La Basílica de santa Maria de Mataró és una església situada a Mataró (Maresme).

Fou a partir de
Basílica de Santa Maria de Mataró
1675, amb referències a la seva existència que daten de l'any 1008. Està declarat com a Bé Cultural
d'Interès Nacional. Abans de l'actual temple hi va haver una església romànica i encara abans un temple
d'origen romà.[1]

Contingut
Descripció
Nau central
Capelles
Conjunt dels Dolors
Cimbori
Sala de juntes
Història
Vegeu també
Referències
Dades
Bibliografia Tipus església
Enllaços externs Data de segle XVI
creació o
fundació
Característiques
Descripció Estil arquitectura gòtica, arquitectura
arquitectònic barroca i arquitectura neoclàssica
Altitud 25 m

Nau central Ubicació geogràfica

L'església de Santa Maria de Mataró, parròquia tradicional de la ciutat, és situada a la plaça de Santa Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Maria. Es tracta d'un gran edifici, entre barroc i neoclàssic, d'una sola nau -coberta per voltes de llunetes-
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
amb capelles laterals entre els contraforts i un ampli transsepte, als braços del qual hi ha, respectivament, Comarca Maresme
la capella del Roser i la de Sant Josep, precedides d'un espai cobert amb cúpula. El presbiteri té planta Municipi Mataró
pròxima al polígon però amb els paraments arrodonits. De l'església gòtica es conserven els arcs apuntats Localització Plaça de Santa Maria, 11
d'accés a les capelles laterals (l'espai de la nau actual era dividit en tres naus, en l'edifici gòtic). Als peus de
la nau hi ha un nàrtex sobre el qual s'assenta l'orgue. La façana, d'estil historicista, és formada per dos
cossos: l'inferior, centrat per la porta, és dividit verticalment en cinc sectors per pilastres corínties; el
superior consta de tres sectors i és centrat per una rosassa. El campanar, de tipologia barroca, s'aixeca al
costat dret de l'església sobre el basament gòtic.[2]

Capelles
A banda i banda d'aquest temple s'adossen diverses capelles afegides.[2] L'edifici actual correspon a
l'ampliació iniciada el 1675 per l'arquitecte milanès Ercolle Torrellio. A l'esquerra de la nau hi ha el
baptisteri, la capella de les Santes, antigament el Sagrament, del segle XVII, la de la Puríssima i la de Sant
Desideri. A la dreta de la nau, formant unitat amb la façana de l'església, hi ha la nova capella del
Sagrament, del segle XIX, la capella de Sant Joan amb el retaule de Sant Nicolau i, ran del transsepte, al
costat del fossar xic, la capella dels Dolors, amb una decoració exuberant. Aquesta capella, que inicialment Wikimedia | © OpenStreetMap

era separada de l'església parroquial, és una magnífica obra barroca, decorada i pintada per Antoni 41° 32′ 28″ N, 2° 26′ 48″ E

Viladomat (porta d'entrada, gelosies, retaule, quadres, medallons); damunt de la sagristia hi ha la sala de
Bé d'interès cultural
juntes de la Congregació dels Dolors amb un valuós conjunt pictòric que ressegueix la forma octogonal de Data 23 desembre 1997
la sala.[2] Identificador RI-51-0010146
(https://tools.wmflabs.org/heritage
/api/api.php?action=search&
srcountry=es&format=html&srid=RI-
Conjunt dels Dolors 51-0010146)
Dins de Santa Maria, el Conjunt dels Dolors és un dels exponents del Barroc català millor conservats. Els Bé cultural d'interès nacional

seus orígens es remunten a l'any 1694, moment en què s'obté el vistiplau per a la construcció d'una capella Identificador 362-MH-ZA
IPAC 413 (http://invarquit.cultura.gencat.cat
per als servites que s'iniciaria l'any 1698. La seva construcció s'allargaria uns 10 anys, quedant paralitzada
/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&
per l'esclat de la Guerra de Successió.[3] La construcció, a cavall entre els segles XVII i XVIII per encàrrec codi=413)
de la Venerable Congregació de Nostra Senyora dels Dolors, es completà amb la decoració de frescos, olis Activitat
i elements escultòrics dissenyats per Antoni Viladomat i Manalt entre els anys 1722 i 1737.[4] Diòcesi arquebisbat de Barcelona

L'espai principal és la capella, on es pot contemplar un impressionant conjunt de teles amb les estaciones
del Via Crucis i els Dolors de la Verge. Amb personatges d'aspecte dramàtic i paisatges propers al visitant de l'època, Antoni Viladomat va transmetre amb encert
els valors i sentiments dels fets narrats a les escenes. Una íntima i acollidora Sala de Juntes, situada en un primer pis de l'edifici, està decorada amb teles pintades
a l'oli que representen als apòstols i evangelistes i està presidida per l'Asunción de María (al sostre) acompanyada per
un grup d'àngels. Una cripta per enterrar als membres de la congregació en el subsòl de la capella i un cor amb un gran
balcó recarregat amb gelosies completen l'edifici.[5]

El juliol de l'any 2015 es va iniciar la restauració de les pintures murals de Viladomat. El treball, dut a terme pel Centre
de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, es va centrar sobretot en la neteja de la brutícia que cobria les pintures,
l'eliminació de repintades posteriors a l'original, així com la fixació i consolidació de la capa de pintura i la del suport de
guix. D'altra banda, es va renovar la il·luminació de l'espai per adaptar-lo a la normativa vigent. El cost de l'obra es va
finançar a parts iguals pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Mataró i
l'Arquebisbat de Barcelona. Les obres de restauració es van inaugurar el juliol de 2016.[6]

Cimbori
El retaule del Roser va ser construït a finals del segle XVII per l'arquitecte i escultor mataroní Antoni Riera i Móra, amb
la col·laboració del seu fill Marià Riera i de l'escultor Lluís Bonifaç. En el Fossar Xic es poden admirar els esgrafiats
exteriors de la capella dels Dolors, renovats recentment. Reliquiaris de Juliana i
Semproniana a Santa Maria de
Després de la guerra civil i amb la destrucció del retaule de l'altar major, la parròquia encarregà a Ros i Bofarull la Mataró
projecció de dues imatges de les Santes patrones i les obres de reforma del presbiteri. El resultat fou la construcció d'un
cimbori fet de quatre arcs sostinguts per quatre columnes simples a l'estil bizantí. Al capdamunt del cimbori hi ha una
petita cúpula. Ros i Bofarull projectà, per cada angle on descansen els arcs, les santes Semproniana i Juliana, que havien de ser ubicades en un futur retaule. Les
escultures són de tractament realista allunyat de qualsevol expressivitat.[2]

Sala de juntes
La Sala de Juntes de la Congregació dels Dolors es troba per sobre la sagristia de la capella dels Dolors i s'hi accedeix
per una estreta escala. És molt petita, fa 5 x 10 m de superfície i 2 m d'alçada, com a màxim. Comunica per una banda
amb un cambril que té un altar i per l'altra a una petita habitació on es troba una de les gelosies dels laterals de la
capella. La sala de juntes és envoltada per un banc que ressegueix tota la paret. El conjunt pictòric ressegueix la forma
octogonal de la sala, pel que fa al sostre, i es compartimenta, a través d'uns marcs daurats en quadres trapezoïdals
situats al voltant d'un de central octogonal on hi ha la imatge de l'Assumpció de la Verge. Altres temes són d'àngels i els
evangelistes Sant Joan i Sant Lluc. El conjunt es caracteritza per una gran profusió de colors vius, sobre tot vermell. I
per la riquesa del tractament dels marcs daurats que separen entre si els quadres pictòrics.[2]
Sala de Juntes de la Basílica de
Història Santa Maria

L'església de Santa Maria de Mataró, documentada des de l'any 1054, era possiblement una petita església preromànica
o romànica que perdurà fins a finals del segle XIV, quan hom construí el temple gòtic, substituït posteriorment per
l'edifici que ha arribat als nostres dies. Durant el primer quart del segle XVIfou aixecat, al mateix indret, un temple gòtic
de tres naus; les obres de dita construcció ja estaven iniciades l'any 1508. L'any 1533, el Consell de la Universitat
resolgué fer pintar el retaule major a càrrec del portuguès Pere Nunes. El temple gòtic, del qual només resta el sector
inferior del campanar i els arcs apuntats de les capelles laterals, a mitjan segle XVII esdevingué insuficient per a la
població de Mataró. El 1675 s'iniciaren les obres segons projecte del Pare Josep de la Concepció, el "tracista", substituït
el 1675 pel d'Ercole Turelli, arquitecte milanès establert a Barcelona.[2] Es va construir allargant per la part de llevant
l'espai de l'antiga església del segle XV.

Fou encarregat de l'obra el mestre de cases de Barcelona Benet Juli. Les obres s'interromperen diverses vegades fina
que el 1754 s'acabaria d'enllestir tot, amb la construcció del Portal Xic. La façana fou construïda en ple segle XIX
(1861-1864) per l'arquitecte Gaietà Simó. El 1864 s'hi afegí la capella del Sagrament,que seria construïda sobre l'antic
fossar, projectada per l'arquitecte mataroní Emili Cabanyes i decorada pel pintor Enric Monserdà. Actualment,
adossada a santa Maria, hi ha el conjunt dels Dolors, construït entre el 1698 i el 1708, que inicialment era separat de la
parròquia. A partir del 1722 fou decorat pel pintor Antoni Viladomat.[2] Retaule del Roser.

L'any 1690 s'inicià la construcció del retaule barroc del Roser, obra de l'escultor mataroní Antoni Riera, ajudat en una
primera fase per Lluís Bonifaç i després pel seu pròpi fill, Marià Riera.[2]

El retaule del Roser, junt amb el de sant Nicolau i amb alguns fragments del de Sant Desideri (amb els quals s'ha fet un retaule modern), és pràcticament l'única
obra que es va salvar de la destrucció de la Guerra Civil de 1936-1939. El primer retaule major s'havia encarregat a Carles Moretó quan se li encomenà que
finalitzés l'obra arquitectònica del conjunt, restant inacabat. Un segon retaule major fou encarregat a Salvador Gurri (1779-1795), el qual presidí l'altar major fins
que fou destruït l'any 1937. Com a complement d'aquest retaule, el pintor Pere Pau Montanya havia fet tres grans teles i el seu gendre, Joan Giralt, una altra.[2]
Sobre el principal portal hi ha un monumental orgue construït per Gaietà Estadella el 1927,[1] i restaurat l'any 1974 per Gabriel Blancafort i París i Georges Lhote.
En la decoració de l'altar major hi treballà Santiago Estrany i Castany.[2]

L'església de Santa Maria va ser restaurada a finals del segle XIX i novament després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), i el 1928 fou elevada a la categoria
de basílica menor. Junt amb l'església s'ha protegit tot un sector del voltant com a entorn.[2] A finals del segle XX s'ha restaurat la façana i s'ha rehabilitat
l'entorn.[2] El 23 de gener de 2010 va acollir la beatificació de Josep Samsó i Elias, en la primera beatificació celebrada a Catalunya des del segle XII. El beat està
enterrat a la basílica de Santa Maria de Mataró, que també acull les relíquies de les santes Juliana i Semproniana.
Vegeu també
Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró
Jaume Isern i Colomer

Referències
1. poblesdecatalunya.cat, Basílica de Santa Maria (Mataró - Centre - Maresme) A Wikimedia Commons
(http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2641) (https://commons.wikimedia.org
2. «Basílica de Santa Maria de Mataró (http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni /wiki/P
/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_413)». Pat.mapa: arquitectura. Direcció %C3%A0gina_principal?uselang=ca)
General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 14 abril 2015]. hi ha contingut multimèdia relatiu a:
3. «Descobrint els secrets del Conjunt dels Dolors». Capgròs, 26-08-2016, pàg. 8. Basílica de Santa Maria de Mataró
4. L , Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana,
2000, p. 207. ISBN 9 78892 389629.
5. Vídeo comentant el conjunt dels Dolors (http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=22251)
6. «Una joia de nou a l'abast». Capgròs, 26-08-2016, pàg. 6-7.

Bibliografia
Santa Maria De Mataró. La Parròquia. El Temple. (dels Orígens A L'últim Terç Del Segle XVII) de Lluís Ferrer Clariana. Editorial: Museu I Arxiu Històric
Arxiprestal, (1968). Estudi sobre el temple i la parròquia de Santa Maria de Mataró, fruit d'una investigació de més de 26 anys en arxius de Barcelona i
Mataró.

Enllaços externs
«Basílica de Santa Maria de Mataró (http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleId=HTTP://ARQUEODADA_JACIMENT_19892)».
Pat.mapa: Jaciments. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró (http://www.masmm.org/)

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Basílica_de_Santa_Maria_de_Mataró&oldid=20747545»

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 3 feb 2019 a les 15:31.

El text està disponible sota la Llicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir-Igual; es poden aplicar termes addicionals. Vegeu les Condicions d'ús.
Wikipedia® (Viquipèdia™) és una marca registrada de Wikimedia Foundation, Inc.