la noció de límits de la racionalitat i el programa d’heurístics i biaixos us serveixen per a
estudiar com pensem i veiem que normalment es de forma diferent a com ho faria un pensador racional. En lloc
de seguir les teories normatives, utilitzem sistemes heurístics que provoquen biaixos (error sistemàtic). Hi ha límits
en el comportament racional: Límits de racionalitat (Simon, 1956): els humans hem de fer operacions mentals
però sotmesos a límits que dificulten que féssim operacions que creiem que son racionals. El nostre coneixement
no és complert ni perfecte (1) imperfecció del coneixement, posat que tenim un coneixement fraccionat de les
condicions de la realitat), perquè en part cadascú construeix una realitat segons les seves experiències. Nosaltres
2) no tenim capacitat de fer anticipacions del que passarà, podem fer suposicions però esbiaixades. Encara que
poguéssim imaginar opcions, mai seran totes (3) capacitat limitada de la imaginació).

Exemple 1: Si tirem una moneda a l’aire 5 cops i els 5 ha sortit cara, que apostaries que sortirà la propera tirada?
No podem estimar què sortirà perquè la probabilitat és independent i cada vegada que la tira serà un 50%.
Nosaltres no diem això, sinó que direm que sortirà creu. Veiem que no podem evitar fer prediccions, i caiem en la
fal·làcia del jugador, atès que la probabilitat de creu és igual que la de cara. Veiem que la informació o el
coneixement previ no serveix de res. Les expressions verbals de la probabilitat poden ser quantitatives (70%) o
qualitatives (alta, mitjana, baixa). Per a nosaltres és més fàcil qualitatives.

Exemple 2: quan un jugador està en ratxa. Creiem que quan està en l’època que fa gols, creurem que en farà més.
→ creences generalitzades. La resposta està en els heurístics, regles molt automatitzades. La nostra manera de
pensar no es correspon amb la lògica matemàtica i per a fer judicis, ni per a prendre decisions. La informació doncs
l’extraiem a traves dels heurístics (regles empíriques influenciades per la percepció i que es posen als algoritmes
(conjunt de passos especificats exactament que donen sempre el mateix resultat).

Exemple 3: tot i que sapiguéssim que hi ha la mateixa probabilitat de que surti un o l’altre (6574 o 4444) elegirem
sempre el que no sigui tan rodó. El conjunt de variats és major que el conjunt de no variats. Hi ha un error de
categorització, tendim a pensar en estereotips i no en números individuals.

10
 a) Judici i judici intuïtiu

Kahneman: Mapa de la racionalitat limitada

Les decisions les prenem bé basats en impressions o bé en

judicis. Per exemple si et vols comprar un cotxe pots tenir la
impressió de que vols un esportiu o pots fer el judici de que et
convé és un utilitari de gasoil. El que alimenta la impressió es la
percepció de que els esportius son més “guais” i la intuïció que els membres del sexe oposat et miraran amb més
interès i el que alimenta el judici és el raonament que vius a Vic i fas 200km diaris i et resultarà molt més econòmic
i rendible l’utilitari. La intuïció comparteix procés amb la percepció (ràpid…. ) i contingut amb els judicis
(representacions conceptuals….)

Kahneman, al 2002, va proposar la versió moderna que va proposar Simon al 1956. Va proposar què és això de la
racionalitat limitada. Kahneman diu que fem judicis (o formació de creences) per 2 vies: via racional, deliberada,
lenta, explicita, pròpia del sistema 2, o per la via intuïció (s’alimenta d’impressions, percepcions, allò que ens arriba
fàcilment perquè ho captem fàcilment ens ho marca el judici, el procés no és lent, exhaustiu, sinó ràpid i sense esforç).
Aquestes intuïcions comparteixen amb els judicis explícits, les mateixes bases de coneixement, però aquest no el filtro
pel sistema 2 sinó que l’utilitzo ràpidament pel sistema 1. Ells han posat l’èmfasi en els judicis intuïtius (probabilitat
de successos incerts intuïda)com els més característics que fem els humans, es situen entre les operacions
automàtiques de la percepció i el raonament.

Els judicis intuïtius es basen en les percepcions que tenen una característica que és l’accessibilitat. Allò que és més
accessible determina el judici posterior. Arrel de la posició central que ocupen els judicis intuïtius, aquests son la base
de molts processos de raonament (sobretot inductiu) i expliquen el perquè d’alguns errors en aquests tipus de
raonaments.

Exemple: figura A (torre quadrats). Quan ho veig compto els quadrats, i faig una estimació de les seves propietats,
saber quant d’alta és. Quan miro la diferència amb les altres dues figures, hi ha una operació mental més accessible
que és l’alçada. Però la B, ens dificulta la comparació amb la C. La primera és més accessible i ens ajuda a tenir més
operacions mentals.

b) Accessibilitat

Exemple 1: si mirem les línies, la llargada mitjana és més fàcil dir-ho que la total. Ja que els humans ens es mes
fàcil operar amb mitjanes que amb les reals, perquè hauríem de manipular totes les peces.

11
Exemple 2: Si mirem la figura A tenim impressions immediates de l’alçada de la torre, l’àrea del cub superior i
potser del volum de la torre. Traduir aquestes impressions a unitats d’alçada o volum requereix operacions
deliberades però les impressions en elles mateixes son altament accessibles. Altres atributs com l’àrea total que la
torre tindria si fos desmuntada no son accessibles en A, tot i que es podrien estimar amb operacions deliberades,
quines? Òbviament la situació es totalment inversa en B.

L’accessibilitat és una característica important alhora de fer judicis que determina les operacions que venen
després i hem vist que no son exhaustives i precises, sinó que son més pròpies del sistema 1. Es un continu entre
sistema 1 i sistema 2, i no una dicotomia. Hi ha coses que requereixen més d’aquesta i coses que menys. Mitjançant
l’entrenament podríem guanyar intuïció i rapidesa en operacions pròpies del sistema 2 i per tant incrementa
selectivament l’accessibilitat de respostes productives i maneres productives d’organitzar la informació. No tot és
accessible a la mateixa manera. Exemple: Penseu per exemple amb la diferència d'accessibilitat per trobar una
sortida entre jo quan se’m planta un jugador de futbol sala davant i la que té un jugador com Messi per buscar
sortides impossibles per pura intuïció.

L’accessibilitat és un concepte clau de la anàlisis dels judicis intuïtius. Es refereix a la facilitat en la que certs
continguts mentals ens venen a la ment (Higgins). En l’accessibilitat tenim per un costat les operacions que tenen
característiques de la percepció i del sistema 1 intuïtiu. I el sistema 2.

Que siguin accessibles no vol dir que siguin més importants. Altres operacions amb els mateixos continguts no son
fàcils o accessibles (per exemple l’exemple de les línies).

El que determina que un aspecte sigui més o menys accessible:

o Saliència de l’estímul
o Atenció selectiva
o Activació de resposta o Priming (si jo estic més preparat o no)

Els humans som avaluadors d’atributs personals, característiques de relacions, etc., el nostre estil avaluador es
dispara de cop, es diu avaluació natural. Els atributs més fàcilment detectables son:

o Propietats físiques (volum, distància)

o Similitud entre exemples
o Tendència a estimar causalitat
o Sorpresivitat (el que és nou)
o València afectiva (el que té valor)

Exemple: Foto ABC → 12-13-14

12
Efecte del context de l’accessibilitat: el context també facilita l’accessibilitat → en un context habitual veus una
persona molt alta i ressalta en el context

c) La predicció d’esdeveniments incerts en judicis raonats (o normatius)

Quan fem judicis sobre successos incerts, és híper-freqüent (coses que no han succeït). Normativament ho
hauríem d’afrontar com una tasca probabilística (què faré? Depèn la més probable). Fer probabilístic per nosaltres
no es tan fàcil, sinó que es més fàcil fer dicotòmic.

La predicció de successos incerts es basa en la probabilitat. La informació probabilística te certes característiques

que habitualment la fan més difícil de gestionar que la informació de falsedat o veritat. Fer estimacions
probabilístiques és difícil perquè no sabem de probabilitat. La probabilitat és un numero de 0-1. Tots els
esdeveniments sumen 1, dins d’una estimació. Per més esdeveniments, no tenim més probabilitat, sinó la
mateixa. Podem tenir probabilitats de successos excloents, independents o condicionals, en total tenim relacions
LÒGIQUES.

Per a fets excloents: la probabilitat d’un i de l’altre és la suma de la probabilitat de cada un dels dos. Per fets
independents, la probabilitat d’un i de l’altre és el producte de la probabilitat de cada un dels dos. Per fets
condicionals d’A donat que... B: és la probabilitat de que ocorrin els dos dividida per la probabilitat de B. Les
probabilitats altes o baixes costen de representar (0.99999). No tenim capacitat de distingir els detalls.

Com fem judicis quotidianament? Tot i que els féssim de manera rapida o lenta i raonada, rarament utilitzem
informació real per fer judicis. Quotidianament no fem càlculs amb probabilitat perquè redueix la incertesa. I ens
guiem per heurístics i biaixos.

d) Heurístics (procediment) i biaixos (resultat)

“Les persones confiem en un numero limitat de principis heurístics que redueixen a la tasca complexa d’avaluar
probabilitats i predir valors a operacions de judicis més simples. En general aquests heurístics son bastants útils
però algunes vegades porta a errors severs i sistemàtics”.

Els biaixos són el resultat dels heurístics. Si hi ha un biaix, hi ha una diferencia entre els judicis psicològics i la
teoria normativa. Judicis de probabilitat d’esdeveniments incerts implica raonament inductiu (raonaments en els
que generem coneixement a partir de coneixement existent sense regles, de forma rapida), això són els heurístics.
Fem induccions a partir d’un únic exemple generem una resposta. Això ho fem amb pocs heurístics (10) i amb això
funcionem per la vida. Per tant reduïm la tasca complexa de fer un judici avaluant les seves característics, amb una
tasca ràpida.

13
Exemple 1: en dos dimensions la imatge dels dos cavalls és la mateixa, però la traduïm a la interpretació del mon
en tres dimensions (com aquest està més lluny, ha de ser major). Causa: substitució d’atributs. En aquest cas
l’heurístic és adaptatiu. Substituïm una informació objectiva pels nostres heurístics de judicis tridimensionals i
arribem a la conclusió de que un cavall és major que un altre. El que està davant jo estimo que és més gran, però
no té perquè. Ningú s’ha parat a pensar i a medir. Sinó que ens conformem a ull. Aquest exemple el fem a
estimacions més complexes: qui guanyarà la Champions?

Exemple perceptual 2: per a decidir quin equip guanyarà un partit ens basen en la informació que ens ve més ràpid
a la ment (classificació, jugadors disponibles, etc.). Perquè no tenim una resposta exacta.

Els heurístics tenen lloc mitjançant la substitució d’atributs: un judici està mediat per un heurístic quan l’individu
avalua l’atribut objectiu especificat del judici d’un objecte, substituint-lo per un atribut heurístic relacionat que ve
més ràpidament a la ment.

L’impuls principal als heurístic se’l devem a Kahneman. Els més clàssics foren descrits a l’article de 1974:

o Representativitat
o Disponibilitat
o Ancoratge
o Heurístic d’afecte
o Prototípic

Què fem per operar amb heurístics? Substituïm una dada objectiva per un atribut heurístic (allò que tinc a la ment
que no és objectiu però si accessible).

HEURÍSTIC DE REPRESENTATIVITAT

En una situació estimem que és més probable que formi part d’una categoria (conjunt de característics) allò que
és més típic. Això a la vida quotidiana opera:

Exemple: Marta 31 anys, soltera, oberta, brillant... Per què creiem que és més probable que sigui activista
feminista? Com la marta respon a l’estereotip d’una noia progressista, li apliquem el que diu el prototip. No pot ser
que després digui que no és feminista. No és més probable, si no que és més típic.

Exemple quotidià: fal·làcia de la conjunció → pensar que dos fets relacionats son més probables que un de sol
quan matemàticament és impossible

HEURÍSTIC DE DISPONIBILITAT

Es el que utilitzem cada dia en judicis socials. Es basa en el fet que fem judicis en base a allò que és disponible en
la nostra memòria (el més recent, vívid, concret, més càrrega emocional, el que és més accessible).

14
Exemple: quan he de decidir si els polítics son corruptes o no. Utilitzo la informació que tinc més a mà per fer més
ràpid un judici i per tant em faci sobreestimar la probabilitat que qualsevol polític sigui corrupte.

HEURÍSTIC D’ANCORATGE

Kahneman va descobrir la importància de l’ancoratge i com això determina decisions econòmiques. Consisteix en
que els judicis utilitzo la primera informació, qui domina la 1a, domina els judicis. A partir de l’ancoratge,
determino les altres operacions. Diferents punts de partida apunten a diferents estimacions, que estan esbiaixades
en funció dels valors inicials. Els procediments no és que siguin erronis. El problema és el punt de partida o
referencia. Es parteix d’un contingut al fer judicis, no es pot pensar en blanc.

Exemple: quanta gent hi ha a les manifestacions? Segons el organitzadors o segons els cossos de seguretat? No és
el mateix començar a operar per un valor alt o un baix. No és el mateix fer 8x6x7x9x2x3x1 que començar per l’1.

HEURÍSTIC D’AFECTE

Consisteix en fer judicis o prendre decisions pels efectes positius o negatius (conscient o inconscients) que ens
produeixen les situacions. Si he de fer judicis d’aquella persona que em cau bé o malament. Domina l’afecte.

Exemple: com acceptem el que diu un professor que ens cau malament, malgrat el que ens digui té raó.

HEURÍSTIC PROTOTÍPIC (Khaneman)

Es basa en què fem judicis a partir de l’estimació prototípica de les propietats d’un fet, és a dir, no utilitzo els seus
atributs de forma extensa sinó que utilitzo la reducció al prototípic. De tots els exemples jo escullo un, que és el
prototípic, que sol ser la mitjana i té exemples de diferents tipus. S’utilitza per fer judicis d’aspectes difícilment
avaluables.

Exemple: dolor. Per als psicòlegs i metges, és una experiència molt difícil d’avaluar. Quan s’ha d’estimar dolor, la
gent tendeix a fer estimacions bastant peculiars.

Estudi: indicar grau de dolor al llarg del temps. Hi havia tipus de pacients que tenia un patró de dolor amb intensitat
8 amb molta durada i altre amb intensitat 8 però menys tens. Vist des de fora el que té més temps de dolor és qui
ha patit més dolor. Qui té dolor és qui té dolor màxim i més temps.

Son una família d’heurístics que comparteixen uns mecanismes comuns i un patró consistent d’il·lusions
cognitives, en els quals se substitueix la suma per una mitjana (recordeu que la mitjana ens és un paràmetre més
accessible que la suma).

15
Es pot evitar l’efecte dels heurístics?

Kahneman proposa què podem fer per desfer els seus efectes. Com activen el sistema 1 i judicis intuïtius, doncs
nosaltres activarem el sistema 2 per fer contrapès. El problema està quan hem de detectar que estem sent objecte
d’un heurístic. És automàtic i el nivell de consciencia és molt baix. Implica un cert error en el sistema 2 en la
detecció i no correcció del mateix.

Es pot evitar a partir d’un pensament correctiu.

En el cas de la Marta, si jo soc conscient que m’estic guiant per un estereotip puc entendre que no necessàriament
ha de passar (és a dir, un judici intuïtiu que viola una regla que el subjecte accepta, serà reemplaçat, si la regla
arriba amb la suficient rapidesa a la ment del subjecte).

e) Biaixos en les tasques probabilístiques

Biaixos en les tasques, conseqüències dels heurístics en general relacionats amb els prototips.

Apareixen biaixos quan no compensem el paper dels heurístics en el judici. Son la conseqüència negativa de l’ús
dels heurístics.

Tenim alguns ben coneguts:

- Excés de confiança: biaix que apareix com a resultat de l’aplicació d’un heurístic, per exemple el de
disponibilitat, que a mi em fa sentir-me molt segur del meu judici. És una cosa que jo crec i per la qual la meva
autoconfiança, que sabem que és una variable psicològica critica en molts processos, en excés, pot portar-me
a un error.
o Exemple: bombolla immobiliària
- Optimisme no realista: “a mi això no em passarà”. Per exemple a la conducció, no penso que no arribaré a
casa avui, possiblement perquè hi ha molta gent a la carretera. Creença que la probabilitat de successos
negatius no em passaran a mi. Pot ser basat per exemple en un heurístic de disponibilitat (sempre veig els
accidents a l’altra part de la ronda). Espècie de sensació de invulnerabilitat.
- Biaix a posteriori: tot allò que és conegut és estimat com més probable (“ja ho sabia”). Consisteix en
sobreestimar la probabilitat d0un succés donat un cop ja es coneix que ha passat. Quan ocorre un fet atribuir
la plausibilitat a que ja ho creuria o havies pensat anteriorment. Si ocorre alguna cosa poc probable
modifiquem la percepció de la predicció. Corregim les prediccions en funció dels resultats. Perquè costa molt
actuar en probabilitats.

16
- Biaix d’omissió: resultat d’un heurístic que em porta a no tenir en compte aquella informació que no es
consistent amb les meves creences prèvies. Te una relació amb una persona i et diuen que no et convé,
excepte tu.
- Biaix de confirmació: tot el que em dius és que no excepte el que jo digui. Ve determinat per les creences
prèvies en un domini concret (complementari del d’omissió).

Quan hem de fer judicis ens guiem molt per la intuïció. Això respon al sistema 1 i que la forma de contrarestar és
posar en marxa el sistema 2. Els heurístics es una forma d’operar ràpidament, coneguts com dreceres de la ment.

RESUM: A alguns judicis i preferències complexes se’ls diu “intuïtives” en el llenguatge quotidià quan venen al cap
ràpidament i sense esforç. Les impressions altament accessibles produïdes pel S1 controlen els judicis i les
preferències, a no ser que es modifiquin o es reemplacin per les operacions deliberades del S2. Els heurístics son
rutes de la ment que ens porten a prendre decisions basant-se més en la intuïció que en el raonament. Existeix la
possibilitat de generar pensaments correctius per a evitar els possibles efectes negatius dels heurístics a partir
d’S2. La presa de decisions implica extreure informació sobre la possibilitat i combinar-la amb els propis objectius
i interessos.

2. Presa de decisions

Fem estimacions de què passarà, però els humans també ho fem amb una finalitat: prendre decisions. Si hem
d’agafar paraigües si fa mal temps, on anirem de vacances... Tenim una operació mental una mica més complexa:
captar informació, valorar-la i amb això, fer una combinació entre el que rebem i els nostres propis interessos.

Quan veiem la previsió del temps, no sol volem conèixer la probabilitat de que plogui demà (judici) sobretot volem
saber si hem d’elegir paraigües o cancel·lar una excursió al camp (prendre decisions). La presa de decisions implica
després treure informació sobre les possibilitats i combinar-les amb els propis objectius i interessos.

Teories racionals en la presa de decisions (SEU i MAT)

Normalment s’accepta que les persones per prendre decisions fem una avaluació el més racional possible: valorem
opcions i prenem la millor opció.

És la teoria clàssica que proposa que prenem les decisions a partir de l’avaluació racional, ponderada i sospesada
de les diferents alternatives.

Això es formula mitjançant la teoria de la utilitat subjectiva esperada (SEU) (Neumann i Morgenstern). Es basa en
que les persones per prendre decisions, busquem el màxim benefici, però el problema és que no queda clar que
és el màxim benefici, per a això necessitem saber la diferència entre el valor i la utilitat. El valor esperat és la
magnitud, és el que calcula la matemàtica (ex: augment de sou). Si m’augmenten el sou un 10%, aspiro a més i
17
per tant, més utilitat (Tot el que tingui utilitat per a la persona si l’aproxima a l’assoliment d’un objectiu). Les
persones ens guiem per la utilitat i els economistes pel valor.

La utilitat subjectiva esperada es la que representa el resultat pel subjecte que pren la decisió. És important la
distinció perquè quan son diferents les persones, prenem decisions en funció de la utilitat subjectiva i no del
valor.

El valor és més universal, la utilitat és el valor en funció del subjecte en particular

i les seves condicions (per exemple: no és el mateix 10 euros per a un pobre que
per a un ric).

La diferència entre valor i utilitat:

- Disminució de la utilitat marginal de Bernoulli (S. XVIII) coneguda també com la paradoxa de Sant Petersburg
- Mentre que el valor esperat pot ser infinit, la utilitat esperada disminueix fins a un punt en què no hi ha
sumes a la utilitat

Exemple: JOC DEL DAUS. 1 euro per jugar. 10 tirades. Et pago cada vegada que surti doble tirant el daus. Si
multipliquem la probabilitat de que surti cada un dels dobles la probabilitat seria 0.64 euros. No surt a compte.
Com tots els jocs a l’atzar, la banca gana. Tots los jocs de l’atzar funcionen així. Se basa en supòsits lògics.

L’ordenament dèbil suposa que podem ordenar les opcions per a decidir. També pot haver opcions indiferents.

Principis de la teoria racional

Principi de la teoria: Les persones tractem de maximitzar la utilitat esperada (opció més favorable per als seus
objectius). Tot i que no sempre funciona. N Per prendre decisions de màxima utilitat, la teoria ha de ser previsible
i reproduïble. Es basa en alguns principis:

o Ordenament dèbil: tots els elements han de ser ordenables, hi ha alguns més importants que d’altres.
El 0 no és l’absència, sinó el punt neutre. Ordre de prioritat entre opcions. Sempre hi ha una relació
de preferència que pot incloure la preferència.
o Transitivitat en les preferències: les preferències i estimacions són transitives, hi ha una relació causal
entre ells (A –B –B—C ) per tant A → C (si prefereixes la 1 abans que la 2 i la 2 de la 3, forçosament
preferiràs la 1 davant la 3)
o Axioma d’independència: si un aspecte és comú a totes les opcions no pot influir en la tria entre elles
o Principi de la cosa segura (Savage) : si jo prefereixo una cosa en dos context, quan canvi, la seguiré
preferint

18
Decisions complexes

Quan hem de prendre decisions ho hem de fer en situacions més complexes, i tenim una variació de la teoria
subjectiva que és la de la utilitat multi-atribut (MAUT), parteix de la idea de la maximització de la utilitat subjectiva
esperada.

Exemple: Darwin, va escriure una cosa al seu diari. Parlava dels pros i contres del matrimoni. Tenim una sèrie
d’estimacions i utilitats, que si fóssim racionals hauríem de combinar per a prendre decisions. Però Darwin no va
fer una decisió racional, es va casar amb la seva cosina i va tenir 10 fills. Si fos una decisió racional, hagués ponderat
tots aquests atributs i hagués escollit una decisió més racional.

Exemple 2: triar un contracte de telefonia mòbil. Tenim molts atributs i molts contractes per escollir. Què hauríem
de fer? Ponderar-los, i assignar valors a cadascú d’aquests atributs (PONDERAR: PRINCIPI DE LA MAUT).
Acabaríem escollint el contracte 2, perquè finalment és el que té un valor més gran. El guanyador hauria de ser el
2 perquè és el model més equilibrat, però potser ens guiem per la utilitat. La utilització de les tècniques (com pot
ser l’escalament de les ponderacions, de manera matemàtica utilitzant la tècnica de la mesura conjunta) com la
MAUT requereix esforç i ser expert i això no és el que fem en la vida quotidiana. El que realment fem és elegir
els aspectes que considerem més importants i rebutjar els demés. Si no hi ha un guanyador real, passem al següent
criteri i així successivament.

Quan prenem decisions d’una situació més complexa, no

escollim quasi mai la millor opció. Si no que fem valor:
considerar 1 aspecte i si aquests no ens serveix, passem al
següent valor.

Exemple Manktelow: heurístic → eliminació d’atributs. Fixar-

se en l’atribut més important (dona lloc a triar l’1 o el 4) i com
que empaten busco el segon atribut, i guanya el 4. Descarto
el que seria millor segons la MAUT, i a més escullo entre els
2 que tenen menys avantatge en relació al segon aspecte en importància (la pantalla).

Problemes amb les teories racionals en la presa de decisions

- La utilitat no s’incrementa constantment, mentre que el valor pot créixer constantment (pujar el sou cada
any), la seva utilitat no puja cada any. La utilitat arriba un moment que és asímptota, per això la gent canvia
de feina, està cansat, no hi ha més expectatives (ex: si jo no treballo, no cobro, per tant tinc 0 valor i 0 utilitat).
Si em contracten i em paguen 100€, tinc 100 de valor i 100 d’utilitat. Si seguidament em doblen el sou, em
doblen el valor i m’augmenta la utilitat però no me la dobla, perquè tot i poder fer més coses amb 200 que
19
 amb 100, amb 100 ja podia cobrir els gestos bàsics. Per tant, l’augment de valor no augmenta linealment i
necessàriament la utilitat, en quantitats baixes si que correlacionen, però si comencem a augmentar
quantitats, l’augment de valor no augmenta necessàriament la utilitat.).
o A mesura que la base augmenta, es produeixen menys efectes ja que no és el mateix que guanyis 50 i
et donin 50 que guanyis 2000 i et donin 50.
- La paradoxa de Allais posa en qüestió l’axioma de la independència: importància és la consistència entre
decisions. La gent de normal escull guanys i evita pèrdues. Si hi ha poc a guanyar, escull el risc. Possiblement
ni ens adonem de que hi ha hagut un canvi. El que fem és violar el principi bàsic de que prenem decisions de
forma independent i no ens deixem afectar. Si un aspecte és comú en totes les opcions no pot influir en
l’elecció d’una d’elles.
- Principi de la transitivitat: quan comparem candidats per ser admesos a la universitat, si prenem la decisió
amb parelles (A respecte de B), la decisió hauria de mantenir-se igual. La gent en principi quan fa decisions no
manté el principi de transitivitat.
- La mateixa informació ens porta a decisions diferents segons com es fa la pregunta (experiment de Schaffir):
El principi de cosa segura es pot manipular canviant la manera en que es presenta un problema de decisió. En
funció de com es pregunta, canvia la decisió. No són les conseqüències, sinó com decidim l’opció sense pensar
en les conseqüències. Jo decidiria sempre igual, independentment del context (principi cosa segura).

Dilema de la malaltia asiàtica

- Si triem programa A salvarem 200 persones

- Si triem programa B, probabilitat d’1/3 que es salvi 600 persones i probabilitat 2/3 que no es salvi cap

La major part ha triat A abans que B.

- Si elegeix la ruta A, moriran 400 soldats

- Si elegeix ruta B, probabilitat 1/3 que no mori ningú i una probabilitat de 2/3 de que mori 600

Això li diguem el fenomen de l’emmarcament. Les dues decisions venen donades per com s’emmarquen, el
context. Tenim dues decisions del mateix problema. El que passa és que de la forma que es presenta, posa de
relleu informació diferent i ens fa accessible informació diferent. La forma que se’ns presenta afecta a les
decisions, en el primer cas guanya A, i la segona B. Canvia la decisió pel mateix càlcul, si som racionals no hauríem
de fer això, sinó per criteris objectius (ei, que moren els mateixos). Tot i que no hi ha diferencies matemàtiques,
triem coses diferents. En el cas A, se’ns presenta la informació en positiu, beneficis, es salvaran, la majoria triaran
guany segur i evitarà el risc. En el segon cas, es presenta en pèrdues, doncs la gran quantitat tria opció B,
augmenta el risc. En situacions de risc, la gent tria a augmentar el risc (llenguatge popular: perdidos al rio).

20
Els polítics que poden accedir al poder, destaquen tot el negatiu del partit contrari, vota’ns a nosaltres que total,
pitjor no pot anar. No presenten els beneficis, perquè saben que en context de risc, trien risc.

Salvar gent és una cosa atractiva i condemnar gent és aversiu, però en qüestió de com es presenta farà canviar
d’opinió.

L’emmarcament sorgeix quan diferents descripcions del mateix problema subratllen diferents aspectes del
resultat. Violen el principi d’invariància (la no afectació de les preferències per variacions irrellevants de les
opcions o els resultats) que és una de les assumpcions bàsiques de la racionalitat. Tot i que no hi hagi diferències
matemàtiques entre els problemes: la certesa de salvar gent és desproporcionadament atractiva i la certesa de
les morts es des-proporcionalment aversiva.

Teoria prospectiva

No som normatius en termes de “valor esperat”. Vulnerem molts principis de racionalitat en la presa de decisions.
El concepte d’”utilitat esperada” pot explicar aquestes vulneracions (el valor esperat s’interpreta diferent en
funció dels objectius o interessos del moment. Triem la més bona, ponderem pel criteri que ens és més important
(tria per eliminació). Ho proposa Kahneman sobre la presa de decisions dels humans, en què les decisions no son
essencialment racionals i tenen altres elements que caracteritzen la forma que operem els humans. Toma de
decisions té en compte la intuïció i no es basa sol en la racionalitat. Prenem decisions ràpides basades en allò
que és accessible, per això el fenomen de l’emmarcament afecta a les decisions, perquè m’ho presenten a l’hora
de la tria. El que és accessible és el que se’ns presenta a l’estimulació (fenomen perceptiu). Amb la percepció com
a referència, s’espera que la presa de decisions en el pensament depengui de la referència que es proporcioni.

I si no sabem ponderar els criteris? (dilemes). Sigues honest, manté la paraula, no facis mal als altres. Quin
pondero com a més important? Si no ho faig, no puc prendre decisions difícils. Si els mantinc inflexibles, vulnero
un altre principi de la presa de decisions: conseqüencialisme de Baron, 2008. Ser honest pot tenir conseqüències
molt diferents en situacions diferents. Heurístics necessaris però no suficients.

La idea principal de la TP és que els canvis i les diferències són molt més accessibles que els nivells absoluts
d’estimulació.

La majoria rebutgen la juguesca fins que la possibilitat de guany dobla almenys la de pèrdua. En funció de si es
presenta en guanys o pèrdues, la decisió de participar i arriscar-nos canvia: quan estem en situació de beneficis
tendim a ser conservadors, en canvi, quan les coses es plantegen en situacions de pèrdua, tendim a comportar-
nos de manera arriscada.

A partir de Kahneman i Tversky proposen una teoria sobre la presa de decisions en situacions de guanys o
pèrdues, que és aquesta: funció irregular de la preferència pel risc i l’aversió al risc. Gràfica en forma d’S. Si
fóssim racionals hauria de ser recta (però és no lineal i això demostra que decisions quan parlem en guanys i

21
pèrdues, no són només racionals i lògiques). En situacions de pèrdues, preferim el risc quan més tendència
tenim a perdre.

Més enllà de l’heurístic que hagi fet més accessible la informació amb la que treballem, quan valorem la
informació en termes de guany o pèrdua s’afegeix també l’heurístic d’afecte: rebutgem les pèrdues, i ens
sentim atrets pels guanys.

TEORIA TVERSKY:

1. Còncava en el domini dels beneficis, afavorint l’aversió al risc, augmentant

la utilitat d’aquella opció (per sobre del valor esperat)
2. Convexa en el domini de les pèrdues afavorint la búsqueda al risc,
disminuint la utilitat d’aquella opció (per sota del valor esperat)
3. Està fortament doblegada en el punt de referencia, i l’aversió al risc
(pendent) és més pronunciada per les pèrdues que pels beneficis (factor
d’entre 2-2.5)

NO ÉS PROPORCIONAL, DEPENDRÀ DE SI BENEFICIS O PÈRDUES. AQUEST PATRÓ SISTEMÀTIC EN EL CANVI DE

DECISIÓ SEGONS SI ENS EMFATITZEN PÈRDUES O GUANYS ES CONEIX COM EMMARCAMENT

Exemple: dos propietaris... A) a X li diuen que el seu pis ha passat de valer 300.000 a 200.000 i B) li diuen que ha
passat de valer 100.000 i 130.000. Qui hauria d’estar més content? El segon, perquè el que mana és que ha perdut
o ha guanyat, i no el valor real de les coses. Hem de contemplar en la presa de tenint en compte les emocions,
no es pot fer una presa totalment racional.

Resum presa decisions:

- La presa de decisions té una teoria normativa que preveu el que un pensador racional hauria de decidir en
qualsevol situació donada
- L’experiència quotidiana ens mostra que aquesta teoria normativa no ens permet explicar com es prenen
moltes de les decisions des de les més simples a les més complexes
- La teoria prospectiva és una teoria sobre la presa de decisions que incorpora els aspectes intuïtius i no
racionals que hi prenen part
- Els efectes d’emmarcament s’atribueixen al fet que formulacions alternatives d’una mateixa situació fan
accessibles aspectes diferents de la mateixa

Efectes d’emmarcament de decisions

En quins contextos funciona l’emmarcament? L’emmarcament afecta als actes o opcions en una decisió, a les
conseqüències i a les contingències (relacions entre els diferents elements). A totes les operacions mentals. Les
decisions no racionals, afecten a tots els elements en una presa de decisions.

22
 o Efecte d’emmarcament d’actes → el dels oficials i morir o salvar gent
o Efecte d’emmarcament de resultat → a fets que ja han succeït. Anem al teatre, entrada val 20 euros
i quan vas a entrar, has perdut l’entrada. Tornaríem a pagar 20 euros? Si jo emmarco el que ja ha
passat en terminis positius (total son 20€, aquest concert ja no tornaré a veure’l, etc.), torno a comprar
l’entrada. Si l’emmarco en terminis negatius, no la compraré. El cost real és el mateix, 40€. Jo penso
en beneficis o costos, i no amb el 40€. Es tendeix a prendre decisions que ens donin resultats positius
i no negatius.
o Efecte d’emmarcament de contingències o probabilitats condicionals que relacionen els resultats
amb els actes: l’efecte de la certesa → reducció de probabilitats d’un resultat per a un factor constant
té més impacte quan el resultat era inicialment cert que quan era merament probable (efecte de
pseudo-certesa).

Com es poden neutralitzar aquests efectes? Nova investigació d’un equip de l’Hospital del mar. Ha descobert que les
persones bilingues, tenen més facilitat per evitar l’efecte de l’emmarcament, perquè puc utilitzar l’altra llengua per
analitzar el problema. Que significa com a mínim, alentir l’operació i no se’m dispara l’automatisme. Això passa perquè
canviar de llengua activa el sistema 2, no és tan automàtic, i em permet guanyar distancia per entendre el problema
diferent i a més a més, anul·la i contraresta el sistema 1 (a través del sistema 2).

- Corregeix els heurístics i els biaixos en el procés

- Sistema 2 monitoritza l’1 i els efectes d’emmarcament i els heurístics tenen menys pes quan prenem decisions
en la llengua estrangera

Resum presa de decisions

- Teories normatives: la subjectiva i la multi-atribut. Què és el que s’espera que és la guia de les nostres
decisions, ho es la de l’advocat i l’economista, però no per a nosaltres
- L’experiència quotidiana ens mostra que aquesta teoria normativa no ens permet explicar com es pensen
moltes de les decisions
- Teoria prospectiva contempla elements intuïtius, no racionals. Per això quan venen a la consulta per a prendre
decisions, inevitablement, hem d’explorar les percepcions i explosions.
- Els efectes d’emmarcament s’atribueixen al fet que les formulacions alternatives d’una mateixa situació fan
accessibles aspectes diferents de la mateixa. Quan se li presenta en format de beneficis, tria aversió risc, i quan
en risc, preferència pel risc. Les conseqüències son més brutals en l’àmbit econòmic.

Quan la informació la fem més completa és més fàcil que els biaixos es contra-restin entre si.

23
 TEMA 3: Processos inductius

1. Definició, característiques i tasques

Definició de raonament

- Procés de produir proposicions noves en base a informació ja existent: altres proposicions (diferent a
recordar)
a. Derivar unes coses d’altres
b. Extraure conclusions en base a idees prèvies: reflexionar (pensar)
- Una de les nostres habilitats mentals mes importants
c. Essencial en la vida diària: proporciona coneixement nou
d. Necessària per a construir creences i prendre decisions

La inducció és un hàbit mental basat en detectar les regularitats del passat, i en base a les quals els humans som
capaços d’establir relacions causa-efecte, malgrat que la relació no sigui òbvia.

És una operació d’ample espectre del pensament humà (i possiblement dels animals), perquè pot servir per moltes
funcions. Opera amb la realitat i és la base de judicis. A més, genera proposicions a partir de l’experiència, de dades i
realitat. No donem per fet o partim de que alguna cosa és veritat en el pensament deductiu.

Raonament deductiu i inductiu

- El raonament deductiu parteix d’informació completa i arriba a una conclusió certa o falsa
o Complerta, encara que les fons no estiguin clares (ex: creences)
o Hi ha àmbits que són deductius: l’àmbit científic de base lògico-matemàtica, les normes i la legislació,
funcionament de màquines...
- El raonament inductiu parteix d’informació limitada i arriba a una conclusió probable

Hi ha informació que és real però pot ser no és certa, i si tractem de fer raonament, potser les conclusions no son
necessàriament certes, i per tant no serà raonament deductiu, sinó inductiu.

El raonament deductiu, exemple: els clients poden tornar el seu producte i recuperar els seus diners amb un termini de
15 dies. Si vas el dia 14, et tornaran els seus diners.

El raonament inductiu, exemple: els clients que siguin molt pesats, podran aconseguir tornar un producte i recuperar
els seus diners. Què és ser molt pesat?

La inducció és una operació mental en la qual fem una translació de fets únics i individuals a objectius.

1.1. Orígens
7. Bacon (156-1626) fonaments de l’empirisme
24
 8. Hume (1736): va descriure de forma molt encertada que la inducció és un hàbit mental, basat en detectar les
regularitats del passat, i en base a les quals els humans podem establir relacions causa-efecte, malgrat que la
relació no sigui obvia.
a. Què és un hàbit mental? Estem evolutivament adaptats per generalitzar a traves d’instàncies
especifiques. Qui no estableix aquestes associacions no prospera evolutivament
b. Què es una regularitat del passat? Els fets, instancies, es repeteixen. Contingències. Quan les
percepcions es tornen a repetir, les agrupem i construïm relacions de contingència i categories,
conceptes, etc.
c. La inducció és una operació d’ample espectre del pensament humà (i possiblement dels animals)
perquè pot servir per moltes funcions
d. Opera amb la realitat i és la base de moltes funcions del pensament: formar conceptes, comprovar
hipòtesis, fer judicis de causalitat, o solucionar problemes per analogia,...

1.2. Inducció. Característiques

- Utilitzar informació limitada per poder fer conclusions i prediccions. Tinc prou amb una cosa, amb el que m’ha
passat abans i el que m’ha acompanyat del context. Ja tinc una operació mental.
- Ens permet anar més enllà de la repetició, cada vegada que es repeteixi el fet, ja se que em passarà. Generaré
coneixement nou i pensaré, raonaré.
- La única limitació és que la certesa no és total, però les conclusions tenen graus de plausibilitat. En la mateixa
situació, a mi em passa una cosa, i a una altra persona li passa una altra. Tots dos raonem i pensem però no
és el mateix.
- La inducció no és demostrable mitjançant regles deductives. No podem demostrar accions exhaustives.
- Les conclusions inductives s’infereixen a partir de fets, no per demostració (deductiva).
- Identifica patrons del passat, per predit el futur (probabilitat).
- El seu funcionament és útil per interaccionar amb la realitat i és el que utilitzem en la vida quotidiana. A mi
em va bé però potser no al del costat. No ens preocupem si és una gran certesa, però em va bé.
- La majoria del raonament quotidià és inductiu. Ens permet operar amb la realitat i obtenir nous coneixements
amb els quals faré noves operacions mentals (judicis, nous raonaments), nous axiomes.

El raonament inductiu parteix d’una col·lecció particular de casos dels quals extreu una conclusió plausible. La
conclusió té un grau d’incertesa i és provisional fins que no disposem d’una nova informació que la contradigui.

Les tasques on s’utilitza són: formar conceptes i categories, induir regles, comprovar hipòtesis, atribuir relacions
causals, fer analogies...

Ex: se’ns presenta un bolígraf, el qual s’ensenya des de diferents perspectives. Ens pot semblar ser el mateix element
des de les diferents perspectives o bé, diferent. Veure el bolígraf en viu, és el nivell basic d’abstracció (Estímul), si ens
ensenyen una ampolla és un altre nivell bàsic d’abstracció, que necessitem per relacionar aquesta ampolla amb una
25
“cantimplora kuki”? moure’ns en el nivell d’abstracció cap amunt (augmentar el nivell d’abstracció, agafar categories
en les que entren més elements) o cap a baix (disminuiríem les categories i seriem més concrets, es necessita més
coneixement de les coses).

EXAMEN: ara es presenta un tetrabrick i es compara amb el bolígraf. Tot i que a simple vista, ens poden semblar
objectes diferents, podem parlar d’elements iguals tenint en compte de que es tracta d’objectes.

1.3. Raonament inductiu i deductiu

- Operen amb operacions existents, però l’inductiu igual no és cert.
- El deductiu generen conclusions més o menys solides i fortes

1.4. Classificació inductiva

L’assignació de fets (instància) i d’experiències, com a elements de categories i organitzacions. El que fem en aquests
casos és projectar els atributs dels fets (propietats d’un fet, allò que el fa identificable), de l’experiència, a una categoria
ja existent. Utilitzem un únic esdeveniments (Ex: miro finestra i avui fa sol), trec les característiques essencials i poso
amb contacte amb l’altre coneixement que tenia i generalitzo (ex: ja tinc un altre exemple d’un bon dia). Això ens
permet tractar amb la diversitat i complexitat ja que cada dia és diferent però puc trobar regularitats perquè hi ha
elements comuns que puc identificar.

Ens permet ser més funcionals per jo detectar regularitats.

2. Conceptes i categories

Puc fer conceptes: aquella representació abstracte que conté aquelles percepcions comunes de tots els exemples. Ex:
se com son els bolis, perquè n’hem vist tota la vida. Tenim molta experiència amb instàncies, percepcions úniques.
Tenim una categoria que ens fa classificar a tots aquests bolis, execució pràctica del concepte.

Els conceptes són unitats bàsiques de coneixement que resulten d’agrupar la informació sensorial rebuda en
informació més simple i fàcil de processar. Necessaris per a la vida mental.

- Simplifiquem (reduir complexitat de l’entorn) la realitat (infinit i variable: utilitzar un sistema cognitiu limitat
en un mon il·limitat)
- Reduir necessitat d’aprenentatge constant, ordenar i relacionar fets, fer prediccions i inferències, identificar
persones, objectes i accions
- Identifiquem nous exemples, nous bolis
- Facilitat per fer accions en situacions canviants (si m’ensenyen un boli que no he vist mai, sabré que es un boli)
- Reduir la necessitat d’aprenentatge constant (bo però costos)
- Posar en connexió conceptes per fer prediccions futures i ens permet adaptar-nos
26
El que nosaltres observem amb els fets, captem trets, característiques però no totes són atributs, perquè no totes són
essencials. Diferenciar els trets dels atributs és el difícil, i això es diu ABSTRACCIÓ (operació mental bàsica). Un tret és
una característica segons les quals es pot analitzar un estímul. Son valors de dimensions genèriques que es poden
analitzar amb els sentits i cada dimensió pot tenir diferents valors.

Un atribut és un tret característic essencial per formar un concepte. Els trets que no són essencial són accidentals. La
selecció dels atributs es denomina abstracció. A vegades hi ha abstracció però no regla, no tenim definició de pilota.
És molt complexa.

Una instància és un estímul que captem amb les seves característiques individuals, objectes.. (informació bruta) →
“diferència entre bolígraf i llapis, una instancia de diferents estímuls”.

- Atribut: característica definitòria i imprescindible, essencial per formar un concepte

- Tret: no és essencial sinó accidental. Característica segons la qual es pot analitzar l’estímul. Son valors de
dimensions genèriques que es poden analitzar amb els sentits i cada dimensió sense tenir diferents valors.
- Abstracció: la selecció dels atributs es denomina abstracció (el coneixement que tenim de les coses alterna el
nostre nivell d’abstracció)
o Exemple de vehicle:
▪ Atribut: transporta persones o objectes
▪ Tret: que tingui rodes

Hi ha conceptes que funcionen bé i d’altres que funcionen malament. Tots no són iguals, hi ha dos tipus:

- Naturals o probabilístics (CN): conceptes formats espontàniament a partir de la experiència, inducció, sense
reflexió (predomina el sistema 1). Ex: un gos
- Lògics (CL): més fàcils. Conceptes amb atributs ben identificats relacionats entre ells amb regles lògiques
(predomina el sistema 2). Ex: un quadrat, és un quadrat o no ho és.

Els atributs o la regla lògica que els relaciona, no estan tan clars, tot i
que estiguin classificats com a conceptes, són els conceptes naturals.
Els lògics poden ser analitzables, desxifrables i podem operar de forma
explícita. Els naturals, son intuïtius, no sabem com estan conformats.
Els lògics són una representació que conté un conjunt d’atributs i una
regla lògica. Són unívocs (no ambigus) i permeten el raonament lògic.

Les regles lògiques són:

Taxonomies de conceptes

27
Una taxonomia és un sistema de categories relacionades mitjançant relacions d’inclusió de classe que permet fer
inferències. Per a que sigui accessible a la nostra memòria els hem d’organitzar en forma d’esquemes. Quan activem
el concepte, s’ACTIVA TOTA LA TAXONOMIA. Els conceptes s’organitzen segons propietats (els atributs de cada
concepte) i relacions (regles lògiques que els relacionen: inclusió i identitat).

Quan ja tenim la taxonomia ja podem operar mentalment. Els conceptes lògics mitjançant la lògica, però els naturals,
es relacionen entre ells mitjançant nivells d’abstracció (nivells de complexitat). Ex: el concepte fruita que contempla
fruit, aliment, dolç, dins hi ha poma, pera, meló. No són lògics, per molt que ho sembli.

Gràcies a la nostra capacitat d’abstracció, podem relacionar conceptes. Ex: conceptes autovia, avinguda, urbana,
nacional, carretera,... a això se li diu mapa mental.

Conceptes naturals

Conceptes com via, interurbana, s’ajusten molt millor a la idea de concepte natural. No tenen una estructura lògica.
Es basen en la categorització automàtica, en l’agrupació però no a partir de regles lògiques (poc definits), perquè no
sabem establir-les. Identifiquem atributs que en realitat no son atributs perquè no son realment característiques però
ho son. La possessió d’atributs per part d’un concepte no és la qüestió de tot o res, es tracta d’una qüestió de graus,
de probabilitat. Si jo conec un exemple de pilota que no és rodona, però l’atribut rodona és molt probable, i per tant
PROBABILÍSTIC. Utilitzem atributs més o menys probables. No són atributs formalment, però ens és igual.

Exemple de concepte natural: un gos. Quan veiem una imatge d’un gos, utilitzem tots el concepte en el mateix nivell
d’abstracció, que conté l’essencial. Els nens petits solen aprendre és un “guau”, conceptes bàsics. Els lògics NO estan
ORDENATS. Si jo se de gossos, utilitzaré un nivell d’abstracció alt (nivell supraordinat), més característic,
coneixement més expert. Tothom no pot fer això perquè no tothom en sap. Si em quedo al dir que és un animal,
diré que és un nivell subordinat.

Jerarquia de conceptes:

- Supraordinat: més abstracte, menys carrega cognoscitiva, s’utilitza per a generalitzar. Propi dels experts, ja
que se’ls dona bé relacionar-ho tot per damunt, generalitzant.
- Bàsic: ús habitual. Equilibri entre càrrega cognoscitiva i facilitat d’ús. Economia cognoscitiva
- Subordinat: més específic, més carrega cognoscitiva, més difícil de processar. Cal tenir un cert grau
d’expertesa per usar-lo. També propi d’experts.

Exemple de via:

- Supraordinat: urbana, interurbana

- Bàsic: via
- Subordinat: autopista, autovia, carretera, nacional...

28
Conceptes naturals: representativitat

- Els exemplars típics són els que tenen més trets comuns i menys trets no comuns
- Els exemplars típics es recorden i relacionen millor que els atípics. Ser típic no vol dir ser freqüent. Per
exemple: els escacs són coneguts però s’identifiquen poc com esports. Allò típic és el que té més punts d’unió i
menys coses que ho diferencien.
- Treballs de Rosch (1975). Mobles: cadira; Verdures: pèsol. Psicològicament és més fàcil usar casos típics
(futbol) que atípics (escacs). El grau en que un exemplar és considerat com a típic és la seva representativitat.
La representativitat es socialment consistent en un context donat. Una explicació és que l’exemplar típic és el
que té més atributs comuns i menys no comuns.
o Exemple:
▪ Esfera: concepte lògic (si que té atributs)
▪ Pilota: concepte natural, marcat per la cultura, per tant ens ve la pilota de futbol al cap, en el
cas de viure en un país on el rugby és rellevant, la pilota no seria esfèrica, sinó oval. (portat al
límit, no tindria atribut, solament definits deductivament, en un segon nivell alt d’abstracció)

Una pilota esfèrica, de cuir i buida. Son 3 trets generals però no totes tenen aquests trets. Les típiques
son aquelles que tenen més trets comuns. Per tenir un concepte natural no es imprescindible que hi
hagi un atribut suficient necessari.

Estructura probabilística dels CN: mentre que els conceptes lògics es defineixen per una llista d’atributs necessaris i
suficients, els conceptes naturals ho fan per una estructura de similitud familiar i probabilística.

Semblança familiar (Wittgenstein)

La semblança familiar és una estructura probabilística, on no existeix un atribut suficient o necessari.

Els conceptes naturals es caracteritzen perquè estan construïts per semblances i els exemples tenen certa semblança
entre ells. Per tant, tenen uns trets comuns i ho comparteixen. No tenen atributs, com si que te un quadrat. Te trets
comuns entre ells però no necessàriament ha d’haver un element comú a tots. De forma que podem fer categories:

Categoritzar: identificar exemples

Quan veiem alguna cosa que no hem vist abans, la categoritzem amb allò que ja està a la nostra memòria.

La tasca de Reed (1972): busquem nous trets que siguin vàlids, característics o bé ho comparem el nou exemple amb
un prototípic. Per tant, busquem similituds. El criteri per a identificar si un exemplar concret pertany a una categoria
natural és la similitud entre l’exemplar i la representació (%). No identitat (ser o no ser). No podem saber exactament
què és. Primer ho farem a través de la validesa dels trets, que siguin vàlids. Una altra possibilitat és la dels prototípics,
29
contenir un exemple amb moltes característiques que potser ni existeix però si al meu cap. Si no tinc prototip o no
s’ajusta, hem de tenir un bon catàleg d’exemples i bona memòria. També la col·lecció d’exemplars, com acabem de
dir, és molt dependent del context. Per identificar nous exemples podem buscar:

- Exemple concret
- Utilitzar prototípic
- Trets més vàlids
- Comprovar exemple com encaixa a la nostra col·lecció d’exemples

Qualsevol via és apropiada per a identificar nous conceptes d’exemples. Sempre trobarem nous exemples de
conceptes.

La teoria de la validesa dels trets

Identifica un exemplar nou, aprenent quins són els trets més probables. Podem identificar nous exemplars de diferents
formes. Per exemple, si volem identificar un exemplar d’un cotxe Mercedes, tindrem en compte el seu color prototip
(el gris), que porti la seva insígnia,... Són trets que ens permeten assignar un nou exemplar a la categoria, per tant
parlem de trets vàlids. Quan parlem d’assignar un nou exemplar a la categoria, parlem d’una atribució probabilística,
de versemblança. Per exemple, en el cas del cotxe, atribuint-li tots aquests trets direm que aquest cotxe probablement
sigui un Mercedes.

Alguns casos la classificació es redueix a veure un tret i quedar-nos amb ell: la marca. Ens representem el valor mitjà
d’un tret de la categoria, no en el conjunt (els trets estan més junts o més separats).

Els prototips ideals: Identifiquem els nous exemplars formant un model ideal, el millor exemplar concret de la
categoria (Rosch) i els trets típics de la categoria exemplar ideal que no necessàriament existeix (Reed). Per a identificar
nous exemplars en conceptes generals, podem seguir varies estratègies: fixar-nos en un aspecte concret i decidir si els
fiquem a al categoria, representació ideal, decidir ficar-lo perquè es sembli a un dels membres.

La col·lecció d’exemplars: identificar nous exemplars recordant una col·lecció d’exemplars per a cada categoria en
cada context.

Exemple: les aus

Els conceptes naturals són una espècie de simplificació del món per a que puguem treballar amb ell. Però així ens porta
a errors perquè treballem amb ambigüitats.

El criteri per identificar si un exemplar concret pertany a una categoria natural és la semblança entre l’exemplar i la
representació. Hi ha diferents hipòtesis sobre la natura de la representació conceptual: els prototips, els trets vàlids i

30
les col·leccions d’exemplars. Possiblement podem utilitzar qualsevol de les tres estratègies, en funció de la informació
de la qual disposem.

RESUM

Conceptes naturals:

- Probabilístics
- Basats en conjunt de trets, sense que hi hagi d’haver un atribut necessari
- Difosos i ambigus
- Permeten fer prediccions i categoritzacions

Conceptes lògics:

- Ben definits o clàssics

- Basats en atributs i regles lògiques
- Son unívocs
- Permeten la deducció

La generació inductiva, mitjançant la regularitat del nostre entorn propi de l’experiència quotidiana i dels fets naturals,
fem una operació mental: inferir, extrapolar. Jo veig que hi ha coses que van passant i a partir d’això, passen
conseqüències. Això ens ajudarà a fer-ho extensiu a coses que no he viscut.

Ex: si vaig pel carrer i un uniformat s’atura davant d’un cotxe, escriu i deixa un paper = observació, inevitablement faig
una inferència, a continuació vindrà una multa.

3. Inducció de regles i comprovació d’hipòtesis

Estenent això a coses més complexes puc generar regles, que van més enllà d’un simple fet.

Ex: si em diuen que els números 2-4-6 tenen una regla. I em diuen prova a dir-me series de 3 números que segueixen
aquesta regla per tant de descobrir quina és la regla subjacent.

Qualsevol fet que observem és subjecte d’inferència, no ho podem evitar. Direm que la regla és nombres parells i
potser no tindrem cap exemple. Quan tenim un error, deixem de pensar. Però sense error, no hi ha solucions possibles.
També un exemple pot ser 1-3-5.

Amb un únic intent puc detectar relacions entre dos fets, i el problema està en generar regles. I és aquí on el nostre
modo de pensar, especula. Comencem operant amb un exemple, dos,... i ràpidament regla i a comprovar = biaix
confirmatori (espero que la meva regla sigui la correcta, i fins que no tinc l’error no puc entendre que aquesta
seqüencia pot tenir més d’una relació implícita). Costa entendre que les coses tenen més d’una causa. Ràpidament
31
som capaços d’operar en terminis hipotètics, i anar comprovar-la, sempre amb biaix confirmatori (vaig a comprovar-
la i no a falsejar-la) = necessitat de falsejar la hipòtesi per verificar-la (ens costa generar contra hipòtesis). Ens porta
a una forma única dels humans que és operar per detectar regularitats = comprovació d’hipòtesis.

Una manera de verificar les regles és generar hipòtesis alternatives i comprovar-les, és el que es coneix com a
raonament hipotètic o científic: es comproven les hipòtesis alternatives, és el que es coneix com raonament hipotètic
o científic. És un procés en el que volem obtenir l’explicació d’un fenomen, establim una hipòtesis provisional i
verifiquem si la hipòtesi és certa.

Les regles lògiques s’aprenen per associació? Aquesta pregunta arrenca amb els treballs de Kendler and Kendler i els
treballs sobre els efectes del sobre aprenentatge i la inversió amés d’experiments amb petites variacions es fan molt
similars en animals i humans de diferents edats.

En la primera tasca s’apren que “GRAN ÉS SI” i “PETIT ÉS NO”. La

segona tasca consisteix en aprendre una cosa diferent, la qual
pot ser: un canvi invertit o intradimensional, o un canvi no
invertit o extradimensional. En el primer cas parlem d’un canvi
en la dimensió, d’altra banda, ell segon cas fa referència en
canviar el color i dimensió.

La comprovació d’hipòtesis té peculiar que algunes coses ben conegudes des de fa temps:

1. No és exclusió dels humans i en l’espècie d’essers vius son capaços de generar i d’operar, com ara els coloms,
gràcies a l’efecte del sobre-aprenentatge. Tot allò que és sobre-après permet establir aprenentatge implícit
2. Keller: subjectes humans i no humans aprendre quina era la regla subjacent a una simple tasca de discriminació
(el mateix que hem fet amb la sèrie de números). Quan senyalaven subjectes grans deia que si, quan eren
petits deia que no. En el següent assaig quan tornava a senyalar l’exemple que abans era positiu, ara diu que
no (canvia magnitud) (canvi invertit o intra-dimensional). Ràpidament, en un assaig han pogut endevinar la
regla. Els subjectes també aprenen ràpid l’assaig que era quan era pel color (canvi extra-dimensional o no
invertit). no hauria de ser així perquè si hem fet un aprenentatge associatiu en el primer assaig, desfer-lo per
a fer el segon, hauria de ser més difícil. Això pot passar:
a. Sobre-aprenentatge: quan ja tenim la regla és fàcil tornar a operar amb ella
b. Fa una operació simbòlica: representant mitjançant el llenguatge quina és la relació entre objectes
El canvi no invertit és més fàcil per als adults, el canvi invertit és molt fàcil fins i tot per als més de 5 anys.
Les rates de laboratori és més fàcil el no invertit o extra-dimensional igual que per a més petits de 5 anys.
La detecció de la regla i l’operació, mentre sigui simple, és alguna cosa que s’adquireix molt aviat. Per detectar
la regla cal que estigui sobre-apresa. L’operació amb hipòtesis no és un procés continu d’acumulació
d’evidències, no és procés sistemàtic que comprovem totes les opcions. Sinó que és continu, i possiblement
amb un únic error ja la canvio. Per tant, per operar de forma eficient i positiva, no podem oblidar-nos dels

32
 errors. El necessitem per poder avançar = la falsació d’hipòtesis. Som capaços de generar hipòtesis que anem
posant a prova, mentre la hipòtesis sigui eficient la mantenim.
El domini del llenguatge és el que permet major grau d’abstracció i explica aquest resultat. El sobre
aprenentatge afavoreix captar el canvi.
Mackintosh (1983): allò que s’aprèn no és quin és l’estímul correcte sinó quina és la dimensió rellevant.
La comprovació d’hipòtesis no s’entén com un aprenentatge continu, sinó com un procés discontinu. Per
descartar una hipòtesis nomes cal un error i no una acumulació gradual d’errors. Constatar un error afavoreix
el canvi d’hipòtesis.

Aprenentatge discontinu per regles

Banc d’hipòtesis, en cada assaig es posa a prova 1 hipòtesis. Si encertem es manté la
hipòtesi, si falla es canvia la hipòtesi. La inducció es pot fer de dues maneres segons les
tasques:
o Associativa (Classificant)
o Processos discontinus: saber el que haig de fer per a aprovar una assignatura,
intentar saber com funciona el món per poder actuar

Estratègies analítiques → Com ho fem? Bruner: primers estudis de psicologia cognitiva. Aquests,
operaven amb la idea dels conceptes lògics, els naturals encara no havien arribat. Tasca: què fa la gent quan es topa
amb conceptes lògics operats per regles. Van dissenyar tasca que contenia 81 estímuls caracteritzats per 4 atributs
(forma, color, nombre marcs i nombre figures) combinats en series de fins a 3. Cada una d’aquesta targeta representa
un concepte lògic.

- Cartes de valor únic: cartes amb creus

- Cartes disjuntius: cartes amb creus i vermelles
- Cartes conjuntius: cartes amb creus o vermelles
- Cartes relacionals: cartes que si tenen creu tenen tres marcs
o Mateix número de marcs i figures

Bé els presentava targetes i el subjecte diu si creu que representa la regla i el experimentador li dona feedback o bé
no els hi presenta les targes i els deixa escollir. Podríem dir que una és més activa i més passiva, a nivell del subjecte.
El primer exemple seria que havia de ser una creu i vermella. I en la segona, si és una creu ha de ser vermella (tot el
que no sigui una creu, no invalidaria la regla). La primera és més simple i la segona més complexa.

El treball de Brunner es important per saber com la gent opera amb les hipòtesis. Quan em donen l’estímul, la primera
cosa que apareix és que inevitablement opera amb forma hipotètica, a l’atzar és impossible aconseguir res. El
problema és que la carrega cognitiva de la solució és elevada, perquè t’has de recordar de totes les solucions. La gent
fa:

33
 - Capta tota la informació del primer exemple: el primer exemple, el més fàcil. Al primer error canvia
d’hipòtesis, es va operant de forma discontinua, perquè continuo operant amb el biaix confirmatori.
- Capta 2 o 3 atributs del primer exemple

Dos mètodes de presentació: llevat que hi ha dos mètodes de presentació (recepció i selecció), només farem servir la
selecció.

- Recepció: l’experimentador té una regla lògica i li comunica al subjecte de quin tipus. A més en primer lloc,
s’ensenya un exemple positiu. El subjecte va rebent de l’experimentador les targetes una a una i ha d’anar
dient si creu que és un exemple positiu del concepte o no. L’experimentador ha d’anar dient si la valoració del
subjecte és correcta o no.
o Estratègies: els subjectes acostumen a guiar-se per hipòtesis i no per l’atzar. El problema principal és
recordar els casos anteriors. Dos tipus d’estratègies:
▪ Estratègia total: recull tota la informació comú prèvia, positiva (per targes). La més útil com
mes difícil és el concepte a descobrir (comunalitat)
▪ Estratègia parcial: fixar-se en un o dos atributs (per dimensions) de la primera instancia
positiva fins l’errada (Salts)
- Selecció: l’experimentador té una regla lògica i li comunica al subjecte de quin tipus és. A més s’ensenya un
exemple positiu en primer lloc. El subjecte tria les targeta disposades en un paper. I les va assenyalant una a
una dient si creu que és un exemple del concepte o no. L’experimentador ha d’anar dient si la valoració del
subjecte és correcta o no.
o Estratègies: més oportunitats per a desenvolupar estratègies
▪ Focalitzadores
• Focalització conservadora o observador (hipòtesi basada en la primera instancia
positiva i canvi d’un sol atribut en cada assaig)
• Focalització arriscada (hipòtesis basada en la primera instancia positiva canvi de mes
d’un atribut en cada assaig)
▪ Exploratori
• Exploració successiva (provar cada dimensió una a una)
• Exploració simultània (provar varies dimensions simultànies)

Conclusions: estratègies analítiques en l’aprenentatge de regles lògiques

Operar amb hipòtesis és difícil, perquè recordar tot el que hi havia en assajos anteriors és costós i si no tenim gran
capacitat de memòria és difícil. Qui té molta memòria, té més capacitat. Operem bàsicament d’exemples positius, i els
negatius els utilitzem en contrast al positiu i no els utilitzem per generar nous hipòtesis. L’operació amb hipòtesis és
un procés discontinu.

34
La principal dificultat és la carrega cognitiva que implica recordar tots els casos (Diferències individuals). Es recorden
més els positius que els negatius. Les persones desenvolupen un procés de comprovació d’hipòtesis – aprenentatge
discontinu – però seguint diferents pautes denominades estratègies analítiques (més arriscades o menys arriscades).

Crítiques: artificialitat de la tasca, amb tasques no artificials, els subjectes utilitzem el significat

En què s’assembla la tasca al laboratori en la vida real? En els dos casos ens enfrontem al mateix dilema: descobrir
quina és la regla subjacent d’un fet. Constantment hem de descobrir regles a les coses que ens passen. Ràpidament
dels fets que succeeixen, trèiem una explicació. Si no se que li passa al cotxe, no puc solucionar-ho. Podem intentar
entendre què ha anat malament.

A la tasca de Brunner i a la vida quotidiana hi ha una diferència gran: sol tenim un únic fet i a la tasca de Brunner
podem tenir totes les opcions a la vista. A la vida quotidiana, ni tan sols sabem quins són els atributs, com hem d’inferir
la regla?

4. Causalitat i raonament contrafactual

El raonament causal és aquella operació mental la qual extrèiem d’un fet quina és la seva causa. La seva causa o allò
que subseu el fet, o el perquè. Si no ho fem, no haurem après res, i per tant no serem funcionals per a que no ens torni
a passar. És bàsica per explicar la realitat. Sembla una habilitat humana i ràpidament s’executa. Gràcies a que jo puc
detectar relacions causals, puc arribar a la solució. Es basa en la detecció de les invariàncies i irregularitats, això, en
la natura, ens permet detectar que va associat a què. I ens permet detectar i fer prediccions i guanyar control sobre
un món que es compleix. En última instancia, manipular la realitat: com jo se que passarà després, puc començar a
manipular i fer que passin coses. Els humans estem especialment ben dotats per cercar explicacions a les coses.
“L’explicació causal ens ve a la ment ràpidament, aparentment automàticament” (Sloman y Lagnado). Igual que
utilitzem l’observació i la generalització per fer prediccions, les podem utilitzar per detectar causes. L’estructura causal
és mediadora de la inducció (Stevens).

L’estructura causal descansa en l’habilitat per detectar els invariants i actuar sobre ells per utilitzar-los. Els organismes
vius tenen aquesta habilitat de “predicció i control”, de detectar quines variables determinen els valors d’altres
variables, i com manipular-les.

Les causes encara que siguin necessàries pot que no siguin suficients: si es produeix la guspira però no hi ha requisits
(que estigui seca, no es mulli) no es compleix.

Estimar si l’ocurrència d’un fet determina que en passi un altre (causa generativa). Estimar si l’ocurrència d’un fet
determina que NO en passi un altre (causa preventiva). És més difícil de captar, un fet pot tenir més d’una causa, la

35
inferència causal és determinar qui fet (entre varis) és causa d’un efecte. La relació causal permet fer prediccions i
diagnòstics.

Quins requisits té l’establiment de relacions causals?

- La causa és necessàriament antecedent del conseqüent, el que establim és una contigüitat espacial-temporal
(Hume)
- La causa ha de determinar la conseqüència → covariació (correlació) entre causa i efecte → no totes les
covariacions són causals
- El fet anterior ha d’influir necessàriament en la conseqüència (Causa necessària – capacitat d’influir)

Ex: Què cal per tancar una porta? Necessita una porta oberta, però això no és la causa. La porta oberta no influeix per
a que es tanqui, és una causa antecedent però no és la necessària. La clau està en que no hi ha d’haver una altra causa
que eviti el fet, això és molt difícil de captar. Causes que eviten i són molt difícil de captar: vacunes.

Un fet pot tenir més d’una causa. Per tant la relació causal està en triar quina és la necessària. Si no tenim causa
necessària, tenim correlació o covariació. En molts fets ho tenim, els psicòlegs no tenim causes per als fets que
observem. Què entén la gent si diem: “un estudi afirma que les persones que fumen lliguen més. La correlació era del
0.4”. Com posa correlació sabem que pot haver més causes i no és la més necessària, i llavors perquè hi ha 0.4? Ens
està explicant sobre un altre element i potser no és una inferència directa, sinó mediada: potser han de demanar foc.
Malgrat tenir correlacions entre causes i efectes, no sabem ben be quina és la relació causal.

Exemple: els extoxicòmans que s’han fet evangelistes recauen molt menys. La inferència serà: ser evangelista et
protegeix. Potser la clau no és ser evangelista sinó que el context evangelista es tan controlat que no hi ha res més. El
mecanisme no és la religiositat sinó el control social.

Una relació causa efecte no depèn nomes de la probabilitat d’ocurrència de l’efecte quan apareix la causa sinó també
que hi hagi una probabilitat baixa de que l’efecte no aparegui en absència de la causa. Quan més alta sigui la primera
probabilitat i més baixa la segona més forta serà la contingència.

La il·lusió de control consisteix a percebre una relació causa-efecte entre una acció pròpia (una resposta) i un efecte,
en condicions en les que la força de la contingència es zero. Entenem la relació causa-efecte però no l’absència. Els
humans operem més aviat amb minució de la causalitat i control. Tendim a percebre causalitat fins i tot quan no
existeix.

Ex: Em pren una pastilla i se’n va el mal de cap.

- Estratègia científica: regla delta, càlcul de la contingència. Per estimar la contingència hauríem d’operar amb
tots els operadors.
o A/(A+B) – C/(C+D). És una comparació (doble) de proporcions (NO de valors absoluts). La causalitat
és una proporció, hi ha més o menys grau de causalitat, però òbviament tendim a caure en el
binarisme.
36
 - Estratègia intuïtiva: aproximació a la causalitat ràpida, perceptiva, basada en l’accessibilitat. En la pràctica
tenim diverses coses. Què és el primer que miro jo si em prenc el medicament? Em desapareix el mal de cap.
Amb una simple relació causal ja tenim prou perquè ja automàticament, generalitzem. Nomes en el cas que
aparegui un NO EFECTE, ens plantegem que pot haver-hi una altre possibilitat. En realitat hauríem de mirar
què passa quan prenc medicació i què passa quan no la prenc. Difícilment arribem a l’estratègia D, quan no
pren medicació, no dona efecte.
o Estratègia 1: mirar la casella A (com més A més causalitat). No comparem res
o Estratègia 2: restar la B-A (0=no causalitat, quan més alt el valor, més causal). Hi ha 1 comparació
(horitzontal)
o Estratègia 3: restar C-A (0=no causalitat, quan més alt més causal). Hi ha una comparació (vertical)
o Estratègia 4: mirar les dues caselles que van a favor de la causalitat (A i D) i sumar-les. Mirar les dues
que van en contra i sumar-les. (A+D)-(B+C) (0= no causalitat, quan + alt, + causalitat). Hi ha doble
comparació.

Aquestes no son probabilístiques perquè fallen entendre que la probabilitat és una qüestió de graus i no de si i no. Si
tinc més valor hi ha més causalitat.

Exemple: Causalitat evident

Alleujats Dolor Alleujats Dolor

Infusió 10 (A) 0 (B) Infusió 5 5
Res 0 (C) 10 (D) Res 5 5

En el segon veiem que de vegades fa efecte però de vegades no. La relació causal s’anul·la. La regla delta: 10/(10 – 0)
– (0/(10 – 0)) = 1 (força de contingència) MÀXIM PROBABILITAT!!

Exemple 2:

Alleujats Dolor
Infusió 12 8
Res 11 7

12+7 = 19

11+8 = 19

Malgrat sembla que si que funcioni, el medicament no té cap efecte!! Alleujats Dolor
Infusió 2 1
Res 1 0
Força de contingència 0, hem de contemplar les 4 opcions, les 4
estratègies!!
37
El cas perfecte no existeix en la natura, sinó que tenim dades que varien i per tant, quan no hi ha contingència obvia,
tenim dificultats per estimar causalitat, i per tant no hi ha una força de la contingència accessible.

Tenim dificultats per considerar totes les opcions, no es donen la mateixa importància a totes les opcions i possible
covariacions, perquè utilitzem HEURÍSTICS i estem sotmesos a biaixos (biaixos confirmatoris: nomes miro si quan prenc
medicació, hem fa efecte). Difícilment tindrem en compte situacions en que apareix l’efecte sense la causa.

Quan les dades són fàcils d’interpretar (A elevada i la resta nombres baixos) no hi ha cap problema, es així quan es
cometen els errors, podem captar la relació causal. No es dona la mateixa importància a totes les possibles
covariacions. Des del punt de vista no son igual les caselles no son igual d’importants, però hi ha vegades que detectem
relacions causals que no existeixen, per una falta d’atenció a l’altra informació. Es minimitzen les ocasions en que
l’efecte es produeix sense la presencia de la causa (i viceversa). S’ignora si l’efecte NO és present en absència de la
causa.

La força causal (Cheng)

El model de regla delta no explica tota la inferència causal. És percepció de covariació (necessari però no suficient).
Quan l’efecte del medicament es produeix tant en presència com en absència, no es pot determinar la causalitat ni
falsar-la. La representació mental me la puc fer gràfica, i em puc recordar de què va passar aquell dia que em vaig
prendre el medicament i em va sentir fatal i una altra, que a partir de l’experiència m’he creat un esquema mental de
què passa quan em prenc la medicació. Aquesta inferència causal respon a una comparació respecte casos concrets
(a mi em funciona... fins que no es demostri el contrari).

Força causal: les persones fan inferències causals en situacions concretes en funció de la representació. Determinem
la causalitat comparant la força de la causa respecte d’altres ja conegudes. Les causes noves les fem en comparació
amb les antigues.

Què cal fer per aprovar un examen? Condicions necessàries i suficients. Hi ha atenuants de lar elació entre la causa i
el seu efecte? Dubtes sobre la suficiència, és realment necessària la causa, o hi ha altres maneres diferents
d’aconseguir-ho? Dubtes sobre la necessitat?

Argumentacions (Raonaments) contrafactuals

A en Joan li ofereixen canviar d’empresa. Decideix acceptar l’oferta. La nova activitat implica el contacte amb productes
tòxics i desenvolupa una malaltia. A l’hospital, una infermera li administra un medicament equivocat. Malgrat els
esforços dels personals per a ressuscitar-lo, en Joan es mor.

LA PARADOXA: el contrafactual es raonar i pensar amb fets no ocorreguts, va contra els fets pensar què podríem haver
canviar per a que no es morís.

38
No es pot determinar la covariació o causalitat en fets no ocorreguts, doncs la seva estimació es basa en les freqüències
d’aparició de causes i efectes.

Les argumentacions contrafactuals apareixen quan tractem d’establir relacions causals d’un esdeveniment únic
(perquè son irrepetibles). Tendim a atribuir la causa al fet més recent. Però quan preguntem què hauríem d’haver
canviat per a poder evitar-ho, tendim a buscar orígens. Les causes preventives de identificar cercant la més llunyana.

Pensant al voltant del que podria haver sigut (elements personals i controlables)

- Per a que les coses haguessin anat millor (Upward)

- Les coses podrien haver anat pitjor (Downward)

Resum: causalitat

- La tendència a cercar causes es tan forta que es troben relacions causa efecte encara que no es disposi
informació
- Algunes inferències causals son simples confirmacions d’idees prèvies
- Els processos de pensament utilitzats per fer inferències causals son simples, però potents en la vida diària
- Els errors d’atribució son presents quan s’ha de jutjar fets en els que s’està implicat

Solució de problemes: identificació de regularitats en diferents situacions com a mecanisme inductiu bàsic (en la vida
real o en la investigació). En la solució de problemes mal definits, la identificació de les regularitats dona lloc a
l’abstracció de les relacions més profundes (típic dels experts i possibilita crear solucions eficaces).

5. Raonament analògic

El fem servir per a resolució de problemes. Hem de buscar mecanismes per a resoldre i hem de recórrer a l’analogia
(utilitzem el conegut per entendre el desconegut).

- Identificació de regularitats en diferents situacions com a mecanisme inductiu bàsic

e. En la vida real
f. En la investigació
- En la solució de problemes mal definits, la identificació de les regularitats dona lloc a l’abstracció de les
relacions més profundes
g. Típic dels experts
h. Possibilita cercar solucions eficaces

Tendim a equiparar coses desconegudes a coses conegudes, fem analogia. Cerquem similituds i permet establir
relacions entre àmbits diferents (Extrapolació). Transferència de coneixement entre dominis. Les similituds s’han

39
d’establir a nivell de les característiques estructurals, si es fa a nivell de les de les superficials (literals) no té l’efecte
facilitador. Les característiques superficials permeten la connexió entre problemes (anàlegs).

Quan tenim un problema, que és més accessible, que ens permet relacionar-lo amb un altre, trobar similituds i fer
una extrapolació. A nivell d’estructura i no d’aparences. Ex: arreglar una bombeta no és el mateix que atacar una
fortalesa. Hi ha una estructura que és similar, hi ha un element central que cal operar i el voltant que cal protegir.
L’objectiu és similar. Tots dos tenen operadors, amb els que més o menys poden produir efectes similars. Tots dos
problemes tenen restriccions, que ens serveixen per connectar i veure els problemes d’un problema per l’altre.

En la solució de problemes, l’abstracció de les relacions més profundes és un mecanisme inductiu bàsic. Quan no és
possible identificar els trets del problema es pot operar per analogia. Transferim el coneixement d’un domini conegut
a un domini nou.

TEMA 4: Raonament deductiu

Treballarem el sistema 2.

Exemple 1: Existeixen persones extravertides que son molt equilibrades, i segons el que diuen els psicòlegs qualsevol
persona extravertida és creativa, per el que segons això podem creure que algunes persones creatives son molt
equilibrades.

No fem analogia entre dues coses perquè no hi ha connexió, per tant si no hi ha relació, no hi ha analogia. Quina relació
hi ha entre exemple 1 i exemple 2 (ONG): en la segona no he d’establir relació.

1. Definició de raonament deductiu

Raonar és produir proposicions noves en base a informació ja existent que donem per certa. Les proposicions
preexistents son les premisses i la nova és la conclusió. És un procés productiu no reproductiu. Ho podem fer a partir
de dues formes:

- Inductivament: a partir d’un fet, un exemple, trèiem una regla, unes hipòtesis,...
- Deductivament: combinar una sèrie d’idees (se’ns han presentat en forma d’oracions escrites) que poden
ser combinades en una conclusió que és nova respecte de les oracions inicials

Què necessitem per arribar a una conclusió partint de dos premisses preexistents? Que estiguin relacionades
d’alguna manera. Si no estan relacionades, no podem produir aquesta informació nova. Davant de la premissa: tots
els arbres son verds, i totes les cases son grises; les dos les puc donar per certes (es irrellevant que es corresponguin
a la realitat) → no puc arribar a cap conclusió perquè no estan relacionades de cap manera.

- Derivar unes coses d’altres

40
 - Extraure conclusions en base a idees prèvies: reflexionar (pensar). Si ens donessin informació i no poguéssim
treure conclusions seriem inútils. És a dir, estem tot el dia raonant i construint coneixement, és a dir,
enriquint el nostre coneixement. Amb això es com anem creant el nostre sistema de creences. Som capaços
de construir el coneixement que hem experimentat

Raonar és una de les nostres habilitats mentals més importants:

- Essencial en la vida diària: proporciona coneixement nou

- Necessària per a construir creences i prendre decisions

Connectem coses, derivem conclusions d’alguna cosa que se’ns presenta. L’operació mental és la mateixa, però
canvia la forma. El raonament implica diverses operacions: interpretar les premisses, combinar-les i d’altres.
L’operació d’arribar a una conclusió és la inferència. Podriem generar una conclusió nova independentment que hi
hagi concordança o no amb la realitat. Igualment seria raonament. Les persones utilitzem ambdues formes de
raonament constantment. Per tant la diferencia entre raonament deductiu i inductiu és:

Ex: Raonament deductiu: l’aigua bull a 100º → te a veure a lleis físics. Les matemàtiques també es basen en realitats.
La justícia opera amb veritats.

Raonament inductiu: els clients que siguin molt pesats podran aconseguir tornar un producte. Quan és prou pesat?

El raonament deductiu:

- Proposicions preexistents són les premisses i la nova és la conclusió.

- El raonament implica diverses operacions: interpretar les premisses, combinar-les i d’altres. L’operació
d’arribar a una conclusió és la inferència.
- Parteix d’informació COMPLETA i arriba a una conclusió certa o falsa
- El raonament categòric i proposicional formen part d’aquest raonament. Si la conclusió de la que partim és
certa, la conclusió a la que arribem ha de ser certa.

EXEMPLE: Som capaços de detectar les premisses i la conclusió?

- P1: existeixen persones extravertides que son molt equilibrades

- P2: qualsevol persona extravertida es creativa
- C: algunes persones creatives son molt equilibrades
- C que podem fer nosaltres: no totes les persones creatives son molt equilibrades

Podem fer més d’una conclusió. Quina d’aquestes conclusions son veritat?

En l’exemple de Metge Sense Fronteres, no podem dir que aquest és la conclusió perquè no apareix a les premisses.
Canvia l’aparença però estem operant amb idees i representacions mentals.

El raonament inductiu

41
 - Parteix d’informació limitada i arriba a una conclusió probable. Aquest pensament parteix d’informació
incomplerta no verificables des del punt de vista de la veracitat.

La lògica: la teoria normativa del raonament

De premisses que son certes, les conclusions, per lògica, també ho han de ser. El que ens preocupa és comprovar la
validesa del raonament, si tot és cert. D’acord amb la lògica, l’operació mental no depèn del contingut, opero amb
abstracte, el que representa. S’ha de diferenciar de forma en que es presenta el llenguatge, operar amb el contingut
del llenguatge i interpretar-lo, copsar estructura del raonament i veure si la conclusió és vàlida o no.

Exemple: Laura és més llesta que la Susana. La Susana és més llesta que la Maria. Conclusió: Laura és més llesta que
la Maria. És un raonament perquè la conclusió és diferent de les premisses perquè generem nou coneixement, nova
proposició (nova idea). Apareix gràcies a la propietat transitiva, som capaços d’ordenar per a formar una frase.
Mentalment no estem fent matemàtiques sinó un ordenament en la dimensió.

La lògica és la teoria normativa del raonament deductiu. Segons la lògica: si les premisses son certes i el raonament o
argumentació és vàlid, la conclusió ha de ser necessàriament certa. La lògica suposa que el procés de raonar és un
procés independent del contingut de les premisses i que es pot raonar en abstracte. Operar en terminis lògics és una
operació difícil.

El raonament és correcte o incorrecte independentment del contingut. Parlem de dos tipus de raonament: concret
i formal.

2. Raonament categòric (Sil·logismes)

Exemple: Tot A és fiable, el fiable és B. L’A és B. L’operació és la mateixa independentment del contingut (A =
Porsche). No és el mateix pensar en terminis de Porsches o de A. Quan operem en terminis abstractes intentem
aplicar l’operació lògica. Quan parlem en tema Porsche és concret, i quan és A és formal.

Freqüentment, se’ns presenta en raonament categòric, en el que les premisses contenen informació de pertinença a
una categoria, i expressen relacions lògiques de classe que impliquen inclusió o exclusió en les categories. Aquestes
relacions poden ser inclusió total (totes les peres són dolces) o parcial (algunes peres són dolces).

L’estructura formal, d’aquesta operació mental és que tenim un raonament categòric, deductiu, que conté relacions
categòriques, de classe, i aquest raonament se’ns pot presentar de formes molt diverses. Les proposicions poden
canviar l’aparença i es poden combinar entre elles.

Estructura formal del sil·logisme categòric: modes = tipus de preposicions, i combinacions de preposicions = figures.
Ens hem de familiaritzar perquè ho farem servir.

Tenim 4 modes de preposicions categòriques (diferenciar amb figures de sil·logismes)

42
 - INCLUSIÓ TOTAL: Proposicions que fan referencia a tots els casos de la categoria: (Tots els A són B) → tots
els espanyols son europeus (Universal afirmativa = UA).
o 1ra possibilitat: subordinació
o 2a possibilitat: identificació de classes
- INCLUSIÓ PARCIAL: alguns A son B (Particular afirmativa = PA) → alguns espanyols són europeus
o 1ra possibilitat: subordinació
o 2a possibilitat: identitat
o 3a possibilitat: intersecció
o 4a possibilitat: inclusió
- EXCLUSIÓ TOTAL: cap A és B (universal negatiu = UN)
o Única possibilitat: exclusió
- EXCLUSIÓ PARCIAL (alguns A no són B) (particular negatiu = PN)
o 1ra possibilitat: inclusió
o 2a possibilitat: intersecció
o 3a possibilitat: exclusió

El problema ve quan intentem entendre aquestes coses, va més enllà de la intuïció. Quan ens presenten una universal,
entenem que tots els espanyols són europeus i inclou una relació de inclusió total. Ens costa entendre per exemple
que pugui ser B un subtipus de A. Això s’entén molt amb els diagrames d’Euler. Que fos un tipus segueix sent UA, però
clar aquest mode pot tenir diferents tipus de relacions. Les particulars son problemàtiques perquè descrivim relacions
d’un exemple respecte de tota la classe i categoria. Aquesta relació pot ser de diferents formes: pot ser com les
universals, pot ser un exemple d’inclusió, d’un exemple que comparteix alguna cosa de la categoria, un exemple que
és la categoria, etc.

Va bé intentar entendre com es relacionen les premisses, ja que la combinació serà la conclusió.

Relacions entre les proposicions categòriques:

- Contraries: les dues no poden ser vertaderes, les dues poden ser falses: tots els poetes son escriptors/cap
poeta es escriptor → entre la UA i PN i a l’inrevés. Dues proposicions contradictòries no poden ser
verdaderes simultàniament ni tampoc falses al mateix temps
- Contradictòries: si una és verdadera, l’altra es falsa (i a la inversa): tots els espanyols son europeus/alguns
espanyols no son europeus → UA i UN. Les preposicions contraries no poden ser verdaderes simultàniament
però si que poden ser falses al mateix temps
- Subcontràries: les dues poden ser vertaderes, les dues no poden ser falses → PA i PN. Les subcontràries
poden ser simultàniament verdaderes però no falses: “tots els polítics son valors i alguns toreros no són
valents”

43
 - Subalternes: si la universal és vertadera, la particular també, al reves no se sap: ex: tots els polítics son
honrats/alguns polítics son honrats → és la relació entre preposicions de la mateixa qualitat i amb diferent
quantitat. Si és certa la general també ho és la particular però no al revés.

Tots els mamífers son vertebrats, tots els gats son mamífers. Per tant, tots els gats son vertebrats.

Arribo a aquesta compartit perquè hi ha un element comú i les puc connectar i ordenar. El terme mig MAI FORMARÀ
PART DE LES CONCLUSIONS. La conclusió està composta pels dos termes extrems (no repetits) de cada premissa. El
subjecte de la conclusió és el terme no repetit (extrem) de la segona premissa. El predicat de la conclusió és el terme
no repetit (extrem) de la primera premissa.

Totes les premisses de tots els raonaments no són tan fàcils com aquesta, poden ser negatives. Les premisses que no
tenen cap terme mig, no puc raonar. El contingut és igual, l’operació mental és abstracta, no cal que siguin gats o
vertebrats.

Cal un terme que aparegui a cada proposició i no aparegui a la conclusió. El terme mig ha d’estar atribuït al menys en
una premissa per tal de poder arribar a una conclusió vàlida (primer axioma de quantitat). No tots els raonaments
són formalment vàlids, hi ha errors.

Quin ens costa més? En la conclusió, sempre el subjecte ha de ser de la segona premissa i el predicat de la primera.

Els sil·logismes presenten 4 figures en funció de la posició del terme mig:

Figures:

- 1a figura: tots els mamífers son vertebrats, tots els gats son mamífers → tots els gats són vertebrats. (A la
primera premissa del subjecte és el terme mig i en la segona és el predicat. A més les dues premisses són
afirmatives (subjecte i predicat)).
- 2a figura: tots els animals de sang calenta son vertebrats. Cap insecte es vertebrat → cap insecte és de sang
calenta. (En aquest cas la característica definitòria és que el terme mig està al predicat de les dues premisses).
- 3a figura: tots els mamífers son vertebrats. Tots els mamífers son tetràpodes → alguns tetràpodes son
vertebrats (en aquest cas, tornen a ser universalment afirmatives. El terme mig es troba al subjecte de les dues
premisses).
- 4a figura: cap peix té pulmons. Tots els animals amb pulmons son vertebrats → alguns vertebrats no són
peixos (terme mig es troba al predicat de la primera premissa i al subjecte de la segona).

Quin és el mode de les premisses i conclusions?

- Figura 1: A, A, A (UA) → inclusió TOTAL en premisses i conclusions (sil·logisme més fàcil)

- Figura 2: A, E, E → exclusió TOTAL en la conclusió. En la primera premissa es inclusió total i en la segona
premissa es exclusió total

44
 - Figura 3: A, A, I → en la primera premissa inclusió TOTAL, i en la segona també, en la conclusió és particular
afirmativa
- Figura 4: E, A, O → en la primera premissa es exclusió total, en la segona premissa hi ha inclusió total i en la
conclusió hi ha particular negativa

Totes les fruites són dolces, la pera és una fruita → LA PERA ÉS DOLÇA. L’estructura formal del sil·logisme categòric
està formada pels modes (tipus preposicions) i les figures (combinació de preposicions).

Com raonar lògicament? Com distingir sil·logismes vàlids? En realitat no hi ha un únic mètode per establir validesa dels
arguments. Els mètodes per donar per vàlids els sil·logismes son:

- Conversió: Artistòtil deia que transformin totes els figures a figura 1, que és la única que els humans poden
resoldre sense dificultats i no hi ha errors. Consisteix en intentar traduir (canviar) les preposicions del tal
manera que representi figura 1. Ex: tots els futbolistes
son persones, tots els porters son futbolistes → tots els
porters son persones.
- Memorístic: mètode per donar vàlids els sil·logismes
- Representació gràfica: mètode per donar vàlids els
sil·logismes representant les relacions entre categories
mitjançant Diagrames d’Euler. Reprodueix gràficament
totes les possibilitats de representació de cada una de les
premisses, fer totes les combinacions possibles entre
les diferents possibilitat de la premissa 1 i de la premissa 2,
eliminar la representació del terme mig i examinar el
resultat i identificar a quin mode de proposició
correspon. Ex: Cap ateu és cristià (cap A és B), tots els cristians són creients (Tots els B són C) → per tant els
ateus no son creients (tots els A no són C)

ABSTRACTE

Primera figura: AII → el terme mig és el subjecte de la primera i el predicat de la segona

TOTS ELS A SON B

ALGUNS C SON A

ALGUNS C SON B

CONCRET

Segona figura: EAO → el terme mig es el predicat de la primera i el predicat de la segona

45
 CAP A ES B (cap cani és llest)

TOTS ELS C SON B (tots els empollons són llestos)

ALGUNS C NO SON A (alguns empollons no son canis)

Mètode axiomàtic

Va donar una sèrie de regles, axiomes, de com podem verificar la validesa de la conclusió, i la idea va estar en que el
raonament ha de complir amb els axiomes. Axioma = regla no verificable. Metode per donar per vàlids els sil·logismes,
utilitzant una sèrie d’axiomes (o principis) que ens permeten establir la validesa de la conclusió. El raonament no és
flexible, respon a regles. És un raonament categòric, cal un terme mig que aparegui a cada preposició i no aparegui a
la conclusió. Ex: alguns venedors són honrats, alguns venedors no són homes. El terme mitjà ha d’estar distribuït
almenys un cop a les premisses (ha d’ocupar ocupació de distribució → primer axioma de quantitat). Significa que
no es comprensible, que és un axioma. Distribució vol dir que és d’aplicació.

Per molt que segons el significat de les premisses volguéssim intentar donar una resolució a aquest sil·logisme, no
podem treure una conclusió de dues premisses particulars. Per a donar par vàlid un sil·logisme s’han de complir tots
els axiomes (quantitatius i qualitatius):

- Quantitatius
o El terme mitjà ha d’estar distribuït almenys un cop
o Cap terme pot estar distribuït a la conclusió si no ho
està a les premisses (almenys una vegada)
o Qualitatius (no confondre amb l’efecte atmosfera)
▪ Si les dues premisses són negatives no hi ha
cap conclusió valida
▪ Si una de les premisses és negativa, la
conclusió també ha de ser negativa
(parcial/total)
▪ Si cap de les premisses és negativa, la conclusió ha de ser positiva
▪ De dues premisses particulars no es pot extreure conclusió vàlida

46
Exemple:

Tots els humans són mortals

Tots els psicòlegs són humans

Aleshores: tots els psicòlegs són mortals

És vàlida? Tenim un mètode per verificar la validesa: els axiomes: Mètode per a donar per vàlids els sil·logismes.
Humans està a les premisses. A la conclusió tenim que tots els psicòlegs son mortals, per tant el subjecte està a les
premisses. Si cap de les premisses es negativa, la conclusió ha de ser positiva.

Totes les persones son futbolistes, tots els porters son futbolistes. NO ÉS VÀLID perquè el terme mig ha d’estar al
subjecte de la primera premissa i al predicat de la segona.

Alguns suecs són fusters/Alguns xinesos són pescadors → no trauríem cap conclusió, perquè no hi ha res per
argumentar. Tenim 2 particulars afirmatives, i en les 2 particulars, cap dels termes està distribuït, no compleix axioma
de distribució i no hi ha raonament vàlid.

Alguns suecs són fusters i tenen professió/Alguns xinesos són pescadors i tenen professió → continuen sent
particulars, no és qüestió de més contingut en les premisses.

Alguns republicans han heretat pous de petroli, alguns valons són republicans. Per tant, sabem que alguns valons han
heretat pus de petroli → NO VÀLIDA. Premisses particulars.

Alguns mamífers viuen en alta mar. Tots els dofins són mamífers. Llavors: tots els dofins viuen en el mar. → NO VÀLIDA

Tots els C són B. Tots els A són B. Llavors tots els A són C → NO ÉS VÀLID.

Tots els homes són mortals. Totes les dones són mortals. Per tant, tots els homes són dones → NO ÉS VÀLID. → Terme
mig no distribuït, el significat ens ajuda a rebatre la validesa. Les lletres abstractes ens podien induir a error. Error
temàtic.

Els raonaments se’ns presenten immersos en textos, narracions, etc. I hem de decidir si l’argument és vàlid o no.

Exemple: algunes de les persones que tenen un accident de cotxe, moren posteriorment. Tenint en compte que algunes
persones que beuen en excés tenen accidents de cotxe, hem de concloure que algunes persones que beuen en excés
moren després d’un accident i que, per tant, beure en excés porta a la mort.

Premisses: algunes de les persones que tenen un accident de cotxe, moren // algunes persones que beuen en excés
tenen accidents de cotxe → NO VÀLID!!!!!

El rendiment humà en tasques de raonament categòric

Teòricament hauríem de respondre d’acord amb la lògica però descobrim que el que toca per lògica, no sempre
coincideix. Tenim tendència a fer solucions dels arguments, no en base a lògica sinó a altres normes. A vegades el
47
contingut n’és de gran ajuda (exemple homes són dones). Quan ens hem d’enfrontar a raonaments lògics, fem errors.
Aquests errors és que són sistemàtics o fal·làcies, els fem tots sempre igual. Quan l’error és majoritari és que es
característic dels humans i això és definitori del pensament, se’n diu sistemàtic. Podem operar bé amb arguments
senzills (Ex: dos universals afirmatives...), però quan comencen a aparèixer formes diferents d’argumentació (ex: tenim
premisses negatives). Quan no es pot inferir una conclusió vàlida, les persones acostumen a donar una resposta.

El nostre mètode per raonar en terme categòric no és la lògica, però aquest mètode erroni no ho es per casualitat sinó
perquè es funcional i ens permet arribar a conclusions. Tipus d’errors:

- FORMALS
o Efecte atmosfera: el que fem sistemàticament quan ens enfrontem a una raonament. Quan no hi ha
conclusió, utilitzem l’efecte atmosfera i arribem a la solució. La major part de gent no diu no puc
resoldre’l, sinó que si que ho fan tot i no tenir conclusió vàlida.
i. No aplica les regles de la lògica això i consisteix en que no em guio pels axiomes subjacents
sinó per les característiques de les premisses: l’aparença. De forma que guiant-me per
l’aparença es crea una atmosfera favorable a generar conclusions.
ii. Dins d’un anàlisis exhaustiu com nosaltres fem sempre, és molt més pràctic fer això.
iii. Fàcil obtenir solució a un raonament, funciona encara que sigui en termes simbòlics
iv. En terminis negatius se’ns fa difícil operar amb l’efecte atmosfera
Els principis de l’efecte són:
▪ Dues premisses universals: conclusió universal
▪ Dues premisses afirmatives: conclusió afirmativa
▪ Almenys una premissa particular: conclusió particular
▪ Almenys una premissa negativa: conclusió negativa
Aquests principis descriuen millor les inferències que realitzen les persones, que les regles lògiques o
axiomes. Amb aquests principis no es cometen errors en els sil·logismes fàcils. Amb aquest principi
sempre es troba una resposta. Aplicar aquest principi comporta una carrega cognitiva molt petita.
Existeix una tendència a donar un resultat. Sobretot quan hi ha significat relacionat. L’efecte atmosfera
no te perquè ser necessàriament un error, pot fer-nos treure conclusions no vàlides.
- Les conversions il·lícites: tractar de convertir les premisses, per donar-li la volta a l’argument. Les que son
errors de distribució.
o Si canvio, estic canviant la distribució i per tant el terme mig ja no està distribuït
▪ Cap gos policia és violent (Cap A és C) (negativa). Alguns gossos molt entrenats són violents
(Alguns B son C). Per tant alguns gossos molt entrenats no son gossos policia. Per tant, alguns
B no son A → figura 2 (Estructura de la preposició → universal negativa, particular afirmativa
i conclusió particular negativa).
• Vàlid, creïble i congruent.

48
 o Transformem els arguments difícils en arguments fàcils: comprensible i familiar.
1. Tots els A són B. Tots els B són A. → IL·LICITA
2. Si cap B és A. Cap A és B.
3. Si alguns A són B. Alguns B són A. → LÍCITA
4. Si alguns A no són B. Alguns B no són A. → IL·LICITA
o En el cas de les universals afirmatives no es pot fer i en el cas de la particular negativa tampoc, son
il·lícites. Però en el cas de universal negativa i particular afirmativa si.
o Els dos tipus d’errors sistemàtics fan referencia a que ens costa diferenciar entre el tot i les parts.
o LES CONVERSIONS SON LICITES QUAN NO S’ALTERA LA DISTRIBUCIÓ DEL TERME MIG I ILICITES QUAN
S’ALTERA
- OPERAR EN TERMINIS DE CONTINGUT: la consistència cognitiva
o Tots els xinesos son asiàtics. Tots els asiàtics son humans. Tots els xinesos son humans → formalment
hauríem de dir tots els humans son xinesos. Però ens ajuda el significat a no caure en una fal·làcia. →
De dues universals afirmatives si que es pot extreure una conclusió, però es una conclusió particular
afirmativa, no una universal → alguns humans son xinesos
o Fem això perquè no sabem les regles del raonament però si que sabem què és real. No ens guiem en
base a raonaments i en comparació de la realitat. Opero d’acord amb el meu coneixement.
o A vegades no funciona: tot allò que té motor necessita oli. Tots els cotxes necessiten oli. Per tant, tots
els cotxes tenen motor. NO ÉS VÀLID. Però no ens podem resistir a dir que és veritat.
o Tots els napolitans són europeus. Tots els italians són europeus. Per tant, alguns italians son
napolitans. Europeus en les dues premisses ocupen el predicat. NO VÀLID.

49
RESUM:

- Temàtics o de contingut: apareixen nomes quan es donen per vàlids raonament, nomes perquè sabem que
la conclusió es la correcta (consistència cognitiva)
o Ens fa caure en errors de contingut o evita cometre errors i no caure en fal·làcies
o Son deguts a la consistència cognitiva: validem les conclusions en funció de les nostres creences o
coneixements (principi de l’economia cognitiva).
o La forma habitual de raonar és amb premisses concretes que creiem que son certes (judicis de veritat),
el raonament fet a partir de material abstracte contempla una carrega cognitiva molt alta (consumeix
molta memòria de treball) especialment perquè costa de representar.
o El coneixement implícit de les premisses concretes s’utilitza per donar suport al raonament, encara
que en ocasions pot portar a errors (per això quan volem validar o revisar un raonament abstracte,
recorrem a exemples i el raonament amb premisses fictícies o falses és extraordinàriament difícil i
porta a errors
- Formals (efecte atmosfera i conversions il·lícites) → tenen a veure en la distribució
o Errors independents del contingut, que es donen en el procés d’interpretar i combinar les premisses

Per què fem raonaments en base al contingut i no lògic? SISTEMA 1: molt més fàcil operar en terminis de
representacions concretes de la realitat: se que això és veritat i és accessible.
Molt més fàcil que una representació abstracta de l’argument i encara que me’l diguin explícit, el comparo amb el
coneixement implícit (el que jo se) i això genera errors.

Els models mentals (Philip N. Johnson – Laid)

Per què els humans fem errors sistemàtics o en base al contingut?

Teoria proposada per Johnson, la teoria proposa que nosaltres operem a partir de la representació mental del que
expressen les premisses. De tal forma que aquesta representació és anàlega, determinada i concreta, un exemple
concret que s’assembla i respecta principi de veritat. Tinc una col·lecció d’exemples que em permeten entendre totes
les premisses. Tinc el catàleg complet i exhaustiu de tots els prototips. Pot ser exhaustiu o no i poden tenir
representacions implícites o explicites.

- Les conclusions creïbles s’accepten més que les no-creibles

- Les conclusions vàlides s’accepten més que les no vàlides

Les errades degudes a la incongruència entre la validesa i la creença és més gran en sil·logismes no vàlids que en vàlids.
Conclusions no valides creïbles s’accepten més (hi ha més errades) del que es rebutgen conclusions vàlides no creïbles
(hi ha menys errades).

Tenen límits i no sempre és fàcil fer-nos una representació explicita del que diuen les premisses.
50
Els models mentals: el procés sencer

Comença per la comprensió de les premisses: es presenten de forma textual o oral. Si ja no és d’aquesta forma, la cosa
es complicaria molt més. Després em puc fer una representació mental del que diu el model i fàcilment arribar a una
conclusió. El problema ve en validar la conclusió per saber realment que
la conclusió és vàlida o no. En la pràctica aquest model està sotmès a
errors. El model falla en la comprensió de les premisses (si se’m
presenta en un llenguatge que no és conegut), en identificar quin és
l’argument, en la representació mental (si em parlo de coses que no
puc representar-me mentalment, tinc dificultats en operar), i en la
validació de l’argument (ens costa entendre que tot argument ha de ser
validat).

Els models mentals i els errors humans al raonar:

- Errors deguts a no representar-se adequadament les premisses (fase de comprensió)

- Errors deguts a no considerar una conclusió correcta per no estar continguda als models mentals (fase de
descripció de models)
- Errors d’ometre la verificació de la conclusió i no eliminar una resposta incorrecta (fase de validació)

Hi ha diferents teories que expliquen els errors sistemàtics:

- Efecte atmosfera: Es tracta d’un processament superficial de les premisses.

- Conversions il·lícites: Es tracta d’una interpretació errònia de la distribució dels termes.
- Consistència cognitiva: Explica la influència de significat en la inferència.
- Models mentals: Descriuen el procés de raonament des d’un punt de vista de la cerca de conclusions amb
significat.

3. Raonament proposicional

El raonament proposicional consisteix en inferir la veracitat o falsedat d’una proposició a partir de dues premisses.

Exemple: Si menges et faràs gran // Has menjat. Inevitablement trèiem conclusió, concloem que es farà gran.
Conclusió es valida o no? El que tenim de les premisses canvia en lo categoric. La primera es diu premissa major i
l’altra menor.

- Major: implica relació entre dos components mitjançant una regla lògica. En aquest cas és una regla
condicional (“si...”)

51
 - Menor: proposició que és una afirmació o negació de lo que apareix a la primera premissa (“has menjat”).
Conclusió? Et faràs gran. Permet deduir que serà cert o fals en un cas particular, a partir de la regla general
(Donada per certa)
o Comprovada la veracitat i falsedat d’una regla, a partir d’un cas particular (has menjat i no t’has fet
gran)

D’aquestes dos premisses, trèiem conclusió. Tenim una conclusió que és

algo que es deriva d’una regla general i entenem que és certa, és verificada
o falsada, o es compleix o no. Un tipus d’argument híper-freqüent, estem
plens de condicionals i encara més que categòrics. Igual que ens passa en
el categòric, estem tan entrenats que fàcilment arribem a conclusions.
Tenim dificultat quan se’ns presenta la segona premissa és una negació. Els continguts de vegades ajuden a entendre
les conclusions o no. És consistent de la teoria de les mentals perquè tinc exemples que si no menja no creixerà, que
si menja, creixerà.

Connectors lògics d’enunciats proposicionals:

- Conjunció: p i q son certes

- Disjunció inclusiva: p o q son certes
- Disjunció exclusiva: p o q son certes, però no les dues
- Implicació condicional: si p, aleshores q
- Implicació bicondicional: si p, aleshores i nomes aleshores q

En el categòric hem fet proposicions que estaven basades en pertinença (“La poma és verda”) impliquen conjunció.
En aquest bloc veurem raonament amb proposicions de tipus disjuntiu (“O alt o baix”). I ara hem vist les condicionals.
El nivell màxim de complexitat són les bicondicional, no les veurem.

Estem parlant en terminis d’operacions lògiques i quan es presenta en termini escrit, la forma canvia quan parlem de
condicionals:

- Condicionals: implica que, provat que, solament si, és necessari, és suficient, a no ser que...
- Disjuncions: tant...com, etc.

Tenim dues premisses: la primera de tipus condicional i la segona s’afirma o es nega alguna cosa respecte la primera.
Si algu es cristià, aleshores és creient / l’alex es cristià → l’alex és creient.

La primera premissa té dos components, el que va davant la coma i el de darrera. Aquest primer terme li direm p i el
segon li direm q. Com li diguem lògic operarem igual en termes lògics que concrets:

- Primera premissa: Si p aleshores q

- 4 formes de la segona premissa
o Afirmació primer terme: alex és cristià
52
 o Negació del primer terme: alex no es cristià
o Afirmació segon terme: alex és creient
o Negació segon terme: alex no és creient

Classes de condicionals: 4 possibilitats en funció del que apareix a la segona premissa:

- Si em poso a dieta, perdré pes. Estic a dieta. Perdré pes.

i. Aquest mode el denominem Modus Ponens. Afirmació de l’antecedent. La conclusió que hem tret, és
vàlida. El que diu el raonament és que si em poso a dieta, perdré pes, doncs si es compleix la primera
premissa, parlem de raonament lògic i la conclusió ha de ser certa.
- Si felipe ha anat al supermercat, llavors el frigorífic està ple. El frigorífic està ple. Felipe ha anat al supermercat.
j. Afirmació del conseqüent (q). Des del punt de vista lògic, el raonament no és lògic (INVÀLID) perquè
no necessàriament el frigorífic estigui ple, haurà anat al supermercat. Podria haver una altra raó.
Invàlid perquè el conseqüent (q) és cert, des del punt de vista del raonament, no implica res de
l’antecedent. El raonament no em diu si q és cert, p és cert, sinó que si p es farà q. Els humans diguem
que ens és igual donar-li la volta al raonament, però NO ÉS EL MATEIX. El que és cert és el que va de p
cap a q, no el que q va cap a p.
- Si plou, el meu pel es mulla. No plou. El meu pel no es mulla.
k. Negació de l’antecedent (p). És invàlid per la mateixa raó. Pot haver altres raons. El raonament no
parla de quan no plou, sinó de quan plou. La negació de l’antecedent no implica el conseqüent.
- Si maria i Juan estan enamorats, planegen casar-se. No planegen casar-se. Per tant, no estan enamorats.
l. Negació del conseqüent (q). Modus Tollens. VÀLID. Simultàniament no es falseja el conseqüent.
Perquè si ho fem, podem invalidar el raonament. Si dic que no planegen casar-se puc dir que no estan
enamorats, i no s’ha de donar la negació del conseqüent o puc invalidar el raonament. Si veiem un
condicional mirem si conté obligació, i potser no tot implica això. Per això és VÀLID!

Hem de verificar que sigui falsa en la contraria, sinó serà invalida. Si l’antecedent es confirma, és vàlid. La única
forma de comprovar, és intentar demostrar que no és fals el conseqüent. Que el raonament al invers no és fals.

Operar en terminis formals és difícil, WASON se va inventar la tasca de WASON per a la comprovació de regles. Si li
treiem la part formal, com operem amb condicionals? Se presenten 4 targetes: A, D, 4, 7. Quina tarja giraries per
comprovar que es compleix la regla que diu: si te una vocal per una cara, aleshores tindria un nombre parell per l’altra
cara.

Per beure s’ha de tenir almenys 18 anys (si una persona beu, llavors té més de 18 anys). Quina tarja necessitem girar
per saber si hi ha algú que esta bevent sense permís? Targetes: Cervesa, coca-cola, +18, -18.

La tasca és la mateixa i no diem que ensenyaríem les mateixes targetes. Això és perquè el contingut té a veure i un és
més abstracte. La regla diu que sol pots beure alcohol si ets major. Per tant, jo demano documentació al que beu

53
alcohol però que no hi hagi cap menor que beu alcohol. Demostrarem que es compleixi que TOTS EL QUE BEGUIN
ALCOHOL SIGUIN MAJORS, però a més a més necessitarem veure qui invalidi la regla, per tant modus tollens.

En l’exemple de les cartes, hem de validar la regla, veure que hi ha darrera la targeta A i veure que hi ha darrera del 7.
Si diguem A i 4, diguem el que diu la primera premissa, si te una A a una cara té un parell a l’altra, per tant anem A i 4.
Si girem la A, però és insuficient, biaix de verificació (tenim facilitat per entendre que s’han de verificar les regles,
però ens costa la falsació). Si les girem totes, és un excés de sobreinformació i biocondicionalitat. La solució lògica
serà girar A i 7 (p i q).

Raonament deòntic: raonament en base a obligacions, que de cara al condicional se que he de fer. Tipus de raonament
que apliquem quan considerem si hauríem o no hauríem de fer quelcom, o si podem o no podem fer-ho (està permès?
estic obligat? algú s’està saltant la norma?). Relacionat amb el seguiment de pautes de prevenció, d’obligacions i
deures, i també amb els judicis morals. Segons el raonament deòntic, quan busquem incompliments, o saber si es pot
fer o no quelcom, s’activa un esquema pragmàtic de raonament.

Disjunció exclusiva: hi ha una part que tenen un matis que se’ns escala. No es el mateix estudiar psicologia o biologia
que ser culpable o innocent. En el segon son exclusives, no es pot ser les dos alhora. I en l’altra podria donar-se el cas
que estudies les dues. En realitat, exclusives hi ha poques.

Amb la exclusiva, son poc freqüents i ens costa raonar.

Problema Thog: Wason va tornar a formular una tasca. Per que entenguem quina és la dificultat en la disjuntiva
exclusiva. S’ensenyen 4 figures i diuen que jo he pensat en dues característiques (forma/color) de forma que nomes
la figura que es thog és perquè compleix una de les caract però no l’altra. Diu que el romb negre és Thog. Quins són
Thog o no Thog? Per tant al disjuntiva és (romb o negre) o (rodona o blanc). EL PROBLEMA ES QUE NO VEIEM LA
SEGONA PART DE LA DISJUNTIVA, CONTÉ LES 4 CARACTERISTIQUES LA DISJUNTIVA / SERAN THOG EL QUE SIGUI ROMB
NEGRE I EL QUE SIGUI RODONA BLANCA

FOTO QUE TINC AL MOVIL: THOG (C/R) Ó (B/N) (((((R/B Ó C/N))))))

La regla no és (romb o cercle) o (blanc o negre). Romb i negre és un exemple que compleix la regla!

54
Fosforito primera disjuntiva i la que veiem.

Què passa en la realitat? Tinc 4 menjars (ous, flams, nata i patates). Per
menjar trio un primer i un acompanyament i aquest serà Thog. El thog
escollit és ou i patates. Podem fer l’operació perfectament però no
som capaços d’entendre la regla lògica. Puc captar la presència
absència perquè se que hi és. Tenim dificultats per entendre que la
figura que presenten no es tot el problema sinó la meitat. Que es un
excepte, no una regla. NO PUC ACCEDIR FACILMENT A LA DISJUNTIVA
EXCLUSIVA. Se’ns fa difícil excepte en la pràctica, acceptar que dos objectes tan diferents poden formar part d’una
mateixa regla, perquè es infreqüent.

DUBTES PENSAMENT:

Diferència entre impressió, judicis intuïtius i heurístics.

La impressió és percepció i pot portar a judicis intuïtius, i los heurístics es una forma d’arribar a judicis. Heurístic es
una forma especifica de substituir valors probabilístics per operacions que no ho son.

Típic però no representatiu → pilota de rugby

Perquè quan augmenta el valor no augmenta la utilitat? La utilitat és el que a mi em sembla.

55