afers, 77 (2014), ###-### ISSN: 0213-1471

MÒNICA BOLUFER
Universitat de València

Qui sóc? Qui és?

Individu i vincles socials a l’època moderna

A Manuel Ardit, in memoriam

Com moltes altres preguntes aparentment senzilles, aquestes de «Qui sóc?

Qui és?» amaga molts paranys. I això perquè remet a la noció, tan d’actualitat
entre els interrogants intel·lectuals del nostre temps com difícilment apre-
hensible, d’«identitat»: un concepte que es mou entre la idea d’«atribució»
(designació, denominació conferida externament, en particular per aquells
que tenen el poder social, polític o simbòlic de donar el nom o assignar clas-
sificacions) i la d’«identificació» (experimentada o argumentada pel mateix
subjecte)1.
La Història s’ha preocupat sobretot per indagar en l’evolució de les adscrip-
cions o identificacions col·lectives, enteses, en bona manera, com a «comuni-
tats imaginades» (utilitzant el conegut terme de Benedict Anderson referit a
les de caràcter nacional)2. Disciplina del canvi en el temps, davant certa idea
de les identitats com a veritats profundes i atàviques, immemorials i quasi
eternes, ha insistit, per contra, en el seu caràcter construït, plural i mòbil: per
la qual cosa Tamar Herzog, estudiosa de les definicions jurídiques i socials de
pertinences territorials (de veïnatge, estrangeria, nació...), prefereix parlar de
processos d’identificació més que no d’identitat3.
Tanmateix, els estudis històrics també s’han plantejat el problema de la
2 MÒNICA BOLUFER

identitat individual. De fet, el relat de l’emergència de l’individu modern,

concebut com un subjecte autònom, amb consciència de la seua individualitat
i una inclinació a autoexplorar els racons més amagats del seu jo, ha format
part de les grans narratives de la història occidental, aquelles que buscaven
identificar les arrels de la singularitat (i, implícitament, la superioritat)
europea del Renaixement ençà. L’individualisme modern se situava així en
oposició a les maneres de concebre la identitat que es consideraven pròpies
de les societats tradicionals, tant en el passat europeu com en altres cultures:
societats en les quals el jo no seria més que una baula (intercanviable amb
altres) en una cadena (la de la família, el llinatge, la corporació...), sense un
sentit profund del seu ésser personal, del «secret» del jo autèntic. Fites fo-
namentals en el sorgiment de la nova concepció del subjecte serien la idea
renaixentista d’individu lliure i l’impuls d’introspecció religiosa lligada a les
Reformes i especialment al calvinisme, enfront de la persistència de formes
rituals i col·lectives de religiositat en el món catòlic4.
Fa temps que aquest relat teleològic ha estat qüestionat i que els historiadors
aposten per estudiar i comprendre els subjectes històrics de maneres més
complexes, atenent sobretot a les pròpies categories amb les quals s’expli-
caven i miraven de entendre’s i fer-se entendre. És així com s’han desvetllat
formes més riques i variables de combinar les relacions entre el jo interior i
el món extern en èpoques molt anteriors a les de la societat contemporània;
unes formes en les quals els vincles col·lectius i la consciència de si mateix
no s’entenen com una alternativa dicotòmica, ni tampoc com dues realitats
que se succeeixen en el temps en una línia de progrés, sinó com a estretament
connectats5. Podríem dir que els noms que en l’època moderna designaven les
persones i que les acompanyaven —solem pensar— del naixement a la mort
mostren aquest entrecreuament entre la dimensió individual i la col·lectiva, així
com una mobilitat major que la que habitualment els atribuïm: els cognoms
o patronímics subratllaven la continuïtat de la família i invocaven identitats
de signe ètnic, religiós, regional, lingüístic, els malnoms, marcar la vinculació
de les persones a un llinatge o, per contra, les seues particularitats o defectes
físics personals, i tots ells podien modificar-se com a resultat de la mobilitat
social o geogràfica, d’una conversió religiosa o, més rarament, d’una opció
individual per canviar de vida, com en els casos d’impostura o suplantació,
entre ells el del fals Martin Guèrra estudiat per Natalie Davis6.

***

Els cinc articles continguts en aquest dossier tenen en comú el fet de no

 QUI SÓC? QUI ÉS? 3

partir d’apriorismes sobre l’existència o no d’una noció determinada de

«subjecte individual» en el moment històric i espai concret on se situen, que
abraça del segle XV al XVIII, i dels territoris peninsulars de les corones de
Castella i Aragó a les Índies. Tots ells es plantegen, per contra, el repte d’en-
tendre com defineixen o expliquen les persones qui són o qui pensen que són.
I ho fan d’una manera atenta als condicionaments que estableixen el diferent
context social, el sexe, l’ètnia, la nació, l’educació, la condició religiosa, les
circumstàncies col·lectives i personals i l’accés (o no) a l’escriptura. Per a tot
això, són una font privilegiada els textos en primera persona o egodocuments,
que els historiadors i historiadores participants consideren en un sentit am-
pli: autobiografies, memòries, com també memorials i peticions polítiques,
reculls de receptes o històries de vida narrades pels protagonistes i transcrites
per altri (com passa en les declaracions judicials). Els treballs que formen el
volum ens aproximen a la gran abundància, riquesa i varietat d’aquest tipus de
fonts per a l’època moderna, així com també els seus contrasts peninsulars,
com el ja assenyalat fa temps per James Amelang entre un model, el de l’au-
tobiografia religiosa, fonamentalment femení i més desenvolupat a Castella,
i un altre, el dels dietaris i llibres de raó, produïts més aviat en l’àmbit català
i majoritàriament masculins.
En certa manera, les cinc contribucions s’adscriuen a les tendències histo-
riogràfiques més recents que propugnen una recuperació de la noció d’expe-
riència, tenint en compte, però, els reptes plantejats pel gir culturalista de les
darreres dècades, com expliquen els seus autors, i de manera particularment
detinguda María José de la Pascua. Als tres primers articles, aquesta idea és
acompanyada de cert retorn a l’estudi històric d’allò que és material; d’aquesta
manera el cos emergeix com un lloc privilegiat per a la formació d’una cons-
ciència pròpia. En l’escriptura religiosa femenina es fa palesa una noció del
subjecte en relació, com ens mostra la lectura que fa María José de la Pascua
de les seues fonts, escrites per monges de l’època moderna: autobiografies,
relats de vides d’altri (fundadores, companyes d’orde) i correspondència amb
persones properes, germans i germanes espirituals als quals les uneixen forts
vincles de complicitat en la fe i en l’afecte, cultivats per un seguit de paraules
i gestos. En tots aquests escrits, l’experiència mística és un camí personal,
recorregut, però, en companyia d’altres: autoconeixement i consciència del
jo en relació no s’oposen, sinó que es reforcen mútuament. En les pràctiques
de la bellesa i aparença personal, com ens explica Montserrat Cabré sobre les
tradicions de l’anomenada «literatura de secrets» o consells mèdics i cosmètics
dels segles XV al XVII, els relats sobre el cos i les seues vivències mostren la
importància de la diferència sexual, no en el sentit d’una vinculació immediata,
4 MÒNICA BOLUFER

natural i perenne de les dones amb allò que és corporal, sinó d’una diferència
culturalment significativa que conforma profundament el sentit del jo. És
també un sentit de la identitat personal, com a identitat alhora viscuda físi-
cament de manera intransferible i compartida, allò que emergeix en el relat i
exploració dels patiments provocats per la malaltia i els eventuals senyals de
curació que analitza Estella Roselló a partir dels processos inquisitorials (en
particular el de la mulata Ana de Estrada a Nova Espanya a l’inici del XVIII).
El «cos viscut» no apareix en aquests treballs com un mer subministrador
d’experiència física directa, però tampoc únicament com un significant social,
sinó com un «interfaç entre el món, els altres i jo», manllevant l’encertada
expressió a Isabelle Luciani7.
D’altra banda, els dos darrers treballs del dossier són representatius de les
profundes transformacions ocorregudes en l’àmbit de la història política, que
fa temps que ha deixat d’interessar-se tan sols en les estructures institucionals
per fer-ho també, i fonamentalment, en els llenguatges i les pràctiques d’am-
ples sectors de la població. En aquest context intel·lectual, les interpretacions
de les preses de partit polítiques i militars han començat a incorporar les mo-
tivacions personals dels individus, més enllà de o en combinació amb les seues
lleialtats heretades o obligades per vincles familiars, pertinences territorials
o estamentals. Així, l’article d’Òscar Jané analitza la pràctica particularment
intensa de l’escriptura personal a l’àmbit català al segle XVII, atribuint-la,
en bona manera, a la vivència traumàtica de la guerra i la inestabilitat política
i social en el llarg període que va de la «Unión de Armas» a la Guerra de
Successió. La violència i el conflicte, de vegades explícits al textos i sovint
silenciats, però sempre presents entre línies, haurien contribuït a precipitar la
cristal·lització d’una identitat col·lectiva catalana, superposada a d’altres (fa-
miliars, professionals...) i expressada de forma individual. Finalment, Joaquim
López proposa un enfocament de la Guerra de Successió que concedeix una
major importància a l’experiència individual en la configuració dels bàndols
enfrontats. El resultat no és el retorn a una història que explica les decisions
polítiques i militars com a productes de l’opció lliure d’un grapat de «grans
homes», sinó un intent per comprendre fenòmens com les guerres o les re-
voltes en el marc de la cultura política del seu temps i dels marges d’acció i
pensament que aquesta permet als subjectes, privilegiats o ordinaris.
Els llenguatges del jo, els que parlen en primera persona (del singular o del
plural, com ens recorda Jané), narrant i donant sentit a les pròpies accions i
definint, de manera directa o implícita, qui són els seus autors i autores, no són
transparents8. Els treballs d’aquest dossier fan un esforç reeixit per desxifrar-
los, atenent a les seues paraules i els seus silencis: amb la consciència que mai
 QUI SÓC? QUI ÉS? 5

no revelarem del tot el secret dels individus que estudiem en el passat, però
també amb la convicció que tenim el deure historiogràfic i ètic de compren-
dre’ls en la seua complexitat i no com a versions clòniques de les diverses
identitats col·lectives que els contenen i els expliquen però no els esgoten.

Aquest dossier té el seu origen en una invitació amistosa de Manuel Ardit i Vicent Olmos,
que em van donar llibertat per escollir el tema i van acceptar amb entusiasme la proposta. Mai
no podíem haver imaginat que el primer d’ells no el veuria conclòs: valga el nostre treball com
a modest homenatge. La coordinació del dossier i aquestes pàgines s’inscriuen dins del projecte
d’investigació HAR2011-26129, finançat pel MINECO (2012-2015).
1
R. BRUBAKER i F. COOPER: «Beyond ‘identity’», Theory and Society, 29 (2000), pp. 1-47.
Mònica BOLUFER i Isabel MORANT: «Identidades vividas, identidades atribuidas», a Pilar PÉREZ-
FUENTES (ed.): Entre dos orillas: las mujeres en la Historia de España y América Latina, Icaria,
Barcelona:2012, pp. 317-352.
2
B. ANDERSON: Imagined Communities. Reflections on the Origin and Spread of Nationalism,
Verso, Londres-Nova York:1983, 2a ed. revisada 1991 i 2003 (trad. cat.: Comunitats imagina-
des. Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme, Afers/Universitat de València,
Catarroja-València:2005).
3
Tamar HERZOG: Defining nations: immigrants and citizens in early modern Spain and Spanish
America, Yale University Press, New Haven-Londres:2003 (trad. cast.: Vecinos y extranjeros:
hacerse español en la Edad Moderna, Alianza, Madrid:2006).
4
J. C. DAVIS i Isabel BURDIEL (eds.): El otro, el mismo. Biografía y autobiografía en Europa
(siglos XVII-XX), PUV, València:2005; he sintetitzat breument el canvi historiogràfic en aquest
mateix volum, a Mònica BOLUFER: «Identidad individual y vínculos sociales en el Antiguo
Régimen: algunas reflexiones», pp. 131-140.
5
John J. MARTIN: Myths of Renaissance Individualism, Palgrave Macmillan, Basingtoke:2004.
Barbara H. ROSENWEIN: «Y avait-il un ‘moi’ au haut Moyen-Âge?», Revue Historique, CCC-
VII/1, pp. 31-51.
6
Natalie Z. DAVIS: El retorn de Martin Guèrra, PUV, València:2005, i ÍD.: León el Africano:
un viajero entre dos mundos, PUV, València:2008. G. SALINERO i Isabel TESTÓN NÚÑEZ (eds.):
Un juego de engaños: movilidad, nombres y apellidos en los siglos XV a XVIII, Casa de Veláz-
quez, Madrid:2010.
7
Isabelle LUCIANI: «Prélude. Expérience et écriture du corps: du récit de soi comme forme
de savoir», Rives méditéranéennes, 44 (2013), pp. 7-16, citació p. 9; al mateix volum, Sylvie
MOUYSSET: «Souffrir, panser, aimer: écriture et conscience de soi au feminine (Europe, XVe-
XIXe siècle)», pp. 17-37.
8
J. S. AMELANG: The flight of Icarus. Artisan autobiography in Early Modern Europe, Stanford
University Press, Stanford:1998 (trad. cast.: El vuelo de Ícaro. La autobiografía popular en la
Europa moderna, Siglo XXI, Madrid:2003).
6 MÒNICA BOLUFER