Coneixement i immortalitat de l’ànima

de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 1

Coneixement i
immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí
en els SOLILOQUIS
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 2

ÍNDEX

ÍNDEX.........................................................................................................................................2

1. Introducció..........................................................................................................................3

2. Contingut............................................................................................................................3

3. ANÀLISI DEL CONTINGUT A PARTIR DEL TEXT: El coneixement i la immortalitat de

l’ànima........................................................................................................................................6

3.1. La il·luminació.............................................................................................................7

3.2. Coneixement...............................................................................................................8

3.3. La immortalitat de l’ànima..........................................................................................9

4. CONCLUSIONS..................................................................................................................11
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 3

1. Introducció

Sant Agustí escriu aquesta obra l’any 386. El títol que li posà, Soliloquis és degut a que tota
la narració és un diàleg entre la raó i ell mateix, on principalment la raó li qüestiona sobre
el coneixement, la veritat, Déu, la immortalitat de l’ànima i altres temes, tots amb la
finalitat d’encaminar-se cap a conèixer Déu i l’ànima humana. La seva conversió al
cristianisme era molt recent en el moment en que la escriu, per tant està especialment
marcada per aquest fet, i tracta de buscar la veritat de totes les qüestions amb aquest
marc vital. A part d’aquesta influència cristiana, destaca el seu posicionament filosòfic
platònic. L’obra consta de dos llibres dividits en els seus corresponents capítols, quinze i
dinou respectivament.

2. Contingut

Sant Agustí comença l’obra amb una pregària a Déu invocant la seva ajuda per a que li
mostri el camí que li porti fins a Ell.

Primer de tot, Agustí mostra el que realment busca i vol aconseguir, conèixer Déu i
l’ànima, però no sap en quin grau el vol conèixer ja que no coneix res que s’assembli. La
raó li planteja la qüestió de si aquest coneixement ha d’arribar a través dels sentits o de la
raó mateixa. Acaba veient que a través dels sentits no pot ja que a Déu només es pot
arribar a través de l’enteniment. Després, es pregunta per la veritable ciència amb la
finalitat de saber si vol conèixer Déu com coneix alguna de les ciències que existeixen. Per
explicar-ho, Agustí mostra la diferència entre Déu i la resta de coses: no són les mateixes
les ciències que les abasten ni és el mateix goig el fet de posseir el seu coneixement.
Acaba veient però que la certesa del coneixement és la mateixa encara que el goig del
coneixement sigui diferent.

A continuació explica que la raó és l’ull amb el qual l’ànima mira, ajudada per la llum de
Déu. La raó té tres nivells de coneixement: el sensible, el racional i la contemplació. A la
mateixa vegada, la raó és ajudada per la fe, la esperança i la caritat que sostenen l’ànima
forta en el desig de trobar Déu i l’allunyen de tot perill que li pugui impedir seguir en el
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 4

camí. Aquestes virtuts són necessàries per a que l’ànima romangui sana i miri Déu per a
poder veure’l, un cop contemplat, l’ajudaran a que romangui eternament en Ell.

Agustí torna a senyalar que tot i que Déu i la resta de les coses són intel·ligibles, difereixen
molt entre elles mateixes. Dos són els fonaments en el coneixement de Déu: igual que els
objectes intel·ligibles de les ciències només es poden entendre a partir d'un sol que
il·lumina les coses visibles perquè puguin ser vistes, Déu existeix com aquest sol, il·lumina;
l'ànima per poder mirar a Déu ha de romandre sana i oblidar-se de si mateixa: de les
seves pertorbacions i passions. Agustí coneix perfectament la malaltia de l'ànima, doncs
està en ple procés de conversió. El camí que ha experimentat és suficient com per saber
que només des d'un ànima neta i pura es pot contemplar Déu.

A continuació, la raó l’adverteix de que tot i haver eliminat molts desitjos i anhels, en la
seva ànima encara existeixen alguns que no han desaparegut definitivament. Com a
conseqüència cal utilitzar-los per a aconseguir el bé.

Això porta a Agustí a reflexionar sobre la pròpia vida, mort i dolor. Considera la pròpia
vida i la dels amics com a camí per a arribar a la saviesa. Tot i que si són obstacle prefereix
desprendre’s de tot allò que se li oposi al camí. Conclou citant a Corneli Cels: el summe Bé
és la saviesa i el summe mal el dolor del cos. A continuació, la raó qüestiona el grau
d’amor de la saviesa, Agustí explica que ell estima les coses per si mateixes i que sinó no
es pot estimar realment. Ell estima la saviesa en sí mateixa i per ella la resta de les coses
(vida, repòs, amics). En aquest camí poden ocórrer dues coses: un es pot extasiar davant
la saviesa i la seva contemplació o un es pot espantar i fugir. Per a aquest últim cas, la raó
proposa anar coneixent-la gradualment passant pel coneixement sensible i d’aquí a les
veritats mateixes i finalment contemplar la llum mateixa.

A continuació, profunditza en l’ordre per a assolir Déu, primerament apartant tot el

terrenal fins que res terrenal l’atregui, després prescindit de tot el superflu per a arribar a
la veritable saviesa.
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 5

Al final del primer llibre Agustí torna a remarcar el seu únic anhel: conèixer Déu i l’ànima,
a través de la veritat que es inclosa en l’únic anhel. Concreta també que la veritat només
es pot trobar en les coses immortals i eternes i que les coses verdaderes són només les
mortals. Acaba destacant que Déu és qui pot ajudar a la raó a aconseguir-ho.

Agustí comença el segon llibre pregant també a Déu i parlant de la immortalitat de

l’ànima. Agustí afirma que estima la vida no en sí mateixa sinó per la saviesa que condueix
a la veritable felicitat. Només queda en l’home el que mai mor, l’ànima. Ho demostra
diferenciant el que és terrenal en vers el que és etern: encara que el món material
desaparegui, la veritat subsistirà, ja que no hi ha res veritable si no existeix la veritat.

A continuació, la raó es qüestiona sobre qui sent, el cos o l’ànima? Els sentits condueixen
a la falsedat, per tant si hi ha falsedat hi ha sentits i si aquets existeixen, existeix l’ànima,
perquè aquets operen en ella aconseguint així la veritable certesa, no es pot sentir sense
viure. Per tant, no pot haver cos sense ànima.

Seguidament es pregunta sobre què és la veritat. La intenten definir i conclouen que és

l’existència, la veritat és el que és. Llavors, busca d’on ve i on es troba la falsedat.
Comença una trajectòria discernint respecte la falsedat. Primer afirma que s’anomena fals
a les coses que tenen certa semblança amb les verdaderes, però no pot ser. Llavors la raó
intenta fer veure Agustí la diferència entre fals, fal·laç i mentida. El fal·laç vol enganyar, el
mentider no sempre vol enganyar. Explicita una diferència fins ara no tinguda en compte:
no és el mateix ser fals que no poder ser verdader perquè, per exemple, una imatge
reflectida en un mirall és un fals ésser ja que imita al verdader però no deixa de ser una
imatge verdadera, per tant és verdadera a condició d’ésser falsa.
En el següent capítol, Agustí busca la veritat a través de les ciències, plantejant-se si les
ciències són o no verdaderes. Són verdaderes en tant que els seus coneixements es
conserven a la memòria. Aquets coneixements són universals recollits de la realitat
sensible. Agustí afirma que la dialèctica és per si mateixa disciplina verdadera i fa que la
resta de disciplines ho siguin.
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 6

Després, explica que hi ha realitats unides de mode separable (p.e. sol en el orient) i
altres inseparable (p.e. la llum al sol). Les realitats inseparables depenen d’un subjecte
que quan falta, l’altre no pot subsistir, en canvi si el subjecte roman les realitats poden
anar canviant (p.e. color de la paret).

A partir d’aquí s’encamina a demostrar la immortalitat de l’ànima: si el que pertany a un

subjecte roman sempre, necessàriament ha de romandre el subjecte on es troba. L’ànima
és el subjecte de tota disciplina, per tant, és necessari que subsisteixi sempre l’ànima ja
que la disciplina és la veritat i la veritat és immortal, llavors l’ànima no pot ser mortal.

Per acabar aclareix un dubte: la diferència entre la verdadera figura i les imatges radica en
que en les imatges són objecte de la visió sensible i en canvi en la raó és la veritable visió,
la intel·ligible.

3. ANÀLISI DEL CONTINGUT A PARTIR DEL TEXT: El coneixement i la immortalitat de

l’ànima

Els Soliloquis fa un profund anàlisi sobre el coneixement on van apareixent al llarg de les
converses les teories de la il·luminació, l’exemplarisme i la participació. També dedueix
d’aquí la immortalitat de l’ànima. A mode d’exemple, al capítol XX del segon llibre, es parla
sobre les coses verdaderes i les coses recordades, de la percepció sensible i intel·ligible:
Declárame <...> la diferencia que hay entre la verdadera figura, tal i como es concebida
por la inteligencia, y la que se forja con la imaginación1

Sant Agustí en les seves converses amb la raó es planteja el dualisme dels coneixements:
el coneixement intel·ligible en vers el sensible. Es pregunta quina és la diferència, com
obtenim el coneixement intel·ligible, com obtenim els universals si no hi ha una via de
coneixement tant obvia com la sensible, es pregunta sobre les veritats d’aquets
coneixements, quin coneixement és millor, què hi ha de cert i què hi ha de fals, en quina
mesura depèn d’un mateix per a arribar a conèixer correctament entre d’altres qüestions.

4. La il·luminació

1 II Soliloquis, 34
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 7

Pues te promete la razón, que habla contigo, mostrarte a Dios como se muestra el sol a los
ojos. Porque las potencias del alma son como los ojos de la mente; y los axiomas de las
ciencias se asemejan a los objetos, iluminados por el sol para que puedan ser vistos, como
la tierra y todo lo terreno. Y Dios es el sol que los baña con su luz. Y yo, la razón, soy para
la mente como el rayo de la mirada para los ojos.2

Ciertamente Dios es inteligible, y también son inteligibles aquellos objetos del saber; sin
embargo, difieren mucho entre sí. Pues también la tierra es visible, y la luz; pero la tierra
no puede verse si no está iluminada por la luz. Luego lo que se enseña en las ciencias –y
que sin ninguna duda tenemos como verdades certísimas–, hay que pensar que no se
puede entender sin la iluminación de otra especie de sol que le es propia. Así pues, tal
como en el sol visible podemos notar tres cosas: que existe, que esplende, que ilumina; del
mismo modo, en aquel secretísimo Dios, a cuyo conocimiento aspiras, tres se han de
considerar: que existe, que es inteligible y que hace que las demás cosas se entiendan. Me
atrevo, pues, a enseñarte estas dos cosas: tú mismo y Dios que te hace entender.3

Agustí concep les realitats eternes que posseïm en la nostra ment com realitats posades
per Déu. Com l’home és limitat i mutable i tot el que l’home coneix pels sentits també, no
és possible que per si mateix conegui aquestes idees immutables, il·limitades i eternes
que coneix amb la intel·ligència sense intervenció dels sentits, és Déu qui l’il·lumina. Déu
capacita la ment humana per a que vegi les característiques d’immutabilitat i la necessitat
d’idees eternes, al mateix temps que les imprimeix en l’ànima. Déu intervé en el
coneixement de les realitats immutables i eternes de l’home. Déu és com el sol que la
seva llum incorpòria il·lumina les coses corpòries i les fa visibles. És Déu qui fa entendre
l’home.

Mucho has progresado; con todo, los apegos que aún tienes te impiden mucho ver aquella
luz.4

Sólo una cosa puedo mandarte; no conozco otra: la fuga radical de las cosas sensibles.
Esfuérzate con ahínco, durante esta vida terrena, por no enviscar las alas del espíritu; es

2 I Soliloquis, 12
3 I Soliloquis, 15
4 I Soliloquis, 18
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 8

necesario que estén íntegras y perfectas para volar de estas tinieblas a aquella luz que no
se digna mostrarse a los encerrados en esta prisión a no ser tales que, desmoronada ésta,
puedan gozar a su aire. Así, pues, cuando fueres tal que nada terreno te atraiga ni deleite,
entonces mismo, en aquel momento, créeme, verás lo que deseas5.

Per altre banda, la purificació moral és una condició necessària per a gaudir de la
il·luminació. Agustí parla d’ulls sans (purificats) que poden veure el sol (Déu) i ho
desenvolupa preguntant-se per l’amor que té a les coses corporals i externes per a
verificar la seva puresa. Acaba concloent que per a veure bé aquella llum és necessari
arrancar tota atracció terrenal: riqueses, menjars, sensualitat, amor propi, poder, etc.

No està [la verdad], ciertamente, en las cosas mortales. Porque lo que está en un sujeto no
puede subsistir si no subsiste el mismo sujeto. Mas hemos concluido que la verdad subsiste,
aun pereciendo las cosas verdaderas. Luego no està en las cosas que fenecen. Existe la
verdad, y no se halla en ningún lugar. Luego hay cosas inmortales. Pero nada hay verdadero
si no es por la verdad. De donde se concluye que sólo son verdaderas las cosas inmortales. Y
todo árbol falso no es árbol, y el leño falso no es leño, y la plata falsa no es plata, y todo lo
que es falso no es. Pero todo lo no verdadero es falso. Luego ninguna cosa puede decirse en
verdad que es, salvo las inmortales. Pondera bien este breve razonamiento, por si contiene
tal vez algún paso insostenible. Pues si fuera concluyente habríamos logrado casi todo
nuestro intento, según se vera mejor en el siguiente volumen. 6

Si lo que pertenece a un sujeto permanece siempre, necesariamente ha de permanecer el

sujeto donde se halla. Es así que toda disciplina está en el alma como en un sujeto. Luego es
necesario que subsista siempre el alma, si debe subsistir la disciplina. Mas la disciplina es la
verdad, y la verdad, según se demostró al principio de este libro, es inmortal. Luego siempre
ha de permanecer el alma, y no puede llamarse mortal. Luego sólo podrá con fundamento
rechazar la inmortalidad del alma quien no admita la verdad de las proposiciones arriba
sentadas.7

5 I Soliloquis, 24
6 I Soliloquis, 29
7 II Soliloquis, 24
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 9

Aquí veiem com aplica a la veritat la teoria de la il·luminació explicada al llibre amb
anterioritat. Al deduir que la veritat és immortal ja que no pot deixar d’ésser, dedueix
conseqüentment que no es pot trobar en les coses mutables i mortals, sinó que la veritat
és troba d’alguna manera en l’ànima. Aquesta idea immutable només pot ser il·luminada
a la ment humana per Déu, tal i explica al principi d’aquest apartat.

5. Coneixement

Llamamos también falso árbol al pintado, y falsa la cara reflejada en el espejo, y falso el
movimiento de las torres vistas cuando se navega, y falsa la rotura de un remo en el agua;
todas esas cosas se llaman falsas por ser semejantes a las verdaderas.8

S’observa la postura platònica d’entendre el món, existeix la veritat per una banda i per
altre existeixen coses verdaderes. Existeix la idea perfecta i les coses del món que són
exemplars d’ella, que contenen d’alguna manera alguna cosa de l’ésser perfecte que fa
que s’assemblin.
Això al principi confon a Agustí: es pregunta què és el que és fals perquè si considera que
la veritat és en el món intel·ligible, tot el que hi ha llavors en el món material seria fals.
Per a solucionar-ho acaba formulant d’alguna manera la teoria de l’exemplarisme i de la
participació. Explica la veritat en tant que les coses són falses. Per fer-ho posa l’exemple
d’un mirall:
Pues ¿cómo el actor mencionado podria ser verdadero trágico si no consintiera en ser un
falso Héctor, una falsa Andrómaca, un falso Hércules, etc.? Y ¿cómo sería un verdadero
caballo pintado si no fuera un caballo falso? Y ¿cómo en el espejo resultaría una verdadera
imagen de hombre si no fuera un hombre falso?9

La imatge que reflecteix un mirall no és verdaderament allò que reflecteix però si que
és una imatge verdadera d’allò que reflecteix. La veritat que capta l’home està constituïda
per les idees, tot el que veiem són exemples de la idea perfecte que és a la ment de
Déu. Per tant, com les coses sensibles no deixen de ser veritablement imatges de les idees

8 II Soliloquis, 10
9 II Soliloquis, 18
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 10

pensades en la ment de Déu, les imatges participen de l’ésser immutable i per això, són
verdaderes:

Pues ¿quién es tan ciego que no vea que las figuras concebidas por la ciencia geométrica
están en la misma verdad y la verdad en ellas, mientras las figuras de los cuerpos aspiran
a ser lo que ellas, con cierto remedo de la verdad, y en este aspecto son
falsas?10

Se asemeja a lo que nos ocurre cuando vemos alguna cosa y reconocemos ciertamente que
la hemos visto alguna vez y aseguramos que la conocemos; nos esforzamos por recordar
dónde, cuándo y cómo y con quién ha llegado a nuestra noticia. ¿Se trata de una persona?
Buscamos también dónde la hemos conocido; y cuando ella nos lo recuerda, de repente,
todo nos vuelve a la memoria como una luz, y sin ningún esfuerzo todo lo reproducimos.
Tales son los que están bien instruidos en las artes liberales, las cuales, al aprenderlas, las
extraen y desentrañan, en cierto modo, de donde estaban soterradas por el olvido, y no se
contentan ni descansan hasta contemplar en toda su extensión y plenitud la hermosa faz
de la verdad que en elles resplandece. 11

El coneixement intel·ligible és molt més proper a la veritat que el sensible ja que la veritat
va molt més enllà d’on poden arribar els sentits o les imatges. La veritat és dins nostre i
s’extreu amb les arts liberals que estan soterrades, i l’home al aprendre-les s’apropa a la
veritat, la descobreix, sabent sempre que els sentits la faran veure de manera borrosa,
però amb la il·luminació i la puresa moral el dirigiran cap a les veritats eternes.

6. La immortalitat de l’ànima

Si lo que pertenece a un sujeto permanece siempre, necesariamente ha de permanecer el

sujeto donde se halla. Es así que toda disciplina está en el alma como en un sujeto. Luego es
necesario que subsista siempre el alma, si debe subsistir la disciplina. Mas la disciplina es la
verdad, y la verdad, según se demostró al principio de este libro, es inmortal. Luego siempre
ha de permanecer el alma, y no puede llamarse mortal. Luego sólo podrá con fundamento

10 II Soliloquis, 32
11 II Soliloquis, 34-35
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 11

rechazar la inmortalidad del alma quien no admita la verdad de las proposiciones arriba
sentadas12.

Aquí demostra la immortalitat de l’ànima: si el que pertany a un subjecte roman sempre,

necessàriament ha de romandre el subjecte on es troba. L’ànima és el subjecte de tota
disciplina, per tant, és necessari que subsisteixi sempre l’ànima ja que la disciplina és la
veritat i la veritat és immortal, llavors l’ànima no pot ser mortal. La raó provoca a Agustí a
profunditzar més sobre certs aspectes de la veritat les conclusions de les quals són les
següents (apareixen a continuació en els Soliloquis):
- La veritat no pot morir encara que mori el món o la mateixa veritat i res hi ha de
verdader sense la mateixa veritat.
- Tot el que és fals pot presentar o no certa imitació amb el verdader però no te perquè:
hi ha coses completament verdaderes sense ser objecte de cap ciència (p.e. una pedra és
verdadera en sí i per a ser-ho no imita a ninguna altre cosa per la qual sigui falsa).
- No es pot imitar allò que en sí no existeix, i perquè no existeix no serà verdader ni fals.
- L’existència del que és verdader és en base a la veritat i no al revés, de tal manera que
el que és verdader és el que és.
- És buscar quelcom que no existeix, per tant, igual que el buit és la absència de cos, la
veritat no pot ser el no-res, ja que existeix en les coses verdaderes.

Després d’aquest conjunt d’afirmacions es proposa definitivament a demostrar la

immortalitat de l’ànima: si les veritats geomètriques estan contingudes en la nostra ànima,
en l’ànima està la veritat. La veritat habita en cadascun de nosaltres i és immortal, per
tant l’ànima també ho és. Com es veu en el següent text:
¿Qué necesidad, pues, tenemos ya de investigar más sobre el arte de la dialéctica? Porque
ya sea que las figuras geométricas estén en la verdad, o la verdad en ellas, nadie duda de
que se contienen en nuestra alma o en nuestra inteligencia, y, por tanto, se concluye
necesariamente que en ella está la verdad. Y si por una parte toda disciplina está en nuestro
ánimo adherida inseparablemente a él y por otra no puede morir la verdad, ¿por qué
dudamos de la vida imperecedera del alma sin duda influidos por no sé qué familiaridad con
la muerte? ¿Acaso aquellas líneas o un cuadrado, o esfera, imitan algo extraño para ser

12 II Soliloquis, 24
Coneixement i immortalitat de l’ànima
de Sant Agustí en els Soliloquis Pàg. 12

verdaderas? <...> Pues entonces es inmortal el alma; ríndete ya a tus razones, cree a la
verdad, porque ella clama que habita en ti y es inmortal, y no puede derrocársele de su sede
con la muerte del cuerpo. Aléjate ya de tu propia sombra, entra dentro de ti mismo; no
debes temer ninguna muerte en ti, sino el olvido de que eres inmortal. 13

7. CONCLUSIONS

- Agustí fa un plantejament de la veritat lligant idees cristianes i platòniques, de

tal manera que existeix un món sensible i un altre intel·ligible que es troba en la ment de
Déu i d’alguna manera també es troba reflectit en la nostra ànima. Aquest coneixement
intel·ligible es posat per Déu i la nostra ment el capta.
- La veritat és en l’ànima i per això l’ànima és immortal encara que mori el cos
- La veritat es pot dir en abstracte però es pot dir també, sense ser fals, de les
coses verdaderes, que tot i ser imatge de les més perfectes no deixen de ser verdaderes
imatges. La falsedat existeix correctament en la mesura que o es vol enganyar o quan hi
ha una confusió entre el que una cosa és i el que un es pensa que és. Hi ha més facilitat
que es produeixi quan hi ha semblança entre les coses.
- Les coses terrenals són exemples de la imatge perfecta de Déu i d’aquesta
manera participen de l’ésser perfecte.
- La raó pot conèixer Déu si està sana i il·luminada, sempre que el miri amb
fe, esperança i caritat.
- El coneixement intel·ligible és sempre més perfecte que el sensible tot i que el
sensible ens porta d’alguna manera a obtenir l’intel·ligible.

13 II Soliloquis, 33