CONTE SAMBORI

El secret de Juan

Era una vesprada tranquil·la del 24 de juny del 2018. Juan estava esperant l’autobús per anar al
centre a comprar el regal d’aniversari de la seua besàvia, que feia ja 90 anys. De sobte, va sentir una
brisa freda. Es va capgirar cap al lloc d’on provenia el fred i va vore que es tractava d’una estranya
bola blava brillant. Es va dir a si mateix: «no la toquis». No obstant, ja era massa tard: la seua mà
s’havia anteposat als seus pensaments, i l’havia agafada. Va llançar una maledicció i va intentar
desprendre’s d’ella, però no ho va aconseguir. Aquella estranya esfera s’havia quedat pegada a la
seua mà! Va intentar llevar-se-la amb l’altra mà, però aquesta finalment també es va apegar a la bola
blava. Aleshores, l’objecte començà a brillar amb molta intensitat, i de sobte Juan es va trobar en un
altre lloc ben distint d’on era abans. Estava en una mena de casa o mansió rara, amb poca llum. Va
caminar a les palpentes perquè tot estava molt fosc i, sobtadament, un ésser estrany va entrar a
l’habitació on Juan estava. Sense dir res, la criatura va encendre un foc blau amb la mà!
Juan es va quedar mirant-lo, bocabadat, mentre s’allunyava, però va topar-se amb una paret, i
llavors l’ésser es va apropar i li va dir: «vine amb mi».
Encara que no volia anar, les seues cames començaren a caminar soles. Sense gaire adonar-se’n, es
trobava dins d’una sala enorme amb una gran taula de fusta on hi estaven esperant uns altres éssers
molt singulars.
La criatura que li havia acompanyat fins a allà li va assenyalar amb un dit allargat i verd que
s’asseguera en l’únic lloc lliure que quedava. Una vegada es va asseure, va començar a relaxar-se
una mica, al vore que eren éssers civilitzats. Va estar-hi una estona escoltant com parlaven de alguns
temes que ell no comprenia gens, i aleshores, tímidament, va preguntar per què estava ell en aquell
lloc tan estrafolari. Una de les criatures, la més propera a ell, li va dir, amb un accent estrany, que
estava en la Casa dels Prodigis. A continuació, li explicà que ell hi posseïa un do molt important i
inusual, però no li va dir quin. Per molt Juan que va insistir en que ell era una persona normal, les
criatures no li feren cas, i de nit, el deixaren dins d’una habitació ben moblada i còmoda, i el
tancaren amb clau.
Al dia següent, Juan es despertà sobresaltat perquè no sabia quan s’havia adormit, ni quan havia
arribat allí, ni tan sols per què era allí. Aleshores, s’adonà que hi havia un desdejuni al seu llit, i al
seu costat una xiqueta rara de rostre salvatge, amb els ulls daurats i les dents punxegudes, que se’l
mirava amb curiositat. Ell es va incorporar, no sense cert temor, i va menjar-se el desdejuni de mala
gana.
Tot seguit, va baixar amb la xiqueta a parlar amb un altre ésser molt peculiar: tenia les orelles
acabades en punta, era molt alt i duia una daga al costat del pantaló. Li va recordar molt a un elf,
però es va dir a si mateix que aqueixes criatures no existien realment. De sobte, va escoltar una veu
que li deia que intentara despertar-se. Ell ho va intentar, estranyat, i va començar a vore unes llums
familiars. L’elf, mentre es dissipava, li va dir: «ens tornarem a vore».
Moments després es trobava al costat de la parada, prop d’un muntó de gent que l’havia envoltat
mentre ell estava inconscient. Juan, atabalat, va preguntar que què havia passat. Un dels homes que
el rodejava li digué: «t’has desmaiat! Pensàvem que havies mort». Aleshores, Juan preguntà si ho
havia somiat tot, i tots es quedaren observant-lo com si no saberen de què parlava. De sobte va vore
el seu bus, aquell que hi estava esperant des del principi! Ràpidament, davant de tota l’expectació
que havia generat, començà a córrer per pujar-se en ell, i no tornà a saber res de l’estrany elf, la
xiqueta salvatge i la bola blava.

Final alternatiu: De sobte va vore el seu bus, aquell que hi estava esperant des del principi! Ràpidament,
davant de tota l’expectació que havia generat, començà a córrer per pujar-se en ell. El vehicle era quasi
buit. Tanmateix, Juan no s’hi va voler asseure. Començà a pensar en tot allò que havia passat. Mentre es
plantejava si ho havia somiat o no, li va donar la sensació que hi havia una petita llum blava, del color
d’aquella bola apegalosa, que es movia ràpidament i desapareixia...